25

Al matí següent, a primera hora, vam trucar a la Clàudia Agulló i li vam explicar el que havíem descobert. La deducció era impecable i ella hi va estar d’acord, però hi havia un petit problema: no teníem proves. A l’habitació de la Marina Dolç no s’havia trobat ni ADN ni cap empremta de l’Oriol Sureda, i, sense una prova material que l’incriminés o sense una confessió, no hi havia res a fer. No ens quedava altre remei que anar a parlar amb els Mossos i explicar-los la nostra teoria. Potser si la policia escorcollava el domicili de l’Oriol Sureda trobaria alguna prova o el crític s’espantaria prou per acabar delatant-se.

Anàvem cap a comissaria i el meu germà estava neguitós. Era conscient que aquell joc d’identitats que es portava no era una bona carta de presentació. No deixava de ser estrany que els Mossos no haguessin fet mans i mànigues per interrogar-lo a ell, un testimoni que misteriosament havia desaparegut del lloc dels fets justament quan va arribar la policia. Confiàvem, d’una manera una mica ingènua, que senzillament els hagués passat per alt.

—Això de Borja Masdéu és un àlies, com un nom artístic… —anava dient el Borja nerviós mentre enfilàvem cap a la Gran Via—. No és pas un delicte.

—Suposo que no… —jo provava d’animar-lo sense estar-ne gaire convençut.

Ens vam plantar davant de la comissaria que hi ha a la Gran Via, a la cantonada amb Rocafort, i, abans d’entrar, el Borja i jo vam respirar fondo. Vam dir-li al mosso que s’estava a l’entrada que volíem parlar amb algun dels policies encarregats de la investigació del cas de la Marina Dolç, però ens va dir que això no era possible de cap de les maneres i que si ens pensàvem que ells funcionaven com a les pel·lícules. El Borja hi va insistir i va amenaçar-lo que no ens mouríem d’allà fins que aconseguíssim parlar amb algun responsable, i finalment aquell policia va accedir a despenjar el telèfon. Va parlar amb algú, ens va tornar a mirar malament i ens va dir que ens esperéssim. Després de donar-li els nostres noms i de fer-nos esperar una mica més d’una hora, ens va anunciar que ens rebria l’inspector Jaume Badia en persona. El Borja i jo ens vam mirar en silenci, entenent que allò no presagiava res de bo.

Era un home d’uns quaranta anys, alt, pàl·lid i prim, a qui no hauríem identificat mai com a policia si ens l’haguéssim trobat pel carrer. Tenia els cabells completament grisos, gairebé blancs, i portava ulleres sense muntura. No anava d’uniforme i d’entrada semblava antipàtic, però no es pot dir que fes por, vull dir la mena de por que se suposa que fan els policies. Tanmateix intimidava. Tenia els ulls blaus i petits, i una mirada freda que et feia empassar saliva. Vaig començar a dubtar que haguéssim pres la decisió més encertada.

—Inspector Badia. Li agraïm que ens rebi —va començar el Borja després de donar-li la mà.

—Si volen fer el favor de seure, senyors Martínez. O prefereix que jo també li digui senyor Masdéu? —va fer adreçant-se al meu germà amb un to de veu molt suau. Les seves maneres eren educades però distants.

El Borja aquell cop no se l’esperava i es va posar vermell. També es va quedar mut. Durant uns segons els dos homes es van mirar en silenci, de fit a fit, escrutant-se mútuament l’un a l’altre com si anessin a treure la pistola i batre’s en un duel. La mirada de l’inspector Badia era glaçada i a la seva cara no es movia ni un sol múscul. No semblava alterat, ni tampoc enfadat, sinó que més aviat es mirava el meu germà com un jugador d’escacs desafiant que tracta d’esbrinar la següent jugada del seu adversari. Li tocava moure al Borja, que finalment va reaccionar.

—Hem vingut per contribuir a esclarir l’assassinat de la Marina Dolç —va dir amb un aplom sorprenent mentre acceptava la invitació a seure que ens havia fet l’inspector—. Té molta importància com em digui jo?

—Això depèn —va dir l’inspector amb el mateix to suau de veu—. Vostè que creu?

—Crec que si vostè pensés que el meu nom és important o que he infringit d’alguna manera la llei, ja m’hauria detingut —va fer molt digne.

—Suposo, senyor Masdéu i senyor Martínez, que algun dia Hisenda els donarà un bon ensurt. —L’inspector va fer el gest de somriure, però només el gest—. De moment aquí ja tenim prou feina. Diguin-me què puc fer per vostès.

—En realitat —va gallejar el meu germà—, som nosaltres els qui podem fer alguna cosa per vostès. Sabem qui va matar la Marina Dolç.

—Ah…! És això. Arriben una mica tard, perquè nosaltres també ho sabem. De fet, senyor Masdéu, no només ho sabem, sinó que el tenim tancat a la Model. No ha llegit els diaris?

—S’han equivocat. No va ser l’Amadeu Cabestany. Si té cinc minuts, li explicarem per què —va fer el meu germà una mica desafiant.

—Cinc minuts em sembla un suggeriment prou raonable —va dir l’inspector amb un lleu somriure. Vaig tenir la impressió que pensava divertir-se una mica amb nosaltres.

El Borja va agafar aire i li va explicar concisament que treballàvem per la Clàudia Agulló, que el dia anterior havíem fet una reconstrucció dels fets al Ritz i que havíem arribat a algunes conclusions. Li va explicar la teoria que havia armat el Lluís Arquer (però sense esmentar el seu nom), i com havíem arribat a la conclusió que l’Oriol Sureda era el culpable. El Borja no li va dir res de la telefonada de l’atracador. Suposo que es guardava aquesta carta com a últim recurs.

—Sí —va fer l’inspector després d’escoltar totes aquelles explicacions—, estem al cas que vostès treballen per la Clàudia Agulló. I també que van tenir un paper decisiu en el cas de l’assassinat de la Lídia Font —l’inspector continuava impassible—. La veritat, senyor Masdéu, és que des que vostès dos van intervenir en aquell cas sabem moltes coses. De fet, sabem fins i tot de quin color porta els calçotets.

El Borja es va tornar a posar vermell i jo vaig empassar saliva. Em veia sortint d’aquella comissaria emmanillat cap al carrer Entença i les cames em feien figa. Sortosament l’inspector no demostrava gaire interès per mi, perquè només s’adreçava al Borja.

—El color dels meus calçotets —va fer el Borja recuperant-se del cop— no té res a veure amb el que li acabem d’explicar. En podem parlar després, si vol, però el que li estic dient és que hem descobert qui va matar la Marina Dolç.

L’inspector Badia va somriure. Va ajuntar les mans sobre la taula i hi va recolzar la barbeta. Semblava un professor a punt de posar-li la nota a un alumne.

—Podria estar d’acord que tot el que m’acaba d’explicar és molt raonable. Enginyós i raonable. Però no en té cap prova. Cap ni una.

—És per això que hem vingut.

—I a més —a l’inspector no li va fer gràcia aquella interrupció— vostè parteix de la hipòtesi que l’Amadeu Cabestany és innocent. Nosaltres partim de la hipòtesi contrària.

—Una hipòtesi que només es basa en les declaracions d’uns quants testimonis que diuen que l’Amadeu Cabestany estava cabrejat per no haver guanyat el premi.

—En això i en l’amenaça que li va fer davant de tothom —va recordar l’inspector.

El Borja va dubtar uns instants. No tenia més remei que treure l’as que duia a la màniga.

—Creu que canviaria alguna cosa si li digués que tenim un testimoni que corrobora la coartada de l’Amadeu Cabestany?

—Un testimoni? —ara l’inspector semblava interessat.

—Tenim l’home que va atracar l’Amadeu Cabestany al voltant de les dues de la matinada —va deixar anar el Borja, esperant la reacció de l’inspector.

—L’atracador? Coneixen l’atracador? —va saltar l’inspector. Aquesta vegada semblava prendre’ns seriosament—. Senyor Masdéu, és una caixa de sorpreses.

—No el coneixem exactament, però hi he parlat per telèfon —va dir el meu germà—. Com que, segons sembla, vostè ho sap tot, suposo que també deu estar al corrent que l’agent de l’Amadeu, la Clàudia Agulló, va fer publicar anuncis als diaris per intentar localitzar algun testimoni que hagués vist l’Amadeu aquella nit.

—Em sembla recordar que el mòbil de contacte anava a nom d’un tal Josep Martínez Estivill —va corroborar amb sorna—. No ens va semblar necessari demanar-li a la jutge una ordre per intervenir el seu telèfon.

—Doncs em va trucar. L’altre dia. L’atracador em va trucar. Però no sé el seu nom, ni com localitzar-lo.

—Podia haver estat qualsevol —va replicar l’inspector encongint-se d’espatlles—. I si l’única prova que té és que un desconegut a qui no pot localitzar el va trucar per telèfon i li va dir que era la persona que havia comès l’atracament…

—Em va descriure com anava vestit aquella nit i la seva declaració coincideix amb la que el Cabestany va fer a la policia.

L’inspector Badia es va posar seriós. Ara ell i el Borja anaven empatats.

—Prefereixo no saber com ha tingut accés vostè als informes policials. Fer servir un pseudònim potser no és delicte, però espiar la feina de la policia li pot costar car, senyor Masdéu.

—No és un delinqüent professional —va continuar el meu germà sense fer cas d’aquella subtil amenaça—. Per això va trucar. Passava un mal moment, necessitava diners i se li va acudir anar a l’Up & Down a atracar algú. Segons ell, va fer servir una pistola de joguina. Es va pensar que l’Amadeu Cabestany era un home ric.

—Ja veig que vostès dos són ànimes bessones! —va observar irònicament l’inspector—. A vostè, senyor Masdéu, també li agrada moure’s al nord de la Diagonal.

—L’home està disposat a entregar-se si no hi ha cap més remei, però la veritat és que em va fer pena. Li vaig assegurar que descobriria l’assassí de la Marina Dolç i que no li caldria anar a la policia —va dir el meu germà com si aquella explicació fos prou raonable.

L’inspector Badia es va mirar el Borja com un entomòleg es miraria una espècie raríssima d’escarabat i es va quedar callat. És evident que el meu germà despertava la seva curiositat, tot i que em penso que encara no havia acabat de classificar-lo. No crec que li caigués malament, però estic segur que tampoc li acabava de caure bé del tot. Senzillament era una mena d’exemplar que l’inspector no estava acostumat a veure.

—I per què ho va fer, això, senyor Masdéu? —va dir finalment—. Per què es va compadir d’un delinqüent? Solidaritat entre col·legues?

—Perquè és un pobre home —el meu germà no va dubtar gens la resposta—. Si s’entrega, hi haurà un daltabaix a la seva vida. I està disposat a fer-ho. Però si la policia deté el veritable assassí de la Marina Dolç…

—I, només per seguir-li el corrent, senyor Masdéu, vostè què proposa? —feia molta estona que els cinc minuts s’havien exhaurit.

—Un escorcoll a casa de l’Oriol Sureda. Vostè mateix ha dit que l’explicació era força raonable.

L’inspector va dubtar uns segons.

—Si acceptem que l’Amadeu Cabestany és innocent, acceptem que a la Marina Dolç el rellotge no se li va trencar quan va caure a terra, i si considerem que el senyor Sureda no tenia cap problema amb la pila del seu rellotge… Massa si. La jutge no ho autoritzarà.

—Doncs aleshores li fotrà la vida enlaire a un pobre desgraciat, però igualment hauran de deixar anar l’Amadeu Cabestany i l’assassí de la Marina Dolç quedarà lliure —el va desafiar el Borja.

—Serà millor que canviï el to de la seva veu —l’inspector el va tallar secament—. No es confongui. Està parlant amb un inspector dels Mossos d’Esquadra.

El meu germà era un imprudent. Una cosa és prendre-li el pèl a la Mariona, que d’altra banda estic convençut que se’l deixa prendre, i una altra jugar-se-la amb un policia altiu i fred com una serp. Jo, per si de cas, no deia res, resant perquè aquella entrevista s’acabés aviat.

—Per què ho fa, tot això, senyor Masdéu? —va tornar a preguntar—. Al cap i a la fi, a vostès els ha contractat la Clàudia Agulló perquè demostrin la innocència de l’Amadeu Cabestany. Si és veritat que han trobat un testimoni que corrobora la seva coartada, vostès dos ja han fet la seva feina. Segons diu, no el coneix pas, aquest home. Per què tot aquest embolic, doncs? Per què s’arrisca venint a parlar amb mi? Què és el que en pensa treure?

El Borja va posar cara de cavaller ofès i es va quedar mirant fixament l’inspector.

—No res. Absolutament res. Això és una qüestió de principis.

—Ah…! De principis. Ja ho entenc, senyor Borja Masdéu-Canals Sàez de Astorga —va dir consultant els papers que hi havia dins una carpeta de color marró que tenia al damunt de la taula—. O sigui que es tracta d’una qüestió de principis…

—No. —El meu germà estava molt seriós—. Vostè no entén res. En aquesta vida hi ha coses que són importants i coses que no ho són tant. Que nosaltres —es referia a ell i a mi fem veure que tenim una empresa que en realitat no tenim en un despatx que no és el que aparenta, i que cobrem quatre xavos en negre per seguir la dona d’un alt executiu que va massa al gimnàs o per esbrinar què fa la filla adolescent d’un polític quan surt de classe, no és important. Vostè pensarà que enganyem la gent i defraudem l’Estat, però l’única cosa que fem el meu germà i jo és provar de sobreviure. Sap perfectament que l’alt executiu o el polític que ens contracta defrauden i enganyen molt més que nosaltres, i que segurament fan coses encara pitjors —l’inspector va somriure—. Ara bé —el Borja estava encès—, que en un moment determinat un pobre home doni un mal pas i que nosaltres intentem que no ho hagi de pagar la resta de la seva vida, això sí que és important. Que per què ho faig, inspector? Doncs perquè sé que la vida no és fàcil. Només ho és per als qui són rics.

Durant uns segons ningú no va dir res. M’havia quedat tan astorat amb el míting que li acabava d’engegar el meu germà com l’inspector, que l’observava desconcertat. Mai l’havia sentit parlar així, i el més sorprenent era que aquesta vegada el meu germà semblava absolutament sincer. No era el Borja qui parlava, sinó el Pep, el mateix Pep que als dinou anys anava a reunions polítiques i corria davant dels grisos. El mateix que va marxar a l’estranger per fugir de la vida ensopida i rutinària que ens havien planificat els nostres oncles.

—Molt bé, senyor Masdéu —l’inspector s’havia posat seriós—. La cosa va d’aquesta manera: avui per tu, demà per mi.

—No sé si l’entenc.

—Jo aconsegueixo una ordre d’escorcoll per al domicili de l’Oriol Sureda i, a canvi, algun dia vostè em tornarà el favor.

Me’ls vaig mirar a tots dos i em vaig pessigar per assegurar-me que no estava somiant. No m’ho podia creure. L’inspector i ell estaven negociant.

—I li hauré de fer un petó a l’anell? —va dir el Borja amb un somriure i sense que sonés impertinent. Després d’haver buidat el pap, semblava més relaxat.

L’inspector va somriure altre cop i li va passar per alt el comentari.

—Diguem que jo li faig un favor al senyor Borja Masdéu i que el senyor Borja Masdéu estarà disposat a col·laborar amb nosaltres si algun dia necessitem un hereu arruïnat movent-se per les altes esferes. Què li sembla?

—Em sembla just —va dir el meu germà.

—Doncs anem per feina —va dir agafant el telèfon—. La veritat és que sempre he tingut els meus dubtes amb relació a l’Amadeu Cabestany. No té aspecte d’assassí. Però és molt possible que no trobem res sospitós al pis de l’Oriol Sureda i que l’home no confessi. Fins i tot és possible que no hagi estat ell.

—Aleshores —ara el to de veu del Borja era més humil— li demanaré que faci tot el possible per ajudar el testimoni que l’obligarà a treure l’Amadeu Cabestany de la presó.

L’inspector Badia va assentir amb el cap. Sota aquell posat sec, semblava un home de paraula. Es va acomiadar de nosaltres amb la mateixa fredor amb què ens havia rebut i ens va dir que donaria instruccions perquè extraoficialment ens permetessin ser-hi presents durant l’escorcoll. Ens va advertir que no volia que féssim o diguéssim res, tret que els mateixos Mossos ens ho demanessin. Devia pensar que estàvem tan ficats en el cas que potser els podríem resultar útils.

Al dia següent, a les vuit en punt del matí, un destacament de Mossos va trucar al pis de l’Oriol Sureda, manament judicial en mà, i, com que no va contestar ningú, els Mossos van optar per forçar la porta. Sonava una música, que després vam saber que era una ària de Madame Buterfly. Tret d’això, no se sentia cap altre soroll. El Borja i jo estàvem nerviosos i seguíem els Mossos, que anaven obrint pas.

Llavors el vam veure. Al menjador, en pijama, encongit en un racó, l’Oriol Sureda ens mirava sense veure’ns. Portava barba d’uns quants dies i, per la pudor que feia l’habitació, s’havia orinat a sobre. Els mossos se’l van mirar, li van fer algunes preguntes i, en veure que no obtenien cap resposta, van trucar a una ambulància. A continuació, es van posar a registrar la casa. Era un pis gran, segurament una herència de família, i hi havia llibres pertot arreu. Al principi res no va cridar l’atenció dels Mossos, excepte una habitació tancada amb clau que van decidir forçar. L’habitació també estava plena de llibres, col·locats en prestatgeries en doble i triple filera, però els títols d’aquelles novel·les eren molt diferents als que hi havia a la resta de la casa. En aquella cambra secreta hi havia la pitjor literatura del segle XX, una sorprenent col·lecció de best sellers de la pitjor classe que faria treure els colors a qualsevol persona culta. Estaven perfectament endreçats, per ordre alfabètic, i les obres de la Marina Dolç ocupaven un lloc d’honor en una prestatgeria sencera. Hi havia diverses edicions de cadascun dels seus llibres i moltes de les seves traduccions.

Vam sentir una esgarrifança i vam sortir de l’habitació. Al cap de vint minuts, va arribar l’ambulància i els sanitaris es van emportar l’Oriol Sureda, que es limitava a mirar al buit amb cara d’espant sense dir res. Nosaltres també vam marxar cap a casa. Havíem fet la nostra feina i una vegada més l’havíem fet bé, però no es pot dir que estiguéssim contents. En aquesta vida hi ha poques coses més inquietants que enfrontar-se a la mirada indefensa i espaordida d’un boig.