Inundació
Hotel Nereida, Dubai
En Wei va entrar a la seva suite mentre els guardaespatlles l’esperaven a fora, es va dirigir directament a la caixa forta, amagada darrere el quadre de Jean Sylvain Bailly, la va obrir i en va extreure dos volums antics: un era el tractat de Bailly mateix sobre l’Atlàntida, l’altre era el còdex de Tashilhunpo. Els va desar en una maleta de metall.
Va mirar novament dins la caixa forta. Encara hi quedava el llapis de memòria amb la llista de persones amb el gen atlant que durant anys havien recopilat la doctora Bishop i la doctora Petrova. El va agafar.
Amb la Bishop o sense ella ho tornaria a intentar. Qualsevol dels científics que hi havien treballat sabria com replicar el procés iniciat per la neozelandesa.
Va introduir el llapis de memòria a la maleta i la va tancar.
Un dels guardaespatlles va picar a la porta. El xinès la va obrir i va sortir de la suite. Duia la maleta sobre els genolls.
—El submarí està a punt i l’helicòpter l’espera a la superfície.
El xinès va assentir amb el cap. Ell i els seus guardaespatlles es van dirigir cap al moll intern, on l’esperaven els submarins d’evacuació.
A l’hotel tot continuava amb una relativa tranquil·litat. En Wei havia ordenat que no es donés cap senyal d’alarma fins que ell hagués fugit.
Ni en Wei ni els seus homes no van sospitar res quan la Rashida se’ls va creuar arrossegant un carret amb productes de neteja, ni tampoc no van veure com la dona s’aturava davant la porta de la suite Daurada i hi picava amb els artells.
* * *
Plataforma petroliera Arctic II/Nus Etern
Les coses a la plataforma es complicaven de valent. El fred i el vent eren cada vegada més intensos. Ningú no era conscient, en aquells moments, que una illa de gel de més de dos-cents seixanta quilòmetres quadrats s’havia desprès de la glacera de Petermann, a poques milles d’on estava ancorada la plataforma, i que avançava perillosament cap a ells.
Els operaris estaven cada vegada més empipats i llançaven tota mena d’objectes sobre els tres activistes, que es defensaven com podien.
El cap d’operacions de la plataforma havia estat informat que en Wei en persona es dirigia cap allà. Si no es desempallegaven a temps d’aquells peluts tocanassos, tindrien problemes. Tothom sabia com les gastava, el xinès, quan les coses no es feien com ell manava
* * *
Hotel Nereida, Dubai
A la suite Daurada, la missió anava tal com estava previst.
Gràcies a les eines ultrasofisticades i silencioses de què disposaven, l’Scott i la Naomi havien foradat la paret que separava la suite Daurada de la d’en Wei, havien accedit a la caixa forta i n’havien substituït el contingut per còpies falses. Seguidament havien tapat el forat amb un fons fals per evitar que en Wei s’adonés del canvi.
Quan van picar a la porta amb el martelleig acordat com a contrasenya, l’Scott, encara brut de guix, va obrir. La Rashida se li va llançar al coll:
—Amor meu —va dir la marshallesa—. Ho teniu?
—Ha anat de ben poc —va respondre l’Scott—. Ens hem quedat sense llum i gairebé no ho aconseguim. Però ho tenim. I tot gràcies a tu, princesa. Has estat extraordinària.
La parella no parava de fer-se petons apassionats fins que el crit de la Naomi els va fer tornar a la realitat:
—Ei, vosaltres dos, voleu parar de llepar-vos i anar per feina? —va dir, mentre tancava amb extrema cura la maleta on havien desat els documents recuperats—. Au, vinga, Scott, ajuda’m a guardar les eines. I arregla’t una mica, home, que hem de tocar el dos! —Ell va assentir i se’n va anar rient cap al lavabo, per rentar-se. Calia adoptar novament la identitat del distingit senyor Lambert.
Però el gest de la Rashida denotava que no tot anava com estava previst. En veure l’expressió preocupada de la dona, la Naomi va preguntar:
—Hi ha alguna cosa més, oi?
—Tenim problemes —va assentir ella—. Hi ha hagut una explosió en una central nuclear, al Japó, i sembla que l’hotel s’ha quedat sense subministrament energètic.
—Onagawa? —va preguntar la Naomi.
—Sí, em sembla que és aquesta. Estem funcionant amb els sistemes d’emergència, però no tenim temps. Dues hores, com a molt. Després començaran a esclatar les unitats elèctriques, ens quedarem sense aire…
—… i l’estructura s’aixafarà. —La Naomi va acabar la frase, mentre la Rashida assentia.
Just en aquell moment van picar a la porta.
Quan l’Scott la va obrir, es va trobar cara a cara amb un cambrer ple de cicatrius i una cambrera de gairebé dos metres.
—Arribeu tard —va fer, sorneguer—, no penso pagar la pizza.
—Aparta, sonat —va fer l’Ahmed, mentre empenyia el britànic a un costat.
—No ha estat fàcil arribar fins aquí —va explicar la Sanja des de darrere l’iranià—. Nosaltres no hem vingut amb helicòpter, com han fet «els senyors». Quan la naveta del servei era a punt d’arribar a l’hotel hi ha hagut un curtcircuit i ens hem quedat una bona estona penjats. Hem hagut d’improvisar.
—Ha estat al·lucinant —va reaccionar l’iranià, visiblement excitat—. Aquí, la MacGyver ha desmuntat la placa dels comandaments, ha agafat un grapat de cables i els ha començat a ajuntar els uns amb els altres. I de sobte, pam! L’ascensor s’ha posat novament en marxa i hem aterrat suaument. Tothom ha flipat.
—Només he activat el sistema de seguretat que tenen tots els ascensors en cas que se’n vagi la llum. El que no entenc és per què no s’ha activat sol. Molts dels cables estaven socarrimats, com si haguessin patit una sobrecàrrega.
—Potser té a veure amb el fet que la central d’Onagawa hagi esclatat —va respondre l’Scott.
—Onagawa? —va preguntar l’Ahmed—. Per què m’ensumo que això no és cap bona notícia?
—Oh, per res —va respondre l’Scott—. Potser perquè això fa que estiguem atrapats en aquesta mena de peixera hiperpija a punt de dinyar-la?
—Voleu parar, vosaltres dos? —va saltar la Naomi—. Guardeu-vos el sarcasme per a un altre moment, ara hem de trobar la manera d’arribar al centre de control, aconseguir els codis de connexió i fotre el camp.
—Temo que hi ha una cosa més, Naomi —va interrompre la Rashida.
—Què?! —van cridar tots alhora.
La dona va empassar-se la saliva, abans va dir:
—El laboratori.
Mentrestant, a la superfície, un dels cinc generadors autònoms, obligats ara a alimentar sols les instal·lacions, no va poder aguantar l’excés de demanda energètica i va esclatar. L’onada expansiva va arribar fins a l’embarcador on es desaven les embarcacions de salvament. S’hi va calar foc i l’incendi va afectar tot el sector est. Els equips apagafocs es van mobilitzar en un tres i no res, i en qüestió de segons els bombers desplegaven les mànegues per aturar les flames. Però aquestes eren cada vegada més grans i s’acostaven perillosament al dispensador de combustible.
L’explosió va activar el sistema automàtic de missatgeria d’emergències, tant als nivells de superfície com a les dependències de l’hotel.
Les sirenes sonaven, ensordidores, mentre per la megafonia interna es donaven instruccions a la clientela i al personal sobre com calia evacuar les instal·lacions submarines. Les explicacions només parlaven de simples alteracions en el subministrament elèctric, i que per això no anaven els ascensors interns ni els d’ascens a la superfície, mentre insistien que ningú no havia de patir per res, i que disposaven de prou naus d’evacuació. Tothom podria ascendir a la superfície, sense problema. Només demanaven que tothom es dirigís al punt de trobada que se li havia indicat.
Els missatges per megafonia repetien una vegada i una altra que allò no era cap simulacre, però que tot estava sota control. I demanaven calma.
* * *
Laboratori, hotel Nereida, Dubai
La doctora Bishop era conscient que tenia poc temps per revertir el procés de reprogramació. S’havia quedat sola al laboratori. Tots els altres científics i el personal de recerca havia fugit cap a les naus de salvament.
La dona anava d’un panell de control a l’altre, marcava codis, desactivava un per un els sistemes i comprovava que totes les fases del procés es complien correctament per a cadascuna de les lliteres.
De tant en tant donava un cop d’ull al rellotge que penjava a la paret. Ja havien passat quaranta-cinc minuts.
El temps se li acabava.
Tant de bo l’Ekaterina fos aquí, pensava, sempre havia estat molt més bona que ella en les situacions límit, segur que sabria com sortir-se’n.
* * *
Suite Daurada, hotel Nereida, Dubai
—Canvi de plans —va dir la Naomi—. Scott: contacta amb en Bastian, necessitem el batiscaf de l’Hespèrides; Sanja, Ahmed: vosaltres continueu tenint una missió, necessitem els codis de funcionament de la xarxa energètica i les connexions amb les altres centrals; Rashida: porta’ns al laboratori. En marxa. Ràpid!
En qüestió de segons tothom estava novament actiu.
Van abandonar aquella suite tan luxosa i es van dirigir als nivells inferiors, on hi havia el centre de comandament i el laboratori.
Malgrat les crides a la calma que se sentien per la megafonia, el pànic s’havia apoderat dels passadissos de l’hotel.
La Rashida va conduir el grup cap a l’ascensor secret. Caminaven ràpid i en silenci, procurant passar desapercebuts enmig d’aquella munió de gent que corria desesperada cap a les sortides d’evacuació.
L’Scott provava insistentment de contactar per ràdio amb en Bastian, a l’Hespèrides, fins que finalment ho va aconseguir.
—Bastian, tenim una nova situació. Us necessitem. Hem de fugir per sota l’aigua.
—Rebut —va confirmar el pilot—. Venim de seguida. En mitja hora som aquí.
—Afanyeu-vos! Això aviat començarà a esfondrar-se!
Un cop davant l’ascensor, la Rashida va prémer diverses vegades el botó secret fins que la porta es va obrir, molt més lentament del que era habitual. Les reserves d’energia estaven al límit, i a punt de col·lapsar. Hi van entrar.
Quan van arribar al nivell inferior es van trobar la porta tancada. La Rashida va acostar-se al lector de retines i hi va posar l’ull.
Res.
—Sanja! —va indicar la Naomi—. Tens feina.
La bosniana es va avançar, va obrir un maletí teclat i en va extreure uns elèctrodes que va fixar a diversos punts de la porta. Llavors va començar a teclejar. A la pantalla hi va aparèixer una seqüència de números que corria cada vegada més ràpid fins que, de sobte, es va aturar.
Tothom va contenir la respiració.
Llavors van sentir un clic, i la porta es va obrir.
—Ho veieu, tios? —va exclamar l’Ahmed—. Aquesta paia és la pera. Fa por i tot!
—Xiit. Silenci! —va ordenar la Naomi.
Hi van entrar.
El rebedor era buit. La Rashida va indicar que a la primera de les portes hi havia la sala de control. S’hi van acostar sigil·losament. Se sentien veus. A dins encara hi havia dues persones, potser tres.
La Naomi va fer un senyal a l’Ahmed.
L’iranià va ficar la mà a la bossa i en va treure una granada de fum. Ràpidament la va activar, va obrir la porta i la va llançar dins. Segons després van sentir com els ocupants es desplomaven.
L’Ahmed va treure llavors un altre cilindre i el va llançar dins l’habitació. Aquest cop era un xuclador de gas, un esprai invers que va absorbir el fum. Quan la sala va estar neta, hi van entrar. Entre l’Scott i l’Ahmed van apartar els cossos dels operaris, per evitar que algú els veiés si passava per allà.
La Sanja es va abocar sobre els panells. Després de connectar al seu ordinador a diverses entrades USB, va començar a teclejar. Quan va aconseguir els codis del sistema, va copiar tota la informació al seu disc dur. Aquella informació era cabdal per desactivar tota la xarxa internacional que havia construït en Wei.
Mentrestant, els altres vigilaven que ningú no els sorprengués. L’operació va durar aproximadament cinc minuts.
—Ho tinc! —va dir quan va haver acabat i desava novament l’ordinador.
—Doncs som-hi —va respondre la Naomi traient el cap per la porta i assegurant-se que no hi havia ningú—, cap al laboratori.
La Rashida encapçalava la comitiva.
* * *
A bord de l’Hespèrides
En Bastian conduïa l’Hespèrides cap a l’hotel submarí tan ràpidament com podia.
Quan el radar indicava que eren just al lloc on hi havia d’haver el camp magnètic que delimitava l’aquari, la nau es va aturar i el xilè va escanejar l’entorn. El camp estava desactivat. Van seguir avançant. Just en aquell moment un immens grup de taurons martell va envoltar la nau.
En Giorgos observava en silenci les maniobres del seu pilot. Al seu costat, l’Aina i l’Àlex contenien la respiració.
—És massa arriscat entrar pel moll principal de l’hotel —va indicar en Bastian—. Hi ha massa moviment. Haurem d’intentar-ho pel sector inferior.
En Giorgos va assentir.
La nau va modificar el rumb. Es va dirigir cap a la banda contrària d’on pujaven i baixaven constantment les naus d’evacuació.
—Gràcies a la Rashida sabem on es troben les entrades alternatives que permeten accedir als nivells inferiors amagats sota el subsòl —va explicar el grec a les dues germanes—. Només hi ha un petit problema.
—Quin? —va preguntar l’Aina.
—La porta d’accés que ens permetria entrar-hi amb el batiscaf s’obre des de dins. La bona notícia és que s’hi pot accedir per un dels túnels d’evacuació i renovació d’aigua. N’hi ha prou que algú hi entri i activi el sistema d’obertura de la porta.
Instants més tard la Sango sortia nedant de sota l’Hespèrides i es dirigia cap a una mena de respirador estret.
—Es pot saber on va? —va preguntar l’Àlex.
—A obrir la porta —va respondre en Bastian.
—Ah, esclar, a obrir la porta —va repetir la dona, lacònica—. Obvi.
L’Aina va dirigir un somriure a la seva germana, i aquesta l’hi va retornar amb una ganyota de circumstàncies.
L’Hespèrides es va quedar llavors surant a una profunditat de gairebé cinquanta metres.
Al cap d’uns minuts van notar la sacsejada.
A uns vint metres a babord de la nau van veure com les aigües s’enterbolien de sobte i una porta metàl·lica s’alçava de sota la sorra deixant al descobert una entrada submarina.
—Per aquí podrem entrar amb el batiscaf i recollir l’equip —va dir en Filípides.
Llavors van sentir la veu de la doctora Petrova; estava dreta al llindar de la porta. En Kimbo era al seu costat:
—Crec que jo també hi hauria d’anar. La reprogramació no es pot aturar així com així. I si la situació és com em penso potser necessitarem l’Aina —va dir, mirant cap a la periodista.
Aquesta es va quedar uns moments en silenci, dubtant, però finalment va assentir.
Uns minuts més tard, la Petrova i l’Aina s’acomodaven dins del batiscaf i abandonaven l’Hespèrides. Un mariner pilotava la petita nau en direcció a l’entrada submarina.
* * *
Laboratori
La doctora Bishop notava com cada cop respirava amb més dificultat. Sospitava que el motiu era que els sistemes de renovació d’aire començaven a fallar per manca de subministrament elèctric. Aviat hi hauria massa anhídrid carbònic i seria perillós inhalar l’aire. Intentava no pensar-hi. Estava massa ocupada sintetitzant el reactiu amb els nous paràmetres genètics que calia administrar als tres homes i les tres dones enllitats. Calia injectar-los la solució líquida per via intravenosa abans no es despertessin. Allò hauria d’evitar que patissin efectes secundaris per culpa d’haver accelerat el procés.
Tot plegat era molt lent, però no tenia cap altra opció.
Quan la Rashida va entrar al laboratori, seguida per la Naomi i la resta de l’equip, la doctora va aixecar el cap.
—Què hi fas aquí, encara? —va dir, mirant cap a la marshallesa—. Marxa abans això no s’enfonsi.
—Et venim a ajudar, Victòria…
Un sorollós cruiximent metàl·lic va impedir a la Rashida acabar la frase. Les unitats electrògenes d’emergència s’estaven acabant i els sistemes de contrapressió de les instal·lacions de l’hotel començaven a fallar. L’estructura cedia sota el seu propi pes.
Per uns moments, tothom es va quedar en silenci. Escoltaven en tensió, fins que el soroll es va haver aturat.
Llavors, la doctora va reprendre la seva activitat.
—Marxeu, aquí no hi podeu fer res —va insistir.
—No, Victòria, no marxarem —va replicar la Rashida—. Sé el que has estat fent aquí, i sé què vols fer ara. Necessites ajuda. Què faràs quan es despertin? Els ascensors per pujar a la superfície no funcionen, i ja no queden submarins d’evacuació.
La doctora es va quedar muda. Mirava a través del vidre la sala on jeien els seus conillets d’Índies.
Era cert. Allò no ho havia previst. Quin sentit tenia despertar-los, si en qualsevol cas acabarien morint? No era millor deixar-los així, i que morissin sense patir?
Llavors va mirar el rellotge: feia noranta minuts que havia iniciat la desreprogramació.
—Tens raó, és massa tard —va fer llavors la científica, sacsejant el cap—. No hi ha res a fer. Estem condemnats.
—No, doctora —va saltar la Naomi—, encara no és massa tard. Vostè continuï amb el procés que nosaltres intentarem guanyar temps.
La neozelandesa va dubtar, però finalment va assentir, i sense gaire convenciment va tornar a les seves provetes de síntesi.
Mentrestant, la Naomi donava instruccions a la resta.
—Sanja: hem de reduir la pressió de l’estructura i concentrar l’aire que quedi aquí baix, mira quines estances del pis de dalt podríem segellar i negar.
—Dobro, m’hi poso.
La bosniana va obrir la seva maleta teclat i va connectar-la amb un dels ordinadors del laboratori. Al cap d’uns moments va aparèixer a la pantalla un mapa tridimensional de l’estació submarina, va ubicar-hi el laboratori i va calcular la pressió que aguantava cadascuna de les parets de metall. L’ordinador va fer uns càlculs ràpids i va marcar en blau les estances superiors que es podien aïllar i inundar. Allò permetria reduir la pressió sobre l’estructura que aguantava el laboratori. No evitaria que acabés cedint, però almenys guanyarien temps, i aire.
—Ja ho has vist, Ahmed —va dir la sinonord-americana mirant cap al seu company—. Ara és cosa teva. Scott, acompanya’l, necessitarà ajuda.
—Entesos —van respondre alhora els dos homes, mentre es carregaven a l’esquena les bosses amb els explosius i sortien corrents per la porta.
La Naomi es va adonar que la Rashida observava preocupada com marxava l’Scott.
—No pateixis, se’n sortiran —li va dir, mirant de calmar-la—. Són molt bons, aquest paios.
La dona va assentir. Després, se’n va anar cap a la finestra que donava a la sala de les lliteres i es va fixar en les cares adormides de les tres dones i els tres homes.
A tots els reconeixia com a clients de l’hotel. Sabia que eren gent rica, poderosa, amb influència. En certa manera eren coresponsables que el seu país estigués a punt de quedar inundat pel creixement del mar.
Sabia que, si poguessin escollir, probablement pagarien molts diners per salvar-se, encara que fos a costa d’altres, i pensava que potser no es mereixien tots els esforços que estaven fent per ells. I tot i així, feien tot el possible per alliberar-los.
L’Ahmed i l’Scott van arribar a la primera de les estances que tenien marcades, van treure alguns explosius i els van col·locar a la paret que donava a l’exterior. Eren explosius d’impacte focalitzat, sense ona expansiva, com els que havien fet servir per obrir la caixa forta d’en Wei. Un cop instal·lats de manera estratègica van programar el temporitzador i van sortir de l’estança. Llavors van tancar la porta hermèticament, darrere seu.
No va passar ni un minut que es va sentir una explosió ofegada que va fer trontollar lleugerament les parets. A través de la finestreta de la porta van veure com l’aigua entrava dins l’estança i la negava.
L’invent funcionava.
Els dos homes es van aixecar i van córrer cap a una altra de les habitacions.
Van repetir la mateixa operació encara tres vegades més, però just quan acabaven de col·locar els explosius a la quarta cambra, van sentir un crit que els va agafar per sorpresa.
—Ei, vosaltres. Qui sou? Què hi feu aquí?
Els dos homes es van girar alhora. Un home alt, ros i desmanegat els apuntava amb una pistola des de la porta.
L’Scott el va reconèixer de seguida: era en Frank Moser, el gerent de l’hotel.
—Què hi fa aquí? Que és boig? Marxi ara mateix, abans no sigui massa tard —li va dir mentre de reüll observava els explosius que acabaven de connectar. El led vermell havia deixat de parpellejar i s’havia quedat fix. D’un salt es va llançar sobre l’Ahmed i tots dos van rodolar fins a la paret més allunyada del lloc on hi havia els explosius.
Es van cobrir el cap amb els braços just en el moment que explotava la càrrega.
En Moser no s’ho esperava. Va poder esquivar el tros de paret metàl·lica que va sortir projectat cap a ell, però no la fortíssima tromba d’aigua que va entrar de sobte pel forat, colpejant-lo i deixant-lo inconscient.
—Ràpid. Fotem el camp! —va cridar l’Ahmed, estirant pel braç el seu company.
Quan van ser fora van haver de fer molta força per tancar la porta i evitar que l’aigua es filtrés cap als altres habitacles. Quan finalment ho van aconseguir, estaven gairebé exhausts. Es van asseure una estona per recuperar l’alè, i seguidament es van mirar, satisfets, mentre feien xocar els punys.
—Ben fet, sonat —va dir l’Ahmed a l’Scott, que se’l mirava amb un somriure condescendent.
—Au, va, acabem d’una vegada i marxem.
El batiscaf de l’Hespèrides, amb l’Aina i la Petrova a bord, va emergir al moll intern del Nereida. La Sango les hi esperava somrient.
—I ara què? —va preguntar l’Aina.
«Seguiu-me», va indicar la Sango, dirigint-se cap a una porta.
Quan la Rashida va veure l’Scott se li va llançar al coll i el va omplir de petons, mentre la Sanja calculava quina era la nova pressió que estaven aguantant aquelles parets i quant d’aire els quedava, i per tant quant de temps més podrien resistir.
—Tenim almenys mitja hora més, si no falla cap més alimentador —va dir la Sanja—. Bona feina, nanos.
—Has vist? Jo també sé fer coses —va respondre l’Ahmed, sorneguer, mirant la bosniana.
La dona va respondre aixecant una cella i sacsejant el cap, mentre se li escapava el riure per sota el nas. Va buscar la complicitat femenina de la Naomi, però aquesta estava més pendent de la Bishop.
—Tindrà prou temps, doctora?
La neozelandesa va assentir.
—Ja gairebé ho tinc. Només em falta introduir-hi l’ADN atlant, i tindré el nou sèrum acabat. Llavors l’haurem de barrejar amb el que els estem administrant. Si no ho fem així, quan es despertin podrien patir un xoc per disfunció genètica i tindrien una aturada cardiorespiratòria.
—Entesos —va respondre la Naomi—. Però… Merda!
Aquest cop la sacsejada havia estat més forta que cap de les anteriors. Un dels armaris va trontollar fins a caure sobre la cisterna que contenia el sèrum que estaven injectant al sextet sedat, i el recipient es va esberlar en mil bocins provocant que el contingut líquid s’escampés per tota l’estança davant l’estupefacció dels presents.
—Oh, no! —va exclamar la sinonord-americana, en adonar-se del desastre—. I ara què fem?
Totes les mirades es van dirigir cap a la Bishop. El seu gest resignat ho deia tot. Allò ja no tenia solució. Sense el sèrum no podrien completar el procés.
—Ara sí que estan condemnats —es va lamentar la doctora, movent el cap—. No tenen cap possibilitat. Moriran. Morirem tots.
Una frustrant sensació de derrota planava a l’aire.
—No, Victòria, no té per què ser així.
La veu, no gaire alta però sí prou clara, provenia de la porta.
Tothom es va girar. La doctora Petrova somreia, dreta sota el llindar i escortada per l’Aina, la Sango i el mariner.
La Bishop va deixar anar un crit.
—Ekaterina! Què hi fas aquí? —I seguidament va titubejar—: Escolta… Jo…
—Ara no és el moment —la va tallar la Petrova—, hem de continuar amb el procés de desreprogramació.
—És impossible, Ekaterina. Ja no tenim sèrum, i sense sèrum no els podem despertar. I encara que ho féssim, els efectes secundaris els matarien.
—Ho sé perfectament, Victòria. T’ho vaig ensenyar jo, això. Però encara tenim una carta.
Llavors es va girar cap a l’Aina, que observava atònita aquells sis cossos intubats. Era evident que la imatge l’havia trasbalsada. La Petrova es va adonar de l’estat de la periodista, i s’hi va acostar:
—Et necessitem —li va dir.
Llavors va ficar la mà dins la brusa de l’Aina i en va extreure el penjoll d’oricalc. Brillava amb la mateixa intensitat que quan l’havia posat al costat del penjoll de l’Àlex. La Petrova va assenyalar llavors la piscina. A dins hi havia la dinamo d’oricalc, que també brillava.
Tothom observava les dues dones.
—Aquesta és la raó per la qual ets aquí, Aina —va dir la Petrova—. Ens has d’ajudar a fer que aquestes persones es despertin. Aquesta és la missió que teniu encomanada els infants indi.
L’Aina se la va mirar, i seguidament va dirigir els ulls cap a la doctora Bishop, que també la mirava atentament. Llavors, aquesta va dir:
—Aina? Ets l’Aina Fàbrega, la trencadora de sistemes?
—Sí, Victòria —va confirmar la Petrova.
—Creia que en Wei t’havia…, bé… em va dir que eres… morta.
—Per sort, nosaltres la vam trobar primer —va dir la Petrova.
Llavors, com si li hagués passat el corrent, la Bishop va reaccionar.
—Ràpid, no tenim temps per perdre. Vine amb mi. —La científica va agafar l’Aina per un braç i la va estirar cap a la porta que donava a la peixera on hi havia les lliteres. La va obrir i totes dues hi van entrar.
L’Aina estava estupefacta.
—Necessito que et treguis la brusa i els pantalons. T’he de col·locar uns elèctrodes.
L’Aina va dubtar uns segons, però va acabar obeint.
Mentre es despullava, la Bishop endollava uns elèctrodes als cables que fins feia pocs minuts estaven connectats al sèrum de desreprogramació.
Quan ho va tenir llest va demanar a l’Aina que s’estirés en una llitera, i li va col·locar sis elèctrodes, un a cadascun dels xacres del cos. A continuació li va col·locar, just sobre el cap, el penjoll d’oricalc que brillava cada cop amb més intensitat a causa de la proximitat amb l’oricalc de la dinamo de la piscina. Era el setè xacra.
Finalment, la Bishop va prendre una mostra de sang de l’Aina, la va passar per l’accelerador i en va analitzar l’ADN. Era la mostra atlant més pura que mai havia vist! Va mirar cap a la Petrova. Les dues dones es van somriure.
Llavors va injectar una agulla al braç de l’Aina i el líquid vermell, amb el gen atlant, va començar a circular pels catèters en direcció a les sis consciències adormides. Allò hauria de servir perquè es despertessin, sense risc per a les seves vides.
—Problemes! —El crit de la Sanja va fer que tothom es girés cap a la bosniana, que tenia la mirada clavada en la pantalla del seu ordinador—. Ens quedem sense aire! Necessitem energia per mantenir activats els alimentadors.
La Sango, que fins llavors s’havia mantingut en un segon pla, va mirar la Petrova, que li va fer un gest d’assentiment amb el cap.
La japonesa es va encaminar cap a la sala de les lliteres, davant la mirada interrogant de la Bishop i l’Aina, es va despullar, es va col·locar un dels cascos de cristall que hi havia lliures, i es va introduir a l’urna, submergint-se totalment dins l’aigua. Llavors va tancar els ulls, i va entrar en estat de trànsit.
—Bingo! —va cridar la Sanja al cap d’un minut—. Els alimentadors s’estan carregant. Les reserves s’estan omplint de nou.
La Bishop va mirar la Petrova.
—Esclar, és això, la font d’energia no és el gen atlant ni l’oricalc, sinó…
—… la consciència, Victòria, la consciència —va respondre la russa—. Perquè l’oricalc actuï de catalitzador cal que sigui activat per una consciència que vibri en la freqüència adequada, la freqüència d’una ment desperta. L’oricalc, per si mateix, no és res més que un mineral.
—Mireu, ja es desperten! —va cridar la Rashida, interrompent la conversa de les dues científiques i apuntant amb el dit a l’altra banda del vidre.
Els primers d’obrir els ulls van ser el matrimoni mexicà i la financera de Hong Kong, i poc després ho van fer l’Steiner i els Godard.
Tots sis semblaven confosos, però a poc a poc van captar la situació, i malgrat que encara estaven dèbils, van entendre que s’havien de moure amb celeritat si volien sortir d’allà dins.
La Naomi dirigia l’operació d’evacuació.
—Haurem de fer diversos viatges amb el batiscaf. Scott: tu i la Rashida marxareu en el primer grup, amb els Martínez, la Lin i l’Steiner, i no t’oblidis la maleta! Ahmed: tu aniràs en el segon, amb els Godard, la Bishop i la Petrova. Nosaltres quatre anirem en el darrer.
L’operació es va dur a terme amb precisió.
Al cap de dos minuts, el batiscaf navegava en direcció a l’Hespèrides amb el primer carregament, i deu minuts més tard ho feia amb el segon.
A les instal·lacions submarines només quedaven les quatre dones: la Naomi, l’Aina, la Sango i la Sanja.