17. EL BANC DE FAVORS

Per l’intèrfon va venir la veu de la secretària:

—Tinc en línia Irv Stone, del Canal 1.

Sense una paraula a Bernie Fitzgibbon, Milt Lubell o Kramer, Abe Weiss va parar al mig d’una frase i va agafar el telèfon. Sense un hola ni cap altra observació preliminar, va dir cap al telèfon:

—Què collons puc fer jo amb gent com vosaltres? —Era el to d’un pare cansat i decebut—. Se suposa que això és una organització informativa de la ciutat més important del país. D’acord? I quin és el problema més important de la més important ciutat del país? Drogues. I quina és la pitjor de les drogues? Crack. Tinc raó? I nosaltres acusem tres dels més importants traficants de crack del Bronx i què feu vosaltres? Res… Deixa que acabi. Els portem tots tres al Registre Central a les deu del matí, i on sou vosaltres? Enlloc… Espera un moment, espera! —Ja no era el pare entristit. Ara era el veí enfadat del pis de sota—. No tens excusa, Irv! Vosaltres sou ganduls. Teniu por de perdre un àpat al Còte Basque. Un dia us despertareu… què?… No em diguis això, Irv! L’única cosa equivocada que hi ha amb aquests traficants de crack és que són negres i són del Bronx! Què vols? Vanderbilt, Astor, i…i…i…i… i Wriston? —No semblava molt segur de Wriston—. Un dia us despertareu i descobrireu que no sou aquí. Aquí és Amèrica i el Bronx, Irv, l’Amèrica dels nostres dies! I hi ha gent negra a l’Amèrica dels nostres dies, tant si ho saps com si no! Manhattan és una boutique en una illa llunyana! Aquí és Amèrica! Aquest és el laboratori de relacions humanes! Aquesta és la gran experiència de vida urbana!… Què vols dir i el cas Lamb? Què carai té a veure amb això? Gran cosa que heu fet amb la cobertura d’una notícia al Bronx. Que tens una quota?

Va penjar. Cap adéu. Va girar-se cap a Fitzgibbon, que seia a un dels costats de l’enorme taula del Fiscal. Kramer i Lubbel seien al costat de Fitzgibbon. Weiss va fer anar les mans enlaire com si aguantés un globus al damunt del cap.

—Criden sobre el crack cada nit i portem tres traficants importants a judici i em diu que no són notícia, que és rutina.

Kramer es va trobar sacsejant el cap per indicar com estava de trist per l’obstinació dels periodistes de televisió. El secretari de premsa de Weiss, Milt Ludell, un homenet escanyolit amb una barba canuda i els ulls grossos, va balancejar el cap en un estat d’incredulitat avançada. Només Bernie Fitzgibbon va rebre la notícia sense la més mínima reacció locomotora.

—Veus? —va dir Weiss. Va sacsejar el polze cap al telèfon sense mirar-lo—. Intento parlar amb aquest sobre casos de drogues i ell em llança el cas Lamb pels morros.

El Fiscal semblava extremament furiós. Però cada vegada que Kramer el veia estava furiós. Weiss tenia al voltant de quaranta-vuit anys. Tenia una gran pelussera de cabells castanys clars, una cara estreta, i una barra forta, xuclada, amb una cicatriu en un costat. No hi havia res dolent en això. Abe Weiss formava part d’una llarga línia de fiscals de Nova York les carreres dels quals s’havien basat a aparèixer a la televisió i anunciar el darrer cop paralitzador al plexe solar del crim de la metròpoli. Weiss, el bon Capità Ahab, podia ser objecte de burles. Però estava associat al Poder, i el Poder corria a través d’ell, i el seu despatx, amb les parets amb plafons, els enormes mobles antics de fusta i la seva bandera americana, era un post de comandament del Poder, i Kramer s’estremia d’excitació per haver estat cridat a una reunió d’alt nivell com aquesta.

—D’una manera o d’una altra —va dir Weiss—, hem d’afrontar aquest cas. Ara mateix estic en una posició on l’única cosa que puc fer és reaccionar. Hauries d’haver-ho vist a venir, Bernie, i no em vas avisar. Kramer va parlar aquí amb en Bacon la setmana passada, deu haver-ho vist venir.

—És aquesta precisament la qüestió, Abe —va dir Fitzgibbon—. És aquest…

Weiss va pitjar un botó a la seva taula i Fitzgibbon va parar perquè era obvi que la ment del fiscal s’havia apartat de l’escena. Mirava una pantalla de televisió a l’altra banda de la sala. Sortint de la paret amb luxosos plafons, com una mostra d’alta tecnologia, hi havia un banc amb quatre aparells de televisió amb piles de capses d’acer amb botons i quadrants de vidre i llums de verd-díode en un niu de fils elèctrics. Fileres de videocassettes s’estenien pels prestatges darrere els aparells de televisió, on abans hi havia llibres. Si Abe Weiss o qualsevol cosa relacionada amb Abe Weiss o qualsevol cosa relacionada amb el crim i càstig al Bronx passava per televisió, Abe Weiss ho volia enregistrat. Un dels aparells va cobrar vida. Només la imatge, sense so. Una pancarta omplia la pantalla… JOHANNE BRONX: LA JUSTÍCIA DE WEISS ÉS JUSTÍCIA D’APAPTHEID… Després va aparèixer un grup de cares furioses, blanques i negres, filmades des de sota, de manera que semblaven una multitud aclaparadora.

—Ostres, què carai és això? —va preguntar Weiss.

—El canal 7 —va dir Milt Lubell.

Kramer va mirar Lubell.

—Però si ni tan sols eren allà. Només hi havia el canal 1.

Ho va dir en una veu baixa, per indicar que només s’atrevia a parlar al secretari de premsa del fiscal. No pretenia voler entrar en la conversa general.

—No vas veure això? —va dir Lubell—. Va ser la nit passada. Després que l’1 ho va emetre, els altres van quedar esverats. Per això van fer una altra manifestació la nit passada.

—No fotis! —va dir Kramer.

—Ho van passar en cinc o sis canals. Llestos.

Weiss va prémer un altre botó a la seva taula i una segona pantalla es va il·luminar. A la primera pantalla continuaven apareixent i desapareixent, apareixent i desapareixent caps. A la segona, tres músics amb cares ossudes i grans nous del coll i una dona… en un carreró fosc i ple de fum… Un zum-zum… Els músics es van transformar en faixes vibradores. Entra la cinta de vídeo. Un jove amb cara de lluna amb un micròfon sota el mentó… al davant dels projectes Poe… L’habitual grup d’adolescents volent aparèixer al fons.

—Mort Selden, Canal 5 —va dir Weiss.

—Això —va confirmar Milt Lubell.

Weiss va prémer un altre botó. Una tercera pantalla es va il·luminar. Els músics eren de nou al carrer ple de fum. La dona tenia llavis foscos… com els de Shelly Thomas… l’anhel més exquisit va dominar de sobte Kramer… Els músics van transformar-se altre cop en faixes nervioses. Un home amb faccions llatines…

—Roberto Olvidado —va dir Lubell.

L’home tenia un micròfon a la cara d’una dona negra furiosa. Tot seguit hi havia tres sèries de caps apareixent i desapareixent, apareixent i desapareixent, llançant la seva brillantor d’ones tòxiques sobre la fusta tallada.

Weiss va dir a Fitzgibbon:

—T’adones que la nit passada només es va parlar del cas Lamb? I tot el matí, Milt no ha fet res més que rebre trucades de reporters volent saber el que fem.

—Però això és ridícul, Abe —va dir Fitzgibbon—. Què hem de fer? Nosaltres som acusadors i la poli encara no ha empresonat ningú.

—Bacon és llest —va dir Lubell—, és llest. Oh, és molt llest. Diu que els polis van parlar amb la mare del xicot i nosaltres vam parlar amb la mare del xicot, i per una raó idiota qualsevol fem una conspiració per no fer res. No ens preocupem de la gent negra dels projectes.

Immediatament Weiss va dirigir una mirada sinistra a Kramer i Kramer va preparar-se.

—Kramer, vull que em diguis una cosa. Vas dir realment a la mare del xicot que la seva informació era inútil?

—No, senyor, és clar que no! —Kramer va comprendre que la seva resposta sonava una mica massa frenètica—. L’única cosa que vaig dir va ser que el que el seu fill va dir era testimoni indirecte en termes d’acusació i que realment el que ens feia falta eren testimonis i que ens informés immediatament si sabia que algú havia vist el que va passar. És tot el que vaig dir. No li vaig dir que el que m’havia dit era inútil. Precisament el contrari. Li ho vaig agrair. No sé com algú ho pot haver deformat d’aquesta manera.

I durant tot aquest temps, pensava: Per què carai he hagut de mostrar-me tan fred amb ella? Per impressionar Martin i Goldberg, perquè no es pensessin que era tou! Perquè em consideressin com si fos irlandès! Per què no vaig ser un bon i simpàtic jueu? Ara mira l’embolic en què m’he ficat… Es preguntava si Weiss el trauria del cas.

Però Weiss només va moure el cap tristament i va dir:

—Sí, ja ho sé… Però recorda, no sempre es pot ser lògic amb… —Va decidir no acabar la frase. Va passar la mirada a Fitzgibbon—. Bacon pot dir tot el que vulgui i jo he de seure aquí i dir: «Tinc les mans lligades».

—Espero que comprenguis, Abe, que aquestes manifestacions són una merda. Una dotzena de nois d’en Bacon i una altra dotzena dels torrats de costum, El Partit Socialista Monolític del Treball, qualsevol cosa. D’acord, Larry?

—La nit que jo hi era, sí —va dir Kramer. Però alguna cosa li deia que no tragués importància a les manifestacions. Així va fer un gest cap a les pantalles de televisió i va dir—: Però li dic que sembla que hi havia una multitud molt més gran la nit passada.

—Bé, és clar —va dir Lubell—. És la vella profecia d’autorealització. Si surt a la TV i a la premsa, les persones es pensen que és important. Es pensen que s’hi han d’adherir. La vella profecia d’autorealització.

—De qualsevol manera —va dir Weiss—, quina és la situació? Què hi ha amb aquest McCoy? Què tenim contra ell? Aquests dos polis… com es diuen?

—Martin i Goldberg —va dir Fitzgibbon.

—Diuen que és ell, oi?

—Sí.

—Són bons?

—Martin té molta experiència —va dir Fitzgibbon—. Però no és infal·lible. El fet que l’home es quedés tan fotut no vol dir que hagi fet alguna cosa.

—Park Avenue —va dir Weiss—. El seu pare va dirigir Dunning Sponget & Leach. Milt va trobar el seu nom en un parell de columnes socials i la dona és decoradora d’interiors. —Weiss va enfonsar-se a la cadira i va somriure de la manera que hom somriu a somnis impossibles—. Això sens dubte acabarà aquesta merda de la justícia blanca.

—Abe —va dir la dutxa freda irlandesa, Fitzgibbon—, fins ara no tenim res contra ell.

—Hi ha alguna manera de portar-lo aquí per interrogar-lo? Sabem que va conduir el cotxe la nit que la cosa va passar.

—Ara té un advocat, Abe. De fet, Tommy Killian.

—Tommy? Com carai va trobar en Tommy? Com ho saps?

—Tommy em va trucar. Va dir que el representava. Volia saber per què els polis li havien anat a fer preguntes.

—Què li vas dir?

—Vaig dir que el seu cotxe coincideix amb la descripció del cotxe que busquen. Per això intenten comprovar-ho.

—Què va contestar?

—Va dir que tenien una descripció falsa basada en testimoni indirecte.

—Què vas dir tu?

—Vaig dir que també tenim un noi a l’hospital amb un peu a l’altre barri i els polis investiguen amb la informació que tenen.

—Quina és la situació del noi? Algun canvi?

—No… Encara en coma a la unitat de vigilància intensiva. Viu amb tubs.

—Alguna probabilitat de recuperar la consciència?

—Pel que em diuen, pot passar, però no vol dir res. A vegades es desperten, però tornen a caure en coma tot seguit. Per altra banda, no pot parlar. Respira amb un tub per la gola.

—Però potser pugui assenyalar —va dir Abe.

—Assenyalar?

—Sí. Tinc una idea. —Una mirada llunyana, la mirada llunyana de la inspiració. —Portem una foto de McCoy a l’hospital. Milt n’ha trobat una en una d’aquestes revistes.

Weiss va donar a Bernie Fitzgibbon una pàgina d’un setmanari social que es deia W. Era formada sobretot per fotos de gent somrient. Els homes amb esmòquing. Les dones esprimatxades i mostrant les dents. Kramer va inclinar-se per mirar. Una de les fotos havia estat marcada amb un retolador vermell. Un home i una dona, tots dos somrient, amb vestits de nit. Mireu-los. Blancs, anglosaxons i protestants. L’home tenia el nas estret i punxegut. Tenia el cap tirat enrere, cosa que feia sobresortir el seu mentó patrici. Un somriure… tan confiant… arrogant?… La dona també semblava anglosaxona i protestant, però d’una manera diferent. Tenia aquell aire tibat, pulcre, correcte, tens, que immediatament et fa pensar què pot estar malament en el que vesteixes o en el que acabes de dir. El peu deia Sherman i Judy McCoy. Eren en una festa de caritat qualsevol. Aquí, a la sisena planta de l’illa-fortalesa, quan sents un nom com Sherman McCoy, naturalment penses que deu ser un negre. Però aquests eren els autèntics, els blancs anglosaxons i protestants. Kramer a penes els havia vist alguna vegada excepte d’aquesta manera, en fotos, i les fotos els presentaven com una mena d’extraterrestres, amb el coll tibat, els nassos punxeguts, els qui Déu, en la Seva perversitat, havia afavorit amb tantes coses. Això ja no era però un pensament conscient, amb paraules; ara era un simple reflex.

Weiss deia:

—Portarem aquesta foto de McCoy i de tres o quatre tipus blancs més i les posarem davant del seu llit. Ell torna en si i assenyala la foto de McCoy… Continua assenyalant…

Bernie Fitzgibbon va mirar Weiss com si esperés una pista, alguna cosa que li digués que això era només un acudit.

—Potser valgui la pena d’intentar-ho —va dir Weiss.

—Qui testimoniarà tot això? —va preguntar Fitzgibbon.

—Una infermera, un metge, sigui qui sigui. Després apareixem nosaltres i prenem una declaració in extremis com cal.

Fitzgibbon va dir:

—Com cal? Com? No em crec el que sento. Un pobre moribund amb un tub per la gorja assenyalant una foto? No s’aguantaria mai.

—Ja ho sé, Bernie. Jo només el vull portar aquí. Després podrem relaxar-nos i fer les coses com cal.

—Abe!… Ostres! Oblida ara el costat legal de la cosa un minut. Tu poses la foto d’un banquer de Wall Street i una colla d’altres homes blancs a la tauleta de nit del xicot quan ell està fent la ganyota? Suposa que ell torna en si… i mira la fotuda tauleta… i troba mitja dotzena de blancs de mitjana edat amb vestits i corbates que el miren! El xicot la palma a l’acte! Pensarà: «Fot!» i farà l’ànec a l’instant! Vull dir, Abe, a veure si tens uns mica de fotut cor!

Weiss va deixar anar un gran sospir i va semblar que es desinflava davant dels ulls de Kramer.

—Sí. Tens raó. És massa.

Fitzgibbon va fer una mirada a Kramer.

Kramer no va ni parpellejar. No volia fer la més mínima crítica a la saviesa del Fiscal del Bronx. El Capità Ahab estava obcecat amb el cas Lamb, i ell, Kramer, encara tenia el cas a les mans. Encara tenia com a fitó aquella figura mítica, tan apreciada i tan elusiva al Bronx, del Gran Acusat Blanc.

Els divendres, l’Escola Taliaferro es treia de sobre les estudiants a dos quarts d’una. Ho feien perquè la majoria de les noies eren de famílies amb segones residències al camp que volien deixar la ciutat a les dues, abans de l’hora punta de divendres a la tarda. Així, com sempre, Judy aniria a Long Island amb Campbell, Bonita i la senyoreta Lyons, la mainadera, amb el Mercury familiar. Com sempre, Sherman hi aniria al vespre o l’endemà al matí, segons l’hora que pogués sortir de Pierce & Pierce amb el Mercedes esportiu. Durant els darrers mesos, aquest arranjament havia estat molt pràctic. Una visita sense presses a la Maria, en el seu petit amagatall, havia esdevingut un costum de divendres a la nit.

Tot el matí, des de la seva taula a Pierce & Pierce, havia intentat parlar amb la Maria per telèfon, al seu apartament a la Cinquena avinguda i a l’amagatall. A l’amagatall, ningú no contestava. A l’apartament, una minyona confessava desconèixer del tot on es trobava. Finalment va quedar tan desesperat que va deixar el nom i el número de telèfon. Ella no li va trucar.

L’estava evitant! A cals Bavardage li havia dit que li truqués la nit passada. Li havia trucat repetidament; cap resposta. Tallava tots els contactes! Però per quina raó precisament? Por? Ella no era del tipus de tenir por… El fet crucial que el salvaria: ella conduïa… Però si desapareixia! Era una bogeria, això. Ella no podia desaparèixer. Itàlia! Ohhhhh… això era absurd. Va aguantar l’alè i va obrir la boca. Podia sentir com el cor li bategava… tx, tx, tx, tx… a sota de l’estèrnum. Els seus ulls van abandonar els terminals de computadora. No podia estar assegut simplement allà; havia de fer alguna cosa. El pitjor era que només hi havia una persona a qui podria demanar consell i era una persona que a penes coneixia, en Killian.

Pels volts del migdia va trucar a Killian. La recepcionista va dir que era al tribunal. Vint minuts després Killian li va trucar des d’una cabina sorollosa i va dir que el trobaria a la una al vestíbul principal de l’edifici del Tribunal Criminal al carrer del Centre, 100.

A la sortida, va dir a Muriel una simple mitja mentida. Li va dir que anava a veure un advocat que es deia Thomas Killian i li va donar el telèfon de Killian. La mitja mentida va ser la manera informal com ho va dir, que donava a entendre que Thomas Killian estava ficat en coses de Pierce & Pierce.

Aquest bell dia de juny, el número 100 del carrer del Centre era un petit tomb des de Wall Street. Durant tots els anys que havia viscut a Nova York i havia treballat al centre, Sherman mai no s’havia adonat de l’Edifici del Tribunal Criminal, encara que fos un dels més grans i imponents edificis de la zona de la Casa Gran. Un arquitecte anomenat Harvey Wiley Corbett l’havia dissenyat en estil modernista, que ara era designat Art Deco. Corbett, temps ha tan famós, havia estat oblidat excepte per un manat d’historiadors d’arquitectura; el mateix va passar amb l’excitació causada per l’Edifici del Tribunal Criminal, quan va ser acabat el 1933. El disseny de pedra, llautó i vidre a l’entrada encara eren impressionants, però quan Sherman va arribar al gran vestíbul, alguna cosa el va posar en alerta roja. No podia saber per què. De fet eren les cares fosques, les bambes, les caçadores enconxades i la Brandada de Macarró. Per a ell era com l’estació d’autobusos del port. Era territori estranger. En tot aquell vast espai, que tenia els sostres altíssims com una estació de ferrocarril antiquada, hi havia grups de negres i les seves veus creaven un gran retruny nerviós, i al voltant dels grups de morens es passejaven blancs amb vestits barats o americanes d’esport, observant-los com llops inspeccionant els xais. Més gent fosca, joves, caminaven pel vestíbul en grups de dos o tres amb aquella manera desconcertant. A un costat, en la penombra, mitja dotzena de figures, blanques i negres, es repenjaven sobre una filera de cabines de telèfons. De l’altra banda, els ascensors s’empassaven i vomitaven més gent fosca, i els grups de gent fosca es dissolien i altres es formaven, i el retruny nerviós s’aixecava i queia, s’aixecava i queia, i les bambes grinyolaven al terra de marbre.

No va ser difícil trobar Killian. Era a prop dels ascensors amb un altre dels seus vestits elegants, un vestit gris pàl·lid amb franges blanques amples i una camisa amb un coll gros blanc i ratlles fines marró. Parlava amb un blanc baixet de mitjana edat amb una caçadora enconxada. Quan Sherman s’acostava, va sentir Killian:

—Una rebaixa al comptat? No fotis, Dennis.

L’homenet va dir alguna cosa.

—No és tanta pasta com això, Dennis. Jo cobro sempre en metàl·lic. La meitat dels meus clients no coneix els comptes bancaris. A més a més, jo pago els meus impostos. És una cosa menys a preocupar-me.

Va veure que Sherman s’acostava, va fer-li un cop de cap i després va dir a l’homenet:

—Què puc dir-te? És així mateix. Troba-m’ho fins al dilluns. Si no, no podré començar.

L’homenet va seguir els ulls de Killian fins a Sherman, va dir alguna cosa en veu baixa i després va marxar, fent-li una encaixada.

Killian va dir a Sherman:

—Què tal?

—Bé.

—Havia estat aquí abans?

—No.

—El bufet més gran de Nova York. Veu aquells dos homes allà? —Va assenyalar dos blancs amb vestits i corbates que es passejaven entre grups de morens—. Són advocats. Busquen clients per representar.

—No ho entenc.

—És simple. S’acosten i pregunten: «Ep, els fa falta un advocat?».

—Això no és il·legal?

—Això mateix. Veu aquell home més endavant? —Va assenyalar un home baix amb una jaqueta d’esport cridanera, d’escacs, dret davant d’un banc dels ascensors—. Es diu Miguel Escalero. Li diuen Mickey Ascensor. És advocat. Es passa allà la meitat del matí i cada vegada que algú que sembla hispànic i miserable s’acosta, li diu: «¿Necesita usted un abogado?». Si l’home diu: «No em puc permetre un advocat», ell pregunta: «Quant té a la butxaca?». Si l’home té cinquanta dòlars, té un advocat.

Sherman va preguntar:

—Què pots aconseguir per cinquanta dòlars?

—L’acompanya en un al·legat o una acusació. Si realment ha de treballar per al client, no l’interessa. I vostè, com va?

Sherman li va explicar les seves temptatives vanes d’entrar en contacte amb Maria.

—Em sembla que ella ha trobat un advocat —va dir Killian. Mentre parlava, movia el cap amb els ulls mig tancats, com un boxador relaxant-se per a un combat. Sherman ho va trobar rude però no va dir res.

—I que el seu advocat li ha dit que no parli amb mi.

—És el que jo li diria si fos clienta meva. Perdoni’m. Ahir vaig fer una pila de ponts. Crec que tinc alguna cosa al coll.

Sherman el va mirar.

—Abans m’agradava córrer —va dir Killian—, però tot aquell pujar i baixar em va fotre l’esquena. Per això ara vaig a New York Athletic Club i aixeco pesos. Veig tots aquells xicots fent ponts. Crec que sóc massa gran per a això. Intentaré parlar jo mateix amb ella.

Va parar de bellugar el cap.

—Com?

—Tindré alguna idea. La meitat de la meva feina consisteix a parlar amb gent que no vol parlar.

—Per dir la veritat —va dir Sherman—, això realment em sorprèn. La Maria… la Maria no és una dona cautelosa… És una aventurera. És una jugadora. Aquesta noieta del sud, vinguda del no-res, que arriba a la Cinquena avinguda, 962… no ho sé… I això pot semblar ingenu, però crec que ella genuïnament… sent qualsevol cosa per mi. Penso que m’estima.

—M’hi jugo que també estima la Cinquena 962 —va dir Killian—. Potser pensa que ja és hora de deixar de jugar.

—Potser —va dir Sherman—, però simplement em costa de creure que m’abandonés. És clar que han estat només dos dies.

—Si arriba a això —va dir Killian—, tenim un investigador que treballa al costat mateix del nostre despatx. Abans era detectiu de Casos Greus a la policia. Però no val la pena entrar en despeses fins que realment faci falta. I no crec que faci falta. En aquest moment no tenen res. He parlat amb Bernie Fitzgibbon. Recorda l’home de qui li vaig parlar, del Departament d’Homicidis de la Oficina del Fiscal del Bronx?

—Ja hi ha parlat?

—Sí. La premsa els està fent pressions i per això estan comprovant cotxes. Només això. No tenen res.

—Com en pot estar segur?

—Què vol dir?

—Com pot estar segur que li ha dit la veritat?

—Oh, pot no dir-me tot el que sap, però no em menteix. No m’enganya.

—Per què no?

Killian va mirar el vestíbul del carrer del Centre, 100. Després va tornar a Sherman:

—Ja ha sentit a parlar del Banc de Favors?

—El Banc de Favors? No.

—Bé, tot en aquest edifici, tot en el sistema de justícia penal a Nova York —Niú Yók— funciona amb favors. Tothom fa favors a tothom. Totes les oportunitats que tenen, fan dipòsits al Banc de Favors. Una vegada, tot just començava com a ajudant del Fiscal, jo tenia un cas i estava en contra d’un advocat, un home més gran, i ell m’estava fent la vida difícil. Jo no sabia com fer-m’ho. Per això vaig parlar amb el meu supervisor, que era un irlandès, com jo. Sense que me n’adonés, ell em va portar a veure el jutge. El jutge també era irlandès, un senyor gran amb els cabells blancs. No ho oblidaré mai. Vam entrar i ell era dret al costat de la seva taula jugant amb un d’aquells jocs de golf casolans. Toques la pilota de golf a la catifa i en comptes d’un forat hi ha una tassa. Ell ni tan sols ens va mirar. Estava apuntant. El cap del meu departament se’n va i jo em quedo allà i el jutge diu: «Tommy…». I continua sempre mirant la pilota de golf. Em diu Tommy, i jo mai no l’havia vist fora del jutjat. «Tommy», diu ell, «sembles un xicot molt agradable. Em sembla que hi ha un jueu malparit per aquí que t’està fent la vida difícil». Vaig quedar fotudament sorprès. Això és tan poc corrent… ja ho sap, fora de les normes. Ni tan sols sabia què dir. Després ell diu: «Jo no me’n preocuparia més, Tommy». I ni aleshores em mira. Així, jo vaig dir només: «Gràcies, jutge», i vaig sortir. Després d’això, és el jutge que comença a fer la vida difícil a aquell advocat. Quan jo dic: «Objecció», no aconsegueixo arribar a la segona síl·laba abans que ell digui: «Acceptada». De sobte semblo un geni. Això era un pur dipòsit en el Banc de Favors. No hi havia absolutament res que jo pogués fer per aquell jutge…, no aleshores. Un dipòsit al Banc de Favors no és quid pro quo. És estalviar per a un mal moment. En dret penal hi ha moltes àrees borroses i hi has d’operar, però si fas un error pots tenir un problema molt gros i et farà falta molt d’ajut i a corre-cuita. És a dir, miri aquells homes. —Va fer un gest cap als advocats que rondaven entre les persones al vestíbul i després cap a Mickey Ascensor—. Podrien ser empresonats. Sense el Banc de Favors, estarien acabats. Però si has fet regularment dipòsits al Banc de Favors, estaràs en posició de fer contractes. És el que ells en diuen dels grans favors, contractes. T’has d’espavilar a base de contractes.

—Sí? Per què?

—Perquè tothom al jutjat creu en un refrany: «El que passa passa». Això vol dir que si no prens cura de mi avui, jo no prendré cura de tu demà. Això, excepte si tens una gran confiança en la teva pròpia capacitat, és una idea aterridora.

—Així, vostè ha demanat un contracte al seu amic Fitzgibbon? És aquesta l’expressió?

—No, el que he obtingut d’ell ha estat només un favor normal, només el protocol estàndard. Encara no hi ha res en què balafiar un contracte. La meva estratègia és que les coses no arribin a aquest punt. En aquest moment, em sembla, la punta fluixa és la seva amiga, la senyora Ruskin.

—Continuo pensant que ella entrarà en contacte amb mi.

—Si ho fa, li dic el que ha de fer. Fixi un encontre amb ella i després truqui’m. No estic mai lluny del meu telèfon més d’una hora, ni tan sols els caps de setmana. Penso que hauria de portar magnetòfon.

—Magnetòfon?

Sherman va pressentir el que això volia dir i va sentir-se aterrit.

—Sí. Hauria de portar un magnetòfon.

Un magnetòfon? Més enllà de Killian, Sherman va tenir consciència una vegada més de la vasta i biliosa penombra del vestíbul, de les formes fosques i confuses inclinades sobre les conques dels telèfons, vagarejant cap ací cap allà amb les seves enormes bambes i la curiosa manera de caminar, ajuntant-se en els seus miserables tete-à-tetes, de Mickey Ascensor al voltant d’aquest ramat esparracat i miserable.

—Cap problema —va dir Killian, pensant que la preocupació de Sherman era tecnològica—. Li posarem el magnetòfon amb esparadrap al capdavall de l’esquena. El micròfon va sota la camisa. No és més gros que la darrera falangeta del seu menovell.

—Miri, senyor Killian…

—Pot dir-me Tommy. Tothom ho fa.

Sherman va fer una pausa i va mirar la cara irlandesa prima que s’alçava del seu coll de camisa anglesa. Es va sentir tot seguit com si fos en un altre planeta. No diria ni senyor Killian ni Tommy.

—Estic preocupat per tot això —va dir ell—, però no tan preocupat que fos capaç de fer un enregistrament subreptici d’una conversa amb algú que estimo. Val més oblidar-ho.

—És perfectament legal a l’Estat de Nova York —va dir Killian—, i es fa constantment. Vostè té tot el dret d’enregistrar les seves converses. Pot fer-ho per telèfon, pot fer-ho en persona.

—El problema no és aquest —va dir Sherman. Involuntàriament va aixecar el seu mentó Yale.

Killian va corrugar les espatlles.

—D’acord. Tot el que dic és que és kosher^[9] i a vegades és l’única manera de fer que les persones diguin la veritat.

—Jo… —Sherman va començar a enunciar un gran principi però va tenir por que Killian s’ho prengués com un insult. Per això va resumir-lo en—: Seria incapaç de fer-ho.

—Molt bé —va dir Killian—. Ja veurem com aniran les coses. Ho intentaré també jo mateix.

Quan sortia de l’edifici, Sherman va adonar-se dels grups taciturns de gent als graons. Tanta gent jove carregats d’espatlles! Tantes cares fosques! Durant un moment va poder veure el xicot prim i alt i la bèstia poderosa. Es va preguntar si seria del tot segur estar en la proximitat d’un edifici que cada dia, cada hora, estava ple d’acusats de casos criminals.

Fallow no es feia cap idea d’on Albert Vogel trobava aquests llocs. El Huan Li era tan pompós i tibat com el Regent’s Park. A despit d’estar al Est Cinquanta, prop de Madison Avenue, a l’hora punta del dinar, el restaurant era gairebé silenciós. Podia o no estar dos terços buit. Era difícil saber-ho a causa de la foscor i de les mampares. Estava dividit en racons separats per mampares de fusta fosca tallada amb innúmeres formes d’hams. La foscor era tal que fins i tot Vogel, a penes a mig metre de distància, semblava un Rembrandt. Una cara il·luminada, un raig de llum fent blanc el seu vell cap d’àvia, un llambrec de camisa tallada per una corbata, i la resta de la seva forma es dissolia en la foscor que l’envoltava. De tant en tant uns cambrers xinesos es materialitzaven sense fer soroll amb jaquetes i llaços negres. Tanmateix, dinar amb Vogel al Huan Li tenia un gran avantatge. L’americà pagava.

Vogel va dir:

—Estàs segur que no canvies d’idea, Pete? Aquí tenen un gran vi. Ja has tastat el vi xinès?

—El vi xinès té gust de ratolí mort —va dir Fallow.

—Gust de què?

Ratolí mort… Fallow ni tan sols no sabia per què ho havia dit. Ja no feia servir aquesta expressió. Ni tan sols no hi pensava. Ara caminava costat per costat amb Gerald Steiner en el món del periodisme groc, gràcies en part a Albert Vogel, encara que sobretot gràcies al seu propi talent. Ja es trobava predisposat a oblidar la contribució d’Al Vogel a la seva exclusiva sensacional del cas Lamb. Aquest home l’emprenyava, amb el seu Pete això i Pete allò, i va sentir ganes de burlar-se’n. Per altra banda, Vogel era el seu enllaç amb Bacon i aquella colla. No li agradaria tractar amb ell tot sol.

—A vegades prefereixo cervesa, amb el menjar xinès, Al —va dir Fallow.

—Sí… ja ho veig —va dir Vogel—. Eh, cambrer. Cambrer! Ostres, on són els cambrers? No veig res.

Una cervesa, de fet, estaria molt bé. La cervesa era pràcticament una beguda dietètica, com te o camamilla. La seva ressaca avui no era greu, no passava d’una boira espessa. Cap dolor; només la boira. Ahir, gràcies al seu creixent prestigi al City Light, havia trobat el moment més oportú per invitar a sopar la més atractiva de les periodistes, una rossa d’ulls grossos que es deia Darcy Lastrega. Van anar al Leicester’s, on havia fet les paus amb Britt-Withers i fins i tot amb Caroline Haftshank. Havien acabat a la Taula, amb Nick Stopping, Tony, St. John i Billy Cortez i alguns dels altres. La Taula havia trobat immediatament un tanoca perfectament complaent, un texà anomenat Ned Perch, que havia fet una quantitat espantosa de diners en un negoci qualsevol i havia comprat molt d’argent antic a Anglaterra, com no parava de proclamar. Fallow va entretenir la Taula durant molta estona amb històries sobre les torres de pisos del Bronx, ja que era la manera d’informar tothom del seu èxit recent. La seva parella, la senyoreta Darcy Lastrega, però, no estava captivada. Nick Stopping i St. John van veure tot seguit que ella no passava d’una americana beneita sense humor, i ningú no es va molestar a parlar amb ella, i ella va començar a sentir-se cada vegada més deprimida en la seva cadira. Per ablanir les coses, cada vint o trenta minuts, Fallow es girava cap a ella, li agafava el braç i posava el cap prop del seu i deia el que se suposava que era només un acudit mig en broma:

—No sé el que em passa. Dec estar enamorat. No ets casada, oi que no?

La primera vegada ella li va fer un somriure. La segona i la tercera vegada, no. La quarta vegada ja no hi era. Havia sortit del restaurant i ell ni se n’havia adonat. Billy Cortez i St. John van començar a burlar-se’n i ell s’ho va prendre malament. No era més que un petit cony infantil americà… i tanmateix, era humiliant. Després de no més de tres o quatre gots de vi, ell mateix havia marxat sense acomiadar-se de ningú i havia anat a casa a dormir.

Vogel va aconseguir trobar un cambrer i demanar cervesa. També va demanar uns palets. El Huan Li era tan francament comercial i tan despreocupat de l’autenticitat, que paraven les taules amb coberts normals d’hotel. Era molt americà suposar que aquells xinesos seriosos se sentirien afalagats si mostraves preferència pels seus instruments nadius… Era tan americà sentir una certa culpabilitat si no lluitaves amb els grans d’arròs i els trossos de carn amb coses que semblaven agulles de fer mitja. Mentre perseguia una mena de petita bola de pasta bullida lliscadissa al voltant del bol, Vogel va dir a Fallow:

—Bé, Pete, digues la veritat. No t’ho havia dit? No t’havia dit que això seria un gran cas?

No era allò el que Fallow volia escoltar. No volia escoltar que la notícia, el mateix cas Lamb, era gran. Per això només va brandar el cap.

Vogel devia haver rebut aquella onada cerebral, perquè aleshores va dir:

—Realment has començat alguna cosa. Tota la ciutat en parla. El que has escrit és dinamita, Pete, és dinamita.

Adequadament afalagat, Fallow va tenir aleshores un espasme de gratitud.

—He d’admetre que, la primera vegada que en vam parlar, estava escèptic. Però tenies raó.

Va aixecar el got de cervesa com si fes un salut.

Vogel va abaixar el mentó pràcticament fins al bol per empassar-se la bola de pasta abans que rellisqués entre les puntes dels palets.

—I el fet important, Pete, és que no es tracta d’una d’aquelles boles sensacionals. La cosa arriba a l’estructura de la mateixa ciutat, l’estructura de classes, l’estructura racial, la manera com el sistema funciona. És per això que és tan important per al reverend Bacon. Ell està realment agraït pel que has fet.

No li agradava que li recordessin l’interès de Bacon en el cas com a propietari de la notícia. Com la majoria dels periodistes que han rebut una notícia, Fallow estava desitjós de convèncer-se que ell mateix l’havia descoberta i havia bufat a l’argila.

—Em va dir —va continuar Vogel—, em va dir que estava molt sorprès… tu ets d’Anglaterra, Pete, però véns aquí i fiques el dit precisament en el problema clau, que és el valor d’una vida humana. Una vida negra val menys que una vida blanca? És això el que ho fa tan important.

Fallow va flotar en el xarop durant un moment i després va començar a preguntar-se on conduïa aquest pròleg.

—Però hi ha un aspecte d’aquesta cosa que em sembla que podries martellejar amb una mica més d’empenta, i en vaig parlar amb el reverend Bacon.

—Oh —va dir Fallow—. Què és això?

—L’hospital, Pete. Fins ara l’hospital se n’ha sortit relativament molt bé. Diuen que estan «investigant» com és que aquest xicot va arribar amb una commoció subdural i només va ser tractat d’un canell trencat, però tu saps el que faran. Intentaran que no se’n parli més.

—Això pot ser veritat —va dir Fallow—, però ells mantenen que en Lamb mai no els va dir que havia estat atropellat per un cotxe.

—Probablement el noi ja no estava gaire bé del cap, Pete! És precisament això el que haurien d’haver vist… el seu estat general! És el que jo vull dir sobre una vida negra i una vida blanca. No, penso que és hora d’atacar l’hospital. I ara és el millor moment per a fer-ho. La notícia ha afluixat una mica perquè els polis no han trobat el cotxe ni el conductor.

Fallow no va dir res. No li agradava ser orientat d’aquesta manera. Després va dir:

—M’ho pensaré. Em sembla que van fer una declaració bastant completa, però m’ho pensaré.

Vogel va dir:

—Bé, ara, Pete, vull ser sincer amb tu. Bacon ja ha entrat en contacte amb el Canal 1 sobre aquest tema però tu has estat el nostre… el nostre home principal, com s’acostuma a dir, i ens agradaria que continuessis dirigint el cas.

El vostre home principal! Quina pretensió odiosa! Però va dubtar a fer saber a Vogel com allò era insultant. Va dir:

—D’on ve aquest lligam tan íntim entre Bacon i el Canal 1?

—Què vols dir?

—Els va donar una exclusiva de la primera manifestació.

—Bé… és cert, Pete. Seré sincer amb tu. Com ho has sabut?

—El presentador d’ells m’ho va dir. Corso.

—Ah. Bé, el cas és que s’ha de treballar així. Les notícies de TV són totes organitzades. Cada dia els reporters han de presentar menús de coses que poden filmar. El truc és saber com convèncer-los. No tenen gaire iniciativa. Se senten molt més bé si veuen alguna cosa impresa abans.

—Al City Light, només per citar un possible exemple —va dir Fallow.

—Bé, és cert. Seré completament honest amb tu, Pete. Tu ets un autèntic periodista. Quan aquests canals de TV veuen un autèntic periodista tractant qualsevol cosa, salten de seguida.

Fallow es va penjolar i es va prendre pausadament una glopada de cervesa en la penombra del Huan Li. Sí, el seu pròxim cop seria un article denunciant els informatius de televisió pel que realment són. Però de moment valia més no pensar-hi. La manera com la colla de la TV va anar darrere seu en el cas Lamb… res no l’havia fet semblar mai tan bo.

Pocs minuts després havia decidit en pensament que una notícia sobre la negligència de l’hospital era el pas obvi següent. Ell mateix hi hauria pensat, inevitablement, amb aquest ianqui ridícul i la seva cara rodanxona i rosada o sense.

Els entrepans del dia van arribar per a Jimmy Caughey, Ray Andriutti i Larry Kramer, de l’Estat de Nova York, per gentilesa del cas Willie Francisco. Al jutge Meldnik li van fer falta quatre dies per a fer preguntes i descobrir quina era la seva opinió sobre la petició de Willie de nul·litat del judici, i aquest matí s’hi havia decidit. Va declarar el judici nul, basat en l’atac de dubtes d’un membre del jurat, el vell i gras McGuigan. Però com que el dia havia començat amb el judici tècnicament encara en curs, la secretària de Bernie Fitzgibbon, Glòria, tenia el dret d’encarregar els entrepans.

Ray s’abocava una vegada més sobre la seva taula menjant un superentrepà i prenent el seu cubell de cafè amb llet. Kramer se’n menjava un de rosbif que tenia gust de productes químics. Jimmy a penes va tocar el seu. Encara gemegava per la desintegració d’un cas tan simple. Tenia un historial esplèndid. El Departament d’Homicidis tenia unes estadístiques, com les del beisbol, indicant quants veredictes de culpable havia aconseguit cada ajudant del fiscal i Jimmy Caughey no havia perdut cap cas en els últims dos anys. La seva fúria s’havia transformat ara en un odi profund a Willie Francisco i la infàmia del seu acte, que, a Andriutti i Kramer, els semblava una altra merda. Era estrany veure Jimmy en aquest estat. Normalment tenia la mateixa sang freda que Fitzgibbon.

—Ja he vist coses d’aquestes abans —va dir—. Poses aquests cucs a judici i es creuen que són estrelles. Veus el Willie saltant i cridant «Judici nul»?

Kramer va fer que sí amb el cap.

—Ara és un tècnic legal. De fet és un dels cabronassos més estúpids que mai hagin estat jutjats al Bronx. Fa dos dies vaig dir a Bietelberg que si Meldnick declarava el judici nul… i, és clar, ell havia de declarar el judici nul… estaríem disposats a pactar. Reduiríem l’acusació d’homicidi en segon grau a homicidi sense premeditació, per evitar un altre judici. Però no. Ell és massa llest per a això, en Willie. S’ho pren com un reconeixement de derrota. Es pensa que té un poder sobre els jurats o qualsevol cosa. En un segon judici es fotrà com cal. Rebrà de dotze i mig a vint-i-cinc anys, en comptes de tres a sis o de quatre a vuit.

Ray Andriutti va desistir de cruspir-se el seu superentrepà prou temps per a dir:

—Potser sigui llest, Jimmy. Si pacta, anirà a la garjola de segur. Amb un fotut jurat del Bronx, és una fotuda tirada de daus cada vegada. Saps el que va passar ahir?

—Què?

—Aquest metge de Montauk?

—No.

—Aquest metge. Vull dir, és un metge local qualsevol a Montauk, probablement no havia estat mai abans al Bronx. Té un malalt amb una malaltia tropical esotèrica qualsevol. El tipus està molt malalt i a l’hospital d’allà no li sembla que el pugui tractar, però hi ha aquest hospital a Westchester amb una unitat especial qualsevol per a això. Aleshores el metge troba una ambulància i ve amb l’ambulància amb ell tot el camí fins a Westchester i el tipus es mor a urgències a Westchester. I la família processa el metge per negligència. Però on posen el plet? A Montauk? Westchester? De cap Manera. Al Bronx.

—Com poden posar el plet aquí? —va preguntar Kramer.

—La fotuda ambulància va haver de pujar la Major Deegan per anar a Westchester. Així, el seu advocat apareix amb la teoria que la negligència ocorre al Bronx i va ser aquí que van fer el judici. Van rebre vuit milions de dòlars. El jurat va sortir ahir. Vet aquí un advocat que sap geografia.

—Collons —va dir Jimmy Caughey—, m’hi jugo que tots els advocats de casos de negligència a Amèrica coneixen el Bronx. En un procés civil, els jurats del Bronx són un vehicle de distribució de riquesa.

Els jurats del Bronx… I immediatament Kramer ja no pensa en el mateix grup de cares fosques en què Ray i Jimmy pensaven… Pensava en aquelles dents perfectes i somrients i en aquells llavis plens i dolços brillant amb el pintallavis marró i aquells ulls centellejants a l’altra banda de la petita taula en el cor mateix de… la Vida… que només existia a Manhattan… Ostres… Estava sense un ral després d’haver pagat el compte del Muldowny’s… Però quan va cridar un taxi per a ella davant del restaurant i va allargar la mà per agrair-l’hi i dir-li a reveure, ella va deixar estar la mà a la seva, i ell va augmentar la pressió i ella va prémer també, i van quedar així, mirant-se als ulls, i —Ostres!— aquell moment va ser més dolç, més sexi, més ple —refot!— d’amor, autèntic amor, l’amor que simplement et toca i… t’omple el cor… que totes aquelles lligades amb cardada a la primera de què acostumava enorgullir-se quan corria per aquí com un gat en zel… No, perdonaria moltes coses als jurats del Bronx. Un jurat del Bronx havia portat a la seva vida la dona que havia estat destinat a trobar… Amor, Destí, El Meu Cor Ple… Que els altres evitin el significat d’aquestes paraules… Ray, esbufegant com una balena amb el seu superentrepà, Jimmy queixant-se malhumorat de Willy Francisco i Lester McGuigan… Larry Kramer existia en un pla més espiritual…

El telèfon de Ray va sonar. El va agafar i va dir:

—Homicidis… Hmmmm-hmmm… Bernie no és aquí… El cas Lamb? Kramer… Larry. —Ray va mirar Kramer i va fer una ganyota—. És aquí mateix. Vol parlar amb ell?… Molt bé, un segon. —Va tapar el telèfon i va dir—: És un d’Assistència Legal, que es diu Cecil Hayden.

Kramer es va aixecar de la taula, va anar fins a la d’Andriutti i va agafar el telèfon.

—Kramer.

—Larry, sóc en Cecil Hayden, d’Assistència Legal. —Aquest Cecil Hayden tenia una veu molt dinàmica—. Ets tu qui tracta el cas Henry Lamb, oi?

—Sí.

—Larry, penso que ha arribat el moment de fer un tracte.

Molt dinàmic.

—Quina mena de tracte?

—Represento un individu que es diu Roland Auburn, que va ser acusat fa dos dies de possessió i venda de drogues. Weiss ha distribuït un comunicat de premsa que el descriu com el Rei del Crack de l’avinguda Evergreen. El meu client es va sentir molt afalagat. Si alguna vegada has estat a l’avinguda Evergreen, ho comprendràs. El Rei no pot pagar deu mil dòlars de fiança i és actualment a Rikers Island.

—Sí, bé, però què té a veure això amb el cas Lamb?

—Ell diu que estava amb Henry Lamb quan va ser atropellat. El va portar a l’hospital. Pot donar-te una descripció del conductor. Vol fer un tracte.