Luxe sota el mar

Hotel Nereida, Dubai

S’acostava l’hora d’anar a dinar. En Maurice, un home que passava dels seixanta anys, baix, gairebé calb, amb un lleuger sobrepès i un nas prominent, i la Pauline, una dona alta i prima, amb els llavis i els pòmuls inflats pel Botox i la pell estirada a còpia d’operacions que, malgrat tot, no aconseguien dissimular els seus cinquanta-vuit anys, es dirigien cap a la seva suite per canviar-se de roba després de l’esquiada que acabaven de fer.

Els Godard eren un matrimoni potentat de París que feia quatre dies que era a l’hotel, en una estada mig de plaer mig de negocis.

Just abans d’arribar a la seva cambra, van veure dos zeladors que sortien de la dels Martínez, els seus veïns de planta. Empenyien dues lliteres. Al damunt hi duien el matrimoni mexicà, coberts tots dos amb un llençol.

En Maurice i la Pauline Godard es van quedar glaçats davant d’aquella imatge.

—Són morts? —va demanar en Maurice a un dels zeladors.

—Oh, no —va respondre aquest, fredament—. Només s’han desmaiat.

—Tots dos alhora?

El zelador es va limitar a arronsar les espatlles, desentenent-se així de qualsevol responsabilitat, mentre caminava darrere el seu company.

Just en aquell moment apareixia pel fons del passadís en Frank Moser, el gerent de l’hotel. Anava impecablement vestit, com sempre, i duia la seva rossa cabellera clenxinada cap a un costat.

Els francesos l’havien conegut el mateix dia de la seva arribada.

En Moser duia a la cara el seu habitual somriure postís. Ateses les circumstàncies, allò va inquietar la Pauline Godard.

—Però, com és possible? —va preguntar en Maurice Godard quan el gerent se’ls va acostar—. Ahir vam sopar plegats, i estaven perfectament.

—Efectivament, és tot un misteri, senyor Godard —va respondre el gerent, sense abandonar el seu somriure d’anunci de dentífric—. Ara se’ls enduen a la infermeria per esbrinar què els ha pogut passar.

En aquells moments el led del busca que l’home duia a la butxaca va parpellejar.

—Temo que me n’he d’anar —es va disculpar—. He de gestionar aquest desagradable afer. Que tinguin un bon dia.

I fent una exagerada reverència va girar sobre els talons i va desaparèixer pel fons del passadís, just per on havien desaparegut els dos zeladors.

La Pauline Godard va agafar el seu marit per la màniga i el va empènyer cap a l’habitació. Quan estaven a punt d’entrar-hi, es va obrir la porta i una de les dones del servei en va sortir carregada amb les tovalloles i les escombraries del bany.

La dona, de mitjana estatura i pell fosca, va abaixar els ulls, es va disculpar, i amb veu molt baixa, gairebé inaudible, va dir que tot estava novament a punt. Seguidament es va fer a un costat i va deixar pas els dos francesos.

A la butxaca de l’uniforme s’hi podia llegir el seu nom: Rashida.

La francesa li va donar les gràcies sense ni gairebé mirar-la, i ella i marit van entrar a l’habitació tancant la porta darrere seu.

Mentre es dutxaven i es vestien van intercanviar algunes frases, poques, relatives a l’escena que acabaven de presenciar: quina cosa més estranya, si semblaven estar la mar de bé, com hi ha món, si és que no som res, passa’m la camisa neta, vols? Què, reina, que en tens per gaire? Que l’Akashi ens espera. Vingaaaa.

Ignoraven completament que estaven sent observats.

Mitja hora més tard, el matrimoni Godard entrava a l’exclusiu saló menjador de la planta menys quatre i s’asseien al reservat que ocupaven habitualment.

Fidels a la litúrgia que per a ells significava el fet de menjar, s’havien vestit especialment per a l’ocasió: ella amb un vestit rosa de Channel de no menys de cinc mil dòlars, i ell amb un vestit de seda blau, camisa blanca amb botons de puny daurats, i corbata, també de seda i feta a mà, de la col·lecció de George Neale.

Sobre els seus caps podien admirar, a través del sostre de vidre, una extraordinària desfilada de peixos tropicals, meduses, dugongs, dofins, balenes, taurons i diversos tipus de tortugues, incloses tortugues carei, considerades una espècie en perill d’extinció.

Les aigües de Dubai estaven en molt bon estat, netes i ben tractades. Es notava que els promotors de l’hotel de luxe més car del món havien tingut molta cura a conservar aquella mena de Sea World gegant que tant fascinava la seva selecta clientela.

Era talment com trobar-se en una projecció IMAX de darrera generació.

L’hotel Nereida, el primer hotel totalment submergit del món, havia estat idea d’un arquitecte suís animat per dos inversors entusiastes: en Wei Wang i el príncep Abdul·lah, els dos socis majoritaris de la societat Nus Etern.

No obstant això, les raons d’un i altre per destinar-hi una part molt important de les seves respectives fortunes eren ben diferents. El príncep Abdul·lah, per exemple, es preparava per al moment en què s’acabés l’era del petroli. El seu objectiu era clar: calia aconseguir que el turisme suplantés el cru com a primera indústria de la zona. Però res de turisme de motxilla i sense recursos, no, allò que buscava l’Abdul·lah era convertir Dubai en la referència del turisme de luxe, precisament el nínxol de mercat que estava previst que creixés més durant els següents vint anys. Amb l’hotel buscava, doncs, assegurar-se una nova font d’ingressos que substituís els petrodòlars.

En Wei Wang, per la seva banda, no pretenia només rendibilitzar els ja sucosos ingressos que li generava l’energia nuclear. El seu interès anava molt més enllà de la dimensió crematística; ara bé, les seves veritables motivacions les coneixien ben poques persones, entre les quals no hi havia el seu soci, el príncep.

L’hotel oferia tot el luxe propi d’un vuit estrelles, establint una nova categoria màxima en el peculiar rànquing d’aquesta mena d’establiments, i superant així les set estrelles del Burj al-Arab, fins llavors l’hotel més luxós i car del món, també a Dubai.

Feia només tres anys que s’havia inaugurat.

S’hi accedia a través d’una plataforma situada enmig del mar i a la qual només es podia arribar amb helicòpter o vaixell. Des d’allà es baixava als deu nivells inferiors gràcies a un ascensor ultraràpid, impulsat per energia d’origen nuclear, com tot allà dins.

El complex hoteler disposava de tota mena de serveis, zones comercials, espais de lleure, casinos, cinemes, sales per a concerts i, fins i tot, pistes d’esquí i camps de golf submarins.

Les parets i els sostres eren totalment de vidre i permetien gaudir constantment de la vida aquàtica. A més, a l’aquari artificial, que ocupava diversos quilòmetres quadrats al voltant de l’hotel, hi havia una gran varietat d’espècies marines perquè els clients de l’hotel poguessin gaudir tothora de la visió dels animals més espectaculars.

Totes les habitacions i altres estances estaven degudament pressuritzades, la qual cosa feia que la vida en aquelles condicions fos altament confortable.

Tal com podien comprovar immediatament els exclusius clients de l’hotel, en Wei Wang i el príncep Abdul·lah no havien escatimat recursos, conscients que, per atreure la jet-set econòmica mundial, calia oferir un producte molt i molt selecte.

Tot plegat, un luxe només reservat a nivells adquisitius extraordinàriament alts.

Era el cas dels Godard, una de les cinquanta principals fortunes del planeta.

Camí de la taula es van veure envoltats, en cosa de segons, per un exèrcit de cambrers. Tots anaven impecablement vestits i es desvivien en atencions cap a la parella. El xef en persona, un distingit cuiner japonès de reconegut prestigi internacional, els esperava dret al costat de la taula.

—Bon dia, senyor i senyora Godard —va dir el xef, mentre s’inclinava servilment mantenint els braços estirats al costat del cos.

—Bon dia, Akashi —va respondre en Maurice mentre saludava amb un lleuger gest de cap i s’asseia amb l’ajuda d’un jove que acompanyava la cadira fins a deixar-la elegantment encaixada sota el seu cul—. I bé? —va dir el francès, tot fregant-se les mans—. Friso per saber amb què ens sorprendràs avui, amic meu.

El xef somreia. S’havia pres com un repte personal satisfer el paladar d’aquell home, a qui tothom tenia per un selecte gurmet. Xef i client havien establert una singular relació basada en l’interès que tots dos tenien per la cuina i la gastronomia.

—Havia pensat oferir-los una de les meves especialitats: mero amb ratatouille al vi blanc. Si els sembla bé, senyors.

—Ahà! Hammour amb un toc de fusió gal·la —va respondre el francès, amb un aire afirmatiu lleugerament impostat—. Veig que tornem als clàssics de la cuina regional. M’equivoco?

—No s’equivoca gens, senyor. Precisament aquest matí n’hem pescat un exemplar extraordinari que he reservat i preparat especialment per a vostès.

—Doncs em sembla una elecció magnífica. Però recorda que sóc implacable, sobretot quan es tracta d’un plat de casa meva. Val més que t’hi esforcis —va sentenciar, somrient, l’home.

Acabades les formalitats, el xef va fer mitja volta i se’n va tornar a la cuina.

* * *

La Rashida va prémer el botó secret i la paret es va obrir descobrint les portes de l’ascensor. Hi va entrar, i seguidament les portes es van tancar darrere seu.

No li va caldre marcar cap pis, l’ascensor estava programat per baixar directament al nivell inferior, just per sota del fons marí. Aquella part de l’hotel no es podia percebre des de l’exterior i només s’hi podia accedir d’aquella manera, o a través d’una comporta submarina per a batiscafs, dissimulada sota la sorra.

Només alguns dels treballadors en coneixien l’existència. I, per descomptat, cap dels clients ni tan sols la sospitava.

L’ascensor es va aturar, la porta es va obrir i la Rashida en va sortir, decidida.

La dona va creuar una mena de rebedor buit i va accedir a una sala més gran, plena de taules. Al damunt s’hi amuntegaven tota mena de pipetes, cremadors Bunsen, matrassos Erlenmeyer, tubs d’assaig, provetes, balances de precisió i altres instruments de laboratori.

Darrere d’una de les taules hi havia una dona alta. Vestia una bata blanca, cordada fins a la meitat, i a sota hi duia un jersei negre de coll alt. D’una de les butxaques del pit sobresortien diversos bolígrafs. Duia els cabells recollits amb una cua de cavall i unes grans ulleres de pasta. Tot i que només tenia quaranta-cinc anys, el seu aspecte la feia més gran.

La Rashida s’hi va dirigir.

—Aquí té el que m’ha demanat, doctora Bishop —va dir, mentre deixava sobre la taula la bossa amb les tovalloles i les restes de les deixalles del lavabo dels Godard.

—Sisplau, Rashida —va respondre la dona, mentre desava una llibreta a la butxaca lateral de la seva bata i agafava la bossa que li oferia la noia—, ja t’he dit mil cops que no em diguis doctora. Em dic Victòria, d’acord?

—D’acord, doct…, vull dir… Victòria.

Es van somriure.

—En qualsevol cas, moltes gràcies, Rashida. Segur que hi és tot?

—Sí, Victòria, tot el que m’ha demanat. Les tovalloles amb taques de sang d’ell, de quan s’ha afaitat, i les compreses d’ella.

—No ho has tocat, oi?

—Esclar que no. Ho he agafat amb guants i pinces, com sempre.

—Excel·lent, excel·lent —va respondre la científica, mentre obria la bossa i n’extreia el contingut. Ho va dipositar tot suaument sobre la taula, tenint gran cura de no contaminar les mostres.

Amb uns petits escalpels va gratar la sang, encara humida, i la va introduir en dos tubs d’assaig: un per a en Maurice Godard, l’altre per a la Pauline.

Seguidament va col·locar la mostra de la dona dins l’analitzador genètic i es va dirigir a l’ordinador central, va moure el ratolí fins a situar-lo sobre la icona ATL GEN, i va prémer el botó. Segons després l’analitzador genètic es va activar, fent uns estranys moviments, com si tingués espasmes, fins que, al cap de dos o tres minuts, es va aturar. Al costat de la porta de l’analitzador es va encendre un led verd. Bingo!

La Bishop va somriure assentint en senyal d’aprovació. Allò confirmava la seva sospita: la Pauline Godard tenia el gen atlant.

Seguidament va repetir l’operació amb la mostra d’en Maurice Godard.

També aquest cop es va encendre el led verd. Allò la va sorprendre. No s’ho esperava, d’ell.

La marshallesa observava atentament tota aquella operació sense que la Bishop mostrés cap símptoma d’incomoditat davant la seva presència. La Rashida era atractiva, amable i servicial. De seguida s’havien entès bé, amb la científica, a qui considerava una bona dona, tot i que no entenia què hi feia allà dins, tota sola, tancada entre tubs d’assaig i màquines ultrasofisticades.

La Victòria Bishop li havia encarregat que li fes arribar mostres de sang de tots i cadascun dels clients de l’hotel i almenys un cop per setmana baixava a aquelles estances secretes per fer-li entrega d’una de nova.

La darrera comanda l’hi havia duta feia tot just dos dies. Corresponia als Martínez.

—Disculpi, Victòria —va dir la Rashida amb veu dèbil i tremolosa—. Puc demanar què espera descobrir analitzant la sang dels clients?

La doctora Bishop no va respondre, seguia concentrada a comprovar les dades que apareixien a l’ordinador relatives a les mostres que estava analitzant.

Després de tantes setmanes, aquella era la primera vegada que la Rashida gosava preguntar directament.

De sobte, la dona va tenir por i va mirar la doctora una mica avergonyida. I si li deia a en Moser que l’hi havia preguntat? Potser s’havia precipitat. Allò podia fer que la descobrissin.

No obstant això, la Victòria continuava ignorant-la. Potser no l’havia sentit, va pensar la Rashida, o potser ho feia veure.

La seva missió consistia a recollir i enviar a la tripulació de l’Hespèrides tota la informació possible sobre les activitats que es duien a terme als laboratoris, però no es podia permetre cometre aquella mena d’errors. Hi havia massa coses en joc.

Neguitosa, es va acomiadar i va girar cua en direcció novament a l’ascensor.

Mentre l’esperava, la Rashida es va fixar en una porta lateral que estava mig oberta.

Mai no l’havia vista, abans.

Va mirar a banda i banda, per assegurar-se que ningú no la vigilava, i seguidament s’hi va acostar. Dissimuladament, va allargar el coll per mirar què s’hi amagava.

Va veure una gran sala tota plena de llits distribuïts al voltant d’una urna plena d’aigua. Llavors, la porta es va tancar, de sobte, deixant-la mig atordida.

Just en aquell moment l’ascensor obria les portes. Ella hi va entrar, amb la intenció de tornar a les seves tasques de neteja i manteniment de les habitacions, tot i que abans hauria d’informar la tripulació de l’Hespèrides.

Tot plegat indicava que s’acostava el moment d’actuar.