30 d’octubre de 2006

UN SOPAR AMB AURORA BERTRANA, JOSEP TARRADELLAS I VENTURA GASSOL

Lausana, 9 de gener de 1944. Ja fa uns anys que el matrimoni Tarradellas i els seus fills viuen a Lausana.

Josep Tarradellas, Ventura Gassol i Martí Feced van ser detinguts també per la Gestapo, a la «França lliure». Aquest cop el govern de Vichy no en va autoritzar l’extradició, que el govern franquista demanava. La bèstia, que havia perseguit Nicolau d’Olwer i tants d’altres, no s’acontentava només amb els ossos de Lluís Companys.

Davant de la inseguretat que oferia Vichy, el 12 de novembre de 1942, Tarradellas va fugir de Saint-Raphaël cap a Grenoble i d’allà a Lausana. Van internar-lo primer en un camp de refugiats però després el van traslladar, en residència forçosa, a la capital del Vaud. Quatre mesos més tard, arribaven la seva dona, amb la filla Montserrat i el nen, Josep, nascut només tres mesos abans. Antònia Macià travessaria a peu la frontera amb Suïssa, amb un fill en braços i l’altre de la mà. La presidència de la Generalitat, l’autèntica obsessió de la vida de Tarradellas, mort Companys i amb Josep Irla vell i acabat, era ja una mica més a prop.

Viuen a la mateixa Lausana que uns anys abans acollia els primers exiliats catalans del 36, que amb el triomf franquista s’han afanyat a retornar, vencedors, a Catalunya; la mateixa que havia acollit durant uns anys Francesc Cambó i Francesca Bonnemaison, entre d’altres, atrapats entre l’horror del desordre i la revolució; la de Rafael Patxot i Carles Cardó, que es mantindran fidels a la democràcia i la llibertat; la del seu enemic polític, Joan Casanovas, que s’hi exilià un temps, durant la dictadura de Primo de Rivera.

En aquella Lausana, que treballava durant sis dies a la setmana per les potències de l’Eix i que el diumenge pregava en les seves esglésies catòliques o protestants pel triomf dels aliats, al començament del 44 ja s’albira la llibertat. La fi del nazisme, després de les batalles de Stalingrad i del nord d’Àfrica, és una mica més a prop. És una ciutat plena d’esperances i tragèdies, de petits conspiradors i grans fracassats, amb l’atrotinada galeria de personatges que acompanyen tots els països neutrals.

Antònia Macià, aquesta tarda, tria la corbata del seu marit. Escull, no podia ser d’altra manera, la mateixa que lluí davant Companys en aquell setembre del 36 tan dolorosament llunyà, quan va ser nomenat conseller primer d’un país que encara no sabia que estava a punt de desaparèixer. La mateixa corbata que uns anys després, a l’ambaixada de la República espanyola a Mèxic el 1954, es posarà davant els nou diputats catalans que l’elegiran president, davant la trista dimissió d’Irla d’uns mesos abans. De fet, el ratifiquen en les funcions que Irla ja li delegà dos anys abans. Des d’aquell moment l’obsessió es fa decret, el somni s’ha fet, finalment, realitat i Tarradellas s’emborratxa d’història. Ja no caldran més governs a l’exili: ell, tot sol, s’encarnarà en la Generalitat. S’hi fon.

L’Antònia, la fidel Antònia, que l’ha acompanyat a França i a Suïssa i encara més endavant a Saint-Martin-le-Beau, on durant vint-i-tres anys el seguirà en un exili pacient i obstinat, audaç i cautelós alhora, l’Antònia, avui, ha preparat l’escudella per als seus invitats: l’Aurora i en Ventura.

Aurora Bertrana, una de les donasses de la nostra literatura, viu a Perreux, un petit poble del Jura suís, a uns cinquanta quilòmetres de Lausana, acollida per la família Montmollin, que regenta una residència per a malalts mentals en aquesta població. Per fi Bertrana ha trobat la pau i la tranquil·litat que tant desitjava després de la fugida de Catalunya i els tristos anys d’administrativa d’una editorial de llibres jurídics a Ginebra.

La «solitària de Barreu», com s’autoqualifica, viu feliç, sense enyorar aquella vida a contracorrent que ha portat fins ara: els viatges a la Polinèsia, el Marroc i la mateixa Ginebra (on, escassa de recursos, fins i tot ha cantat en una orquestra de tangos i boleros per poder menjar). Ja s’ha oblidat del seu casament amb l’enginyer suís Denis Choffat, company de vida i de viatges, però que va convertir-se en un repugnant enemic polític, enllaç de franquistes i defensor dels conservadors, mentre Aurora lluitava per la República amb les dents i la ploma, fent de la seva pròpia casa un refugi de perseguits. Agafant sense vacil·lar el camí de l’exili quan les llibertats van enfonsar-se.

Bertrana no ha assajat avui amb el cor de la residència. Els concerts de Nadal, que ella ha dirigit, han estat un èxit, i ara té uns dies de vacances, després del tràfec dels darrers dies. Ha aprofitat per tornar a la traducció del llibre de poesia de l’autor suís Charles Ferdinand Ramuz, que està fent conjuntament amb Ventura Gassol. «Jo voldria escriure. Si visc és per escriure, tota la resta és mort». Bertrana, que tornarà a Barcelona el 1949 després de deu anys d’exili, seguirà escrivint, amb un amarg enyorament d’una Catalunya perduda per sempre («La Catalunya dels nostres temps és morta; les muntanyes, la mar i costes, les planes i les valls són les mateixes, però els homes són diferents, tan diferents que no els coneixeríeu»). Reclosa en l’escriptura («La meva única felicitat és escriure. És com una embriaguesa»), Aurora Bertrana només trobarà algun consol en els seus amics («De la vida real, l’únic que em resta és l’amistat»). I Ventura Gassol sempre serà allà, al seu costat.

«Sento que progresso perquè començo a no entendre res de res». Gassol llegeix la frase de nou. Aquestes paraules de Ramuz, nascut i mort a Lausana, autor del llibret d’Història d’un soldat, que Stravinsky musicà el 1918, li agraden especialment. Tenen un no sé què de biogràfic. Va ser una bona idea, sí, definitivament va ser una bona idea dir a l’Aurora que sí, que l’ajudaria a traduir Ramuz.

Però es fa tard i sap que en Tarradellas sopa d’hora. I l’Antònia fa una escudella inigualable. Es posa l’abric, es corda el gafet del corbatí i s’arregla amb les mans els cabells, tirant-los cap enrere. Surt al carrer, emblanquinat per la neu. S’esmuny pel barri vell de Lausana, l’Hotel de Ville i els carrerons d’aquesta ciutat on viu sol (la dona, malalta, i els fills són a Mèxic), lluny de la Selva del Camp on va néixer i de la Catalunya d’on ja fa vuit anys que va sortir.

També ell va haver de fugir de Barcelona el 36! Ell, ironies del destí, que en va ajudar tants a anar-se’n camí de l’exili mitjançant el seu esforç personal, es va veure obligat a restar a França davant les amenaces de mort rebudes pels anarquistes que implantaren el terror. A aquest primer exili de les primeries d’octubre del 36 el seguirà el del 39. Primer a França i d’allà, perseguit pels nazis, a Suïssa, on entrarà clandestinament.

La impressionant catedral de Lausana li recorda de sobte que cal trucar a en Rafael Patxot la setmana següent. Pot ser que hi hagi una oportunitat per tornar a Catalunya novament ara que la Segona Guerra Mundial sembla canviar de signe. Potser sí. Sempre potser amb Catalunya! Quina desesperança! Quin desconsol!

Potser sí que amb Macià, el president amic, podríem haver avançat! Gassol va seguir fidelment Macià des del seu primer exili el 1924, va participar amb ell en els fets de Molló i amb ell va ser empresonat; van viatjar a Cuba, on van crear el Partit Separatista Català i van fixar les bases de la futura República Catalana, i de retorn a Europa, frustrat un intent d’entrada a Suïssa, van establir-se a Bèlgica.

Amb la caiguda de Primo de Rivera van tornar a Catalunya. La resta és sabut: fundador d’ERC, serà amb Macià al balcó de la Generalitat aquell 14 d’abril (i redactarà el discurs al president) i al primer Govern de la Generalitat restablerta; serà amb Macià també el dia del seu enterrament, on pronunciarà l’oració fúnebre.

Potser sí que amb Companys, a qui resta també fidel, abans, durant i després dels Fets d’Octubre. Un Companys a qui ha de substituir interinament durant unes setmanes de la primavera del 1936; així esdevé, ell, Ventura Gassol, president de la Generalitat de les tombes flamejants.

Hi pensa ara, de baixada ja cap al llac Léman, i el somriure es converteix en una ganyota. Companys assassinat, la Generalitat dissolta en un Consell Nacional Català de Londres del qual no en sap res, la guerra mundial trucant a la porta. Potser Catalunya. Potser sí.

Potser Tarradellas. Amb ell va fundar Esquerra Republicana, amb ell col·laborarà en els governs Macià i Companys, amb ell soparà aquest vespre.

Qui li hauria dit a en Ventura Gassol que deu anys després, en la mateixa sessió del Parlament que va escollir Tarradellas president l’escollirien a ell president del Parlament català a l’exili (nomenament que va rebutjar).

«Res no neix sinó de l’amor i res no es fa sinó des de l’amor; només cal tractar de conèixer els diferents graus d’amor». Sí, ha fet bé, pensa Gassol, d’acceptar la proposta de Bertrana.

Es van conèixer en el seu temps de conseller de Cultura i ara, a l’exili, les trobades, l’amistat i la nostàlgia de Catalunya els han unit encara més. Ell admira la força i llibertat d’aquesta dona; ella, l’amistat insubornable d’ell. Es tracten de «germans» i comparteixen les mateixes passions (la literatura, la música) i angoixes (els éssers que estimen, les seves feines). Bertrana marxarà després a Prada i finalment tornarà a Catalunya el 1949, on morirà el 1974.

Gassol veurà morir la seva dona aquest mateix any de 1944, poc abans de la fi de la guerra mundial, sense que res millorés per a Catalunya, es tornarà a casar a Lausana, s’establirà a França, primer a la Turena francesa i després a Tours, escriurà i guanyarà nombrosos premis als Jocs Florals i tornarà a Catalunya dues setmanes després de les primeres eleccions democràtiques a Espanya. Va morir el setembre de 1980.

Tarradellas serà l’únic que arribarà a la seva Ítaca, per la qual ho sacrificarà tot. Inclosa la seva vida.

Fou una pàtria, va morir tan bella. Potser Catalunya, sempre potser.

Demà passat el meu país vota el seu president. Que l’esperit de Bertrana, de Tarradellas i de Gassol l’acompanyi.

8 de novembre de 2006

M’inquieta una sospita: i si al capdavall del que es tracta és de no fer res?

Des del juliol estic a l’espera que se m’assigni una feina, més enllà d’aquesta coordinació inútil que m’han encolomat i que encara és més absurda que els semàfors verds que feia fa mesos. Mentrestant, però, he viatjat a Madrid, Barcelona, París, Berlín… i la setmana que ve a Brussel·les, a fer un curs de team building amb els entranyables nous col·legues d’IXI. S’inverteix en mi una quantitat de diners imperdonable i impúdica. M’he convertit en un centre de costos. Una despesa corrent, o més que corrent, voladora.

Totes aquestes setmanes quan me’n vaig a dormir penso: i bé, què serà de tu?, què faràs?, però a mitja raspallada de dents ja me n’oblido. Els dies passen. Les fulles del jardí de casa s’acumulen. Nadal és a tocar. La vida segueix.

Copio del bloc:

«També amb el barco fent aigües i els passatgers de tercera classe ja ofegats, l’orquestra del Titanic continuava tocant mentre alguns clients de primera demanaven l’últim whisky al saló dels miralls; també Hitler el dia abans de fer vídua l’Eva Braun donava encara ordres de tropes i regiments que només existien ja a la seva imaginació; també la Ventafocs ballava, distreta, a palau, evitant com podia les trepitjades del Príncep, segons abans que tot el seu món es convertís en carbassa.

»Però aquesta setmana he trobat la resposta. Ens obsessiona que HEM DE FER alguna cosa. Però i si fos que no hem de fer res sinó simplement SER?

»Les grans empreses multinacionals han creat organismes vírics per als quals no tenen defensa. Són immunodeficients. S’autoimmolen i s’autoconvencen que han de tenir mànagers per formar, els envien a cursos internacionals, els formen, els fan viatjar. I no tenen vacunes per lluitar-hi. L’epidèmia és mundial. Si uns disposen d’un pool d’executius, els altres promouen una network de mànagers. Directius que no han assumit encara les meves tesis de l’autocontemplació s’escarrassen a autoassignar-se activitats i feines amb l’única missió de l’autotreball.

»Jo, afortunadament, ja ho tinc clar: la feina és venir a l’oficina. Punt. A partir d’allà entres al món abstracte, la pintura contemporània. No cal entendre res.

»I així, ara un viatge aquí, ara una reunió allà, anem passant».

15 de novembre de 2006

Avui en dia es coneixen tres versions diferents de la llei de Murphy: la «light», la «heavy» i la versió que podríem anomenar «popular». La primera és el clàssic «Qualsevol cosa que pugui anar malament, va malament». La segona, més consistent i més ben formulada, coneguda també com la llei del màxim desastre, estableix que: «Encara que existeixi una sola probabilitat que una cosa vagi malament, segur que anirà malament». Finalment, el gran públic ha acabat per preferir una definició més simbòlica i pràctica: «Quan una torrada amb mantega cau a terra, segur que ho farà amb la cara de la mantega contra el terra».

Només Dilbert i el principi de Peter poden fer alguna petita ombra mediàtica a les famosíssimes lleis de Murphy. Però la pregunta és: va existir Mister Murphy? I si la resposta fos que sí, no era en realitat un optimista? La tesi més estesa afirma que fou en una base aèria dels Estats Units, cap allà el 1948, on treballava un enginyer anomenat Edward Murphy, que els pilots i mecànics van començar a anomenar «lleis» les seves instruccions. Un tipus curiós, Mister Edward, capaç d’extraure com a lessons learned de la seva feina observacions com que «Les coses aniran malament en qualsevol situació, si se’ls dona l’oportunitat» i «Si hi ha més d’una manera de fer una feina i n’hi ha una que pot ser un desastre, aleshores és segur que algú ho farà així».

Va escriure Murphy pensant en mi «Si tot sembla que va bé, és que tot falla»?

17 de novembre de 2006

VINT CONSELLS D’ARMAND OBIOLS

Un amic que està treballant en Mercè Rodoreda m’envia vint consells d’Armand Obiols que ha anat espigolant de la correspondència que es guarda entre tots dos a l’arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Poeta i crític, l’Obiols em sembla una de les personalitats més fascinants de la història de Catalunya. Amb l’etiqueta del gran Bartleby català, només superada per la de Pigmalió de Mercè Rodoreda, ens estem perdent un intel·lectual extraordinari, ves a saber si potser un dels més genuïns representants de la modernitat i el cosmopolitisme de la generació postnoucentista.

S’ha dit que Obiols va renunciar a escriure per tal que d’altres sí que escrivissin. Potser tot és més complicat que això. Però me l’imagino al piset que tenien amb la Rodoreda a Ginebra, aguantant-se com podien, potser només ja lligats per la literatura i llegint i llegint desaforadament. Pensar en tot el talent perdut a l’exili és senzillament esgarrifós.

Els seus «consells» a la Rodoreda són:

1. A una cosa has de renunciar si vols arribar a algun lloc: a escriure per escriure.

2. No has d’escriure perquè quatre desgraciats et diguin: «Caram, caram!». Així escriuen el noranta-nou per cent dels que escriuen en català (i castellà), sinó perquè els teus llibres es puguin llegir encara d’aquí cent anys com si els acabessis d’escriure.

3. L’espontaneïtat sobirana que tenen els grans llibres s’ha de treballar a poc a poc.

4. Només és una qüestió de constància i, sobretot, de paciència! Ningú no ha escrit un llibre extraordinari en un tancar i obrir d’ulls.

5. L’estil; això és, precisament, el que salva per sempre les obres. Tout le reste sont des histoires.

6. La teoria de «Si no els agrada que s’hi posin fulles» no és prou bona. A partir d’ara no pots publicar cap llibre que no estigui molt bé. Ja és hora de deixar les provatures. Per publicar llibres com els de Pedrolo i Benguerel, etc., més val no encaparrar-s’hi; però potser encara és millor no publicar-los.

7. No et precipitis mai. Pensa molt en les coses que vulguis fer i no et posis a escriure fins que n’estiguis ben plena.

8. El fet que et donin o no et donin premis no té absolutament cap importància. El que té importància és que escriguis i publiquis els llibres i que els llibres siguin bons. Si no tens el llibre per a un any, el tindràs per a un altre. Més que els premis, interessen els llibres en si.

9. Per escriure és necessari estar bé de salut. Treballa normalment i descansa força. Reposa. És l’única manera de veure el text amb ulls nous.

10. En català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní. L’únic que et poden ensenyar a Barcelona és de fer el ridícul.

11. Quan escriguis, pensa en Tolstoi o en sant Agustí —és a dir, en senyors airejats i no en saltataulells que escriuen perquè la portera els saludi.

12. Treballa una mica cada dia, és l’única manera de fer alguna cosa: amb suor, dolor i alegria. I, sobretot, amb veritable ambició.

13. Un dia et llevaràs i, no sabràs per què, et posaràs a escriure dotze hores seguides. I l’endemà. I l’altre. I escriuràs una novel·la rodona en dos mesos. Serà degut a un equilibri d’humors, a un to especial de la llum, etc.

14. Avui he vist a Le Monde una cita de Valéry: Le spontané est le fruit d’une conquête. Il n’appartient qu’à ceux qui ont acquis la certitude de pouvoir conduire un travail à l’extrême de l’exécution. És exacte. I el mal general de la literatura catalana, aquesta sensació que fa —sobretot la novel·la— d’ésser feta per aficionats, és aquesta manca d’exécution. La pressa. L’acontentar-se de les coses a mig fer.

15. El teu ideal no ha d’ésser un article a la Serra d’Or sinó una tesi doctoral d’ací cinquanta anys a la Universitat de Barcelona.

16. És una tonteria forçar la màquina quan les coses no volen sortir. Com els millors llibres catalans que he llegit darrerament, li manca gruix. Semblen, en realitat, un projecte de llibre.

17. Escriu en calma, sense voler fer massa pàgines cada dia (cinc pàgines ben deixades en fan cent cinquanta en trenta dies!), però sempre apuntant molt enlaire. No et precipitis. Si treballes una mica cada dia, ni te n’adonaràs. Al noranta per cent dels escriptors catalans, per mandra o perquè no donen més de si, tot els queda a mig fer, com si sempre es quedessin al primer raig.

18. El mal del noranta-nou per cent dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats; gent que escriu amb escassa ambició, una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa: incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa.

19. Mira de retrobar l’entusiasme i escriu sense cap preocupació literària. (Sobre Plou i fa sol de Jordi Sarsanedas: «Un té la sensació que l’autor vol dir certes coses, però no hi ha manera de saber quines»).

20. La llengua:

(Escrit per tu, el català té un to, un «tempo», una riquesa de gran llengua literària, de gran llengua de creació). La gran majoria dels escriptors catalans del Renaixement ençà donen la falsa impressió que el català només serveix per escriure «gasetilles» (excepte Ruyra).

El miracle de la llengua és que «sembli» d’estar per casa (el català d’estar per casa és, en realitat, el de Ferrater i Mora, per exemple, o el de Joan Fuster, o el de la Capmany —que són intel·lectuals).

La plaça del Diamant és tan bona que pot agradar a gent mot diversa per motius molt diferents. És el secret dels grans llibres […]. «Colometa és una reina. I la seva vida mutatis mutandis és la vida de tothom […]. Està en un altre pla, és a dir, en el pla de la literatura, mentre que la immensa majoria de les novel·les catalanes que conec (i de les que no conec també, perquè, si no, ja es sabria) està en un pla totalment extraliterari […]. La plaça es llegirà encara d’ací tres-cents anys. Si encara queden catalans».

20 de novembre de 2006

A Europa, el capitalisme semblava que tenia data de caducitat: als anys vint, Lenin posava la primera pedra allà on ningú mai no s’ho hauria esperat, la Rússia pagesa i miserable, en lloc de les industrials Anglaterra o Suïssa; els anarquistes catalans, per la seva banda, intentaven posar la segona. Tot el món civilitzat, o no, semblava estar a punt de caure en mans proletàries.

Un segle després, aquell fantasma que recorria el continent ha acabat com el de Canterville, a la rentadora. El capitalisme ha triomfat i ho ha escombrat tot. No han quedat ni les cendres del comunisme.

Fins i tot en les entranyes del comunisme i del maoisme, a Rússia i la Xina, avui el capitalisme es passeja com ho fem nosaltres pel menjador de casa, amb pijama i sabatilles, conscient que ja ha aconseguit posar la llavor que garanteix la seva eternitat: la producció de desitjos. La lògica essencial que ja no és el treball el que ens fa lliures, sinó el consum.

Qualsevol alternativa queda descartada, atès que després del capitalisme no ve res. És un sistema tancat. El mercat ha assolit, en globalitzar-se, el seu cruising altitude, la seva màxima altitud, no pot pujar més. Ni baixar. Inamovible, acabat, perfecte.

El capitalisme ja no és només un règim econòmic, és una fe. La religió del capital. Els rituals del mercat nostre de cada dia. Ubi capitalismus, Deus ibi est. Al·leluia, al·leluia.

Rellegeixo aquesta entrada que acabo d’escriure. No sé per què he escrit tot això. Avui fa anys que va morir el dictador. Hauria d’haver estat més optimista.

22 de novembre de 2006

GAMPER, EL VEÍ

Ciutat de Winterthur. Alguns anys enrere, el 22 de novembre de 1877. Al número 7 del carrer Jakobstrasse. És una casa aparellada, modesta i amb un petit jardí pulcre i molt ordenat. La llar d’una genuïna família de classe mitjana suïssa, culta, benestant, religiosa (protestant) i amant dels esports. Allà mateix, als nostres dies, en una senzilla placa de marbre blanc, en català i alemany, s’hi pot llegir que Hans-Max Gamper Haessig hi va néixer aquest dia de novembre.

Va ser el gran dels germans: la seva mare va morir en infantar el fill petit, en Fritz. El pare, vidu i amb cinc criatures, decidí tornar-se’n a Zuric, d’on venia la seva família. Atleta excepcional, Gamper practicà des de l’adolescència nombrosos esports (ciclisme, rugbi, natació, esquí, etc.) fins que decideix dedicar-se al futbol. Considerat ben aviat com un dels millors jugadors suïssos del moment, aviat fitxa pel FC Basilea, on ràpidament se’l nomena capità de l’equip. Un capità de disset anys.

Gamper arribà a Barcelona, després de fundar el FC Zurich i viure un temps a Lió. És octubre de 1898. Comença a treballar com a periodista esportiu per a dos diaris suïssos, però ben aviat aconseguirà una feina al Crédit Lyonnais i després als ferrocarrils catalans. Arran de la seva vinculació amb la comunitat de l’Església evangèlica suïssa comença a conèixer joves, la majoria estrangers, als qui els agrada jugar a futbol. Després que es rebutgés la seva integració en el Català FC, el 28 de novembre de 1898 naixia, al gimnàs Soler de Barcelona, el FC Barcelona. Un equip d’amateurs. Entre els fundadors figuraven els primers jugadors del club: Walter Wild, Lluís d’Ossó, Bartomeu Terradas, Otto Kunzle, Otto Maier, Enric Ducal, Pere Cabot, Carles Pujol, Josep Llobet, John Parsons i William Parsons.

Una de les primeres decisions que han de prendre és escollir els colors de l’entitat que estan fundant. Tothom fa la seva proposta i en Gamper també. El blau i el grana, els colors del FC Basilea, els colors de tantes banderes dels cantons suïssos, els colors de la seva ciutat nadiua.

Gamper jugarà tres temporades al club que ell ha ajudat a crear i amb uns resultats extraordinaris: temporada 1900-01 (màxim golejador amb trenta-nou gols), temporada 1901-02 (màxim golejador amb trenta gols), temporada 1902-03 (màxim golejador amb quaranta-un gols). I assumirà la presidència en cinc ocasions, sempre amb un coratge tenaç, unes arrelades conviccions ètiques i religioses i un sentit pràctic finament suís. Va ser en la seva darrera presidència, que començà l’1 de juny de 1924, que uns dies més tard, amb motiu d’un acte organitzat per recaptar «recursos atípics» en el qual es feia un homenatge a l’Orfeó Català, els assistents que omplien el camp de les Corts, unes catorze mil persones, van escridassar la Marxa Reial i van ovacionar l’himne anglès, que interpretava una banda de mariners que visitaven el port de Barcelona. La dictadura de Primo de Rivera va intervenir el club, va acusar Gamper de fomentar el catalanisme i el va expulsar del país. Havia de prendre el camí de l’exili i del retorn amarg al seu país, d’on havia sortit vint-i-set anys abans.

Torna d’amagat a Barcelona. Una Barcelona trista i sòrdida, desolada, on els addictes a la dictadura de Primo de Rivera s’han apoderat del «seu» Barça. Totes les portes del seu club se li tanquen. Els negocis que emprèn fracassen i s’ensorren definitivament amb el crac del 29. De líder a proscrit, cau en una depressió de la qual no sortirà viu. Aquests anys terribles de soledat i marginació acaben la matinada del 30 de juliol de 1930. Se suïcida d’un tret al clatell.

Tot havia començat en aquella petita ciutat de Winterthur, al carrer Jakobstrasse, en una casa on una placa en alemany i català recorda que el 22 de novembre de 1877 hi va néixer Joan Gamper, el fundador del FC Barcelona.

Ara hi viu un matrimoni simpatiquíssim, que si et veuen a fora fent fotos corren a saludar-te i a obsequiar-te amb una fotocòpia de la placa. Amb la Carola ens hem conjurat que el dia que marxem de Winterthur els regalarem una ampolla de cava.

25 de novembre de 2006

JOAN COROMINES CREUANT-SE AMB JAMES JOYCE

La Universitat de Zuric, tal com la coneixem als nostres dies, neix el 1833, la primera creada per un Estat democràtic i no per una Església o una monarquia absolutista. Des dels primers moments, l’empeny el desig d’excel·lir. Johann Caspar von Orelli, un dels seus fundadors, en la millor línia pedagògica de Pestalozzi, va dir: «Volem transcendir les fronteres del nostre cantó per esdevenir la “Universitat de Suïssa”».

En aquesta universitat, l’any 1900 ja se superaven els mil alumnes i el 1914 va traslladar-se a Rämistrasse, 71, i el nou edifici, que cobria bona part d’un dels turons de la ciutat, es va conèixer de seguida com «la corona de Zuric».

Aquí va arribar-hi Coromines un dia de 1929, respirant llibertat i federalisme mentre Catalunya vivia asfixiada encara sota la grisa i pantanosa dictadura de Primo de Rivera. L’home, el lingüista i el patriota Coromines ja no podrà viure mai més sota dictadures o falses democràcies que atemptin contra la seva consciència o pretenguin anorrear el seu país i la seva llengua. Es reclou en un treball infatigable, mític, i en una sèrie d’exilis exteriors i interiors, vivint només per salvar uns mots.

Suïssa, el laboratori de llengües més fascinant d’Europa, ha despertat sempre una irresistible atracció per a qualsevol estudiós de la llengua catalana. Les quatre llengües nacionals del país (alemany, francès, italià i romanx —que és llengua nacional però no oficial) han bastit la pax linguae basant-se en un senzillíssim principi de territorialitat i en un estatus d’igualtat de totes elles—. A cada costat del Röstigraben (i al país dels Grisons i al Ticino) una llengua és oficial (amb unes excepcions que no venen al cas). L’aplicació rígida del principi de territori ha evitat el desplaçament de fronteres lingüístiques i, lògicament, ha comportat una política d’assimilació per a tots els «migrants» interns. El millor exemple d’aquest federalisme lingüístic és fer el trajecte Ginebra-Zuric en tren: les indicacions dels altaveus són en francès fins a Friburg i llavors segueixen en alemany.

Així precisament es garanteix el multilingüisme; així la llengua, totes les llengües del país són percebudes com un enriquiment i un senyal d’identitat; només així es pot entendre com el romanx, amb menys de cinquanta mil parlants, gaudeixi de tota la protecció de l’Estat.

Amb escassament dos articles a la Constitució federal, els helvètics en tenen prou per evitar-se, per exemple, l’esperpent o la misèria moral d’altres països plurilingües del sud, incapaços d’entendre el valor d’una llengua. Pau lingüística a canvi de pluralitat. Ni reivindicacions, ni agressions, ni discriminacions, ni violacions de drets. Igualtat a canvi d’estabilitat de fronteres lingüístiques. Pràctic i senzill. Suís. Sense enganys per a ningú. Sempre m’ha semblat un mètode òptim.

Potser per això s’hi ha trobat bé, aquí, Germà Colon, que va treballar durant gairebé tota la seva vida a Basilea. O Ramon Sugranyes de Franch, professor també a la Universitat Catòlica de Friburg, impartint classes de llengua i literatura hispàniques. O catalanòfils com el professor Gerold Hilty que han ajudat a empènyer lectorats de català que gent com Andreu Pous s’han encarregat de portar a terme. La llengua catalana s’ha ensenyat i s’ha estimat, a Suïssa.

L’excursionista Coromines també devia sentir-se atret i fascinat per l’espectacle natural del país. Devia pujar algun dels cims alpins? Es devia perdre per l’espessa xarxa de corriols i camins que solquen el país? A l’Appenzell, al Toggenburg, a Glarus? Pocs catalans han trepitjat cada centímetre de la pell del país com ell. En una de les entrades més belles del Diccionari, la corresponent al mot gemat, Coromines es deixa endur i apareix una nova veu, la d’un narrador vibrant:

«GEMAT, ‘esclatant de verdor, d’ufana’, derivat de l’arcaisme gema ‘botó, flor’ —encara conservat en alguna comarca extrema i només allí respectable—, aplicat a una vall plena de vegetació tendra (d’on es pogué estendre a les aigües que s’hi escolen); gema provenia del ll., que en el seu sentit metafòric de ‘pedra preciosa’ s’usa encara en la forma sàvia gemma. […] Però és clar que el record que s’imposa a tothom és el dels versos dolcíssims: “Muntanyes de Canigó, / fresques sou i regalades, / sobretot ara a l’estiu / que les aigües són gemmades”. Pugem o jaiem per les boscúries de Balaig o de la baixa Cadí (per avall de Merialles): al mig d’aquella terra fresca i luxuriant, sentint com corren pertot uns dolls, a glopades, d’aigua claferta de fullam, i pètals de neret, i satalies, i birbillejant de volves i guspires de sol: gemadíssima la vall, ¿què són les aigües? Gemades, és clar, com tota ella, i la frescor n’augmenta la delícia per al pastor o el caminant».

2 de desembre de 2006

Les grans corporacions i multinacionals resten sotmeses a la pressió de resultats a un tan curt termini com pugui ser aquest vespre o demà a l’hora d’esmorzar. I els CEO, com les sardanes, es fan i es desfan. Sobretot, es desfan. Fer front a aquest vertigen, en una època d’incertesa i indefinicions com mai havia viscut el món capitalista, està reservat només als individus més evolucionats, els més forts. Avui, Darwin arribaria a les mateixes conclusions si en lloc de pujar al Beagle i passar-se cinc anys fent la volta al món assistís a una junta general d’accionistes durant cinc minuts.

4 de desembre de 2006

Les visites d’amics i familiars no s’aturen.

Hem acabat per estandarditzar una visita de cap de setmana: divendres vespre, arribada a l’aeroport de Zuric i fondue a Waldeggstrasse; dissabte matí, visita a l’Appenzell —tobogan gegant per a nens, granja de formatge, passejada verda—; tarda a Sankt Gallen i, si hi ha temps, illa de Werd, al mig del Rin; diumenge, Zuric —cafè Odeon, Sankt Peter, barri vell— i aeroport.

És com una victòria pòstuma de l’industrialization project de Herr Schultz.

6 de desembre de 2006

PER QUÈ BASILEA?

Per què de totes les ciutats de Suïssa havia d’acabar agradant-me més la mateixa que a Pla? Podria haver escollit la bella i culta Lucerna, o les paisatgístiques Interlaken, Thun i Brienz, la plàcida Berna, o les majestuoses Friburg i Sankt Gallen, o les burgeses Ginebra i Lausana, o la vital Zuric; o la sòlidament provinciana Winterthur. I, en canvi, a mi també, de totes les ciutats de Suïssa que he conegut, Basilea és la que més m’ha agradat. Pla la tria perquè és l’única ciutat suïssa des d’on no veu ni muntanyes ni llacs. Un motiu tan poderós com qualsevol altre («Sembla mentida que en un mateix món existeixin els Alps i l’Empordà»). A mi m’ha agradat, en canvi, trobar-me amb una ciutat cruïlla de camins, amb una història cultural fascinant, barreja de tradició i modernitat, de segles d’universitat, un lloc on als Erasme, Paracels, Euler, Burckhard, Nietzsche i Jung s’hi sumen avui diversos premis Nobel i gairebé deu mil alumnes.

Aquest Estat-ciutat durant anys ha representat la pàtria segura per a les idees i la religió de qualsevol tendència: Erasme, però també Calví, Servet i Castellio, els tres actors del drama, s’acolliren al recés d’aquesta illa de llibertat; anarquistes, comunistes i tots els istes perseguits del món (incloent-hi el primer congrés sionista). Ciutat de paus i tractats, de convenis i acords, Basilea és l’autèntic cor europeu de Suïssa. I batega amb força.

Un ciutat que ha vetllat per preservar un nucli antic amb seny i cura, on passejar no és una aventura ni ser vianant un crim, i que avui viu l’esclat de l’arquitectura moderna capdavantera, dels Herzog i De Meuron (premis Pritzker) i de Peter Zumthor (premi Mies van der Rohe), basilencs, però una ciutat on Botta, Gehry, Calatrava i Renzo Piano també hi estan deixant petjada. Seu de l’únic museu d’arquitectura del país —que ja deu voler dir alguna cosa—, hom hi té la sensació que les coses es fan amb una estratègia real de ciutat, amb una planificació acurada, fonamentada en uns criteris de practicitat i accessibilitat per als ciutadans, tan allunyada de la ciutat fullet turístic que estem acostumats a patir els barcelonins.

La seu de la indústria química i farmacèutica, que representa per a Suïssa la quarta part del seu creixement total; aquesta Basilea emprenedora dels senyors Geigy, Clavel i Sandoz, que, des de l’any 1758, han estat capaços de crear el cinquè grup farmacèutic més important del món, l’actual Novartis; o del senyor Fritz Hoffmann-La Roche, que el 1896 va portar a terme el que en aquella època constituïa una idea revolucionària: elaborar medicaments a escala industrial i vendre’ls en el mercat internacional —i els seus descendents, avui la tercera família més rica de Suïssa, continuen perseverant en l’art de guanyar cada any més diners—. Tots ells, en aquesta espècie de Basel Bio Valley industrial en què s’ha convertit la regió, donen feina a seixanta-tres mil suïssos i generen al país una riquesa de cent tres mil milions de francs suïssos.

Basilea: una ciutat, un emplaçament, un riu. El Rin hi fa una corba de ballesta tot just arribar-hi. Aquest riu, que porta l’ànima europea nedant per les seves aigües, i que, sofert, espera un Claudio Magris que canti la seva història, s’accelera arribant a Rheinau i assoleix una majestuosa presència a Basilea. Pla no se’n cansa, de mirar-lo des de la seva habitació de l’hotel Les Trois Rois —el millor hotel de Basilea, val a dir—. Cal sumar-hi el divertit espectacle de veure creuar les barcasses que, des de fa més de cent cinquanta anys, travessen les dues vores del riu, mogudes només per l’impuls del corrent.

La ciutat, que té dos ports fluvials, és també un punt de pas clau per a l’intercanvi de mercaderies entre el Mediterrani i el mar del Nord. La distància entre Basilea i Rotterdam, que és considerada «aigües internacionals», és de vuit-cents trenta-dos quilòmetres, uns tres o quatre dies de viatge. I valgui la pena apuntar que el quinze per cent de les exportacions suïsses utilitzen aquest canal. S’ha acabat, doncs, l’idíl·lic i provincià Rin del mar de Suàbia, per transformar-se en una via poderosa de comerç i negocis.

Avui, qualsevol línia aèria de low-cost arriba a Basilea. A l’aeroport es viu ja la primera sorpresa: igual que l’estació de trens, és compartit amb França i Alemanya. I després, és imperiós sortir a caminar. Agafar qualsevol de les rutes que es proposen: per exemple, la de Paracels, el més famós de tots els alquimistes —salvat Dumbledore, és clar—, que va viure en el segle XVI i ensenyà, després de doctorar-se a Viena, a la Universitat de Basilea. Mantenia que els elements dels cossos compostos eren sal, sofre i mercuri, que representaven, respectivament, la terra, l’aire i l’aigua; el foc el considerava com a imponderable o no material. No obstant això, creia en l’existència d’un element per descobrir, comú a tots, del qual els quatre elements dels antics eren simplement formes derivades. A aquest element principal de la creació Paracels el va anomenar alcahest, i mantenia que si fos trobat podria ser la pedra filosofal, la medicina universal i el dissolvent irresistible. Els seus estudis, en qualsevol cas, van revolucionar el món de la medicina, llavors encara ancorada en les teories de Galè. Va produir cures i medicaments amb l’ajuda de minerals per destinar-los a la lluita del cos contra les malalties, de les quals va descobrir moltes característiques (sífilis, goll…).

Alquimista o precursor de l’homeopatia? Joan Perucho li ret un homenatge al seu llibre Botànica oculta o el fals Paracels, barrejant narracions basades en tractats de botànica i màgia, els Beatles, el doctor Livingstone, Maquiavel i Pinito del Oro. Una lectura estimulant en qualsevol banc de les places del Fischmarkt, Münsterplatz o Marktplatz, davant de l’edifici de l’ajuntament, d’una pedra vermella de tons albigesos.

I després, enfilant per l’Agustinerstrasse, el personatge a seguir canvia. Ara és Holbein. La ruta està perfectament senyalitzada. Contemporani d’Erasme i Luter, va instal·lar-se a Basilea als vint anys, treballant com a il·lustrador de l’Elogi de la follia d’un i de la traducció de la Bíblia de l’altre. Autor d’una obra immortal com és Els ambaixadors, amb la increïble anamorfosi de la calavera, va retratar personatges com Paracels, Thomas Moore i Enric VIII i altres membres de l’aristocràcia anglesa, fruit de la seva estada a Londres.

Si alguna ciutat de Suïssa ha viscut sempre pendent del futur, és aquesta. Una Basilea (re)feta per Herzog i De Meuron, que des de la seu de l’edifici Ricola, a Laufen, no s’han aturat (la Tate Gallery de Londres, l’Edifici Fòrum a Barcelona, l’estadi de futbol de Munic…), involucrant-se en la seva ciutat en projectes com el de la Schützenmattstrasse (1984-1994), la cabina de control ferroviari de l’estació de Basilea, noves seus per a Sandoz i Roche, l’estadi de futbol i darrerament la urbanització del Dreispitz, el barri subterrani de Basilea. Ens afartarem de Herzog i de De Meuron ben aviat perquè són ells els autors del nou Estadi Olímpic de Pequín. Aquesta arquitectura herzogdemeuroniana ha acabat per representar una manera d’entendre la «modernitat suïssa» basada en «el contrast entre el laconisme de les formes i l’eloqüència de la matèria», diuen els experts. Soc incapaç de saber si tenen raó.

Dos escriptors admirats per Pla gairebé van coincidir-hi, al segle XVI: Erasme i Montaigne. El primer és l’home que va marcar una filosofia de viure que encara ara impregna la ciutat; el segon va hostatjar-s’hi de passada, en un viatge formidable.

7 de desembre de 2006

DE VIATGE AMB MONTAIGNE

«Vull que se’m vegi en la meva forma simple, natural i ordinària, sense contenció ni artifici, ja que jo soc l’objecte del meu llibre». Amb aquesta declaració d’intencions, tancat a la torre del seu castell, Montaigne va començar, l’any 1571, als trenta-vuit anys, els seus Essais. Horroritzat per les guerres de religió franceses, cansat de tanta violència i estupidesa al seu voltant, Montaigne es va atrinxerar a casa seva dedicant-se a l’única cosa que pagava la pena: la lectura dels clàssics, amb l’intent de respondre només una pregunta: Que sais-je?

Durant quasi deu anys porta una vida monacal, tancat a la biblioteca, on es va fer escriure per les parets cites dels seus estimats autors grecs i llatins favorits. No endebades la seva llengua «materna» era el llatí. En un procés introspectiu corprenedor, escriu, planerament i natural, els seus pensaments, les seves emocions, les seves pors. Montaigne s’escaneja i ens ofereix l’únic que té: el seu jo.

Però l’any 1580 decideix fer un viatge fins a Itàlia. Va dedicar-hi un any i mig, durant el qual va recollir, fil per randa, les anècdotes i costums de cada lloc, els paisatges i les ciutats, les converses i reflexions de cada jornada, així com el control minuciós del seu estat corporal. De fet, realitza el viatge per tal de prendre aigües medicinals pel seu mal de pierre. El desig d’obrir-se a allò que és diferent i desconegut per conèixer-se millor, sempre el que sais-je, és el que dona a aquest relat puntillista i ple d’humor una categoria extraordinària.

Via Mulhouse, Montaigne entra a Suïssa, camí de Roma, per Basilea. La ciutat li agrada, afortunadament. S’entrevista amb calvinistes, martinistes i zwinglians i fins i tot se sorprèn que «encara n’hi ha alguns que incuben la religió catòlica al cor». Més endavant discutirà amb un ministre de Zuric, qui li assegurarà que la religió zwingliana era una mica menys estricta i que tot i que mantenien diferències sobre la predestinació «no marejaven el poble amb aquestes disputes». Visita les esglésies, veu operar un nen d’una hèrnia umbilical i fins i tot té temps de visitar una magnífica biblioteca pública, mentre algú se li queixa de «les liberals dones de Basilea». En general són dones «blanques, altes i boniques» i cal saludar-les besant-los les mans, ja que no fan cas a reverències. Els seus barrets à la cocarde amb una volta d’ala per darrere i una petita visera són semblants als que fan servir les dones franceses.

L’endemà ressegueix el curs del Rin, on es fa creus de l’abundància infinita de fonts i que no hi hagi una sola caseta de poble que no tingui vidres a les finestres. Per descomptat, totes les esglésies tenen una esfera solar i un rellotge «magnífics». Però així com els albergs disposen d’uns menjadors ben moblats i il·luminats, les habitacions són minúscules i el servei ben poc endreçat. Els llits, altíssims, necessiten escalons per ficar-s’hi. El menjar és un punt i a part. Critica sense pietat els vins «més fluixos i tot que els que a la Gascunya es consideren ja molt “batejats”», però la vianda la troba abundant, en carns i peixos, en dinars de tres o quatre hores. Mai de la vida un suís no està sense un ganivet i no es toca el menjar amb les mans, tot i que no es renten ni abans ni després dels àpats. Sorprenentment, els criats mengen a la mateixa taula que els seus senyors.

Montaigne, s’ha dit, viatja per motius de salut i és així que arriba a Baden, la ciutat dels banys a la vora del Limmat, al cantó de Zuric. La ciutat, petita i arrecerada, el sedueix. Els carrers, amplis i oberts, les places, les cases pintades amb divises a la façana. Pren Baden com la representació perfecta d’una ciutat suïssa i conclou: «Els seus pobles tenen un aire molt més bonic que els pobles francesos». S’allotja en un establiment per a més de tres-cents hostes, confortable, net, ben distribuït i amb estufes a les habitacions, on els qui prenen les aigües s’hi estan ben bé unes cinc setmanes. Els principals visitants són alemanys, «que venen en massa».

El senyor de Montaigne s’hi estarà d’un dilluns a un divendres. Curosament, anota cada dia el nombre de vasos d’aigua sulfurosa que beu. I les seves conseqüències. Dilluns, set vasos petits. Dimarts, cinc vasos grans que li produeixen tres evacuacions. Dimecres torna als cinc vasos grans però constata que, com que dimarts havia fet uns banys a la piscina («introduint-se fins al coll; no com els suïssos, que ho fan fins als ronyons») i havia suat, orinat molt menys i no havia evacuat tota l’aigua que s’havia begut. No tornarà a fer cap altre bany. Dijous «l’aigua va fer el seu efecte per davant i per darrere i expulso sorreta, no gaire quantitat». Divendres, hi torna. Acaba la setmana entusiasmat i recomanant-ho vivament.

Aprofita el temps també per parlar amb personalitats del país, i així com veu que els francesos i el rei de França són rebuts amb amistat i cordialitat, els espanyols «cauen malament». Tampoc l’emperador germànic gaudeix de gens d’estima. La lluita entre reformistes i catòlics l’anima a escriure que «quan una ciutat segueix una sola línia política, quan les ciutats formen una unitat i un cos civil a part, sencer, llavors té motius per fortificar-se i mantenir-se; per evitar la sacsejada del contagi veí». De Baden passarà a Lindau, a la vora alemanya del llac de Constança, Augsburg, Munic, Innsbruck, Trento, Venècia.

Montaigne, que es comportava sempre segons la manera de cada país «amb el fi d’assajar la diversitat de costums i maneres» per molts inconvenients que hi trobés, conclou de Suïssa que «és una bona nació, sobretot per als que s’hi adapten». Una definició excel·lent i pròpia del gran relativista que va ser. I molt adient a Basilea.

Ara bé, una cosa és el relativisme i una altra un tovalló, i és que l’única cosa que Montaigne no va poder suportar del viatge a Suïssa va ser el fet de disposar només d’un petit trosset de roba, de mig peu, com a tovalló (que només el feien servir per esmorzar, mentre que, a l’hora de dinar i de sopar, amb els plats se servien gran quantitat de salses i potatges…). «Als que em pregunten per la raó dels meus viatges els contesto que sé bé de què fujo, però ignoro el que cerco». Com, per exemple, un tovalló.

8 de desembre de 2006

SEMPRE ÉS JOSEP PLA

Quan, sense adonar-se’n, després d’un dia de descoberta de Basilea hom es troba a mitja tarda davant del Rin, la temptació de pujar als bots que connecten les dues vores del riu és irresistible. El Wilde Maa i l’Ueli fa desenes d’anys que fan el mateix trajecte unes quantes vegades al dia i no han deixat mai sense servei els seus clients. Abans, no es pot oblidar de comprar una capsa de les famoses galetes de Basilea, les Basler Läckerli.

Quan el sol es comença a pondre, les pedres de la ciutat es torren, daurades com un ou de reig, i les aigües del Rin fugen cap a un blau cendra mandrós, a mercè del corrent, he torçat la vista cap a l’hotel Les Trois Rois, que s’alça just al mig de la corba del riu, en l’angle de noranta graus. En l’embruix del capvesprol basilenc, m’ha semblat per un instant veure una figura que m’ha saludat, des de la seva terrassa de l’hotel. Portava boina i un caliquenyo als llavis i ha somrigut, sorneguer, com si sabés que a mi també, que Basilea és la ciutat que més m’ha agradat de Suïssa.

19 de desembre de 2006

S’acosta la data d’1 de gener, dia en què oficialment prendrà efecte la fusió. Walderberg deixarà d’existir. Tots serem IXI. Tots?

Transcric:

«Schultz i la resta del Comitè de Direcció han desaparegut. Fa dos mesos que no se’n té ni rastre. S’ha dit que fitxarà per un grup financer, que posarà una agència de relacions públiques i que es retirarà a la seva granja de Baviera. Seria una pèrdua insuperable per al management internacional. De Bormann, que de victòria en victòria ens ha portat aquí, s’ha recordat especialment aquests dies, en totes les màquines de cafè dels empleats, el seu comiat en l’últim Comitè de Direcció de Barcelona, quan, escurçant la reunió a només una hora, entrà al despatx del costat, es va canviar el vestit per un banyador, una camiseta de palmeres i cocoters i unes xancles, i dient “Bona sort a tothom!”, va fugir a l’aeroport camí del jet privat de l’empresa que el portaria a Eivissa per passar-hi el cap de setmana, com fa habitualment.

»Amb quina facilitat els comitès d’Integració i Coordinació van substituir la vella guàrdia del Comitè de Direcció del grup!

»Que Déu i Calví ens agafin confessats».

20 de desembre de 2006

El nostre CEO ha caigut.

Com la pólvora, la notícia va córrer de taula en taula. Fins a l’últim racó de Walderberg Barcelona. Tots sabem què significa. Com en una filera de dominó, només és qüestió d’esperar que caigui el de davant nostre.

Però encara som vius i belluguem. La xarxa ja es recull i som a dins, però encara respirem. Es fa difícil per l’acumulació de llobarros, lluços i sèpies que hi ha, però les brànquies funcionen.

Jo continuo la partida del joc de l’oca. De Walderberg a IXI i tiro perquè em toca. He pujat per l’escala, he esquivat caselles perillosíssimes, he perdut algun torn i he fet algun avançament espectacular. Però finalment he caigut al pou. Difícil que cap jugador em tregui perquè no passa ningú més. Pacient, espero el final.

21 de desembre de 2006

Ahir vaig arribar a Barcelona. Com que tenim el pis llogat, he hagut de dormir en un hotel. És deliciós fer de turista a la teva ciutat.

M’han convidat al darrer dinar de Nadal de Walderberg. Probablement, l’experiència més surrealista de tot l’any. No puc deixar de seguir escrivint-ho al bloc:

«Té un punt de sarcàstic, però només un punt. D’aquí dotze dies, Walderberg haurà deixat d’existir. I, tanmateix, ara em trobo, copa de cava a la mà, celebrant uns resultats excel·lents i fent vots per un bon 2007. Logos, rètols i pancartes només fan referència a Walderberg. Ni rastre del blau marí francès d’IXI, com si no hi fos, com si no hagués de passar res, com si la guillotina no fos al darrere del teló.

»En lloc del dinar dels morts vivents que m’esperava, sembla una convenció d’agents d’assegurances pendents que es conegui el guanyador del viatge a les illes Canàries».

24 de desembre de 2006

HÄNDEL A SANTA COLOMA DE FARNERS

Som a Santa Coloma de Farners. La Carola i els nens van arribar abans-d’ahir. Avui fem cagar el tió i demà celebrarem el Nadal. El pare, després de fer-nos cantar unes nadales, ens ha seleccionat uns fragments d’El Messies. És inflexible, cada any patim el mateix ritual. Però no em queixo pas, m’agrada que a can Pau Ferrer soni l’al·leluia.

Encara que no es tracti exactament d’un oratori sobre el naixement de Crist, sinó de la salvació dels homes, la tradició l’ha fet seu: no s’entén un Nadal sense. Però encara hi ha una manera més sublim de sentir El Messies: acompanyar-la de la lectura de la narració que Zweig va dedicar-li, un dels moments estel·lars de la humanitat.

1741. Händel, arruïnat, vell, xacrós, vaga enmig de la boira dels carrers de Londres. Arrossega encara les seqüeles d’una hemorràgia cerebral. Tot sembla acabat per a ell. El rei li ha girat l’esquena; la inspiració, seca com un tronc d’olivera corcat; coixeja i comença a perdre l’oïda. Fa un fred que endola l’ànima. Acabat, desfet, arriba a casa seva (avui un museu que porta el seu nom, un lloc imprescindible si es visita Londres i es vol assaborir una de les estones de pau i música més increïbles enmig de la passió compradora desbocada i el soroll infernal de turistes i londinencs).

Li costa pujar les escales. Al replà veu un paquet que li ha fet arribar Charles Jennens, un poeta aficionat, un home gris del qui la història no es recordarà mai més. És un recull de l’Antic i el Nou Testament: dinou passatges d’Isaïes, onze Salms, set fragments dels llibres dels Profetes, set dels Evangelis (cap de sant Marc), onze de les cartes de Pau i quatre de l’Apocalipsi: Naixement, Passió, Resurrecció i triomf de Crist.

La intensitat amb què Zweig explica la transfiguració de Händel, com va ser posseït pel text i la inspiració, com escrivia i escrivia pentagrames i notes, sense menjar, sense dormir, cridant sovint, udolant en la nit, al·leluia!, al·leluia!, mentre li queien les llàgrimes, és també l’obra d’un geni sobre un altre. Al meu parer, amb les seves memòries, el millor de Zweig.

«Creia veure el Cel i fins i tot Déu mateix», diria Händel en acabar. Zweig, entusiasmat, admirat per la plenitud d’una obra genial, amb les paraules que nosaltres no sabem escriure, exclamaria sobre l’amén final: «Aquestes dues curtes i abruptes síl·labes, serveixen per a construir un monument que arriba al cel. Una veu seguida d’una altra, les síl·labes s’allarguen… com l’alè de Déu, i la inspiració de Händel ressona en la paraula final de la pregària sublim que d’aquesta manera arriba a ser tan àmplia i enorme com l’univers».

En vint-i-tres dies Händel va compondre El Messies. Jennens, el llibretista oblidat, es va queixar que el músic hagués dedicat tan poca atenció al seu llibret que pogués deixar-ho llest i acabat en tan poc temps. Sempre m’ha semblat que aquest punt de seny i gasiveria, tant de senyor Esteve, tan català, era també una darrera nota genial a la història d’El Messies.

For unto us a Child is born. El pare i la mare, i la Carola i els fills, i els germans i nebots. Encara hi som tots. I sentim la veu de l’àngel.

30 de desembre de 2006

LA DARRERA TROBADA A MONTREUX DE CAMBÓ I PATXOT

30 de desembre de 1939, ara fa seixanta-set anys. Ha nevat al Vaud i Rafael Patxot neteja el vidre del tren que el porta a Montreux. L’ha agafat a Ginebra, sol. Li agrada sentir el fred a la punta dels dits quan dibuixa figures a la finestra amb el seu baf i al final, amb el puny, un xic maldestre, esborra i neteja el vidre. Records del Feliuet, quan des de Sant Feliu de Guíxols pujava a Girona i la humitat que venia del mar s’enganxava per tot el tren.

El Léman no és la platja gran de Sant Feliu, però aquí és lliure. «Em vaig expatriar perquè no soc cap titella, ni molt menys serveixo com esclau i ací visc com un Home i enmig d’Homes moriré». La neu arriba ben bé fins a la vora del llac on cau morta, fosa amb l’aigua. A Vevey, s’endormisca.

Rafael Patxot va ser, juntament amb Francesc Cambó, un dels grans mecenes de Catalunya. L’Estudi de la Masia Catalana; les desenes de beques i subvencions a estudis i investigacions atorgades per la Institució Patxot i per les altres fundacions que va crear en memòria de les seves filles mortes; la immensa Obra del Cançoner Popular de Catalunya, on tots els folkloristes van ser cridats a participar i que esdevindria el corpus definitiu de la cançó catalana popular; el seu suport a l’Institut d’Estudis Catalans durant la dictadura de Primo de Rivera; el patrocini del Llegendari català; els premis del Concurs de La Haia, etcètera.

Ell i Cambó arribaran un dia a trobar-se durant el règim de Primo de Rivera per coordinar les seves accions de suport cultural. En el forat negre de la primera dictadura del segle que pateix Catalunya, dos homes prenen el testimoni de la Mancomunitat i fan que el buit de cultura d’aquells anys ho sigui una mica menys.

«Els mecenatges de Cambó i Patxot, enmig del desert general, tenien una superfície aparatosa. Inevitable. El clixé d’una burgesia catalanista hi semblava convalidat… Dos mecenes grossos i mitja dotzena de petits, a tot estirar… què representaven proporcionalment en el conjunt de la classe, al Principat? Ni tota la burgesia del Principat era catalanista ni la que es manifestava catalanista arribava a sobrepassar les preocupacions urgentment electorals».

Joan Fuster tenia raó, però aquestes paraules no amaguen justament la vàlua i importància cabdal dels dos homes i de la seva tasca cultural, en la turpitud d’una burgesia que va viure molt sovint, i viu encara, d’esquena al seu poble. Què seria avui de Catalunya sense aquells dos mecenes grossos i mitja dotzena de petits?

En arribar a l’estació de Montreux busca amb la mirada la seva amiga, una figura petita, una vídua vestida de negre i amb un abric fosc, però amb un somriure sempre present als llavis i un capell vuitcentista, decididament fora d’època. Abaixa la finestra i la saluda, encomanat de la seva alegria. Quants records! Quants amics comuns!

Francesca Bonnemaison, filla d’una distingida família, es va casar, per amor, amb un jove advocat, Narcís Verdaguer i Callís, cosí del gran poeta de Catalunya. Fundador de La Veu, catalanista moderat, conservador i catòlic. En el despatx del seu marit, hi treballarà un jove passant durant quatre anys i li agrairà sempre el seu ajut, teixint un sentiment de deure filial amb el matrimoni Verdaguer. Francesc Cambó no els oblidarà mai. L’ajudaran, el protegiran i li obriran les portes que cal obrir a Barcelona per fer-se un nom i una fortuna. Però ella enviduarà aviat, i llavors serà Cambó qui sempre en tindrà cura, com d’una mare. Abans, la senyora Verdaguer havia hagut de fer front a un dels seus primers malsons, quan mossèn Cinto va dirigir la seva explosió de ràbia cap al seu cosí, a qui va fer culpable del seu enfonsament, acusant-lo públicament en els seus històrics articles d’En defensa pròpia.

Aquest serà el seu món: l’ordre burgès establert i un catalanisme cristià, d’arrel reformista, sempre fidel a les posicions de la Lliga. Aquesta dona forta, com ella es definia, era una dona d’acció. El 1909 ja havia fundat una biblioteca, la primera d’Europa dedicada a les dones. Sota l’ombra del seu marit començà un treball callat que l’acabaria portant a una de les grans fites de la història de la ciutat: l’Institut de Cultura. Va dedicar-hi la seva vida. «Tota dona val més quan lletra aprèn». Aquí començà una iniciativa inèdita al nostre país, gestionada i dirigida per dones, que oferia conferències, classes de taquigrafia i costura, borsa de treball, banys, etc. Es va reconvertir, amb els anys, en un centre d’ensenyament on alguns dels mestres més importants del país van donar classes. De la parròquia de Santa Anna, van traslladar-se a una casa del carrer Elisabets, i, més endavant, a Sant Pere Més Baix.

Francesca Bonnemaison hi va treballar infatigable i, des de la mort del seu marit, de manera obsessiva. Demanà ajuts als seus amics, els Saltor, els López-Picó, els Patxot. Sol·licità beques i subvencions. Apel·là al seu cercle social de coneguts per implicar-los-hi, fos donant classes o impartint conferències. La seva capacitat organitzativa no va escapar a Cambó, que li va demanar fer-se càrrec de les seccions femenines de la Lliga. Als anys trenta, s’instal·là a Via Laietana, 28, al seu costat.

S’abracen els dos amics a l’andana de Montreux. Bonnemaison li pregunta per la seva dona i la seva filla, Concepció. Ell, per la seva neboda, Maria Ripoll. Tots dos van haver de sortir de Barcelona els primers dies de la revolta del juliol del 36. Era la primera de les dues invasions que, segons Patxot, sofrien uns catalans fidels a la pàtria, la llibertat i el cristianisme. Anarquistes, socialistes i republicans s’ensenyoreixen dels carrers, s’assalten les cases dels burgesos i empresaris, s’intervenen les fàbriques, es persegueixen i assassinen els capellans i els catòlics. El seu món s’enfonsa i la runa amenaça d’emportar-se molts amics i companys. Ells, els primers. La rauxa, tants anys temuda, tants anys amagada per l’oasi, esclata. No hi ha marxa enrere. La rosa de foc crema les mans. Villa Mariona, la casa al Montseny dels Patxot, destrossada; l’Institut de Cultura, desfet, amb l’estàtua de la Verge de Jordi Llimona per terra; el pis d’en Cambó, degudament assaltat, i algunes de les seves pintures, foradades amb ganivets.

A Francesc Cambó, el 18 de juliol l’agafa a bord del Catalònia, el vaixell amb què feia un creuer per l’Adriàtic. De manera immediata pren dues determinacions: primer, establir-se a Itàlia; segon, posar-se a disposició de les forces rebels. Cambó escriurà que no es tracta d’una lluita de la democràcia contra la dictadura sinó de la barbàrie contra la civilització. La Guerra Civil sorgí del desastre d’un govern impotent. L’aferrissada defensa per un model de societat (el burgès) i un ordre (el de Franco) és l’única opció possible que li queda. Mai no dubtarà d’aquesta decisió.

Quina personalitat més apassionant! Quina riquesa de matisos capbussar-se en algun moment en les Meditacions de Cambó d’aquells temps! Amb una escriptura que traspua seguretat i tossuderia, i un estil elegant i culte, Cambó és capaç de preguntar-se en plena Guerra Civil per si ha d’adquirir la col·lecció de David Weil o no; s’emociona fins a plorar quan el 29 de maig de 1937 li arriben els primers set quadres que han pogut sortir de Barcelona (el sant Joan de Botticelli, el deliciós Cranach, l’Antonello…); judica amb extrema duresa els seus contemporanis; avança profecies que anys a venir s’acompliran fidelment; dona suport, aferrissadament, al triomf de Franco, que està convençut que succeirà. El 4 de setembre de 1937 llegeixo a les seves meditacions que ha decidit prendre una casa a Suïssa. S’hi instal·la el 7 de desembre d’aquell any i hi retroba tots els quadres que ha pogut salvar de la tragèdia. El 6 d’abril de 1938 escriu: «en les esquerres predominen els canalles, però és indubtable que en les dretes predominen els imbècils».

Cada dia se sent millor a Villa Maryland, a Montreux-Territet, en l’ambient de pau, llibertat i tolerància que hi respira. Allà, afirma, no es respira odi, ni s’esguarda amb rancor, ni es comprèn la violència. El 6 de novembre del 1938 encarrega a Sagarra la traducció de la Divina comèdia. El 26 de gener de 1939, entre exclamacions, apunta: «Gran diada la d’avui… les tropes nacionals han entrat a Barcelona». Amb Josep Lluís Sert visita les obres del Prado exposades al Palau de Nacions que han sortit d’Espanya a l’últim moment de la guerra. El 9 de març li arriben a Montreux el seu La Tour i el seu Rubens. Al juny proclama: «Jo no em resigno a una vida passiva. Jo voldria consagrar un esforç tenaç al redreçament espiritual i material de Catalunya, desfeta pels rojos que la manaren ahir, trepitjada pels blancs que la manen avui».

Patxot i Bonnemaison passen per davant del Palace de Montreux, que va obrir el març de 1906, i del Petit Palais, que els recorda el modernisme de la seva estimada Barcelona. Tres anys abans s’hi havia signat el pacte dels Dardanels, enmig d’un exèrcit de més de cinc-cents alts funcionaris i diplomàtics. Però aquest desembre de tan negres presagis, la jet society de tot el món aprofita les últimes setmanes abans que ben aviat, amb la Segona Guerra Mundial, s’hagi de destinar de nou a hospital, tal com va succeir durant la Gran Guerra. Tota la ciutat mira al Léman, però enlloc hi ha una vista tan magnífica com des de la terrassa del Petit Palais. La perla de la Riviera suïssa brilla allà de color maragda.

Aviat arriben a Villa Maryland, a Territet. A la porta d’entrada de la casa, Cambó els surt a rebre. S’estrenyen la mà amb Patxot. Cambó besa Bonnemaison. Entren a la casa.

Va existir mai aquesta última trobada entre Patxot i Cambó? Li devia ensenyar Cambó els seus Tiepolos o el Fragonard que tant admira? Potser a la tarda, prenent el te, Patxot amargament retrauria les dues invasions que ha patit la pàtria. Cambó, sense vacil·lar, li asseguraria que políticament era necessari estar entre els previsibles guanyadors del conflicte, que només així podrien ara apaivagar la fòbia catalana i aturar l’onada repressiva. No es podia ser neutral amb la barbàrie. Tots dos coincidirien a sentir-se profundament desil·lusionats, traïts per la ingratitud d’un poble. «La Catalunya actual no és pas solament un poble ocupat i explotat, sinó un poble pervertit perquè s’ha deixat pervertir… són esdevinguts madrilenys simiescs», dirà el de Sant Feliu. I Cambó, fill de Besalú, rematarà: «Avui els fills i els nets del senyor Esteve, inscrits a la Falange, o cerquen una col·locació o fan estraperlo o les dues coses alhora».

Bonnemaison callaria, pensant en el retorn. Ella sí que ha decidit tornar. Més tard que la resta d’altres exiliats de la Lliga, que es van afanyar a fer les maletes un cop el feixisme els retornà la seguretat de classe segrestada. Però ella també ha perdut pensant que havia guanyat. Patxot ho havia profetitzat amb la seva teoria de les dues invasions. La cultura catalana restà tenallada per una mordassa i la seva obra, l’Institut de Cultura, segrestada i prostituïda per la Falange. El país, emmudit, amb una por que li calava els ossos. El foc de la rosa s’havia apagat i ara restava una rosa seca, pansida, morta. Bonnemaison, marginada, vençuda també, no es reclourà, però, en el silenci còmplice de tants. Un cop a Barcelona, al seu domicili s’hi farien lectures de poesia en català i, estrenyent els seus lligams amb Montserrat, ajudaria a potenciar la restauració del monestir i les festes de 1947, una de les escasses manifestacions de cultura catalana en la postguerra. Va morir el 13 d’octubre de 1949.

1 de gener de 2007

Tots som IXI.

2 de gener de 2007

Acabo de formular una teoria hegeliana sobre els passos zebra suïssos. És a dir: per què tots els cotxes s’aturen en els passos zebra suïssos?

Hem d’entendre, amb Hegel, que els conductors suïssos són lliures i autònoms i en aturar-se exerceixen una espontaneïtat radical de l’acció del subjecte i de la instància avaluadora de la pròpia acció? Realment els cotxes s’autodeterminen, dissolent tota limitació imposada?

Hegel afirma també que perquè «l’obediència a l’ordre temporal hagi de ser compatible amb el fi subjectiu individual, i l’interès privat assoleixi la seva satisfacció» cal que el dret i l’estat siguin justos i independents dels interessos privats, però també que l’estat sigui «fort, una esfera de real necessitat exterior» i «una natura ferma que es posi davant de la consciència».

S’aturen, doncs, per un exercici de llibertat, per una educació viària incorporada a l’ADN o per què la multa de no fer-ho els envia a la misèria més absoluta?

No tinc encara la resposta. Però és tota una experiència, en qualsevol cas, els segons de sociabilitat que es produeixen en els passos zebra suïssos. Acostumats a la sabana africana barcelonina i al seu cercle de la vida automobilístic, perdre aquests deu segons per aturar-se, saludar-se (és de molt mala educació no agrair al conductor que s’hagi aturat) i arrencar de nou dona un punt de res publica i civilitat envejable. Hi sumin que els vehicles no són els amos de les ciutats, que el transport públic és prioritari, que els cotxes circulen a una velocitat reduïda i, en zones residencials, reduïdíssima, que no acostumen a provocar estrèpits, i que els conductors palesen, en general, una educació cívica molt alta.

És aquesta idea d’ordre, d’endreça, d’equilibri, de puntualitat, però també de «mecanització» i reglamentació de la vida que es filtra a Suïssa en cada cantonada. Josep Pla, a qui Suïssa li queia irremeiablement a sobre, deia que «el país està tan sobiranament ben arreglat, que us fa sentir brutalment que sou un lamentable salvatge. Us ho fa sentir tant, que de vegades perdeu la serenitat i trobeu que la vostra salvatgeria us agrada força».

I acaba rematant: «en general, aquests països (civilitzats, ordenats…) són fets essencialment per a persones una mica bullides, discretes i lleugerament evaporades».

De fet, tant se val, és agradabilíssim.

4 de gener de 2007

ELS MERCENARIS

Quan la ciutat de Lucerna, l’any 1820, va encarregar a l’escultor danès Bertel Thorvaldsen una obra en honor de la guàrdia suïssa que defensava Lluís XVI i Maria Antonieta i els seus fills del poble de París, a les Tulleries —on van ser massacrats—, no només en sortiria una figura estremidora d’un lleó ferit de mort, tristíssim i commovedor, com Mark Twain va assenyalar, sinó que s’homenatjava una figura llegendària en la història de la Confederació i d’Europa: els mercenaris.

La misèria del país va empènyer milers de suïssos als exèrcits de tot el continent. Després de la guerra dels Cent Anys es van convertir en les tropes més cotitzades pels nobles i reis europeus. Només els almogàvers havien arribat a assolir un prestigi semblant. Les autoritats dels cantons s’adonaren de les possibilitats econòmiques que oferien aquests serveis i van córrer a prendre’n el control: s’enviaven per separat o en unitats militars als governs estrangers a canvi de considerables sumes de diners. Un autèntic exèrcit de figures en blanc i negre, milions de siluetes impossibles de retallar, entregades al combat i a la mort, i que oferien, a més, a les autoritats dels cantons, la possibilitat d’aparèixer a la taula d’escacs de la política europea com un poder magmàtic però plenament efectiu i pràctic, amb una visibilitat diplomàtica envejable. Insaciables i ferotges, italians, holandesos i francesos, però també espanyols i austríacs foren alguns dels exèrcits on les columnes suïsses batallaren i moriren per unes, poques, monedes.

Fins a la batalla de Bicoca, l’any 1522, on les tropes imperials de l’emperador Carles aixafaren els quinze mil mercenaris suïssos de l’exèrcit francès sense registrar cap baixa, foren reconeguts com la millor infanteria de l’edat mitjana. Bicoca és un cop mortal, però encara continuaran servint a l’estranger fins que la Constitució de 1859 va prohibir aquesta pràctica i només va permetre una unitat mercenària, potser la més famosa que ha existit mai: la guàrdia del Vaticà.

5 de gener de 2007

Recapitulo: què ha passat a Catalunya durant aquest any? Gairebé res. En plenes negociacions de l’Estatut, en Mas pacta amb el president espanyol la circumcisió estatutària. ERC no ho accepta i és expulsada del govern. Alhora el president Maragall es veu obligat a convocar eleccions per les pressions del seu propi partit. Es fa la consulta, que guanya el cap de l’oposició. El partit que més perd en les eleccions, els socialistes, aconsegueix la presidència gràcies al partit que uns mesos abans havia expulsat. Tot plegat, poca cosa. Un petit exemple de l’apassionant món de la política catalana.

I jo? Una cura d’aires, com deia el meu meditabund Gaziel. La meva estimada i derrotada ciutat de Winterthur, tan suïssament provinciana, ha resultat el millor dels llocs possibles per a nosaltres: vivim en una casa amb jardí, sovint agafem les bicicletes i patinets, tot és a prop, tot és net, tot és lluny del que era la nostra vida al monstre de Barcelona. Hem pogut trepitjar els prats de l’Appenzell, descobrir el llac de Constança, anar amb llames per l’Emmental, no veure la Jungfrau tapada per la boira, resseguir les passes de gent com Calví, Pestalozzi i els moderns arquitectes suïssos, llegir Dürrenmatt, Walser, Stamm i Spyri, caure en l’addicció dels formatges suïssos, intentar entendre com aquest país tan semblant al nostre és el que és i nosaltres som el que som. Amb una cura especial a tots aquells catalans que pel motiu que fos van passar per aquí. Pla i Gaziel, naturalment; però també Rodoreda, Gassol i Bertrana; i Cambó i Tarradellas; i Vidal i Barraquer i Cardó; Coromines i Xammar; Sert i Barceló. Sempre amb por de no ser res de res, als catalans ens cal una certa mitologia i adonar-nos, per exemple, que podem explicar un país des d’una visió catalana, tal com ho fan els anglesos o els francesos.

15 de gener de 2007

He rebut un email en què em comuniquen que ja no és necessari que continuï enviant els informes setmanals de coordinació. Ja no cal, s’han coordinat del tot.

22 de gener de 2007

MASCAGNI, AL TICINO

A Braggio, l’últim poble del Ticino al llac Maggiore, tocant a la frontera amb Itàlia, la família Palmieri feia dècades que tirava les xarxes al llac i venia les truites i els barbs als mercats d’Ascona i Locarno. Ottavio Palmieri va engegar a rodar la tradició. Va decidir ser tenor. I avui és un dels directors del Festival Ruggero Leoncavallo, que des de fa anys se celebra en aquesta ciutat.

Nascut a Nàpols el 1857, l’escàs interès que van suscitar les seves primeres composicions portaren Leoncavallo a prendre la decisió d’escriure una obra en la línia de la Cavalleria rusticana de Mascagni, que havia assolit un èxit esclatant. Va escriure el seu propi llibret per a Pagliacci, una història realista i tràgica, de passions truculentes i excessives. Hi va treballar durant la seva primera estada a Braggio. Adoptà el verisme com a base de l’obra. La seva estrena, el 1892, fou un triomf apoteòsic, fins i tot superior al de Mascagni.

Però el mateix triomf portava el fracàs embolcallat en seda. Admirat i adulat arreu, tothom li demanava més Pagliaccis, però ell va ser incapaç d’escriure’n un altre.

Es va recloure llargues temporades a Braggio, per on van passar Toscanini i Caruso, i on no va parar d’escriure i escriure: va compondre la seva Bohème, que es va veure eclipsada per la de Puccini, i desenes d’altres òperes, avui totes oblidades. Morí a Florència el 1919 i el seu cos va ser enterrat definitivament a Braggio el 1989, tal com el mestre desitjava.

El sarcasme de Pagliaccio, la riallada més trista i negra que s’hagi sentit mai d’un pallasso, va resultar en un càstig a rodar pel món per sempre en companyia de la Cavalleria de Mascagni. Les grans òperes veristes que semblen necessitar-se una a l’altra, fins al punt de gairebé no tenir sentit a soles.

Així és el Ticino, també, condemnat sempre a ser la Suïssa italianitzada o la Itàlia suïssitzant: Liberi e svizzeri!

Cap música no li escau millor que el verisme més pur de Pagliacci. La «Ticinicittà» en què corre avui el risc de convertir-se no pot fer-nos amagar la realitat d’un país pobre i desolat, que durant tants anys va ser terra d’emigració. De les seves valls, com les de Verzasca o Centovalli, amb les seves cases de pedra i la misèria i la ruïna que les encalçava, van sortir un dia, amb la camisa arremangada i uns pantalons descosits, milers de ticinesos, camí de Sud-amèrica i els Estats Units. Dotzenes de pobles quedaven abandonats. Famílies senceres que no havien perdut res, perquè ja ho havien perdut tot, començaven el llarg camí de l’exili.

23 de gener de 2007

TRAVESSANT EL GOTARD

Avui, però, la realitat del Ticino és tota una altra. El turisme, ho sabem prou bé els catalans, canvia paisatges i omple butxaques. Lugano és el tercer centre financer més important del país; Ascona té la densitat d’hotels de luxe per metre quadrat més alta de la Confederació i les cases de pedra han estat rehabilitades quan ha estat possible o aixecades de nou per arquitectes com Mario Botta.

Amb el risc de perdre la identitat, amb un paisatge en plena batalla amb el ciment, els pirates de la construcció i la banalitat, convertit en la reserva de sol i palmeres dels bernesos i zuriquesos, el Ticino segueix basculant entre Itàlia i Suïssa.

Va ser el desig del control dels passos alpins la raó última de la conquesta del Ticino. Dominada pels llombards, l’Església i els austríacs, al segle XV els confederats passen a controlar la regió. Els primers passos alpins ja no eren suficients i el del Gotard es consolidava com la via més ràpida i crítica del tracte comercial entre la productiva Europa del nord i el bell sud italià. Encara que lingüísticament, culturalment i temperamentalment italià, el Ticino passà a ser controlat pels cantons fundacionals per garantir la seguretat del pas del Gotard enfront dels ducs de Milà.

Als castells de Bellinzona, la capital, ja no va deixar d’onejar mai la bandera confederal.

Fer el trajecte del pas del Gotard en un dia de primavera de maig, mentre es travessen els cims dels Alps fins a arribar al punt més alt, on s’havia alçat l’hospici i avui hi ha un complex de botigues i un museu, és reviure una història extraordinària de gestes heroiques i de perills inhumans.

És tornar a admirar-se del pas que feien els tercios espanyols per arribar a Flandes i del viatge que la filla de Felip III, casada amb Albert d’Àustria, va fer a finals del segle XVI amb dos mil homes i tres-centes mules; les perilloses cavalcades dels missatgers que creuaven el pas, amb pena de mort als qui gosaven assaltar-los; la travessa del desventurat general Suvorov amb els seus homes durant les guerres napoleòniques, arrossegant-se entre neu i fang; els primers turistes britànics a cavall de mules i ases, protegits per uns paraigües de sol amb les barnilles escapçades; la diligència que el 1832 es va posar en marxa i que l’any 1880 transportava ja més de setanta mil viatgers; la inauguració del túnel ferroviari el 1882, al cap de deu anys de treball i dos-cents morts en unes condicions penosíssimes, i, cent anys després, el de carretera, de disset quilòmetres, durant molt de temps considerat el més llarg de tot el món.

El Gotard, que proveeix Europa del set per cent de l’aigua natural que es consumeix, és una muntanya mítica no pas per la seva bellesa ni per les ascensions alpines d’extrema dificultat. Ho és pel que ha representat en la tasca de modelar una manera de viure i de comunicar-se. Ha cisellat un temps i una manera de ser, on el nord i el sud s’aturen i se saluden. És un instant, només, però durant segles aquest instant ho ha estat tot.

Intentar entendre el Ticino és intentar entendre el Gotard. Perquè el Ticino no valia res en si, tenia un valor estratègic, i encara el té avui, en relació amb un altre, a Suïssa o a Itàlia. Només per por de caure sota el control i la dominació de França i Àustria en cas d’haver-se integrat en la República Cisalpina napoleònica, el Ticino esdevingué una república lliure i un cantó de Suïssa, el 1803. L’ombra del príncep de Salina sembla haver sobrevolat sovint Lugano i el Maggiore. Tot ha anat canviant sovint perquè les coses continuessin igual.

24 de gener de 2007

ELS GERMANS NEGRES

Cent cinquanta anys enrere, el Ticino, com Glarus o els Grisons, els cantons més pobres i perifèrics, maldaven per tirar endavant en una vida sense turistes i amb la cruesa d’un present sense futur. La industrialització que amb tanta força arrencava en altres cantons passava de llarg del sud però s’enduia, en canvi, vells oficis que ja no tenien cap raó de ser. Tintorers, adobers i teixidors acompanyaren els petits camperols, farts d’unes condicions de vida insuportables, a l’aventura de buscar un futur lluny, molt lluny dels Alps. El desenvolupament de nous ports de muntanya i, sobretot, la construcció del Gotard, va obligar poblacions senceres de les valls a deixar les feines que durant generacions havien estat la seva manera de guanyar-se la vida. Un món desapareixia i se n’anava, oest enllà.

És una història senzilla i simple de gent senzilla i simple. Un novel·la naturalista de braços arremangats i de començar de nou. Una emigració de farcell i espardenyes. Amb la força de la seva força i poca cosa més. Verista com poques històries al món. Amb personatges vulgars, sense el colorit ni el virtuosisme vocal exigit pel bel canto, simples i directes, amb sons arrossegats i crispats de la interpretació. Una òpera d’antiherois, però igualment tràgica i passional. Com a l’inici de Pagliacci, quan l’òpera arrenca amb un personatge que es presenta a si mateix com el Pròleg i anuncia que l’obra que estem a punt de veure representar no és ficció, sinó pura realitat.

Tan senzilla i tan passional com la història d’Alfonsina Storni, nascuda el 1892 a Sala Capriasca, al Ticino, que emigrà a l’Argentina amb la seva família. Una història de fracassos familiars i d’una infantesa negra, obligada a treballar de nena rentant plats, cosint i fent de cambrera fins que va començar a actuar com a actriu, fet que li va permetre pagar-se la carrera de mestra. I començar a escriure. Va tenir un fill de pare desconegut, i va haver de tornar a començar de nou de caixera en una tenda. És aleshores que va conèixer Horacio Quiroga, que publicà Languidez i va adoptar un feminisme radical. Per fi, el seu talent era apreciat. Però ella estava sola, cansada i se sentia abandonada per la vida. El suïcidi de Quiroga la va empènyer un vespre de tardor de 1938 a endinsar-se en el mar per no tornar. Ariel Ramírez i Félix Luna la immortalitzarien en «Alfonsina y el mar».

Una infantesa no tan diferent de la de Giorgio, que Lisa Tetzner va descriure a Die Schwarzen Brüder («Els germans negres»). L’home va oferir-ne trenta francs però el seu pare ho va rebutjar. «Ni per mil!». Però l’hivern a Verzasca va ser més fred que mai, la collita es va perdre i la seva mare emmalaltí. Quan aquell home va tornar, aquest cop sí que se’l va endur. S’emportà el nen, el seu fill, per quatre francs. Giorgio se n’anà a Milà, on treballaria com a escura-xemeneies. Anaven buscats, els nens ticinesos. Eren petits i àgils i, esquifits com escombres, s’encabien molt bé en les estretes xemeneies, arrebossades de sutge. Molts acabarien emmalaltint amb el fum i l’estalzí i no tornarien mai a les muntanyes, ni a jugar a tirar pedres des del Ponte dei Salti, el pont romànic de Lavertezzo, de dues voltes, que s’emmiralla en les aigües d’un profund verd maragda del riu. La trista història de Giorgio i de tants spazzacamini només fa uns vuitanta anys que va succeir.

Però l’emigrant més famós de Suïssa és una dona: perseguida injustament i cruelment, Claire Zachanassian, de soltera Wäscher, exprostituta i multimilionària. Un dia va tornar a la seva pàtria i assaborí una dolça venjança. És el personatge de La visita de la vella dama, de Friedrich Dürrenmatt, que interpretà Ingrid Bergman al cinema.

25 de gener de 2007

LA BARONESSA DE L’ILLA DEL LLAC

I, de sobte, tot va canviar. Primer, es va abocar vers la Itàlia veïna que bullia i s’enfebrava en el procés de la seva unificació. «Dio e popolo», va cridar Mazzini, primer; després va arribar Il Risorgimento de Cavour, fins que el «Roma o morte» de Garibaldi va encendre tot el país.

S’havia fet Itàlia i ara calia fer italians. I el Ticino, malgrat tot, que sempre havia mirat cap a la terra de Dante, que s’entusiasmà amb el Risorgimento (qui podia no sentir-se atret per uns moments com aquells!), decidí romandre a la Confederació. No van voler ser italians. Una història de passions i odis, però també d’equívocs i incomprensions, en la millor tradició de la Commedia dell’Arte.

Les melodies de Leoncavallo omplien els carrers i les places del Ticino. Però en l’arribada dels primers turistes a Lugano, a Locarno, a Ascona, altres autors veristes els acompanyaven. Andrea Chénier, de Giordano, i Adriana Lecouvreur, de Cilea, són magnífiques per l’entrada en escena dels primers aristòcrates que aterren al Ticino. La noblesa europea descobreix els llacs Lugano i Maggiore i comença la construcció de les grans vil·les i cases que van anar-se alçant a les seves vores.

La més coneguda, la dels barons Thyssen, la Villa Favorita, construïda a mitjans del segle XVII però ampliada i reformada manta vegada, que van comprar als anys trenta al príncep Leopold de Prússia. Però la més exquisida i verista de totes és la vil·la que s’alça al mig de l’illa de Brissago, davant del refugi de Leoncavallo.

Fins al 1870, la regió alta del llac Maggiore era poc menys que desconeguda, però l’arribada del tren a Locarno i el començament del transport per vaixell entre les poblacions de la costa van començar a fer arribar personalitats de tot Europa. Prínceps i comtes russos i vescomtes i barons anglesos foren dels primers a establir-s’hi. De tots ells, la baronessa de Saint Léger és la figura més rutilant. Filla il·legítima del tsar, culta, esnob, delicada i dèspota alhora, d’una bellesa captivadora, la baronessa va encapritxar-se a comprar unes illes, i el seu tercer marit, el baró irlandès de Saint Léger, va córrer a satisfer el seu desig. L’any 1885 es van instal·lar a l’illa de Brissago. Els impulsava un únic desig: viure en un nou paradís.

No s’escatimaren diners per al nou renaixement del Maggiore. Un jardí tropical, amb palmeres i bambús, azalees, rododendres, margarides i roses, cedres i tarongers, pintava de colors les blaves aigües del Maggiore. I a mesura que el jardí creixia i resplendia, la fortuna de la baronessa, a qui el seu marit aviat abandonà, anava minvant i descolorint-se. Rilke, Joyce i, és clar, Leoncavallo, passejaren del braç de la baronessa pels camins de l’illa. De què devien parlar Don Ruggero i la baronessa? Potser li va explicar el final d’alguna de les seves composicions, mentre la baronessa, distreta, s’arreglava els cabells recollits amb la mà? O es va aixecar i va anar fins al piano del baró per tocar «Margarita», la romança que, en canvi, sí que va aconseguir l’èxit que no obtindrien mai les seves altres obres? Completament arruïnada, l’any 1927 la baronessa va vendre les illes i es va traslladar a Ascona, on encara se la recorda passejant pel port, amb un paraigua de sol en un braç i un vestit llarg, descosida la vora, mirant a l’horitzó una posta de sol, amb la seva illa al fons.

Max James Emden, empresari alemany, va adquirir Brissago. L’art exquisit de la baronessa fou substituït per una joie de vivre més aviat mundana. S’acabaren les cotilles, els visos i les combinacions. Puccini entra en acció i s’envien les Madame Butterfly de la baronessa al traster dels estris de neteja. El naturisme, el nudisme i una afició notable pel plaer i les dones van desembarcar a l’illa, per a esglai dels honestos i casts habitants del continent. La dàrsena i l’actual edifici de l’illa són obra seva. També ho és el bany romà on, sostenen les velles xafarderes d’Ascona, Herr Emden llançava una moneda d’or al final de la tarda, i la sirena que la recollia era l’afortunada amb qui compartia la intimitat aquell vespre.

Avui, les illes són un parc botànic, arrasat per centenars de turistes amb samarreta, xancletes i mitjons. Un destí clàssic de l’Imserso mundial, que no s’atura davant de res, siguin baronesses o sirenes. Però encara es pot trobar un racó on, mentre es mira un horitzó d’aigua blau cel, entre mimoses i gladiols, hom diria haver vist, fugaç, una figura amb un capell blanc i una llaçada rosa.

26 de gener de 2007

EL TICINO BOHEMI

Avui hem passejat pel Monte Verità, un intent de viure en comunitat sota uns principis de vida més natural, més autèntica i menys hipòcrita que va tenir lloc a la falda d’Ascona. L’any 1900, s’hi va crear una comunitat autàrquica, amb la voluntat d’allunyar-se de la civilització. Trien una dieta vegetariana estricta, el nudisme a la intempèrie, l’amor lliure i una vida simple i natural. Una proposta antiurbana i d’arrels rousseaunianes. Contra el món que els tocava viure. Buscant tornar a la natura i a la felicitat.

Jung, Hesse, Kropotkin, Joyce, Rilke, Mann, Klee i Brecht els van fer costat i van participar del moviment en un moment o altre. Però els problemes financers i ideològics no van tardar a presentar-s’hi. Hi ha una anècdota deliciosa d’un dels seus membres, l’anarquista Erich Mühsam, que va escriure a les seves memòries:

«Després d’haver estat treballant tot el matí en la construcció i d’haver menjat només una poma, defallia i em vaig prendre un descans. Henry Oedenkoven m’exigí que continués treballant com els altres; ens vam enfrontar i ell em va cridar: “Te’n pots anar, no perdrem res sense tu”. O sigui que me’n vaig anar corrents al centre d’Ascona i vaig demanar un enorme bistec i una copa de vi. Vaig gaudir-ne com mai».

És fàcil imaginar-se que l’experiment acabà malament i amb una fallida més estrepitosa que la de Madame Saint Léger. L’any 1926 Monte Verità fou adquirit per un altre baró, Eduard von der Heydt, banquer, col·leccionista i mecenes. El centre naturista tornava a les mans del gran capital i la lectura de les cotitzacions de la borsa arraconà fora de les prestatgeries els llibres de Rousseau.

El turisme va continuar i continuar, fins a escombrar-ho tot. Però Ascona conserva encara un passeig marítim cuidat i ben agradable; i al llac de Lugano s’hi aboquen parcs i jardins, vil·les i pobles d’extremat romanticisme, com Gandria i Morcote, com demanant una mirada de compassió per la seva decadència.

27 de gener de 2007

LES GOLFES DELS SUÏSSOS DEL NORD

També les finances han transformat el cantó, i la concentració de bancs, joieries i rellotgeries de luxe a Lugano fa la competència a la Ginebra més exclusiva. No en va Susan George va situar aquí el seu millor llibre: Informe Lugano, on un grup de treball multidisciplinari, convocat pels líders mundials per analitzar el futur de l’economia global, arriba a la conclusió que aquesta està maldestrament gestionada i es dirigeix vers el col·lapse. El sarcàstic diagnòstic que George posa en boca d’aquests experts és esfereïdor. Passejar-se per la Via Naxa, des de la plaça de la Reforma, fa pressentir que potser no tot és ciència-ficció en el llibre de Susan George.

En aquest Ticino que molts sostenen que s’ha convertit en l’habitació de les golfes dels suïssos del nord, on prendre el sol sota palmeres i tarongers, saltar-se passos zebra i límits de velocitat i enfundar-se unes bermudes amb sandàlies i mitjons grisos, sigui l’època que sigui i faci el temps que faci; on de la pizza es passa als tortel·linis i com a molt es brinda amb prosecco; en aquest Ticino es viu al límit de la dislocació social i la frustració pel fet de sentir-se encara perifèria mentre els suïssos germànics es relaxen, atesos i servits pels milers de ciutadans italians que cada dia creuen la frontera aspirant a l’envejat salari confederat.

En aquest espai enmig de dues cultures, en aquest cantó que no es pot entendre sense les dues, que no és un territori irredemptista d’Itàlia però que tampoc no es vol veure envaït per la «Suïssa global» de Heidi, el Zermatt i l’emmental, apunten al cel encara campanars i esglésies romàniques, i els ponts de pedra segueixen dempeus, al costat dels edificis de les noves oficines bancàries i les noves esglésies que Mario Botta ha aixecat a Mogno i a Monte Tamaro, desafiant Déu i l’infern. L’esperança d’un futur ple per al Ticino, que integri tradició i italianitat, és viva, encara. Només els peixos morts neden amb el corrent. El Ticino és viu i lluita per remuntar-lo. Amb el verisme com a música de fons. La commedia non è finita.

2 de febrer de 2007

ELS ARXIUS DE LA SOCIETAT DE NACIONS

Com que ningú no em diu res, ni tinc cap feina, he aprofitat per tornar a Ginebra, per mirar-me els papers dels catalans de la Societat de Nacions (SdN).

Durant tota la Guerra Civil, i especialment els dos primers anys, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, primer, i l’Oficina d’Informació Internacional de la Generalitat, després, sota la direcció de Jaume Miravitlles, envia sovint fotos i documents dels bombardejos i altres desastres de la guerra (per exemple, del sagnant bombardeig de Granollers). Sota enunciats com «Que el món civilitzat jutgi» i «Que s’aturi la violència», són nombrosos els testimonis enviats a la SdN.

Criden l’atenció dos telegrames de l’Associació Catalana per a la SdN de 26 de febrer i 2 de setembre de 1937, firmats tots dos per Batista i Roca, però el segon, a més, per M. Rubió i per Pompeu Fabra. Ambdós, abrandats, sol·liciten la intervenció de la SdN com a mitjancera del conflicte civil. Ambdós són despatxats amb la resposta tipus A: la SdN no n’era competent.

Uns altres telegrames de Companys i Rubió sobre Gernika són igualment destacables. Igual que ho és la carta que el 26 de maig de 1938 Rubió i Tudurí torna a enviar a la SdN clamant una resposta. De nou, silenci.

Aquests han estat els documents que més m’han interessat. En cap moment, durant la guerra, els catalans no s’adrecen a la SdN per demanar cap pau separada d’Espanya. Ans al contrari, tots els papers que jo he pogut contrastar fan referència sempre a una solució mediada internacionalment per posar fi a l’enfrontament bèl·lic espanyol a tot l’Estat. Es confirma, doncs, plenament la tesi de Gregori Mir a Aturar la guerra, llibre magnífic de les gestions empreses per Batista i Bosch i Gimpera prop del Foreign Office britànic en els anys 37 i 38: mai Catalunya va buscar una pau separada, i, potser estúpidament, les gestions que es van fer, d’acord amb el govern basc, però totalment d’esquena al govern de Juan Negrín, partidari de continuar la guerra a ultrança, van tractar de promoure en tot moment una solució al conflicte general espanyol. De fet, l’únic que podien oferir catalans i bascos era la seva xarxa de coneixences i una suposada capacitat d’influència en el govern de la República, que en les nefastes mans de Negrín s’obsedia a enfonsar-se en la tragèdia.

Ni la Gran Bretanya, ni França, ni per descomptat Itàlia, descartada Alemanya —que s’apressava a l’annexió d’Àustria i Txecoslovàquia—, no van fer cap pas a favor. Tampoc la SdN, desbordada pels esdeveniments, inútil titella, no va resoldre res, no va dictaminar res, no va arriscar-se a res.

Catalunya se submergia en el fang espès de la història.

8 de febrer de 2007

Els esdeveniments s’han precipitat. Quan ja em pensava que ningú no es recordava de mi, inexplicablement, m’han fet una oferta. Fer-me càrrec de la direcció general d’una companyia d’assegurances online a Madrid. L’elecció és a tot o res.

Podria haver-los dit que, en cas de voler tornar a l’estat espanyol, hauria volgut tornar a casa. Que si em sentia allunyat d’algun lloc, era de casa i de la família i els amics. Que podria abandonar Zuric si l’oferta era per tornar a casa amb la meva gent.

Però he optat per explicar-los que fa només sis mesos que la meva família ha arribat a Suïssa, que les meves condicions fixaven un termini mínim d’un any, que un any d’experiència en equips internacionals potser valia la pena que s’aprofités en alguna altra posició a Europa, que m’havia passat dos trimestres agafant avions els caps de setmana per anar a Barcelona i tornar i que em semblava una mica bèstia haver de fer el mateix, ara, des de Madrid.

He rebutjat el càrrec.

15 de febrer de 2007

Per un error fortuït, he tingut accés a un email en què es parlava del meu acomiadament.

Hi ha frases que passen a ocupar un lloc de privilegi en la petita memòria personal de cada u. The longer it takes, the more expensive it becomes és un digne epitafi a la meva caiguda i decadència professional.

Acomiadar un empleat sempre és desagradable, afirma Paul Falcone, director de Recursos Humans a Platinum Equity, una companyia especialitzada en compra d’empreses amb dificultats, de Beverly Hills, Los Angeles, i autor de The Hiring and Firing Question and Answer Book. I suggereix que la brevetat és la millor fórmula per a trobades incòmodes on han de rodar caps, que cal parlar amb respecte i calma, i, sobretot, amb una compassió neutra, ja que, afirma Mister Falcone, l’última cosa que vol un empleat que l’acomiaden és que l’empresa li digui que ho lamenta.

La senyora Ana María Gómez, d’Ibáñez & Almenara Abogados y Economistas, empresa col·laboradora de Quantor, es preguntava fa poc, en un didàctic article, com fer que el treballador que s’ha d’acomiadar sigui «ben acomiadat»: «Cierre los ojos y piense en aquella vez que tuvo que despedir a un trabajador. Mal recuerdo, ¿verdad? Continúe con los ojos cerrados y piense en la expresión del trabajador. Abrumador». Té raó, donya Ana María. Ningú no està mai preparat ni per acomiadar, ni per ser acomiadat. Però en algun moment, en l’empresa, hom hi arriba. La parca laboral, disfressada de cap de recursos —humans— sense falç però amb la mateixa mirada cadavèrica i sinistra, s’acaba apareixent a tothom, en forma de bestreta, en un moment o altre de la seva carrera professional.

Tot i així, s’han fet grans avenços per preveure l’imprevisible. El senyor Nicolas Buisson, director general de Michael Page per a Espanya i Portugal, juntament amb Charles-Henri Dumon, president de la companyia per a l’Europa continental i Amèrica del Sud, van publicar Los siete secretos de los que nunca están en paro, on relaten els senyals que anuncien un acomiadament imminent. Descartats, per massa obvis, els que són conseqüència de la lògica econòmica de l’empresa (pèrdues, nous competidors, fusions), els més interessants, segons el senyor Buisson, són els següents: analitzar si un té la jornada ocupada o si, al contrari, observa relaxadament i des de la distància les cares estressades dels seus companys; descobrir que el lloc de treball està remunerat per sobre del mercat; constatar la disminució sospitosa del nombre de reunions en què un participa, o dels projectes que se li dirigeixen, o dels missatges electrònics que es reben; haver comès un error important i que ningú no en parli; rebre una avaluació negativa —o no rebre’n cap—; tenir més de quaranta-cinc anys (en cas de reestructuració); notar que, de sobte, els companys es mostren distants; veure reduir —o desaparèixer— el bonus; que et retirin el cotxe d’empresa; etcètera.

Però és endebades. Qualsevol prevenció és inútil. El diagnòstic és inalterable: la mort arriba, l’acomiadament es consuma, l’atur comença.

Hi ha un quadre de Bruegel que em fascina, El triomf de la mort. Penja al Museu del Prado, és una obra apocalíptica, esgarrifosa, que s’interpreta com una al·legoria de la pesta negra que assolava la població de l’època. Exèrcits d’esquelets avancen, inaturables, des de l’horitzó, assassinant, destruint, arrasant-ho tot al seu pas, en un paisatge d’ocres, fètid, sense cap naturalesa viva. En un primer pla, té lloc la batalla final contra les hosts del mal, que fan servir tapes de taüts com a escuts, i apliquen tortures horribles als condemnats, els decapiten o els pengen a la forca.

En la massacre, apoteòsica, els homes encara vius, espantats, amb el pànic al cor, són empesos en massa cap a un túnel que sembla la porta de l’infern. Un esquelet que cavalca pel camp de batalla sega caps amb una falç mentre un carro recull els cranis que es va trobant arreu. Un altre, que munta un cavall famèlic, porta un rellotge de sorra. Tothom mor, nobles i plebeus, sense cap distinció. Ningú pot escapar-se del destí.

Un quadre que transmet un horror com pocs s’han pintat, en el qual Bruegel volia reflectir les seves idees sobre la rapidesa del pas de la vida, la vanitat inútil dels afers humans i l’arribada de la mort abans o després. Una mena de festa de l’espant, que hauria de penjar a l’entrada dels departaments de recursos —humans.

Aquesta és la conclusió final a què cal arribar: la vida i la mort mirades cara a cara, sense secretàries, ni mòbils, ni power points, ni pautes salarials. La fi de trajecte de qualsevol funambulista que viu i treballa en qualsevol empresa.

16 de febrer de 2007

Anoto en el bloc: «Avui m’han acomiadat. A la tarda, amb els nens, hem anat a jugar amb els trineus».

27 de febrer de 2007

Deia Albert Camus que la llibertat no és res més que una oportunitat per ser millor.

Espero que també es pugui aplicar a la llibertat laboral.

1 de març de 2007

ELS CATALANS SUÏSSOS

Joan Dorca va arribar a Baden, un dia d’estiu de 1961, amb una maleta i una lletra de recomanació per al cap de manteniment d’una de les plantes de la fàbrica Brown Boveri que hi ha a la ciutat.

Enganxada al Limmat, Zuric no és l’única ciutat on aquest riu és el protagonista. Baden, uns quilòmetres al nord, ja en el cantó d’Argòvia, és una ciutat que viu també de cara al riu. De les muntanyes de Glarus arriba al llac de Zuric, d’on surt reforçat encara per discórrer a través de les fèrtils planes d’Aarau fins a acabar a l’Aare, que ve dels Alps Bernesos, i que s’acabarà ajuntant al Rin.

Baden, un riu, un pont de fusta i unes cases capritxosament arrapades a un turó. Sembla un poble de pessebre, va pensar Dorca en veure’l, però a ell l’instal·len en un bloc d’apartaments, prop de la fàbrica. Ha deixat la seva Sagarra natal enrere. Una dona, una filla i uns amics. La seva mare, vídua, a pagès, i una terra que només li podia oferir un treball de sol a sol i quatre duros. Primer fou en Pau, de cal Sisco, el que va emigrar a Alemanya. Després, els Vila, de ca la Rabassa, a Barcelona. Un dia, lo Pep de cal Manso, que se n’havia anat a Suïssa, li envià una carta i li va dir que ja ho tenia tot arreglat.

La Catalunya del miracle econòmic també emigra i molts agafen el farcell i la família i fugen cap al nord, on diuen que la gent és lliure, neta, deslliurada i feliç. I, sobretot, treballen.

Acabat el primer any, a en Joan li prorroguen el contracte. Els seus caps n’aprecien la feina i la traça del seu treball. Comença a parlar l’alemany. L’Anna i la petita Marta arriben per fi, el Nadal de 1962, i gairebé no poden sortir de Barcelona per la nevada que cau.

L’any 1964 porta en Jordi i el primer augment de sou. Al mes de juny, una carta d’uns amics catalans de Baden el convoca el dia 27 a Oerlikon. Dorca, com tants altres catalans, hi va sense dubtar-ho. És la primera Assemblea General Extraordinària dels catalans de Suïssa, que s’associen amb el nom de Casa Nostra.

Són els Bellprat, Grau, Farrero, Torra, Galícia, Zapatero, Gumà, Izard que el 22 de febrer de 1963 havien posat la primera pedra del que esdevindria el centre català dels catalans a Suïssa. Un any després, quatre-centes persones es reunien a Oerlikon. Dorca i Lucas, Ibáñez, Graupera, Llanes, Camprubí, Aldama, Ovejero, Pena, Soms, Meneses i tants d’altres que venien de tot el país.

Josep Grau, capellà a Winterthur, l’ermità dels Alps, i Jordi Farrero, també capellà, a Baden, juntament amb Enric Bellprat, havien començat una obra que estendria una espurna de catalanitat per tota la Confederació, a Winterthur, a Baden, a Berna, a Friburg, a Lausana, a Ginebra.

Ja a la segona meitat del segle XIX, es detecta un primer corrent migratori a Suïssa; es funda el 1882, a Olten, la Sociedad Española de Beneficencia en Suiza, on tots els membres són catalans i la majoria, comerciants de vi. Després vindrà la Guerra Civil, i durant el 36 i el 39, nacionals i rojos buscaran a Suïssa seny i llibertat. Als seixanta arriba l’emigració que surt d’un país desfet que escup milers de treballadors al món, amb els quals construirà el seu miracle econòmic.

Casa Nostra començarà una tasca ingent, amb una il·lusió i voluntarisme que tapa les mancances econòmiques del projecte. Se senten ciutadans d’un país lliure on poder dir en veu alta, sense por ni vergonya, el nom de la pàtria. Cada una de les delegacions de Casa Nostra editarà revistes (Plançó, Ginesta, L’Esqueix), facilitarà el coneixement de la llengua, ajudarà a mantenir lligams i a no perdre identitats.

El catalanisme irreductible d’homes com Lucas i Bellprat servirà a Batista i Roca per poder ampliar a la Confederació les activitats del Consell Nacional de Catalunya. A Zuric, Ginebra i Lausana, se celebraran els Jocs Florals a l’exili de 1968, 1972 i 1976. A Basilea, aquest darrer any, s’organitza el Congrés Internacional de la Llengua i Literatura Catalana. Llach i Raimon actuaran sovint al país.

La catalanitat es viu a fons, desesperadament, amb la certesa de tenir la responsabilitat de fer-ho pel país. És la tasca d’un Sugranyes, de Silveri Kirchner, de Carme Eberenz, de Montserrat Puig, de Teresa Montmany, de Rosa Giró, de Rose Zaugg, d’Angelika Maass, de Pere Barrufet, de Guiu Sobiela, de Gret Schib, d’Anton-Simó Massó, de Jaume Sans, de Gerard Soldevila, i tants i tantes altres, molts d’ells reconeguts amb l’actual premi Batista i Roca de la Generalitat de Catalunya. Ells són els que en un món on Catalunya no existia la van fer existir. Una Catalunya sovint desenfocada, mitificada, construïda a base de símbols, perquè els somnis són boires baixes que amb la realitat escampen. I per què no haurien d’estimar-la així, tal com raja, més pura i més sensual que mai?

Joan Dorca va jubilar-se ara fa uns cinc anys i segueix vivint a Baden, en una caseta que van comprar-se l’any 75. La Marta va estudiar Medicina i treballa a Winterthur. En Jordi és un alt executiu de l’UBS. Els nets, a qui tant els agrada sentir els contes dels avis en català i que són fanàtics seguidors del Barça, ja parlen en alemany entre ells. El record de Catalunya es fa vague i imprecís. És la boira alta dels cims, ara, la que sembla entelar els somnis.

També Baden ha canviat, encara que no ho sembli. La fàbrica que els senyors Brown i Boveri fundaren l’any 1891 es va unir, gairebé un segle després, amb l’empresa sueca Asea, donant lloc a l’ABB, que encara es tornaria a fusionar amb Alstom per crear l’empresa líder mundial en tecnologia d’energia i automatització.

El llarg camí que va fer Joan Dorca des de la Segarra fins al Museu Langmatt va existir amb altres noms, no pas amb el seu, inventat per a aquesta història.

No, no van ser els Tarradellas, ni els Cambó, ni els Casals, ni els Pijoans, ni les Rodoredes. La petjada enorme dels catalans a Suïssa és de tots aquells que amb l’esforç de robar temps al temps, sovint anònimament, des dels racons de les seves vides, amb petits gests de cada dia, sense renunciar al seu país ni a la seva llengua, abraçaren una nova pàtria i una nova cultura.

Suïssa és, gràcies a ells, una mica millor.

2 de març de 2007

Repasso els detalls de la vida inventada de Joan Dorca i per internet topo amb aquesta història memorable.

Sidney Brown es va casar amb Jenny Sulzer, unint dues de les famílies més pròsperes de la Suïssa del començament del segle XX. El resultat va acabar sent el Museu Langmatt, una de les col·leccions privades d’art més importants de la Confederació. Cap dels tres fills del matrimoni no va tenir descendència. L’últim, John A. Brown, va passar els darrers quinze anys de la seva vida reclòs en el primer pis de la magnífica vil·la que avui és la seu de la fundació. Homosexual com els seus germans, vivia al marge del món, cuidat per un criat personal, des que un accident a París el va deixar paralític. Un dia a la setmana, es traslladava amb la seva cadira de rodes a la planta baixa de la mansió a gaudir en silenci de la col·lecció d’impressionistes que els seus pares havien reunit. Pissarro, Degas, Monet, Sisley, Gauguin i fins i tot un Van Gogh. I els vint-i-un Renoirs, que són la joia de la col·lecció. Cal imaginar-se un dia de tardor com avui que en Joan Dorca visita el museu, amb el parquet cruixint al pas de la cadira, avançant a poc a poc a través de la biblioteca, amb els finestrals enormes oberts al jardí però les cortines tirades, com sempre, en una penombra grisa i una llum somorta, ara la vista sobre un paisatge d’Ais de Provença de Cézanne, ara sobre un nu de Renoir, i en acabat sobre aquest estrany Van Gogh que retrata el Moulin de la Galette. Cada traç, cada detall, contemplat hores senceres en una angoixant solitud.

Una col·lecció que ben pocs al món havien pogut veure, tancada amb pany i forrellat a tothom, fins al punt que quan alguna de les peces s’enviava a l’estranger només s’hi afegia, discretament, que pertanyia a una private Swiss collection. Però John A. Brown, de qui es diu que encara alguna nit d’hivern, durant la caiguda dels primers flocs de neu, se’l sent passejar pel seu pis amb la cadira de rodes, decidí donar la casa i la col·lecció a la ciutat de Baden amb dues condicions: la primera, que el seu fidel servent pogués viure en una casa annexa a la vil·la fins a la seva mort; la segona, que la col·lecció només s’obrís d’abril a novembre. John A. Brown temia que els visitants, en els mesos d’hivern, poguessin malmetre el seu encerat i geomètric parquet de fusta de roure.

3 de març de 2007

Afirma Wilde que a vegades podem passar-nos anys sense viure en absolut i que de sobte tota la nostra vida es concentra en un sol instant. És exactament això. És per viure’l, aquest instant, que paga la pena donar ales al capitalisme fins que rebenti.

L’hem viscut junts, aquest moment, amb la Carola i els fills. Ja està fet, divuit anys llençats a la paperera. El mes de juny tornarem a Barcelona, un cop acabin el col·legi, està decidit.

Però encara tinc tres mesos per gaudir d’aquest país. I penso aprofitar-los.

1 de juny de 2007

LES ILLES DE SUÏSSA

Van viatjar lluny, els Robinson suïssos, per trobar una illa. Ni Defoe, ni Stevenson, ni Melville, ni Conrad, ni Loti no van imaginar-se mai una illa deserta on una família normal i corrent, amb altes dosis d’habilitat pràctica i una intel·ligència útil, però sobretot un enorme devessall de sentit comú, hi sobrevisquessin. I, a més, que hi portessin una vida confortable i amb les comoditats més pròpies d’una casa de camp a la Riviera suïssa que no d’un tros de terra i roques amb palmeres i cocoters en ple Atlàntic.

Jules Verne en va fer un elogi encès («de tots els llibres de la meva infantesa, Els Robinsons suïssos era el que jo estimava més… quants anys vaig passejar en la seva illa! Com vaig envejar la seva sort! Així que ningú no se sorprendrà que hagi sentit l’impuls irresistible de posar en escena L’illa misteriosa i Dos anys de vacances»). Li agradaven més que el trist i amargat Robinson de Defoe, fins al punt que va escriure una de les seves novel·les com a homenatge, fent-la arrencar allà on acaba l’obra original: Segona pàtria.

Fritz, Ernest, Jack i Franz, els quatre fills de la família, juntament amb els seus pares, un pastor protestant expert en agricultura i una mare capaç de cuinar menges exquisides amb escassíssims mitjans, sobreviuen dos anys conreant camps, construint cases als arbres, cohabitant amb animals de tot el món (cangurs, pingüins antàrtics, elefants, llops i boes). Un èxit rotund del millor esperit emprenedor suís, fins al punt que quan tenen l’oportunitat de tornar a casa decideixen no abandonar la seva Nova Helvècia. Per què, si ara l’illa ja era casa seva?

Johann David Wyss, de Berna, pastor protestant i pare de quatre fills en la vida real igual que en la seva obra, va escriure la història, amb una clara vocació pedagògica i unes profundes conviccions cristianes. Amb un claríssim fons rousseaunià latent. La versió que coneixem és la que anys després el seu fill, Johann Rudolf Wyss, escriptor i folklorista, autor de l’himne suís, va tornar a reescriure i publicar. L’èxit fou immediat i ocupa des de llavors un lloc destacat entre les novel·les d’aventures de tots els temps, condemnada, però, a la secció de literatura juvenil, juntament amb Verne, Scott i Dumas. L’èxit no es perdona mai. I menys que enlloc, a la literatura.

Metàfora plàstica del heimat suís, els Robinsons suïssos no fan altra cosa que recrear el país que coneixen, la seva terra del Mittelland bernès. És un autèntic tractat de vida privada, encara vàlid avui. Mai una illa no fou tan útil per entendre un poble. Aquesta és la clau de la novel·la: la representació d’un món, l’al·legoria d’un esperit.

Exactament igual que el que signifiquen les illes suïsses. El país dels Alps i els grans llacs continentals, de feréstecs paisatges i verds inacabables, del Rin i el Roine, de l’Aare i el Limmat. La terra dels Grisons i del Valais, bressol de la reforma, el pacifisme i la neutralitat, dels grans capitals i dels rellotges, les xocolates i els formatges. Tots els tòpics imaginables sobre Suïssa sempre erren en l’essencial. Tant mirar cap amunt ens oblidem de mirar cap avall. Tant comptar quatre mils i sovint hem badat de fixar-nos a ran de terra. Tan aclaparats per la immensitat de Lémans i Constances i no hem estat atents al que teníem al davant. Unes petites llenques de terra que clapegen de tant en tant el blau marí profund de les gemmoses aigües dels llacs alpins. Són les illes d’Helvècia.

No surten en les guies de viatges, tossudament obsessionades a conduir els turistes als carrerons sense sortida de les caricatures (prat amb vaca, muntanya amb funicular, carrer comercial idèntic a tot arreu). I, en canvi, només en les illes de Suïssa podem entendre el caràcter d’aquest poble.

Sovint s’ha dit que la Confederació és en ella mateixa una illa enmig d’Europa. No deu ser, doncs, des de les seves illes i illots, a les entranyes de la seva ànima, on hauríem de buscar primer per mirar d’entendre’n alguna cosa?

En tres ocasions de la seva història, Suïssa, més que mai, es va convertir en una illa: el 1291, un petit illot democràtic de pagesos i camperols enclavat en una Europa feudal que es dessagnava; el 1848, una illa liberal que s’obria pas entre monarquies absolutes i conservadores, i el 1939, quan restà rodejada pels exèrcits feixistes i no va poder resistir el terror, cedint a la vergonya d’una neutralitat exquisida tacada de roig i negre.

Llacs i muntanyes. Però, sobretot, illes.

A l’illa de Werd s’hi arriba per una passera de taulons. És al mig del Rin, abans d’arribar als salts d’aigua de Schaffhausen i al davant mateix de Stein am Rhein. Des de les seves platges, «la pedra sobre el Rin» enlluerna. Però la bellesa medieval de Stein, trepitjada per hordes de turistes, s’amaga just el que cal des del riu.

Passar unes hores a Werd, sentir com el terra de fusta cruix al teu pas sobre el riu, visitar la capella del monestir i assistir a les oracions de les dotze, asseure’s en un dels bancs de l’illeta i fer el badoc, una hora i una altra, contemplant el Rin que tan suau avança cap als salts, és un espectacle d’una finor pulcra, tel·lúrica.

Set quilòmetres enllà de Werd, passats els salts, el Rin fa un dels seus girs més malenconiosos, que només repetirà, en una escala més panoràmica, a Basilea. Entre una doble corba, ocupant tot l’illot, el monestir de Rheinau, amb les seves torres bessones, és una de les joies del barroc suís i exemple perfecte de la Contrareforma. Com Sankt Gallen, al segle XVIII va ressorgir d’uns anys d’oblit. Però l’esplendor de daurats i querubins durà poc. Tot el que l’abat Gerold II va reconstruir, tornava a caure en la foscor: primer, tènuement, amb la invasió francesa; després, de forma definitiva, amb la dissolució ordenada pel cantó de Zuric el 1862. La decadència va continuar, i en els anys següents va convertir-se en un hospital i una clínica psiquiàtrica.

També a les petites illes d’Ufenau i Lützelau, situades al final del llac de Zuric, ja al cantó d’Uri, es pot visitar l’església de Sankt Peter und Paul. Van créixer igualment sota la protecció d’Einsiedeln i es van convertir en uns importants centres intel·lectuals en les bromoses matinades de l’edat mitjana. Deixades a la seva sort, el pes dels anys i la reforma les aniquilà. S’han convertit avui en uns plàcids llogarrets d’esbarjo, amb restaurant self-service inclòs, tot previst per fer-hi una costellada i passar l’estona amb els nens. Com l’illa d’Ogoz, al llac de la Gruyère, que encara conserva les restes d’un castell i una capella. I una situació privilegiada des d’on s’ensumen ja les fondues moitié-moitié que els restaurants de la ciutat despatxen vint-i-quatre hores al dia als turistes assedegats d’emocions fortes en ple mes d’agost.

L’illa de Saint Pierre, en canvi, al llac de Bienne, no té res a veure amb totes les anteriors. És la més gran de totes les illes suïsses. De fet, arran d’unes obres per controlar les aigües del Jura, va transformar-se en una península d’uns cinc quilòmetres de llargada. Inaccessible al trànsit i a les bicicletes, St. Peterinsel (Biel/Bienne és una de les poques ciutats bilingües de Suïssa) és una reserva natural, d’ocells i plantes, on encara queda algun racó, cap al tard, un cop la invasió de famílies torna a casa, per escoltar el silenci.

Paisatge mut, a redós de les muntanyes del Jura i dels Alps, que agradava tant a Goethe, l’emperadriu Josefina i els reis de Suècia i Baviera quan visitaven l’illa, però que sobretot va marcar per sempre un il·lustre ginebrí, Jean-Jacques Rousseau. St. Peterinsel guarda el record de l’exili de Rousseau en el seu propi país. Nascut a Ginebra, va viure a França però es va veure obligat a fugir a Suïssa, d’on acabaria expulsat, també. En la seva peregrinació per vil·les i ciutats de la Confederació va acabar trobant el seu jardí, la seva arcàdia feliç, a l’illa de Sant Pere. «Tornem a la natura», clamava Rousseau, en la seva lluita a favor de l’amor i la compassió. I Rousseau no va sentir-se mai tan a gust enlloc com a St. Peterinsel. Hi passà només uns mesos, però les descripcions que fa de l’illa reflecteixen un dolç i sentit enyorament:

«Souvent laissant aller mon bateau à la merci de l’air et de l’eau je me livrois à des reveries sans objet et qui pour être stupides n’en étoient pas moins douces. Je m’écriois parfois avec attendrissement: ô nature, ô ma mère, me voici sous ta seule garde; il n’y a point ici d’homme adroit et fourbe qui s’interpose entre toi et moi. Je m’éloignois ainsi jusqu’à demi lieue de terre; j’aurois voulu que ce lac eut été l’océan».

No escriurà Rousseau unes planes tan apassionades com a Sant Pere, un dels paisatges ideals on tenir temps per trobar en un mateix aquella part de la terra que la societat encara no ha empitjorat. Com és sabut, es refugià a Neuchâtel, lligada llavors al regne de Prússia. D’allà a Anglaterra i finalment a París, on va morir. Sempre recordaria aquells passeigs per St. Peterinsel com els moments en què més a prop va estar de la felicitat i de la seva natura estimada.

En honor seu, a Ginebra, un tros de terra al començament del Roine, quan surt del Léman, és avui l’illa Rousseau, amb una estàtua dedicada, i lloc de pelegrinatge de Gaziel en totes les seves visites a la ciutat de Fasquel. Una illa d’una estranya pau enmig del soroll dels cotxes que travessen el Pont des Bergues. No és l’única illa del Léman, n’hi ha una altra, l’illa de La Harpe, a Rolle, que és l’illa de Suïssa més peculiar: és la més petita (cent deu metres), es va crear artificialment i és l’única a la qual s’arriba amb pedals d’aigua.

Esclar que, posats a trobar illes curioses, la que queda al mig del Walensee, el llac de blaus obscurs on es reflecteixen les Churfisten i Flumserberg, és, sens dubte, la més extraordinària: a mercè de les crescudes, que la inunden periòdicament, manté una bústia de correus on, igual que qualsevol robinson, es pot deixar un missatge que serà llegit pel següent que arribi a l’illa. Schnittlauchinsel, paradigma dels paradigmes i d’illa enmig d’una illa. Com competir amb un illot on les ampolles amb els missatges dels nàufrags es llencen precisament a l’illa mateixa dins d’una neta i funcional bústia dels correus suïssos, a punt perquè el proper nàufrag pugui començar a llegir-los?

I encara faltaria parlar de tantes altres illes!

Tot va començar un dia d’estiu d’agost de 1291 al prat de Rütli, en una elevació a la vora de la riba del llac dels Quatre Cantons, quan els representants dels tres cantons fundacionals es reuniren per jurar-se fidelitat eterna. A poques milles de distància, les illetes de Seedorf, prop del monestir barroc de Saint Lazarus, avui il·luminades de nit amb uns fluorescents brillants i encegadors, n’eren les úniques i mudes espectadores.

10 de juny de 2007

EL PERQUÈ DEL CAPITALISME, SEGONS QUIM MONZÓ

L’any 1996, Quim Monzó declarava a El Punt: «No sé si semblaré una mica cursi o llepadet, però l’aire està ple de contes. Vas pel carrer i són a tot arreu. Ara bé, per tal de trobar on és el conte, certament has d’anar esculpint, treure tot el que és accessori, reduir l’aire fins al punt necessari. La meva obsessió és anar despullant, i per això la meva fascinació per la forma del conte».

I és que si l’aire està ple de contes, el capitalisme està ple d’aire. El segon mil·lenni l’ha enganxat en plena forma, amb uns pulmons saníssims i un tipus envejable. El capital és al 2007 el que Marilyn era als sostenidors als anys cinquanta. Cada dia més gran, grandiós, global fins i tot. Comunisme, socialisme, anarquisme o terceres vies, tant se val, la resta de sistemes econòmics s’han extingit a les UVI dels mercats financers, i el seu record ja ens porta als temps dels telègrafs, els zepelins i les fotos de color sèpia. El capitalisme ho ha arrasat tot.

Les preguntes són inevitables: què ha passat? Per què? Com hem arribat fins aquí? I encara Woody Allen n’hi afegiria una altra de més inquietant: què hi ha per sopar?

Algú va dir un cop que el capital ho ha comprat tot, fins el nostre silenci. Ha estat un procés èpic, tan apassionant com els sentiments estereotipats del nostre dia a dia, que Monzó desconstrueix en els seus relats. La seva ha estat una victòria esclatant i rotunda, encara que hagi calgut interposar, com afirma Latouche, «xarxes de seguretat» (rendes mínimes, subsidis, etc.) per esmorteir qualsevol opinió incòmoda, perpetuar-se en una lluita sense adversari i «colonitzar l’imaginari social compartit». Més planerament, el capital ha demostrat tenir uns budells capaços d’engolir-ho tot, i avall.

Recentment, Luc Ferry, filòsof i exministre d’Educació del govern conservador de Jean-Pierre Raffarin (i és que sembla mentida el que arriben a escriure els exministres), va publicar Aprendre a viure. Tractat de filosofia per a les joves generacions. Una de les tesis del llibre és que el capitalisme va inventar l’amor. Afirma Ferry que en l’Europa medieval la gent vivia en pobles i petites comunitats rurals, sota estrictes ritus religiosos. Quan el capitalisme va inventar l’assalariat, no es va adonar del que acabava de fer: els petits menestrals van anar deixant les seves comunitats d’origen per anar a treballar a la ciutat, i alhora s’emancipaven del pes de la tradició i de la religió. En altres paraules, van guanyar la llibertat. L’autonomia financera que va significar el capitalisme medieval va suposar que la gent es pogués casar amb qui volgués. La condició d’home modern està estretament lligada a aquest fenomen, l’aparició del matrimoni per amor. Sentiment que faria aparèixer també dos fenòmens desconeguts fins aleshores: l’amor pels fills i l’allunyament del fet religiós.

Era l’última dada que em faltava saber: l’amor apareix gràcies al capital, doncs. La darrera peça del joc. Ja no hi ha dubte, la resposta del perquè de tot plegat no es troba ni en l’aire —ple de poemes—, ni en el vent —col·lapsat de cançons—, sinó en el capital.

22 de juny de 2007

XOCOLATA SUÏSSA

La bona xocolata no té textura, brilla, i la seva pell reflecteix un aspecte suau, com de gasa i de seda.

Va arribar-hi tard, molt tard, a Suïssa. Colom, Hernán Cortés i els espanyols feia anys que, entre tast i tast, debatien si era un menjar dels déus o del dimoni. La primera notícia que es té a la Confederació d’aquell or negre és gràcies a Heinrich Escher, batlle de Zuric, que amb motiu d’una visita a Brussel·les, a començaments del XVIII, va tastar la xocolata desfeta. La beguda va fascinar-lo. Però no va ser fins al 1819 quan Louis Cailler va establir a Vevey el primer molí de xocolata cent per cent suís. Una mica més tard, el senyor Suchard fundà també la seva pròpia marca. No tardarien a sumar-s’hi els Peter (inventor de la xocolata amb llet), Kohler i Nestlé.

Mel, ametlles i, naturalment, xocolata. El Toblerone. Encara avui igual al que Theodor Tobler, de Berna, va inventar l’any 1909. Tres teories s’han aventurat per explicar la seva forma peculiar: la més decent, que tindria l’origen en les muntanyes (el Cerví, en concret); la segona, més pujada de to, que defensa que la forma s’inspira en les ballarines del Folies Bergère de París, on Herr Tobler va viure alguna vetllada memorable i els colors i les cames aixecades de les coristes en forma de ve baixa no només van servir per inspirar Toulouse-Lautrec; la tercera teoria, en canvi, porta al característic seny calvinista suís i apunta que el triangle caldria atribuir-lo al símbol de la maçoneria, atès que Tobler, entre visita i visita a París, cabarets i coristes, tenia temps de practicar la francmaçoneria. El nom, en canvi, és més fàcil d’explicar: només cal ajuntar Tobler amb Torrone.

El cas del senyor Lindt és igualment notable. Fill d’una família benestant de Berna, va estar sempre més interessat en la qualitat dels seus productes que a millorar el compte corrent del banc. Una actitud ben poc suïssa, val a dir. L’any 1879, gràcies a una nova tècnica amb la mantega de cacau, fabricà una xocolata que es fonia a la boca. Acabava de néixer la xocolata fondant. Mai va tractar d’expandir la seva empresa o augmentar-ne la clientela. Ell determinava a qui i a quin preu es venien els seus productes i punt. Però l’èxit de la seva xocolata aviat va ser famós arreu del país. Es va convertir en el pastisser de referència de la Confederació. La demanda va augmentar tant que es va declarar incapaç de satisfer-la. I va optar per vendre l’empresa al senyor Sprüngli i poder seguir inventant, tranquil, sense l’estrès de l’èxit, noves desconstruccions xocolateres.

Rudolf Sprüngli. Ell i el seu pare compren el 1840 una petita pastisseria en una plaça del centre de la ciutat de Zuric. Li canvien el nom i així, un matí ara fa cent setanta anys, els zuriquesos que passaven per davant d’aquella nova botiga, amb aparador a Paradeplatz i a la Bahnhofstrasse, no sospitaven que s’acabava d’inaugurar una de les grans institucions de la ciutat. Visitar Zuric i no deixar-se caure per la confiteria Sprüngli és com anar a Grindelwald i tancar-se tota la tarda mirant la televisió.

Rudolf va ser qui comprà Lindt (per un milió i mig de francs), però, curiosament, a la seva mort va dividir el negoci entre els seus dos fills: a un va deixar-li les dues pastisseries; a l’altre, la fàbrica Lindt-Sprüngli, que avui és una companyia amb trenta mil cinc-cents llocs de treball, deu mil milions de francs suïssos de beneficis i un nom conegut mundialment.

Més interessant és el cas del net de Rudolf que va heretar la botiga. Amb una filosofia més propera a Lindt que a la dels seus avantpassats, Richard Sprüngli no ha volgut mai sortir de Suïssa. Encara avui, als seus noranta anys, se’l pot veure a la confiteria de Paradeplatz o en alguna de les altres disset botigues que té per tot Suïssa. Gairebé hi treballen sis-cents empleats, amb una curiositat: darrere el taulell només despatxen dones. Herr Sprüngli és inflexible en aquesta qüestió. I en la qualitat dels seus productes: les seves trufes del dia es posen a la venda cada matí i les que no es compren al llarg del mateix dia es retiren dels prestatges al vespre.

No és estranya, doncs, la passió dels helvecis per la xocolata, fins al punt que una enquesta feta als nens suïssos d’edat preescolar a començaments dels noranta va assenyalar que la meitat dels enquestats creien que les vaques eren de color lila. Suchard va registrar la marca Milka (una paraula que combina llet i cacau en alemany) el 1901, i ben aviat va utilitzar una vaca a l’embolcall. Però la primera vaca era blanca. El 1930 es van passar a un santbernat, però el 1971 van tornar a fer servir la vaca com a símbol de marca i per als anuncis de la televisió van escollir-ne una de la raça Simmental, no només pel seu aspecte pacífic sinó també per la seva pell, clara i fàcil d’acolorir. Van pintar-la de lila amb un esprai. La campanya publicitària va ser un èxit rotund. Al llarg de vint anys, la vaca que feia de model va haver de ser substituïda unes quantes vegades, tot i que la més coneguda va ser l’Oreneta, que, enmig d’ovacions, va jubilar-se l’any 1990. La seva popularitat la va salvar de l’escorxador gràcies a una onada de protestes. Suchard va invertir uns sis mil francs l’any pel seu manteniment, fins que va deixar el món i les pastures. La jubilació bovina més cara de la història.

* * *

«Morir és traslladar-se a una casa més bella. Quan s’abandona el cos s’entra en una existència en què el temps ja no compta, o, simplement, ja no hi ha més temps, de la mateixa manera que tampoc no es podria parlar d’espai i de distància […]. En general, sou esperats per la persona que més estimeu. Sempre la trobareu en primer lloc. […] Després, una llum brilla al final».

La doctora Elisabeth Kübler-Ross, zuriquesa, amb vint-i-tres títols honoris causa al darrere, s’ha acabat convertint, entre l’escepticisme inicial i final de la comunitat científica, en la gran experta mundial de la tanatologia. El seu lema, «la mort, una aurora», té un deix de regust de tast de xocolata.

Des del bombó a la xicra calenta, una mossegada de xocolata suïssa és també l’entrada a un temps que ja no compta i a una llum que brilla al final. És el gust de Pestalozzi i Piccard, de Spyri i Zorn, del pont de pedra de Verzasca i de les termes de Vals, de Sankt Peter de Zuric i el Museu de la Reforma de Ginebra, del pont de la capella i el fossat dels ossos, de Constança i Friburg; la boca s’omple de sensacions i memòries, de Bullinger i Carles Borromeu, de Blocher i la Federació Anarquista del Jura, de l’Appenzell i de la pedra d’Unspunnen, de les illes suïsses i del Mönch, del romanx i de l’arpità, de Paracels i de Bertarelli, El llibre del meu pare i Guillem Tell, el federalisme i els refugiats i la Creu Roja; la llengua s’estremeix al primer tast de matances i guerres, de neutralitat i vergonya, de la comissió Bergier i de Maurice Rossel, Frankfurter i Wilhelm Gustloff, el suport a Franco i el business as usual; en alguns moments es perd el temps de vista, i en els somnis es veuen atrapats Castorp i Tartarí, Frankenstein i Pere, el pastor, Uorsin, Obèlix, Holmes i els Robinsons.

Aleshores la boca es fa flonja, plena de baronesses i burgesos, arxiducs i milionaris, evasors d’impostos i exiliats de fondes butxaques, les estrelles dels comptes corrents universals; els llavis s’humitegen, rojos, encesos amb el Cabaret Voltaire i els dadaistes, Bakunin, Lenin i Malatesta, la vaga general i els sionistes, Jeremias Gotthelf i els germans negres; els ulls semblen aclucar-se, recordant potser una baixada en trineus a Preda, un passeig a l’illa Mainau, al llac de Constança, un cafè a l’Odeon o un cervelat a la Bellevueplatz, de Zuric. Un mocador s’enduu el rastre del temps que no és temps, i amb el mocador també se’n van artesans i filantrops, emprenedors i savis, homes, tots ells, fidels al temple de la democràcia.

Arriba un punt que es veu brillar la llum al final, els Alps de Hodler i Segantini, les criatures de Giacometti i els colors de Klee, el Constança naufragant sota el Säntis, l’Eiger al mig d’un arc de Sant Martí, la passera de fusta de l’illa de Werd i Gruyère, el carrer buit, en l’últim alè del capvespre.

Però el darrer gust del paladar, aquell que sublima el moment, es produeix quan abans de passar cap a l’intestí, en un rotet gloriós, la xocolata emet el seu darrer crit abans de caure per l’abisme: Senior Executive Talent! Després, desapareix i mor.

30 de juny de 2007

Hem anat a la granja de l’Appenzell a comprar els últims formatges. I, com cada vegada, després ens hem atansat fins al turó que queda al darrere. Només aquí podíem dir adeu a Suïssa. Demà tornem a Barcelona.