14

Un cotxe de la policia va dur Carmody a l’Hospital de Sant David. Un metge li va tallar la camisa, li va extreure la bala i li va embenar l’espatlla. Després, assegut en un banc de la sala d’urgències, neta i severa, va fumar un cigarret. Se sentia com buidat, però un petit brot de força anava creixent altra vegada en el seu cos.

—Caram, home, sou de pedra picada —digué un intern, en veure que Carmody es posava dret.

—No n’estigueu tan segur —replicà Carmody.

El policia uniformat que l’esperava per a dur-lo a la Comandància li va posar amablement una jaqueta sobre les espatlles nues.

—Esteu a punt, sergent? —li va preguntar.

—Esperem fins a saber alguna cosa de Myers —va dir Carmody.

Pocs minuts després, una infermera va arribar des de la sala d’operacions.

—Com està? —li preguntà Carmody.

La infermera era una noia bonica, amb uns ulls suaus i càlids. Hi havia en ella alguna cosa que va fer desitjar a Carmody de deixar-se caure en els seus braços. Malgrat la seva còrpora i la seva resistència, se sentia atordit i perdut.

—Se’n pot sortir —va dir ella.

—Serà fàcil?

—Bastant, crec.

—Gràcies.

—A vosaltres —digué la infermera, mentre posava tímidament una mà sobre el braç d’ell.

Carmody li va dedicar un somriure. Després mirà el policia. Li va dir:

—Som-hi.

A la Comandància, la sala d’arxius era plena de gom a gom de periodistes i policies. El brogit de les converses, excitades i clapades d’exclamacions, vibrava en l’aire ple de fum. Hi hagué una gran remor quan entrà Carmody. Els periodistes més apressats per l’horari de les pròpies publicacions intentaren d’obtenir-ne alguna mena de declaració, però Abrams els demanà clar i net que callessin i que fotessin el camp.

—Ja tindreu les vostres informacions —cridava, tot protegint Carmody com una lloca indignada—. Ara, deixeu-nos un respir, per l’amor de Déu!

Entre els caps de la gentada Carmody va veure els de Karen i George Murphy, arrambats a una paret. La noia s’alçava de puntetes. L’observava, tota neguitosa, mentre Murphy li tustava l’espatlla amb la seva manassa matussera.

Abrams va agafar Carmody pel braç bo i li va dir:

—Et volen veure al despatx de Wilson.

—Un segon, només.

Carmody va empènyer el cercle de periodistes i policies i s’obrí pas cap a Karen.

—Em pots esperar? Ara estaré ocupat una estona.

—Sí, t’esperaré. Estàs bé?

—Què? És clar que sí —va mirar-se el braç en cabestrell—. No ha anat malament —li semblava de sobte que caminava entre somnis—. Has identificat Langley?

Ella assentí i es passà la llengua pels llavis. Carmody s’adonà que la noia estava molt pàl·lida quan deia:

—La policia m’ha vingut a buscar perquè el veiés, fa uns minuts.

—M’esperes, doncs? —digué ell, cellajunt.

—Sí, Mike.

Murphy li somreia i li donava copets afectuosos a l’espatlla sana.

—És una història estupenda. «Un policia deté l’assassí del seu germà». Ja veig totes les variacions que poden fer-ne els companys!

—Seria bonic si la cosa fos realment així —digué Carmody.

—Sí que ho seria —va dir Murphy, amb un petit somriure—. Bé, ja et veuré més tard, Mike.

—Tindràs la història sencera per a tu, George. Tractes són tractes.

—És clar. Estic tranquil. I estigues-ho tu, noi.

—Et veuré tan bon punt podré —va dir Carmody a Karen—. Seràs aquí? —Fins i tot enmig del seu atabalament s’adonava que tornava al mateix punt amb una insistència absurda.

—Sí, Mike.

El despatx de Wilson, en comparança amb la sala d’arxius, semblava un oasi de pau. Myerdahl i Powell parlaven entre ells al costat de la finestra, i Wilson era assegut davant la seva taula. Quan Carmody entrava, Wilson es va aixecar, tot somrient. Se’l veia excitat i alhora satisfet. El va acomodar en una butaca.

—Ha estat una nit ben profitosa, Mike —va dir—. La millor que he conegut des que sóc al departament. Com et trobes?

—Bastant bé, em sembla.

Powell va acudir i tustà l’espatlla de Carmody.

—Només he de dir «amén» al comentari de Jimmy. Ha estat una gran nit. Tenim l’assassí del vostre germà i Ackerman és mort. L’organització ha rebut un cop terrorífic.

—Què s’ha fet de Beaumonte?

—Ha agafat un avió cap a Miami fa unes hores. Però Langley ja ha confessat que Beaumonte el va contractar per a fer la feina del vostre germà. De manera que farem venir el senyor Beaumonte amb una acusació d’homicidi. Encara no hem trobat les fotografies que utilitzava Dobbs per a extorsionar Ackerman, però ara aquestes proves ja han fet el seu fet. El van obligar a fugir de qualsevol manera.

Carmody butxaquejava per trobar cigarrets. Es va adonar que no en duia. Powell li n’oferí tot seguit dels seus.

—En voleu un d’aquests?

—Gràcies.

Carmody expel·lí una bufada de fum fins al sostre i es fregà el front. El cansament l’aclaparava.

—Em pregunto com va saber Ackerman que jo anava a veure Langley.

Wilson ho aclarí:

—Hymie Schmidt ens ho ha explicat. Beaumonte va avisar Ackerman després de deixar-lo tu.

Carmody va esbossar un somrís fatigat.

—De manera que em va utilitzar com a executor. Em considerava encara en nòmina.

L’atmosfera de l’habitació canviava lleugerament. Powell va mirar el seu rellotge i va dir:

—Me n’he d’anar al meu despatx. Haurem de treballar tota la nit, amb tant d’enrenou.

Myerdahl es va treure de la boca la pipa negra i va dir amb aspror:

—No retiro pas les meves paraules d’aquesta tarda, Carmody. Però ara dic també això: aquesta nit heu estat un policia de cos sencer.

Carmody somrigué feblement:

—Gràcies, superintendent.

Quan tots dos se n’hagueren anat, Wilson va seure al cantell de la seva taula i va sospirar profundament. Va observar Carmody, en silenci, durant uns segons. Va dir, amb to lleuger:

—La pau i la tranquil·litat són una gran cosa, oi?

—Pau? —va dir Carmody, amb un somriure forçat—. Què és això, Jim?

Estava aclofat a la butaca, capbaix, mirant-se les rajoles del paviment. La llum que baixava del sostre feia lluir el seu cabell ros, destacava les faccions aplanades del seu rostre, feia més blanc encara l’embenat que creuava en diagonal el seu pit nu. Va somriure, tot remenant el cap lentament:

—M’he equivocat, Jim —confessà. Recordava com Karen li havia dit que reconegués això. I li havia advertit que les paraules li podien produir un xoc. Però no hi hagué res d’això. Dir aquests mots li representava un alleujament. Era com desempallegar-se d’una càrrega intolerable.

—Sí, m’he equivocat —repetí, en un murmuri.

Què venia ara? «Has de demanar perdó». Era això. Ja ho havia fet, es va dir: havia demanat a Myers que el perdonés. Però això no li semblava suficient. Ell no havia canviat. No sentia cap repic de campanes dins la seva ànima, ni cap promesa de salvació no s’estenia davant els seus ulls. Potser el suggeriment de mossèn Ahearn era bo, al capdavall: tirar enrera a poc a poc. Ja havia començat.

—Què passarà amb mi, Jim? —va dir en veu baixa. La seva curiositat se li apareixia a un nivell impersonal. De fet tant se valia, perquè allò que resultava veritablement important ja s’havia esdevingut. Sabia que ell estava arruïnat. La font que constituïa el moll de la seva força havia estat estroncada. El bé l’havia destruït. Això era gairebé còmic. Mike Carmody havia estat empaitat, encerclat i a la fi destruït. Policies com Myers i Wilson, dones com Nancy i Karen, fins i tot el gras George Murphy, havien tingut un paper en la cacera. Ell havia pensat que eren beneits, gent tova, covards, mentre se’ls mirava tot veient-se ell mateix. I vet aquí que, amb tota la calma, l’havien reduït a bocins amb la seva decència i amb la seva bondat. Tot allò en què ell creia s’havia revelat del tot fals. Aleshores, què restava de Mike Carmody?

Wilson es va posar al seu costat i li va prémer l’espatlla amb la mà.

—Maleït siga, tots ens equivoquem —va dir, tot buscant paraules amb un evident malestar—. No et turmentis ara amb aquestes coses. El que passarà amb tu no ho pot preveure ningú. Els diaris jugaran a favor teu descrivint-te com el policia sense por que venja l’assassinat del seu germà. Quan vagi sortint la resta de l’afer, que tu eres de l’equip d’Ackerman, poden igualment canviar de posició i presentar-te com el pitjor brètol de la ciutat. Powell ja ha pres partit al teu favor, i amb fermesa. De fet també comptes amb Myerdahl, si ell fos capaç d’admetre-ho.

Wilson arrufà el nas i es passà una mà per la cara. Prosseguí:

—El millor que pots esperar és que et deixin dimitir sense fer-te cap càrrec.

«De manera que estic acabat com a policia», va pensar Carmody, mirant encara a terra. Això hauria tingut molta importància temps enrera, però ara tant se valia. Tant se valia tot, en realitat. Se sentia com buidat de cos i d’ànima, eixugat i rònec, sense tenir tan sols una promesa d’esperança que l’aguantés.

—I què és el pitjor que puc esperar? —preguntà.

Wilson arronsà les espatlles. Va dir, a contracor:

—Tres anys, potser quatre.

—Estic detingut?

—No, però no pots allunyar-te. Powell m’ha demanat per a aquesta mateixa nit un informe de les teves relacions amb Beaumonte i Ackerman.

—Amb tanta pressa?

—Ens cal anar de pressa. Abans que l’organització pugui trobar un altre cap.

—Molt bé. Puc sortir i dir adéu a una amiga?

—És clar, home.

La sala d’arxius havia tornat al seu estat normal de tranquil·la eficiència. Els periodistes se n’havien anat darrera Powell per tal de treballar el reportatge sobre la mort d’Ackerman. Els policies havien tornat als serveis respectius. Abrams era a la seva taula, estudiant un cartipàs. El funcionari escrivia a màquina un informe, i s’interrompia de tant en tant per mirar-se la ciutat fosca a través de les finestres empolsegades. La poderosa llum del sostre il·luminava sense pietat el mobiliari envellit, el terra ple de burilles i les circulars afixades al tauler d’anuncis. Era una habitació que havia format part de la vida de Carmody durant uns anys, però des d’aquesta nit havia de sortir-ne.

Karen era tota sola al banc que corria arran de la paret. Donava una nota d’elegància incongruent a aquella oficina trista i polsegosa. Duia un vestit negre, sabates de taló alt. El cabell era pentinat cap enrera de la seva carona seriosa.

«Són bona gent», pensà Carmody. Alguna vegada havia pensat ja el mateix, però sempre amb recança i amarat de sospites. Ara, en canvi, els feia un tribut sense cap altre matís.

Ella es va alçar amb lleugeresa mentre ell travessava l’habitació.

—Seu —digué ell. Se sentia, davant d’ella, tot confús i torbat. Havia perdut tota esperança i no trobava els mots—. Disposo només d’uns minuts —digué finalment—. Ja saps: m’he d’ocupar d’un reguitzell de coses rutinàries.

—Sí, és clar. No t’amoïnis per mi, Mike. Agafaré un taxi.

—On vas?

—Bé, no hi he pensat. A algun hotel, suposo.

La sala era en silenci, llevat del repic ocasional de la màquina d’escriure del funcionari.

—Vas recomanar-me que digués que m’havia equivocat —digué, traient-se les paraules amb esforç—. Ho he fet. Volia que ho sabessis.

Ella se’l va mirar amb posat greu.

—Ha estat dolorós?

—No massa, tampoc.

Carmody mirava a terra. Se sentia exhaust i desesmat. La cosa no podia sortir bé. No hi havia camí per a arribar fins a ella, cap camí que fes de pont damunt la barrera d’amargor que ell havia posat entre els dos.

Però, com un miracle, va ser ella la qui es va acostar a ell.

—Bé, tampoc no t’hi esforcis massa, així, tot d’una —va dir-li, tot posant-li la mà al braç—. Vés-hi a poc a poc. Dóna resultat, ja ho veuràs prou.

—Escolta. També em vaig equivocar amb tu —digué ell—. Em vaig equivocar més que mai. Em creus? Em pots perdonar?

—No em costarà gens, Mike. Però vés fent com t’he dit. A poc a poquet. Entesos?

—Molt bé. Com tu diguis —contestà. Aleshores va somriure i va mirar-se el gran rellotge que hi havia damunt l’altaveu—. El tinent m’espera.

Van passar plegats el paravent de fusta que migpartia la sala i van arribar a les portes de vaivé que donaven al passadís.

—El funeral d’Eddie és demà al matí —digué Carmody—. Vols anar-hi amb mi?

—M’agradaria, Mike.

—Mira: és possible que em fiquin a la presó —va dir ell, amb un to abrupte—. Potser hi vagi fins i tot si em deixen dimitir abans. En qualsevol cas, podré veure’t després?

—Podràs tornar a trobar-me —va dir ella, lentament.

Carmody va somriure a la seva carona coratjosa. Li va posar una mà a l’espatlla. Durant uns instants la seva mirada retrobava la vella confiança perduda.

—A reveure, Karen.

—Adéu, Mike —digué ella, amb veu dolça. Va empènyer les portes i s’allunyà ràpidament pel corredor.

Carmody la va seguir amb els ulls fins que la va perdre de vista. Un cop sol, restà encara quiet, mirant enllà. Li semblava veure encara, en el passadís buit, el graciós moviment de les cames d’ella i el posat una mica altiu del seu cap i de les seves espatlles. Al cap d’una estona sacsejà el cap i es refregà la cara i els ulls amb el revés de la seva mà vàlida. Va fer mitja volta i va travessar a poc a poc la sala d’arxius. La porta del despatx del tinent era oberta, i Carmody va veure que Wilson l’esperava, amb una butaca buida posada al davant de la taula.

Carmody s’humitejà els llavis, traspassat de sobte per una emoció que no hauria pogut definir. En part era por, però hi havia alguna altra cosa, també. Per un moment s’aturà, indecís, mirant-se la butaca buida al costat de Wilson. A la fi hi anà. Més o menys era això el que sentia d’infant, quan esperava a la cua del confessionari. Por, sí, però alguna cosa més. I això altre era l’alleujament que ja infonia l’anticipació del perdó.

Somrient lleugerament, Carmody va entrar al despatx del tinent.

—Som-hi —va dir, i s’acomodà de gust en la butaca buida.