Llac turquesa
Encara era negra nit quan l’Aina i en Kimbo es van trobar al hall de l’hotel. En Bastian i la Naomi ja els hi esperaven. En Kunga encara no havia arribat. L’Aina va témer per un moment que el noi s’hagués desdit de la promesa, i que no vingués, però encara no havia acabat de pagar les habitacions quan va aparèixer per la porta, mig adormit. Duia una caçadora de pell negra i una bossa esportiva penjada del braç.
La periodista catalana li va somriure, i el noi li va tornar el gest.
Un cop van haver carregat el quatre per quatre, tots cinc s’hi van enfilar.
Només pujar-hi, en Kunga es va instal·lar a la part del darrere, amb les bosses. L’Aina el va convidar a asseure’s al seient del mig, amb ella i en Kimbo, però ell va insistir que no calia, que allà ja estava bé.
Quan feia prop d’una hora que viatjaven per camins plens de bots, bassals i roques, la catalana va constatar que el noi era encara més espavilat del que semblava. Els periodistes duien el cinturó ben tibat, s’agafaven amb força a la maneta de sobre la porta i procuraven cavalcar els bots del vehicle per no fer-se mal. Mentrestant, en Kunga dormia plàcidament, a la part del darrere, ben encaixat entre les bosses.
—Aquest sí que se la sap llarga. Digue-li tonto —va remugar en Kimbo—. Recoi de carreteres. Que no saben què és l’asfalt, aquesta gent, o què?
—Ja us vam advertir —va riure la Naomi des del seient del copilot—. Però no patiu. Aquesta és la carretera bona. Mentre seguim la vall del riu Yarlung la cosa és raonablement plana. Els problemes de debò començaran a la pujada cap al pas de Kambala, de gairebé quatre mil vuit-cents metres. El llac Yamdrok està just al darrere, una mica més avall.
—Ah, d’acord —va fer en Kimbo, irònic—. Ara ja em deixes més tranquil.
Seguidament es va girar cap a l’Aina:
—T’ho he dit, ja, que no et penso acompanyar mai més a cap expedició de les teves?
—Unes mil vegades, si fa no fa —va respondre la seva companya, sense apartar els ulls de la finestra.
—Doncs ara va de debò. Mai més no m’enredaràs. A partir d’ara només penso fer reportatges sobre turisme a les Bahames.
L’Aina va somriure, però no va respondre. Havien tingut aquella conversa centenars de vegades, i sempre acabava igual. Va deixar que els pensaments li volessin lliures. El paisatge s’anava tornant àrid i, tanmateix, constituïa tot un regal per a la vista: gorges, passos, típiques poblacions tibetanes i, de tant en tant, les ruïnes d’algun palau o un fort dels múltiples que hi havia a la zona.
—Què és allò d’allà? —va preguntar tot assenyalant unes ruïnes que s’endevinaven en l’horitzó.
—És el monestir de Samding —va respondre la Naomi—. Diuen que hi va viure la que possiblement és l’única reencarnació femenina del Tibet, una tal Dorche Pagma. Era una jove adolescent que ha passat a la història tibetana per salvar el monestir de ser destruït pels mongols, el 1716.
—Vaja, i com s’ho va fer? —es va interessar la periodista.
—Quan les tropes mongols, provinents de l’Àsia Central, es disposaven a assolar l’edifici, Dorche Pagma es va convertir en senglar —explicava la Naomi—. La resta de monjos la van imitar i el monestir va quedar llavors convertit en una cort de porcs. Els invasors van passar de llarg i van deixar el temple intacte. Des de llavors, la jove s’ha anat reencarnant sempre en una nena de curta edat.
—Bon truc. Caldrà tenir-lo en compte.
La Naomi va somriure, i l’Aina es va submergir novament en els seus pensaments.
Una hora més tard començaven l’ascensió envers el Kamba-la, o port de Kamba. Allà la cosa es va complicar encara més. El mal d’altura estava fent estralls en l’estat d’en Kimbo, que ja havia esgotat gairebé totes les reserves de paracetamol, i van haver de parar el cotxe diverses vegades perquè el càmera sortís a vomitar.
La boira dificultava la visibilitat i el vehicle va haver de reduir la velocitat.
—No se sap mai què ens podem trobar darrere el següent revolt —va explicar en Bastian, tot fent esforços titànics per mantenir recta la conducció del vehicle.
—Vigila! —va cridar la Naomi.
Darrere la cortina humida havia aparegut un grup de nens que, carretó en mà, omplien amb pedres els forats de la carretera. Gràcies a un sobtat i hàbil cop de volant, el vehicle els va poder esquivar.
—Uf! —va esbufegar el xilè—. Ha anat de ben poc.
El crit de la Naomi havia posat tothom en guàrdia. Fins i tot en Kunga, arraulit encara entre el munt de bosses, es va despertar.
De sobte, s’havia fet el silenci a l’interior del cotxe. Tothom estava en tensió.
Alguns metres més endavant, una roca va caure rodolant de la part alta de la muntanya, va colpejar el capó del cotxe i va continuar baixant vessant avall.
En Bastian va parar per avaluar els possibles desperfectes. Després de comprovar que el dany era superficial, i que el motor estava perfectament, van continuar la marxa.
Havien d’arribar al pas del Kambala com més aviat millor.
Tal com podien deduir del paisatge, aquella zona era especialment procliu a aquesta mena de despreniments.
L’Aina es va començar a preocupar. Què hauria passat si la pedra els hagués tocat de ple? I si hagués entrat per la seva finestra? O per la d’en Bastian? L’hospital més proper era a Lhasa, a unes quantes hores de viatge, i durant tota l’ascensió, a banda dels nens que havien estat a punt d’atropellar, no havien vist ningú més ni s’havien trobat amb cap altre cotxe.
Val més no pensar-hi, es va dir. A més, començava a notar una mica de mal de cap i nàusees. El mal d’altura també l’estava afectant a ella. Va preferir concentrar-se a no marejar-se.
Al cap de dues hores arribaven al port. Un cartell indicava l’altitud a què es trobaven (4.794 metres), i nombrosos pals plens de banderoles d’oracions escampaven bons desitjos als esperits de la muntanya.
L’Aina va baixar del cotxe per admirar als seus peus l’espectacular llac d’aigües verd turquesa. Era un dels quatre llacs sagrats del budisme tibetà, i ara estava en perill de desaparèixer per culpa de la ceguesa humana. Extasiada, va fer una inspiració profunda i es va omplir els pulmons d’un aire gèlid, carregat de misticisme.
Darrere seu, de genolls a terra i doblegat sobre si mateix, en Kimbo fracassava en el seu intent per vomitar de nou. Amb prou feines li quedava res a l’estómac, tal com el gust amarg del líquid biliar s’encarregava de recordar-li.
Absorts en les seves particulars circumstàncies, cap dels dos no s’havia adonat del nerviosisme dels altres dos periodistes.
—No ho trobes estrany? —va preguntar la Naomi.
—Molt —va respondre en Bastian—. Això hauria d’estar ple de gent. Però no hi ha ningú.
De sobte, en Kunga va aparèixer de darrere una roca, on s’havia refugiat per tal d’alliberar la bufeta, i va dir:
—Això molt estrany. Aquí haver-hi sempre vilatans amb els seus iacs per fer fotos turistes.
—Això no m’agrada gens —insistia en Bastian.
Quan l’Aina s’hi va acostar i els va preguntar què passava, la Naomi va explicar:
—Aquest és un punt de gran atracció turística. Sempre hi ha molta gent que mira de fer algun negoci amb els visitants. És molt estrany que no hi hagi ningú. Si no és que…
La dona es va aturar. Dubtava si havia d’acabar la frase. L’Aina la va mirar fixament als ulls i li va demanar:
—Que què?
—Si no és que això signifiqui que ja ha començat —va deixar anar, finalment, la sinonord-america.
—Començat? Què és el que ha d’haver començat? —insistia, amb posat seriós, l’Aina.
—La fugida —va dir llavors en Kunga, deixant tothom parat.
En sentir allò, l’Aina, en Bastian, la Naomi i en Kimbo, que se’ls acabava d’afegir, es van girar. El noi estava dret, davant del cotxe. Havia pronunciat aquelles paraules amb veu fluixa i atemorida. Feia cara de pànic. El seu gest no tenia res a veure amb la cara de pinxo que els havia mostrat fins aleshores.
Llavors, la Naomi se’l va mirar fixament, el va agafar per la camisa i el va sacsejar:
—Què en saps tu, d’això?
—No…, no gaire —balbucejava el noi—. Només el que m’ha explicat el meu germà.
—Parla! Vinga! —el pressionava la dona.
—Vols calmar-te? —la va escridassar l’Aina—. No veus que està espantat? Deixa’l tranquil, caram.
I girant-se cap a en Kunga li va demanar, de manera pausada.
—Escolta, noi. No sé de què va tot això. Però és evident que passa alguna cosa que t’angoixa. Si ens ho expliques potser et podrem ajudar d’alguna manera. Ho entens?
El jove va assentir.
La mirada i el to pausat de l’Aina el van tranquil·litzar.
—És que jo no saber res —s’excusava—. Un cop jo anar a visitar meu germà, a Tashilhunpo. Ell explicar que molta gent demanar allotjar al monestir. Deien que xinesos expulsar de casa seva, a la vall del Yamdrok. Això passar sovint. Treuen tibetans per instal·lar colons han, i tibetans buscar refugi a monestirs. Però no passar mai tant de cop. I, a més, fer molt temps que no venir colons aquí. Tot molt estrany. Sembla que tot començar quan construcció central hidroelèctrica.
Just en aquell moment l’alarma interior de l’Aina es va disparar.
I llavors van sentir la ràfega de trets. Alguns projectils van impactar en una de les improvisades stupa que tenien just al costat.
Tothom es va ajupir, instintivament, buscant protecció darrere el vehicle. La Naomi va obrir la porta posterior i va ordenar que tothom hi pugés immediatament, mentre en Bastian s’esmunyia cap al seient del conductor i engegava el motor.
—Au, vinga, fotem el camp! —va cridar el xilè quan tothom va ser a bord, mentre premia l’accelerador.
Una nova ràfega va impactar just a l’indret on dècimes de segon abans hi havia hagut el quatre per quatre.
—Agafeu-vos fort! —va cridar.
L’Aina, en Kimbo i en Kunga jeien encongits al seient del darrere amb les mans cobrint-se el cap, els ulls tancats i serrant les dents.
—No tiren a tocar —va dir la Naomi, mirant per la finestra; intentava descobrir qui els estava disparant—, si no, ja ens haurien crivellat fa estona. Només ens volen espantar.
—I un rave! Fallen perquè són dolents del cagar. Però ho tenen clar si es pensen que els ho posaré fàcil —va replicar en Bastian mentre llançava el quatre per quatre a gran velocitat per aquella carretera, que descendia de forma tan abrupta com abans havia guanyat alçada. Cada cop que semblava que el cotxe estava punt de bolcar, en Bastian donava un cop de volant i el redreçava; esquivava roques, pujava pels marges, conduïa amb una habilitat extraordinària, més digna d’un expert xofer de ral·lis que d’un fotògraf del Discovery Channel.
La Naomi va advertir llavors que dues camionetes de color verd militar baixaven també a gran velocitat per la carretera. De la finestra d’una de les camionetes sobresortia el cos d’un soldat. Els apuntava amb una metralladora.
—Bastian, darrere nostre!
El xilè va mirar pel retrovisor i va veure els perseguidors. Llavors va mirar el camí. Massa recte, va pensar. Un blanc massa fàcil.
Amb un cop de volant, que va agafar tothom per sorpresa, va fer sortir el quatre per quatre de la carretera llançant-lo muntanya avall.
La sacsejada que van sentir va ser monumental.
El cotxe baixava pel vessant a gran velocitat i gairebé sense control.
Dins el vehicle, tot eren cares d’espant, crits i estómacs encongits. Les bosses volaven d’una banda a l’altra, i una va impactar al cap d’en Kimbo, deixant-lo semiinconscient.
En Bastian esquivava com podia les grans roques que hi havia pel camí, fins que en va trobar una que no va poder rodejar.
La roda del davant va enfilar-s’hi. El cotxe va bolcar i va rodolar fent voltes de campana vessant, fins arribar a la part de baix on el pendent disminuïa. Allò va fer que minorés la marxa, però no el va aturar, sinó que va continuar rodolant fins a la riba del llac.
I allà es va quedar, definitivament, frenat pel fang.
La Naomi va fer un ràpid reconeixement visual de l’estat dels ocupants. Al cap d’uns segons tothom allà dins era conscient de quina era la situació.
A banda d’algunes contusions, algun trau i sobretot un gran ensurt, tothom semblava estar prou bé.
Van respirar alleujats. Havien estat de sort.
Llavors van notar com el cotxe es movia novament. El fang no era prou sòlid i estava engolint el vehicle.
De nou el pànic.
La Naomi va reaccionar amb rapidesa. D’un cop de peu va rebentar la finestra del darrere i va ordenar que tothom sortís ràpidament. Un per un van saltar del cotxe cap al voral del llac.
El darrer a sortir va ser en Bastian. Coixejava i sagnava de la cama esquerra. Una de les ràfegues havia travessat la porta del conductor i l’havia encertat. La Naomi i l’Aina el van agafar cadascuna per un braç i el van arrossegar uns quants metres lluny del cotxe.
Només uns segons més tard, el motor del cotxe va esclatar i el vehicle es va incendiar. Els havia anat ben bé d’un pèl.
Impossible recuperar res del que hi havia quedat a dins.
—Hòstia, les càmeres —es va lamentar en Kimbo—. Me cago en tot!
—Deixa estar les càmeres, Kimbo —va cridar la Naomi—. Ja tindràs temps de plorar més tard. Ara hem de guillar, abans no arribin aquests carallots.
Entre ella i l’Aina, que sí que havia aconseguit salvar la bossa de cuir amb els documents, van agafar en Bastian, una per cada aixella, i van anar corrents cap a un conjunt de cases que semblaven abandonades.
Quan eren a punt d’arribar-hi van veure que un camperol els cridava des de l’interior d’una mena de cobert per a cabres.
—Per aquí! Per aquí! —els cridava, en tibetà.
—Diu que anar cap allà —va traduir en Kunga.
—No tenim cap més opció —va esbufegar en Bastian recolzant-se en les dues dones i serrant ben fort les dents per aguantar el mal que li feia la cama—. Som-hi!
Tots cinc van entrar en tromba al cobert.
Dins hi havia ben poca llum. Van necessitar uns moments per acostumar els ulls a la foscor. Llavors van veure com l’home els esperava al fons del cobert, envoltat de cabres i aixecant una trapa de fusta. Els convidava a amagar-s’hi a sota.
S’hi van ficar, sense dubtar-ho. El tibetà els va seguir i va tancar la trapa darrere seu.
Dins de l’improvisat refugi ja hi havia una altra dona, amb un nen de poc més de cinc anys a la falda.
L’home es va posar el dit als llavis. Silenci.
Tots van fer cas mentre miraven de recuperar l’alè.
Al cap d’uns minuts van sentir que algú entrava al cobert i donava cops de peu a les cabres, perquè s’apartessin.
El visitant es va situar sobre la trapa. Des de l’amagatall, per entre les fustes, l’Aina va poder veure-li la sola de la bota. Hi duia gravat el símbol de l’eternitat budista: el «nus etern».
Tothom contenia la respiració.
Minuts després, el militar es va donar per satisfet, va cridar alguna cosa en xinès als seus companys i va sortir del cobert.
Dins l’amagatall van respirar tranquils, però van continuar en silenci encara uns minuts més.
L’Aina va recordar la història de la Dorche Pagma, i de com ella i els altres monjos s’havien convertit en senglars per enganyar les tropes mongoles. I si en realitat allò que havia passat és que s’havien amagat en un cobert, com ara ells?
Llavors es va fixar en aquella família que els havia ajudat. De la mateixa manera que li havia passat amb en Kunga, alguna cosa li indicava que se’n podia refiar. Sentia la seva puresa, la seva bondat. De fet, era com si d’alguna manera es coneguessin de tota la vida.
Passats vint minuts, el camperol va aixecar la trapa de fusta i va treure lentament el nas. Quan va estar segur que els soldats havien marxat, va acabar d’obrir-la, i va sortir.
Els altres el van seguir.
Un cop van ser tots fora de l’amagatall, la Naomi va agrair l’ajut a l’home i la dona i seguidament els va dir que havien de marxar. L’home va fer que no amb el cap mentre assenyalava la cama d’en Bastian. Amb senyals va indicar que li calia un bon embenat, i que ell el podia ajudar. Tot seguit va fer que el seguissin cap a la casa veïna.
Amb l’ajut de la Naomi i en Kimbo, en Bastian va aconseguir entrar a la casa, arrossegant la cama i deixant darrere seu un reguerot de sang.
Van instal·lar-lo damunt d’un dels matalassos de palla que hi havia en una de les cantonades, al costat de la llar de foc. Semblava l’únic llit de l’estança. Segurament era on dormien tots tres: pare, mare i fill.
L’Aina observava la casa. Era humil. Les parets estaven fetes amb una base de pedra de prop d’un metre, i a partir d’aquesta alçada, amb fang. Estaven plenes d’esquerdes. El sostre era de palla i amb prou feines s’aguantava sencer. Hi havia força forats, a través dels quals s’hi podia veure el cel. D’alguna manera, aquella estança li era familiar. Si no fos perquè era impossible, hauria jurat que ja hi havia estat, allà.
La dona del camperol es va dirigir llavors cap a una palangana, la va omplir amb aigua de la galleda que hi havia al costat i hi va remullar uns draps nets. Sense cap mena de pudor, va indicar a en Bastian que s’abaixés els pantalons. Calia netejar-li la ferida. El xilè va fer allò que li demanava, entre evidents mostres de dolor. La Naomi li aguantava la mà i li passava draps humits pel front suat.
Tenia una forta esgarrinxada a la part superior de la cuixa esquerra. Un cop neta, però, no semblava que hi hagués cap bala incrustada. Possiblement només l’havia fregat. Havia estat de sort.
En Kimbo va girar la cara davant la imatge de la cama ensagnada i va fer un gest de mareig. L’Aina se li va acostar i li va xiuxiuejar:
—Aguanta, company, només és una ferida. Se’n sortirà. Ara el que ens ha de preocupar és com ens en sortirem nosaltres, d’aquesta.
El fill de la parella de camperols es va adonar del malestar d’en Kimbo i li va oferir un got de terrissa que contenia un líquid vermell. En Kunga va explicar que es tractava de vi de qingke, la beguda que normalment s’oferia als hostes. El càmera va fer un gest d’agraïment cap al nen i es va acostar el got als llavis. El beuratge tenia un sabor lleugerament agredolç.
Seguidament, el nen va repartir gots amb qingke per a tothom, incloent-hi en Bastian, que cada vegada feia una cara més crispada a causa del mal que li feia la cama.
El camperol es va acostar a en Kunga i li va dir alguna cosa.
—Diu que ser perillós quedar-nos aquí. Segurament homes armats tornar aviat —va explicar el noi.
—I on podem anar? Hi ha algun lloc on estiguem segurs?
—Poder anar al monestir de Tashilhunpo. Allà meu germà ajudarà. Només un dia i una nit de camí.
—Un dia i una nit? —va preguntar l’Aina—. I com hi portem en Bastian? Està molt mal ferit. No pot caminar.
L’home tibetà va dir alguna cosa.
—Senyor diu que té un iac. Podem muntar teu amic —va traduir en Kunga.
La Naomi va assentir.
—De tota manera, no tenim gaires opcions més —i, dirigint-se al seu company, va preguntar—: Podràs aguantar, Bastian?
El xilè li va somriure.
—Me n’he sortit de pitjors. No patiu per mi.
De sobte, el camperol es va dirigir cap a l’Aina, es va agenollar davant d’ella amb el cap cot, li va agafar les mans entre les seves i va resar en veu baixa.
Tothom va callar.
L’Aina l’observava impertèrrita, sense saber què fer.
Quan l’home va haver acabat les oracions, es va incorporar i la va mirar als ulls. Somreia. Llavors es va aixecar i se’n va anar a ajudar la seva dona amb l’embenatge compressiu d’en Bastian.
Interrogat, en Kunga va explicar que aquell home creia que l’Aina era, segons havia dit, especial. Una escollida. Que era allà per algun propòsit que ell desconeixia. Havia demanat al bon Buda que l’ajudés i la protegís. A ella i els seus amics. Per això havia recitat aquells mantres.
Començava a ser tard, i van decidir que iniciarien el viatge a peu cap al monestir de Tashilhunpo quan fos fosc.
Fins llavors descansarien.
Passades les deu de la nit, tot estava a punt per marxar. Amb algunes dificultats en Bastian va aconseguir enfilar-se al iac. Al principi, l’animal no va voler col·laborar gaire, fins que el nen s’hi va acostar i el va calmar. El magnetisme d’aquella família tenia l’Aina enlluernada. Es va dirigir cap a la dona del camperol, va ajuntar els palmells de les mans, va inclinar lleugerament el cap i va dir: Tuk-je-che, gràcies.
La dona li va retornar el gest de comiat, i la catalana es va afegir al grup. El marit va saludar la seva família amb la mà, mentre tibava les regnes del iac, i seguidament la comitiva es va posar en marxa.
Tot i que la lluna es trobava en quart minvant, feia prou claror perquè no calguessin les torxes. I al cel, net de contaminació, Orió apuntava amb el seu arc la direcció que havien de seguir.
Uns minuts més tard, l’Aina va mirar novament enrere. Encara va poder veure les siluetes de la dona i el fill que els havien acollit dibuixades a la contrallum del llindar de la porta. Els saludaven amb la mà.
Seguia confosa. La neguitejava sobretot aquella insistència a recordar-li que era «especial», una mena d’«escollida». Confiava que potser a Tashilhunpo obtindria algunes respostes. Abans, però, haurien de caminar tota una nit, i tot un dia.