VI

Mentre obria la porta de vidre dels apartaments Berglund, vaig sentir ferum de poli. Em vaig mirar el rellotge. Eren gairebé les tres de la matinada. Al racó més fosc del vestíbul hi havia un home adormit amb el diari damunt la cara. Tenia els peus enormes. Una de les puntes del diari es va aixecar i va tornar a caure. L’home no es va moure més.

Vaig agafar l’ascensor i vaig pujar fins al meu pis. Vaig recórrer el passadís sense fer soroll, vaig girar la clau al pany, vaig obrir la porta de bat a bat, vaig entrar i, quan estava a punt d’encendre el llum, va sentir-se la dringadissa de la cadena que accionava l’interruptor del llum de peu, que era al costat de la butaca, passada la tauleta de joc on encara hi havia les peces d’escacs escampades. El llum es va encendre.

En Copernik seia i li travessava la cara una ganyota ben desagradable. L’homenet de pell bruna, l’Ybarra, seia a l’altra banda de l’habitació, a la meva esquerra. Callava i somreia, com sempre.

En Copernik va acabar d’ensenyar-me la seva dentadura de cavall tota groguenca i va dir:

—Hola. Quant de temps. Véns de passar-t’ho bé amb algunes noies?

Vaig tancar la porta, em vaig treure el barret i em vaig eixugar el clatell amb molta calma unes quantes vegades. En Copernik va continuar forçant el somriure. L’Ybarra, amb els seus ulls negres i càndids, no mirava res concret.

—Seu, home —va dir en Copernik, arrossegant les paraules—. Com si fossis a casa teva. Em sembla que hem de tenir una xerradeta. Noi, no m’agrada gens haver de fer de detectiu, de nit. Ah, i saps que se us ha acabat el mam?

—Ja m’ho suposava —vaig dir, i em vaig repenjar a la paret.

En Copernik mantenia la ganyota irònica.

—Els detectius privats sempre m’han caigut de pena —va assegurar—, però mai no havia tingut una oportunitat com aquesta per collar-ne un.

Es va ajupir gandulejant, va agafar del costat de la cadira una torera blava i la va llançar damunt la tauleta. Es va tornar a ajupir i va posar un barret d’ala ampla al costat de la jaqueta.

—Et creies molt llest, eh?

Vaig agafar una cadira, li vaig donar la volta, m’hi vaig asseure com qui munta a cavall, vaig repenjar el braços plegats al respatller i em vaig mirar en Copernik.

Es va aixecar molt lentament, amb una parsimònia estudiada, va recórrer l’habitació, es va parar al meu davant i va aprofitar per allisar-se la jaqueta. Aleshores va aixecar la mà dreta i em va clavar una bona bufetada. Em va fer mal, però no em vaig bellugar.

L’Ybarra mirava a la paret, a terra, vaja, no mirava enlloc concret.

—No et fa vergonya, company? —va preguntar en Copernik desganat—. No et fa vergonya voler-te ocupar d’aquesta preciosa mercaderia tot solet? Ben amagada darrere les teves camises velles. Em fan fàstic els detectiuets repugnants com tu.

Es va quedar al meu davant una estoneta. Jo ni parlava ni em movia. Li vaig clavar la mirada als ulls vidriosos, de borratxo. Va serrar el puny, es va encongir d’espatlles, es va girar i va tornar al seu lloc.

—Molt bé —va dir—. Ja descansarem després. D’on has tret tot això?

—És d’una noia.

—No em diguis! D’una noia? I tu tens tan bon cor… Ja et diré jo de qui són. Són de la noia per qui un paio que es deia Waldo ha preguntat al bar del davant uns dos minuts abans que el foradessin. O és que ja no te’n recordes?

No vaig dir res.

—A tu també t’interessava, eh? —va insinuar, rient per sota el nas—. T’ho has muntat bé, company. M’has pres el pèl.

—Per a això no cal ser un geni —vaig dir.

Tot d’una se li va descompondre la cara i es va aixecar. L’Ybarra va riure, però amb discreció, com si rigués pel coll de la seva camisa. En Copernik li va clavar la mirada durant una bona estona. Després, es va girar cap a mi amb els ulls en blanc.

—Li caus bé, al pardal —va dir—. Et troba graciós.

A l’Ybarra se li va esborrar el somriure de cop, però no el va substituir cap altra expressió. Cap ni una.

—Tu sabies des del començament qui era la noia —va acusar-me en Copernik—. Sabies qui era en Waldo i que vivia just al pis de baix, a l’altra banda del corredor. Sabies que el tal Waldo s’havia carregat un paio i que fotia el camp, però la fulana s’hi ha ficat al mig no sé com i ell anava boig per veure-la abans de tocar el dos. El problema és que no n’ha tingut ocasió, perquè se l’ha trobat abans un atracador de l’est que es diu Al Tessilore. Tu has trobat abans la paia, li has amagat la roba, l’has fet marxar i no has dit ni piu. Així és com els desgraciats com tu us guanyeu les garrofes. Vaig bé?

—Sí —vaig admetre—. Però no del tot, perquè jo fa molt poc que ho sé, tot això. Qui era en Waldo?

En Copernik em va ensenyar les dents i li van sortir taques a les galtes citrines. L’Ybarra, que mirava a terra, va dir amb suavitat:

—Waldo Ratigan. Ens ho han dit per teletip des de Washington. Un espavilat amb uns quants delictes de poca importància a les espatlles. Va conduir el cotxe d’un atracament a un banc de Detroit, però més tard va delatar la resta de la banda i va aconseguir que li anul·lessin el procés. Un dels de la banda era precisament aquest Al Tessilore. No ha badat boca, però pensem que s’han trobat de pura casualitat.

L’Ybarra parlava amb la veu suau, serena i modulada de qui creu que els sons signifiquen alguna cosa.

—Gràcies, Ybarra. Puc fumar? O… en Copernik em fotrà el cigarret enlaire d’una puntada de peu?

L’Ybarra va tornar a deixar anar un somriure i va dir:

—I tant que pot fumar.

—Mira el pardal, sí que li caus bé! —va burlar-se’n en Copernik—. Mai se sap què li agradarà a un pardal.

Vaig encendre un cigarret. L’Ybarra es va mirar en Copernik i li va dir amb molta calma:

—Fas servir massa la paraula «pardal» i no m’agrada gens que la utilitzis per referir-te a mi.

—Se me’n fot que no t’agradi, pardal.

L’Ybarra va fer un altre somriure.

—Doncs mal fet —va dir-li. Va treure una llima petita d’ungles i va començar a arreglar-se-les, amb la mirada baixa.

—Des del principi, m’he ensumat que estaves podrit, Dalmas —va continuar en Copernik tot rotund—. Vaja, que, una vegada identificats aquests dos individus, l’Ybarra i jo hem pensat que et podríem fer una visita per discutir algunes cosetes amb tu. He portat una de les fotos del dipòsit. Una feina esplèndida: la llum adequada per destacar els ulls, la corbata ben recta i un mocador blanc que sobresurt una mica de la butxaca. Una bona feina. La qüestió és que, abans de pujar, per pura rutina, hem buscat el porter, li hem mostrat la foto i resulta que coneixia el paio. Està registrat com a A. B. Hummel, apartament 31. Així que hi hem entrat i ens hem trobat un senyor cadàver. Aleshores hem començat a donar-li voltes a l’assumpte. Encara no l’hem identificat, però tenia uns blaus magnífics al coll que sembla que encaixen perfectament amb les empremtes d’en Waldo.

—Mira, ja és alguna cosa —vaig dir—. Ja em pensava que l’havia mort jo.

En Copernik se’m va quedar mirant una bona estona. Ja no somreia. Ara la cara només li reflectia brutalitat.

—Sí, sí —va dir en Copernik—. Però això no és tot. Tenim el cotxe amb què en Waldo havia de fugir i tot el que s’enduia.

Vaig treure el fum de cop. El vent colpejava les finestres tancades i l’aire de l’habitació s’havia viciat.

—Oh, som uns nois molt aplicats —va dir amb sarcasme—. Però no hauríem dit mai que tinguessis tantes pretensions. Mira.

Es va ficar la mà ossada a la butxaca de l’abric i, ben a poc a poc, en va treure un objecte. Va deixar-lo al cantell de la taula, el va arrossegar per damunt el tapet verd i el va deixar estès, farcit de lluentor. Era un collar de perles blanques amb una tanca en forma d’hèlix que brillava tímidament entre l’aire espès.

Eren les perles de la Lola Barsaly. Les que li havia donat el paio de l’avió, el que era mort i que ella encara s’estimava.

Me les vaig quedar mirant, sense moure’m. Al cap d’una estoneta, en Copernik va dir molt seriós:

—Són boniques, eh? Li ve de gust explicar-nos-en alguna història, senyor Dalmas?

Em vaig alçar, vaig empènyer la cadira on seia, vaig anar a l’altra banda de l’habitació a poc a poc i em vaig quedar plantat mirant-me les perles. La més gran potser devia tenir un centímetre de diàmetre. Eren d’un blanc pur, iridescent, d’una dolçor delicadíssima. Les vaig agafar amb molta cura del costat de la roba de la dona, que era al damunt de la tauleta. Semblaven dures, suaus, fines.

—Són boniques —vaig admetre—. Hi ha hagut molt de marro per culpa d’elles. Sí, ara els ho explicaré. Deuen valdré molts calés.

L’Ybarra va riure darrere meu, però ho va fer sense malícia.

—Uns cent dòlars —va informar—. Són una bona imitació, però són falses.

Vaig tornar a agafar les perles. Els ulls vidriosos d’en Copernik em miraven amb escarni.

—Què ha dit? —vaig preguntar.

—Jo hi entenc, en perles —va explicar l’Ybarra—. Aquestes estan ben fetes. Les dones se’n fan fer molt sovint, com si fos una assegurança. Però són llises com el vidre. Les perles de debò, quan les mossegues, són arenoses. Provi-ho.

Me’n vaig ficar dues o tres a la boca i vaig moure les dents endavant i endarrere i, després, en totes les direccions. No es podien mossegar. Eren dures i relliscoses.

—Sí, estan molt ben fetes —va aclarir l’Ybarra—. Algunes fins i tot fan petites ondulacions i bonyets, com les perles de debò.

—Podrien costar quinze mil dòlars si fossin autèntiques? —vaig preguntar.

—Sí, probablement, encara que és molt difícil de dir, perquè depèn de moltes coses.

—Aquest Waldo no era tan sapastre —vaig dir.

En Copernik es va aixecar molt de pressa, però no el vaig veure moure’s. Jo encara mirava les perles i em vaig trobar el seu puny a la cara, just a l’alçada dels queixals. Se’m va omplir la boca de sang. Em vaig deixar caure enrere i vaig fer una mica de teatre perquè tot plegat semblés molt més que no pas era.

—Seu i canta! —va dir en Copernik gairebé xiuxiuejant.

Vaig seure i em vaig posar un mocador a la galta. Em vaig llepar el tall que m’havia fet a l’interior de la boca. Aleshores em vaig tornar a aixecar i vaig anar a buscar el cigarret que m’havia fotut enlaire. Abans de tornar a seure, el vaig apagar en un cendrer.

L’Ybarra encara s’arreglava les ungles i se’n mirava una a contrallum. En Copernik tenia gotes de suor a les celles, als extrems que tocaven al nas.

—Han trobat el collaret al cotxe d’en Waldo —vaig dir, mirant l’Ybarra—. Que hi han trobat cap paper?

Va fer que no, sense aixecar la vista.

—M’ho creuré —vaig dir—. Ha passat això: jo mai no havia vist en Waldo fins que ha entrat al bar aquesta nit i ha demanat per la noia. No sabia res que no digués a comissaria. Quan he arribat a casa i he sortit de l’ascensor, la noia de la torera, el barret d’ala ampla i el vestit blau de seda crepè, tal com ell l’havia descrita, era a la meva planta, esperant l’ascensor. M’ha semblat una noia encantadora.

En Copernik va riure mofant-se’n, però no li vaig fer gens de cas. Li tenia mania. L’única cosa que li faltava era assabentar-se’n, i ara mateix li ho demostraria.

—Sabia el perill que suposa ser un testimoni de la policia —vaig explicar—, i he pensat que potser hi havia alguna alternativa. Però no he sospitat ni un instant que pogués ser culpable de res. Només era una noieta que s’havia ficat en un embolic sense ni tan sols saber-ho. L’he portada aquí. M’ha apuntat amb una pistola, però sense cap intenció de fer-la servir.

En Copernik es va aixecar de cop i es va començar a llepar els llavis. Una expressió pètria li va envair la cara. Tenia el rostre ombrívol, com una pedra grisa ben molla. No va dir res.

—En Waldo havia estat el seu xofer —vaig continuar—. Aleshores es feia dir Joseph Choate. Ella és la senyora d’en Frank C. Barsaly, un enginyer hidroelèctric molt important. Un paio li havia regalat les perles i ella li havia dit al seu marit que eren de bijuteria. En Waldo es va olorar que hi havia una història romàntica al darrere i, per això, després que en Barsaly tornés de l’Amèrica del Sud i l’acomiadés perquè era massa ben plantat, els va plomar les perles.

L’Ybarra va alçar el cap de cop i li van brillar les dents.

—Vol dir que ell no sabia que eren una imitació?

—És possible que amagués les autèntiques i en fes unes de falses —vaig proposar.

L’Ybarra va fer que sí amb el cap.

—És possible.

—Però es va endur una altra cosa —vaig afegir—. Alguns papers de la cartera d’en Barsaly que demostraven que mantenia una dona, als afores de Brentwood. Feia xantatge a la dona i al marit alhora, sense que l’un sabés què passava amb l’altre. Em segueixen fins aquí?

—Et segueixo —va dir en Copernik molt asprament i amb els llavis serrats. Encara tenia la cara del color d’una pedra molla—. Continua d’una santa vegada.

—A en Waldo no li feien por —vaig prosseguir—. No els va amagar on vivia. Era una bogeria, però si s’arriscava a dir-ho, s’estalviava una bona colla de maldecaps. La noia ha anat al seu apartament amb cinc mil dòlars per tornar-li a comprar les perles, però no ha trobat en Waldo i ha pujat un pis. Ja sap, la idea que tenen les dones de la discreció. Aleshores ha estat quan me l’he trobada i l’he portada aquí. Ella era al vestidor quan l’Al Tessilore ha vingut a esborrar testimonis del mapa —vaig dir, assenyalant cap a la porta del vestidor—. Llavors ha sortit amb la seva pistola, l’hi ha clavat a l’esquena i m’ha salvat la vida.

En Copernik no es va moure. Tenia una expressió horrible a la cara. L’Ybarra va guardar la llima d’ungles dins d’una fundeta de pell i se la va posar a la butxaca molt lentament.

—Això és tot? —va preguntar amb amabilitat.

Vaig fer que sí.

—Però no he dit que la noia m’ha explicat on vivia en Waldo i que hi he anat per buscar les perles. He trobat un home mort. A la butxaca hi duia unes claus de cotxe en un clauer d’un concessionari Packard. Al carrer, he trobat el Packard i l’he portat als seus amos. A la protegida d’en Barsaly, per ser exactes. En Barsaly havia enviat un amic de l’Spezzia Club a comprar una cosa a en Waldo, però l’hi ha volgut comprar a punta de pistola en lloc de fer-ho amb els quartos que li havia donat en Barsaly. I en Waldo se l’ha carregat.

—Això és tot? —va tornar a preguntar l’Ybarra.

—Això és tot —vaig acabar, passant-me la llengua per la ferida.

—Què voldrà? —va preguntar l’Ybarra pausadament.

La cara d’en Copernik es va desencaixar i es va picar la cuixa amb la mà oberta.

—Quina gràcia —es va burlar—. Es torna boig per una nena, se salta totes les lleis del codi i encara li preguntes què vol? Ja li donaré jo el que necessita, pardal!

L’Ybarra va girar el cap sense cap pressa i el va mirar.

—No ho faràs —va dir—. Li donaràs carta blanca i tot el que et demani. T’ha donat una bona lliçó de com ha de fer la feina un policia.

En Copernik no es va moure ni va dir res durant una estona. Ningú no es va moure. Llavors en Copernik va avançar i es va obrir la jaqueta. La culata de la seva pistola de servei sobresortia de la pistolera que duia sota el braç.

—I bé… què vols? —va preguntar.

—El que hi ha damunt la taula. La jaqueta, el barret i les perles falses. I també que alguns noms no surtin als diaris. És demanar massa?

—Sí, és demanar massa —va dir en Copernik amb un to que em va semblar gairebé amable. Va oscil·lar cap a un costat i va aixecar clarament la pistola amb la mà. Va repenjar el braç a la cuixa i em va apuntar a la panxa.

—Preferiria omplir-te els budells de plom per resistència a l’autoritat —va amenaçar—. I ho preferiria per l’informe que he presentat sobre la detenció de l’Al Tessilore i pel pessic que m’he endut i les fotos que m’han fet i que sortiran als diaris del matí. Preferiria que no visquessis prou per poder-te’n fotre, company.

De cop vaig sentir que em bullia la boca i que se m’assecava. De lluny sentia el soroll del vent, un soroll que em recordava el dels trets.

L’Ybarra va moure els peus.

—Tens un parell de casos resolts, poli —va dir fredament—, i tan sols has de deixar algunes cosetes aquí i mantenir alguns noms lluny dels diaris. No et diu res el tribunal del districte? Si hi arriben, encara serà pitjor per a tu.

—M’agrada més l’altra opció —va insistir en Copernik. Aguantava la pistola blava amb la fermesa d’una roca—. I que Déu t’ajudi si no em fas costat.

—Si se sap tot això de la dona —va recordar-li l’Ybarra—, hauràs mentit en un informe policial i hauràs estafat el teu company. En una setmana, ningú no pronunciarà el teu nom a comissaria perquè els farà fàstic.

El percussor va tornar a la seva posició inicial i vaig veure com en Copernik apartava el seu enorme dit ossut del gallet. El meu clatell era més moll que el nas d’un gos.

L’Ybarra es va aixecar. L’arma el va apuntar a ell.

—Vinga, vejam la por que pot arribar a tenir un pardal —va dir l’Ybarra—. Et dic que apartis aquesta pistola, Sam. —Va començar a caminar. Va avançar quatre passes. En Copernik no es movia gens, semblava una estàtua.

L’Ybarra va fer una altra passa i, tot d’una, la pistola va començar a tremolar.

—Aparta-la, Sam —va dir amb serenitat—. Si mantens la calma, tot quedarà tal com està. Si no, estàs perdut.

L’Ybarra encara va fer una altra passa. En Copernik va obrir la boca de bat a bat, va gargamellar i es va enfonsar a la cadira com si s’hagués donat un cop al cap. Va aclucar els ulls.

L’Ybarra li va prendre la pistola de les mans amb un moviment tan ràpid que ni el vaig veure. Va retrocedir ràpidament amb la pistola baixa.

—És el vent, Sam. Deixem-ho córrer —va dir amb la mateixa veu assossegada, gairebé amb delicadesa.

Les espatlles d’en Copernik encara es van enfonsar més i va amagar la cara entre les mans.

—Està bé —va dir sense apartar-les.

L’Ybarra va anar d’una punta a l’altra de l’habitació amb calma i va obrir la porta. Em va mirar amb una expressió cansada, amb els ulls mig clucs.

—Jo també hauria fet el que fos per una dona que m’hagués salvat la vida —va dir—. Ho deixaré córrer, però com a poli no esperi que el feliciti.

—L’homenet del llit es diu Leon Valesanos. Era un crupier de l’Spezzia Club.

—Gràcies —va dir l’Ybarra—. Anem, Sam.

En Copernik es va aixecar pesadament, va recórrer l’habitació, va sortir per la porta i el vaig perdre de vista. L’Ybarra va sortir al seu darrere i va començar a tancar la porta.

—Un moment —vaig dir.

Aleshores va girar el cap lentament. Tenia la mà esquerra damunt la porta i de la dreta li penjava la pistola blava.

—No m’hi he ficat per diners —vaig assegurar—. Els Barsaly viuen al 212 de Fremont Place. Si vol, hi pot dur les perles vostè mateix. Si el seu nom queda al marge de tot, rebré cinc-cents dòlars que donaré al fons de la policia. No sóc tan espavilat com semblava. Les coses han anat així, i vostè té un pocavergonya per company.

L’Ybarra va mirar les perles, que encara eren damunt la taula, i li van brillar els ulls.

—Quedi-se-les —va respondre—, amb els cinc-cents ja n’hi ha prou. Estic segur que el fons els rebrà de bon grat.

Va tancar la porta sense fer soroll i, tot seguit, vaig sentir tancar-se les portes de l’ascensor.