V

Era una casa petita, situada prop del congost que hi havia sortint de Sawtelle. Al davant hi tenia un cèrcol d’eucaliptus. Més enllà, a l’altra banda del carrer, se celebrava una d’aquelles festes en què la gent surt a fora i trenca les ampolles a la vorera entre crits que recorden les competicions entre Yale i Princeton.

Davant el número que buscava hi havia una tanca de tela metàl·lica, uns quants rosers, un caminet enllosat i un garatge amb la porta oberta de bat a bat, però cap cotxe. Davant la casa tampoc no n’hi havia cap. Vaig trucar i, després d’una bona estona d’espera, la porta es va obrir bruscament.

Jo no era l’home que ella s’esperava. Li ho vaig veure als ulls brillants i carregats de rímel. Després ja no hi vaig veure res més. La dona es va limitar a mirar-me: era una paia morena alta i prima, d’aspecte malhumorat, amb coloret a les galtes, una cabellera negra amb la clenxa al mig, una boca que semblava feta a mida per menjar entrepans de tres pisos, un pijama de color de coral i daurat i unes sandàlies que deixaven veure unes ungles pintades molt atractives. Dels lòbuls li penjaven un parell de campanetes que sonaven lleugerament per efecte de la brisa. Lentament, va inclinar amb menyspreu el cigarret que es fumava, amb un filtre més llarg que un bat de beisbol.

—I doncz, què paza, homenet? Vol alguna coza? Z’ha perdut de la meravelloza fezta que fan aquí al davant, eh?

—Sí, eh? —vaig dir—. Una festa meravellosa, oi? Però no. Només li porto el cotxe a casa. Oi que l’havia perdut?

A l’altra banda del carrer, al jardí, n’hi havia un que delirava i un quartet mixt que destrossava el que quedava de nit i que s’esforçava perquè les romanalles fessin llàstima. Però, mentrestant, l’exòtica morena no va moure ni una pestanya.

No era una bellesa, ni tan sols no era bonica, però em feia la impressió que allà on fos sempre hi passaria alguna cosa.

—Què diu? —va dir per fi amb una veu tan suau com una torrada carbonitzada.

—El seu cotxe —vaig repetir. I vaig assenyalar cap enrere per damunt de les meves espatlles, sense deixar d’observar-la. Aquesta era de les que, sense més ni més, et treuen la navalla.

Li va caure el filtre i se’n va desprendre el cigarret. El vaig apagar amb el peu i això em va donar una excusa per entrar al rebedor. Ella es va fer enrere i jo vaig tancar la porta.

El rebedor semblava el corredor d’un vagó de tren. Les bombetes feien una llum rosada. Al fons hi havia una cortina de tires, i a terra, una pell de tigre. El lloc s’adeia amb ella.

—Vostè és la senyoreta Kolchenko? —vaig demanar, sense esperar que ella reaccionés.

—Zí, zóc jo. Què coi vol?

Ara em mirava com si li hagués vingut a netejar els vidres en un mal moment.

Vaig treure una targeta amb la mà esquerra i la hi vaig posar davant dels ulls. La va llegir sense moure’s gaire.

—Un detectiu? —va dir amb un sospir.

—Sí.

Va dir no sé què en una llengua en què més que parlar semblava que escopís, i després, ja en cristià:

—Pazi. Aquezt coi de vent em deixa la pell méz zeca que el paper.

—Ja som dins. Acabo de tancar la porta. Au, al gra Katiuska. Qui era aquell paio baixet?

A l’altra banda de la cortina es va sentir tossir un home. La morena va fer un bot, com si l’haguessin punxat amb una forca, i va intentar somriure, però no li va sortir gaire bé.

—Vol una recompenza —va dir en veu baixa—. Ez pot ezperar un moment? Amb deu dòlarz n’hi haurà prou, oi?

—No —vaig dir. I apuntant-la amb el dit, vaig afegir—: És mort.

Va fer un salt de gairebé un metre i va deixar anar un crit.

Vaig sentir el cruixit brusc d’una cadira i passes que venien de darrere la cortina. Vaig veure una mà enorme que l’apartava i un home ros molt corpulent es va reunir amb nosaltres. Damunt el pijama hi duia una bata porpra. Tenia la mà dreta ficada a la butxaca de la bata i hi premia alguna cosa. Després de sortir de darrere la cortina, va plantar els peus amb fermesa i es va quedar immòbil. Havia avançat la mandíbula inferior i els seus ulls incolors eren més freds que el glaç. Era un paio d’aquells amb qui no t’agradaria haver-te de barallar.

—Què passa, reina? —va demanar amb veu ferma i gutural, però amb un punt de sensibilitat pròpia dels paios que van amb dones que es pinten les ungles dels peus.

—He vingut pel cotxe de la senyoreta Kolchenko —vaig dir.

—Bé, es podria treure el barret —va dir—. Així es veuen les coses més clares.

Me’l vaig treure i vaig demanar disculpes.

—Molt bé —va continuar, sense treure’s la mà dreta de la butxaca de la bata—. Vaja doncs, ve pel cotxe de la senyoreta Kolchenko. Acosti’s.

Vaig passar per davant de la dona i m’hi vaig apropar. Ella es va arrambar a la paret i hi va repenjar els palmells. Va fer comèdia, com una nena d’institut. Als seus peus, el filtre llarguíssim i buit.

Quan vaig ser a unes passes de l’homenàs, va dir amb desimboltura:

—Des d’aquí ja el puc sentir. Prengui-s’ho amb calma. Duc una pistola a la butxaca i he hagut d’aprendre a fer-la servir. Bé, què li passa al cotxe?

—L’home a qui l’han prestat no el pot tornar —vaig dir, mentre li allargava la targeta que encara duia a la mà i que gairebé ni es va mirar. Em va tornar a clavar la mirada.

—I…? —va dir.

—Sempre és tan dur o només quan duu el pijama posat? —vaig preguntar.

—Digui’m, per què no l’ha pogut portar ell mateix? —va demanar—. I deixi’s de xerrameca.

Al meu costat, la morena va gemegar.

—No passa res, preciosa —la va tranquil·litzar l’home—. Ja ho arreglo jo. Vés cap a dins.

La dona va passar per davant nostre i va desaparèixer darrere la cortina.

Em vaig esperar una estona. L’home no va moure ni un dit. Semblava més tranquil que una sargantana prenent el sol.

—No l’ha pogut dur perquè se l’han carregat —vaig dir—. Vejam si també ho arregla, això.

—Ah, sí? —va dir—. L’ha portat per demostrar-ho?

—No —vaig contestar—, però si es posa la corbata i el barret, el duré on l’he trobat i l’hi ensenyaré.

—Qui carai m’ha dit que era, vostè?

—No l’hi he dit. Pensava que potser sabia llegir —vaig replicar. I li vaig tornar a ensenyar la targeta.

—Ah, ja ho veig —va dir—. John Dalmas, investigador privat. Vaja, vaja. Així doncs, he d’acompanyar-lo perquè m’ensenyi… qui i per què?

—Potser els ha robat el cotxe —vaig proposar.

L’homenàs va assentir amb el cap.

—És possible. Potser l’ha robat. Però qui?

—L’homenet moreno que en tenia les claus a la butxaca i que l’ha deixat aparcat pels voltants dels apartaments Berglund.

Va reflexionar sobre el que acabava de sentir sense mostrar cap tipus de nerviosisme i va dir:

—Sí que sap coses. No gaires, però unes quantes sí. Suposo que la policia deu tenir el dia lliure i que vostè li fa la feina, oi?

—Vaja…

—La targeta diu que és detectiu privat —va dir—. Que potser l’espera a fora algun poli massa tímid per entrar?

—No, he vingut tot sol.

Va fer una ganyota irònica i al seu rostre bronzejat hi van aparèixer algunes arrugues blanques.

—Vejam, ha trobat un cos, li ha agafat les claus, ha trobat un cotxe i l’ha dut fins aquí… tot sol. Sense policia. Correcte?

Va deixar anar un sospir.

—Anem cap a dins —va proposar. Llavors va retirar la cortina de tires i em va deixar passar—. Potser sap alguna cosa que em convindria escoltar.

Vaig passar davant i ell es va girar, amb la mà a la butxaca, apuntant-me. No em vaig adonar que tenia gotes de suor a la cara fins que no vaig ser-hi més a prop. Potser era per l’escalfor del vent, però m’hauria estranyat.

Érem a la saleta d’estar. Vam seure i ens vam mirar l’un a l’altre. El terra de la saleta era fosc i el cobrien unes catifes navahes i unes quantes de turques que feien joc amb quatre mobles gastats. Hi havia una llar de foc, un petit piano de cua, una pantalla xinesa, un fanalet també xinès, sobre un peu de fusta de tec, i tot d’estors daurats que cobrien les gelosies de les finestres. Les finestres que donaven al sud eren obertes i un arbre fruiter de tronc blanc que fuetejava les gelosies contribuïa a augmentar el soroll que venia de l’altra banda del carrer.

L’homenàs es va deixar caure en una cadira i va posar els peus damunt d’un escambell. Encara tenia la mà dreta al lloc on havia estat des del principi: a la pistola.

La morena es movia en la penombra i li sonaven les campanetes de les orelles. També vaig sentir com abocava un raig d’alguna cosa en un got.

—Tranquil·la, preciosa —va dir l’home—. Tot controlat. Algú ha pelat algú altre i aquest xicot es pensa que hi estem interessats. Seu i relaxa’t.

La noia va sacsejar el cap, es va polir mig got de whisky d’una tirada i va sospirar.

—Punyeta —va dir amb indiferència.

Aleshores es va escarxofar damunt d’un sofà llit. L’ocupava tot. Tenia les cames llarguíssimes. Les ungles li brillaven al racó fosc en què a partir d’aleshores es va quedar immòbil.

Vaig aconseguir treure un cigarret sense que m’esbotzessin el cap i, una vegada encès, vaig tornar a la càrrega amb la meva història. No era un història del tot certa, però tampoc no era del tot inventada. Els vaig parlar dels apartaments Berglund, els vaig dir que jo hi vivia, que en Waldo també, a l’apartament 31, al pis que hi havia sota del meu, i que el vigilava per afers de negocis.

—Waldo què? —va interrogar-me l’home ros—. I de quins negocis em parla?

—Escolti —vaig objetar—, que no té secrets, vostè?

Aleshores es va ruboritzar una mica.

Li vaig parlar del bar de davant els apartaments i del que hi havia passat, però no vaig esmentar ni la torera estampada ni la noia que la duia. La vaig deixar fora de la història.

—Li han passat comptes —vaig explicar—. Ja sap què vull dir.

L’home es va tornar a ruboritzar i va serrar les dents. Vaig prosseguir:

—He sortit de la comissaria sense dir que coneixia en Waldo. I quan m’ha semblat que era el moment, considerant que la policia no podria esbrinar la seva adreça aquesta mateixa nit, m’he pres la llibertat d’examinar-ne l’apartament.

—I què hi buscava? —va preguntar el paio amb veu profunda.

—Cartes. Però, tot s’ha de dir, no hi he trobat res… a part d’un cadàver. Estrangulat i penjant d’un cinturó lligat a la capçalera d’un llit encastat… Ben amagat, vaja. Era un homenet d’uns quaranta-cinc anys, mexicà o sud-americà, molt ben arreglat, amb un vestit color crema…

—D’acord, d’acord —va interrompre’m l’home—. Ja me’l crec, Dalmas. Era un cas de xantatge?

—Sí. Però el més curiós és que l’homenet de pell bruna duia un senyor pistolot sota el braç.

—No devia pas dur cinc-cents dòlars en bitllets de vint a la butxaca, oi? O sí?

—No, no els duia. Però, quan l’han matar al bar, en Waldo en portava set-cents en efectiu.

—Em sembla que havia subestimat aquest Waldo —va admetre el paio amb molta calma—. Se m’ha carregat el noi i li ha fotut la paga, i això que duia pistola. Que en duia en Waldo?

—No.

—Serveix-nos una copa, reina —va demanar l’homenàs—. Doncs la veritat és que, per a mi, en Waldo valia menys que una camisa de saldo.

La morena es va aixecar i ens va preparar dues copes amb soda i gel. Es va servir un altre whisky sol i es va tornar a escarxofar al sofà. Em mirava solemne amb els seus ulls negres i brillants.

—Miri, jo no he mort ningú —va assegurar l’home aixecant el got a manera de brindis—, però tinc un divorci entre mans. Vostè no ha mort ningú o, almenys, això diu. Però ha deixat una patata calenta a comissaria. Què dimoni! Tot són problemes, t’ho miris com t’ho miris. Però jo encara, que tinc aquesta preciositat al costat. Una russa de pell blanca que vaig conèixer a Xangai. És una tomba i sembla capaç de tallar el coll a son pare per quatre xavos. Això és el que m’agrada d’ella: l’encant, sense risc.

—Bajanadez —va retreure-li la noia.

—Em sembla que vostè és bo —va continuar l’home sense fer-li cas—. Com a investigador, vull dir. Podríem arribar a un acord?

—Sí, però això li costarà calés.

—Ja m’ho suposava. Quant?

—Posem uns altres cinc-cents.

—Cazun, aquezt vent tan calent fa que em quedi com les zendres de l’amor —es va queixar la russa amb to amarg.

—D’acord, cinc-cents —va dir el paio ros—. Però què n’obtindré a canvi?

—Si m’ho manego, puc fer que quedi fora de la història, i si no me’n surto, no em paga.

Es va parar a rumiar-s’ho. Li havia canviat la cara; ara semblava més vell i cansat, i les gotes de suor li ressaltaven als cabells rossos.

—Aquest assassinat l’obligarà a parlar —va remugar—. Aquest segon, vull dir. I jo no tinc cap garantia sobre el que compro. A més, tractant-se de silenci, prefereixo comprar-lo directament.

—Qui era l’homenet moreno? —vaig preguntar-li.

—Es deia Leon Valesanos i era uruguaià. Una altra de les meves importacions. Els negocis em porten pertot arreu. Aquest treballava a l’Spezzia Club de Chiseltown… Ja ho sap, a la zona de Sunset prop de Beverly Hills. Duia la ruleta, em sembla. Li he donat els cinc-cents perquè em portés aquest… aquest Waldo aquí per comprar-li unes factures que la senyoreta Kolchenko m’havia carregat al compte. No he estat gaire brillant, oi? Jo tenia les factures a la cartera i el tal Waldo se les va enginyar per fotre-me-les. Com ho veu, tot això?

Vaig fer un glop i me’l vaig mirar amb una certa altivesa.

—Probablement, el seu uruguaià ha estat massa dur i en Waldo no li ha parat prou atenció. Aleshores, al seu noi se li ha acudit que potser la màuser el faria canviar d’opinió. Però ja era massa tard; en Waldo era massa ràpid per a ell. No dic que en Waldo sigui un assassí, almenys no intencionadament. Els xantatgistes no ho acostumen a ser. És possible que hagi perdut els estreps, que hagi enganxat l’uruguaià pel coll i que l’hagi escanyat una miqueta més del compte. Llavors s’ha vist obligat a tocar el dos. Però tenia una altra cita i l’esperaven molts calés. I ha començat a rodar pel veïnat per mirar de trobar la gallina dels ous d’or. Però, per accident, s’ha ficat davant un paio que l’odiava prou i estava prou borratxo per pelar-lo.

—Massa coincidències en aquesta història, no? —va dubtar.

—És aquest vent tan calent —vaig respondre rient—. Aquesta nit tothom es torna boig.

—Però no em garanteix res a canvi dels cinc-cents? Si no aconsegueix deixar-me’n al marge, no cobra i ja està?

—Això mateix —vaig contestar somrient-li.

—És una bogeria —va protestar. Es va acabar la copa i va continuar parlant—. Accepto el tracte.

—Ah, dos petits detalls —vaig dir amb una veu molt suau, mentre m’inclinava endavant—. Quan l’han matat, en Waldo tenia un cotxe a la porta del bar, preparat per fotre el camp. Estava obert i amb el motor en marxa. El seu assassí se l’ha endut i sempre queda la possibilitat que el cotxe ens ho fumi tot enlaire, perquè les coses d’en Waldo devien ser totes a dins.

—És a dir, que també hi hauria les meves factures i les seves cartes.

—Això mateix. Però la policia fa la vista grossa amb aquestes coses… sempre que vostè no els pugui servir per fer-se publicitat. Si no els serveix, suposo que podré treure-li importància i aconseguir que no l’impliquin. Si els serveix, però… Aquest és el segon punt. Qui m’ha dit que era vostè?

Va trigar molt a respondre’m, però quan m’ho va dir, no em va sorprendre tant com m’hauria d’haver sorprès. Tot d’una, tot em va semblar lògic.

—Frank C. Barsaly —va dir.

Poc després, la russa em va demanar un taxi. Quan marxava, la festa de l’altra banda del carrer encara donava de si. Les parets de la casa encara s’aguantaven dretes. Tot un miracle.