8 de gener de 2006

WINTERTHUR, LA MEVA DERROTADA CIUTAT

Havia sentit a dir que els directors generals estan fets de la matèria dels somnis, però no m’hauria imaginat mai que un dia el CEO del grup se’m quedés adormit al davant.

Avui és el meu primer dia de feina a Suïssa, estic aterrit, i no em paren d’esclatar al cap les imatges d’aquestes darreres setmanes: la petició d’un lloc de treball a la seu central de l’empresa feta per escapar d’una rutina castradora; les proves de selecció, que s’encadenaven amb un o dos viatges setmanals durant el desembre; l’email amb què em van confirmar el trasllat; la tarda que els ho vam explicar als nens; la primera maleta amb les cinc camises per a cada dia de la setmana; l’abraçada amb la Carola a l’aeroport. I tanmateix, un record s’imposa per sobre els altres, la dolça somnolència de Herr Bormann el dia que va entrevistar-me per primera vegada: enmig de la conversa va tancar els ulls, davant del meu astorament, mentre el director general d’Alemanya, també present a la reunió, amb una feliç naturalitat, continuava la conversa amb mi com si allò fos la cosa més habitual del món, mentre em preguntava si volia una altra tassa de te.

Fins avui he treballat a Barcelona durant disset anys per a l’empresa d’assegurances Walderberg. Des d’ahir, soc un ciutadà de Winterthur.

M’han instal·lat en un apartament magnífic que la companyia té a Villa Jakobsbrunnen, un casalot desllorigat de color de magrana pansida d’un estil barroc tardà. És ben bé al davant de les oficines centrals i hi he passat sovint, encantant-m’hi sempre, durant els quinze anys que fa que treballo al grup, quan venia fins als headquarters per algun projecte internacional delicadament imprecís i inútil. Construïda el 1790, fou la primera de les cases aixecades fora de l’Obertor de Winterthur. Restaurada l’any 2001, el seu jardí d’arbres centenaris és una barreja de percepcions i somnis alats.

Un jardí d’ombres d’una elegantíssima subtilesa i de remors llunyanes on només la font de Jakob, al bell mig, s’atreveix a trencar una calma que sembla perfecta. Rodejat per una tanca de ferro rovellada, acompanyada sempre per brucs i boixos, esbarzers i galzerans, marxívols i flors de cucut, buscant sempre aquell punt d’anarquia controlada i amb l’heura i la molsa empaitant-se per tots els racons. L’enjogassada lluita de l’aigua i la matèria.

Però Jakobsbrunnen és els seus arbres: els seus faigs centenaris, tocats a la tardor de gris rosat, Fagus sylvatica pendula, amb les gegantines branques caigudes a besar de la terra molla, aquí i allà el jardí sencer clapejat de tots els grocs en una estesa de fulles rendides al temps; el castanyer, immens, de capçada densa i escorça de color bru palla, intensament clivellada, que ja ha deixat el seu tribut anual dins els pellons atapeïts d’espines; l’avet, desvergonyit i volgudament absent a la batalla que els seus companys caducs lliuren a mort, dret i altiu, esperant les primeres nevades que el redimeixin d’un estiu que sempre se li fa etern.

A Jakobsbrunnen el matí s’ha aixecat indolent i amb un soroll de pluja de fons. Una boira de iogurt grec, com de neu fosa escaldada, li ha glaçat el cor. Ni un plor llunyà, ni les primeres arribades dels oficinistes de la companyia d’assegurances que van a la feina no han semblat despertar-lo del seu endormiscament màgic i espectral. Quasi és un jardí en blanc i negre. Cansat, atuït, pàl·lid reflex de l’esclatant i triomfador jardí d’obagues humides de l’estiu.

L’estornell i el pinçà ja se n’han anat i només el corb s’atreveix a endinsar-se en els dominis d’aquests gegants nus. L’estampa fa posar els pèls de punta. Damunt la tanca de ferro, les seves figures us recorden que ells són els guardians del regne d’aquell jardí sense temps. I quan un se n’allunya, sovint hi ha un instant encara de sentir un dels seus darrers esgarips, com expulsant-te dels seus hivernals dominis, fent-te recordar, orgullosos, que no ets un hoste benvingut.

Hi ha ciutats derrotades per la història. Winterthur, la meva nova ciutat, mandrosament, ha anat caient en una fútil decadència, en un provincià ensopiment absolut, perdudes ja totes les batalles.

La noble ciutat de Vitudurum que els comtes de Kyburg van protegir i embellir des que l’any 1175 firmaren una carta de privilegis per a un petit assentament a la riba del Töss. Suïssa era en aquells temps feudals una barreja de comtats, vil·les i llogarrets, dominada per les famílies dels Savoia i els Habsburg, en l’actual Suïssa occidental, i per la dinastia Kyburg, en la part oriental. Però aquests perdrien aviat la partida davant els Habsburg, que l’any 1264 prenien possessió del castell i les seves terres. Era el dia de sant Alban, que des de llavors és celebrat com la festa major de la ciutat. Kyburg, el castell, iniciaria una lenta decadència, lluny de les grans batalles i dels grans fets d’armes que van sacsejar Helvècia. Es converteix en una possessió burgesa i domèstica, de petits terratinents feudals que obstinadament avançaven vers la seva desaparició, sense defallir. Entre els seus il·lustres propietaris destaca, a començaments del segle XIX, un comte polonès, fugitiu de la corresponent revolució russa del moment. Sembla que la presència d’un noble tan destacat i amb tant de pedigrí va causar furor entre els bons burgesos winterthurians de l’època i els millors salons de la vila se’l disputaven a l’hora de sopar. Les coses no van acabar de rutllar com estava previst i, passats els anys, un dels fills del comte acabaria de maquinista d’una de les primeres línies de trens que llavors començaven a colonitzar el país.

Un marxant d’art en va ser el següent propietari, que també s’arruïnà intentant restablir l’antiga esplendor de la fortalesa. A l’últim moment, va decidir anunciar al New York Times, a tota pàgina, la venda d’un castell suís del segle XIII perfectament restaurat. Les ciutats de Zuric i Winterthur, en una excepcional col·laboració tan allunyada de l’odi fraternal que es tenen, el van comprar.

Perquè és a l’ombra de Zuric, feixuga, pesant, amarga, com s’ha d’entendre Winterthur. Sempre ha volgut deslliurar-se’n, però no ho ha aconseguit mai. Sempre ha estat comparant-s’hi, però avui Zuric és la capital financera del país i Winterthur, la ciutat de les bicicletes. L’ombra de Zuric ha estat massa allargada. La meva ciutat hi ha perdut totes les batalles, fossin bancàries, asseguradores o de la lliga de futbol.

Però almenys per un altre breu instant, Winterthur va tornar a viure un gran moment a mitjans del segle XIX. Espectacle dels grans, veure treballar la burgesia centreeuropea. La ciutat es refinà i es va agradar. Les velles cases de Marktgasse trobaven en les noves vil·les aixecades més enllà de l’Obertor —el punt límit del traçat de la vella ciutat medieval— unes coquetes rivals que intentaven seguir la moda de l’art nouveau a la seva manera, és a dir, desordenadament. Es va edificar l’ajuntament, el temple de la democràcia, projectat per un dels més notables arquitectes alemanys de tots els temps, Gottfried Semper, l’autor del teatre de l’òpera de Dresden, i van aparèixer els primers parcs públics de la ciutat.

Sense passat, sense present, derrotada, Winterthur s’aferra a una oferta cultural i paisatgística destacada. Reciclades les fàbriques en moderns lofts i en itineraris arqueològics industrials, els ulls dels connoisseurs d’art internacionals continuen posant-se en la ciutat d’Oskar Reinhart. Fill d’un dels industrials destacats de la ciutat, Reinhart és l’autor d’una de les col·leccions privades d’art més importants del món, comparable a les dels comtes de Harrach i d’Esterházy, dels prínceps de Liechtenstein i de Schönborn-Buchheim, de Poldi Pezzoli i del príncep Borromeu. Els seus Daumiers, els seus impressionistes, el seu Cranach, el seu Greco, el seu Picasso. Una meravella que Reinhart donà a la Confederació amb la condició que cap de les cent setanta-nou obres no fossin mai venudes ni deixades en préstec. Cal, doncs, visitar Römerholz, «el bosc romà», la vil·la que comprà a un descendent dels Sulzer i on des de 1924 aniria acumulant els seus tresors. Però és que, a més, Reinhart va aconseguir també adquirir una col·lecció de pintors austríacs, suïssos i, sobretot, romàntics alemanys de primer ordre. Aquesta és «l’altra» col·lecció Reinhart, que igualment va cedir a la ciutat de Winterthur i a la qual, encara que només sigui per veure els penya-segats de l’illa de Rügen de Caspar David Friedrich, d’un romanticisme arravatat i impúdic, és imprescindible una visita.

Winterthur ha trobat en l’art un refugi en la derrota. Ja m’està bé. I amb aquesta llum tèbia que es percep des de la finestra de la meva oficina del tercer pis de la seu central, maldant per evitar la fosca, sembla que em doni la seva prudent benvinguda.

9 de gener de 2006

Caràcter suís? Vida privada? Es fa difícil trobar una definició millor que la de Borges, ginebrí il·lustre que, a més, hi va voler ser enterrat. En el seu poema «Los conjurados», diu:

«En el centro de Europa están conspirando. / El hecho data de 1291. / Se trata de hombres de diversas estirpes, que profesan diversas religiones y que hablan en diversos idiomas. / Han tomado la extraña resolución de ser razonables. / Han resuelto olvidar sus diferencias y acentuar sus afinidades».

Raonabilitat. Sí, probablement és la paraula exacta.

12 de gener de 2006

A les tres he agafat el tren fins a l’aeroport. A dos quarts de vuit era al col·legi Thau veient jugar en Guillem a futbol. Hi havia la Carola i les nenes. Mai no els havia enyorat tant.

15 de gener de 2006

Fullejant la biografia d’Oskar Reinhart m’assabento que mentre ell acumulava bellesa compulsivament, el seu germà Werner, gran amant de la música i clarinetista en el seu temps lliure, es feia càrrec de totes les despeses del projecte i estrena de la Història d’un soldat, amb música de Stravinsky i llibret de Ramuz. Werner va ser també el mecenes que va comprar el castell de Muzot on Rilke es va refugiar, emmalaltit ja per la leucèmia, per compondre les Elegies de Duino: «Ai de mi! Tanmateix som. És que l’univers en què / ens dissolem té gust de nosaltres?».

És indubtablement positiu que un Reinhart es creui a la teva vida.

18 de gener de 2006

PASSEJANT AMB JOSEP PLA PER SUÏSSA

Trista, avorrida, insípida, germànica. A Josep Pla no li va acabar d’agradar mai, Suïssa. Només Basilea i les valls del Rin li permetien un respir de tant embafament de muntanyes. Però va visitar el país molt sovint. I en l’últim volum de la seva obra completa, en l’article «Sobre Suïssa», Pla, finalment!, en fa un elogi: «té l’obsessió del racionalisme. El nostre país no l’ha tinguda mai: és l’anarquia desproporcionada», i comparteix amb el lector un dubte desesperant: «He escrit molt sobre Suïssa. N’hauria pogut, potser, fer un llibre, però sempre he dubtat. Si m’ha costat tants d’esforços escriure sobre el meu país, ¿com hauria pogut escriure alguna cosa sobre un país tan diferent? […] Aquestes muntanyes tan altes no he cregut mai que fossin necessàries…». Desesperant, perquè només d’imaginar el llibre que podria haver escrit, t’adones de la pèrdua fatal.

Però, com sempre amb Pla, tampoc és ben cert del tot. A part del capítol dedicat al país en El nord, són sovintejades les referències a Suïssa en els seus escrits. Una obra suficient perquè, juntament amb Seny, treball i llibertat de Gaziel, siguin algunes de les millors ratlles escrites en qualsevol llengua sobre el país dels Alps. Història, cultura, gastronomia i, sempre, la comparació i el balanceig entre Suïssa i Catalunya.

Una bona part de les visites a Suïssa de Pla, a partir de 1959, les va fer amb motiu d’una sèrie de converses que va tenir amb Josep Pijoan en el seu exili de Suïssa.

Les dues pàgines i mitja del «Prefaci» que acompanya la biografia que li va dedicar són suficients per saber l’homenot amb qui s’enfrontava: l’impulsor del Museu d’Art de Catalunya, el primer secretari de l’Institut d’Estudis Catalans i el fundador de la Biblioteca de Catalunya. Amb deu anys, aquest frenètic agitador i intel·lectual, segons Pla, un dels animadors més eficaços de la cultura catalana al segle XX, d’acord amb Enric Jardí, en va tenir prou per bastir part de la infraestructura cultural en la qual encara avui el país reconeix els seus fonaments més sòlids. Després, se n’anà. I no va tornar més a Catalunya —excepte algun, curt, viatge llampec.

La primera entrevista de Pla amb Pijoan té lloc a Lausana, al barri de la catedral, on viu l’historiador de l’art amb la seva segona dona i la filla, Irene, nascuda quan Pijoan ja tenia setanta-dos anys. Les altres dues, a Gryon-sur-Bex, al Vaud, en la línia del Simplon. Pateix llavors una diabetis greu i es reclou durant tres anys en aquesta estació alpina. Aquí continua escrivint i investigant per a la seva obra èpica, la Summa artis, de la qual va escriure setze volums íntegrament ell sol i quatre més en col·laboració amb altres fins que li arribà la mort.

Tota l’obra de Pla és l’evocació d’una Catalunya que s’ha acabat. I d’una certa gent, la seva. Rescata un temps de les ombres i mitifica per sempre un país i uns homes. Un magnífic combat amb la història que servirà perquè de l’ensulsiada del franquisme quedi almenys el record d’una generació, escapçada d’arrel per la guerra. Sense Pla, què quedaria de la Catalunya dels prodigis? Avui no hi ha ningú de la seva altura que pugui retratar uns homes semblants, potser perquè no hi ha país ni gent comparable als homenots i biografiats de l’home de l’abric.

Cada lector de Pla es veu indefectiblement abocat a triar. Notes de viatges, de literatura, narrativa, assaig, contes, amb el temor de deixar de llegir una línia que potser sigui la millor que hagi escrit. Hi ha hagut sort. En Vida i miracles de Josep Pijoan, Pla teixeix una brillant teranyina de vida i història, atret per un home que admira i en qui, per sobre de tot, destacarà la tensió entre la llibertat individual i el pols col·lectiu d’un país.

La Catalunya devoradora d’homes de Gaziel va trobar en Pijoan una de les seves víctimes més notables i ben acabades. Com no s’hi havia de sentir identificat Pla, amb Pijoan? Amb quina admiració no el presenta, primer, com l’activista cultural i fundador de les grans institucions del país, l’amic fraternal de Maragall, el devot i fidel seguidor de Prat de la Riba, l’enamorat de Gaudí, un dels predestinats a la glòria de la pàtria; i després, la fugida, el naixement de l’historiador i escriptor, l’autor colossal d’una obra desproporcionada, una altra ardida piràmide.

Pla passeja amb Pijoan per Gryon, atabalat com sempre per aquelles descomunals muntanyes. No paren de parlar de Catalunya i dels seus amics. El retrat físic que en fa és memorable, actualitzant el dibuix al carbó que Ramon Casas li va fer de jove, amb el mateix traç auster i realista, antisentimental, d’aquell: desesperadament humà.

És així com coneixem com va començar el Museu d’Art de Catalunya i els esforços de Pijoan per comprar les col·leccions i pintures escampades arreu per proveir-lo. Veiem entrar Pijoan a la capella de Sant Miquel de la Seu («la vista d’aquells absis plens de figures esperitades em produí una passió de joia tan encesa que no la pogueren glaçar ni el fred ni el vent que xiulava per les arcades del claustre»); obrim l’estable en què s’havia convertit Sant Pere del Burgal («Trepitjant el fang dels fems i apartant el bestiar, vaig apropar-me a aquelles nobles figures») i ens meravellem en conèixer com Pijoan haurà d’escriure, per tres vegades, el llibre que Cambó li va encarregar sobre les pintures romàniques.

Es necessitaven Pijoans. Prat de la Riba va acollir amb il·lusió la proposta que aquell jove tenaç li va fer per a la creació d’un Institut d’Estudis Catalans («Sense Prat de la Riba, el magnífic motor de Pijoan s’hauria cansat de rodar inútilment»). El «seny ordenador» de Catalunya va adonar-se immediatament de la importància del projecte. Sota la presidència de Rubió i Lluch, i amb Miret i Sans, Massó i Torrents, Brocà, Puig i Cadafalch, Sants Oliver i Pere Coromines, Pijoan va ser nomenat primer secretari. L’arrencada de l’Institut serà qualificada per Pla com l’esdeveniment més gran produït a Catalunya des del 1714. Probablement té raó.

Després arribarà la Biblioteca de Catalunya, el pla de beques i pensions a l’estranger, etcètera. Res de tot això no existia a Catalunya fa només menys de cent anys. Mentre les cultures estatals i organitzades disposaven d’unes infraestructures culturals amb pressupostos, un ordre i una història, Catalunya es movia en el desert i creava petits oasis gràcies a l’eficàcia, professionalitat i esforç de gent com Pijoan. Tot ha estat sempre d’una precarietat molt dolorosa.

Un home així, quant trigaria Catalunya a devorar-lo? La seva inquietud, la seva insatisfacció permanent, les seves ganes de fer coses, fins quan les hi permetria el nostre país? Exactament fins als vint-i-nou anys, que va complir el 1909.

Raons temperamentals? Inquietuds excessives? Una atracció fatal per Itàlia (el seu primer destí)? Començava a ofegar-se? Pijoan confessa a Pla, una tarda a Gryon, que va marxar per diversos motius secundaris, per falta de diners i pressupostos i per «la seva situació sentimental». Però quina? Pla no en diu res.

Enric Jardí sí que en parla al seu Tres diguem-ne desarrelats (Ors, Pijoan i Gaziel). I d’altres també van començar a descabdellar la madeixa. Però sobretot en treu l’entrellat Francesc Xavier Baladia a Abans que el temps ho esborri, la història de la Barcelona de la Belle Époque i d’una època irrepetible, però sobretot dels anys d’esplendor —i decadència— d’una nissaga, els Baladia, inoblidable.

Sagarra es va acostar, amb Vida privada, al retrat d’alguns dels personatges reals del llibre de Baladia. Però, per sobre de tots, n’hi ha un que destaca, per la seva mirada i per la seva bellesa. Maria Teresa Mestre, la Ben Plantada.

Tres cops va retratar Casas la senyora Mestre, de casada, Baladia. D’Ors l’amà platònicament («Perquè ella és equilibri, mesura i moderació, i al seu entorn només pot donar-s’hi concòrdia i benigna avinença»). Pompeu Fabra en serà cunyat en casar-se amb la seva germana Dolors. Els Baladia eren els hereus d’una de les grans fortunes del país, feta entre Mataró i Barcelona. Puig i Cadafalch, amic íntim de Jaume Baladia, els va construir un edifici a Argentona. Van viatjar per Europa, especialment a Suïssa, i a Grindelwald van aprofitar per fer llargues excursions. El muntanyisme els apassionava i la Ben Plantada va ser la primera dona que va pujar a l’Aneto. Tenien tres fills i un futur que el país només reserva a les millors famílies.

La seva popularitat és immensa gràcies a un periodista que escriu unes glosses a La Veu. Tot Barcelona viu pendent d’Eugeni d’Ors i de la dama que representa la serenor, l’elegància i una cultura neoclàssicament perfecta i «de com la puixança de la ben plantada s’exerceix per a l’ordre, per al desordre, no». També Josep Pijoan, deu anys més jove que ella. Cap dels dos no ho volia, però s’enamoren. Era una passió impossible, prohibida, en una Barcelona que tremolava només d’imaginar-s’ho. Es besaven en silenci.

Al capítol VIII («L’ascensió de la Ben Plantada») d’Ors esmenta, com de passada, el seu amic Josep Pijoan. El rumor s’escampa. I un dia, la Ben Plantada, deixant marit i fills, travessa els Pirineus amb el seu amant.

L’estrepitosa i rocambolesca fugida de Pijoan amb la senyora Baladia acaba sent un fet. L’escàndol va sacsejar l’ordre noucentista com poques altres coses farien. Un autèntic terrabastall social. Jaume Baladia no es recuperà del cop i va menar una vida de reclusió i solitud. Els fills que Teresa deixà enrere, a Catalunya, no la van perdonar mai (excepte la seva filla, que passà amb ella la Segona Guerra Mundial, a Suïssa). Segons el seu besnet, Teresa Mestre va continuar estimant el seu marit, a qui va escriure algunes cartes, intentant fer-li entendre que encara l’estimava. Un guió com aquest aniria disputadíssim a Hollywood.

Pijoan i Teresa marxen primer al Canadà, on ell va reprendre l’ofici d’arquitecte. Van tenir dos fills, Michael i Rosy, i es van convertir al quaquerisme, religió protestant que van conèixer viatjant per Suïssa i que va tenir una influència cabdal en la seva vida. Van viure a Califòrnia, Chicago i Nova York. Arran d’un viatge a Madrid, Manuel Cossío de l’editorial Espasa-Calpe li va encarregar una història de l’art. La Summa artis de Pijoan deixa la seva anterior Historia del arte, de tres volums, com un petit assaig de cap de setmana. Va acabar esdevenint la seva vida i la seva obsessió. Qualsevol que hagi vist en una biblioteca les lleixes que això representa en queda esparverat. El primer llibre el va dedicar a l’art dels pobles aborígens. En el novè, el seu estimat art romànic català hi va aparèixer en tota la seva esplendor. Pla arriba a comparar aquesta obra amb la Summa theologica de sant Tomàs. Les pàgines que dedica a explicar la tasca de redacció d’aquesta obra són imprescindibles per entendre l’esforç i la dedicació que un treball així pot arribar a representar no només pel seu autor, sinó per a una cultura sencera.

Pijoan va tornar a Barcelona en poquíssimes ocasions, i sempre rere el seu pas va deixar carnassa per als devoradors. L’obra nova és el recull d’un discurs que va fer a finals dels anys vint a la casa del senyor Plandiura. És el Pijoan exigent, que mira endavant quan Catalunya encara mira enrere, que s’adona (1928!) que encara s’ha de fer tot i que reclama viure «com la gent del nostre segle», que clama contra la migradesa d’un país petit, estret de mires i que no sintonitza amb els corrents del temps. Vint anys després reblaria el clau, denunciant la manca de vocació, de grandesa i de consciència social d’un país enfonsat en l’egoisme i la deixadesa.

No, ja no pot tornar més al seu país. Una Catalunya que ja no reconeix després de la guerra, però que continua estimant amb una aspra melancolia d’un regust àcid final, com de confitura de taronja amarga. El seu cunyat, Pompeu Fabra, rebutjarà la possibilitat d’instal·lar-se amb la seva família a Chicago, perquè no s’imaginava vivint en un país tan allunyat de Catalunya i la seva llengua. Ell, en canvi, no podria viure-hi a prop.

Teresa Mestre va morir l’any 1950. Pijoan torna a Europa i s’instal·la a Suïssa. D’acord amb un article de Sílvia Costa publicat a Plançó, Pijoan hi retroba el seu amic Gustave Bugnion de Lausana i l’any següent es casa amb Geneviève, la filla petita d’aquell pastor protestant suís. De nou es compromet amb una dona de l’alta societat. S’instal·len en una de les cases propietat de la família, a l’Ermitatge, en un turó amb vistes al Léman i a la catedral, manat construir pel banquer Charles-Juste Bugnion l’any 1842 i que la família va donar a la ciutat el 1976. Aquí naixeria Irene, la seva filla suïssa.

La tercera visita de Pla és a La Barboleuse, el juny de 1961, a Ataràxia, la casa de Pijoan. No pot parar Pla de retratar el que veu: els prats coberts de flors, la verdor monòtona del país, les roques imponents de les altures, encara clapejades de neu, de vegades embolicades en les nuvolades dramàtiques, d’altres d’una nuesa mineral indiferent i inhumana. De nou, la conversa és esplèndida: el cançoner, el quaquerisme, la Guerra Civil. Pijoan, en la distància més abismal, és més a prop que mai de Catalunya. «L’important és fer el país… Cal fer tot el país, remoure i transformar el material humà, aprofitar totes les intel·ligències. Es farà algun dia?».

Pla acaba el seu Pijoan fixant la imatge d’un home que no va voler tornar mai enrere, que va mirar sempre cap al futur. Molts anys abans, Prat de la Riba li va etzibar: «Vostè no és pas dels qui haurien de marxar; és dels qui haurien de tornar sempre —o de quedar-se». Però Catalunya va preferir devorar-lo.

24 de gener de 2006

SENIOR EXECUTIVE TALENT POOL

Si algun dia he d’escriure la primera reunió que vaig tenir amb el meu actual cap directe, el Chief Operational Officer (COO), Joseph Schultz, ho faré així:

«Tenia els peus damunt la taula de reunions i portava una bufanda de seda salvatge descuradament lligada al coll, corbata italiana, camisa de llana island i vestit de ratlla diplomàtica de qualsevol sastreria de moda. S’ha aixecat, ha corregut a tancar la finestra (que fins llavors havia estat oberta de bat a bat, mentre la temperatura a l’exterior era de −5 graus), i m’ha saludat desplegant un somriure encisador.

»Passada la cinquantena, Schultz, cabells blancs pentinats enrere, mitja melena, elegantíssim, civilitzat, té unes maneres exquisides i és, certament, un esnob. Un exemple perfecte de la burgesia centreeuropea. Una creació de les altes finances delicadament esculpida. El mànager internacional total. Un directiu fet per ser ensenyat, de dalt a baix, fins a l’últim centímetre de la seva anatomia i glamurosament refinat. Ideal en qualsevol soirée d’un comitè de direcció o d’animador d’una reunió del top 100 de l’empresa.

»Evidentment, a Herr Schultz no li ha interessat res, ni el més mínim, del que jo pogués explicar-li. Això ha afavorit enormement l’entrevista perquè només ha parlat ell».

Schultz és escandalosament vaporós. Mai no concreta ni un sol pensament. Vaga per les reunions, amb l’impertinent despotisme germànic que les coses s’aniran fent. Emana auctoritas, expel·leix decisions, gestiona per osmosi. Després et toca a tu desxifrar-les i actuar en conseqüència. Per exemple, en una breu i fortuïta trobada que vam tenir al passadís, va comunicar-me que m’havien fet responsable del projecte d’outsourcing. Va afegir que es tractava d’externalitzar els serveis de comptabilitat del grup a Hongria —o a Romania, que es veu que ha ofert unes condicions encara més favorables—. Em va donar la mà i se’n va anar. Ho desconec absolutament tot d’aquest tema, però a ningú no sembla preocupar-li en absolut. Els primers dies estava paralitzat per la por. Ara ja m’he adonat que, bàsicament, es tracta cada setmana, en la reunió de coordinació, de presentar en menys de cinc minuts l’estat d’evolució del projecte. Herr Schultz s’acontenta que anem posant semàfors verds a tot arreu. I que siguem breus explicant-los. Li agrada gaudir de les hores incandescents zuriqueses, on té un apartament a la Golden Coast, just en el punt que els colors del llac es confonen amb la boira baixa. De tota manera, ho he trobat molt convenient i m’hi aplico sense cap protesta.

La resta de col·legues seleccionats amb mi en aquest Industrialization Project, amb els quals formo part del Senior Executive Talent Pool, que és com es diu la nostra unitat, també exhibeixen els seus papers amb les inefables llums verdes ben destacades. Són una alemanya nascuda a Sud-àfrica d’ulls blaus ametllats i cabells de rínxols de pastanaga i un xinès que va decidir aprofitar una beca del seu govern que el va enviar a Suïssa per quedar-s’hi, abismalment seriós. El nostre coordinador és un directiu de Walderberg de tota la vida, el perfecte mànager dels quadres intermedis, que té els nervis destrossats i la pressió pels núvols arran de l’estat de pànic que li ha causat la irrupció de Herr Schultz en la seva vida tan suïssament organitzada i monòtonament perfecta. D’un humor naïf i una honradesa mastodòntica, es presenta puntualment al despatx cada dia delatant un procés de corrosió física violentíssim. La resta del grup el formen un consultor de Boston Consulting Group, d’una existència indolent, preocupat exclusivament d’anotar cada minut que passa amb nosaltres. I un italià que fa d’italià, desmuntant la teoria que els tòpics no existeixen i afegint al nostre pobre coordinador un nou motiu d’alteració psíquica davant de les seves esgarrinxades verbals. Finalment, l’últim integrant del grup, simpatiquíssim i esborradís, és un alemany, un vell amic de Schultz dels anys en què treballaven junts al Dresden Bank, paisatge tèrbol d’on va sortir tan net i planxat com el primer dia, i que té la rara habilitat de dosificar els esforços fins al límit de la mínima expressió que li permeti anar cobrant el sou mensual.

Aquesta tarda, després d’esperar Schultz tres quarts d’hora per a la reunió de coordinació, i d’haver-la hagut de concentrar en deu minuts, m’he entretingut, per passar l’estona, encetant un joc d’equivalències. L’avorriment era destructiu, i només l’italià, d’un taujanisme grotesc, papallonejava entre unes cares decrèpites i arrugades. No sé encara com ha començat, sense voler, però m’he trobat tractant d’analitzar el món empresarial en clau de literatura catalana, un passatemps com un altre per encarar un ambient saturat de pessimisme còsmic enmig de fulls de power points amb semàfors verds. M’han vingut al cap les següents: primer, La plaça del Diamant i la síndrome burn-out, i poc després, la gestió de comptabilitat i L’auca del senyor Esteve. Però de sobte, se me n’ha ocorregut una de millor.

25 de gener de 2006

EL DIRECTOR COMERCIAL I LA PELL FREDA

He passat tota la nit en un malson inacabable. No he pogut deixar de pensar-hi des de la reunió d’ahir a la tarda.

«Mai no som infinitament lluny d’aquells qui odiem. Per la mateixa raó, doncs, podríem creure que mai no serem absolutament a prop d’aquells qui estimem. Quan em vaig embarcar ja coneixia aquest principi atroç. Però hi ha veritats que mereixen la nostra atenció, i n’hi ha d’altres amb les quals no ens convenen els diàlegs».

Així comença La pell freda i a continuació Albert Sánchez Piñol desenvolupa tot un tractat d’antropologia de la competència. La por és el que mou el món, va dir un dia en una entrevista. I tots els directors comercials de la terra no podrien estar-hi més d’acord.

L’escena és horripilant i es produeix sistemàticament i implacable, com els atacs dels granotots. Arriba cada mes. El director comercial ho sap. El Comitè de Direcció, també. És el moment de presentar els resultats de vendes.

Milers de presentacions es fan i es desfan aleshores, s’omplen quartilles, es destrossen éxcels i nervis, la màquina de cafè crema. Una suor enganxifosa, asfixiant, s’apodera del cap de vendes. Cal quadrar estimacions, pressupostos, forecasts i previsions. Si en algun lloc del planeta dos i dos no són mai quatre és a les unitats de suport i controlling de les direccions comercials, on la lluita per la supervivència ha generat una matemàtica amb vida pròpia. Es poden estar perdent centenars d’euros, potser no s’han assolit les vendes planificades, els creixements segur que no són els que s’havien previst, però mai es pot presentar un power point que no porti, d’una manera o altra, una fletxa verda cap amunt, un rectangle amb un comentari positiu o una circumferència que englobi un resultat favorable. Finalment, minuts abans de l’hora del Consell, el director comercial, que se sent com deixat anar en una illa deserta amb un far, agafarà aquella transparència, la col·locarà al projector i, des de les ombres, davant d’uns ulls petits, verds com pomes, que sembla que espiïn i segueixen tots i cadascun dels seus moviments, s’enfrontarà, sol, a les tenebres dels resultats mensuals que el venen a buscar. «Per bé que existia alguna mena de desolació, no era d’una espècie identificable. El problema no era tant el que hi havia com el que no vèiem».

La vita brevis dels Chief Sales Officer (o Chief Marketing Officer) no té res a envejar a la de l’irlandès protagonista de La pell freda. En els dos mons hi ha els mateixos sentiments: l’oblit, l’esperança, la violència, la brutalitat, la bogeria, la por. Sobretot, la por, una por immensa que esgarrapa l’ànima. Tant a dins com a fora. L’irlandès, en la novel·la, sobreviu al primer atac «d’allò», dels cicautes o granotots, metàfora perfecta de com es veu la competència en els ulls d’un Sales Manager: com un inframon de batracis. Sotmès a una pressió horrible, el pànic i el temor són els dos sentiments amb què encara un futur fet de recels, incerteses i nerviosisme. N’hi ha per a això i molt més: sobreviurà un altre dia? La competència, com les bèsties de l’illa, no s’atura mai, no descansa mai, no desapareix mai, no se li acaben mai les ganes d’aniquilar.

El Chief Sales Manager s’endinsa cada mes en el cor de les tenebres dels comitès de direcció. I veu com tots aquells ulls petits el miren i n’observen fins els més petits moviments. I sota les camises blau cel dels col·legues que s’asseuen al voltant de la taula, en un plec involuntari que les corbates de Loewe deixen al descobert, s’entreveu una pell estranya, lluent, molt fina, verdosa. I l’horroritza.

29 de gener de 2006

SENY, TREBALL I LLIBERTAT, O SUÏSSA SEGONS GAZIEL

«Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un bocí trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana: Sí, ha perdut: Catalunya ha perdut». Agustí Calvet, Gaziel, que s’havia exiliat amb l’inici de la Guerra Civil, i que havia col·laborat amb Cambó a la seva Oficina de Propaganda de París, va retornar a Espanya l’any 40 durant l’avenç abrasador dels nazis a Europa. Va ser jutjat per les autoritats franquistes i represaliat.

Amb aquella lucidesa que el va portar a ser un dels periodistes catalans de referència del primer terç del segle XX (juntament amb Pla i Xammar) i el gran director de La Vanguardia de tots els temps, Gaziel va adonar-se des del començament del que havia significat aquella guerra.

Sense possibilitats de treballar a Barcelona, va marxar a Madrid. Gili i Barral li van aconseguir una feina a l’Editorial Plus Ultra. Però el Gaziel periodista ha mutat en el Calvet escriptor; passa del periodisme a una literatura de refugi i de replegament interior davant del desert polític i social que li toca viure. En aquella eterna postguerra espanyola, Gaziel assisteix, desolat, a l’enfonsament absolut, total, dels seus ideals liberals i de progrés. I s’enroca, retrobant-se amb el seu catalanisme de sempre. Calvet documenta a partir d’aquell moment, amb la precisió d’un cirurgià, el gran fracàs ibèric. Una de les més sinistres i descarnades desfetes. A Meditacions en el desert arriba a destil·lar fel per l’amarga decepció de veure com les democràcies europees deixaven que la dictadura espanyola fes el seu putrefacte camí. Pocs escrits supuren tant de dolor com aquest. Llegir-lo és extenuant. Fa mal.

Grans autors europeus han estat reconeguts pels seus llibres de viatges a Suïssa: Montaigne, Chateaubriand, Goethe, Leslie Stephen. Com sempre, els escriptors catalans no compten al món. Per això Seny, treball i llibertat, el llibre que va escriure Gaziel recollint les seves impressions del viatge fet a Suïssa l’any 1954, però que és infinitament més que això, no surt enlloc, ni és citat per ningú. I és una meravella. Un dels grans clàssics, indubtablement.

Manuel Llanas, que n’ha escrit la biografia definitiva (Gaziel: vida, periodisme i literatura), va elogiar-lo: «tornem a trobar un gran llibre. I això per la densitat cultural, per l’elevació intel·lectual i per la qualitat literària intrínseca de moltes pàgines, dignes de figurar entre les millors de les seves».

Juny de 1954. Gaziel emprèn un viatge de negocis a Suïssa. Aquesta és l’excusa per a una cura d’aires. El dia a dia a Madrid se li fa insuportable. A Barcelona, pitjor, és el desconhort, la desemparança de veure un país prostituït. L’Espanya on viu és una Espanya abominable, dunes de sorra, s’hi asfixia. És en els viatges i en l’escriptura que Gaziel troba l’oxigen que necessita. Una evasió de pura supervivència. Un reconstituent per agafar aire abans de tornar al tedi mesetari. Ja ha escrit bona part de les seves memòries i es troba a mig camí de la seva sèrie de sis volums de Viatges i somnis: trilogia ibèrica (Castella endins; Portugal enfora; La Península inacabada). Ha tingut un èxit considerable, tant popular com de crítica. Cura d’aires, la segona part de la sèrie, ha d’incloure els seus records dels viatges a Suïssa i Itàlia. Seny, treball i llibertat, publicat el 1961, tres anys abans de la seva mort, serà el llibre que recollirà les notes de la seva estada a la Confederació.

Gaziel hi desplega una escriptura clara, ordenada, esquitxada de descripcions finíssimes, delicades, sensuals. No és un recull «només» de llocs visitats; Gaziel hi reflexiona sobre el país, l’acosta al lector, el fa enamorar dels grans cingles dels Alps mentre es pregunta per l’excepcional història de Suïssa; l’introdueix en les guerres de religió, alhora que medita amb veu alta sobre el concepte d’Europa; qüestiona la història espanyola i catalana, fruint, apassionadament, dels millors principis de tolerància i respecte que Suïssa ofereix.

No puc imaginar un subtítol millor que el de Cura d’aires. Sense alè en el combat desigual de la postguerra espanyola, anorreat per la pèrdua de tot rastre de civisme democràtic, amb quina força no havia d’impactar en Gaziel un viatge al país alpí? Per ell Suïssa «és com un element d’alacritat difusa, com una mena d’oxigen espiritual que em satura tot seguit i m’emplena d’eufòria». Aquesta eufòria, doncs, aquest tornar a respirar, modela de dalt a baix tot el viatge. És un homenatge a aquest país, a la gent i als paisatges, al geni col·lectiu d’haver fet possible un estat realment plural i democràtic. Cívic i civilitzat per sobre de tot. Però evidentment, ho aprofita, com evitar-ho!, per llançar una trista i patètica llambregada al seu país anorreat.

Que quedi clar i vagi per endavant, Gaziel és un enamorat de la Confederació. On Pla, en canvi, només veu muntanyes immenses i un paisatge que el torba, Gaziel hi troba bellesa i sensualitat. Si el de Palafrugell només salva Basilea (i encara gràcies a l’ondulant perfil d’aquestes terres del Rin), el de Sant Feliu s’encisa amb Zuric fent el badoc, es meravella de Lucerna, on l’esclat d’una tempesta el porta a viure una «apoteosi alpina», fa l’amor amb la Jungfrau i passeja, lliure i feliç, per la seva adorada Ginebra.

Estima Suïssa en la seva totalitat, d’una manera integral, però, atenció, sempre amb la vista posada en les arrels del país, en la seva ànima col·lectiva, en el mecanisme de precisió en què s’ha acabat convertint, en el miracle de la seva existència. La clau de l’èxit del sistema rau, en primer lloc, en l’estructura política. Si fins llavors tots els sistemes polítics se sustentaven de dalt cap a baix, a Suïssa es feu al revés: la base és el municipi, després el cantó i finalment la Confederació. Aquest fet el fascina: «una extraordinària creació artificial de la pura intel·ligència política, conjuminada a fi de que visquin conjuntament dins un organisme estatal una colla de retalls de nacionalitats diverses». És, en paraules seves, la subordinació dels instints polítics a la intel·ligència.

Més agosarada és la segona clau de volta de l’existència de l’estat helvètic: la tensió de les forces externes, primer, i, després, la necessitat general d’establir un equilibri entre elles feren el miracle. Suïssa, com Bèlgica, com Holanda, com fins i tot Portugal, han estat aquests petits État tampon que han evitat als seus estats veïns una gran trencadissa (Alemanya, França i Àustria, en el cas helvètic). Ho remata:

«Per què a ningú no l’interessà mai l’existència d’un Estat tampó als Pirineus? Per què a partir de Felip IV, i sobretot del tractat dels Pirineus, ja no hi hagué més tensió veritable entre França i Espanya, senzillament perquè un dels dos pols havia quedat descarregat. La desproporció de forces es va produir tan de pressa, i amb tanta resignació per una part, que mai no es va necessitar trobar-los un equilibri mitjançant el qual podria haver estat la Catalunya tampó».

Com un pes mort cau la frase final: «Per les modestíssimes necessitats immediates, amb una barraca com Andorra sempre n’hi ha hagut prou».

Però sobretot tenim temps de passejar pel vell Zuric, d’acompanyar l’autor per les places i carrerons del barri antic a tocar del Limmat, de parlar de Zwingli, Pestalozzi, Wagner, Chaplin, Strauss i Goethe. Hi coincideixo plenament: l’austera quietud de la plaça de St. Peter té una melodia greu i inaudible. També ens porta a visitar la «seva» ciutat, Ginebra, i a l’enigmàtica illa Rousseau ret homenatge al seu fill més il·lustre, «huracà de sentiments». Ens obre les portes de l’exili català del 36, aquella estranya barreja de catalans de Franco i catalanistes catòlics, i mentre passegem per Montreux i Lausana, veiem passar les figures de Cambó, Patxot, Gili i Bonnemaison.

Capítol a part són els que dedica a la Reforma, que ha marcat tant de prop la història de Suïssa. Des d’un catolicisme pràctic i tolerant, Gaziel ens mou de Zwingli i Zuric a Ginebra i Calví. Zuric, més mascle, més sever i melangiós; Ginebra, té més geografia i escenografia, més replecs, és femenina. No n’estalvia les crítiques, al protestantisme, però n’accepta el fet des de la radical tolerància que defensa (remarcant-ne els conceptes de dignitat humana i de cohesió social, amb el respecte voluntari de la llei, com els més valuosos de l’aportació luterana a la cultura mundial, i fins i tot criticant-ne que s’hagués quedat a mig camí de crear una religió rodona i completa).

Clapejat d’anècdotes sempre a punt i en el lloc oportú en el desenvolupament de la narració, Seny, treball i llibertat no cau mai ni en l’avorriment ni en l’apologia cega i acrítica. Sovint el llibre emprèn el camí de l’alta literatura i així és com ens emocionem i vivim la descoberta del paisatge alpí. La narració es torna més sensual, voluptuosa a estones. Gaziel respira la bellesa d’aquells paratges. S’extasia.

Just en plena travessa del llac dels Quatre Cantons, Gaziel, després d’una tempesta de llamps i trons, assisteix, corprès, a la posta de sol, al fons del llac, entre Lucerna i el Pilatus, que s’obre davant els seus ulls:

«Amb això el cel s’ha esquinçat de dalt de tot, damunt els nostres caps, per un esvoranc vertiginós on apareixia un fons blau lluent, insondable, que anava eixamplant-se per moments, entre filagarses grises i rivets de núvols llustrosos, com de porcellana. Tot seguit l’aigua del llac ha començat a riure, amb unes frisances de llum daurada, llum de posta, que li anaven esgarrifant tota la pell, de color maragda […]. Això és el ronyó de Suïssa. La immensitat de l’espai sobre nosaltres, com vist des del fons d’un gran embut; l’alta majestat de les muntanyes, les trencadures i els biaixos d’aquests marges fugitius, poblats de casals plens de pau; la vastitud de la plana aquosa, la seva lluïssor combinada amb els núvols, les boires, l’espai clapejat, el blau profund i la infinita inquietud d’aquesta atmosfera trasbalsada, contrastant amb la immobilitat immemorial dels cims i de les carenes enormes; i tot plegat submergit en el joc de llums i clarors de la posta».

Gaziel deixa Suïssa amb una recança que és com una punxada al cor. Tornarà a Madrid. Un parell d’anys després s’establirà a Barcelona, on morirà el 1964, enmig de la sorra asfixiant del Sàhara català.

Llanas clou el seu llibre amb unes paraules del mateix Gaziel, escrites en un altre llibre de viatges, Portugal enfora, «jo ja no sóc un home d’aquests temps ni dels que vénen». «En el reconeixement», afegeix Llanas, tancant una biografia exemplar, «no deixa d’haver-hi una certa grandesa».

4 de febrer de 2006

AUTOAJUDA MANAGERIAL

Shakespeare per a mànagers, Ioga per a executius, El lideratge a l’estil dels jesuïtes, Els secrets de la saviesa samurai aplicats als negocis i al treball professional, Ètica per a professionals, El príncep de Maquiavel per a directors generals, L’art de la guerra (Sunzi) a l’empresa, La bona sort, Si Harry Potter dirigís General Electric. Aquests són alguns dels títols que qualsevol executiu català aspirant a l’èxit pot trobar a les llibreries catalanes. En canvi, no hi són encara, però cal sospitar que es trobin ja llestos a la impremta, a punt per ser col·locats a la secció d’Empresa/Autoajuda de la FNAC, Jane Austen per a dones emprenedores, Marcel Proust, a la recerca de les fusions i adquisicions i El cap de recursos humans i el joc de l’àngel. Sí, és un fet incontestable: els llibres sobre el món del management han assaltat les llibreries.

La narrativa empresarial es presenta avui com un fenomen tan insaciable com el capitalisme. Cauran els CEO de les grans multinacionals, les borses de tot el món trontollaran, els ministres d’Economia de la UE estudiaran com rebaixar una vegada i una altra els creixements estimats, el nou finançament de Catalunya seguirà sense resoldre’s; tot s’ensorra, però els llibres sobre l’empresa i els seus directius no deixen de créixer i créixer.

No m’estranya. Jo sempre torno als clàssics. En temps de tenebres i crisis, és una garantia. No és que els seus personatges visquin en mi, sinó que jo visc entre ells. Els trobo a tot arreu, a l’economia, en l’empresa, a casa, a la societat i a la reunió de veïns de l’escala. Qui millor que Choderlos de Laclos pot explicar l’explosió de sentiments que genera una fusió empresarial d’acord amb les seves Liaisons dangereuses? Pot ningú assenyalar un tractat de neollengua empresarial més complet i perfecte que el que es troba a 1984 d’Orwell? No és, ben cert, Ricard III, el gran exemple que un director general ha de tenir sempre present a l’hora de planificar la seva futura carrera professional? La bellesa que hem assolit en la redacció d’alguns emails o power points, no obligarien ara De Quincey a reconsiderar-los com l’última de les belles arts, i no pas l’assassinat?

5 de febrer de 2006

L’única tàctica possible amb l’anglès és la temeritat. Assolida una certa edat, no cal donar-hi més voltes, reconeguem-ho, no l’aprendrem mai. Total, si dubto, els ho dic en catalanglish, ràpid i amb accent neozelandès. Avui els he deixat anar tan tranquil·lament un «Don’t fot me» que m’ha fet guanyar un gran prestigi.

12 de febrer de 2006

La Carola ha vingut a passar el cap de setmana. L’he anat a esperar a l’aeroport i després hem agafat el tren. És difícil trobar un lloc millor per entregar-se a un llibre. El confort de les butaques, l’imperceptible balanceig que acompanya el seu avenç, la militància pel silenci de tots els usuaris; el paisatge imprecís que es filtra del tel blanc de les primeres boirines del matí, en el marc fix, com enganxat amb cola, dels prats suïssos i que s’entreveu, deliciosament ensopit, per les finestres del segon pis del vagó del tren. Res més semblant a una eternitat invulnerable que pujar a un tren suís. I cap millor que el Glacier Express per reconvertir-lo en la biblioteca somniada.

Set hores i mitja dura el trajecte entre Zermatt i Saint-Moritz, creuant tota la serralada alpina suïssa. Dos-cents noranta-un quilòmetres a trenta-cinc quilòmetres per hora. El reclam per als bitllets de primera classe són les finestres panoràmiques i l’aire condicionat. Hi ha turistes, ingenus, que piquen l’ham.

Les possibilitats de fer el trajecte amb sol són tan escasses com que Espanya esdevingui un país federal com Suïssa. Per això les úniques precaucions que cal prendre, ja a la sortida de Saint-Moritz, són una bona provisió de llibres.

* * *

EL LLIBRE DEL MEU PARE

«El meu pare era comunista. No sempre ho va ser, esclar, i quan va morir, ja no ho era. Parlant estrictament, només va ser membre del Partit Comunista uns anys, de 1944 a 1950, més o menys. Després va passar a sentir-se indignat amb tot, al marge dels partits, i deia pestes de tots els polítics, de quasi tots. Estúpids, assassins, idiotes. Ningú no hauria esperat que es fes comunista. El seu pare només va llegir un llibre en la seva vida, la Bíblia, i no s’interessava per la política, a excepció del vague entusiasme que sentia pel kàiser Guillem…».

El començament d’El llibre del meu pare és la seva declaració d’intencions: veurem passar per davant nostre la història prodigiosa de la societat suïssa del segle passat. En una estructura argumental sorprenent, Widmer resumeix en el primer capítol el que després desenvoluparà en la resta del llibre que, tanmateix, no deixa mai de sorprendre’ns. I ho farà amb alegria, amb tendresa i amb humor. El pare protagonista, Karl (en qui cal veure Walter Widmer, acreditat romanista suís), fa un viatge ritual i iniciàtic al poble dels seus pares, sol, als dotze anys, un poble peculiar on cada nen rep en néixer un taüt, apilat davant de la casa amb les altres caixes de la família. Hi aconsegueix arribar enmig d’una nit de tempestes infernals. El premi, el taüt i un llibre. Com a tots els que ho havien fet abans que ell, és un quadern en blanc on Karl haurà d’anotar tot el que farà al llarg dels dies de la seva vida. Amb un petit detall, aquell llibre només podrà ser llegit a la seva mort.

Widmer, que a Sud-amèrica l’adscriurien al realisme màgic, es rendeix al seu personatge, i crea una novel·la d’amor per a un ésser excepcional, ple de febleses, el seu pare. Intel·lectual compromès, erudit, bohemi, oblidadís i escassament responsable, traductor de Stendhal i promotor infatigable de ruïnoses iniciatives culturals, extravagant, d’una humanitat addictiva. Un home lliure, un perdedor entranyable.

Curiosa literatura suïssa! Tan plena d’un autoodi que els catalans coneixem tan bé. Oblidats en el racó d’«altres països» en els tractats de literatura alemanys, esquizofrènicament obligats a escriure en una llengua que no és la que parlen, a la mort de Frisch i Dürrenmatt, encara sense explotar el boom Walser, un crític va anunciar «la fi de la literatura suïssa». Cinquanta anys després, autors com Widmer, Peter Stamm (nascut a Winterthur) i Fritz Zorn segueixen l’estela d’una obra compromesa, conscient de la fi de l’idil·li suís amb la puresa dels sentiments, fruit dels escàndols apareguts als anys noranta (els comptes dorments, la fallida de Swiss Air, la massacre de la secta de l’orde del Temple Solar). Autors tots ells que han buscat una nova subjectivitat, una recerca identitària de to intimista i sovint amb una càrrega crítica demolidora. Blösch, de Beat Sterchi, la història d’una vaca el pagès de la qual és un emigrant gallec, Ambrosio, és una mirada gelada i sense misericòrdia a molts valors tradicionals del seu país.

Tots ells també tenen en comú una tècnica walseriana absolutament dominant a la narrativa helvètica: una tendència a la reducció, a l’ús d’un llenguatge breu, sec, precís. La frase curta i tallant. Llegir qualsevol novel·la de Peter Stamm és com endinsar-se en un món zen literari empeltat de la rància i severa tradició calvinista. Austeritat i intimisme en uns textos brillants i treballadíssims. Esculpits a la pedra.

I la literatura suïssa de parla francesa? Encara més estretament lligada a la francòfona, de la qual és un apèndix. Algú s’ha parat mai a pensar que Jean-Jacques Rousseau era suís? Poc coneguda, jo només n’he llegit Amiel i Ramuz. El primer, autor d’un Diari íntim, on al llarg de milers i milers de pàgines es pregunta, incansable, per què i per a qui escriu, que ha acabat condensat cruelment en una desena de cites per al públic del Reader’s Digest o El Mundo; i el segon, autor d’alguns llibres destacables i sobretot del llibret de l’òpera de Stravinsky Història d’un soldat amb la qual ha passat a la immortalitat i als bitllets de deu francs suïssos, que és també una altra manera de viure en la glòria.

El mateix pot dir-se de la literatura en italià feta a Suïssa. I respecte a la literatura en romanx, apuntem que en català hi ha l’obra d’Ursicin Derungs, El ball dels morts, que va ser, l’any 1988, una de les primeres traduccions d’una obra en romanx a una altra llengua.

La literatura suïssa és, doncs, bàsicament la literatura alemanya.

* * *

FRITZ ZORN

«Soc jove, ric i culte; i soc infeliç, neuròtic i estic sol. He crescut en una de les millors famílies de la riba dreta del llac de Zuric, coneguda com la Golden Coast. He tingut una educació burgesa i m’he portat bé tota la vida. La meva família és bastant degenerada i probablement jo també arrossegui una notable tara genètica i a més estigui danyat pel meu entorn. Per descomptat, també tinc càncer».

Implacable història d’un final, el crit de Fritz Zorn talla la respiració. És el dolor i l’angoixa, el clam d’un malalt de càncer, una desferra, contra la seva vida i els seus pares. «Allà on hi ha dolor, hi soc jo», diu Zorn en algun moment de la novel·la. És cert, fins i tot en el mateix pseudònim que Fritz Angst escollí per signar aquesta obra, l’única que va escriure, hi ha estrip i odi i rancor. Angst significa «angoixa»; Zorn, «còlera».

Amb aquesta mirada tan propera a la mort, d’un home que es considera destruït, castrat, deshonrat i escarnit, hi ha un testimoni personal excepcional de l’examen d’una vida en un intent desesperat de comprendre-la. En plena batalla per recuperar una memòria, Zorn es declara en estat de guerra total: contra els seus pares, primer; i contra el petit món burgès suís, després. Una vida equivocada, fracassada, en què serà devorat pels seus pares i el càncer. La lògica Zorn és catastròfica: «la neurosi dels meus pares és la causa de la meva pròpia neurosi; la meva neurosi és la causa del turment de tota la meva vida; el meu turment és la causa que jo hagi agafat un càncer i el càncer, finalment, és la causa de la meva mort».

Així, des del camp de concentració de l’Hospital (a l’espera que l’herència paterna l’enviï a la cambra de gas) Zorn repassa la seva història personal. És el Llibre del meu pare de Widmer al revés. La melancolia i l’humor, la nostàlgia i la tendresa d’aquest són en Sota el signe de Mart enuig i tristesa, descomposició i ràbia. Corsecat per una educació on regnava una falsa harmonia, on mai no es discutia, on mai ningú no responia amb un «no» a allò que altres proposaven, on s’evitava el conflicte, on els problemes «complicats» es deixaven per a l’endemà i on la hipocresia era la regla de conducta, Zorn no dubta a concloure: «els meus pares són el meu limfoma maligne i representen per a mi un mal exacte, precís i diferenciat». I es revolta. I crida. Tot el llibre és un crit despietat.

Difícil sortir indemne d’una lectura com aquesta, encara que es faci en les còmodes butaques del tren del Glacier Express. La tarda s’ha fet fosca i freda, amb un punt de dolor gairebé insuportable, desesperadament humà. Ens aturem: Zermatt.

El Cerví (4.478 metres), els alemanys en diuen Matterhorn, va ser l’última de les muntanyes principals dels Alps a ser escalades. Les primeres temptatives van arribar del costat italià (la muntanya se la coneix com a Cervino i els locals s’hi refereixen com a Horu) al voltant del 1858. Però no va ser fins al 14 de juliol de 1865 que Edward Whymper, Charles Hudson, Lord Francis Douglas, Douglas Hadow, Michel Croz i Peter Taugwalder, pare i fill, van intentar la ruta Hörni. Van fer el cim. En la baixada, Hadow va relliscar i va arrossegar Croz, Hudson i Douglas en la caiguda. Els set anaven lligats però en un cop de sort la corda es va trencar i va enviar «només» els quatre primers a l’abisme. Reposen al petit cementiri de la capella del poble.

Enlloc com aquí no pot ser comprès Zorn.

13 de febrer de 2006

PAU CASALS A ZERMATT

Hem dormit en un hotelet molt agradable. A Zermatt no hi ha cotxes convencionals, el transport es fa amb vehicles elèctrics. Esmorzem i sortim a passejar. M’agradaria sentir la música del silenci que tant agradava a Pau Casals.

Des de 1952, en què hi va participar per primera vegada, s’hi acostava puntualment cada estiu per les seves master class d’interpretació. Era el seu estiu, el seu moment per retrobar un paisatge màgic. I caminar. Casals hi visitava cada any el bellíssim poblet de Findlen, amb les seves velles i corcades cases de fustes arrapades al vessant de la muntanya, o agafava el tren fins a Gornergrat, un dels primers ferrocarrils de cremallera de Suïssa i el més alt d’Europa. Des d’allà, els feréstecs mars de gels que inunden el Cerví són a tocar.

No és imprudent sospitar que hi va ser feliç, als Alps de la profunditat infinita.

Deixebles de tot el món venien en pelegrinatge a retrobar el Mestre, emocionats de la sort de poder tocar amb ell. Durant aquests estius, Casals signa una treva amb ell mateix, amb la croada per la fraternitat i amb la pau mundial en la qual es troba quixotescament lluitant. L’agost només és música. Només l’aspiració d’assolir una nota perfecta, violentament i tendra alhora, però perfecta. Sempre Bach. Sempre el desig d’excel·lir. Sempre la bellesa.

Aquí repassaria uns pentagrames. Una música que componia sobre un poema senzill, uns versos sobre unes figures d’un pessebre, pensat per un pare que volia complaure la seva filla que li havia demanat d’escriure’ls. L’obra, que no es va perdre en l’exili perquè la nena l’havia guardat dins la seva petita maleta de fusta d’anar a l’escola, va ser presentada uns anys després als Jocs Florals de la Llengua Catalana de Perpinyà. L’any era el 1943 i Joan Alavedra, acabat de recitar «El pessebre», es fonia en una abraçada amb el Mestre, que, emocionat, li deia amb llàgrimes als ulls: «Mentre vostè el llegia, jo sentia la música». Un mes després Pau Casals li feia arribar a Alavedra el primer fragment musicat.

M’imagino la joia immensa que devia provocar-li l’arribada a Zermatt. Ja sembla tocar el paisatge, ja corre a veure el Cerví, ja sent la pau que ve buscant després de tantes batalles, ja s’estremeix en passar per davant de la tomba dels companys de la cordada d’Edward Whymper. Ell i la Marta enfilen cap a un dels hotels que dirigeix Alexander Seiler, l’home que «s’inventà» aquesta escola d’estiu, i just deixen les maletes a l’habitació que s’acosten a la capella de Riffelalp, a 2.222 metres per sobre del nivell del mar.

O potser no era així. Però per què no seguir imaginant? Casals insisteix a portar el seu cello. El dia és radiant i clar i la capella, situada just davant del Cerví, és un prodigi de pedra fosa amb el paisatge. Bach, de nou. Cal tornar sempre a Bach, a les suites per a violoncel que ell redescobrí el 1936 deixant el món tan astorat com quan Mendelssohn feia el mateix un segle abans amb les passions del mestre de Leipzig; a Bach i només a Bach, que fa que torni a actuar quan en el bicentenari de la seva mort tot el món s’adreça a l’ermità de Prada, al solitari reclòs i rebel, per demanar-li que torni a tocar.

I Casals, amb la seva Bent encesa de nou, l’arquet a la mà, acarona el cello, el bressola, diríeu que li fa l’amor. El moment és emocionant. Sol davant del silenci d’un paisatge nu, Casals torça un xic el cap i acluca els ulls. La Suite número 2 per a cello de Bach. Cada nota és perfecta, cada moviment va acompanyat d’un gemec fluix, quasi líquid, un murmuri que acompanya la melodia que es perd cap al cel i la neu de les geleres dels Alps. Vida!, cal donar vida musical a allò que el compositor ha escrit! Amb aquest crit de guerra Casals revolucionà la manera de tocar: ja no lliscaran més els dits sobre les cordes sinó que es colpejaran, percudint-les, arrencant de l’instrument un to més fort i expressiu; l’arquet ja no s’utilitzarà més en tota la seva longitud sobre la corda. La tècnica és absoluta quan ja no es percep, dirà. I en Casals no és que no es percebi, sinó que ni tan sols s’intueix. L’expressió musical és passió però alhora és subtilesa, és arravatament però també és confidència; és commovedora però forta i enèrgica, dominant quan cal.

El Pessebre va estrenar-se, en català, el 24 de desembre de 1960 a Acapulco (Mèxic) i no a Montserrat, com hauria volgut el mestre. Pau Casals tenia vuitanta-quatre anys. Fins al final de la seva vida, va fer d’aquest oratori el seu missatge personal de pau.

Va continuar tornant a Zermatt fins a l’any 1966. Durant catorze estius es va mantenir fidel a un paisatge i a la música del silenci dels grans cims alpins. En cada viatge, sovint aprofitava per visitar els seus grans amics de Suïssa, Patxot, Pijoan, Cardó.

El geni d’un home fet consciència, el valor de saber que no som res si no som dignes, és la lliçó moral de Casals, el llegat empeny i interpel·la directament el cor. Les seves paraules a l’ONU, l’any 1971, dites per un vell de noranta-quatre anys que carregava el millor d’una humanitat que havia volgut aniquilar-se en un segle d’odis i brutalitat, poc temps abans de la seva mort, feia emocionar tota la sala. A mi m’ho fa encara cada cop que el sento. Uns mots que trobaven un contrapunt vibrant en els darrers compassos de l’oratori d’El Pessebre, quan l’esclat exultant de l’hosanna final acaba amb el cant final de «Pau als homes de bona voluntat! Pau!».

A la tarda hem anat fins a Zuric. Final del cap de setmana. Fa poc que hi opera una companyia de baix cost, Clickair, que fa el trajecte fins al Prat. Demano a la Carola que faci un petó als nens. Quan arribo a Winterthur, trobo Jakobsbrunnen un casalot fred i sense ànima, dickensià. Em connecto a internet. Escolto Bach fins a la matinada. A fora, cau la neu.

22 de febrer de 2006

Gairebé dos mesos. Cap canvi destacable, tot roman igual: segueixo sense entendre res i els meus reports a Herr Schultz continuen assemblant-se a un arbre de Nadal ple de garlandes verdoses. Reescric un cop i un altre la mateixa presentació. El power point és una eina insuperable, magnífica, d’una positiva eficàcia. De fet, els meus últims anys a Barcelona s’han basat a produir quantitats ingents de presentacions que anava reciclant sense fi. És l’hora, doncs, de reivindicar-lo com l’última de les belles arts i de combatre’n els enemics, com per exemple Edward R. Tufte, professor de Yale i autor d’Envisioning Information, que ha gosat afirmar: «El poder corromp, el poder absolut del power point corromp absolutament». Intolerable.

Amb els emails també succeeix un fet semblant: hi ha qui només és capaç de veure els seixanta mil milions d’emails que s’envien al dia a tot el món, la pèrdua de temps que en suposa la gestió, el malbaratament de diners (si, com s’estima, el trenta per cent del temps consumit per un empleat nord-americà es passa contestant emails, al cap d’un any resulten vint-i-vuit bilions d’hores en total, que, a vint-i-un dòlars l’hora, representen cinc-cents vuitanta-vuit bilions de dòlars l’any), l’efecte asocial i de tancament en un mateix que l’obsessió per respondre emails pot acabar provocant; fins la reducció del coeficient intel·lectual que han alertat alguns psicòlegs davant de milions de persones pendents de la safata d’entrada, etc. Incapaços de veure la grandesa d’un email, de reivindicar-ne l’estètica, l’audàcia en l’execució, l’originalitat, la gimnàstica mental que suposa respondre’ls amb rapidesa, el misteri i les lectures subliminars que s’hi amaguen, la tensió interior i arquitectura perfecta, la sensació de terror i poder que deixa al seu pas, la màgia d’emocions que quatre o cinc línies poden despertar en el lector que les llegirà.

I és que som en la mesura que presentem power points i enviem emails. S’han convertit en l’única manera de treballar de l’alt directiu, perquè no hi ha temps de més, entre reunions, dinars i sopars, viatges de negocis i intentar evitar els escamots d’afusellament a l’alba del cap de recursos humans.

23 de febrer de 2006

Llegeixo Carner: «El meu concepte de la poesia és, potser, més difícil de concretar. Us acontentareu de saber com neix en mi l’obra poètica? El meu mecanisme és molt senzill. Comença amb una paraula (que no ha de ser pas extreta d’una llista de paraules sonores, ad hoc) apareguda de sobte a flor de consciència, estranyament suggestiva, dotada d’un inefable poder d’irradiació. Després, com si aquella paraula hagués treballat sola, se us acut un vers tot enter, tan enter que fins dubteu si és d’un altre autor. Després, el vers desplega l’arquitectura que implícitament conté. La inspiració segueix, doncs, un procés com de germinació successiva. Versos que a un observador lleuger li semblaran de remplissage són, en rigor, de preparació. Per ells, com per una rampa, el lector arriba a l’essencial, a la troballa».

No és, potser, la millor definició de com redactar un email?

De fet, centenars de mànagers del món han fet de les tesis carnerianes de la poesia la bandera amb què s’atrinxeren davant de l’ordinador. En primer lloc, el valor de l’email (com el del poema) rau en la seva forma, un prodigi de perfeccionament en la composició, unes negretes aquí, un subratllat allà o uns inquietants punts suspensius al final d’un paràgraf ho són tot. La seva bellesa s’escapa de la llei i la raó. S’adreça a l’esperit, en un camí que fa, nu i erm, només acompanyat d’unes paraules al vent, l’«assumpte», un «per a» i un «de», sovint amb molts «amb còpia» i, potser algun cop, entremaliadament, «amb còpia oculta».

Amb la màgica virtut de la paraula, jugant amb els límits de la realitat, es redacten emails de menys de deu línies amb què s’aproven inversions milionàries, s’acomiaden centenars de treballadors, es despatxen projectes de milers d’hores de feina fets per equips de dotzenes de consultors, es congelen plans de reducció de costos i es promocionen els nous mànagers que substitueixen els últims caps de departament executats que restaven a la milla verda ahir al migdia. Ja no és la veu, sinó la cançó escrita, la que vola de PC en PC fins al seu destinatari final.

El món s’ha globalitzat, però l’escriptura ha entrat en un procés de minimalisme que finalment ha portat a la seva gran creació. Avui és l’email, però no passarà gaire temps que encara guanyarem més rapidesa i capacitat de síntesi: per què despatxar algú per email quan amb un SMS tardaríem molt pocs segons?

24 febrer de 2006

I tanmateix, per excel·lent conreador d’emails que un sigui, sense ser capaç de produir un bon power point no s’és res, avui en dia en una empresa. Jo, per exemple. Només els millors tindran un lloc als despatxos dels consells d’administració, quan presentin les seves creacions, mig a les palpentes, movent-se subtilment entre les ombres de la pantalla de projeccions; o en les enlluernadores i àmplies sales d’hotels on se celebren les juntes d’accionistes, sols a l’escenari, amb la gran pantalla al darrere escopint transparències. La glòria i l’èxit en els negocis parlen en power point.

Així es presenten avui a les reunions els CEO, CFO o COO que han de retre comptes d’uns resultats: clenxa perfecta, vestit fosc, la camisa blau cel planxada i la corbata vermella de quadrets a joc, però sobretot un power point al darrere. Els focus i les llums dels escenaris els esperen amb el mateix entusiasme que els milers de fans de les estrelles del rock saluden els seus ídols. Tot està a punt per al gran espectacle: la premsa econòmica, els analistes financers i els accionistes que, entre focus i neollengua empresarial, no s’assabentaran de res. És el moment i l’hora de la força prodigiosa del power point. L’audiència, subjugada per meravelloses creacions artístiques de cercles i fletxes que capturen l’atenció, cau rendida, hipnotitzada per un devessall de contorsions i malabarismes de gràfics i colors. És la fantasia i la màgia de les presentacions. Els efectes de l’LSD no li arriben ni a la sola de la sabata. El power point és la més perfecta droga dura que es coneix.

Les presentacions s’han convertit en autèntiques icones de management postmodern, pur matrix empresarial, que assenyalen el camí del triomf: el mitjà és el camí. Avui sabem que McLuhan tenia raó, però Carner ja ho deia unes desenes d’anys abans: forma, artifici, arbitrarietat, per damunt del contingut. Poder d’irradiació. Un esperit cavalcant damunt de cada paraula.

«Darrere de l’orgia de les imatges, el món s’oculta, es disfressa», errava Jean Baudrillard, filòsof i sociòleg francès, quan el que volia dir és que darrere de l’orgia dels power points, són les empreses les que s’oculten i es disfressen. Però per què no haurien de fer-ho? Davant de la bellesa d’un e-mail o d’un power point o d’uns versos de Carner, com escapar-se?

1 de març de 2006

TERRES DEL RIN

«Suïssa s’acaba a Winterthur». Amb aquestes sentides i entranyables paraules, els suïssos deixen ben clara l’estima que tenen per les terres de nord enllà, del Rin i de la frontera amb Alemanya, massa germanitzades i teutònicament contaminades.

És lamentable. Hi ha en tot Suïssa pocs paisatges tan acabats com aquest, d’una bellesa inesperada, antídots de vulgaritat. La vall del Rin, les planes del llac de Constança (el Bodensee), els pujols i tossals ondulats amb els llençols verds estesos a la boira i al sol, amb les pomeres i vinyes que els taquen per tot arreu. L’aire hi és tebi, melangiós, flonjo. El ritme s’encomana de la lleugeresa del vent i d’olor de roba blanca molla. El temps s’escorre lent, una mica caigut. Un món trèmol i aparent, vincladís, com els genolls esgarrinxats d’una noia adolescent.

Només en els salts de Schaffhausen el Rin perd per un instant la serenor i quietud que l’acompanya sempre en aquestes terres. Són uns segons, només, i l’aprofita per desfermar per primera vegada tota la seva força, orgullós d’exhibir-se sense pudor. Desbocat, primitiu i agrest. Segur ja de si mateix, seguirà després tan educat i tímid, amb un etern sospir a la boca, fins quan arriba a Basilea, on, de sobte, embogeix i, abruptament, acomiadant-se de Suïssa, decideix dirigir-se cap al nord.

Però el Rin ha nascut molts quilòmetres enllà, a les muntanyes dels Grisons. Ha passat per davant del Principat de Liechtenstein com una riera comarcal sense importància i ha descansat a les aigües del llac de Constança, on molts ja no en donarien ni un franc, per la seva sort. Però en surt renovat, triomfant. És un dels seus moments estel·lars, perquè no endebades aquell punt es coneix com el «mar de Suàbia», el «llac baix», just en deixar Constança, on el riu, que havia dubtat, angoixat pel seu futur, sembla que no sàpiga per on tirar, ni si continuar o no, fins que inflat d’un fals orgull decideix tornar a confiar en ell mateix. La decisió es demostra encertada i l’optimisme ja no l’abandona fins a arribar, pletòric de vida, als salts, uns quilòmetres més enllà.

Durant tot aquest trajecte, va jugant divertit amb les fronteres a cuit i amagar. A estones fa de límit entre Alemanya i Suïssa, a voltes esgarrapa un tros per als helvètics en la riba nord del riu. És una vall de frontera, un país de marca i de pas, com ha estat sempre el llac de Constança, on, a més d’Alemanya i la Confederació, Àustria també posseeix uns quilòmetres de costa. Terres que va estar a punt de perdre quan l’any 1919 es va fer un referèndum d’autodeterminació a la regió de Vorarlberg, que van guanyar els partidaris de la integració a Suïssa amb el vuitanta per cent, però que, finalment, per pressions diplomàtiques —i un escàs interès gens indissimulat dels confederats— no va prosperar. Liechtenstein queda a escassos minuts, raó perquè se’l conegui com el «llac dels Quatre Països». Un dels punts cardinals del món on es manté aquell to de civilitat i pragmatisme centreeuropeu que sembla impossible d’assolir fora d’aquestes fronteres. No és tan senzill arribar a la conclusió que el millor que es pot fer en aquesta vida és anar tirant.

Tots els habitants de totes les ribes del llac subscriurien sense dubtar el que Hermann Hesse, resident il·lustre de la riba alemanya (i nacionalitzat suís al final de la seva vida), va escriure una vegada:

«soc alemany, i ho soc de manera més intensa i conscient que la majoria dels que només ho són per raça; […] aquest territori suís i del sud-oest alemany és la meva pàtria, i encara que hi passin fronteres regionals i una frontera imperial mai he percebut aquestes fronteres com una cosa natural, […] mai es van manifestar aquestes fronteres ni en diferències entre les persones, ni en el seu idioma ni els seus costums, […] per mi eren pàtria les dues vores del Rin, es digués el país Suïssa, Baden o Württemberg. […] Per això va sorgir en mi una desconfiança vers les fronteres dels països i un amor íntim, apassionat, adreçat a tots aquells éssers humans que sobrevolen les fronteres».

Herr Hesse, naturalment, no sabia com les gasten altres europeus del sud.

Pel meu gust, els pobles suïssos del tram del Rin fins a Stein, de l’Untersee, són els més bells i més ben perfilats de les dues vores. Destaca Stein am Rhein, Steckborn i Diessenhofen, amb les esglésies a tocar del riu, amb els seus campanars punxeguts que malden per fer un forat al cel, i un tritlleig de les campanes resignat, modest, amb un so atenuat que s’esmuny sota les aigües somes que van passant, incansables. Però les vistes més romàntiques, com sortides d’un quadre de Poussin, el paisatge més perfecte i acuradament acabat de tot aquest país tan treballat i llaurat, es troben al castell d’Arenenberg. Un racó francès, napoleònic, a Suïssa.

2 de març de 2006

L’ARCÀDIA DEL LLAC DE CONSTANÇA

El gran tirà cors, que va fer i desfer països, va escampar la seva família com a renovats reis i prínceps titelles dels nous regnes europeus que ell va conquerir primer i va reconstruir, al seu gust, després. Pràcticament totes les actuals monarquies europees hi estan emparentades. Però en aquesta història d’Arenenberg, tan important com Napoleó són els Beauharnais.

Bonaparte, després de l’execució del vescomte de Beauharnais pel Terror, es va casar amb la seva vídua, Josefina. Els Beauharnais tenien una filla, Hortènsia (i un fill, Eugène), que Napoleó va afillar-se primer i, després, va suggerir que es casés amb el seu germà Lluís, amb la qual cosa va aconseguir una filla-cunyada. La parella va rebre de regal de noces el Regne d’Holanda, que no fou suficient per mantenir el matrimoni, que es va separar uns anys després. Hortènsia, però, va romandre fidel a l’emperador i, en el seu exili, va comprar un petit castell al cantó de Thurgau, a la vora del Rin: Arenenberg.

Allà, Hortènsia, en el més pur estil rousseaunià, va crear un petit paradís, on filòsofs, músics i literats feren estada. L’arcàdia del llac de Constança, on el mateix Chateaubriand va passar llargues temporades. «No és l’home qui atura el temps, és el temps qui atura l’home», va deixar escrit a les seves Memòries d’ultratomba. Una casa de camp amb espais oberts i una habitació coqueta amb un tendal de ratlles blanques i blaves, amb vinyes i terrasses, gossos i vaques, i des d’on a estones la vista sobre el llac devia recordar a Hortènsia les costes de la Provença. Un regne privat i bucòlic, perfectament domèstic, més culte i més dominable que el dels Països Baixos, i on el seu fill, Carles Lluís Napoleó Bonaparte, anava creixent. Hi va viure gairebé vint anys. La mort de Napoleó II, fill de Napoleó i l’emperadriu d’Àustria, Maria Lluïsa, i la dels seus tiets i germà gran van convertir Carles Lluís en l’hereu del bonapartisme. Elegit el 1848 president de la II República Francesa, no en va tenir prou i no va tardar ni tres anys a donar un cop d’estat i proclamar el Segon Imperi. El desastre de la guerra francoprussiana el condemnà i el va portar a l’exili. Napoleó III va regnar divuit anys. S’havia casat amb Eugènia de Montijo i van tenir un fill, el futur Napoleó IV (mai reconegut per la República Francesa), que, educat en l’exili anglès, va allistar-se a l’exèrcit britànic. Va morir, enfilat per una fletxa zulú, en la guerra de Sud-àfrica. L’emperadriu Eugènia, que havia passat tants estius al castell de la seva sogra i on el seu marit va ser tan feliç, es va convertir a la mort del seu fill en una ombra que es movia maquinalment entre Biarritz i una casa de camp a Anglaterra. A la seva mort va llegar Arenenberg, l’arcàdia feliç, al cantó de Thurgau. «A França l’oblit no es fa esperar», afirma Monsieur de Chateaubriand. A Suïssa tampoc.

Costa tornar a Constança. Si en el tram del Rin eren els pobles suïssos els més ben posats, en arribar al llac passa exactament el contrari. Enmig de palmeres i jardins tropicals i sempre amb la vista dels suaus turons de l’Appenzell reflectint-se en les aigües blau menta del llac, deixant entreveure els primers Alps, sols quan els núvols concedeixen una treva, una geografia clara i fresca s’obre pas, tocada de color de cadmi. La riba alemanya del Constança conté pobles que conserven encara la trama medieval laberíntica, com Lindau i Meersburg. O Friedrichshafen, la ciutat on el comte Zeppelin va intentar conquerir el cel amb els seus fastuosos gegants d’hidrogen, i, és clar, Constança, que no només va donar nom al llac sinó a un tractat de pau i al famós concili dels tres papes.

Per sobre de tot cal destacar les dues illes de flors i llibres: Mainau i Reichenau; la primera, reducte d’una branca de la família Bernadotte, la dinastia sueca originària d’un dels mariscals de Napoleó, a qui els mateixos suecs van acabar oferint la corona, és un paradís tropical exuberant, un verger ple de sol i de sentiments, on plantes i flors s’entreguen a una impúdica i escandalosa batalla pel triomf dels colors més temeraris; la segona, patrimoni de la humanitat, l’illa dels monestirs, els manuscrits i la cultura.

Àustria, per la seva banda, hi aporta Bregenz, avui al mapa gràcies als concerts d’òpera a l’aire lliure a l’estiu i al Museu d’Art que va encarregar a Peter Zumthor, l’arquitecte de les termes de Vals, un quadrat de vidre, acer i formigó, amb una façana multicapa que se li arrapa com una pell i que, de diferents tonalitats durant la nit, es burla de les negres aigües del llac. No sempre en té l’oportunitat. El llac de Constança es gela alguns hiverns. És el Seegfrörne. Catorze quilòmetres que permeten travessar de la riba alemanya a la suïssa a peu. O a cavall.

3 de març de 2006

LES LLEGENDES DEL LLAC DE CONSTANÇA

La llegenda més famosa del Constança és aquella que conta com un cavaller enamorat, que estava lluny de la seva estimada, en va rebre una crida urgent. La dama, d’una delicada bellesa, prostrada al llit, agonitzava i només arrencava algun sospir amb el nom del seu amor. El cavaller va ordenar ensellar el cavall a l’acte i, sense atendre a raons, va emprendre una folla cavalcada enmig de la foscor de la nit. La tempesta de neu el va obligar a abandonar el camí, però va seguir cavalcant, endavant, sempre endavant, enmig de la boira espessa i gebrada. El fred d’aquella nit no va poder aturar-lo. Es va perdre, però una llum al final de l’horitzó li assenyalà el camí.

Arribat al castell, el cavaller va córrer a abraçar la seva estimada, miraculosament recuperada, car només emmalaltia d’enyorança. En aquell mateix moment va descobrir que, en la negra nit, durant la torbonada, havia cavalcat, sense adonar-se’n, sobre la fràgil superfície glaçada del llac. Podia haver mort en qualsevol instant, engolit en les gelades aigües del llac. I en adonar-se dels perills viscuts va caure, fulminat, mort, pres del pànic i d’un ofec d’angoixa.

Però n’hi ha moltes altres, de llegendes, al llac de Constança, terra de contes i poetes. Italo Calvino en va recollir la següent. L’emperador Carlemany, sent ja vell, cansat i sense forces, es va enamorar d’una jove alemanya i començà a desvariejar de manera francament penosa. Tan foll estava per aquesta passió que descuidava els assumptes d’estat i es posava en ridícul davant la seva pròpia cort. De sobte, però, la noia va morir, la qual cosa va alleujar els nobles, però en canvi va empitjorar la situació. Carlemany va ordenar que embalsamessin el cadàver, l’ungissin amb flors i perfums i el pugessin a les seves estances. No se separava de la morta ni un sol instant. L’arquebisbe, Turpí de nom, espantat davant d’aquell macabre espectacle, va sospitar que l’obsessió del seu senyor tenia un origen màgic. N’examinà el cadàver i va trobar, sota la rígida llengua del cadàver, un anell amb una pedra preciosa. Turpí el va agafar i se’l va guardar. Des d’aquell precís moment, Carlemany va perdre tot interès per la morta, mentre experimentava una fulminant passió per l’arquebisbe. Assetjat i aterrit davant de les lascives i obscenes mirades d’aquell vell carcamal sodomita, Turpí va decidir desprendre’s de l’anell i el va llançar al llac de Constança.

Tot seguit, Carlemany s’oblidà d’aquell vulgar personatge i quedà captivat a l’instant pel llac, on va passar la resta de la seva vida, a prop de la riba, davant dels turons de l’Appenzell i el cim blanc que corona el Säntis. Sí, Carlemany també havia retornat, per fi, a la seva arcàdia feliç. És el temps qui atura l’home.

Unes llegendes que encara s’escampen als nostres dies. A la frontera entre Àustria i Suïssa, de tant en tant, es van recollint notícies de l’aparició d’un espècimen curiós. Seria, sens dubte, el rèptil més gran d’Europa: el Tatzelwurm o «cuc amb urpes». El naturalista Von Tschudi va extreure, de tots els testimonis existents, el retrat robot d’aquesta bèstia: cos de sargantana, cilíndric, de tons grisosos i negres i delicades escames que el cobrien sencer. Podria haver assolit unes dimensions d’entre un metre i mig i dos metres. Amb quatre potes, cua curta i boca ampla. Extremament hàbil per saltar grans distàncies. Cap de gat amb dents afilades. Per atacar emetria un xiulet agut, estranyament paorós. El seu aspecte de felí i els seus ulls de gat se’t quedarien mirant i et penetrarien l’ànima.

El Tatzelwurm és un misteri que avui en dia segueix completament vigent. Fins han circulat proves d’un presumpte esquelet seu i d’una imatge que es manté com l’única prova de l’existència de l’animal. Presa l’any 1934, per un fotògraf suís anomenat Balkin, s’observa clarament la bèstia en posició de descans. Balkin, afortunadament, esquivà el mortífer assalt i tornà sa i estalvi a casa. Va tenir sort. Molta més que la nena de cinc anys que, a les muntanyes del Jura, l’any 1838 va ser capturada per un ocell gegant just quan es trobava jugant amb unes amigues. No va arribar a ser transportada al niu de l’ocell, ja que un grup d’homes que sortí a buscar-la no va trobar rastre de la nena en el niu on dues petites cries mortes i mig desplomades romanien al costat d’una pila d’ossos de cabres i ovelles. Van haver de passar més de dos mesos fins que finalment el cadàver de la pobra infeliç va ser trobat sobre una roca, mutilat i trossejat. No va ser un Tatzelwurm, que no podia trobar-se tan lluny del Constança; tampoc no podia ser una àliga, ja que no podria haver sostingut el pes de la nena… La llegenda de l’existència d’un pterodàctil gegant, sobrevivent del període juràssic, va prendre força.

Per cert, el nom juràssic es deu a les muntanyes del Jura, la serralada que divideix França i Suïssa. Va ser llavors que el món va canviar. Els continents es van començar a separar, plovia, només plovia, mesos sencers plovent, i la terra va acollir amb alegria un nou color, el verd, que a penes coneixia. Els Tatzelwurm, els pterodàctils, però, sobretot, uns immensos herbívors van dominar el planeta. El món es va omplir de dinosaures. S’atrevirien alguns a anar a beure al dolç i pacífic Constança?

4 de març de 2006

FELIP DE MALLA AL CONCILI DE CONSTANÇA

Una boira de ciris i encens omple la catedral de Constança. A primera fila, l’emperador Segimon, els ambaixadors de França i Anglaterra, i dels regnes del Sacre Imperi Germànic, de Portugal i Castella, de Catalunya i Aragó. Oficia la cerimònia el cardenal Colonna, acompanyat de divuit cardenals més. Tot Constança s’ha reunit a la catedral per a les exèquies d’Antoni Caixal, doctor en Teologia i Dret, catedràtic de cànons a Lleida i Osca, general de l’orde mercedari de Barcelona, antic conseller i ambaixador de Ferran d’Antequera. Un dels representants de la corona catalanoaragonesa al concili de Constança.

Felip de Malla, que ha arribat a la ciutat tot just uns dies abans, s’asseu en un dels bancs d’una nau lateral amb Jordi d’Ornós, canceller i procurador d’Alfons el Magnànim, i amb Joan Ramon Folc, segon comte de Cardona. Antoni Tallander, «Mossèn Borra», el bufó de la cort del Magnífic, és uns bancs més endavant, dempeus, plorant la mort del seu amic.

Havia sortit dos mesos abans de Barcelona, amb en Lluís Carbonell, el seu mosso, i una mula. Fent parada primer a Narbona i Montpeller, el seu primer destí va ser Avinyó. Benet XIII ja no hi era. Havia fugit cap a Peníscola, on restà reclòs, cada vegada més sol, cada vegada més bandejat de tothom. Ell seguia la seva lluita contra el món, excomunicant a tots els que l’havien anat abandonant. Dos papes ja havien renunciat per posar fi al cisma, però Pero de Luna no abdicaria mai.

Ha volgut Malla, tanmateix, tornar a Avinyó. Tornar a la biblioteca que tant estima, a remenar els llibres de sant Agustí i Jeroni, d’Isidor i Gregori el Gran, a passejar pels corredors del palau on encara se senten les passes de Benet; a visitar la Sala del Cérvol, els tapissos que mai no deixen de sorprendre’l. En un racó, l’escut del papa, li recorda que només uns mesos abans que Luna fugís, i tornant de la seva ambaixada a Anglaterra, en aquella mateixa sala, davant d’ell, vestit de vermell i amb el barret també roig, rivetejat amb una cinta blanca d’ermini, li besava les dues mans i el seu anell papal.

Tots l’han anat deixant de banda. Ferran d’Antequera, que li deu la corona; Vicent Ferrer, el seu confessor personal, l’home que tota l’Europa cristiana escolta amb devoció, i que ara clama contra el perjur de Peníscola; Alfons de Borja, el futur papa Calixt III, que ja endevina el final i que comença a prendre posicions.

El papa del mar, que diria Blasco Ibáñez, tardarà encara a morir vuit anys més, quan en compleixi noranta-sis, a Peníscola, on fins a la seva mort seguirà vagant pels corredors i sortint a les terrasses, aquella immensa còrpora ja corbada, fixa la mirada Mediterrani enllà, camí de la fi d’un somni, però sense deixar de pregar Déu, resant per ell mateix, l’únic papa legítim.

Felip de Malla va continuar el viatge a través de França i Borgonya, camí d’una terra de llacs i muntanyes, sempre en lluita, d’uns homes guerrers i assassins, temuts en tots els exèrcits d’Europa. Desconec quina ruta va seguir exactament, però per què no imaginar-lo arribant a Ginebra, la catoliquíssima Ginebra, lluny encara els temps que un dia el ciutadà Fasquel demanés a un home que tenia per emblema una mà sortint d’un cor en flames, que passava camí de Savoia, que s’hi quedés i l’ajudés a fer realitat una nova societat. O també el puc conduir a Solothurn i Friburg, on s’admiraria de la religiositat dels seus habitants, les dues úniques ciutats que, juntament amb Lucerna, es mantindran fidels a Roma quan Calví i Zwingli alcin la bandera de la seva nova religió, l’Evangeli. O fins a portar-lo, travessant les planes de l’Aare i deixant enrere les ciutats de Baden i Zuric, a Winterthur, camí de Sankt Gallen.

O potser m’he equivocat, perquè ha preferit enfilar cap a Lucerna, per arribar-se al gran centre religiós dels cantons suïssos que des de fa poc més de cent cinquanta anys han començat a organitzar-se. Einsiedeln, el gran monestir, amb la seva verge negra i les seves riqueses. El poder dels seus grans abats, que s’estén per tots els cantons que formen la Confederació, restarà ferm al combat de totes les heretgies i reformes, fins al saqueig de Napoleó, que l’arrasarà.

Però, no, no he errat. Com no podia haver-se aturat Felip de Malla a Sankt Gallen? Ell, que va estudiar durant tants anys a la Universitat de París, fins a aconseguir el títol de mestre en teologia; ell, tan a prop ja dels primers brots humanistes que desperten de nou en l’endormiscada Europa; com pensar que algú que entén la teologia com la recerca i el raonament entorn de la Bíblia i les veritats cristianes, tan allunyat de les visions apocalíptiques de Vicent Ferrer i tan preocupat pels temes ètics i la redempció, convençut partidari de la Immaculada, podia no haver-se aturat a Sankt Gallen?

El monestir que des de la seva fundació s’ha alçat com un dels fars de coneixement a Europa, famós per la seva biblioteca a la porta d’entrada de la qual hi ha gravat, en llatí, «la farmàcia de l’ànima». Llegiria potser de Malla el Liber benedictionum d’Ekkehard IV o la Regulae pastoralis del seu estimat Gregori el Gran? Tindria temps per estudiar els incunables, els codis gaèlics, els manuscrits de les obres de Sal·lusti, de Vitruvi i de Virgili i de tants clàssics que els monestirs d’Europa van poder salvar?

De Sankt Gallen a Constança ja queden només unes hores, que passa a cavall de la mula, vorejant el llac, deixant-se portar per un paisatge tan suau i delicat, on els prats, plens de pomeres i vinyes, arriben a besar l’aigua, fins que arriba, tants mesos després de sortir de Barcelona, a la ciutat del concili que és clau per al futur de l’Església.

Durant gairebé quaranta anys (de 1378 a 1417), dos i fins i tot tres papes s’han anat atribuint la legitimitat de la seva condició. Roma, Avinyó i Pisa han vist passar cardenals i preveres, excomunicats i traïdors, cadàvers i prostitutes.

El març de 1378 moria a Roma el papa Gregori XI i el succeïa Urbà VI, l’origen del cisma. L’octubre d’aquell mateix any la majoria dels cardenals, adduint que en l’elecció anterior havien estat coaccionats pel poble, que s’arreplegà a la porta del conclave exigint un papa romà, l’anul·len i escullen Climent VII, ginebrí, que es traslladà a Avinyó.

La seu de Roma fou ocupada successivament per Bonifaci IX (1389-1404), Innocenci VII (1404-06) i Gregori XII (1406-15). El palau dels papes d’Avinyó, en canvi, mort Climent, només l’ocupà un sol home: Benet XIII, Pero de Luna, aragonès i parent de la reina Maria de Luna, muller de Martí I.

Un primer intent de solució fou el concili de Pisa de 1409. Però, de manera imprevista, va escollir un altre papa, Alexandre V (1409-10), fent que el món es despertés, astorat, amb un nou hereu de sant Pere i sense que cap dels altres dos haguessin renunciat. A Alexandre el succeïa, deu mesos després, Joan XXIII (1410-14). Durant sis anys, del 1409 al 1415, coexistiren tres papes. Va ser el període culminant del cisma, amb tres obediències: la romana, l’avinyonesa i la pisana.

La divisió cristiana, la por a les veus que començaven a alçar-se exigint una reforma, el final de tants excessos i la decisió de celebrar un concili cada tres anys —que es va prendre en l’últim concili de Pisa— forçaren Joan XXIII a intentar celebrar-ne un a Roma, sense èxit. Suspès —Roma estava envaïda per les tropes del rei Ladislau— va demanar l’ajut de l’emperador Segimon, que imposà Constança. Una ciutat de cinc mil cinc-cents habitants, sota els dominis de l’Imperi Sacre Germànic, a tocar dels feréstecs suïssos i on mai no havia existit cap frontera que separés ambdós pobles. Al llarg dels tres anys i mig que durà el concili va arribar a assolir una població de cent mil habitants i trenta mil cavalls. Hi van participar vint-i-nou cardenals, tres patriarques, cent vuitanta-cinc arquebisbes i bisbes, cent abats, cinc-cents setanta-vuit doctors, cent ducs, divuit mil eclesiàstics i dos mil quatre-cents cavallers. Cuiners, còmics, mossos, aventurers i putes, comprenien la resta. Unes deu mil barjaules es comptaven per la ciutat, disposades a beneir i prestar el seu consentiment als simpatitzants de qualsevol de les tres obediències. Més de mil cinc-cents músics confiaven a aconseguir unes monedes cada dia tocant per qualsevol racó de la ciutat.

Per fi, el dia de Tots Sants de 1414, Joan XXIII, davant d’una assistència escassa, sense cap representant de la corona catalanoaragonesa ni de Castella, que mantenien encara el suport a Benet XIII, obria el concili. El dia de Nadal, l’emperador, amb un seguici de mil homes, entrava a la ciutat. Els primers mesos foren frenètics: la condemna a Hus, el mestre txec que havia acceptat acudir a Constança, protegit per l’emperador, per defensar les seves tesis i que fou condemnat a morir a la foguera i llençades les seves restes al Rin; les decisions sobre els procediments del concili, que canviant l’estratègia del papa de vots per persona (amb majoria italiana) passava a vots per nacions (amb minoria italiana); la fugida de Joan XXIII, que es va refugiar a Schaffhausen, on les tropes de Segimon el capturaren i el feren tornar, humiliat, a Constança; la deposició de Benet XIII; la renúncia de Joan XXIII i la seva condemna com a indigne, inútil i nociu per a l’Església (culpable de setanta-quatre delictes, incloent-hi la fornicació amb la dona del seu germà i la violació d’algunes donzelles).

Un gest simbòlic resumeix aquells moments: l’esclafament dels segells pontificis de Joan XXIII amb un martell i, per tant, la proclamació que no havia estat papa de iure. Fet que va permetre, cinc segles després, que aparegués un altre papa amb el mateix nom. I que també convocaria un concili que canviaria l’Església per sempre.

Les sessions de Constança, sorprenentment, avancen i els participants se senten enfortits i amb la presència de l’Esperit Sant. Un mes després de la condemna de Joan XXIII, el 4 de juliol de 1415, Gregori XII convocava concili (que havia estat en sessió permanent des del començament) i abdicava del seu pontificat (a canvi del seu nomenament com a cardenal). Només quedava un papa per retirar-se, Benet XIII.

Ni la visita que li feren Segimon i Ferran d’Antequera, a Perpinyà, no va esquerdar la seva tossuda fe. Amb vuitanta-vuit anys, Benet s’aferrava a una veritat, la seva. I es va disposar a lluitar contra el món. Però va ser el món, que va trencar amb aquell vell. Abans, els grans prínceps cristians del moment van haver-lo de sentir per última vegada. Durant set hores, en llatí, Pero de Luna va anar enumerant, un a un, els seus arguments inqüestionables. En va. La seva hora havia passat i la darrera traïció de Vicent Ferrer, proclamant al món que calia abandonar Benet, no li deixava altra opció que girar cua i posar rumb amb les seves galeres, i la seva veritat, cap a Peníscola.

En la trenta-setena sessió del concili (26 de juliol de 1417), Benet XIII fou destituït per perjur, cismàtic i heretge. Havia arribat el moment d’escollir un nou papa.

Felip de Malla participa en les reunions. Ha gaudit retrobant alguns vells amics, com Pierre d’Ailly, doctor de la Universitat de París. Han discutit de teologia, de sant Agustí, de sant Ambròs i de Petrarca. I de París. L’ha assabentat de les decisions preses pel concili: de causes de fe que s’han tramitat contra Wycliffe i Hus, de la condemna al tiranicidi i de la declaració oficial i solemne de la festivitat de Sant Josep, de les noves penes contra la simonia i la limitació de les dècimes papals; que els eclesiàstics han de portar l’hàbit secular i la tonsura; i de la doctrina conciliar que s’ha afermat per sobre de l’autoritat papal. Però sobretot han discutit de qui havia de ser l’encarregat d’escollir el nou papa, si el concili o el col·legi cardenalici. Com Antoni Caixal, Malla defensarà que ho ha de fer el concili. El seu compatriota, el comte de Cardona, s’inclinarà pel contrari.

Guanya Malla: és el Concili qui, per primera i única vegada, reunit a l’edifici que trenta anys abans havien aixecat els comerciants de Milà a la ciutat per tal d’afavorir el seu comerç, aprovaria l’elecció d’un papa més enllà dels Alps. Ell va participar-hi i és uns dels clergues que més van destacar-hi, fins al punt de ser reconegut com «el gran elector de Martí V». No només això, en una de les votacions per escollir el nou papa, Malla va obtenir sis vots. El va superar el cardenal Colonna, un dels que havien fugit amb Joan XXIII a Schaffhausen. L’Església tornava a tenir un únic papa.

Malla va estar-se un temps més a Constança, però va tornar prest a Catalunya. L’estudi i la política van ocupar-lo la resta de la seva vida. Trencà amb Alfons el Magnànim, però això no va impedir-li ser, com a representant del braç eclesiàstic, president de la Generalitat de Catalunya durant els anys 1428 i 1429. Abans encara tingué l’oportunitat de participar en una altra ambaixada a Roma. Va escriure el Memorial del pecador remut, la seva obra més important, i un dels clàssics catalans, que tracta un dels temes que més van obsedir-lo: la redempció humana i la necessitat de la mort de Jesucrist per fer-ho possible.

Hans Küng qualificà Constança com el «gran concili ecumènic de la Reforma». Els catalans, aleshores, hi érem. Com Benet XIII, vam desaparèixer en les nostres galeres, on seguim perduts i vagant en una mar en calma, en una fortalesa molt pitjor que Peníscola, en una solitud tan immensa com la del papa del mar.

6 de març de 2006

(Aquí, ara, per ambientar la lectura, caldria posar l’MP3, secció efectes especials, subapartat fred polar, mòdul vents antàrtics).

Menys set graus. Vuit del vespre. Candeles de nas estalagtititzades. El Winterthur (sisena ciutat de la Confederació) contra el Sion (quarta ciutat de la Confederació). Semifinal de la Copa de Suïssa. Per primera vegada a la seva història, el Winterthur FC aconsegueix aquesta fita. Cinc mil assistents. Ple total. Gol del Sion a cinc minuts del final. M’era absolutament igual, només volia que s’acabés aquella tortura d’una vegada i em descongelessin. En aquell estat agònic, de sobte, els aficionats del Sion envaeixen el camp i comença una batalla de boles de neu entre els que eren dins del rectangle de joc, i els del Winterthur, que eren a les grades. Un d’aquests projectils passa fregant-me el tros de galta que encara no se m’havia congelat. Un altre, impacta directament a una de les meves cames, que fa minuts que no sento. Moriré en dos minuts i mig més si em quedo aquí. Em pregunto en què devia pensar Juli Cèsar quan es va deixar caure per aquest racó de món.

14 de març de 2006

Els comitès de direcció són el lloc on tots els mànagers del món s’esforcen a fer real la frase de Mark Twain: «Hi ha tres classes de mentides: la mentida, la maleïda mentida i les estadístiques». I ho aconsegueixen.

20 de març de 2006

La meva vida transcorre en la més completa rutina. L’alarma sona a un quart de vuit. Em dutxo i esmorzo. Un te i una mica de formatge. Jakobsbrunnen és a quaranta-vuit segons exactes de la porta de l’entrada principal als headquarters de Walderberg. Cap a un quart de nou m’assec al despatx. Tothom ja fa temps que ha arribat. Si durant la setmana hi ha reunió amb Herr Linz, començo a preparar el power point amb els semàfors. Si no, intento avançar en el programa d’outsourcing, potser amb una reunió amb l’equip del Chief Financial Officer o amb els consultors. A les dotze dinem. Acostumo a quedar amb en Santi, l’únic català que treballa també a la seu central. Ell i la seva dona, la Mònica, s’han convertit en els meus àngels de la guarda i m’acullen al seu pis de Zuric, a tocar de l’estació de Stadelhofen, davant mateix de l’Òpera, les nits que el Barça juga la Champions. En mitja hora hem acabat. Tornem a la feina. A quarts de cinc comença l’abandó massiu de les oficines. A les sis ja només quedo jo. No tinc res a fer ni m’espera ningú. Navego una mica, investigo sobre Suïssa, la seva història, la seva cultura. Actualitzo un bloc que he començat a escriure aquests dies. Em serveix per a descomprimir. Per deixar constància d’observacions i pensaments que es poden compartir sense fer cap mal. En aquesta immersió al món dels power point, escriure unes quantes paraules lligades, seguides, frases llargues i subordinades, i descripcions i adjectius… escriure tot això és una mena d’exercici de llibertat que em satisfà enormement. És gairebé una necessitat fisiològica.

Surto de l’oficina i és de nit. A les set ja fa estona que les botigues han tancat. Només queda obert el supermercat que el Coop té a l’estació. Són poc més de set minuts. M’agrada passejar pel carrer principal de la ciutat i sentir els meus passos mentre trenco els núvols de baf que faig en respirar, venjant-me del fred criminal. La gorra que porto, que deu ser del temps de la Revolució Russa, em salva que les orelles em caiguin a trossos. Compro quatre coses: una mica de gruyère, fruita, uns quants filets de pollastre. A les vuit soc a Jakobsbrunnen. Normalment parlo una estona amb la Carola i els nens a través de l’Skype. I amb els pares. És curiós, estic més lluny que mai d’ells i ara ens veiem cada dia. Poso la tele, i la tanco de seguida. Em fa la sensació de trobar-me en una habitació d’hotel. Em prenc una infusió d’herbes suïsses. Escric aquest diari. Torno a connectar-me a internet. Llegeixo els digitals de Catalunya —l’Avui, Vilaweb—. Al llit, agafo Zorn, una lectura optimista abans d’anar a dormir. Tanco el llum. I l’habitació se m’omple de semàfors verds.

21 de març de 2006

RAMON LLULL I EL CHIEF EXECUTIVE OFFICER

Escriptor, filòsof, místic i missioner. Després de portar una existència despreocupada i buida, als trenta anys va tenir una aparició de Crist crucificat i la seva vida va canviar de sobte. Va sentir la veu de Déu, que li demanava de posar-se al seu servei i dedicar-se a predicar el cristianisme entre els infidels. I Ramon Llull ja no va parar. Va visitar papes, reis i savis, els més famosos del seu temps. Va fundar a Mallorca el monestir de Miramar. Viatjà per tot Europa i el nord d’Àfrica. Va triomfar al concili de Viena. I no deixà mai d’escriure. Obres filosòfiques, místiques, gramàtiques, educatives: l’Ars magna, el Llibre de contemplació, l’Arbre de Filosofia d’Amor, la Retòrica, el Llibre de meravelles, el Desconhort. I, entre elles, el Llibre d’Evast e Blanquerna, el primer manual sobre la figura dels CEO o directors generals que es coneix.

Escrit cap al 1276-78, es tracta d’una de les seves obres cabdals. Amb aquest tractat volia assenyalar unes guies als qui aspiraven a introduir-se en la contemplació i experiència de les realitats invisibles. Ho va aconseguir: Blanquerna és l’heroi pur que té el do de triar sempre amb èxit la millor opció de vida.

També a les empreses avui sobresurten, per sobre de tot, uns altres éssers heroics i infal·libles, vestits sempre amb camisa blau cel, emocionalment perfectes, els Chief Executive Officer, l’executiu número u que, normalment, acaba prenent la forma d’ésser humà, responsable últim de la gestió empresarial. La figura del director general, el culte al cap, l’heroi, és la clau del sistema capitalista com la recerca de la veritat ho és del sistema filosòfic lul·lià. Per a Llull, «Al principi fou el Verb»; pel show business mundial, «Al principi fou el CEO».

Com Blanquerna, els CEO també han d’introduir-se en la contemplació i experiència de les realitats invisibles de la seva organització, el procés místic, i d’una innegable eficàcia, gràcies al qual ordres, directives i projectes es porten a terme i s’executen. Sotmesos a una pressió desmesurada, els nostres CEO es troben en el dia a dia atrapats entre els resultats de l’últim trimestre i la paret. S’han convertit en executius fast food. El risc d’extinció és altíssim, superant de llarg el rànquing de les espècies més amenaçades. L’era plàcida dels executius juràssics, de llarga durada, ha donat pas a l’executiu short-term o efímer. Avui es val el que valen els darrers comptes presentats. No hi ha pietat ni pròrrogues. La guillotina està sempre a punt. L’empresa privada no és com la política catalana, on l’energia es transforma però mai no desapareix. Els alts executius són conscients, en canvi, que accedeixen als càrrecs amb data de caducitat, pendents d’una xifra final. Carpe diem és el seu lema i keep the momentum la seva religió.

Sense un CEO carismàtic, i amb un perfil atractiu, no hi ha res a fer. Un CEO ha de brillar en l’empresa de manera sostinguda o es convertirà en un CEO Halley. Per això tots els esforços han d’anar dirigits de manera que a un CEO se’l copiï, se l’estimi i se l’idolatri. Es tracta justament d’això, d’enamorar-se del líder que ha de portar-nos al creixement etern i els beneficis promesos. Ells representen l’organització, ho dirigeixen tot, ho controlen tot, són els amos de tot. O ells o res.

Diuen els experts lul·lians que l’amic busca l’amat per camins que van des de la facultat vagativa, a la sensitiva, a la imaginativa, a la intel·lectiva i finalment a la facultat volitiva. Tot l’ésser de l’amic ha de buscar i desitjar l’amat per tal que es pugui produir l’amor i l’entesa total. Llull no podia saber-ho encara, però estava parlant de liderar. Perquè el líder és aquell que ha creat un món al qual els altres volen pertànyer, seguir, ser-ne part. Fins quan ha de prendre decisions que mai no vol prendre com, per exemple, acomiadar cinc mil empleats o cinquanta mil, el CEO és amor.

Fa set-cents cinquanta anys, a la serra de Tramuntana de Mallorca, en el monestir de Miramar, un grup de tretze franciscans hi estudiaven l’Art del seu mestre. Una tarda a l’horabaixa, Ramon Llull els va llegir un pensament que acabava d’escriure:

«Demanaren a l’amic de qui era. I va respondre

—De l’amor.

—De què estàs fet?

—D’amor.

—Qui t’ha engendrat?

—L’amor.

—On vas néixer?

—En l’amor.

—Qui t’ha nodrit?

—L’amor.

—De què vius?

—D’amor.

—Com et dius?

—Amor.

—D’on vens?

—De l’amor.

—On vas?

—A l’amor.

—On ets?

—En l’amor».

S’acabava d’escriure la primera definició de lideratge.

22 de març de 2006

Rellegint l’entrada d’ahir, penso en l’actuació d’aquest matí de Herr Bormann, davant del top 30 d’executius de la companyia —que al final eren setanta-cinc, perquè sempre costa deixar-ne algun a fora—. Els ha tractat amb una indolent antipatia i un menyspreu gairebé ofensiu. Potser Llull va oblidar-se del sadisme.

Però abans, he parlat jo. Un dels meus moments estel·lars, fins ara. Transcric del diari:

«Han estat deu dies que han trasbalsat el nostre petit món de la unitat del COO de Walderberg.

»Tot ha quedat aturat: els projectes, els viatges, els Steering Committee. Tota iniciativa, tallada. Tota reunió, cancel·lada. La petició de la senyora de fer feines de comprar més detergent, denegada.

»El top 30 ha col·lapsat les nostres energies i ningú no ha fet més que esborranys de presentacions sobre esborranys de presentacions. Tinc el dubtós honor d’haver assolit la vint-i-dosena versió de la meva.

»Finalment, el dia D ha arribat. A les deu del matí en punt hem comparegut a la sala de conferències de Walderberg.

»La primera sorpresa era que el top 30 comprenia al voltant de setanta-cinc altíssims directius. Segons sembla, en establir la frontera dels participants que s’havien de convidar, s’havien produït algunes escenes depressives i, a l’últim moment, s’hi havien incorporat dotzenes de nous executius. Descartats inicialment, ressuscitaven a la vida i al who’s who de l’empresa, amb l’esglai i el punt desmaiat d’haver passat un tràngol tan lamentable com aquell.

»Ja feia una hora i mitja que havia començat la reunió i les cares reflectien aquella mirada buida i llunyana, d’haver sofert unes presentacions insuportables i ensopidíssimes, amb l’agreujant de veure’s atrapats i condemnats a repetir l’experiència durant tot el dia. Cap mirada còmplice, cap somriure d’ànim, cap copet a l’esquena. Fins i tot Linz, d’esport, polo Zegna de granet de ratlles color pistatxo, amb pantalons beix i nàutiques a joc, encomanat de tanta grisor, brillava menys de l’habitual. Cal afegir, però, que sense corbata no és el mateix.

»A mi m’ha tocat acabar l’últim dels talents. Gràcies a Déu, ja havíem tocat fons i l’únic remarcable és que només el seixanta-dos per cent de tots els assistents s’ha aixecat a prendre una beguda o agafar una pasta i que Bormann, que havia sortit, ha entrat mig minut abans que jo acabés. Schultz ha aprofitat per clenxinar-se la cabellera mentre intentava trobar una posició còmoda a la butaca de plàstic on l’havien encabit. No l’ha trobat, a jutjar pels moviments manicomials que ha estat fent durant tota la presentació.

»He arrencat amb una frase genial que no s’ha entès perquè just en aquell moment ha sonat una alarma a fora que ha distret l’atenció de tothom. Des del primer moment, he anat mirant als ulls dels escassos membres del top 30 que romanien asseguts i que em miraven també a mi (dues condicions que reduïen l’univers del top 30 al top 2,5, aproximadament), sense fer servir en absolut el power point, no per res, sinó perquè en la presentació del primer talent el projector havia deixat de funcionar. I quan m’anava preparant per al gran resum final, he acabat sense opció de dir res perquè Schultz ha intervingut per dir que lamentava que ens haguéssim allargat tant i que havíem de deixar-ho allà».

23 de març de 2006

Començo a creure que Herr Schultz sospita de mi: avui m’ha preguntat si després de tres mesos encara creia que era lògic seguir posant un semàfor verd a totes les meves presentacions quan encara no havia passat de la fase 0, la de transparency. S’ha fet un silenci desagradable, i no m’ha semblat gaire convenient utilitzar aquí allò de «Don’t fot me, Schultz!».

Mentre corro cap a l’aeroport i compro unes castanyes a la parada de sempre, tocant a l’estació de Winterthur, decideixo que canviaré tres dels semàfors de verd a taronja.

25 de març de 2006

Diumenge. Arribo a la nit a Jakobsbrunnen, després d’un cap de setmana a Barcelona. Ha nevat. De les cavallerisses, reconvertides en uns lofts de luxe que els propietaris tenen llogats també a uns estrangers, surt la música d’un piano.

Em començo a preocupar. No sé si tot això està passant de veritat.

26 de març de 2006

UNA POMA I UN BARRET

Quim Monzó, a «Les llibertats helvètiques», un dels contes del llibre Guadalajara, va escollir el punt de vista de Walter Tell, el fill de Guillem, que va haver d’agafar la poma, posar-se-la damunt el cap, tancar els ulls i esperar que al seu pare no li tremolés el pols.

Acostumats a veure Guillem Tell com el símbol de la llibertat i la lluita contra la tirania se’ns havia escapat l’autèntic heroi del drama, Walter, l’únic que s’hi juga realment la pell —o més ben dit, el cap— en tota aquesta història. Obsedit per aquell moment fatal, Walter, en el conte de Monzó, viurà la seva existència freudianament preguntant-se per què el seu pare va acceptar un risc com aquell. Una obsessió malaltissa, que el porta a acabar fent el mateix amb el seu propi fill.

Schiller, que no trepitjaria mai Suïssa al llarg de la seva vida, al contrari que el seu amic Goethe, escriu el seu Guillem Tell vint anys després de l’Oda a l’Alegria, a continuació dels seus Don Carles, Wallenstein i Maria Estuard. Recull una llegenda que es menciona per primera vegada a Suïssa l’any 1470, però que molts anys abans ja se’n detecten rastres en històries nòrdiques i daneses, en el Llibre blanc de Sarnen, i de la qual es conserva un primer gravat en la crònica de l’historiador de Lucerna, Petermann Etterlin, del 1506: un caçador a punt de disparar una fletxa a una poma posada damunt del cap del seu fill descalç, al costat d’un arbre.

Gràcies a Schiller, Tell esdevé un mite europeu. Drames, novel·les i òperes se succeeixen. Amèrica hi creurà veure un símbol en la seva lluita per la independència; la Revolució Francesa l’acollirà fraternalment; fins i tot va gaudir d’un gran predicament entre els primers catalanistes. Qui podia resistir-se a un heroi nacional així?

I tanmateix, Guillem Tell és, per sobre de qualsevol altre, l’heroi dels germànics. Totes les terres de parla alemanya se’l fan seu, inclosos els austríacs contra els qui s’alça ell mateix. Tothom se’l fa seu i el reivindica. Però Tell és un crit de llibertat, l’únic crit que aterreix els tirans, i l’any 1941, el cap de la cancelleria del Reich redactava el següent missatge secret: «Segons expressos desitjos del Führer, el tema de Guillem Tell no s’ha de tractar més a les escoles. Per raons tècniques, el Führer no pensa que sigui possible suprimir immediatament els fragments que figuren en els textos de lectura i d’història encara existents a les biblioteques, però tals extractes no s’han d’incloure mai més en futures reimpressions».

Com va arribar Schiller, basant-se en la història de la destresa d’un caçador amb la seva ballesta, a construir la història de la sublevació i lluita d’un poble per la seva llibertat? Arran de la seva tercera estada a Suïssa, Goethe va escriure-li, l’octubre de 1797: «Entre molts assumptes prosaics, he trobat un tema poètic que sobresurt com una vedet i que m’inspira enorme confiança. Estic completament convençut que la llegenda de Guillem Tell s’adaptaria molt bé a un tractament èpic».

Cinc anys més tard, Schiller llegeix la crònica helvètica, s’emociona amb el relat i decideix escriure’n una obra teatral. En sis setmanes, l’obra estarà acabada: Tell, el seu fill Walter, el governador/alcalde Gessler, els austríacs, el jurament dels cantons fundacionals suïssos, la poma i el barret.

El barret de Gessler ha tingut mala sort en aquesta història, desaparegut per culpa de la poma. Però en l’inici hi havia un barret. De fet, tot va ser culpa d’aquell capell, amb llargs plomalls amb els colors de l’emperador d’Àustria, davant del qual Tell i el seu fill, que acaben d’arribar al poble d’Altdorf, passen altius sense descobrir-se ni acotar el cap. És el barret, sol, damunt del masteler d’aquella plaça d’un llogarret de Suïssa, el símbol de l’obra. Ell representa la tirania i l’opressió. Ell provoca la resistència i la sublevació. Ell enfronta la llibertat amb la covardia, l’altivesa amb els caps cots.

Gessler, llavors, com a càstig per un afront semblant, ordena a Tell que travessi amb una fletxa una poma sobre el cap del seu fill, a cent passes de distància. Tell treu dues sagetes de sota la túnica, tensa la ballesta i, segur, deixa anar el braç. La poma cau a terra partida en dues meitats. Però Gessler ha vist com Tell treia aquelles dues fletxes i n’hi pregunta el motiu. La resposta torna a condemnar Guillem, per segona vegada: la segona fletxa anava contra ell, contra Gessler, si hagués fallat la que havia d’encertar la poma. De nou l’agafen els esbirros de l’austríac, l’encadenen i se l’emporten a la presó, però en travessar un llac, es desferma una tempesta i el governador, espantadís i poruc, prega a Tell que li salvi la vida. Ho fa, amb habilitat i perícia, i aprofita per escapar-se, nedant. La tempesta acaba i quan Gessler arriba finalment a terra, Tell l’espera. Ha tingut prou temps per preparar-se altre cop a la ballesta la segona fletxa. Tampoc no erra. Endevina el cor de Gessler tal com havia encertat la poma sobre el cap del seu fill.

Llegenda i mite, l’obra de Schiller va estrenar-se el març de 1804 a Weimar, amb direcció del mateix Goethe. En el marc de la resistència alemanya als avanços de Napoleó, el text va tenir un èxit immediat.

El barret, símbol del poder estranger i la tirania; la sàdica prova de la poma, expressió de la més perversa crueltat; el «salt de la llibertat» de Tell en la tempesta; el jurament fundacional suís; la freda venjança de la mort de Gessler són imatges d’una gran força dramàtica. Però sovint s’ha menyspreat l’ideal estètic que Schiller defensa també en l’obra amb el mateix coratge que la valentia i la noblesa: la idea de la natura i la bellesa en condicions naturals i primitives. La vida corrent i senzilla d’un pobre poble de pagesos i caçadors.

És només així com es pot entendre Schiller quan escriu:

«… però nosaltres, la raça pura dels vells suïssos, sempre hem conservat la nostra llibertat. Mai no hem doblegat els nostres genolls davant dels prínceps […]. Tot poder tirànic té el seu límit. Quan l’oprimit no troba justícia enlloc, quan la càrrega es fa insuportable, es dirigeix vers el més alt: al cel. Ple de confiança i valor, treu del cel els seus drets eterns que allà romanen inalienables i indestructibles com les mateixes estrelles; llavors es torna al vell i primitiu estat de la Natura, en la qual l’home és l’enemic de l’home […]; tenim el dret de defensar el més apreciat dels nostres béns contra la violència».

I en això va arribar Rossini. Pràcticament ja retirat, Rossini escriurà, a París, el seu Guillem Tell, la seva darrera obra, en francès, i amb llibret d’Étienne de Jouy i Hippolyte L. F. Bis. Fidel a l’argument de Schiller, Rossini potser fa més romàntic el personatge, n’accentua la rebel·lió, el converteix en l’heroi total, orquestrant de manera grandiosa les escenes on la natura juga un paper essencial. Gens interessat per la política, sense proposar-s’ho, Rossini també compon un altre meravellós himne a la llibertat.

Tot li ha sortit de cara, a Tell. Una cara com una poma. Però també és cert que l’ombra del costat fosc s’hi ha acostat també de puntetes. Per exemple, l’episodi de la segona fletxa ha despertat moltes crítiques. Després d’aquell salt de la llibertat, aquella espera tensa, esquiva, darrere la roca, a l’aguait del desembarcament de Gessler, que ignora el perill, que va desarmat i que rep la fletxa al bell mig del cor, no ha passat desapercebut. Per una literatura amb una autocrítica tan salvatge com la suïssa no és gens estrany que Max Frisch, a Wilhelm Tell für die Schule (1971) no dubti a considerar Tell un antiheroi, i el titlli de terrorista, el més sanguinari dels nostres dies.

La síndrome i popularitat de Guillem Tell ha afectat a molts, i entre nosaltres, especialment, Salvador Dalí, que va reinterpretar la llegenda en termes d’una mutilació incestuosa. L’estreta relació Guillem/Walter, que és la base del conte de Monzó, es convertiria en Dalí en una obsessió, un autèntic fantasma paternal, i tornaria sobre el tema diverses vegades. En un dels seus quadres més famosos mostra Tell convertit en Lenin, sense calçotets i amb una natja grotescament prolongada. Breton i els surrealistes no li perdonarien mai aquesta ofensa a Lenin i al comunisme. Personalment, la trobo un encert majúscul.

Honor, doncs, a Tell. Que la llibertat l’acompanyi i que tensi forta la ballesta. Perquè tot poder tirànic té el seu límit.

30 de març de 2006

A les corts del regne d’Espanya s’ha aprovat l’Estatut. Ara ja sabem que «això» durarà una generació. És a dir, a mi m’agafa jubilat, passejant els nets i explicant-los, en una antiga llengua que potser ja no coneguin, que els seus avis no van ser capaços d’anar més enllà. Que ells tinguin més sort.

1 d’abril de 2006

L’equip del Senior Executive Talent Pool progressa adequadament. Acostumo a passar la setmana sol, a Jakobsbrunnen. De tant en tant apareix algun col·lega, que s’hi queda a dormir —hi ha quatre habitacions—. Però ja se sap que els mànagers expatriats són éssers que papallonegen i avui són aquí i demà ves a saber. És el que hi ha. De fet, com els col·leccionistes de lepidòpters, qualsevol multinacional que es valori, ha de tenir un executiu nòmada a les seves vitrines. No s’és res, sense un o dos mànagers multiculturals, cosmopolites, viatjats i à la page, als comitès de direcció. Fa global.

La globalització i la convivència mundial han provocat un fenomen nou, l’etnització d’una nova classe social, l’executiu internacional expatriat. Els mateixos vestits blau marí, un determinat estil de vida, màsters a Esade, IMD o a la London School of Economics, idèntiques relacions socials (escoles d’anglès, clubs privats, barris de classe alta), estandarditzades estructures familiars (dona, nen, nena i secretària) i una única llengua, el globish. L’elit de les elits, que dirigeix l’espectacle de les corporacions mundials, i que ocupa el darrer dels esglaons del cercle de vida laboral.

Segur que tots haurien compartit aquelles paraules que l’Eugeni Xammar —que va treballar molts anys per a grans organismes internacionals, on es produeix un fenomen semblant— va escriure un dia al seu amic Carles Esplà: «Pren-te la feina una mica a la fresca, si és que et sents cansat. Nosaltres estem al servei de les Nacions Unides però sense perdre mai de vista que en realitat són les Nacions Unides —i els organismes especialitzats— els que estan al nostre servei».

3 d’abril de 2006

Qualsevol accionista o inversor que vulgui conèixer la situació real financera de les empreses de les quals són propietaris es troba amb més dificultats que Josef K. per conèixer de quin crim se l’acusa. Kafka avui seria CEO d’alguna consultora internacional.

4 d’abril de 2006

Estrena de L’italiana in Algeri al Winterthur Theater. M’he passat anys intentant tornar-la a veure i resulta que la programen aquí.

Si m’agrada l’òpera és gràcies a Rossini. Durant anys, m’ha fet la impressió que els rossinians hem viscut com cohibits, com encongits i avergonyits de preferir el Cigne de Pesaro a les llaunes contemporànies, dodecafòniques i pretensioses de la infumable òpera moderna. A aquell somriure burleta quan et diuen: «Ah! T’agrada Rossini?», només falta afegir-hi «no vas gaire a l’òpera, oi?» per arrodonir la frase. I sí, m’agrada Rossini, m’agrada el seu humor, la seva música, el seu sentit del ritme, la seva abassegadora personalitat. La seva voluntat d’entretenir. La seva rialla descarada. El seu humor escandalós.

Des que vaig escoltar-la per primer cop a Sabadell, al Teatre Principal, perquè aleshores La Faràndula estava en obres, és la meva òpera favorita. Un desafiament en tota regla: hi ha àries dificilíssimes i conjunts endimoniats, exigeix una tècnica perfecta, i un desviament de mil·límetres en la coordinació dels cantants ho envia tot a rodar. Un festí per als ulls i les orelles. Es diu que un sol sortir més bona persona després de veure una obra de Rossini, però en el cas de L’italiana se surt, a més a més, purificat pel riure. I en cap moment com en el final del primer acte no he trobat mai un exemple millor d’hilaritat i farsa, una autèntica «bogeria organitzada» com va definir-la justament Stendhal. Cada un dels personatges expressa la seva sorpresa i les seves emocions utilitzant onomatopeies com el so d’un canó, «bum, bum», d’un martell, «tac, tac», d’una garsa, «cra, cra», o d’una campana, «din, din». Tot, alhora. Fabulós.

El final del primer acte de L’italiana és, a Rossini, el que l’escena de la cabina d’Una nit a l’òpera és als germans Marx. El caos perfectament organitzat. Una partitura d’artesania on cada un sap exactament el seu paper. D’una altra manera la funció grinyolaria i no encaixarien les peces.

Estic convençut, tanmateix, que Herr Schultz prefereix Wagner.

5 d’abril de 2006

Tinc per norma aplicar-me el termòmetre Rodríguez Ibarra-Alfonso Guerra per saber el grau de salut dels catalanistes. Si posen el crit al cel, anem bé. L’últim cap de setmana es desfeien en elogis cap a l’Estatut.

8 d’abril de 2006

LA VACA SUÏSSA

El país de Friburg és el més semblant a l’Empordà que es pot trobar a Suïssa. Un petit món en miniatura, un país en essència. Hi és tot: les muntanyes amb els Prealps, ciutats d’història mil·lenària veïnes de poblets medievals amb un encant encisador llestos per ser consumits per les riuades de turistes; i fins i tot un bellíssim racó perdut del Mediterrani, vivificant i temperat, la regió dels Tres Llacs. Com amb l’Empordà a Catalunya, no cal visitar gaires llocs més si hi ha pressa i es vol fer un tast gustós i consistent, com de botifarra de perol o sardina a la brasa, del país.

El cantó ofereix, a més, l’espectacle tan admirable per a un català de veure conviure dues llengües en igualtat i respecte. El Röstigraben, o «rasa del rösti», és el nom que donen els suïssos a la invisible però tangible frontera cultural i lingüística que separa la regió francòfona de l’alemanya, seguint el traçat que marquen les aigües del Saane (Sarine) al mig precisament del cantó de Friburg. Convertida en la Suïssa en miniatura conté, en conseqüència, una versió jivaritzada de tots els tòpics del país i per damunt de qualsevol altre, el formatge i les vaques.

En l’imaginari mundial, Suïssa és una vaca. Les Bos taurus, que probablement van ser domesticades per primera vegada al sud-est d’Europa fa uns vuit mil cinc-cents anys, avui comptabilitzen més de dues-centes setanta-quatre races importants. Les principals races lleteres són les Holstein-Frieisan, les més grans, que poden arribar a pesar més de set-cents quilos, i les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey.

La Braunvieh, dòcil i una mica estúpida, amb unes potes gruixudes i una alçada de metre quaranta, exhibeix tota la gamma de colors del marró, amb una tendència al grisós clar, empeltat de pols de castanya. Originària dels Alps, els seus avantpassats són les Schwyzer Braunvieh, que pasturaven en l’actual nord italià als segles XVII i XVIII.

La poesia catalana ha donat dos poemes antològics sobre vaques: «La vaca cega», de Maragall, i la «Vaca suïssa», de Pere Quart. A mi em sembla la Brown Swiss molt més propera a la vaca cega que a la de Pere Quart. La vaca de Joan Oliver, adusta i arrogant, salvatge i independent, versió bovina de Guillem Tell, no s’adiu gaire amb la badoqueria, la distracció i el punt de bleda de les vaques suïsses. Despistades i mel·líflues, no són cegues, tot i semblar-ho, ni topen de cap en una o altra soca, encara que branden lànguidament la llarga cua. La melancolia que transmet la vaca suïssa no té punt de comparació al món. Sota pluges torrencials, en escarpats turons, arrapades a vessants verticals, s’acosten sovint a figuretes de pessebre d’una humanitat densa i una mica còmica, abandonades en un paisatge de mar verda per una mà amb poca traça d’un infant, sense molestar a ningú, pasturant tan tranquil·les, elles, espolsant-se de tant en tant una mosca, i veient passar els estornells i els turistes amb aquella serenitat i paciència inquietant que les caracteritza. No tenen pressa. La roda del temps és implacable amb gairebé tothom, excepte per a una vaca suïssa.

Anualment, els suïssos gasten tant en subsidis per a tres vaques com en l’escolarització d’un nen. Les vaques no són sagrades a Suïssa, però sí els individus més polititzats del país. La seva missió (la de tot el sector agrícola), consagrada a la Constitució.

Es pot ser alguna cosa millor a la vida que una vaca suïssa?

9 d’abril de 2006

FENT SALUT A FRIBURG

Punt de trobada de cultures i d’idiomes, de muntanyes i llacs, de religions i humanistes. I d’un urbanisme que manté els friburgesos en un estat físic admirable. Caminar per Friburg és exposar-se a un recorregut urbà de muntanyes russes de ponts i pedres. Sense un mapa de la ciutat i un entrenament previ de com funcionen els transports públics, s’ha de ser molt friburgès per sobreviure a una experiència com aquesta. Es puja i es baixa contínuament des de les parts altes de la ciutat, fins a les ribes del Saane. Quan ets a dalt, la vista panoràmica és esplèndida i reconfortant; quan ets a baix, val més no perdre de vista el funicular que connecta la ciutat alta amb la baixa. Els ponts de pedra de Gottéron i Zähringen i el vell pont de fusta de Berna, la catedral de Sant Nicolau, campanars i esglésies, hi són posats enmig d’uns carrers de façanes gòtiques d’aspecte prometedor i fonts d’aigua clara, amb una contundència jesuítica.

Com tantes altres ciutats, i especialment Basilea, el seu origen va ser el de lloc de control sobre un pas que permetia creuar el riu. Bastió del catolicisme, els intents de la poderosa i protestant veïna Berna van estavellar-se sense contemplacions davant de la seu de l’arquebisbe de Friburg. La restauració catòlica, la Contrareforma, va ser d’una eficàcia demolidora.

Enmig de tanta pedra vella, les màquines de Jean Tinguely hi aporten un punt d’abstracció, color i coqueteria. Autor de la famosa Font Stravinsky davant del Centre Pompidou de París, Tinguely és el fill predilecte de Friburg i el seu museu entreté i diverteix, que ja és dir molt. Malauradament, però, moltes de les màquines de Tinguely eren autodestructives i l’art efímer és de difícil exhibició en qualsevol museu.

Però no ens enganyem, el país de Friburg, convertit en essència suïssa, deixa que el temps vagi escolant-se, sense presses ni efusions, irreparablement, bovinament.

10 d’abril de 2006

TAN CRUEL COM A MURTEN

La regió dels Tres Llacs la formen Neuchâtel, Biel/Bienne i Murten. Un clima suau i dolç, perfumat de mar. Un tros de la regió pertany a Friburg: la que inclou els pobles de Murten i Estavayer-le-Lac. Li calia aquest trosset, a Friburg, per arrodonir l’estampa empordanesa, de vinyes i camps de blat de moro, de pomeres i conreus i fonts i marges vells. Ambdues rivalitzen en bellesa, amb castells i fortaleses, traçats medievals i muralles. Totes dues han de ser contemplades des dels llacs. Les siluetes retallades, reflectides en les aigües de cristall de gel, són un moment sublim del tedi provincià suís, tan agradable i indulgent, tan reduït a la congelació permanent.

Visitar Murten serveix, a més, per prescindir d’arribar-se a Berna si es va malament de temps. El carrer principal, d’arcades i voltes, té el mateix estil que la Kramgasse bernesa. És clar que el llac de Murten no és l’Aare, ni la seva església la catedral més gran de Suïssa, però fa el seu efecte de manera admirable. El circuit per les muralles, amb vistes als teulats rojos de la ciutat, amb el llac de fons, transporta a un món sense temps en el qual hom és incapaç de reconèixer, en aquell pou d’avorriment i monotonia, que pocs quilòmetres més enllà va tenir lloc una de les batalles més sagnants i decisives d’Europa.

A mitjans del segle XV, el ducat de Borgonya s’estenia des dels Països Baixos fins al Franc Comtat, a l’oest de l’actual Suïssa. Carles I el Temerari, durant el seu regnat, desafià unes quantes vegades el rei de França provant d’unir les seves terres franceses i holandeses, disperses com un mosaic. La sort li va somriure fins que topà amb els confederats. En les batalles de Grandson i Nancy, però sobretot a la de Murten, en els anys 1476 i 1477, dos exèrcits temibles van enfrontar-se. Els suïssos eren ja famosos com a mercenaris a sou, però les tropes de Carles s’havien enfrontat a l’exèrcit francès, un dels millors de l’època, amb èxit.

S’odiaven bojament. Carles va prometre matar tot suís que trobés, per esborrar aquella gent salvatge de la faç de la terra; al seu torn, els helvètics van assegurar que enfilarien qualsevol borgonyós com un ànec del dinar de Nadal. La matinada del 22 de juny de 1476 van entrar en combat. Al migdia, les eriçades piques d’infanteria dels batallons suïssos havien aniquilat la cavalleria de Carles de Borgonya. Deu mil morts. Des d’aquella desfeta, la infanteria esdevindria una unitat tàctica de combat fonamental en la guerra. L’expressió «tan cruel com a Murten» va convertir-se en una dita d’ús corrent a la regió. Les algues roges que de tant en tant apareixen al llac són, encara, el pàl·lid record de la sang vessada pels borgonyons. La llegenda afegeix que un soldat va agafar una branca d’un til·ler, en el mateix lloc de la batalla, i va córrer sense parar fins a Friburg on, després d’anunciar la victòria, es desplomà, mort.

La victòria va permetre a Berna reclamar a Europa un reconeixement i un prestigi, però poca cosa més. En canvi, França, la cobra en estat d’atac permanent que tan bé coneixem els catalans, fou qui més profit en va treure, desprenent-se d’un adversari temible i reabsorbint el ducat en la corona francesa. L’hexàgon era una mica més a prop.

11 d’abril de 2006

UN TALL DE GRUYÈRE

Amb Gruyère s’han bastit algunes paradoxes, començant pel nom, que deriva d’una espècie d’au, la grua (grue, en francès). Més greu és encara l’equívoc universal que encara persisteix sobre el formatge gruyère com a formatge de forats. És un anatema gravíssim i castigat a Suïssa amb l’ostracisme i l’exclusió social. El gruyère és un formatge fet de llet de vaca sencera que no té ni un forat. És l’emmental, el formatge perforat, que es produeix a la vall de l’Emme, a l’altra banda del Röstigraben.

D’un romanticisme extrem, una posta de sol a Gruyère, encerclat pels boscos d’avets de les muntanyes veïnes, quan el sol pinta les muralles del castell d’un color de crema catalana cremada i l’aire net, silenciós, puríssim és una pell transparent de nou tendra verda, resulta pertorbadora. Però és difícil deixar-se endur per un estat d’ànim tan arravatat quan cal estar atent a no trepitjar el turista que s’acaba d’aturar davant teu o als crits ensordidors de desenes de nens barallant-se amb els seus pares per un gelat. Gruyère purga la seva bellesa amb una invasió de visitants demencial i aclaparadora.

Cal refugiar-se, doncs, en algun dels tants restaurants que, porta per porta, clamen que la seva fondue moitié-moitié (meitat gruyère, meitat formatge vacherin) és la millor del poble. En qualsevol cas, un tall generós de gruyère és inexcusable, i acompanyat d’una merenga amb nata pot arribar a resultar una exquisidesa suprema. Tant a la fàbrica degustació de Pringy, com a la formatgeria tradicional d’Alpage de Moléson, el gruyère no decep mai.

12 d’abril de 2006

Fa uns dies vaig llegir que s’acaba de descobrir que els bramuls de les vaques tenen accents regionals. Un tal Lloyd Green, pagès del sud-oest d’Anglaterra, va advertir el fenomen: «Vaig passar molt temps amb les meves vaques frisones i definitivament fan “mu” amb accent de Somerset». I afegia, Mr. Lloyd: «He parlat amb altres pagesos del voltant i han observat el mateix en els seus ramats». Posats en contacte amb John Wells, catedràtic de fonètica de la University College de Londres, els va confirmar les sospites: si un fet semblant ja havia estat descobert amb els ocells (és a dir, refilen segons si s’estan en una gàbia de la Garrotxa o de Lituània), per què no podia passar el mateix amb les vaques?

A mi, modestament, ja m’ho havia semblat: no hi ha hagut manera d’entendre-les mai, les vaques de l’Appenzell. En canvi, les vaques friburgeses bramulen com si fossin de la Bisbal de tota la vida.

14 d’abril de 2006

Avui fa setanta-sis anys que Francesc Macià va proclamar la República Catalana. No va deixar mai d’assegurar que tenia fe en el poble de Catalunya, però aquest poble no va saber tenir fe en ell mateix. Macià va convertir la història d’abans d’ell en passat, inservible, caduca. Amb ell vam tocar la independència amb la punta dels dits. Hi serem mai més tan a prop?

15 d’abril de 2006

ANTAVIANA I EL NEOLLENGUATGE EMPRESARIAL

Una amiga em preguntava ahir per l’Skype com anava la meva supervivència. «Socialment pitjor que empresarialment», vaig contestar. «I això, no hauria de ser al revés?», em va preguntar, inquieta. «En absolut, a l’empresa, mentre et mantinguis dins dels límits del neollenguatge empresarial, tot va com una seda. En canvi, fora, has de ser tu mateix».

Durant anys, les escoles de negocis han anat aplanant la llengua, principalment el globish, filtrant impureses, eliminant expressions capitalísticament imprecises i fent obligatori un nou glossari de termes. Amb aparent naturalitat, el nou llenguatge empresarial ha acabat per fixar uns estàndards a la parla quotidiana de les companyies i mercats de tot el món.

El procés de mutació lingüístic ha acabat per esclatar i imposar-se de manera planetària. Avui els mercats es regulen per la productivitat i la competitivitat, les empreses retenen talents i generen organigrames que es basen en la meritocràcia, l’esforç, la motivació i el compromís, les corporacions s’han responsabilitzat socialment, treballen en equip i tenen en el client la seva raó de ser, etcètera, etcètera.

Les sales dels comitès de direcció van plens de quadres emmarcats amb paraules com «Integrity», «Team building», «Motivation» i desenes més, amb bellíssims prats verds evocadors, postes de sol escruixidores o emocionants encaixades de mans. A la web d’Easypack, per exemple, i en l’apartat de pòsters motivacionals, per cinc-cents cinc dòlars la peça, es pot comprar «Perseverancia» («La ambición es el camino del éxito, la perseverancia el vehículo en que se llega») o els antològics «Trabajo en equipo» («Trabajo en equipo es la habilidad para trabajar conjuntamente en pos de la consecución de una visión común. Es la forma merced a la cual gente común alcanza resultados extraordinarios») i «Liderazgo» («La velocidad que establece el líder, determina el paso del grupo»), on un grup de cavalls salvatges segueixen un pura sang negre que els obre el camí. Amb el punt de virilitat equina necessari.

A mi aquestes consignes sempre m’han fet una mica de por. El CEO de Walderberg Espanya, Joan Vergés, en canvi, n’és un gran entusiasta. Tota la planta on treballa n’és plena. I quan entres al seu despatx t’hi trobes la més terrorífica de totes: «Si no cuidamos de nuestros clientes… alguien más lo hará por nosotros». Asseure’s sota aquella amenaça latent, mentre ell enceta un somriure i comença a prendre notes amb una lletra minúscula en una carpeta plena de xifres, és un exercici per a valents.

Les antavianes de l’empresa són «competitivitat», «atenció al client», «reenginyeria», «treball en equip», «responsabilitat social corporativa», a manera ràpida d’inventari. Els filòlegs han envaït els comitès de direcció i porten camises rosades i bessons d’Hermès. Cal inventar-se antavianes de manera ràpida i continuada, convertides en el gran instrument per redactar les Cròniques de la veritat oculta. Allò que no s’anomena no existeix; i allò que existeix s’anomena d’una altra manera.

19 d’abril de 2006

SETMANA SANTA A GINEBRA: CALVÍ CONTRA CASTELLIO

Durant la Setmana Santa, he passat uns dies a Ginebra. Una ciutat francesa afortunadament tocada per l’ànima suïssa; una ciutat verda, de parcs, jardins i flors, però amb un centre històric de carrers centenaris i places dures dels segles passats; una ciutat d’entrada (els protestants exiliats de França) i de sortida (l’emperadriu Elisabet, «Sissí», que hi va morir assassinada per un anarquista); una ciutat on es pot trobar un rellotge de trenta mil euros i la seu de la Creu Roja; una ciutat on el luxe et penetra literalment fins a les entranyes mentre a tot arreu es venera Calví com el gran creador de la Ginebra moderna; una ciutat que vol mostrar-se al món com una perfecta destil·lació global però a voltes roman tocada pel ranci i departamental esperit de viure francès; una ciutat que va decidir integrar-se a la Confederació Helvètica fa només uns dos-cents anys. Una ciutat i un sortidor.

L’últim invent dels ginebrins és un museu extraordinari dedicat a la Reforma. És petit, al costat de l’església de Saint-Pierre, i traça una història que intenta trobar un fil conductor entre protestantisme, il·lustració i liberalisme, mentre hom passeja envoltat de les Bíblies de Calví i de Luter, de John Knox i Zwingli.

Stefan Zweig, el gran escriptor de l’Europa d’entreguerres, l’inoblidable autor de Moments estel·lars de la humanitat i El món d’ahir, té una obra menys coneguda que les seves novel·les o les biografies de Fouché i Maria Antonieta. Just després del seu Erasme i de proclamar: «Persevereu en els vostres ideals, seguiu escrivint, perquè la tirania ideològica uniformitzadora no us podrà fer callar», l’any 36, exiliat ja a Londres per l’arribada del nazisme a Àustria, Zweig va publicar un exercici bellíssim de tolerància i de defensa del dret a la llibertat de consciència: Castellio contra Calví.

Ell, que havia combatut com ningú per la cultura alemanya i europea, es veia obligat a deixar la seva Àustria natal; el gran amic dels seus amics, el referent moral de tota una generació, es trobà sol i apàtrida, un cop Gran Bretanya va entrar en guerra; el gran escriptor de l’ànima i del pensament europeu, un dels forjadors del gust literari occidental, iniciava el camí d’un exili que l’acabaria portant, després d’Anglaterra, al Brasil, on, davant de la desfeta aliada i el triomf de la maquinària nazi, enfonsat i deprimit, incapaç d’assumir les conseqüències de l’ensulsiada absoluta del seu món i dels ideals que ell havia defensat tota la vida, se suïcidaria l’any 1942 juntament amb la seva dona.

Les seves últimes paraules esgarrifen:

«… després que el món de la meva pròpia llengua hagi desaparegut i Europa, la meva pàtria espiritual, es destrueix a si mateixa. Complerts els seixanta es necessita una força especial per començar de nou una altra vegada. Les meves estan esgotades després de tants anys de caminar sense pàtria. Per això crec que és el millor acabar a temps i amb integritat una vida, la il·lusió màxima de la qual era el treball espiritual i, el seu bé més preuat en aquesta terra, la llibertat personal. Saludo tots els meus amics. Tant de bo puguin veure la sortida del sol després d’aquesta llarga nit. Jo, massa impacient, m’avanço».

En aquest context, doncs, Zweig tria Erasme i un personatge pràcticament desconegut com Castellio com una paràbola de lluita contra el feixisme i la injustícia. Escull dos homes que s’alcen en un moment determinat contra les dictadures i els opressors, amb les armes de la paraula i la lletra, de l’esperit i la cultura, tot i saber de bell antuvi que era una batalla perduda. Zweig és, Zweig vol ser, Erasme i Castellio.

El llibre d’Erasme de Rotterdam és un èxit total. A ningú no se li escapa contra qui apunta Zweig. I llavors, a proposta precisament d’un calvinista ginebrí, Zweig descobreix Castellio. Però qui era Castellio? La història del mosquit que es va atrevir a picar l’elefant. Zweig penetra en la personalitat d’un extremista religiós com Calví, l’elefant, l’instaurador d’una dictadura teocràtica en què la llibertat personal desapareix per complet; moralista gelós de tota alegria, del cant, les tavernes i l’amor; guardià del pensament únic, infal·lible, el tirà que odiava qualsevol pensament diferent, la controvèrsia, el talent. I per Zweig, per sobre de qualsevol altra consideració, un assassí.

Davant d’aquest personatge, Castellio, un home feble, senzill, insignificant, un miserable professor de teologia, que defensarà la llibertat i la consciència lliure davant d’una Ginebra sotmesa i espaordida. Cap dels seus amics no va gosar expressar-se públicament, cap no va escriure que «la consciència és lliure» i que «matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home». Cap no va tenir el coratge d’enfrontar-se al gran tirà, excepte aquell petit teòleg que va veure com Calví feia tot el possible per silenciar la seva veu. Durant anys, el tirà va perseguir els seus escrits; el silencià mentre la societat ginebrina callava, espaordida. Castellio, tanmateix, escrivia i escrivia, a vegades sota pseudònims i lluny, a Basilea (on si no?), publicà per fi un escrit on denunciava que la intolerància religiosa és anticristiana i que les persecucions i els assassinats per pensar de manera diferent del que dicta l’autoritat eclesiàstica són injustificables.

Per ell, buscar i dir la veritat, tal com es pensa, no pot ser mai un delicte. A ningú no se li pot imposar creure. La consciència és lliure. Els cristians no poden jutjar-se els uns als altres: allà on un és considerat un ortodox, en el país veí és un heretge. Déu és amor i comprensió i tolerància. Castellio, abrandat, segur de la seva raó, ja no pot aturar-se. Acusa Calví d’un acte inhumà, criminal, de la mort d’un innocent, de la mort de Servet. Ningú més a Suïssa havia gosat moure un dit i menys assenyalar directament Calví. L’elefant iniciarà una cacera implacable en tots els àmbits per fer callar aquella veu de formiga. Un atac de cor sobtat el deslliurà d’un assassinat segur com el de Servet; en canvi, la mort civil, l’ostracisme i l’oblit restaren molts, molts anys.

Només amb el temps alguns estudiosos tornaven a Castellio. Fins que Zweig va gosar comparar els dos homes:

«La professió de fe lligada al món sempre sobreviurà. Però, sobretot des d’un punt de vista ètic, el coratge exemplar i sense precedent d’aquest home oblidat ha de ser un model per a les properes generacions. Quan Castellio, enfrontant-se a tots els teòlegs del món, qualifica Servet, assassinat per Calví, de víctima innocent; quan rebutja tots els arguments de Calví amb aquestes paraules immortals: “Matar un home no és defensar una doctrina, sinó matar un home”; quan en el seu manifest en defensa de la tolerància (molt abans que Locke, Hume, Voltaire, i d’una manera més brillant que ells) proclama d’una vegada per totes el dret a la llibertat de consciència, aquest home comprometia la seva vida a canvi de les seves conviccions. Tanmateix, no es tracta de comparar la protesta de Castellio per l’assassinat legal de Miquel Servet amb les mil vegades més famoses de Voltaire en el cas Calas o de Zola en l’afer Dreyfus. Amb les seves accions, ambdós arriscaren la seva reputació i la seva comoditat en la defensa d’un destí aliè, però, i aquesta continua sent la diferència fonamental, no la seva pròpia vida, com fa Sebastian Castellio, qui en la lluita en pro de la humanitat pateix tota la inhumanitat del seu segle amb tota la seva mortífera violència…».

Calví reposa avui al bellíssim cementiri Des Rois, al costat de Borges, Dufour i la filla de Dostoievski, mentre que a Servet li van dedicar un monòlit en una de les cruïlles de carreteres dels afores de la ciutat. Encara va tenir sort. De Castellio, ni rastre.

20 d’abril de 2006

LA SOCIETAT DE NACIONS

Amb Calví, hi ha un abans i un després a la ciutat. La Roma protestant s’ho juga tot a una carta, que no és cap altra que el cosmopolitisme. I guanya. Una ciutat de món que aconseguirà convertir-se en el seu centre, la seva capital.

La primera seu de la Societat de Nacions fou el Palau Wilson, que al cap de pocs anys va quedar saturat i va començar a construir-se l’actual Palau de les Nacions Unides, on es traslladaren l’any 1936. És un exemple perfecte de l’arquitectura d’entreguerres. Tot és immens, grandiós, lletgíssim. I, tanmateix, un cop de nou convertit en l’Oficina de les Nacions Unides a Ginebra, fou inevitable afegir-hi una ala nova. Com és sabut, el funcionariat és un estat gasós que tendeix a ocupar tot l’espai disponible. Encara que estiguem parlant de mil cinc-centes vuitanta-cinc oficines i vint-i-dues sales de reunions, algunes amb capacitat per encabir-hi l’Òpera de París sencera.

Convertit en un monument kitsch al babelisme, el Palau té, però, una obra excepcional: els frescos que Sert hi pintà per encàrrec del Govern espanyol de la República —no oblidem, però, que ell i Ors seran els representants del govern franquista quan l’any 1940 negociïn el retorn de les obres del patrimoni cultural espanyol, que in extremis van sortir d’Espanya a Ginebra via Figueres.

La Societat de Nacions va desaparèixer un dia però va tornar, reconvertida en l’ONU i en centenars de desenes de nous organismes. Des de juny de 2006, a Ginebra hi ha, per exemple, tres organismes internacionals diferents nascuts a l’empara de la Declaració dels Drets Humans: l’Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Drets Humans, els procediments de la Comissió de Drets Humans i la Subcomissió per a la Promoció i Protecció dels Drets Humans. Cal sumar-hi les seus del Comissionat per als Refugiats, del Comitè Internacional de la Creu Roja, de l’Organització Internacional per a les Migracions, per a la Meteorologia i per al Treball. Al Vaud, el Fons Mundial per a la Natura (WWF), el CIO i la UEFA. Entrar a qualsevol web on es relacionen organismes oficials i no governamentals amb seu a la Suïssa de parla francesa és entrar directament en un laberint impossible, versió drets de l’home.

Malgrat tot, els jardins del parc de l’Ariana són bellíssims. Aquests terrenys foren donats per Gustave Revilliod a la ciutat de Ginebra, amb tres condicions: en primer lloc, que el parc estigués obert al públic; segon, que hi fos enterrat, i, com a darrera condició, que els seus adorats paons reials poguessin continuar passejant-s’hi. Una decisió encertadíssima la de Monsieur Revilliod: ell reposa per sempre amb vistes al Montblanc i els seus paons viuen barrejats amb més de tres mil funcionaris permanents i vint-i-cinc mil delegats ocasionals. Un espectacle exòtic i molt gratificant. Naturalment, pel costat dels paons.

22 d’abril de 2006

LA FELICITAT INSOLENT

La Suïssa francesa ha gaudit sempre d’una salut monetària envejable. Prínceps, reis destronats, comtes russos arruïnats, estrelles de cinema caigudes en desgràcia, tots han trobat a les vores del Léman el clima i la beatitud que les seves butxaques o els seus cutis necessitaven. Encara que d’altres s’han hagut d’enfrontar al seu destí. Quan el 23 de desembre de 1891, el tribunal de Ginebra va condemnar a cadena perpètua el ciutadà italià Luigi Lucheni per l’assassinat de l’emperadriu Elisabet d’Àustria, «Sissí», va deixar anar una frase per a la història: «Creia que havia matat una persona que vivia enmig d’una felicitat insolent».

És aquesta «felicitat insolent» la que ha portat fins aquí Byron i Shelley, Freddie Mercury, Nabokov, Stravinsky, Le Corbusier, Chaplin, Audrey Hepburn, Dostoievski, Victor Hugo, Rousseau… tots han passat alguns moments de les seves vides a les vil·les de la Riviera suïssa. Per això Ginebra no s’ha de veure amb els ulls de Calví sinó de Càndid, no en va Voltaire la va escriure en el seu exili ginebrí: «Treballar sense raonar és l’única manera de fer la vida suportable».

23 d’abril de 2006

MERCÈ RODOREDA A GINEBRA

Que estrany passar un Sant Jordi fora de Catalunya. A Casa Nostra de Zuric, el casal dels catalans, hi ha una trobada. Som pocs, i la majoria vells, però hi ha un grup de joves que tira endavant, amb l’enorme dosi d’energia resistencial malbaratada que comporta ser català.

Quan he tornat a casa, a Jakobsbrunnen, he agafat La plaça del Diamant. Després d’aquests dies ginebrins, vull tornar a llegir-la de nou, un cop ja conec el lloc on la Rodoreda el va escriure.

Ara ja soc capaç de veure-la, d’entrar a la seva cambra i espiar a través de la cortina com s’arregla els cabells, se’ls cargola i enganxa amb un passador de fusta. Distreta, es contempla al mirall. Posem que és Sant Jordi i que l’Obiols, com sempre, és lluny, a Viena, per exemple. L’espera es fa llarga.

Tota la seva vida ha estat una llarga espera. Esperar per viure, per estimar, per fugir. Per escriure. De casa i del marit, del país o dels amics. En un bibliobús del servei de biblioteques al front o a peu, enmig de les bombes que queien del cel. Barcelona, Roissy-en-Brie, Bordeus, París, Llemotges. Ginebra, finalment. Un viatge al final de la nit. Sempre endavant i, tanmateix, sense avançar ni un pas. Tirada l’àncora en el seu món de records.

Amb Joan Prat (Armand Obiols) s’han pogut instal·lar a Ginebra, al bloc 19 de la Rue du Vidollet, a prop del llac Léman. Sempre s’hi sentirà exiliada. A París, en canvi, malgrat les misèries i les penes, es trobava com a casa. Un dia escriurà: «A mesura que em vaig fent vella, el més lleuger canvi de decorat em fa mal».

Perquè si bé és cert que l’obra de Rodoreda és fruit de l’exili, no és menys cert que hi viurà sempre també com escapant-hi, a la frontera, evitant apropar-se a un altre món que no sigui el dels records, en un estrany exili de l’exili. Rodoreda viurà a Ginebra gairebé vint anys. Però en fugirà, cada dia, refugiant-se en el seu món interior. Veu una ciutat, però no vol mirar-la; viu en un país, però no vol sentir-lo. S’empara en l’eterna fugida per no exposar-se a un món que no vol comprendre ni enfrontar-se a una realitat que l’espanta. El seu món no és a Ginebra sinó en la seva memòria. «Veus aquestes quatre parets?», assenyalarà a Castellet quan l’entrevisti a Ginebra, «això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s’ha viscut intensament i s’acaba».

És així, només així com Rodoreda escriu en el seu apartament de només una peça, terrassa, cuina i lavabo. Una taula amb una màquina d’escriure i llibres, prestatges plens de llibres que inunden el pis. Allà reconstrueix el seu món, la seva remembrança, apartada de tot. Esperant. Davant del mirall.

A Ginebra, finalment, la parella ha trobat, almenys, una certa estabilitat, tants anys anhelada, enmig de tantes misèries viscudes. La seguretat econòmica que els dona la feina de traductor d’Obiols des de Viena; la seguretat en la salut, sense paràlisis ni depressions, i la seguretat personal, lluny de Barcelona, del marit i del fill, i d’uns amics que no han acceptat ni perdonat la seva relació.

Sola. Esperant. La novel·lista Rodoreda rebenta. Per fi, temps, flors i primaveres. Queden oblidats els temps de Llemotges, on s’ha de guanyar la vida cosint, i també decideix arraconar la poesia. I fins i tot la pintura. És una llàstima, té les millors obres de Klee ben a prop.

És el temps de vessar en un full un món que mai més no tornarà. I tots els records del món. Perquè Rodoreda és una escriptora d’espais perduts i temps passats. Escriu i no para d’escriure. L’obra que justifiqui una vida. Rodoreda no en té prou, de treballar amb la Colometa, i s’endinsa alhora en l’esbós d’altres propostes, mentre un vespre, tornant de la ciutat vella, en passar fregant d’una barjaula, la Natàlia va prenent cos.

Escriu mentre espera i espera mentre escriu. Ara ja no li importa. Sap que és el seu moment. És ara que l’escriptora enfila la seva ambició. I vola, vola ben amunt, amb la seva colometa! Treballa l’estil, poleix el llenguatge i obre la porta al seu món de somnis.

«La volia kafkiana, molt kafkiana, absurda, és clar, amb molts coloms; volia que els coloms ofeguessin la protagonista del començament fins a la fi. I va anar naixent dintre meu, quan encara no m’havia assegut a la màquina amb una pila de fulls de paper al costat el que hauria de ser La plaça del Diamant. La vaig escriure febrosament, com si cada dia de treball fos el darrer de la meva vida».

Són anys viscuts davant la ploma i el paper, conscient que ha arribat l’hora. L’ambició de ser escriptora. Amb Obiols, lluny però al seu costat, que sempre torna, que sempre té un consell, que suggereix mil i un canvis i viu l’obra rodorediana des de la mateixa ànima de l’autora. Fins a l’arribada de Joan Sales, Obiols serà el seu conseller, el company que l’ajudarà, la motivarà i la corregirà quan calgui en qualsevol pàgina acabada de les seves novel·les. Una altra bèstia literària com ella.

Ha estat ell qui, entusiasmat amb la Colometa, l’ha animat a presentar-la al premi Sant Jordi de 1960. Però el jurat la rebutjarà i és que Rodoreda ho tenia difícil, molt difícil, amb un jurat amb Josep Pla entre els seus membres. Malgrat tot, a Joan Triadú i a Joan Fuster no se’ls ha escapat l’esperit d’aquella novel·la. Alguna cosa els ha cridat l’atenció i recomanen a Joan Sales, l’editor del Club dels Novel·listes, que publiqui l’obra.

A la tremenda decepció del fracàs s’encadena un bri d’esperança quan Sales, l’1 de desembre de 1960, li escriu avançant-li el seu interès en la publicació de l’obra. A la primera carta de l’editor, freda, de compliment, en segueix una altra, de 16 de maig de 1961, apassionada. Sales es rendeix a la figura de la Colometa, a la sensibilitat i senzillesa, a la dura fragilitat, a l’obra mestra. Un any més tard, la seva publicació serà un èxit.

També perdrà Rodoreda el Sant Jordi de 1961 (amb La mort i la primavera, publicada pòstumament), però el camí ja està marcat: als Vint-i-dos contes publicats el 1957, i després de La plaça del Diamant, el 1962, seguiran El carrer de les Camèlies, Jardí vora el mar i la reelaboració d’Aloma. Només Mirall trencat, l’obra mestra definitiva, serà acabada un cop Rodoreda torni a Barcelona i a Romanyà.

Dels anys a Suïssa, només n’esmenta una plana i mitja en tota la seva obra. A «Semblava de seda», diu:

«El Salève és lleig, pelat a trossos. Però a dalt el paisatge de crestes nevades és lunar. La majestat dels cims soledat de les congestes cel travessat d’àligues ales negres tempestejades de neu i d’huracans. Una muntanya canviant: de vegades lluny, de vegades a tocar desapareguda per la boira. La boira de l’Arve ran de riu, ran de terra. El pont dels desesperats, allà on s’ajunten barrejant aigua clara i aigua terrosa l’Arve i el Rhone».

A Rodoreda no li interessava el temps present, sinó el temps passat. Res no sabem, dels seus passeigs amb Joan Prat pels parcs, plens de flors, i per les grans avingudes de Ginebra. Els podem imaginar, asseguts en qualsevol cafè del barri de Saint-Pierre o passejant per la Perla del Llac, al costat del Jet d’Eau, apagat un dia de vent per no esquitxar els vidres de les cases properes, agafant-se el barret amb una mà i la faldilla amb l’altra, l’abric obert, els cabells solts, corrent amb ell, rient, potser, amb aquell somriure ample i fresc, d’aquelles burgeses ginebrines impertorbables i els seus collarets, que continuen passejant vora el llac. El Léman, aquell llac encantat de Voltaire i Madame de Stäel! O els podem veure, abraçats, estirats al llit, junts després de tantes esperes, mentre del balcó, des de la muntanya de Salève, una llum blanca i fina travessa la cortina i cau sobre el ram de roses que l’Obi ha col·locat al damunt de l’escriptori.

O potser és aquell vespre que han quedat amb l’Eugeni Xammar, per veure amb Obiols un partit de futbol i anar després al seu pis a menjar-se el «pollastre mercerenc», com diu aquell periodista que tant la fa riure. Un sopar amb en Xammar devia comportar inevitablement una discussió segura amb els veïns de l’escala per les riallades que devien sentir-se fins a últimes hores de la nit. Ah, en Xammar! Encara recorda aquella carta que l’Obiols va escriure-li, en resposta a una altra, en la qual l’Eugeni li demanava que li comprés unes sabates:

«No us puc garantir que hagi vist els peus de tots els habitants de Viena, però la impressió que tinc és que les vostres sabates només poden escaure a una gent que tingui uns plans de contacte amb la terra més espaiosos que els que solen tenir els vienesos. Potser les hauria pogut utilitzar per fer passejades pel Danubi —una jo i l’altra la Mercè— però hauria estat una mica arriscat perquè —com a barques— són més aviat exigües. […] És a dir, que us les enviaria per avió. Espero que no caiguin sobre una capital perquè la gent —que és bèstia— es pensaria que ha començat la guerra atòmica. […] Molts records de la Mercè, que està mig boja d’alegria pensant que us veurà aviat. I us adverteixo que, si m’escriviu, us contestaré. Segur».

Ah, sí, aquelles estones amb en Xammar! O amb en Lluís Montanyà, també, un altre exiliat reciclat de traductor en un dels mil organismes de les Nacions Unides, amb qui sempre acabarien recordant aquells dies fugint per les carreteres de Catalunya, atrapats entre un bibliobús i la guerra, camí de l’exili.

Armand Obiols va morir el 1971, a Viena. Quan Rodoreda el visita a l’hospital hi descobreix la dona que ha viscut amb ell, mentre ella l’esperava a Ginebra. Una pòstuma traïció, un darrer abatiment. Des de llavors, va venint a Catalunya, on s’instal·larà definitivament l’any 1975. Durant vuit anys, l’èxit i el reconeixement no entelaran una solitud granítica, a les muntanyes de les Gavarres.

Angelika Maass, zuriquesa, traductora de Rodoreda a l’alemany, va visitar-la un dia al seu refugi de Romanyà, trencant silencis. Li havien quedat pendents uns dubtes en la traducció (magnífica) que estava fent de Mirall trencat. Rodoreda, sola, l’esperava. Maass ho explica a Plançó, la revista de Casa Nostra de Suïssa. La va veure llunyana i esquerpa. Tanmateix, va haver d’improvisar un llit al sofà del saló, on Rodoreda, en bata, i Maass, en camisa de nit, menjant pomes que ella mateixa havia tallat, van veure la tele, una pel·lícula de ciència-ficció amb dinosaures inclosos. Va ser la primera persona que passava una nit a casa de la Rodoreda.

Maass ha resumit què és el que colpeix de l’obra de Rodoreda: «una duresa, plena de fantasia; la inevitabilitat amb la qual passen les coses (i amb la qual l’autora ens les conta); l’objectivitat subjectiva; la facultat de crear mites, el gran poder de lligar el cada dia amb el temps sense temps». Exactament.

Temps sense temps. La clau de volta de l’arc literari rodoredià. Temps que no és temps sinó tan sols imatges i records en combat contra un present en penombra. Mirall trencat.

29 d’abril de 2006

ZINO DAVIDOFF COM A PARADIGMA

Com la Societat de Nacions, Zino Davidoff pertany a un món perdut, a una filosofia de vida que no tornarà, però que ens atrau i sedueix. Al crit de «Fumi menys, però millor», Davidoff, d’origen ucraïnès, es va fer càrrec del negoci de tabac del seu pare a Ginebra i, amb la casa Gérard Père et Fils, van convertir la Roma protestant en la nova meca dels fumadors. Un havà ha d’encendre’s amb un foc curt. La flama s’ha de mantenir un centímetre per sota de l’extrem obert del puro, fent-lo girar fins que la punta està encesa de manera uniforme. Es necessiten fòsfors llargs, de combustió lenta, sense sofre. Només així, practicant correctament l’art d’encendre un havà, podrem realment assaborir-lo. «Gaudir d’un bon cigar és un estil de viure, un savoir-vivre, una filosofia». El llegendari Grand Cru de Davidoff defineix millor que res el pas de l’ascetisme calvinista al luxe desbordant de Ginebra i la importància que una frase, «Swiss made», representa en el món actual. Les millors firmes de rellotgeria i joieria encadenen boutiques i magatzems de luxe en les principals avingudes comercials de la ciutat, la visió de les quals portaria un somriure concupiscent a la cara de Calví, primer, i a la tomba, ipso facto, després.

1 de maig de 2006

Dia del treball. I doncs, a Walderberg, treballem. Més ben dit, refaig power points.

3 de maig de 2006

Segueixo amb el cap a Ginebra.

Tot torna a Calví i a Fasquel, sempre, en la ciutat que té el Léman màgicament flotant als seus peus. El refugi que va oferir als hugonots perseguits per l’edicte de Nantes i la prohibició que implantà de l’ús de joies i ornaments, va obligar aquells artesans a girar els ulls cap a una nova indústria: la rellotgeria. El prestigi que ben ràpidament van assolir fou immens. Aviat, un excés de rellotgers va fer que molts d’ells haguessin d’establir-se a les muntanyes del Jura.

Els rellotges, a Suïssa, parlen francès. Són els Patek Philippe, els Baume & Mercier, Bulgari, Certina, Hublot, Omega, Raymond Weil, Rolex i tants altres. Noms que ho són tot però que podrien no ser res si Nicolas G. Hayek no hagués acudit al rescat, als anys vuitanta, quan la indústria rellotgera es dessagnava, moribunda, rendida davant del tsunami japonès. Hayek, un dels personatges més populars al país, juntament amb Federer i Köbi Kuhn, tenia un pla. Gràcies als seus consells, a l’optimització de recursos i a noves focalitzacions, la rellotgeria suïssa es va salvar. Va néixer el grup Swatch (barreja de «Switzerland» i «watch»), que avui és propietari de les marques Swatch, però també de Breguet, Blancpain, Jaquet Droz, Glashütte, Léon Hatot, Omega, Rado, Longines, Tissot, Calvin Klein, Certina, Mido, Pierre Balmain, Hamilton, Flik Flak i Endura.

És a dir, que mig món funciona segons el temps que marca Herr Hayek.

4 de maig de 2006

Les ciutats franceses de la Confederació tenen un no sé què de déjà-vu: la catedral, les boulangeries i cafès, l’ajuntament. A Ginebra la salva el cosmopolitisme, les grans avingudes, els parcs. I Lausana? I Montreux? I Vevey? Abocades pels segles al llac i a les primeres muntanyes dels Alps que hi treuen el cap. O fora millor dir-n’hi els «Arpes», que és com es coneix els Alps en arpità, la llengua francoprovençal que es parla a Arpitània, que inclou els territoris de la Suïssa romanda, la Savoia, el Franc Comtat i el nord del Delfinat. Una regió cultural (principalment lingüística) en el sector occidental dels Alps i amb una llengua, l’arpità, a punt de morir. Només a la Vall d’Aosta hi ha un cert ús social de la llengua. A Suïssa, set mil escassos habitants encara l’entenen. Una llengua a l’UCI, que desapareix.

5 de maig de 2006

NEUCHÂTEL, LA DARRERA PEÇA

Neuchâtel és un cantó al centre mateix d’Arpitània i, tanmateix, la seva història va lligada a la de Prússia fins ben entrat el segle XIX. Després de passar per Berna i Friburg, la branca borbònica dels Orléans-Longueville aconseguiren el domini de Neuchâtel. El mateix Farel hi va predicar la Reforma, que la ciutat va acollir dòcilment. La fi de la dinastia, el 1707, va portar a una petita baralla diplomàtica successòria al centre d’Europa per aquest petit país de trenta mil habitants: més de vint-i-cinc reis i prínceps van presentar candidatura, i va ser finalment Frederic I de Prússia, el favorit de Berna, l’escollit.

Durant cent cinquanta anys, el rei de Prússia va ser el sobirà de Neuchâtel, excepte en el període 1806-1814, quan Bonaparte l’eleva a principat i el cedeix a un dels seus mariscals, Louis Alexandre Berthier. L’esfondrament napoleònic torna les peces al seu lloc i Neuchâtel a Prússia, tot i que ja resta lligada de facto a la Confederació. El 1857 Frederic Guillem IV renuncia als seus drets.

El llac de Neuchâtel és un dels més encisadors de la Confederació. A les terrasses de l’Hotel Palafitte, a Monruz, dissenyat per Kurt Hofmann, que uns pilars aguanten directament sobre l’aigua, el llac guanya en misteri i ullprèn els sentits, envoltats d’un paisatge fantasmal i boirós. És aquí el lloc perfecte per assabentar-se que, segons es llegeix a Suïssa i l’esclavatge dels negres, més de cent setanta-cinc mil esclaus foren deportats des de l’Àfrica als Estats Units per companyies de tràfic d’esclaus amb participació de capital suís.

Aquesta és la Suïssa que parla en francès i arpità, a Ginebra, al Vaud, a Neuchâtel, al Valais; que lluita també per preservar una identitat davant d’una majoria germànica.

8 de maig de 2006

Tres oxímorons empresarials: cultura d’empresa, ètica empresarial i retenció de talents.

11 de maig de 2006

Dos dies de treball a Budapest. No sé pas si mai hi outsourcirem res, però el Danubi és un riu bellíssim.

13 de maig de 2006

Deia Sagarra que en qualsevol viatge cal visitar sempre els mercats i els cementiris. De mercat, tal com s’entén a Catalunya, no n’hi ha, a Winterthur, tan sols unes paradetes que els dijous ocupen un dels carrers principals del centre. O sigui que ahir em vaig arribar al petit cementiri d’Oberwinterthur, un dels barris residencials. Feia una tarda magnífica que convidava a passejar. A redós de l’església, del segle XII, en un suau pendent, perfectament arrenglades i ordenades, s’hi troben les tombes dels oberwinterthurians. El que més crida l’atenció és que totes tenen una magnífica orientació al sol. Primera línia rigorosa. Com si intentessin aprofitar al màxim, més enllà de la vida, els pocs raigs d’escalfor que arriben per aquests voltants. Sense voler ser massa necrofílic, però vet aquí que l’antiga aspiració de la meva mare, un nínxol amb vistes, és possible per a tota l’eternitat.

14 de maig de 2006

PROUST I EL TIMEMANAGEMENT

«El temps de què disposem cada dia és elàstic, les passions que es desperten en nosaltres el dilaten, les que inspirem el contrauen i el costum l’omple». Marcel Proust va arribar a obsessionar-se pel temps. Però un dia, just en el moment fatídic de sucar una magdalena a la seva tassa de te, assaborir-la i desfer-la a la boca, ho va comprendre tot: havia tirat a terra les muralles del cronos. I el retrobava, vençut.

Els catalans van treballar el 2006, un total de 1.765 hores a l’any, molt més que la majoria dels seus veïns europeus, que, de mitjana, només van dedicar a la seva empresa 1.644 hores anuals. A l’extrem, a Holanda, les hores passades a l’empresa només van ser 1.355. I és que si en els últims cinquanta anys a Espanya la jornada laboral s’ha reduït el dotze per cent, a Holanda ho ha fet el trenta-quatre per cent. Si segueix aquest ritme, a finals del segle XXI a Holanda treballaran un dia a la setmana. Tot el contrari del que passa a Corea del Sud, on s’ha incrementat el temps passat a la feina fins a les 2.392 hores (la llista negra de països que estan per sobre les dues mil hores any inclou, per exemple, Estònia, Letònia, Lituània, Bangladesh, Hong Kong, Malàisia, Singapur, Taiwan, Tailàndia i Mèxic).

O se’ns escapa el temps o se’ns escapa la feina. Perquè la productivitat catalana i espanyola estan per sota de l’holandesa. I és que no és exactament el mateix treballar que estar a l’oficina.

Existeix una European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions (amb un lema suggeridor: «Working longer, living better»), una organització que hauria fet les delícies de Monsieur Proust, que s’ocupa de temes com «Participation at Work», «Population and society», «Social cohesion», «Work life balance» i «Time». D’aquest últim, l’European Foundation no podria ser més clara: «El temps ha estat entre les prioritats de la Fundació des del començament. Després de vint-i-cinc anys d’estudis i recerca en aquesta àrea, podem confirmar la manera d’utilitzar el temps és un fet crític, i pot contribuir a un treball millor, a les igualtats d’oportunitats i a evitar l’exclusió social».

No hi donem més voltes, si ho afirma fins i tot l’European Foundation for the Improvement of Living and Working Conditions, el temps, doncs, importa.

La gestió del temps és avui el gran repte empresarial, molt més seriós que qualsevol intent condemnat al fracàs de reducció de costos o de màrqueting estratègic: segons la llei de Pareto, dediquem el vint per cent del nostre temps a assolir el vuitanta per cent dels resultats; d’acord amb els postulats de Parkinson, «una tasca es dilata fins a ocupar tot el temps disponible previst per a la seva realització»; modernament, les lleis de Murphy sentencien: «Tot suposa més temps del que s’estimava al començament».

Ha arribat l’hora de tirar a les escombraries, sense immutar-se, centenars de cursos de time management. No ho arreglarem mai. L’única cosa que pot ajudar-nos és anar fent les coses tal com les anem fent, el triomf de la vida i de l’adhocmanagement de qui dia passa any empeny. Després d’anys a l’empresa, soc dels que defensen acèrrimament que és absurd planificar o pretendre promoure eficàcia, eficiència, excel·lència o efectivitat. Per què? El temps ja no és l’important. Passat i present es confonen. Urgències i prioritats queden amagades a la màquina del cafè.

És urgent cometre un managementicidi de la gestió del temps. Perquè és inútil. Perquè els treballadors catalans continuaran treballant 1.765 hores l’any —o menys— i s’abstindran, proustianament, d’organitzar-se millor. I seguiran menjant magdalenes sense parar. La diferència és que ara ja no caldrà emmascarar la incompetència parlant d’automotivació, de compromís o d’identificar metes, scopes i goals. Ja no serà necessari mentir-nos a nosaltres mateixos. Anirem a l’empresa, hi passarem el dia sencer enmig de reunions prescindibles i feines inútils, i tornarem a casa tan tranquils, sense despentinar-nos ni patir.

Finalment haurem après que el temps s’escola, lentament, melangiosament, com el degoteig compassat de l’aigua, i podrem deixar d’obrir l’agenda del time management amb la tranquil·litat que dona pensar que ja ho farem un dia d’aquests.

16 de maig de 2006

Res com estar atent a la pantalla de «Salidas» i sentir, amb la veu de la senyoreta que parla igual a tots els aeroports del món, «the flight departing from Madrid to Barcelona…», i les coses ja es veuen d’una altra manera.

17 de maig de 2006

LES SILUETES RETALLADES DE BERNA I LUCERNA

L’antic art de retallar paper amb tisores per fer figures i símbols va aparèixer a la Xina, al voltant del naixement del paper. A través de la ruta de la seda arribaria a Turquia primer i a Europa després. En els monestirs es resava, però a les cel·les i escriptoris es va començar a retallar. Segles després, abaratit el preu del paper, assolia una gran dimensió popular. A Holanda, a Polònia, a Anglaterra. I als països germànics, on va agafar el nom de scherenschnitt.

Penso, en les gelades nits del llac dels Quatre Cantons, enmig d’un silenci que el mont Pilatus vigila amenaçador, tancats en una de les cases que donen al pont del molí, el Spreuerbrücke de Lucerna, i endevino una dona, asseguda al costat del foc, tallant i retallant figures. Puc gairebé sentir el soroll de les tisores sota els porxos del carrer major de Berna, una tarda d’un sol pesant i enganxifós, perquè uns nens hi juguen com si fossin soldats de l’exèrcit dels francs. Un raig de llum m’encega per un moment quan la pagesa del Saane fa girar les manetes de les tisores, amb cura i traça alhora, dibuixant la silueta d’una filera de vaques que avancen cap al cim d’un pujol.

Com un scherenschnitt, Berna i Lucerna són el fruit d’una acuradíssima obra d’art. Durant segles, han anat retallant una història i un paisatge, escapçant infinits fulls de paper en un laberint de figures i ombres. Però amb una simetria perfecta.

Fundades ambdues al segle XII aviat el seu poder les va encimbellar al capdamunt de les primeres ciutats de la Confederació. Berna es convertia en la gran ciutat-estat al nord dels Alps i Lucerna aprofitava el pas del Gotard per consolidar la seva preeminència en la Suïssa central. El protestantisme començà la divisió, en un paral·lelisme sorprenent, de la història de les dues ciutats: Berna va abraçar la Reforma i Lucerna es convertia en el gran bastió del catolicisme suís. Les oligarquies locals van dominar ambdues ciutats entre els segles XVI i XVIII fins que la Revolució Francesa i la invasió napoleònica ho van canviar tot.

La Confederació que reneix després de la mediació de Bonaparte covava la pitjor de les amenaces: el conflicte civil. Un abisme s’obrí al davant del país i la guerra esdevingué inevitable. Els cantons catòlics, encapçalats per Lucerna, es van enfrontar als protestants, liderats per Berna. Va esclatar el Sonderbund, el punt àlgid i més difícil de tot el scherenschnitt entreteixit, allà on els extrems estan més allunyats del centre. Berna guanyà, com havia guanyat sempre tantes batalles, i Lucerna perdé una vegada per totes la capitalitat del país, refugiant-se en el bell santuari melancòlic de la cultura i el virtuós orgull estèril d’una ciutat sense funcionaris estatals.

Els anys han passat i avui les dues grans capitals del país són més a prop que mai. El Museu Klee de Berna, obra de Renzo Piano, no podria ser part de l’entrada al Museu dels Transports de Lucerna, el més visitat de tot el país? El llac dels Quatre Cantons, no sembla arribar a la fossa on els ossos de Berna sobreviuen miserablement davant dels turistes i en unes condicions penoses? No s’entreveuen entre les roses del jardí botànic de Berna, blanques i roges, els geranis del pont de fusta de Lucerna?

Però entre les dues ciutats, encara hi quedarà sempre la història i la vall de l’Emme. I Jeremias Gotthelf i el seu admirat Pestalozzi, l’sbrinz i l’emmental.

Un parell de segles més tard de la propagació del scherenschnitt a Europa, Étienne de Silhouette (originari de Biarritz, al País Basc francès) era nomenat ministre de Finances de França per Lluís XV. La situació econòmica del país era desesperada i Monsieur Silhouette va prendre les mesures necessàries per empitjorar la situació. No va ser fàcil, ja que va caldre establir nombrosos impostos i aprovar desenes de noves reglamentacions, una darrere l’altra. Però quan es treballa a consciència, el fracàs arriba puntual. Va triomfar. Ràpidament es va convertir en l’home més impopular de París. El desastre de la seva gestió i sobretot els successius i inútils esforços per reconduir-la van portar a popularitzar la manera de fer à la Silhouette, a la lleugera. D’aquí va passar a donar nom als contorns i perfils ambigus, vagues i poc definits. L’afició de Monsieur a retallar figures de paper va ser definitiva. Les siluetes aparegueren al món i l’èxit fou esclatant. El rei Jordi III o l’emperadriu Caterina no paraven de retallar els contorns dels seus amics. Goethe, potser influït per les tesis fisonomistes de Lavater, era un acreditat artista d’aquests retrats. Un soroll de fons de tisores ensordia totes les converses de les corts i salons europeus.

A Suïssa també va arribar la nova sensació, que es fonia amb un art ja centenari. I en cap altre lloc del país no han existit unes siluetes més ben treballades i precises, més ben retallades que a Berna i a Lucerna.

18 de maig de 2006

BERNA, L’OS

Ja des de la seva fundació el 1191, Berna va decidir convertir-se en l’Esparta de l’Europa Central. La Respublica Bernensis que s’adhereix a la Confederació (després de Lucerna) el 1353 supera la destrucció de la ciutat pel foc de 1405 i es llança a la conquesta de les terres veïnes. Les urpes de l’os arranquen Thun i el Simme, Interlaken i el Saane, Argòvia i el País de Vaud, a les vores del Léman.

La Reforma és adoptada sense dubtes ni dilacions, amb una fermesa que sentirien de ben a prop els anabaptistes. A mitjans del segle XVI, Berna assoleix un estatus mític en una Europa dominada pels imperis austroespanyol i francès. Ocupa un terç del territori de l’actual Confederació. L’empeny una severa cultura militar i un exèrcit excel·lentment preparat. Les tesis de Maquiavel són el model a seguir, en un país que fins a l’entrada de Napoleó va ser controlat i dominat per unes poques siluetes. El Consell dels Dos-cents regna a discreció en l’oligàrquica Berna.

L’incendi de 1405 reduïa la ciutat a cendres. Els bernesos la van tornar a aixecar més bella i més segura. Els carrers van omplir-se d’arcades i fonts, l’ajuntament va acabar-se el 1416 i la catedral, la més gran del país, el 1527. La torre de defensa de Zytglogge va passar de presó de prostitutes de capellans a torre del rellotge, on des del mateix 1405, quatre minuts abans de cada hora en punt, el gall, els bufons i els ossos dansarins inicien l’espectacle més antic de la ciutat —i fatídic parany de turistes.

Durant gairebé tres segles, els patricis bernesos controlaran amb mà de ferro una ciutat que queda atrapada per l’Aare i per una dictadura aristocràtica. Un calvinisme més feixuc encara que el ginebrí s’escampa per tot arreu. Qualsevol intent de protesta és anorreat. Les revoltes dels pagesos del segle XVII acaben amb els seus líders a la forca. Els intents separatistes del Vaud, aixafats. La llibertat de premsa i pensament, prohibits. Berna no perd cap batalla i al segle XVIII ha vist com s’enfonsava l’imperi dels Àustries mentre la ciutat sortia reforçada de la guerra dels Trenta Anys, encara que no hagués estat un bernès sinó un basilenc, el batlle Johann Rudolf Wettstein, qui representés el país en les negociacions de la pau de Westfàlia, obtenint la independència del país respecte a l’Imperi Sacre Germànic. Aleshores Berna es llança a invertir als mercats de capital del món i, algú en dubtava?, presenta unes finances exitoses i sanejades, que només Prússia pot igualar a tot Europa.

Però els anys del Consell dels Dos-cents acaben amb l’entrada de Napoleó. Conclosa la guerra civil, el Sonderbund va significar per a Berna perdre el Vaud i Argòvia però guanyar la capitalitat del país i el Jura. En una nova ciutat més ampul·losa i tocada d’una certa distància aparegué l’edifici del Parlament, l’Òpera, oficines i ambaixades. El miserable pretext dels que han volgut veure en Berna una ciutat grisa i provinciana.

Perquè la fredor que desperten les pedres de Berna hi és per amagar una història extraordinària de pensament i cultura, art i filosofia. Una ciutat ensopida, la ciutat que és capaç d’acollir els màxims ideòlegs de l’anarquisme històric mundial? Una ciutat grisa, la ciutat dels colors de Klee i Hodler? Uns carrers buits i provincians, les places i les arcades per on Hegel i Einstein passejaren un dia?

Si la gran hora de Zuric arriba durant la Primera Guerra Mundial, Berna va viure la seva finest hour uns anys abans, en el període que va del primer congrés anarquista a la sortida d’Einstein de la ciutat. Uns anys brillants i apassionants. Potser els millors d’un país que s’havia enfrontat en una guerra civil però que s’entestava a intentar seguir entenent-se.

19 de maig de 2006

UN PAÍS D’ANARQUISTES

«El desig de destruir és al mateix temps un desig creador». Bakunin va crear i destruir amb la mateixa facilitat que les tisores tallen i retallen la cartolina del scherenschnitt. Una vida excessiva, de fugues i condemnes a mort, d’intrigues caïnites i filials fraternitats, a la recerca d’un ideal de pau i llibertat. Barreja de proudhonisme i comunisme, Bakunin defensarà que el mal més greu a què cal posar fi no és el capital sinó l’Estat. Si cau l’Estat llavors el capital caurà per si sol. D’aquí ve la necessitat d’abstenir-se per complet de tota política; d’aquí ve l’odi marxista als bells ideals anarquistes. Bakunin viurà alguns dels seus darrers anys a Berna, on morirà un dia d’estiu de 1876, a la ciutat on Hegel, que Bakunin va traduir al rus, exercí com a preceptor dels fills d’una de les famílies burgeses més importants de la ciutat.

James Guillaume, el fidel deixeble de Bakunin, un dels pocs amics i seguidors amb qui no trencarà, va ser un dels líders de la Federació del Jura, una de les més actives del moviment anarquista. Tots van ser expulsats del cinquè congrés internacional de la Haia, el 1872, quan els marxistes van veure amenaçat el seu lideratge i compromeses les seves teories per un corrent de llibertat i somnis. Però l’agitació llibertària a Suïssa, en el darrer terç del segle, continuaria sent important.

Kropotkin, el «príncep anarquista», escriurà el corpus ideològic fonamental del negre i el roig, una societat sense govern estatal i organitzada en cooperatives, en la qual la solidaritat entre els seus ciutadans s’aconsegueix a través de l’educació i la formació integral de l’ésser humà. El viatge que va fer a Europa, a les muntanyes del Jura, li va obrir un món nou. En la seva autobiografia, Memòries d’un revolucionari, diu:

«Les relacions igualitàries que vaig veure en aquelles muntanyes, la independència de pensament i expressió d’aquells treballadors i la seva inesgotable devoció per la causa em van impressionar profundament. Quan me’n vaig anar d’aquell lloc, on només vaig passar-hi una setmana, la meva visió del socialisme estava ben definit. M’havia convertit en anarquista».

També Malatesta visita Berna, que despunta aquells anys com el far de la llibertat del món. La crisi de la indústria rellotgera al Jura converteix a l’anarquisme els moderats col·lectivistes i protosindicalistes de les fàbriques. Però a finals dels vuitanta, el moviment decau. De França i de Suïssa, l’anarquisme es farà fort a Itàlia, Catalunya i Rússia, on esdevindrà molt més violent i conspirador.

20 de maig de 2006

L’ANY PRODIGIÓS D’EINSTEIN

Durant les dues dècades al voltant del 1900, la població de la ciutat de Berna creix més del doble i la de tot el cantó es multiplica per deu. El progrés i la industrialització del país semblen no tenir final. La burgesia de Berna ja no és la dels Dos-cents sinó que són milers les famílies que accedeixen al benestar i a la cultura. La ciutat s’ha expandit ja a l’altra banda del riu, des d’on la imatge de la vella catedral i el seu barri s’assembla a les agulles d’una ferradura cavada pel riu. És en aquest moment que l’oficina de patents de Berna contracta com a expert tècnic de tercera classe un professor especialitzat en matemàtiques i física que s’havia establert a la ciutat, provinent de Zuric. Lloga un petitíssim apartament de dues habitacions i un bany compartit amb el pis dels seus veïns, al número 49 de la Kramgasse, ben bé al centre de la ciutat.

Aviat naixerà el seu segon fill (el misteri que envolta què va passar amb la seva primera filla encara no està resolt), es casarà amb Mileva i allà el visitaran els seus amics de l’Acadèmia Olímpia, amb qui passarà nits senceres discutint i llegint llibres de ciència i filosofia. Amb vint-i-sis anys, guanyant temps al temps passat a l’oficina i qui sap si mentre intenta fer adormir el seu fill Hans Albert en braços, Einstein irromp en el món de la física, literalment des del no-res, publicant quatre articles científics cabdals, cada un dels quals per si sol podria considerar-se un grandiós descobriment científic. L’any prodigiós d’Einstein i l’annus mirabilis de la física. Una manera d’entendre el món començava de nou a Berna amb aquells articles, publicats en tres mesos i mig del 1905, el més significatiu dels quals exposava la teoria de la relativitat.

21 de maig de 2006

ELS COLORS DE PAUL KLEE

En alguns dels scherenschnitt, els que es fan a Rougemont (ja al cantó de Vaud) i al Saane, el cartró negre se substitueix per papers de mil colors. L’obra que en surt són uns retalls de llums i sensacions. S’anomenen découpage.

«El color em posseeix… el color i jo som un. No necessito apoderar-me’n. Ell m’ha pres per sempre, ho sé. Jo soc pintura», va escriure Klee en el seu diari. Nascut i mort a Berna, només tornaria a la seva ciutat, expulsat de l’Acadèmia de Düsseldorf, on ensenyava, després d’haver passat uns anys a la Bauhaus, fugint de la persecució nazi que tot just treia el cap. És el pintor que juga amb els colors i la llum, potser per escapar d’una realitat fosca i absurda que no comprèn i que el subleva. En els darrers anys a Berna, s’assabentarà que els nazis inclouran moltes de les seves pintures a l’exposició d’art degenerat de Munic (disset de les set-centes obres catalogades són seves). Se li diagnostica esclerodèrmia. A Suïssa se’l considerarà un comunista, bolxevic, jueu i alemany. Un intel·lectual d’esquerres que mai no va ser. Ell només volia jugar amb els colors.

És la Berna de la guerra, superpoblada de diplomàtics, agents polítics, espies, periodistes i especuladors. Una espessa xarxa d’espionatge i contraespionatge, d’informadors, intrigues i activitats polítiques i privades. I un govern que vetlla per no alterar el business as usual. Una atmosfera de por bullida, on Fritz Kolbe, secretari consular i membre dels serveis exteriors alemanys, arriscava la seva vida per passar informacions a les potències occidentals mentre les autoritats federals suïsses castigaven amb penes de presó els qui ajudaven els perseguits pel règim nazi refugiant-los a Suïssa. Fins a l’any 2002 no es van rehabilitar totes aquelles persones que van ser condemnades pels tribunals militars suïssos per aquella compassió (tot i que, per a deshonor del país, es va rebutjar de nou l’amnistia per als combatents suïssos enrolats en les files de l’exèrcit de la República i de la democràcia, durant la Guerra Civil espanyola, proscrits encara avui al seu propi país).

Per això a Klee li rebutjaran durant mesos i anys la petició de nacionalització, que només li arribarà, pòstumament, unes setmanes després de la seva mort. Aquesta infàmia l’ha compensat Berna amb el Zentrum Paul Klee, el museu que recull tots els colors de la terra i el cel i que Renzo Piano va dissenyar amb el propòsit de mostrar les tres grans facetes de l’artista: el músic i pedagog, el pintor i poeta, i l’investigador i matemàtic.

22 de maig de 2006

LUCERNA, LA LLUM

Durant segles Lucerna va viure en l’obscuritat i en el misteri, en un perill permanent. Un monestir hi va ser fundat al voltant de l’any 700 però fins a mitjans del segle XII no es considera de manera oficial el naixement del primer nucli urbà. L’escletxa de llum en la ciutat d’ombres va arribar amb l’obertura del pas del Gotard. Lucerna es convertia en un punt crucial en la ruta de trànsit entre Itàlia i Europa. I va aprofitar l’ocasió. La seva incorporació a la Confederació, la primera que es produïa d’una ciutat, va servir per afermar el projecte confederal d’Uri, Schwyz i Unterwalden i probablement va ser decisiu perquè no s’enfonsés. Un fet la marcaria per sempre: la seva fidelitat a Roma. Si Berna és Esparta, Lucerna bé pot considerar-se l’Atenes del país. Sense la mateixa voracitat bernesa, però amb una subtil diplomàcia enverinada, va aconseguir el control de més de catorze províncies. Comença la glòria de la ciutat, el triomf de les vint-i-nou famílies que dirigeixen la ciutat a finals del segle XVIII.

Aleshores es construeixen ponts, esglésies i torres. La ciutat es fortifica en cos i esperit. Resisteix tots els embats protestants i contraataca amb una Contrareforma que l’ha omplert de jesuïtes i crucifixos. Un fil prim, extremament dèbil, la lliga a la resta de la Confederació. Un fil que es trencaria el 1845.

Torno una mica enrere. El 10 d’agost de 1791, les turbes entraven al palau de les Tulleries i aniquilaven la infeliç guàrdia suïssa que vetllava per uns reis que havien abandonat el palau minuts abans, deixant els seus defensors patèticament sols davant la mort. La Revolució Francesa, que havia començat feia força mesos, acabaria en mans d’un personatge sinistre i d’importància capital en la Suïssa moderna. Napoleó Bonaparte aprofità els precs del poble del Vaud, que volien deslliurar-se de l’abraçada de l’os bernès, envaint el país. Només Berna va sortir a combatre. Però els temps no havien passat en va per al vell os bru dels Alps. La desfeta de l’exèrcit suís va afavorir la conquesta napoleònica, ràpida i precisa. El 1798, es proclamava la titella República Helvètica, que convertia en cendres la brasa de la confederació inicial i les tradicions històriques.

Però no van tardar a ressorgir els crits de Guillem Tell arreu i el desig de llibertat d’una pàtria. El mateix Napoleó, avorrit i fastiguejat, es veia obligat, només cinc anys després, a proclamar l’Acta de Mediació, retornant bona part de l’autonomia segrestada. I en acabat, Waterloo alliberava Europa d’un malson per sempre i obria la porta al país a l’esperança de la restauració de l’antiga estructura confederal. No va ser fàcil per a Charles Pictet de Rochemont, ginebrí, arrencar de les grans potències reunides a Viena la integritat i neutralitat de Suïssa. França es resistia a cedir part del cantó de Ginebra. L’amenaça de l’hexàgon fou una amenaça real i perillosíssima, i de fet només gràcies a la ferma posició d’Anglaterra i Àustria es va aconseguir finalment l’èxit. Les fronteres de Suïssa van segellar-se amb cera calenta, i només va quedar per resoldre la qüestió formal de Neuchâtel, encara sota protecció dels reis de Prússia.

Ni l’èxit del congrés de Viena, ni la perpètua neutralitat assolida van evitar que en uns anys totes les tensions esclatessin: protestants i catòlics, habitants de la ciutat i del camp, liberals i conservadors, regeneradors i tradicionalistes, federalistes i unitaris. El gran invent d’un Estat polític comú embarrancà. Les secularitzacions i expropiacions a Thurgau i Sankt Gallen van rebre com a resposta l’obertura d’escoles de la Companyia de Jesús a Schwyz, Friburg i Lucerna. La jugada d’escacs següent, que incloïa la proposta de dissolució de l’orde de sant Ignasi, va ser rebutjada pels cantons catòlics. Amb el pacte federal amenaçat, els cantons van preparar-se per a l’esclat d’una imminent guerra civil.

L’11 de desembre de 1845 naixia el Sonderbund, formada pels cantons de Lucerna, Uri, Schwyz, Unterwalden, Zug, Friburg i el Valais. L’exèrcit es mobilitza. Pocs mesos després, el general Dufour, al capdavant de les tropes federals, destrossava els separats en una guerra civil breu i extremament pràctica: del 4 al 21 de novembre, disset dies d’enfrontaments amb menys de cent morts. Són els últims ciutadans suïssos caiguts en una guerra en el territori del seu país.

La capital s’establia a Berna; els jesuïtes eren expulsats de la nació i la nova Constitució federal centralitzava el poder i implantava el liberalisme econòmic. Un tros de scherenschnitt tallat amb destral que definitivament trencava la simetria entre les dues ciutats.

Les tenebres tornaven a Lucerna. I va ser, precisament llavors, allà, enmig de la foscor, quan va aparèixer, rutilant, la nova llum iridescent del turisme. La ciutat es redescobria i recuperava part de la seva glòria perduda. Quatre nous ponts s’alçaren, i van obrir-se noves avingudes i passejos, el Casino i nous hotels. El pont Hof i prop de quaranta torres i muralles foren enderrocades per obrir la ciutat al món. I el món hi entrà.

Aviat es convertiria en la ciutat de moda. Un viatge a Suïssa sense passar per Lucerna era un viatge perdut. La visita de la reina Victòria en va fer créixer encara més la fama i la llegenda. Una música especial començaria a fondre-s’hi. Les aigües del llac es dissolien, indefenses, sotmeses, en un pentagrama de sons i notes exquisides. Aigua, cel i música.

Només per un instant, la foscor va tornar. Com entendre si no que a la mateixa Lucerna noble i culta, es realitzés a la galeria d’art més prestigiosa de la ciutat, la Fischer, una de les més famoses subhastes «d’art degenerat», amb obres que els nazis havien robat i espoliat arreu? Com perdonar a Othmar Schoeck, un dels grans músics suïssos de tots els temps, nascut a la ciutat, que assistís a l’estrena de la seva òpera Das Schloss Dürande l’any 1943 a Berlín, en el mateix cau de la serp, davant de l’estat major nazi, just quan els primers raids aeris aliats començaven a bombardejar la ciutat?

Però la segona meitat del segle XX va tornar a posar les coses al seu lloc, fins a l’any 1993, quan el kapellbrücke, el pont de la capella, va cremar. El foc pràcticament el va destruir sencer, mentre el fum ennegria la torre i les poques pintures que van salvar-se i les flors dels geranis del pont eren empassades pel Reuss, feliç en veure desaparèixer el seu enemic durant tants segles. El símbol de la ciutat reduït a cendres. Però Lucerna el va reconstruir, talment la llum troba sempre la manera de penetrar en l’obscuritat.

24 de maig de 2006

L’IDIL·LI DE WAGNER

Enlloc més no fou tan feliç. Per fi després de tantes fugides, havia trobat una llar. El dia que Còsima va arribar per quedar-se amb ell per sempre, Villa Triebschen es va convertir en el seu Walhalla. Li agradava passejar, amb la seva levita de pana marró i pantalons de setí daurats i flors de perles, el cos prim, els ulls vivíssims, que tant contrastaven amb uns llavis pàl·lids, gairebé inexistents, la boina de vellut negre tirada enrere, atrapant els cabells blancs que mai li queien sobre el front ample, el somriure, sí, per fi, un somriure suau, com somniant un pensament feliç, acompanyant Còsima per la vora del llac. Ella li explicava que també el seu pare, Franz Liszt, va fugir un dia de París amb la comtessa d’Agoult, tal com després faria amb la princesa Caroline von Wittgenstein, Marie Duplessis —la dama de les camèlies— i Lola Montes. La comtessa, que escrivia llibres amb el pseudònim de Daniel Stern, també ho havia abandonat tot per ell, la casa, la mare, el marit, els fills. La parella va viure a Ginebra i a Itàlia. Les emocions viscudes enmig dels grandiosos paisatges alpins l’ajudarien a compondre Anys de pelegrinatge, una peça amb una profunditat que potser no assoliria mai més. Liszt els visitaria sovint, a la parella de Triebschen. I Nietzsche i el rei Lluís de Baviera, acompanyat del príncep Taxis. I les desenes d’admiradors que esperaven hores, a les barques, prop de casa seva per veure-li ni que fos un instant, fugaçment, el rostre.

A Lucerna va néixer Siegfried, el seu fill. Aquí, un dia blau de desembre, les ones de les aigües s’aturaren, el vent va deixar de bufar, el cel enretirà els núvols de neu i ordenà al sol que lluís, fins el drac del mont Pilatus restà paralitzat. Al vestíbul de Villa Triebschen, a l’escala d’accés al primer pis, les notes de l’idil·li de Siegfried es van sentir per primera vegada. Com un dolç despertar per a Còsima. Fou el regal de Richard Wagner a la seva dona. La peça d’amor més bella mai escrita. Tretze músics portats de Lucerna interpretaren aquest collage de diferents escenes de l’Anell, encara que el seu tema principal estigui relacionat amb el leitmotiv de Tristany i Isolda. Nietzsche, en un dels seus viatges a l’illa dels Benaventurats, a visitar Dionís i Ariadna, que era així com ell anomenava la llar dels Wagner i la parella, ajudà el compositor a concebre aquest pla secret per felicitar Còsima pel seu aniversari, el dia de Nadal.

Anys després, just al davant del jardí de Triebschen, un home alçava una batuta contra la tirania i l’horror, potser en el mateix moment que, a quilòmetres de distància, Winifred Williams Wagner, la nora de Richard, comentava a Hitler, de bracet i a cau d’orella, rient enjogassadament, en un dels concerts de Bayreuth a què el Führer assistia com cada any, que aquella peça de l’Idil·li era coneguda a la família Wagner com la «música de l’escala».

L’agost de 1938, Arturo Toscanini va dirigir el primer concert de gala del festival d’estiu de Lucerna, per a una audiència d’unes mil cinc-centes persones. El concert el va retransmetre l’NBC i el van repetir dos dies més tard al Kunsthaus de la ciutat. Fritz Busch, Bruno Walter i Willem Mengelberg, amb les seves orquestres, van completar el repartiment d’aquesta primera edició.

Hi seria Rakhmàninov, entre ells? Als anys trenta també havia adquirit una casa a Lucerna, just a l’altra vora del llac on hi ha la Villa Wagner. Aquí va escriure la seva Rapsòdia sobre un tema de Paganini i aquí i només aquí va trobar la pau i la tranquil·litat que cercava des que un dia llunyà emprengué l’exili de Rússia.

Per contrarestar la influència nazi dels festivals de Salzburg i Bayreuth va néixer el festival de Lucerna. Només Toscanini podia aixecar aquella batuta contra el feixisme, davant de la Villa Wagner, a qui tant admirava. Només Lucerna podia donar una mica de llum en l’Europa de la fosca nit nazi. Només la música lliure en un país lliure servia per acollir els exiliats del terror, els fugitius de la vergonya, els represaliats de la dictadura.

26 de maig de 2006

En les reunions de direcció sempre hi ha un nombre considerable de gent: els caps i directors, per una banda, que són els que parlen, i els tècnics i professionals que realment coneixen i saben de què va el tema, per l’altra, muts.

27 de maig de 2006

La cap de Recursos Humans, Madame Kleiner, m’ha cridat al seu despatx. M’ha demanat que em pensi bé si volia continuar. Li he contestat que ja tenim parlat amb la meva dona que tota la família es traslladarà a viure a Winterthur a començaments de juliol. He llogat una casa i tenim feta la inscripció per a l’escola dels nens per a tot el curs 2006-2007. Se li ha glaçat el somriure. En acomiadar-nos, la seva mà tremolava lleugerament.

28 de maig de 2006

Reunió de mànagers de tot el món. Es tracta d’impulsar la cultura corporativa de Walderberg. I és que ja se sap que una cultura neix, creix i mor o s’adapta al canvi.

De fet, no és gaire diferent del que representa, com a element de pervivència de la identitat històrica dels països, el valor de la història i la llegenda, i el sentit de la memòria.

Jaume I el Conqueridor, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere III el Cerimoniós van tenir el mateix repte que Bill Gates, Howard Schultz, Sergey Brin i Larry Page, els fundadors de Microsoft, Starbucks i Google: entendre, controlar i compartir l’actiu més important de qualsevol organització, la seva identitat única.

Avui, igual que fa vuit-cents anys, la identitat és la clau de volta d’uns bons resultats a finals d’any. L’ànima intangible de les corporacions és l’única via per permetre definir clarament la identitat d’una companyia (o d’un país), prendre’n el control i mantenir-ne l’èxit durant els anys.

I malgrat tot, què és realment la cultura de les empreses: un mitjà o el fi? Ramon Muntaner ho va tenir sempre clar. Precursor de McLuhan, el que menys importa és la veracitat; el fi justifica els mitjans, tergiversacions, silencis i mentides inclosos: la traïció de Jaume II de Mallorca, o la guerra d’aquest últim contra el seu germà Frederic III de Sicília. Com diu el professor Cingolani, «Muntaner no inventa només allò que no sap, sinó també allò que sap».

Avui a la reunió hem parlat d’industrialització, estandardització i talent. Ves a saber de què anirà d’aquí un parell d’anys, potser de tot el contrari. Per aconseguir mantenir i guanyar quota de mercat, tot s’hi val. Sospito que Ramon Muntaner ho trobaria encertat.

29 de maig de 2006

Avui és el dia. Tots els carrers de Winterthur s’omplen de bosses negres, perfectament lligades, amb un llacet pràctic i amable al capdamunt (amable per als que l’han de recollir). Al costat, piles i piles ben ordenades de papers. No hi ha contenidors, ni baluernes de reciclatges varis, ni bosses de Caprabo reciclades en bosses d’escombraries. Aquí la gent conviu a casa amb les deixalles durant la setmana i cada dijous les baixa. I punt.

31 de maig de 2006

VIDA PRIVADA A LONDRES

Soc a Londres des d’ahir per un seminari de negocis del qual no recordo exactament el nom. És agradabilíssim visitar una ciutat que ja coneixes. I res més millor que una ciutat inacabable per revisitar-la sovint.

En aquest viatge he fet dues grans descobertes: la primera, al barri de South Kensington, als voltants del carrer Old Brompton. Una successió de streets i squares amb edificis de rajola vermella, perfectament conservats, i uns jardins particulars, amb una pau monacal. Vida privada a l’anglesa: prosperitat, pau civil, manca de sentimentalisme, passió per la llibertat, respecte per l’arbre o el banc que havien estat sempre en aquell mateix lloc. L’altre, la zona dels advocats de Londres, a Lincoln’s Inn i el Temple, anant de Covent Garden direcció St. Paul’s. Aquest és el Londres jurídic, solemne, amb edificis imponents i jardins de gespa rasurada. Guaitant per entre els finestrons dels despatxos, s’entreveu el munt de paperassa, les carteres, les lleixes plenes de llibres de dret, la safata amb la tetera… Versió moderna del que Dickens ens va deixar escrit, amb escassa simpatia, sobre el món dels advocats.

Encara es publica, des de l’any 1827, l’Standard. Trobo formidable que en plena era d’internet ensopeguis pels carrers de les grans avingudes londinenques amb unes paradetes, l’ínfima expressió d’un quiosc, amb uns individus dins despatxant el periòdic de la tarda. És la mateixa sorpresa de quan veus aquells porters vestits amb jaqué dels grans hotels (el Claridge, el Brown, el Ritz…) o els pobres infeliços que aguanten un senyal indicant que a la dreta o a l’esquerra hi ha aquesta o aquella botiga. A Londres les coses són com són perquè han de ser així, perquè van ser així algun dia. La història anglesa!

La meva anglofília ve de la lectura, quan tenia quinze anys, del llibre que Maurois va escriure sobre Disraeli. Un conservador biografiant un altre conservador. El pare ens l’ha recomanat sempre i crec que tots els germans l’hem llegit. M’entusiasma el relat dels episodis parlamentaris, les anècdotes amb la reina Victòria, l’aire democràtic que respiren totes les pàgines. Però l’autèntic protagonista polític del segle XIX a Anglaterra és Gladstone. Vaig descobrir-ho ja adult. Més de seixanta anys membre del Parlament, quatre vegades primer ministre, va portar el partit whig al seu punt àlgid —desaparegut Gladstone, va aparèixer el laborisme i els liberals van ser aniquilats—. Avui he aprofitat per comprar-me la biografia de Gladstone, escrita per Roy Jenkins, a la Foyle’s. Recentment, Jenkins en va publicar una de Churchill, potser l’altre gran primer ministre dels últims segles. La veritat és que la democràcia anglesa ha produït grans personatges, incomparables amb cap altre polític, democràtic, europeu.

Demà visitaré el Cabinet of War. Confio que els horaris del seminari siguin tan flexibles com avui.

8 de juny de 2006

L’ESFONDRAMENT

A primera hora del matí rebo una trucada a l’hotel. Em demanen que en cinc minuts em connecti a una multiconferència telefònica. Quan ho faig, sento que en Schultz ja està parlant. És breu: IXI ha comprat Walderberg.

A l’avió de tornada de Londres cap a Zuric recordo el tremolor en l’encaixada de mans de Frau Kleiner fa unes setmanes. En sabia res? Al vespre, quan arribo a Jakobsbrunnen, actualitzo el bloc. Hi incloc aquest comentari:

«Senyores i senyors. Benvinguts a l’espectacle més gran del món. Passin i posin-se còmodes. Titanic 2 o com Walderberg va xocar amb el Cerví i s’enfonsà en les gelades i cristal·lines aigües dels llacs suïssos. Veuran passar executius top llançant-se daltabaix en un intent suïcida de salvació; alts mànagers disfressats de dona o de nens fent-se un lloc als bots salvavides; directius internacionals prenent-se un còctel al saló francès mentre s’esllangueix el vespre al so esmorteït de la música de l’orquestra de cambra (Debussy, en concret) i l’aigua es filtra per sota les portes…».

Pico una mica de gruyère, fullejo unes revistes, apago els llums del menjador, em poso el pijama i em rento les dents. Amb la pasta a la boca, corro a l’ordinador i actualitzo el bloc:

«Per què, Senyor, vas romandre callat?» (Benet XVI).

10 de juny de 2006

Apunto en un paper:

«L’espera és tensa. És la calma que precedeix la tempesta. És la tempesta que precedeix el tsunami. De fet, és el tsunami que precedeix l’aniquilament.

»El pànic havia esclatat. I s’estenia per tota l’empresa.

»Durant una setmana havien viscut com els personatges de Tot esperant Godot. “Res no passa, ningú no ve, ningú no va, és terrible”. Deixats enmig d’un camí intentant salvar-se d’una absència de tot. Cecs i folls, amarrats als comunicats oficials que ens deien que Credit Suisse havia optat per treure Walderberg a borsa, no volien veure, no volíem creure. Igual que Vladimir i Estragó s’aferren a l’arbre on Godot els ha dit que l’esperin. La seva única defensa enfront del món. Hem viscut com uns beneïts enganyats o ens han enganyat com a beneits.

»Absurd. Ells sabien que Godot no vindria i nosaltres hem volgut creure que sí, que la salvació era possible.

»Ens pensàvem que desenvolupàvem el pla A mentre que el que s’estava executant era el B, davant mateix dels nostres nassos. Una història de traïcions i enganys ocasionals, perfectament executada, fredament i netament, de matinades fredes i boires de ferro. Sense pietat. Salvatgement. Com el bon capitalisme del tercer mil·lenni.

»Només ens queda el consol dels versos d’un cantautor xilè: “Si en sang tèbia es mor, no et desesperis perquè jo també plorava”.

»A les deu del matí del dia 10 de juny de 2006, convocats a la sala del despatx de Herr Schultz, ens han llegit el comunicat oficial que avui ha enviat a la premsa Credit Suisse, l’accionista únic de Walderberg: IXI ha comprat l’empresa per una fortuna. Els termes de l’acord s’han sotmès a l’aprovació de les autoritats de la competència als EUA i a la Comunitat Europea. Un cop obtinguts, es formalitzarà l’operació. S’espera que l’1 de gener tot s’hagi consumat.

»Schultz estava radiant. Com si es tractés d’un dinar a l’Adlon o d’una presentació a l’Steering Committee. Amb un gest volgudament despreocupat s’ha arreglat el nus de la corbata (Hermès) i ens ha dit, en primer lloc, que es felicitava pels termes de l’acord. Una transacció molt més favorable a Credit Suisse del que cap analista financer podia haver esperat. El doctor Bormann havia tornat a demostrar que era un geni de les finances mundials.

»Per a ell, lògicament, aquesta compra ho canviava tot. Esperava de nosaltres el màxim suport perquè el procés de transició vers la nova empresa fos ràpid i al més constructiu possible. Ell seguiria al davant del Departament d’Operacions i tindria accés directe al seu col·lega d’IXI. Tractant-se de talents, no calia esperar sinó el màxim interès per part dels francesos en descobrir-nos i aprofitar-nos. Se’ns obria un futur ple d’esperança.

»M’ha semblat que fins i tot en un moment, mentre s’ha aixecat de la taula per consultar els emails, taral·lejava una vella cançó tirolesa.

»Sortíem del despatx quan ens ha cridat que tornéssim a entrar. S’havia oblidat de dir-nos que en el nou escenari ja no tenia cap sentit continuar buscant sinergies entre velles Market Units de la Walderberg (m’he estremit en sentir la paraula “velles”). Per tant, calia entendre “congelats” tots els projectes que teníem entre mans. Ha suggerit que ens agaféssim uns dies de vacances i que ens relaxéssim. Tot aniria bé.

»Sí, aleshores, l’he sentit ben clar. Quan s’ha aixecat, en el camí entre l’ordinador i la taula de reunions, Schultz cantava, feliç.

»D’entrada, ja no cal preocupar-se més de la fase de transparency».

15 de juny de 2006

SAGARRA I LES FUSIONS EMPRESARIALS

És el moment estel·lar del capitalisme. Sabíem que vindries. Passions desbocades, traïcions polièdriques, gelosies inconfessables, rendicions pertorbadores i covardies i heroïcitats inhumanes, en un joc de miralls infinits. La vida espremuda en un instant, sense pes, fràgil i intensa, esgarrapant els seus darrers alens. Un moment irrepetible i únic. L’encarnació del concepte budista de la vacuïtat. La impermanència. La concreció de l’eternitat en un segon que dura per sempre. En poques paraules, el drama del management: les fusions i adquisicions empresarials, l’espectacle total.

Sense crueltat no hi ha festa, deia Nietzsche. I encara afegiria que el valor d’un home es mesura per la quantitat de solitud que és capaç de suportar. Va acabar boig. Però aquesta és la festa a la qual ens inviten les mergers and acquisitions avui. Aquest és el valor que es demana a l’executiu del segle XXI: la quantitat de fusions i adquisicions que és capaç de suportar, sense caure per les muntanyes de la follia.

Queden pocs treballadors al món que no hagin estat algun dia adquirits, venuts o fusionats. El destí truca a les portes de les empreses de tot arreu en forma de notícies fatals que sentiran un matí qualsevol abans d’entrar a la feina, sense temps d’haver fet el primer cafè: han estat comprats o absorbits. Comença un ordre nou, la subversió de les regles establertes, on la iniciativa estarà a les mans del guanyador, que no té res a defensar i tot a guanyar. Arrenca un sentiment nou, el cinisme financer. Wilde va dir que un cínic era aquell que sap el preu de tot i el valor de res. Com els consultors que acudeixen de pressa, i en grup, un cop senten l’olor del cadàver d’alguna empresa a la qual caldrà fer l’extremunció de la due diligence. El dolç somriure de les hienes. Un laberint d’intrigues, de subtils seduccions i de la més descarnada manca d’escrúpols teixeixen un marc fascinant, bellíssim en el seu horror estremidor, rotund en la seva execució implacable. Es diu que en les fusions sempre hi ha guanyadors i perdedors. Cert. Guanya l’empresa compradora i perd l’empresa fusionada. Jo pertanyo a la segona.

Entra en joc El príncep i els seus consells: «si el regne que es conquereix és de la mateixa província i llengua que el del príncep, serà fàcil mantenir-lo; si no, és gairebé impossible». Només cal canviar «llengua i província» per «cultura corporativa». Breu, una fusió és al món del management el que Espanya fa a Catalunya des de 1714.

Només dos autors europeus han tractat aquest tema amb la passió i l’èpica necessària: un és Choderlos de Laclos, que basa en l’ambigüitat moral una obra d’esgrima dialèctica on res no és el que sembla i el mal gairebé regalima de cada frase; l’altre, és Josep Maria de Sagarra.

Cap executiu català no hauria d’enfrontar-se a una fusió sense haver llegit Vida privada. Les bombes d’odi i la buidor moral que desprenen els Lloberola és el marc ideal per entendre la situació extrema que suposa una fusió empresarial. He decidit que passi a ser el meu llibre de capçalera a partir d’ara.

En el management i en la vida privada no hi ha res més barat que la moral. Sagarra va utilitzar com a exemples Frederic, Guillem i Maria Lluïsa Lloberola; en les empreses d’ara són els executius, directius, consultors i auditors de due diligence que, sense pietat i sense perdre un segon a recuperar l’alè, juguen el seu Stratego societari particular en una partida de ruleta russa. L’ètica i els valors es desen al calaix de la tauleta de nit dels Lloberola i entren en joc els instruments fetitxistes de les sales fosques dels sex shops: vares de ferro i fuets de cuir.

És en aquell món d’un alè fètid que el terror, aleshores, esclata. Les empreses adquirides saben que Robespierre era un àngel de la guarda en comparació amb el que els espera: seran evacuades tard o d’hora i a molts dels seus col·laboradors se’ls convidarà a unes dutxes de benvinguda a la nova cultura corporativa (la principal causa de mortaldat laboral al món són les mergers and acquisitions, per sobre d’accidents laborals i atacs de cor per una mirada desaprovadora del CEO). Les escenes de paor se succeeixen. Alguns opten per inscriure’s als cursos sobre «com perdre el pànic a les fusions» que organitzen totes les escoles de negocis; altres es compren llibres, com el de Paul Hirsch, Pack Your Own Parachute: How to Survive Mergers, Takeovers, and Other Corporate Disasters; i la majoria aplica les regles més conegudes: autoavaluar-se; preguntar-se quins riscos està disposat a seguir, i, sobretot, mantenir i posar al dia el network de les amistats professionals.

Personalment, penso seguir una tàctica d’estruç. Estic esgotat, fa mesos que estic arrencant un projecte que ara s’ha extingit de cop. No mouré un dit, em deixaré gronxar, a la deriva, i que el corrent em vagi portant al gran salt. Sé que és inútil, no hi ha paracaigudes que valgui. Hi ha estudis que demostren que, en una fusió, el seixanta per cent dels acomiadaments obeeixen a raons de personalitat contra un altre trenta per cent per falta d’adequació tècnica o professional. Inevitablement seré inclòs en el primer percentatge.

La carnisseria ja deu estar planificada: primer, els nivells top del Comitè de Direcció; després, els quadres intermedis; finalment, la gran massa treballadora. No sempre corre la sang; a vegades, la perversitat dels compradors es manifesta de manera molt més cruel: són les puntades de peu cap amunt, cap avall o laterals (mànagers a qui es desplaça a feines que ningú acabarà sabent per a què serveixen i vagaran com espectres pels despatxos fins a la fi dels temps).

Un festí per als Lloberola, encara que no se sàpiga si són precisament els invitats a l’àpat o part de les postres.

Sagarra diu en el transcurs de la novel·la: «La moral també té una estètica; i les catàstrofes dintre d’aquesta estètica són implacables». L’economista John Maynard Keynes manté: «El capitalisme és l’esparveradora convicció que el pitjor dels homes farà la pitjor de les coses pel bé més gran de tothom». I Donald Trump, simplement constata, mentre mastega xiclet: «Està acomiadat».

Les «megacorporacions» que resulten de cada fusió superen en dimensions l’anterior. Un procés que, per la seva mida, ha deixat enrere qualsevol predicció i fa tremolar el món. Aguantarà?

Amb l’excusa d’aconseguir innovacions tecnològiques, increments de market share o sinergies i economies d’escala, les seves conseqüències reals seran acomiadaments massius («estalvis de recursos humans»), congelació de salaris («reducció de despeses») i l’accentuació de la guerra comercial entre diferents monopolis i països («competència lliure global»). Les velles empreses, Lloberoles tísics i corcats, s’extingiran, devorades pels nous global players, els amos de la jungla, insaciables demèntors que xuclen no només la sang sinó les mateixes ànimes dels destruïts.

Tornant a Nietzsche, va ser ell qui va dir que res era més hipòcrita que l’eliminació de la hipocresia. El setembre de 1994, The Economist obria portada sota el títol de «The trouble with mergers» i una parella de camells copulant. I en canvi, hi ha qui s’entesta a embolcallar les fusions i adquisicions d’un tel de sentimentalisme de cromo, de pompa barroca i insultant, d’una tendresa cloròtica —per fer servir tres expressions de Sagarra mateix.

És hora blava, la d’IXI, la d’enfrontar-nos a la fusió cara a cara, amb «la infinita tristesa de les llàgrimes i de la bestialitat que tots portem a dintre», com si del nostre estómac ens saltés un gripau i del cor un raig de pus, talment en Bobby, l’Emili Borràs, Teodora i Hortènsia van veure aquella nit a La Sevillana l’espectacle del districte V: «De l’escenari venia tuf de suor i de les essències que només s’oloren en els prostíbuls pobres».

20 de juny de 2006

LA TRISTESA DEL MÖNCH

Ens estem fusionant. Paciència. Doncs cap a Interlaken.

Una tristesa infinita envolta el Mönch. Dels seixanta-dos cims dels Alps, no n’hi ha cap altre que produeixi el mateix desconsol i malenconia. Convertit en una comparsa, reduït a l’etern paper de secundari. Ni les llegendes no han estat amables amb el Mönch.

Diuen que l’ogre s’enamorà follament de la bella donzella vestida sempre de blanc. Una obsessió el feia emmalaltir d’amor: la desitjava amb totes les seves forces. Però la donzella no l’escoltava. El lasciu monstre, pervers i enfurismat, s’aixecà dels peus de Grindelwald i decidí fer-la seva. Horroritzada, la dolça verge de la Jungfrau, embolcallada amb el seu tel d’ermini, que somniava amb un Lancelot que la seduís o un sant Jordi que la defensés, només va trobar refugi en un vell i encorbat monjo contra el qual l’ogre no s’atreví a combatre. Enfurismat, va retornar al seu lloc, ferit de mort, jurant venjança contra tots el que s’endinsessin al seu domini. L’Eiger, l’ogre, es va adormir i es va transformar en una horripilant aranya blanca. La donzella de l’etern vel de núvia, decebuda, va fugir també d’aquella fosca figura del Mönch, que restà per sempre més entre els dos enemics, sol i perdut.

Sense mítica no hi ha passat i sense passat és impossible construir-se un futur. El Mönch s’ha enfonsat en la grisor d’una existència opaca i buida, com de vaca suïssa amb mosques, mentre l’Eiger es convertia en el gran teatre de l’alpinisme mundial i la Jungfrau obria les seves vísceres als milers de turistes que la visiten cada dia.

Ni amb la seva altitud la història no s’ha permès un instant de benevolència. L’any 1935, es fixà en 4.099 metres. Però un nou mesurament seixanta anys després el deixava en 4.107 metres. Havia crescut. Equivocat també, el 1997 es feu l’última correcció. Fins avui, quan l’altitud del Mönch s’ha fixat en 4.110 metres, la quarta muntanya més alta dels Alps Bernesos. Ha anat augmentant, el Mönch, i ni aquest fenomen no ha despertat la curiositat de ningú. El cim que, l’any 1857, Porges, els germans Almer i Christian Kaufmann van conquerir per primera vegada, resta adormit, sense esma, a l’ombra de l’Eiger, la seva aranya veïna. És, simplement, la muntanya de cel·lofana, l’invisible i avorrit cim alpí. Com un teatre del barri de Gràcia enfront del Liceu, el divisme ha passat de llarg del Mönch, irresistiblement atret per les passions i els drames que l’Eiger prometia o el glamurós i relaxant Martini amb què l’esfinx de la Jungfrau tempta els seus visitants. Ni un petit llac de muntanya no ha vingut a redimir-lo de tantes dissorts. Almenys, el Wetterhorn i el Schreckhorn, quan es reflecteixen en les blaves aigües del Bachalpsee, assoleixen un moment màgic. Fins i tot el Schilthorn va veure passar Bond, James Bond, en la seva defensa de la reina d’Anglaterra. El Mönch, no. Ell, simplement, hi és. Convidat de pedra, enmig de les grans prima donna dels cims alpins sense que ningú li presti cap atenció.