PRÒLEG

Durant més d’un any i mig vaig viure a la ciutat de Winterthur, al cantó de Zuric, en una caseta que tenia un rierol tocant a la tanca del final del jardí, amb un pont de fusta que el travessava, i un petit estany amb tres nenúfars, i una pomera i un presseguer, i una parra amb els ceps que s’enfilaven orgullosos amb uns circells com de cautxú, i un arbre africà amb unes fulles de pàmpol enormes que regalava una ombra de gust de llimonada fresca i àcida les tardes d’estiu. Cada divendres, després d’anar a buscar els nens a l’escola, enfilàvem la carretera que porta a Sankt Gallen, i ens desviàvem al cap d’uns quilòmetres per pujar fins a una granja de quinze vaques on compràvem la llet i el formatge d’Appenzell. Després de baixar a la cava on guardaven les rodes del seu kässe i de discutir si agafàvem un tros del més tendre o si n’escollíem un de més picant, d’olor de ceba podrida, amb la meva dona ens enfilàvem al turó que quedava al darrere. Era el nostre tresor i un ritual que practicàvem, invariablement, nevés o plogués. Allà, s’hi troben tots els verds de Suïssa, verds de fulla de llorer després de la pluja que s’encomanen de la felicitat i de les ganes de jugar de les flors de baladre que apareixen als marges dels camins, i els paisatges de llet bullida de l’hivern, que taquen d’un gris d’impermeable els somnis adormits d’un país. Una terra inhòspita guanyada pam a pam. Aspra i envejosa, salvatge però vençuda. Calvinista. O més ben dit, zwingliana. Allà vam aprendre de nou a tornar a mirar el cel i les estrelles i a commoure’ns amb el paisatge, a sentir la bellesa dels cims i la llibertat dels prats de sega. A respirar veritats i democràcia, tradició i fraternitat. En teníem prou amb aquelles visites setmanals per imaginar-nos un país que anàvem descobrint des de la nostra condició d’exiliats de primera classe empresarial.

I tanmateix, vam arribar a conèixer la vella Confederació?, què en sabíem, més enllà dels quatre tòpics tronats i de les avorridíssimes postals alpines? Per començar, Suïssa existeix? Perquè aquestes són unes terres que, al llarg de la seva història, no han volgut ser moltes coses. Suïssa no ha volgut ser França ni Itàlia ni Àustria ni Alemanya. I ha combatut ferotgement per allunyar-se dels perills d’assimilacions perverses. Un país fet des de la negació. Una nació que ha tirat endavant per la seva única voluntat de ser —de ser suïssos i prou.

L’extraordinària barreja de guerres, força i pacifisme, d’esperit d’independència i obertura al món i d’aïllament i retorn a les arrels, de serralades èpiques i valls de silencis glaçats, de selva capitalista i cooperativisme d’hort i vinya, de cosmopolitisme plural i de tancades i ràncies tradicions, de rosades vibrants i tebis crepuscles fluorescents, és el que fa de Suïssa un país apassionant. Fins i tot quan s’ha vist arrossegat pel costat fosc, embrutit del sutge que desprèn la covardia i la cobdícia.

L’única resposta que jo vaig saber trobar la vaig ensopegar en el camí que vaig fer amb els Wildheuer, els segadors que a les muntanyes del Säntis pugen amb les seves falçs als prats de dall, per segar el fenc i les herbes salvatges. Vam pujar al matí. Era fosc encara, però l’Appenzell era com un arbre de Nadal d’estiu, immens, radiant, amb totes les granges il·luminades amb llumetes. Grans i petits van començar a vestir-se per a la sega. De tant en tant, passava un grup al davant, xiulant i cantant les cançons de festa. Vam arribar a dalt a les vuit. El cel pur, d’esperit de vi, es reflectia a les aigües blaves del llac de Constança, d’una lluïssor maragda, amb gotes de suc de pinya. Una parella de corbs van passar arran. Les falçs esquinçaven el silenci. En la suor dels homes s’enganxava el verd estripat. Vam dinar pa i un tros de formatge. Vam cantar. I els núvols que s’havien amagat darrere les Churfirsten van voler jugar amb nosaltres a cuit i amagar, desdibuixant el perfil de vidres trencats de la serralada del Toggenburg. A l’horitzó, Constança s’adormia en caure la tarda.

Llibertat i silenci. Al Ticino, a la Suïssa romanda i a Winterthur, la meva estimada ciutat de pèrdues i fracassos. Al país dels Grisons i de la llengua d’una puresa tan nua com les seves muntanyes; a les aigües del color d’escata del Rin i les seves llegendes. Sí, llibertat i silenci. A la ciutat de retalls de Zuric i a la Basilea que avança sense aturar-se, sempre mirant endavant. A Friburg, passejant per ponts de pedra enmig d’una sorollosa batalla de campanars, i a Berna, descansant entre ombres i siluetes que ens espiaven, xiuxiuejant, sota els porxos.

Però mentre iniciàvem la descoberta d’un país, em perdia a mi mateix.

Hi vaig arribar amb un futur professional brillant a l’horitzó i en vaig tornar amb el carnet de l’atur a la butxaca. La decadència i caiguda d’un executiu català d’assegurances consumada de manera absoluta.

El retorn a Barcelona va ser inevitable. No he estat mai cap heroi, ans al contrari. Però la perspectiva de recomençar una nova vida se’m va plantar al davant, seductora, com la Jungfrau a Gaziel. Per què no completar aquelles notes sobre l’Eugeni Xammar que havia pres a correcuita en els arxius de la Societat de Nacions de Ginebra? I d’aquí a fundar una editorial, publicar uns quants llibres invendibles, dirigir el Born Centre Cultural, treballar amb la Muriel Casals i en Jordi Cuixart i tants amics a Òmnium i acabar de diputat al Parlament de Catalunya hi havia un pas. Sempre hi ha un altre final, darrere l’últim final.

Deu anys després d’aquelles peripècies suïsses, reposat i envellit el dietari al calaix, em vaig trobar un dia rellegint aquells fulls esgrogueïts. Aquella temporada a Suïssa, en què es barrejava la vida professional amb visites a cada racó de la Confederació, tot resseguint els catalans que hi van viure, podria interessar a algú?

Però val més no pensar-hi gaire, ves a saber a quina conclusió arribaríem que encara ens obligaria a deixar-ho aquí, a l’inici del pròleg. Per tant, afanyem-nos! Cal apressar-se, la claror i la llum del cel dels Alps, de Hodler i Segantini, s’esvairà d’un moment a l’altre. L’horabaixa, a qualsevol banc de fusta de la Confederació, serà un bon moment per agafar un llibre. Gotthelf, Widmer, Walser o Zorn. Només aleshores serem al final del camí: agafar una peça de xocolata. Ens sorprendrà veure que no té textura, la seva pell brilla i reflecteix una estranya lassitud, de gasa i de seda. En trencar-la sentirem un so sec, llunyà i profund com arribat de l’altra banda del mar de les illes helvètiques. La seva aroma, subtil i vellutada, gairebé ens farà oblidar com es dissol immediatament, embolcallant la llengua i el paladar en una explosió de sabor que porta tota la història d’aquesta terra. El gust, lleugerament cremós, té un deix complex, rotund, amb un dolç record de mel i de civilitat.

I potser just en aquest moment alçarem el cap buscant alguns dels cims majestuosos i només sabrem veure a l’horitzó unes vaques, badoques, espantadisses i una mica somiatruites, que s’ho miraran tot plegat amb un punt d’escepticisme.

Abril del 2018