ANNEX

Per acabar, m’agradaria fer un resum cronològic del desenvolupament dels fets relatius a la mort de la Júlia Martí i Figades, un personatge fictici que creïblement podria ser real.

22h. — El Pau entra al bar i es coneixen amb la Júlia.

22:30h. — La Júlia veu l’home i surt corrents del bar.

23h. — El Pau i la Júlia es retroben al Parc de la Trinitat i es deixen portar pels seus instints sexuals.

24h. — La Júlia torna a veure l’home i se’n torna a anar corrents.

0:30h. — La història comença, la Júlia està corrent.

1h. — La Júlia arriba al mirador Nicolet.

1:15h. — La Júlia cau daltabaix del mirador.

(Les hores són aproximades).

Amb aquest llibre també m’agradaria trencar mites sobre la malaltia mental, en concret amb l’esquizofrènia. No faré una explicació exhaustiva de la malaltia ja que actualment es pot trobar fàcilment informació sobre aquest trastorn mental.

L’esquizofrènia és un Trastorn Mental Sever que afecta un 1% de la població mundial. En l’esquizofrènia hi ha un desequilibri en els neurotransmissors, i com a conseqüència hi ha una alteració en les funcions que regeixen la conducta, el llenguatge o comunicació, l’afecte, les percepcions, la motricitat, la motivació i la cognició.

Hi ha una gran varietat de manifestacions de la malaltia, però principalment es caracteritza per una pèrdua de contacte amb la realitat, una desorganització neuropsicològica, trastorns de conducta, presència d’al·lucinacions i deliris, i l’existència d’un món propi. En el cas d’aquesta història, el mon propi de la Júlia era un món on era perseguida per un home (al·lucinació visual i auditiva), sense saber per què.

Normalment les persones que tenen esquizofrènia (que no esquizofrènics, ja que no parlem de cancerígens ni griposos, sinó que parlem de persones que tenen càncer o persones que tenen la grip) tendeixen a autoagredir-se, ja que no poden eliminar les veus que senten en el seu cap o les coses que veuen, o no poden acabar amb la simptomatologia que el fa embogir. Només els medicaments poden reduir aquests símptomes (i dic reduir, no eliminar), però els generen uns efectes secundaris molt desagradables.

Trencant mites:

Mite: «Les persones amb esquizofrènia són violentes i agressives». La realitat: Les persones amb esquizofrènia acostumen a tenir por o dolor, i no necessàriament són violentes; normalment tendeixen a fer-se mal a si mateixes. Els casos d’agressió d’una persona amb esquizofrènia als seus pares, que surten en les notícies, no representen totalment la realitat, és un cas d’entre molts. Hi ha més probabilitats que una persona sense esquizofrènia et faci mal que una amb aquest trastorn mental.

Una realitat: Les persones amb esquizofrènia s’acostumen a tancar en si mateixes fins al punt de no sortir ni al carrer, i poden estar-se així tota la seva vida si no hi ha algú que els forci o motivi a sortir. Anar a comprar el pa, per exemple, per a ells és un pas molt important.

Mite: «Les pastilles curen l’esquizofrènia». La realitat: Els antipsicòtics només redueixen la simptomatologia positiva (al·lucinacions, deliris,…), però no actuen sobre la negativa (aplanament afectiu, falta de motivació,…). A més, tenen bastants efectes secundaris (parkinsonisme, sequedat de boca, disminució de la libido, apatia, sedació, augment de pes, etc.); encara que al llarg dels anys s’han reduït molt aquests efectes secundaris.

Una realitat: La incidència de l’esquizofrènia és de l’1% de la població mundial. És a dir, si la població total mundial (a data de 2008) és de 6.706.993.152 (sis mil set-cents sis milions nou-cents noranta-tres mil cent cinquanta-dues) persones, de totes aquestes persones, 67.069.931 (seixanta-set milions seixanta-nou mil nou-centes trenta-una) tenen esquizofrènia. Tenint en compte que la població total d’Espanya (a data de 2010) és de 46.745.807 (quaranta-sis milions set-centes quaranta-cinc mil vuit-centes set) persones, feu comptes. Si de cada cent persones una té esquizofrènia, les probabilitats de patir-ne tu, o jo, o ell són elevades, si és que encara no la patim.

En la societat actual, una societat orientada només cap a les persones útils (laboralment parlant), no hi ha lloc per a les persones que pateixen aquesta malaltia (i tampoc hi ha lloc per a moltes altres persones, com els jubilats, els joves problemàtics, gent amb alguna disminució física, i un etcètera molt llarg), cosa que fa que siguin apartades, marginades i infravalorades. Existeixen bons tractaments rehabilitadors, el que no hi ha és una societat que els accepti; per tant el problema no és seu, ells prou en tenen amb la malaltia, el problema és de la gent que els considera persona non grata, el problema és de la societat que els aparta perquè no són normals (qui és normal?), perquè no són útils (no en són?).

No m’agrada utilitzar la paraula boig per referir-me a les persones que tenen algun trastorn o malaltia mental. Un boig per a mi és una persona que és capaç d’iniciar una guerra per a aconseguir petroli i construir un oleoducte en un altre país. Un boig per a mi és una persona capaç de dur a terme un genocidi sense cap ni peus, i assassinar a gent per la seva provinença o religió. Un boig per a mi és una persona capaç de llençar bombes atòmiques a tota una població inofensiva i causar mals al llarg de dos-cents anys. I si seguís no acabaria mai. Han passat masses barbàries, i tot perquè uns bojos arriben al poder i fan bogeries. Bogeries inhumanes, racistes, sense fer ús del seny.

La persona amb trastorn mental només té una disfunció en els neurotransmissors del seu cervell, i com a conseqüència pateix alteracions de conducta, alteracions en la comunicació, alteracions de l’afectivitat, al·lucinacions, deliris… Així doncs, ell també és un boig?

Els bojos obren camins que més tard recorren els savis.

C. Dossi

La Júlia, noia jove de vint-i-quatre anys.

Algú la persegueix.

El Pau, noi jove de vint-i-tres anys. És intrèpid i gaudeix del present.

La Marta, dona de quaranta-dos anys, mare de la Júlia.

I una persona. Diuen que un home.

Són alguns dels personatges de Non grata, una novel·la fàcil de llegir amb els capítols un pèl desordenats, en la qual es mostren persones, comportaments o facetes que acostumen a no ser acceptats socialment, ja sigui per prejudicis, per falta d’empatia, o per mites socials.

Algú mor, no se sap qui l’ha matat, tot i que alguns ho tenen molt clar. Tot és com sembla?