El tresor de Mildenhall

Als volts de les set del matí, Gordon Butcher es va llevar del llit i va encendre el llum. Va caminar descalç fins a la finestra, va enretirar les cortines i va mirar enfora.

Era gener i encara era fosc, però va poder veure que no havia nevat gens durant la nit.

—Aquest vent… —va dir en veu alta, a la seva dona—. Escolta aquest vent.

Ara, la seva dona també havia sortit del llit, i era al costat seu, prop de la finestra, i tots dos estaven en silenci, escoltant el xiulet del vent glaçat que escombrava els pantans.

—És del nord-est —va dir Gordon Butcher.

—Abans del vespre nevarà: segur —li va dir ella—. I força, que nevarà.

Ella es va vestir abans que ell, i va anar a l’habitació del costat i es va inclinar sobre el llitet de sa filla de sis anys i li va fer un petó. Va dir bon dia als altres dos nens més grans, que eren a la tercera habitació, i va baixar a preparar l’esmorzar.

A tres quarts de vuit, Gordon Butcher es va posar l’abric, la gorra i els guants de pell, i va sortir per la porta del darrera, cap al cru temps hivernal de primera hora del matí. A punta d’alba, mentre travessava el pati cap al cobert on era la bicicleta, el vent era com un ganivet a les galtes. Va treure la bicicleta, hi va pujar i va començar a pedalar pel mig del camí estret, just de cara al vendaval.

Gordon Butcher tenia trenta-vuit anys. No era un llaurador corrent. No acceptava ordres de ningú, a menys que volgués. Tenia tractor propi, i amb aquest tractor llaurava els camps d’altra gent i els recollia les collites sota contracte. Només pensava en la dona, el fill i les dues filles. La seva riquesa era la caseta de maó, les dues vaques, el tractor, i la destresa que tenia com a pagès.

El cap de Gordon Butcher tenia una forma ben curiosa: la part posterior sobresortia com l’extrem punxegut d’un ou enorme, i tenia les orelles molt sortides, i li faltava una dent del davant, cap a l’esquerra. Però res de tot això no semblava importar gaire quan te’l trobaves cara a cara, a l’aire lliure. Et mirava amb ulls blaus i ferms, sense cap malícia, astúcia o cobdícia. I la boca no tenia aquelles línies als extrems, primes, d’amargor, que es veuen tan sovint en homes que treballen la terra i es passen els dies lluitant amb el temps.

L’única excentricitat, que admetia alegrement si li’n preguntaves, era que quan estava sol parlava en veu alta amb ell mateix. Aquest hàbit, deia, li venia perquè aquella mena de feina el tenia totalment sol durant deu hores cada dia, sis dies a la setmana.

—Em fa companyia —deia— sentir-me la veu de tant en tant.

Anava camí avall en bicicleta, pedalejant dur contra el vent brutal.

—D’acord —va dir—, d’acord… Per què no bufes una mica? Això és tot el que pots fer? Mare de Déu, aquest mati amb prou feines si et noto!

El vent udolava al voltant, espetegava contra l’abric i s’obria camí pels porus de la llana gruixuda, a través de la jaqueta que duia a sota, a través de la camisa i de la samarreta, i tocava la pell nua amb les puntes glaçades dels dits.

—Vés —va dir—, avui estàs tebi. T’hauràs d’esforçar més que no pas això, si m’has de fer esgarrifar.

Ara, la foscor començava a diluir-se en la llum pàl·lida i grisa del matí, i Gordon Butcher va poder veure, molt baix sobre el seu cap i volant empès pel vent, el terrat de núvols del cel. Els núvols eren d’un gris blavós, clapejats de negre aquí i allà, una massa sòlida d’horitzó a horitzó, movent-se amb el vent, lliscant-li per damunt del cap com una gran planxa de metall gris que es desenrotllés. Tot al voltant s’estenia el país de pantans de Suffolk, desert i solitari, quilòmetre darrera quilòmetre per sempre més.

Va continuar pedalant. Va passar pels afores de la petita ciutat de Mildenhall i va fer cap al poble de West Row, on vivia l’home que es deia Ford.

El dia abans havia deixat el tractor a can Ford perquè la següent feina que havia de fer era llaurar-li, a Ford, unes dues hectàrees a Thistley Green. Encara que Ford era qui li havia demanat que li fes la feina, no era pas terra seva. Es important recordar-ho.

De fet, el propietari de les dues hectàrees era un pagès anomenat Rolfe.

Rolfe li havia demanat a Ford que les fes llaurar perquè Ford, com Gordon Butcher, llauraven per altri. La diferència entre Ford i Gordon Butcher era que Ford era una mica més important. Era un enginyer agrícola bastant pròsper, que tenia una casa bonica i un gran pati ple de coberts amb eines i maquinària. Gordon Butcher només tenia el tractor.

Però en aquesta ocasió, quan Rolfe li havia demanat a Ford que li llaurés els quatre acres i mig de Thisley Green, Ford estava massa ocupat per poder fer la feina; per això va contractar Gordon Butcher perquè li ho fes.

Quan Butcher hi va entrar al pati de Ford no hi havia ningú. Va aparcar-hi la bicicleta, va omplir de parafina i de benzina el dipòsit del tractor, va escalfar el motor, va enganxar l’arada al darrera, va pujar a l’alt seient i va sortir cap a Thisley Green.

El tros era a cosa de mig quilòmetre; pels voltants de dos quarts de nou, Butcher va fer passar el tractor per la porta del tros. En total, Thisley Green tenia potser unes quaranta hectàrees, i una tanca baixa tot al voltant. I encara que, de fet, era un únic camp, ben gran, hi havia diferents parts, propietat de diferents homes. Era fàcil distingir aquestes parts diferents, perquè cada una d’elles estava cultivada amb el seu propi estil. El terreny d’unes dues hectàrees de Rolfe era en un dels costats del tros, prop de la tanca sud. Butcher sabia on era: va dur el tractor per la vora del tros, i després hi va penetrar, fins arribar-hi.

El terreny era ara ple de rostolls d’ordi, cobert amb els talls grocs, curts i podrits de l’ordi que van collir la tardor abans. Feia ben poc que l’havien preparat i deixat a punt de llaurar.

—Llaura-hi ben a fons —li havia dit Ford a Butcher, el dia abans—. Es per remolatxa. Rolfe hi vol plantar remolatxa.

Per l’ordi només llauraven fins a uns deu centímetres de profunditat, però per la remolatxa llauraven més a fons, uns vint-i-cinc o trenta centímetres. Amb cavall no es pot pas llaurar tan profundament. Només des que van aparèixer els tractors, els pagesos van poder llaurar ben a fons. Alguns anys abans, havien llaurat en profunditat la terra de Rolfe per posar-hi remolatxa, però no havia estat Butcher qui se n’havia encarregat i, sense cap mena de dubte, el llaurador havia anat una mica massa per feina i no havia llaurat tan a fons com hauria d’haver-ho fet. Si ho hagués fet, el que ara era a punt de passar, hagués passat aleshores, i hagués estat tota una altra història.

Gordon Butcher va començar a llaurar. Anava amunt i avall pel tros, enfonsant l’arada més endins cada cop, fins que a la fi ja era dotze polzades dins la terra i n’enlairava una suau onada de terra negra.

El vent bufava ara amb més força, procedent de la mar esvalotada, escombrant la plana de Norfolk, i passant per Saxthorpe i Reepham i Honingham i Swaffham i Larling i, després de passar la frontera amb Suffolk, fins a Mildenhall i Thistley Green, on Gordon Butcher seia ben recte dalt del tractor, conduint amunt i avall del terreny de rostolls d’ordi groc de Rolfe. Gordon Butcher podia ensumar l’olor penetrant de la neu, no gaire llunyana, i podia veure el sostre baix del cel —ja no clapejat de negre, sinó de gris pàl·lid i blanquinós— lliscant-li pel damunt del cap com una sòlida planxa de metall que es desenrotllés.

—Bé —va dir, alçant la veu per damunt del soroll del tractor—, segur que estàs irritat, amb algú, avui. Quins escarafalls de vent, de xiular i de glaçar! Com una dona —va afegir—. Igual que les dones fan de vegades al vespre. —Va mantenir la vista fixa en la línia del solc, i va somriure.

Al migdia va aturar el tractor, va baixar i va buscar el dinar a la butxaca. El va trobar i va asseure’s a terra, a redós d’una de les enormes rodes del tractor. Va menjar grans llesques de pa i trossets molt petits de formatge. No tenia res per beure, perquè el seu únic termos s’havia trencat dues setmanes abans, pel sotragueig del tractor, i en temps de guerra (perquè això passava el gener del 1942) no en podies comprar cap altre enlloc. Durant cosa de quinze minuts va seure a terra, a recer de la roda, i va dinar. En acabat es va aixecar i va examinar la clavilla.

A diferència de molts llauradors, Butcher sempre enganxava l’arada al tractor amb una clavilla de fusta, de tal manera que si l’arada topava amb una arrel o un roc gros, la clavilla senzillament es trencava tot d’una, deixant l’arada enrera i evitant així que les relles patissin cap mena de desperfecte greu. Per tot aquell país de pantans negres, just sota la superfície, hi ha troncs enormes de roures antics, i una clavilla de fusta salva les relles de l’arada molts cops la setmana. Encara que Thisley Green era una terra ben cultivada —terra de llaurar, no pas terra de pantà— Butcher no se la jugava amb l’arada.

Va examinar la clavilla de fusta, la va trobar bé, va tornar a pujar al tractor, i va continuar llaurant.

El tractor anava amunt i avall pel tros, deixant al darrera una onada negra i suau de terra. I el vent encara bufava més fred, però no nevava.

Va passar pels volts de les tres.

Hi va haver una lleugera estrebada, la clavilla de fusta es va trencar i el tractor va deixar l’arada enrera. Butcher va aturar-se, va baixar i va tornar fins a l’arada per veure amb què havia topat. Era estrany que allò hagués passat en terra de llaurar. Se suposava que no hi havia roures sota terra.

Es va agenollar al costat de l’arada i va començar a excavar la terra que hi havia al voltant de la rella. La punta era a uns trenta centímetres de profunditat. Hi havia molta terra per excavar. Hi va ficar els dits enguantats dins, i excavava amb totes dues mans. Quinze centímetres de profunditat… vint centímetres… vint-i-cinc centímetres… trenta. Va fer lliscar els dits al llarg de la fulla de la rella fins que va arribar al final. La terra no era gens ferma, i contínuament tornava a caure en el forat que cavava. Per això no podia veure la punta de la rella, a trenta centímetres de profunditat. Només podia tocar-la. I va notar que la punta s’havia clavat en alguna cosa sòlida. Va excavar més terra. Va fer més gran el forat. Havia de veure clarament amb quina mena d’obstacle havia topat. Si era prou petit, potser podria treure’l amb les mans i continuar amb la feina. Si era un tronc d’arbre, hauria de tornar a can Ford a buscar una pala.

—Vinga —va dir en veu alta—. Et treuré d’aquí dins, dimoni amagat, rampoina podrida.

I, de cop, mentre els dits enguantats treien un últim grapat de terra negra, va veure la vora corbada d’una cosa plana: com la vora d’una plata gran i gruixuda que sortís de terra. Va fregar la vora de la plata amb els dits, una vegada i una altra. De cop, tot de sobte, la vora va fer un espurneig verdós, i Gordon Butcher va abaixar el cap més i més, fixant la vista en el foradet que havia cavat amb les mans. Una última vegada, va fregar la vora amb els dits, i en un llambrec de llum, va veure clarament la inconfusible crostra, entre blava i verdosa, del metall enterrat de fa temps, i el cor li va deixar de batre.

Cal explicar que els pagesos d’aquella part de Suffolk, i particularment els de l’àrea de Mildenhall, han desenterrat objectes antics durant anys. Puntes de fletxes de pedra, de fa molt de temps, s’hi han trobat en un nombre considerable, però més interessant que això: també s’hi han trobat ceràmica i ormeigs romans. Es sabut que, durant l’ocupació de la Gran Bretanya, aquesta regió del país era una de les favorites dels romans, i tots els pagesos locals són ben conscients de la possibilitat de trobar alguna cosa interessant durant la jornada laboral. I per això hi havia, entre la gent de Mildenhall, una mena de permanent consciència del fet que hi havia tresors sota la superfície de la terra.

La reacció de Gordon Butcher, bon punt va veure la vora d’aquella plata enorme, va ser curiosa. Immediatament se’n va apartar. Tot seguit es va posar dret i va girar l’esquena al que acabava de veure. Es va deturar el temps just per parar el motor del tractor abans de començar a caminar ràpidament cap al camí.

No sabia exactament quin impuls li havia fet deixar de cavar i anar-se’n. Us diria que l’única cosa que pot recordar d’aquells primers segons va ser l’olor de perill que li va arribar d’aquell petit trosset blau verdós. Tan aviat com ho va tocar amb els dits, l’electricitat li va recórrer el cos, i va tenir una premonició poderosa: que allò era una cosa que podia destruir la pau i la felicitat de molta gent.

Al començament, tot el que volia era allunyar-se’n, deixar-ho darrera seu i llestos, per sempre. Però després d’haver caminat uns centenars de metres, va començar a alentir el pas. A la porta, a punt de sortir de Thistley Green, es va aturar.

—Però què us passa, senyor Gordon Butcher? —va dir en veu alta al vent que udolava—. Que teniu por o què? No, no tinc por. Però t’ho diré tot d’una: no em fa gràcia ocupar-me d’això tot sol.

Va ser aleshores quan va pensar en Ford.

Primer, va pensar en Ford perquè era per ell que treballava. Després, va pensar en ell perquè sabia que Ford era una mena de col·leccionista de coses velles, de totes les pedres velles i puntes de fletxes que la gent desenterrava de tant en tant a la comarca, que duien a Ford i que Ford col·locava a la lleixa de la llar de foc de la sala de casa seva. Deien que Ford se les venia, aquestes coses, però ningú no sabia ni li importava com ho feia.

Gordon Butcher va fer cap a can Ford: va caminar ràpidament, deixant la porta enrera, pel camí estret, avall; va girar el revolt sobtat cap a l’esquerra, i va arribar a la casa. Va trobar Ford al cobert gros, inclinat sobre un rascle espatllat, adobant-lo. Butcher es va quedar a la porta i va dir:

—Senyor Ford!

Ford va girar el cap sense dreçar el cos.

—Gordon… —va dir—. Què passa?

Ford era un home de mitjana edat o una mica més gran, calb, de nas llarg i amb una expressió intel·ligent i astuta en la cara. Tenia la boca prima i amarga, i quan et mirava, i quan li veies la tibantor de la boca i la línia prima i esquerpa dels llavis, sabies que era una boca que mai no reia. Tenia la barbeta fugissera, el nas llarg i esmolat i tot ell tenia l’aire d’una guineu esquerpa, vella i astuta, sortida del bosc.

—Què passa? —va dir aixecant la vista del rascle.

Gordon Butcher era a la porta, amb les galtes blaves pel fred, una mica sense alè, i fregant-se les mans, lentament, l’una amb l’altra.

—El tractor ha deixat l’arada enrera —va dir en veu baixa—. Hi ha metall, allà baix. L’he vist.

El cap de Ford va fer una estrebada.

—Quina mena de metall? —va preguntar, eixut.

—Pla. Molt pla: com si fos una mena de plata grossa.

—Que no l’heu treta? —Ford havia redreçat el cos, ara, i als ulls hi duia una lluïssor d’àguila.

—No —va dir Butcher—. Ho he deixat estar i he vingut directament aquí.

Ford va anar ràpidament cap al racó i va despenjar l’abric del clau. Va agafar una gorra i uns guants, va agafar també una pala i va fer cap a la porta. Hi havia alguna cosa estranya, se n’adonava, en el comportament de Butcher.

—Segur que és metall?

—Encrostat —va dir Butcher—. Però segur que és metall.

—A quina profunditat?

—A dotze polzades. Com a mínim la part de dalt és a dotze polzades. La resta és més endins.

—Com sabeu que és una plata?

—No sé si ho és —va dir Butcher—. Només l’he vist una mica de la vora. Però m’ha semblat una plata. Una plata enorme.

La cara astuta de Ford es va tornar blanca d’excitació.

—Som-hi —va dir—. Hi anirem a veure què.

Tots dos homes van sortir del cobert cap a la fúria ferotge i creixent del vent. Ford tremolava de fred.

—Mecàssum en aquest temps fastigós —va dir—. Mecàssum mil vegades en aquest fred fastigós —va enfonsar la cara punxeguda i de guineu en el coll de l’abric i va començar a considerar les possibilitats de la troballa de Butcher.

Ford sabia una cosa que Butcher ignorava. Sabia que el 1932 un home anomenat Lethbridge, professor d’antiguitats anglosaxones a la universitat de Cambridge, havia estat excavant per la comarca, i que en el mateix Thisley Green havia descobert els fonaments d’una vil·la romana. Ford no ho havia pas oblidat, i va apressar el pas. Butcher caminava al seu costat sense dir res i ben aviat hi van ser. Van passar per la porta i van anar cap al tros on era l’arada, uns deu metres darrera del tractor.

Ford es va agenollar al costat de la part del davant de l’arada i va mirar dins del forat petit que Gordon Butcher havia cavat amb les mans. Va tocar la vora de metall blau verdós amb un dit enguantat. En va gratar una mica més de terra. Es va inclinar encara més, de tal manera que el nas punxegut li entrava pel forat. Va passar els dits per la superfície aspra i verda. En acabat es va aixecar i va dir:

—Traguem l’arada i cavem una mica.

Encara que al cap li esclataven castells de focs i tenia esgarrifances per tot el cos, Ford mantenia la veu baixa i tranquil·la.

Entre tots dos van allunyar l’arada un parell de metres.

—Doneu-me la pala —va dir Ford, i va començar a cavar, amb cura, en un cercle d’un metre de diàmetre al voltant del trosset de metall descobert. Quan el forat va tenir més de mig metre de profunditat, va llençar la pala i va fer servir les mans. Es va agenollar, va anar treient-ne la terra, i gradualment el trosset de metall es va fer més i més gros, fins que a la fi va quedar exposat davant d’ells el gran disc rodó d’una plata enorme. En total tenia uns seixanta centímetres de diàmetre. El punt baix de l’arada havia tocat la vora sortida del centre de la plata; s’hi podia veure el senyal.

Amb compte, Ford la va treure del forat. Es va posar dret i va netejar-ne la terra, girant-la un cop i un altre. No hi havia gaire cosa a veure, ja que tota la superfície era encrostada, amb una capa gruixuda d’una substància dura, d’un blau verdós. Però sabia que era una plata o plat enorme de molt de pes i de gruix. Devia pesar uns vuit quilos!

Ford, dret en el camp de rostolls groguencs d’ordi, es mirava aquella plata enorme. Les mans li van començar a tremolar. Una excitació tremenda i gairebé insuportable va començar a bullir-li dins, i no li era fàcil amagar-la. Però va fer el que va poder.

—Es una mena de plat —va dir.

Butcher era de genolls a terra, al costat del forat.

—Deu ser ben antic —va dir.

—Podria ser-ho —va dir Ford—. Però està tot rovellat i corroït.

—No em sembla pas que sigui rovell, això —va dir Butcher—. Aquesta cosa verdosa no és pas rovell. És alguna altra cosa…

—És rovell verd —va dir Ford, amb supèrbia, tancant la discussió.

Butcher, encara de genolls, furgava distretament en aquell forat d’un metre d’ample, amb les mans enguantades.

—N’hi ha un altre —va dir.

Immediatament, Ford va deixar la plata a terra. Es va agenollar al costat de Butcher i, en minuts, van haver desenterrat una segona plata grossa i encrostada de verd. Aquesta era una mica més petita que la primera, i més fonda. Més aviat un bol que no pas un plat.

Ford es va posar dret, amb la nova troballa a les mans. També pesava força. Ara sabia del cert que havien trobat una cosa absolutament tremenda. Havien trobat un tresor romà, i, gairebé sense cap mena de dubte, era plata pura. Dues coses assenyalaven que era plata pura. Primer: el pes; i segon: la mena especial de crosta verda que hi havia produït l’oxidació.

Amb quina freqüència es descobreixen peces romanes de plata, al món?

Gairebé mai, ja. I abans, s’havien desenterrat mai peces tan grosses com aquesta?

Ford no n’estava segur, però en dubtava molt.

Devia valer milions.

Devia valer, literalment, milions de lliures.

De ràpid com respirava, l’alè formava nuvolets blancs en l’atmosfera gèlida.

—Encara n’hi ha més, aquí baix, senyor Ford —deia Butcher—. Per tot arreu toco coses. Tornareu a necessitar la pala.

La tercera peça que van treure era una altra plata gran, bastant semblant a la primera. Ford la va col·locar sobre els rostolls d’ordi, amb les altres dues.

Quan Butcher va notar el primer floc de neu a la galta, va alçar els ulls i, cap al nord-est, va veure una gran cortina blanca de banda a banda del cel, un sòlid mur de neu volant cap endavant, en ales del vent.

—Ja és aquí! —va dir.

Ford va girar la vista, va veure com la neu avançava cap a ells, i va dir:

—Es una borrufada. Una borrufada fastigosa i pudent!

Tots dos homes van contemplar la borrufada que avançava cap a ells per damunt dels pantans. I tot seguit els va caure al damunt, i tot al voltant era neu i flocs als ulls i a les orelles i a la boca i coll avall i tot al voltant. I quan Butcher va mirar a terra, uns segons més tard, ja era tot blanc.

—Quina meravella —va dir Ford—. Una fastigosa borrufada. —Es va esgarrifar i va enfonsar la cara esmolada i de guineu dins del coll de l’abric—. Vinga —va dir—. A veiam si n’hi ha cap més.

Butcher es va tornar a agenollar i va començar a furgar la terra; i amb l’aire lent i despreocupat de l’home que troba un regal en un barril de serradures, en va treure una altra plata i la va passar a Ford. Ford la va agafar i la va col·locar amb les altres tres. Ford es va agenollar al costat de Butcher i va començar a cavar amb ell.

Durant tota una hora els dos homes es van estar, cavant i gratant, en aquell petit tros d’un metre de terra. I durant aquella hora van trobar i van deixar a terra, al costat, no menys de trenta-quatre peces diferents! Hi havia plats, bols, copes, culleres, lloses i moltes altres coses, totes encrostades però identificables. I tota l’estona, la borrufada s’arremolinava al voltant d’ells i la neu formava pilotets en els barrets i en les espatlles, i els flocs se’ls fonien a la cara de tal manera que els rajaven rius d’aigua gelada coll avall. Un gran glòbul de líquid mig congelat penjava contínuament, com una gota de neu, de la punta del nas esmolat de Ford.

Treballaven en silenci. Feia massa fred per parlar. I a mesura que anaven desenterrant objectes, Ford els col·locava a terra, amb cura i en rengles, deturant-se ara i adés per treure la neu d’un plat o d’una cullera que corressin el perill de quedar completament coberts per la neu.

Finalment, Ford va dir:

—Això és tot, em penso.

—Sí.

Ford es va posar dret i va picar el terra amb els peus.

—Teniu un sac al tractor? —va dir, i mentre Butcher anava a buscar-lo, es va girar i va contemplar les trenta-quatre peces que eren als seus peus, sobre la neu. Les va tornar a comptar. Si eren de plata, com era gairebé segur, i si eren romanes, com era indubtable, aquesta era una troballa que sacsejaria el món.

Butcher el va cridar des del tractor:

—És un sac brut i vell.

—Farà el fet.

Butcher va dur-hi el sac i el va aguantar obert mentre Ford hi col·locava els objectes amb cura. Tots hi van entrar tret d’un. La plata massissa de més de mig metre era massa gran per passar per la boca del sac.

Ara tots dos homes tenien fred de debò. Durant més d’una hora havien estat agenollats, furgant a l’aire lliure, amb la borrufada arremolinant-se al seu voltant. Ja havien caigut prop de quinze centímetres de neu. Butcher estava mig glaçat. Tenia les galtes blanques com les d’un mort, tacades de blau, els peus entumits com fusta, i quan movia les cames no podia sentir el terra que hi havia sota els peus. Tenia molt més fred que no pas Ford. El seu abric i el seu vestit no eren tan gruixuts, i des de primera hora del matí havia estat assegut dalt del tractor, exposat al vent amarg. La seva cara, d’un blanc blavós, estava tibada i immòbil. Tot el que volia era arribar a casa, amb la família, i al foc que sabia que devia haver a la llar.

Ford, en canvi, no pensava en el fred. Tenia el cap concentrat en una única cosa: com apoderar-se tot sol d’aquell tresor fabulós. La seva posició, prou bé que ho sabia, no era pas forta.

A Anglaterra hi ha una llei ben curiosa sobre les troballes de qualsevol mena de tresor d’or o de plata. Es una llei de fa segles, i avui encara s’acompleix estrictament. La llei diu que si una persona treu de terra, fins i tot del seu propi jardí, una peça de metall que sigui d’or o de plata, aquella peça esdevé automàticament el que es coneix com a Treasure Trove i és propietat de la Corona. La Corona, avui en dia, no significa exactament el rei o la reina. Significa el país o el govern. La llei estipula també que amagar una troballa així és un delicte criminal. No se’t permet amagar-ho i guardar-t’ho. Ho has de notificar de seguida, preferentment a la policia. I si ho notifiques de seguida, com a descobridor tens dret a rebre del govern l’import en diners del preu de l’objecte al mercat. Si trobes altres metalls no tens cap obligació de notificar-ho. Se’t permet trobar tant peltre, bronze, coure o fins i tot platí, com desitgis, i t’ho pots quedar tot, però no pas or ni plata.

L’altra part curiosa d’aquesta curiosa llei és aquesta: la persona que primer descobreix el tresor és qui obté la recompensa del govern. L’amo del terreny no en treu res, a menys, és clar, que el descobridor sigui en el terreny sense permís en el moment de fer la troballa. Però si qui troba el tresor ha estat contractat pel propietari per fer una feina en aquell tros, aleshores, ell, el descobridor, s’endú tota la recompensa.

En aquest cas, qui havia trobat el tresor era Gordon Butcher. A més, era en el terreny fent una feina per la qual l’havien contractat. Aquell tresor, doncs, pertanyia a Butcher i a ningú mes. Tot el que havia de fer era, primer, dur-lo a un expert que immediatament l’identificaria com a plata i, tot seguit, a la policia. Arribat el moment, rebria del govern el cent per cent del valor: potser un milió de lliures.

Tot això deixava Ford sense cap dret, i Ford ho sabia. La llei no li concedia cap mena de dret sobre el tresor. Així doncs, com es devia dir ell mateix en aquell moment, l’única possibilitat que tenia de fer-se amb el tresor raïa en el fet que Butcher era un ignorant que desconeixia la llei i que, en qualsevol cas, no tenia ni la més lleugera idea del valor de la troballa. Era probable que, pocs dies més tard, Butcher se n’oblidés de tot. Era un individu massa càndid, massa ingenu, massa confiat i massa desinteressat per pensar-hi gaire.

Ara, en el camp desolat i cobert de neu, Ford es va ajupir i va agafar la plata amb una mà. La va aixecar sense alçar-la de terra. La vora baixa quedava sobre la neu. Amb l’altra mà, va aferrar la part de dalt del sac. Tampoc no el va alçar. Només l’agafava. I allà estava, inclinat, entre els flocs arremolinats, amb totes dues mans abraçant, com si diguéssim, el tresor, però no agafant-lo, de fet. Era un gest subtil i sagaç. D’alguna manera aconseguia significar la propietat abans que se n’hagués parlat, de la propietat. Els nens fan el mateix quan allarguen la mà i tanquen els dits al voltant de la lionesa de xocolata més gran de tota la plata i diuen: «Puc agafar aquesta, mamà?». Ja la té.

—Bé, Gordon —va dir Ford, inclinat, agafant amb els dits enguantats el sac i el gran plat—. Suposo que no voleu res de tota aquesta ferralla vella.

No era una pregunta. Era una afirmació emmarcada de pregunta.

La borrufada continuava amb violència. La neu queia tan densament que els dos homes amb prou feines si es podien veure.

—Hauríeu d’anar a casa a escalfar-vos —va continuar Ford—. Sembleu mort de fred.

—Estic mort de fred —va dir Butcher.

—Doncs agafeu el tractor, ràpid, i afanyeu-vos cap a casa —va dir Ford, assenyat i bondadós—. Deixeu l’arada aquí, i la bicicleta a casa meva. L’important és que torneu a casa i us escalfeu abans no pesqueu una pneumònia.

—Em penso que és això el que faré, senyor Ford —va dir Butcher—. Podeu dur bé el sac? Pesa com un mort.

—Potser ni me’n preocuparé avui —va dir Ford, despreocupadament—. Potser el deixaré aquí i tornaré a buscar-lo en un altre moment. Ferralla vella i rovellada.

—Doncs a reveure, senyor Ford.

—Adéu, Gordon.

Gordon Butcher es va enfilar al tractor i es va allunyar cap a la borrufada.

Ford va alçar el sac, se’l va col·locar a l’espatlla, i aleshores, no pas sense dificultat, amb l’altra mà va aixecar la plata massissa i se la va posar sota el braç.

—Duc —es va dir a ell mateix, mentre avançava per la neu—, duc ara mateix el que probablement és el més gran tresor que mai s’hagi desenterrat en tota la història d’Anglaterra.

Quan, més tard, aquella tarda, Gordon Butcher va entrar, picant de peus i bufant, per la porta del darrere de la seva caseta de maons, la seva dona planxava a la vora del foc. La dona va alçar els ulls i va veure-li la cara, d’un blanc blavós, i la roba encrostada de neu.

—Mare de Déu, Gordon! Sembles mort de fred! —va cridar.

—Estic mort de fred —va dir ell—. Ajuda’m a treure’m la roba, amor. Gairebé no puc moure els dits.

Li va treure els guants, l’abric, la jaqueta, la camisa humida. Li va estirar les botes i els mitjons. Va anar a buscar una tovallola i li va fregar vigorosament el pit i les espatlles per tornar-li la circulació. Li va fregar els peus.

—Seu a la vora del foc —va dir ella— i et portaré una tassa de te ben calent.

Més tard, quan ja estava confortablement instal·lat, amb l’escalfor, vestit amb roba eixuta i una tassa de te a la mà, li va explicar a la dona què havia passat aquella tarda.

—Es un murri, aquest Ford —va dir ella, sense alçar la vista de la planxa—. Mai no m’ha agradat.

—S’ha excitat molt amb tot això, t’ho ben asseguro —va dir Gordon Butcher—. Feia bots com un conill.

—Potser —va dir la dona—. Però hauries d’haver tingut més seny i no haver-te posat de quatre potes, amb una borrufada glacial, només perquè el senyor Ford t’ha dit que ho fessis.

—Estic perfectament —va dir Gordon Butcher—. Ara m’estic escalfant.

I aquest, creguin-ho o no, va ser gairebé l’últim cop que es va parlar del tema del tresor a casa dels Butcher, durant uns quants anys.

Cal recordar al lector que tot això passava en temps de guerra: 1942. Gran Bretanya estava totalment dedicada a una guerra desesperada contra Hitler i Mussolini. Alemanya bombardejava Anglaterra, i Anglaterra bombardejava Alemanya, i gairebé cada nit Gordon Butcher escoltava el rugit dels motors del gran aeròdrom de Mildenhall, que era ben a prop, quan els bombarders s’enlairaven cap a Hamburg, Berlín, Kiel, Wilhemshaven o Frankfurt. De vegades es despertava de matinada i els sentia tornar a casa, i de vegades els alemanys sobrevolaven per bombardejar l’aeròdrom, i la casa de Butcher se sacsejava amb l’esclat de les bombes, no gaire lluny.

Butcher estava exempt del servei militar. Era un pagès, un llaurador destre, i quan es va presentar com voluntari a l’exèrcit, el 1939, li van dir que no el volien. Li van dir que el subministrament d’aliments de l’illa havia de continuar funcionant, i que era vital que homes com ell continuessin a la feina i cultivessin la terra.

Ford, com que tenia la mateixa feina, també n’estava exempt. Era solter, vivia sol, i podia dur, doncs, una vida secreta i fer coses secretes dins dels murs de casa seva.

Així, doncs, aquella terrible tarda de neu que van desenterrar el tresor, Ford el va dur a casa i ho va posar tot en una taula de l’habitació del darrere.

Trenta-quatre peces diferents! Cobrien tota la taula. I per l’aspecte, estaven en un estat meravellós. La plata no es rovella. La crostra verda de l’oxidació pot fins i tot protegir la superfície de metall que queda sota. I, amb cura, se la pot treure del tot.

Ford va decidir fer servir un líquid per netejar plata, corrent i domèstic, conegut com Silvo, i en va comprar una bona quantitat a la ferreteria de Mildenhall. Va agafar primer la gran safata de seixanta centímetres, que pesava més de vuit quilos. Hi treballava als vespres. La va amarar tota amb Silvo. Va fregar i fregar. Va treballar pacientment en aquell únic plat, cada nit, durant més de setze setmanes.

Finalment, un vespre memorable, sota els frecs va aparèixer una petita àrea de plata brillant, i sobre la plata, en relleu i treballat bellament, hi havia un tros del cap d’un home.

Hi va continuar treballant, i el petit tros de metall lluent es va fer cada cop més gros, mentre la crosta verda blavosa retrocedia cap a les vores de la plata fins que, a la fi, la superfície de la plata va aparèixer davant seu, en tota la seva glòria, coberta amb un dibuix meravellós d’animals i homes i moltes coses estranyes i llegendàries.

Ford estava astorat per la bellesa de la plata. Era plena de vida i de moviment. Hi havia una cara ferotge amb els cabells embullats, una cabra amb cap humà que ballava, hi havia homes i dones i animals de moltes menes, cabriolant per tota la vora, i sense cap mena de dubte contaven una història.

Tot seguit, va començar a netejar l’altra cara de la plata. Li va prendre setmanes i setmanes. I quan la feina va ser feta i la plata lluïa com una estrella per totes dues cares, la va col·locar en lloc segur: en el calaix de baix del gran trinxant de roure, i en va tancar la porta amb clau.

Una per una, va atacar les restants trenta-tres peces. S’havia apoderat d’ell una dèria, una compulsió ferotge a fer que cada objecte lluís amb tota la brillantor de la plata. Volia veure totes trenta-quatre peces sobre la gran taula, en un desplegament de plata impressionant i enlluernador. Això era el que volia, més que cap altra cosa, i treballava desesperadament per aconseguir-ho.

Tot seguit va netejar els dos plats més petits i, en acabat, el gran bol estriat; en acabat, les cinc lloses de mànec llarg, els veires, les copes, les culleres. Netejava cada peça amb igual cura, i feia que lluís amb igual brillantor, i quan va haver acabat amb totes, ja havien passat dos anys i era el 1944.

Però cap estrany no va poder veure-ho. Ford no va parlar de l’assumpte amb cap home ni cap dona, i Rolfe, l’amo del tros de Thistley Green on havien trobat el tresor, no en sabia res, tret que Ford, o algú que Ford havia contractat, li havia llaurat la terra molt bé i molt profundament.

Es pot suposar per què Ford va amagar el tresor per comptes de comunicar-ho a la policia com a Treasure Trove. Si ho hagués comunicat, se l’hagueren endut i hagueren recompensat Gordon Butcher per la troballa. Recompensat amb una fortuna. Per això, l’única cosa que Ford podia fer era conservar-lo i amagar-lo amb l’esperança, presumiblement, de vendre’l més endavant i en secret a algun antiquari o col·leccionista.

Es possible, és clar, tenir un punt de vista més caritatiu, i suposar que Ford conservava el tresor solament perquè estimava les coses belles i volia estar-ne envoltat. Ningú no sabrà mai la resposta veritable.

Va passar un altre any.

Es va guanyar la guerra contra Hitler.

I aleshores, el 1946, just després de Pasqua, van trucar a la porta de can Ford. Ford va obrir.

—Hola, senyor Ford. Com està després de tots aquests anys?

—Hola, doctor Fawcett —va dir Ford—. Li ha anat tot bé?

—Molt bé, gràcies —va dir el doctor Fawcett—. Ha passat molt de temps, oi?

—Sí —va dir Ford—. Aquesta guerra ens ha tingut a tots ben enfeinats.

—Que puc passar? —va preguntar el doctor Fawcett.

—Es clar —va dir Ford—. Passi.

El doctor Hugh Alderson Fawcett era un arqueòleg entusiasta i culte que abans de la guerra visitava Ford un cop l’any a la recerca de pedres antigues o puntes de fletxa. Durant els dotze mesos entre visita i visita, usualment Ford arreplegava una pila d’aquestes peces, i estava sempre disposat a vendre-les a Fawcett. Poques vegades eren de gran valor però ara i adés apareixia alguna cosa bastant interessant.

—Bé —va dir Fawcett, treient-se l’abric en el rebedor—. Bé, bé, bé. Ja han passat prop de set anys des de l’últim cop que vaig ser aquí.

—Sí, ha passat molt de temps —va dir Ford.

Ford el va dur a l’habitació del davant i li va mostrar una caixa de puntes de fletxa de pedra que havia recollit per la comarca. Unes eren bones, altres no tant. Fawcett les va triar, les va classificar i van fer un tracte.

—Res més?

—No, em penso que no.

Ford desitjava ferventment que el doctor Fawcett no hagués vingut mai. Encara més ferventment desitjava que se n’anés.

Precisament aleshores, Ford es va adonar d’una cosa que el va fer suar. De sobte va veure que havia deixat sobre la lleixa de la llar de foc les dues culleres romanes més belles de tot el tresor. Les culleres l’havien fascinat perquè a cada una d’elles hi havia inscrit el nom d’una nena romana a la qual l’hi havien regalat, presumiblement com a regal de bateig, pares romans que s’havien convertit al cristianisme. Un dels noms era Pascentia, l’altre Papittedo. Uns noms prou bonics.

Ford, suant de por, va tractar de col·locar-se entre el doctor Fawcett i la lleixa de la llar de foc. Fins i tot podia, va pensar, ficar-se les culleres a la butxaca si en tenia l’oportunitat.

No en va tenir oportunitat.

Potser Ford les havia netejades tan bé que va arribar als ulls del doctor una espurna de llum reflectida en la plata. Vés a saber! El fet és que Fawcett les va veure. Bon punt les va veure, va saltar com un tigre.

—Mare de Déu! —va cridar—. Què és això?

—Peltre —va dir Ford, suant més que mai—. Només un parell de velles culleres de peltre.

—Peltre? —va cridar Fawcett, fent girar una de les culleres amb els dits—. Peltre! D’això en diu peltre?

—Exacte —va dir Ford—. És peltre.

—Sap què és això? —va dir Fawcett, amb veu cada cop més aguda per l’excitació—. Vol que li digui què és això realment?

—No m’ho ha pas de dir —va dir Ford, truculent—. Ja sé què és. És peltre vell. I molt bonic, per cert.

Fawcett llegia la inscripció en lletres romanes que hi havia a la cullera.

—Papittedo! —va cridar.

—Què vol dir, això? —li va preguntar Ford.

Fawcett va agafar l’altra cullera.

—Pascentia —va dir—. Preciosos! Són noms de nens romans! I aquestes culleres, amic meu, són de plata massissa! Plata romana massissa!

—No pot ser —va dir Ford.

—Són magnífiques! —va cridar Fawcett, extasiant-se—. Són perfectes! Són increïbles! On les ha trobades? Es importantíssim saber on les ha trobades! Hi havia res més? —Fawcett feia bots per tota l’habitació.

—Bé… —va dir Ford, llepant-se els llavis eixuts.

—Ha de comunicar-ho de seguida! —cridava Fawcett—. Són Treasure Trovel El Museu Britànic les voldrà, segur! Quant fa que les té?

—Una mica —li va dir Ford.

—I qui les ha trobat? —va preguntar Fawcett, mirant-lo de fit a fit—. Les ha trobat vostè o les hi ha donat una altra persona? Això és vital! Qui les hagi trobat ens ho podrà explicar tot!

A Ford li semblava que les parets de l’habitació li queien al damunt i no sabia gaire què fer.

—Vinga, home! Segur que sap d’on les ha tretes! Ho haurà de dir tot quan les lliuri. Prometi’m que les durà a la policia de seguida…

—Bé… —va dir Ford.

—Si vostè no ho fa, aleshores em temo que hauré d’anar-hi jo, a comunicar-ho —va dir Fawcett—. És la meva obligació.

S’havia acabat la comèdia i Ford ho sabia. Li farien mil preguntes. Com les havia trobades? On les havia trobades? Què hi feia? Quin era el lloc exacte? De qui era la terra que llaurava? I més tard o més d’hora, inevitablement, apareixeria el nom de Gordon Butcher. Era inevitable. I aleshores, quan l’interroguessin, Butcher recordaria la magnitud del tresor i els ho explicaria tot.

Així que la comèdia s’havia acabat. I l’única cosa que podia fer, en aquella situació, era obrir les portes del gran trinxant i mostrar tot el tresor al doctor Fawcett.

L’excusa de Ford per guardar-ho tot sense comunicar-ho hauria de ser que es pensava que era peltre. Mentre s’hi aferrés, es va dir, no li podien pas fer res.

Probablement, el doctor Fawcett tindria un atac de cor quan veiés què hi havia al trinxant.

—De fet encara n’hi ha algunes coses més —va dir Ford.

—On? —va cridar Fawcett, girant-se en rodó—. On, on? Ensenyi-m’ho!

—De debò que em pensava que era peltre —va dir Ford, movent-se, lentament i a contracor, cap al trinxant de roure—. Si no, evidentment, ho hauria comunicat de seguida.

Es va ajupir i va obrir les portes de baix del trinxant. Les va obrir.

I aleshores el doctor Hugh Alderson Fawcett va estar ben a prop de tenir un atac de cor. Va caure de genolls. Va esbufegar. Se li va tallar la respiració. Va començar a llençar capellans com una caldera vella. Va allargar les mans per agafar la gran plata. La va agafar. La va sostenir amb mans que tremolaven i la cara se li va tornar blanca com la neu. No va dir res. No podia. Literalment, físicament i mentalment, va quedar mut davant de la visió del tresor.

La part interessant de la història acaba aquí. La resta és rutina. Ford va anar a la comissaria de policia de Mildenhall i va comunicar-ho. La policia hi va anar de seguida a recollir totes trenta-quatre peces, i les va enviar, sota protecció, al Museu Britànic perquè les examinessin.

De seguida, un missatge urgent del Museu a la policia de Mildenhall. Era, de lluny, la millor plata romana mai trobada a les illes Britàniques. Era d’un valor enorme. El Museu (que és una institució pública del govern) volia comprar-la. De fet, insistien a comprar-la.

Les rodes de la llei van començar a girar. Es va preparar una investigació i una audiència oficials a la ciutat gran més pròxima: Bury St Edmunds. Van dur-hi la plata sota protecció especial de la policia. Ford va ser citat a comparèixer davant del jutge i un jurat de catorze persones; a Gordon Butcher, aquell home bo i reservat, també li van ordenar que s’hi presentés a declarar.

El dilluns primer de juliol del 1946 va tenir lloc l’audiència, i el jutge va sotmetre Ford a un interrogatori tenaç:

—Es pensava que era peltre?

—Sí.

—Fins i tot després d’haver-ho netejat?

—Sí.

—No va fer cap passa per informar cap expert de la troballa?

—No.

—Què pretenia fer amb els objectes?

—Res. Només tenir-los.

I quan va haver acabat la declaració, Ford va demanar permís per sortir a prendre aire fresc; deia que se sentia marejat. Ningú no se’n va sorprendre.

Aleshores van cridar Butcher, i amb poques i senzilles paraules va explicar la seva part en l’afer.

El doctor Fawcett va testimoniar, igual que molts altres experts arqueòlegs, tots els quals van testificar la raresa extrema del tresor. Van dir que era del segle IV després de Crist; que era el servei de taula d’una família romana adinerada; que probablement l’havia enterrat l’administrador del propietari per salvar-lo dels pictes i dels escocesos, que van baixar del nord cap al 365 o 367 després de Crist i van saquejar moltes colònies romanes. L’home que ho havia enterrat va ser liquidat per un picte o per un escocès, i des d’aleshores el tresor havia quedat amagat trenta centímetres sota terra. La factura artesana dels objectes, van dir els experts, era magnífica. Potser algunes peces havien estat fetes a Anglaterra, però era més probable que haguessin estat fetes a Itàlia o a Egipte. La peça més interessant era, evidentment, la gran plata. El cap central era el de Neptú, el déu del mar, amb dofins als cabells i algues a la barba. Tot al seu voltant, nimfes marines i monstres marins, brincant. En l’ampla vora de la plata, Bacus i els seus servents. Hi havia vi a barrila. Hèrcules hi era, bastant begut, aguantat per dos sàtirs, i amb la pell de lleó que li havia caigut de les espatlles. Pan també hi era, ballant, amb potes de cabra i amb la flauta a la mà. I pertot hi havien mènades, devotes de Bacus, dones una mica borratxes.

Es va informar el tribunal també que diverses culleres duien el monograma de Crist (Chi-Rho), i que les dues que tenien inscrits els noms de Pascentia i de Papittedo eren, sense cap mena de dubte, regals de bateig.

Els experts van acabar les declaracions i el tribunal va aixecar la sessió. Ben aviat va retornar el jurat, i el veredicte va ser astorador. Ningú no va ser culpat de res, encara que qui havia trobat el tresor ja no tenia dret a rebre la plena recompensa de la Corona perquè la troballa no havia estat declarada de seguida. Tanmateix, probablement es pagaria una mesura de compensació, i amb aquest fi es va declarar que els autors de la troballa eren Ford i Butcher plegats.

No pas Butcher: Ford i Butcher.

No hi ha res més a dir, tret que va comprar el tresor el Museu Britànic, on és ara, mostrat orgullosament en una gran vitrina perquè tothom el vegi. I ja hi ha gent que ha viatjat grans distàncies per anar-hi a veure aquells objectes adorables que Gordon Butcher va trobar sota l’arada, aquella tarda hivernal, freda i ventosa. Un dia, n’escriuran un llibre o dos, plens de suposicions i de conclusions abstruses, i els homes que es mouen en els cercles arqueològics parlaran sempre del Tresor de Mildenhall.

El Museu va tenir el gest de recompensar els coautors de la troballa amb mil lliures a cadascú. Butcher, qui realment l’havia trobat, va estar-ne content i sorprès de rebre tants diners. No es va adonar que si li haguessin permès emportar-se el tresor a casa de bon començament, és gairebé segur que n’hagués revelat l’existència i, doncs, hauria tingut dret a rebre el cent per cent del valor, que hauria estat una xifra compresa entre el mig milió i el milió de lliures.

Ningú no sap què en pensava Ford, de tot allò. Es devia sentir alleugerit i potser una mica sorprès quan va veure que el tribunal s’havia cregut la història del peltre. Però, per damunt de tot, es devia sentir destrossat per la pèrdua del gran tresor. Durant la resta de la vida ell mateix es clavaria puntades de peu per haver deixat aquelles dues culleres en la lleixa de la llar de foc a la vista del doctor Fawcett.