PRÒLEG. ENZE EN FOC

—I després què diuen ells? Diuen: «Oblida que tens gana, oblida que un bòfia racista et va fotre un tret al clatell… Chuck va ser aquí? Chuck va venir a Harlem…».

—No, us diré que…

—Diuen: «Chuck ve a Harlem i farà coses per a la comunitat negra»?

N’hi ha prou.

—Ehhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh!

És una d’aquelles riallades impietoses en contralt des de l’audiència. És un so des de tan fondo, des de sota tantes capes, que sap exactament com deu ser ella. Cent quilos, com a mínim! Com un cremador d’oli! La riallada incita els homes. Esclaten amb aquells sons de panxa que tant detesta.

Fan:

—Ehehhehheh… unnnnhhhh-hunhhh… Això mateix… Digues-li, germà… Tu…

Chuck! L’insolent —és allà mateix, allà mateix, al davant— acaba de dir-li Charlie! Chuck és el diminutiu de Charlie i Charlie és el vell nom de codi per a un blanc intolerant. Quina insolència! Quina insolència! La calor i la lluminositat són terribles. Fan que l’Alcalde miri guenyo. Són els llums de la TV. És dins una confusió enlluernadora. A penes aconsegueix distingir la cara del rebentador. Veu una silueta alta i els fantàstics angles ossuts que els colzes de l’home fan quan llança les mans enlaire. I una arracada. L’home duu una gran arracada d’or en una orella.

L’Alcalde s’inclina sobre el micròfon i diu:

—No, li ho diré exactament. D’acord? Li donaré els números exactes. D’acord?

—No volem els teus números, home!

—Home, —diu ell!—. Quina insolència!

—Vostè ho ha demanat, amic. I ara li donaré els números exactes. D’acord?

—No vulguis enganyar-nos amb els teus números!

Un altre esclat de la multitud, aquesta vegada més alt:

—Unnnnh-unnnnh-unnnnh… Digues-li germà… Hi estàs ficat… Ets un Gober!

—En aquesta administració, i és un cas de domini públic, el percentatge del pressupost total anual de la ciutat de Nova York…

—Aah, hooome —crida el rebentador—, no vulguis enganyar-nos amb els teus números i la teva retòrica burocràtica!

Estan encantats. Quina insolència! La insolència desencadena un altre esclat. Sotja a través de la lluminositat escaldant dels llums de la televisió. Continua mirant guenyo. Té consciència de la gran massa de siluetes al davant seu. La multitud augmenta. El sostre ho atapeeix tot. És cobert de rajoles beix. Les rajoles tenen unes curioses incisions. S’esmicolen a les vores. Asbest! Sap molt bé què és asbest! Les cares esperen la barrila, la pallissa. Nassos sagnosos! —així ha de ser. El moment següent ho significa tot. Se’n sortirà! Sap com es treballen els rebentadors! Fa només un metre setanta, però és encara millor que en Loch no acostumava a ser! És l’Alcalde de la més gran ciutat de la terra —Nova York! Ell!

—Molt bé!. Ja s’ha divertit, ara calli un minut!

Això desconcerta el rebentador. Queda glaçat. És tot el que fa falta a l’Alcalde. Sap com fer les coses.

—Vostèèè m’ha fet una pregunta, oi, i ha rebut una graaaan rialla de la seva claca. Ara vostèèè s’estarà callaaaat i escoooltarà la resposta. D’acord?

—Diu claca?

L’home havia perdut, però encara continuava dret.

—D’acord? Vet aquí doncs les estadístiques sobre la seva comunitat, aquí mateix, Harlem.

—Diu claca? —El malparit s’agafava a la paraula claca com si fos un os—. Ningú pot pair estadístiques, home!

—Digues-li, germà… Ep… Ep, Gober!

—Deixi que acabi. Vostèèèèè creu…

—No ens vinguis amb percentatges de pressupostos anuals, home! Volem feina!

La multitud esclata de nou. És pitjor que abans. No entén gran cosa. Interjeccions des del fons de la panera. Però hi ha aquesta història del Gober. Hi ha un cridaire al fons amb una veu que ho travessa tot.

—Ep, Gober! Ep, Gober! Ep, Gober!

Però el que diu no és Gober. Es Goldberg.

—Ep, Goldberg! Ep, Goldberg! Ep, Goldberg!

Això el deixa estabornit. A casa seva, a Harlem! Goldberg és el malnom dels alts jueus a Harlem. Quin insolent! Ultratjant! Que algú llanci aquesta baixesa a la cara de l’Alcalde de la ciutat de Nova York!

Aücs, xiulades, grunys, rialles de panxa, crits. Volen veure caps trencats. La cosa s’ha descontrolat.

—Vostè…

És inútil. No es pot fer escoltar ni amb el micròfon. Odi a les cares! Pur verí! És embadocador.

—Ep, Goldberg! Ep, Goldberg! Ep, Hymie!

Hymie! Això! Un d’ells crida Goldberg i un altre crida Hymie. De sobte ho veu tot clar. El reverend Bacon! Són gent del reverend Bacon. N’està segur. La gent plena de civisme que ve a les reunions públiques a Harlem —les persones que se suposava que Sheldon s’encarregaria de portar per omplir la sala— no estarien allà cridant aquelles coses ultratjants. Bacon n’és el responsable! Sheldon s’ha fotut! Bacon ha aconseguit portar la seva gent!

Una onada de la més pura compassió de si mateix va inundar l’Alcalde. De reüll pot veure els equips de televisió cargolant-se al voltant en la confusió de llums. Les càmeres els surten dels caps com banyes. Giren per aquí i per allà. Ho estan enregistrant tot! Són aquí per a la bronca! No aixecarien un dit. Són covards! Paràsits! Els polls de la vida pública!

Però el moment següent s’adona d’una cosa terrible:

—S’ha acabat. No m’ho puc creure. He perdut.

—S’ha acabat el teu… Fora d’aquí… Buuuh… No volem… Ep, Goldberg!

Guliaggi, el cap de la seguretat de paisà de l’Alcalde, ve en la seva direcció des del costat de l’escenari. Amb un moviment baix de la mà, sense mirar-lo directament, l’Alcalde li fa un gest perquè torni enrere. De totes maneres, què podria fer? Havia portat només quatre homes. No havia volgut aparèixer aquí amb un exèrcit. El que volia era mostrar que podia anar a Harlem i fer una reunió de l’ajuntament, de la mateixa manera que a Riverdale o Park Slope.

Al reng del davant, a través de la confusió, es creua amb la mirada de la senyora Langhorn, la dona amb el pentinat a la ’garçon’, la cap de la junta de la comunitat, la dona que l’havia presentat exactament —què?— pocs minuts abans. Ella arronsa els llavis i inclina el cap i comença a sacsejar-lo. Se suposa que aquesta mirada vol dir: «Ja m’agradaria poder ajudar-lo, però què puc fer jo? Fixa-t’hi bé, la ira del poble!». Oh, ella té por com tots els altres! Sap que hauria d’aixecar-se contra aquest element! Després aniran darrere negres com ella! Seran feliços de fer-ho! Ella ho sap. La gent bona es deixa intimidar! No s’atreveixen a fer res! Un altre cop a les goles! Ells i nosaltres!

—Fooora… Buuuuuh… Eeeeecs… Ep!

Prova de nou el micròfon.

—És això el que… és això el que…

És inútil. És com cridar a una tempesta. Voldria escopir-los als ulls. Voldria dir-los que no té por. No em faran quedar malament! Permeteu que un manat de rebentadors en aquesta sala deixi quedar malament tot Harlem! Permeteu que un parell de cridaires em digui Goldberg i Hymie, i no els feu callar —al contrari, em feu callar a mi! És increïble! Vosaltres, persones treballadores, respectables, temoroses de Déu, de Harlem, vostè senyora Langhorn, vostès persones amb civisme —pensen realment que ells són germans vostres? Qui han estat els vostres amics tots aquests anys? Els jueus! I ara deixeu que aquests rebentadors em diguin Charlie! Em diuen aquestes coses i no dieu res?

Tot el saló sembla saltar amunt i avall. És un mar de punys. Tenen les boques obertes. Criden. Si salten més alt, passaran del sostre.

Passarà a la TV. Tota la ciutat ho veurà. Els agradarà. Harlem s’aixeca! Quin espectacle! No són els vividors i els criminals i els jugadors que s’aixequen —sinó Harlem que s’aixeca! Tot Nova York negra s’aixeca! Ell és alcalde només per a algunes persones! Ell és l’alcalde de la Nova York Blanca! Caleu foc a l’enze! Els italians veuran això a la TV i quedaran encantats. I els irlandesos. Fins i tot els anglosaxons. No sabran el que veuen. Seuran als seus luxosos apartaments als carrers Park, Cinquè, East Setanta-dosè i Sutton Place, i s’estremiran de por amb la violència de la cosa i fruiran de l’espectacle. Bestiar! Capfluixos! Carallots! Goïm! Ni tan sols ho sabeu, oi? Us creieu realment que continua sent la vostra ciutat? Obriu els ulls! La més gran ciutat del segle XX! Us creieu que els diners la conservaran vostra?

Baixeu dels vostres luxosos apartaments, vosaltres, socis de firmes i advocats de fusions! Vet aquí el Tercer Món! Porto-riquenys, oest-indis, haitians, dominicans, cubans, colombians, hondurenys, coreans, xinesos, tais, vietnamites, equatorians, panamenys, filipins, albanesos, senegalesos i afroamericans! Aneu a visitar les fronteres, vosaltres, collonuts sense pebrots! Morningside Heights, St. Nicholas Park, Washington Heights, Fort Tryon —¡por qué pagar mas! El Bronx —el Bronx està acabat per a vosaltres! Riverdale és només un petit port lliure allà dalt! Pelham Parkway —conserveu el corredor obert per a Westchester! Brooklyn —el vostre Brooklyn ja no existeix! Brooklyn Heights, Park Slope —petits Hong Kongs, és tot! I Queens! Jackson Heights, Elmhurst, Hollis, Jamaica, Ozone Park —de qui són? Ho sabeu? I on és que això deixa Ridgewood, Bayside i Forest Hills? Ja heu pensat alguna vegada en això? I Staten Island! Vosaltres, entusiastes de bricolatge, us penseu realment que esteu a cobert en la vostra petita catifa? Penseu que el futur no sap travessar un pont? I vosaltres, vosaltres, anglosaxons protestants, freqüentadors de balls de caritat, asseguts a les vostres piles de diners heretats, en els vostres apartaments de luxe amb sostres de tres metres seixanta i dues ales, una per a vosaltres i l’altra per al servei, us creieu realment inexpugnables? I vosaltres, financers germano-jueus que finalment heu arribat als mateixos edificis, val més incomunicar-vos de les hordes shtetl, realment us creieu que esteu incomunicats del Tercer Món?

Vosaltres, pobres rodanxons! Caramels tous! Gallines! Vaques! Espereu fins que tingueu un reverend Bacon com a alcalde, i un consistori municipal i una comissió pressupostària amb una trepa com la del reverend Bacon d’una punta de l’ajuntament a l’altra! Aleshores els coneixereu, ja ho veureu! Vindran a veure-us! Vindran a veure-us al Wall 60 i a Chase Manhattan Plaza Número 1! Seuran a les vostres taules i faran repicar els dits! Espolsaran de franc els vostres cofres de dipòsit…

Quina bogeria, aquestes coses retrunyint-li al cap! Absolutament paranoic! Ningú no elegirà Bacon per a res. Ningú no marxarà al centre. Ho sap, això. Però se sent tan sol! Abandonat! Incomprès! Jo! Espereu fins que deixeu de tenir-me! Ja veureu si us agrada! I ara deixeu que em quedi aquí sol davant d’aquest faristol amb un maleït sostre d’asbest caient-me sobre el cap…

—Buuuuh!… Ehhhhhhhhhh!… Ahhhhhhhhhh.!… Ep!… Goldberg!

Hi ha una agitació terrible a un dels costats de l’escenari. Els llums de la TV estan precisament sobre la seva cara. Molt d’estirar i empènyer —veu que un cameràman cau. Alguns dels malparits es dirigeixen a l’escala que dóna a l’escenari i els equips de televisió són en el camí. Per això passen per sobre d’ells. Empenyent… empenyent algú cap a l’escala… els seus homes, els guàrdies de cos de paisà, sí, el gros, Norrejo —Norrejo empeny algú cap a l’escala. Alguna cosa encerta el muscle de l’Alcalde. Li fa molt de mal! A terra —un gerro de maionesa, un gerro de vuit unces de maionesa Hellman. Mig ple! Mig consumit! En aquell moment el detall més insignificant domina la seva ment. Qui en el nom de Déu portaria un gerro de vuit unces de maionesa Hellman mig menjat a una reunió pública?

Els maleïts llums! La gent és a l’escenari… Molta allisada al voltant… Una baralla de cal Déu… Norrejo agafa un carallot gros per la cintura, li fica la cama al darrere i el llança a terra. Els altres dos detectius, Holt i Danforth, estan d’esquena a l’Alcalde. Estan ajupits amb les esquenes blocant i protegint. Guliaggi és al seu costat.

—Vingui darrere meu —diu Guliaggi—. Anem per aquella porta.

Que somriu? Guliaggi sembla que té aquest petit somriure a la cara. Mou el cap vers la porta al fons de l’escenari. És baix, té un cap petit, un front baix, ulls petits i estrets, el nas camús, una boca ampla, mesquina, amb un bigoti prim. L’Alcalde continua mirant-li la boca. Això és un somriure? No pot ser, però potser sí, que ho és. Aquest torcement estrany i mesquí als llavis sembla que diu: «Fins ara ha estat el teu xou, però ara és el meu».

En certa manera el somriure resol la qüestió. L’Alcalde desisteix del seu lloc de comandament al faristol. Es lliura a aquesta petita roca. Ara els altres són al seu voltant també, Norrejo, Holt, Danforth. Són al seu voltant com els quatre racons d’una presó. Hi ha gent per tot l’escenari. Guliaggi i Norrejo obren camí per la força entre la multitud. L’Alcalde els segueix. Cares rugint tot al voltant. Hi ha un carallot a penes a un mig metre d’ell que no para de saltar i cridar:

—Ets un cony de pèls blancs! Ets un cony de pèls blancs!

Cada vegada que el malparit salta, l’Alcalde li pot veure els ulls d’ivori sortits i l’enorme nou del coll. Sembla un moniato.

—Ets un cony de pèls blancs! —Continua dient—. Ets un cony de pèls blancs!

Davant mateix seu —el mateix rebentador gros! El dels colzes i de l’arracada d’or! Guliaggi es troba entre l’Alcalde i el rebentador, però ell sembla una torre al costat de Guliaggi. Deu fer un metre noranta. Crida a l’Alcalde, a la cara:

—Fora… uuf!

Tot seguit el gran fill d’una gran mare cau a terra amb la boca oberta i els ulls sortits. Guliaggi li ha clavat el colze i l’avantbraç al plexe solar.

Guliaggi arriba a la porta i l’obre. L’Alcalde el segueix. Sent que els altres detectius l’empenyen al darrere. S’escarxofa contra l’esquena de Guliaggi. El paio és una pedra!

Baixen una escala. Fan soroll sobre algunes planxes de metall. Està sencer. La multitud ni tan sols no li va al darrere. De fet, mai no han intentat tocar-lo. I en aquell moment… ell sap. Sap fins i tot abans que el seu cervell pugui lligar les peces.

—He fet mal fet. M’he rendit a aquell somriure. M’he acovardit. Ho he perdut tot.