PART 3

És dilluns i són dels deu del matí.

Ja fa uns cinc dies que la Júlia va morir. El Pau ha passat dues nits al calabós, potser les dues nits més llargues des que té consciència de la seva existència, desitjant i somiant sentir les passes fermes d’un Mosso d’Esquadra acostant-se a la seva gàbia, obrir-li la porta i dir: «És innocent, ja pot sortir».

Li han adjudicat un advocat d’ofici; ahir, diumenge, el va venir a visitar i a fer-li algunes preguntes. Però el Pau es va negar a parlar amb ningú. «Sóc innocent!! És que no em creu ningú collons?!!».

Les esperances del Pau per sortir impune de l’acusació són quasi nul·les. No li queden forces ni per intentar lluitar i demostrar la seva innocència. Creu que s’està tornant boig, dir la veritat i veure que cap persona de les què depèn la teva llibertat et creu, et genera la sensació que estàs perdent la raó. Et qüestiones a tu mateix. «No vaig ser jo, no? Jo no li vaig fer-li res, oi?»…

A més, passar trenta-vuit hores dins una gàbia fosca, trista, lletja i bruta, amb quatre engrunes de pa per menjar, no ajuda gens a millorar la situació. I si de tant en tant ve un agent i t’insulta, com una puta escòria, encara menys.

Per què no ha vingut el Robert a treure’l? Aquest noi no se n’adona de res o què? La policia el deu haver anat a buscar per a que confirmi la seva coartada? És l’única esperança que li queda al Pau per acabar amb aquest mal de cap d’una vegada per totes. Robert, on cony ets?

El Pau troba a faltar la seva família. Ja fa cinc anys que se’n va anar de casa per a estudiar a la gran ciutat, però sovint recorda el que la seva mare sempre li deia, que algun dia li’n passaria una de grossa, de tan fer el ruc. Sí que en tenia de raó! Però també te’n pot passar una de grossa sense fer res dolent! Tot és tan injust…

Estar aïllat del món en contra de la teva voluntat et fa pensar molt. Però molt.

El Pau està assegut al banc de fusta brut i vell del calabós, amb els colzes repenjats als genolls i el cap entre les mans, mirant cap a terra, cap al no-res, i amb cara inexpressiva. Duu la mateixa roba que el dissabte per la nit quan el van tancar: els texans amb pixum ressec, una samarreta de màniga curta de color verd, i la jaqueta texana. Li fan fàstic els seus pantalons, però no se’ls pot canviar. Això li fa sentir que no té dignitat, que en la garjola ets menys que res. Ets un desús de la societat.

Immers en els seus pensaments, no s’ha adonat que un Mosso, a pas ferm, es dirigeix cap a la seva gàbia. Quan sent el soroll d’unes claus movent-se dins el pany, aixeca el cap de cop, mig espantat i mig il·lusionat. No pot amagar els nervis, la tensió se li ha multiplicat per mil. Tot el cos li tremola, la mandíbula li puja i baixa a un ritme descontrolat. Ara què? Ara, o em deixen sortir, o em fan una pallissa i em tanquen a la garjola fins que mori podrit com una rata en una claveguera.

El Mosso, mentre obre la porta, no pot evitar fer cara de fàstic: el Pau fa una pudor intensa de pixat. Quan acaba d’obrir la porta, l’agent gira el cap cap al costat, amb la mateixa expressió de fàstic com insinuant que fa molta mala olor, i diu al Pau, sense mirar-lo gens, com si no tingués cap valor mirar-lo a la cara:

—Ja pot sortir, és innocent. Pot recollir els seus objectes personals a la taula de control.

La felicitat del Pau és infinita. Quasi millor que un orgasme. Se sent que no pesa, que no està tocant de peus a terra. Se sent tan alliberat que li sembla que està levitant, que no hi ha gravetat i el seu cos s’aixeca sol de terra i es mou sense cap tipus d’esforç. Ara se n’adona que durant les trenta-vuit hores que ha estat tancat al calabós, ha tingut els músculs en tensió constant. Està esgotat. Però feliç, molt feliç!

Després de fer quatre salts i un crit incontenible d’alegria, aixeca el cap ben amunt i surt del calabós fregant el braç de l’agent amb el seu. La ràbia que té contra ell és molt gran, però no val la pena alliberar-la, ja és lliure! I innocent!!

Un cop fora, i mentre l’agent tanca la porta de la gàbia, el Pau li pregunta:

—Què han parlat amb el meu company de pis?

—Si arriba a ser pel teu company de pis et quedes a la presó durant vint-i-cinc anys, com a mínim. Un testimoni va veure com la noia es va tirar sola del mirador.

El Pau queda atònit i amb la boca oberta. No ho hagués dit mai! No semblava que la Júlia estigués tan deprimida com per suïcidar-se. Bé, en realitat el Pau tampoc la coneixia tant, per no dir gens, però en els seus ulls no havia vist tanta tristor. Hi havia vist por. Potser tenia por a la vida?

El Pau es gira i continua el seu camí cap a la llum, cap al món, cap a la llibertat. De la taula de control n’agafa el seu mòbil, la seva cartera i un xiclet que duia a la butxaca abans que el detinguessin, i se’n va, acomiadant-se dels agents alegrement.

—Adéu-siau!!

Un cop fora, el Pau mira a banda i banda del carrer, i se’n va xino-xano direcció cap a casa seva. Però primer passa per un supermercat per a comprar unes cerveses: això s’ha de celebrar!!

Són les vuit del matí. És el canvi de torn a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del barri d’Aitons.

Un Mosso jove, d’uns vint-i-set anys, s’asseu a la seva butaca, encara calenta del cul del Mosso que relleva. Duu unes ulleres d’un color lleugerament morat sota els ulls, que delaten que no ha passat gaire bona nit (o bé, que ha passat massa bon cap de setmana, i encara arrossega les poques hores de son).

El seu telèfon de sobre la taula comença a sonar, i ell se’l queda mirant intensament, com si clavant-li la mirada l’aparell pogués explotar. Finalment, fa un sospir i l’agafa.

—Mossos d’Esquadra, digui… Sí… —Agafa un tros de paper per anotar el que li diu l’interlocutor—. Sí… Vostè està borratxo? … D’acord, d’acord… Sí… Pot venir a comissaria, si us plau? Necessitem parlar més a fons amb vostè… D’acord, doncs ara vindrà una patrulla d’agents. Esperi’ns al mirador… Adéu.

El jove, com si aquesta trucada li hagués inoculat cafeïna, s’aixeca ràpidament i se’n va cap al despatx del seu cap, truca nerviosament a la porta i espera a que aquest li faci una senyal per a poder entrar. Un cop dins, diu al seu cap:

—Senyor, he rebut nova informació sobre el cas de l’assassinat de la Júlia Martí. Però no sé quin grau de fiabilitat té.

—Informi’m —diu el cap, còmodament assegut a la seva butaca de pell beix.

—Ha trucat un indigent, crec que un pèl alcoholitzat. Diu que la nit dels fets estava en el mirador, i va veure com la noia es tirava sola, senyor.

—Un indigent borratxo? On anem a parar…

—Li he dit que enviarem una parella d’agents per a fer-li algunes preguntes més, senyor.

—Molt bé, ben fet. Ves-hi amb el teu company i al tornar em poseu al corrent, d’acord?

—Sí senyor. Fins ara.

Al cap d’un quart d’hora, el Mosso jove i el seu company es troben en el mirador Nicolet. Al fons, a l’esquerra de tot, hi ha un munt de caixes amuntegades formant un cau, i una tela enganxada d’una manera miraculosa que fa de cortina. Què difícil ha de ser viure en una casa improvisada d’aquesta manera, i quin fred s’ha de passar per les nits! Costa comprendre com es permet que això continuï passant avui en dia.

Els Mossos s’acosten a la «casa» i, després de preguntar-se com «picar a la porta», un dels dos diu cridant:

—Perdó, bon dia! Vostè ha trucat a comissaria?!

—No cal que cridi! Que el sento perfectament —diu una veu des de dins del cau.

Algú corre la cortina i de dins en surt un home d’uns cinquanta-set anys, amb una gorra d’una marca de tabac bastant bruta, un xandall desconjuntat també bastant brut, i una barba d’unes dues setmanes. Li falten tres dents i duu un bric de vi a la mà.

—Aquestes parets semblen de paper de fumar, tu, ho sento tot! Sento tot el que passa al mirador —comença a explicar l’home—. Fins i tot sento les parelletes que venen aquí a mirar les estrelles i acaben com tots ja sabem. Quins crits! Moltes nits m’he de posar un tros de cartró a cada orella per a poder dormir. Sort en tinc del vi! Aiii el vi… Sense el vi moltes nits moriria de fred, i moltes nits no podria dormir per culpa del soroll. És el meu somnífer, saben? És la meva medecina! Diuen que va bé pel cor, jo el dec tenir fooort com un roure! Segur que el tinc més fort que vosaltres dos. Voleu fer una cursa i ho comprovem? De jove jo era un bon atleta, saben…

—D’acord senyor… com es diu?

—Joan. Joanot pels amics. Els meus amics em deien així perquè sempre he sigut molt fort, saben, un bon atleta. Joanot el fort em deien.

—D’acord senyor Joan.

—Joanot homeee! Digueu-me Joanot! Sé que no hi ha confiança, però m’agrada més que em diguin Joanot. No sé perquè eh, potser perquè…

—Sí, Joanot —el talla un agent—. Quan ha trucat a comissaria ha dit que la nit del dimecres al dijous va veure com una noia es va tirar sola daltabaix del mirador.

—Oh! Avui he arreplegat el diari de diumenge, saben? Jo no el compro mai, sempre els arreplego de la gent que els deixa tirats pel carrer, és molt bruta la gent! Però a mi em van molt bé els diaris, són bons aïllants, saben? I també em van bé perquè així llegeixo una mica el que passa a la Terra. Ai aquest planeta! Acabarà malament eh! Per culpa de les persones eh! Són unes ignorants. Això, doncs he llegit una notícia que deia que havien caçat el noi que havia assassinat la noia que jo vaig veure llançar-se, i he pensat, hòstia tu! No pot ser! Que cacin gent dolenta em sembla bé, però prou penes passen ja a la Terra que només falta que cacin un jove innocent! I llavors he intentat arreplegar diners per a trucar-los. La gent és molt avara! Ni per a fer una trucada important em donaven un duro.

—Sí… ens pot descriure com es va suïcidar la noia, si us plau?

—Oh suïcidar! És molt lletja aquesta paraula. Però sí, a mi em va semblar que es va suïcidar perquè hi havia un mal esperit que la rondava. —Els dos agents posen cara de desconfiats—. Sí, sí, senyors, un mal esperit. I la noia vinga cridar-li! Vinga cridar-li per a que se n’anés! Però no se’n devia anar, perquè la noia va cridar fins que va caure daltabaix. Quina llàstima tu. I es va sentir un bon cop eh, que em va fer fàstic i tot. Però quan un mal esperit et ronda, només el pots fer fora així. Així o bevent, com jo. A mi també me’n ronda un, però jo sóc fort, ja els ho he dit.

—Així diu que cridava, la noia? A qui li cridava?

—A un mal esperit! Ja els ho he dit!

—Però no hi havia ningú més, al mirador?

—Jo no hi vaig veure ningú més, però clar, el mal esperit només el veu la persona a la que ronda.

—I què deia la noia?

—Uff! Què deia! Quina cridòria, tu! Cridava molt fort, eh. Deia: Nooooo, deixa’m, deixa’m, fora, fora, nooo, per què em segueixes, noooo, i coses així —diu l’indigent, cridant i gesticulant com en una obra de teatre—. Ja li dic jo que era un mal esperit, per molt que li cridis no se’n va, tu. Se’n va quan li dóna la gana. Al final va fer un crit mooooolt fort i llavors ja vaig sentir el cop fastigós. Uff quin cop, no el vull recordar.

Els dos agents queden una estona callats i pensatius, mentre l’home va xerrant i xerrant. Un mal esperit? Això és cosa de bojos. Aquest home els havia llançat un raig d’esperança per a poder tancar el cas, però sembla que no els ha servit de res. És més, si l’advocat del Pau s’adonés de l’existència d’aquest testimoni, probablement no podrien tancar-lo a la garjola. Els agents decideixen acabar amb la conversa i tornar a comissaria.

—Molt bé senyor Joan, moltes gràcies per la seva col·laboració. Ha sigut de gran utilitat per al cas.

—Joanot, digueu-me Joanot. No hi ha de què. Ja els he dit que prou injustícies hi ha, només faltaria que empresonessin un jove innocent!

Els dos agents donen mitja volta i se’n van per on han vingut, amb la sensació que ha sigut una pèrdua de temps, que un vell borratxo amb ganes de parlar els ha fotut el cap com un timbal.

A l’arribar a comissaria, veuen que dins el despatx del seu cap hi ha l’advocat del Pau. Es caguen en tot, però des de dins el cap els fa una senyal per a que entrin, i els diu:

—Bé, tenim el deure d’informar l’advocat —diu, senyalant-lo amb el cap, de mala manera—. Poseu-me al corrent.

Els dos Mossos es miren, i finalment un dels dos explica:

—Mmh… hi ha un testimoni, un indigent borratxo, que diu que la noia es va tirar sola perquè li rondava un mal esperit.

—Perfecte! —diu l’advocat, amb un gran somriure, i sense donar temps a que el cap dels mossos digui res—. Suïcidi per malaltia mental, ja podeu deixar lliure el meu client, que és innocent i fa catorze hores que l’hauríeu d’haver deixat anar. Ja tenim un testimoni pel judici que testificarà a favor de la seva innocència.

L’advocat agafa la seva jaqueta i, disposat a anar-se’n, fa una última pregunta als agents:

—On dieu que està aquest borratxo?

—Al mirador Nicolet.

I sense dir res més, ni gràcies, l’advocat se’n va.

El cap mira els dos agents amb mala cara i els crida:

—Un mal esperit… Quina putada! Ara se’ns escaparà per culpa d’un vell tarat! Tu —li diu a un dels dos agents—, deixa anar al Pau; tu —diu a l’altre agent—, vés a parlar amb la psiquiatra forense, a veure què ens pot dir sobre el tema dels mals esperits.

La Marta està fent el dinar: cuscús amb verdures al curri. És dilluns al migdia, però a ella li dóna la sensació que els dies no passen, que tot és igual que diumenge, dissabte, divendres… Bé, una cosa sí que ha canviat, i és l’esperança. Ha perdut l’esperança que el Pau pagui pel que ha fet a la seva filla. Sap que tancar-lo no canviarà res, no farà que torni la seva filla, ni farà que ella se senti més feliç; però creu que ajudarà a que se senti en pau amb la justícia, i potser també una mica amb la vida.

No pot evitar posar-se a plorar un altre cop. Li couen els ulls i té el nas irritat de mocar-se, com quan un està constipat. Ja fa un parell de dies que el malestar psicològic ha passat a ser físic. Li fa mal tot el cos i tots els músculs, li pesen les cames i té lumbàlgia i mals cervicals. La Marta agafa el pot d’ansiolítics i se’n pren un parell.

De cop, li ve a la ment la nit de divendres, i com de bé se sentia. Té ganes de sentir-se així un altre cop. Té ganes d’oblidar-se dels mals i ser persona una altra vegada! No demana ser feliç, simplement sentir-se bé, no sentir-se morta en vida.

Morta en vida… La Marta torna a obrir el pot d’ansiolítics i en mira les pastilles de l’interior. N’hi ha unes vint-i-cinc. Seran suficients? O hauria de comprar un altre pot? Una sobredosi d’ansiolítics pot matar-te? Suposo que sí… I si es mescla amb cocaïna? Encara que si no es fa bé des del principi no serveix de res.

El so del timbre de la porta la desvetlla de l’abstracció. Tapa el pot d’ansiolítics i se’l guarda a la butxaca dels pantalons. Un cop davant la porta mira per l’espiell i hi veu un Mosso d’Esquadra i una dona que no havia vist mai, vestida amb un conjunt elegant d’oficina de color gris, i un recollit. Obre la porta.

—Bona tarda.

—Bona tarda senyora Figades, venim a fer-li unes preguntes —diu l’agent.

—Pensava que ja me n’havien fet prou i ja tenien l’assassí.

—Podem passar? —diu educadament la dona del conjunt elegant.

Després de vacil·lar uns instants, la Marta obre la porta de tot i els fa una senyal amb la mà indicant-los que entrin.

—Seguin.

Un cop asseguts, la dona comença a parlar:

—Sóc la doctora Curroll, psiquiatra forense. M’agradaria parlar sobre la seva filla, sobre les seves conductes, per a fer-me una idea de com era.

—Psiquiatra forense? Però vostè a qui hauria de tractar és a l’home que ha fet això a la meva filla! No pas a mi! Ni a la meva filla, que per cert ja és morta, per si no se n’ha adonat.

—Ja ho se Marta. Només vull que parlem de la seva filla, d’acord?

La Marta fa un sospir, es passa una mà pel cabell, pensativa, i finalment diu:

—D’acord. A veure, què vol saber?

—Com era la seva filla?

—Era una bona noia, treballadora, preocupadissa i un pèl tímida. De petita sempre li havia fet por la foscor. —Mentre diu aquesta frase, un somriure s’esbossa en els seus llavis.

—De què treballava?

—Treballa… perdó, treballava com a comercial en una empresa. Feia dos mesos que havia començat a treballar-hi i hi estava prou bé. Encara que ella havia estudiat Educació Social, però avui en dia no hi ha lloc per aquest tipus de feina, no interessa, només interessa vendre, vendre i vendre.

—I com s’havia pres ella això de no treballar com a educadora social?

—Bé… com que necessitava els diners estava més o menys contenta, a més, s’ha pogut independitzar. Però a ella el que li agradava de veritat era l’Educació Social. Suposo que se sentia força defraudada.

—Ho entenc. I a la feina com li anava? Tenia algun problema?

—No. Bé… la feina no és que fos la millor, i el cap era bastant exigent. Feia unes setmanes que estava més tristona, però com tothom, suposo. L’estat d’ànim puja i baixa. No es pot estar sempre bé, no?

—I tant. I sobre el tema de les relacions sentimentals, estava amb algú?

—No, actualment no. I amb la seva ex-parella ho van deixar fa un any.

—Actualment es continuaven veient?

—Que jo sàpiga no. Després de deixar-ho, ell de tant en tant li feia alguna trucada bastant desagradable. Fins que definitivament la va deixar de trucar, i que jo sàpiga no s’han vist més.

—I ella com reaccionava a això de les trucades?

—Doncs malament, vostè què creu. La insultava i li deia que no el podia deixar, que havien viscut massa cosa junts i tenien un gran futur per viure. Era força possessiu. Ella es tancava a la seva habitació per patir-ho per dins, pobreta. De vegades entrava dins la seva habitació i la veia en un racó asseguda a terra, a les fosques, plorant.

—Plorant per les trucades?

—Sí. No. Per tot en general: les trucades, no trobava feina, no li anaven bé les coses… Va ser una mala època per a ella.

—I ara estava millor?

—Bé… des de llavors sempre s’ha tancat hores i hores a la seva habitació, s’havia… apartat una mica de la societat, diguem. Escrivia, escoltava música, plorava… de vegades fins i tot parlava sola, suposo que per expressar el que sentia. Jo li respectava la seva intimitat. Ella volia que la deixés sola, deia que així s’esvaïa del món. Des de feia més d’un mes tornava a estar bastant trista i callada, però com que vivia sola no la veia tant. No se què feia.

—En algun moment li va semblar que al parlar perdés el fil de la conversa o digués coses incoherents?

—Mmm… alguna vegada, mentre parlàvem, callava de cop i es quedava mirant fixament un punt… la finestra normalment, i amb una mirada estranya, com de por. Què devia pensar pobreta… jo sempre intentava consolar-la.

—Què hi veia a la finestra?

—No ho sé, jo no hi veia res. Crec que simplement s’abstreia.

—I quan fa que això li passava?

—Crec que… aproximadament mig any o un any. No sabria dir un temps exacte. Ha sigut tot gradual.

—I li ha explicat alguna vegada quelcom estrany? O ha fet quelcom estrany?

La Marta pensa una estona, i tot seguit diu:

—No, crec que no. Bé, de vegades quan venia a casa meva o anava jo a casa seva, sempre dirigia una mirada cap a fora, com si s’assegurés que no la seguís ningú. Es devia sentir insegura vivint sola.

—Veia alguna cosa estranya o sentia coses estranyes? Veus?

—M’està dient que la meva filla estava boja????!!! —diu ella, aixecant-se del sofà i cridant.

—Tranquil·litza’t, si us plau, Marta. Estic intentant descartar que la seva filla no tingués depressió, esquizofrènia o algun trastorn mental. Segui, si us plau.

La Marta s’asseu lentament. L’agent que acompanya la psiquiatra forense, i que fins ara només havia dit una frase, torna a obrir la boca:

—Senyora Figades, recorda que quan li vam venir a fer unes preguntes li vam dir que un testimoni deia que un home seguia la seva filla?

—Sí.

—Però el testimoni no va veure l’home i la seva filla sí.

—O sigui, que l’excusa totalment increïble que va dir l’assassí, ara se l’estan prenent en serio?!

—Avui s’ha posat en contacte amb nosaltres un altre testimoni que corrobora la versió del primer testimoni. La Júlia fugia d’algú que només veia ella.

—Què??! —crida la Marta, però calla de cop, pensativa, i els seus ulls comencen a humitejar-se.

La psiquiatra continua l’explicació que ha començat l’agent:

—Junt amb el cos de la seva filla hi havia una llibreta negra amb una calavera a la portada. Era seva oi?

—Sí, l’hi vaig regalar jo pel seu aniversari.

—Bé, doncs en ella hi ha escrits poemes, als quals fins ara no havien prestat importància. Però avui els he fet un cop d’ull i crec que són bastant rellevants. Pel que m’ha dit vostè, pel que diuen els testimonis, i pel que la Júlia va escriure a la llibreta, puc dir que la seva filla tenia esquizofrènia, Marta.

—Però què diu vostè? Esquizofrènia? La meva filla era totalment norm…

Just quan acaba de dir això, la Marta es posa a plorar. Era veritat!! I no se n’havia adonat. La seva filla no es comportava com tothom… Com és que no se n’havia adonat? La seva filla tenia esquizofrènia, ho estava passant malament i ella no se n’havia adonat!!

Armant-se de valor, pregunta a la psiquiatra:

—I es va suïcidar perquè estava boja?

—No, va caure daltabaix del mirador perquè va estar lluitant contra l’home que ella veia, estava lluitant contra una al·lucinació visual. Però les al·lucinacions, per a la persona que les pateix, són reals. Ella va lluitar contra el seu agressor fins l’últim moment. El que no sabia és que aquest agressor no era real, no existia en la realitat que tu i jo vivim.

La Marta no sap què dir, està plorant desconsoladament. Està bloquejada, és difícil pair el que li acaben de dir, però sap que tenen raó. Una mare mai vol veure que la seva filla no està bé, sap que li està passant alguna cosa, però sempre tendeix a minimitzar-ho; quan una cosa frega els límits de la bogeria, aquesta cosa sempre intenta reduir-se fins a ser considerada un «sot», una mala època, ja se li passarà, ja millorarà. Mai hagués arribat a creure que això li passaria a la seva filla.

—Està bé Marta? Vol que li porti un got d’aigua? —diu la Dra. Curroll.

—No gràcies, estic bé —diu ella costosament, entre sanglots.

—Vol parlar d’alguna cosa amb mi?

—Ara mateix no, gràcies. Potser més endavant —diu, després de pensar-ho una estona.

—D’acord. Li deixo la meva targeta, no dubti en trucar-me quan vulgui parlar sobre qualsevol cosa —li allarga una targeta de color groc pastel amb lletres i un telèfon—. Nosaltres ja marxem.

La Marta agafa la targeta, i fa que sí amb el cap.

—Els acompanyo a la porta.

—No cal —diu la doctora—. Ja sabem on és. Vostè ara descansi. —I ensumant, continua—: I dini.

El Mosso i la psiquiatra forense se’n van. Quan la Marta sent el cop de la porta al tancar-se, torna a rompre a plorar. Ara entén moltes coses, ara entén perquè mentre parlaven de vegades es perdia en la conversa mirant la finestra, perquè es tancava hores i hores a la seva habitació per a sentir-se segura, perquè mirava enrere com si algú la seguís… Ara sap que la mirada poruga què tenia era de por, no de tristor.

Se sent culpable per no haver donat la importància que es mereixia al que patia la seva filla, se sent culpable per no haver-la sabut protegir. Si hagués estat més atenta, sense pensar en les seves penes i sense estar preocupada «per si…», potser la seva filla no hagués mort.

La seva filla no era poruga, era molt valenta, era molt forta! Ha estat molt de temps convivint amb algú que la seguia i no la deixava en pau, encara que fos només en la seva realitat.

La Marta se sent malament, ella ha sigut molt dèbil! Ha estat molt de temps martiritzant-se per la merda de vida que tenia, per lo malament que li anava a la seva filla, per la mort de la seva filla… fins i tot ha pensat en suïcidar-se! La seva filla ha sigut valenta fins l’últim moment, s’ha barallat i ha lluitat contra les seves pors fins l’últim moment… i la Marta s’ha deixat vèncer a la primera.

Treu el pot d’ansiolítics de la seva butxaca i el llança contra la paret, amb molta força. Aquest, al xocar contra la paret no es trenca, rebota i cau rodolant fins a un racó.

Ara sap què ha passat, ara sap que la seva filla era forta i ho va ser fins l’últim moment. Ara sap que ha de ser forta com la seva filla i lluitar per la vida, per viure.

Per fi ja ha acabat tot. Ara toca afrontar-ho i viure amb això, essent forta i vivint el moment.

El Pau arriba a casa, per fi casa seva! Li dóna la sensació que ha estat setmanes sense tornar-hi, tancat al calabós.

—Robeeeeert!! Estic aquí! Robeeeert!

—Juliààààà tiooo!! —diu el Robert des de la cuina, ubicada al fons del passadís. Ràpidament, el Robert en surt i es dirigeix corrents cap al Pau, llançant-se-li a sobre per a fer-li una abraçada.

—Ei ei tranquil! No et passis eh!

—Collons tio, he estat molt preocupat, els mossos em van venir a interrogar i la vaig cagar ben cagada. Per culpa meva pensava que et tancarien a la presó. Sóc més ruc, només havia de dir que sí que et vaig veure arribar!

—Que va, tranquil Robert. Al principi em vaig cagar molt amb tu, però vas fer ben fet, havies de dir la veritat, al final havia de sortir a la llum que jo no he fet res!

Els dos amics queden callats mirant-se, i es tornen a abraçar, rient i mig plorant.

—Collons Pau, quina pudor que fots!! Què t’han fet allà? Que t’has pixat a sobre?

—No em parlis d’això, ja t’ho explicaré… Allò és horrible tio!

—En serio? Com és un calabós? T’han pegat?

—Va, deixa’t de tonteries i anem a fer unes cerveses! Hem de celebrar que ha acabat tot. —El Pau aixeca una bossa de plàstic blanca reciclable amb mitja dotzena de llaunes de cervesa.

—Ets un crac!

Els dos companys de pis desapareixen a la cuina, xerrant efusivament, compartint i comentant les experiències dels últims dies viscuts en les seves vides. En poc temps tot ha sigut nou i excitant, mai haurien arribat a pensar que això els arribaria a passar a ells; però saben que demà, quan es llevin, tot haurà quedat com un record, un fet viscut per a explicar.

No saben ben bé què va passar aquella nit, i la ignorància d’aquest fet els permet celebrar la innocència del Pau.

Però ha mort algú, hi hagi culpable o no, i aquesta mort es podria haver evitat.