III

Al començament no el vaig reconèixer. Probablement pel motiu contrari pel qual en Waldo no l’havia reconegut. Aleshores, a la cocteleria, duia un barret tota l’estona i ara no el duia. Resulta que els cabells li arribaven just fins al lloc on, al bar, començava el seu barret. Pel damunt d’aquella ratlla de cabells només hi havia pell d’un color blanquinós. No suava gens, però el cap li brillava com un fanal. No tan sols semblava tenir vint anys més que a la cocteleria, sinó que semblava un home totalment diferent.

El que sí que vaig reconèixer va ser la pistola que empunyava, una 22 automàtica amb el canó llarg. També vaig reconèixer els ulls de l’home, brillants, delicats i poc enfonsats, com els ulls d’un llangardaix.

Anava sol. Em va posar la pistola a la cara amb molta suavitat i va remugar:

—Sí, sóc jo. Entrem.

Vaig recular just el que calia i em vaig aturar. Exactament el que ell volia que fes per poder tancar la porta sense haver-se de bellugar gaire. Havia sabut pels seus ulls que allò era exactament el que volia.

No estava espantat, estava absolutament paralitzat.

Quan va haver tancat la porta, em va fer recular encara més, fins que vaig ensopegar amb alguna cosa. Em va mirar als ulls.

—Una tauleta —va observar—. En aquesta casa algun homenot juga a escacs, oi? Ets tu?

Vaig empassar saliva.

—No hi jugo pas, només m’hi poso per passar l’estona.

—Això vol dir que tens companyia —va inferir amb una mena de suavitat ronca, com si un policia li hagués fumut les cordes vocals enlaire d’un cop de porra durant una sessió de tercer grau.

—És un problema —vaig explicar—. No és una partida. Mira la posició de les peces.

—No en sé prou.

—Estic sol —vaig afirmar, i la veu només em va tremolar el punt just perquè no sospités.

—Tant se me’n dóna —va dir—. De tota manera estic ben cardat. Algú m’enxamparà, potser demà, potser la setmana entrant. Què dimoni, l’únic problema és que no em va agradar la teva cara, col·lega. Ni la d’aquell mitja-nena presumit que havia jugat a rugbi amb el Fordham o jo què sé. A la merda els paios com vosaltres, tios.

No vaig dir res ni em vaig moure. El llarg canó de la pistola em va fregar lleument la galta, gairebé m’acaronava. L’home va somriure.

—Fins a cert punt, també ho faig per deixar la feina ben lligada —va dir—. Només per si de cas. Un vell malparit com jo no deixa empremtes. Ni tan sols quan va pet. I si no he deixat empremtes, només hi ha dos testimonis en contra meu. A prendre pel sac, els testimonis. Se t’acaba el temps, company, suposo que ja ho saps.

—Què et va fer en Waldo? —vaig demanar intentant que sonés com si de debò volgués saber-ho i no com si tan sols provés de no tremolar gaire.

—Em va deixar tirat en un robatori en un banc de Michigan i em van caure quatre anys. Així es va guanyar que el deixessin lliure. Quatre anys a Michigan no són precisament unes vacances. Et milloren, gairebé en tot.

—Com sabies que hi seria? —vaig preguntar.

—No ho sabia. El buscava; volia veure’l cara a cara. Ahir a la nit el vaig veure de refilada al carrer, però el vaig perdre. Fins aleshores no el buscava, però quan el vaig haver vist m’hi vaig posar. Un paio llest, en Waldo. Com està?

—Mort —vaig contestar.

—Encara sóc prou bo —va enorgullir-se rient fluixet—. Begut o serè, encara sóc prou bo. De tota manera no són notícies tan bones. Ja saben qui sóc, els polis?

Vaig trigar massa a respondre i em va prémer la pistola contra el coll. M’ofegava i gairebé li vaig provar de prendre la pistola instintivament.

—No —em va advertir dolçament—. No ets tan estúpid, oi que no?

Vaig apartar les mans i les vaig alçar amb els palmells oberts cap a ell. Era justament el que ell volia que fes. Només m’havia tocat amb la pistola. No semblava amoïnar-lo gaire la possibilitat que jo en tingués una. Si de debò venia a fer el que deia tampoc no se n’havia de preocupar gaire, d’aquest detall.

Si havia tornat al veïnat, no podien importar-li gaires coses. Potser l’havia afectat el vent càlid que ara colpejava les finestres tancades com les onades colpegen una escullera.

—Tenen empremtes —vaig contestar finalment—, però no sé de quina qualitat.

—Seran prou bones, però no per enviar-les per teletip. Les hauran d’enviar per correu aeri a Washington i després hauran d’esperar que tornin per fer les comprovacions pertinents. Explica’m per què sóc aquí, company.

—Has sentit la meva conversa amb el noi de la barra. Li he dit com em deia i on vivia.

—Això explica el com. T’he preguntat per què —va dir amb un somriure. Era un somriure ben lleig, per ser possiblement l’últim que veuria a la meva vida.

—Deixa-ho córrer —vaig protestar—. El botxí no pregunta al condemnat què fa a la forca.

—Vaja, sí que ets un paio dur. Sortint d’aquí aniré a fer una visita al noi. L’he seguit fins a casa seva quan ha sortit de la comissaria, però m’ha semblat que primer m’havia d’encarregar de tu. L’he seguit des de l’Ajuntament fins a casa seva en el cotxe que en Waldo tenia llogat. Des de la comissaria, company. Són graciosos els polis, te’ls pots asseure a la falda i ni et coneixen. Ara bé, si algú corre perquè perd el tramvia, són capaços de disparar-li amb metralletes i carregar-se un parell de vianants, un rodamón adormit a la seva cabina i una dona de la neteja que fregava al segon pis, però no tocaran el paio a qui disparen. Recony de policies!

Em va començar a burxar el coll amb el canó de la pistola. Tenia els ulls més embogits que abans.

—Tinc temps —va dir—. No denunciaran la desaparició del cotxe de lloguer d’en Waldo fins d’aquí a un temps i, a més a més, trigaran una mica a identificar el cadàver. Jo el conec, en Waldo. Era un paio elegant; un paio ben fi, en Waldo.

—Estic a punt de vomitar —vaig avisar-lo—. Si no em treus la pistola del coll vomitaré.

Va somriure i em va apuntar amb la pistola més avall, a l’alçada del cor.

—Així va millor? Ja diràs prou.

Vaig haver de parlar més fort del que pretenia. La porta del vestidor del costat del llit es va obrir ensenyant primer un fil de foscor, després un dit, després dos… Hi vaig veure uns ulls però no els vaig mirar. Mirava directament els ulls de l’home calb. Molt intensament. No volia que em tragués els ulls del damunt.

—Que tens por? —va preguntar calmosament.

Em vaig inclinar cap a la pistola i vaig posar-me a tremolar. Em va semblar que li agradaria veure’m tremolar. La noia va franquejar la porta. Tornava a dur la pistola. Em sabia greu per ella. Pensava que provaria d’arribar a la sortida o bé que cridaria, i totes dues opcions ens durien de dret al fossat a tots dos.

—Bé doncs, potser que no t’hi passis tota la nit —vaig provocar-lo amb la veu trencada. Vaig sentir les meves paraules molt llunyanes, com si vinguessin d’una ràdio molt remota.

—M’agrada, això, company —va dir somrient—. Jo sóc així.

La noia surava per l’aire al seu darrere. Res no ha fet mai menys soroll que aquella noia. De tota manera, no serviria de res, perquè aquell paio no hi tindria miraments. Només l’havia mirat als ulls cinc minuts, però ja em feia l’efecte que el coneixia de tota la vida.

—Imagina’t que començo a cridar —vaig saltar de cop.

—Això, imaginem-nos que crides. Vinga, crida —va incitar-me amb el seu somriure d’assassí.

La noia no va anar cap a la porta. Es va quedar just al seu darrere.

—Molt bé, doncs ara em poso a cridar —vaig dir.

Com si aquelles paraules fossin un senyal, la noia li va clavar la pistola a les costelles, tan silenciosa com sempre.

Ell havia de reaccionar, era una mena d’acte reflex. Va badar un pam de boca, va alçar els braços i va arquejar un pèl l’esquena. Ara la pistola m’apuntava l’ull dret.

Li vaig saltar al damunt i li vaig donar un cop de genoll a l’entrecuix amb totes les meves forces.

Es va doblegar i vaig aprofitar per clavar-li un cop de puny a la barbeta, tan fort com si hagués de clavar el darrer clau de les vies del primer tren transcontinental del món. Quan tanco la mà encara recordo aquell cop.

El revòlver em va fregar la cara però no es va disparar. L’assassí ja estava fora de combat. Es retorçava i provava d’agafar aire. Tenia la galta esquerra enganxada a terra.

Li vaig donar una bona puntada de peu a l’espatlla dreta i va deixar anar la pistola, que va aterrar damunt l’estora, sota una cadira. Vaig sentir la dringadissa de les peces d’escacs que queien a terra al meu darrere.

La noia es va quedar dreta, mirant-lo estirat a terra. Llavors va alçar els seus ulls foscos horroritzats i els va fixar en els meus.

—Sóc seu —vaig dir—. Tot el que tinc és seu. Ara i sempre.

No em sentia. Tenia els ulls tan oberts que n’ensenyava la part blanca, fins i tot la de sota l’iris de color blau intens. Caminant d’esquena va anar fins a la porta, aguantant la pistola alçada, i quan hi va arribar va buscar el pom a les palpentes. Quan el va trobar el va girar, va obrir la porta i va sortir. La porta es va tancar.

La noia ja no duia el barret ni la torera. Només duia la pistola i com que encara no havia tret el fiador no l’hauria pogut disparar.

Malgrat el vent, l’habitació estava silenciosa. Llavors el vaig sentir a terra, provant de respirar. La cara se li havia tornat verdosa. Em vaig col·locar al seu darrere i el vaig escorcollar per si de cas carregava més pistoles, però no en vaig trobar cap altra. Vaig treure d’una taula unes manilles que havia comprat, li vaig posar els braços davant el cos i les hi vaig posar. Si no les sacsejava amb gaire força aguantarien.

Tot i el seu patiment, em mirava intentant esbrinar la talla de la meva caixa de morts. Estava ajagut a terra, sempre sobre la part esquerra del seu cos. Un paio petitó retorçat, ple d’arrugues i calb, amb els llavis gruixuts i una dentadura esquitxada d’empastaments de plata barata. Tenia la boca badada com un pou i agafava l’aire amb aspiracions curtes, se sufocava, deixava de respirar i, amb dificultats, tornava a aspirar breument.

—Em sap greu, soci —vaig remugar—, però quina alternativa em quedava?

Cap. Almenys amb un assassí d’aquella mena.

Vaig tornar al vestidor i vaig obrir el calaix de l’armari. El barret i la torera encara hi eren, barrejats amb les meves camises. Els vaig posar al fons del calaix i els vaig tapar amb les camises. Quan vaig haver enllestit, vaig anar a la cuina i em vaig servir un bon got de whisky, me’l vaig empassar d’un glop i em vaig quedar un moment escoltant com udolava el vent en topar amb el vidre de la finestra. Vaig sentir el cop sec de la porta d’un garatge i un cable de l’electricitat, que penjava massa i colpejava una paret de la casa amb un so que recordava algú netejant una estora a cops.

La beguda em va fer efecte. Vaig tornar al menjador i vaig obrir una finestra. El paio ajagut a terra no havia percebut el perfum de sàndal, però algú podia fer-ho més tard.

Vaig tancar la finestra, em vaig eixugar les mans i vaig trucar a comissaria.

En Copernik encara hi era. La seva veu de bevedor orgullós em va dir:

—Sí? Dalmas? Deixa’m que ho endevini: has tingut una bona pensada.

—Ja saben qui és l’assassí?

—No encara, Dalmas. Ho sento molt, i tot això que se sol dir, però ja saps com són aquestes coses.

—Molt bé. Tant m’és qui sigui, però sisplau, vingui al meu apartament a treure-me’l de terra.

—La mare… —va començar a dir. Llavors va callar un moment i després va dir fluixet—: Espera’t un minut. Un minut —va dir. Em va semblar sentir una porta que es tancava força lluny del telèfon. Va tornar—. Dispara —va demanar suaument.

—El tinc emmanillat —vaig explicar—. És tot seu. Li he hagut de donar un cop de genoll, però aviat estarà bé. Ha vingut per desempallegar-se d’un testimoni.

Es va produir una nova pausa. La veu que va sonar era totalment melosa:

—Escolta’m bé, qui més hi ha amb tu?

—Que qui hi ha? Ningú. Estic sol.

—Segueix així. No facis res, d’acord?

—Que potser es pensa que vull que tots els veïns vinguin a fer un cop d’ull a casa meva o què?

—Calma, noi. Tranquil. Limita’t a seure prop seu, ben quietet. No toquis res. Ho has entès?

—Sí —vaig assentir, i li vaig tornar a donar la meva adreça i el número de l’apartament per estalviar-li temps.

Li podia veure brillar la cara gran i ossuda. Vaig agafar la 22 automàtica de sota la cadira i vaig seure aguantant-la fins que vaig sentir uns peus que destrossaven el terra del meu passadís i algú que provava de fer un dibuix en relleu a la meva porta a força de trucar.

En Copernik venia sol. Va franquejar el llindar àgilment, em va empènyer cap a dins amb un somriure i va tancar la porta. Es va quedar dret d’esquena a l’entrada i amb una mà a la butxaca interior de l’abric. Era un home gros i ossut, d’ulls no gaire profunds però cruels.

Va abaixar la vista lentament i es va mirar l’home de terra. El coll del criminal es movia espasmòdicament, de tant en tant, i feia voltar els ulls febrils.

—Estàs segur que és el nostre home? —em va preguntar amb veu ronca.

—Completament. On és l’Ybarra?

—Oh, tenia feina —va dir. En dir-ho no em va mirar—. Les manilles són teves?

—Sí.

—La clau.

Li vaig allargar la clau. Va posar un genoll al costat de l’assassí, li va treure les manilles que jo li havia posat i les va deixar en un racó. Va treure les seves de la butxaca del darrere dels pantalons, li va posar les mans a l’esquena i va tornar a emmanillar el calb.

—D’acord, tros de… —va protestar l’assassí molt fluixet.

En Copernik va somriure, va tancar el puny i va clavar un cop brutal a la boca de l’home emmanillat. Si el cap li hagués anat una mica més enrere se li hauria pogut trencar el coll. Li va començar a degotar sang de la barbeta.

—Dona’m una tovallola —va ordenar-me en Copernik.

Vaig agafar una tovallola de mans i la hi vaig donar. La va entaforar amb mala intenció entre les dents de l’home emmanillat, es va aixecar i es va passar els dits ossuts pels cabells rossos i desordenats.

—Molt bé, ara explica’m què ha passat.

I ho vaig fer, però deixant-ne la noia totalment al marge. La història va quedar una mica estranya, però en Copernik se’m va mirar i no va dir res. Ara es fregava el nas, ple de venetes. Després va treure la pinta i es va posar a pentinar-se, justament com havia fet unes hores abans a la cocteleria.

Vaig anar cap a ell i li vaig donar la pistola. En Copernik se la va mirar sense interès i se la va guardar a la butxaca. Els ulls reflectien que li passava alguna cosa pel cap i un somriure obert li va il·luminar la cara.

Em vaig ajupir i em vaig posar a recollir les peces d’escacs i a desar-les a la caixa. La vaig deixar damunt el tapet, vaig arreglar una pota de la tauleta i després vaig començar a anar amunt i avall sense fer res. En Copernik se’m mirava tota l’estona. Jo volia que em digués què pensava.

Al final ho va deixar anar.

—Aquest paio fa servir una pistola del 22 —va començar—. I si la fa servir és perquè és prou bo per dur una pistola tan gran. Això vol dir que és molt bo. Però resulta que truca a casa teva, et colla la pistola al ganyot i et fa tornar a entrar a la cambra, et diu que et ve a tancar la boca per sempre i tu l’atrapes. I no tenies cap pistola. I estaves sol. Has de ser molt bo si has fet tot això, company.

—Escolti —vaig contestar mirant a terra. Vaig agafar una altra peça d’escacs i la vaig fer ballar entre els dits—. Jo resolia un problema d’escacs, provant d’oblidar altres problemes.

—M’amagues alguna cosa, amic meu —va acusar-me en Copernik suaument—. No deus pas voler enganyar un gat vell, oi que no?

—Li enxampo un peix dels grossos i l’hi poso en safata de plata —vaig punxar-lo—, què més vol?

L’home que era a terra va fer un soroll ofegat des de darrere la tovallola. Ara el cap li brillava de suor.

—Què passa, company? Que potser t’has ficat en un embolic? —va interrogar-me en Copernik gairebé xiuxiuejant.

Me’l vaig mirar de reüll i després vaig tornar a desviar la mirada.

—D’acord —vaig confessar—. Tots dos sabem que no l’he pogut pescar tot sol. M’apuntava amb la pistola i allà on mira hi clava la bala.

En Copernik va tancar un ull i em va mirar amb l’altre amistosament.

—Segueix, company. Això pensava, si fa no fa.

Vaig fer un parell de voltes més, arrossegant els peus per fer que la història quedés bé, i vaig dir amb parsimònia:

—Hi havia un noi amb mi a qui han ofert una feina a Boyle Heights, una feina que no li feia el pes i que no ha acceptat. Es tractava d’un atracament. Conec la seva família i no és mal xicot. Volia que li deixés diners, poca cosa. Quan han trucat a la porta s’ha amagat allà.

Vaig assenyalar el llit i la porta del costat. En Copernik va girar el cap endarrere pausadament. Va parpellejar.

—I aquest noi que dius tenia una pistola —va acabar. Vaig assentir.

—I li ha sortit per l’esquena. S’han de tenir pebrots per fer una cosa així, Copernik. Deixi tranquil el noi. L’ha de deixar al marge de tot això.

—En saps alguna cosa més, del noi? —va preguntar fluixet en Copernik.

—No encara. Està espantat; ja en sabré alguna cosa.

En Copernik va somriure.

—Jo sóc un poli d’homicidis. Com he de suposar que ho has fet, això, company?

Vaig assenyalar l’home emmanillat i emmordassat que hi havia a terra.

—L’ha enxampat vostè, oi? —vaig preguntar amablement.

En Copernik va seguir somrient. Va treure una llengua blanquinosa i es va humitejar una estona el seu gruixut llavi inferior.

—I com ho he fet? —va murmurar.

—Tenen els informes de balística d’allò d’en Waldo?

—I tant. Dues bales del 22 llarg. Una s’ha encastat en una costella, l’altra ha fet blanc.

—Vostè és un paio metòdic. No se n’hi escapa ni una. No sap res de mi i s’ha deixat caure pel meu apartament per veure quines armes tinc.

En Copernik va tornar a posar un genoll al costat de l’assassí.

—Eh, tu, que em sents? —va preguntar amb la cara gairebé a tocar de la de l’home estirat a terra.

L’home va fer una mena de soroll apagat. En Copernik es va aixecar i va fer un badall.

—I a qui li importa el que digui? Segueix, company.

—No és pas que vostè pensés que jo amagava res, però volia fer un cop d’ull a casa meva. I just quan tafanejava per allà dins —vaig continuar, assenyalant el vestidor— i jo callava, potser perquè estava dolgut per l’escorcoll, han trucat a la porta. Ha entrat ell i una estona després vostè se li ha apropat sigil·losament per l’esquena i l’ha atrapat.

—Ah! —va exclamar en Copernik amb un somriure de cavall—. M’agrada, això que dius, company. L’he estomacat, li he donat un cop de genoll i l’he detingut. Tu no duies revòlver i el paio s’ha girat cap a mi amb males intencions, però li he clavat un ganxo d’esquerra i ha caigut. D’acord?

—D’acord —vaig assentir.

—Diràs tot això a la comissaria?

—I tant —vaig prometre.

—Et protegiré, company. Si no em fas la punyeta, amb tu sempre jugaré net. Oblidem-nos del noi. Si vol descansar, que descansi.

Se’m va acostar i ens vam donar la mà. La seva era freda i llefiscosa com un peix mort. Les mans fredes i llefiscoses em fan venir fàstics. I els seus propietaris, també.

—Només un últim detall. Aquell company seu, l’Ybarra, no s’emprenyarà amb vostè per haver-lo deixat de banda en aquest cas?

En Copernik es va esvalotar els cabells i es va netejar la cinta del barret amb un enorme mocador groguenc de seda.

—Aquell pardal? —se’n va mofar—. Que se’n vagi a fer punyetes! —va dir. Llavors se’m va acostar i em va respirar a la cara—. No hi vull errors, en la nostra història, company.

Tenia un alè fastigós. Ben i ben fastigós.