8

Vam decidir (o, per ser més exactes, el Borja va decidir) que jo dedicaria un parell de dies a llegir Drecera al paradís mentre ell s’ocupava de fer no sé quines gestions a les altes esferes, em penso que relacionades amb un torneig de golf en què participava la Merche. La novel·la era un totxo de cinc-cents folis i li vaig proposar que ens repartíssim la feina. No me’n vaig sortir.

—Noi, tu vas estudiar filologia —va argumentar.

—Sí, però no vaig acabar la carrera. I a més, d’això fa una pila d’anys!

—Potser t’agradarà i tot.

Teníem feina, i en lloc de posar-me a fer neteja al despatx, vaig marxar de seguida cap a casa amb el manuscrit sota el braç, resignat a haver de dedicar unes quantes hores de la meva vida a la lectura d’aquella novel·la inèdita. Normalment m’agrada llegir una estona al vespre, abans d’anar a dormir, i, a diferència del meu germà, jo no sols llegeixo novel·les policíaques. Ara bé, a mi les novel·les em duren un mes com a mínim —dos si passen de les tres-centes pàgines o si hi ha partits de la Champions— però ara el Borja pretenia que m’empassés aquella novel·la d’una tirada, i a més a més prenent notes. Segons el veredicte unànime del jurat, Drecera al paradís havia merescut guanyar un premi que potser no gaudia del prestigi d’altres però que era molt generós, i com que automàticament les novel·les premiades es converteixen en èxits de vendes, suposava que com a mínim seria distreta. Sabia que a la Montse li agradaven les novel·les de la Marina Dolç i em semblava haver-ne vist alguna per casa, tot i que reconec que jo no n’havia llegit cap. En aquells moments, tenia a la tauleta de nit un llibre entretingudíssim que passava al Congo i que dissortadament s’hauria d’esperar.

En teoria, la darrera novel·la de la Marina Dolç podia contenir la clau per esbrinar qui havia posat fora de circulació la seva autora, cosa que d’entrada a mi em semblava una mica agafada pels pèls. Però el meu germà tenia raó: un detectiu ha de ser metòdic i aquella novel·la podia contenir alguna pista. Vaig anar, doncs, cap a casa, conscient que tindria pau fins a les sis, hora en què els nens arriben de l’escola. La Montse era al Centre Alternatiu, amb les seves teràpies, i sabia que aquell migdia no vindria a dinar a casa. Com que el dilluns és dia de sessió antitabac i després del cap de setmana hi sol haver moltes recaigudes, la Montse es passa el dia animant les seves clientes i passant ella mateixa el mono. Així, doncs, vaig fer un mos tot sol mentre fullejava la crònica de successos per ambientar-me, i tot seguit vaig agafar aquella pila de folis disposat a començar-ne la lectura. M’hi vaig posar amb curiositat, però també amb un cert respecte. Era la primera vegada que llegia un manuscrit original que molt poca gent havia llegit abans.

Jo no sóc crític, ni cap expert, i per tant no puc dir si Drecera al paradís és o no és una bona novel·la. Però el que és segur és que, si no fos perquè el Borja i jo havíem acceptat ocupar-nos del cas, l’hauria desat al prestatge cap a la pàgina trenta i me n’hauria anat a fer un volt. Pintava bé al principi, perquè a la pàgina tres hi havia un assassinat i la cosa prometia, però, com dirien les meves filles, la resta era un rotllo, una empanada mental, un autèntic garbuix d’amors, traïcions i desenganys, al meu entendre sense solta ni volta. Potser la novel·la seria molt bona, no dic que no, però a mi se’m feia interminable. Cada vegada que m’empassava un altre glop de cafè per fer baixar gola avall el que llegia recordava, per tranquil·litzar-me, que la dosi de Voltaire era de vint-i-vuit tasses al dia i, que se sàpiga, mai no va tenir un atac de cor. Quan vaig aconseguir acabar-la, tenia una intensa tremolor a tot el cos i un fortíssim mal de cap.

—Ja te l’has llegit? —em va preguntar impacient el meu germà per telèfon dimarts al vespre.

—Encara no.

—I ara? Que ja l’has acabada? —la pregunta es va repetir dimecres.

—Que no. Quin rotllo, noi!

—Doncs espavila.

Vaig trigar tres dies sencers a empassar-me-la, tot i que digerir-la no crec que arribi a fer-ho mai. Ja era dijous, i com que a la tarda el Borja havia d’acompanyar la Lola no sé on, vam quedar al vespre al Harry’s per fer una copa. Quan vaig arribar, ell ja hi era i parlava per telèfon, em penso que amb la Lola. Em sembla que s’estaven barallant. Vaig fer veure que no me n’adonava i vaig treure la llibreta on havia anat fent anotacions a mesura que llegia el llibre. El Borja va penjar de seguida i em va demanar que comencés. Semblava mort de curiositat.

—A veure, la primera cosa és que l’acció se situa a Venècia, als anys vint del segle passat, o sigui que és una novel·la més o menys històrica —vaig dir consultant les meves notes.

—Home, pinta bé —va fer el meu germà, que se sentia una mica culpable d’haver-me encolomat aquell totxo—. Els anys vint són una època refinada, molt aristocràtica… Deixant de banda tot el merder de Rússia, esclar.

—El personatge principal és la comtessa Lucrècia Berluschina de Castelgandolfo —vaig continuar explicant—, una refinada aristòcrata italiana d’origen català, viuda i molt rica.

—Ho veus? Ja t’ho deia…

—Tu espera. Resulta que la comtessa ha escrit una novel·la i l’ha presentat sota pseudònim a un premi literari que es falla a Venècia, en un famós hotel.

—Sí, home! Deu ser aquell famós hotel del Lido. La Merche m’hi va portar una vegada. Saps que fa anys hi van rodar una pel·lícula?

—La qüestió —el vaig tallar per no perdre el fil— és que amb motiu del premi la comtessa aquesta, que viu a Roma, decideix anar a Venècia. Naturalment, s’allotja a l’hotel on es lliurarà el premi i on casualment coincideix amb un fotimer d’examants. La comtessa és una dona bonica, jove, intel·ligent, culta i bla bla bla, però és víctima del masclisme dels cercles literaris, que estan dominats pels homes. Ella té molt de talent, però com a escriptora ningú no li fa gaire cas. A més, la seva posició desperta l’enveja dels altres escriptors, perquè és una dona molt rica.

—Hum… Com la Marina Dolç —va apuntar el Borja.

—I encara hi ha més coincidències, perquè la novel·la que la comtessa presenta al premi sota pseudònim es titula Drecera al paradís.

—No m’ho diguis: és la novel·la que guanya el premi —va deduir el Borja, que començava a posar-se nerviós.

—Ho has encertat. I la cosa no s’acaba aquí: aquella mateixa nit, després d’una d’aquelles festes que a tu t’agraden, amb xampany, ostres i caviar, la comtessa és assassinada a la seva habitació. Algú li rebenta el cap.

—Igual que a la Marina Dolç!

—No ben bé —vaig replicar—. Pel que tu m’has explicat, la Marina Dolç li va obrir ella mateixa la porta al seu assassí. No sé si abans de morir va tenir temps d’adonar-se del que li passava, però en teoria el va veure. La comtessa, en canvi, cau a terra sense veure-li la cara al seu botxí. Tot i que encara hi ha una altra coincidència…

—Canta.

—L’arma que fa servir l’assassí de la comtessa és l’estatueta del premi que acaba de guanyar: una reproducció a escala del David de Miquel Àngel.

—Home, té més gràcia que allò de la poma —va fer el Borja—. Vas veure les fotografies? Aquella mà semblava les torres de la Sagrada Família…

—Tot això passa a les tres primeres pàgines de la novel·la, però no t’ho perdis: les quatre-centes noranta-set restants són el temps que la comtessa triga a caure morta a terra. Durant aquest brevíssim lapse de temps (de fet, uns pocs segons), la paia es dedica a fer un minuciós repàs a la seva vida per intentar deduir qui és el culpable —vaig fer un bon glop de gin-tonic—. Noi, reconec que quan portava llegides unes dues-centes pàgines jo mateix hauria confessat per tal d’acabar d’una vegada!

—Home, aquesta escriptora venia molt. A més, li van donar el premi. Alguna gràcia deu tenir, la novel·la… —va replicar el Borja.

—Bé, cada sis o set pàgines hi ha una escena de marro força pujada de to. Una altra cosa no, però el vocabulari porc sí que el dominava, la Dolç aquesta… La veritat és que amb tanta carn he acabat embafat.

—Ja. Però, al final qui és l’assassí? —va fer el Borja impacient—. Un home? Una dona? Un amant? Un altre escriptor?

—Doncs resulta —vaig deixar anar un esbufec— que després de tant de rollo et quedes amb les ganes de saber qui l’ha mort. Més que res per donar-li les gràcies, esclar.

—Però alguna pista hi deu haver…

—Doncs mira, no. Segons les meves notes —vaig consultar la llibreta—, entre mascles i femelles he comptat quaranta-tres amants (amb la descripció detallada dels quaranta-tres polvos corresponents), dos exmarits, cinc excunyades, quatre sogres, set amigues, tres amics gais, almenys cinc escriptors ressentits, sis minyones i un parell de majordoms. La llista de mòbils i sospitosos és inacabable. Una vuitantena, pel cap baix.

—Genial —va fer el Borja arrufant el nas.

Necessitava un altre gin-tonic. El Borja, que com sempre prenia Cardhu, va demanar una altra ronda. Eren gairebé les onze i el Harry’s començava a animar-se i emplenar-se de gent i de fum. Aquella cocteleria de l’Eixample s’estava convertint en el nostre segon despatx i jo no ho lamentava: resultava més acollidora que aquella oficina d’opereta on rebíem els clients. Sort que encara queden establiments com aquest a Barcelona, perquè personalment no m’agraden gens els bars pijos que també freqüenta el Borja. Em fan sentir incòmode i sempre m’acabo posant de mal humor.

—De tota manera, ja seria massa coincidència, no? Vull dir que l’assassí de la Marina Dolç es correspongués amb l’assassí de ficció de la Lucrècia aquesta —vaig apuntar—. Molt tonto hauria de ser…

—O molt llest.

—Esclar que, d’altra banda, si l’Amadeu Cabestany va fullejar la novel·la, ni que fos per sobre, tenia prou motius per cabrejar-se quan va veure que ella guanyava el premi —vaig dir provant de posar-me a la seva pell—. No sé què tal deu ser la seva novel·la, però…

—Aquí la tinc. —El Borja me la va mostrar—. L’he portat perquè també li facis una ullada.

—Ah no! Ni parlar-ne! —m’hi vaig negar en rodó—. Aquesta et toca a tu.

La novel·la de l’Amadeu Cabestany era força més curta —amb prou feines arribava a les dues-centes pàgines—, però el títol no era gaire engrescador.

—Engalavernats a la barrundanya —vaig llegir—. I això què collons vol dir?

—Ni idea… —va fer el Borja, resignat a haver d’esmerçar-hi el cap de setmana—. Però podem preguntar-l’hi a la seva agent. He quedat amb ella demà al seu despatx.

Drecera al paradís era, doncs, un camí sense sortida. Pel que fa a l’assassinat de la seva autora, de drecera no semblava tenir res. Ens vam acabar aquella segona copa i, com que ja era una mica tard, el meu germà es va oferir a acompanyar-me a casa amb l’Smart. Vaig acceptar l’oferiment sense rumiar-m’ho. Tenia ganes d’agafar el llit i oblidar-me d’aquella novel·la espantosa. Si m’afanyava, potser encara trobaria la Montse desperta. Al capdavall, potser no n’estava tant, d’embafat.

—Ja saps que demà al vespre tenim festa al terrat —vaig dir recordant que l’endemà era la revetlla de Sant Joan—. Diu la Montse que la Lola t’hi ha convidat.

—Sí, bé, ja veurem què faig… Potser m’hi passaré una estona —va fer una mica incòmode.

Suposava que a la Merche, l’amistançada oficial, li tocava passar la revetlla amb el seu marit i els seus amics rics, o sigui que era força probable que acabéssim tenint el Borja menjant coca al terrat de casa. No estava segur que fos una bona idea, més que res per la Lola, que cada dia es fa més il·lusions. Moltes mandangues amb això del feminisme i l’alliberament sexual, però la Lola és especialista a patir com una bleda. Serà molt moderna i tot el que vulguis, però estic convençut que per culpa del Borja es fa els seus bons tips de plorar, tot i que ella s’ho ha buscat.

—Passaré demà a recollir-te a dos quarts d’onze —va dir quan ja érem davant de casa meva—. Sigues puntual.

—I tu que t’ho passis bé amb la novel·la… —vaig fer amb un somriure fals, desitjant interiorment que aquell llibre fos tan infumable com el que m’havia tocat a mi.

Si el meu germà es pensava que per convidar-me a un parell de gin-tonics i acompanyar-me amb cotxe a casa li perdonaria tan fàcilment que m’hagués fet empassar aquell torró de cinc-centes pàgines, anava ben errat.