21 de juny de 2006

LA PARET NORD DE L’EIGER

La paret nord de l’Eiger és la més famosa de tots els Alps. Ni el Cerví no li ha arrabassat la condició d’estrella de l’alpinisme. Un bloc de roca de 1.800 metres (tota la muntanya té 3.970 metres), recta i tallant com una navalla suïssa, amb allaus constants i un temps inestablement diabòlic.

Quan tots els cims dels Alps s’havien escalat, va començar l’alpinisme de dificultat i la conquesta de les últimes vies que restaven. «Els tres últims desafiaments dels Alps» foren la paret nord del Cerví, l’aresta nord de les Grandes Jorasses pel morrot Walter i l’Eigernordwand.

No n’hi ha cap que hagi superat les desgràcies que han acompanyat aquesta darrera, la paret nord de l’Eiger. Cap no ha gosat enfosquir la seva condició de muntanya de la mort.

En els dos primers intents d’escalada, tots els integrants de les cordades hi moriren, però fou l’agonia de Toni Kurz, el juliol de 1936, en la tercera expedició, la que va proporcionar-li per sempre la imatge més brutal i sagnant. L’aranya va treure tot el seu verí més mortífer.

Kurz, bavarès, i tres companys més (dos austríacs i un altre bavarès) comencen l’escalada el dissabte 18 de juliol. Tots són joves, el més gran té vint-i-set anys i Kurz, vint-i-tres. Fan bivac en un petit niu de roca sobre el Mur Vermell. L’endemà diumenge, continuen pujant. El temps no és especialment dolent. Avancen, però no prou, i han de fer una altra aturada just per sota del «bivac de la mort». Dilluns, dos integrants de la cordada intenten continuar però al cap de trenta minuts s’aturen. Decideixen tornar cap on els esperen els seus dos companys. L’expedició decideix abandonar. S’inicia el descens. Quan aquell dia finalment s’han de tornar a aturar només han pogut desfer tres-cents metres. L’Eigernordwand s’enfonsa encara nou-cents metres més avall. És la tercera nit que han de passar penjats a la muntanya. La roba, xopa, els cala els ossos. L’alè, gèlid i trist, els emboira les mirades. Callen. Les hores fosques passen a poc a poc.

En despuntar l’alba del dimarts 21, exhausts, tornen a començar la baixada. Els bancs de núvols s’obren un moment i la gent, que s’ha anat congregant als peus del Kleine Scheidegg, veu, a través dels telescopis, que tots quatre segueixen. Un clam d’alleujament i alegria s’alça a la vall. Però pocs minuts després esclata una tempesta. La força de l’aigua causa les primeres allaus de neu pols. El fred s’arrapa a la muntanya i fa aparèixer el gran enemic, el gel. El camí de retorn queda tallat. Cal prendre la decisió més difícil: el descens vertical, d’uns dos-cents metres de profunditat. El mateix lloc on fa uns mesos la segona expedició va perdre la vida. L’infern. La línia de caiguda lliure d’allaus de neu i pedres. Però no hi ha alternativa i s’hi encaren amb decisió.

Encara a la vall es viu un últim moment d’esperança quan a primera hora de la tarda se sent des del cor de la muntanya la remor d’una vella coneguda tonada tirolesa. Fa posar els pèls de punta aquella cançó que arriba de lluny, bressolada pel vent, fosa en l’enterbolida llum d’aquella tarda d’estiu als Alps. Són ells!

Però la força de la terra esclata de nou. L’aranya ha despertat i vol assegurar-se que es compleixi el seu veredicte. No hi haurà perdó. És qüestió de minuts que el cel s’ennegreixi i el vent bufi de nou. La natura s’ensenyoreix, brutalment i tràgicament, de la fondalada. Es desferma una caiguda imparable de roques i neu pols. Els cors dels que encara resten al Kleine Scheidegg s’encongeixen. Tots saben el que això significa. La platea del teatre emmudeix.

En aquest invisible joc que l’Eiger juga amb els muntanyencs encara hi ha lloc per a un dels epílegs més tristos, més dolorosos del muntanyisme modern. De nou s’obren les cortines de l’escenari i els espectadors assisteixen, esgarrifats, al desenllaç final. Només queda Kurz, colgat de la muntanya. Els seus companys han mort, arrossegats uns, escanyats altres, Eiger avall. Però Toni ha resistit, crida, i suplica auxili.

L’escena és patètica. Un home penja, a pocs centenars de metres de la vall, entre la terra i el cel, gronxant-se enmig de la caiguda de roques, sol, xop, mirant la mort cara a cara. Penjant d’un senzill anell de corda.

Els equips de rescat es posen en marxa i arriben a cent metres per sota de Toni. És tard i saben que aquella nit no poden fer res. Arriben crits d’ànim i suport, però són només paraules, i les paraules a l’Eiger ressonen buides i sense sentit. És quan diuen a Toni que resisteixi, que l’endemà al matí tornaran, que Kurz troba forces encara per pregar-los que no se’n vagin, que ja no pot més, que tem no poder aguantar la nit fosca que avança. Però se’n van. Se n’han d’anar. I L’Eiger l’abraça i se’l fa seu.

Toni Kurz resistirà encara aquella nit. Com devia ser aquelles hores de foscor? Què devia xiuxiuejar-li l’ogre? Per què el Mönch no es va moure ni intentà tornar a arrabassar-li aquella nova víctima, com havia fet tants anys abans amb la bella donzella? Què va fer, què va pensar Toni Kurz? Va resar, va somniar, aquella nit?

L’endemà al matí nous equips de rescat arriben a la zona. Aconsegueixen apropar-s’hi a trenta metres. Toni ja no pot moure el braç esquerre, congelat. Però encara durant tot el matí intentaran canviar el destí. Quasi sense forces però amb una voluntat de viure salvatge, Kurz i els seus rescatadors arriben gairebé a tocar-se. Queden a menys de quinze metres. Però Kurz està esgotat. És inconcebible com ha pogut resistir tota aquesta estona. Li demanen un últim esforç, estan tan a prop. Però un petit nus a la corda, un miserable i petit nus a la corda l’atura. Resta penjat de l’Eiger, de nou. Té temps encara de mirar els seus companys morts que resten colgats. I de girar-se, una última vegada, la darrera, cap als seus rescatadors. Mai no oblidaran aquells ulls que es tanquen davant seu, aquella darrera mirada neta i blava, com la punta del cim de l’Eiger.

La història d’un relat així només la podia escriure algú que també va penetrar en la teranyina dels Alps. Andreas Heckmair, alemany, i Heinrich Harrer, austríac, ho han fet en dos llibres que són un clàssic de l’alpinisme de tots els temps. Ells van ser dos dels quatre integrants de la cordada que, finalment, l’any 1938 feren el cim de la temuda cara nord. I hi plantaren la seva bandera, l’esvàstica nazi.

Tots els cims havien anat caient un rere l’altre. Només l’Eigernordwand resistia tots els intents. Fer el cim representava la glòria. I l’orgull nacional.

Heckmair i el seu compatriota Vörg començaren, dos anys després de la mort de Toni Kurz, l’ascens més important de la seva vida. Objectiu l’Eiger. Però el temps els feu recular just al punt on una altra cordada de dos austríacs, Heinrich Harrer i Fritz Kasparek, també intentaven l’escalada. En lloc de competir uniren esforços. I després de tres dies i mig a la paret, per fi, l’ogre fou vençut. L’Alemanya nazi ho festejà com un triomf heroic, gairebé wagnerià. Hitler mateix els condecoraria personalment. La fama ja no els deixaria mai: Heckmair es va fer guia de muntanya i visqué entre ascensions als cims i el seu alberg de Baviera; Harrer, que s’afilià al partit nazi, visqué una vida d’aventures que el portaren a l’Índia, on va ser fet presoner pels britànics un cop esclatà la Segona Guerra Mundial i fugí i arribà al Tibet. Foren set anys, que després es convertirien en un llibre i fa poc en una pel·lícula amb Brad Pitt.

22 de juny de 2006

ELS ALPS

Les muntanyes d’Helvècia no són un convidat de pedra. Des de sempre s’ha viscut amb els Alps. S’havien travessat en so de pau i de guerra, amb elefants i com a pelegrins, però mai havien estat les muntanyes mateixes «l’objectiu». Durant segles, aquests gegants foren temuts i reverenciats. Molt pocs tenien nom i els que havien estat batejats, com el mont Pilatus, prop de Lucerna, eren els més temuts de tots. La llegenda va portar Ponç Pilat a Suïssa i amb ell la prohibició de pujar-hi, excepte el Divendres Sant. De les muntanyes només en podia sortir perill i basarda. I dracs i ogres i mort.

Van ser els científics i els poetes els que primer entraren al cor de les tenebres. L’any 1723, Johann Jakob Scheuchzer publicava un primer tractat del massís alpí amb il·lustracions, però l’inici dels Alps com a entitat cultural pròpia té un nom i una data: Albrecht von Haller, 1732. El seu poema titulat justament «Els Alps» inicia el camí pel descobriment d’un món fascinant. Per primera vegada es feia literatura amb els Alps. El seu nom va començar a conèixer-se. El temor deixa pas a l’admiració. I l’admiració, a la passió desenfrenada.

El romanticisme va apoderar-se dels Alps i li va donar aquella forma que arriba fins a nosaltres. Sturm und Drang, tempesta i empenta. El sentiment i la fantasia desfermada enfront del classicisme i la raó. Herder, Schiller i Goethe. Una inèdita llibertat i sensibilitat recorre Europa a través de les seves obres. Expulsats de la naturalesa, l’ideal d’home rousseaunià troba en aquest moviment un punt de referència. Sovint tràgic, a voltes desesperat. Una paraula, romanticisme, associada primer a paisatges naturals que presenten un aspecte irreal i grandiós, assoleix després l’ànima, el sehnsucht, l’anhel i l’ànsia. L’experiència vital de sentir-se vulnerable davant d’una naturalesa devastadora, inassolible, destructiva.

Diu Rafael Argullol de la representació romàntica dels paisatges muntanyencs que genera un doble sentiment, abismal i melancòlic, de l’home dividit. Per un costat, a través de tortuoses valls i temibles allaus, apareix el poder de la naturalesa; per l’altre, en les seves immenses panoràmiques es materialitzen els somnis i les inquietuds de qui escolta l’estremidor silenci del món.

Quin escenari millor que els Alps per a un esperit romàntic? Millor encara, per a un esperit romàntic protestant? Caspar David Friedrich no va trepitjar mai els Alps suïssos, però el seu Der Watzmann, als Alps Bavaresos, transmet un realisme topogràfic. Els seus Penya-segats de l’illa de Rügen (conservat a la Fundació Oskar Reinhart de Winterthur) o el Caminant sobre un mar de boira produeixen una estranya sensació d’infinit, d’una naturalesa viva que s’entrega sovint a la mort. Um ewig einst zu leben, muss man sich oft dem Tod ergeben («Per a viure un dia eternament, hom sovint ha de rendir-se a la mort»). Depressiu, melancòlic, prototip de l’artista apassionadament romàntic, Friedrich, admirat pels reis prussians i el tsar de Rússia, amic de Runge i Goethe, va morir mig paralitzat i sol. Oblidat durant dècades, va haver de ser reivindicat pels surrealistes i recuperat finalment pels expressionistes.

De tots els gèneres en què es va expressar el Romanticisme, la pintura i el paisatge és, potser, el més brillant i complex. Ja Caspar Wolf havia iniciat un corrent que amb Friedrich esclatà i amb Turner va assolir una dimensió popular i universal. Pintà mai Turner un quadre millor que el d’Anníbal creuant els Alps? Tempesta, vent i núvols. Una paleta de foscos marrons i grocs daurats que malden per donar llum als grisos núvols. I les figures, a contrallum, els elefants convertits en formigues per expressar la grandesa de la naturalesa enfront de l’ésser humà.

Les estades de Turner a Suïssa estimularen la fascinació pels Alps. Als pintors s’hi sumaren aviat poetes (Wordsworth, Byron, Shelley, Goethe) i músics. Mendelssohn trià Interlaken, que visità sovint. Brahms hi estiuejà tres anys seguits, a prop del llac de Thun, on escriuria diverses sonates.

En paral·lel, els biòlegs i naturalistes s’adonaren també del món fascinant que amagaven les muntanyes. A Von Haller, el seguiran Pfyffer, creador del primer mapa en relleu d’una regió suïssa a gran escala; Horace-Bénédict de Saussure, «l’inventor» de l’alpinisme, que escalà el Mont Blanc armat d’un arsenal d’objectes científics, o Louis Agassiz, que posà les bases de l’estudi de les glaceres alpines.

Tot estava a punt per al començament de l’època daurada de l’alpinisme.

La bogeria per la conquesta dels cims dels Alps es va estendre arreu ben aviat. Fins al 1863, els britànics aconseguirien cinquanta primeres ascensions a les muntanyes suïsses. Un autèntic exèrcit que colonitzava les últimes terres desconegudes d’Europa. Smith, Wills (que pujà el primer al Wetterhorn) i, sobretot, Leslie Stephen, representen millor que ningú aquesta febre alpina. El darrer, sublimació del perfecte victorià, biògraf, autor de la Historia del pensament anglès al segle XVIII(1876) i Els utilitaristes anglesos, però sobretot del Diccionari de la biografia nacional, pare d’Adrian, Thoby, Vanessa i Virginia, Sir Leslie Stephen, ha tingut una influència enorme en la concepció moderna de l’alpinisme. El seu llibre The playground of Europe va marcar per sempre una nova idea: l’excursionisme com a gentleman’s sport.

El 1857, al peu del Finsteraarhorn, un grup d’anglesos decidien fundar The Alpine Club. Dos anys després ja comptava amb cent trenta-quatre socis i John Ball, naturalista, com a president. Les tensions entre els partidaris de la via cientifista i els estendards de l’alpinisme entès lúdicament i esportivament esclaten. Guanya Stephen. Els científics, entre els quals John Tyndall, aviat aniran abandonant l’entitat. Definitivament, l’alpinisme es converteix en un esport.

Són els anys que es funden la majoria dels més importants centres alpinistes europeus: l’austríac, el 1862; el suís (que en deu anys tindria ja més de mil cinc-cents socis) i l’italià, el 1863; l’alemany, el 1869; el francès (potser l’únic que ha mantingut una línia més científica), el 1874, i el català, el 1876, a través de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques.

El 26 de novembre de 1876, Josep Fiter junt amb quatre membres més, redactaren els seus estatuts —encara avui vigents—, que en el seu primer article diuen: «Amb el fi d’investigar tot quant mereixi la preferent atenció sota els conceptes científic, literari i artístic, en la nostra benvolguda terra, es crea una societat que es titularà Associació Catalanista d’Excursions Científiques».

César August Torras, Ramon Arabia, Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Miquel Utrillo, Santiago Rusiñol, Francesc Maspons, Joaquim Casas, Pompeu Fabra, van ser alguns dels noms dels primers temps. El 7 d’abril de 1890, sota la presidència d’Antoni Rubió i Lluch, l’ACEC es fusionava amb l’Associació d’Excursions Catalana i creaven el Centre Excursionista de Catalunya (CEC), unint-se així en una sola entitat les vessants culturals i esportives.

La Renaixença catalana no es pot entendre sense el CEC, peça clau d’un país que despertava i aspirava a un redreçament nacional. Les Bases de Manresa, el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la fundació de l’Institut d’Estudis Catalans, tots aquests esdeveniments cabdals tenen lloc a la seu del CEC, que es converteix en l’únic centre alpinista del món on la fidelitat a una cultura i l’arrelament a un país s’obren pas a través de l’excursionisme. Prop de les muntanyes, per sentir el batec d’una terra i el cant d’una nació.

24 de juny de 2006

FRANKENSTEIN I HOLMES

Vet aquí, doncs, que un dia algú de sobte s’adonà de la bellesa del paisatge, que els cims, aquells regnes del fred, de llegendàries catàstrofes i de pas arriscat i sovint mortal, podien ser admirats, que hi havia un món nou per descobrir al costat de la plana i de les valls. Per fi el paisatge es percebia ple i es vivia amb tots els sentits.

Sembla cada dia més incontestable que els Alps, com a concepte cultural, foren un invent anglès. Si fins al segle XIX eren «només» un obstacle que calia passar a dalt d’una mula, de pas cap a Itàlia, a partir del començament del XIX es produeix el descobriment de la glòria de la muntanya, de l’oportunitat d’una aventura, intel·lectual i emocional, d’una manera de viure. Són Wordsworth i Ruskin, amb Leslie Stephen, els primers a establir els fonaments de la Suïssa que ens ha arribat: postes de sol, llacs d’aigües blavíssimes, el muntanyisme com un fi en si mateix, Suïssa com el pati de jugar d’Europa. Però a aquests, diguem-ne, «intel·lectuals», els seguiran els primers turistes. Aviat es va dir que de vint estrangers a Suïssa, dinou eren anglesos. Thomas Cook va començar uns viatges organitzats que es van fer cèlebres i el 1868 la reina Victòria pujà al mont Pilatus dalt d’una mula. S’havien obert les portes perquè comencés el turisme de masses.

Però això no hauria estat res sense la imatge que la literatura britànica ens deixà del país. No es tracta només de Suïssa com el país on Dickens i Graham Greene viuran uns anys; sinó de Frankenstein i Sherlock Holmes. Per sempre més el llac Léman resta lligat a la nit de tempesta en què els Shelley, Byron i el seu metge Polidori s’entretenen jugant a monstres a la Villa Diodati.

La criatura, el monstre, que s’inventà Mary Shelley és obra de Victor Frankenstein, un estudiant de medicina ginebrí. A Ginebra el monstre assassina el germà de Victor i la seva promesa; als Alps, al Mont Blanc, es produeix la desconsoladora trobada entre la criatura i Victor; en el mar de gel de l’àrtic trobaran tots dos la mort. La crueltat, l’amor, la soledat, l’angoixa, el drama de Frankenstein no s’entendria pas sense la importància que la seva autora, de dinou anys!, donà al paisatge en el seu relat, un personatge més que acompanya els protagonistes cap al terrible desenllaç.

I on, si no a Suïssa, podia Holmes trobar el seu fat? És un relat estrany, «El problema final». Tot ell sembla només justificar-se per la necessitat inefable de trobar un lloc digne per a la mort del detectiu. I Conan Doyle, finalment, el descobreix:

«És, de veritat, un lloc que imposa terror. El torrent, crescut per les neus foses, cau en un tremend abisme del qual puja una pluja fina que ho embolica tot, com si es tractés del fum d’una casa que crema. El riu es precipita per un immens avenç limitat de roques negres i relliscoses que s’estreny en un pou d’incalculable profunditat, d’aspecte cremós i bullent, on el corrent fa un remolí en passar-hi. El continu moviment del verdós corrent caient des de dalt i l’espessa cortina d’aigua polvoritzada que no deixa de pujar des de l’abisme, maregen un home amb el seu clamor ensordidor constant».

Va ser en aquesta cascada, a Meiringen, des d’on al doctor Watson li semblà fins i tot sentir un crit quasi humà, un gemec que feia l’aigua en pujar des de l’abisme, on Holmes, abraçat a Moriarty, el Napoleó del crim, va morir el 5 de maig de 1881. Des de llavors, en el museu que porta el seu nom, els seus incondicionals seguidors es reuneixen cada any, el dia de la seva mort, en una jornada d’homenatge.

No és, per tant, el mite dels Alps, una creació anglesa? De fet, ja ho resumia perfectament Alfred Hitchcock parlant de la seva pel·lícula Agent secret, ambientada precisament a Suïssa: «Em vaig fer la pregunta: Què hi ha a Suïssa? Xocolata, Alps, danses folklòriques i llacs. Amb aquests elements típicament suïssos vaig ambientar la pel·lícula. Els llacs deuen ser allà perquè la gent s’hi ofegui, i els Alps perquè la gent es precipiti en els seus abismes».

28 de juny de 2006

ADEU ALS ALPS

S’acaben els dies de vacances a Interlaken amb la Carola i els nens.

Els Alps han assistit impàvids a l’apoteosi turística i a l’aparició del xalet suís, autèntica institució nacional. Tot el país s’ha sembrat de cases i hotels. Els Alps, convertits en must be, han obligat els vells romàntics a desar els seus paisatges feréstecs i sublims per deixar pas al turisme de masses. El camí que porta al Kleine Scheidegg és avui una cursa frenètica per evitar les trepitjades de japonesos, coreans i americans, i a estones cal aturar-se per deixar passar els que venen de tornada. Un dia algun turista serà atropellat.

Pitjor encara pagar el tiquet per al trajecte fins a la Jungfrau, «Top of Europe». Els turistes incauts s’hi deixen bona part del pressupost del viatge per arribar al cim, on et rep, sistemàticament, una boira permanent —excepte a Gaziel—. Al final, t’acabes fent la fotografia davant d’un pòster del cim un dia històric que va fer un sol esplendorós, mentre fora no s’hi veu un borrall a un metre de distància.

I així hem dit adeu al repòs honorable del vell monjo, ves per on, el cim que més ens ha atret. D’acord, el Mönch ha tingut una vida de hòbbit de la Comarca, lànguida i avorrida, mentre els seus veïns s’esgarrapaven per uns minuts de glòria; però no s’ha mogut de lloc, i això li ha permès sortir a totes les fotos. Ferdinand Hodler (bernès, com Von Haller), l’últim gran romàntic i paisatgista suís, el pintà, amb la Jungfrau i l’Eiger, envoltats de núvols —sabia el que pintava—. És un quadre de tons blavosos, amb els cims surant per sobre els núvols. L’any 2006 es va vendre a Sotheby’s per una xifra rècord de 4,83 milions de francs suïssos.

Però jo me l’imagino convertit en la famosa figura del monjo del quadre de C. D. Friedrich, davant del mar. A penes tres franges de diferent color per a la terra, el mar i el cel. Un esperit de místic solitari, un anacoreta de la paciència, un eremita del silenci. El Mönch, la muntanya, conserva encara aquell romanticisme decadent d’altres temps, mentre se sent una sonata de Brahms, enmig de la tragèdia oculta del paisatge.

1 de juliol de 2006

Vaig arribar l’endemà del dia de Reis de 2006, han passat gairebé sis mesos; han venut la meva empresa; el Barça ha guanyat la Champions; he visitat tretze dels vint-i-tres cantons suïssos i les ciutats de Lausana, Ginebra, Zuric, Basilea, Lucerna i Berna; he sobreviscut a base d’appenzell, gruyère i emmental; em miro el món de l’empresa com si fos una antologia de literatura catalana; Villa Jakobsbrunnen ha anat cobrint les branques pelades dels seus arbres centenaris; Catalunya ha decidit continuar sent una província d’Espanya pels segles dels segles.

Ah, i han arribat la Carola i els nens.

2 de juliol de 2006

Llegeixo aquest comentari de Le Corbusier referent al seu projecte «Une petite maison»: «Quand cette petite maison fut achevée, en 1924, et que mon père et ma mère purent s’y installer, le conseil municipal d’une commune proche se réunit et, considérant qu’une telle architecture constituait, en fait, “un crime de lèse-nature”, craignant par ailleurs qu’elle ne fit quelque émule (qui sait?), il interdit qu’elle fut à jamais imitée…».^[1]

Tenim casa nova, a Waldeggstrasse, 42. Totalment per sobre de les nostres possibilitats. Amb jardí i vistes a un turonet verd suís amb petita granja decorativa al damunt. És a Seen, una zona residencial al costat d’una via per a bicicletes i d’una altra per a transeünts. L’habitació que més ha sorprès els nens és el refugi nuclear, perfectament equipat. És una gran tranquil·litat saber que el món pot desintegrar-se d’un moment a l’altre però que nosaltres ens instal·larem al soterrani esperant temps millors. Per aleshores, confio haver après a tancar la porta blindada.

3 de juliol de 2006

Hem sopat sota l’arbre africà amb unes fulles de pàmpol enormes que presideix el jardí. Els nens jugaven a pilota. La Carola s’ha aixecat i ha caminat fins a l’estany amb tres nenúfars que hi ha al final, tocant a la tanca dels veïns. La Carola petita beu una llimonada gelada. La vida suspesa en el vaivé de les hores. Gronxant-se, com la meva feina mateixa.

4 de juliol de 2006

El nostre primer diumenge a la casa de Waldeggstrasse. Fa un dia radiant. La meva dona ha decidit que toca segar la gespa. Pensava que me’n podria alliberar, però ahir se’m va obligar a anar al garden i ens vam equipar de tot. En aquests moments estem en disposició de tallar tota l’herba dels dos cantons de l’Appenzell.

Devien ser quarts d’onze. Havia aconseguit guanyar uns minuts després d’esmorzar, però la Carola ha aparegut, inflexible, assenyalant-me el destí fatal. Si no es pot desobeir Herr Schultz, encara menys a ella. He plegat el diari i he sortit cap a la petita caseta de fusta on vam guardar tots aquells artefactes incomprensibles. Un parell d’hores després, llegides les instruccions i muntades totes les peces —feina que el fullet d’instruccions assegurava que es podia fer en deu minuts—, trencava el silenci profund que fins aleshores hi havia a la urbanització, en engegar el motoret de la màquina tallagespa. Ho havia aconseguit!

Potser van passar cinc segons —tot i que la meva filla gran defensa que van ser tres—. Els veïns del costat, que són una parella de jubilats, en pijama, han aparegut cridant, desencaixats i esveradíssims. M’han donat un ensurt de mort, perquè amb el soroll que feia aquell aparell no els he sentit fins a tenir-los gairebé al damunt. Les seves cares reflectien la ira d’unes quantes generacions d’avantpassats. I, clarament, he pogut adonar-me que algun rebesavi es devia haver guanyat la vida de mercenari per aquests mons de Déu.

Quan han deixat de bramar, encara fora de si, m’han dit, en un anglès semblant al meu, escàs de subtileses, que deixés de fer fressa immediatament o haurien d’avisar la policia, que els diumenges està prohibit fer qualsevol activitat que pertorbi el descans de tots.

M’he rendit de manera incondicional. Ho he guardat tot a la cabana i, esquivant la mirada de la Carola, he tornat a obrir el diari.

Definitivament, Borges tenia raó. Gent raonable. Cada dia m’agrada més aquest país.

5 de juliol de 2006

Dilluns. Surto de Waldeggstrasse a tres quarts de vuit. Agafo la bicicleta. Són deu minuts fins al despatx. No hi ha ningú. Bormann i Schultz han desaparegut i tothom tracta de guanyar-se un futur com pot, és a dir, a la desesperada. Obro l’ordinador. Emails dels amics de Barcelona, preocupadíssims davant de tantes incerteses. Hi ha com un vel plumbi de boirina baixa escampat per tota la companyia. No sé per què però teclejo Amat-Piniella al Google.

6 de juliol de 2006

EL MOMENT EXACTE QUE SUÏSSA VA DIR NO A JOAQUIM AMAT-PINIELLA

Desesperat, famolenc, Amat-Piniella no s’ho pensa dues vegades i creua la frontera d’Alsàcia amb Suïssa aquell estiu de 1940. S’endinsa a les muntanyes del Jura. Són les primeres hores en llibertat des que fa quasi un any, el juliol de 1939, va travessar la frontera dels Pirineus, rumb a l’exili.

Manresà, intel·lectual, escriptor, crític de teatre i música, autèntic agitador cultural, fou també secretari personal de l’alcalde de Manresa i actiu dirigent d’ERC al Bages. Va fer-se voluntari de l’exèrcit de la República i la desfeta l’agafà amb vint-i-sis anys i un futur evaporat. Va passar pels camps d’Argelers i de Sant Cebrià fins que va ser mobilitzat com a treballador forçós de la IX Companyia de Treballadors Estrangers a Lorena, prop de la línia Maginot.

La muralla de forts i galeries que havia d’impedir l’avenç alemany va resultar d’una fragilitat gairebé de porcellana. França s’ensorrà com un castell de cartes, envoltada per les divisions alemanyes. París queia uns dies després. I Amat-Piniella veia en la fugida a Suïssa un refugi, potser l’únic possible. Quan els alemanys irromperen en aquella zona, Amat tirà cap avall, seguint la mateixa línia Maginot, fins a arribar a la frontera amb Suïssa. Desarmat, amb l’uniforme de color blau cel del temps de la guerra del catorze, Amat-Piniella va entrar al Jura.

Puc imaginar-me l’esperança d’Amat, l’alleujament de tantes i tantes pors i misèries sofertes, l’alegria d’una llibertat per fi retrobada! Com Amat, milers de persones van provar, al llarg de la guerra, d’entrar a Suïssa. La majoria, soldats dels exèrcits d’ambdós bàndols, però també centenars de milers de jueus que intentaven escapar d’una mort segura. Al voltant de tres-cents mil refugiats van trobar en l’acollidora Suïssa l’asil que buscaven. Entre ells, més de seixanta mil nens de països en guerra i vint-i-un mil jueus. Però també Suïssa, l’orgullosa Suïssa d’un passat llarg i ric en tradició humanitària, no acceptarà pas tots els que intenten escapar de la mort. Milers i milers de refugiats seran rebutjats o deportats: jueus, supervivents polonesos i russos dels camps de concentració, francesos i italians que fugen de l’ocupació nazi, republicans catalans i espanyols. Un rebuig que enfrontava aquells homes i dones a un no futur, a un no destí.

«El bot està ple» o «l’humanitarisme no pot estar per sobre dels interessos nacionals» són algunes de les frases que s’atribueixen a Heinrich Rothmund, el cap de policia suís d’estrangers i l’home que va demanar a les autoritats alemanyes, l’any 1938, que introduïssin el segell amb la lletra J als passaports dels jueus provinents d’aquell país. Rothmund ha protestat tota la vida per aquesta macabra paternitat que l’acompanya quan ell, afirma, només volia impedir que Suïssa fos inundada per gent «no assimilable».

Per sobre, doncs, de qualsevol altra crítica o anàlisi de l’actuació de Suïssa durant la Segona Guerra Mundial, la política sobre els refugiats és la que més destrossa la imatge del país. Els responsables suïssos coneixien amb prou antelació i nivell de detall les intencions del règim nazi. Sabien també perfectament que la Confederació disposava de prou recursos per acollir un nombre més gran de refugiats. I no van fer res.

Preciso, l’estat suís no va fer res. I en canvi, cal remarcar-ho, molta gent del poble, valerosament i amb un risc altíssim, sí que procurà per tots els mitjans donar suport, ajudar o amagar tots aquells éssers desesperats que només tenien una possibilitat. El poble suís era palesament favorable a les tesis aliades (tot i que una part important pertanyien a la mateixa «cultura germànica») i el partit feixista d’extrema dreta amb prou feines tenia dos mil cinc-cents afiliats, i es va prohibir l’any 1939.

Deia Montserrat Roig que havia conegut molts presoners catalans, havia vist reaccions i actituds diverses davant de la deportació nazi i les seves conseqüències, «però foren els ulls terriblement cansats de l’Amat-Piniella allò que més coses em van saber dir del que havia significat l’infern nazi». Uns ulls que van veure el rostre de la mort, dia rere dia. Amat-Piniella va explicar-ho en un dels llibres catalans més emocionants que jo he llegit: K. L. Reich, «Konzentrations Lager Reich», el segell que duien estampats tots els materials existents en un camp nazi. Les sigles de la misèria i la mort, del feixisme i la dictadura.

A la mateixa dissort van ser condemnats tots els que en els passos fronterers suïssos del Rin i dels Alps eren retornats als seus països d’origen. Més patètic encara, aquells policies i funcionaris de fronteres que van mantenir una actuació tèbia o condescendent van ser represaliats. Paul Grugien, cap de policia cantonal del cantó de Sankt Gallen, contravenint ordres superiors, va deixar entrar a Suïssa tres mil refugiats jueus. Va ser expedientat, acomiadat, i va morir sense conèixer la seva rehabilitació, que arribà tard, massa tard.

Suïssa mira avui, amb amarga tristesa, un passat obscur, de pors i covardies, i descobreix que, al segell amb la J dels passaports dels alemanys jueus, cal sumar-hi el tancament total de fronteres del 1942 i que la comunitat jueva havia de «pagar-se» els costos que causaven els seus germans acceptats pel país; que el govern suís va censurar sovint a la premsa (que es va mantenir sempre del costat dels aliats) notícies sobre atrocitats comeses a jueus europeus; que les ordres a la policia de frontera eren tan terminants com la que es cursà l’agost de 1941 ordenant el rebuig de tots els visats dels no aris o el setembre de 1942: «Tots els jueus francesos cal que siguin retornats, sense excepcions».

Joaquim Amat-Piniella dedicà K. L. Reich a dues persones que van ser molt importants per a ell: Pere Vives i Clavé, autor de Cartes des dels camps de concentració, amic íntim amb qui va compartir l’estada a l’exili francès i després a Mauthausen, fins que morí, com a conseqüència d’una injecció de benzina al cor, i el comandant americà que alliberà el camp de Mauthausen. En el pròleg que la censura franquista no va permetre incloure en les primeres edicions del llibre, Amat hi va deixar escrit:

«Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríada de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols antifranquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres…».

7 de juliol de 2006

«De totes les nacions neutrals, Suïssa té dret a la més alta distinció. Ha estat l’única força internacional que connectava les horriblement enfonsades nacions amb nosaltres. Què hi fa que no hagi estat capaç de donar-nos l’avantatge econòmic que desitjàvem o que n’hagi donat massa als alemanys per garantir la seva pròpia supervivència? Ha estat un país democràtic que lluitava per la llibertat, amagant-se en les muntanyes i valls per a la seva autodefensa i el seu pensament estava, a pesar de la seva raça, llargament a favor nostre» (Winston Churchill).

«Cada vegada que els suïssos hi donen un cop d’ull, troben més diners i més comptes [dels jueus]» (Alfonse D’Amato, senador dels Estats Units).

«Crear futur significa recordar» (Jean François Bergier, president de la Comissió Independent d’Experts Suïssa, Segona Guerra Mundial).

8 de juliol de 2006

LA COMISSIÓ BERGIER: EL DESPERTAR DE LA MEMÒRIA D’UN PAÍS

El país despertava a cops de peu, a mitjans dels anys noranta, d’una llarga història idealitzada de mites nacionals, del general Guissan i la mobilització general del país (quatre-cents trenta-cinc mil soldats d’una població de poc més de quatre milions); de la resolució nacional a lluitar i resistir fins a l’últim pam de muntanyes; de l’illa democràtica encerclada per les dictadures feixistes; del país que, posats a prova els seus set-cents anys de llibertat, federalisme i neutralitat, en el moment més difícil de la humanitat, va saber resistir i salvar els valors occidentals més preuats. I la seva independència. Una memòria col·lectiva idealitzada, que havia quedat congelada quan el teló d’acer de la Guerra Freda es va abatre també sobre Suïssa. Durant tots aquells anys gairebé no van existir ni estudis ni crítiques sobre el passat de la Confederació. Progrés i realpolitik emmordassaven el passat. Però a mitjans dels anys noranta la pressió internacional, sobretot americana, va capgirar la situació: els ulls del món es posaven sobre aquest país i les catifes que durant anys havien romàs esteses en els bancs privats, companyies d’assegurances i indústries s’aixecaven i es feia dissabte. La bugada enfrontaria una nació sencera davant d’una realitat ben distinta.

Enmig de les pressions dels lobbies jueus, de l’administració Clinton, del boicot i de l’amenaça de revocar les autoritzacions dels bancs suïssos a operar als Estats Units, del clam universal que es preguntava què havia passat realment, de les primeres crítiques internes que des de la mateixa Suïssa s’alçaven amb més i més força demanant només saber i conèixer què havia passat, el Consell Federal es veia obligat a nomenar una comissió d’experts independents, formada pels més prestigiosos historiadors suïssos. Alhora, bancs i companyies d’assegurances, veient l’amenaça creixent d’un desprestigi que amenaçava globalment la imatge de les seves empreses, arribaven a un acord amb els advocats representants de les víctimes i entitats jueves de tot el món. Un tuf de sordidesa que durant anys havia anat podrint-se en els soterranis de la Bahnhofstrasse i de Paradeplatz sortia de les clavegueres als carrers. I el país, acorralat, no va poder escapar-se’n. La ferum era insuportable.

Amb un valor que honora el país, i que, per exemple, Espanya tristament desconeix, l’Estat suís va encarregar a finals dels anys noranta a un equip independent d’historiadors l’anàlisi del comportament del país durant aquells anys, des de molts punts de vista. La comissió Bergier, que va prendre el nom del seu president, va enterrar per sempre el món idíl·lic d’herois i Guillem Tells per enfrontar el poble suís, cruament, cara a cara amb el malson:

«en tancar d’una manera cada vegada més severa les fronteres, en entregar els refugiats sorpresos quan passaven clandestinament a Suïssa als seus perseguidors, en aferrar-se massa temps a aquesta actitud restrictiva, s’entregà els éssers humans a un destí tràgic. Ens cal mantenir l’afirmació, potser provocadora en forma, però conforme amb la realitat: la política de les nostres autoritats va contribuir a la realització de l’objectiu nazi més atroç, l’Holocaust».

La comissió Bergier, en un treball que va allargar-se cinc anys, va trillar la història dels anys 1930-1945. Acusada per la dreta suïssa d’una visió tendenciosament crítica cap al país, són, precisament, aquests retrets el que la fa modèlica i exemplar. Sense contemplacions amb les elits suïsses (polítiques i financeres), la comissió va tractar sobretot de tres punts: la política vers els refugiats; les relacions econòmiques entre la Confederació i Alemanya, i la discussió sobre el possible perllongament de la guerra pel suport suís.

9 de juliol de 2006

LA CREU ROJA ENTRA A THERESIENSTADT

Avui, que és un dia de silenci managerial al despatx, m’he entretingut, acabat l’horari laboral, a resseguir la història de Maurice Rossel, jove metge suís, delegat de la Creu Roja Internacional a Berlín. Va visitar Theresienstadt/Terezín, avui territori de Txèquia, el matí del 23 de juny de 1944. Per primer cop, el règim nazi consentia una visita d’inspecció a un camp de concentració.

L’acompanyaven dos representants de l’ambaixada danesa, un comandant de les SS i el responsable jueu del camp. La pressió dels governs danès i suec, i les informacions que la Creu Roja havia rebut de la sort dels jueus europeus, havia acabat obligant el règim nazi a acceptar la visita.

Durant més de tres hores Rossel es va passejar pel campgueto. Sorprenentment, i a pesar dels rumors que els havien portat allà, en plena guerra mundial, a escasses setmanes del desembarcament aliat a Normandia, veu «una ciutat que viu gairebé amb normalitat, una ciutat jueva extraordinària; esperàvem una cosa molt pitjor». Jardins i parcs de joc encerclats de flors i gespa verda, un pavelló de concerts on s’assaja el rèquiem de Verdi, un teatre, una escola, una biblioteca i botigues. Passen davant una sinagoga. El camp és espaiós i ampli, la gent camina, el saluden amablement, un grup arrenca una cançoneta, uns nens aturen la comitiva i li demanen al comandant: «Oncle, vine a jugar amb nosaltres, vinga!», i quan aquest diu que no pot i que els vol donar unes llaunes de sardines que porta a les butxaques, els nens fan, enfadats i amb veu cansada: «Sardines? No, un altre cop sardines no!». Dinen a la cantina, on unes cambreres amb bata blanca els serveixen dos plats i postres i encara, fent el cafè, senten com un grup de treballadors se’n van xiulant cap a la feina.

Rossel surt satisfet de la visita. Igual com va sortir de la visita que va fer a Auschwitz el 1943, quan aquest camp de la mort ja treballava amb plena eficàcia. S’hi va presentar sense avís previ i, tot i que llavors no el deixarien entrar, va tenir l’oportunitat de parlar, educadament, amb l’elegant director del camp. També va sortir-ne impressionat. Tampoc allà no va trobar Rossel cap violació de les convencions de Ginebra, encara que va deixar apuntat que havia vist alguns presos esquelètics «que només eren ulls».

L’informe final de Theresienstadt, l’esforçat Monsieur Rossel l’acompanya d’unes fotos d’uns nens jugant al parc i el tanca dient: «Si aquest informe ajuda a revelar en alguna mesura el misteri que envolta el gueto, s’haurà acomplert l’objectiu». Dies més tard, el portaveu del Reich, emparat en la imparcialitat i objectivitat de Rossel i la Creu Roja, proclamava a tot el món la justícia i dignitat amb què Alemanya estava tractant els jueus, i denunciava la propaganda insidiosa que l’enemic estava fent en contra.

Rossel va preferir creure el que li ensenyaven. Col·legi, teatre, sinagoga i ell acceptà que eren col·legi, teatre i sinagoga. I tanmateix, només li calia obrir una porta.

Les preparacions per a la visita al camp havien començat a la primavera. Una impressionat maquinària d’engany es va posar en marxa: es van restaurar els pavellons, es va plantar la gespa (que es regava tres cops al dia), es van canviar els noms dels carrers, van ensinistrar-se els nens… El món havia de conèixer Theresienstadt, la «ciutat que el Führer havia ofert als jueus». Poques setmanes abans de la visita, van ser organitzats tres transports cap a Auschwitz amb vells, malalts i orfes. Un, el 15 de maig, amb 2.503 presoners; el 16 i el 18 de maig, els altres, d’uns dos mil cinc-cents deportats cada un. El decorat estava a punt per a la visita de la revetlla de Sant Joan.

Per què va callar, la Creu Roja? Per què va tardar cinc dècades a obrir els seus arxius? Per què no va ser fins l’any 1997 que el seu aleshores màxim representant no reconeixia el fracàs moral d’aquesta institució en la lluita contra l’Holocaust? Existeix una interminable biblioteca de llibres que documenten la passivitat de la Creu Roja en el tema de l’Holocaust; consten desenes de denúncies d’assassinats de jueus adreçades a ells, desestimades sense cap altre comentari. «Moralment, hauríem d’haver parlat. Però què hauríem guanyat en la pràctica si ho haguéssim fet?». Sovint aquesta ha estat l’excusa posada. S’al·lega, a més a més, que la denúncia de la Creu Roja hauria impedit, o com a mínim hauria posat en perill, seguir atenent els milions de detinguts i deportats que, és cert, la Creu Roja va atendre durant la Segona Guerra Mundial en territori alemany. Alçar la veu podria haver compromès també la neutralitat de Suïssa, convertida la Creu Roja en un apèndix més del país. Obrir la porta, segons ells, era encarar-se a un abisme.

Contra aquest argument, però, cal deixar clar que un clam ferm i inequívoc hauria d’haver obligat els aliats, per la pressió mundial, al bombardeig de les vies de tren que portaven als camps de la mort. Durant força temps els governs de Washington i Londres van estudiar aquesta possibilitat. La consigna de «primer, la victòria» ho va impedir. Una posició pública i oberta de la Creu Roja no ho hauria convertit en inevitable? Però no ho va fer. O no almenys amb la contundència amb què en aquesta lluita entre el bé i el mal ho requeria. I va preferir no obrir la porta.

Theresienstadt va consistir en una colossal i cínica maniobra d’engany i desorientació. En paraules d’Eichmann, Theresienstadt havia de servir per «guardar les aparences». Però és molt més que això. Auschwitz no es pot imaginar sense Theresienstadt.

«Ambdós llocs», en paraules d’Adler, «representaven els extrems oposats del sistema esglaonat i desigual del genocidi dels jueus europeus. Per un costat, l’aparador real d’un assentament jueu fictici; per l’altre, la fàbrica d’extermini portada a terme a escala industrial. Theresienstadt era una “comèdia de màgia”. Però per als presoners que havien d’actuar en aquella comèdia, Theresienstadt era el lloc més real que hom pot imaginar-se, el lloc d’una vida propera a la mort».

Quaranta-cinc anys més tard, Claude Lanzmann, l’autor de la imprescindible Shoah, va filmar una entrevista amb Maurice Rossel. Va titular el documental Algú viu que passa, la imatge que es van endur els presoners del camp d’aquell representant de la Creu Roja que treia fotos dels nens jugant enmig d’aquell decorat de mort. Rossel, que a la pel·lícula és un gentleman de setanta anys suïssament civilitzat, roman impassible durant tota la filmació, emparat en la cuirassa del funcionari perfecte, assegurant que tornaria a emetre el mateix informe a la vista del que va veure, i encara retraient i traslladant als presos el seu servilisme i la seva passivitat.

«Claude Lanzmann: Vostè se’n penedeix, avui, d’aquell informe?

Dr. Rossel: No veig com podria haver fet un informe diferent. Avui el tornaria a firmar.

Claude Lanzmann: A pesar de saber tot el que li he dit?

Dr. Rossel: Sí, esclar.

Claude Lanzmann: És a dir, que el van enganyar completament…

Dr. Rossel: Sí, però…

Claude Lanzmann: I que la realitat era…

Dr. Rossel: …era…

Claude Lanzmann: …un infern. Vostè no diu que fos el paradís, d’acord, però el seu informe és de color de rosa.

Dr. Rossel: Sí».

13 de juliol de 2006

BUSINESS AS USUAL

Temps excepcionals suposen negocis excepcionals. Amb aquesta moral les finances suïsses afrontarien la guerra. Rodejada, els confederats necessitaven les potències de l’Eix per sobreviure. Però la «cooperació», reconeix la comissió Bergier, fou excessiva. L’informe esmenta els enormes crèdits acordats per Berna a Alemanya i Itàlia, la venda d’armes, el trànsit ferroviari entre Alemanya i Itàlia (que va permetre traslladar cent vuitanta mil treballadors italians). Però també la rendició de les asseguradores suïsses (que els anys de la guerra tenien en el mercat alemany una presència destacadíssima), pagant les indemnitzacions de les assegurances de vida dels jueus a l’Estat nazi alemany; les sospitoses compres d’or; la utilització d’esclaus en les filials suïsses a Alemanya i la substitució de treballadors jueus per aris rossos, dutxats i ben pentinats; l’estret comerç amb l’art nazi saquejat, fent de pont amb els marxants internacionals.

Emparant-se en la neutralitat, que curiosament servia, sobretot, per no haver d’assolir uns compromisos humanitaris més grans, especialment en el cas dels refugiats, Suïssa mirava cap a una altra banda. Justificant que el negoci és el negoci, exclosa qualsevol moral ètica, el business as usual va ser una mascarada macabra, un iòdel tristíssim i fosc, que penetrà en les valls alpines i que va trencar el cor de molts.

Només en dos punts la comissió Bergier afirma amb contundència la falsedat de dues de les imputacions més greus que s’han fet a Suïssa pel seu paper a la Segona Guerra Mundial: no, Suïssa no va ajudar a prolongar la guerra, i no, cap tren nazi travessà el país amb jueus italians camí dels forns.

Cal fer una menció especial al paper dels bancs i companyies d’assegurances. Hitler sabia que l’or era l’eix de la guerra moderna. Només amb l’or es podia comprar tot el que necessitava la màquina de guerra alemanya. I la rapinya fou devastadora. Com depredadors, els alemanys van saquejar tots els territoris ocupats (bancs centrals, caixes fortes, joieries, béns privats…). I a partir de l’any 42, arrasades les mines, van trobar unes noves vetes: l’or dels presoners assassinats. Dents, anells, braçalets, rellotges… tot es fonia i s’enviava al Banc Central de Berlín.

Or… o francs. La moneda suïssa va esdevenir, durant la guerra, l’única divisa convertible. L’única amb la qual comprar a Espanya, Portugal i Suècia les matèries primeres que necessitaven els nazis. El triangle és d’una perfecció diabòlica: els alemanys canvien l’or robat per francs; amb aquests francs, compren les primeres matèries als països neutrals, i els espanyols i els portuguesos venen aquells mateixos francs per l’or que resta a les cambres dels bancs helvètics. Un triangle blanc i net, netíssim. El primer blanqueig de diners a escala mundial.

Les portes de les grans banques de Zuric, Basilea i Ginebra van restar obertes sense problemes durant tots els anys de la guerra, però van tancar-se amb un clanc ensordidor després que es disparés l’últim tret. Tan impenetrables com la cara nord de l’Eiger, durant anys els bancs suïssos (i en concret, l’UBS i Credit Suisse) van rebutjar les peticions que rebien de les famílies de les víctimes de guerra i l’Holocaust.

I tanmateix, fins i tot les cambres cuirassades de la banca suïssa tenen alguna escletxa. L’any 1962, van reconèixer haver trobat dos milions de dòlars en «comptes dorments» relacionats amb la guerra. El 1965 la xifra va pujar a 31,4 milions. L’any 1997 ja eren 1.872 comptes per un valor de quaranta-quatre milions. L’onada de rebuig que va sacsejar el món polític i financer a mesura que s’anaven coneixent tots aquests fets va desvelar la urgència del pràctic sentit suís de fer negocis. Calia assolir un compromís amb els americans i els familiars de les víctimes. I el 1999, van aparèixer trenta mil comptes (als quals cal afegir-ne cinc mil més extres el 2005). L’escàndol va forçar un acord històric: els bancs suïssos van constituir un fons de més de mil milions de dòlars per fer front a les reclamacions de familiars. Aquests són els números de la vergonya: dels trenta-un milions del 1965 als més de mil milions de dòlars del final del mil·lenni. Sempre havien estat allà. A la vista dels pulcres i competents empleats que any rere any repassaven els balanços i arrodonien els números, i a les sales dels consells d’administració, on, acabat cada exercici, els comptes de pèrdues i guanys els retien homenatge. Però ningú no havia volgut obrir cap porta.

Excepte Christoph Meili, guàrdia jurat de l’UBS, que una nit de 1997 va veure com en un soterrani es destruïen documents relatius a l’Holocaust. En va poder recuperar alguns i els va fer arribar a la justícia. Suïssa es va veure obligada a promulgar una legislació de control i salvaguarda i Meili a demanar asil als Estats Units, convertint-se en el primer suís asilat als EUA.

Mentrestant, també les asseguradores miraven dins les calaixeres i els arxius més polsosos i secretament ben amagats. Als anys trenta, a l’Alemanya de les primeres lleis racials de Nuremberg, les filials suïsses de Zuric, Winterthur i Swiss Life no van posar cap obstacle a la seva immediata incorporació als seus contractes i condicionants. L’ètica es perdia en la lletra petita i la moral es guardava per a altres ocasions. Moltes companyies, sense immutar-se, van aplicar el decret de confiscació de l’Estat alemany de les assegurances dels clients jueus. D’altres, la minoria, van emetre unes dèbils protestes i van acabar actuant com la resta. El final de la guerra va portar al mateix mur infinit i infranquejable. Temps de boira, a les institucions financeres suïsses aquells anys. I de forats negres. Al cap d’un temps, però, també van aparèixer, de sobte, les primeres llistes de prenedors d’assegurances víctimes de la repressió feixista. I els seus beneficiaris. Cinc-centes mil pòlisses s’han identificat com a possiblement relacionades amb l’Holocaust. Cinc-centes mil! Les indemnitzacions abonades: quatre-cents seixanta-cinc milions de dòlars. De moment.

14 de juliol de 2006

El professor Bergier, un home honest i recte, va acabar un discurs a la Universitat de Zuric, davant de centenars d’estudiants que l’escoltaven, esglaiats en comprendre què hi havia al final del túnel del llarg hivern suís de la guerra, dient: «La restitució és també la de la memòria. I la memòria és la manera de fer justícia a totes les víctimes. I, sobretot, un servei a la col·lectivitat».

15 de juliol de 2006

Actualitzo la situació:

«Schultz ens havia citat per aquest matí, després de setmanes en què el silenci es tallava amb navalles suïsses.

»L’estiu li ha provat. La cabellera està més blanca que mai i la camisa de rosa pàl·lid ajuda a donar llum a un cutis treballat pel sol mil·límetre a mil·límetre. Només hi ha un problema de tenir una reunió amb Schultz en ple juliol: el seu consum d’aigua es multiplica i els viatges al bidonet del corredor són continus.

»Tot està sota control, gràcies a Déu i a Herr Bormann. Respirem. És una fusió entre iguals i no hem de témer cap conseqüència. S’estan fent bé les coses, encara que no li sigui possible, entenguem-lo bé, donar-nos-en detalls.

»El meu company xinès del SET i jo hem escoltat amb atenció i a la quarta visita al bidonet hem gosat preguntar-li com veia el nostre futur, més enllà que fóssim uns talents sense feina.

»No m’ha semblat que li fes gaire gràcia però potser era el meu globish. Ha comentat que ja tenia detalls concrets. El xinès col·laborarà en els equips de coordinació informàtica que s’impulsaran entre Walderberg i IXI. Pel que fa a mi, tinc dues opcions.

»Ha costat encara un altre viatge, aquest cop a revisar els emails, però al final m’ha fet el següent plantejament: estava en marxa un projecte al més alt nivell, que suposaria una revolució en el món dels negocis de gestió d’actius financers; ell, Schultz, en seria el màxim responsable; l’altra opció seria incorporar-me també en els equips d’integració que conjuntament anaven a posar en marxa Walderberg i IXI, com a representant de la nostra Head Office en l’equip del Market Unit Espanya.

»Un, representava la innovació; l’altre, la rutina i l’acomodament. En el primer treballaria amb ell; en el segon, amb un nou equip. No li he donat temps de reacció i, d’una revolada, aixecant-me abans que ell, que ja tornava a tenir set, li he dit que me n’anava a integrar».

17 de juliol de 2006

EL BÚNQUER DOMÈSTIC

He investigat a fons el Schutzraum, el búnquer que tenim a casa. Està construït amb parets de formigó armat. Disposa de sis llits en una llitera de prestatgeria metàl·lica i un vàter, que s’ha de muntar. Té una bomba d’aire i un filtre contra els agents químics i biològics que s’activarà elèctricament o, si falla el corrent, de manera manual. Tant se val, en ambdós casos les probabilitats d’entendre les instruccions són nul·les. Són vuit metres quadrats de superfície i uns disset metres cúbics de volum.

Resulta sorprenent constatar que les parets del Schutzraum normal per a la població tenen trenta centímetres de gruix però les dels llocs de comandament militar han de ser de cent trenta centímetres. És a dir, els generals suïssos tenen tots els números per quedar-se sense població a la qual defensar.

L’important, però, és com funciona el moment crític: sentirem primer una sirena general acústica que ens indicarà la presència de perill. No poden haver-hi dubtes, a Suïssa hi ha vuit mil cinc-centes alarmes distribuïdes per tot el país. Immediatament, la primera mesura a prendre serà sintonitzar la cadena de ràdio nacional i escoltar les indicacions a seguir. Ni tenim ràdio ni entenem el suís alemany.

En cas de guerra convencional, és a dir, previsible i amb terminis suficients, es distribuiran a tota la població racions individuals d’aigua i menjar i «altres objectes per passar el temps sota terra». Com que normalment no s’avisa pel telenotícies que l’endemà a la tarda es procedirà a deixar caure una bomba nuclear sobre la ciutat on vius, cal afanyar-se a córrer cap al refugi, i no oblidar-se de passar per la nevera i agafar alguna cosa.

Situem-nos ara al minut següent de l’explosió. A casa som cinc. L’espai és de vuit metres quadrats. No hi ha Play Station ni Messenger. Probablement, de la nevera no haurem tret grans plats precuinats, i que em perdoni la meva dona. Hi ha dubtes raonables si sabrem muntar el vàter i cap ni un sobre la bomba d’aire. Però imaginem-nos que resistim. La pregunta és: i quant de temps hem d’estar tancats? Aquest és el problema real, no s’han llançat prou bombes atòmiques. I no hi ha dades fiables.

18 de juliol de 2006

Aquests dies de vacances opto per lectures lleugeres. Corinne Mayer, Bon dia, mandra:

«ja ningú no creu en l’empresa. Per molt que s’amagui, la desconfiança i la desmotivació són pròpies de tots els treballadors del món, que, com a bufons d’una màquina absurda i grotesca, només desitgen una cosa: cobrar el seu sou a final de mes. I si la realitat és aquesta, aleshores què cal fer? Sobretot, RES! Sigueu individualistes i ineficaços i feu el mínim possible mentre esperem que tot això s’enfonsi aviat».

Gran Mayer!, ella sí que sobreviuria en el nostre búnquer. Seguir Mayer és concloure que el món de l’empresa és absurd i sense sentit. I així els llimbs empresarials creixen i creixen i creixen. Milions de middle managers d’arreu del món s’hi deixen caure, pendents de mantenir el seu horari de 8.30 a 5.23 (amb tres quarts d’hora per dinar), les vacances i la comoditat de la dolça navegació d’hores i hores per les pantalles dels seus ordinadors, fidels als manaments de la senyora Mayer. Als quadres intermedis només se’ls obre una porta: la d’excel·lir en la seva mediocritat.

22 de juliol de 2006

ASTÈRIX I JULI CÈSAR

No em sap greu reconèixer-ho sense embuts: abans dels Torra, altres viatgers famosos s’han passejat per Suïssa. En una excepcional exposició sobre la Confederació i els còmics, hom podia assabentar-se que l’ànec Donald, Tintín i Milú, Mickey Mouse, Batman, Superman, James Bond, el Corto Maltès i molts d’altres, de vacances o en visita de feina, havien vingut a fer un volt per aquests paratges.

La imatge de Suïssa als còmics es mou entre estereotips, mitologia i mitges veritats. Per un costat, els paisatges de postal, la neutralitat i tranquil·litat idíl·lica, la seguretat bancària i els gegants alpins. Per l’altre, cau de malfactors i pirates financers, de cims salvatges i pendents mortals, i sempre, segons diu el tríptic de l’exposició, «esquitxada constantment de cants alpins i un consum exagerat de fondue». Molt bé, d’acord. Però qui millor que Astèrix ha explicat la conquesta de les Gàl·lies (i dels helvecis) i les conseqüències que la romanització va suposar per al país?

Goscinny i Uderzo troben en una recepta de Panoràmix —un estel d’argent, la flor de neu que només creix als cims més alts, a Helvècia— l’excusa per portar els seus herois fins a tocar de casa, a Waldeggstrasse. Astèrix i Obèlix creuaran el llac Lemanus, s’embafaran de fondues, dormiran en un dels nets hotels que ocupen tot el voltant del llac, visitaran els soterranis del Banc Zurix, assistiran a la Conferència Internacional de Caps de Tribu —sessió CLXVIII—, nedaran altre cop pel Lemanus (encara que el pont de Ginebra destruït per Cèsar ja hagi estat reconstruït) i pujaran a una embarcació, des d’on, en companyia d’un grup de bosquerols, sempre a punt per tocar el corn i cantar un iòdel, escalaran una muntanya. I inventaran, de passada, gràcies a Obèlix, el sistema de la cordada. No cal dir que amb l’estel d’argent que recullen l’amic de Panoràmix es guareix i serà l’únic romà en totes les aventures d’Astèrix que assistirà com a invitat al sopar de festa nocturn que tanca tots els àlbums.

Tota la historieta està farcida de detalls hilarants: l’obsessió dels helvecis per la neteja, la precisió dels seus rellotges (que com que són de sorra obliguen el seu propietari a cantar les hores amb la seva pròpia veu), la visita al banc, amb Petitsuix demanant que s’omplin desenes de formularis, que s’horroritza quan ensopega amb un cofre sense porta i que embogeix després de veure’s obligat a trencar la inviolabilitat dels seus dipòsits; la neutralitat, amb una Conferència Internacional amb tots els caps de tribu adormits; l’arc, la fletxa i la poma; l’humanitarisme, quan, després d’atonyinar una sèrie de romans, els atenen i guareixen («socorrem tots els combatents, tinguin la nacionalitat que tinguin»).

Però per sobre de qualsevol altre, l’àlbum juga tota l’estona amb l’equívoc d’Obèlix i les muntanyes. Amagats entre les canyes, viatjant de nit, nedant pel Léman dues vegades, no hi ha manera que Obèlix vegi mai les muntanyes. I quan finalment n’escalen una, a Obèlix, inconscient, l’han de pujar lligat a una corda! A l’última escena del llibre, Panoràmix li pregunta com és Helvècia, i Obèlix respon, convençut, mentre endrapa un senglar sencer d’una queixalada, amb aquella seguretat rotunda que el caracteritza: «Plana».

A Juli Cèsar no li va ser tan fàcil la conquesta d’Helvècia. Juntament amb un dels endèmics enfrontaments entre tribus gal·les, la massiva migració dels helvètics, formada per uns tres-cents vuitanta mil homes, dones i nens, que van abandonar les seves terres i van cremar les seves aldees per evitar la temptació de tornar enrere i establir-se en altres de més productives a la Gàl·lia Narbonense, va ser l’excusa perfecta perquè Gai Juli Cèsar, procònsol de la Gàl·lia, comencés la seva invasió.

Gallia est omnia divisa in partes tres. Ni més ni menys que els primers capítols de La guerra de les Gàl·lies estan dedicats als helvètics. Cèsar els qualificava de bèl·lics i valerosos i respectava la seva gran reputació guerrera, guanyada en gestes militars de sagnants atrocitats. Era un poble temut. Però Cèsar sabia que la seva sort política depenia del resultat d’aquella guerra. I els esclafà.

La Legió Dècima, la favorita de Cèsar, la pia fidelis Domitiana, que va rebre sota el seu comandament l’any 58 aC, fou l’encarregada d’aturar els cent deu mil guerrers helvecis. Només estava integrada per quatre mil vuit-cents legionaris. Entre el Jura i el Léman, a tocar de Ginebra, van construir un mur de vint-i-sis quilòmetres de llarg i quatre i mig d’alt, amb fossat, torretes i merlets. El mite Cèsar arrencà no pas amb cap victòria militar, sinó amb els legionaris, manobres i peons que dia i nit, amb pales i troncs, cavaven i enretiraven runa. Guanyaven batalles sense lluitar. Només pensant, dissenyant i planificant. Els helvecis, després d’algunes temptatives, van haver d’aturar-se i optar per avançar per un altre costat. Un temps fatal que Cèsar va aprofitar per reclutar quatre noves legions. Amb prop de vint-i-cinc mil homes va sortir a trobar l’enemic, que feia dinou dies que intentava travessar el riu Aare. Juli Cèsar el va creuar en menys de vint-i-quatre hores, construint un pont que va manar enfonsar tot just passats a l’altra banda. La batalla, que enfrontava combatents amb tal desigualtat d’efectius, va suposar una desfeta absoluta dels helvecis. És estremidor llegir a la crònica com Cèsar va demanar, a l’inici del combat, de retirar del camp tots els cavalls, inclòs el seu, per donar un senyal inequívoc a les seves tropes que no hi havia marxa enrere.

La batalla de Bibracte va ser el seu primer gran triomf com a general. I el seu primer genocidi. Entre la batalla i les persecucions que va ordenar, gairebé el vuitanta per cent de la tribu helvètica fou aniquilada. Els escassos seixanta mil supervivents foren invitats a tornar a les seves terres no pas per cap principi humanitari, sinó per evitar que els germànics les ocupessin, i s’apropessin així perillosament a Roma. Més endavant, els romans van fracassar en el seu intent de penetrar en zones més al nord, i el Rin va quedar com la frontera natural entre l’Imperi romà i les tribus germàniques fins al començament del segle V.

23 de juliol de 2006

TARTARÍ ALS ALPS

Mil nou-cents anys després, un homenet que rondava els quaranta-cinc anys, rodanxó i robust, amb una barba retallada que no podia amagar una cara enrogida pel sol i pels assossegats i plàcids passejos pels camps d’espígol, travessava Ginebra, en mànigues de camisa i pantalons de franel·la, des de la seva Provença natal, camí dels Alps. Com el seu cosí anglès, Pickwick, aquest petit rendista de Tarascó, fruit de la rutina diària i de la migdiada, començà a somniar en aventures extraordinàries. Si amb Quixot de la Manxa eren llibres de cavalleries, amb Tartarí de Tarascó són relats de viatges i aventures. I un dia es va decidir ni més ni menys que a viatjar a l’Àfrica. Les seves gestes van ser colossals, i com Massagran, va caçar fins i tot un lleó a l’Atles algerià. La tornada a Tarascó, apoteòsica, li va deixar, però, un regust agredolç. La inactivitat el matava. Ell era un home d’acció i aviat l’aventura el va tornar a cridar. Va posar els ulls en un altre país exòtic, llunyà i de perills desconeguts. I Tartarí de Tarascó es va dirigir als Alps.

És l’any 1880 i Daudet, després de l’èxit internacional del seu primer Tartarí, publicat vuit anys abans, en continua les aventures. Ha creat un heroi universal, un arquetip del seu país, la Provença. Amb un ressò extraordinari. Un dels primers best-sellers moderns. Contràriament a Mistral, Daudet no escriurà en occità ni Tartarí ni les Lletres del meu molí, però en tots els seus llibres hi ha el seu paisatge, els seus compatriotes i el seu sentit de l’humor. Un humorisme franc i de rialla oberta. La sensació d’una eterna joventut.

Amb Tartarí, hi ha una barreja perfecta de pintoresquisme, excentricitat, comèdia i romanticisme. Amb unes dosis sàviament administrades, Daudet, com Dickens, crea uns personatges que arriben a prendre vida. Insisteixo en Dickens perquè la comparació amb Quixot o Falstaff sembla massa evident. I perquè vaig llegir que el Comandante Guevara, per a desconcert dels serveis d’informació nord-americans, en lloc de repassar Marx o qualsevol altre autor comunista, preferia llegir —i llegir als seus soldats— David Copperfield i Tartarí de Tarascó.

Després de l’Àfrica, on podria haver anat el nostre intrèpid, gran, incomparable Tartarí? Daudet s’adona del canvi que Europa està vivint, abocant-se a la pràctica del turisme, que més endavant revolucionarà els conceptes d’oci, primer, i de manera de viure, després. I hi envia, delerós d’èpica, Tartarí.

Com a bon personatge romàntic que és, aquest Pickwick del sud decideix enfrontar-se a les últimes grans aventures a l’Europa del segle XIX, la conquesta dels cims alpins. Armat amb piolets, cordes i passamuntanyes decideix provar de nou el seu valor. Amb la seva pipa i algun llibre de Fenimore Cooper a la maleta, surt camí dels Alps.

Tanmateix, en lloc de llacs gelats i neus eternes, Tartarí troba hotels plens de turistes, fa de guia sense ser-ho a un pobre suec melancòlic i que només pensa en el suïcidi, assisteix a unes boges converses entre professors que s’odien a crits de cites llatines i acaba mig participant en una conxorxa terrorista. Com a escalador alpí és un fracàs notable. Però un fracàs divertidíssim. José María Valverde ha dit d’ell: «Encara que Tartarí hagi trobat la immortalitat vestit de turc i amb un parell de carrabines per caçar lleons, la seva millor realització literària és a la segona part».

Daudet encaixa el personatge en l’esclat de l’inici del turisme de masses a Suïssa. Ja en el segle XVIII, Suïssa era un dels destins més coneguts, part del Grand Tour que tot jove noble anglès havia de viure per a la seva formació. I, sens dubte, el país amb les millors cases per a hostes. Però és durant el segle XIX, i especialment en els brillants i despreocupats anys de la Belle Époque, que el turisme de passeig i vistes, amb tassa de te als llavis, comença a arribar massivament. Primer és un turisme de planura, de vora de llac, que el més a prop de les muntanyes que està és quan aquestes es reflecteixen en les aigües dels estanys. Però ben aviat començarà a pujar als cims, i el llac i el te es canvien pels cims nevats i les fondues. Però es manté la mateixa passivitat davant l’espectacle natural. És, encara, un turisme que mira.

24 de juliol de 2006

PICCARD, DARRERE TORNASSOL

I si Tartarí és l’aventurer, pensar en un savi capaç de portar l’home a la Lluna, un científic que s’aventura en submarins sota el mar, un inventor d’armes tan revolucionàries com una d’ultrasònica capaç d’esmicolar objectes a distància, és pensar, sens dubte, en el professor Tornassol.

La primera aparició de Silvestre Tornassol (Tryphon Tournesol, en francès) va ser en El tresor de Rackham el Roig, l’onzè àlbum de Tintín, després d’una llarga cerca d’Hergé per trobar el perfecte prototipus de científic despistat i dur d’orelles. Un savi global, que domina l’enginyeria, la física, la química i l’horticultura; orgullós del seu passat atlètic (sobretot boxa francesa), i amb una afició sorprenent, la radioestèsia. Però els objectes inseparables del Professor són un abric verd i un pèndol, del qual mai no es desprèn i que utilitza per buscar tot allò que hagi pogut perdre. D’un humor imprevisible, tot i la seva general bonhomia, és capaç tant de mantenir l’absoluta impertorbabilitat en un cataclisme com d’agafar un atac d’histèria ferotge per una bajanada. Admirador de la Castafiore, encara que no l’acabi de sentir gaire bé, i, qui sap, potser secretament enamorat d’ella. Tornassol, tant pel seu físic com per les seves maneres, és un anacronisme vivent, un fòssil que dissenya invencions de tecnologia punta mentre viu en el seu món del vuit-cents.

Però darrere tot gran personatge, hi ha sempre un home de carn i ossos. Darrere Tornassol, el professor Auguste Piccard. Nascut a Basilea l’any 1884, va ser el germà bessó de Jean, un altre inventor il·lustre de la família i també homenatjat a la sèrie Star Trek, on un dels protagonistes assumeix la personalitat de capità Piccard. Hergé, gran admirador de Suïssa (en l’àlbum de L’afer Tornassol, on el seu aparell d’ultrasons causa un greu enfrontament entre borduris i sildaus per prendre’n el control, hi dibuixa l’estació de Cornavin, a Ginebra, i l’hotel del mateix nom, amb una habitació, la 122, que no existia però que els propietaris s’han vist obligats a fer existir arran de les reclamacions dels tintinòlegs que hi van en pelegrinatge devot), va ser un gran amic de Piccard, a qui, en una escala reduïda (Auguste era més alt), va dibuixar i va convertir per sempre en Silvestre Tornassol.

Auguste va obrir el camí de l’aviació moderna i la cursa espacial, inventant la cabina pressuritzada i el globus aerostàtic. Amb ell va fer el primer viatge a l’estratosfera l’any 1931 (15.780 metres) i es va convertir en el primer home que va veure amb els seus propis ulls la corba de la Terra. Després, va dirigir els seus esforços cap a la profunditat dels oceans. Inventà el bathyscaphe, amb el qual es va submergir, el 1953 i amb setanta-un anys, acompanyat del seu fill Jacques, a 3.150 metres de profunditat. Un rècord que precisament va batre el seu fill nombroses vegades fins a assolir els 10.916 metres, a la fossa de les Marianes, el punt més profund dels oceans.

I més endavant, Bertrand, fill de Jacques i net d’Auguste, metge psiquiàtric que després de tres temptatives, juntament amb l’anglès Brian Jones, realitzaria la primera volta al món en globus sense escales. Jules Verne era batut i l’última gran aventura de l’home al segle XX, domesticada i conquerida. L’aeròstat va enlairar-se a Château-d’Oex, al Valais, i va volar passant pel nord d’Àfrica, Aràbia, l’Índia i el sud de la Xina. Durant una setmana es van desplaçar suaument sobre el Pacífic. La travessa per Amèrica central va ser complicada, però en canvi l’Atlàntic el creuaren amb vents de cent quaranta-cinc quilòmetres per hora. El vint-i-unè dia, l’últim, a la velocitat de dos-cents quilòmetres per hora, que era la que havien seguit des del principi, el Breitling Orbiter III creuava el meridià 9 sobre Mauritània i aterrava al Caire, a l’oasi de Bawiti. Era el 21 de març de 1999 i havien recorregut quaranta-vuit mil quilòmetres.

Mai una família no havia marcat el món de l’exploració com ho han fet Auguste, el seu fill Jacques i el seu net Bertrand. Aquesta dinastia de científics ha inventat i explorat: la càpsula pressuritzada i el primer vol estratosfèric, el bathyscaphe (submarí) i el rècord absolut de busseig en aigües profundes, i la primera volta al món en globus aerostàtic sense escales. Algú va observar, justament: «Entre tots tres, reuneixen els somnis més bojos de l’home: convertir-se en peix i en ocell».

En una recent enquesta feta a Suïssa, el professor Tornassol va quedar com el segon personatge favorit de la sèrie de Tintín, a poques dècimes del capità Haddock, líder indiscutible, i ben lluny de Tintín, relegat a un miserable quart lloc.

Silvestre Tornassol amb tota seguretat no ho hauria acabat d’entendre. Però segur que esbossaria un somriure, fent mitja volta, mirant com el pèndol continuava girant i girant, dubtant si aquella tarda finalment havia quedat o no amb la seva admirada Castafiore.

28 de juliol de 2006

TALENT SUÍS

Aquest país valora per sobre de tot el talent i s’enorgulleix dels qui l’han fet una mica millor i una mica més gran.

Com Hans Hilfiker, enginyer també, que, empleat a la companyia federal dels trens suïssos, va rebre l’encàrrec, l’any 1940, de dissenyar un rellotge que no només donés les hores exactes sinó que expressés una part de la identitat nacional. El preuat sentit de la puntualitat suís. Hilfiker ideà un rellotge senzill i clar, sense números, amb ratlles negres sobre un fons blanc, on destaca la secundària vermella, en forma de disc, al·legoria del banderí que els caps d’estació encara baixen a la sortida dels trens. És aquesta petita taca roja el punt essencial del disseny i el símbol del rellotge. Des de llavors, llueix no només a les més de tres mil estacions suïsses sinó que s’ha anat convertint en el rellotge nacional, en l’emblema de la precisió suïssa, i apareix per tot arreu. Una obra mestra del disseny, ja tan universal que els qui en portin una versió de polsera tenen entrada gratuïta al Museu del Disseny de Londres.

Com la de Hilfiker, moltes de les realitzacions d’aquells pioners fan avergonyir propostes d’abans-d’ahir pretesament avantguardistes. Si no sabéssim que la butaca Grand Confort de Le Corbusier és originària de 1928 o que la cadira Landi de Hans Coray ho és del 1938 les prendríem com l’última tendència d’aquest agost passat a Vinçon.

Aquesta línia clara i transparent, lògica i senzilla, funcional per sobre de qualsevol altra consideració, marcarà per sempre un estil de país. Com l’Helvetica, la font tipogràfica, que l’any 2007 va celebrar el seu cinquantè aniversari. Convertida en una icona del disseny suís dels anys seixanta i setanta, pràcticament cap altra escriptura no ha esquitxat tant l’espai urbà ni les nostres vides de cada dia com aquesta tipografia. De Zuric a Londres, Nova York i Tòquio. L’Helvetica és a tot arreu. El grafista i tipògraf Max Miedinger la inventà a Basilea, l’any 1957. L’Arial, un clon vulgar, ha ocupat el seu lloc amb traïdoria, perquè s’ha inclòs en els ordinadors de Microsoft. Però no l’ha superat.

Més viu que mai, el disseny suís encara el segle XXI en plena forma. Només dos exemples. Primer, la fundació One Laptop per Child, un ordinador per nen, impulsada pel guru Negroponte, i que pretén una distribució massiva de PC de cent dòlars als països del Tercer Món, potser el projecte educatiu més ambiciós dels pròxims anys al món, va encarregar-ne el disseny a Yves Béhar, suís de Lausana, resident als EUA. De color verd, compacte, molt robust, té estil i nervi.

Segon exemple, l’Alinghi. Per primera vegada en cent cinquanta-dos anys, en la seva 32a edició la Copa Amèrica es va disputar a Europa. El projecte Alinghi, llançat l’any 2000 pel multimilionari ginebrí Ernesto Bertarelli i el seu amic Michel Bonnefous, va dissenyar una impressionant màquina guanyadora. A la competició, on no hi ha segon classificat, l’equip suís de l’Alinghi batia per 5 a 0 l’equip neozelandès i retornava a Europa la disputa per primer cop a la història.

Bill Koch, armador d’un dels equips que n’ha guanyat una, va atrevir-se a catalogar la Copa Amèrica no només com una carrera de vaixells: «Primer, és una carrera de pressupostos. Segon, és una competició tecnològica. Tercer, una carrera d’habilitats de gestió. Quart, una carrera de treball en equip. I, al final, una carrera de velers». Koch, sense saber-ho, acabava de definir el management suís. Bertarelli, president d’Alinghi, va comentar: «Va ser la idea de la pàgina en blanc. La idea de dir-se a un mateix: sí, és possible fer un projecte així a Suïssa. És possible partir del no-res, amb ambicions, amb una passió, amb ganes de competir i amb un equip que sigui el millor».

1 d’agost de 2006

DIADA NACIONAL

Els orígens de la Confederació Helvètica es remunten a l’any 1291, quan els «cantons fundacionals» —Schwyz, Uri i Unterwalden— van fer-se el famós jurament d’ajut mutu, i van constituir així la primitiva aliança. Van decidir que des de llavors prendrien els acords per unanimitat i que s’arbitrarien els conflictes interns. El pacte va néixer d’una política contrària als Habsburg i pel desig de mantenir un mínim d’ordre i pau. En política comparada, a Catalunya ja portàvem Jaume I i Pere el Gran, regnava Jaume II, a punt de morir, i des de feia unes quantes dècades celebràvem corts, el Consolat de Mar regulava el Mediterrani i ningú sabia ni li importava que en un llogarret dels Alps quatre bàrbars acordessin no sé què.

El jurament es va celebrar al prat de Rütli, proper al llac dels Quatre Cantons, símbol de les llibertats helvètiques. Avui, 1 d’agost, els helvètics celebren la seva Diada Nacional. El seu país és un dels més avançats del món. Nosaltres, no hi som, ni existim, ni se’ns hi espera.

2 d’agost de 2006

LLETRA DE BATALLA PER HEIDI

«A la sortida del bonic poble de Maienfeld, un viarany de terra travessa el camp verdejant i boscós fins al peu de les muntanyes, que, per aquesta banda, contemplen severes la vall. Ben aviat el passejant s’endinsa per uns prats d’herba curta clapejats de plantes vigoroses i sentor embriagadora, i es troba de cop en una abrupta sendera que s’enfila cap a les pastures alpines. Un clar matí del mes de juny, una dona jove, cepada i forta, com acostumen a ser les dones de muntanya d’aquesta regió, pujava per l’estret senderó tot duent a la mà una nena de pell colrada pel sol».

Destrossada per les banals versions televisives; enllaunada en versions impresentables, abreujades i amb il·lustracions patètiques; subestimada per l’alta crítica literària, contra tots, Heidi i Johanna Spyri s’alcen com un símbol de l’alegria de viure, la joia, l’acció, la força i la voluntat. Heidi no sermoneja; Heidi fa. Com ho faria una nena de cinc anys, que són els anys que té quan comença la història. Sense enganys, sense que Spyri caigui en l’error, tan comú en molts llibres infantils, d’escriure amb trampes, d’escriure pensant en el públic adult. I Heidi parla i actua, pels que s’han esforçat a llegir-la, amb els ulls i amb el cor.

El llibre va aparèixer l’any 1880, pocs anys després de l’única heroïna infantil que se li pot comparar, l’Alícia de Lewis Carroll. L’èxit va ser immediat i l’any següent en sortí una segona part. De nou, un succés extraordinari, mundialment fabulós, que va acabar per eclipsar-ne l’autora, Johanna Spyri. Filla d’un doctor rural, Johanna Heusser va néixer a Hirzel, petit poble a la falda del llac de Zuric. Va tenir una educació exquisida, malgrat que va patir uns professors que després satiritzà en el personatge de Rottenmeier, i als setze anys va anar a parar a un internat d’Yverdon. A l’edat de vint-i-cinc anys, es casà amb Johann Bernhard Spyri, que acabaria assolint una destacada posició social a Zuric. Freqüentaren els cercles artístics del moment i la parella tingué com a amics personals Richard Wagner (en el seu exili suís) i Conrad Ferdinand Meyer (un dels grans poetes de la Confederació). Consta que Meyer va ser sempre un gran defensor de Heidi. La mort del marit i del seu únic fill el mateix any van fer augmentar la seva independència i solitud.

Encoratjada pels amics, va escriure el seu primer llibre l’any 1871 apuntant ja alguns dels temes de les seves obres: una forta crítica social i una preocupació pregona per l’educació. Donà els guanys d’aquesta edició a una associació de veterans de guerra. Mesos abans d’escriure Heidi, passà uns dies de vacances a Maienfeld, el poble al davant de Bad Ragaz, on comença la història. Passejà per les seves places, s’endinsà en els camins i corriols que l’encerclen, pujà alguns cingles clapejats de flors, en l’esclat extraordinari de la primavera suïssa. I va escriure una obra immortal.

Què ha passat, doncs, perquè una autora com aquesta, amb més de vint-i-set llibres a l’esquena i d’una personalitat tan suggestiva, amb una actitud independent i crítica davant de la seva societat i els seus contemporanis, viatjant impenitent, i unes inquietuds tan avançades per l’època, s’hagi vist reduïda a l’autora d’un conte naïf i de cotó fluix com el que alguns ens volen fer empassar? Cal una lletra de batalla per Heidi i reivindicar per a Spyri el mateix reconeixement de què gaudeix, per exemple, la recuperada feminista Ascott.

Aquest és el punt: Spyri crea un mite, el de les muntanyes. El fa seu, hi juga i ens hi fa jugar. Per sempre més veurem Suïssa amb els seus ulls. Tenia cinquanta-tres anys quan la va escriure, un matrimoni plàcidament a la deriva i un fill malalt. I, en canvi, tot és llum i flors. Per això cal rebel·lar-se a tot intent de sacarinització de Heidi. Aquesta idea perversa de convertir-la en una ventafocs de sucre i midó. Res més lluny d’un conte de fades, Heidi. I si en algun moment del llibre es voreja el sentimentalisme, doncs benvingut sigui. Que es resa i es parla de Déu (per cert, en les traduccions a l’àrab se substitueix per Al·là), i doncs què ens pensàvem que era la Suïssa de finals del vuit-cents? I en canvi, en la novel·la paral·lela que és la història de l’avi, quin prodigi de mesura i de capteniment! Fins el Dickens de Copperfield o Oliver Twist queden lluny d’aquesta contenció. Spyri és una autora tan antisentimental com la roca viva de les muntanyes que canta.

S’han fet moltes lectures de Heidi: des de novel·la d’aprenentatge a la visió sociopolítica centrada en industrialització versus vida rural. No ha faltat tampoc el punt de vista marxista que ha posat l’accent en la lluita de classes entre la família burgesa dels Sesseman i els camperols suïssos.

Jo torno a les muntanyes, a les descripcions de les pastures dels Alps, als prats i els matollars i als avets, a la claror i el vent, a Floc de Neu i les altres cabres del llibre. I sobretot a les flors, a les clavellines blanques, les gencianes i margarides alpines, les roselles i valerianes. Aquests són els paratges de Pere. Aquesta és la llum que sana Clara. Aquesta és la força que empeny Heidi. Aquest és el mite de les muntanyes suïsses. Aquesta és la venjança de Spyri contra els seus enterradors.

3 d’agost de 2006

EN EL PRINCIPI, VA SER EL SECRET BANCARI

Tot ha acabat fent que, en la globalització, Suïssa es vegi com un dels mites del capitalisme i de l’èxit professional. El franc suís, nascut el 1850, és una de les divises més estables. El trenta-cinc per cent de tots els fons privats mundials es gestionen a la Confederació. Els bancs suïssos figuren entre els deu més importants del món. Gairebé dues-centes mil persones hi treballen i almenys el seixanta-cinc per cent dels treballadors suïssos ho són d’alguna entitat financera. Un conglomerat que aglutina quatre-cents dos bancs, cent noranta-dues companyies d’assegurances i un mercat de valors. Un gegant financer que cada any mou actius superiors als tres bilions de francs. Només l’UBS genera el sis per cent de la riquesa suïssa cada any.

En el principi va ser el secret bancari. Sol dir-se que és impossible escatir si Suïssa va crear el secret bancari o va ser el secret bancari qui va crear Suïssa. En qualsevol cas, això de no fer preguntes, de mirar discretament a una banda i l’absoluta desmemòria, ha protegit des de fa més de tres-cents anys els fons dipositats als bancs de la Confederació.

No endebades, els primers grans clients dels bancs suïssos foren els reis de França, els quals ja apreciaven en gran manera aquesta discreció. Cal afegir que els banquers ginebrins eren protestants, sovint d’origen francès, als quals, per les seves creences religioses, se’ls va perseguir com a conseqüència de la revocació de l’edicte de Nantes dictat per Lluís XIV el 1685. Ja Calví, uns anys abans, havia aixecat la prohibició que impedia als cristians els préstecs amb interès. En la seva Carta sobre la usura, Calví es plantejava: per què prohibir al propietari d’un capital obtenir un benefici mentre es permet al propietari d’un terreny de llogar-lo? Amb ell es refinà la més acurada expressió de l’ètica capitalista assolida pel protestantisme.

Amb la doctrina calvinista per un costat i les joies de la corona per l’altre, que els reis defensors del catolicisme a Europa rebessin préstecs dels heretges protestants suïssos era un petit assumpte sense importància i demostrava, tot just al tombant del segle XVIII, que el capital no té fronteres, però posats a preferir, prefereix ambients tranquils, estables i relaxats. Tampoc Napoleó Bonaparte, mentre envaïa mig Europa, inclosa Suïssa, no deixava de seguir puntualment l’evolució dels seus comptes bancaris ginebrins.

De Lluís XIV a Napoleó, la Confederació es convertia no només en l’acollidor, dolç i liberal país que emparava totes les creences sinó també en l’asil financer, els primers bancs online vint-i-quatre hores, sempre oberts i disposats a garantir un segur, pacífic i lucratiu paradís als patrimonis dels nobles i burgesos que escapaven de la revolució en curs (la que fos) o de qualsevol petita turbulència interna que fes perillar tants anys de saqueig solventment planificats. No devia ser estrany veure Bakunin i Kropotkin passejar tan tranquil·lament al voltant del llac de Ginebra mentre uns metres per davant seu veien com qualsevol duc o comte rus entrava tan tranquil a les oficines dels seus banquers privats. «Bon dia», «Passi-ho bé», devien dir-se educadament en rus quan es creuaven.

Fa més de dos-cents anys, François-Marie Arouet va escriure: «Si alguna vegada vostè veu un banquer de Ginebra tirar-se per la finestra, salti al darrere. Segur que hi ha alguna cosa a guanyar». Firmava com a Voltaire i guardava els seus estalvis al Banc Tronchin de Ginebra. Des de llavors fins avui, l’embruix i atracció fatal de la banca suïssa no ha deixat de créixer. Des de Faruk fins al xa de Pèrsia, des de reis i presidents fins a estrelles de cinema, l’esport i l’espectacle, des de la màfia fins als narcotraficants colombians, passant per tots els petits i grans dictadors del món i la majoria dels jerarques del Tercer Reich, tots han complert amb el ritus capitalista sagrat de dipositar els seus diners en les arcades cuirassades dels bancs de Zuric, Basilea, Lugano i Ginebra. Tirans del món? Depredadors sense fronteres? Simples clients a qui agrair la confiança. El més preuat dels serveis dels banquers suïssos és no prestar cap servei a les molestes autoritats dels països des d’on aquestes bèsties saquegen i arrasen amb tot el que se’ls posi per davant.

La cova d’Alí Babà, que tossudament va denunciant Ziegler, exdiputat socialista suís («Suïssa viu del pillatge sistemàtic d’altres economies en crisi, perquè la prosperitat de Suïssa es basa en la fuga de capitals de tots els països del món»), continuarà, plena de cofres i sitges d’or, i de safirs i de diamants, robins i altres pedres precioses. Encara durant uns anys més podrem riure amb Woody Allen quan va dir allò de «Si Déu em fes un senyal, com obrir-me un bon compte corrent en un banc suís!». Però, sobretot, perquè la capacitat de supervivència del banquer suís està fora de dubte. L’anècdota més recordada és la que fa referència al Titanic. Dos executius de la Swiss Bank Corporation hi viatjaven a bord, aquella freda nit d’abril de 1912. Tots dos van tornar sans i estalvis.

L’experiència i la imatge, la crosta que s’ha anat sedimentant al llarg de tants anys en tardarà uns quants més a saltar. Els gnoms de Zuric, apel·latiu amb què Harold Wilson batejà la raça d’empleats que traginen pels soterranis i galeries dels bancs privats de la ciutat i que Rowling devia fer servir de model per al seu Gringotts Bank, encara seguiran regnant pels passadissos i corredors, perforant l’ànima i les entranyes del capitalisme més salvatge.

4 d’agost de 2006

JULIO MUÑOZ RAMONET A BAD RAGAZ

Ens han visitat els pares de la Carola i a la recerca d’un pla tranquil ens hem arribat fins a Bad Ragaz, el mític balneari de Suïssa. Buscant informació aquí i allà, una tarda vaig trobar una dada sorprenent: Julio Muñoz Ramonet va viure-hi uns anys.

Des que hem entrat als banys, m’he passat tota l’estona imaginant-me’l. Com li posarien una tovallola tèbia a l’espatlla i, encarcarat, li costaria agafar les sabatilles. Després, caminaria unes passes i es deixaria caure en una gandula. Helenbad estaria més buida del normal, com avui que l’hem visitat, i ho aprofitaria per allargar el bany de bombolles. No per gaire estona, a les dotze se serveix el dinar al restaurant principal del Grand Hotel Quellenhof. El xipolleig d’una parella de jubilats americans que amb prou feines es mantenen drets i s’agafen, desesperats, a la barana, em fa tornar a la realitat. La llum juga pels mosaics i marbres de la piscina, entremaliada.

Un llarg camí el de don Julio des de les seves arrels ceretanes fins a Bad Ragaz. Un personatge excessiu i icona de totes les misèries morals del franquisme i la postguerra. Muñoz Ramonet, un ésser sense escrúpols que gràcies a les connexions amb el règim controlava els contingents d’importació de cotó, aconseguí crear un imperi econòmic al mig d’una ciutat arruïnada i sense futur. Una història del self-made man català barrejat amb l’estraperlo i l’arribisme més impúdic. Muñoz va arribar a controlar quaranta empreses tèxtils, Can Batlló, els magatzems El Siglo i El Águila, alguns bancs i asseguradores, el Palau Robert de Barcelona i el palau del marquès d’Alella al carrer Muntaner. Amb el seu germà, també l’Hotel Ritz va caure dins dels dominis del clan.

Al cim del seu èxit, es va casar amb Carmen Villalonga, filla del president del Banc Central i aniquilador de l’escassa xarxa bancària catalana, absorbint el Banc Hispano-Colonial i la Banca Arnús. És el punt més alt de la seva carrera. La Barcelona burgesa li obre per fi les portes dels seus salons, mentre per tota la ciutat s’escampen tota mena de xafarderies. En el mercat de l’estretor i la pobresa, el luxe i l’opulència es reverencien. I Muñoz Ramonet fou un addicte al poder i la glòria.

Va viure cinc anys a Suïssa. Sempre va sentir-hi una especial predilecció. Als anys cinquanta, quan Barcelona ja li quedava petita, hi comprà dos bancs. Megalòman i amb una ambició sense límits, confiava a fer la competència a la banca helvètica des del mateix cor del capitalisme salvatge. Fracassà. Després hi va tornar per uns altres motius. A pesar de l’espessa madeixa judicial que va teixir sobre els grans fracassos que van enfonsar el seu imperi (la fallida del grup empresarial; l’incendi dels magatzems El Águila i, sobretot, la liquidació del Centro Internacional de Seguros), Muñoz Ramonet va preferir exiliar-se. A Suïssa no es fan preguntes.

A Bad Ragaz ja venien els grans tsars de Rússia a prendre les aigües. L’arquitecte del Quellenhof, el suís Bernhard Simon, era contractat sovint per la noblesa russa per projectar i edificar els palaus que s’anaven alçant al Sant Petersburg de Nicolau I. El Grand Hotel és un esplèndid i luxós establiment que feia més accessibles a uns quants hostes privilegiats les aigües que des del 1232 els monjos de l’abadia benedictina de Pfäfers havien descobert prop del riu Tamina. Des de l’edat mitjana, malalts i banyistes que hi arribaven eren submergits, mitjançant una politja, amb els ulls clucs, en la foscor del barranc que porta a la deu. Diuen que a Zwingli li agradava purificar la seva ànima aquí de tant en tant i que Paracels, primer metge de balneari a Bad Ragaz, aprofità el temps que hi va viure per demostrar la força curativa de l’aigua termal.

Quan el 1840 es va poder conduir l’aigua per un trajecte de quatre quilòmetres, a la vall va iniciar-se el turisme de balnearis, que va canviar per sempre la imatge d’aquell petit poble agrícola del cantó de Sankt Gallen, just al davant del país de Heidi.

Poetes i filòsofs, nobles i aristòcrates van fer de Bad Ragaz un centre social de categoria mundial. Nietzsche, Andersen, Mann i Rilke es barrejaven amb comtesses i princeses en els salons i les terrasses. Spyri hi va passar llargues temporades. Helenbad, l’exclusiva piscina dels hostes de l’hotel, va ser batejada així en honor de Sa Altesa Imperial la Gran Duquessa Helena de Rússia.

Muñoz Ramonet, que no va llegir mai Rilke ni Mann, va reunir una pinacoteca de més de mil quadres. Va començar-la fent-se seva bona part de la col·lecció Bosch i Catarineu i la va anar engrandint: Goya, Tiepolo, El Greco, Murillo, Urgell, Anglada Camarasa i les joies de la corona, la seva col·lecció de miniatures. El palau del carrer Muntaner l’havia convertit en un nou Camp Hill, el castell de William Randolph Hearst a Califòrnia. Tapissos, quadres, porcellanes i cristalleries, mobles de marqueteria, velluts i sedassos omplien tots els racons de la casa. Aviat va caldre guardar l’art a la seva mansió de Llavaneres i en unes caixes fortes a Suïssa, esclar. Muñoz col·leccionava quadres com qui col·lecciona empreses. No li interessava l’art sinó la inversió que suposava i la imatge refinada que li permetia lluir. Una soirée amb Sorolla i Fortuny de fons no és el mateix que amb una paret en blanc. Tampoc les festes de la casa al carrer Muntaner no haurien estat iguals sense la filera de Buicks, Rolls i Mercedes aparcats a la porta. L’autèntic luxe exigeix solvència contrastada.

El seu exhibicionisme no tenia límits. La seva cobdícia tampoc. Esquivà els viaranys del franquisme amb la despreocupació i la confiança que dona el domini dels inframons i les clavegueres del poder. Ni l’afer amb Carmen Broto no l’esquitxà més enllà d’afegir-hi un nou escàndol. Un més que ja no importava. En el cielo manda Dios y en la tierra los Muñoz. La llegenda creixia sense parar. Fins que va explotar.

La decadència i caiguda de l’imperi Ramonet no té res a envejar a la que va retratar Gibbon al seu clàssic sobre el final de l’Imperi romà. Les mateixes traïcions i venjances, la mateixa ferum de sordidesa. Es passen comptes amb tants anys d’arrogància i èxits. Trenca amb tothom, la seva dona, les filles, el sogre i els germans. La justícia gairebé l’encalça i l’acorrala. Els embargaments s’acumulen i la liquidació de la Compañía Internacional de Seguros el posa perillosament a tir de la presó. Cal prendre un determini. I fuig. Senzillament, s’exilia.

I ara el torno a veure a contrallum, aixecant-se amb fred als ossos. Aparta la tovallola i la Maruja, la seva companya, li posa el barnús. Creuen junts la sala de columnes. No deixa de saludar tothom amb les quatre paraules d’alemany i francès que ha après. És l’hoste més famós de l’hotel. Bad Ragaz no és Barcelona però els diners causen els mateixos efectes a tot arreu. S’atura i mira pels finestrals. Plou. No li importa gaire perquè fa mesos que ja no surt a jugar a golf. Alça la vista i veu l’anunci d’una exhibició al Museu d’Art de Liechtenstein, a menys de cinquanta quilòmetres de l’hotel. Obres del gòtic alemany. Somriu pensant en el seu Grünewald, l’únic que no penja a les estances de les col·leccions alemanyes. Sense gairebé adonar-se’n es troba a la seva habitació. Són ja cinc anys de fer cada dia el mateix camí en un dels hotels més cars i luxosos de Suïssa. La suite dona al parc de til·lers i roures desmaiats. La Maruja l’ajuda a anar al lavabo. Sempre li fa la mateixa broma i ara no pot deixar de preguntar-li si ja han arribat les caixes de Chanel N.º 5. Mai no ha suportat la ferum de la seva orina, però d’aquí a la llegenda urbana que afirmava que, a les bones èpoques, vessava cada vegada una de les ampolletes de perfum un cop acabada la feina, n’hi va un tros. Evita mirar-se al mirall. No cal, sap molt bé que és un vell acabat.

L’estada de Ramonet al Quellenhof l’explica Xavier Muñoz en els últims capítols del seu excel·lent llibre Muñoz Ramonet, societat il·limitada. Un món d’odis ferotges i desitjos d’enterramorts. Una festa particular per a Lady Macbeths i Ricards tercers. Hi són Maruja, la seva companya, les filles, els seus xofers i assistents, els vuit cotxes de luxe aparcats a la porta del Grand Hotel durant tots aquests anys, les darreres tèrboles maniobres per sepultar tants anys de robatoris, les lluites per la seva herència i el seu testament.

L’home de totes les indecències tingué un moment de dignitat o potser s’estremí de pensar que podia caure en l’oblit més fosc i profund, o encara va ser que va voler passar comptes amb la seva família. Tant se val. El cert és que a l’últim moment va deixar escrit que cedia el seu palau del marquès d’Alella a la ciutat de Barcelona, i la seva col·lecció de miniatures, d’un valor incalculable, a la ciutat de Chur.

Va ser a l’hospital cantonal d’aquesta ciutat, la capital dels Grisons, on va morir. Fins al darrer moment es feia portar les menges que el maître del Grand Hotel preparava especialment per a ell. Les seves quatre filles, hereves d’una fortuna immobiliària, van amagar-ne primer les darreres voluntats per impugnar-les després, mentre algú corria a despenjar de la casa del carrer Muntaner les obres més valuoses.

Durant quinze anys Barcelona ha hagut de pledejar defensant el testament de Muñoz mentre el patrimoni de la família, de nou immers en les noves teranyines de l’especulació democràtica del boom de la construcció, tornava a viure una època daurada. Les immobiliàries Lles i Gaudir promouen avui mil cinc-cents habitatges en les antigues fàbriques tèxtils de Can Batlló i Can Comes de Granollers i en altres complexos a Alacant i Calafell. Més de quatre-cents milions d’euros de patrimoni màgicament heretats d’un home que quan va morir no tenia res. La seva gestió no és ja en mans del gendre de Muñoz, que es va fugar a Sud-amèrica amb la seva amant, sinó d’una de les seves netes, Carmen Escrivá de Romaní, emparentada amb la noblesa espanyola, resident a Madrid però estiuejant a Sant Andreu.

Muñoz Ramonet és el representant sublim d’aquells altres catalans que també han passat per Suïssa, acompanyats de talonaris i maletes i amb els valors i el país que deixaven enrere desats a sota el matalàs del llit de matrimoni. Però els supera a tots en desmesura i deliri.

6 d’agost de 2006

Llegeixo en una revista:

«Les cobres no es calmen per la música de la flauta, sinó pel moviment suau de l’instrument. De fet, les serps són sordes, però poden sentir les vibracions del terra a través del seu ventre i per això poden percebre una persona o un moviment brusc. O el balanceig d’una flauta. No qualsevol pot ser un encantador de serps. Es necessita pràctica, autoconfiança i, sobretot, haver-se vacunat abans».

M’ha recordat els CEO.

7 d’agost de 2006

Som en la mesura que presentem power points. Fa setmanes que no ho practico. Ergo, he estat, però ara no soc. Tornaré a ser algun dia?

Demà viatjo a Madrid. Veurem.

8 d’agost de 2006

Del meu bloc:

«Arribo a la seu d’IXI a Espanya. He demanat pel president de la Regió Sud, en la qual està inclosa la Market Unit Espanya. Mentre pujava amb l’ascensor he pensat en el petit canvi que representava passar de treballar per a una empresa suïssa amb la seu mundial a Winterthur i l’espanyola a Barcelona a fer-ho per a una altra de francesa amb seus a París i a Madrid.

»Abans que la seva secretària s’excusés ja li he dit que no patís, que ja m’asseia i m’esperaria. És una llei universal.

»Després, he entrat al despatx. El president desprèn morenor i encant a parts iguals. Es mou amb elegància, charme i la serena confiança de trobar-se amb la flauta de l’encantador de serps a la butxaca guanyada en la darrera partida de pòquer. Però són els seus ulls, el que t’atrapa. Uns ulls blaus i clars, que quan riuen sembla que encara vulguin retenir els últims dies d’estiu. Vestit beix de lli, camisa blau cel. Amb la pell torrada pel sol (Màlaga? Les Antilles? La dolça Provença?) em saluda amb un “Comment allez-vous?” de vagues ressonàncies colonials.

»Petits primers minuts intranscendents. Sona el mòbil i l’agafa. És París. Continuem. Em pregunta que què faig i jo m’esforço per donar-li una resposta coherent. Un moment difícil, però ell s’aixeca i s’excusa. Surt i torna amb un vas d’aigua. On érem? De sobte els ulls se li encenen. És un instant només, però s’hi ha reflectit una mirada terrible, d’una profunditat fosca que fa esgarrifances. S’aixeca un altre cop, ara a consultar els emails. Començo a tenir la impressió que genero uns comportaments patològics en els alts executius que caldrà examinar. En tornar hi veig de nou la mateixa mirada líquida, com sortint d’un malson. Em pregunta per la meva opinió sobre la Walderberg espanyola. Mentre me’n surto com puc amb els tòpics de sempre m’adono de la jugada. I moc la fitxa que em demana. No, no estic interessat a tornar a Barcelona. La família, l’escola dels nens, acaben d’arribar tot just a Suïssa, ja se sap. Ho entén perfectament. La mirada s’ha suavitzat i torna a reflectir el plàcid capvespre d’una tarda d’agost. Entra la seva secretària i l’avisa que té una altra reunió amb el responsable de Comunicacions de Barcelona. S’ha d’acomiadar, esclar. Em diu que no em preocupi, que sempre hi ha lloc per a mànagers com jo en les Head Offices del món. Un comentari que m’inquieta.

»Encara tinc temps per saludar els qui seran, des d’IXI Espanya, els meus col·legues en l’equip d’integració. Gran cordialitat. Prenc un cafè amb ells i sobrevisc».

10 d’agost de 2006

ELS SEGADORS

Winterthur és a pocs quilòmetres del cantó de l’Appenzell, un dels meus paisatges favorits. Avui, amb la Carola i els nens, ens hem llevat d’hora. És el dia.

Cada any, a l’agost, els Wildheuer («segadors») pugen els vessants escarpats de les muntanyes d’Appenzell amb falçs i dalles i forques, i esclops de fusta per no relliscar, per segar el fenc i el fenàs i l’herba salvatge d’aquells pendents gairebé verticals. Ho deixaran assecar i, passat l’estiu, servirà de farratge per al bestiar, tal com ho feren els seus pares i els pares dels seus pares.

És una vida que desafia la natura, simple i senzilla, marcada pel ritme de les vaques; dels espais oberts i les pastures d’estiu als silencis gelats d’hivern, esquerdats pels bruels de les bèsties. Una lluita per evitar una desaparició segura.

És en l’Appenzell on més evident es fa el xoc de civilitzacions entre la Suïssa tradicional i la d’avantguarda. Mentre per a una família de pagesos de les muntanyes dels Alps la vida quotidiana passa per la sega, el descremat de la llet, l’alimentació de les vaques i l’escampament dels fems, els seus compatriotes de menys de cinquanta quilòmetres enllà es mouen en jets privats entre les borses de Tòquio i Nova York, naveguen per la Copa Amèrica amb l’Alinghi i baten tots els rècords de vendes en el sector de rellotgeria de luxe. És la Suïssa que viu amb un peu a l’Appenzell i un altre a l’avantsala de la mundialització.

Durant més de mil anys els pagesos que han viscut a tot l’arc alpí, de França a Eslovènia, han après a equilibrar les necessitats de la natura amb les seves pròpies. Des que els monjos al segle X van començar a colonitzar les valls més remotes i allunyades. D’ells va sorgir un conreu simple, adaptat tant als suaus turons com als pendents esquerps i retallats del paisatge. Fins que els Alps es van transformar en un oceà de boscos, prats i pastures. Les coses no passen perquè sí, fins i tot a les muntanyes. Els seus pagesos havien descobert l’or blanc. Les vaques.

A finals del segle XVI, el formatge de l’Appenzell ja s’exportava a Ginebra, Lió, París i Frankfurt, i la seva elaboració es va convertir en el mitjà econòmic de subsistència dels grangers dels Alps. No només va canviar la seva vida, sinó, altra vegada, el paisatge. De les pastures se’n van arrencar els arbusts i les plantes i les flors no comestibles. Als nous cels de l’Appenzell van arribar els puputs i els mussols, i l’àliga marcenca va decidir fundar-hi el seu regne. Els prats van perfumar-se i van adornar-se de flors blanques i rosades, de verds brillants i grocs intensos, de farigoles i gencianes. Durant nou-cents anys, els Alps van adormir-se en un son profund, de boires, pluges i flors, del qual es van despertar de sobte amb els sorolls de la industrialització del segle XIX. Aleshores, les explotacions de fusta i les migracions de famílies i pobles sencers a les ciutats van fer perillar el delicat mosaic alpí. Però el sentit pràctic suís va acudir al rescat. No per cap motiu ecològic avant la lettre, sinó simplement perquè els convenia. Només així s’asseguraven sobreviure: si un pagès no respectava els límits del pasturatge en els seus camps o si tallava massa llenya o s’abandonava un prat de dall, l’erosió del sòl, els lliscaments de la terra i les allaus podien, literalment, escombrar-lo.

Malgrat tot, en aquests temps, tota aquesta obra natural de precisió suïssa està amenaçada per la tecnologia, el trànsit, el turisme i els esports. I l’arcaica i èpica equació alpina torna a perillar, amb el risc de desaparèixer, convertida en postals turístiques, camps de golf i pistes d’esquí.

Però a més del fenomen del xoc de civilitzacions, l’Appenzell és també la confrontació entre individualisme i col·lectivitat. Una part molt important de les terres són administrades per l’assemblea popular del cantó. Dues terceres parts de les pastures alpines (i dues terceres parts dels boscos de tot Suïssa) són de propietat comunal. Aquest esperit de col·lectivitat, cooperatiu, solca el país i hi deixa una empremta inesborrable. Allà on aquest esperit de comunitat s’ha mantingut, camins, terres i boscos s’han cuidat amb atenció.

El que no és meu és de tothom. Aquest esperit esclata, si es vol una mica folklòricament, en les Landsgemeinde, quan la capital del cantó rep la totalitat de la seva ciutadania (des de fa quinze anys, també les dones), a l’aire lliure, a l’antiga plaça del mercat encerclada per unes cases pintades amb els motius tradicionals, per discutir tot el que el poble vol discutir. Tradició, civilitat i cultura democràtica. Ciutadania unida a l’exercici de drets, al diàleg i al consens de la majoria. L’Appenzell és el que és perquè els seus ciutadans ho han volgut així. Conservadors, solen representar un dels extrems de la Confederació en qualsevol votació d’àmbit federal, normalment als antípodes de l’europea, il·lustrada i afrancesada Ginebra.

Aquest és el país de l’Appenzell (i hauríem de dir un dels països Appenzell, perquè de fet són dos cantons, l’Appenzell Inner-Rhoden i l’Appenzell Ausser-Rhoden, dividits el 1597 per motius religiosos, catòlic l’un i protestant l’altre) i una de les terres que més estimo de Suïssa.

11 d’agost de 2006

ELOGI DEL VERD

Tots els colors del verd s’hi donen estada, a l’Appenzell, un dels pocs llocs on és possible captar un matís més brillant o lívid en aquesta immensa catifa verda dels prats suïssos, tan antiplanians, tan monòtonament verds, tan difícils d’adjectivar.

El verd oliva, àcid, de pellofa, dels cims dels turons; el verd generós, afruitat i lliure dels prats baixos, amb un reflex daurat de fenc a l’estiu; el verd gris, vençut, com de tela impermeable, de les pastures al novembre, entenebrat, d’un beix descolorit; o un verd d’avet de Nadal, que a l’hivern s’amaga, abrigat per un mar de neu, que reneix, a l’abril, verd primavera, juganer i entremaliat, que sembla que s’escapi trescant pels turons.

Solcat de camins i cims d’altitud raonable, amb tobogans d’estiu de més d’un quilòmetre, esglésies esculpides dins les roques i centenars de senders que des dels bells queixals dels cims de les Churfisten crivellen el Toggenburg i l’han convertit en el paradís del hiking. Un país, a redós del Säntis, el cim més alt, de més de dos mil cinc-cents metres, des d’on es poden albirar el Constança i les muntanyes grisones i, lluny, les majestats dels Alps centrals. Encerclat entre llacs: Constança, Zuric, Walensee, l’Appenzell és el cantó més petit (l’Inner-Rhoden) de tota la Confederació (només quinze mil habitants), que va créixer en l’època medieval gràcies al seu poderós veí, el monestir de Sankt Gallen (Appen-Zell vol dir, precisament, «cel·la de l’abat»).

Els seus pobles, la capital, Appenzell, però també Stein, Urnäsch i Gais, són poc més que tres carrers i quatre cases, amb façanes amb esgrafiats geomètrics de colors llampants, animals, plantes o qualsevol altre motiu. Nets i polits, hi tens la certesa que continuaran igual d’aquí cinquanta anys.

No s’ha de triar ni seguir cap ruta, a l’Appenzell. Els mapes haurien d’estar-hi prohibits. És el triomf d’anys de modular un paisatge i uns camins. Una victòria d’aquells Wildheuer que cada any se’n van a la sega. Cal perdre-s’hi. I si és estiu, obrir les finestres del cotxe i deixar que el perfum de les herbes remeieres ens acompanyi en el viatge. És tan important l’experiència visual com la sensorial, a l’Appenzell. Aleshores t’adones que el verd té també olors: hi ha el verd humit, d’una sentor profunda, mig podrida, com de golfa resclosida; però si el dia és clar i el poniol i el fonoll i el comí es brisen pel vent, l’olor es fa tendra, s’amanseix, olor de matí de llonguet de forn de diumenge; i el verd aiguaneu, buit, disgustat, fruit d’un temps aturat, vague i inerme. I quan el verd ens toca, insinuant-se, verd sensual, voluptuós, nu de noia adolescent, és el verd pur, el verd joia i enamoradís.

Verd, així és l’Appenzell. I així s’entenen aquelles pintures senzilles i pageses, d’un naïf genuí, amb perspectives infantils, una fila de vaques ordenada, una darrere l’altra, que puja pacient una muntanya amb el pic nevat, amb els pagesos al davant. Una manera de viure i una particular visió del món d’uns homes que aspiren a viure, tan sols, amb una intransigència feréstega, pel futur d’una vella terra.

12 d’agost de 2006

PASSEJANT AMB ROBERT WALSER

Nascut a la ciutat bilingüe de Biel/Bienne, Walser s’ha convertit en el gran autor de culte que Suïssa projecta al món. Una vida erràtica i plena de derrotes, una bohèmia de fracàs rere fracàs, uns elogis de Kafka i un final devastador. Es barreja, es desconstrueix i, voilà!, l’autor de minories llest per al consum.

Walser, de qui Vila-Matas ha parlat tant fins a fer-lo protagonista del seu Doctor Pasavento, va trucar un dia de 1932 al sanatori de Waldau, sol·licitant l’ingrés. «Estic aquí per embogir, no per escriure», va dir. De Waldau el traslladarien al cap d’un any al psiquiàtric de Herisau, on vint-i-dos anys després, el dia de Nadal de 1956, el seu cadàver, estès damunt la neu, va ser trobat per uns nens que jugaven amb els seus trineus.

Són aquests anys manicomials, de caminades boges i esgotadores per les muntanyes de l’Appenzell, sovint amb Carl Seelig, l’amic, el confident, l’editor que el rescatarà de l’oblit i l’autor d’un bellíssim llibre sobre aquests passejos amb ell, els que el converteixen en un mite. Aquest autointernament i el desig de desaparèixer, d’acabar, d’ocultar-se, projecten Walser al cim de la llista dels escriptors maleïts i amb una vida tremenda, sovint amagant la seva obra i els seus llibres. Fins i tot avui a Herisau és perfectament possible seguir la ben senyalitzada «ruta Walser», que inclou la visita al psiquiàtric, una font on s’aturava a beure i el lloc exacte on caigué mort, congelat —fotos del cadàver incloses, que fan les delícies dels aficionats més fetitxistes.

Per això a Walser se l’associa erròniament amb l’Appenzell, quan aquí no hi va escriure ni una ratlla. Però no era potser aquest l’únic lloc del món on amagar-se i rebutjar una manera de viure? No era aquí també on podria viure senzillament, fregant plats i corredors de l’hospital i caminant, caminant sense parar, caminant sense saber on anar, enmig de la solitud fantasmal de les borrufades de l’Appenzell?

Igual que Fleur Jaeggy (1940), nascuda a Zuric però que viu a Milà, que va passar els anys d’infantesa en un internat pròxim a Herisau i que va escriure, sobre la mort de Walser: «Penso a vegades que és bonic morir així, havent acabat una passejada, i deixar-se caure en un sepulcre natural, en la neu d’Appenzell, després de gairebé trenta anys de manicomi a Herisau». Jaeggy, autora també ella de culte, que tampoc no ha escrit ni una línia aquí, hi restarà tota la vida lligada per la seva novel·la Els feliços anys del càstig, on traça, a través dels records esfilagarsats d’una dona, un retrat dur i implacable d’una part de la seva joventut passada en un internat en aquest cantó. «L’escriptor italià més cruel», com és coneguda al seu país, comparteix amb Walser no només un paisatge de fons, sinó uns mateixos silencis, distàncies i fredors.

Tots dos es van perdre sovint pels senders de l’Appenzell i van ensopegar amb els pagesos, de festa, guarnits amb els vestits dels dies de festa, pantalons grocs bombats, armilla negra, arracada a l’orella, potser amb una forca a l’esquena, fent camí, amb les vaques al costat i el gos guiant el ramat. Tots dos van pujar pels turons d’aquest país i van travessar pastures i prats de dall, frescos i de color verd maragda o morts i engolits per un son de tardor etern. Van veure mai cap àliga marcenca? Van aturar-se a collir fulles de llorer o d’orenga? Va ser aquí, a l’Appenzell, on es van haver d’enfrontar al concepte de pàtria, tan delicat i del qual tant s’abusa, una idea de ser en el món, una peregrinació i un retorn a algun lloc, el seu lloc, en un intent en va per atrapar l’essència de la vida. Envoltats de tots els verds del món.

13 d’agost de 2006

SUÏSSA ÉS UN FORMATGE

Matins enteranyinats d’hivern dels prats del Säntis, amb els camins gebrats i amb els grangers de l’Appenzell munyint les vaques, avançant-se als primers cants dels galls. Olor de llet tèbia. Després vindrà el procés per fer el formatge. Escalfar la llet, quallar-la, bombar el formatge fresc en un motlle d’acer, submergir-lo en un bany de sal, premsar-lo i col·locar les fogasses de trenta-cinc centímetres de diàmetre de llargada i un pes d’uns set quilos, per a la seva maduració, als cellers. En acabat, s’esdevé per a l’appenzell el seu gran moment, el tractament amb una salmorra d’herbes que, amb uns raspalls avui ja mecanitzats, es fa peça a peça, mentre es giren, delicadament. És aquesta barreja de pebre, estragó, sàlvia, llorer, comí, badina i orenga la que dona a aquest formatge el seu gust fort, sostingut i picant, a vegades com vingut d’un món perdut, que es descompon i podreix.

Parent proper del gruyère, el rei, fins al punt que en alguns moments va arribar a donar nom i englobar tots els formatges suïssos. Fet de llet de vaca sencera, pasta premsada i cuita. Fogassa rodona i escorça uniforme, marronosa. A La Tour-de-Trême, prop de Bulle, hi ha la formatgeria del senyor Richoz. S’hi poden trobar els millors vacherin Mont-d’Or, els més selectes vacherin friburguesos i els gruyères més deliciosos. Edmond Richoz sempre recomana el gruyère de vint-i-sis mesos de curació. Un formatge cremós, fi i intens. I sense forats, naturalment.

Durant segles s’ha produït formatge, a Suïssa. El caseus helveticus que descriu Plini era poca cosa més que un mató o formatge fresc. Però amb el descobriment de l’ús del quall començarà l’època daurada dels formatges durs. Apareixen l’appenzell, l’emmental i el gruyère. Al Jura fa temps que mengen el que després coneixerem com a tête de moine. Són formatges que es poden conservar, molt apreciats com a provisions per a viatges.

L’sbrinz, en canvi, és un formatge diferent. Dur i faixador, compacte, de la família dels parmesans. El gust és picant i cal acompanyar-lo d’un bon vi negre. Quaranta-cinc quilos de sbrinz necessiten sis-cents litres de llet fresca. La seva denominació d’origen està molt controlada i només al cantó de Lucerna és possible produir-lo. La seva reputació arrenca de l’edat mitjana, quan servia de moneda de canvi amb els comerciants que travessaven Suïssa, cap a Itàlia, pel pas del Gotard.

Però el primer i més famós formatge de Suïssa és el del país on Albert Bitzius predicà i ensenyà en el segon quart del segle XIX. Jeremias Gotthelf, com així és conegut, considerat per Mann uns dels més grans escriptors en llengua alemanya, representa el genuí esperit de l’illa verda de Suïssa, la regió d’Emmental. Els prats, les granges i la gent, sobretot els seus pagesos i menestrals, de la vall de l’Emme, són els personatges de les seves novel·les, que encara avui gaudeixen d’una gran popularitat. S’enfrontà a l’arrogància de les elits il·lustrades ciutadanes i va escriure amb ràbia sobre la qüestió de la pobresa en una Suïssa radicalment diferent de l’actual. En va criticar la cobdícia, l’egoisme i el consumisme, anticipant-se un segle i mig al debat que sobre els efectes del neoliberalisme s’encetarà al nostre món global d’ara. El seu enfrontament amb el govern de Berna el va forçar a dimitir de la seva tasca d’inspector d’escola, a la qual tants esforços havia dedicat. I va morir uns anys després a la seva vall verda tan estimada.

L’emmental és el formatge més exportat. A més, es produeix en molts altres països europeus. Es caracteritza pels seus forats, que apareixen en el procés de fermentació. Les seves rodes poden arribar a pesar fins a cent trenta quilos, després d’haver necessitat milers de litres de llet per quallar. Té una escorça natural, llisa i seca, de color groguenc i un gust lleugerament d’avellana. Un tast de prat i de Jeremias Gotthelf.

Amb l’appenzell, el gruyère, l’sbrinz i l’emmental encara no hem acabat. Suïssa té, a més a més, uns altres quatre-cents cinquanta formatges. La raclet, els vacherin, el tilsit, el tête de moine i tants altres. Els suïssos consumeixen més de cent quaranta-nou mil tones de formatge a l’any. És a dir, uns vint quilos de formatge per persona. Sols o fosos a les cassoles de les fondues. Sumats als més de cinc-cents referèndums celebrats des de 1848 i a les dues-centes quaranta-quatre iniciatives plantejades (a part dels referèndums cantonals), el resum és que els suïssos bàsicament mengen formatge i voten. Una conclusió democràticament i gastronòmicament ben envejable.

15 d’agost de 2006

MOSSÈN CINTO ALS ALPS

Quan mossèn Cinto arriba aquell maig de 1884 a Ginebra, ja és un poeta consagrat. Amb trenta-nou anys ha publicat L’Atlàntida, la Llegenda de Montserrat, l’Oda a Barcelona i Canigó. La seva entrada triomfal a la festa dels Jocs Florals de 1865, on va guanyar dos premis, vestit de pagès, amb la roba de pana i la barretina vermella, l’havia projectat al capdamunt dels mites catalans. Les seves obres confirmarien aquell esclat.

Amb els marquesos de Comillas i Eusebi Güell, les dues fortunes més importants de l’època a Catalunya (i que uns anys més tard s’uniran en casar-se Güell amb la filla de don Claudio López), estan fent un viatge que els ha portat a Roma, on els ha rebut el papa Lleó XIII, i que, després de visitar la Suïssa romanda, seguirà per la Selva Negra fins a arribar a Sant Petersburg.

Verdaguer aniria vestit igual que en les seves excursions als Pirineus: sotana, un paraigua en comptes de bastó, una maleta feixuga per motxilla i unes sabates de ciutat als peus. Així va recórrer les valls més apartades del Cadí i va travessar els colls més feréstecs del massís dels Pirineus. Així mossèn Cinto s’endinsà en els altívols i majestuosos Alps.

16 d’agost de 2006

EL MÒBING LABORAL

Com acabarà, tot això? Vull dir la fusió entre Walderberg i IXI. Ara per ara és un misteri. Però en el món de les empreses, el joc es juga sempre amb les cartes marcades.

Amb la idea que només tenint l’empresa en tensió permanent s’aconsegueix la mobilització i eficiència dels recursos —humans—, les empreses s’han carregat de milers de bombes de pressió nuclear. Globals, sí; però atòmiques també. La gradació del mòbing té una gamma de colors insospitada: des dels subtils «No saps qui et paga», «Se t’ha aturat el rellotge» o la humiliant «Molta pressa per agafar el pont aeri», quan comença l’estampida després d’una reunió a Madrid que s’ha acabat a les deu de la nit, fins a les imaginatives solucions de les puntades de peu cap amunt, cap avall o laterals.

Les primeres comporten l’ascens de l’afectat cap a posicions en què no exerceixi funcions executives. Són els Country Managers o presidents, figura en la qual amagaran des d’aquell mateix moment la seva nova decorativa condició de reina mare. La invitació a marxar és clara, però la nòmina no sol tocar-se i l’executiu, capcot, procedeix a posar-se la perruca i a saludar amb la mà. Les puntades de peu cap avall són especialment denigrants. Es consuma la decadència, al mànager condemnat se li retiren competències i se’l cargola, degradant-lo fins on sigui possible i el contracte d’alta direcció permeti. Caps que deixen de ser-ho d’un dia per l’altre i de sobte es troben convivint amb els seus exsubordinats a les màquines de cafè o fent cua a les impressores, en una imatge patètica, d’una gran tristesa. Finalment, les coces més creatives són les laterals, que fan que el mànager afectat acabi amb la «síndrome Robinson»: s’agafa un executiu, se’l trasllada a un altre departament, se li aparta tota responsabilitat, i se’l deixa navegant a soles pel seu PC, en un viatge sense fi, on l’única illa on aturar-se és la seva taula i la seva cadira.

* * *

Tuta, quia diffidens, és a dir, «Segura, perquè desconfia». Aquest va ser el lema de l’Acadèmia dels Desconfiats de Barcelona, que va existir a Barcelona entre 1700 i 1703.

No m’estranya que durés tan pocs anys: jo visc en plena desconfiança, però em sento més intranquil que mai.

17 d’agost de 2006

SER FELIÇ

El concepte de clima laboral o clima organitzacional ha anat guanyant rellevància en el camp del management. Entres en qualsevol empresa, obres la porta del departament de recursos —humans— i deu a un que el director està parlant de «cuidar», «millorar» o «gestionar» el clima laboral. I si no, de «desenvolupar», «fer créixer» i «retenir» el talent. Que alhora estigui netejant el rifle amb què executarà al cap de cinc minuts el director d’informàtica no deixa de ser una anècdota irrellevant.

És l’estat d’ànim de l’empresa, i això és el que compta. El clima laboral té poc a veure amb els mapes del temps i molt amb les percepcions i la sensibilitat emocional dels empleats. Amb importantíssimes conseqüències en els resultats: l’impacte del clima sobre el rendiment i la productivitat s’estima entre el vint i el trenta per cent. Per això, mai com fins ara les empreses no havien girat els ulls vers la felicitat dels empleats.

Frau Kleiner, la meva excap de Recursos Humans, que deixa la companyia el dia 1 de gener, va dir-me ahir que no em preocupés, que fos feliç. Tothom somnia a ser-ho, li vaig contestar. I ens vam acomiadar.

Capitalisme i felicitat són dos conceptes que van avui en dia més estretament lligats que mai. Alexander Kjerulf, un guru que es defineix com a «director de felicitat», va publicar un llibre, La hora feliz es de 9 a 5. Cómo adorar tu tabajo y tu vida y arrasar en tu empresa. Les tesis no podien ser més engrescadores: tots podem ser feliços a la feina; sent-ho, millorarem la qualitat de vida i ens sentirem més realitzats; les empreses felices són molt més eficients que les infelices, i la felicitat a la feina és fàcil. Un optimista, Alexander Kjerulf. Un personatge ideal en qualsevol foc de camp o en una visita al tanatori.

22 d’agost de 2006

PESTALOZZI, PEDAGOGIA

La Carola ha hagut de demanar una excedència al Thau per venir a Suïssa. Tots aquests anys fent de mestra i ara ho ha hagut de deixar. Li agrada la seva feina, em sap greu el sacrifici que fa. Per això, avui, al vespre, quan els nens ja dormien, ens hem entretingut a buscar informació sobre Pestalozzi.

Un home pensava en veu alta: «Vull ser mestre d’escola». Heinrich Pestalozzi (1746-1827), l’educador del poble, senzillament volia ser mestre. «Per canviar una persona cal estimar-la. La nostra influència només arriba on arriba el nostre amor». La seva fe en la humanitat, el seu amor pels nens, l’abnegació i lluita pels més desvalguts, i una vida feta d’una successió de fracassos fan de Pestalozzi una personalitat subjugant i del seu missatge, un que mai no perd valor ni actualitat.

País de gran tradició pedagògica, Suïssa té un pes considerable en la pedagogia moderna. Rousseau, Pestalozzi, Piaget. Si tot comença amb el gran ginebrí, no és menys cert que en qualsevol tractat de pedagogia Pestalozzi ocupa un lloc preeminent, al costat de les Montessori, els Decroly, etcètera. Piaget tanca una llista d’un país que en l’educació ha buscat sempre combinar-hi la llibertat i els valors col·lectius democràtics.

I tanmateix, el més apassionant de Pestalozzi és que no hi ha res a la seva obra que estigui cabalment acabat. Són esborranys, assajos d’una teoria pedagògica en continu moviment, inacabada. Sembla que no hi hagi res que li hagi sortit bé, a aquest zuriquès: escriptor prolífic però enrevessat, mestre estranyíssim, pare frustrat i marit solitari, gestor incompetent. Un somiatruites, que creia en la bellesa, en la intel·ligència dels nens, en una educació popular i a l’abast de tothom, que fins als vuitanta-dos anys començà i recomençà de nou manta vegada, que visqué com un pobre per servir els seus infants, que va preferir focalitzar l’educació dels nens exercitant l’atenció, l’observació i la memòria abans de passar a jutjar i raonar, que entenia l’amor com el principi essencial de l’educació i les mares com les millors educadores.

Aquest home lleig i baixet, amb la cara picada per la verola, tossut i honest, pur esperit de la Il·lustració, va fer d’un ideal pedagògic de llibertat i autonomia personal dels nens la raó última i única de la seva vida. L’escola agafa volada amb Pestalozzi atès que a l’escola, i només a l’escola, li correspon una tasca vital: no té sentit només en el fet de transmetre experiències o continguts; cal que, organitzant un procés d’autoformació, sigui el motor que permeti als nens construir la seva llibertat autònoma. I per aconseguir-ho cal que el mestre estigui al servei de les necessitats de l’alumne. És ell qui posa el nen en contacte amb la natura (no endebades l’Emili de Rousseau és el seu llibre de capçalera): apareix el joc, l’espontaneïtat, les activitats manuals i el dibuix. Forma, nombre i paraula són els punts bàsics de l’ensenyament. L’amor, l’estimació és un dels pilars pestalozzians: els mestres no poden ser mai autoritaris.

Als cinquanta-dos anys, Pestalozzi va rebre, per fi, el títol de mestre d’escola. És tard, però tant se val, és el que sempre havia volgut ser. Treballa primer a Burgdorf durant cinc anys i després a Yverdon durant vint anys més. L’èxit, el reconeixement i la fama. Prussians, francesos, anglesos, fins i tot catalans (a Tarragona es fundarà la primera escola pestalozziana d’Espanya) venen en pelegrinatge a Yverdon a iniciar-se en el «mètode» Pestalozzi. Però de nou tot s’ensorra i aquest pèssim gerent es veu obligat a deixar la institució que ell havia fundat, arruïnat de nou. Als vuitanta-dos anys, Pestalozzi intentarà tornar a començar a Neuhof, on havia estat tan feliç. No hi serà a temps. Morirà uns mesos després.

La nova educació, l’educació social ja resultava pertorbadora; confiar en el nen, acceptar-lo com és, ajudar-lo en el curs del descobriment del món, servir-lo i no servir-se’n, estimar-lo, això era pura provocació. I ho continua sent.

23 d’agost de 2006

ESTÓMACS SUÏSSOS

Amb poc menys de vint-i-cinc anys de diferència, a mitjans del segle XIX, naixien a Suïssa dos personatges que tenen una directa influència en el meu colesterol de cada dia. En ambdós casos, dues històries magnífiques, dos self-made man, dos revolucionaris.

Jo, que m’he passat mitja vida esmorzant una torrada, un suc de taronja (natural), una truita, un formatget i un vas de llet amb Nesquik; a mi, que se m’ha privat dels daus de brou Maggi o similars perquè a la meva mare simplement ni se li hauria ocorregut que «allò» fos ni remotament un succedani de carn i de llegums; soc, crec, un dels més indicats per valorar l’impacte mundial dels invents d’aquests dos suïssos il·lustres que, per camins totalment oposats, van arribar al mateix lloc: l’estómac.

L’invent de Herr Maggi, fill d’un moliner italià emigrat al cantó de Turgòvia, no s’entén si no s’emmarca en l’extraordinari procés industrial que té lloc a Suïssa en el segle XIX. La societat pagesa i menestral, que en bona part es veu obligada a emigrar, viu una de les revolucions industrials més formidables del continent. Les fàbriques, el ferrocarril, però també el turisme i el comerç semblen no tenir aturador en una Suïssa que, sense recursos naturals, s’inventa a si mateixa. Els homes, i també moltes dones, troben feines a mines i fàbriques. Les condicions són penoses. Moltes hores de feina i molt poc sou. No hi ha temps (ni diners) per alimentar-se com cal.

El sentit pràctic suís, sempre empeltat d’un vellutat humanisme, reacciona: cal trobar un producte a base de llegums, de fàcil digestió i que es pugui preparar en un temps mínim. I que sigui barat. Les panxes contentes i ben alimentades, a més de saludables, treballen molt millor. Les autoritats suïsses, doncs, encarreguen a Maggi la preparació d’aquest producte. Són anys de proves i treball intens, però finalment el 1885 comença la fabricació industrial a gran escala de farines de llegums, pastilles de sopes i l’Arome Maggi. Per pocs mesos s’avança a Herr Knorr, que, a Alemanya, inventarà també unes solucions semblants. Caldrà esperar fins al 1908 perquè el món es meravelli del darrer invent suís del moment: uns petits daus de concentrats de brou.

Maggi, que va viure fins al 1912, va ser sempre un patró model: construirà habitatges per als seus treballadors, els contractarà assegurances mèdiques, introduirà la pausa del migdia i declararà festives les tardes del dissabte. La companyia que va fundar s’acabaria fusionant, als anys quaranta, amb Nestlé.

Deu anys abans dels daus més famosos del món, el doctor Maximilian Oskar Bircher, partidari de les passejades al sol, l’exercici físic, l’aire fresc, anar-se’n a dormir abans de les nou, els mètodes naturals de curació i l’«alimentació solar» (vegetals), va canviar els hàbits de menjar del segle XX. En lloc de carn i pa, fruites, llegums i nous. Energia solar a fora i a dins el cos. «L’alimentació no és el més important a la vida, però és el lloc on tot el més important pot morir o tirar endavant». És a dir, el senyor Bircher i la meva mare coincideixen en tot. Són ànimes bessones.

Aquesta vida espartana i monacal, feta de passejades a les muntanyes, havia de portar el doctor a on el va portar: a descobrir un dia en una cabana dels Alps Bernesos, en el país de Pestalozzi, que un pastor menjava un estrany combinat de barreja de llet, farina, maduixes, nous i poma. Bircher va treballar-hi de valent i en una lectura famosa als seus col·legues, l’any 1900, va donar a conèixer la recepta del musli. Malauradament ben pocs segueixen la fórmula original i el que normalment mengem sota aquest nom deixaria el senyor Bircher més sec del que ja estava.

A vegades et trobes amb teories genials, i amb el senyor Bircher n’hi ha una de sublim. És la que diu que amb ell comença la «feminització» de l’esmorzar: fins llavors, el primer àpat del dia havia romàs en l’esfera del patriarca de la casa (carn i patates); la recepta del musli, en canvi, vindria a reflectir no només una nutrició més equilibrada sinó «la destrucció de l’estructura patriarcal i un punt crucial en els drets de les dones». Hi ha gent per a tot, fins per arribar a escriure això.

Bircher va fundar una clínica, en un procés semblant al que un altre il·lustre vegetarià, el senyor Kellogg, feia pels mateixos anys als Estats Units. Va gaudir d’un èxit extraordinari fins als anys vuitanta, quan va començar un declivi que va portar a tancar-la el 1994. Però Bircher no ho va veure. A pesar de tanta salut, passejades quilomètriques i d’unes digestions que deuen haver estat de les més estupendes de la història, aquest home també va morir. El negoci del musli (del qual el doctor no es va beneficiar mai, perquè no va voler patentar-ne l’invent, preocupat per les idees i no pels diners) factura avui només a Suïssa uns dotze mil milions de francs. Cal pensar-hi demà a l’hora d’esmorzar.

24 d’agost de 2006

Ahir els nens van començar l’escola. La International School of English. Les classes són de molt pocs alumnes. En sortir, feien una cara de pomes agres notable. Els he notat preocupats amb l’anglès i els he recomanat el mètode «Don’t fot me». M’han mirat amb poca simpatia. Però estic content que tothom pateixi una mica, en aquesta família.

28 d’agost de 2006

Fa uns anys, el senyor Azúa, de ment oberta, progressista i viatjada, és a dir, diu ell, curat de tot nacionalisme, va establir un paral·lelisme que va fer fortuna: Barcelona era com el Titanic. Són aquelles comparacions que agraden als lectors àvids d’imatges fàcils i gràfiques i que ajuden a transmetre la idea d’una manera més clara. Se n’han fet de tota mena. Barcelona i el Titanic, Catalunya i Lil·liput… Aquesta, la de les imatges metafòriques per a descriure situacions, és una habilitat amb grans experts. Les columnes dels mitjans en van plenes. Cal estar atent per entendre’n el sentit.

La prova és una visita a Madrid. M’han citat de la central espanyola d’IXI per escanejar-me i veure qui soc.

Per primer cop he trepitjat la nova terminal d’Ibèria a Madrid. En aquell moment he començat a sentir el procés de jivarització. Perduts ja almenys cinquanta centímetres, he agafat un taxi, m’he endinsat en les inacabables rondes madrilenyes (M10, M20, M30, M40…). Madrid és avui una explosió de milers d’empreses que han decidit establir la seu a la capital d’Espanya. Les multinacionals, tan viatjades com el senyor Azúa, que tampoc no són gens nacionalistes, és sabut que creixen i s’agrupen per aquí i per allà, sense que infraestructures, poder econòmic i poder polític els afectin el més mínim.

També he passat per davant d’on, l’octubre que ve, s’obrirà la nova seu de l’Instituto Cervantes. Divuit mil metres quadrats dedicats a la difusió de l’espanyol. De moment, la seva pàgina web es pot consultar en nou llengües, del suec al búlgar, però amb el detall d’evitar el tràngol de llegir-la en català o en gallec. I tanmateix puntualitza: «se cederán espacios para actos a realizar para las otras lenguas de España». Suposo que s’imaginen que els haurem de donar les gràcies un dia d’aquests.

La reunió amb els caps d’IXI a Madrid ha anat com una seda. Em nomenen membre de la Comissió de Coordinació dels equips d’IXI i Walderberg a Espanya. En acomiadar-me, han afegit que ells ja s’encarregaran de tot. No cal que em preocupi de res. Jo, tranquil. Serà una coordinació modèlica, sens dubte.

29 d’agost de 2006

En l’avió de tornada a Zuric sobrevolem els Alps. Un dia clar, magnífic, com quan Gaziel es va trobar davant la Jungfrau.

Quan arriba a Interlaken i obre, al tard, aquell vespre d’estiu, la porta de la terrassa de la seva habitació del Gran Hotel Victòria, escriu:

«I al centre mateix […] s’alça, feta somni o realitat fantasmal, la massa de la Jungfrau, tota blanca, nevada. És tan alta, que les darreres clarors del capvespre ja fa estona extingides del tot als seus peus, encara l’atenyen de ple, sols a ella, rosades, verdoses, gris perla, moradenques, espurnejades de lluïssors d’argent. Tota l’enorme mola és una pura fosforescència virginal […]. El firmament, darrere la Jungfrau, té una vaga tonalitat daurada, molt lleu i difusa, com el fons d’or vell, passat pels segles, de les icones bizantines. Només viu ella, la muntanya, blanca com una núvia, dins el misteri de la nit —i fins em sembla que la veig respirar suaument, sota els seus vels gelats que lluen amb fulgors d’escata».

L’endemà, afortunadament, fa un dia radiant i Gaziel puja al cim de la Jungfrau, com avui. És un dels capítols clau del llibre. Entre admiracions per la tècnica («alpinisme confortable»), el paisatge («colossalisme wagnerià»), la trinitat veritable de l’Eiger, la Jungfrau i el Mönch, el metre de neu eterna i els ramats de turistes, s’escapa vers l’Sphinx, l’observatori meteorològic que es planta encara cent dinou metres per sobre de l’estació de la Jungfrau, altura suficient per quedar a recer dels turistes panxacontents que prefereixen atropellar-se pels restaurants i plataformes tot just arribats al cim d’Europa.

Gaziel cau llavors en una espècie de síndrome de Stendhal alpina. La bellesa que el rodeja l’emmetzina, la pau «còsmica» que percep li asserena les entranyes, es troba al marge de l’infinit, mentre la claror del sol arrenca «de les geleres i dels flancs coberts de neu un baf tenuíssim, com una rosada que ho perfuma tot». A soles amb la Jungfrau. Com a soles està Gaziel, amb la dona morta fa uns pocs anys, el país triturat, la vellesa apoderant-se del seu cos. És llavors el moment en què la veu somriure, la Verge Blanca, la gran encisera Jungfrau. Benigna, però misteriosa. Fascinat, no li treu els ulls de sobre, la seva bellesa, la seva nuesa blanca l’atrau «amb gases de seda». I arriba a percebre «una suavíssima ondulació del seu pit, el bleix ample i gairebé imperceptible de la blanca sina virginal que respira». No gosa moure’s. La quietud és total. Veu «com la llum li rellisca sense remor i que uns nuvolets inversemblants, d’una matèria ingràvida i com angèlica, es fan i desfan misteriosament damunt el cim de l’enorme massa encantada. La condensació fugissera del seu alè».

Aterrem. Camí de Winterthur, m’adono que soc a casa.

1 de setembre de 2006

Ja estic en disposició de parlar de Zuric. Avui tota la família ens hem banyat al Limmat i hem sobreviscut.

En un dels banys públics de la ciutat, a l’Unterer Letten, és possible banyar-s’hi tal com es fa des de fa més de cent anys, arrossegat pel corrent del riu. S’ha d’avançar dos-cents metres per una passera de fusta i un cop a l’inici, amb valor, que es pressuposa a tot zuriquès, tirar-s’hi sense vacil·lar. Tota una lliçó pràctica de física. I de supervivència, perquè en arribar al final sents la força del riu que t’esclafa contra la xarxa de ferro per on cal intentar sortir-ne. Ha anat de poc que l’Helena no s’hi quedés incrustada per sempre. Però a l’últim segon hem evitat la catàstrofe, he aconseguit treure-la del riu i hem repetit l’experiència cinc vegades.

2 de setembre de 2006

EL BANC DE LA PLAÇA DE SANKT PETER

Zuric és la ciutat del condicional per definició. Podria haver-se convertit en el gran centre reformador del món; podria haver fet esclatar la primera revolució comunista; podria haver liderat totes les avantguardes artístiques del segle XX. Tots els condicionals del món poden recitar-se a Zuric. Però havent pogut triar tan sovint, ha escollit sempre mirar cap a un altre costat, presa d’una aversió profunda al risc i a les darreres conseqüències, limitant-se a estar sempre a punt, coqueta, magníficament presentada, per servir de bellíssim decorat. Ha preferit continuar la seva vida sense més sobresalts que les crescudes del Limmat i anar deixant acumular, sense gens de pressa, una història de retalls.

Qualsevol carrer de la ciutat m’ha portat sempre a l’església de Sankt Peter. A l’únic banc circular de la plaça, que abraça un plataner badoc i zuriquès pels quatre costats, m’hi he assegut moltes vegades intentant cercar-hi l’ànima de la vella Turicum. He de confessar un cert fracàs en la meva relació amb Zuric, perquè no l’he trobat. Buscava una ànima i m’he trobat atrapat en una ciutat de racons, un trencaclosques de retalls de vida i d’història que les netes i polides llambordes de la ciutat guarden amb una certa distància, amb una falsa i estudiada deixadesa, com si volguessin que no us n’adonéssiu, que passéssiu de llarg.

El banc de Peterhofstatt n’és un dels millors exemples. Assegut, de cara al sud-oest, es té a la vista l’entrada porxada de l’església més antiga de la ciutat. La van construir al segle IX, la van reedificar al XV i encara la van refer al segle XVIII, aquest cop en l’estil que propugnava dos-cents anys abans l’home que més ha marcat el destí de la ciutat: Zwingli.

És fascinant, la història de la Reforma a Suïssa. A cada casa, a cada poble es va viure la trencadissa amb el catolicisme de manera diferent. Homes lliures s’aixecaven disposats a defensar una veritat tan pura com la que només es podia trobar en les pàgines de l’Evangeli. I a cada casa, a cada poble, es va prendre una decisió lliurement i responsable: restar fidels a Roma o convertir-se a la nova fe.

Zuric li deu a Zwingli aquell esperit més moderat, més delicadament capitalista que l’ha caracteritzat per sempre. Nascut al Toggenburg el 1481, educat en el catolicisme i prevere de l’Església, va emmalaltir de la pesta però hi va sobreviure, sortint-ne purificat. La seva visió, la nova religió que va defensar, fou emparada i sostinguda pel Consell de la ciutat, després de dos debats amb oponents catòlics, als quals escombrà. La seva tasca fou immensa i transformà per sempre una ciutat i un esperit. El zwinglianisme va portar la llavor d’un humanisme radical i un cert pietisme. Frontalment oposat a tota forma de culte (imatges, música, ornaments sacres), l’actual església de Sankt Peter és un prodigi de senzillesa i línies rectes i severes.

Un dels punts més importants de la reforma de Zwingli va ser la unió entre Església i Estat. Zuric es va transformar en una teocràcia, i els seus habitants van ser cridats a lluitar i a convertir la resta dels cantons, que romanien en mans del corrupte catolicisme. La guerra era inevitable i Zwingli va morir en una de les batalles, la de Kappel. La ciutat llavors es va fixar en un pacífic home d’estudi, un zuriquès culte i pactista, Heinrich Bullinger, que durant quaranta anys ocuparia la posició del seu predecessor.

Bullinger és tractat als llibres d’història com un tenaç i diligent pastor, tocat de gris, sense l’altura èpica de Calví ni l’audàcia de Zwingli. I tanmateix fou ell l’autèntica ànima de la Reforma i la raó que aguantés l’estrebada catòlica i, sobretot, que no es desintegrés en un magma de reformes locals en guerra permanent les unes amb les altres. S’afanyaria a arribar a un acord amb Calví, garantint per sempre la unitat protestant a Suïssa. Les seves obres, la primera i la segona Confessió de fe helvètica (1536 i 1566) i, sobretot, el Consensus tigurinus amb Ginebra, són fonamentals per a l’Església reformada. S’ha criticat Bullinger per plomós i poc original, però haurien acabat trencant amb el protestantisme els anabaptistes si s’haguessin enfrontat a ell i no a Zwingli?, haurien assolit mai Zwingli i Calví una doctrina única reformada de l’eucaristia si no hi hagués intervingut ell?, de quantes desenes de diferents reformes estaríem parlant ara, sense el zuriquès que volia pau i prosperitat, i una Església forta i unida?

Darrere del nostre banc de la plaça de Sankt Peter, una de les façanes de les cases està dedicada a Johann Kaspar Lavater, que durant deu anys fou el rector de Sankt Peter. Filòsof, poeta, orador i teòleg, Lavater és el pare de l’obsessió pel rostre. El 1775 va escriure Fragments fisonòmics per a un increment del coneixement i de l’amor humans. Mai no tornaríem a mirar la cara de les persones de la mateixa manera. Una boca, un nas, un sol tret desxifraria el perfil humà de qualsevol ésser viu i ens donaria les claus de la seva intel·ligència.

Lavater va gaudir d’un extraordinari èxit popular, omplint l’església diumenge rere diumenge fins al punt que els feligresos acabarien reservant lloc a Sankt Peter, per evitar cues i no perdre’s els seus pregons. La seva amistat amb Goethe va ser llegendària, encara que s’acabessin allunyant, i també amb Johann Heinrich Füssli (pastor com ell i amb qui va haver d’exiliar-se un temps, després del qual Lavater va tornar a Peterkirche i Füssli a Anglaterra, on pintaria, entre d’altres, la Lady Macbeth somnàmbula, icona dels surrealistes). Les anàlisis i descripcions que va escriure de la fisonomia de les grans personalitats de la història del moment (Voltaire: trets de cinisme enginyós; Luter, en canvi, de rostre pobre i vulgar; de Descartes, de qui examinà el crani, va concloure que no era tan gran pensador com se’l considerava erròniament) l’acompanyen en la tomba que és a l’interior de l’església.

La plaça de Sankt Peter comença a rebre algun turista que prefereix evitar la Bahnhofstrasse i perdre’s pels carrerons medievals de Zuric. Una parella mira l’aparador de la llibreria Beer, allà mateix des del 1832; una dona bada davant d’una petita botiga de joieria. La font de la plaça continua rajant. Pensant-se que té una perspectiva inèdita, un turista enfoca la torre de Sankt Peter amb l’agulla de Fraumünster al fons. Sense saber-ho, l’encerta. És el punt exacte des d’on contemplar la ciutat de retalls de Zuric.

No podia tenir un origen més adient: a finals del segle XIII, el Consell de la ciutat va condemnar un forner que estafava la seva clientela al pitjor dels càstigs possibles: ser llançat al Limmat en una gran cistella de palla i branquillons i deixar que la Providència, el corrent i les habilitats del condemnat decidissin la seva sort. Sorprenentment, el forner va aconseguir escapolir-se i, foll de venjança, va començar un incendi que arrasaria bona part de la ciutat. Es desconeix què va passar amb el bon home però en canvi se sap que el gran foc va motivar que la ciutat prengués precaucions. La primera, construir una torre des d’on, cada quinze minuts, un vigilant comprovava que no es veien perills a la vista. L’èxit va ser rotund i en els dos-cents anys següents no es va declarar cap foc a la ciutat. Confiat, el Consell va decidir canviar-ne l’ús i hi va instal·lar un rellotge. Era l’any 1534 i una enorme esfera de vuit metres i setanta centímetres de diàmetre la coronava. Cap altra, a Europa, no l’ha superat, encara.

Des d’aquell moment, els racons de Zuric van deixar de ser-ho una mica. Des del campanar de Sankt Peter, els teulats molls es confonien, el Limmat tenia un aire de riera de poble i per uns moments va semblar que la ciutat de retalls es transformaria en una ciutat sencera. De fet ho fou, perquè Zuric és un poble fins allà on arriba la vista des de Sankt Peter. La petita gran ciutat, a vol d’ocell, és tan sols una cara amable, amb un llac a la punta i un riu que, rialler, la travessa i li dona vida. Què diria Lavater del rostre de la seva ciutat? Com la dibuixaria Füssli? És aquesta la Zuric que Bullinger pacientment va anar entrellaçant?

Durant anys la torre de Sankt Peter l’ha vigilat, l’ha vist créixer i l’ha empès a viure, reclamant-li coratge i agosarament i recordant a tots que el temps passa molt de pressa. Perquè a Zuric les manetes dels rellotges no s’aturen ni es congelen mai.

I la ciutat l’ha obeït: els gremis van deixar pas a la primera burgesia, que ensorrava muralles i colonitzava les vores del llac; els joves mercenaris famosos a tot el món penjaven l’escopeta al rebedor de casa seva i buscaven feina en els bancs i institucions de crèdit que anaven apareixent en tots els barris; l’ensenyament, influït per Pestalozzi, zuriquès també, obria les portes a la renovació pedagògica més avançada del continent. Zuric despuntava al segle XIX preparada per convertir-se en una gran ciutat. Sí, la ciutat estava a punt, però i la seva gent?

3 de setembre de 2006

LA REVOLUCIÓ QUE MAI NO VA ARRIBAR

La provinciana però eficaç Zuric de Gottfried Keller i Conrad F. Meyer es despertava, a finals del XIX; cosmopolita i glamurosa, delicada i elegant. L’hotel Baur au Lac veia passar emperadrius i tsarines i tothom que era algú en el món de la música i l’espectacle. El nou edifici de l’Òpera s’inaugurava el 1891 i el Tonhalle quatre anys més tard. L’eufòria burgesa a Zuric tocava el cel i no es veien límits a l’horitzó. Era, ara sí, una de les grans metròpolis europees.

Un nom sobresurt: Alfred Escher. Cap polític suís no el supera en càrrecs i responsabilitats en l’àmbit cantonal i federal. Escher representa com ningú el geni burgès suís, una barreja de sentit emprenedor i arrels zwinglianes, visionari i pragmàtic, mecenes i estalviador alhora, promotor del modern sistema ferroviari federal, del túnel del Gotard, de la Politècnica de Zuric (ETHZ) i fundador de Credit Suisse i Swiss Life.

La Bahnhofstrasse, amb una estàtua d’Escher al començament que sembla que la presideixi, s’havia començat a traçar el 1867 i, paral·lela al riu, aviat va esdevenir l’avinguda preferida de les classes benestants. La ciutat descobria nous plaers i es trobava a Sprüngli de Paradeplatz a prendre el te i algunes trufes. Un llarg camí, el de Paradeplatz, des del mercat de vaques del XVIII fins a convertir-se en el cor de les tenebres bancàries amb les seus de l’UBS i Credit Suisse.

És llavors, en el feliç canvi de segle, quan Zuric es trobarà en les cruïlles més apassionants de la seva història. La ciutat s’accelera i fins i tot les manetes del rellotge de Sankt Peter fan la impressió que corren més que abans. Esclata la Gran Guerra i Suïssa en resta al marge. El Zuric neutral esdevé un niu d’intrigues diplomàtiques, espies i objectors de consciència, estafadors i pacifistes desenganyats. Un país que viu la neutralitat com un èxit però que passa un dels més delicats moments de la seva història, tensionat com mai no ho tornaria a estar, entre la Suïssa de parla francesa, favorable als aliats, i la Suïssa alemanya, que victorejava Guillem II i feia costat a les potències de l’Eix. Milers d’europeus hi arriben fugint dels seus països i cercant la seguretat que amb tanta cura Zuric havia sabut anar exportant al llarg dels anys.

Sankt Peter veia passar Stefan Zweig autoexiliat per les seves irreductibles posicions antibèl·liques i pacifistes, assegut al meu banc de la plaça amb el seu gran amic Romain Rolland, discutint, dialogant, vivint, «Som defetistes, no volem cap victòria ni cap derrota contra ningú. Cridem fort la nostra enemistat contra la guerra al món: Soyons défaitistes! Siamo disfattisti»; o James Joyce i Elias Canetti, que acaben d’arribar a la ciutat on viuran llargues temporades; o anarquistes i comunistes que, expulsats dels seus països, troben refugi en la més ordenada i burgesa de les ciutats d’Europa. Una ciutat en blanc i negre, de fums i carrerons estrets, de confuses i equívoques relacions, pendent dels diaris i de les últimes notícies del front, que enlloc es devoren amb tanta passió com als seus cafès.

De cap manera no són els cafès suïssos com els vienesos, però el Central i l’Odeon resisteixen la comparació. Lloc de pas per a gent com Trotski, Thomas Mann, Joyce, Mata Hari, Tzara o… Lenin. A l’exili de Suïssa Lenin va escriure algunes obres i va treballar en l’organització de les conferències que havien de recollir l’esperit de la II Internacional. La llegenda diu que molta d’aquesta feina la va fer assegut en una de les taules del cafè Odeon. Desesperat pel cofoisme dels obrers suïssos, que se’l miraven amb la mateixa cara que quan algú compara el Sihl, l’altre riu de la ciutat, amb el Limmat. I maleint d’altra banda la resignació eterna i pacient del seu poble rus. La Revolució l’agafaria amb una tassa de cafè als llavis, desprevingut.

El geni polític de Lenin el va forçar a un dels més extraordinaris viatges fets mai, que arrenca en una boirosa matinada d’abril de 1917, direcció a Suècia primer però amb destí final Sant Petersburg. Sense poder passar per les potències aliades (França i Anglaterra, que li barraven l’entrada), havia arribat a un acord amb un vell client del Baur au Lac, el kàiser alemany, per travessar Alemanya en un vagó segellat.

Prendre’s un espresso a l’Odeon, en una de les confortables butaques envellutades amb vistes a la Bellevueplatz, remenar el sucre mentre s’entreveuen els tramvies del carrer, pensar en Lenin i en la revolució comunista a Suïssa que podria haver estat però no va ser.

Sempre s’ha dit que la neutralitat suïssa era i és, de fet, un brillant negoci empresarial. En absolut. És extraordinàriament més rellevant l’impuls social i cultural que li ha comportat. La història de la Confederació s’escriuria de manera molt diferent sense aquesta condició de país cruïlla i d’acollida. Pocs països i encara menys ciutats deuen tant als seus visitants com Suïssa i Zuric. Sense Lenin, sense Bakunin, sense Mussolini, sense Trotski; sense Joyce, sense Mann, sense Brecht, sense Borges, sense Hesse; sense Wagner ni Paderewski ni Stravinsky ni Txaikovski; sense Voltaire ni Nietzsche ni Bergson ni Einstein; sense tots ells, de quina Suïssa estaríem parlant? No només Zuric ha servit de gran aparador; tot el país ha lluït els seus millors verds i blancs, reclam irresistible per als esperits més sensibles; i els daurats i platejats, que han imantat totes les butxaques consistents del món.

Suïssa ha anat teixint una teranyina bellíssima i ha esperat, pacient, els seus hostes, convençuda que la partida l’acabaria guanyant.

4 de setembre de 2006

DADÀ I EL CAOS

La Gran Guerra marca, doncs, un dels punts d’inflexió al país. La civilització europea se submergeix en la catàstrofe. Cultura, progrés, tècnica, tots els grans valors eterns d’Occident, ensorrats i aniquilats per una confrontació de destrucció absoluta. Com qualsevol dels països neutrals, els beneficis que en treu Suïssa són immensos. El país, estratègicament situat, obre les portes a tothom; les mateixes que tancarà, selectivament, en la Segona Guerra Mundial. I en fer-ho, es trobarà amb un altre fet inesperat: el naixement del primer moviment nihilista antiart, el dadaisme.

Que l’irracionalisme psicològic, que la furiosa negació de la societat i els costums que representa el dadaisme s’origini a Zuric, en la més benestant de les burgeses ciutats d’Occident, és una de les ironies més subtils de la història de la cultura. O potser no. Potser només podia néixer aquí, perquè només al Zuric d’entreguerres el caos dadaista tenia al davant una societat amb la qual es veia confirmat a si mateix en tots els seus postulats.

Format per refugiats i desertors de la Primera Guerra Mundial, arrenca un moviment que vol no només la destrucció de l’art i l’escriptura, sinó la de tots els gèneres artístics de la cultura occidental. El dubte i la revolta contra qualsevol ordre són les bases d’aquest nou isme. Dadà, el primer so que diu un nen, la paraula símbol de la negació i la rebel·lia. Començar del zero més absolut perquè res del que la societat ha creat no es pot aprofitar. Tristan Tzara i Marcel Jank, romanesos; Arp, alsacià; Ball i Richter, alemanys, celebren el 5 de febrer de 1916 un espectacle de varietats al Cabaret Voltaire de Zuric: declamacions cacofòniques indesxifrables i recitals inconformistes s’uneixen per fer de l’absurd i la burla la base d’un espectacle subversiu.

Els dadaistes ho rebutgen tot, inclosos ells mateixos. Aspiren a una forma de viure nova, espontània, anònima i col·lectiva. L’escàndol i la provocació són les seves obres. Cal agrair-los també un sentit de l’humor que ja no es trobarà mai més en l’art contemporani posterior. Zuric es dadaitza. El manifest de 28 de maig de 1918 diu: «no estic ni en pro ni en contra i, a més, no ho explico, perquè detesto el sentit comú. Fàstic dadaista. Abolició de la memòria; dadà. Abolició de l’arqueologia: dadà. Abolició dels profetes: dadà. Abolició del futur: dadà». La seva influència sobre l’art fou enorme. Apollinaire, Modigliani, Kandinski, Picasso, tots hi col·laboren i s’hi senten atrets. Picabia, Duchamp i Man Ray s’afegeixen al moviment des de Nova York. Apareix la revista 391. París i Barcelona també hi sucumbeixen. El moviment s’estén finalment cap a Alemanya, acabada la guerra.

Van tractar de portar la protesta fins a les últimes conseqüències, inclosa la negació de la negació. I encara una tercera negació. Anarquitzant i derrotista, Ball proclamava que «per sobre de les guerres i les pàtries hi ha homes independents que viuen un altre ideal». Al crit de «l’art no és seriós», Sankt Peter veia com a l’altre costat del riu, un cabaret competia amb les seves campanes. I una cosa és prestar un decorat i l’altra és passejar enmig d’insults i escandaloses provocacions. Inundat de queixes dels honorables ciutadans de la ciutat, el Cabaret Voltaire va tancar aviat, només quatre mesos de performances, tot i que el grup continuà les seves activitats a la galeria del mateix nom. Però res no serà el mateix. S’anirà apagant a mesura que Europa recuperi l’alè i la pau. Dadà matarà dadà vuit anys després i Breton l’enterrarà per construir-hi les bases d’un nou moviment: el surrealisme. Ni la dessacralització total de l’art, ni l’absurd, ni, sobretot, l’humor del dadaisme no serà superat. Tzara va dir que l’únic sistema era no tenir sistema. Va ser una mort dadà.

5 de setembre de 2006

DE LENIN A LA FIFA

Encara va haver-hi temps per a una darrera sorpresa. L’any 1918 es va produir la primera vaga general del país. Prop de quatre-cents mil treballadors van sortir als carrers de Zuric. Es queixaven de l’escassetat d’aliments, de l’augment dels preus, dels baixos salaris i de l’extenuant jornada laboral. El govern va recórrer a l’exèrcit i va exigir el retorn immediat a la feina. En els enfrontaments, van morir-hi tres treballadors, però l’ordre seria salvat. L’endemà les masses proletàries tornaven a la feina. Només uns mesos abans, Lenin havia agafat el tren cap a Sant Petersburg.

La ciutat de Zuric definitivament optava per l’ordre i corria a amagar-se, espantada, en veure tan a prop un penya-segat on mai no havia pensat tirar-s’hi. La política ficció, l’únic recurs possible a la ciutat dels condicionals, porta a preguntar-nos si la Revolució Russa d’octubre del 17 no hauria pogut pas passar un novembre de l’any següent en un país del centre d’Europa on les muntanyes estan sempre nevades. En lloc del Kremlin, la Paradeplatz; en lloc de Sibèria, la Jungfrau; en lloc de la mòmia de Lenin, algun Escher repenedit o desviat de l’ètica protestant; en lloc del Gulag, qualsevol soterrani de la Bahnhofstrasse. Però m’hauria perdut aquest exili laboral suís.

Amb tanta efervescència, Zuric va optar per tancar-se amb pany i clau i continuar perseverant en allò que més havia après a fer en els últims anys: la gestió de les finances. En endavant, mai més, excepte en la revolta dels estudiants del 68, no es permetria tornar a caure en noves vel·leïtats desconstructivistes. Sankt Peter podia dormir tranquil, sense més amenaces. Ni la Segona Guerra Mundial no el despertaria ja del plàcid son lleganyós. Amb el terror no s’hi valen absurds ni humorismes.

Esclar que de tant en tant un cert esperit ha ressorgit: la inauguració del Kunsthalle, als anys vint, que acabaria recollint la col·lecció de Giacometti més important del món, i La maison des hommes de Le Corbusier, acabada després de la seva mort, fruit de la tossuderia de la seva amiga Heidi Weber. El pols cultural de la ciutat ha continuat gravitant entre la Schauspielhaus i la Biblioteca Central, els més de cinquanta museus i unes orquestres de prestigi internacional.

I així, Zuric, que podria haver estat la ciutat de les avantguardes, ha preferit ser la ciutat amb la qualitat de vida més alta del món. En lloc del Cabaret Voltaire (que uns okupes van assaltar el 2002 i del qual avui la casa de rellotges Swatch patrocina la rehabilitació com a museu —per a horror dels ossos de Tzara—, que deuen estremir-se en la seva tomba), terrasses i taules ocupen les vores del Limmat, mentre els més afortunats vaguen per les seus de Bucherer, Les Ambassadeurs o Gübelin. Mentre Basilea és la punta de llança de l’arquitectura, Zuric ha preferit no tocar gaires coses, limitant-se a aportar un decorat solvent, una caixa forta d’acer impenetrable (només en els últims temps, l’edifici de la FIFA, al costat del zoo, obra de Tilla Theus, ha arrencat una espurna de geni).

Mentre el comunisme naixia, es multiplicava i moria a Rússia, al llac de Zuric continuaven les regates i els creuers amb una fondue íntima per a dos en els vaixells que solquen les aigües al capvespre, davant dels llums de les vil·les i cases de la burgesia de la costa daurada, en un dels paisatges burgesos més perfectes i purs, com d’aigua mineral, que ningú com Zorn no ha descrit amb tanta crueltat i ràbia.

Però queda lluny, el llac, des de la torre de Sankt Peter. És un retall que no forma part dels seus dominis. Ell regna sobre el Niederhof, Bellevue, Lindenhof, Limmatquai, Weinplatz, Bürkliplatz, fins a l’Estació Central i la Universitat, just al davant, des d’on es té una de les millors vistes del seu rellotge. Aquí és on es produeix l’autèntic combat de cada dia: quan el rellotge de Sankt Peter malda per fer-se sentir entre el so dels campanars de les esglésies veïnes, de les quals la Reforma s’apoderà per sempre, separades eternament pel riu. No es veuen els vitralls que als vuitanta anys Chagall rebia l’encàrrec de dissenyar per a Fraumünster però sí les torres barroques de Grossmünster, tan severes i pesants, tan diferents de les esveltes agulles de l’esquerra del Limmat, que semblen tocar el cel amb les seves manetes.

6 de setembre de 2006

DEL SECHSELÄUTEN A NADAL

Un dia a l’any les campanes de Sankt Peter emmudeixen. És la consagració de la primavera, la festa de les campanades de les sis o Sechseläuten. El tercer dilluns d’abril, la ciutat recorda el costum que existia des del segle XIV quan, tot just començar el semestre estival, les campanes de Grossmünster anunciaven a les sis de la tarda de cada dia el final de la jornada laboral. Tot Zuric surt al carrer i mira, embadalit, les processons dels gremis i artesans, a peu i a cavall, en carrosses guarnides amb mil flors diferents i un vestuari una mica naïf, com de teatre de saldo, però, sobretot, corre a veure cremar el Böögg, un ninot de tres metres d’alçada, semblant a un espantaocells disfressat de ninot de neu, ple d’explosius i petards, que a les sis en punt fan cremar, com a símbol d’un hivern que ja ha passat i d’una primavera que despunta. No és broma: depenent del temps que tardi a cremar, abans arribarà la somniada primavera.

Poques ciutats han viscut tan abraçades al seu riu com Zuric ha fet —amb permís del Sihl—. Si durant uns segles va donar l’esquena al llac, mai en canvi no ha deixat de reconèixer-se en el seu riu. Potser per això les cases més importants i més belles hi són encara presents: la dels fusters, la dels sabaters, la del Gos, l’ajuntament o el Zunfthaus zur Meisen. El Quaibrücke, el pont que s’alça on el llac dona pas al Limmat, en marca el límit i uneix les places de la populosa Bellevue, amb olor de cansalada fregida i cervelats i soroll de tramvies, amb l’elegant Bürkli, on per Cap d’Any s’instal·la una carpa de circ il·luminada amb centenars de bombetes, com si fossin les estrelles i garlandes i els ornaments de l’immens arbre de Nadal en què el riu i la ciutat es transformen aquells dies.

Sankt Peter queda lluny, atrafegat, vigilant els teulats de la ciutat i delerós de no perdre el temps, sorprès, potser, del vol d’algun ànec que passa a tocar de la seva agulla. Però gràcies a ell a Zuric sempre es té el pressentiment que res de dolent no podria passar.

7 de setembre de 2006

I al fons del jardí, esgarrapant un lloc audaçment entre la bardissa, un delicat barret de pinassa el delata: un bolet.

La campanya de rovellons es presenta esplèndida —i francament còmoda.

8 de setembre de 2006

Tant la Carola, filla, com en Guillem i l’Helena han obert un bloc i van escrivint el seu diari. Tinc la competència a casa mateix.

Llegia avui que el gran Emanuel Swedenborg havia viatjat a Mart, Júpiter, Mercuri, Venus i la Lluna —unes quantes vegades—, quan la meva dona em pregunta: «M’acompanyes al Coop de la cantonada a comprar uns macarrons?».

9 de setembre de 2006

On som?:

«Fas entrevistes, viatges a Madrid, tornes a fer entrevistes i tornes a viatjar a Barcelona. Tu et bellugues però els llimbs romanen. La feina se’n va però els llimbs queden. I així fins al dia del judici final, quan enmig del terrabastall per l’arribada dels quatre genets de l’Apocalipsi, les set trompetes, el drac, les bèsties i l’armageddon, emergeixi el nou Jerusalem i algú de Recursos Humans aixequi el dit polze de la mà dreta cap amunt o cap avall.

»Els comitès d’integració continuen integrant amb una passió desbordant, de creativitats úniques, aconseguint una cerimònia compromesa amb la vocació i l’entrega del millor de les dues empreses. Un desplegament i abundància d’efectes lumínics que sacseja les arrels dels més escèptics.

»La data de 31 de desembre s’acosta i és més a prop que mai el moment per començar a omplir la cistella de la compra amb els noms dels afortunats guanyadors d’un lloc de treball en la nova meravella del món empresarial. Tots som als expositors d’aquesta mena de mercat de la Boqueria en què s’ha convertit Walderberg: nena, mira quins popets d’executius més frescos, si encara belluguen!, intentant que els nous caps d’IXI s’hi fixin. No és fàcil perquè la competència és ferotge. A Verdures Fresques, s’ofereix un lot de tres responsables de comunicació pel preu d’un.

»Ha començat el ball i, com les germanes Bennet, esperem que els senyors Darcy ens treguin a ballar. Ens hem empolainat el nas i esgotat les cremes per al cutis. Hem tret el millor dels nostres armaris i aixovars: vestits de seda, randes i pedreria, guants de pell i escots generosos. Tot per un ball. Restar asseguts després del Vals de l’emperador és el final.

»A mi em passa un fenomen curiós: la Walderberg de Barcelona es pensa que la Walderberg de Suïssa ja “s’encarregarà” de mi; i a l’inrevés. Són uns llimbs dobles. Ningú no m’ofereix res; tota oferta passa de llarg i començo a ser una imatge patètica: assegut a la cadira, la vora de baix descosida i els primers rínxols de la permanent desfent-se.

»En la primera setmana de “treball” amb els meus col·legues de la direcció d’IXI ja m’ho van deixar ben clar. No calia que em preocupés per res. Tot són facilitats. Jo només he de firmar els papers que m’envien i enviar el meu OK.

»Viure als llimbs, un dia i un altre, arriba a fatigar i tot».

10 de setembre de 2006

Créixer i multiplicar-se. El sistema de reproducció empresarial és tan senzill com el dels mamífers. Es tracta de sobreviure. I per sobreviure cal créixer. I només es creix, en mercats saturats, devorant. El cercle de la vida empresarial.

11 de setembre de 2006

VIDAL I BARRAQUER I CARLES CARDÓ A L’EXILI

11 de setembre de 1942. El cardenal no ha pogut dormir, aquesta nit, i resta, malalt i enfebrat, al llit de la cartoixa de la Valsainte, a Friburg, on passa l’estiu. És 11 de setembre i Vidal i Barraquer ha manat desplegar el tros de senyera que Ventura Gassol li va donar al peu del vaixell de guerra italià que el portà a Lucca, Itàlia, on va estar-se fins a iniciar-se la guerra europea. La tardor a Suïssa ja ha arribat i el matí, que entreveu per la finestra, fresc i com d’una lleganya de boira, li recorda a estones els setembres de Cambrils, quan l’aire de llevant anuncia els primers freds.

Vidal recorda com sis anys enrere, la nit del 21 de juliol de 1936, va sortir de Tarragona per arribar, amagat, a Poblet. No li va servir de gaire. Empresonat a Montblanc i rescatat per ordre de la Generalitat, deixava Catalunya uns dies després. Només Gassol, un dels seus grans amics, li va poder dir adeu, en el port d’una Barcelona que s’endinsava en la negror d’una guerra incivil.

S’ha despertat molt cansat aquest matí. Com cada Onze de Setembre, ha pregat per Carrasco i Formiguera i ha tingut un record pels seus fidels de Tarragona, l’arquebisbat al qual no ha renunciat, ni renunciarà mai, tot i les pressions dels franquistes.

Cinc anys abans, només ell i el bisbe de Vitòria es van negar a firmar la carta que tots els altres quaranta-tres bisbes, espanyols i catalans, signaven adherint-se a la Cruzada de Liberación Nacional del Caudillo.

Els monjos de la Valsainte s’han apressat a felicitar-lo. De sobres han escoltat de boca del cardenal la història de Catalunya; de sobres han esperat, també ells, una carta que permeti tornar el seu hoste a Catalunya. Una carta que, tot i els esforços del mateix papa, no arribarà mai. Pensa a trucar a Rafael Patxot, amic fidel, amb qui comparteix una comunió espiritual, però avui se sent molt cansat i al final no té esma. Fulleja a la tauleta de nit les poesies de mossèn Cinto i un assaig de Carles Cardó que li havia fet arribar uns dies abans.

El dia passa ràpid, escrivint només algunes cartes, breus, a familiars i amics. I a mossèn Cardó, és clar. Cal que li digui alguna cosa del seu assaig. Al vespre, la boira s’ha fet més espessa i sembla haver embalat en cotó fluix els ponts de Friburg. La melangia de l’exili és irresistible, aquest Onze de Setembre.

D’algunes de les xemeneies dels teulats, humits, en surt un petit fum que es fon amb els núvols. La ciutat té un aire apagat, bromós. Com li hauria agradat d’agafar el paraigua i sortir a fer un volt pels afores de la cartoixa. Els prats i les masies del país de Friburg s’assemblen tant a l’esperit del seu camp de Tarragona: els marges i els recs, la feina callada, la terra, el bestiar. La vida senzilla d’una gent senzilla.

Forçat a fugir primer, proscrit i vexat després, Vidal i Barraquer se sent vençut. Tot s’ha perdut. La seva fe, en mans del cardenal Gomà i companyia, segrestada per l’Espanya de les tenebres; el seu país, ensorrat i desfet; molts dels seus amics, morts o a l’exili. Però és Onze de Setembre i Vidal i Barraquer demana a Déu de poder seguir fidel a la seva lluita per la pau i el país.

S’inquieta. S’ha fet molt tard i encara no ha escrit a Carles Cardó.

Mossèn Cardó, catalanista, poeta, traductor durant trenta-cinc anys de l’obra completa de Sèneca a la Bernat Metge, també va haver de fugir d’un país on ser cristià, «fill submís de l’Església catòlica i romana», i catalanista significava estar literalment al mig de la tempesta, sense cap port on arrecerar-se.

Cardó està escrivint llavors Les dues tradicions, que publicarà el 1948 a París amb el títol Histoire spirituelle des Espagnes, amb la tesi que «les turbes no cremaren les esglésies sinó després que aquells sacerdots hagueren cremat l’Església». El gran refús que l’Església espanyola —i la jerarquia eclesiàstica catalana— va sostenir enfront de la realitat nacional de Catalunya acabaria per tornar-s’hi en contra, arrossegant el país i els homes.

Però durant cinquanta anys fins després de la seva mort, Cardó ha decidit prohibir que es publiqui un capítol, el vuitè, d’aquest llibre. El que precisament porta per títol «El gran refús». La presentació que Ramon Sugranyes de Franch, fidel deixeble, entusiasta amic de Cardó, fa en l’edició de Claret, d’octubre del 94, explica amb tots els detalls el tràngol amarg i les pressions de tot tipus que Cardó patí per poder publicar el seu llibre.

Al llit, després de pregar una estona, el cardenal no pot deixar de fer volar el pensament cap a la catedral de Sant Nicolau de Friburg i dels moviments de la Reforma i la Contrareforma d’aquest tros de terra suïssa, ell, que tant va intentar fins a l’últim moment de fer de mitjancer entre la República espanyola i el Vaticà. I pensa, com Cardó va recordar-li un dia, que en la «guerra civil» suïssa de 1847, Friburg es va rendir sense disparar un sol tret. En canvi, tanta sang que ha vist vessada enmig de la guerra del desastre nacional, salvatge i brutal.

Que trist que és aquest Onze de Setembre.

No sopa res. Demana un vas d’aigua i, molt d’hora, tanca el llum de la cel·la. A la tauleta de nit queda l’inici d’una carta per a mossèn Cardó que al final no ha pogut acabar. Demà seguirem, pensa. I s’adorm. Dos dies després, als setanta-cinc anys, el cardenal de la pau va morir d’una angina de pit a la residència del Foyer Sainte Elisabeth de Friburg, Suïssa. La pluja que va caure aquell dia a Friburg va acompanyar un dels enterraments més tristos de l’exili català. Només cinc seglars van acomiadar el cardenal: Rafael Patxot i el seu gendre, Manuel Carreras; Ventura Gassol; A. Casas, i Ramon Sugranyes. Mossèn Cardó i altres capellans i monjos de l’abadia en resaren les oracions.

Vint-i-tres anys més tard, l’Onze de Setembre de 1966, a la cartoixa de la Valsainte, sense que hi pogués ser present l’abat Escarré com havia estat previst, i tot seguit en un hostal proper, a La Roche, amb parlaments de Joan Lucas, en nom del Consell Nacional Català, i, altre cop, Ramon Sugranyes de Franch, autèntic homenot dels catalans a Suïssa, se li va retre un primer homenatge popular. Només amb l’arribada de la democràcia, el 15 de maig de 1978, amb milers de persones als carrers de Cambrils i Tarragona, el cardenal de la pau va poder tornar a casa.

17 de setembre de 2006

Festa Major del Casal Català de Zuric. Programa: castells, dinar i esbart dansaire.

Tenim alguna cosa més universal que els castells? Hi ha cap manera de ser més cosmopolita que participar en un esbart dansaire? Sense un bri d’ironia. Calia veure aixecar el castell, amb el cap de colla amunt i avall donant les ordres, aquí la pinya, ara els dosos, vinga les gralles, canalla amunt! Calia veure la Bürkliplatz, la plaça a tocar del llac de Zuric, des d’on surten els vaixells i ferris per als turistes, dissabte al matí, el dia que se celebra el mercat d’objectes antics. Amb el llac al darrere, en aquest dissabte de color trencat, els modestos castells de la colla dels Minyons de l’Arboç anaven aixecant-se i carregant-se. Enmig de les mirades sorpreses dels que no havien vist mai aquelles human towers; entre l’admiració dels que valoràvem l’esforç i la tenacitat d’aquestes petites colles que aguanten com poden. Disset hores havien passat des que van sortir divendres a la tarda des de l’Arboç. Directes a Zuric, arriba i posa’t a aixecar castells. Acaba, dina, passeja mitja horeta i torna a casa.

25 de setembre de 2006

Divendres. Tal com va decidir-se en la reunió que vaig tenir a Madrid, es van concretant les meves funcions com a coordinador de les activitats de la fusió dels equips de Walderberg i IXI a Espanya. M’arriben uns informes per part dels membres de cada àrea, els trasllado a un word —continuo sense fer power points—, hi pinto els corresponents semàfors verds, i els reenvio a la seu d’IXI a Madrid. He assolit el cim del principi de Peter. No havia fet mai encara una feina més inútil que aquesta.

27 de setembre de 2006

LA PEDRA DE VALS

Ens agafem el dia lliure, amb la Carola. Tinc el convenciment que la meva coordinació no se’n ressentirà gaire. Destí: les termes de Vals.

Des de Chur, la capital del cantó i una de les ciutats més antigues de la Confederació, els Alps són a tocar en qualsevol direcció. La línia Albula passa per Thusis, però en arribar a Reichenau convé agafar la que porta fins a Disentis/Mustér (i que noranta túnels més enllà acaba a Zermatt en la famosa travessa del Glacier Express, que s’endinsa en la serralada dels Alps). Des de Chur fins a Disentis l’arquitectura més bella ens espera. No són ni els monestirs ni cap de les esglésies de les vil·les grisones. És una arquitectura nua, fosa amb les pedres i enclastada a una terra.

És a Vals, a la Surselva, on un arquitecte nascut a Basilea tanmateix treballa fa anys des del seu despatx d’un petit poble del país dels Grisons, pres per un paisatge i un temps, on s’ha creat una arquitectura del silenci, que parla sense estridències, sense grans gests inútils, buscant espais amb ànima, on els materials tenen més importància que la forma i on l’obra assoleix una textura final que només un refinat artesà és capaç d’aconseguir.

Zumthor, autor de poques obres, s’ha mostrat tossudament alçat en favor del seu país d’acollida. La majoria de les seves obres són aquí, com la primera que va donar-li fama universal, l’església de Song Benedetg a Sumvitg, de forma circular i de fusta, clavada a mitja muntanya. Per crear una obra universal cal arrelar-se a un país i a una història, cal militar per una cultura i una llengua, cal un espai i un temps. Sobretot, cal soledat. Així s’arriba a formar part d’un lloc. Així es contribueix a un espai. Així es fon un esperit amb un país.

El trajecte de Flims a Vals és evocador, només interromput pels camions que la companyia Valser fa anar amunt i avall de la planta embotelladora de l’aigua més venuda a Suïssa. Perquè Vals era només això: la seu de Valser, l’aigua de Suïssa. I un modest balneari construït el 1899 i refet, amb el pitjor gust possible, als anys seixanta. Va ser l’any 1983 que l’Ajuntament va comprar aquest vell edifici i va convocar més tard un concurs, que va guanyar Zumthor, amb la idea de crear un espai únic i excepcional que pogués atraure el públic fins a un racó de món tan apartat. La idea original era crear les termes dins de la muntanya, però ateses les dificultats de tot tipus es va optar per portar la muntanya a les termes. I així va aparèixer un immens bloc gris al vessant oriental de la conca de Vals.

Abans, però, va ser necessari dibuixar-lo, sentir el projecte, fer milers d’esborranys en llapis, embrutir-los amb carbonet, amb les mans, lentament, dibuixant cada línia, cada pedra, somniant un món de sensacions i records. A poc a poc. Després, el tacte del material, la pedra, quarsita de Vals. Espai i matèria. Lentitud i silenci. Però també calia imaginar-se la llum (i l’ombra), les lluentors i reflexos, la qualitat del so, tota la sensualitat de les emocions del joc de l’aigua amb la pedra. Zumthor ho resumeix així: «Muntanya, pedra, aigua. Construir amb pedra, dins de la muntanya; construir de la muntanya, estant dins de la muntanya». Així es creen les màquines d’habitar i emocionar que Le Corbusier defensava. I que si Zumthor gosa matisar al mestre és només per afegir-hi que els espais, a més de funcionar, han de ser al màxim de bells. Per això cal defensar la simplicitat, les formes més primàries. Només el més senzill és capaç de ser entès amb claredat.

Les termes de Vals són el resultat d’una lluita ferotge i muda entre la pedra i un paisatge, forma i contingut. Un món que es transforma. Estrats horitzontals, fines línies comprimides, jocs de llum i de so, de reflexos fugaços i de remors d’aigua. Un joc de plaers estètics i materials. Una atmosfera, dirà Zumthor. Això és el que fa, així és com crea.

Trepitjar la pedra amb els peus nus, colrar-se al sol amb l’esquena suaument inclinada sobre la paret de quarsita de la piscina exterior, cara el vessant est de Vals, erm, abrupte i pedregós; seguir els fils d’aigua que penetren en la roca, deixant enrere un solc de ferro oxidat. Tots els sentits desperts enmig del silenci trencat només per la llum que juga a cuit i amagar amb l’aigua, uns cops divertida i plena de colors, d’altres difusa i absent, com si n’hagués sortit de puntetes. Un món, una atmosfera.

Afirma Zumthor que els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges semblin impossibles sense ells. Ningú ja no s’atreveix a pensar en Vals sense aquest bloc de pedra que penja en el vessant de la muntanya.

Aquesta és la resposta de la Surselva a la constant lluita per una identitat. Tresa Rüthers-Seeli va escriure en un dels seus poemes: «… i tanmateix la pedra, en la seva duresa, resisteix».

28 de setembre de 2006

ELS GRISONS, TERRA I CEL

«Jeu sai / e sai da nuot / e sai d’in cor / ch’ei ruts / gia melli ga. / Da plaids / sai jeu / plidai ed emblidai / dall’oraziun / da miu utschi / sisum il pégn. / Da cuolms dad aur / sai jeu / ch’jeu level dar a ti / e vevel mo / in cor da glas. / Jeu sai dil di / che nus vein / traversau ils praus / per pigliar tschittas / ed eran sez pigliai / en nossa reit».

«Jo sé i sé des del no-res» és una poesia de Tresa Rüthers-Seeli, en sobreselvà, una de les llengües romanxs. I és que la identitat dels grisons resisteix en la seva paraula.

No és possible parlar d’aquest país sense referir-se a la històrica lluita pel seu territori i a una personalitat avui sotmesa a una pressió límit. La lluita per la dignitat del romanx i per la seva real oficialització a la Confederació no és quelcom gratuït, ni un caprici. Ni una raresa en el món. En absolut, al poble grisó li va en la seva llengua el manteniment de la seva estructura nacional. Una llengua s’escull i es parla com a instrument per a la construcció d’una identitat. Per saber on som i d’on venim. Si l’arrel grega d’idioma ve «d’allò propi», on sinó en aquest país llengua i terra poden anar més lligats? La lluita pel romanx és la lluita per una il·lusió. Però també per una supervivència com a poble. Perquè una llengua pot morir. Però el procés és lent i la brasa crema durant temps, durant generacions senceres en forma de desestructuració nacional. Privat un país de la seva llengua, què li queda? I posats a triar entre terra i cendres o terra i llibertat, als Grisons fa segles que han triat la llibertat. I lluiten per preservar-la cada minut.

Un poble amb dues arrels: la primera, fruit de la gran migració indoeuropea, que porta el vell poble rètic, del qual tan poc es coneix, i la segona, que té els fonaments en l’obsessió de Roma per la seguretat de les seves fronteres i la salvaguarda de la vall del Po. La romanització del país és un fet l’any 15 dC. Però amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident, també cau Raetia, província romana. I, tanmateix, hi deixarà per sempre una llengua.

La guerra suàbia va independitzar de iure la Confederació de la casa d’Habsburg i de facto els Grisons. Des del 1524 fins al 1797, la Federació de les Lligues dona pas a una República, un país al cor d’Europa i dels Alps. Amb unes fronteres perillosíssimes i uns passos alpins cobejats per totes les potències, i a la qual aspiraven els Àustries.

Amb una altra guerra, la dels Trenta Anys, la regió serà esmicolada i hi veurà enfrontaments horripilants entre espanyols, austríacs, italians i grisons. Una guerra de religió que col·locarà el país i la vall de Valtellina al centre mateix de la política europea. Dominar la vall de l’Adda significava dominar el pas entre Milà i el Tirol, la manera més ràpida que els exèrcits austroespanyols tenien per posar-se en contacte.

La casa d’Àustria va promoure un aixecament per acabar amb el protestantisme de Valtellina i contra el principi de llibertat religiosa, que havia dividit el país però havia impedit una guerra fratricida, només trencada per esquitxos de sang relativament puntuals. El 19 de juliol de 1620 i la nit següent, més de cinc-centes persones, la majoria dones i nens, morien esclafades per les masses catòliques. Són els fets coneguts com il sacro macello. La «sacra matança» no té res a envejar a la nit de Sant Bartomeu. Els espanyols van entrar des de Milà i extirparen la fe protestant de Valtellina a cops de llances i espases.

Amb la mateixa força irresistible arribaria anys després Napoleó. Bonaparte envaeix la Confederació el 2 de març de 1798 i tres dies després Berna capitula per primera vegada a la seva història. Els cantons aniran caient com pomes madures, inclòs el país dels Grisons, que és incorporat a la seva República Helvètica, una i sola, atorgant-los, tanmateix, un nom de vells records: el cantó de Rhaetia.

«Una sèrie de fets afortunats m’han persuadit per liderar el govern francès, però encara em considero incapaç de governar els suïssos». Napoleó va avorrir-se aviat dels helvètics, i el federalisme va tornar per no anar-se’n més. Amb ell, nous cantons s’incorporarien a la Confederació, mentre els Grisons recuperaven el nom perdut però no la seva República ni la vall de Valtellina ni la de Bormio, cedides per Bonaparte a la República Cisalpina i que ja no tornaran. El somni d’un país a les entranyes dels Alps es va desfer.

29 de setembre de 2006

LES LLENGÜES ROMANX

I la llengua? Què havia passat amb la llengua? El romanx havia aconseguit, gràcies a la Reforma, la condició de llengua escrita, però l’alemany s’havia convertit en la llengua oficial. Les constitucions cantonals del XIX reconeixien les tres llengües als Grisons (alemany, italià i romanx). Però la germanització avançava, inapel·lable. Amb el crit de Stai si defenda romontsch tiu vegl lungatg, «Vinga!, defensa el romanx, la teva llengua!», comença una renaixença cultural. Es funda la Lia Rumantscha i el poble s’adona que qui perd els orígens perd la identitat. El moviment culminarà el 1938 quan la seva llengua sigui reconeguda com a quarta llengua nacional. Tota la Confederació li dona suport, hi vota a favor el noranta-un per cent. Exemple impensable a Espanya.

La realitat és que avui només el disset per cent de la població del cantó reconeix ser parlant del romanx, l’onze per cent, de l’italià, i la resta, de l’alemany. Uns pocs milers, doncs, parlen la llengua dels seus avantpassats. La xifra fa estremir: només cinquanta mil ànimes. Una llengua al corredor de la mort, doncs. Però quina llengua?

En realitat, el que anomenem romanx són cinc idiomes diferents, arrelats en minúsculs territoris, alguns en una o dues valls, petits illots enmig de l’oceà germànic: el sobreselvà, el sotaselvà, el surmiran (que es parlen al llarg del curs del Rin) i el puter i el vallader (a l’Engiadina —encara que a vegades es considera que puter i vallader són una sola llengua: el ladí—). Les cinc, juntament amb l’altre ladí, de les Dolomites i al Tirol del Sud, i el friülès, formen les llengües retoromàniques, una branca més de les llengües romàniques.

Aquesta infinita fragmentació i l’alarmant constatació d’una davallada constant en el nombre de parlants va portar la Lia Rumantscha a reprendre un vell plantejament: unificar la llengua, inventar-ne una de nova. I així, a finals de 1981 la Lia Rumantscha encarregava al romanista de la Universitat de Zuric Heinrich Schmidt que establís les normes per a una gramàtica i una llengua unitària.

Schmidt havia estat captivat pel romanx des que als anys trenta una revista per a professors escolars li obria la porta a un món perdut i que desconeixia. El laberint d’aquella llengua va convertir-se en la seva passió i durant anys es va dedicar a estudiar-lo. Només pocs mesos després de rebre l’encàrrec, deixava sobre la taula del secretari de la Lia les vint-i-cinc normes i directrius de la nova llengua: el Rumantsch Grischun.

Basant-se en les tres llengües més parlades, el sobreselvà, el sotaselvà i el vallader, Schmidt va aplicar-hi, per una banda, un criteri democràtic, com era el de més coincidències entre les tres, i, per l’altra, eliminava i polia antigues i rovellades grafies. Però a partir d’aquí no ha estat fàcil la vida del Rumantsch Grischun: amb el suport del cantó i l’Estat federal, molts parlants no han sabut veure-hi una solució sinó un problema afegit a la seva embolicada situació lingüística, abocant-los a parlar una llengua que no escriuran.

Schmidt, aquest Pompeu Fabra del romanx, va morir el 1999. La seva llengua «artificial i literària» l’ha sobreviscut i és una esperança de futur. Perquè no hi ha res que pugui detenir la voluntat de mantenir viva una llengua i una identitat si un poble vol ser.

30 de setembre de 2006

EL POBLE WALSER

La paraula ja ho fa palès: Walser és una variació de Walliser, habitant del Wallis, que és com es coneix, en alemany, la part superior de la vall del Roine. Al segle VIII, pobles alemanys dels Prealps van marxar cap a l’Oberland bernès, i van arribar a la vall de Goms. Començava la colonització de l’alt Valais, la més alta feta mai a Europa. Des d’allà, un èxode de pastors i pagesos es va estendre per tots els Alps. Si mai ha existit un poble alpí, aquests són els walser. La diàspora els va portar, primer, per les valls laterals del Valais; aviat, a les terres al peu del Monte Rosa; després, a causa de l’avenç de les glaceres, per tota la serralada. Als segles XIII i XIV entren al país dels Grisons. A Obersaxen, a Vals, a Splügen. Només la terra més inhòspita i borrascosa va acceptar acollir-los, fins a dos mil metres per sobre del nivell del mar.

Portaven també una llengua i una identitat. La llengua del poble walser ha estat i és més que una manera de comunicar-se. Representa set-cents anys de comunió entre els assentaments alpins i el seu origen vora les ribes del Rin. Una llengua gairebé familiar, dialecte de l’alemany, en la qual també ha acabat per reconèixer-se un poble dispers i nòmada. Una llengua al pendent del penya-segat. Potser morirà un dia proper. Potser serà al Piemont, a l’Alta Savoia, a Liechtenstein, al Tirol o als Grisons. Llavors, com passava a totes les cases walser, orientades al sud, de fusta i pedra, caldrà obrir la finestra que no s’obria mai, excepte el dia que finava algú de la família, per permetre que marxés la seva ànima, i ja no serà necessari tancar-la, com feien els seus avantpassats, per impedir que l’ànima pogués tornar. La llengua haurà mort i la identitat walser amb ella.

1 d’octubre de 2006

DAVOS, DE LA TUBERCULOSI A L’ESQUÍ

A mitjans del segle XIX, la tuberculosi feia estralls. Es calcula que una quarta part dels habitants d’Europa morien prematurament a causa d’aquesta malaltia. Fins que el 1882 Robert Koch no va demostrar que l’agent causal era un bacteri, s’havia considerat hereditària. I encara, després d’ell, passarien més de cinquanta anys per trobar els medicaments efectius contra el bacil.

Dietes, purgues i sagnies donaven pas a un «despertar sanitari» i als tractaments a l’aire lliure de la malaltia. El metge prussià Hermann Brehmer obria un primer sanatori a Sokołowsko, Silèsia. El seguiria el Cottage Sanitarium del doctor Trudeau a Nord-amèrica. A partir de l’èxit d’aquests models, va esclatar un veritable boom a tot Europa.

El 1853 el doctor Alexander Spengler es va traslladar des d’Alemanya per viure a Davos. Amb W. J. Holsboer construïa, el 1868, un balneari terapèutic, el Curhaus Spengler-Holsboer. El primer ferrocarril rètic portava ja els primers pacients tuberculosos. Centres sanitaris, vil·les i hotels canviaven de la nit al dia aquesta antiga colònia walser. Els malalts aviat serien més nombrosos que els sans. L’any 1930, Davos rebia dotze mil malalts de tuberculosi cada any. Des de les set del matí fins a les nou del vespre, els pacients alternaven caminades d’una hora amb els opulents àpats servits en vaixelles de porcellana. Exiliats per una malaltia temuda i innominable, el seu món es reduïa al seu submon. Un comentari d’un metge atrapat al vol, el gest cansat d’un altre malalt, un mocador deixat en una cadira, un llit buit, el so d’una orquestra apagada, la mirada que sense dir res ho deia tot. Una rutina que consumia el temps i les hores, mentre la mort es respirava a totes hores. El petit cementiri de Davos esperava, pacient, ben a prop.

No hi ha dubte que la tuberculosa Davos serà sempre més la muntanya de Mann, Castorp, Settembrini i Motha. Però també la de Stevenson, que hi va passar internat dos anys i hi va acabar L’illa del tresor, i de Conan Doyle, que, com Mann, hi va ingressar la seva dona.

En aquella muntanya màgica, un dia de primavera de 1912, Elena Dimitrievna Diakonova observava, atenta, un jove de disset anys, prim i escardalenc, que tenia l’habitació plena de llibres que rebia de la seva mare des de París. Eugène Grindel llegia Whitman. S’enamoraren enmig de passejos i tos seques que als vespres omplien de terror tots els racons del sanatori. Compartien lectures a totes hores i ella el va ajudar a preparar el seu primer llibre de poesia, Els diàlegs inútils. Un any després ell va tornar a París i ella a Moscou. Paul fou mobilitzat per la Gran Guerra i ella n’esperava cada dia notícies des de les trinxeres. Devoir, el llibre de poesia escrit a l’hospital on Paul fou destinat, ja el va firmar amb el nom que seria conegut: Éluard. Elena no va poder resistir més, tan lluny del seu estimat, i, travessant Europa en plena guerra, emprengué el viatge cap a Lió. Paul era al front però els amants es van trobar, finalment, el 15 de febrer de 1917. Dos dies després, Paul Éluard es casava amb ella i tornava a les trinxeres. Allà ell va saber que la seva dona, Gala, estava embarassada.

Els anys següents són dadà i el surrealisme, Max Ernst, Breton, Aragon, Tzara i Dalí. Gala, la gran musa del surrealisme, l’hi deu tot a una tos i a una petita taca als pulmons. Potser li hauria agradat saber que l’any 2006, al World Economic Forum, la Gran Bretanya, Nigèria i Bill Gates anunciaven el llançament d’un ambiciós pla de cinquanta-sis mil milions de dòlars per impedir catorze milions de morts per tuberculosi durant la dècada següent.

I malgrat tot, a Davos li quedava un últim gran moment abans d’enfonsar-se en el turisme de masses i el management de balnearis i spa.

David Frankfurter arribava a Davos el 4 de febrer de 1936. No era tuberculós ni turista, sinó un jove jueu iugoslau. Es dirigia a l’observatori de Davos, on treballava un meteoròleg alemany. Va trucar al timbre i quan van obrir-li la porta, Frankfurter disparà cinc bales al cos. Wilhelm Gustloff, amic de Hitler, que feia anys que buscava a Davos millorar la seva salut i que és qui havia començat a organitzar les primeres cèl·lules nazis a Suïssa, moria a l’acte. Frankfurter declararia, després d’entregar-se tot seguit a la policia, que les bales haurien d’haver anat destinades a Hitler.

El Führer va enfurismar-se per la mort del seu amic. Les protestes de Von Weizsäcker van ser contestades fredament pels suïssos. El cos de Gustloff fou transportat a Mecklenburg en tren, des de Davos, i en cada estació una multitud d’homes amb torxes l’honoraven al seu pas. En el seu funeral van ser-hi presents Hitler, Goebbels, Göring, Himmler i Bormann. És un dels primers màrtirs del nazisme. Dos anys després, en la Nit dels vidres trencats, se’l venjava i el seu nom era cridat enmig de la demencial trencadissa, com el d’un heroi. En honor seu, el transatlàntic orgull de la marina nazi va ser batejat amb el seu nom. El mateix contra el qual el 30 de gener de 1945 el submarí rus S-13 va disparar tres torpedes, per enfonsar-lo en les gèlides aigües del mar del Nord. Més de set mil alemanys, dones i nens majoritàriament, que fugien espantats de l’avenç de l’exèrcit soviètic a la Prússia oriental, moriren ofegats. Només mil cent passatgers van sobreviure. Günter Grass va escriure fa pocs anys aquesta patètica història, abans que es revelés el seu passat secret.

Pocs sanatoris queden a Davos i encara reconvertits en «institucions de salut», per a tractaments d’afeccions al·lèrgiques o dermatològiques o de cirurgia estètica. Els ferrocarrils que transportaven malalts avui van plens d’esquiadors i Senior Executive Managers camí del Fòrum Econòmic Mundial i dels suaus i inacabables pendents de Parsenn, les millors pistes d’esquí del món.

2 d’octubre de 2006

UNA BAIXADA EN TRINEU

Tots els indicis apunten que els trineus van ser una invenció dels indis nord-americans, que no coneixien la roda i es desplaçaven utilitzant aquest invent. Però el trineu com el coneixem avui neix a Suïssa, a finals del segle XIX, quan els primers turistes d’hivern arribaven als petits poblets de Davos i Saint-Moritz.

El febrer de 1865, només dos s’atrevien encara a passar uns dies d’hivern a Davos; deu anys més tard, ja n’eren tres-cents cinquanta. La cura d’aires a la muntanya va obrir pas a la pràctica dels esports d’hivern. De la cura de repòs a les primeres baixades en trineu no va transcórrer gaire temps. I el 1884 es construïa la primera pista especial per a trineus: la Cresta Run. George Robertson i Charles Digby-Jones, britànics, l’inauguraren després d’haver-hi estat treballant durant nou setmanes. Mesos després, i amb deu participants, es feia la primera de les curses a la Cresta, que des de llavors, i excepte durant les dues guerres mundials, no s’han deixat de celebrar. Avui és una cursa mítica, on els participants assoleixen en algun moment velocitats de cent vint-i-nou quilòmetres per hora, i tarden menys d’un minut a recórrer el quilòmetre i dos-cents metres de la pista, en uns aparells que ja ni tenen el nom de trineu: són els luges. S’hi corre estirat, cara amunt, procurant de reduir tota la resistència del vent, enfundats en unes robes que faciliten lliscar-hi. No ha deixat de ser una tornada als orígens, perquè en els primers trineus s’hi anava estirat; cap per avall, però estirat. És a Suïssa, amb les primeres produccions en sèrie de trineus, que es canvia la posició i es passa a anar assegut. Va fer fortuna i el model, anomenat «trineu Davos», de llistons de fusta, és el més popular.

Hemingway, gran afeccionat, va recomanar:

«El trineu comença a lliscar ràpidament i en poc temps assoleix una velocitat impressionant. Per girar, s’estira la cama i es planta el peu en la neu. El trineu suís és com un vell automòbil. Els diumenges, amb bon temps, tots els habitants del poble, des de les àvies fins als nens del carrer, s’asseuen sobre aquestes espècies de pastissos, ferms i amb la mateixa expressió, enlluernats i concentrats».

En Guillem ha acabat convertint-se en un addicte i fins la Carola s’hi atreveix. El primer dia portava l’Helena asseguda al davant quan, en un revolt, a pesar de seguir fidelment les instruccions de Hemingway, vam bolcar i vaig quedar exactament al seu damunt. Quan van treure-li tota la neu de sobre, primer va mirar-me i després es va girar cap al trineu. Jo no sabia què dir-li, excepte que em sabia molt de greu, quan vaig veure que movia l’espatlla compulsivament. Vam estar cinc minuts seguits escopint neu i rialles.

3 d’octubre de 2006

UORSIN I FLURINA

El temps s’ha aturat en molts racons de l’Engiadina. Però hi ha un requisit previ: no s’hi pot viatjar sense haver-se emocionat llegint abans els contes que Selina Chönz i Alois Carigiet van publicar entre els anys 45 i 57. Uorsin i Flurina són el país. No és el fet que els seus llibres hagin venut més de dos milions de còpies ni que siguin un dels grans referents de la cultura romanx de tots els temps. És que Engiadina reviu en els seus textos i en les seves il·lustracions.

Chönz escriu a Una campana per a Uorsin la història del nen que volia ser gran i poder portar la campana que en el Chalandamarz (Calonda mars) tots els vailets, vestits de blau i amb un mocador vermell al cap, fan sonar per les places i carrers dels pobles de l’Engiadina perquè «l’herba creixi millor». La festa de l’arribada de la primavera. Però Uorsin és massa petit i només li permeten tocar una campaneta. Un vespre, decideix anar a buscar un gran esquellot que recorda haver vist en una cabana, ben a dalt de la muntanya. Creua rius i ponts, puja carenes i franqueja perills. A la fi, enmig de la neu, troba el refugi i la campana. Però s’ha fet fosc i s’hi ha de quedar a dormir. Uorsin no té por d’aquelles muntanyes que coneix tan bé, però a la vall els seus pares ploren desconsolats perquè temen que el seu fill estimat s’ha perdut. L’endemà, quina alegria!, arriba al poble amb l’esquellot penjant, més gran que ell, que gairebé toca a terra. La Chalandamarz comença i, davant de tots, el petit Uorsin encapçala la desfilada.

Carigiet dibuixa unes il·lustracions que són un tros del país retallat i una joia de viure. Guarda, Ardez, La Punt, els bellíssims pobles engiadins que treuen el nas i el campanar enmig de muntanyes que semblen engolir-los, hi són presents en cada dibuix de les portes, les finestres, les fonts i les flors a les façanes.

La llum d’Uorsin i de la seva germana Flurina és més màgica que la de les muntanyes de Davos. L’últim dibuix del llibre de Flurina, amb la nena i Uorsin dalt del carro ple de fenc que travessa un camp, amb un poblet i un campanar al fons i els ocells voltant-los, com dient-los a reveure, valen per tot un viatge al país dels Grisons. Una dona de l’Engiadina, Chönz, i un surselvà, Carigiet, tan allunyats vivint dins del mateix país, coincidiren a crear junts una altra atmosfera, la de l’eterna alegre infantesa. I una mateixa identitat. Per això agafar el tren de Scuol cap a Saint-Moritz és tan dolorós.

4 d’octubre de 2006

DE SAINT-MORITZ A SILS MARIA

Deixar l’Engiadina Baixa per entrar al glamurós món de Saint-Moritz és una experiència no apta per a esperits sensibles.

El bed and breakfast que Johannes Badrutt hi va obrir, a mitjans del segle XIX, amb dotze habitacions, avui és un dels hotels més luxosos del món, que intenta brillar en el firmament de les estrelles. L’èxit de la seva aposta l’any 1864 amb quatre clients anglesos, desafiant-los a passar les vacances d’hivern allà i comprometent-se a pagar ell totes les despeses si no en sortien satisfets, fou un èxit esclatant. Al cap de deu dies d’arribar-hi ja li pagaven l’estada, que prorrogarien fins a Pasqua.

Des d’aleshores, Saint-Moritz és un pacte etern amb el luxe i el negoci. No només els hotelers ho han tingut clar, invitant famosos i nobles arruïnats, i qualsevol altre esquer que servís per portar els Onassis, reis desterrats i els hereus de les grans fortunes americanes. Els seus ciutadans tampoc no han dubtat un moment què els convenia. La Villa Böhler, una de les cases Art Nouveau que s’aixecaven a la falda del poble, tapava les vistes de la residència de Herr Heineken, el rei de la cervesa. Va demanar tirar-la a terra. Veus d’alarma protestaren i s’organitzà un referèndum. El poble votà per enderrocar-la. A algú li estranya, doncs, que avui l’Hotel Palace pertanyi als americans, el Carlton als àrabs i el Kulm i el Suvretta House a la família Niarchos? Rüthers sembla pensar-hi quan escriu el seu poema «Nosaltres»: «ens hem esforçat i treballat sense pau i sense pausa fins a posar l’anyell d’or al centre de la nostra llar, i ara, déu-n’hi-do la merda que ens queda».

Però seria injust oblidar l’esforç d’alguns homes que amb el millor esperit grisó han maldat per conservar un bri d’identitat. El Museu Segantini honora la ciutat, perquè ningú no ha fet més que aquest pintor, amb el seu puntillisme simbòlic, per deixar una visió mística i fonda del paisatge grisó. Els seus últims anys de soledat a Maloja foren anys d’intensa creació, alliberat gairebé de qualsevol contacte humà. Buscant una pau que només va trobar ben lluny de tots, enmig d’una natura que cada primavera retorna. Més que mai, és a Maloja on el seu art s’obre a l’infinit i l’eternitat. No acabaria el seu Das Alpentriptychon, que avui penja de la cúpula del seu museu, perquè va morir d’un atac de peritonitis als quaranta-un anys. Si Hodler és el gran pintor dels Alps Bernesos, Segantini ho és dels Alps Grisons.

Ben a prop de Saint-Moritz, el paisatge excessiu de Sils Maria sembla provocar una atracció fatal per a algunes de les ànimes europees més turmentades del segle. Hesse, Proust, Rilke i Musil el visitaren. I el més famós de tots ells, Nietzsche, que hi escriurà bona part del seu Zaratustra.

I, tanmateix, és encara més fascinant que la mateixa terra del superhome veiés arribar-hi Celan i Levi, dos jueus europeus, romanès un, italià l’altre, que violaren la prohibició d’Adorno. Tots dos, supervivents dels camps de concentració, escriuran després d’Auschwitz, aixecant la seva veu sobre l’horror. Celan, que volgudament no es trobà amb Adorno a Sils Maria, escriuria una de les seves escasses obres en prosa, Conversa a la muntanya, prop del llac de Sils. «El silenci es va fer, doncs, el silenci dalt la muntanya. Però no va durar gaire, perquè quan un jueu troba un altre jueu, el silenci s’acaba, fins i tot a la muntanya. Ja que el jueu i la naturalesa són dues coses diferents, encara, fins i tot aquí, fins i tot avui». Nietzsche, que afirmava que el valor d’un home es mesura per la quantitat de solitud que és capaç de suportar, embogiria. Celan i Levi es van suïcidar.

5 d’octubre de 2006

A REVEURE, GRISONS

Encara més al sud de Sils, Val Bregaglia veu néixer també uns homes nous, més fràgils i melancòlics. Tan allunyats dels superhomes nietzscheans! Alberto Giacometti, fill del pintor impressionista, nebot d’Augusto, pintor de vitralls i fillol de Cuno Amiet, ha reflectit com ningú la feblesa i debilitat de l’ésser humà. Homes nus sense cara ni atributs; només essència d’ésser. Aquesta sobrietat grisona, aquesta senzillesa hom diria que encallada en el calvinisme més sever, ha portat a moltes equivocacions amb Giacometti. Escultor d’instants, d’una obra inacabada que busca sempre en la següent un final que tampoc no trobarà, Giacometti ha esculpit totes les seves figures avançant i amb la mirada alta, cap al blau cel dels Grisons.

Des de Pontresina, el Bernina Express avança travessant pinedes i avets, per la riba sud del riu, i s’endinsa cada vegada més en zones més apartades. A la dreta queda la glacera de Morteratsch i els cims altívols dels Grisons, Bellavista, el Piz Bernina i el mateix Morteratsch. Diavolezza, un capvespre, és una visió que només es pot veure amb els ulls i els colors de la paleta de Segantini. Ja s’albira el sud que porta a Itàlia. El tren s’acosta al cim, deixant enrere el llac Bianco.

Finalment, el tren arriba a l’Ospizio Bernina, el pas ferroviari més alt d’Europa, sense haver utilitzat cap sistema de cremallera, havent travessat els Alps a cel obert, lluny del fosc Gotard. A Cavaglia s’inicia el descens, a través de la vall de Poschiavo. El paisatge ha canviat i els campanars exhalen ara l’aire romànic del llombard més pur. Un nou idioma s’uneix al romanx, l’alemany i el walser als Grisons: l’italià. El descens en ziga-zaga acaba en un espectacular arc de la via de tres-cents seixanta graus, un viaducte helicoidal únic al món. Som a Brusio. Pocs minuts després arribem a Tirano, Itàlia.

El descens amb el Bernina és un bon moment per pensar en aquest país. Recordar les seves valls i glaceres, la gent, els campanars, les fonts de les places. Però sobretot les seves llengües. Jünger va escriure:

«Si quedessin destruïts tots els edificis, encara perdurarien les llengües; aquestes són castells encantats que posseeixen torres i merlets, criptes i corredors antiquíssims que ningú no explorarà mai. Allà, en aquells pous, masmorres i mines, serà possible romandre-hi i quedar perduts pel món».

Els Grisons, la lluita per una llengua i una identitat.

6 d’octubre de 2006

En una conferència, «Lliçons d’un CEO. Recomanacions d’un líder», el directiu convidat va arrencar amb les paraules següents: «En vint-i-vuit anys, agraeixo que no m’hagi matat l’arrogància…». I a continuació va exposar vint-i-vuit anys de triomfs ininterromputs.

7 d’octubre de 2006

Estic d’outdoor training i team building entre talents de Walderberg i IXI en algun lloc de Bèlgica, prop de Waterloo.

Es veu que hem de reforçar les nostres relacions interpersonals, desenvolupar les capacitats de comunicació, d’organització i lideratge, i cohesionar-nos com a grup. Construir equip.

La cosa ha anat així:

«El dia no podia començar pitjor. Els blaus i els rojos, és a dir, els ixians i els walderbergians, ens hem trobat a primera hora del matí. Era una immensa taca blava amb uns petits puntets vermells. Un d’ells era jo.

»Ens han dividit en grups. A mi m’ha tocat el millor. És una sort que acostuma a acompanyar-me. Ens hem presentat i tots són alts executius d’èxit. Joves promeses destinades a lliurar a IXI gloriosos resultats i llargues nits de treball. Se m’ha fet impossible recordar el nom de cap d’ells. Tots semblaven el mateix: tots tenen una sort immensa de treballar amb Marcel —li diuen pel nom, al president del grup—, tots pensen que Walderberg és una meravellosa companyia, i tots ells no diuen que en aquells mateixos moments em veuen amb una poma a la boca i unes verduretes d’acompanyament, com el rostit del plat de l’hora de dinar.

»Per damunt dels nous col·legues d’IXI, avui les estrelles han sigut els organitzadors del seminari, del mateix Departament de Recursos Humans de la companyia. Feia temps que no se sentien paraules tan boniques i entranyables i que no es creava un clima d’una sinceritat tan nua. Sentir, aprendre, millorar, avançar. Junts, sempre junts. Potser han repetit “junts” trenta-quatre vegades, de mitjana. Cada un. Better together. Junts som més forts. Junts avançarem més de pressa. Junts sí que som els primers.

»I talent. Som un equip de talents ajuntats. Ara no recordo les paraules exactes però eren belles i sentides. A la meva companya de taula, una destacada membre dels equips de compliance d’IXI i amb seguretat una promesa de futur encara que ningú no sabria dir per què, li rodolava una llàgrima, superats la galta i el coll, escot avall.

»Després de tot això, podíem negar-nos a agafar les motxilles i emprendre la primera de les activitats, una marxa d’orientació camp a través, per quatre gotes de res?

»De les gotes a la calamarsa han passat uns quinze segons. No es veia res, i quan al final ens semblava que seguíem el rastre correcte darrere la noia de l’escot, que s’havia assegut al meu costat, ha resultat que seguíem una vaca. Ens havíem perdut.

»Dues hores després, hem arribat a la prova següent, les roques de l’escalada. Que ens posessin a tots uns mocadors als ulls perquè haguéssim de pujar “ajudant-nos” els uns als altres no ha representat cap desavantatge perquè el diluvi d’aquells moments ja ho tapava tot. Ho hem superat amb més facilitat de la prevista perquè el pont de tires de fusta per on passàvem no ha resistit el pes d’una de les membres de la cordada, s’ha trencat i ha caigut al buit. Miraculosament, havíem enganxat la corda a la roca, i així, penjats, talents al buit, els trainers no han tingut altre remei que rescatar-nos.

»L’apoteosi del junts».

9 d’octubre de 2006

L’any 1930 Emil Richterich funda l’empresa Richterich & Compagnie Laufen. Amb un fogó de carbó i olles de coure es posa en marxa la producció de llaminadures. L’any 1940 barreja per primera vegada les tretze herbes que, encara avui, són la fórmula de les pastilles Ricola (nom format per les sigles de l’empresa).

Any 1958. Enric Bernat, fill d’una família de confiters catalans, té la pensada de fer una llaminadura que «es pugui menjar com en una forquilla». Del primer caramel se’n diu Chups. L’any 1964 adopta el nom de Chupa Chups, amb logo dissenyat per Salvador Dalí.

Any 2004. En el rànquing mundial de vendes de caramels, Halls és la primera marca (del grup americà Adams), Chupa Chups és la segona i Ricola la novena.

Any 2006. Perfetti Van Melle (grup italià dels Mentos i Happydent) compra Chupa Chups. Ricola obre cinc jardins a Suïssa on es pot visitar tot el seu món d’herbes.

Catalunya/Suïssa.

10 d’octubre de 2006

Hi ha dos estirabots magnífics, a remarcar, en les notes suïsses de Josep Pla: un sopar a Zuric, que recull a Notes del capvesprol («No cal dir que en l’establiment hi havia el bo i millor de les barbes paleolítiques de la ciutat, els cabells més llargs del cantó, la brutícia humana —en la vestimenta— més tangible. Els representants de la felicitat progressiva») i el descobriment que fa l’any 1961 de la gran quantitat de senyoretes que en ple hivern, a Gstaad, enfundades en abrics de pell considerables, porten les cames sense mitges («si aquesta moda no sofreix un col·lapse, és perfectament previsible que d’aquí a un quant temps hi haurà una gran quantitat de persones de l’altre sexe —sobretot aquestes senyores d’aspecte malenconiós i com si tornessin de tot, cosa il·lusòria, perquè no tornen d’enlloc— amb les cames totalment nues i sembla —pel que diuen— vagament pintades»).

11 d’octubre de 2006

Entre l’estrès laboral, el mòbing, el bullying, l’assetjament sexual, i, ara, el burn-out, trobar-se amb un empleat a primera hora del dia amb les galtes rosades, fresc, dutxat i de bon humor va pel camí de convertir-se en una tasca més difícil que ensopegar amb un cap de recursos —humans— sense rastre de sang als ullals.

Milions de treballadors ens aixequem cada dia per anar als nostres llocs de treball, arribem com podem a les empreses, encenem l’ordinador, ens aixequem a fer un cafè, tornem a la cadira i ens disposem a navegar per la intranet corporativa amb una buidor als ulls que fa feredat, com deixats anar, empesos a la fatalitat d’una jornada de vuit hores amb caps de secció, de servei i de departament, reunions i comitès, power points i emails, rendits, sense ànims ni forces d’intentar canviar el nostre destí, deixant-nos portar pels esdeveniments, avui una nova directiva de com arxivar les antigues directives, demà la comunicació que el company de la taula de dues fileres més endavant «ha decidit sortir de l’empresa» i en el seu lloc ja només queda la foto dels seus nens i la màquina de grapar que un dia t’havia demanat i mai no t’havia tornat, i espatllada.

La pregunta, doncs, és inevitable: es poden veure passar ordres, circulars i cadàvers pel davant, amb la mateixa naturalitat que s’anuncien acomiadaments massius de milers de persones en qualsevol fusió que es valori a si mateixa? I la resposta és no. Les persones que han estat vivint durant temps situacions emocionalment demandants, acaben, tard o d’hora, cremades. Metges, infermeres, mestres, treballadors socials, consellers de la Generalitat, i empleats.

El terme burn-out —«estar cremat»— sorgeix de la indústria aeroespacial, i vol dir l’esgotament del carburant d’un coet, com a resultat d’un escalfament excessiu. També és conegut com la «síndrome de Tomàs», en referència al protagonista de la novel·la La insostenible lleugeresa del ser, un home desanimat, frustrat, sense expectatives i amb una opinió de si mateix sota zero —la mateixa, d’altra banda, que té el lector, de si mateix, després d’haver llegit una obra tan entretinguda com aquella.

La imatge del burn-out és semblant a la d’una bomba que acabés de caure en un edifici: de fora, està intacte, però de dins, una llarga columna de fum s’alça cap al cel. Per entendre’ns més encara, és així com avui en dia un es troba a les empreses amb molts empleats que parlen com a empleats, vesteixen com a empleats, caminen com a empleats, prenen el cafè com a empleats, són acomiadats com a empleats, però per dins estan buits. Cremats.

La depressió ja és la patologia mental més freqüent a les oficines d’Europa. Més de vint milions d’europeus estan deprimits. A Walderberg, modestament, n’aportem uns quants centenars. El seu tractament suposa un cost anual de cent vint mil milions d’euros. La lleugeresa del ser pot ser insuportable, però suposa unes despeses enormes.

14 d’octubre de 2006

BAVIERA, DE LUDWIG A DACHAU

Setmana de vacances de tardor a l’escola. Excusa perfecta per organitzar una volta de cap de setmana llarg per Baviera.

Vam sortir de Winterthur en direcció al llac de Constança. De tots els llacs de Suïssa és el que més m’agrada, sobretot mirant al massís del Säntis, d’una lluïssor d’àmbar en un dia clar, en una barreja típicament suïssa de blau del llac, verd de l’Appenzell i blanc de la neu del Säntis. Travessem Àustria i d’allà cap a Füssen. Primer vam visitar Lindau, un poble de la riba alemanya del Constança. Molta pluja, encara. Però va ser trepitjar Baviera que el sol va entrar en escena i ja no ens va deixar durant aquests dies. El paisatge és, al meu entendre, més fi, més suau, menys primitiu i aspre que el paisatge suís. Davant la severitat calvinista suïssa els catòlics bavaresos opten per una tirada barroquitzant, avui en diríem integrista, en alguns casos. Si s’ha dit sempre que Baviera ha basculat entre Prússia i Àustria, jo la faig més a prop d’aquesta última. Curiós que els últims dos papes siguin de països tan exacerbadament catòlics com Polònia i Baviera. Perdre’s en alguns dels poblets bavaresos, amb les cases pintades de sants i mares de Déu, és com resar el rosari mentre camines.

I, de sobte, Lluís II. A la Baviera del Sud, Ludwig hi és tan omnipresent com a Munic hi és totalment absent —pràcticament no hi va viure—. Rei gràcies a Napoleó, que va «reconvertir» Baviera en un regne, en una de tantes jugades estratègiques del gran dictador. El regne de Baviera, que va durar del 1805 al 1919, va viure uns primers anys «independent», però precisament Lluís II, el 1866, va signar un tractat d’amistat amb Prússia que, com tots els tractats d’amistat, va suposar de facto la pèrdua de sobirania.

Tinc una tendència irrefrenable a interessar-me pels períodes decadents de la història i, per tant, Lluís II m’atrau especialment. No és pas la seva bogeria, ni la relació amb la seva cosina Elisabeth, ni els palaus, ni Wagner. De fet, m’interessa el post-Lluís: què va passar després? Què vol dir que el regne bavarès durés fins al 1919? A la mort (assassinat?, suïcidi?) de Lluís II va pujar al tron Otó I, i aquest sí que estava realment desequilibrat i sembla que fins i tot no va arribar a saber que era rei. Va ser necessari, doncs, nomenar regent, càrrec que va recaure en el seu tiet Leopold, fins que va morir el 1912. El fill de Leopold llavors va autoproclamar-se rei, Lluís III. Regnat que durà fins al final de la Primera Guerra Mundial, quan es va exiliar després d’un cop d’estat fet pels comunistes. És interessant aquesta figura perquè es casa amb una successora de Maria Estuard, és a dir, l’autèntica reina d’Anglaterra pels legitimistes anglesos (els «jacobinistes»). El seu fill (rei legítim d’Anglaterra), Robert, va ser proclamat príncep hereu abans del cop i va continuar utilitzant tota la seva vida aquest títol. Val a dir que havent retornat la família a Baviera i havent-se manifestat antinazis, van ser empresonats i enviats al camp de concentració de Dachau, uns quilòmetres al nord de Munic, que vam visitar l’últim dia de les nostres vacances de tardor.

Però Dachau, que representa Baviera tant com el castell de Neuschwanstein, no té la mateixa banda sonora wagneriana de la resta del país. Dachau cal visitar-lo en silenci, en blanc i negre i recordar. Recordar el terror. Recordar el sofriment. Recordar la solidaritat. Recordar que a prop quedava el camp de concentració del mateix poble de Dachau. Recordar la infàmia. Recordar els presos catalans que, excombatents de la República, en l’exili alguns, en combat amb els aliats altres, hi van anar a parar —i al relativament proper camp de Mauthausen—. Recordar les imatges de cossos desfets. Recordar que en cada cos hi havia una ànima. Recordar que per sobre de tot hi ha la dignitat humana. Recordar que Alemanya ha fet un exercici col·lectiu de responsabilitat mentre que al nostre país campen els franquistes sense cap judici revisor. Recordar que cal recordar. Sobretot, recordar.

(Acabo d’esbrinar per internet que a Robert el succeí Albert, duc de Baviera i rei d’Anglaterra. Els dos fills grans d’Albert, Franz i Max, no han tingut fills, la qual cosa fa que l’autèntica reina d’Anglaterra sigui la seva filla, la duquessa Sofia, casada amb el príncep hereu de Liechtenstein. Déu salvi la reina).

25 d’octubre de 2006

EL JURA IRREDEMPT

Només un petit monòlit s’ha plantat al mig del camí dels puixants i fèrtils temps de la postguerra a Berna. La pedra d’Unspunnen.

El Jura, un principat episcopal del bisbe de Basilea, havia arribat a mans berneses, després de ser annexat a França per Napoleó, com a compensació per la cessió d’Argòvia i el Vaud. Durant tot el segle XIX, va aconseguir preservar la seva llengua i la seva cultura. Però a poc a poc es va obrir una fossa entre el nord, catòlic i agrícola, i el sud, germanòfil i protestant. Acabada la Segona Guerra Mundial el moviment separatista del Jura pren volada. Al Rassemblement Jurassien, partidari d’un trencament de vellut, aviat el desbordaran grups que van més enllà, reivindicant a través de l’acció, i de no pocs atemptats terroristes i de sabotatge, la independència del cantó. La situació arriba a un punt que es fa insostenible. El 22 de juny de 1974 se celebra finalment un referèndum. Guanyen els partidaris de la separació, però la unitat històrica de la regió queda triturada, ja que tres districtes decideixen romandre en territori bernès. El Jura s’irlanditza. Els nacionalistes jurassians no han renunciat mai des de llavors a la reunificació de tot el país.

Al llarg dels últims dos-cents anys, encara que només nou vegades, ha tingut lloc la Unspunnenfest, en què durant tres dies se celebren tota classe de festes i celebracions entorn de la cultura i els costums populars helvètics: lluitadors, danses, cantades de iòdels i del corn alpí, llançadors de pedra i desfilades folklòriques mentre es fan voleiar les banderes amb la creu blanca. Des del seu origen, el 1805, ha tingut una clara motivació política que ha buscat estrènyer la cohesió de la Confederació i mantenir vives unes tradicions ancestrals.

Els participants del cantó de l’Appenzell portaren a la primera festa de 1805 una pedra de cent vuitanta-quatre lliures. Tot i que va desaparèixer i va caldre fer-ne un duplicat per a la segona edició, de només cent seixanta-set lliures, immediatament es convertí en un monument del folklore suís i un dels símbols més importants de la unitat nacional. En la cinquena edició, la de 1994, el grup separatista jurassià Bélier la va robar i amagar durant gairebé set anys, reclamant la segregació dels tres districtes del cantó de Berna i la seva annexió al Jura. L’escàndol fou enorme, i va caldre fer-ne un duplicat per a les competicions de llançament. Passat un temps, va reaparèixer. En l’última edició, del 2006, es van prendre totes les mesures de seguretat possibles. En va. De nou els jurassians irreductibles van apoderar-se’n. Quan es persegueix la llibertat, mai no es deixa d’intentar-ho, un cop i un altre.