Cap de Bona Esperança

Atlàntic sud

L’Hespèrides avançava a poca velocitat, rumb sud, per zones abissals. Els llums externs del submarí il·luminaven una negror gairebé fantasmagòrica.

S’acostaven a poc a poc a un dels trams més complicats per a la navegació: el cap de Bona Esperança.

Passaven pocs minuts de la mitjanit, i l’Aina estava sola a la gran sala menjador. La periodista jeia en un dels sofàs de sota la finestra, recolzant la barbeta sobre les mans i amb el nas gairebé a tocar del vidre. Observava la foscor oceànica.

Pensava en tot allò que estava vivint, en què passaria quan arribessin a Dubai, en com seria la seva vida una vegada sortís del submarí, en com ho explicaria a en Yannick, en la seva mare…

Eren tantes les coses que li estaven passant darrerament, que no sabia com pair-ho, tot plegat.

De vegades envejava la seva germana, sempre tranquil·la, calmada, deixant que les coses li vinguessin soles. Ella, en canvi, era un sac de nervis.

De sobte, una enorme taca fosca va tapar momentàniament un dels focus, i la va apartar de les seves cavil·lacions.

L’Aina va aguantar la respiració mentre mirava a través de la finestra, fent uns ulls com unes taronges.

Una segona ombra, tan grossa com la primera, la seguia.

Llavors va veure l’ull, un enorme òcul de vint-i-cinc centímetres, com a mínim, que la mirava amb curiositat animal, i tot seguit un tentacle, amb centenars de ventoses de succió col·locades en dues fileres, en una simetria gairebé perfecta, que passava a tocar del vidre.

Era un calamar gegant! No, dos!

Els va observar atentament.

Semblava com si s’estiguessin barallant.

N’hi havia un que exhibia una mena d’òrgan de gairebé un metre que apareixia entre els tentacles.

Podia ser que fos…?

Sí! Era un penis!

Una parella de calamars gegants en plena copulació!

Excitada, va agafar el seu iPhone i va filmar l’escena.

Sabia que els calamars gegants es reproduïen bàsicament com les altres espècies de calamar, tot i que mai ningú no havia pogut documentar-ne els hàbits reproductius en el seu ecosistema natural. Tampoc no se sabia del cert si es tractava d’animals socials o si, en canvi, eren animals solitaris que només buscaven individus del sexe contrari durant l’època de l’aparellament. L’única informació que existia en aquell moment provenia de necròpsies fetes a exemplars que havien estat trobats morts.

Llavors, un dels animals va alliberar milers d’ous a l’aigua. Eren transparents i gelatinosos.

Els animals es perseguien, entrellaçaven els seus tentacles, se separaven amb violència i, seguidament, es tornaven a acoblar. Es movien amb una força inusitada i provocaven violentes onades que sacsejaven el submarí.

En aquell estat d’èxtasi, l’Aina va trigar a adonar-se que, a una prudencial distància de la parella de cefalòpodes, hi havia una petita ombra humana que surava immòbil, observant-los. Era la Sango. Quan la va veure, el cor li va fer un bot.

Estava quieta, mirant els animals amb una actitud totalment relaxada, com si no els volgués destorbar.

Quan un dels focus de la nau la va il·luminar de ple, l’Aina va poder admirar la perfecció de les seves corbes, bellament marcades sota aquell vestit, negre i ajustat, combinat de neoprè i Kevlar. Als peus tenia una gran aleta monofin, com una cua de dofí.

Com sempre, no duia cap mena d’assistència per respirar, nedava a pulmó.

L’Aina va acostar el zoom tant com va poder, i també la va filmar.

Va ser llavors quan la Sango la va veure, i li va somriure.

«És bonic. No trobes?».

Li estava parlant.

La periodista se la va quedar observant, muda. Va assentir amb el cap.

«Te’n recordes, ara, de com era viure aquí?».

L’Aina seguia sense saber com comportar-se. Es va limitar a negar amb el cap.

«No hi fa res, ja te’n recordaràs. M’alegro que hagis tornat, t’he trobat a faltar».

Llavors, ampliant encara més el somriure, la dona va doblegar-se sobre ella mateixa i va nedar en direcció a l’entrada inferior del submarí.

L’Aina va dubtar. No sabia què fer. El magnetisme que aquella misteriosa dona exercia sobre ella la tenia desconcertada. Va sentir com s’activava, amb gran intensitat, la seva alarma interior, i no s’ho va pensar dues vegades: va sortir de la biblioteca en direcció al pantalà interior. Quan hi va entrar va veure-hi la Sango: estava d’esquena, completament nua, i s’eixugava els cabells, llargs i negres, amb una tovallola.

L’Aina es va quedar glaçada, observant la que considerava que era la dona més bella que mai havia vist.

Una descarrega elèctrica li va baixar per l’espinada.

Quan la Sango es va girar, les dues dones es van mirar, en silenci. La japonesa va deixar caure la tovallola que duia a les mans i va caminar cap a la periodista, que es va quedar immòbil, esperant-la. Quan, amb extrema delicadesa, la va començar a despullar, l’Aina va fer un gest, gens convençut, d’aturar-la, però un dit als llavis i una mirada sensual van fer esvair qualsevol intent de resistència.

Segons després, les dues dones s’abraçaven, es besaven, i feien l’amor.

Un cop més, els paràmetres que definien el món que l’Aina Fàbrega havia conegut fins llavors quedaven esmicolats per unes emocions que se sentia incapaç d’interpretar i, encara menys, de descriure.

* * *

El pas pel cap de Bona Esperança va resultar tota una aventura. Navegar a quatre-cents metres de profunditat els va evitar haver de patir els forts vents del sud. No obstant això, els forts corrents submarins es van encarregar de fer que el viatge no fos tan tranquil com haurien volgut els soferts tripulants de l’Hespèrides. Les cares pàl·lides i les contínues visites als lavabos per buidar el contingut dels remoguts estómacs eren un clar símptoma dels estralls que estava causant la navegació per aquelles aigües tan feréstegues.

Per animar-los, l’Scott explicava una història rere l’altra sobre aquelles latituds tan emblemàtiques per a la navegació. Va resultar ser un narrador extraordinari.

Entre d’altres, els va explicar l’odissea de Bartolomeu Dias, el primer navegant europeu que va creuar aquell pas cap a l’Índic, provinent de l’Atlàntic:

—Era l’any 1488 —narrava el britànic—. El portuguès va vorejar el cap enmig d’una forta tempesta, sense ni tan sols ser-ne conscient. Durant dies van lluitar contra onades gegantines; la visibilitat era pràcticament nul·la, i amb prou feines podia mantenir les seves dues naus juntes i impedir que s’enfonsessin; va ser dies després, quan va desfer el camí, navegant en direcció oest, aquest cop amb més bon temps, que es va adonar de la proesa que havien fet. Van batejar el pas com a cap de les Tempestes, però aquest nom no va convèncer el rei de Portugal d’aleshores, Joan II. El monarca estava ansiós per obrir la ruta portuguesa cap a l’Índia i creia que seria molt millor, per als negocis, dir-ne d’una altra manera. El va acabar anomenant cap de Bona Esperança.

Tot plegat era una magnífica metàfora sobre el que estaven vivint les Fàbrega i en Kimbo.

Tanmateix, i malgrat els lloables esforços de l’Scott, aquella part del trajecte va ser, amb diferència, la més dura, almenys quant a navegació.

Superada la porta sud-africana, l’Hespèrides va recuperar la velocitat de creuer. Amb els vents i els corrents més favorables, la nau va continuar la seva ruta cap a Dubai.

Amb l’arribada de la Naomi, en Bastian, la Sanja i l’Ahmed, l’activitat dins la nau s’havia tornat frenètica. El singular comando es passava el dia al gimnàs, exercitant-se, o tancat en alguna de les cabines, amb l’Scott. Provaven material, estudiaven plànols i assajaven els papers que cadascun d’ells hauria de representar durant la missió que tenien previst dur a terme a Dubai.

Quan arribés el moment d’entrar en acció, tothom havia d’estar preparat.