21. EL FABULÓS COALA

Mai en la seva vida no havia vist les coses, les coses de la vida de cada dia, més clarament. I els seus ulls les enverinaven totes!

Al banc del carrer Nassau, on havia entrat centenars de vegades, on els caixers, guàrdies, funcionaris i el mateix gerent el coneixien com el senyor McCoy de Pierce & Pierce i el tractaven pel nom, on era tan estimat, de fet, que li havien donat un préstec personal d’un milió vuit-cents mil dòlars per comprar l’apartament —i aquest préstec li costava 21.000 dòlars al mes! I d’on vindrien ara? Oh Déu!— ara s’adonava de les coses més insignificants… les motllures amb ous i fletxes al voltant de la cornisa del primer pis… les velles pantalles de bronze de les taules d’omplir talons al mig del vestíbul… l’espiral pujant els pilars que sostenien la barana entre el vestíbul i la secció on seien els empleats… Tot tan sòlid! Tan precís! Tan ordenat!… I ara tan especiós! Quina burla!… tan inútil, sense oferir cap protecció…

Tothom li somreia. Animetes innocents, bondadoses i respectuoses… Avui encara senyor McCoy senyor McCoy senyor McCoy senyor McCoy senyor McCoy… Que trist era que en aquest lloc ordenadament sòlid… demà…

Deu mil en metàl·lic… Killian havia dit que els diners de la fiança haurien de ser en metàl·lic… El caixer era una dona negra jove, que no tenia més de vint-i-cinc anys, amb una brusa de coll alt i una agulla daurada… un núvol amb una cara bufant… d’or… els seus ulls es van clavar en l’estranya tristesa de la cara d’or bufant… Si li presentava un taló de 10.000 dòlars, li faria preguntes? Hauria d’anar a parlar amb un funcionari a explicar? Què diria?

Per a una fiança? L’estimable senyor McCoy senyor McCoy senyor McCoy senyor McCoy…

De fet, tot el que ella va dir va ser:

—Sap que hem de comunicar totes les transaccions de 10.000 dòlars o més, oi, senyor McCoy? —Comunicar? A un funcionari del banc! Ella devia haver vist la sorpresa a la seva cara, perquè va afegir—: Al govern. Hem d’omplir un imprès.

Després ho va comprendre. Era una regulació destinada a detectar traficants de drogues que feien negocis amb grans quantitats de metàl·lic.

—Quant de temps triga? Hi ha molt paperam?

—No, només omplim un imprès. Tenim tota la informació que ens fa falta, la seva adreça, etcètera.

—Bé, d’acord, molt bé.

—Com li agradaria? En bitllets de cent?

—Oh, sí, de cent. —No tenia la més mínima idea de com serien 10.000 dòlars en bitllets de cent.

Ella va deixar la finestreta i aviat va tornar amb el que semblava un petit bloc de paper amb una faixa al voltant.

—Vet-los aquí. Són cent bitllets de cent dòlars.

Va somriure nerviosament.

—És això? No sembla gaire, oi?

—Bé… depèn. Tots els bitllets vénen en paquets de cent, tant els d’un dòlar com els de cent. Quan es veuen cent bitllets així, impressiona una mica, crec.

Va aixecar la seva cartera de documents fins a l’ampit de marbre de la finestreta i la va obrir, va agafar el bloc de bitllets, el va posar a dins, va tancar la cartera i després va mirar la seva cara. Ella ho sabia, oi? Sabia que hi havia alguna cosa sòrdida en el fet de treure una quantitat desesperada de metàl·lic. No podia deixar de ser!

De fet, la seva cara no mostrava aprovació ni desaprovació. Va somriure, educadament, per mostrar la seva bona voluntat —i una onada de por el va recórrer. Bona voluntat! Què pensaria ella o qualsevol altra persona negra que mirés la cara de Sherman McCoy…

… de l’home que va atropellar l’estudiant negre i el va deixar morint-se!

Quan baixava el carrer Nassau cap a Wall Street, camí de Dunning Sponget & Leach, va tenir un atac d’ansietat financera. Els 10.000 havien pràcticament escurat el seu compte corrent. En tenia 16.000 més en un compte d’estalvis que podien ser transferits a qualsevol moment al compte corrent. Era una quantitat que conservava a mà per a despeses imprevisibles… com tempestats a la costa… i ara què? Aviat hauria d’entrar en el capital —i no hi havia gaire capital. Va haver de parar per pensar-hi. Va pensar en el seu pare. Hi seria en cinc minuts… No s’ho podia imaginar. I no seria res comparat amb Judy i Campbell.

Quan va entrar al despatx del seu pare, aquest es va aixecar de la cadira darrere la taula… però els ulls de Sherman van fixar-se en la cosa més insignificant… la cosa més trista… Precisament al davant de la finestra del seu pare, en una finestra del nou edifici de vidre i alumini a l’altra banda del carrer, una dona blanca jove mirava el carrer a sota i intentava netejar-se l’orella esquerra amb un escuradents amb punta de cotó… una dona jove i lletja amb els cabells estirats i arrissats, mirant el carrer i netejant-se les orelles… Que n’era, de trist… El carrer era tan estret que va sentir com si pogués allargar el braç i fer un copet al vidre on ella es trobava… El nou edifici havia deixat el petit despatx del seu pare en una penombra perpètua. Havia de tenir sempre els llums encesos. A Dunning Sponget & Leach, els vells associats com John Campbell McCoy no eren obligats a jubilar-se, però s’esperava que prenguessin l’actitud correcta. Això significava desistir dels despatxos grans i de les bones vistes per obrir camí als més joves en ascensió, advocats de quaranta anys i cinquanta i escaig encara plens d’ambicions, vistes més grandioses i despatxos més amples.

—Entra, Sherman —va dir el seu pare… l’antic Lleó… amb un somriure i també una nota prudent. Sens dubte havia pogut veure pel to de veu de Sherman al telèfon que no es tractava d’una visita normal. El Lleó… era encara una figura impressionant amb el seu mentó aristocràtic, els seus cabells espessos i blancs pentinats enrere, el seu vestit anglès i la seva cadena de rellotge feixuga travessant l’armilla. Però la seva pell semblava fina i delicada, com si en qualsevol moment tota la seva pell lleonina pogués enderrocar-se sota el seu magnífic vestit d’estam. Va fer un gest cap a la cadira de braços prop de la seva i va dir, d’una manera molt agradable:

—El mercat de bons deu estar sense moviment. De sobte, una visita a migdia.

Una visita a migdia… Abans, el vell despatx del Lleó no sols era a la cantonada sinó que tenia una vista magnífica del port de Nova York. Quin plaer havia estat, quan era un noi, anar al seu despatx! Des del moment que sortia de l’ascensor a la divuitena planta, ell era Sa Majestat l’Infant. Tothom, la recepcionista, els associats més joves, fins i tot els grums, sabien el seu nom i el cantaven com si res no pogués donar més gran plaer als lleials subjectes de Dunning Sponget que la vista de la seva cara petita i del seu naixent mentó aristocràtic. Tot l’altre trànsit semblava que es deturava quan Sa Majestat l’Infant era escortat fins al fons del vestíbul i al despatx del mateix Lleó, a la cantonada. I quan la porta s’obria, el sol —gloriós!— entrava des del port que s’escampava a sota com si fos especialment per a ell. L’estàtua de la Llibertat, els ferris de Staten Island, els remolcadors, les llanxes de la policia, els vaixells mercants entrant pels Estrets llunyans… Quin espectacle —per a ell! Quina felicitat!

Algunes vegades, en aquell despatx gloriós, havien estat a punt de seure i tenir una autèntica conversa. Jove com era, Sherman havia sentit que el pare intentava obrir una porta en la seva formalitat i deixar-lo passar. I no havia sabut mai com fer-ho. Ara, en un tancar i obrir d’ulls, Sherman tenia trenta-vuit anys i no hi havia cap porta. Com podria obrir-la? En tota la seva vida mai no havia gosat desconcertar el pare amb una sola confessió de feblesa, molt menys de decadència moral i vulnerabilitat abjecta.

—Bé, com va Pierce & Pierce?

Sherman va fer un somriure sense cap alegria.

—No ho sé. Va sense mi. És tot el que sé.

El pare va inclinar-se endavant.

—No em diguis que ho deeeixes?

—En certa manera. —Encara no sabia com dir-li-ho. Així, feblement, culpablement, va deixar-se caure en l’actitud de sorpresa, la demanda brusca de simpatia, que havia donat resultat amb Gene Lopwitz—. Pare, seré arrestat demà al matí.

El pare el va mirar durant el que va semblar molt de temps, després va obrir la boca i va tancar-la i va fer un petit sospir com si rebutgés totes les reaccions de sorpresa o incredulitat de la humanitat quan un desastre és anunciat. El que va dir finalment, encara que fos perfectament lògic, va intrigar Sherman:

—Per qui?

—Per… la policia. La policia de Nova York.

—Amb quina acusació?

Tant de desconcert i dolor a la seva cara. Oh, l’havia atordit de debò i probablement havia enderrocat la seva capacitat d’enfurir-se… Quina estratègia menyspreable…

—Imprudència temerària, abandonar l’escena d’un accident i no denunciar un accident.

—Automòbil —va dir el pare com si parlés a si mateix—. I t’arrestaran demà?

Sherman va brandar el cap i va començar la seva història sòrdida, mentre estudiava l’expressió del seu pare i observava, amb alleujament i culpa, que ell continuava atordit. Sherman va tractar el tema de Maria amb una delicadesa victoriana. A penes la coneixia. L’havia vista només tres o quatre vegades, en situacions innocents. Mai no hauria d’haver flirtejat amb ella, és clar. Flirtejar.

—Qui és aquesta dona, Sherman?

—És casada amb un home que es diu Arthur Ruskin.

—Ah, crec que sé qui és. És jueu, oi?

Quina diferència hi ha?

—Sí.

—I ella qui és?

—És d’un indret qualsevol de Carolina del Sud.

—Quin era el seu nom de soltera?

El seu nom de soltera?

—Dean. No crec que sigui de cap família antiga del Sud, pare.

Quan va arribar a l’aparició de les notícies a la premsa, Sherman sabia que el pare no volia escoltar més detalls sòrdids. Es va interrompre de nou.

—Qui et representa, Sherman? Suposo que tens un advocat.

—Sí. Es diu Thomas Killian.

—No n’he sentit a parlar mai. Qui és?

Amb el cor encongit:

—És d’una firma que es diu Dershkin, Bellavita, Fishbein & Schlossel.

Les narius del Lleó van estremir-se i els músculs de les barres se li van tibar, com si fes un esforç per no vomitar.

—Com dimonis els has trobat?

—Són especialistes en dret penal. Freddy Button me’ls va recomanar.

—Freddy? Has deixat que Freddy…

Va sacsejar el cap. No trobava les paraules.

—És el meu advocat.

—Ho sé, Sherman, però en Freddy… —El Lleó va mirar el terra i després va abaixar la veu—. En Freddy és una persona esplèndida, però això és un cas greu!

—Vostè em va enviar a en Freddy, pare, fa molt de temps!

—Ho sé… però no per a coses importants!

Va sacsejar més el cap. Perplexitat rere perplexitat.

—Bé, sigui com sigui, sóc representat per un advocat que es diu Thomas Killian.

—Ah, Sherman. —Un cansament llunyà. La situació semblava irremeiable—. M’agradaria que haguessis parlat amb mi tan aviat com aquesta cosa va passar. Ara, en aquesta fase… bé, però és on som, oi? Doncs, intentem començar a partir d’aquí. D’una cosa estic segur. Et cal trobar el millor representant possible. Has de trobar advocats en què puguis confiar implícitament, perquè posaràs molt a les seves mans. No pots simplement anar a algú que es diu Dershbein… sigui el que sigui. Trucaré a Chester Whitman i Ed La-Prade i els sondejaré.

Chester Whitman i Ed LaPrade? Dos vells jutges federals que o estaven jubilats o a punt de fer-ho. La probabilitat que sabessin alguna cosa de les maquinacions d’un fiscal del Bronx o d’un agitador de Harlem eren tan remotes… I tot seguit Sherman es va sentir trist, no tant per ell com per aquest vell al davant seu agafant-se al poder de les relacions que significava alguna cosa en els anys 50 i començaments dels 60…

—Senyoreta Needleman? —El Lleó era ja al telèfon—. Pot trucar al Jutge Chester Whitman, si us plau?… Què?… Ah, ja ho veig. Bé, quan acabi, doncs. —Va penjar. Com a associat més gran, ja no tenia secretària. La compartia amb mitja dotzena d’altres i òbviament la senyoreta Needleman no saltava d’alegria quan el Lleó obria la boca. Esperant, el Lleó va mirar per la seva finestra solitària, va arronsar els llavis i va semblar molt gran.

En aquell moment Sherman va fer una terrible descoberta que tots els homes fan sobre els seus pares més tard o més aviat. Per primera vegada va comprendre que l’home al seu davant no era un pare gran sinó un noi, un noi molt com ell mateix, un noi que havia crescut i tenia un fill i, el millor que podia i per un sentit del deure i, potser, amor, adoptava el paper de Ser Pare perquè el fill tingués alguna cosa mítica i infinitament important: un Protector, que apartaria totes les caòtiques i catastròfiques possibilitats de la vida. I ara aquell noi, aquell bon actor, s’havia fet gran, fràgil i cansat, més cansat que mai davant la idea d’intentar alçar l’armadura de Protector de nou sobre els muscles, ara, tan tard.

El Lleó va apartar els ulls de la finestra, va mirar directament Sherman i va somriure, amb el que Sherman va interpretar com un desconcert amable.

—Sherman —va dir ell—, promet-me una cosa. No perdràs el coratge. M’hauria agradat que haguessis parlat amb mi més aviat, però no importa. Tindràs tot el meu suport i el de la mare. Farem tot el que podrem per tu.

Durant un moment Sherman va pensar que ell parlava de diners. Però en segon pensament, sabia que no. Pels nivells de la resta del món, el món fora de Nova York, els seus pares eren rics. De fet, tenien només prou per a crear els ingressos que aguantaven la casa del carrer Setanta-tres i la casa a Long Island i l’ajut domèstic alguns dies cada setmana a tots dos llocs i les despeses rutinàries que preservaven el seu nivell de vida. Però entrar en el seu capital seria com tallar una vena. No podia fer això a aquest home ben intencionat, de cabells grisos, que seia davant seu en el seu petit despatx. Per això no estava segur del que li oferia.

—I Judy? —va preguntar el pare.

—Judy?

—Com afronta això?

—Encara no ho sap.

—No ho sap?

—Res.

Tota l’expressió va abandonar la cara del noi vell de cabells grisos.

Quan Sherman va demanar a Judy que anés amb ell a la Biblioteca, tenia la intenció, tota la intenció conscient, de ser completament honest. Però, a partir del moment que va obrir la boca, va tenir consciència del seu altre ego secret i fingit, l’hipòcrita. Va ser l’hipòcrita qui va posar aquell portentós to de baríton a la seva veu i qui assenyalà a Judy la butaca d’orelles com ho podria haver fet un home de les pompes fúnebres i qui va tancar la porta de la biblioteca amb una determinació lúgubre i després es va girar i va embolicar les celles al voltant del nas perquè Judy pogués veure, sense escoltar la primera paraula, que la situació era greu.

L’hipòcrita no va seure darrere la taula —això seria una actitud massa empresarial— sinó a la cadira de braços. I després va dir:

—Judy, vull que et dominis. Jo…

—Si em vols parlar de la teva petita sigui qui sigui, no et molestis. No pots imaginar que poc m’interessa això!

Desconcertat:

—La meva petita què?

—El teu… afer… si és que és això. Ni tan sols vull escoltar.

Ell la va mirar amb la boca lleument oberta, escorcollant el cervell per trobar alguna cosa que digués: «Això és només una part»… «Si fos només això»… «Em sap greu però ho hauràs d’escoltar»… «És molt més que això»… Tot tan coix, fat… Va tornar a la bomba. Li llançaria la bomba.

—Judy… demà al matí seré detingut.

Això la va agafar. Va arrabassar-li la mirada condescendent de la cara. Les cames van caure. Era només una dona petita en una cadira gran.

—Detingut?

—Recordes la nit que els dos detectius van venir aquí? Allò que havia passat al Bronx?

—Vas ser tu?

—Vaig ser jo.

—No et crec.

—Malauradament és veritat. Vaig ser jo.

Estava esbalaïda. Va sentir-se de nou vulgar i culpat. Les dimensions de la seva catàstrofe una vegada més van arribar al terreny moral.

Va començar la seva història. Fins que les paraules van sortir de la seva boca, volia ser completament sincer sobre la Maria. Però… quin bé faria? Per què devastar completament la seva vida? Per què deixar-la amb un marit completament odiós? Per això li va dir que havia estat només un petit flirteig. A penes la coneixia feia unes tres setmanes.

—Només li vaig dir que la recolliria a l’aeroport. Així de sobte li vaig dir que faria això. Probablement tenia… crec que tenia alguna intenció… no vull enganyar-te ni enganyar-me… però, Judy, t’ho juro, ni tan sols mai no l’he besada, molt menys he tingut un afer. I després va passar aquesta cosa increïble, aquest malson, i no l’he vista des d’aleshores llevat aquella nit quan de sobte vaig seure al seu costat a cals Bavardage. Judy, t’ho juro, no hi ha hagut cap afer.

Va estudiar la seva cara per veure si per atzar el creia. Cap expressió. Atordida. Va continuar.

—Sé que hauria d’haver-t’ho dit tot seguit que la cosa va passar. Però va venir tot després d’aquella estúpida trucada. I aleshores jo sabia que tu pensaries que jo tenia un afer qualsevol, cosa que no era certa. Judy, he vist aquesta dona potser cinc vegades en tota la meva vida, sempre en situacions públiques. Vull dir, fins i tot recollir algú en un aeroport és una situació pública.

Va parar i va intentar estudiar-la de nou. Res. Va trobar el seu silenci aclaparador. Es va sentir obligat a proveir totes les paraules que faltaven.

Va parlar de les notícies a la premsa, dels seus problemes al despatx, de Freddy Button, de Thomas Killian, de Gene Lopwitz. Fins i tot mentre parlava d’una cosa, el seu cervell corria al davant cap a una altra. Hauria de parlar-li de la seva conversa amb el pare? Això li guanyaria la seva simpatia perquè ella comprendria el dolor que li causaria. No! Es podria enfadar de saber que ho havia contat al pare primer… Però abans d’arribar a aquell punt, va comprendre que ella ja no escoltava. Un aire curiós, gairebé somiador havia caigut sobre la seva cara. Després va començar a riure. L’únic so que va sortir va ser un petit ca ca ca a la seva gola.

Sorprès i ofès:

—Ho trobes divertit?

Només amb el vestigi d’un somriure:

—Ric de mi mateixa. He estat preocupada tota la setmana perquè havies estat tan… xitxarel·lo… a cals Bavardage. Tenia por que això pogués perjudicar les meves possibilitats de ser presidenta de la campanya de fons del museu.

Malgrat tot, Sherman va sentir-se adolorit quan va saber que havia estat tan xitxarel·lo a cals Bavardage.

Judy va dir:

—És molt divertit, oi? Jo, preocupada amb els fons del museu!

Amb un xiuxiueig:

—Em sap greu haver estat un obstacle a les teves ambicions.

—Sherman, ara vull que m’escoltis. —Va dir això amb una bondat tan calmada i maternal, que semblava un somni—. No estic reaccionant com una bona esposa, oi? Vull fer-ho. Però, com és possible? Vull oferir-te el meu amor, o si no el meu amor, la meva… què… solidaritat, la meva simpatia, el meu confort. Però no puc. Ni tan sols puc fingir. Tu no m’has deixat estar prop teu. Que ho entens, això? No m’has deixat estar prop teu. M’has enganyat, Sherman. Saps el que vol dir això, enganyar algú?

Va dir-ho amb la mateixa bondat maternal.

—Enganyar? Déu meu, era un flirteig, si va arribar a ser alguna cosa. Si tu… fas l’ullet a algú… pots dir que això és enganyar, però jo no.

Ella va posar de nou un lleuger somriure i va sacsejar el cap:

—Sherman, Sherman, Sherman.

—Juro que és la veritat.

—Oh, no sé el que has fet amb la teva Maria Ruskin i m’és igual. M’és igual. És el mínim que puc fer però no crec que ho comprenguis.

—El mínim de què?

—Del que has fet i no solament a mi. A Campbell.

—Campbell?

—A la teva família. Nosaltres som una família. Aquesta història, aquesta història ens afecta a tots nosaltres, va passar fa dues setmanes i no ens vas dir res. Me la vas amagar. Seies aquí, al meu costat, en aquesta mateixa sala i veies els informatius, la manifestació i no vas dir res. Després la policia va venir a casa nostra… la policia!… a casa nostra!… fins i tot et vaig preguntar per què estaves en aquell estat i tu vas fingir que era una coincidència. I després… aquella mateixa nit… vas seure al costat de la teva… teva amiga… la teva còmplice… la teva companya… ja em diràs com m’hi he de referir… i encara no em vas dir res. Vas deixar que jo em cregués que tot anava bé. Vas deixar que jo continués tenint els meus somnis ximples, i vas deixar que la Campbell continués tenint els seus somnis infantils, sent una noieta normal en una família normal, jugant amb les seves amiguetes, fent els seus conillets i tortugues i pingüins. La nit que el món s’assabentava de la vostra escapada, Campbell et mostrava un conill de fang que havia fet. Recordes això? Que ho recordes? I tu només vas mirar i vas dir totes les coses que calia! I ara arribes a casa —de sobte els seus ulls eren plens de llàgrimes— al final del dia i em dius… que… seràs… arrestat… demà al matí.

Aquesta frase va ser amagada pels sanglots. Sherman es va aixecar. Havia d’intentar abraçar-la? O encara posaria les coses pitjor? Va fer un pas en la seva direcció.

Ella va posar-se dreta i va posar les mans al seu davant d’una manera molt delicada, sense gaire confiança.

—No —va dir suaument—. Escolta el que et dic. —Hi havia llàgrimes a les seves galtes—. Intentaré ajudar-te i intentaré ajudar la Campbell, de totes les maneres que pugui. Però no et puc donar el meu amor, i no et puc donar la meva tendresa. No sóc una actriu tan bona com això. Ja m’agradaria ser-ho, perquè et farà falta amor i tendresa, Sherman.

Sherman va preguntar:

—No em pots perdonar?

—Suposo que sí —va dir ella—. Però canviaria alguna cosa?

No va tenir resposta.

Va anar a parlar a Campbell a la seva habitació. Només entrar ja li va rompre el cor. Campbell seia a la seva taula (una taula rodona amb uns vuit-cents dòlars de teixit de cotó florit de Laura Ashley penjant fins al terra i una peça de vidre bisellat que costava 280 dòlars cobrint-ne el sobre), o, millor, estava mig damunt la taula, amb el cap prop de la superfície, en una actitud d’intensa concentració, fent algunes lletres amb un gran llapis rosa. Era la perfecta habitació d’una nena. Nines i animals de pelfa penjats arreu. Als prestatges d’esmalt blanc amb petites columnes nervades i a les dues cadires de tocador miniatura (més teixit florit de Laura Ashley). També hi havia animals de pelfa recolzats contra la capçalera Chippendale del llit i la fusta dels peus i sobre el grup de coixins de punta curosament pensat i sobre les dues tauletes de nit amb una altra fortuna de teixit fins al terra. Sherman mai no havia discutit cap cèntim de les enormes sumes que Judy havia posat en aquesta habitació, i certament no ho feia ara. El seu cor estava lacerat per la idea que li calia trobar les paraules per dir a la Campbell que el món de somni d’aquesta habitació estava acabat, molts anys massa aviat.

—Eh, reina, què fas?

Sense mirar:

—Escric un llibre.

—Escrius un llibre? Això és meravellós. Sobre què?

Silenci. Sense mirar. Aplicada a la tasca.

—Amor, vull parlar amb tu sobre una cosa, una cosa molt important.

Ella el va mirar.

—Papà, pots fer un llibre?

Fer un llibre?

—Fer un llibre? No estic segur del que vols dir.

—Fer un llibre!

Una mica exasperada per la seva poca traça.

—Vols dir fer realment un llibre? No, els fan en una fàbrica.

—La MacKenzie en fa un. El seu papà l’ajuda. Jo vull fer-ne un.

Garland Reed i els seus maleïts presumptes llibres. Fugint d’estudi:

—Bé, primer cal que escriguis el teu llibre.

Un gran somriure.

—Ja l’he escrivit!

Va assenyalar el tros de paper sobre la taula.

—L’has escrit?

Ell mai no corregia els seus errors de gramàtica directament.

—Sí! M’ajudaràs a fer un llibre?

Desesperada, tristament:

—Ho intentaré.

—Vols llegir-lo?

—Campbell, hi ha una cosa molt important de què et vull parlar. Vull que escoltis amb molta atenció el que et dic.

—Vols llegir-lo?

—Campbell… —Un sospir. Impotent contra la seva obstinació—. Sí, m’agradaria molt llegir-lo.

Modestament:

—No és gaire gros. —Va agafar diversos trossos de paper i els hi va donar.

En lletres grosses, fetes amb molta cura:

El crani de Sherman semblava ple de vapor. Era sobre ell mateix! Durant un instant es va preguntar si d’alguna manera inexplicable ella havia endevinat… recollit les sinistres emanacions… si d’alguna manera eren a l’aire de la casa… I es va equivocar i va prémer l’alarma. Aleshores els cotxes de la policia van arribar!… No podia ser… i tanmateix era això!

—T’agrada?

—Sí, ah… jo, ah…

—Papà, t’agrada?

—És meravellós, estimada. Tens molt de talent… No gaires nenes de la teva edat… no gaires… és meravellós…

—Ara m’ajudaràs a fer el llibre?

—Jo… hi ha una cosa que et vull dir, Campbell. D’acord?

—Molt bé. T’agrada realment?

—Sí, és meravellós. Campbell, vull que m’escoltis. D’acord? Ara, Campbell, saps que les persones no sempre diuen la veritat sobre les altres persones.

—La veritat?

—A vegades les persones diuen coses dolentes, coses que no són veritat.

—Què?

—A vegades les persones diuen coses dolentes sobre altres persones, coses que no haurien de dir, coses que fan que les altres persones se sentin malament. Saps el que vull dir?

—Papà, he de fer un retrat de Kelly per al llibre?

Kelly?

—Si us plau, escolta’m, Campbell. Això és important.

—D’aaaaaacord.

Un sospir cansat.

—Recordes una vegada que la MacKenzie va dir alguna cosa de tu que no era maca, una cosa que no era veritat?

—La MacKenzie?

Ara tenia la seva atenció.

—Sí. Recorda, ella va dir que tu… —Carai, no aconseguia recordar el que la MacKenzie havia dit—. Crec que ella va dir que tu no eres amiga seva.

—La MacKenzie és la meva millor amiga i jo sóc la seva millor amiga.

—Ho sé. És exactament això. Ella va dir una cosa que no era veritat. Sabia que no era veritat però ho va dir, i a vegades les persones fan això. Diuen coses que fereixen altres persones i potser no ho volien fer, però ho fan i això fereix l’altra persona i això no s’ha de fer.

—Què?

Continuant:

—No són només les criatures. A vegades són els grans. Els grans poden ser dolents també. De fet, poden ser pitjors. Ara, Campbell, vull que m’escoltis. Hi ha algunes persones que diuen coses dolentes sobre mi, coses que no són veritat.

—Sí?

—Sí. Diuen que jo vaig atropellar un noi amb el cotxe i que li vaig fer mal. Si us plau, mira’m, Campbell. Ara, això no és veritat. Jo no vaig fer una cosa d’aquestes, però hi ha persones dolentes que diuen que sí, i tu sentiràs gent que dirà això, però l’única cosa que has de saber és que no és veritat. Fins i tot si ells diuen que és veritat, tu saps que no és veritat.

—Per què no els dius que no és veritat?

—Ho faré, però aquestes persones no em volen creure. Hi ha persones dolentes que volen creure coses dolentes sobre les altres persones.

—Però per què no els ho dius?

—Ho faré. Però aquestes persones dolentes posaran aquestes coses dolentes als diaris i a la televisió i així les persones els creuran perquè ho llegiran als diaris i ho veuran a la televisió. Però no és veritat. I a mi m’és igual el que ells pensin, però no m’és igual el que tu pensis, perquè jo t’estimo, Campbell, t’estimo molt, i vull que sàpigues que el teu papà és una bona persona que no va fer el que aquestes persones dolentes diuen.

—Sortiràs al diari? Sortiràs a la televisió?

—Sí, Campbell, potser demà. I les teves amigues a l’escola podran parlar-te d’això. Però no els has de parar atenció, perquè tu saps que el que el diari i la televisió diuen no és veritat. Oi, amor?

—Això vol dir que seràs famós?

—Famós?

—Estaràs a la història, papà?

Història?

—No, no estaré a la història, Campbell. Però seré insultat, denigrat, arrossegat pel fang.

Sabia que ella no entendria una paraula d’això. Simplement havia sortit, empès per la frustració d’intentar explicar la premsa a una nena de sis anys.

Ella va comprendre prou bé alguna cosa de la seva cara. Molt seriosa i tendra, va mirar els seus ulls i va dir:

—No et preocupis, papà. Jo t’estimo.

—Campbell…

La va abraçar i va amagar el cap rera la seva esquena perquè ella no li pogués veure les llàgrimes.

Hi havia una vegada un coala i una petita habitació on les criatures innocents vivien i dormien el son confiat dels innocents, però ara tot això havia desaparegut.