ESCENA I.
EN EL PALAU DEL DUC

(Entren el DUC, CURI i senyors; se sent una orquestra).

DUC:

Si la musica és l’aliment de l’amor, toqueu, toqueu sens parar mai, amareu-me’n, fins que ma passió n’emmalalteixi i assadollada en mori. Un altre cop aquesta passada! Té un caient tant Dolcíssim! Ha lliscat per la meva orella com l’oreig suau que roba i escampa’l penetrant perfum d’un marge de violes!… Prou! No seguiu més. S’és perduda la dolçor d’aquella passada! Oh esperit de l’amor! Que penetrant i sublim és ton poder! Encara que en tu, com en la mar tot hi càpiga, no hi entra res, per esforçat i valuós que siga, que als pocs minuts en força i en valer no minvi: tant fantasiosa és la passió, aquesta suprema fantasia.

CURI:

Senyor, voleu sortir a cacera?

DUC:

De què, Curi?

CURI:

Del cérvol, senyor.

DUC:

La del més noble de tots, és mon únic anhel ara. Oh! Quan mos ulls veieren a Olívia, va semblar-me que amb son alè purificava l’aire; d’aquell instant vaig esdevenir una presa, i d’aleshores que mos desitjos, com afamats mastins, sens repòs me deixen.

Entra VALENTÍ.

Què t’ha respost?

VALENTÍ:

No us enutgeu, senyor; no he pogut aconseguir que em rebés; més us porto la resposta que m’ha tramès sa cambrera; en set anys ni la llum del sol veurà son rostre descobert, car com monja de clausura, constantment un tupit vel taparà son rostre, i cada dia ruixarà de llàgrimes sa cambra, per la memòria d’un germà difunt, record que vol servar eternament en son pensament entristit.

DUC:

La del més noble de tots, és mon únic anhel ara. Oh! Quan mos ulls veieren a Olívia, va semblar-me que amb son alè purificava l’aire; d’aquell instant vaig esdevenir una presa, i d’aleshores que mos desitjos, com afamats mastins, sens repòs me deixen.

(Se’n van.)