II

Vaig arribar al meu carrer cap a les nou del vespre. Abans de pujar a l’apartament vaig fer un cop d’ull als voltants: un parell de curiosos tenien el nas enganxat als vidres de la cocteleria, però no hi havia gaire gent. Tothom havia vist la policia i el furgó del dipòsit de cadàvers, però ningú no sabia del cert què havia passat. Ningú tret dels nois que juguen amb les màquines del milió a la botiga de la cantonada. Aquells ho saben tot, excepte què cal fer per trobar feina.

El vent encara bufava, calent com si sortís d’un forn. Alçava petits remolins de pols i de papers que s’esclafaven a la paret.

Vaig entrar al bloc d’apartaments i vaig pujar al quart pis amb l’ascensor. Vaig obrir les portes i, quan anava a sortir, vaig veure una noia que s’esperava per baixar.

Tenia els cabells castanys i arrissats, recollits sota un barret de palla amb una cinta de vellut al voltant i les ales molt amples, els ulls blaus, enormes, i unes pestanyes que gairebé li arribaven a la barbeta. Portava un vestit blau, que podia ser de seda crepè, de línies simples, però que no li amagava els encants. Al damunt hi duia el que podia ser una torera estampada.

—Això que porta és una torera? —vaig preguntar.

Em va adreçar una mirada distant i va fer un gest, com si volgués apartar una teranyina del seu davant.

—Sí —va dir—, i tinc força pressa, per això que, si no li fa res, m’agradaria…

No em vaig moure de lloc. Li barrava el pas cap a l’ascensor. Ens vam mirar i ella es va ruboritzar lleugerament.

—No hauria de sortir al carrer vestida així —vaig recomanar-li.

—Per què? Com gosa…?

L’ascensor va fer un soroll metàl·lic i va tornar a baixar. No sabia què m’anava a dir. La veu de la noia no tenia un to nerviós, com de notes de guitarra desordenades, sinó que sonava suaument, com una pluja primaveral.

—No tingui por de mi —la vaig tallar—. S’ha ficat en un bon embolic. Si pugen cap aquesta planta només té el temps que trigui l’ascensor a pujar per sortir d’aquí. Per començar, tregui’s el barret i la jaqueta. De pressa!

No es va bellugar, però va empal·lidir una mica darrere el maquillatge, prou lleuger.

—Policies —vaig explicar—. La busquen vestida tal com va ara. Si em deixa li explicaré per què.

Va girar el cap amb elegància i va mirar al passadís. Amb aquell aspecte no la vaig culpar que provés d’enganyar-me.

—No sé qui és vostè, però és un impertinent. Sóc la senyoreta Leroy, de l’apartament 3, i li puc assegurar que…

—Que s’ha equivocat de pis —la vaig interrompre—. Aquest és el quart.

L’ascensor es va aturar al pis inferior i el so de les portes en obrir-se va arribar fins a nosaltres.

—Tregui-s’ho! —li vaig ordenar—. Afanyi’s!

Es va treure el barret i la torera amb rapidesa. Li ho vaig prendre de les mans i m’ho vaig posar tot sota el braç de qualsevol manera. La vaig agafar a bracet, la vaig fer girar i tots dos ens vam allunyar de l’ascensor.

—Jo visc al 42. L’apartament que hi ha just davant el seu, però al pis de dalt. Vostè tria què vol fer. Li repeteixo que no m’ha de tenir por.

Es va allisar els cabells amb un gest que em va recordar el dels ocells quan s’allisen les plomes. Aquell gest era el resultat de deu mil anys de pràctica.

—El meu apartament… —va dir.

Va posar-se bé la bossa sota el braç i va desfer amb pas ràpid el camí que havíem fet. L’ascensor es va parar al pis de baix i en sentir-ho ella es va aturar. Es va girar i es va quedar de cara a mi.

—Les escales baixen per darrere l’ascensor —vaig indicar amablement.

—No tinc cap apartament —va confessar.

—Ja m’ho pensava.

—Em busquen?

—Sí, però no escorcollaran l’edifici fins demà. I només ho faran si encara no han descobert qui és en Waldo.

Em va mirar sorpresa.

—En Waldo?

—Vaja, vostè encara no coneix en Waldo.

Va fer que no, molt lentament. L’ascensor va tornar a baixar i els ulls li van reflectir pànic, com un llac reflecteix la lluna.

—No —va fer sense alè—, però tregui’m d’aquí.

Gairebé érem davant el meu apartament. Quan hi vam arribar, vaig ficar la clau al pany, vaig donar voltes fins que es va obrir i vaig empènyer la porta. Vaig encendre el llum a les palpentes i ella va entrar, passant pel meu davant com una bala. Una aroma de sàndal molt suau impregnava l’aire.

Vaig tancar la porta, vaig llançar el barret damunt una cadira i vaig veure com caminava, distretament, cap a una tauleta en què hi tenia un escaquer amb un problema que no sabia resoldre.

—Veig que juga a escacs —va deduir en un to reservat, com si només hagués vingut a veure la meva col·lecció de segells. Tant de bo que hagués estat veritat.

Tots dos ens vam quedar callats i vam sentir el soroll llunyà de l’ascensor que arribava al nostre pis. Després ens va arribar el so d’unes passes. Anaven cap a una altra banda.

Només vaig aconseguir esbossar un somriure tens, sense gens d’humor, i després vaig anar cap a la cuina. Quan vaig començar a tenir problemes per manejar un parell de gots de whisky em vaig adonar que encara duia la torera i el barret sota del braç. Vaig anar al vestidor del costat del llit i els vaig entaforar dins un calaix de l’armari. Fet això, vaig tornar a la cuina i vaig omplir tots dos gots amb whisky del bo.

En arribar on era ella em vaig trobar que m’apuntava amb una pistola, una semiautomàtica amb l’empunyadura de nacre. Podia veure que als ulls li brillava la por.

Em vaig aturar. Aguantava un got amb cada mà.

—Suposo que aquest vent abrusador també l’ha fet tornar boja. Sóc un detectiu privat i, si m’ho permet, ho puc demostrar.

Va assentir lentament. Havia empal·lidit de mala manera. M’hi vaig apropar molt a poc a poc i vaig deixar un got al seu costat, vaig recular una mica, vaig deixar el meu i li vaig ensenyar una targeta de visita impecable, sense cap punta doblegada. Ella estava asseguda i amb la mà esquerra es fregava el genoll mentre amb l’altra aguantava el revòlver. Li vaig deixar la targeta sota el got i vaig asseure’m amb el meu.

—Mai no deixi que cap paio se li acosti tant —vaig aconsellar-li—. Almenys, si vol jugar fort. Per cert, no ha tret el fiador de la pistola.

Va fer un cop d’ull rapidíssim a la targeta sense arribar a agafar-la, es va estremir d’un calfred i va desar la pistola a la bossa. Es va beure mig got de whisky d’un glop, va deixar el got damunt la taula amb energia i va agafar la targeta.

—No serveixo aquest whisky a totes les visites —vaig dir—. No m’ho puc permetre.

Va arrufar el nas.

—M’imagino que el que vol són diners, oi?

—Què diu?

Va callar i va tornar a acostar la mà a la bossa.

—No s’oblidi del fiador —vaig assenyalar. Va allunyar la mà de la bossa i jo vaig seguir parlant—. En Waldo, aquell de qui parlava, és força alt, diguem que gairebé un metre vuitanta, prim, moreno, amb els ulls marrons i brillants i els llavis i el nas massa prims. Anava vestit amb roba fosca i lluïa un mocador. Tenia molta pressa per trobar-la. Em segueix?

Va tornar a agafar el got.

—Així doncs, aquest és en Waldo —va dir—. Molt bé, què li passa?

—Li passa una cosa ben estranya. Aquí al davant hi ha una cocteleria i… Esperi’s, on ha estat tota la tarda?

—Asseguda al cotxe gairebé tota l’estona —va contestar fredament.

—I no s’ha adonat de tot l’aldarull d’aquí a fora?

Va provar de dir que no amb els ulls, però no se’n va sortir. Finalment, dels seus llavis va sortir:

—Sabia que passava alguna cosa. He vist policies i llums vermells de sirenes. He suposat que devien haver ferit algú.

—Doncs ho ha encertat. Però abans que passés res, en Waldo ha anat a buscar-la a la cocteleria i l’ha descrita, vestida com anava fa un moment.

Se li van posar els ulls com dos reblons i expressius com un roc. Els llavis li tremolaven incontroladament.

—Jo hi era —vaig explicar—. Xerrava amb el xicot que porta el negoci. Al local només hi havia un borratxo assegut en un tamboret, el noi i jo. El borratxo estava en un altre món. Llavors ha entrat en Waldo, ha preguntat per vostè i, com que tots li hem dit que no l’havíem vista, es disposava a sortir.

Vaig interrompre la història per fer un glop. M’encanten els efectes dramàtics, com a tothom. Se’m menjava amb els ulls.

—Però només ho ha intentat, perquè el borratxo que estava en un altre món li ha dit Waldo i ha tret una pistola. Dos trets —vaig fer petar els dits—, i ja està. Mort.

S’ho va prendre de broma. Se’n fumia de mi a la cara.

—Ara sí que ho entenc. El meu marit l’ha contractat perquè em vigili —va dir—. M’hauria hagut d’adonar que feia comèdia amb tota aquesta història del vestit i d’en Waldo.

Me la vaig mirar astorat.

—Mai no m’hauria pensat que es posaria gelós —va esclatar—. Almenys no pas d’un home que havia estat el nostre xofer. És normal que estigués gelós fins a cert punt de l’Stan. Però estar-ho d’en Joseph Choate…

La vaig interrompre fent senyals exagerats amb els braços.

—Senyora, un de nosaltres dos no té el llibre obert per la pàgina que toca —vaig grunyir—. No conec cap Stan ni cap Joseph Choate; posi’m al dia d’alguna cosa. Ni tan sols no sabia que tenien xofer; per aquí ningú no en té. Marits, sí, però no sovintegen. En falten.

Va fer que no, sempre molt lentament, i va deixar la mà prop de la bossa. Els ulls blaus li brillaven.

—No m’enganyarà pas, senyor Dalmas. Ni de bon tros. Ja els conec, els detectius privats com vostè. Són tots uns podrits. M’ha portat enganyada fins al seu apartament, si és que de debò és el seu apartament, perquè probablement és d’algun home fastigós que juraria el que fes falta per quatre dòlars, i ara em vol espantar. Així em podrà fer xantatge a més a més de cobrar els diners que li pagui el meu marit. D’acord —va panteixar—. Quant vol?

Vaig buidar el got i el vaig deixar a la taula. Em vaig deixar caure al meu seient.

—Dispensi’m, encendré un cigarret —vaig dir—. Tinc els nervis destrossats.

Mentre jo l’encenia ella em mirava amb hostilitat però sense por, com a mínim sense tanta por com hauria hagut de sentir si hagués estat culpable d’alguna cosa.

—Així doncs, es deia Joseph Choate —vaig seguir—. El paio que l’ha matat li ha dit Waldo.

Va somriure un xic, empipada però gairebé tolerant.

—No canviï de tema. Quant vol?

—Per què volia veure en Joseph Choate, vostè?

—Li volia comprar una cosa robada. Una cosa que em va robar a mi, és clar. Una cosa que no té tan sols valor sentimental. Val uns quinze mil dòlars. Me la va donar l’home que jo estimava. És mort. Sent? Mort! Es va morir en un avió en flames. Ara vagi i expliqui tot això al meu marit, rateta escanyolida!

—Senyora, l’aviso que peso vuitanta-sis quilos, i sense roba! —vaig protestar.

—Doncs encara és escanyolit —va contestar—. I no cal que es prengui la molèstia de dir res al meu marit. Ja l’hi diré jo mateixa. Segurament ja ho sap, de tota manera.

Vaig somriure.

—Això sí que té gràcia. Em vol dir què se suposa que havia de descobrir?

Va agafar el seu got amb ràbia i es va acabar el que hi quedava.

—Es pensa que em veig amb en Joseph —va indignar-se rient amb menyspreu—. Doncs m’hi veia. Però no per fer-hi l’amor. No ho faria mai amb un xofer, amb un rodamón que vaig treure del carrer i a qui vaig donar feina. Si volgués tenir una aventura no em caldria rebaixar-me tant.

—No, senyora —vaig confirmar—. No li caldria tant.

—Me’n vaig —va decidir—. I val més que no intenti aturar-me —em va amenaçar, i ho va emfatitzar tornant a treure de la bossa la pistola amb empunyadura de nacre.

Vaig començar a riure i no vaig parar. Tampoc no em vaig apartar del seu camí.

—De què riu ara? Vostè és un pocapena! —va esclatar—. I com puc estar segura que és un detectiu privat? Potser és un farsant. La targeta que m’ha donat no vol dir res. Qualsevol pot fer que li imprimeixin una targeta d’aquestes.

—I tant! —vaig exclamar—. I suposo que faig tan bé la meva feina que m’he passat dos anys vivint aquí només perquè avui havia de venir vostè i així li podria fer xantatge perquè no s’ha trobat amb un paio anomenat Joseph Choate a qui s’acaben de carregar dient-li Waldo. Te prou diners per comprar aquesta cosa que val quinze dels grossos?

—Oh! Es deu pensar que em pot aturar, oi?

—Oh! —la vaig imitar—. Qui es pensa que és? Una atracadora professional? Senyora, vol fer el favor? Deixi’m d’apuntar amb la pistola o tregui-li el fiador. La meva sensibilitat professional s’esgarrifa de veure una pistola tan bona fent el ridícul així.

—En vostè es concreta just tot el que jo detesto —va dir—. Surti del meu davant.

Em vaig quedar quiet i ella tampoc no es va bellugar. Tots dos encara estàvem asseguts, lluny l’un de l’altre.

—Sisplau, expliqui’m un petit secret abans de marxar —vaig pregar-li—. Per què coi va llogar l’apartament de baix i després va acabar quedant amb aquell paio al carrer?

—No sigui idiota —va bramar bruscament—. No el vaig llogar, era mentida. És el seu apartament.

—El d’en Joseph Choate?

Va fer que sí enèrgicament.

—L’home que he descrit com en Waldo li recorda en Joseph Choate?

Va tornar a fer que sí enèrgicament.

—Molt bé, ja sabem alguna cosa. Però digui’m, ¿de debò que no entén que en Waldo ha descrit com va vestida abans que el pelessin mentre la buscava, que la policia coneix aquesta descripció, que no saben qui és en Waldo i que busquen algú que porti la roba que ha descrit perquè els doni un cop de mà per esbrinar-ho? No és prou llesta per entendre-ho, tot això?

De sobte la pistola va començar a tremolar-li a les mans. Se la va mirar amb una expressió un xic estúpida i lentament la va guardar a la bossa.

—Sóc idiota de parlar amb vostè —va xiuxiuejar. Em va mirar una bona estona i després va sospirar profundament—. Em va dir on s’allotjava i no semblava espantat.

Suposo que tots els xantatgistes són així. En un principi ens havíem de trobar al carrer, però he fet tard i quan he arribat hi havia un munt de policia, i per això he tornat al cotxe i m’hi he assegut per esperar-lo. He pujat tres cops a veure si el trobava aquí dalt i les dues primeres vegades he hagut de tornar a baixar al cotxe a esperar. La tercera vegada, quan anava a agafar l’ascensor, l’he trobat a vostè. Això és tot.

—Ha dit alguna cosa del seu marit. On és ara?

—En una reunió.

—És clar, en una reunió —vaig comentar amb ben poca educació.

—El meu marit és un home molt important i va a reunions molt sovint. És enginyer hidroelèctric i ha corregut mig món. Potser li agradaria saber que…

—Deixi-ho córrer —vaig interrompre-la—. Un dia d’aquests ja el convidaré a dinar i m’ho explicarà ell mateix. Qualsevol relació existent entre en Joseph i vostè ara mateix és morta. Com en Joseph.

Finalment s’ho va creure. M’havia semblat que no s’ho creuria mai de la vida.

—De debò que és mort? —va murmurar—. De debò?

—Sí, és mort —vaig confirmar—. És mort, mort, mort. Senyora, és ben mort.

Se li va descompondre la cara fins a posar-se pàl·lida com un pastís de noces. No tenia la boca gaire gran, però en aquell moment hi hauria pogut ficar el puny. Aleshores l’ascensor es va aturar al meu pis.

—Si crida, li poso tots dos ulls de vellut —vaig amenaçar-la.

No va quedar gaire airós, però va funcionar. Li van passar les ganes de xisclar de cop i va tancar la boca com si fos una trampa per caçar tigres.

Vaig sentir passes que s’acostaven pel passadís. Tothom té pressentiments i jo en vaig tenir un. Em vaig posar un dit davant de la boca. Ella no movia ni un pèl i el seu rostre semblava congelat. Els seus ulls blaus eren en aquell instant tan negres com les ombres que els maquillaven. El vent xafogós colpejava les finestres tancades. Quan bufa el vent de Santa Ana, xafogós o no, s’han de tancar les finestres.

Les passes que venien del passadís eren d’algú que camina despreocupadament, però es van aturar davant la meva porta. Van trucar.

Vaig assenyalar el vestidor del costat del llit, ella es va aixecar sense fer cap soroll i va aferrar la bossa. Vaig assenyalar el seu got i el va agafar tan ràpidament com va poder, va córrer per l’estora, va franquejar la porta i la va tancar silenciosament.

Jo ni tan sols no sabia per què em ficava en tot aquell embolic.

Van tornar a trucar. Em suaven les mans. Em vaig aixecar amb un grinyol de la cadira i vaig fer veure que badallava ben fort. Llavors vaig anar a veure qui hi havia i vaig obrir la porta. No vaig agafar la pistola. Va ser un error.