28

Havíem travessat l’equador del juliol i, com que aquell matí no hi havia cap assumpte urgent que reclamés la meva atenció, m’havia llevat tard. A més a més era dilluns, dia que sempre invita a fer el mandra, i a casa no hi havia ningú. Abans de passar pel Centre Alternatiu per preparar la sessió de teràpia antitabac, la Montse havia portat l’Arnau al casal d’estiu mentre jo m’ocupava d’endreçar la cuina i recollir una mica la casa. Les nenes estaven de colònies i no tornaven fins dimecres, i al pis regnava la pau. A Barcelona feia una calor espantosa i tothom parlava dels terribles estralls del canvi climàtic, però d’aquí a quinze dies nosaltres agafaríem el cotxe i ens n’aniríem tota la família a passar l’agost a Roses. Les bessones hi havien insistit perquè hi tenien unes amigues, i tot i que a l’estiu Roses no és precisament un paradís de silenci i també hi fa força calor, la perspectiva de fugir de Barcelona i de passar-nos un mes sencer rascant-nos la panxa a tocar de la platja feia que aquella xafogor opressiva fos, si més no, més suportable. Tot i que no deixava de suar, em sentia de bon humor i m’estava preparant l’esmorzar quan va sonar el telèfon.

—Eduard —era el Borja, que semblava una mica excitat—. Que encara la guardes, la còpia de la novel·la de la Marina Dolç que vas llegir?

—Doncs si no és que la Montse l’ha llençat a les escombraries, suposo que sí —vaig dir preguntant-me a què treia cap allò—. No em diràs que t’han entrat ganes de llegir-la! Mira que és un rotllo…

—Porta-la al despatx —va dir secament—. Sobretot no te’n descuidis. T’espero a les dotze —i va penjar.

La lacònica trucada del meu germà em va intrigar, però, com que de vegades el Borja ja les fa, aquestes coses, m’ho vaig prendre amb filosofia. Encara eren dos quarts d’onze, o sigui que tenia temps d’esmorzar i dutxar-me amb tranquil·litat. Una vegada vestit, tip i pentinat, vaig anar a buscar la novel·la, que era al menjador, mig amagada en una prestatgeria, al damunt d’uns llibres de contes. La vaig posar dins d’una bossa i em vaig afanyar a agafar l’autobús per fer cap al despatx. A tres quarts de dotze ja hi era. El Borja també.

Gràcies als honoraris una mica exagerats que havíem cobrat després de resoldre aquell cas, que la Clàudia havia satisfet catòlicament sense protestar, el meu germà havia decidit comprar un ventilador car i potent que estrenàvem aquell dia. Tot i que estàvem a punt de tancar la barraca i anar-nos-en tots dos de vacances, aquell any encara pensàvem treure-li força suc a l’aparell tenint en compte que ara l’estiu s’allarga fins a l’octubre. Naturalment al despatx hi ha un aparell d’aire condicionat, però, com passa amb els radiadors, no funciona. És un element decoratiu més, com les falses portes de caoba del que se suposa que són els nostres despatxos, rere les quals només hi ha l’envà de la paret. Jo venia tot suat, i després de donar-li el bon dia al meu germà i de deixar que l’airet del ventilador m’eixugués les gotes que em regalimaven per la cara, li vaig donar la bossa i li vaig demanar que m’expliqués la raó d’aquell sobtat interès pel manuscrit de la Marina Dolç. El meu germà va somriure i em va picar l’ullet. En portava alguna de cap.

El Borja va agafar la bossa, ansiós, i quan va treure el manuscrit els folis li van relliscar de les mans i van començar a escampar-se per terra. M’havia oblidat de lligar-los amb la goma de pollastre, que a aquelles alçades vés a saber on devia parar. A continuació el potent ventilador va fer la resta, i en pocs segons el despatx es va emplenar de folis mecanoscrits que volaven en totes direccions. Contrariat, el Borja va fer espetegar la llengua.

—Collons! Quin desastre! —va fer.

—Doncs sí que és potent aquest ventilador, sí.

—Serà millor que ens afanyem a recollir-los —va dir mentre l’apagava—. He quedat a la una.

—A la una? A la una per fer què?

—Per portar la novel·la a l’editorial. Es veu que les altres còpies han desaparegut, que les han llançat o les han perdut. Aquesta còpia —va dir referint-se a aquell munt de papers escampats per terra— és l’única que queda. A l’editorial, la secretària es va descuidar de passar per la fotocopiadora quan l’hi va enviar a la Clàudia perquè tu te la llegissis. De fet, és el manuscrit original.

—Què dius ara! Però si els membres del jurat del premi bé en tenien, de còpies…

—Les han llençat. Es veu que és el que se sol fer.

—No pot ser.

—I com que la novel·la està escrita a màquina, no hi ha disquet ni res —va dir mentre anava recollint fulls de terra.

—Doncs hi ha un petit problema, noi —el vaig advertir—, perquè els folis no estan numerats.

El Borja va deixar de recollir folis i em va mirar amb cara d’espantat. S’havia quedat blanc.

—No fotis… —va murmurar comprovant que, efectivament, no hi havia número de pàgina enlloc—. Però aleshores com…?

—Potser a Sant Feliu la seva neboda guarda un exemplar del manuscrit —vaig suggerir.

El Borja va negar amb el cap.

—No, ja l’hi han preguntat. La Maite l’ha buscat però no l’ha trobat enlloc. Es veu que la seva tieta no es preocupava mai de fer còpies… O sigui que aquest —la seva mirada era de desesperació— és l’únic exemplar que existeix del que se suposa que és l’obra mestra de la Marina Dolç.

—Doncs anem bé cirerer.

Ens vam mirar l’espectacle. Hi havia cinc-cents folis sense numerar escampats per tots els racons de l’habitació. Encara sort que la finestra estava tancada. Impossible arreglar-ho.

—Hauràs de trucar i explicar-los què ha passat. Potser amb paciència…

El meu germà va negar amb el cap.

—El problema és que l’editorial està disposada a pagar una gratificació per recuperar el manuscrit perquè estan desesperats. Imagina’t, una novel·la que els ha costat cent mil euros i de la qual no tenen cap còpia! El cas és que m’han ofert tres mil euros si els la portava avui mateix —va fer una pausa, rumiant—. Però si els hi portem un munt de folis desordenats…

—Doncs no sé què hi podem fer.

El Borja em va mirar d’una manera que no em va agradar gens. Vaig empassar saliva. Sabia que acabava de tenir una idea. Una idea de bomber.

—Tu l’has llegit —em va temptejar.

—Sí, però són les dotze, i amb una hora no n’hi ha ni per començar. Treu-t’ho del cap. Potser amb una setmana, amb paciència, si ens hi posem tots dos… Però, francament, ho veig molt just.

—Els trucaré i els diré que passaré després de dinar, cap a les quatre. No vull que es posin nerviosos.

—Però que no m’escoltes? —vaig insistir—. Et dic que amb tres hores i escaig no n’hi ha ni per començar!

Va somriure. Els ulls li brillaven com quan era petit i en feia alguna.

—Ja veuràs com sí.

El Borja va agafar una pila de folis i es va posar a ordenar-los seguint un mètode ben curiós: només calia que les darreres paraules d’un foli i les primeres de l’altre encaixessin més o menys, independentment del sentit. El fet que la novel·la fos una mena de monòleg i no estigués dividida en capítols feia encara més difícil refer l’ordre original, però el Borja no s’hi mirava gaire i anava per feina.

—«Li va acariciar apassionadament… La trompeta que li havia regalat al seu nebot per Nadal?». Borja, això no lliga —vaig observar sense necessitat de fer servir gaire el sentit comú—. I aquest altre: «Sentia un intens dolor… a la màniga blava del vestit que li havia cosit una modista de París»?

—Sí home, sí. Au, espavila!

Vaig arronsar les espatlles. Com que sabia que les meves protestes no servirien de res, el vaig deixar fer. Al final, ens va sobrar mitja hora.

—Però aquesta no és de cap de les maneres la novel·la que va escriure la Marina Dolç! —vaig dir—. Tothom se n’adonarà.

—No n’estiguis tan segur. L’editor em va confessar que només se l’havia llegit per sobre, i segurament els del jurat van fer el mateix. A més, ja vas sentir les coses que deien els crítics a casa la Mariona, l’empanada mental que tenen… Tu deixa’m fer a mi.

—No ho sé, noi… Se suposa que això és la novel·la pòstuma de la Marina Dolç, la seva gran novel·la. No em sembla ètic —vaig dir quan ja sortíem del despatx.

—Bah, segur que ja ho arreglaran a l’editorial, quan facin l’editing —va dir fent-se l’entès mentre posava els folis dins la bossa—. Au, deixa’t de romanços i anem a buscar els tres mil euros. Total, només és una novel·la.