2
El mes de juny enfilava la segona quinzena i es començava a notar la calor. Tot i que al vespre, quan s’amagava el sol, refrescava una mica, tothom presagiava un altre estiu llarg, feixuc i calorós. La proximitat del mar condemnava la ciutat a la xafogor, a l’apatia urbana, i l’absència de pluja, celebrada només pels turistes que senyorejaven pel centre de la ciutat en calça curta, no feia sinó empitjorar les coses. No plovia des de l’abril, i la llarga sequera feia que tothom comencés a estar una mica frenètic. Els profetes del temps només feien que anunciar cataclismes ecològics per a tots els gustos, però les vacances eren el principal tema de conversa a tot arreu, especialment a la feina, on començaven a funcionar els aires condicionats i a proliferar els constipats i les al·lèrgies. Els carrers, com cada divendres, eren una disbauxa de cotxes i soroll.
Decidit a posar en marxa el seu pla aquell mateix dia, abans que el sentit comú no el refredés, l’Ernest va dutxar-se i vestir-se, i cap a dos quarts d’onze del matí va sortir de casa. Tot passejant, amb els ossos encara adolorits, va arribar-se fins a una botiga de joguines que recordava haver vist un dia anant amb cotxe. No era una botigueta de barri, sinó un establiment prou gran per no ser ell l’únic client. Les dependentes que hi treballaven ho feien segurament per dies o setmanes, contractades per alguna empresa de treball temporal, i això li semblava a l’Ernest el més convenient ateses les circumstàncies. Va entrar-hi, amb una mica de recança, i es va dirigir a la secció dedicada als jocs per a nois. Tot i tenir dos fills mascles, la seva dona era la que s’ocupava sempre de comprar les joguines, la procedència de les quals era un basar regentat per una família de xinesos enigmàtics i riallers. Per aquesta raó, en qüestió de botigues de joguines l’Ernest no tenia gaire experiència, i va trigar una estona a adonar-se que la secció que buscava en realitat ja no existia. Fent cas dels consells dels pedagogs i de les autoritats educatives, en aquella botiga no es discriminava els nois i les noies en funció del sexe, segons li va explicar no gaire amablement una de les dependentes, la qual cosa volia dir que les pistoles i les metralletes es barrejaven amb les nines i els kits de neteja, que els action man eren al costat de les barbies i que els cotxes de carreres, les pilotes i les samarretes de futbol es trobaven a tocar de les firetes i els estoigs de perruqueria i maquillatge. L’Ernest, tímid i apocat de mena, era conscient que aquesta contrarietat inesperada li posava les coses una mica més difícils. Mentre mirava i rebuscava desconcertat entre les caòtiques prestatgeries, els esteranyinats residus de formació marxista que dormitaven en algun racó del seu cervell el van empènyer a preguntar-se si tanta modernitat d’aparador no seria una excusa per justificar la manca de personal i el caos conseqüent, i, de retruc, si no tindria també alguna cosa a veure amb el sobtat interès pels uniformes i el color caqui que demostraven les noies i amb la conversió dels nois a la lucrativa fe de la metrosexualitat.
Després de remenar una bona estona i d’estudiar amb deteniment l’ampli ventall de models de pistoles de joguina que el mercat li oferia, l’Ernest en va triar una de no gaire gran, de color negre, que li va semblar que podria fer passar per una pistola de debò si tenia la sort de no ensopegar amb un entès. La va pagar en efectiu i, prudentment, va demanar que l’hi emboliquessin per a regal, com si allí dins algú pogués trobar estrany que un home amb aspecte d’honrat pare de família comprés una pistola de joguina en una botiga de joguets. Una mica nerviós, amb l’innocent paquet sota el braç però conscient dels seus mals pensaments, l’Ernest va decidir agafar un autobús i tornar-se’n cap a casa sense perdre més temps.
Sabia que en tot el dia no hi hauria ningú. No esperava visites i tampoc pensava despenjar el telèfon. La Carmen, la seva dona, era fora treballant. El bufet d’advocats on feia de secretària tenia mala combinació, de manera que ella acostumava a fer un mos en algun dels bars que hi havia pels voltants. L’Oriol era a la guarderia, on també li donaven el dinar i el berenar, i el Jordi a l’escola, on s’hi estava fins les sis. De tornada al pis, l’Ernest va tancar la porta amb clau i es va dirigir directament al menjador. Va deixar el paquet damunt la taula, el va desembolicar amb molta cura i va posar la capsa i el paper de regal dins d’una bossa d’escombraries. Va amagar la pistola de joguina a la butxaca de la caçadora, i, a continuació, va desar-la a l’armari del dormitori, entre les altres americanes. Va tornar a sortir al carrer, aquesta vegada en mànigues de camisa, va deixar la bossa d’escombraries al contenidor i va tornar xinoxano a casa. Abans, però, va passar per l’estanc. Feia un any i mig que ho havia deixat però hi rumiava des de feia dies. Just després de comprar la pistola, havia decidit que la gravetat de la situació justificava plenament una recaiguda. Aquell primer cigarret després de tant de temps d’abstinència el va marejar una mica però li va saber a glòria.
Fins al vespre no podria posar en marxa el seu pla. Tenia més de dotze llargues hores d’espera per endavant i estava nerviós. Va engegar el televisor per provar de distreure’s, però no se’n va sortir. Tampoc va aconseguir aclucar l’ull ni concentrar-se en la lectura de la novel·la que tenia començada. Cap a migdia, més per entretenir-se amb alguna cosa que perquè en realitat tingués gana, es va preparar un entrepà i se’l va menjar mentre provava de fer una ullada al diari. A dos quarts de cinc, visiblement neguitós, va tornar a sortir per la porta, aquesta vegada per anar a recollir els nens a l’escola.
Cap a tres quarts de nou la seva dona va arribar a casa, cansada i capficada. El metro, que per culpa de les obres de l’AVE s’havia tornat a espatllar. Els nens ja dormien i no va gosar entrar a fer-los un petó per por que en veure-la no es desvetllessin, tot i que l’endemà era dissabte i no havien de matinar. La Carmen no tenia gana i li feia mal l’esquena. Se sentia culpable, sobretot per l’Oriol, que encara era molt menut i l’enyorava. En lloc de dedicar-se a jugar amb el seu fill, com de petita havia fet amb ella la seva mare, la Carmen s’havia de passar vuit hores al dia engabiada en un despatx sense finestra a canvi d’un sou irrisori, fent una feina que no li reportava la més mínima satisfacció professional ni cap mena de vida social. Però el necessitaven, aquell sou, i per això l’Oriol anava a la guarderia des dels tres mesos i ella i l’Ernest havien de conformar-se amb dedicar als fills els caps de setmana, una vegada feta la compra i endreçada la casa mentre els nens miraven embadalits a la televisió alguna d’aquelles sèries de dibuixos animats que ells sempre havien jurat que evitarien que miressin. Mentre la Carmen pensava en totes aquestes coses i plorava com una bleda sota la dutxa, l’Ernest va preparar una truita i va parar taula.
Durant el sopar, l’Ernest va provar de mostrar-se alegre i li va explicar que havia quedat per fer una copa amb un vell amic que ella no coneixia. Se l’havia trobat pel carrer, de casualitat, quan anava a comprar el diari, i havien quedat al vespre per xerrar una estona. Li havia semblat que al seu amic les coses li anaven bé, o sigui que miraria d’aconseguir de la seva butxaca aquells dos mil euros que evitarien que la seva vida se n’anés en orris.
—És que fa un fotimer d’anys que no el veia —va dir l’Ernest per justificar-se—. A més, com que està divorciat i no té fills, segurament la cosa s’allargarà i arribaré una mica tard… —va afegir esperant la reacció de la seva dona.
La Carmen, que més aviat acostumava a rondinar quan ell quedava algun vespre amb els seus amics traductors per parlar de les misèries de la professió, no només no va protestar sinó que li va dir que no s’amoïnés. Es conformava amb que en tornar la despertés i li expliqués com havia anat la cosa. També estava preocupada, i molt, pel desastrós estat de les seves finances. La Carmen sabia que la seva situació econòmica era greu, tot i que el seu home, caritativament, havia estalviat explicar-li fins a quin punt.
Al voltant de les onze, amb la Carmen ja al llit, l’Ernest va sortir de casa vestit amb uns texans vells, una camisa blanca i la caçadora marró on duia amagada la pistola de joguina. En una de les butxaques també hi portava unes ulleres de sol, marca no t’hi fixis, i un barret de roba de color marró. A la cantonada de casa, amb el cor a mil per hora però amb la resolució de qui ja no té res a perdre, va aturar el primer taxi lliure que li va passar pel davant i, un cop dins, li va demanar al taxista amb veu tremolosa:
—Porti’m a l’Up & Down, si us plau.
A Barcelona no hi ha cap taxista que no sàpiga on es troba l’Up & Down, sobretot entre els que fan el taxi de nit. Situada al nord de la Diagonal, la discoteca havia conegut temps millors, abans que altres locals d’oci estratègicament ubicats a la zona del Port Olímpic li arrabassessin els primers llocs en el rànquing del glamour. Quedaven lluny els dies en què la corbata era obligada i les sabatilles esportives estaven prohibides, però tanmateix hi continuava havent un procés de selecció que començava pel vestuari i acabava en la butxaca. A l’Up & Down, com a la majoria de discoteques de moda, s’estilava una estètica desenfadada que oscil·lava entre els texans foradats de marca, combinats amb samarretes de disseny, i l’uniforme casual de les joventuts del partit conservador, gomina i nàutiques incloses. Els entrenats ulls dels porters que custodiaven l’entrada difícilment haurien deixat travessar la porta d’aquell temple de l’esbarjo burgès a algú tan poqueta cosa com l’Ernest, però ell, en realitat, no pensava pas entrar-hi. Es quedaria a fora i es limitaria a fer de voltor, a l’aguait d’una presa fàcil. Tot i que no hi havia entrat mai, allí dins, estava convençut que l’Up & Down era una de les discoteques que encara freqüentava la gent de diners de Barcelona.
La solució que finalment se li havia acudit a l’Ernest per aconseguir aquells dos mil euros que tan desesperadament necessitaven era prou senzilla: pensava robar-los a punta de pistola de joguina. Ara bé, una vegada presa aquesta decisió, les seves fermes conviccions ètiques i la seva rígida escala de valors l’obligaven a limitar el camp de possibles objectius als rics. No volia arriscar-se a atracar per atzar un mort de gana com ell, la qual cosa, d’altra banda, probablement resultaria més senzilla. De manera que, després de donar-hi unes quantes voltes, havia arribat a la conclusió que la millor opció era desplaçar-se al lloc on vivien i es divertien els benestants. Va considerar, doncs, que un divendres a la nit, en una discoteca pija com aquella, hi trobaria força ricatxos per metre quadrat. No s’equivocava. El lloc, a més, tenia l’avantatge afegit d’estar rodejat de carrers amples, solitaris i mal il·luminats.
En teoria, el fet en si de robar, és a dir, l’abast moral del problema, en aquells moments no l’amoïnava. Una cosa era fer-se lladre per no haver de pegar brot, pensava, i una altra molt diferent ingressar a la confraria de sant Dimes davant la manca d’altres opcions. No era que robés per poder posar el plat a taula, sinó, pitjor encara, per continuar tenint un menjador on encabir-hi una taula sobre la qual poder posar-hi quatre plats. Naturalment, donada la seva absoluta inexperiència en l’ofici, li preocupava encertar-la a l’hora de triar la seva víctima i, per descomptat, no acabar a comissaria convertit en part del problema en lloc de ser-ne la solució.
Quan va arribar a la discoteca, al voltant de dos quarts de dotze, l’Ernest es va adonar que el local tot just acabava d’obrir les portes i que el restaurant que hi havia al costat era ple de gent sopant. La façana era tota de vidre, com manaven els cànons d’aquella modernitat de fireta a la qual Barcelona era tan aficionada, la qual cosa volia dir massa testimonis i gent tafanejant. A l’entrada de l’Up & Down, tres nois força joves, vestits rigorosament de negre i amb uns petits aparells enganxats a les orelles, examinaven el personal i cedien o barraven el pas. L’Ernest es va neguitejar una mica i es va mantenir a distància, procurant quedar fora del seu radi d’observació. La seva idea era abordar algú que sortís d’aquell local una mica pet i fer-lo passar pel caixer, o sigui que segurament n’hi havia per estona. Potser passarien hores abans no trobés una víctima adequada a qui abordar amb la seva pistola de joguina, per la qual cosa va decidir prendre-s’ho amb calma i anar a fer una copa a un pub irlandès que hi havia a l’altra banda del carrer.
El pub, força ple, estava emboirat de fum. La il·luminació era tènue i a la televisió retransmetien un partit de futbol de la lliga anglesa que alguns clients estrangers seguien amb entusiasme. Afortunadament, la seva presència no va despertar l’interès de ningú. L’Ernest va asseure’s a la barra fingint mirar-se el futbol i va demanar una cervesa. Al cap d’una estona, però, prudentment es va passar al whisky mentre les seves neurones recuperaven agraïdes el temps perdut d’aquell any i mig que havia estat sense fumar. Va anar al lavabo a pixar un parell de vegades, per un problema de nervis més que no pas de pròstata, i cap a dos quarts de dues de la matinada va marxar del pub amb la idea de procurar-se un amagatall discret pels voltants de la discoteca. Aprofitant la foscor de la nit i la tenebrosa llum carabassa de l’enllumenat de baix consum dels fanals, gentilesa de l’alcalde, va posar-se a l’aguait mirant de no cridar l’atenció mentre pregava perquè el lloc no estigués minat d’escoltes o de guàrdies de seguretat.
Havia estat una bona idea la cervesa i el parell de whiskys que s’havia pres mentre matava el temps, així com la provisió de nicotina que duia a la butxaca. Era el que necessitava per acabar de reunir el coratge que requeria una situació tan excepcional a la seva vida com ho era aquella. Va notar com tots els músculs del cos se li posaven en tensió i com el cor començava a bategar-li més de pressa i amb més força. Si hagués estat caçador, hauria reconegut aquell neguit silenciós d’adrenalina desbocada circulant-li per les venes, però com que no ho era es va espantar pensant que potser tindria un atac de cor. S’havia d’asserenar, de manera que va agafar aire i el va deixar anar a poc a poc unes quantes vegades, com li havien ensenyat a fer a l’hospital. Aquella nit l’Ernest Fabià, traductor de l’anglès i especialista en els ritus d’aparellament dels indis tupí guaraní, estava a punt de convertir-se en un lladre. El que no s’imaginava, però, és que també estava a punt de convertir-se en la coartada d’un home a qui al dia següent acusarien d’assassinat.