5

Carmody va dormir malament, aquella nit. Es va llevar d’hora. Se li havia acudit una idea, mentrestant. Per què Ackerman i Beaumonte es preocupaven tant per Delaney? Vet aquí una cosa que hauria hagut d’esbrinar tot seguit. S’adonava que la inquietud emocional que sentia per Eddie havia malmès el seu bon judici de policia. Què havia dit Beaumonte? Que, si Delaney parlava, portaria problemes. Però a qui? A Ackerman o a Beaumonte?

Carmody seia al costat del telèfon, amb un cigarret als llavis. Va començar des d’allí mateix a buscar, amb prudència, alguna informació sobre Delaney. Va enraonar amb dos magistrats, un jutge i mitja dotzena de corredors d’apostes. Intentava d’assabentar-se d’alguna cosa a través d’alguna enraonia fortuïta. Va adonar-se que ja havia corregut la veu. Tothom sabia que Delaney amenaçava amb xerrar i que els peixos grossos n’estaven amoïnats. Ningú no va prendre’s tanmateix la molèstia d’especular sobre la naturalesa de les informacions de Delaney. Carmody ho va deixar córrer al cap d’una estona, però no se sentia descoratjat. La clau de tot devia raure en el passat de Delaney. Aquest ja era un simple pinxo de l’organització quan Ackerman i Beaumonte eren poc més que aprenents i no pas, com ara, figures públiques mig respectables. Els trets devien anar per aquest cantó.

Les proves que posseïa Delaney havien de ser tangibles i concloents. Si no fos així, l’amenaça de parlar no inquietaria Beaumonte i Ackerman. El que calia era trobar aquelles proves i destruir-les. Això desarmaria Delaney, eliminaria la preocupació dels peixos grossos i deixaria Eddie en posició segura. Això no era pas una tasca senzilla, i calia fer-la de pressa. Carmody no es preocupava gaire, així i tot, per aquest costat. Sabia com endegar una feina d’aquesta mena. La ciutat no podia amagar-li cap secret. L’havia estudiada durant massa temps.

Un plànol de la ciutat s’anava encenent dins el seu cap. En coneixia tots els tombants. Podia evocar les cases i les botigues de cada cantonada. Per a ell, allò eren les beceroles. Coneixia els polítics, des de l’alcalde als petits agents electorals. Se sabia a fons tot l’entrellat d’equilibris i compensacions que hi havia a l’administració municipal. Bordells i bars, clubs i tertúlies, les rosses i les morenes mantingudes d’amagatotis en pisos ben parats del centre, xicots que feien carrera o que l’esguerraven… Carmody els tenia tots ben fitxats i marcats en la seva memòria formidable.

No, no era gens impossible de trobar els recursos de pressió que tenia Delaney.

Va anar al bany a dutxar-se. Quan en sortia sonà el telèfon. El va agafar.

—Sí?

—Sóc Beaumonte, Mike. Pots passar per casa cap a les quatre? Ackerman et vol veure.

—A les quatre? Sí, home, molt bé —va dir Carmody, en to desimbolt. Estava palplantat, amb les cames separades i una tovallola a la cintura. Sentia que les gotes d’aigua s’anaven assecant sobre les seves espatlles amples i musculades—. Què vol? És pel meu germà? —la pregunta era estúpida i perillosa, però volia saber ben bé el terreny que trepitjava.

—No. És que té un amic que vol obrir una agència d’apostes al barri Oest —va dir Beaumonte—. Ackerman vol que li donis facilitats.

—És clar, és clar —va dir Carmody, amb un sospir d’alleujament—. Així, doncs, a les quatre.

—Entesos, Mike.

Carmody va sortir per dinar. Va tornar a l’hotel a les tres. Es va rentar mans i cara i es va canviar. Ara va posar-se un vestit gris fosc, de franel·la. Quan ja anava cap a la porta, el truc del telèfon el va aturar. En despenjar l’auricular se li va ficar a l’orella una veu que cantarellejava amb so irritat:

—Mike Carmody? Ets tu, noi?

—Sí. Qui és?

—Mossèn Ahearn. T’he de veure.

—Anava a sortir en aquest moment, mossèn.

—Sóc a baix, al vestíbul. No cal que parlem gaire.

Carmody va mirar el rellotge i va arrufar el nas.

—D’acord. Ja baixo. Però tinc pressa.

—T’esperaré al peu de l’ascensor, de manera que no vulguis esquitllar-te.

Carmody va penjar, mentre considerava la situació amb pèssim humor. El vell capellà havia actuat com si parlés a un dels seus escolans.

Quan van obrir-se les portes de l’ascensor, Carmody va adonar-se que els darrers temps havien pesat molt en l’aspecte del sacerdot. Al funeral del seu pare, l’última vegada que Carmody l’havia vist, mossèn Ahearn semblava més vigorós, encara ple de vida, un home robust de cabells grisos i ulls brillants i espavilats. Però ara el veia una mica tirat endavant, i notava un tremolor senil a les seves mans ossudes. El cabell se li havia posat gairebé blanc. Només els ulls no li havien canviat gens. Continuaven guspirejant intensament sobre el gran nas rotund. La seva presència semblava fora de lloc en aquell vestíbul tan luxós i lluent. Allí no s’esqueia gens un vell cansat, d’esquena vinclada, amb la sotana negra que havia pres, amb els anys, una mena de verdor grisosa.

Carmody li va donar la mà i li va suggerir de seure en una banda apartada del vestíbul.

—Vols que ens amaguem una mica, oi? —va dir mossèn Ahearn.

No hi havia manera de manejar-lo. Carmody se’n recordava.

—Què voleu? —va preguntar-li, mentre l’allunyava discretament de la gent que circulava pel camí dels ascensors.

—Quin problema hi ha entre tu i Eddie?

—És una qüestió personal, mossèn.

—No res que m’importi, oi? Doncs escolta: quan algú pega al seu germà a la meva parròquia, la cosa m’importa.

—Eddie us ha dit que li vaig pegar?

—Sí. Jo ja vaig adonar-me que li havien fet mal. Però ell no me’n va voler dir res més —el vell capellà sacsejava el cap i estudiava Carmody amb els seus ulls penetrants—. Per què va ser? Per la noia?

—Suposo que teniu motius per a creure-ho.

—I per què t’hi has de ficar, tu?

—Sóc el seu germà.

—Ah —va dir suaument el capellà—. El seu germà, oi? Tu ets el seu guardià. No et sabia aquest nou paper, Mike.

Carmody se sentia incòmode i enutjat.

—Mireu: vós no n’heu de fer res. El que hi hagi entre Eddie i jo no és pas cosa vostra ni de l’església.

—Escolta’m un moment, noi. Jo no…

Però Carmody el va interrompre:

—És inútil. I jo me n’he d’anar, mossèn.

No li agradava de comportar-se així amb el vell. Detestava la mirada tota ferida que li havien provocat les seves paraules. Mossèn Ahearn havia estat amic de la família durant molts anys, i els havia fet milers de favors. Li havia buscat feines per a l’estiu i un col·legi amb beques per mèrits atlètics. També va preocupar-se molt dels estudis d’Eddie en temps difícils. Però ja feia molt, de tot això. Restava lluny en el temps i en l’escala de valors. Eren coses que ja pertanyien a un altre món.

—Molt bé. No et retinc més, doncs —va dir mossèn Ahearn.

—Us buscaré un taxi.

—No et molestis. Vés a resoldre els teus afers tan importants. Però no et posis entremig d’Eddie i aquesta noia.

—Ja veig que la coneixeu.

—Què tens contra ella?

Carmody va pensar que la xicota havia pres el pèl al capellà. Era probable que hagués pres una tassa de te amb ell i que hagués rigut les gràcies de les seves històries irlandeses.

—No és del cas parlar-ne —va dir.

—Molt bé. Adéu, Mike.

El vell s’allunyà, obrint-se pas entre homes i dones vestits amb una cara ostentació. Carmody se’l va mirar fins que va desaparèixer de la seva vista. El front un xic arrufat posava un toc d’insatisfacció en la seva cara ferrenya.

Va arribar a can Beaumonte a tres quarts i cinc de quatre. Va trobar Nancy tota sola al saló llargarut i elegant. Duia un vestit negre de faldilla lluent i tot de braçalets.

—On és tothom? —va preguntar Carmody.

—Que on és tothom? I jo, que no sóc ningú?

—Vull dir Ackerman i Beaumonte.

—Ells són tothom? —va preguntar, somrient-li amb els seus ullassos pensatius.

—No. Tu també comptes.

—A vegades sembla com si ells fossin tothom —va dir, amb una rialleta trista. Hi havia un punt còmic en la seva gravetat. Amb el seu cabell tan ros i els seus braçalets que dringaven, era difícil de prendre-se-la seriosament.

—No te’n facis mala sang, dona.

—Ets com ells, en certa manera.

—Espero que això sigui un compliment.

—No t’hi encaparris —arrufava el seu front bombat i infantil—. Això és, sobretot, el que m’espanta de tu. Tu ni te n’adones. No ets com els altres. Per a tu, totes les coses d’aquest món són només per a usar-les: una noia, un cotxe, una beguda, tant se val.

—Què t’ha posat de tan mala lluna? —va preguntar Carmody.

—Les copes de massa, suposo. Així és com Dan analitza tots els meus problemes —va adoptar una expressió de fingida severitat i assenyalà Carmody amb el dit, com acusant-lo—. Em diu: «Ets una borratxa, una borratxa» —va relaxar-se i va riure—. Aquest és el seu sermó diari. Se suposa que així ho deixa tot de primera.

Carmody va remarcar la infelicitat que revelava la cara de la noia.

—No te’n sàpiga massa greu, tampoc —va dir.

Va preguntar-se per què continuava arrapada a Beaumonte. Va pensar que era, fet i fumut, per la mateixa raó que ell: per diners, per l’excitació de sentir-se en tractes íntims amb el poder i amb els privilegis. Que no eren bones raons?

—La pega és que ja no em sento com una noia —digué ella, al mateix temps que feia un giravolt ben estudiat sobre un sol peu.

—Com et sents, doncs?

—Com una aixeta, tu —va dir, mentre es regirava sobre l’altre peu, d’una revolada. La faldilla voleiava i descobria les cames, ben tornejades i enfundades en seda—. Mira: puc ballar, sí, però sóc una aixeta que Dan pot obrir i tancar, tancar i obrir, sempre que li’n dóna la gana. No et sembla que ballo d’allò més bé?

—I tant!

Ella va deturar les regirades i se’l va mirar amb ulls brillants i excitats.

—M’agrada ballar. Fins i tot quan això era la meva feina, m’agradava. Per cert, què et sembla, Mike, si un dia d’aquests em duguessis a dinar a l’aire lliure?

Carmody va riure:

—Prou. Podríem fer-ho aquí mateix, al terrat, i encarregaríem tota la teca al Park Club. Com se t’ha acudit?

—No, el Park Club no ens convé pas —va dir ella, rient també—. Envien formigues en saquets de cel·lofana, per donar un toc de realisme. Perdona. Necessito gel. Prepararé un parell de begudes imprudents.

—No pas per a mi.

—Per què no beus, tu? Vull dir: per què no beus fins a empitimar-te com tots nosaltres?

—Suposo que perquè no vull ser sinó el qui sóc —va dir Carmody—. M’imagino que la gent beuen per això: per oblidar qui són.

—Quina idea més sinistra! A més, és una idea que em fa mal. Bé, sigui com sigui, a passeig tot plegat. Vaig a buscar gel i a ser algú diferent. Potser una formiga en una menjada campestre. Qui sap?

Tot just havia sortit quan va sentir girar una clau al pany de la porta de la casa. Va aparèixer Beaumonte, seguit de Bill Ackerman i del seu enorme gos de presa, Johnny Stark, l’antic pes pesat. Alguna cosa en l’actitud d’ells va alertar Carmody. Beaumonte, massís i immaculat dins un vestit de seda blanca, tenia una mirada taciturna. Fins i tot Ackerman, que normalment no deixava que es traslluís res, es veia una mica cellajunt. Johnny Stark va passar davant Carmody i va anar a seure en una cadira, d’esquena a les finestres de la terrassa. Passejava la mirada per tota l’habitació, però tenia l’orella bona ben parada del cantó d’Ackerman, com un mastí atent.

—Us han tornat a fallar les confidències per a apostar? —va preguntar Carmody a Beaumonte.

—No hem anat pas a veure córrer els cavalls —Beaumonte se’l mirava amb acritud, els ulls mig tancats i hostil—. Tinc altra cosa a fer que escalfar-me el cul en una tribuna.

—Ja sé que tens excés de feina —va riure blanament Carmody.

—No et facis el graciós. No estic per a bromes.

—Lamento el vostre mal humor —digué Carmody, deseixit—. A vegades em treu la son cinc o deu minuts.

El silenci es va prolongar ara mentre Beaumonte anava fins a una tauleta a agafar-hi un cigar i se situava després davant la llar de foc. Això deixava Carmody al bell mig d’un triangle, amb Ackerman davant d’ell, Beaumonte a un costat i Johnny Stark a l’esquena. Un mal pressentiment el va assaltar. Les coses no rutllaven. Va veure un propòsit ben deliberat en aquell comportament i en les mirades dures i vigilants dels altres.

—Esperava veure el teu germà ahir a la nit —va dir Ackerman. Feia cara de voler anar per feina, amb el front arrufat i els ulls més negres que mai. Les faccions eren impenetrables, sense cap altra expressió reveladora—. Què va passar?

—Li ho vaig explicar a Beaumonte.

—Explica-m’ho a mi —va dir Ackerman, amb un posat tot fred.

—El meu germà ja tenia un compromís i no volia desdir-se’n.

—Estàs segur que no ha canviat de parer?

—I tant si no —va dir Carmody.

Ackerman va somriure forçadament però no va pas endolcir la mirada.

—Volia sentir-te dir això, Mike —va mirar cap a Beaumonte—. Ja ho veus.

—Sí, ja ho veig —va dir Beaumonte.

Ackerman va obrir la boca, però, abans que parlés, Nancy va irrompre alegrement al saló, amb una beguda a la mà i cantussejant en veu baixa.

—Hola, Danny, bonic! —va dir, i va saltironar cap a ell tot fent giragonses—. Acabo de ballar per a Mike. Ell pensa que tinc talent. No és veritat, Mike?

Beaumonte va abraonar-se sobre ella i li va arrencar el got de la mà. El líquid es va vessar damunt la faldilla i les sabates de vellut negre. La noia retrocedí, mirant-se’l amb posat culpable. Va empal·lidir i es va posar les mans davant la pitrera.

—Per què fas això, Dan? —va preguntar amb un fil de veu.

—Ballaves, oi? I també t’has dedicat a beure com una esponja.

—Deies que avui podia fer-ho.

—Doncs ara et dic el contrari —va exclamar Beaumonte, mentre estampia el got a l’altre extrem del saló. Va anar a esclafar-se a la paret, amb gran soroll de trencadissa, justament al costat d’un quadre a l’oli.

—Et tornaré al mig del carrer si no pots deixar de portar-te com una ximple —la va agafar per un braç i la va arrossegar fins a les portes del menjador—. Fot el camp d’aquí i vés-te’n a dormir la mona. Ho sents?

—No em cridis, Danny, si et plau —va dir ella, recuperant l’equilibri—. Ja me’n vaig, home.

Carmody va dir, amb veu continguda:

—Et comportes com un podrit, Beaumonte. Per què no procures posar-te a to amb les pintures i amb els vins d’importació?

—No et fiquis on no et demanen, Mike —va advertir Beaumonte, mirant-se’l amb ulls furiosos.

—Calma, nois —va dir Ackerman. Els mots van caure amb un so ominós enmig del silenci. Johnny Stark es va aixecar i va acostar-se al grup. Responia com un gos al to d’Ackerman. Nancy va recular a poc a poc cap al bar, mentre Beaumonte s’eixugava amb un mocador la cara envermellida.

—D’acord, ja estem tranquils —va dir, respirant profundament i mirant Ackerman—. Continuem.

—Molt bé —va dir Ackerman, amb la mateixa veu perillosa. Es va girar cap a Carmody—. Ens has mentit. No te n’has sortit pas amb el teu germà. Nosaltres hem parlat amb ell aquesta tarda. Ens ha amenaçat de detenir-nos si no sortíem de casa seva. Què hi has de dir, bord de merda?

—Ho anava treballant, jo —va replicar Carmody, lentament. Parlar no serviria de res. L’havien enxampat. Però va enraonar encara, per tal de guanyar temps—. La idea no li agradava, però jo l’anava estovant a poc a poc. Ho hauria aconseguit.

—Ens has mentit —va dir Ackerman—. M’enredaves, Mike. Hi ha molta cosa en joc, en aquest assumpte, però tu no has volgut seguir les ordres. Bé: no tinc cap lloc per a individus com tu. Ara fot el camp, i afanya’t.

—No parles amb un lacai —va dir Carmody. No sabia per on es movia, però tant li feia—. Jo no he d’entrar i sortir perquè tu toquis un timbre.

—Més et valdria escoltar, quan jo toqui un timbre —va dir Ackerman—. En sabem un niu, de tu. Quan el superintendent ho sàpiga també tot, aniràs a la garjola. Tingues-ho ben present, lacai.

Carmody va pensar que tot era un bluf, mentre estudiava Ackerman. Sabia tanmateix que s’enganyava. Ackerman no parlava mai per parlar. Tenia agafats pel nas tots els homes que treballaven per a ell. Això era una regla fonamental de les seves operacions.

—No confio en ningú, jo —digué Ackerman, com si li llegís els pensaments—. I menys encara en els polis que treballen per a mi. Vosaltres us heu venut des del dia que useu la insígnia per a passar la safata. I em vendríeu també, a mi, si us en deixés l’oportunitat.

—Vés-te’n, Mike —va dir Johnny Stark, tot acostant-se-li amb el seu pas lent, i com de peus plans—. Ja has sentit el senyor Ackerman.

—D’acord —va dir Carmody, mirant al seu voltant i aturant els ulls en Ackerman i Beaumonte—. Me’n vaig.

Va recollir el barret d’una cadira i va avançar cap a la porta. Sentia el silenci darrera seu, i les mirades clavades a l’esquena. Ja amb la mà al pom, va deturar-se uns segons. Ara estava ben sol. Havia tallat amb tothom. No l’ajudarien per enlloc. Karen, Ackerman, mossèn Ahearn, fins i tot el mateix Eddie, s’arrengleraven contra ell, tot observant amb menyspreu els seus esforços. Però va pensar que sempre ho havia estat, de sol. Una ràbia sana i agradosa li anava sortint de dins. Precisament per a estar sol havia engegat ben lluny els pilars buits de la fe i de la família. Va entregirar una mica el cap fins a trobar els ulls grisos i freds d’Ackerman.

—I què passa amb el meu germà?

—Ja ens ocuparem d’això —va dir Ackerman.

Carmody va deixar anar el pom de la porta. Per un moment va restar totalment immòbil, amb el gran cos ben relaxat i ben a gust dins la seva pell. Després va tombar-se i va anar a poc a poc cap al centre de l’habitació.

—I què vol dir això, Ackerman? —va preguntar amb calma.

—Ara no cometis un error greu —va dir Ackerman—. Guilla i prou. Ja n’estic fart, de parlar.

«No em poden fer aquesta última jugada», va pensar Carmody. «Sóc un poli corrupte, i duc a la butxaca diners de lladres. Però no penso canviar de camí mentre ells assassinen Eddie». Va sospirar profundament. Només sentia alleujament en arribar a una línia que tampoc no volia creuar.

—Només tinc una petita cosa a dir —va remarcar, de cara a Ackerman—. I faràs bé d’escoltar-la amb atenció. Al meu germà no li ha de passar res. Tingueu-ho molt en compte.

Ackerman va clavar una ullada a Johnny Stark i va dir, enfurismat:

—Treu-lo d’aquí.

—Què? —va preguntar Johnny amb angúnia.

—Que el treguis, condemnat goril·la —va cridar Ackerman—. Et penses que m’he de deixar passar la mà per la cara per aquest xitxarel·lo estúpid?

—T’he dit que m’escoltis bé —va dir Carmody. La colèrica lluïssor dels seus ulls va provocar un tic nerviós als llavis de Beaumonte. Johnny se li acostava, amb el mentó poderós enfonsat al coll, però Carmody continuava mirant-se Ackerman de fit a fit—. Al meu germà no li ha de passar res. Busca’t un altre recurs. Espavila’t.

—T’he sentit —va dir Ackerman—. He escoltat bocasses com tu abans d’avui.

—No, no pas com jo —va dir Carmody, amb amabilitat—. Recorda-ho.

Va posar-se a riure i es va tombar per plantar cara a Johnny Stark. La seva mirada era atenta i furiosa.

—I ara treu-me d’aquí, vailet —li va dir—. Demostra com et guanyes els calés.

—Mike, tu i jo no volem pas barallar-nos —va dir Johnny.

—Per què no? Per això et paguen.

Johnny vacil·lava, amb un somriure tímid il·luminant la seva carassa pàl·lida. Sense apartar els ulls de Carmody, va dir:

—Senyor Ackerman, Mike va armat.

—No t’amoïnis per això —va dir Carmody. Va treure’s un revòlver de la funda d’aixella i el va llançar sobtadament a Johnny—. Ja el tens tu.

Mentre Johnny entomava l’arma amb les seves manasses, Carmody va avançar cap a ell i li va clavar un directe que el va fer volar damunt la tauleta del cafè i el va deixar estès a la boca de la llar de foc.

Ackerman i Beaumonte es van apartar. Des del bar, Nancy va proferir un crit ofegat i va posar-se les mans davant la boca.

Johnny es va eixugar amb la màniga els llavis ensangonats i es va alçar a poc a poc, volenterós. Els ullets li brillaven.

—No hauries hagut de fer això, Mike —va dir, balbucejant els mots a través dels llavis partits—. Ara sí que et faré mal.

—Vine, fillet, vine —va dir-li Carmody, que l’esperava amb les mans a la cintura. Tu no ets un lluitador de carrer. Te’n donaré una lliçó de franc.

Johnny no va contestar. Se li acostà tot d’una i va aviar l’esquerra contra el flanc de Carmody, alhora que disparava la dreta, fulminant, contra les barres del policia. Va fallar per poc, però es recompongué a l’acte i acorralà Carmody contra la paret amb un reguitzell de cops que les seves espatlles engegaven com si fossin pistonades. Carmody va encaixar un pinyac a l’estómac. Un altre li va fer saltar una dent del davant, que li va banyar el mentó d’una sangada. Aleshores va ser ell el qui va entrar en erupció. Podia haver dominat la lluita a mitja distància per tal d’anar esmicolant Johnny amb l’esquerra, però això no apaivagaria la seva ràbia salvatge i destructora. Va dur el combat cap al centre de l’habitació, copejant l’adversari amb una mena de joia encegada. No volia sortir-se’n d’una manera neta. Buscava que li fessin mal, volia sentir-se castigat.

Tots dos ballaren de puntetes mig minut, tot aporrinant-se a la desesperada, fins que Johnny va afluixar i va retrocedir. Semblava que el pit se li buidava amb xiulets aguts que s’escapaven pel nas aplanat. Tenia la boca feta malbé. Una mirada d’esporuguit respecte havia aparegut en els seus ullets.

—Ackerman et manegava els combats —digué Carmody, somrient—. Que no t’ho havien dit mai?

Johnny va saltar cap a ell, renegant. Carmody va recular i el directe va passar per damunt del seu cap. Reaccionà de presa. Va picar Johnny amb l’esquerra i li va ventar tot seguit, amb la dreta, una bleva formidable que el va enviar saló enllà. Johnny va tornar tanmateix a la càrrega, temerari, però l’últim cop sí que l’havia estovat. Respirava amb prou feines i arrossegava els peus. Aleshores Carmody va repetir el cop amb la dreta i l’impacte va tocar l’altre en plena gola. Johnny es va esfondrar i va retorçar-se per terra. Va emetre un crit amb veu astoradora, veritablement desesperada. Espeternegava com si volgués manxar així una mica d’aire per als seus pulmons. A la fi en va aspirar prou per a esbaldir-se el pànic, aleshores es va quedar encarcarat, tot concentrant l’energia que li restava en la penosa tasca de respirar.

Carmody va recuperar el revòlver, l’enfundà altra vegada i va mirar-se Ackerman, amb el pit poderós tot sotragat encara.

—Recorda el que t’he dit —va fer—. Que no li passi res al meu germà.

Ackerman va somriure amb molt de compte. Hi havia, a l’habitació, tots els ingredients de la mort. Se n’adonava. Qualsevol vibració podia fer que li esclatessin a la cara.

—Potser se’ns acudirà alguna altra cosa.

Beaumonte va cridar de sobte:

—Nosaltres no li volem fer mal, però aquest fill de puta mig boig té el cervell d’un nen de dos anys.

Havia utilitzat una expressió excessiva. Se’n va adonar tot seguit. Carmody se li acostava. Beaumonte volgué aclarir:

—Escolta, jo…

No va poder dir res més. Carmody va enfonsar el puny esquerre en el seu estómac prominent. La boca de Beaumonte es va tancar amb un crit de dolor sorprès i agut. Es va esfondrar lentament fins a terra, com una pilota desinflada, amb la cara envermellida per l’angúnia i la por.

—Era només una manera de parlar —va dir Ackerman, somrient encara amb compte.

—És una manera que no m’agrada —va dir Carmody.

Nancy va posar-se a riure de cop i volta, com una nena feliç i divertida. Va saltironar fins a seure al costat mateix de Beaumonte. Va encreuar les cames, va compondre’s bé la faldilla, tota primmirada, i va inclinar-se per apreciar de prop la cara purpúria de l’home.

—Pobrissó papà! Que et fa malet la panxeta? —li va preguntar, joiosa—. Manoi, em sembla que n’has fet un gra massa!

Beaumonte se la va mirar, sulfurat, amb la cara contreta pel dolor i boquejant sense fressa.

—Mireu-lo! S’ha ficat de peus a la galleda! —va xisclar ella. Aleshores va alçar el got cerimoniosament i en va anar vessant el contingut damunt el cap d’ell—. Veus com regalimes? És ben fotut, això d’anar trompa, oi? Sempre he tingut ganes de preguntar-t’ho.

El devessall de beguda enfosquia les espatlles i les solapes del seu vestit de seda blanca i li degotava a la falda. Ell no hi parava esment. Va aconseguir, desmanyotadament, de seure com un Buda, mentre es mirava la noia amb ulls assassins.

Ackerman va somriure a Carmody:

—Encara és temps de plantejar el nostre problema amb delicadesa.

—Massa tard —digué Carmody. Va anar cap a la porta, però sense perdre de vista ningú—. Recorda el que t’he dit, Ackerman. El mec que enviïs contra el meu germà se les haurà d’haver amb mi, abans. I no se la passarà gens bé. T’ho ben prometo.

Ackerman va arronsar una mica les espatlles, i Carmody va conèixer que el trencament era absolut i definitiu. Quan sortís d’aquella habitació no li quedaria cap amic en tota la ciutat. «Molt bé», va pensar. «No me’n calen pas, d’amics. En tinc prou amb mi. Sóc Mike Carmody».

Amb un somriure fred als llavis, va fer mitja volta i va passar la porta.

Ackerman va restar immòbil durant una estona, mentre arrufava el nas de cara a la paret, tot capficat. Aleshores, sense mirar ningú, va dir:

—Dan, ja ho tens tot arreglat amb Dominic Costello?

—Ens ha enviat un individu —va dir Beaumonte, amb una veu feble i ronca—. Ja el tenim als talons del petit Carmody.

—Digues-li que faci la feina —ordenà Ackerman—. I més val que pensis alguna cosa per a treure’ns del davant el Carmody gran. Ningú no podrà arribar bé al germà mentre ell sigui pels voltants.

La seva veu era calmosa però disgustada.

—Molt bé.

Beaumonte seia encara a terra, mirant-se Nancy de fit a fit. Ella li somreia, ara amb una certa inseguretat, com si una por tardana comencés a fer via per la seva embriaguesa. La noia va aclarir:

—No volia dir-ho, jo —feia una veueta trista, de nena petita—. De debò, Dan.

Ackerman va mirar al seu voltant, aleshores, amb els seus ulls enfosquits i furiosos.

—Potser podràs ocupar-te dels meus negocis millor que no t’ocupes de les teves dones —va dir a Beaumonte—. Et cal fer-ho més bé. Això és tot el que he de dir-te.

Johnny Stark va redreçar-se lentament, tot fent-se massatge al coll amb les dues mans. Va dir amb veu grinyoladissa:

—M’ha picat la manxa, senyor Ackerman. Hauria acabat amb ell si no em pica la manxa.

—No hauries acabat amb ell ni tenint un tanc —observà Ackerman, tot fulminant-lo amb la mirada—. Per què et pago, jo? Perquè escoltis cantar els ocellets? —va tombar-se i va avançar cap a la porta. Va dir encara, per damunt de l’espatlla—: No et molestis a venir, Stark. Vaig més segur tot sol.

Se’n va anar amb un gran cop de porta.

—Dóna’m una mà, Johnny —va dir Beaumonte.

—Sí, i tant! —va afanyar-se a dir Stark, content de resultar útil a algú. S’acostà a Beaumonte i el va posar dret alçant-lo per les aixelles. Beaumonte feia tentines i es va repenjar amb una mà a la repisa.

—Em podia haver matat —murmurà—. Podia haver-me trencat alguna cosa a dins.

—I tant, i tant —va dir Johnny, tot afirmant amb el cap, amatent.

Nancy va posar tímidament una mà al braç de Beaumonte.

—Mira’m, Dan —estava pàl·lida i tremolosa, sotragada per la por—. Només era una broma. A vegades tu també em fas coses així, oi? Jo he begut massa, ben bé com tu deies. I ara sí que deixaré de beure. T’ho prometo, Dan.

Beaumonte s’hi va encarar i li va engrapar el braç amb la mà lliure.

—Tu te’n tornaràs al lloc on et vaig trobar —va dir a poc a poc.

—Dan, si et plau! —va intentar d’atreure’l cap a ella, però ell se’n va desempallegar d’una revolada de les seves poderoses espatlles—. Dan, si et plau! Només era una broma estúpida —deia la noia, que començava a plorar.

—Johnny, saps on és el club de Fanzo? —va preguntar Beaumonte a Stark.

—És clar que sí, senyor Beaumonte.

Beaumonte va respirar profundament.

—Porta-hi Nancy. Agafa-la, ni que hagis de trencar-li les cames, i portar-la allí —va dir amb veu lenta i inexpressiva—. Ho entens? Telefonaré a Fanzo perquè li prepari la benvinguda que es mereix.

—Dan, què vols fer amb mi? —cridà Nancy, tot apartant-se dels dos homes. Es va posar les mans a la boca. Els braçalets dels punys van fer una dringadissa sonora en l’habitació silenciosa.

Beaumonte se la va mirar per primera vegada d’ençà que s’havia posat dret.

—Com has pogut fer una cosa així davant d’Ackerman? —va preguntar-li amb rudesa.

—Ja t’he dit que només era una broma estúpida.

—La pagaràs cara. Ara ja he apamat bé la teva lleialtat.

—Dan! —va cridar ella desmaiadament, quan Johnny Stark li va posar la manassa al damunt. Feia una mirada esfereïda, sense saber avenir-se’n—. No em faràs pas això. També és una broma, ja ho sé. Digues que és una broma, Dan.

—Enduu-te-la —va cridar Beaumonte—. Enduu-te-la d’aquí.

Quan van haver sortit, Beaumonte va fer un sospir profund i rabiós. Va passejar-se tot descrivint petits cercles sense sentit. Finalment es va aturar i va anar decididament cap al bar. Es va servir en un got els ingredients d’un whisky amb soda. Va seure en una butaca i va contemplar el llarg saló, ara en silenci. Restà uns minuts sense moure’s, amb el cos una mica tirat endavant. Després li va sortir un plany del fons del pit. Va començar a picar-se lentament el front amb els punys; però el ressò dels plors d’ella se li havia ficat ben endins del cap.