L’autostopista

Tenia un cotxe nou. Era una joguina excitant: un gran BMW 3,3 Li, la qual cosa significa 3,3 litres, gran distància entre els eixos de les rodes, injecció de combustible. Tenia una velocitat màxima de 207 km/h i una acceleració fantàstica. La carrosseria era de color blau pàl·lid. Els seients eren d’un blau més fosc i fets de cuiro, cuiro autèntic, suau, de la millor qualitat. Les finestres s’obrien i tancaven elèctricament, igual que el sostre. L’antena s’enlairava quan connectava la ràdio, i desapareixia quan l’apagava. A velocitats baixes, el motor, potent, rondinava i grunyia d’impaciència; però, prop dels cent quilòmetres per hora, els grunys desapareixien i el motor començava a roncar de satisfacció.

Anava cap a Londres tot sol. Era un dia de juny preciós. Als camps segaven el fenc i hi havia ranuncles a tots dos costats de la carretera. Com un xiuxiueig, anava a uns cent deu quilòmetres per hora, confortablement assegut, mantenint la direcció amb no més d’un parell de dits que descansaven suaument en el volant.

Davant meu vaig veure un home que feia autostop. Amb el peu, vaig tocar el fre i vaig fer que l’auto es deturés al seu costat. Sempre m’aturava a recollir autostopistes. Sabia què se sent quan s’està dret, a un costat d’una carretera rural, veient com passen els autos. Odiava els conductors que feien veure que no em veien, especialment els que anaven en autos grans i amb tres seients buits. Els cotxes grans i cars es deturaven ben poques vegades. Sempre eren els petits, els que s’oferien a portar-te, o els vells i rovellats, o els que ja anaven farcits de canalla, i el conductor deia: «Em penso que si ens apinyem una mica n’hi cap un més».

L’autostopista va ficar el cap per la finestra oberta i va dir:

—Ei, mestre, que va a Londres?

—Sí —vaig dir—. Pugi-hi.

Va entrar-hi i vaig continuar endavant.

Era un home petit, amb cara de rata i dents grises. Tenia els ulls foscos, ràpids i intel·ligents, com els ulls d’una rata, i les orelles lleugerament punxegudes a la part de dalt. Al cap, duia una gorra de roba, i vestia una jaqueta grisosa, amb butxaques enormes. La jaqueta grisa, els ulls ràpids i les orelles punxegudes feien que, més que cap altra cosa, semblés una mena d’enorme rata humana.

—A quina part de Londres va? —vaig preguntar-li.

—Travessaré Londres i sortiré per l’altra banda —va dir—. Vaig a Epsom, a les curses. Avui és el dia del Derbi.

—Es veritat —vaig dir—. Tant de bo hi anés amb vostè. M’agrada molt apostar als cavalls.

—Mai no aposto als cavalls —va dir—. Ni tan sols els miro quan corren. Ho trobo una cosa ben estúpida.

—Aleshores per què hi va? —vaig preguntar.

Semblava que aquesta pregunta no li havia agradat. La cara petita i com de rata va adoptar una inexpressivitat absoluta, i es va quedar allà, assegut, mirant cap endavant, a la carretera, sense dir res.

—Suposo que deu treballar en les màquines de les apostes o alguna cosa així —vaig dir.

—Això encara és més estúpid —va contestar—. No és gens divertit encarregar-se d’aquelles màquines fastigoses, i vendre bitllets als tòtils. Qualsevol imbècil podria fer-ho.

Hi va haver un llarg silenci. Vaig decidir no preguntar-li res més. Vaig recordar com m’acostumava a irritar, en els meus temps d’autostopista, que els conductors estiguessin tota l’estona fent-me preguntes. On va? Per què hi va? De què treballa? Es casat? Té promesa? Com se diu? Quants anys té? I així successivament. Ho odiava.

—Perdoni’m —vaig dir—. No n’he de fer res del que faci. La pega és que sóc escriptor, i la major part dels escriptors som uns xafarders terribles.

—Escriu llibres? —va preguntar.

—Sí.

—Està bé, això d’escriure llibres —va dir—. Es el que en dic un ofici per traçuts. Jo també tinc un ofici de traçut. La gent que no m’agrada és la que es passa tota la vida fent feines rutinàries i horribles, d’aquelles per les quals no cal cap mena de traça. Entén què vull dir?

—Sí.

—El secret de la vida —va dir— és arribar a ser molt molt bo en una cosa que sigui molt molt difícil de fer.

—Com vostè —vaig dir.

—Exactament. Com vostè i com jo.

—Què li fa pensar que sóc bo en la meva feina? —vaig preguntar—. Hi ha una bona pila d’escriptors dolents.

—Si no fos bo en el que fa no duria un auto com aquest —va contestar—. Li deu haver costat un munt de calés, aquest trasto.

—Barat no ho era.

—A tot drap, quants n’agafa?

—Dos-cents set quilòmetres per hora —li vaig dir.

—M’hi jugo que no.

—M’hi jugo que sí.

—Tots els fabricants d’autos són uns mentiders —va dir—. Ja pot comprar l’auto que vulgui, que no fa mai el que els fabricants deien que feia, als anuncis.

—Aquest sí.

—Comprovi-ho i demostri-m’ho —va dir—. Vinga, mestre, posi’l a prova i veiem què fa.

A Chalfront St Peter hi ha una revolt molt tancat i, just després, hi ha un tros de carretera de doble direcció, llarg i recte. Vam sortir del revolt i, quan vaig agafar el tros de carretera recta, vaig pitjar l’accelerador amb el peu. El cotxàs va fer un bot endavant com si l’haguessin punxat. En deu segons, més o menys, ja érem a més de cent quaranta.

—Fantàstic! —va cridar—. Meravellós! Continuï!

Tenia l’accelerador pitjat fins al fons i el vaig mantenir així.

—Cent seixanta… —cridava—. Cent setanta…! Cent vuitanta…! Cent vuitanta-cinc…! Vinga! No afluixi!

Anava per la via exterior i, en una exhalació, vam passar diversos cotxes, que semblaven aturats: un Mini verd, un gran Citroen de color crema, un Land-Rover blanc, un camió enorme que duia un contenidor al damunt, un Volkswagen Minibus de color carabassa…

—Cent noranta! —va cridar el meu passatger, botant—. Vinga! Vinga! Anem pels dos-cents set!

En aquell moment vaig sentir el xiscle d’una sirena de policia. Era tan forta que semblava que era dins de l’auto; un policia en moto va aparèixer al costat nostre: ens va avançar per la via interior i va alçar una mà perquè ens deturéssim.

—Mare de Déu! —vaig dir—. Ara sí que hem begut oli.

Quan ens va passar, el policia devia anar prop dels cent deu, i es va prendre molt de temps per anar minvant la velocitat. Finalment, va aturar-se al costat de la carretera i jo m’hi vaig deturar al darrera.

—No sabia pas que les motos de la policia poguessin anar tan ràpid —vaig dir, amb no gaire convicció.

—Aquesta sí que pot —va dir el meu passatger—. Es del mateix fabricant que aquest auto. Es una BMW R90S. La moto més ràpida que hi ha. Es la que ara fan servir.

El policia va baixar de la moto i la va inclinar cap a un costat, sobre el suport. En acabat es va treure els guants i els va col·locar sobre el seient, amb cura. Ara no tenia cap pressa. Ens tenia on volia, i ho sabia.

—Problemes a la vista —vaig dir—. No m’agrada gens.

—No parli amb ell més del que sigui necessari. Entesos? —va dir el meu company—. Estigui’s quiet i callat.

Com un botxí que s’acosta a la víctima, el policia caminava lentament cap a nosaltres. Era un home gros i carnós, amb panxa, i els pantalons blaus li cenyien les cuixes enormes. Duia les ulleres sobre el casc, i mostrava una cara calivosa i vermella, de galtes amples.

Nosaltres sèiem com col·legials culpables, esperant que arribés.

—Al tanto amb aquest tio —va xiuxiuejar el meu passatger—. Fa pinta de tenir mala llet.

El policia va venir fins a la meva finestra, que era oberta, i va col·locar una mà carnosa a l’ampit.

—Què és tanta pressa? —va dir.

—Cap pressa, agent —vaig contestar.

—Potser porta una dona aquí al darrera, a punt de tenir un nen, i la duu a l’hospital a corre-cuita… Es això?

—No, agent.

—O potser casa seva s’incendia i vostè hi va corrents, per rescatar la família, que és al pis de dalt, sense poder-ne sortir? —La veu era perillosament suau i foteta.

—No hi ha cap incendi a casa, agent.

—Aleshores —va dir— s’ha ficat vostè en un bon embolic, oi? Sap quin és el límit de velocitat en aquest país?

—Cent dotze.

—I li importaria dir-me exactament a quina velocitat anava ara fa un moment?

Vaig alçar les espatlles i no vaig contestar res.

Quan va tornar a parlar, va alçar tant la veu que vaig fer un bot.

—A cent noranta-dos quilòmetres per hora! —va bordar—. Això vol dir vuitanta quilòmetres per hora més del que és permès!

Va girar el cap i va llençar una enorme escopinada, que va aterrar al parafang del cotxe i va començar a relliscar per la preciosa pintura blava. Es va tornar a girar i va mirar, sever, el meu passatger.

—I vostè qui és? —va preguntar, eixut.

—És un autostopista —vaig dir—. L’he agafat abans.

—No li he preguntat res a vostè —va dir—. Li ho he preguntat a ell.

—Que he fet res de dolent? —va preguntar el passatger, amb una veu suau i oliosa com la brillantina.

—És molt més que probable —va contestar el policia—. Sigui com sigui, és un testimoni. De seguida me n’ocuparé, de vostè. El carnet de conduir —va fer, estenent la mà.

Li vaig donar el carnet de conduir.

Es va descordar la butxaca esquerra del pit de la jaqueta i en va treure el temut talonari de multes. Amb cura, va anotar-hi el nom i l’adreça que hi havia al carnet. Aleshores me’l va tornar. Va anar fins al davant de l’auto, va llegir el número de la matrícula i el va anotar també. Va omplir la data, l’hora i els detalls de la infracció. En acabat va arrencar l’original de la multa. Però, abans de donar-me’l, va comprovar que tota la informació s’havia calcat clarament en la còpia de carbó que es quedava. Finalment, va tornar el talonari a la butxaca de la jaqueta i es va cordar el botó.

—Ara vostè —va dir al passatger, i va fer el tomb fins a l’altra banda del cotxe. De l’altra butxaca del pit, en va treure una llibreteta negra—. Com es diu? —li va etzibar.

—Michael Fish —va dir el passatger.

—Adreça?

—El catorze de Windsor Lane, a Luton.

—Mostri’m alguna cosa que certifiqui que aquest nom i aquesta adreça són autèntics —va dir el policia.

El passatger va remenar per les butxaques i va treure’n el seu carnet de conduir. El policia va comprovar el nom i l’adreça i l’hi va tornar.

—Professió? —va preguntar, eixut.

—Sóc portacabassos.

—Que?

—Portacabassos.

—Digui-ho lletra a lletra.

—P, O, R, T, A, C, A, B, A, S…

—Prou. I, si és tan amable, què és un portacabassos?

—Un portacabassos, agent, és una persona que duu el ciment escala amunt fins al paleta. I el cabàs és on ho duu. Té una nansa llarga, i al damunt hi porta dos trossos de fusta col·locats en angle…

—Entesos, entesos. Per qui treballa?

—Per ningú. No tinc feina.

El policia va anotar tot això en la llibreteta negra. En acabat se la va tornar a ficar a la butxaca i es va cordar el botó.

—Quan torni a comissaria faré unes quantes comprovacions sobre vostè —va dir al passatger.

—Sobre mi? Què he fet de dolent? —va preguntar l’home amb cara de rata.

—La seva cara no m’agrada: això és tot —va dir el policia—. I podria ben bé ser que en tinguéssim una foto a l’arxiu.

Va tornar a donar la volta al cotxe, fins a la meva finestra.

—Suposo que s’adona que s’ha ficat en un bon embolic —em va dir.

—Sí, agent.

—Quan haguem acabat amb vostè, no tornarà a conduir aquest cotxe seu tan fantàstic durant una temporadeta ben llarga. Ara que hi penso, no tornarà a conduir cap cotxe durant molts anys. I una altra cosa: espero que, per acabar de fer el lot, el tanquin un temps prudencial.

—Vol dir a la presó? —vaig preguntar, alarmat.

—Exacte —va dir, fent petar els llavis—. A la garjola. Entre reixes. Amb els altres delinqüents que no respecten la llei. I una multa de les bones, també, amb el lot. Ningú no se n’alegrarà més que jo. Ja els veuré al judici, a tots dos. Rebran una citació.

Es va girar i va anar cap a la moto. D’un cop de peu suau va tornar el suport a posició i va passar la cama per damunt del seient. Va ventar un cop de peu a l’starter i la moto va bramar carretera enllà fins a perdre’s de vista.

—Bufa! —vaig fer—. Ara sí que l’he feta bona.

—Ens ha enxampat —va dir el passatger—. Ens ha enxampat ben bé.

—Deu voler dir que m’ha enxampat a mi.

—Exacte —va dir—. I ara què pensa fer, mestre?

—Me’n vaig directe a Londres a parlar amb el meu advocat —vaig dir. Vaig engegar el cotxe i vaig tornar a la carretera.

—No s’ho ha de creure, això que ha dit que aniria a la presó —va dir el passatger—. No fiquen ningú a la cangrí només que per córrer massa.

—N’està segur? —vaig preguntar.

—I tant —va contestar—. Li poden treure el carnet, i posar-li una multa de l’hòstia, però res més.

Em vaig sentir molt alleujat.

—Per cert —vaig dir—, per què li ha mentit?

—Qui? Jo? —va dir—. Què li fa pensar que li he mentit?

—Li ha dit que era un portacabassos sense feina. Però a mi m’havia dit abans que tenia un ofici en què s’havia de ser molt traçut.

—I el tinc —va dir—. Però no es guanya res explicant-ho tot a un pasma.

—I així, doncs, quin és el seu ofici?

—Ah —va dir, sorneguer—. Això seria dir-ho, oi?

—Es un ofici que li fa vergonya?

—Vergonya? —va cridar—. Jo, avergonyit del meu ofici? N’estic tan orgullós com qui més pugui estar-ho, en el món sencer!

—I doncs per què no m’ho diu?

—Vostès, els escriptors, sí que de debò són uns xafarders terribles, oi? —va dir—. I suposo que no es quedarà tranquil fins que hagi trobat quina és la resposta exacta…

—Tant se me’n dóna, de fet —li vaig dir, mentint.

De cua d’ull, em va adreçar una miradeta astuta, de rata.

—Em penso que no —va dir—. Puc veure-li a la cara que es pensa que tinc un ofici molt peculiar, i es mor de ganes de saber quin és.

No em va agradar que em llegís els pensaments d’aquella manera. Vaig quedar-me silenciós, observant la carretera.

—I no s’equivoca, a més —va continuar—. Tinc un ofici molt peculiar. Tinc l’ofici més estranyament peculiar de tots.

Vaig esperar que continués.

—Es per això que he d’anar molt al tanto amb qui parlo. Ho comprèn, oi? Com puc saber, per exemple, que vostè no és un altre pasma, vestit de paisà?

—Faig cara de pasma?

—No —va dir—. No en fa. I no ho és. Qualsevol ho pot veure, això.

Va treure de la butxaca una llauna de tabac i un llibret de paper de fumar i va començar a fer un cigarret. El mirava de cua d’ull, i era increïble la velocitat amb què realitzava aquesta operació bastant difícil. En cosa de cinc segons, el cigarret va quedar fet i a punt. Va passar la llengua al llarg de la vora del paper, el va enganxar i se’l va col·locar als llavis. Aleshores, com per art de màgia, li va aparèixer un encenedor a la mà. De l’encenedor va sorgir una flama. Va encendre el cigarret. L’encenedor va desaparèixer. Efectivament: havia estat una operació remarcable.

—No havia vist mai ningú que fes un cigarret tan depressa —vaig dir.

—Ah —va dir, fent-ne una bona pipada—. Així que s’hi ha fixat.

—Es clar que sí. Ha estat fantàstic.

Es va fer enrera en el seient i va somriure. El complaïa molt que m’hagués adonat que podia fer un cigarret tan ràpidament.

—Vol saber com ho faig? —va preguntar.

—Vinga.

—És perquè tinc uns dits fantàstics. Aquests dits meus —va dir alçant totes dues mans davant seu— són més ràpids i més espavilats que els del millor pianista del món!

—Es pianista, vostè?

—No sigui beneit —va dir—. Faig pinta de pianista?

Li vaig mirar els dits. Tenien una forma tan bella, eren tan prims i llargs i elegants que no semblaven pertànyer en absolut a la resta d’ell. Semblaven més aviat els dits d’un cirurgià del cervell, o d’un rellotger.

—La meva feina —va continuar— és cent vegades més difícil que tocar el piano. Qualsevol pallús pot aprendre a fer-ho, això del piano. A gairebé cada casa on vas avui en dia hi ha nenets tiquis-miquis que aprenen a tocar el piano. Es veritat o no?

—Més o menys —vaig dir.

—Es clar que ho és. Però no hi ha ni una persona en deu milions que pugui aprendre el que jo faig. Ni una en deu milions! Què me’n diu?

—Ben sorprenent —vaig dir.

—Ja pot ben dir-ho, que és sorprenent —va dir.

—Em penso que sé què fa —vaig dir—. Fa jocs de mans. Vostè és un prestidigitador.

—Jo? —va ruflar—. Un prestidigitador? Em veu anant d’una d’aquestes horribles festes de nens a una altra, fent sortir conills dels copaltes?

—Doncs és un jugador de cartes. Fa que la gent s’apunti a jugar a cartes i vostè es distribueix unes mans meravelloses.

—Jo? Un vulgar trampós? —va cridar—. És el bisnes més miserable de tots.

—D’acord. Em dono.

Ara conduïa l’auto lentament, a no més de seixanta-cinc quilòmetres l’hora, per assegurar-me que no em tornessin a deturar. Havíem arribat a la carretera principal de Londres a Oxford i anàvem de baixada cap a Denham.

De cop, el meu passatger em va mostrar un cinturó de cuiro negre que duia a la mà.

—Que l’ha vist mai, abans? —va preguntar. El cinturó tenia una sivella de llautó amb un dibuix ben poc usual.

—Ei! —vaig dir—. És meu, oi? És meu! D’on l’ha tret?

Va somriure amplament i va moure suaument el cinturó de banda a banda.

—D’on es pensa que l’he tret? —va dir—. De la part de dalt dels seus pantalons, és clar.

Vaig allargar la mà fins al cinturó. No hi era.

—Vol dir que me l’ha tret mentre conduïa? —vaig preguntar, desconcertat.

Va fer que sí amb el cap, observant-me tota l’estona amb aquells ullets negres, de rata.

—Es impossible —vaig dir—. Hauria hagut de descordar-me la sivella i passar tot el cinturó a través de les baguetes. L’hauria vist fer-ho. I encara que no l’hagués vist, ho hauria notat.

—Ah, però no ho ha notat, oi? —va dir, triomfant. Va deixar caure el cinturó a la falda, i ara, tot de cop, li penjava un cordó de sabata marró dels dits—. I què me’n diu d’això, doncs? —va exclamar, mostrant el cordó de sabata.

—Què li he de dir? —vaig dir.

—Hi ha algú per aquí a qui li falti un cordó de sabata? —va preguntar, amb un somriure sorneguer.

Vaig abaixar la vista cap a les sabates. Me’n faltava el cordó d’una.

—Ostres! —vaig dir—. Com ho ha fet? No he vist que s’ajupís en cap moment.

—Vostè mai no veu res —va dir orgullós—. Mai no ha vist que em mogués ni un centímetre. I sap per què?

—Sí —vaig dir—. Perquè té uns dits fantàstics.

—Exacte! —va cridar—. Ho ha enganxat de seguida, oi? —Es va repapar i va continuar xuclant el seu cigarret casolà, fent anar el fum en un fil prim contra el parabrisa. Sabia que m’havia impressionat molt amb aquells dos trucs, i això el feia molt feliç—. No vull fer tard —va dir—. Quina hora és?

—Hi ha un rellotge davant seu —li vaig dir.

—No me’n refio dels rellotges dels autos —va dir—. Quina hora diu el seu rellotge?

Vaig apujar-me la màniga per mirar el rellotge de polsera. No hi era. Vaig mirar l’home. Em va tornar la mirada, somrient.

—També me l’ha pres —vaig dir.

Va allargar la mà: a la palma hi tenia el meu rellotge.

—Bon assumpte, aquest trasto —va dir—. De primera qualitat. Or de divuit quirats. I fàcil de col·locar, també. No hi ha mai problemes per desfer-se de coses de qualitat.

—M’agradaria recuperar-lo, si no li fa res —vaig dir, bastant malhumorat.

Amb cura, va col·locar el rellotge a la guantera de cuiro que hi havia davant seu.

—A vostè, mestre, no li pisparia res —va dir—. Vostè és col·lega. M’ha recollit a la carretera.

—M’alegra saber-ho —vaig dir.

—Tot el que faig és contestar-li les preguntes —va continuar—. M’ha preguntat de què vivia i li ho estic ensenyant.

—Què més m’ha pres?

Va tornar a somriure, i ara, una darrera l’altra, va començar a treure’s de les butxaques de la jaqueta tot de coses que em pertanyien: el carnet de conduir, un clauer amb quatre claus, alguns bitllets d’una lliura, unes quantes monedes, una carta dels meus editors, el meu diari, un llapis gastat i vell, un encenedor i, finalment, un preciós anell de safir, vell i preciós, amb tot de perles al voltant, que era de la meva dona. El duia a Londres, al joier, perquè faltava una de les perles.

—Vet aquí una altra peça excepcional —va dir, fent girar l’anell en els dits—. Si no m’equivoco, és del segle XVIII, del regnat del rei Jordi III.

—Exacte —vaig dir, impressionat—. Absolutament exacte.

Va posar l’anell a la guantera de cuiro, amb les altres coses.

—Així que és un carterista —vaig dir.

—No m’agrada aquesta paraula —va contestar—. Es una paraula grollera i vulgar. Els carteristes són gent grollera i vulgar que només fan treballets fàcils, amateurs. Pispen els diners a les velletes cegues.

—Quin nom es dóna, doncs?

—Jo? Un diter. Un diter professional. —Va dir les paraules solemnement i orgullosament, com si em digués que era el President del Col·legi Reial de Cirurgians, o l’Arquebisbe de Canterbury.

—No l’havia mai sentida, aquesta paraula —vaig dir—. Se l’ha inventada?

—És clar que no me l’he inventada —va respondre—. És el nom que es dóna als que arriben al cim més alt de la professió. Ha sentit a parlar dels joiers i dels argenters, per exemple. Són experts en joies i en argent. Jo sóc un expert amb els dits; per això sóc un diter.

—Deu ser una feina interessant.

—Es una feina meravellosa —va contestar—. Es adorable.

—I per això va a les curses?

—Les curses de cavalls són bufar i fer ampolles —va dir—. Només cal ser-hi després de la cursa, observant i esperant que els que hi han tingut sort facin cua per recollir els diners. I quan veus algú que agafa un bon feix de bitllets, només cal seguir-lo i servir-te’n tu mateix. Però no em malinterpreti, mestre. Als que perden mai no els prenc res. Ni a la gent pobra tampoc. Només vaig darrera dels que s’ho poden permetre, dels guanyadors i dels rics.

—Molt assenyat per part seva —vaig dir—. Quantes vegades l’han enxampat?

—Enxampat? —va cridar, disgustat—. Enxampar-me a mí. Només enxampen els carteristes. Els diters, mai. Escolti, li podria prendre la dentadura postissa de la boca i ni se n’adonaria!

—No duc dentadura postissa —vaig dir.

—Ja ho sé —va contestar—. Si n’hagués dut li hagués pres fa força estona!

Me’l creia. Aquells dits prims i llargs semblaven capaços de fer qualsevol cosa.

Durant una estona vam continuar endavant sense dir res.

—El policia d’abans l’investigarà ben a fons, a vostè —vaig dir—. No el preocupa gens?

—Ningú no m’investigarà —va dir.

—Es clar que sí. Ha escrit el seu nom i la seva adreça amb molta cura en la llibreteta negra.

L’home em va adreçar un altre dels seus somriures astuts i com de rata.

—Ah —va dir—. És veritat. Però m’hi jugo que no ho té tot tan ben anotat a la memòria. Encara no he conegut mai un pasma que tingués una memòria presentable. Alguns no s’enrecorden ni dels seus propis noms.

—I què hi té a veure la memòria? —vaig preguntar—. Ho ha anotat tot a la llibreta, oi?

—Sí, mestre, té raó. Però la pega és que l’ha perduda, la llibreta. Ha perdut totes dues llibretes: aquella en què ha anotat el meu nom i el talonari on duia el nom de vostè.

Amb els dits de la mà dreta, llargs i delicats, l’home aguantava, triomfal, les dues llibretes que havia tret de les butxaques del policia.

—És la feina més fàcil amb què m’he trobat mai —va anunciar, orgullós.

De tan excitat com estava, de poc que no xoco contra un camió de llet.

—Ara, el pasma no té res sobre cap de nosaltres —va dir.

—Vostè és un geni! —vaig cridar.

—No té ni noms, ni adreces, ni el número de la matrícula: res de res —va dir.

—Vostè és una meravella!

—Em penso que serà millor que sortim d’aquesta carretera principal tan aviat com puguem —va dir—. Val més que fem un foguet i cremem les llibretes.

—És un tio fantàstic, vostè —vaig exclamar.

—Gràcies, mestre —va dir—. Sempre és agradable que et sàpiguen apreciar.