11

Carmody va dormir, aquella nit, en la seva antiga habitació. L’endemà al matí va descobrir que algú havia tingut cura de les coses que ell havia deixat allí anys enrera. Els seus vestits eren penjats dins de bosses de plàstic, i la seva calaixera era plena de roba neta. Carmody s’ho va mirar un moment, tot recordant la meticulosa atenció del seu pare per les coses d’ell i d’Eddie. La pulcritud no era pas el punt fort del vell, però s’havia esforçat de debò per fer-los alhora de pare i de mare. Ell mateix els retallava el cabell, i vetllava perquè no duguessin brutes ni les sabates ni les ungles. «La netedat és prop de la Divinitat», solia recitar quan els aplegava al bany. Carmody va suposar que el pare havia esperat sempre que ell tornaria.

Havia acabat un desdejuni de suc de taronja i cafè quan sonà el telèfon. Era Murphy.

—Et puc passar a recollir d’aquí a vint minuts? —va preguntar—. Tenim feina a fer.

—Què has trobat?

—Una cosa d’allò més interessant. Vindré tan bon punt podré.

Carmody encengué un cigarret i passejà per la sala d’estar. El sol naixent entrava de biaix per les finestres i aclaria els tons ombrívols del mobiliari i dels quadres. Per alguna raó, l’habitació no el deprimia, aquest matí. Hi pensava mentre fumava i contemplava el piano del pare. Des que havien començat les seves temptatives de salvar Eddie, els seus pensaments tornaven contínuament al vell.

No tenia tanmateix gaire temps de pensar en ningú que no fos Ackerman. Li calia rumiar allò que Murphy havia desenterrat, en comptes d’encaboriar-se sense objecte amb el passat. Havia de treure’s del cap les coses sense importància. Com, per exemple, els seus vestits endreçats i nets a l’armari de dalt. I la imatge del vell assegut al piano, tot fent ressonar alguns acords de l’Ofertori: Redemptor Mundi Deus. Fins i tot ara, els mots llatins, una mica esfereïdors, li feien esgarrifar l’espinada. Però per què? No eren paraules, només?

Unes passes sonaren al porxo. Carmody anà tot seguit a la porta. Mossèn Ahearn li somreia des del llindar.

—Pensava que et veuria si eres a casa —digué.

Carmody el va deixar passar, i el vell capellà va seure amb agraïment.

—Farà calor, avui —sospirà, i mirà Carmody—. Tu volies entendre’m, ahir, però jo no et vaig deixar. No és una conducta pròpia d’un sacerdot. Em sap greu.

—Ja estava bé.

—Vull ajudar-te, saps? Eddie em va donar el seu testament l’última vegada que hi vaig parlar. Volia que tu et quedessis aquesta casa. No t’ho va dir?

—No —contestà Carmody, al cap d’un moment.

—No la vols, potser?

—No hi havia pensat. Però crec que no. Per què l’havia de voler?

—Ets un home tossut —va dir mossèn Ahearn—. Ben bé com el teu pare. Si el comprenies, t’has de comprendre, Mike. Ell era un home orgullós, molt fet a la seva manera. Però era una manera excel·lent —el vell capellà somrigué a poc a poc—. Recorda com era de susceptible amb les seves cançons. I, la veritat sigui dita, no és que tingués gaire bona veu.

—Però forta, sí —digué Carmody.

—Oh, això sí, t’ho garanteixo —mossèn Ahearn es va aixecar amb esforç i es va acostar al piano—. Veig que Eddie guardava tota la música. —Agafà una de les partitures—. Oh, no blasmeu pas el bard —els seus ulls van seguir la lletra—: «Hi havia traïció en el fet d’estimar-la, defensar-la era la mort» —murmurà, mentre remenava el cap. Aleshores adreçà a Carmody una mirada penetrant—. Cal recordar una cosa del teu pare, Mike. No li era permès d’estimar el seu propi país. Com milers d’altres irlandesos, el seu amor era una mena de traïció. No pots comprendre l’amargor de tots ells quan s’adonen que les cançons, aquí, cauen malament? En comptes d’estar agraïts al país que estimen i on viuen, alguns dels fills semblen pensar només a fer-lo malbé. Això fa mal als homes com el teu pare. Els dóna un caràcter malhumorat i poc raonable, i aquesta no és pas la millor manera de tractar els joves de cap calent. No te n’adones, Mike?

—Bé, sigui com sigui, ara ja ha passat tot —digué Carmody—. Ell és mort, i jo encara sóc l’ovella negra. Parlar-ne no canviarà pas les coses.

—Com has pogut estar tan allunyat de nosaltres? —preguntà mossèn Ahearn remenant el cap lentament, en actitud greu.

—No ho sé. No era pas una decisió —Carmody arronsà les espatlles—. La cosa va produir-se a poc a poc.

—I no podries intentar de fer marxa enrera? A poc a poc, vull dir.

—Admetre que m’he equivocat? Demanar perdó, vaja —Carmody es girà cap a ell, mentre es picava el palmell amb el puny—. Això no seria pas bo. Si ho feia, em posaria en punt mort. I no em puc aturar pas mentre el meu germà jeu mort i els seus assassins viuen com reis —va mirar-se el capellà amb irritació i desesma—. Tot el que he obtingut és un cert poder. Puc fer coses. Sóc com sóc. Però no seré res si em converteixo en un pecador penedit, que va implorant el seu perdó.

—No seràs res mentre no t’adonis de debò que l’assassí d’Eddie servia el mal —digué mossèn Ahearn, amb acidesa—. I no pas perquè Eddie fos el teu germà, o perquè fos un policia, sinó perquè era un ésser humà i la seva vida pertanyia a Déu.

La porta d’un cotxe va petar al carrer. A través de les finestres, Carmody va veure que Murphy s’acostava.

—Me n’he d’anar, mossèn —va dir, alleujat d’acabar aquella conversa penosa i sense objecte.

—Recorda això —digué el vell capellà, mentre li posava ràpidament una mà al braç—. No pensis que no tens esperances. Sant Francesc de Sales deia: «Sigues pacient amb tothom, però sobretot amb tu mateix». No ho oblidis pas. Tots els pecadors s’afalaguen pensant que ja no tenen esperances. Però no és així, fill.

—Molt bé, molt bé —s’afanyà a dir Carmody. Ja hauria volgut ser fora. En tenia prou, de xerrameca sobre el pecat i el perdó.

Es va girar i va sortir de la casa. Trobà Murphy a l’entrada.

—Anem a fer una passejada —digué el periodista—. Pots venir?

—Sí.

Quan mossèn Ahearn sortia de la casa, el sedan de Murphy ja avançava per la calçada. Se’l va mirar fins que va desaparèixer enllà de la cantonada. Aleshores remenà el cap una vegada més. Tornà cap a la rectoria. Tenia una expressió fatigada i torbada.

—Bé, de què es tracta? —preguntà Carmody, mentre Murphy guiava, pels carrers assolellats, cap a l’avinguda del riu.

—Els Dobbs que vam trobar als retalls de diari no han servit de res —digué Murphy. Se’l veia cansat i acalorat. La barba d’un dia li ennegria les barres, i enxiquia els ulls a la claror del sol—. Hi he treballat tota la nit sense treure’n cap pista. Però he trobat un altre Dobbs, i aquest sí que podria ser el nostre home.

—Qui és?

—Aquest m’ha caigut ben bé a la falda, tot xerrant amb un vell que es diu Sweeney i que fa gasetilles per al diari des de l’any de la fundació. He parlat amb ell aquest matí i m’ha dit coses d’un tal Billy Dobbs que havia treballat per a l’«Intelligencer», fa anys. No era pas un periodista, sinó un fotògraf. Sweeney m’ha dit que l’única cosa notable de Dobbs va ser assistir per casualitat a l’atracament d’un banc. Era l’any 38. Dobbs feia aquell dia una feina rutinària. Anava amb cotxe pel sud del carrer del Mercat, quan vet aquí que tres individus van sortir corrents del Banc Farmer amb sacs de diners i amb pistoles a les mans. Van matar dos policies en ple carrer. Una bala va foradar el parabrisa de Dobbs. Ell es va aturar i es va tirar a la calçada per protegir-se del foc. Només va pensar a cobrir-se, en comptes de fer fotografies. Hauria pogut convertir-se en un heroi si hagués fotografiat els pistolers, però probablement això li hauria costat la vida. Això és, almenys, el que ell va explicar. Dos anys més tard Dobbs va deixar el diari, i això és tot el que ha pogut dir-me’n Sweeney.

Murphy, en haver acabat, va mirar Carmody i li va preguntar:

—Veus fins on ens pot portar això?

—En tinc una certa idea.

—Ara anem cap on vivia Dobbs, abans. Un xicot de la secció de personal de l’«Intelligencer» m’ha donat la vella adreça. És a Avondale, en un barri força bo. Dobbs vivia allí amb el seu pare i la seva mare. Però tots ells se’n van anar fa temps.

—Haurem de trucar a un reguitzell de portes per a trobar algú que els conegui —opinà Carmody.

—No sé cap camí més curt —va fer Murphy. Amb gest cansat es va passar una mà per la cara—. Ja m’agradaria, ja. Així podria dormir una mica.

Aparcaren davant la casa de fusta de dos pisos on havia viscut la família de Dobbs, i sortiren del cotxe. El carrer era ombrejat i tranquil, en un barri que havia anat perdent d’una manera constant i gradual.

—Prefereixes els números parells o els senars? —preguntà Murphy, secament.

—Jo faré l’altre costat. Som-hi.

Cap a mitja tarda, dues travessies més enllà de l’antiga casa dels Dobbs, Carmody trobà finalment una pista. Era una doneta tota agradable, ben neta i emmidonada dins una bata blava d’estar per casa. Havia conegut molt bé els Dobbs.

—És graciós que pregunteu per ells —va dir, mentre acotava el cap gris en direcció a Carmody—. L’altre dia, justament, pensava en Ed i Martha. No puc recordar què m’hi va fer pensar. Però passeu, home. No en traurem res, de torrar-nos al sol.

Ja dins l’habitació ombrejada i passada de moda, Carmody preguntà:

—Recordeu quan se’n van anar del barri?

—Sí, era just abans de la guerra. La segona guerra mundial, vull dir. Cap a l’any 40 o potser ja dins el 41. Ed va deixar de treballar als autobusos, i se’n van anar a Califòrnia.

—Coneixíeu el seu fill? Billy Dobbs?

—És clar. Era un xicot tranquil, de bon tarannà. Tenia una bona feina en un diari. Hi feia fotografies. L’hi vèiem el nom sovint. Incendis, accidents, tota mena de coses on una no hauria sospitat pas de veure barrejat el petit Billy Dobbs.

—Però va deixar la seva feina, oi?

—Això mateix. Se’n va anar a un altre diari. La seva mare n’estava tota amoïnada, us ho puc ben dir, però crec que li va anar bé.

—Sabeu a quin diari va anar?

—La seva mare m’ho va dir, però ho he oblidat —digué la dona, amb un lleuger somrís.

—Ningú d’aquí no ha tornat a sentir parlar dels Dobbs?

—No, almenys des de fa anys. El vell senyor Johnson, que ara ja és mort, els va veure quan va anar a Califòrnia. Ell hi havia de visitar un fill que era per allí en un campament militar, sabeu? I els Dobbs havien tingut un cop de sort. Van explicar al senyor Johnson que se’ls havia mort un parent a Austràlia i que els havia deixat una picossada de diners. Em va dir que els Dobbs vivien a bon tren: jardí amb flors, casa bonica, i fins i tot una minyona —va somriure, tot brandant el cap—. Era un gran pas endavant per a ells, des del temps en què Ed treballava als autobusos.

—El seu fill és amb ells?

Ella va arrufar el front.

—El senyor Johnson no va dir mai res de Billy.

Carmody tornà lentament a la voravia i va mirar carrer enllà per buscar-hi Murphy. El va veure al bloc proper. Va fer un crit per atreure’n l’atenció. En girar-se Murphy, Carmody li va dir amb veu molt forta:

—Vine. Ja ho tinc.

Quan tornaven plegats cap a can Carmody, aquest deia:

—Tot lliga, tu. Dobbs va fer fotos de l’atracament del banc. Va esperar dos anys, probablement protegint-se per tots cantons, i a la fi va negociar amb ells un passament substanciós.

—Un bon xaval, aquest Dobbs —digué Murphy, tot assentint amb el cap—. No va pas oblidar els seus pares, ell. Ara tot serà, em sembla, que trobem Dobbs.

—No el trobarem pas —va predir Carmody—. A hores d’ara, Ackerman el deu haver fet anar a la quinta forca. Dobbs deu fer el seu fet des de Sud-america o des de Terranova, suposo.

—Aleshores hem de trobar les fotografies.

—Em sembla que ho hauré de rumiar una mica des d’aquest punt de vista —va fer Carmody.

—El cas és que hem agafat un bon fil, Mike. Per aquí és per on Delaney tenia enganxat Ackerman. Ell devia saber l’afer de Dobbs. I la pressió era prou forta perquè obligués Ackerman a assumir el gran risc de fer matar ton germà. De manera que, si teníem les fotos de Dobbs, tindríem al sac Bill Ackerman. I tan ficat i ben lligat que no se’n sortiria pas.

—Ni més ni menys —Carmody es va mirar el perfil cansat de Murphy—. Hauries estat un bon policia, George.

—I tu també —digué Murphy. Tot seguit es passà el revers de la mà pels llavis—. Oh, oblida el que acabo de dir. No és el moment de bromes.

—Tant se val, home —va dir Carmody, amb amargor.

Es van dir adéu davant la casa dels Carmody. Mike hi entrà i deixà el barret damunt el piano. Anava a la cuina a buscar-hi una cervesa quan el telèfon començà a sonar. El va agafar i va dir:

—Sí?

—Mike, sóc Karen. La policia m’ha vingut a buscar aquest matí i m’ha fet anar a mirar més fotografies. Mentre he estat fora, han tret la guàrdia d’aquí —la seva veu adquirí un cert tremolor—. Nancy ja no hi és.

—Qui t’ha vingut a buscar?

—Un tal capità Green, dels serveis d’identificació.

Green estava a sou d’Ackerman. Carmody ho sabia. Tècnicament parlant, Green tenia dret a fer venir un testimoni… I algú altre podia haver fet retirar el servei de vigilància… Carmody renegà furiosament.

—Queda’t aquí —va dir—. Ara vinc.

Nancy se’n podia haver anat per voluntat pròpia, pensava, mentre anava cap al seu cotxe. Però en el seu fur intern sabia que intentava d’enganyar-se. Allò era obra d’Ackerman. Ell volia Nancy, i l’havia aconseguida.