Nota sobre el tresor de Mildenhall

El 1946, fa més de trenta anys, jo encara era solter i vivia amb ma mare. Escrivint dos contes l’any obtenia uns ingressos prou apreciables. Em feien falta quatre mesos per acabar cada conte i, afortunadament, tant al meu país com a l’estranger hi havia gent que volia comprar-los.

Un matí d’abril d’aquell any, vaig llegir al diari la notícia que havien fet una notable troballa de plata romana. L’havia descobert quatre anys abans un llaurador, prop de Mildenhall, al comtat de Suffolk, però per alguna raó el descobriment s’havia mantingut en secret fins aleshores. L’article del periòdic deia que era el més gran tresor mai trobat a les illes Britàniques, i que l’havia adquirit el Museu Britànic. Deia que el nom del llaurador era Gordon Butcher.

Les històries autentiques sobre troballes de tresors realment grossos fan que em baixin per les cames, fins a les plantes dels peus, esgarrifances d’electricitat. Bon punt vaig llegir la notícia, vaig botar de la cadira sense acabar-me l’esmorzar, vaig cridar adéu a ma mare i vaig sortir cuita-corrents cap a l’auto. L’auto era un Wolseley de feia nou anys, que jo anomenava El Furtiu Dur i Negre. Funcionava bé però no corria gaire.

Mildenhall era a uns cent-noranta quilòmetres de casa, i era un viatge punyeter pel mig de camps i per carreteres plenes de recolzades i camins veïnals. Hi vaig arribar a l’hora de dinar, vaig preguntar a la comissaria i vaig trobar la caseta on Gordon Butcher vivia amb la família. Quan vaig trucar a la porta era a casa, dinant.

Li vaig preguntar si li faria res parlar amb mi sobre com va trobar el tresor.

—No, gràcies —va dir—. Ja n’he tingut prou de periodistes. No vull veure cap altre periodista en el que em queda de vida.

—No sóc periodista —li vaig dir—. Escric contes i els venc a les revistes. M’ho paguen bé.

Vaig dir-li també que si m’explicava exactament com havia trobat el tresor n’escriuria una història fidedigna. I si tenia prou sort per vendre-la, em partiria els diners amb ell, a parts iguals.

A la fi va accedir a parlar amb mi. Vam seure a la cuina durant bastants hores, i em va explicar una història fascinant. Quan va haver acabat, vaig visitar l’altre home que tenia a veure amb l’assumpte: un individu més gran anomenat Ford. Ford no va voler parlar amb mi i em va tancar la porta a la cara. Però jo ja tenia la història i me’n vaig anar a casa.

L’endemà matí, vaig anar al Museu Britànic de Londres per veure el tresor que Gordon Butcher havia trobat. Era fabulós. Només de mirar-lo em van tornar a venir les esgarrifances.

Vaig escriure la història de la manera més fidedigna que vaig poder i la vaig enviar a Amèrica. Me la va comprar una revista anomenada Saturday Evening Post, i me la va pagar bé. Quan em van arribar els diners, en vaig enviar exactament la meitat a Gordon Butcher, a Mildenhall.

Una setmana més tard, vaig rebre una carta del senyor Butcher escrita en el que devia ser una pàgina arrencada d’una llibreta d’exercicis escolars de nen. Hi deia: «… quan he vist el xec m’he quedat glaçat. Ha estat meravellós. Vull agrair-l’hi…».

Vet aquí la història, gairebé exactament com la vaig escriure fa trenta anys. L’he canviada ben poc. Simplement, he suavitzat alguns dels passatges més florits i n’he tret uns quants adjectius superflus i frases innecessàries.