ESCENA II.
A CASA D’OLÍVIA

(Entren SIR TOBIAS, SIR ANDREU i FABIÀ).

SIR ANDREU:

No; us juro que no em quedaré ni un minut més.

SIR TOBIAS:

I per quina raó, estimat sac de verí, per quina raó? Eh?

FABIÀ:

Cal que doneu una raó, sir Andreu.

SIR ANDREU:

Mal llamp! He vist que la vostra neboda estava molt més complimentosa amb el patge del Duc, que no pas ho està amb mi; ho he vist ara, en el jardí, ara mateix.

SIR TOBIAS:

I ella et veia mentre feia tot això, company? Digues-me.

SIR ANDREU:

Tant bé com jo us veig a vós.

FABIÀ:

Doncs, així us ha donat una gran prova d’amor.

SIR ANDREU:

Voto al dimoni! Que us penseu que sóc un ase?

FABIÀ:

Jo us demostraré la legitimitat de la meva afirmació, amb el veredicte del criteri i de l’enteniment.

SIR TOBIAS:

Que són els que sempre han format el més suprem tribunal, ja d’abans de que Noè s’embarqués.

FABIÀ:

Si ella, al davant vostre, s’ha mostrat amable amb aquest jove, ha estat no més que per exasperar-vos, per despertar-vos el valor que teniu endormiscat, per encendre-us les sangs i posar-vos sofre al fetge. Vós us hi havíeu d’acostar, i amb algunes mofes ben triades i noves, acabades de sortir de la forja, enfonsar en un mutisme absolut a aquell jove. Això és lo que ella esperava de vós i vós no ho haveu sabut fer. Haveu permès que el temps se mengés el doble full d’or de la oportunitat amb que se us presentava aquesta feliç ocasió, i ara vostre vaixell navega cap els mars gelats del sèu afecte, on us hi quedareu penjat, com un borralló a la barba d’un holandès, si no rescabaleu vostre prestigi, per una lloable gesta de valor o d’alta política.

SIR ANDREU:

Si té d’esser així, més m’estimo fer un acte de valor, perquè avorreixo la política. Tant me faria ésser brownista^[6] com polític.

SIR TOBIAS:

Doncs fonamenta la teva fortuna sobre’l terreny del valor. Desafia al patge del Duc i fereix-lo en onze indrets; la meva neboda s’ho apuntarà, i tingues per cert que no hi ha res a el món que faci valer tant a un home, als ulls d’una dona, com la anomenada de valentia.

FABIÀ:

No teniu altra sortida, Sir Andreu.

SIR ANDREU:

Un de vosaltres li portarà el cartell?

SIR TOBIAS:

Vés, escriu-li amb mà ben marcial; sigues agut i breu. No hi fa res que no siguis enginyós i polit, mentre siguis eloqüent i original. Befa’l amb tota la llibertat de la teva tinta i tracta’l de tu, dues o tres vegades, que no hi estarà de més; diga-li que ment tantes vegades com t’hi càpiga en el paper, encara que sigui més gran que un llençol del llit de Ware^[7] a l’Anglaterra. Enllesteix. Posa tanta fel com puguis al tinter i encara que escriguis amb ploma d’oca no hi fa res. A la feina!

SIR ANDREU:

A on us trobaré?

SIR TOBIAS:

Ja et vindrem a cercar a ton Cubícol. Vés.

(Se’n va SIR ANDREU).

FABIÀ:

Us deu esser ben car aquest ninot, sir Tobias.

SIR TOBIAS:

Jo li surto car a ell; no trigaré gaire a costar-li dues mil lliures.

FABIÀ:

Me sembla que tindrem una carta ben divertida; però espero que no la cursareu?

SIR TOBIAS:

Ja ho crec! I faré tot lo pugui perquè aquest jove li respongui. Crec que ni amb tots el parells de bous, ni amb totes les cordes del món, se’ls podria fer topar. Per lo que toca a Sir Andreu, no més cal obrir-lo: si en el fetge se li troba prou sang per negar a una puça, jo em menjo el reste del cadàver.

FABIÀ:

I el seu jove contrari no fa pas posat de gran valentia, tampoc.

(Entra MARIA).

SIR TOBIAS:

Ara ve el reietó més eixerit del niu.

MARIA:

Si patiu d’avorriment i voleu riure fins a rebentar, seguiu-me. El babau d’en Malvolí, s’ha convertit al paganisme; és un renegat, car és impossible que un cristià que vulga salvar-se pel camí que la llei de Déu mana, puga creure en tal munt de grolleres estranyeses: s’ha posat mitges grogues!

SIR TOBIAS:

Amb lligacames creuades?

MARIA:

Oh, sí, abominablement! Sembla un saberut d’aquells que posen escola en els pòrtics de l’església. L’he espiat com l’assassí a la víctima. Segueix punt per punt la carta que jo li he tirat pera enganyar-lo. La rialla li marca més arrugues en el rostre que ratlles no hi ha en el nou mapamundi augmentat de les Índies. Us asseguro que mai haveu vist res tant ridícul. Jo no sé com m’he aguantat de tirar-li tot pel cap. Estic certa que la comtessa li donarà una bufetada, I ell s’ho prendrà com una finesa i encara seguirà rient.

SIR TOBIAS:

Anem, porta’ns allà on és.

(Se’n van).