4. EL REI DE LA JUNGLA

Tumpatumpatumpatumpatumpatumpatumpa —el soroll dels avions envolant-se colpejava amb tanta força, que ho podia sentir físicament. L’aire estava ple de fums de reactors. La pudor li arribava a l’estómac. Els cotxes continuaven sortint de la boca d’una rampa i s’obrien camí a través d’eixams de persones que vagarejaven al terrat al capvespre buscant ascensors o els seus cotxes o els cotxes d’altres persones —robar! robar! robar!— i el seu seria el principal candidat, oi que sí? Sherman va quedar-se amb una mà a la porta, preguntant-se si gosava deixar-lo aquí. El cotxe era un Mercedes d’esport negre de dues places i havia costat 48.000 dòlars —o 120.000 segons com volies mirar-ho. Al nivell d’impostos d’un Senyor de l’Univers, amb impostos federals, de l’Estat de Nova York i de la ciutat de Nova York, Sherman n’havia de fer 120.000 per a tenir-ne 48.000 per gastar en un cotxe esportiu. Com ho explicaria a Judy si li robessin la cosa del terrat d’una terminal de l’Aeroport Kennedy?

Bé, per què li deu cap explicació? Durant tota una sòlida setmana va sopar a casa cada nit. Deu haver estat la primera vegada que ho aconseguia des que havia començat a treballar per a Pierce & Pierce. Havia estat molt per la Campbell, passant més de quaranta-cinc minuts amb ella un vespre, cosa que no era habitual, encara que s’hauria sorprès i ofès si algú li ho hagués remarcat. Havia posat un nou fil al llum de peu de la biblioteca sense cap emprenyada ni sospirs. Després de tres dies d’aquest comportament modèlic, Judy havia desistit del llit al vestidor i havia tornat a l’habitació. Era cert que el Mur de Berlín passava ara pel mig del llit i que encara no li parlava. Però era sempre cortesa amb ell quan la Campbell hi era present. Això era el més important.

Feia dues hores que havia trucat a Judy per dir-li que treballaria fins tard i ella s’ho havia pres malament. Bé, s’ho mereixia! Va fer una última mirada al Mercedes i es va dirigir a la zona d’arribades internacionals.

Era a sota, als budells de l’edifici, que originalment segur que havia estat destinat a zona d’equipatge. Faixes de llums fluorescents lluitaven contra la malenconia de l’espai. Les persones s’amuntegaven darrere una tanca de metall, esperant que els passatgers vinguts de l’estranger sortissin de la Duana. I si hi havia algú aquí que el coneixia a ell i a la Judy? Va inspeccionar la multitud. Pantalonets, bambes, texans, jerseis de futbol —ostres, qui era aquesta gent? L’un rere l’altre, els viatgers anaven sortint de la Duana. Suèters d’esport, samarretes, jaquetes folrades, mitjons gruixuts, davantals i gorres de beisbol acabats d’arribar de Roma, Milà, París, Brussel·les, Munic i Londres; els viatgers del món; els cosmopolites; Sherman va aixecar el seu mentó Yale contra la marea.

Quan Maria va aparèixer finalment, no va ser difícil de veure-la. En aquella multitud, semblava d’una altra galàxia. Portava una faldilla i una jaqueta de muscles amples d’un blau reial que estava de moda a França, una brusa de seda ratllada de blau i blanc, i escarpins de llangardaix blau elèctric amb taps de pell blanca als dits. Només el preu de la brusa i de les sabates hauria pagat la roba que duia a sobre qualsevol de les vint dones presents. Caminava amb un pas de model i el nas aixecat i orgullós calculat per provocar el màxim d’enveja i ressentiment. La gent la mirava. Al seu costat caminava un mosso amb un cotxet d’alumini carregat d’equipatge, una quantitat prodigiosa d’equipatge, un joc de maletes, cuir color de crema amb cuir color de xocolata a les vores. Vulgar, però no tan vulgar com Louis Vuitton, va pensar Sherman. Només havia anat a Itàlia per una setmana, a trobar una casa per a l’estiu al llac Como. No es podia imaginar per què havia portat tantes maletes. (Inconscientment associava aquestes coses amb una educació negligent). Es va preguntar com ho podria ficar tot al Mercedes.

Va obrir-se camí al voltant de la tanca i es va dirigir a ella. Va posar les espatlles dretes.

—Què tal, nena? —va dir.

—Nena? —va dir Maria. Va afegir un somriure, com si no estigués realment molesta, però és clar que ho estava. Era cert que ell no li havia dit mai nena abans. Havia volgut tenir un aire confiat però casual, com un Senyor de l’Univers que trobava la seva noia a l’aeroport.

Va agafar-li el braç, va coordinar el seu pas al d’ella i va decidir intentar-ho de nou.

—Què tal el vol?

—Magnífic —va dir Maria—, si no et fa res que, durant sis hores, un britànic et doni la llauna.

Mirava la llunyania, com si medités sobre la seva penosa experiència.

Al terrat, el Mercedes havia sobreviscut a les multituds de lladres. El mosso no aconseguia ficar gaire equipatge al petit portaequipatge esportiu del cotxe. Va haver d’apilonar-ne la meitat al seient del darrere, que no passava d’una lleixa entapissada. «Terrible —va pensar Sherman—. Si he de fer una frenada brusca, rebré a la base del crani les maletes voladores del joc de cuir color de crema amb vores color de xocolata».

Quan van sortir de l’aeroport i van entrar a l’autopista Van Wyck cap a Manhattan, només l’última brillantor pàl·lida i baixa de la llum del dia era visible darrere els edificis i els arbres del parc South Ozone. Era aquella hora del capvespre quan els fanals i els fars s’encenen però no fan gran diferència. Un corrent de llums posteriors vermells corria al davant. Al costat de l’autopista, precisament després del bulevard Rockaway, va veure un enorme sedan de dues portes, la mena de cotxe que es fabricava els anys 70, contra una paret de pedra de retenció. Un home… estirat a l’autopista!… No, a mesura que s’acostaven, va poder veure que no era realment un home. Era la capota del cotxe. Tota la capota havia estat arrencada i jeia a l’asfalt. Rodes, seients, volant, havien desaparegut… Ara aquesta enorme màquina abandonada era part del paisatge… Sherman, Maria, l’equipatge i el Mercedes van continuar.

Ell ho va intentar una vegada més.

—Bé, i com estava Milà? Què passa al llac Como?

—Sherman, qui és Christopher Marlowe?

Xergman, qui és Grístafa Màrlo.

Christopher Marlowe?

—No ho sé. Que el conec?

—Aquell de qui parlo era un escriptor.

—Et refereixes al dramaturg?

—Crec que sí. Qui era?

Maria continuava mirant al davant. Sonava com si la seva última amiga hagués mort.

—Christopher Marlowe… era un dramaturg britànic, de l’època de Shakespeare, em sembla. Potser una mica abans de Shakespeare. Per què?

—Quan?

No podia haver sonat més abatuda.

—Vejam. No ho sé… El segle setze, XV i alguna cosa. Per què?

—Què va escriure?

—Ostres… no m’esperava aquesta. Escolta, jo creia que no anava gens malament si et recordava només qui era el personatge. Per què?

—Sí, però saps qui era?

—Amb prou feines. Per què?

—I el Doctor Faust?

—El Doctor Faust?

—Va escriure alguna cosa sobre el Doctor Faust?

—Mmmmmmmmm. —Un petit llamp de memòria; però va relliscar—. Potser. El Doctor Faust… El Jueu de Malta! Va escriure una peça que es diu El Jueu de Malta. Segur. El Jueu de Malta. Ni sé com ho recordo. El Jueu de Malta. Estic segur que mai no l’he llegida. Estic segur que mai no l’he llegida.

—Però tu saps qui era. És una de les coses que se suposa que saps, oi?

I aquí ella hi va ficar el dit. L’única cosa que hi havia realment al cap de Sherman sobre Christopher Marlowe, després de nou anys a Buckley, quatre anys a St. Paul’s, i quatre anys a Yale, era que se suposava realment que sabies qui era Christopher Marlowe. Però no diria això.

Al contrari, va preguntar:

—Qui ho suposa?

—Qualsevol persona —va murmurar Maria—. Jo.

Es feia més fosc. Els pilots i indicadors del Mercedes, ara encesos, eren com els d’un avió de caça. S’acostaven al pas superior de l’avinguda Atlàntica. Hi havia un altre cotxe abandonat al costat de la carretera. Les rodes havien desaparegut, la capota era en el seu lloc, i dues figures, una amb una llanterna, s’abocaven sobre el motor.

Maria continuava mirant endavant quan van entrar al trànsit del Grand Central Parkway. Una galàxia de fars enlluernadors i llums posteriors va omplir el seu camp de visió, com si l’energia de la ciutat es transformés ara en milions de globus de llum que dominaven en la foscor. Aquí, dins del Mercedes, amb les finestres tancades, tot aquell esplèndid espectacle relliscava sense un so.

—Saps una cosa, Sherman? —Sats una cosa, Xergman?—. Odio els britànics. Els odio.

—Odies Christopher Marlowe?

—Gràcies, setciències —va dir Maria—. Sembles exactament el malparit que seia al meu costat.

Ara mirava Sherman i somreia. Era la mena de somriure que fas amb valentia quan pateixes molt. Els seus ulls semblaven a punt de començar a plorar.

—Quin malparit?

—A l’avió. Aquest brit, sinònim de cuc. Ha començat a parlar amb mi. Jo mirava el catàleg de l’exposició de Reiner Fetting que vaig veure a Milano… —Va molestar Sherman que ella hagués fet servir l’italià, Milano, en comptes de Milà, especialment perquè ell no havia sentit mai parlar de Reiner Fetting—… i ell comença a parlar de Reiner Fetting. Duia un d’aquells Rolex d’or, aquelles coses enormes? És sorprenent que pugui aixecar el braç?

Ella tenia el costum del sud de convertir en preguntes les frases afirmatives.

—Creus que feia comèdia?

Maria va somriure, aquesta vegada amb plaer.

—Evidentment!

El somriure va alleugerir molt Sherman. L’encantament s’havia trencat. Precisament per què, no ho sabia. No comprenia que hi ha dones que pensaven en l’atracció sexual de la manera que ell pensava en el mercat de bons. Sabia només que l’encantament s’havia trencat i que el pes s’havia aixecat. Ara ja no interessava de què parlés. I ella va continuar parlant, entrant directament en matèria: la indignitat que havia sofert.

—M’ha dit immediatament que era un productor de cinema. Estava fent una pel·lícula basada en aquesta peça, Doctor Faust, de Christopher Marlowe, o només Marlowe, crec que és el que ell ha dit, només Marlowe, no sé per què li he contestat, però he pensat que algú que es deia Marlowe escrivia per al cinema, hi havia aquesta pel·lícula amb un personatge que es deia Marlowe. Amb Robert Mitchum.

—Això mateix. Era una història de Raymond Chandler.

Maria va mirar-lo sense la més mínima expressió. Ell no va continuar amb Raymond Chandler.

—I què li has dit?

—He dit: «Oh, Christopher Marlowe. Oi que ha escrit una pel·lícula?». I saps el que aquest… malparit… em diu? Diu: «No m’ho crec. Va morir el 1593». No m’ho crec.

Els seus ulls cremaven amb el record. Sherman va esperar un moment.

—És tot?

—És tot? Tenia ganes d’escanyar-lo. Ha estat… humiliant. No m’ho crec. Jo no podia creurem la… presumpció.

—Què li has dit?

—Res. M’he tornat vermella. No he pogut dir res.

—I és això el que t’ha causat aquest mal humor?

—Sherman, digue’m honestament la veritat. Si no saps qui és Christopher Marlowe, això fa de tu una estúpida?

—Oh, per l’amor de Déu, Maria. No puc creure que ha estat això que t’ha posat amb aquest humor.

—Quin humor?

—Aquest núvol negre amb què has aterrat.

—No m’has contestat, Sherman. Això fa de tu una estúpida?

—No siguis ridícula. Jo a penes sabia de qui es tractava i probablement l’he estudiat en un curs qualsevol. És això el que em fa sentir tan… tu ni tan sols entens de què parlo jo, oi?

—És clar que no.

Ell li va somriure i ella li va respondre.

Ara passaven prop de l’aeroport de La Guardia, il·luminat per centenars de llums de vapor de sodi. No semblava una gran portalada del cel. Semblava una fàbrica. Sherman va passar a la via exterior, va pitjar l’accelerador, va enviar el Mercedes a tot estrop sota el pas superior del carrer Trenta-u i va pujar la rampa cap al pont Triborough. El núvol havia passat. Ell se sentia de nou satisfet de si mateix. Havia aconseguit distreure-la.

Ara havia d’afluixar. Totes les quatre vies tenien el trànsit molt dens. Quan el Mercedes pujava el gran arc del pont, va poder veure l’illa de Manhattan a l’esquerra, lluny. Les torres eren tan juntes, que ell podia sentir la seva massa i el seu formidable pes. Penseu només en els milions, de tot el globus, que anhelaven estar en aquella illa, en aquelles torres, en aquells carrers estrets! Vet-les allà, la Roma, el París, el Londres del segle XX, la ciutat de l’ambició, la roca densa i magnètica, l’irresistible destí de tots aquells que insisteixen a estar on les coses s’esdevenen —i ell es comptava entre els vencedors! Vivia a Park Avenue, el carrer dels somnis! Treballava a Wall Street, a dalt de cinquanta plantes, per al llegendari Pierce & Pierce, veient el món des de dalt! Anava al volant d’un descapotable de 48.000 dòlars amb una de les dones més boniques de Nova York —cap especialista en literatura comparada, potser, però sensacional— al seu costat! Un animal jove i fogós! Ell era d’aquella espècie el destí natural de la qual era… tenir el que volia!

Va treure la mà del volant i va fer un gran gest cap a la potent illa.

—Vet-la allà, nena!

—Hem tornat al nena?

—Em vénen ganes de dir-te nena, nena. La ciutat de Nova York. Vet-la allà.

—Penses realment que jo sóc del tipus nena?

—Ets tan nena com les nenes, Maria. On vols anar a sopar. És tota teva, Nova York.

—Sherman! No havies de girar allà?

Va mirar a la dreta. Era cert. Es trobava dues vies a l’esquerra de les vies que donaven a la sortida cap a Manhattan, i no hi havia manera de desviar-se. Aquesta via, aquella via, la via següent, totes les vies, eren un tren de cotxes i camions, para-xocs contra para-xocs, avançant cap a la zona del peatge cent metres endavant. Sobre les cabines hi havia un enorme rètol verd, amb llums grocs, dient BRONX N.Y. NOVA ANGLATERRA.

—Sherman, estic segura que havíem d’haver girat allà cap a Manhattan.

—Tens raó, estimada, però ara no hi ha manera de poder anar-hi.

—On va això?

—Al Bronx.

Els trens de vehicles continuaven endavant molt lentament en un núvol de carboni i partícules de sofre cap al peatge.

El Mercedes era tan baix que Sherman va haver d’aixecar-se per lliurar dos bitllets de dòlar a la cabina. Un negre amb aire cansat el va mirar des de la finestreta molt alta. Alguna cosa havia fet una gran esberla en el costat de la cabina. El regueró es corroïa.

Una inquietud abissal vagament fumosa es filtrava al crani de Sherman. El Bronx… Havia nascut i s’havia criat a Nova York i s’enorgullia de conèixer la ciutat. Conec la ciutat. Però de fet la seva familiaritat amb el Bronx, en el curs dels seus trenta-vuit anys, derivava de quatre o cinc visites al Zoo del Bronx, uns dies passats als Jardins Botànics i potser una dotzena d’anades a l’estadi Yankee, l’última el 1977 per un partit del Campionat del Món. Sabia que el Bronx tenia carrers numerats que eren una continuació dels de Manhattan. El que faria seria —bé, entraria en un carrer de sortida i aniria cap a l’oest fins que arribés a una de les avingudes que et tornen a Manhattan. Seria molt dolent?

La marea de llums posteriors vermells fluïa al seu davant, i ara el molestaven. En la foscor, entre aquest eixam vermell, no podia orientar-se. El seu sentit d’orientació se li escapava. Certament encara es dirigia cap al nord. La part inferior del pont no s’havia corbat gaire. Però ara només hi havia senyals de continuar. Tota la seva provisió de referències conegudes havia desaparegut, havia quedat enrere. Al final del pont l’autopista es va dividir en una Y. MAJOR DEEGAN PONT GEO. WASHINGTON… BRUCKNER NOVA ANGLATERRA… Major Deegan anava cap al nord… No!… Cap a la dreta… De sobte una altra Y… EAST BRONX NOVA ANGLATERRA… EAST 138 BRUCKNER BULEVARD… Tria’n un, babau!… Burro… un dit, dos dits… Va girar de nou cap a la dreta… EAST 138… una rampa… De sobte ja no hi havia cap rampa, cap més autopista ben marcada. Era a nivell de terra. Era com si hagués caigut en un pati de ferroveller. Semblava que era sota l’autopista. En la foscor va poder veure una tanca de protecció a l’esquerra… Alguna cosa agafada… Un cap de dona!… No, era una cadira amb tres potes i el seient cremat amb la cosa socarrimada penjant amb grans manyocs, agafat al mig a una tanca de protecció… Qui diantre posaria una cadira a la xarxa d’una tanca de protecció! I per què?

—On som ara, Sherman?

Pel seu to de veu, podia veure que no hi hauria més discussions sobre Christopher Marlowe o on soparien.

—Som al Bronx.

—Saps com sortir d’aquí?

—És clar. Si aconsegueixo trobar una travessia… Aviam, aviam, aviam… carrer 138…

Es dirigien cap al nord sota l’autopista. Però quina autopista? Dues vies, totes dues cap al nord… A l’esquerra, un mur de contenció i una tanca de protecció i columnes de formigó sostenint l’autopista… Hauries d’anar cap a l’oest per trobar un carrer cap a Manhattan… gira a l’esquerra… però no pot girar a l’esquerra a causa del mur… Aviam, aviam… carrer 138… On és això?… Allà! El senyal —carrer 138… Es manté a l’esquerra, per girar… Una gran obertura al mur… carrer 138… Però no pot girar a l’esquerra! A la seva esquerra hi ha quatre o cinc vies de trànsit, aquí a sota de l’autopista, dues cap al nord, dues cap al sud, i una altra més enllà, cotxes i camions disparats en totes dues direccions —no hi ha manera de travessar aquell trànsit… Així, continua… cap al Bronx… Arriba una altra obertura al mur… S’apropa a la via esquerra… La mateixa situació!… No hi ha manera de girar a l’esquerra!… Comença a sentir-se atrapat en la foscor sota l’autopista… Però podria ser tan terrible?… Molt de trànsit…

—Què fem, Sherman?

—Intento girar a l’esquerra, però no hi ha manera de girar a l’esquerra en aquesta fotuda carretera. Hauré de girar a la dreta en algun lloc i fer canvi de sentit o qualsevol cosa i tornar.

Maria no va fer cap comentari. Sherman la va mirar. Mirava endavant, malhumorada. A la dreta, sobre alguns edificis decrèpits, va poder llegir una cartellera que deia

Magatzem de carn… bé dins el Bronx… Una altra obertura al mur més endavant… Comença a posar-se a la dreta aquesta vegada —una botzina terrible!— un camió avançant per la dreta… Es desvia a l’esquerra…

—Sherman!

—Perdona, nena!

… massa tard per girar a la dreta… Continua, s’acosta a la dreta de la via dreta, a punt per girar… Una altra obertura… gira a la dreta… un carrer ample… De sobte, quina quantitat de gent… La meitat sembla que és al carrer… foscos, però semblen llatins… porto-riquenys?… Més endavant hi ha un edifici baix i llarg amb finestres al teulat… com sortit d’un llibre de contes de fades… però terriblement enfosquit… Més endavant un bar —mira— mig cobert amb finestrons de metall… Tanta gent al carrer… Afluixa… Edificis d’apartaments baixos sense finestres… sense marcs de finestres… Un llum vermell. Para. Pot veure el cap de Maria cap aquí cap allà… «Ooooooaaaggggh!». Un terrible crit a l’esquerra… Un home jove amb un bigoti prim i una camisa esportiva travessant el carrer. Una noia corre darrere seu cridant. «Ooooooaggggh!». Cara fosca, cabells rossos arrissats… Li llança un braç al voltant del coll, però a càmera lenta, com si estigués borratxa. «Ooooooaaggggh!». Intentant escanyar-lo! Ell ni tan sols no la mira. Simplement li clava el colze a l’estómac. Ella llisca del cos d’ell. És a terra estesa. Ell continua caminant. Mai no mira enrere. Ella s’aixeca. Corre de nou cap a ell. «Ooooaagggh!». Ara són exactament davant del cotxe. Sherman i Maria seuen enfonsats en els seus seients de cuir torrat mirant-los directament. La noia agafa el seu home de nou pel coll. Ell li dóna un altre cop a l’estómac amb el colze. El llum canvia, però Sherman no es pot moure. La gent ha vingut al carrer pels dos costats per veure la baralla. Riuen. Aplaudeixen. Ella li estira els cabells. Ell fa ganyotes i li pega amb tots dos colzes. Gent pertot arreu. Sherman mira Maria. Ningú no gosa dir res. Dos blancs, un d’ells una dona jove amb una jaqueta blau reial de l’Avenue Foch amb muscles fins aquí… prou equipatge al seient del darrere per a un viatge a la Xina… un Mercedes de 48.000 dòlars… enmig del South Bronx… Miraculós! Ningú no els para atenció. Només un altre cotxe en la nit. Els dos combatents es desplacen a poc a poc cap a 1’altre costat del carrer. Ara s’agafen com lluitadors de sumo, cara a cara. Trontollen, fan ziga-zagues. Estan cansats. Bleixen. En tenen prou. Podrien estar ballant. La multitud comença a perdre l’interès, s’aparta.

Sherman diu a Maria.

—Amor autèntic, nena.

Vol fer-li pensar que no està preocupat.

Ara no hi ha ningú al davant del cotxe, però el llum és vermell altre cop. Espera i després baixa pel carrer. Ara no hi ha tanta gent… un carrer ample. Fa un canvi de sentit, torna al lloc d’on han vingut.

—On vas ara, Sherman?

—Crec que anem bé. Aquesta és una travessia principal. Anem en la bona direcció. Anem cap a l’oest.

Però després de travessar la gran carretera sota l’autopista van trobar-se en un encreuament caòtic. Els carrers convergien en angles estranys… Les persones travessaven el carrer en totes les direccions… Cares fosques… Per aquesta banda una entrada de metro… Allà, edificis baixos, botigues… Great Taste Xinès Per Emportar… No podia endevinar quin carrer anava cap a l’oest… Aquell —el més probable— va girar cap allà… un carrer ample… Cotxes aparcats de les dues bandes… més endavant, aparcament doble… aparcament triple… una multitud… Podria passar?… Va girar… per aquella banda… Hi havia un senyal, però els noms dels carrers ja no eren paral·lels als carrers. East Qualsevol Cosa semblava… en aquella direcció… Així va prendre per aquell carrer, però va entrar ràpidament en un carrer lateral estret entre edificis baixos. Els edificis semblaven abandonats. A la cantonada següent va girar —cap a l’oest, s’ho pensava— i va seguir el carrer durant alguns blocs. Hi havia més edificis baixos. Podien haver estat garatges i podien haver estat barraques. Hi havia tanques amb espirals de filferro de punxes a dalt. Els carrers estaven deserts, cosa que estava bé, va pensar, i tanmateix podia sentir com el cor li bategava amb un zup-zup nerviós. Després va girar de nou. Un carrer estret alineat amb edificis d’apartaments de set o vuit plantes; cap senyal de gent; ni una llum en cap finestra. El bloc següent el mateix. Va girar de nou i quan va fer el revolt…

… espantós. Totalment buit, un vast terreny obert. Solar rere solar —quants?—, sis? vuit? una dotzena?, blocs sencers de la ciutat sense cap edifici. Hi havia carrers i revolts i voreres i fanals i res més. La misteriosa reixa d’una ciutat s’escampava al seu davant, il·luminada pel groc químic dels fanals. Aquí i allí hi havia vestigis d’enderrocs i escòries. El terra semblava formigó, excepte que pujava cap aquí… i baixava cap allí… els turons i les valls del Bronx… reduïts a asfalt, formigó i cendres… en un horrible crepuscle groc.

Va haver de mirar dues vegades per assegurar-se que encara conduïa en un carrer de Nova York. El carrer donava a un llarg declivi… Dos blocs més enllà… tres blocs més enllà… era difícil dir-ho en aquest enorme solar… Hi havia un edifici solitari, l’últim… Era a la cantonada… de tres o quatre plantes… Semblava a punt d’ensorrar-se… Estava il·luminat a sota, com si fos un magatzem o un bar… Hi havia tres o quatre persones a la vorera. Sherman els va poder veure a la llum del fanal a la cantonada.

—Què és això, Sherman?

Maria el mirava.

—Crec que és el Southeast Bronx.

—Vols dir que no saps on som?

—Sé més o menys on som. Sempre que continuem cap a l’oest, estarem bé.

—Què et fa pensar que anem cap a l’oest?

—Oh, no et preocupis, anem cap a l’oest. És només, uh…

—És només què?

—Si veus un indicador de carrer… Busco un carrer numerat.

La veritat és que Sherman ja no sabia cap a on es dirigia. Quan es van acostar a l’edifici, va poder sentir tung tung tung tung tung tung. Podia sentir-lo tot i que les finestres del cotxe estaven tancades… Un, contrabaix… Un fil elèctric penjava d’un fanal a la cantonada i entrava per la porta oberta. A la vorera hi havia una dona amb el que semblava un jersei de bàsquet i uns pantalonets, i dos homes amb camises esportives de màniga curta. La dona s’inclinava amb les mans als genolls, rient i sacsejant el cap al voltant en un gran cercle. Els dos homes es reien d’ella. Eren porto-riquenys? No era possible saber-ho. A dins, fins a on anava el fil elèctric, Sherman podia veure una llum baixa i siluetes. Tung tung tung tung tung… el contrabaix… després els aguts d’algunes notes de trompeta… Música llatina?… El cap de la dona girava sense parar.

Sherman va mirar Maria. Ella seia amb la seva espantosa jaqueta blau reial. Els cabells foscos i curts li emmarcaven la cara que estava rígida com una fotografia. Sherman va accelerar i va abandonar aquell erm fantàstic.

Va girar alguns edificis… allà… Va passar cases sense marcs a les finestres…

Van arribar a un petit parc amb una barana de ferro al voltant. Calia girar a l’esquerra o a la dreta. Els carrers se separaven en angles oposats. Sherman havia perdut del tot la pista dels carrers. Ja no semblava Nova York. Semblava alguna petita ciutat decadent de Nova Anglaterra. Va girar a l’esquerra.

—Sherman, això comença a no agradar-me.

—No et preocupis, nana.

—Ara és nana?

—No t’agradava nena.

Volia semblar despreocupat.

Ara hi havia cotxes aparcats al carrer… Tres joves eren sota un fanal; tres cares fosques. Portaven jaquetes encoixinades. Van mirar el Mercedes. Sherman va girar de nou.

Més endavant va poder veure la brillantor groga borrosa del que semblava un carrer més ample, més il·luminat. Com més s’acostaven, més gent… a les voreres, als portals, al carrer mateix… Eren cares fosques… Més endavant, alguna cosa al carrer. Els seus fars van ser xuclats per la foscor. Després va veure de què es tractava. Un cotxe aparcat al mig del carrer, prop del revolt… un grup de nois al voltant… Més cares fosques… Podria passar? Va pitjar el botó que tancava les portes. El clic electrònic el va sobresaltar, com si fos el batec d’un tambor. Va afluixar. Els nois van apartar-se i van mirar les finestres del Mercedes.

De reüll va poder veure que un d’ells somreia. Però no va dir res. Només va mirar i va somriure. Gràcies a Déu hi havia prou espai. Sherman va continuar. I si tingués una rebentada? I si el motor tingués una pana? Estarien ben fotuts. Però no es va sentir res. Encara dominava la situació. Continua rodolant. Això és el principal. Un Mercedes de 48.000 dòlars. Molt bé, nois, Krayts, caps de Panzer, vosaltres, mecànics amb cervells d’acer… Com cal… Va passar prop del cotxe. Endavant, una carretera… Passava trànsit per l’encreuament en totes dues direccions. Va sospirar. Ho havia aconseguit! A la dreta! A l’esquerra! Era igual! Havia arribat a l’encreuament. El semàfor estava vermell. Bé, és igual. Va travessar.

—Sherman, passes amb el llum vermell.

—Magnífic. Potser vingui la poli. No em preocuparia gens.

Maria no va dir res. Les preocupacions de la seva vida luxosa eren ara rígidament centrades. L’existència humana només tenia un objectiu: sortir del Bronx.

Més endavant la llum vaporosa de mostassa dels fanals era més brillant i més estesa… Una mena qualsevol d’encreuament més important… Un moment… Allà, una entrada del metro… Després, botigues, restaurants de menjar barat… Texas Fried Chicken… Great Taste Xinès Per Emportar… Great Taste Xinès Per Emportar!

Maria pensava el mateix.

—Ostres, Sherman, som una altra vegada on havíem començat! Has estat fent voltes en cercle!

—Ja ho sé. Ja ho sé. Aguanta un segon. Et dic el que faré. Giraré a la dreta. Tornaré a sota d’aquella autopista. Giraré…

—No et fiquis sota aquella cosa altre cop, Sherman.

L’autopista era exactament a sobre. El llum era verd. Sherman no sabia què fer. Algú tocava el clàxon darrere seu.

—Sherman! Mira allà! Diu Pont George Washington!

On? El clàxon continuava cridant. Després ho va veure. Era a l’altra banda, sota l’autopista, al crepuscle gris decrèpit, un senyal en un suport de formigó… 95.895 EAST GEO. WASH. PONT… Era certament una rampa…

—Però no volem anar en aquella direcció! Això és nord!

—I què, Sherman? Com a mínim saps on ets! Com a mínim és civilització! El que cal és sortir d’aquí!

El clàxon va ressonar. Algú al darrere cridava. Sherman va atacar, mentre encara tenia el llum. Va travessar les cinc vies cap al petit senyal. Era sota l’autopista.

—És cap allà, Sherman!

—D’acord, d’acord, ja el veig!

La rampa semblava una tremuja negra ficada entre els suports de formigó. El Mercedes va rebotar en un clot.

—Ostres —va dir Sherman—, ni l’he vist.

Va inclinar-se endavant sobre el volant. Els fars van tallar les columnes de formigó en un deliri. Va ficar segona. Va girar a l’esquerra al voltant d’un contrafort i va llançar-se contra la rampa. Cossos!… Cossos a la carretera!… Dos d’ells es van cargolar!… No, no són cossos… vores dels costats… capses… No, contenidors, una mena qualsevol de contenidors… Cubells d’escombraries… Va haver de girar cap a l’esquerra per passar-hi al voltant… Va passar a primera i va girar a l’esquerra… Una boira als fars… Durant un instant va pensar que algú havia saltat de l’ampit de la rampa… No prou gros… Era un animal… Jeia a la carretera, obstruint el camí… Sherman va trepitjar el fre… Una peça d’equipatge li va donar un cop al bescoll… dues peces…

Un crit de Maria. Una maleta era sobre el seu reposacaps. El cotxe havia parat. Sherman va posar el fre de mà, va agafar la maleta de sobre d’ella i la va empènyer enrere.

—Estàs bé?

Ella no el mirava. Mirava pel parabrisa.

—Què és allò?

Obstruint la carretera —no era un animal… Cobertes de pneumàtics… Era una roda… El seu primer pensament va ser que una roda havia saltat d’un cotxe a dalt a l’autopista i que havia caigut a la rampa. El cotxe va quedar de sobte silenciós perquè el motor havia parat. Sherman el va engegar de nou. Va provar el fre per assegurar-se que estava bé. Després va obrir la porta.

—Què fas, Sherman?

—La trauré del camí.

—Compte. I si ve un cotxe?

—Bé.

Va arronsar les espatlles i va sortir.

Es va sentir estrany a partir del moment que va posar els peus a la rampa. Des de dalt el terrible soroll estrepitós de vehicles passant sobre una mena de junta de metall o planxa a l’autopista. Mirava la panxa negra de l’autopista. No podia veure els cotxes. Només els podia sentir colpejant la carretera, aparentment a gran velocitat, fent aquell soroll i creant un camp de vibració. La vibració envoltava amb un brum la gran estructura negra corroïda. Però al mateix temps podia sentir-se les sabates, les sabates New & Lingwood de 650 dòlars, New & Lingwood del carrer Jermyn, Londres, amb les soles i els talons de cuir anglès, que feien un minúscul soroll sorrenc quan pujava el pendent fins a la roda. El soroll minúscul de les sabates era tan agut com qualsevol altre so que hagués sentit. Va inclinar-se. No era una roda, al cap i a la fi, només un pneumàtic. Imagineu un cotxe perdent un pneumàtic. El va agafar.

—Sherman!

Va girar-se cap al Mercedes. Dues figures!… Dos joves —negres— a la rampa, que venien darrere seu… Boston Cèltics!… El que es trobava més a prop duia una jaqueta de bàsquet argentada amb CÈLTICS escrit al pit… No era a més de quatre o cinc passes… fort… Tenia la jaqueta oberta, una samarreta blanca… els músculs del pit enormes… la cara quadrada… barres amples… boca ampla… Quin aspecte era aquell?… Caçador! Depredador!… El jove va mirar Sherman directament… caminant lentament… L’altre era alt però prim, amb un coll llarg, una cara estreta… una cara delicada… els ulls molt oberts… espantats… Semblava aterrit… Portava un suèter gran i balder… Era un pas o dos darrere el gros…

—Ep! —va dir el gros—. Li fa falta ajut?

Sherman es va quedar allà, amb el pneumàtic a la mà i mirant.

—Què passa, home? Li fa falta ajut?

Era una veu amable. M’enganyen! Una mà a la butxaca de la jaqueta! Però sona sincer. Es una trampa, idiota! I si simplement vol donar-te un cop de mà? Què cony foten en aquesta rampa? No han fet res —no han amenaçat. Però ho faran! S’ha de ser simpàtic. Ets boig? Fes alguna cosa! Un so li va omplir el crani, el so d’un rierol corrent. Va agafar el pneumàtic davant del pit. Ara! Bang —va anar contra el gros i li va llançar el pneumàtic. Tornava cap a ell! El pneumàtic tornava cap a ell! Va aixecar els braços. El va fer rebotar. Va estirar-se, la bèstia va caure sobre el pneumàtic. La jaqueta argentada del CÈLTICS a terra. El mateix impuls de Sherman el va fer anar endavant. Va relliscar amb les sabates New & Lingwood. Va rodolar.

—Sherman!

Maria era darrere el volant del cotxe. El motor bramava. La porta del costat del passatger era oberta.

—Entra!

L’altre, l’escanyolit, era entre ell i el cotxe… una mirada aterrida als morros… els ulls molt oberts… Sherman era pura frenesia… Li calia arribar al cotxe. Va córrer. Va abaixar el cap. Va xocar contra ell. El noi va rodolar i va topar contra el para-xocs del darrere del cotxe, però no va caure.

—Henry!

El gros s’aixecava. Sherman es va llançar dins del cotxe.

La cara terriblement afligida de Maria:

—Entra! Entra!

El motor bramant… Els pilots del Mercedes… Un contorn borrós fora del cotxe… Sherman va agafar l’estirador de la porta i, amb una tremenda explosió d’adrenalina, la va tancar. De reüll, va veure el gros gairebé a la porta del costat de Maria. Sherman va tocar el mecanisme del pany. Rap! L’altre estiregassava el mànec —CÈLTICS a poques polzades del cap de Maria només amb el vidre entre ells. Maria va posar primera i va tirar endavant. El noi va fer un salt de banda. El cotxe es dirigia directament als cubells d’escombraries. Maria va frenar. Sherman es va veure llançat contra el tauler. Una maleta-tocador va caure sobre el canvi de marxes. Sherman la va treure. Ara era sobre els seus genolls. Maria va posar marxa enrere. Va mirar a la dreta. L’escanyolit… El magristol era allà mirant-los… pura por a la seva cara delicada… Maria va posar primera de nou… Respirava en enormes glopades, com si s’ennuegués…

Sherman va cridar:

—Atenció!

El gros venia cap al cotxe. Tenia el pneumàtic a sobre del cap. Maria va fer anar el cotxe endavant, cap a ell. Ell va trontollar a fora del camí… un contorn borrós… una estrebada terrible… El pneumàtic va topar amb el parabrisa i va rebotar sense trencar el vidre… El Krauts! Maria va girar el volant a l’esquerra per no tocar els cubells… L’escanyolit era allà mateix… El darrere va patinar… toc!… El noi escanyolit ja no hi era… Maria lluitava amb el volant… Un espai clar entre la barana i els cubells d’escombraries… Va apuntar cap allà… Un xiscle furiós… El Mercedes va pujar la rampa… La carretera s’eixamplava… Sherman va repenjar-se… L’enorme llengua de l’autopista… Llums que passaven com coets… Maria va frenar el cotxe… Sherman i la maleta-tocador van anar contra el tauler… Hahhh hahhhhh hahhhhh hahhhhh… Primer es pensava que ella reia. Només intentava reprendre l’alè.

—Estàs bé?

Va disparar el cotxe endavant. L’estrèpit d’un clàxon…

—Si us plau, Maria!

El clàxon va desviar-se bruscament i va passar com un llamp i es van trobar a l’autopista.

Els ulls li picaven de suor. Va treure una mà de la maleta-tocador per fregar-se els ulls, però va començar a tremolar tant que la va posar de nou a la maleta. Podia sentir-se el cor bategant a la gola. Estava xop de suor. La jaqueta se li desfeia. Ho podia sentir. S’havia estripat per les costures de l’esquena. Els seus pulmons lluitaven per més oxigen.

Corrien per l’autopista massa de pressa.

—Afluixa, Maria! Jesucrist!

—On va això, Sherman? On va?

—Segueix els senyals que diuen Pont George Washington i, si et plau, afluixa.

Maria va treure un braç del volant per tirar-se enrere els cabells del front. Tot el braç, i també la mà, tremolava. Sherman es preguntava si ella podria controlar el cotxe, però no va voler interrompre la seva concentració. El cor de Sherman corria amb cops sords, com si s’hagués escapat de la seva gàbia de les costelles.

—Ui, merda, em tremolen els braços! —va dir Maria. Ui, mergda, am tramolan als brazos. Mai abans no li havia sentit dir la paraula merda.

—Calma —va dir Sherman—. Ja ha passat tot, ja ha passat.

—Però, on va?

—Calma! Segueix els senyals. Pont George Washington.

—Au, merda, Sherman, és el que hem fet abans!

—Calma, per l’amor de Déu! Et diré on.

—Aquesta vegada no fotis, Sherman.

Sherman va trobar-se les mans arrapant-se a la maleta-tocador als genolls com si fos un segon volant. Va intentar concentrar-se en la carretera endavant. Després va mirar un senyal sobre l’autopista endavant: TRAVES. BRONX PONT GEO. WASH. —TRAVES. BRONX! Què és això?

—Continua!

—Merda, Sherman!

—Continua a l’autopista. Tot va bé.

El navegador.

Va mirar la ratlla blanca a l’asfalt. Va mirar tan intensament, van començar a separar-se en ell… les ratlles… els senyals… els llums posteriors… Ja no aconseguia desxifrar el patró… Es concentrava en… fragments!… molècules!… àtoms!… Ostres!… He perdut el poder de raonar/… El seu cor va començar amb palpitacions… i després un gran… snap!… va tornar a un ritme regular…

Després, a sobre: PONT MAJOR DEEGAN TRIBORO.

—Veus allò, Maria? Pont Triborough! Continua!

—Ostres, Sherman, pont George Washigton!

—No! Agafem el Triborough, Maria! Ens portarà directament a Manhattan!

Així, van prendre aquella autopista. Ara, a sobre: WILLIS AVE.

—Què és la Willis Avenue?

—Crec que és el Bronx —va dir Sherman.

—Merda!

—Queda’t a l’esquerra! Tot va bé!

—Merda, Sherman!

A sobre de l’autopista, un gran senyal: TRIBORO.

—Això mateix, Maria, veus?

—Sí.

—Ara posa’t a la dreta. Surts a la dreta!

Sherman s’arrapava a la maleta-tocador i la torçava pel revolt a la dreta. Maria portava una jaqueta blau reial de l’Avenue Foch amb espatlles bombades… per aquí… un petit animal tens contorçant-se sota les muscleres blau reial de París… tots dos en un Mercedes de 48.000 dòlars amb pilots collonuts d’avió… desesperats per escapar-se del Bronx…

Van arribar a la sortida. Van agafar-se a la vida, com si un tornado es pogués aixecar en qualsevol moment i fer-los saltar altre cop cap al Bronx!

Ho han aconseguit. Ara es trobaven al llarg pendent que donava al pont i a Manhattan.

—Hahhhhh hahhhhh hahhhhh hahhhhh Sherman!

Ell la va mirar. Bleixava i inspirava enormes glopades d’aire.

—Tot bé, estimada.

—Sherman, ell l’ha llançada… a sobre meu!

—Ha llançada què?

—Aquella… roda, Sherman!

El pneumàtic havia copejat el parabrisa al davant mateix dels seus ulls. Però alguna cosa més va passar pel cervell de Sherman… toc… el so del para-xocs del darrere topant amb alguna cosa i el noi escanyolit desapareixent de la vista… Maria va deixar anar un sanglot.

—Domina’t! Només hem de continuar una mica més!

Ella va tirar amunt les llàgrimes amb el nas.

—Ostres…

Sherman es va inclinar i li va fregar el clatell amb la mà esquerra.

—Estàs bé, amor. No ha passat res.

—Oh, Sherman.

El que era estrany —i ho va considerar estrany en aquell precís moment— era que volia somriure. L’he salvada! Sóc el seu protector! Va continuar fregant-li el clatell.

—Era només un pneumàtic —va dir el protector, assaborint el luxe de calmar els febles—. Si no fos així hauria trencat el vidre.

—La va llançar… contra… meu.

—Ja ho sé, ja ho sé. S’ha acabat ara.

Però ell ho podia sentir de nou. El petit toc. I el noi escanyolit ha desaparegut.

—Maria, crec que tu… crec que nosaltres n’hem atropellat un d’ells.

Tu… nosaltres… ja un instint profund assumia l’enganxosa culpa del patriarca.

Maria no va dir res.

—Saps, quan hem patinat. Hi ha hagut una mena de… aquesta mena de… petit so, un petit toc.

Maria va continuar callada. Sherman la mirava. Finalment ella va dir:

—Sí… jo… no ho sé. Em cago en l’ou, Sherman. L’única cosa que m’importa és que hem sortit d’allà.

—Bé, això és el principal, però…

—Oh, Déu meu, Sherman, ha estat… com el pitjor dels malsons!

Ella va començar a estrangular sanglots, mentre s’inclinava endavant i es concentrava en el trànsit.

—Tot va bé, estimada. Ara estem bé.

Li va fregar una mica més el clatell. El noi escanyolit era allà. Toc. Ja no hi era.

El trànsit esdevenia més intens. La marea de llums posteriors vermells al davant corria sota un pas superior i girava per pujar un pendent. No eren lluny del pont. Maria va afluixar. En la foscor, la zona de peatge era una gran llepada de formigó esgrogueït pels llums de dalt. Al davant, els llums vermells es tornaven un eixam concentrat a les cabines. Lluny, Sherman podia veure la negror densa de Manhattan.

Tanta solemnitat… tants llums… tanta gent… tantes ànimes que compartien aquesta llepada groga de concret amb ell… i tothom ignorava el que li acabava de passar.

Sherman va esperar fins que van arribar a l’avinguda FDR, al llarg de l’East River, novament al Manhattan Blanc, i que Maria estigués més calmada, per treure de nou el cas.

—Bé, què et sembla, Maria? Crec que ho hauríem de denunciar a la policia.

Ella no va dir res. Ell la va mirar. Ella mirava l’autopista, malcarada.

—Què et sembla?

—Per què?

—Bé, només crec…

—Sherman, calla —ho va dir delicadament, suaument—. Deixa’m conduir aquest maleït cotxe.

Les familiars tanques gòtiques dels anys 20 de l’Hospital de Nova York eren al davant mateix. El Manhattan Blanc! Van sortir de la via cap al carrer Setanta-u.

Maria va aparcar davant de la casa on tenia el seu amagatall al quart pis. Sherman va sortir immediatament i va examinar el para-xocs dret del darrere. Per a gran descans seu —cap bony, cap senyal de res, almenys aquí a la fosca. Com que Maria havia dit al marit que no tornaria d’Itàlia fins l’endemà, volia portar l’equipatge també al seu petit apartament. Sherman va pujar tres vegades l’escala cruixent, en el miserable crepuscle de l’Aurèola de l’Amo, carregant l’equipatge.

Maria es va treure la jaqueta blau reial amb espatlleres de París i la va posar sobre el llit. Sherman es va treure la jaqueta. Estava molt estripada a l’esquena, a les costures. Huntsman, Savile Row, Londres. Havia costat una fortuna. La va llançar sobre el llit. Tenia la camisa xopa. Maria es va treure les sabates amb dues puntades de peu i es va asseure en una de les cadires prop de la taula de potes de roure i va posar un colze a la taula i va deixar caure el cap contra el braç. La vella taula va xisclar de la seva manera trista. Després Maria es va posar dreta i va mirar Sherman.

—Vull una beguda —va dir ella—. En vols, també?

—Sí. Vols que les prepari?

—Unh-hunh. Vull molt de vodka i una mica de suc de taronja i uns glaçons. La vodka és dalt de l’armari.

Ell va anar a la cuina i va encendre el llum. Una cuca molla jeia a la vora d’una paella bruta al forn. Bé, a fer punyetes. Va fer la vodka-amb-suc-de-taronja per a Maria i després es va servir un antiquat got ple de scotch i va posar-hi uns quants glaçons i una mica d’aigua. Va asseure’s en una de les cadires al davant de la taula. Va descobrir que aquella beguda li feia realment molta falta. Gaudia amb cada glop ardent que li queia a l’estómac. El cotxe que patinava. Toc. El xicot alt i delicat ja no hi era.

Maria ja havia begut la meitat del got gran que ell li havia portat. Va tancar els ulls, va llançar el cap enrere i després va mirar Sherman i va somriure d’una manera cansada.

—Juro —va dir ella—, que he pensat que seria avui.

—Bé, què farem ara? —va preguntar Sherman.

—Què vols dir?

—Crec que hauríem… crec que hauríem de denunciar el cas a la policia.

—Ja ho has dit. D’acord. Digue’m per què.

—Bé, han intentat robar-nos, i és possible que tu… crec que és possible que n’hagis atropellat un d’ells.

Ella simplement el va mirar.

—Ha estat ben bé quan has engegat i hem patinat.

—Bé, vols saber una cosa? Espero que l’hagi atropellat. Però si és cert, estic segura que no ha estat molt fort. Amb prou feines he sentit el que fos.

—Ha estat només un petit toc. I després ell ja no hi era.

Maria va arronsar les espatlles.

—Bé… només estic pensant en veu alta —va dir Sherman—. Crec que ho hauríem de denunciar. D’aquesta manera ens protegim.

Maria va expel·lir aire pels llavis, com fas quan n’estàs tip, i va mirar lluny.

—Bé, i suposa que el paio està ferit.

Ella el va mirar i va riure suaument.

—Francament, m’és igual.

—Però suposa…

—Mira, hem aconseguit escapar-nos. No interessa com ho hem aconseguit.

—Però suposa…

—Suposa una merda, Sherman. On aniràs a dir-ho a la policia? Què els diràs?

—No ho sé. Els explicaré el que ha passat.

—Sherman, jo et diré el que ha passat. Jo sóc de Carolina del Sud i t’ho diré d’una manera molt clara. Dos negres han intentat matar-nos i hem fugit. Dos negres han intentat matar-nos a la jungla i hem fugit de la jungla i encara panteixem i això és tot.

—Sí, però suposa…

—Tu suposa! Suposa que vas a la policia. Què els diràs? Què els diràs que fèiem al Bronx? Dius que simplement explicaràs el que ha passat. Bé, per què no m’ho dius, a mi, Sherman. Què ha passat?

Era això el que ella realment deia. Dir a la policia que la senyora d’Arthur Ruskin de la Cinquena Avinguda i el senyor Sherman McCoy de Park Avenue tenien un tète-à-tète nocturn quan van equivocar-se en la rampa de sortida del pont Triborough i es van veure ficats en un petit tràngol al Bronx? Li va passar allò pel cap. Bé, podria simplement parlar a Judy… no, no hi havia manera de simplement parlar a Judy d’un petit tomb amb una noia que es diu Maria. Però si ells, si Maria havia atropellat el noi, valia més mossegar-se la llengua i explicar el que havia passat. Què havia passat? Bé… dos nois havien intentat robar-los. Havien bloquejat la calçada. Van acostar-se. Van dir… Un petit xoc li va travessar el plexe solar. Ep! Li fa falta ajut? Ha estat tot el que el gros havia dit. No havia ensenyat cap arma. Cap d’ells no havia fet cap gest amenaçador fins que els havia llançat el pneumàtic. Podria donar-se el cas —ara, què és això? Estàs boig o què? Què més podrien fer en una rampa d’una autopista al costat d’un bloqueig, en la fosca, si no era per… Maria confirmaria la seva interpretació… interpretació! Un animal salvatge i fogós —tot d’un plegat va adonar-se que a penes la coneixia.

—No ho sé —va dir ell—. Potser tens raó. Pensem-hi. Jo només penso en veu alta.

—Jo no he de pensar en res, Sherman. Entenc algunes coses millor que tu. No moltes coses, però algunes coses. Ja els agradaria posar les mans a sobre teu i meu.

—Qui?

—La policia. I quin bé faria, de totes maneres? Mai no agafaran aquells nois.

—Què vols dir, posar-nos les mans a sobre?

—Si us plau, oblida la policia.

—De què parles tu?

—Per començar. Tu ets una persona de l’alta societat.

—No sóc una persona de l’alta societat.

Els doctors de la universitat existien en un pla molt al damunt de les persones de l’alta societat.

—T’ho creus? El teu apartament va sortir a l’Architectural Digest. La teva foto va sortir a W. El teu pare era… és… bé, sigui el que sigui. Ho saps bé.

—La meva dona va posar l’apartament a la revista!

—Bé, pots explicar-ho a la policia, Sherman. Estic segura que apreciaran la distinció.

Sherman havia emmudit. Era un pensament odiós.

—I tampoc no els disgustarà gens posar-me les mans a sobre, si anem per aquí. Jo sóc només una noia de Carolina del Sud, però el meu marit té cent milions de dòlars i un apartament a la Cinquena Avinguda.

—D’acord, jo només intentava trobar la seqüència, les coses que podrien passar, res més. I si has atropellat el noi… si està ferit?

—Has vist com l’atropellàvem?

—No.

—Jo tampoc. En opinió meva, no he atropellat ningú. Espero que sí, però en opinió meva i en opinió teva, no he atropellat ningú. D’acord?

—Bé, crec que tens raó. No he vist res. Però he escoltat alguna cosa i he sentit alguna cosa.

—Sherman, tot ha passat tan de pressa, que no saps el que ha passat, i jo tampoc. Aquells nois no aniran a la policia. D’això, pots estar-ne ben segur. I si tu vas a la policia, tampoc no els trobaran. Només es faran un tip de riure amb la teva història —i tu no saps el que ha passat, oi que no?

—Crec que no.

—Jo també crec que no. Si la qüestió sorgeix alguna vegada, tot el que ha passat ha estat: dos nois han bloquejat la carretera i han intentat robar-nos, i nosaltres ens hem escapat. Punt i a part. És tot el que sabem.

—I per què no ho hem denunciat?

—Perquè era inútil. No havíem estat ferits, i vam pensar que mai no trobarien els nois. I saps una cosa, Sherman?

—Què?

—Aquesta és tota la veritat. Tu pots imaginar-te tot el que vulguis, però això és tot el que tu saps i tot el que jo sé.

—Sí. Tens raó. Però no ho sé. Em sentiria més bé si…

—Tu no has de sentir-te més bé, Sherman. Era jo qui conduïa. Si he atropellat el malparit, he estat jo qui l’ha atropellat… i jo dic que no he atropellat ningú i no denunciaré res a la policia. Així, no et preocupis per això.

—Jo no em preocupo per això, és simplement que…

—Bé.

Sherman va dubtar. Bé, allò era veritat, oi? Ella conduïa. Era el seu cotxe, però ella va decidir conduir, i si la qüestió es presentés, el que ha passat era de responsabilitat seva. Ella conduïa… i així no hi havia res per denunciar, això era també responsabilitat seva. Naturalment, ell li donaria suport… però un gran pes ja li lliscava de l’espatlla.

—Tens raó, Maria. Ha estat com alguna cosa a la jungla.

Va brandar el cap diverses vegades, per indicar que finalment ho havia vist clar.

Maria va dir:

—Podíem haver estat morts, allà mateix, amb tota facilitat.

—Saps una cosa, Maria? Hem lluitat.

—Lluitat?

—Hem estat a la maleïda jungla… i hem estat atacats… i hem lluitat per escapar-nos. —Ara sonava com si cada vegada n’estigués més conscient—. Ostres, no recordo quant de temps fa que no prenia part en una baralla, una baralla de debò. Tenia potser dotze anys, tretze. Saps una cosa, nena? Has estat esplèndida. Has estat fantàstica. Realment. Quan t’he vist darrere el volant… jo ni tan sols no sabia si sabries conduir el cotxe! —Estava alegre. Ella conduïa—. Però has aconseguit sortir-te’n! Has estat esplèndida!

Oh, l’alba havia arribat. El món brillava amb la seva resplendor.

—Ni tan sols no recordo el que he fet —va dir Maria—. Simplement, tot… tot passava alhora. La pitjor part ha estat passar al seient. No sé per què posen aquella cosa del canvi al mig. M’ha agafat la faldilla…

—Quan t’he vist allà, no m’ho podia creure! Si no ho haguessis fet —va sacsejar el cap— mai no ens n’hauríem sortit.

Ara que eren en l’exultació de la història de guerra, Sherman no podia resistir-se a la temptació de fer un petit elogi d’ell mateix. Maria va dir:

—Bé, ho he fet… no ho sé… per instint.

Típic d’ella; no es va adonar de l’intent d’autoelogi.

—Sí —va dir Sherman—, bé, ha estat un instint collonut. En aquell moment jo estava molt ocupat!

Més clar no ho podia dir.

Fins i tot ella se’n va adonar.

—Oh, Sherman… ja ho sé. Quan li has llançat aquella roda, aquell pneumàtic, a aquell noi… oh, Déu, he pensat… estava gairebé… els has vençut tots dos, Sherman! Els has vençut tots dos!

Els he vençut tots dos. Mai no hi havia hagut tal música a les orelles del Senyor de l’Univers. Continua tocant! No paris mai!

—Jo no comprenia el que passava! —va dir Sherman. Ara somreia amb excitació i ni tan sols no intentava retenir el somriure—. Li he llançat el pneumàtic i de sobte m’ha tornat a la cara!

—Ell ha posat les dues mans per rebre’l i ha rebotat i…

Van entrar en els detalls adrenalínics de l’aventura.

Les seves veus es van alçar i reconfortar, i van riure, suposadament dels detalls estranys de la batalla però de fet de pura alegria, exultació espontània pel miracle. Plegats havien enfrontat el pitjor malson de Nova York i havien triomfat.

Maria seia dreta i va començar a mirar Sherman amb els ulls molt oberts i els llavis separats amb el suggeriment d’un somriure. Ell va tenir una deliciosa premonició. Sense una paraula, ella es va aixecar i es va treure la brusa. No portava res a sota. Ell va mirar-li els pits, que estaven gloriosos. La seva carn molt blanca estava magnífica de concupiscència i brillant de transpiració. Va caminar fins a ell i va quedar entre les seves cames mentre ell seia en una cadira i començava a descordar-se la corbata. Ell va posar els braços al voltant de la seva cintura i la va estirar amb tanta força que ella va perdre l’equilibri. Van rodolar sobre la catifa. Quin moment feliç i violent van tenir contorçant-se per treure’s la roba!

Ara es van estendre a terra, a la catifa, que estava bruta, entre les boles de borra, però qui es preocupava de la brutícia i les boles de borra? Estaven tots dos calents i humits de suor, però qui es preocupava també d’això? Era millor així. Havien travessat el foc plegats. Havien lluitat junts a la jungla, oi que sí? Jeien costat per costat, i els seus cossos encara estaven calents de la contesa. Sherman la va besar als llavis, i van quedar així molt de temps, només besant-se, amb els cossos junts. Després ell li va passar els dits per l’esquena i la corba perfecta dels malucs i la corba perfecta de la cuixa i la perfecta part de dintre de la cuixa —i mai abans no hi havia hagut tanta excitació! L’excitació li corria directament des de les puntes dels dits fins a l’engonal i després pel sistema nerviós fins a un bilió de cèl·lules sinàptiques. Ell volia tenir aquesta dona literalment, ficar-la dins la seva mateixa pell, subsumir aquest cos calent i blanc, en el pic de la salut animal ferma, rude, dolça, i fer-lo seu per sempre. Amor perfecte! Felicitat pura! Príap, rei i senyor! Senyor de l’Univers! Rei de la Jungla!

Sherman guardava tots dos cotxes, el Mercedes i un gran Mercury familiar, en un garatge subterrani a dos blocs de casa. Al fons de la rampa va parar, com sempre, al costat de la caseta de fusta del caixer. Un homenet rabassut amb una camisa esportiva de mànigues curtes i pantalons balders de sarja grisa va sortir de la porta. Era el que ell detestava, Dan, el pèl-roig. Va sortir del cotxe i va enrotllar ràpidament l’americana, esperant que el petit vigilant no veiés que estava estripada.

—Ei, Sherm! Com va’xò?

Era això el que Sherman realment detestava. Ja era prou dolent que aquest home insistís a tractar-lo pel primer nom. Però abreujar-lo i dir-li Sherm, que ningú mai no li havia dit, arribava a altures d’atreviment i obscenitat. Sherman no recordava que res del que havia dit mai, cap gest que hagués fet, hagués estat una invitació o fins i tot un pretext per fer-se familiar. La familiaritat gratuïta no era la mena de cosa que se suposa que et preocupi els dies que corren, però Sherman se’n preocupava. Era una forma d’agressió. Et creus que et sóc inferior, tu, fill de puta anglosaxó de Wall Street amb mentó de Yale, però ja t’ho mostraré. Havia intentat moltes vegades pensar alguna manera educada però freda d’acabar aquelles salutacions alegres pseudo-amistoses, i no havia arribat a res.

—Sherm, com va’xò?

Dan era al seu costat. El carallot no desistia.

—Bé —va dir el senyor McCoy fredament… però també sense convicció. Una de les regles no escrites de la conducta de estatus és que quan un inferior et saluda amb un com va’xò, no has de contestar. Sherman va girar-se per marxar.

—Sherm!

Va parar. Dan era al costat del Mercedes amb les mans als malucs rodanxons. Tenia els malucs com els d’una vella.

—Saps que tens l’americana estripada?

El bloc de gel, el seu mentó de Yale sortint, no va dir res.

—Aquí mateix —va dir Dan amb considerable satisfacció—. Es pot veure el folre. Cum’as fet això?

Sherman podia sentir-ho —toc— i podia sentir la cua del cotxe patinant, i el noi alt i escanyolit ja no hi era. Ni un mot sobre això —i tanmateix tenia una terrible necessitat de contar-ho a aquest homenet odiós. Ara que havia travessat la paret de foc i havia sobreviscut, experimentava un dels impulsos més forts però menys entesos de l’home: l’impuls de comunicació. Volia contar-li la seva història de guerra.

Però la prudència va triomfar, la prudència reforçada per l’esnobisme. Probablement no parlaria a ningú del que havia passat, i a aquest home menys que a ningú.

—No en tinc ni idea —va dir.

—No te n’has adonat?

L’home de gel amb mentó de Yale, el senyor Sherman McCoy, va dirigir-se al Mercedes.

—Només el faré servir altre cop el pròxim cap de setmana.

Després va fer mitja volta i se’n va anar.

Quan va arribar a la vorera, una ratxa de vent va escombrar el carrer. Ara sentia com tenia la camisa humida. Els pantalons encara eren humits darrere els genolls. Duia l’americana estripada al braç. Els cabells li semblaven un niu d’ocell. Estava fet un desastre. El cor li bategava una mica massa de pressa. Tinc alguna cosa per amagar. Però de què es preocupava? No era al volant del cotxe quan allò havia passat —si havia passat. D’acord! Sí havia passat. No havia vist, i ella tampoc, com atropellava el noi, i ella tampoc, i d’altra banda, havia estat en la calor d’una lluita per les seves pròpies vides —i de totes maneres ella conduïa. Si ella no volia denunciar-ho, era cosa seva.

Va parar, va inspirar a fons i va mirar al voltant. Sí; Manhattan Blanc, el santuari dels East Setantens. A l’altra banda del carrer, un porter era sota el tendal d’una casa d’apartaments, fumant un cigarret. Un noi amb un vestit d’home de negocis fosc i una noia maca amb un vestit blanc caminaven en la seva direcció. Ell li parlava a un quilòmetre per minut. Tan jove, i semblava un vell amb un vestit Brooks Brothers o Chipp o J. Press, exactament com ell quan havia començat a treballar per a Pierce & Pierce.

Tot d’un plegat, una sensació meravellosa va recórrer Sherman. Per l’amor de Déu, de què estava preocupat? Era dret allà, a la vorera, immòbil, amb el mentó aixecat i un gran somriure a la cara. El noi i la noia van pensar potser que era un llunàtic. De fet —era un home. Aquesta nit, només amb les seves mans i la seva sang freda havia lluitat amb l’enemic elemental, el caçador, el depredador, i havia vençut. Havia sortit d’una emboscada en un terreny de malson, i havia vençut. Havia salvat una dona. Havia arribat el moment d’actuar com un home, i ho havia fet i havia vençut. No era merament un Senyor de l’Univers; era més; era un home. Somrient i taral·lejant «Show me but ten who are stouthearted men»^[1] el valent, encara humit de la contesa, va caminar els dos blocs fins al seu apartament dúplex que donava al carrer dels somnis.