12

Vint minuts més tard arribava a l’apartament de Karen. Ella el va fer passar i va seure a la vora del sofà, tot mirant-se les mans encreuades a la falda.

—Em cal saber com han anat les coses —digué ell—. Minut per minut.

—Procuraré de fer memòria.

Carmody s’adonà que Karen aconseguia de dominar-se amb un cert esforç. La seva carona estava pàl·lida i tensa. El llavi inferior li tremolava lleugerament.

—Si fas el cor fort podràs ajudar més bé Nancy —indicà ell. Assegut al costat de la noia, li va agafar les mans entre les seves i les hi acaricià amb afecte—. Comença pel moment en què la policia t’ha vingut a buscar.

—Eren les deu. El capità Green ha vingut i m’ha dit que li calia que l’acompanyés. Li he dit que hi estaria disposada en uns moments. Nancy tenia por. No volia quedar-se sola, però li he dit que tot aniria bé —Karen sospirà profundament. El cos se li agità amb un petit tremolor—. No he tornat aquí fins a dos quarts de tres. El capità Green m’ha ensenyat dotzenes de fotografies, i s’hi ha pres tot el temps que ha volgut. Quan tornàvem, m’ha fet esperar a baix fins que no ha parlat per ràdio amb la comissaria del districte i els ha dit que restablissin el servei de vigilància de l’apartament. Aquesta ha estat, per a mi, la primera notícia que se n’havien anat mentrestant. Aleshores sí que m’he esverat. I quan he entrat a l’apartament m’he adonat que Nancy ja no hi era.

Carmody va mirar al seu voltant, per tota l’habitació.

—Hi havia cap senyal de lluita?

—No. Però Nancy s’ha deixat un anell de diamants al lavabo —les mans d’ella es van crispar dintre les d’ell—. No creus que l’hauria agafat si hagués decidit d’anar-se’n?

—No ho sé. Potser se n’ha oblidat —Carmody no ho creia tanmateix, i s’adonava que Karen tampoc—. La trobarem —digué, mentre estrenyia les mans de la noia.

Tot seguit anà al telèfon de la cuina i trucà a la policia. Necessità un minut per a arribar a Wilson. Li va dir:

—Jim, sóc Mike Carmody. T’he de comunicar la desaparició d’una persona. Podria tractar-se d’un segrest.

—Intentava precisament de parlar amb tu, Mike. Has de venir de seguida. Myerdahl no s’empassa la meva recomanació sobre tu. L’home insisteix…

—Para aquest carro, Jim, vols? —pregà Carmody—. Tinc la pista que ens duu a Ackerman. Deixa córrer la resta, per ara. Ja parlarem de Myerdahl més tard.

Wilson vacil·lava. Finalment digué, amb veu seca i oficial:

—Bé, digues.

—La persona desapareguda és una noia, Nancy Drake. És rossa, amb ulls blaus i un tipus que fa goig. D’uns cinc peus i tres polzades, diria jo.

—Nancy Drake? No és l’amiga de Beaumonte?

—Justa. Aquest matí se n’ha anat de l’hotel Empire, o bé n’ha estat segrestada, en algun moment entre les deu i dos quarts de tres.

—De l’Empire? És l’hotel de Karen Stephanson, oi?

—Sí. Vaig ficar Nancy a l’apartament de Karen. Pensava que hi estaria segura amb guàrdies a totes les portes.

—Però què dimoni pretens, tu? —preguntà Wilson, enfurismat—. No se’t va acudir que la xicota de Beaumonte podia liquidar el nostre únic testimoni de càrrec? Vas dir que treballaries de tronc amb mi, Mike. Però el que fas és voler ser la prima donna de la funció, fins i tot tractant-se de l’assassinat del teu germà.

—He calculat malament —confessà Carmody—. No vaig pensar que Ackerman podia fer retirar l’escamot de guàrdia.

—Un càlcul pèssim, doncs. I ara, escolta. Faré donar l’alarma sobre aquesta Nancy. Però tu vindràs cap aquí ara mateix, entens? I porta la placa i l’arma. Myerdahl les vol totes dues.

—Entesos —digué Carmody, amargament. Penjà l’auricular de cop.

En tornar a la saleta, Karen hi passejava nerviosament. Ella digué:

—No puc oblidar que jo li vaig dir que t’ajudés.

—No és culpa teva, sinó meva.

—Nancy acabava d’escriure una carta al seu agent —digué Karen, tot posant-se al front els palmells de les mans—. Estava segura que podria tornar a començar.

—La policia de tres estats la buscarà —digué Carmody—. Pensa-hi. —La va agafar, consolador, per les estretes i quadrades espatlles—. Et trucaré tan bon punt sàpiga alguna cosa.

Carmody passava, vint minuts després, les portes de fusta de la Brigada d’Homicidis. Hi saludà Dirksen i Abrams, molt atrafegats en les respectives taules amb un interès sospitós. Dirksen assenyalà la porta tancada del despatx de Wilson i va dir:

—Tenim a dins un reforç de categoria, Mike: Myerdahl i el fiscal del districte.

Carmody li adreçà un somriure forçat. Picà a la porta. Wilson obrí i digué:

—Passa, Mike.

—Encara no hi ha res de la noia?

—No, però ja hem donat l’alarma.

Carmody entrà al despatx i es va treure el barret. El capità Myerdahl, que ara era superintendent del departament de policia, seia en una cadira al costat de la taula de Wilson. Xuclava una pipa negra i curta. Dret a frec de finestra hi havia Lansing Powell, el fiscal del districte. Myerdahl era un home baix i rabassut, un tipus més aviat matusser, d’ullets blaus que lluïen com glaçons darrera les ulleres sense muntura. Era un policia dur i astut, que assumia les seves responsabilitats amb una intensitat fanàtica. Quan era agent d’uniforme havia mantingut la dona i la família amb dos terços del seu magre sou i en despenia la resta a la Berlitz en lliçons per a desprendre’s del seu fort accent alemany. Havia anat ascendint a poc a poc per escalafó, sense abdicar mai del seu tarannà, i imprimint a cada feina seva tota la mesura de la seva energia i la seva intel·ligència. Detectius i agents uniformats odiaven la disciplina que imposava, però prenien gust a treballar per a ell. Al districte on era Myerdahl fins ara, un policia podia treballar vint-i-quatre hores al dia sense que se sentís de mal de peus.

Myerdahl era un suport sòlid dels seus propis subordinats quan aquests treballaven amb honradesa, i no es deixava intimidar per cap temença ni cap pressió. Ara es mirava Carmody i es treia la pipa de la boca. Va dir amb aspror:

—Aquest matí he demanat al tinent un informe d’incapacitació contra vós. Però encara no l’he obtingut. En comptes de l’informe, només he rebut algunes excuses. Bé: jo no accepto excuses. No vull res amb policies que volen fer-se rics. Segur que fan feina bruta. De manera que més us val buscar-vos-en una altra.

Carmody l’escoltà amb impavidesa.

—M’haurien hagut de treure ja fa anys —digué—. Això és tot el que m’heu de dir?

—És tot el que he de dir, sí.

—I si m’escoltàveu, ara? —proposà Carmody, amb calma—. He obtingut una dada important contra Bill Ackerman. Voldria comunicar-vos-la.

—Ah! I penseu que us creuré?

—Oblideu-vos de mi. Escolteu els fets. Ackerman és el vostre objectiu, no?

—El caçaré amb homes que no n’han rebut, de diners.

—Bé, un moment —intervingué Powell, tot ficant-se tranquil·lament en aquella tibantor—. Jo sí que estic interessat en la informació de Carmody, superintendent.

Powell voltà la taula de Wilson. Era un home alt i prim, amb ulleres de muntura de banya, vestit de manera molt clàssica. Tenia un aire erudit i alhora jovial: la dotació intangible d’una bona família i d’uns estudis excel·lents, i encara el rerafons d’una brillantíssima carrera en el dret i en la política. El seu capteniment atractiu amagava tanmateix una intel·ligència subtil i poderosa. Nombrosos advocats defensors ho havien après a costa dels interessos de la clientela que representaven enfront d’ell.

S’assegué en un angle de la taula de Wilson i somrigué a Carmody de manera impersonal.

—En la meva professió em veig forçat a utilitzar elements d’una dubtosa vàlua moral —va dir—. Comprenc la posició del superintendent, però jo no em puc permetre el luxe filosòfic d’observar rigorosament les normes. Diguem que em cal combatre el foc amb el foc, o el que vulgueu. No ho justifico ni ho condemno. És una condició que accepto. Malgrat tot, deixeu-me dir, sense cap rancúnia personal, que no m’agrada utilitzar policies poc nets. Per a mi són com unes criatures esgarriades i temibles, i m’estimo més de mantenir-me’n tan allunyat com puc —estudià la cara severa i impassible de Carmody, amb un curiós arrufament entorn dels ulls—. Vós sou, suposo, allò que molta gent anomena un viu. N’he coneguts d’altres com vós, i crec que comprenc els vostres processos de raciocini. Quan ja us heu incorporat al cos, i al cap d’un temps, se us acudeix que hi ha un procediment perquè la feina us surti més ben pagada que no volen els contribuents. En definitiva, es tracta de fer trampa, de negociar amb la vostra posició dintre la confiança pública. Allò que no se us acudeix és que el mateix camí resta obert per a cadascun dels homes del departament. Tots ells poden fer trampa o bé jugar net. Gràcies a Déu, la majoria juguen net. Però vós i els qui són com vós no els teniu pas, per això, en millor concepte. Veieu la seva honestedat com si fos estupidesa, veieu la seva integritat com una manca d’empenta. Per això us trobo una mica esfereïdors.

Powell arronsà les espatlles i encreuà les seves llargues cames. Encara es mostrava cellajunt tot observant Carmody. Prosseguí, a poc a poc:

—Racionalitzeu la vostra deshonestedat tot fent anar encara més enllà el mateix cinisme sinistre. Us dieu: «Si no aprofito la corrupció, ho farà algú altre». Això no resulta lògic, és clar. Només és l’expressió de la vostra manca de fe. Si fóssiu lògics, posaríeu a prova la proposició tot essent honestos. En comptes d’això, pressuposeu senzillament que tothom és deshonest. Prejutgeu el món segons vosaltres mateixos, i robeu amb la confortable defensa de pensar que no heu fet altra cosa que avançar-vos en això a d’altres abusadors. La cosa que…

—El vostre discurs és excel·lent, senyor —interrompé Carmody, abruptament—. M’agradarà sentir-ne la resta en un altre moment. Podeu pujar-hi de peus. Però ara vull parlar jo.

Powell assentí amb el cap.

—D’acord, Carmody. Què ens heu d’explicar?

—Una història sobre un home anomenat Dobbs. Un home que és temut per Ackerman.

Va fer l’explicació tot detallant-la amb rapidesa. La seva mentalitat experta presentava cada fet en l’ordre més intencionat. Quan va haver acabat, l’actitud dels homes que tenia al davant havia canviat. Wilson somreia obertament, amb excitació. Myerdahl seia tot tirant-se endavant, repenjat només al cantell de la cadira, i Powell es passejava davant la taula, amb el rostre alterat per una mirada despietada. I l’atmosfera de l’habitació havia canviat, també. Ara era carregada de neguit i de tensió.

—Bé —acabà Carmody—. El cas s’ho val?

—Això sí que podria anar bé —digué Powell—. Hi ha una deducció lògica que Dobbs va fer fotografies d’Ackerman participant en l’atracament i en la mort dels policies. El robatori en si no és el més important, però les morts encara el podrien enviar a la cadira elèctrica. Estic ben segur que Dobbs ha pres totes les precaucions per a mantenir les proves ben guardades contra Ackerman. Les fotografies deuen ser a la caixa forta d’un banc, i el seu advocat deu tenir instruccions de presentar-les a la policia si a Dobbs li passa alguna desgràcia sobtada i fatal. Ackerman deu sentir-s’hi atrapat d’una manera eficaç. Si no fos així, no hauria anat pagant tots aquests anys. Hauria matat Dobbs, senzillament. De manera que la nostra feina és trobar les fotografies.

—Podem aconseguir-les —va dir Myerdahl, i colpejà la taula amb el puny—. Una ordre judicial pot fer obrir les caixes fortes dels bancs. I podem trobar el seu advocat. Si la família té la carta, la farem venir i la farem parlar.

—Això acabarà amb Ackerman —afirmà Powell, girat cap a Carmody—. Però no afecta Beaumonte ni l’organització.

—Jo us els puc lligar ben lligats —assegurà Carmody.

—Com?

—Tinc un testimoni que no els estima gens —digué Carmody—. Un home que coneix cada nom, cada data, cada peça de l’entrellat sobre les combines brutes de la ciutat. Ha estat a la nòmina de Beaumonte durant sis anys i desitja parlar. Us pot ser útil?

—Ben segur que sí —va dir Powell—. Qui és?

—Jo —va fer Carmody, a mitja veu.

Un silenci va caure i es va prolongar en l’habitació plena de fum. Wilson deixava anar a poc a poc l’alè retingut. Myerdahl es refregava les barres i estudiava Carmody amb aire de sospita. Powell va dir finalment:

—Bé. Vós podeu ser un gran ajut, capaç de tot. Però, ja que teniu també força probabilitats d’anar a parar a la presó, per què faríeu això?

—Estic tip d’aquesta qüestió —declarà Carmody, tot arronsant les amples espatlles—. Vejam: què us importa? Si resolem el cas, què us fa la resta?

—Sí, home, sí. Hi ha diverses coses que ens importen —digué Powell, somrient lleugerament—. La cosa més important, sigui com sigui, és fer que homes com vós reconegueu la diferència entre el bé i el mal, és aconseguir que us adoneu que sou prou responsables per a entendre la distinció. Podem enxampar del tot Ackerman i Beaumonte, més fàcilment que no pas la gent que tot just voregen el que ells fan, la gent que els donen suport amb una cínica indiferència per les pròpies obligacions morals. Per això estic interessat en les vostres motivacions. Es deuen només a un punt de rancúnia? O es tracta d’una cosa una mica diferent, potser una mica millor?

Carmody anava a replicar quan sonà el telèfon. Wilson despenjà l’auricular.

—Sí. Digueu.

Escoltà un moment, arrufant les celles cada vegada més. Assentí amb el cap i digué breument:

—Informeu-me al minut del que hi hagi.

Penjà i mirà Carmody.

—Podria ser Nancy Drake, Mike. Hi ha hagut un accident a una milla de la sortida 21 de l’autopista, cap al Turnpike. La víctima correspon a la descripció de Nancy Drake. Però la identificació no és segura.

—Sí que ho és —digué Carmody, a poc a poc—. Se l’han enduta i l’han matada. Perquè m’ha donat la pista que els pot deixar penjats.

No sentia còlera; només una freda i terrible determinació. Va mirar-se Powell i Myerdahl, bleixant amb lentitud, profundament.

—Vosaltres dos heu portat la conversa massa lluny —digué—. Ara escolteu: mentre enraonàveu, ells l’han matada com qui esclafa una mosca. Dobbs serà el pròxim, després vindré jo, i en acabat qualsevol ximple que se’ls posi al davant. Saben que poden anar fent, perquè mentre ells disparen vosaltres xerreu i ofegueu amb la vostra veu l’espetec dels trets. Aquí no es tracta d’anar contra ells, només es tracta de xerrar. Em poseu malalt. Em tracteu com un leprós perquè vull ajudar. I també n’estic fins al capdamunt, d’això. Ara me’n vaig a resoldre l’afer sense cap conversa més.

Carmody anà cap a la porta. Wilson digué:

—Ara no et deixis portar per rampells, Mike.

—Més xerrameca —digué Carmody, amb un somrís hostil—. Continueu vós, senyor Powell. Ara parleu-los del bé i del mal i de les coses immorals que es poden trobar a les motxilles dels agrupaments escoltes de la ciutat. I vós, Myerdahl, engegueu algunes històries dels bons temps en què éreu un simple agent. Xerreu fins que us surti fum del cap; però sobretot, per l’amor de Déu, no feu pas res!

—Us suggeriria que us calméssiu si pensés que això us pot fer algun bé —va dir Powell, amb amabilitat.

—Esteu suspès! —udolà Myerdahl, aixecant-se tot d’una.

—Vosaltres també esteu suspesos —digué Carmody—. Esteu ficats fins al coll, banyant-vos-hi, en un cossi ple de virtuosa incompetència. Potser per això em vaig vendre jo. Perquè em vaig afartar de vosaltres, genteta incapaç d’aconseguir res.

Sortí i tancà darrera d’ell amb un sec i estrepitós cop de porta.

La policia de carreteres de l’estat havia canalitzat tota la circulació del nord per un sol carril, per tal de desviar-la del lloc de l’accident. La foscor era trencada pels llums vermells giratoris dels cotxes de patrulla, aturats damunt la gespa de la vora de la pista. Carmody se situà darrera d’ells. Anà fins a l’estimball proper. Al fons d’aquest hi havia un descapotable ennegrit pel foc, amb les rodes apuntant al cel d’una manera grotesca i desesperançada. Alguns homes treballaven al seu voltant. Mesuraven les marques dels pneumàtics, feien proves amb els frens, amb la direcció, amb el sistema d’encesa. Un patruller uniformat era palplantat al costat mateix d’una figura estesa a terra, coberta amb un llençol. Carmody se li va acostar i va dir:

—Ja ha vingut el metge?

—Sí. No hi ha pogut fer res. I vós, què hi feu, aquí? —va afegir.

—Policia metropolitana —replicà Carmody, tot obrint la seva cartera—. He de comprovar una identificació.

—És clar, sergent. Feu, feu.

Carmody s’agenollà i apartà curosament el llençol del cos que jeia a terra. El contemplà un moment, amb cara severa i crispada, entre les ombres canviants que provocaven els llums de la policia. El foc, bastant miraculosament, havia estalviat la cara i els cabells de la dona. Imaginà que aquesta es devia haver arrossegat a mitges a través de la finestra abans que el fum i el foc l’abastessin. Per uns segons considerà el dolor ja glaçat i inanimat del seu rostre. Es fixà en les fulles i els branquillons enredats en la desordenada cabellera rossa. Va passejar els ulls per la resta del cos. Pensà que mai no tornaria, no, al món de l’espectacle. L’havien matada, vet-ho aquí. Abaixà el llençol damunt la cara i es posà dret.

—Sabeu com ha estat? —va preguntar a l’agent.

—Ho he sentit dir —digué l’home, en to respectuós. La mirada de Carmody el posava més delerós d’ajudar-lo—. La noia era sola al cotxe quan el primer motorista ha arribat aquí baix i l’ha treta a fora. Però ningú no ha vist la patacada. Sembla que ha perdut el control a unes cinquanta iardes del pont, segons les marques dels pneumàtics. Aleshores ha anat a tomballons fins al marge i s’ha estimbat.

La versió no tenia ni cap ni peus. Carmody ho sabia. Nancy no havia conduït un cotxe en sa vida.

—No tenia gaires probabilitats de sortir-se’n —va dir encara l’agent, mentre remenava el cap.

—Cap ni una.

Carmody remuntà el talús fins al seu cotxe. La línia única de trànsit passava a la seva esquerra i es movia amb lentitud malgrat les ordres que cridaven els agents. Tothom volia entrellucar un bri de la tragèdia, pensava, en veure sortir tot de cares dels cotxes que circulaven a poc a poc, atentes als sons i a les flaires del desastre. Carmody mirà, pendís avall, cap a la figura del fons, coberta amb el llençol. Després va encabir el cotxe a la filera i anà cap a la ciutat.

Mitja hora més tard trucava a la porta de l’apartament de Beaumonte. Sonaren unes passes i el mateix Beaumonte, en mànigues de camisa, obrí la porta. La panxa prominent feia un replec damunt la cintura dels seus pantalons. Sense jaqueta no semblava gens formidable. No era més que un home gras qualsevol, amb camisa de seda i elàstics cridaners.

—Tinc pressa, Mike —va dir, sense apartar-se del pas de la porta—. Què vols?

El llarg saló que veia més enllà de Beaumonte era buit. Carmody hi va veure, al bell mig i a terra, tres maletes de pell de porc.

—Te’n vas de viatge? —preguntà.

—Això mateix. —Beaumonte va fer un somriure forçat que no va pas esbaldir l’enuig de la seva cara—. Agafo un avió d’aquí a mitja hora.

—Em vas demanar que trobés Nancy —digué Carmody. Avançà cap a dins de l’habitació, tot obligant Beaumonte a fer un pas de costat, i va llançar el barret damunt una cadira.

—Bé, i on és? —li preguntà Beaumonte, desficiós.

Carmody se li encarà, amb les mans a la cintura.

—És sota un llençol, Dan. L’han treta de les restes d’un cotxe per la banda del Turnpike, fa cosa d’una hora. És morta.

Beaumonte se’l mirà, incrèdul.

—Morta? No! És una broma.

La cara se li posà blanca i els llavis li començaren a tremolar. Sacsejava el cap lentament. Afegí:

—No pot pas ser morta.

—L’he vista. Ha mort cremada.

Beaumonte es cobrí la cara amb les mans. Anà a ulls clucs cap al sofà. Hi va seure, aclofant-se a plom sobre els coixins. Aleshores començà a ploriquejar baixet, en un to anguniós.

Carmody encengué un cigarret i llençà el llumí cap al cendrer. Observava els esforços de Beaumonte per dominar-se, sense deixar que es traslluís per part seva cap emoció.

—Jo l’estimava, aquesta noia —digué Beaumonte, amb veu sufocada. Tenia els ulls tancats, però les llàgrimes s’escapaven entre les parpelles i se li anaven escolant per les galtes esblanqueïdes—. Jo l’estimava, i ella no va mirar-se cap altre home. Era meva, només. Què ha passat? Qui anava amb ella?

—Anava sola —digué Carmody.

L’altre trigà uns segons a adonar-se’n. Quan ho aconseguí, obrí els ulls i va fer un esforç per redreçar el cos. Va dir, amb veu ronca:

—Ella no ha guiat mai un cotxe. No en sabia. Què en penses, tu?

—L’han assassinada —va fer Carmody.

Beaumonte sacsejà el cap amb tanta energia que les llàgrimes saltaven de les seves grosses galtes.

—Ackerman va dir que no li faria mal —cridà, amb veu creixent—. Va dir que no la tocaria.

—I tu te’l vas creure. Com jo et vaig creure a tu quan em vas dir que donàveu quaranta-vuit hores a Eddie.

—Per què l’ha matada? —digué Beaumonte, balbucejant els mots entre els llavis tremolosos—. No ho havia d’haver fet. Jo l’hauria feta callar.

—L’han matada perquè em va parlar de Dobbs —digué Carmody, amb fredor—. Això acabarà amb Ackerman. I també pot acabar amb tu, Dan.

Beaumonte tornà a parlar:

—Mike, si et plau. Ja la passo prou grossa.

—Tu has fet el mateix amb centenars de persones —digué Carmody, amb acidesa—. Jo podria prendre-m’ho a riure, si et veia amb l’espinada trencada i al fons de l’infern. I ara escolta: tu i Ackerman teniu mala peça al teler. Jo he ajudat a posar-vos de cara a la paret. També seguiré el vostre camí, però em sembla un preu just. Ara, tu pots esperar sis mesos a la presó abans de morir o bé pots anar-te’n a l’altre barri més de dret. Tria tu mateix.

—Què vols dir?

Carmody es va treure el revòlver i l’enfonsà amb vigor a la grossa panxa de Beaumonte.

—Vull el nom de l’individu que va matar el meu germà —digué, amb veu afable—. I la seva adreça.

—Ackerman va fer els plans —contestà Beaumonte, amb la veu convertida en un xiscle—. Va contractar un tipus que es diu Joie Langley, de Chicago.

—Encara és a la ciutat?

Beaumonte s’humitejà els llavis i fità els ulls grisos i freds de Carmody.

—No disparis, Mike —xiuxiuejà—. Parlaré. Langley és en una casa d’habitacions llogades del carrer Broome. Al número 4842. Ackerman no va voler que se n’anés mentre hi hagués un testimoni que pogués identificar-lo. Si no podia liquidar el testimoni, havia planejat d’eliminar Langley. Langley no ha cobrat res, i no es pot moure. És un mal subjecte, Mike.

—Jo en faré un àngel —va dir Carmody. Apartà l’arma—. I ara no et moguis fins que me n’hagi anat.

Quan la porta es tancà, Beaumonte s’esforçà per aixecar-se. Respirava feixugament i les llàgrimes li espurnejaven als ulls. Tenia el cos amarat de suor, que li enganxava la camisa de seda als palpissos que li cobrien el costellam. Va passejar-se per l’habitació, en cercle, mentre gemegava de tant en tant com un home agullonat per una pena intensa i insistent. A la fi va anar al telèfon, despenjà l’auricular i marcà un número. Mirant la paret, es passava la llengua pel llavis i intentava desesperadament d’assossegar-se.

Una veu contestà:

—Sí?

—Ackerman? Sóc Dan.

—Creia que ja te n’havies anat. T’he dit que el sostre està a punt d’ensorrar-se —li va dir Ackerman, secament.

—Carmody ha descobert Joie Langley, Bill. Està al corrent de la història de Dobbs. Ara ha anat a buscar l’assassí del seu germà. He cregut que havies de saber-ho.

—Va sol, ell?

—Sí.

Beaumonte penjà de cop el telèfon i anà cap al bar. Mentre es preparava una beguda ben carregada, el telèfon començà a sonar. Beaumonte se’l mirà, mentre glopejava la beguda. Ja no plorava. La seva cara pàl·lida havia pres una concentrada expressió d’odi.

—Vés-li al darrera, Bill —va dir al telèfon penjat, que continuava sonant—. Ell t’ajustarà els comptes per mi. I t’enviarà a l’infern.