PART 2

Ja és divendres. Quasi han passat dos dies des que la Júlia va morir. En la ciutat tot segueix igual, com si aquesta mort no hagués succeït. Cada persona segueix repetint la seva pròpia quotidianitat, ja sigui imposada o escollida.

La llum del crepuscle tenyeix la ciutat, les parets i l’ambient d’un color rosat màgic i hipnotitzant. Des de dins del bar Kseta, a través del vidre-paret, totes les coses es veuen en tonalitats rosades, com si es mirés a través d’un got de lambrusc.

Hi ha considerablement més gent que el dimecres per la nit, ja que és divendres al vespre i molta gent aprofita aquest moment per a esvair-se, fruir de la vida, trencar amb la monotonia, xerrar amb els amics i companys, comentar com ha anat la setmana, divertir-se, oblidar-se de les preocupacions durant uns moments.

Després d’una llarga jornada, el Pau i el Robert intenten esbargir-se fent unes canyes, asseguts en tamborets a la barra del bar.

—Així què tio, com t’ha anat l’examen? —diu en Robert.

—Buf… bé… en realitat prou bé, havia estudiat bastant. Aquest semestre vull treure bones notes, ja vaig fer prou el burro el semestre passat. A tu com t’ha anat?

—Com el cul. No entendré mai la Física-mecànica quàntica. Tens sort d’haver escollit una carrera de lletres.

—Tu vas escollir fer-ne una de ciències.

—Ja… però sóc molt desafortunat…

I es posen a riure. El Robert és una persona una mica gandula però molt optimista, divertida i despreocupada. De vegades aquesta forma de ser li juga males passades, ja que deixa les coses a mitges i no se’n preocupa més, però després ha de rebre’n les conseqüències. Però sembla que aquest cop s’ha pres seriosament acabar la carrera. A més, el fet de compartir pis amb el Pau l’ha ajudat a que s’esforci i estudiï més.

—Ja t’has acabat la canya? —li pregunta el Pau.

—I tant tio, això és aigua. Cambrer! Un altre parell de canyes! —diu, cridant—. Va, acaba-t’ho! Avui hem de celebrar que ja només ens queden dos exàmens!

—Tu sempre tan optimista —diu el Pau, somrient. I es beu el que li queda en el got d’un glop.

Després d’una bona estona parlant i d’un parell de canyes més, el Robert canvia bruscament de tema de conversa i pregunta al seu company de pis, ara amb una mica de dificultats a l’hora de pronunciar les paraules degut a l’efecte de l’alcohol:

—Hòstia ara que hi penso, t’ha tornat a trucar la policia per parlar sobre la tia aquella?

El Pau es queda sobtat per la pregunta, arruga el seny i diu, també pronunciant amb una mica de dificultat les paraules:

—No es diu «la tia aquella», es diu Júlia. I no, no m’ha tornat a trucar. I espero que no em truqui mai més, no vull ser sospitós d’un assassinat. Em dóna molt mal rotllo. I tu ets un cabró, no oblidaré mai que hagis donat el meu número de mòbil a la policia. Quina merda de company de pis que tinc.

—Eeeiii tranquil… Què volies que fes? És un delicte no col·laborar amb la policia.

—Doncs haver dit que no el tens. De vegades ets tan poc espavilat…

—No ho veus que no s’ho creuria ningú això. Fa un any que som companys de pis, sé que t’agrada pixar amb la porta tancada, però no tinc el teu número de mòbil, no? Mira que n’ets de llest de vegades…

—Tu de què vas!? —diu el Pau, i li fa un cop de puny fluix a l’espatlla. I esclaten de riure.

Què sa és riure! Què agradable és veure les persones riure de veritat, sense timidesa, sense pors, riure lliurement, no per complicitat.

El Pau demana dues canyes més. Ja en porten cinc cadascun. La sensació etílica els envolta i els aïlla de l’exterior. Se senten dins d’una bombolla, sense ser totalment conscients del que passa al seu voltant. En aquests moments només els importa el seu present, ells mateixos, les seves històries i la cervesa.

L’alcohol normalment elimina barreres d’inhibició social i ens fa ser més oberts i menys tímids, per això riem més o som més atrevits. Però passat un cert llindar multiplica la nostra felicitat o la nostra tristesa. També pot fer que diguem coses que no volíem dir, o coses que no hauríem d’haver dit. O sí.

—Robert… —diu el Pau, pronunciant les erres com els anglesos i menjant-se la te final. Sembla que ningú l’hagi de poder entendre, però els borratxos entenen el seu propi dialecte.

—Diga’m.

—És que… quan… —para de parlar de cop, fa que no amb el cap i diu—: Res.

—No, digues.

—Res.

—Digues! No pots fer això tio, no pots començar a dir quelcom i deixar-ho a mitges. És el pitjor que pots fer, i encara més a un amic.

—D’acord —diu el Pau, i fa un llarg glop de la seva cervesa. Després d’uns segons continua—: T’he d’explicar una cosa, que no sap ningú.

—Jajajajajaja —comença a riure el Robert—. Ja ho saps que sóc el teu capellà i em pots confessar el que vulguis. Tres pares nostres i tot solucionat.

—És una cosa seriosa. I no sé per on començar.

—A veure. Respecte quin tema és la cosa?

—Respecte la Júlia.

—La Júlia la morta?

—Sí… —El Pau llença una mirada fulminant al Robert—. Respecte la Júlia, la meva amiga que va morir la matinada del dijous.

—I què passa amb ella?

—Doncs… que t’he mentit.

—Sobre què?

—I també he mentit a la policia —diu, ometent la pregunta del Robert.

El Robert queda estranyat.

—I exactament en què has mentit?

—Doncs… la història no va acabar després que ella marxés del bar.

El Robert obre els ulls com unes taronges i queda paralitzat. Pel seu cap alcoholitzat estan passant moltes idees, i moltes d’aquestes no són gaire optimistes. Finalment diu:

—Tu… tu… tu… has matat la Júlia???????

—Nooooooooooooo!!! —diu el Pau espantat, mirant arreu del seu voltant. Mira cap al Robert i diu, ben fluix—. No cridis tant! Que encara ens sentirà algú.

—Doncs explica’m això que m’has dit perquè no sé per on vas —diu el Robert desconcertat, també ben fluix.

El Pau s’acomoda bé en el tamboret, fa un altre glop de cervesa, generant en el Robert la realització de les mateixes accions, i mira cap al seu company disposant-se a parlar:

—La Júlia va veure algú a fora i se’n va anar corrents, fins aquí bé, no?

—Sí.

—Després jo vaig deixar la seva jaqueta en el bar, pensant que potser aniria a buscar-la, vaig pagar la meva canya i me’n vaig anar, direcció cap a casa. Pel camí estava totalment abstret pensant en el què havia passat, i quan passava pel costat del Parc de la Trinitat vaig llençar una llauna molt fort, de la ràbia, i va volar amunt i va caure al cap de la Júlia, que resulta que estava darrere els matolls de l’entrada —explica el Pau animadament, representant la situació sobre la barra del bar amb els dits—, i vam anar a donar una volta pel parc. I llavors no sé com va anar que vam follar.

—Quèèè??? —diu, tot esverat.

—Que no cridis! —diu el Pau, nerviós.

—Vau follar tio? Això no és mentir, això és més que mentir! I què tal? Ho fa bé?

El Pau se’l queda mirant amb cara de resignació. I continua:

—Bé, follar el que s’entén per follar… no vam follar. Li vaig fotre el dit.

—Jajajajaja m’estàs sorprenent. I què va fer ella?

—Crec que va gaudir molt. Hauries d’haver-li vist la cara… de plaer… de… buf…

—No et preguntava això.

—Ja ho sé, ets un pervertit. Però no va passar res més. Jo vaig gaudir molt veient-la allà, estirada, amb la seva preciosa cara i els ulls tancats, gemegant de plaer.

—Ets un romàntic de merda.

—Gràcies —diu el Pau, sarcàsticament.

La parella d’amics s’acaben la cervesa que els queda en el got d’un glop. El Robert es disposa a fer el gest de demanar una altra ronda, però el Pau li baixa el braç i li proposa:

—Són les deu, portem aquí casi quatre hores bevent cervesa i encara no hem menjat res. I si demanem uns entrepans?

Després de pensar-ho una estona, el Robert afirma amb el cap. Es demanen els entrepans i continuen xerrant.

—I a la policia no els vas dir res del que va passar en el parc?

—No. És igual si ometo aquest tema, no? El resultat final és el mateix: la vaig conèixer aquell dia i jo no estic relacionat amb la seva mort.

—T’estàs fotent en un merder tio. Com la policia ho descobreixi l’has cagat.

—Però no té perquè descobrir-ho.

—Ja, però a saber les proves que vau deixar en el parc sense adonar-vos-en. I si la policia descobreix alguna cosa et pot acusar de vés a saber què.

Els dos amics deixen de parlar mentre els serveixen els entrepans.

—El de fuet és per mi —diu el Robert.

—Sí, el vegetal per a mi —diu el Pau.

Tan bon punt el cambrer deixa els plats al seu davant comencen a menjar. A mesura que van menjant el grau d’alcoholització els va baixant. Durant uns minuts, i sense adonar-se, no es parlen, només devoren l’entrepà. Tenien més gana de la que pensaven.

Després de menjar el Pau diu:

—Saps què em va dir la Júlia, que aquest seria el nostre secret. No li ho diguis a ningú, si us plau.

La nostra oïda percep un nyec-nyec, però espaiat. Com el so que emet algú quan camina a poc a poc i de puntetes sobre un terra de parquet vell. Però no, aquest nyec-nyec no és d’algú que camina, és d’un balancí dels de iaia.

La senyora Figades està asseguda en el balancí de la seva mare, la qual va morir fa dotze anys i ella encara no ha pogut omplir el buit que li va deixar en el seu cor.

Ara té un altre buit: el de la seva filla. L’únic parentiu que li quedava a part del seu pare, vell, arrugat i ingressat en una residència psiquiàtrica per a persones que molesten en aquesta societat orientada a les persones útils per a generar diners.

Sola a casa seva, mig a les fosques, balancejant-se en el vell balancí lentament, amb la mirada endavant observant no-res. Mirant sense veure-hi. El seu cap està immers en pensaments, tan immers que és com si en aquests moments no estigués vivint, com si no estigués a la Terra.

No sabem què està pensant, però podem intuir-ho. La tristor es reflexa en la seva cara, la buidor es palpa en l’ambient.

De cop i volta sona el telèfon, en una tauleta al costat del balancí. La dona tarda uns quants segons a adonar-se’n. Gira el cap lentament cap a ell i l’agafa, acostant a poc a poc l’audiòfon a l’orella.

—Si digui? —diu lentament i arrossegant les lletres.

—Senyora Figades?

—Qui demana?

—Bona tarda, sóc el Dr. Just.

—Ah… alguna novetat?

—Sí, ahir per la tarda vam realitzar l’autòpsia de la seva filla. Vol que li comenti per telèfon o vol venir al dipòsit?

—Digui-m’ho per telèfon, si no li fas res. Ara no estic per viatges.

—L’entenc senyora Figades. Està bé?

—Sí, sí.

—D’acord. L’hora de la mort és aproximadament a quarts de dues de la nit. La causa de la mort és un traumatisme cranioencefàl·lic a causa de la caiguda, això vol dir que no va patir gaire. No hi ha signes ni hematomes deguts a lluita, o sigui que no sembla que es defensés de ningú. Tampoc hi ha restes seminals, així que tampoc va ser violada.

—Què em vol dir doctor Just? Que la meva filla s’ha suïcidat!? —diu la mare de la Júlia quasi cridant, com si després de sentir aquestes paraules hagués retornat a la Terra.

—No ho sabem senyora Figades, jo només li estic donant els resultats de l’autòpsia, els agents de policia que portin el cas són els encarregats de deduir què va passar. Entre avui i demà es posaran en contacte amb vostè, i els podrà fer les preguntes que vulgui.

—D’acord… Gràcies doctor.

—No es mereixen. Per a qualsevol cosa sap que em pot trucar. Que tingui molt bon vespre.

—Igualment.

La mare de la Júlia penja el telèfon i es posa a plorar. La tristor i la impotència estan acabant amb les seves forces. S’ha suïcidat? La seva estimada filla s’ha suïcidat? No pot ser… ha intentat donar-li tot el que es mereixia, tot el que un fill necessita per a poder créixer sa, feliç, fort… Sí, d’acord que la seva infància no havia sigut la millor de la Terra, en una família d’estatus mig-baix i amb un pare alcohòlic, drogoaddicte i que les maltractava, però ara la Júlia havia aconseguit una bona feina com a comercial. El sou no era gaire elevat però el suficient com per a poder llogar un petit pis i poder menjar cada dia. I no l’havia vist gaire trista. Bé, una mica estranya i preocupada sí, però és normal estar preocupat pels petits problemes de la feina. Què havia passat en el mirador aquella nit? Qui l’havia tirat? Algú havia d’haver-la tirat!

La dona s’aixeca i se’n va a la cuina, caminant feixugament. Sembla que només va vestida amb una bata fina de color marfil fins als genolls, de les d’abans d’anar a dormir. Se li veuen unes cames bastant esveltes, tot i tenir quaranta-dos anys. Un cop dins la cuina agafa un pot de pastilles d’un armariet amb més medicaments, l’obre i n’agafa una. Es queda quieta durant uns segons, de peu i mirant la pastilla. Després mira el pot de pastilles; en l’etiqueta es llegeix Ansiolític. Torna a mirar la pastilla i, després de vacil·lar uns moments, torna a deixar la pastilla dins del pot i d’una revolada el deixa dins l’armariet. Aparta la resta de caixes, caient-ne algunes a terra, i de darrere de tot en treu una petita bosseta blanca, de la mida d’un cigró.

A l’agafar-la, en els llavis se li esbossa un somriure subtil.

Tanca el puny amb la bosseta blanca dins i la posa a la butxaca de la bata. Es dirigeix cap al calendari, situat a la seva esquerra, al costat de la nevera. Divendres… és divendres. La temptació venç la raó. L’ànsia de plaer venç la tristor de la desgràcia.

I se’n va cap a la seva habitació.

El seu caminar ja no és tan pesat, el seu moviment corporal és més harmònic; l’ambient ja no sembla tan buit, tan trist. Però ara es sent més amarg, més perniciós.

La Marta obre els ulls a poc a poc, acabant-se de despertar. Està estirada en el llit de matrimoni de la seva habitació, amb els llençols blancs cargolats entre les seves cames i la manta marró mig caiguda a terra. Està nua completament. Ara es pot apreciar perfectament que el seu cos, tot i no ser tan jove, està ben cuidat. La pell és terça i els pits, tot i haver amamantat una filla, són molt sensuals. Els seus molsuts malucs formen unes marcades corbes femenines en el seu cos, junt amb el seu ventre.

Li fa mal el cap, la ressaca li està passant factura. La llum del sol que entra per la finestra és plena, sense cap núvol. Ja és ben entrat el dia. Mig adormida es gira cap a la tauleta de nit de la seva dreta i mira l’hora en el despertador. Les tres de la tarda!

De lluny sent uns cops, cada vegada més clara i conscientment. Toc, toc, toc. Com algú que pica. Toc, toc, toc. Li sembla sentir una veu. Toc, toc, toc.

—Senyora Figades!

Toc, toc, toc.

—Senyora Marta Figades! Obri la porta si us plau!

La Marta dóna un bot en el llit, botant-li els pits junt amb el salt. Es posa unes calces i la bata marfil d’anar a dormir. Qui deu ser un dissabte al matí? Bé, a la tarda.

Va a pas ràpid al lavabo de la seva habitació. Pixa, obre l’aixeta de la pica i es mulla una mica la cara, mirant-se al mirall. Té el rímel i la ratlla negra dels ulls una mica correguts, i el color dels llavis és un pèl més fosc, degut a les restes de pintallavis vermell fosc de la nit anterior. Es passa per la cara una tovalloleta desmaquillant i, finalment, s’eixuga amb la tovallola. Amb les mans es retoca una mica els cabells i ràpidament se’n va a obrir la porta.

—Ja va! —diu.

Mira a través de l’espiell de la porta i hi veu dos homes uniformats, dos Mossos d’Esquadra. A la Marta li corre un calfred per tot el cos; no s’ho esperava. Obre la porta.

—Bona tarda —diu el Mosso més jove, i després de veure-la en bata de seda es posa un pèl vermell—. Disculpi, hem vingut en mal moment?

—No, no… m’havia quedat adormida.

—Venim a fer-li unes quantes preguntes sobre la Júlia Martí —diu l’altre agent en un to més fred. Es veu a simple vista que és més madur i expert que la seva parella.

—Sí, passin. Seguin —diu senyalant el sofà—. Vaig a… posar-me alguna cosa més, si no els fa res.

—I tan senyora Figades —diu aquest segon.

La Marta entra a la seva habitació, es tanca, i es caga en tot per dins seu. Ràpidament es posa uns texans i una camisa de quadres verda i taronja de màniga curta. Es corda uns quants botons, fa una respiració profunda i torna cap a la sala d’estar, on hi ha els mossos esperant-la i xafardejant els seus objectes personals, amb guants de cuir però sense tocar res.

—Ja estic. Volen alguna cosa per beure? —diu dirigint-se cap a la cuina.

—Sí, un got d’aigua si us plau —diu el Mosso més jove.

—No gràcies —diu el més madur, i dirigeix una mirada seriosa cap al seu jove company.

La Marta agafa un medicament pel mal de cap de l’armariet, se’l pren, i va cap a la sala d’estar amb dos gots d’aigua.

—Disculpin-me, no esperava rebre ninguna visita. Diguin, han descobert alguna cosa més?

—Bé, venim a fer-li algunes preguntes més sobre la seva filla. Esperem que ens faciliti tota la informació possible, i així agilitzar la investigació —diu el Mosso jove. El Mosso més gran està callat, apuntant coses i observant la casa i el comportament de la dona.

—D’acord —la Marta fa un glop d’aigua.

—Abans d’ahir al matí ens va explicar que feia dos mesos que havia començat a treballar en una empresa com a comercial. Què tal li anava la feina?

—Bé, normal. S’esforçava per a fer bé la seva feina.

—La seva filla actualment tenia alguna relació sentimental?

—Que jo sàpiga no. Va estar sortint amb un noi, però fa cosa d’un any ho van deixar. Ella em deia que de vegades no la respectava, i per això ho va voler deixar. Ara de tant en tant quedava amb algun noi per sopar o prendre alguna cosa, però no m’ha dit res de que hagi començat alguna relació així més… seriosa.

—La Júlia li tenia molta confiança? Li explicava tot el que li passava?

—Sí, ens teníem força confiança. Crec m’explicava quasi tot el que li passava.

—Li havia explicat alguna cosa rellevant últimament? Algun problema amb algun noi, discrepàncies en la feina?

—No…

—I li havia notat algun comportament estrany?

—No… bé sí, em tenia una mica preocupada. Últimament estava un pèl més trista i més esquerpa que de costum, però jo ho havia atribuït a que simplement no tenia unes bones setmanes. La nova feina era una mica cansada i el cap era una mica dur. Però com que des que ha començat aquesta feina se n’ha anat a viure a un pis nou, ella sola, no la veia tant. —La Marta fa un altre glop d’aigua i continua—. Tot i això, des de fa cosa d’un any les coses no li anaven gaire bé. No trobava feina, havia deixat la relació amb el seu ex-company i aquest de tant en tant li feia alguna trucada no gaire agradable… I ella es passava força hores al dia tancada a la seva habitació, segons ella així s’esvaïa del món. Jo sempre li he respectat la seva intimitat.

—L’entenc. Ens podria facilitar el nom del seu cap i el del seu ex-company?

—Sí, mmmmm… el seu ex-company es diu Francesc Collblanc, i ara crec que està vivint al barri de Fritons. I el seu cap crec que es diu Josep Vilamarí. Esperin un moment, crec que tinc la targeta de la seva empresa dins la bossa de mà…

La Marta mira pel seu voltant, no recorda on ha deixat la bossa aquest matí quan ha arribat després de la llarga nit. Mira cap al penja-robes, i després cap a la a taula, i després mira els agents i veu que el més expert s’hi ha mig assegut a sobre. I acaba de recordar-se que s’ha deixat la cocaïna dins. Es ruboritza.

—Disculpi… —diu ella. S’aixeca, s’acosta a l’agent, i estira la bossa. Torna a seure, posa la mà a dins, remena les coses i veu la targeta al fons, mig cargolada i una mica empolsegada de blanc. Aixeca el cap i diu als agents, tancant la bossa de mà—. Doncs no, l’hauré perdut. Quan la trobi ja els la donaré.

—D’acord —diu el Mosso jove—. Li sona el nom de Pau Julià?

—No.

El Mosso gran allarga la mà mostrant-li una fotografia del Pau.

—No li sona? —diu ell.

—No.

Tot seguit i sense donar temps a que la Marta pregunti res, el Mosso expert s’aixeca, aixecant-se també el jove, i diu a la Marta:

—Crec que ja hem acabat. Moltes gràcies per la seva col·laboració.

—Tot sigui per la meva filla —diu ella—. Però… m’agradaria preguntar-los com va la investigació. Vull dir… ahir em va trucar el metge forense, el doctor Just, i em va dir que l’autòpsia diu que s’ha suïcidat. I la meva filla potser sí que ho estava passant malament, però era molt forta. Jo no crec que s’hagi tirat pel mirador.

—Els resultats de l’autòpsia indiquen que no hi va haver lluita, o sigui que no es va defensar de ningú. Per tant podem deduir que, o bé es va suïcidar, o bé algú de confiança hi va tenir alguna cosa a veure. Hi ha un testimoni que declara haver vist que fugia d’una persona, i ara estem seguint aquesta pista. Però no descartem el suïcidi.

—Qui!? Qui la seguia? —pregunta ella, esverada—. El malparit del Francesc??!

—Estem intentant descobrir-ho.

No pot evitar rompre a plorar.

—Tranquil·la senyora Figades, la mantindrem informada —diu el Mosso expert, sense moure’s de lloc ni canviar l’expressió seriosa de la seva cara—. Si descobreix alguna cosa o se li acut quelcom important, si us plau, no dubti en trucar-nos.

La Marta fa que sí amb el cap. Els dos Mossos obren la porta i se’n van, tancant la porta darrere seu.

I ella torna a quedar-se sola, plorant, atacada per la mort de la Júlia, pel record present de la seva filla en vida, per lo injusta que arriba a ser la vida en les famílies senzilles i lluitadores, que quan volen tirar endavant només els succeeixen desgràcies. Plorant; però amb el record boig i borrós de la nit anterior ben present.

Quan aconsegueix calmar-se una mica es posa a pensar en la conversa que acaba de tenir amb els Mossos. Li dóna la sensació que no han avançat res, que no tenen ni puta idea de qui ha llençat la Júlia pel mirador Nicolet. Però ara que hi pensa, sí que li sona la cara del noi de la fotografia. En té un record difós, no sap ben bé d’on. Intenta esforçar-se. Potser un venedor d’alguna botiga? No, no recorda cap venedor tan jove i ben plantat. Potser algun company de feina de la Júlia? Podria ser, però els dos companys de la feina que ha conegut són un pèl més grans, i més estirats. Potser d’algun bar? Buf… ahir a la discoteca potser n’hi havia vint com ell. O cent.

I aquest jove era el que la seguia? No li ho ha pogut preguntar als Mossos. I el testimoni? Quina merda de testimoni! Veu que algú segueix la Júlia però no veu qui? Això fa pudor! Segur que era el testimoni que la seguia, i s’ha inventat aquesta història per distreure la policia!

La Marta fa que no amb el cap i intenta tranquil·litzar-se. No li servirà de res treure conclusions sense cap base sòlida, això és feina dels Mossos. De cop li torna la ressaca, amb els nervis del moment se li havia passat. Es dirigeix cap al lavabo i obre l’aixeta d’aigua calenta de la banyera: el millor que pot fer és prendre’s un bany i oblidar-se de tot durant una estona. A més, encara fa pudor de fum, suor i alcohol.

El Pau nota que algú l’està sacsejant, i sent el seu nom molt llunyà. Obre els ulls de mica en mica i quan se li esclareix la vista veu la cara del Robert, amb els globus oculars d’un color grogós, unes ulleres de dos dits i un somriure d’orella a orella.

—Julià! Bon diaaaaa! —diu el seu amic, feliç com un pare quan desperta els seus fills el dia de Reis.

—Eh tio, deixa’m. Tinc son.

—Va! Són les tres del migdia, és hora de llevar-se.

En Robert s’aixeca i se’n va. El Pau es fixa que el seu amic va en calçotets, i això l’estranya. Fa una mirada pel seu voltant i se n’adona que el llit on està i l’habitació no són els seus. Les parets són de color lila, les cortines són rosa i hi ha un tocador de color groc pastel, ple de perfums, pintallavis, colorets i cents de coses més. Hi ha pòsters de nois musculosos embetumats amb oli i vestits amb calçotets molt ajustats per les parets. Els llençols que li tapen les cames tenen cors estampats de color vermell i de diferents mides. Aquesta decoració l’esgarrifa una mica; aquest matí quan ha entrat a l’habitació no s’hi ha fixat gens.

Quan el Pau aconsegueix aixecar-se del llit, tan bon punt es posa de peu li puja un mal de cap espantós.

—Puta ressaca —diu per a ell mateix.

—Oh! Ja t’has despertat? Bon dia bombonet!

Es gira cap a la porta i hi veu una noia d’uns divuit anys, primeta i baixeta, vestida només amb la seva samarreta verda de màniga curta, que a ella li arriba fins a mitja cuixa. Té els cabells castanys, li arriben fins les espatlles, i els porta un pèl despentinats.

—Quina nit més boja eh, la d’ahir? Ho vaig passar molt bé.

El Pau no sap què dir-li. No recorda el seu nom ni com la va conèixer. Després d’estar des de dos quarts de set fins les onze de la nit bevent cervesa amb en Robert, i de confessar-li el seu secret amb la Júlia, van decidir anar a passar el que quedava de nit a una discoteca. Com que en l’estat en què es trobaven els donava igual a quina discoteca anar, van decidir-se per la Nit10, una discoteca que estava bastant de moda. Tot i que la música que hi posaven no els agradava gaire (música comercial i electrònica) l’entrada era gratuïta, i això sempre és d’agrair. Un cop dins, es van demanar uns combinats i van desfasar-se com feia temps que no ho feien: van aconseguir un gram de coca, i a fruir de la nit. El Pau no sabia d’on treia la coca en Robert, però mai li ho havia preguntat. Senzillament, quan anaven prou borratxos per dir: «Què, avui oblidem les penes d’aquesta merda de planeta i gaudim de la vida com mana?», en Robert apareixia amb una bosseta blanca d’aquesta pols màgica. I ningú es dedicava a interrogar l’altre, simplement es drogaven i no en tornaven a parlar més. I l’endemà, en Pau sempre pensava que això no tornaria a passar, que només havia passat perquè estava fotut, i quan està fotut no sap dir que no. Ara se n’adona que la mort de la Júlia l’ha afectat més del que es pensava.

—Què passa? Em mires com si fos la primera vegada que em veus. Aquesta nit bé que et recordaves de mi eh? —li diu la noia, acostant-se-li a poc a poc, fent-li una mirada com les que fan les noies joves de les sèries, forçadament sensual.

—Perdona, és que ahir duia un pet… i ara tinc molta ressaca. No tens alguna cosa que em pugui prendre per a treure-me-la?

—Tranquil, ja et trauré jo la ressaca.

La noia li salta a sobre, com una tigressa fent un salt més que practicat. El Pau la para amb les mans i li diu:

—Ei… em sap greu però ara no tinc ganes de jugar. De veritat.

La noia se’l queda mirant com si fos un extraterrestre i li diu:

—Et fa mal el cap no? Jajajajaja.

Es posa a riure de manera forçada, com fent veure que no li ha afectat gens el que acaba de passar i que el Pau li fa pena. Però tan ella com el Pau se n’han adonat que no és així. De cop, la noia es gira se’n va.

Al Pau li sap greu, però avui no està per històries. Es posa els pantalons i surt de l’habitació per anar a buscar el Robert i marxar cap a casa. A la sala d’estar hi troba el Robert assegut a la taula del menjador en calçotets i una noia rossa d’uns dinou anys asseguda al seu costat, amb una bona davantera, vestida amb uns sostens i unes calces blau cel, bevent-se tots dos un cafè amb llet. El Pau es queda bocabadat.

—Bon dia tio —li diu en Robert, trencant el silenci—, ja era hora. Què li has fet a la Natàlia? Ha sortit bastant cabrejada de l’habitació.

—Res… Què, marxem? He de fer coses.

—Com que marxem? M’he passat quasi dues hores intentant que et llevessis, i quan et lleves em véns amb presses? Vine va, fes-te un cafè.

Just quan el Robert acaba de dir això, la Natàlia surt de la cuina amb un got de cafè amb llet, i es queda de peu repenjada al marc de la porta de la cuina. En realitat no està gens malament, si el Pau no tingués tanta ressaca no li hagués dit que no quan ella se li ha tirat a sobre.

—No, jo marxo. Ens veiem a casa d’acord? —diu finalment el Pau, i dirigint-se a la Natàlia diu—: Em pots tornar la samarreta si us plau?

La noia, sense cap vergonya, deixa el got a la taula i es treu la samarreta, quedant-se en sostens i calces roses, i la tira amb ràbia a la cara del Pau. El Pau se la posa, agafa la jaqueta texana i se’n va.

Mentre baixa les escales del bloc de pisos, es posa la jaqueta i comença a pensar sobre la nit de bogeria i el que acaba de passar. Ja té vint-i-tres anys, ja comença a ser bastant madur com per continuar fent aquestes bogeries. Està bé esbargir-se de la quotidianitat, però hi ha moltes maneres, no necessàriament un ha d’emborratxar-se, i encara pitjor drogar-se, per esbargir-se. I encara és menys útil si l’endemà no recordes la meitat del que has gaudit. «Pau, has de controlar-te més» es diu a sí mateix.

Un cop al carrer sent algú que el crida:

—Julià! Tio! Espera’m que vinc amb tu!

El Pau es gira, espera a que el Robert estigui al seu costat, i comencen a caminar cap a casa, comentant tot el que han fruit aquesta nit, com de bé s’ho han passat, les dues noies que estaven tan bé, quina bogeria a la discoteca. S’haurà de repetir.

Mentre van allunyant-se caminant xino-xano, un cotxe Opel Astra de color negre aparca davant el portal del què han sortit. El copilot obre una llibreta, mira el seu rellotge de mà i apunta:

«Dissabte, 16’03h: sospitós surt de bloc de pisos amb noi (Robert)».

Just en les dues línies de sobre d’aquesta s’hi llegeix:

«Dissabte, 10h: sospitós surt de la discoteca Nit10.

Dissabte, 10’28h: sospitós entra a bloc de pisos amb un noi (Robert) i dues noies».

Discoteca Nit10. Dins tot és ple de fum i rajos de llums de colors que es mouen i il·luminen aleatòriament la sala. La decoració és senzilla i passa fàcilment desapercebuda. Hi ha força gent, sobretot nois i noies joves en un grau etílic considerable, i homes i dones bastant madurs també força alcoholitzats. La música, electrònica i dels els èxits del moment, és amenitzada per dos gogos, un noi i una noia d’uns vint anys i poc, vestits amb roba interior molt decorada, com les ballarines del carnaval de Brasil, i amb la pell molt brillant, no se sap si de suor o d’oli corporal.

La Marta hi entra sense problemes, els guardes de seguretat la miren de dalt a baix i guinyant-li l’ull li diuen:

—Endavant guapa.

I mentre traspassa la porta la segueixen amb la mirada, mirant-li el cul. Porta un vestit arrapat de tirants bastant provocatiu, de color negre un pèl brillant, que li arriba fins a mitja cuixa. L’escot és considerable, però porta una jaqueteta texana bastant ajustada perquè de nit al carrer encara fa fresca. Du el cabell recollit, mostrant tot el coll nu, sense cap collaret. Arreglada d’aquesta manera, ningú diria que té quaranta-dos anys.

Un cop dins es treu la jaqueta, i mentre fa una ullada a la sala es diu a sí mateixa:

—Qui em mana tornar-me a ficar en aquests llocs… —I després d’una inspiració profunda es diu—: Endavant Marta, avui és la teva nit. A gaudir-ne!

I es dirigeix cap a la barra per a fer-se un whisky amb llimona, sempre li ha agradat més que el vodka, i mai li ha agradat el rom ni la ginebra.

Repenjada a la barra, va fent glops del seu combinat i mirant la gent que hi ha per la discoteca. Hi ha gent ballant, gent que camina amunt i avall, gent que entra i surt dels lavabos, gent com ella repenjada a la barra mirant gent, homes bastant madurs mirant la gogo, noies mirant atentament el gogo i rient satisfactòriament… La música és tan forta que sembla que tothom estigui en silenci, que sigui una pel·lícula muda amb so de fons.

Quan ja porta un parell de combinats, s’acomoden dos nois joves al seu costat, d’uns 23 anys, bastant borratxos. Demanen quelcom per beure al bàrman i comencen a parlar entre ells obrint molt la boca, però sense fer soroll (amb aquesta música és impossible saber de què parlen).

Quan la Marta s’hi fixa veu que un és el Robert, l’altre no sap qui és. Ell també s’adona que és la Marta, i es saluden, cridant bastant fort l’un a l’orella de l’altre:

—Ei Marta!

—Hola Robert!

—Què tal? Què fas per aquí?

—Doncs suposo que el mateix que tu —li diu ella, guinyant-li l’ull. Ara se n’adona que els combinats ja estan desblocant barreres, se sent molt més desinhibida.

—Fa molt que hi ets?

—Una estoneta.

—Està bé. Què, has provat allò? —diu ell, emfatitzant l’última paraula i fent un somriure pillet.

—Doncs encara no.

—És de molt bona qualitat, ja ho veuràs. Vols que anem a provar-ho junts?

La Marta ho pensa una estona abans de dir-li res. Des que era bastant més jove que no havia tornat a provar cap «substància il·legal». Bé, de fet el seu ex-marit la va introduir en aquests cercles, però després d’uns quants anys de consum continuat, al quedar-se embarassada de la Júlia va plantar-li cara i va dir-li que tenien una filla per cuidar i no podien fer el ruc. Des d’aquesta història ja han passat molts anys, se sent com si estigués rememorant un fet viscut en una altra vida.

Però ara, en la seva situació actual se sent dèbil, vulnerable. És difícil afrontar una mort. La desesperació pot truncar els esquemes mentals, i la necessitat de calmar-nos és tan forta, que pot encegar-nos i portar-nos a buscar plaer o una solució en allò que no crèiem viable.

Avui toca esbargir-se i oblidar-se de tot. De tot!

—Sí —diu finalment—. Anem a provar-ho.

El Robert diu quelcom al seu amic, es gira cap a la Marta, i li fa una senyal amb el cap com dient: «Anem!». I se’n van tots dos direcció als lavabos. La Marta suposa que al seu amic li ha dit: «Un moment, ara tornem», ja que no els segueix.

Quan surten del lavabo, la Marta es sent molt eufòrica. Li dóna la sensació que ara la festa és més divertida, que s’ho està passant molt bé, que la seva desesperació s’ha calmat. Sent que està fruint, que està bé, que no hi ha problemes, que tot és plaer. El Robert es gira cap a ella i li diu:

—Què et sembla? Està bé oi? Ja t’ho havia dit.

La Marta no li diu res, però mou el cap afirmant, amb un somriure molt gran.

—Doncs sempre que en vulguis ja saps on trobar-me —li diu en Robert, somrient igual que ella—. Vaig amb el Pau, el meu amic.

—D’acord. Ens veiem per aquí!

El Robert comença a caminar direcció cap al seu amic, però quan porta dues passes para en sec i torna cap a la Marta.

—Me n’oblidava, té —el Robert allarga el braç i li torna a la Marta la targeta que han utilitzat per esnifar la coca, tota cargolada i empolsimada.

—Gràcies, la necessitaré —diu ella, fent-li l’ullet.

S’intercanvien un somriure i cadascú continua el seu camí: el Robert se’n va amb el Pau per acabar de gaudir de la nit, i la Marta se’n va a ballar eufòricament, amb la seva borratxera i la seva bosseta blanca, cada vegada més buida.

El Pau camina pel carrer a pas ràpid. Són les vuit de la nit i encara està bastant ressacós. Creua el carrer Almona i entra en un edifici bastant gran, de parets blanques i finestres blau marí amb tocs vermells. Hi ha un retol blau marí al costat de la porta que posa «Mossos d’Esquadra».

Just després d’arribar a casa, passats dos quarts de cinc de la tarda, un número de telèfon desconegut l’ha trucat al mòbil. Eren els Mossos una altra vegada. El Pau s’ha esgarrifat de cop, s’havia oblidat que els Mossos encara li anaven al darrere, que encara és sospitós d’assassinat i, per acabar-ho de rematar, encara no s’ha buscat cap advocat. Ara es penedeix d’haver-se’n anat de festa enlloc d’haver sigut responsable i buscar-se un advocat que pugui demostrar la seva innocència davant les acusacions infundades dels Mossos.

Un cop dins la comissaria, li diu al Mosso de l’entrada:

—Sóc el Pau Julià, he vingut a…

I sense donar temps a que el Pau acabi la frase, el Mosso agafa el transmissor i diu:

—Ja està aquí.

—Que passi a la sala d’interrogatoris tres —diu una veu distorsionada i greu que surt de l’aparell negre.

El Pau comença a espantar-se de veritat. No ha mencionat ni el seu nom! L’estaven esperant! És el principal sospitós de la comissaria! Intenta tranquil·litzar-se, no en traurà res de posar-se nerviós, si no es calma només farà que equivocar-se i donar males respostes a les preguntes dels agents.

El Mosso de l’entrada avisa a un company seu fent un gest discret amb la mà, i aquest segon Mosso li diu al Pau:

—Acompanyi’m.

I sense deixar que el Pau respongui res, es gira i comença a caminar. El Pau el segueix, i van endinsant-se a la comissaria, direcció a una porta situada al fons, amb un cartell que posa: «Prohibit el pas». El Mosso que guia al Pau fa una senyal a un agent situat a l’esquerra de tot, darrere una taula, i de cop se sent un brunzit, i el Mosso obre la porta.

A l’altra banda d’aquesta porta tot és molt més fosc. Hi ha un passadís bastant llarg, amb les parets de color gris fosc i tres portes a la paret esquerra, amb un llum a sobre de cada porta. També hi ha una porta al fons de tot del passadís. Cada porta està numerada amb un u, un dos i un tres, respectivament. La porta del fons no té cap nombre ni cap cartellet. El Pau es pregunta què hi deu haver.

El Mosso i el Pau caminen fins a la tercera porta, l’obre i el fa passar, tancant la porta darrere el Pau. No hi ha ningú, només hi ha una taula i tres cadires, una en un costat i dues en l’altre; i un llum sobre la taula. La paret situada enfront de la cadira que està sola té un mirall molt gran. Això ho ha vist en moltes pel·lícules, mai en la seva vida hagués pensat que algun dia es trobaria en una sala d’aquestes. Es jura a ell mateix que mai més parlarà amb una noia desconeguda, però sap que no és veritat, és inevitable conèixer gent! L’atzar li ha jugat una mala passada i ara ell ho ha d’afrontar, això és tot, no cal donar-hi més voltes. Només espera que els Mossos creguin en la seva innocència i ja estarà. No ha de ser tan difícil que creguin la veritat, no?

El Pau sap que aquest mirall és uni-reflectant, que a l’altre costat del mirall hi ha una sala, i que de ben segur hi ha alguns detectius o investigadors o el que sigui, observant-lo. Vol actuar amb naturalitat, però pel simple fet de voler actuar de forma natural li dóna la sensació que no ho està fent. Finalment decideix seure a la cadira que està de cara al mirall, i esperar a que vingui algú i acabar amb tot això d’una vegada.

Com si seure hagués sigut la senyal, un Mosso obre la porta, la tanca darrere seu i s’asseu davant d’ell. Deixa una carpeta de color marró sobre la taula, el Pau la mira i es fixa que en el lateral d’aquesta hi ha escrit: «Pau Julià Fornell». El Pau mira el Mosso i se n’adona que des que ha entrat, aquest no ha parat de mirar-lo als ulls.

—Ja et tenim aquí.

Al Pau li recorre un calfred per tot el cos. Què collons diu! Que no han trobat cap sospitós més i ara n’és ell el principal?

—Interrogatori amb Pau Julià Fornell, són les vint i dotze minuts —diu el Mosso, com parlant per algú altre. El Pau dedueix que estan escoltant i gravant tot el que es diu a la sala—. Molt bé senyor Julià, espero que respongui clarament les preguntes i ens posi les coses fàcils, d’acord?

—D’acord —diu. De cop, li venen moltes ganes d’anar al lavabo. Però sap que ara no és el millor moment per anar a pixar.

—Vostè, el dijous a quarts d’una de la matinada, va tirar daltabaix del mirador Nicolet a la senyoreta Júlia Martí?

El Pau s’esgarrifa moltíssim.

—No!! Però què diu!!! No, no, no, no, jo no he fet res. Jo només la vaig conèixer aquella nit. Res més.

—N’està segur? La va conèixer i res més?

—Sí. Res més.

—Doncs hi ha testimonis que no diuen el mateix.

El Pau queda petrificat. Testimonis? Quins testimonis? Què han vist els testimonis? Aaaiiii!!

—Testimonis? —diu finalment—. Qui… Què…

El Pau està desconcertat. No sap com reaccionar, no sap què dir. Algú els va veure al parc? L’ interrogatori no va bé. No va gens bé.

—Senyor Julià, serà millor que ens digui la veritat des del principi. Si col·labora la condemna no serà tan dura. Ens va mentir, no se’n va anar directament cap a casa després que ella marxés corrents del bar Kseta. Va mentir a la policia i això és un delicte. —El Mosso fa una pausa, com per a que el Pau entengui el que acaba de dir—. Hi ha testimonis que el situen en el Parc de la Trinitat el dimecres cap a les onze de la nit, amb la Júlia. Expliqui’m detalladament què va passar.

El Pau fa un sospir. Ha de dir la veritat, encara que no el creguin. Mentir no l’ajudarà gens.

—A veure, jo estava estudiant a la biblioteca, i vaig anar al bar Kseta a fer una canya, per descansar. Ella ja estava allà. Vaig seure a la barra més o menys al seu costat, i vam intercanviar quatre paraules.

—Va iniciar vostè la conversa?

—No, ella. Ah no! Jo. Perquè ella se’m va quedar mirant mentre jo bevia, i la vaig saludar.

El Mosso es queda mirant al Pau, amb expressió d’incredulitat.

—Li he dit que no s’inventi res, que col·labori, si us plau —diu al Pau, cansadament.

—Li estic dient la veritat!! —el Pau es sent molt impotent.

El Mosso, que no l’acaba de creure, li fa una senyal amb la mà, donant-li pas a que continuï.

—Com li anava dient, ella se’m va quedar mirant i la vaig saludar. Com que no parava de mirar cap al carrer li vaig preguntar si esperava algú, i em va dir que no. Va ser llavors quan va veure algú al carrer, i es va posar molt nerviosa, i va marxar corrents. Jo vaig sortir darrere seu perquè s’havia deixat la jaqueta, però res, ja estava massa lluny. Després vaig pagar la meva canya i vaig marxar cap a casa.

—LI HE DIT QUE NO EM MENTEIXI!!! —li diu el Mosso al Pau, aixecant-se de la cadira, tot exaltat i nerviós, amb el cap botit de la ira.

El Pau s’espanta i fa un bot a la cadira, però s’atreveix a dir, encara que amb un fil de veu:

—És que encara no he acabat.

—Continua —diu el Mosso, sense cap guspira de confiança.

—Per anar cap a casa des del bar Kseta, passo pel Parc de la Trinitat. Bé, doncs jo anava caminant, pensant en això de la Júlia que havia marxat corrents, i vaig xutar una llauna que hi havia a terra, amb la mala sort que se’n va anar volant darrere els matolls de l’entrada del Parc de la Trinitat, sap? I allà va caure al cap d’algú, i aquest algú era la Júlia. Jo em vaig sorprendre molt, i llavors em vaig disculpar i vam començar a xerrar.

El Mosso es queda mirant el Pau, obre la carpeta que havia portat i comença a llegir uns fulls. Torna a mirar cap al Pau, i diu:

—Continua.

El Pau es posa pàl·lid. Que continuï? Es caga en tot. Què han vist els testimonis? No creu que els hagin vist entre els arbres gaudint dels plaers que proporciona l’estimulació genital, no?

—Doncs vam anar a donar una volta pel Parc. —Just quan acaba de dir això no pot evitar posar-se vermell.

El Mosso el mira estranyat. Normalment un sospitós no es posa vermell explicant la seva versió dels fets, si no és que està mentint o ocultant quelcom.

—Mentre vostè estava de festa amb el seu amic i les seves amiguetes, nosaltres hem estat treballant. En el parc hem trobat una sabata que concorda amb la sabata que portava la víctima, i resulta que aquesta només en portava una. Què ens pot dir respecte això?

El Pau comença a tartamudejar. El parc era tan fosc que no s’havia fixat en que la Júlia havia perdut una sabata. Està perdut, només sorgeixen proves que l’incriminen directament, que fan que sembli el culpable de la seva mort. Per què la nit del dimecres en Robert no va anar-se a dormir a les tantes, com sempre? Per què estaven en època d’exàmens? Per què el Robert, precisament ara, s’havia tornat responsable? Ell era la seva única salvació, i l’ha fallat. El Pau sent un enorme cabreig cap al Robert.

—Senyor Julià, si us plau, respongui! —diu el Mosso cridant.

—Em… és que… D’acord, vam anar a passejar pel Parc de la Trinitat, i… les hormones… bé… ens vam enrotllar.

—Si? —diu el Mosso allargant la «i»—. Us vau enrotllar? —diu ara allargant la «a». I torna a rellegir els fulls de dins de la carpeta marró. «No hi ha signes de violació» llegeix. Merda—. I després què va passar? La vas portar al mirador Nicolet a veure la lluna i les estrelles? —pregunta el Mosso, en un to forçadament irònic.

—No. Llavors va tornar a veure l’home, i va marxar corrents, i em va deixar allà sol. I es veu que també es va deixar la sabata. I després sí que vaig marxar a casa, cap a les dotze.

—I aquest cop vas veure l’home?

—No…

—I com ho saps que és un home?

—Bé… de fet no ho se. Jo havia suposat que era una ex-parella seva, que la maltractava o quelcom semblant, ja que la cara que posava en veure’l era veritablement de por.

—La seva ex-parella té coartada.

—La maltractava? —pregunta encuriosit el Pau.

—I a tu què t’importa? Tu ets el principal sospitós de l’assassinat!! Aquest rotllo de «l’home misteriós» no se’l creu ningú! —diu el Mosso, clarament enfadat. Intenta calmar-se una mica, i continua amb l’interrogatori—: Algú pot demostrar que vas arribar a casa cap a les dotze?

—Doncs… Potser el meu company de pis em va sentir a l’entrar. —El Pau sap que això no és veritat, el Robert dorm com un puto tronc, no se n’adona de res, encara que s’esfondrés l’edifici no se n’adonaria.

El Mosso no diu res més. Com si aquesta resposta fos la única que li hagués semblat bé, s’aixeca i surt de l’habitació. El Pau es pregunta què li passarà ara, l’hauran cregut? Ell no pot dir res més, ha dit tota la veritat. El Pau es sent molt cansat, ha dormit molt poques hores, ja porta dues hores a la comissaria, i la pressió de l’interrogatori l’ha desgastat força. Té ganes d’anar-se’n a casa, posar-se a dormir, oblidar-se de tot això, i que demà al llevar-se tot segueixi com sempre.

Després d’uns minuts, el Mosso torna a entrar, es treu les esposes del cinturó i, girant el Pau i posant-les-hi, li diu:

—Ets el principal sospitós de l’assassinat de la Júlia Martí i Figades, tens el dret de restar en silenci, a partir d’ara tot el que diguis podrà ser utilitzat en contra teva. Bé, i tot el que has xerrat fins ara també, jajajajajaja —el Mosso es posa a riure descaradament a l’orella del Pau—. Aquesta nit la passaràs al calabós, fins que parlem amb el teu company de pis i ens corrobori la teva coartada. Si és que és veritat.

El Pau queda petrificat. Li ha caigut tot el món a sobre, no s’ho esperava gens, no creia que això algun dia li passaria a ell. Les paraules que acaba de sentir se li han clavat fins al fons del cervell i l’enceguen de tot el que passa al seu voltant. I sense adonar-se, un raig de pixum li baixa cames avall, deixant un rastre fosc en els seus texans.

—Té uns collons aquest tio! —diu el Robert, enfadat, assegut en un tamboret del bar Kseta. Al dir-ho, ha picat fort a la barra amb el puny.

—Què passa? —li contesta la noia rossa amb la qui estava aquest matí fent el cafè amb llet. Ara estan fent unes canyes.

—El Pau! Collons, havíem quedat a les deu aquí, i ja són les onze! Aquest tio sempre fa el que li surt dels ous. És una falta de respecte això! Com a mínim que avisi, no creus?

—Tranquil Robert, deu estar fent alguna cosa important.

—I tu què saps! —li diu ell, despectivament.

—Escolta tio, a mi no em parlis així eh, que no tinc perquè aguantar-te. Quan vulgui me’n vaig i et deixo aquí sol esperant el teu amiguet —diu ella exaltada.

—D’acord, Laura, tens raó. Perdona’m.

Després d’estar uns minuts en silenci, bevent cadascú de la seva canya, el Robert torna a obrir la boca.

—Collons tia, és que estic preocupat.

—Tranquil tio, tothom fa tard.

—No és això. És que ha anat a la comissaria perquè els Mossos volien parlar amb ell, i hem quedat de veure’ns aquí a les deu per parlar-ne.

—A si? —diu ella, interessant-se bastant pel que acaba de sentir—. Què ha fet?

—Què ha fet? Doncs res, segons ell.

—I llavors per què vol parlar amb ell, la policia?

—Perquè creuen que ha assassinat una tia.

—Quèèèèèè? —diu la Laura, molt espantada, aixecant-se del tamboret—. Tio, si et vols quedar amb mi això no fa cap gràcia! Amb aquest tema no es fan bromes!

—Eh? No, no, no!! Què no és veritat! Bé, els Mossos s’estan equivocant, creuen que ha sigut ell perquè no deuen trobar ningú més. Però el Pau és innocent! És una mosqueta morta.

—No em menteixis eh.

—Que no, tranquil·la.

Però la Laura no queda gaire tranquil·la. Com collons la policia creu que un innocent ha matat algú? Alguna cosa haurà d’haver tingut a veure, no? Després de fer uns glops de la cervesa, es miren, i ella diu:

—Doncs a mi no em sembla tan mosqueta morta, el teu amic. Tal i com ha tractat la Natàlia a casa…

—Va, no em vinguis amb tonteries ara, no l’ha tractat de cap manera.

—Què no? Pobreta, així no es tracta una dona. Abans que vingués aquí m’estava explicant que té les espatlles dolorides. Aquest noi no sap mesurar la seva força, no sap controlar-se.

—No tergiversis la història ara.

A l’acabar-se les cerveses, el Robert mira el rellotge i diu, queixant-se:

—Collons, les onze i mitja eh. I si l’estan retenint?

—Si no ha fet res, tal i com tu dius, no tenen perquè retenir-lo, no?

—Ja… Àlex! Dues canyes si us plau! —li diu al cambrer, fent-li un somriure amistós—. He d’ofegar les penes.

—No em vinguis amb hòsties —diu la Laura, fent-li un copet de puny a l’espatlla. I es posen a riure.

Quan paren de riure, se n’adonen que tot el xivarri del bar ha cessat de cop i només se sent com surt de l’aparell de música la cançó Come as you are de Nirvana. Els dos joves es giren per a veure què passa, i quan donen la volta en els tamborets veuen al seu darrere dos Mossos d’Esquadra uniformats i equipats que els estan mirant.

Durant uns moments sembla que l’escena s’hagi glaçat, fins que un dels Mossos trenca el silenci i diu:

—Robert Grifollès?

En Robert queda petrificat. I la Laura també; quines companyies es busca! S’ha fet amiga d’uns psicòpates antisocials o què?

Amb la veu tremolosa, el Robert diu:

—Sí, sóc jo.

—Podem parlar amb vostè un moment?

—S..s.. sí, i tant.

—Acompanyi’ns a fora si us plau.

El Robert s’aixeca cautelosament del tamboret i comença a caminar cap a l’exterior del bar, amb un agent a cada costat. Es sent molt petit i indefens, ja que els dos Mossos són com dos armaris al seu costat. El Robert està al·lucinant, què cony deuen voler? Se l’emportaran cap a comissaria també? El cabró del Pau s’haurà tret el mort de sobre i els haurà dit que ha sigut ell per a que el deixin lliure?

Un cop fora, el Robert mira cap endins, a través del vidre-paret, i veu que la Laura està parlant quelcom amb el cambrer, i que tots els clients de dins del bar l’estan mirant a ell, bocabadats. El Robert torna a mirar els agents, esperant a que li facin alguna pregunta aviat; el silenci incert està eliminant la força de les seves cames i cada vegada li tremolen més.

—Senyor Grifollès —diu un dels Mossos—, vostè és el company de pis del senyor Pau Julià, oi?

—Sí, sóc jo.

—Què va fer vostè, la nit del dimecres al dijous?

El Robert empal·lideix de cop: ara és sospitós ell, també?

—Jo? Doncs… —El Robert rumia una estona—. Em vaig passar quasi tota la tarda estudiant a casa, vaig sopar a dos quarts de deu, més o menys, vaig estar mirant la televisió, i a dos quarts de dotze me’n vaig anar a dormir.

Mentre el Robert parla, l’altre Mosso va anotant quelcom en una llibreta petita de color negre.

—D’acord. I va veure arribar al seu company de pis? A quina hora?

—Sí… o no… bé, un moment que penso… diria que no. És que sap que passa senyor agent, que jo dormo com un soc, i a mi ja em pot explotar una bomba al costat que no me n’adono de res.

—I tan que no se n’adonaria de res —diu, mig somrient, el Mosso que estava apuntant a la llibreta, i que encara no havia obert la boca.

—Quanta estona tarda a adormir-se vostè? —l’altre Mosso continua amb l’interrogatori.

—Buf! Com a molt un quart d’hora. Ja li he dit que tinc molt bon son jo.

Els dos Mossos queden callats una estona. El Robert no sap què vol dir això. Després d’uns segons, el Mosso que l’estava interrogant li diu:

—Molt bé, moltes gràcies per la seva col·laboració. Ja hem acabat.

—D’acord, adéu! —diu el Robert, mig somrient.

El Robert pensa que ha sigut fàcil. Mai l’havien interrogat, i pensava que seria molt més dur.

Dóna mitja volta i se’n torna cap a dins del bar, ja que la Laura l’està esperant. Però un cop dins, veu que la Laura no hi és.

—Àlex —diu el Robert al cambrer—, i la tia que estava amb mi?

—M’ha pagat les seves canyes i se n’ha anat. Diu que li fa por sortir amb psicòpates.

—Collons amb les dones tio! No hi ha manera de lligar. Ni que fos un criminal. Posa’m una canya va, que m’ha vingut set, tanta xerrera amb els Mossos.

Quan el Robert fa un glop a la canya queda glaçat, com si aquesta li hagués despertat quelcom en el cervell. El Robert finalment ha caigut en que l’única coartada possible que tenia el Pau era que ell l’hagués vist arribar a casa la nit del dimecres, i li ha dit als agents que no! Serà estúpid!

—Em cago en tot jodeeeeer!

El crit del Robert fa que torni a ser el centre d’atenció del bar un altre cop.

En el cel, el sol radiant il·lumina la ciutat de forma discriminada: l’oest és tot daurat i càlid, i l’est és un pèl fosc i fred. Són les vuit del matí del diumenge, i el silenci i la immobilitat en la ciutat generen la sensació que aquesta encara s’està despertant.

Per la finestra de la cuina hi entra tot el sol del matí. El sol escalfa de mica en mica la Marta, i a poc a poc la fa sentir més a gust. Té una tassa de cafè entre les mans, i sobre la taula hi té el diari del dia. La Marta d’avui no s’assembla gaire a la d’ahir, les restes de la ressaca s’han esvaït completament del seu rostre i el seu cos. Els seus ulls estan desperts, la seva cara és serena i els moviments de les parts del seu cos són harmònics i distesos.

Mentre s’escalfa les mans amb la tassa de cafè acabat de fer, en fa un glop, i continua llegint tranquil·lament el diari. En la segona pàgina, una notícia crida la seva atenció:

A la Marta se li forma un somriure als llavis, i de cop es posa a plorar, amb un plor fort, ple de ràbia i de tristesa.

—Detingut!!! Fill de puta!!! Ets un fill de puta… Per què?! Per què a la Júlia?! —crida ella, molt fort, des de dins dels seus pulmons.

Durant una estona, la Marta roman amb les mans tapant-se la cara i repenjant-se amb els colzes sobre la taula, plorant i sanglotant. Què devia haver fet la Júlia per a que algú la volgués matar? Alguna cosa hauria d’haver fet, no té sentit matar algú perquè sí, sense cap motiu. Quin motiu tenia aquest noi? Té algun tipus de trastorn mental i per això li ha fet mal a la meva filla? Potser té esquizofrènia! Només un malalt mental pot fer això a la gent!

La Marta se sent molt desgraciada, ja ha hagut de superar massa coses en la seva vida: la mort de la seva mare, el seu pare tancat al manicomi, i un ex-marit alcohòlic, drogoaddicte i maltractador; i creu que ja no se’n sortirà d’aquesta, ja no té prou forces. La repugnància que sent contra aquest noi és immensa, li agradaria estrangular-lo, matar-lo per haver fet això a la Júlia!!! Però sap que no pot ser.

El so del timbre de la porta fa que abandoni els pensaments i torni de peus a casa seva. S’eixuga les llàgrimes que li han humitejat tot el rostre i es dirigeix a obrir la porta. Un cop davant d’aquesta, mira a través de l’espiell i hi veu dos Mossos d’Esquadra. De cop, li sembla patir un deja vú; sent que això ja ho ha viscut, però desitja de tot cor que s’acabi ja.

Obre la porta lentament i saluda al agents:

—Bon dia.

—Bon dia senyora Figades. Podem passar? —Són els mateixos Mossos que l’han interrogat els dos dies.

—Endavant —diu ella, acompanyant la paraula amb un gest de la mà—. Seguin.

—Tenim informació sobre el cas de la Júlia —diu el Mosso més jove.

—Sí, he llegit quelcom al diari. És ell segur?

—Bé, comencem des del principi. Primer de tot hem corroborat la seva coartada, Marta. La trucada que el seu pare li va fer a la una del matí del dijous està registrada. —Ella assenteix amb el cap. El seu pare pateix d’insomni des que pren els antipsicòtics, i de tant en tant les infermeres de la residència deixen que truqui a la seva filla, ja que ella és l’única que aconsegueix que li vingui el son—. L’ex-company de la Júlia, el Francesc Collblanc, la nit de l’assassinat estava a casa seva, en el barri de Fritons, amb la seva actual parella. I el Josep Vilamarí, cap de l’empresa Morbytom S.A., on treballava la seva filla com a comercial, és correcte?

—Sí, sí, és correcte, aquest és el nom. —La Marta recorda el que va passar el dia anterior quan volia donar la targeta de l’empresa on treballava la Júlia als Mossos, i de cop es posa un pèl vermella.

—Doncs el senyor Vilamarí estava a Washington per un viatge de negocis. Ja ho hem verificat —continua el Mosso jove. A la Júlia li dóna la sensació que aquest cop parla de manera més experta que no pas el dia anterior. El cap li deu haver cridat l’atenció.

—D’acord. I el detingut?

—Sí. El detingut aparentment no té cap relació amb la Júlia, ell diu que es van conèixer la mateixa nit que es va cometre l’assassinat.

—Què fill de puta! —diu la Marta, com un acte reflex, tapant-se la boca. De cop, se li comencen a omplir els ulls d’aigua.

—Diu que es van conèixer, que es van enrotllar, però que ella va veure algú i va marxar corrents, i llavors ell va marxar cap a casa. Però no sap dir a qui va veure la noia, i no té cap coartada, per tant no hi ha res que indiqui que en el moment dels fets no es trobés allà.

—I no el va veure ningú en el mirador?

—Per ara no hi ha cap testimoni que el situï en el lloc dels fets.

—I això què vol dir? Que el poden deixar lliure?

—Bé, això ho decidirà el jutge. Tot depèn de les proves i els testimonis que es presentin en el judici.

A la Marta, de cop, li cau una sensació molt pesant a sobre. No tenen res contra ell! Si no el poden situar al lloc dels fets, probablement el deixaran lliure un altre cop. No es farà justícia per la seva filla! En uns instants, ha passat d’uns moments mínimament feliços, a una incredulitat i una desconfiança infinitament pessimistes contra la justícia, els mossos, i la vida. Han assassinat la seva filla i sembla que a ningú li importi! Tot acaba reduïnt-se a uns miserables papers, i a dues persones que intentaran convèncer a un jutge de que la seva versió dels fets és més viable. On és la part humana i ètica d’aquest procés? On és la Júlia, la seva mort, i el dolor i la tristor que comporta? On queda això? Simplement, un cop arriba a mans dels tribunals, desapareix. Com el fum. S’esvaeix.

La Marta arrenca a plorar.

—Senyora Figades, aquesta és la nostra feina, i totes les proves que hem trobat al llarg de la investigació ens han portat fins aquí, per ara no hi ha cap indici que indiqui que el detingut no és culpable. Farem que canti com sigui. Es farà justícia, d’això no en tingui cap dubte —diu el Mosso més expert.

La Marta fa que sí amb el cap. No aguanta més, necessita estar sola. Ara mateix, odia als dos Mossos que té al davant i vol que se’n vagin.

—Ja han acabat? —diu ella, entre llàgrimes.

—Sí, ja li ho hem comunicat tot —diuen, aixecant-se.

—Ja m’avisaran quan tinguin al culpable.

—Quan confessi l’avisarem.

—Gràcies —diu ella, secament—. Adéu.

I els dos Mossos se’n van, com les altres vegades. I la deixen sola, com les altres vegades. Ja està cansada, està trista, derrotada. La pena li oprimeix el pit. Es dirigeix cap a la cuina, obre l’armariet dels medicaments i agafa el pot d’Ansiolítics. El metge els hi va receptar per a quan se sentís així: vulnerable, nerviosa, abatuda, amb sensació d’ofec, amb la sensació de no poder superar la situació, amb una tensió interior impossible d’alliberar… La Marta obre el pot, se’n pren un parell i se’n va cap a l’habitació. Decideix estirar-se una estona per a intentar dormir i així oblidar-se de tot. La Júlia és morta i no tornarà mai més, i ningú pagarà per la seva mort.

I amb aquests pensaments i els sentiments conseqüents se li tanquen els ulls, i s’oblida de la seva vida mentre dorm, gaudint de la no-existència que et proporciona el son, de l’alliberació que et dóna de les cadenes de la vida.