El nen que parlava amb els animals

No fa gaire vaig decidir passar uns quants dies a les Antilles, de vacances. Els amics m’havien dit que era un lloc meravellós. M’hi estaria tot el dia fent el mandra, deien, prenent el sol en les platges d’argent i nedant en el mar, calent i verd.

Vaig triar Jamaica, i vaig agafar el vol directe de Londres a Kingston. El viatge des de l’aeroport de Kingston fins a l’hotel, a la costa nord, va durar dues hores. L’illa era plena de muntanyes, i les muntanyes eren totalment cobertes de selves fosques i embullades. El jamaicà gros que conduïa el taxi em va dir que en aquelles selves vivien comunitats senceres de gent diabòlica, que encara practicaven el vudú, la fetilleria i altres rituals màgics.

—No hi vagi mai, a aquestes selves de les muntanyes —em va dir, fent girar els ulls—. Allà dalt passen coses que en un minut li farien tornar els cabells blancs!

—Quina mena de coses? —li vaig preguntar.

—Val més que no pregunti —va dir—. No paga la pena ni de parlar-ne.

I això és tot el que me’n va dir.

L’hotel era a l’extrem d’una platja color de perla; era un lloc encara més bonic del que m’havia imaginat. Però just vaig haver entrat per aquella enorme porta principal, vaig començar a sentir-me inquiet. I sense cap raó. Res no anava malament. Però no podia treure’m del damunt aquella sensació. El lloc tenia alguna cosa d’estrany i de sinistre. Malgrat tota la bellesa i el luxe, hi havia una flaire de perill que surava per l’aire com gas enverinat.

I no estava segur que fos només l’hotel. Tota l’illa, les muntanyes i les selves, els penyals negres que hi havia tot al llarg de la costa, i els arbres, dels quals brollaven flors escarlates brillants: totes aquestes coses i moltes d’altres em feien sentir incòmode. Hi havia alguna cosa maligna amagada sota la superfície d’aquesta illa. Ho notava ben endins.

La meva habitació a l’hotel tenia una terrassa petita des d’on podia baixar directament a la platja. Tot al voltant hi havia cocoters alts i, de tant en tant, un enorme coco verd, de la mida d’una pilota de rugby, queia del cel a la sorra, amb un cop sord. Romancejar sota un cocoter es considerava una bogeria, perquè si cap d’aquelles coses t’aterrava al cap, podia fer-te miques el crani.

La noia jamaicana que va venir a fer-me l’habitació em va dir que feia només dos mesos que un milionari americà anomenat Wasserman havia mort precisament d’aquesta manera.

—Fas broma —li vaig dir.

—Cap ni una! —va cridar—. No, senyor. Vaig veure com passava amb els meus propis ulls!

—Es deuria organitzar un bon batibull… oi? —vaig preguntar.

—Hi van posar terra al damunt —va respondre amb misteri.

Els de l’hotel ho van amagar, i els periodistes van fer el mateix, perquè coses així van molt malament pel turisme.

—I dius que de debò vas veure com passava?

—De debò que sí —va dir—. El senyor Wasserman és just sota aquell arbre que hi ha a la platja: exactament aquell. Porta la càmera i l’està enfocant cap a la posta de sol. Aquell vespre la posta de sol és ben vermella, i molt bonica. Aleshores, tot d’una, un enorme coco verd li cau just al cim del cap pelat. Zas! I aquella —va afegir amb un toc de delectació— va ser l’última posta de sol que mai va veure el senyor Wasserman.

—Vols dir que va morir instantàniament?

—No sé si instantàniament —va dir—. Recordo que la següent cosa que passa és que la càmera li cau de les mans i va a parar a la sorra. Aleshores els braços li cauen al costat del cos i li queden penjant. Aleshores, comença a balancejar-se. Es balanceja cap enrera i cap endavant moltes vegades, sempre suaument, i jo m’estic allà, mirant-lo, i em dic a mi mateixa que el pobre home s’ha marejat, i que potser es desmaiarà en qualsevol moment. Aleshores, molt molt lentament, perd l’equilibri, i cap avall.

—Era mort?

—Mort i ben mort —va dir.

—Mare de Déu.

—Exactament —va dir—. Val més no ser mai sota un cocoter, quan bufa la brisa.

—Gràcies —vaig dir—. Me’n recordaré.

El vespre del segon dia, seia al balcó amb un llibre a la falda i un got llarg de ponx de rom a la mà. No llegia el llibre. Observava un petit llangardaix verd que perseguia lentament un altre petit llangardaix verd pel terra del balcó, cosa d’un metre més enllà. El llangardaix perseguidor anava cap a l’altre per darrera, avançant molt lentament i amb moltes precaucions, i quan el va tenir a l’abast, va disparar la llengua, llarga, i va tocar la cua de l’altre. Aquest es va girar fent un bot, i tots dos van quedar cara a cara, immòbils, enganxats a terra, agemolits, mirant-se i molt tensos. De cop van començar a fer una mena de dansa a base de bots. Botaven en l’aire. Botaven cap enrera. Botaven endavant. Botaven cap als costats. Giraven un al voltant de l’altre com boxadors, botant i arborant-se i ballant tota l’estona. Era estrany observar allò, i vaig pensar que devia ser alguna mena de ritual amorós. Jo m’estava ben quiet, esperant a veure què passaria tot seguit.

Però mai no vaig veure què va passar tot seguit perquè, en aquell moment, vaig adonar-me que, a baix a la platja, hi havia una gran agitació. Vaig fixar-m’hi i vaig veure una gentada apinyada al voltant d’alguna cosa, a tocar de l’aigua. Hi havia una barca de pesca, estreta, tipus canoa, a prop, a la sorra, i tot el que en vaig poder deduir va ser que el pescador havia arribat amb un munt de peix i que la gentada hi feia un cop d’ull.

Una xarxada de peix és una cosa que sempre m’ha fascinat. Vaig deixar el llibre a un costat i em vaig aixecar. Encara baixava més gent des de la veranda de l’hotel, fent batibull i afanyant-se cap a la platja per afegir-se a la gentada que hi havia a tocar de l’aigua. Els homes vestien aquells horrorosos pantalons Bermuda que arriben fins als genolls, i duien camises inflamades de roses i taronges i qualsevol altre color que puguis imaginar que hi desentonés. Les dones tenien més bon gust, i la major part vestien vestits de cotó ben bonics. Gairebé tothom duia una beguda a la mà.

Vaig agafar la meva beguda i vaig baixar des del balcó fins a la platja. Vaig fer una mica de marrada per evitar el cocoter sota el qual se suposava que el senyor Wasserman havia trobat la mort, i vaig travessar a gambades la preciosa sorra platejada fins a ajuntar-me a la gentada.

Però no era pas una xarxada de peix el que miraven. Era una tortuga, una tortuga capgirada que jeia panxa amunt sobre la sorra. Però quina tortuga! Era un gegant, un mamut. Mai no havia pensat que una tortuga pogués ser tan enorme. Com puc descriure’n la mida? Si hagués estat ben col·locada, em penso que un home podria haver-se-li assegut a l’esquena sense que els peus li toquessin a terra. Potser feia metre i mig de llarg, i una mica més d’un metre d’ample, amb una closca alta i en forma de cúpula, d’una gran bellesa.

El pescador que l’havia capturada l’havia col·locada panxa enlaire per evitar que fugis. També hi havia una soga gruixuda lligada al voltant de la meitat de la closca, i un pescador orgullós, prim, negre i nu, tret d’un petit tapaculs, era a poca distància, aguantant amb totes dues mans la punta de la soga.

Jeia panxa enlaire, aquella magnífica criatura, amb les quatre gruixudes aletes agitant-se frenèticament en l’aire, i el coll, llarg i arrugat, ben estirat fora de la closca. Les aletes tenien ungles grosses i esmolades.

—Facin-se enrera, senyores i senyors, sisplau! —cridava el pescador—. Facin-se enrera, els dic! Les ungles són perilloses, de debò! Els pot arrencar un braç com si res!

La gentada de clients de l’hotel estava entusiasmada i encantada amb l’espectacle. Hi havia una dotzena de càmeres funcionant. Moltes dones xisclaven de plaer, aferrades als braços dels seus homes, i els homes, fent comentaris estúpids en veu alta, demostraven que no tenien por i que eren molt virils.

—Ei, Al! Fes-te unes ulleres ben boniques amb aquesta closca.

—Aquest trasto deu pesar més d’una tona!

—Vols dir que això pot flotar?

—I és clar que flota. I neda de meravella. I arrossegaria una barca sense cap problema.

—Es una snapper^[1] oi?

—No és una snapper. Les tortugues snapper no es fan tan grosses com aquesta. Però et diré una cosa: si t’hi acostes gaire t’arrencarà la mà de seguida.

—Es veritat, això? —va preguntar al pescador una de les dones—. Arrencaria d’una queixalada la mà d’una persona?

—Ara mateix —va dir el pescador, somrient amb dents blanques i brillants—. A l’oceà no et faria ni mica de mal, però si la captures i la duus a terra i la poses panxa enlaire com ara, aleshores, ai!, val més que vigilis! Arrencaria qualsevol cosa que se li posés a l’abast!

—Em penso que a mi també m’agafarien ganes d’arrencar mans —va dir la dona— si estigués en la seva situació.

Un imbècil havia trobat un tauló a la sorra, dut per l’aigua, i l’arrossegava cap a la tortuga. Era un tauló de bona mida, d’un metre i mig de llargada i potser d’uns dos centímetres i mig de gruix. Amb un dels extrems del tauló va començar a empènyer el cap de la tortuga.

—Jo no ho faria pas —va dir el pescador—. Això no farà sinó enrabiar-la encara més.

Quan la punta del tauló va tocar-li el coll, la tortuga va girar el gran cap, va obrir de bat a bat la boca i, nyac!, va agafar el tauló i el va travessar d’una mossegada, com si fos de formatge.

—Uau! —van cridar—. No heu vist? M’alegro que no hagi estat el meu braç!

—Deixin-la estar —va dir el pescador—. Atabalar-la no serveix de res.

Un panxut, ample de malucs i amb les cames ben curtes, va arribar-se fins al pescador i va dir-li:

—Escolta, tu. En vull la closca. Te la compro. —I a la seva dona rodanxona li va dir—: Saps què faré, Mildred? Me n’enduré la closca a casa i faré que un expert li tregui llustre. I la posaré al bell mig de la sala d’estar! Massa, no?

—Fantàstic —va dir la dona rodanxona—. Au, xato, compra-la.

—No et preocupis —va dir ell—. Ja és meva. —I al pescador—: Quant vol per la closca?

—Ja l’he venuda —va dir el pescador—. L’he venuda amb closca i tot.

—No t’embalis, tu —va dir el panxut—. Jo te’n donaré més. Vinga. Quant te’n donen?

—No hi ha res a fer —va dir el pescador—. Ja l’he venuda.

—A qui? —va dir el panxut.

—Al director.

—Quin director?

—El director de l’hotel.

—Ho heu sentit? —va cridar un altre home—. L’ha venuda al director de l’hotel! I sabeu què vol dir, això? Vol dir sopa de tortuga: això és el que vol dir!

—Exacte! I de tall: tortuga! Bill, has menjat mai filet de tortuga?

—Mai, Jack. Però me’n moro de ganes.

—El filet de tortuga és més bo que el de bou, si saps cuinar-lo. Es més tendre i té un sabor boníssim.

—Escolta —va dir el panxut al pescador—. No vull pas comprar-te la carn. Se la pot quedar el director. Es pot quedar tot el que hi hagi dins, incloses les dents i les ungles. L’únic que vull és la closca.

—Xato, coneixent-te com et conec —li va dir la dona, somrient—, et quedaràs amb la closca.

M’estava allà, escoltant la conversa d’aquells sers humans. Discutien la destrucció, la consumpció i el sabor d’una criatura que, encara que estigués capgirada, semblava extraordinàriament digna. Una cosa era certa: tenia molts més anys de vida que qualsevol d’ells. Durant probablement cent cinquanta anys havia navegat per les aigües verdes de les Antilles. Ja hi era quan George Washington era el president dels Estats Units i quan van derrotar Napoleó a Waterloo. Devia ser una tortuga petita, aleshores, però ben segur que hi era.

I ara era aquí, panxa enlaire a la platja, esperant que la sacrifiquessin per fer-ne sopa i filet. Era evident que tot el soroll i els crits que l’envoltaven l’alarmaven, i girava el capàs a un costat i a l’altre, com si busqués algú que li pogués explicar quin era el motiu perquè la maltractessin així.

—Com la duràs fins a l’hotel? —va preguntar el panxut.

—Arrossegant-la per la platja, amb la soga —va contestar el pescador—. El personal de l’hotel vindrà de seguida a emportar-se-la. Caldran deu homes, i que tots tibin alhora.

—Ei, escolta! —va cridar un jove musculós—. Per què no l’arrosseguem nosaltres? —El jove musculós vestia uns pantalons curts tipus Bermudes, de colors magenta i verd pèsol, i no duia camisa. Tenia un pit extraordinàriament pelut, i l’absència de camisa era òbviament un detall calculat—. Què me’n dieu d’una mica de treball pel sopar? —va cridar, fent anar els músculs—. Vinga, nois! Qui vol fer una mica d’exercici?

—Molt bona idea! —van cridar—. Una proposta esplèndida!

Els homes van passar les begudes a les dones i es van afanyar a agafar la soga. S’hi van col·locar al llarg, com si anessin a fer una d’aquelles competicions en què dos grups tiben d’una corda, i el jove de pit pelut es va nomenar ell mateix capità de l’equip.

—Vinga, som-hi, nois! —va cridar—. Quan digui «ara», tots estireu alhora, entesos?

Al pescador, tot allò no li feia gaire gràcia.

—Val més que deixin aquesta feina pels de l’hotel —va dir.

—Ximpleries! —va cridar el Pitpelut—. Ara, nois, ara!

Van estirar tots. La gegantesca tortuga es va balancejar sobre l’esquena i va estar a punt de bolcar.

—Que no bolqui! —va xisclar el pescador—. Si fan això, la bolcaran! I si aconsegueix posar-se una altra vegada bocaterrosa s’escaparà: segur!

—Tranquil, home —va dir el Pitpelut amb aire protector—. Com vols que s’escapi? La tenim lligada amb una soga, oi?

—Aquesta vella tortuga els arrossegarà a tots, si li donen la més mínima oportunitat! —va cridar el pescador—. Els arrossegarà a tots vostès a l’oceà: a tots!

—Ara! —va cridar el Pitpelut, sense fer cas del pescador—. Ara, nois, ara!

I la gegantesca tortuga va començar a lliscar molt lentament platja amunt cap a l’hotel, cap a la cuina, cap al lloc on l’esperaven els ganivets grossos. Les dones i els homes més grans, més grassos i menys atlètics l’acompanyaven al costat, encoratjant a crits els que l’arrossegaven.

—Ara! —va cridar el capità Pitpelut—. Més energia, nois! Podeu estirar encara amb més força!

De cop vaig sentir xiscles. Tothom els sentia. Eren xiscles tan aguts, tan estridents i tan apressadors que ho van fer callar tot.

—Nooooo! —cridava el crit—. No! No! No! No! No!

La gent es va quedar gelada. Els que estiraven la soga van deixar de fer-ho i els badocs van deixar de xisclar i tothom que hi era present es va girar cap al lloc d’on venien els crits.

Mig caminant, mig corrent, platja avall des de l’hotel, vaig veure tres persones: un home, una dona i un nen. Mig corrien perquè el nen estirava l’home. L’home havia agafat el nen pel puny i tractava de fer que no corrés tant, però el nen continuava tibant. Alhora, botava i es retorçava i es recargolava i tractava d’alliberar-se de son pare. Era el nen qui cridava.

—No! —cridava—. No ho facin! Deixin-la anar! Sisplau, deixin-la anar!

La dona, sa mare, tractava d’agafar l’altre braç del nen per ajudar a retenir-lo, però el noi botava de tal manera que no ho va aconseguir.

—Deixin-la anar! —cridava el nen—. El que estan fent és horrible! Sisplau, deixin-la anar!

—Prou, David! —va dir la mare, tractant encara d’agafar-li l’altre braç—. No siguis criatura! Estàs fent el ridícul!

—Papà! —va cridar el nen—. Papà! Digue’ls-hi que la deixin anar!

—No puc fer-ho, David —va dir el pare—. No n’hem de fer res.

Els que estiraven la soga estaven immòbils, aguantant encara la soga amb la tortuga gegantesca al final.

Tothom estava en silenci i sorprès, mirant el nen.

Tothom estava una mica desorientat. Tenien l’aire lleugerament avergonyit de la gent que han enxampat fent alguna cosa no totalment honorable.

—Vinga, David —va dir el pare, estirant el nen—. Tornem a l’hotel i deixem aquesta gent tranquil·la.

—No hi torno! —va xisclar el nen—. No vull tornar-hi! Vull que la deixin anar!

—Au, vinga, David —va dir la mare.

—Fot el camp, noi —va dir l’home del pit pelut al nen.

—És horrible i cruel, vostè! —va xisclar el nen—. Tots vostès són horribles i cruels! —Llençava les paraules de manera aguda i estrident, als quaranta o cinquanta adults que hi havia a la platja, i aquesta vegada ningú, ni l’home del pit pelut, no li va contestar—. Per què no la tornen a ficar al mar? —va xisclar el nen—. No els ha fet res! Deixin-la anar!

El pare se sentia violent per l’actitud del seu fill, però no n’estava avergonyit.

—Els animals el tornen boig —va dir, adreçant-se a la gentada—. A casa té tota mena d’animals. Hi parla.

—Els adora —va dir la mare.

Alguns van començar a moure els peus, en la sorra, nerviosos. Aquí i allà es podia notar un lleuger canvi d’actitud, un sentiment d’incomoditat, fins un toc de vergonya. El nen, que no devia tenir més de vuit o nou anys, havia deixat de lluitar amb son pare. El pare encara l’agafava pel puny, però ja no el retenia.

—Vinga! —va cridar el nen—. Deixin-la anar! Deslliguin la corda i deixin-la anar!

Estava dret, molt petit i tibat, davant de la gentada, amb els ulls que li brillaven com dues estrelles i el vent que li agitava els cabells. Estava magnífic.

—No podem pas fer-hi res, David —va dir el pare, dolçament—. Tornem-se’n.

—No! —va cridar el nen, i en aquell moment es va regirar de sobte, va estirar el braç i va aconseguir alliberar-se de son pare. Va començar a córrer com un llamp, travessant la sorra cap a la tortuga gegantesca.

—David! —va xisclar el pare, arrencant a córrer darrera d’ell—. Para’t! Torna!

El nen va esquivar i es va revinclar a través de la gentada, com un jugador de rugby amb la pilota, i l’única persona que es va fer endavant per deturar-lo va ser el pescador.

—No t’acostis a la tortuga, noi! —va cridar mentre embestia contra la figura que corria. Però el noi el va esquivar i va continuar corrent—. T’espedaçarà! —va cridar el pescador—. Para, noi, para!

Però ara era massa tard per deturar-lo, i mentre corria directe cap a la testa de la tortuga, la tortuga el va veure, i l’enorme testa capgirada va voltar ràpidament per mirar-lo de front.

La veu de la mare del nen, el gemec adolorit i angoixat de la veu de la mare, es va elevar en el cel vespral.

—David! —cridava—. Oh, David!

I un instant després el noi queia de genolls a la sorra, abraçava el coll vell i arrugat i estrenyia l’animal contra el pit. La galta del nen es premia contra el cap de la tortuga, i movia els llavis, xiuxiuejant paraules dolces que ningú més no podia sentir. La tortuga es va quedar absolutament quieta. Fins les aletes gegantesques van deixar d’agitar-se en l’aire.

Un gran sospir, un llarg i suau sospir d’alleujament, va sortir de la gentada. Molta gent va fer una o dues passes enrera, com tractant potser d’allunyar-se una mica d’una cosa que no podien entendre. Però el pare i la mare van avançar plegats i es van aturar a uns tres metres del fill.

—Papà! —va cridar el nen, acariciant encara el vell cap marró—. Fes alguna cosa, papà! Sisplau, fes que la deixin anar-se’n!

—Puc ajudar-los? —va dir un home amb vestit blanc que acabava de baixar de l’hotel. Com tothom sabia, era el senyor Edwards, el director. Era un anglès alt, amb nas de bec i una cara llarga i rosada—. Quin miracle! —va dir, mirant el nen i la tortuga—. Té sort que no li hagi arrencat el cap d’una mossegada. —I al noi li va dir—: Val més que te n’apartis de seguida, maco. Es una bèstia perillosa.

—Vull que la deixin anar! —va cridar el noi, bressolant-li encara el cap en els braços—. Digui’ls que la deixin anar!

—S’adona que el podria matar en qualsevol moment? —va dir el director al pare del nen.

—Deixi’l estar —va dir el pare.

—Quina bestiesa —va dir el director—. Vagi i agafi’l. Però afanyi’s. I vagi amb compte.

—No —va dir el pare.

—Què vol dir que «no»? —va dir el director—. Aquestes bèsties maten! Que no ho entén?

—Sí —va dir el pare.

—Doncs per l’amor de Déu, home, tregui’l! —va cridar el director—. Si no, hi haurà una desgràcia.

—De qui és? —va preguntar el pare—. De qui és la tortuga?

—Nostra —va dir el director—. L’hotel l’ha comprada.

—Doncs faci’m un favor —va dir el pare—. Deixi’m comprar-l’hi.

El director mirava el pare però no deia res.

—No coneix el meu fill —va dir el pare, amb veu calmada—. Si la duen a l’hotel i l’escorxen es tornarà boig. Es posarà histèric.

—Allunyi’l de la bèstia —va dir el director—. I afanyi’s.

—Adora els animals —va dir el pare—. De debò que els adora. Es comunica amb ells.

La gentada estava en silenci, tractant d’escoltar què deien. Ningú no es movia. Estaven com hipnotitzats.

—Si la deixem anar —va dir el director— la tornaran a capturar una altra vegada.

—Potser sí —va dir el pare—. Però aquestes bèsties saben nedar.

—Ja ho sé que saben nedar —va dir el director—. Però igualment la tornaran a capturar. Es un exemplar valuós, se’n deu adonar. Només la closca val un munt de diners.

—No m’importa el que valgui —va dir el pare—. No es preocupi per això. Vull comprar-la.

El nen estava encara de genolls a la sorra, al costat de la tortuga, acariciant-li el cap.

El director va agafar un mocador de la butxaca del pit i va començar a eixugar-se els dits. No estava disposat a deixar anar la tortuga. Probablement ja havia planejat el menú del sopar. D’altra banda no volia cap altre accident horrible a la seva platja aquella temporada. Amb el senyor Wasserman i el coco, es va dir, ja n’hi havia hagut prou per un any, moltes gràcies.

El pare va dir:

—Ho consideraria un gran favor personal, senyor Edwards, si me la deixés comprar. I li prometo que no se’n penedirà. Me n’asseguraré ben bé.

El director va alçar les celles uns mil·límetres. Ara ho havia entès. El volien subornar. Això era ben diferent. Durant uns segons va continuar eixugant-se les mans amb el mocador. Va arronsar les espatlles i va dir:

—En fi… Suposo que si això fa que el seu noi se senti millor…

—Gràcies —va dir el pare.

—Oh, gràcies! —va cridar la mare—. Moltes, moltíssimes gràcies!

—Willy —va dir el director, fent un senyal al pescador.

El pescador va avançar. Se’l veia totalment perplex.

—No he vist mai res igual en la vida —va dir—. Aquesta tortuga vella és la més ferotge que he capturat mai! Quan l’hem duta a bord ha lluitat com un dimoni! Ha calgut que fóssim tots sis per desembarcar-la! Aquest noi és boig.

—Sí, ja ho sé —va dir el director—. Però ara vull que la deixis anar.

—Deixar-la anar? —va cridar el pescador, esgarrifat—. Senyor Edwards, no l’ha de deixar anar, aquesta! Es un rècord! Es la tortuga més grossa que mai s’ha capturat en aquesta illa! La més grossa, de lluny! I els nostres diners, què?

—Et pagaré.

—Tinc els altres cinc, que també han de cobrar —va dir el pescador, assenyalant cap a la riba.

Cosa d’uns cent metres més avall, a la riba, cinc homes gairebé nus i de pell negra eren al costat d’una segona barca.

—Tots sis hi hem estat en això, i a parts iguals —va continuar el pescador—. No la puc deixar anar fins que cobrem.

—Et garanteixo que cobrareu —va dir el director—. Que no en tens prou amb això?

—Jo li asseguro que és veritat —va dir el pare del nen, fent-se endavant—. I si la deixen anar de seguida hi haurà una propina per tots sis pescadors. Vull dir: immediatament, ara mateix.

El pescador va mirar el pare. Va mirar tot seguit el director.

—D’acord —va dir—. Si això és el que vostè vol…

—Hi ha una condició —va dir el pare—. Abans de cobrar, ha de prometre que no sortirà de seguida a tractar de capturar-la una altra vegada. En qualsevol cas, no pas aquest vespre. Queda entès?

—Entesos —va dir el pescador—. Fet.

Es va girar i va córrer platja avall, cridant els altres cinc pescadors. Els cridava alguna cosa que no podíem sentir, i un o dos minuts més tard, tots sis van tornar, plegats. Cinc d’ells duien pals de fusta, llargs i gruixuts.

El nen encara estava agenollat al costat del cap de la tortuga.

—David —va dir-li el pare, dolçament—. Ja està tot arreglat, David. La deixaran anar.

El nen va mirar al voltant, però no va treure els braços del voltant del coll de la tortuga, i no es va aixecar.

—Quan? —va preguntar.

—Ara —va dir el pare—. Ara mateix. Així que val més que te n’allunyis.

—M’ho promets? —va dir el nen.

—Sí, David, t’ho prometo.

El nen va apartar els braços. Es va posar dret. Va fer unes quantes passes enrera.

—Tothom enrera! —va cridar el pescador que es deia Willy—. Sisplau, que tothom es faci enrera!

La gentada va retrocedir uns metres platja amunt.

Els que estiraven la corda van deixar-la anar i es van fer enrera junt amb els altres.

Willy es va posar de quatre potes i, amb molt de compte, es va atansar a un costat de la tortuga. Aleshores va començar a desfer el nus de la soga. Mentre ho feia tenia la precaució de mantenir-se fora de l’abast de les grans aletes.

Un cop desfet el nus, Willy va retrocedir de quatre grapes. Els altres cinc pescadors van avançar amb els pals. Els pals eren una mica més llargs de dos metres i immensament gruixuts. Els van ficar sota la closca de la tortuga i van començar a balancejar la gran bèstia de banda a banda. La closca tenia una cúpula ben alta i la forma perfecta perquè la balancegessin.

—Amunt… avall…! —cantaven els pescadors mentre la balancejaven—. Amunt… avall! Amunt… avall! Amunt… avall!

La vella tortuga estava ben trasbalsada, i qui podria criticar-l’hi? Les aletes enormes colpejaven frenèticament l’aire, i el cap no parava d’entrar i sortir de la closca.

—Girem-la! —cridaven els pescadors—. Amunt… girem-la! Girem-la! Una altra vegada i llestos!

La tortuga es va decantar del tot, va quedar un moment de costat i va caure de quatre potes sobre la sorra.

Però no va arrencar a fugir de seguida. L’enorme cap marró va sortir i va mirar cautelosament al voltant.

—Vés-te’n, tortuga, vés-te’n! —va cridar el nen—. Torna al mar!

Els dos ulls de la tortuga, negres i encaputxats, es van alçar cap al nen. Els ulls eren lluents i vius, plens de la saviesa que dóna l’edat. El nen va tornar a mirar la tortuga, i aquest cop, quan va parlar, ho va fer amb veu suau i íntima.

—Adéu, vella tortuga —va dir—. Aquesta vegada, vés-te’n ben lluny.

Els ulls negres van continuar observant el nen durant uns pocs segons més. Ningú no es va moure. Aleshores, amb gran dignitat, l’enorme bèstia es va girar i va començar a caminar com els ànecs cap a la vora de l’oceà. No es va pas afanyar. Es movia calmadament per la sorra de la platja, amb la closca enorme movent-se gentilment de banda a banda.

La gentada observava en silenci.

La tortuga va entrar en l’aigua.

Va continuar endavant.

Ben aviat, ja nedava. Ara era en el seu element. Nedava amb gràcia i molt ràpidament, amb el cap ben alt. El mar era calmat, i hi feia petites onades que formaven com un vano a totes dues bandes, darrera seu, com les onades que fa una barca. Van passar uns quants minuts abans que la perdéssim de vista, i ja era a mig camí de l’horitzó.

Els hostes van començar a caminar de tornada cap a l’hotel. Estaven subjugats d’una manera curiosa. Ara, no feien acudits, ni bromes, ni reien. Havia passat alguna cosa. Alguna cosa estranya havia travessat, voleiant, la platja.

Vaig tornar al meu petit balcó i m’hi vaig asseure a fumar un cigarret. M’inquietava la sensació que l’assumpte encara no s’havia acabat.

L’endemà, a les vuit del matí, la noia jamaicana, la que m’havia parlat del senyor Wasserman i el coco, em va dur un got de suc de taronja a l’habitació.

—Quin cristo a l’hotel, aquest matí —va dir mentre col·locava el got a la taula i corria les cortines—. Tothom va d’una banda a l’altra, com si fossin bojos.

—Per què? Què ha passat?

—El nen de l’habitació dotze. Ha desaparegut. Ha desaparegut aquesta nit.

—Vols dir el nen de la tortuga?

—Aquest —va dir—. Els seus pares estan desesperats, i el director va com boig.

—Quant fa que s’han adonat que no hi era?

—Unes dues hores. Son pare ha trobat el llit buit. Però se’n pot haver anat en qualsevol moment de la nit.

—Sí —vaig dir—. Es clar.

—Els de l’hotel el busquen pertot arreu —va dir—. I acaba d’arribar un auto de la policia.

—Potser s’ha llevat d’hora i se n’ha anat a pujar a les penyes —vaig dir.

Els seus ulls grossos, foscos i amb aspecte d’encantats, van restar un moment fixos en la meva cara; tot seguit els va apartar.

—No ho crec —va dir, i se’n va anar.

Em vaig vestir de pressa i vaig baixar corrent cap a la platja. En la mateixa platja, dos policies nadius en uniforme caqui eren amb el senyor Edwards, el director.

Era el senyor Edwards qui parlava. Els policies escoltaven amb atenció. Lluny, a tots dos extrems de platja, podia veure grupets de gent, servents de l’hotel i clients, que s’escampaven cap a les penyes. El matí era preciós. El cel era d’un blau fumós, amb un lleu toc de groc. El sol era alçat i reflectia diamants per tot el mar calmat. I el senyor Edwards parlava en veu alta amb els dos policies nadius, i movia els braços.

Jo volia ajudar. Què havia de fer? Cap a on havia d’anar? Seguir els altres hauria estat d’una simplicitat sense sentit. Per això vaig continuar caminant cap al senyor Edwards.

Més o menys aleshores, vaig veure la barca de pesca. La llarga canoa de fusta amb un únic pal i una vela marró que la brisa agitava era encara bastant mar endins, però venia cap a la platja. Els dos nadius que hi havia a bord, un a cada extrem, remaven fort. Remaven ben fort. Els rems s’alçaven i queien a una velocitat tan terrible com si fossin en una cursa. Em vaig deturar a mirar-los. Per què tanta pressa per arribar a la costa? Era ben obvi que tenien alguna cosa per explicar. Vaig mantenir els ulls fixos en la barca. A la meva esquerra, vaig poder escoltar com el senyor Edwards deia als dos policies:

—Es absolutament ridícul. No puc permetre que la gent desaparegui així de l’hotel. Val més que el trobin de seguida, m’entenen? O ha anat a fer un tomb per algun lloc i s’ha perdut o l’han segrestat. Sigui com sigui, la responsabilitat de la policia és…

La barca de pesca es va elevar del mar i va aterrar en la sorra, just a tocar de l’aigua. Tots dos homes van deixar caure els rems i van saltar. Van començar a córrer platja amunt. Vaig reconèixer el que anava al davant: era Willy. Quan va veure el director i els dos policies, va anar directament cap a ells.

—Ei, senyor Edwards! —va cridar Willy—. Hem vist una cosa de bojos!

El director es va dreçar i va tibar el coll. Els dos policies continuaven impassibles. Estaven acostumats a les persones excitables. En trobaven cada dia.

Willy es va aturar davant del grup, amb el pit pujant-li i baixant-li, i respirant pesadament. L’altre pescador era darrera seu, ben a prop. Tots dos anaven nus, tret d’un petit tapaculs; les pells negres els lluïen de suor.

—Hem remat a tota velocitat durant molt de tros —va dir Willy, excusant-se perquè havia perdut l’alè—. Hem cregut que havíem de tornar el més depressa possible, per explicar-ho.

—Explicar què? —va dir el director—. Què heu vist?

—Es que és increïble, home! Increïble del tot!

—Continua, doncs, Willy, per l’amor de Déu.

—No s’ho creurà —va dir Willy—. Ningú no s’ho creurà. Oi, Tom?

—Ningú —va dir l’altre pescador, movent el cap vigorosament—. Si Willy no hagués estat amb mi per confirmar-m’ho, ni jo mateix no m’ho hagués cregut!

—Cregut què? —va dir el senyor Edwards—. Digueu-nos què heu vist.

—Hem sortit d’hora —va dir Willy—, cap a les quatre del matí, abans que hi hagués prou llum per veure res amb claredat, devíem ser un parell de milles mar endins. De cop, mentre el sol es llevava, veiem just davant nostre, a no més de cinquanta metres, veiem una cosa que no podíem creure ni nosaltres mateixos…

—Què? —va intervenir el senyor Edwards—. Per l’amor de Déu, continueu!

—Veiem aquella tortuga vella i enorme nedant allà davant nostre, aquella d’ahir a la platja, i veiem el nen assegut damunt de l’esquena de la tortuga i cavalcant-la pel mar com si fos un cavall!

—S’ho ha de creure! —va cridar l’altre pescador—. Jo també ho he vist, així que s’ho ha de creure!

El senyor Edwards va mirar els dos policies. Tots dos policies miraven els pescadors.

—No ens estareu pas prenent el pèl, oi? —va dir un dels policies.

—L’hi juro! —va cridar Willy—. És la veritat: de debò! El nen aquell cavalcava sobre l’esquena de la tortuga, i els peus no li tocaven ni l’aigua! Eixut del tot, i assegut, còmode i confortable! Així que els hem seguit. Es clar que els hem seguit. Al principi tractem d’acostar-nos-hi molt sigil·losament, com fem sempre que anem a agafar una tortuga; però el nen ens veu. Ara no som gaire lluny, com si diguéssim. No més lluny que d’aquí fins a on arriba l’aigua. I quan el nen ens veu, fa com si es fes endavant per parlar amb la vella tortuga, i la tortuga alça el cap i comença a nedar a tota pastilla! Coi, com nedava la tortuga! Tom i jo remem bastant depressa quan volem, però amb aquell monstre no hi teníem res a fer! Res de res! Com a mínim, anava el doble de ràpid que nosaltres! Ben bé el doble de ràpid; què en dius, Tom?

—Jo diria que el triple de ràpid —va dir Tom—. I li diré per què. En deu minuts o un quart, eren una milla davant nostre.

—I per quins set sous no heu cridat el nen? —va preguntar el director—. Per què no li heu parlat abans, quan éreu més a prop?

—Però, home, si no hem deixat de cridar-lo en tota l’estona! —va cridar Willy—. Just quan el nen ens ha vist i hem deixat d’acostar-nos-hi sigil·losament, hem començat a cridar-lo. Li hem cridat de tot, per tractar que vingués amb nosaltres. «Ei, nano!», li he cridat, «Torna amb nosaltres! Et portarem a casa! No està gens bé això que fas, nano! Salta i neda, ara que pots, i et recollírem! Vinga, nano, salta! La mamà et deu estar esperant a casa, noi, així que per què no véns amb nosaltres?». I un cop li he cridat: «Escolta, nano! Et farem una promesa! Si véns amb nosaltres et prometem no agafar mai més aquesta tortuga vella!».

—T’ha contestat res? —va preguntar el director.

—Ni una vegada no ha girat el cap! —va dir Willy—. Va continuar assegut sobre la closca, com si es balancegés endavant i enrera, amb el cos, com si urgís aquella tortuga vella a anar més i més de pressa! Senyor Edwards, perdrà aquest nen, a menys que algú no hi vagi de seguida i l’agafi!

La cara habitualment rosada del director s’havia tornat blanca com el paper.

—Cap a on anaven? —va preguntar, eixut.

—Cap al nord —va contestar Willy—. Gairebé cap al nord exacte.

—Entesos! —va dir el director—. Agafarem la llanxa motora! Vull que vinguis amb nosaltres, Willy. I tu, Tom.

El director, els dos policies i els dos pescadors van arrencar a córrer cap on era la llanxa que feien servir per l’esquí nàutic, a la platja. Van arrossegar-la fins a l’aigua, i el director i tot hi va ajudar, ficat a l’aigua fins als genolls, amb els pantalons blancs i ben planxats. En acabat tots hi van pujar.

Vaig observar com sortien brunzint.

Dues hores més tard, vaig veure’ls tornar. No havien trobat res.

Durant tot el dia, llanxes motores i iots dels altres hotels que hi havia a la costa van buscar per l’oceà. A la tarda, el pare del nen va llogar un helicòpter. Ell mateix hi va pujar i hi van volar durant tres hores. No van trobar cap rastre ni de la tortuga ni del nen.

Durant una setmana, la recerca va continuar, però sense cap resultat.

I ara fa prop d’un any que va passar allò. En aquest temps, només hi ha hagut una notícia significativa. Un grup d’americans que havia sortit de Nassau, a les Bahames, era en alta mar pescant prop d’una gran illa anomenada Eleuthera. En aquella zona hi ha, literalment, milers de baixos de corall i petites illes deshabitades, i en una d’aquestes minúscules illes el capità del iot va veure amb els prismàtics la figura d’una petita persona. A l’illa hi havia una platja de sorra, i la petita persona hi caminava. Els prismàtics van passar de mà en mà, i tothom que hi va mirar va estar d’acord que era un nen. A bord, és clar, hi va haver un gran rebombori, i ràpidament van fer anar els rodets per recollir els fils de pescar. El capità va adreçar el iot directe cap a l’illa. Quan eren a mitja milla de distància, a través dels prismàtics van poder veure clarament que la figura de la platja era la d’un nen i, encara que estigués torrat pel sol, era —amb gairebé total certitud— de pell blanca, no pas un nadiu. En aquell moment, els del iot també van adonar-se que a la sorra, prop del nen, hi havia una cosa que semblava una tortuga gegant. El que va passar a continuació va anar molt de pressa. El nen, que probablement es va adonar que el iot s’apropava, va saltar a l’esquena de la tortuga i la bèstia enorme va entrar en l’aigua, va fer el tomb a l’illa a gran velocitat i va desaparèixer. El iot va buscar-los durant dues hores, però no van veure res més ni del nen ni de la tortuga.

No hi ha cap raó per no creure en la veracitat d’aquest report. Al iot hi havia cinc persones. Quatre eren americans, i el capità era un bahamià de Nassau. Successivament, tots ells van veure pels prismàtics el nen i la tortuga.

Per arribar per mar a l’illa Eleuthera, des de Jamaica, primer s’ha de viatjar cap al nord-est durant dues-centes cinquanta milles, i travessar el Pas dels Vents, entre Cuba i Haití. Aleshores s’ha d’anar al nord-nord-oest durant unes altres tres-centes milles com a mínim. Es una distància total de cinc-centes cinquanta milles: un viatge molt llarg perquè un nen petit el faci dalt de la closca d’una tortuga.

Què se n’ha de pensar de tot això?

Potser un dia el nen tornarà, encara que personalment ho dubto. Tinc la impressió que és ben feliç on és.