EL GRAN MISTERI DELS EPÍLEGS

Hi havia moltes maneres de combatre el no-res, i una de prou efectiva va ser deixar de preguntar-me on volia anar. Durant el període de vida errant que va venir després de Gijón, em vaig posar a les mans dels revisors dels trens que agafava. Més tard un portuguès em va explicar que a la resta d’Europa la gent que viatjava com jo, sense bitllet, podia arribar fins a final del trajecte, però que un cop allà li convenia haver llençat la documentació i identificar-se davant de la policia que t’esperava a l’andana amb el nom d’algú real que se sabés segur que no arrossegava cap problema amb la justícia. Aquí, en canvi, només se l’avisava si a l’infractor se li acudia no obeir dòcilment les ordres del revisor i no baixava del tren a la pròxima parada, que era la manera de solucionar el conflicte creat quan et descobrien que viatjaves de franc. Al principi, quan veia el revisor entrant al vagó, sentia que respirava malament per culpa de les pessigolles a l’estómac, i em desagradava observar que els altres passatgers em miraven amb tanta pena que fins i tot no era infreqüent que una ànima càndida em volgués pagar l’import: no sempre la podia convèncer que els diners que pretenia gastar em serien més útils si me’ls lliurava a mi.

Quan encara no tenia prou experiència, em pensava que el repte consistia a arribar fins al final del destí on es dirigia el tren, i que, fos com fos, em calia persuadir el revisor que em resultava imprescindible fer el recorregut complet. Però ben poques vegades vaig aconseguir corrugar la seva duresa amb els drames familiars que m’inventava i, com que només aconseguia que em maltractessin més fins que em feien fora, com si fos una qüestió d’amor propi, aviat vaig adaptar-me a les circumstàncies. Vaig entendre que em valia més creure que m’importava poc on m’obliguessin a baixar, i, a l’andana de cada estació des d’on veia partir el tren que m’hi havia dut, només em calia decidir si disposava de prou paciència per esperar el següent, o si explorava les possibilitats de supervivència que m’oferiria el poble o la ciutat on hagués anat a raure, comprovant sempre que fàcil que era tot i que, amb paciència, no costava gens aconseguir l’imprescindible per a la manutenció.

El tren que vaig agafar per fugir de Gijón es dirigia a Valladolid, però només vaig arribar fins a Palència. El revisor m’havia descobert a les envistes de la ciutat i, a les andanes, no vaig desaprofitar l’oportunitat de colar-me en el que sortia cap a Madrid. Una vegada allà, l’atzar em va dur a Cadis, vaig recórrer Andalusia com si estigués ficat dins d’una inextricable xarxa mental, i vaig sentir que me n’alliberava un cop vaig aconseguir arribar a Alacant, el lloc on vaig estar-me fins que les circumstàncies es van complicar i em van fer anar a Toledo, des d’on vaig partir unes setmanes després cap a Barcelona. És impossible la confecció d’un llistat de tots els llocs que vaig conèixer, però recordo encara la seqüència dels noms dels pobles on els revisors em van obligar a baixar durant el primer trajecte —Pola de Lena, Busdango, El Burgo Ranero, Sahagún i Paredes de Nava—, i sé que vaig trigar una mica més d’una setmana a fer un recorregut que durava una mica menys de cinc hores. També puc dir que arreu hi havia algun espai semblant al Comedor Popular, i, en el cas que no fos així, la misteriosa bondat de les persones, les esglésies i els seus mossens, substituïen amb una complaent eficàcia la seva absència. Dormir i menjar, dutxar-se i canviar-se de roba, no van constituir gairebé mai cap obstacle insuperable, i beure tampoc, sobretot si elegia amb prou perspicàcia davant de qui m’havia de presentar com un indigent i davant de qui em sortia més a compte explicar que havia deixat la feina i els deures familiars per sortir a l’aventura, conèixer món i escriure un llibre. Normalment deia que havia sigut periodista, i això solia impressionar els paisans. Vaig descobrir que si adoptava una actitud humil, i reconeixia la meva pobresa, la llei de l’hospitalitat i la misericòrdia s’eixamplaven i, a més, no em costava gens comprovar que a la majoria de llocs on parava hi havia un parc o una espècie de Sindicat Vell, ja fos en forma de casa ocupada o de fàbrica en ruïnes, on s’hi aplegava gent com jo i on era fàcil emborratxar-se i entretenir el temps fins que algun malentès, o un conflicte desagradable, enterbolia la rutina i m’aconsellava la conveniència de fugir.

No sempre vaig viatjar en tren, sinó que hi va haver vegades que vaig decidir continuar a peu, com si estigués condemnat a fer un sacrifici o una ofrena, o com si fos una prova que havia de superar, tot i que sovint es tractava més aviat d’una reacció provocada per la mescla d’alcohol i una desmenjada voluntat de perill. Però de la mateixa manera que l’alcohol almenys servia per mantenir una efímera raó de viure, el perill s’esvaïa a mesura que m’hi acostava, i aleshores, quan desapareixia, quan la percepció de la seva presència m’abandonava, venia el moment de tocar fons i saber de debò que no hi havia res a perdre, que mai no hi havia hagut res per perdre, i que el perill era jo per als cotxes, motos, camions i furgonetes que passaven a frec del marge de carretera que em quedava per caminar al costat de la cuneta. Botzinaven amb estridència per impedir que gosés fer el pas fatal a l’altra banda de la línia blanca marcada a l’asfalt, perquè no gosés fer el que moltes vegades em vaig dir que faria sense atrevir-m’hi mai, i, de mica en mica, sentir que el soroll de cada vehicle pujava de volum quan em passava pel costat, i que després d’uns segons d’eixordadissa disminuïa quan s’allunyava fins que s’hi encavalcava el següent, em calmava. Llavors només tocava seguir endavant sense deixar de maleir la decisió presa per un rapte d’eufòria destructiva, anar mirant les ampolles, les llaunes de refresc o de cervesa oxidades, les paperines, els bidons buits, els embolcalls de plàstic i els papers florits que destacaven sobre l’herba de la cuneta, ser conscient que era l’únic transeünt de la carretera, no marejar-se amb el fum dels camions, protegir-se del sol que em buscava els ulls o m’atacava per l’esquena, encantar-se amb les torres d’alta tensió que sobresortien d’un bosc, riure amb la silueta d’uns pits pintats de color blanc a l’asfalt, contemplar la dimensió humana del paisatge al fons, les granges, les cases i les activitats al camp, sense saber que segurament els devia agrair que em salvessin del tedi i que entretinguessin les queixes de la gola seca, de les cames pesades i de la calorada al cap. Encara que semblés mentida, però, sempre arribava el moment d’aturar-se en una benzinera, beure aigua i vigilar si algun conductor que hi reposés cometia el descuit que em beneficiaria. Mai vaig poder endur-me res de cap cotxe, tot i que un dia, havent sortit de Sanlúcar de Barrameda fart d’odiar la mançanilla, en una àrea de repòs, vaig trobar un braçalet que de segur que no era de bijuteria i que, insensatament, vaig intercanviar pels serveis d’una de les dues prostitutes que fumaven avorrides al costat d’una rulot.

I si una vegada, en comptes de rondar pels pobles i ciutats, em vaig haver d’emboscar, no va ser per voluntat pròpia, sinó fugint de la ira dels veïns per l’error comès a Tempul. No vaig deixar mai de sorprendre’m de la ingenuïtat de la bona gent, que les persones benestants i sedentàries no em menyspreessin o temessin. Al cap i a la fi, quan jo topava amb algú semblant a mi, de seguida em recordaven que tot era caduc i que tot es marcia inexorablement, que em podien prendre tot el que duia, que la nostra manera de viure podia ser tan freda i implacable com la mort. No entenia que els desconeguts que m’alimentaven no veiessin que jo era el seu contrari i el seu enemic mortal, però el cert és que em vaig trobar amb força gent com la vella de Tempul. Em deixava dormir al paller de la casa dels afores on vivia, m’exigia que compartís els àpats amb ella, que era la manera de combatre la soledat que duia a sobre, únicament la saciava repetir-me que feliç que havia sigut abans d’enviudar, i la confiança va augmentar de tal manera que fins i tot els veïns de la rodalia, quan ens veien al mercat del poble, bromejaven sobre les nostres intencions sentimentals. A la nit, des del paller, veia el llum encès de la seva habitació, i moltes vegades vaig pensar que la vella m’esperava, i no van ser poques les ocasions que vaig estar a punt de prendre’m com una veritat el que imaginava només com una opció prou vàlida per reconstruir la meva vida. Però l’ambient banal i familiar de l’aldea, l’estranyesa de la monotonia de cada dia, i alguna cosa torbadora que va desafiar la rutina i el sentit comú, van fer que sobrevalorés la meva aptesa i que intentés robar-li els diners que cada dijous treia del banc del poble. Em va sorprendre que un cos tan esquelètic posseís tant de vigor i que no pogués arrabassar-li la bossa, però encara em va sorprendre més que la seva veu tan fràgil es transformés en un xiscle continu i eixordador quan, mentre forcejàvem, vaig estirar-li els cabells i em vaig endur el que va resultar ser una perruca.

Durant els dies que vaig vagar pel bosc el temor era que em desorientés i tornés de nou a Tempul. La motxilla amb les mantes havia quedat al paller, no tenia res per menjar, enyorava el vi matador que la vella m’oferia quan em veia trist, i maleïa que s’anés fent de nit perquè sabia que sucumbiria a l’atac de la por. Em repetia que ja no semblava que ningú em perseguís, volia creure que havia d’estar satisfet de la sort que havia tingut, fabulava que aviat trobaria el pagès o el llenyataire que em durien a l’estació de tren més pròxima, però la nit em va caure a sobre amb un vent suau que incrementava encara més la fresca que feia. Aquella primera nit no vaig dormir. El silenci em feia por i qualsevol soroll també, les siluetes dels arbres i les seves ombres es movien encara que em volgués convèncer que no podia ser així, i, quan vaig pretendre buscar consol i em vaig sumir en pensaments d’una profunda tristesa, ni això va ser possible perquè, com que no vaig parar de caminar amunt i avall en la fosca, havia de centrar tota l’atenció a esquivar els entrebancs indefinits que maldaven per fer-me caure. Si m’estava quiet, sucumbia a la certesa que m’atacaria alguna bèstia immunda, però en moure’m m’envaïa la seguretat que m’esperava en el seu amagatall i que jo hi corria a l’encontre.

A pesar que de dia el bosc ja no m’espantava tant, l’endemà encara va ser pitjor. L’ànsia per fugir del laberint que m’havia empresonat m’oprimia, però més enllà de la gana i el cansament, hi havia la ràbia per l’absurd de la situació i, sobretot, m’exasperava el fàstic que em feia haver de continuar caminant enmig d’una vegetació cada cop més frondosa. El curs tranquil i poderós de l’aigua d’un riu m’avorria sobiranament, vaig entendre que el corrent ni murmurava ni sospirava sota les arrels dels arbres sinó que escarnia la meva desgràcia, i, quan el sol va apuntar rere les muntanyes per omplir el riu de llum i els arbres d’ombra, vaig trobar una noia que seia i plorava enmig d’una clariana: s’acabava de barallar amb el seu home i ell se n’havia anat i l’havia deixat sola. Però quan va tornar a buscar-la i em va veure assegut al costat de la seva dona, se’m va llençar a sobre i va començar a clavar-me cops de puny. Em va despertar un pessigolleig a la galta: davant meu hi havia la noia mirant-me i fent-me pessigolles amb la punta d’un vímet. Duia un pot ple de llet de vaca acabada de munyir, però en comptes de beure’n l’hi vaig vessar al damunt i, encara que tentinejant, vaig fugir amb la intenció de deixar ben lluny qualsevol vestigi de vida rural. Al vespre vaig trobar refugi en un convent i l’endemà al matí, després d’assistir a missa, carregat de provisions i amb un sac de dormir molt apedaçat, vaig seguir les indicacions dels monjos i vaig arribar a una estació de tren.

Per molta simpatia que sentís cap als eventuals companys de viatge, a la llarga em fatigaven, i, quan la seva presència es convertia en un malson real i insuportable, volia dir que havia arribat l’hora de separar-nos. Hi havia els que creien a cegues en la puerilitat de la vida errant, els que els agradava l’existència dura i miserable que duien sense sotmetre’s a ningú, dependents només del clima, sense altre objectiu a la vista que pensar que eren germans dels animals innocents, desproveïts de tota possessió i exposats a l’atzar; hi havia els que s’aferraven en exclusiva a l’abandó, com si la secreta proximitat de la mort els hagués penetrat profundament l’ànim, i hi havia els que només obeïen el desig i la necessitat; i hi havia els que semblava que només busquessin la llibertat i la felicitat en els records, en els episodis del seu passat, acovardits d’enfrontar-se amb la pròpia responsabilitat i el rumb irremeiable que duien. Hi havia els que esperaven que el que vindria aviat seria pitjor del que s’imaginaven o preveien, hi havia la gent resignada que un dia s’emborratxava, se sentia iracunda i rebel contra tot i cridaven i renegaven, i hi havia els que es burlaven del present i del futur. N’hi havia d’intel·ligents i de molt necis, de tendres i de grollers, d’hàbils i de maldestres, de valents i de porucs, de sang calenta i de freds com el gel, de tolerables i de servicials i de desconfiats i suspicaços. I hi havia els que es preguntaven què serien la raó i la mesura si no es conegués l’embriaguesa, hi havia els que la pregunta que es formulaven era què seria dels sentits si darrere seu no s’amagués la mort, i hi havia els que sempre acabaven insistint sobre què seria l’amor sense l’eterna enemistat mortal entre sexes.

N’hi havia que se m’unien desesperadament i amb qui havia de viatjar durant un temps com si sentissin una ànsia dolorosa de conjurar la dolça i fluctuant banalitat de la vida i de donar-hi un sentit, i hi havia els que desapareixien tot just trepitjar els carrers del lloc on aterràvem i que tornaven a aparèixer en diverses ocasions, com si l’únic motiu fos tenir l’oportunitat d’explicar les experiències viscudes quan havíem estat separats. De gent com jo en vaig conèixer de moltes classes diferents, de tots els graus i matisos de la pobresa, des de l’heroica, vestida amb un parrac net i decent, fins a la nauseabunda i repulsiva, però a tots, un dia, els assaltava la tristesa o la por, es tancaven en si mateixos i em miraven com si no hi hagués ningú al davant. Llavors no se’ls podia dir res ni fer cap pregunta, ni intentar consolar-los amb una gràcia, només se’ls havia de deixar tranquils i no forçar-los a parlar.

La Mort això no ho va saber fer mai, i mai no em va respectar la meva manera d’estar sol quan la ressaca em vencia. La vaig conèixer un capvespre, a l’estació de Zozueca, mentre esperava el tren. Assegut en un banc, mirava com l’aire a la terra començava a grisejar. Al fons, tallant l’horitzó, onejava la línia d’aridesa dels camps, una línia ingènua, formada per l’enarcament suau de les llomes, una línia que hauria semblat la d’un paisatge dibuixat per la mà tremolosa d’un borratxo que hagués inclòs fins i tot el detall de les cases aïllades i les xemeneies fumejants. Hi havia arbredes que tacaven a trossos la grogor de l’esplanada, torrada pel sol i sota el cel pàl·lid, blanquinós, tèrbol pels vapors de la calor. No se sentia res, cap crit ni cap soroll fendia l’aire, fins que una veu aflautada de dona, rere meu, em va dir que es deia Mort i que em convidava a beure de l’ampolla que duia si, a canvi, li permetia que m’acompanyés. No se sabia si era molt vella o si només ho aparentava i, de tan lletja, esdevenia una cosa terrible i tràgica. Vestia un conglomerat de parracs, calçava xancletes i l’únic que devia apreciar, perquè procurava no perdre-ho, era la llauna amb què demanava almoina i el cistell vell on recollia el que trobava sense importar-li gens la seva utilitat, ja que, quan l’havia omplert, ho llençava sense miraments. A pesar de la seva simpatia, tenia l’aspecte d’una dona malcarada, sobretot a causa de les crostes que li desfiguraven la cara i perquè una de les parpelles inferiors, danyada per alguna malaltia, deixava entreveure l’interior del globus de l’ull, sanguinolent i boirós. Quan bevia, delirava i insultava tothom, i tot sovint es convertia en una molèstia costosa de carregar, però la Mort era tan lletja que durant una temporada em vaig enorgullir d’exhibir-la com a amiga meva arreu on arribéssim. Més enllà que cada mes cobrés una paga de l’Estat, el seu aire de catàstrofe, unit a la perícia per treure’n crèdit, obria la misericòrdia de tothom, i al seu costat vaig viure una indigència prou confortable. La generositat era la seva principal virtut i, alhora, el seu defecte més irresolut, ja que no vaig trobar manera de convèncer-la que no ho fos tant amb els que se’ns unien amb l’únic objectiu d’aprofitar-se de la seva candidesa. De fet, era tan càndida que, a vegades, encara veia possible complir el seu ideal de felicitat, viure sense moure’s en una casa de poques habitacions que tingués moltes finestres cobertes d’unes cortines blanques d’una lleugera transparència, amb uns gerros als racons plens de flors del temps, o amb flors de fulles perennes, per aprendre del repòs inert de les coses minerals.

La Mort, però, se m’apareixia com un miracle que deixava absort perquè, entre nosaltres, el que abundava era la crueltat, els egoismes de tota mena, la floració de l’orgull, la petulància, la malícia i la falsedat, com si tots fóssim uns ambiciosos als quals se’ns havia de disculpar l’audàcia, la inconseqüència i la maniobra deslleial. Encara que tinguéssim un coneixement intuïtiu de la gent, i que sabéssim el que es podia esperar de tothom, era inevitable que es produís una disputa i que acabéssim renyint, ja fos pel que consideràvem una qüestió d’honor, a pesar que pocs minuts després ho deixés de ser, ja fos per una bagatel·la que de mica en mica adquiria un caràcter tan dramàtic que duia a desafiar-nos. Em vaig discutir amb l’Olivares perquè no suportava que tingués la pretensió de ser més elegant i em repetís en qualsevol moment que jo no tenia aire de res. Em vaig barallar amb un extremeny, i vaig trencar una ampolla de vidre per ensenyar-li que estava preparat per fer-li mal, perquè no li volia tolerar que no compartís amb mi la picadura de tabac que obtenia de les burilles que recollia al llarg del dia. I vaig haver d’enfrontar-me a en Reina perquè creia que em complaïa a fer sofrir la Dolly, permetent que tothom begués del meu cartró de vi excepte ella: no sabia que al matí s’havia negat a concedir-me el que li havia demanat i que li havia promès que em venjaria. Vaig apartar-me d’en Camprodon perquè m’irritava que també fos català i em tragués protagonisme. Vaig expulsar del meu voltant en Ledesma perquè s’enorgullia de ser el meu paràsit, una paraula que em va ofendre quan l’Emmanuel em va assegurar que mai no havia conegut ningú que ho fos tant com jo. A Granada, amb l’excusa que m’havia ofès, vaig fer la vida impossible a una parella que cada dia passejava el gos a l’arbreda on m’havia instal·lat. I en un lloc que no recordo com es deia, a l’alba, molt sigil·losament, vaig fugir de la companyia d’un home que no sabia d’on havia aparegut, i que un matí vaig trobar dormint molt a la vora d’on m’havia refugiat jo. Tot i que mai em va proposar que viatgéssim junts, seguia la mateixa ruta que jo com si no vingués amb mi, sempre una mica separat, vestit amb una brusa negra de dona que no es va treure mai, parlant com un il·luminat amb tothom fora de mi, i exhibint contínuament el crucifix de coure que duia penjat al coll.

Com si es busqués que algun poder ens protegís i que els actes baixos que cometíem no ens deformessin el cor, sinó que ens el perfeccionessin, i que del cor conformat en sortissin naturalment intencions, propòsits i determinis per a benefici exclusiu de cadascú, tothom tenia la seva pròpia religiositat o la fe en una superstició particular. Mai no vaig parlar amb els arbres o les pedres com si fossin uns éssers més vius i savis que jo, ni tampoc se’m va ocórrer estar-me hores davant d’una vaca o un cavall enraonant-hi com si hagués trobat els confessors idonis, i si em passava tantes estones jaient sota el sol no era per rebre cap mena d’energia, sinó que es tractava d’una manera gens desagradable de deixar transcórrer el temps. A mi, el que em despertava una mena de consciència superior que m’ho permetia tot, en especial situar-me més enllà de les contingències, era el desig de literatura. El desig de literatura m’insuflava, i si cedia a les passions més baixes, si em deixava endur per la vanitat, les cobejances i les ambicions, si bevia d’amagat les ampolles dels altres, si vaig trair el secret d’un murcià a canvi d’una recompensa nímia tot i saber que el càstig que rebria el meu company de viatge d’aleshores seria exemplar, si tot el que posseïa tothom em feia l’efecte que m’havia de pertànyer, des d’unes sabates més còmodes que les meves fins a un barret de feltre que em concedia una figura que no em desagradava, si volia subjugar tots els que m’envoltaven en nom de la meva saviesa i la meva irresistible atracció personal, si volia la seva adoració i vassallatge, era perquè així m’ho demanava el desig de literatura. Seria fàcil explicar en què consistia, però en realitat no seria la verdadera explicació perquè la verdadera explicació no es pot explicar, perquè dir que els desvaris de l’alcohol desapareixerien amb una cura de desintoxicació al cap i a la fi seria no dir res: era com si ja habités en el futur, ja hagués escrit totes les novel·les que havia d’escriure sobre el meu passat i em trobés convivint amb els personatges de ficció que hauria creat. Era com si fos el fantasma de l’altre Eloi que jo hauria pogut ser, ple de grandesa: al jo fantasma, en canvi, se li notava la falta d’aquella dimensió que negativament evocava i contenia.

M’havia acostumat a viure reclòs a la misèria, conforme amb la idea que havia deixat que fugís el sentit de la literatura, que la pèrdua de la capacitat de forjar els colors lluminosos de les frases estava definitivament unida a la pèrdua de l’equilibri personal i que el preu a pagar per la insensatesa i la mala gestió de la sort era la renúncia a la meva vocació. Tot i així, incomprensiblement, hi havia dies que em despertava com si hagués de viure una jornada festiva i solemne. Veia i sentia el món que m’envoltava com transformat i expectant i ple d’arguments narratius que només havia de recollir: l’exterior coincidia perfectament amb la força del meu interior. No hi havia res que em molestés, i les cases i les botigues, el trànsit i la gent, eren com havien de ser, tan sols com havien de ser, sense l’aspecte buit o irracional i extravagant de costum, com si tot estigués preparat per rebre la meva mirada d’escriptor. Era el retorn a la manera de veure les coses que tenia a l’època que ni se m’acudia la possibilitat de perdre el confort d’una casa, quan cada matí celebrava la gran festa de l’escriptura. Però aleshores, en sentir que renaixia la voluntat d’escriure, em meravellava que el món encara pogués ser tan bell, i em deia que el talent, desesperadament aplanat i decrèpit, esquifit i poruc, creixia de nou i segur d’ell mateix, amb determinació, orgull i sobirania, capaç d’assolir amb bondat i benaurança, amb un treball continuat i sever d’ascesi, prou envergadura per emprendre una gran volada que em salvaria i em duria a la felicitat incorruptible i incomparable, sòbria i vigorosa, que estava convençut de merèixer a canvi d’haver passat tantes penúries. Em deia que el que tocava fer era deixondir-me, fugir de pressa del clot, i posar-me a treballar i a obrar d’una manera adient, amb fermesa i austeritat, però al final de cada dia em semblava que havia estat buscant l’absolut i només havia trobat coses inservibles, o que ja m’havia habituat massa a assaborir l’existència animal, el goig passiu dels sentits i de res més, a la llangor plaent i a la tranquil·litat somnolenta que obtenia els dies que buscar alcohol no era una lluita infructuosa i no sucumbia al malestar de la derrota. La fe i l’esperança en la literatura podien ser requisits previs, però el buf creador, l’alenada vivificadora que posaria dret el talent, que l’aguantaria i el lligaria, el vincle, era el mínim confort necessari i ser senyor del meu temps, però això, al carrer, prou sabia que no existia. De totes maneres, encara que durant aquells anys no llegís ni escrivís res, creure que la literatura podia salvar-me em va proporcionar l’ànim suficient per fer igual que la Mort i veure possible el compliment del meu ideal de felicitat.

No vaig explicar res a ningú dels meus somnis, esperances i transformacions internes, i mai vaig acceptar les propostes de rehabilitació i reinserció que m’aconsellaven seguir els incomptables assistents socials que em van atendre quan acudia a sol·licitar-los ajuda material. De segur que em devia negar per por de sotmetre’m a la rigidesa que intuïa en aquelles cures i que m’estimava més la senzillesa de seguir amb el destí del meu deliri, però també em deia que, ja que havia arribat a tal extrem de deixadesa, havia d’aprofundir-hi molt més, que calia preparar-me encara més per allò a què estava insuperablement preparat des del naixement, que havia de continuar enmig de la mortificació i l’allunyament del món, abstenir-me de les comoditats més indispensables per pensar les obres amb les quals establiria la meva glòria literària, que la delícia, fins i tot l’espiritual, era només un replà de brevíssim descans enmig de la lluita horrenda i implacable d’aquesta vida.

Vaig conèixer l’Atilio Rinaldi el mateix dia de l’arribada a Alacant. Havia comptat que duia de dotze a quinze hores sense beure res i regalimava suor d’angúnia; la sequedat, la bocassa, s’havien apoderat de la gola i la llengua, que s’aferrava al paladar tot ardent de set i de dolor, i, una vegada més, sense comptar-hi però en el fons comptant-hi, de nou vaig ensopegar amb la sort. A part de la vella de Tempul, al llarg del periple havia anat topant amb gent que, sense cap intenció oculta i només per misericòrdia, em rescabalava de la sordidesa viscuda als pavellons de malalts físics i mentals que eren els albergs, del perill de dormir al ras —l’únic bo va ser constatar que els homes de la nit només devien existir a Gijón, ja que, tots els robatoris soferts, provenien d’altra gent com jo perfectament identificables—, de les trifulgues que s’organitzaven quan érem uns quants que compartíem una pineda a qualsevol platja, l’ombra d’un carrer sense sortida, o una nau abandonada i derruïda com si una tempesta l’hagués arrasat. Havia dormit en una cort de porcs en desús, en una cabanya de pescadors, en unes quantes rectories, al casalot sense mobles —literalment sense mobles— d’un vell que es declarava morfinòman, i, sense avergonyir-se de l’evidència de les mentides, afirmava posseir el títol de marquès i disposar d’un servei de tres minyones. Vaig dormir a les golfes gèlides i sense electricitat d’un pintor, il·luminades només per la llum que entrava pel celobert, al pis d’algú tan pobre com jo i que al cap de ben poc vaig deixar perquè, com que no permetia que em busqués la vida, ens avorríem mortalment. Vaig dormir a la rulot del vigilant d’un càmping tancat per vacances, rere la barra d’un bar i enmig de les rodes de recanvi d’un taller de motos, i vaig estar-me força temps al xalet de dues germanes extraordinàriament intransigents entre elles —cada una desaprovava per sistema l’opinió de l’altra—, i que només em volien per decantar la balança cap a un dels costats. A la majoria de llocs on vaig estar hi traspuava l’escassetat i l’aroma de la misèria, la falta de fortuna de qualsevol tipus, el desendreç i la brutícia, com si la pobresa fos una d’aquelles coses que passen i que no s’hi ha de concedir gaire importància. I bona part de la causa de la generositat rebuda s’havia de buscar en el fet que la gent veia en mi la catàstrofe que ja germinava dins seu, com si retraient-me la meva condició es diguessin a ells mateixos el que no gosaven recriminar-se, com si els consells que em donaven per refer-me fossin les solucions que no s’atrevien a aplicar-se ells mateixos. És per això que l’Atilio Rinaldi em va sorprendre tan gratament: no em va voler salvar de res amb cap paraula alliçonadora i, al seu apartament, una habitació més aviat petita, dividida en dos per una cortina, rere la qual hi havia el quarto de bany, un penja-robes i un armari —a l’altre compartiment hi havia un sofà llit, una taula al costat del balcó, una prestatgeria amb llibres i dues cadires—, tot era nou i molt net. De fet, l’únic que desentonava en aquell apartament érem nosaltres dos.

L’Atilio Rinaldi estava assegut a la terrassa d’un dels primers bars que vaig abordar demanant alguna moneda en nom de Déu, i, quan em vaig aturar a la seva taula, en comptes de butxaquejar, em va convidar a asseure-m’hi. Era una mena de prodigalitat no del tot infreqüent entre un tipus de borratxo que havia convertit la gran rutina de beure en l’avantsala de la peresa, la ira i la susceptibilitat, o en un soliloqui absort en què, més enllà dels problemes i les preocupacions que tingués, considerava que la seva vida era fascinant, graciosos els seus acudits, i variat i esplèndid el color i el disseny de les seves digressions. Havia topat amb el pare de família que s’estimava més parlar amb mi, mentre m’obligava a beure al mateix ritme que ell, que no pas acudir al dinar on l’esperaven, com si comparèixer-hi li representés la salvació tan temuda, i havia acompanyat durant hores un matrimoni gran que celebrava que la filla que vivia amb ells hagués marxat de viatge uns dies perquè així podien recobrar el goig de l’extravagància i oblidar l’angúnia i la lletjor de la vida. O havia compartit copes amb un comercial cansat, melancòlic i trist que vivia en un estat d’assossec abatut lluny del dolor, l’estupefacció i el malestar gràcies al whisky, o amb una funcionària que deia, havent plegat de la feina, que ja no hi havia cap lloc on mantenir-se serena, i que assegurava que, quan es tenien problemes, el que s’havia de fer era amagar-los com més temps millor. En una romeria, m’havia ajuntat amb un matrimoni de mitjana edat que s’avorria molt i que tota l’estona es va discutir de manera crispada i convulsa, donant voltes a l’entorn d’una qüestió minúscula —a ella no li agrada el nom d’ell— en un cercle viciós i opressiu que va finalitzar després que s’agredissin a cops de puny i de prometre’s que se separaven aquell mateix dia. Vaig compartir taula amb uns camperols molt rústics que escampaven uns rumors despietats sobre els propietaris de les terres que treballaven mentre miràvem un partit de futbol a la tele, i em vaig asseure al costat d’un obrer peruà que no va cessar d’assegurar-me que el subdesenvolupament era un estat d’ànim i que bevia per combatre l’atrocitat del desengany, el pesar, l’ànsia de fugir sense poder fer-ho, la repugnància impotent i la submissió als amos. Vaig escoltar com el client d’un bar em confessava que havia apallissat la seva dona perquè feia massa soroll a la cuina i no li deixava dormir la ressaca, i vaig seguir durant uns dies els passos d’un advocat que trobava la vida massa simple i que deia que per resistir-la se l’havia de complicar coneixent la força que provoca a l’home terror de si mateix. Vaig beure en companyia de molts desconeguts que em cansaven i avorrien de seguida, però amb l’Atilio Rinaldi el rumb de la conversa aviat es va endinsar en una zona infreqüent. Al cap de ben poc de seure amb ell ja m’havia fet saber que era un poeta.

L’Atilio Rinaldi havia nascut a l’Argentina, vivia a Espanya des de feia més de cinquanta anys, havia treballat en el món editorial, havia traduït molta literatura italiana, i aleshores, a Alacant, el lloc on s’estava des de mesos enrere, sense que mai en precisés els motius, únicament esperava la mort. No havia perseguit mai la felicitat i el triomf, i sabia que viure no era exactament igual que imaginar-se viure. Em va dir que sempre havia cregut que li seria indiferent ser jove o ser vell, però que llavors s’havia adonat que s’equivocava, que entre una edat i una altra hi havia una diferència substancial, les xacres del cos i el mal que se’l cruspia per dins. Parlava com si ja no hi fos, i no li sabia gens de greu afirmar que la impressió que s’havia endut de la vida era de grisor. Com que la infantesa li havia semblat poca cosa, no podia enyorar-la, i tampoc la joventut, força mediocre. Mai no va estar temptat per la possibilitat de l’aventura, i, sense gaire èxit, havia volgut treballar el menys possible. En contra de la seva voluntat, per culpa d’unes circumstàncies sovint relacionades amb el vici de l’alcohol, havia hagut d’anar d’una banda a l’altra, duent de normal una vida pobra i carrinclona, guanyant pocs diners i gastant més del compte. Encara que jurava que no havia estimat mai i que no havia permès que ningú s’il·lusionés amb ell, les dones eren un tema recurrent en els seus monòlegs, i no hi havia dia que no repetís que les dones només buscaven tres coses, arruïnar-nos, destruir-nos i enterrar-nos per mostrar-se tristes i devastades i, amb el front i els llavis arrugats, odiar de tot cor les altres dones que encara conservaven els marits vius. Afirmava amb orgull que tenia la seguretat que no hi havia arreu del món cap dona que el pogués trobar a faltar, que ningú li exigiria el reconeixement de cap paternitat, i que no hi hauria ni un sol parent, pròxim o llunyà, que reclamés les seves despulles. Semblava que els únics reptes que tenia eren fumar i beure més que el dia anterior, i recitar els poemes que havia escrit al llarg dels anys i que guardava inèdits en una carpeta vermella. No desdenyava, tampoc, citar versos d’altres poetes —cada nit, abans d’adormir-se, reconstruïa de memòria algun dels poemes apresos de petit—, i, quan els bars ja havien tancat i li vaig agrair que m’acollís a casa seva, em va dir que, segons un poeta francès, l’amistat prestava una brillantor discreta a la tosca tela grisa de la vida.

Sense que ell m’ho proposés, i sense jo demanar-l’hi, vaig estar-me una bona temporada a l’apartament de l’Atilio Rinaldi. Un dia vaig allargar la mà i, sense mirar, vaig encertar el cendrer amb el cigarret; de sobte, al quarto de bany ja no palpava a les fosques el tros de paret desconeguda on hi havia l’interruptor; i les veus i les remors a l’escala, el ronc de l’ascensor, ja eren sorolls familiars que no m’insinuaven que duia una vida furtiva sinó que vivia en el lloc més semblant a una llar d’ençà que havia fugit de Girona. Dormia a terra, als peus del sofà llit de l’Atilio Rinaldi, sobre el feix de mantes que servien de matalàs, menjava i m’emborratxava a compte seu —mai sol, sempre amb ell—, sense que mai es queixés per haver-me de convidar, i semblava que la meva única obligació fos escoltar-li les diatribes contra les dones, els monòlegs sobre la futilitat de la vida, i els poemes escrits per ell que s’encapritxava a recitar als bars o mentre caminàvem, a qualsevol hora, ben entrada la nit o de bon matí, quan la meva capacitat d’atenció era nul·la o quan encara estava ajagut a terra amb un mal de cap molt persistent. Al cap d’un temps més aviat breu ja se’m feia enutjós que repetís uns poemes que, segons ell, no havia volgut publicar mai perquè desconfiava dels lectors i perquè el satisfeia prou saber que els havia escrit, però les seves disquisicions sobre l’enigma de la poesia, la metàfora, la música de les paraules en la traducció, em compensaven de sobres haver d’avorrir-me tant. D’altra banda, m’agradava que em tractés com un col·lega literari, la seguretat que tenia que les meves novel·les devien ser molt bones —me n’havia inventat unes quantes—, que donés per descomptat que les meves lectures eren tan vastes com les seves, i que conegués tan bé com ell que l’art de narrar, com la vida, es reduïa només a tres històries, la de l’home iracund que vol una cosa que sap que no aconseguirà mai, la de les meravelles i els perills de l’aventura mentre es posterga el retorn a casa, i la de l’home de geni que es creu un déu i que al final descobreix que només era un home i que el seu déu l’ha abandonat. I com que no li havia amagat res sobre els condicionants de la fuga de Girona, l’estada a Gijón i els avatars viscuts durant la vida errant dels últims temps, també m’afalagava que volgués conèixer detalls de les peripècies viscudes en la indigència per saber a quina categoria pertanyia la meva història.

El canvi de la rutina invariable que dúiem es va produir la nit que, en comptes de pagar com sempre el que havíem begut, l’Atilio Rinaldi va dir al cambrer que no calia que ho apuntés perquè no pensava tornar-hi mai més. Però com que ho va anunciar amb un somriure radiant, ningú s’ho va creure, i tothom va acomiadar-lo amb l’afabilitat de sempre. L’endemà va estar-se el dia sencer ajagut al sofà llit, contemplant amb desgana les parets i el sostre, sense fer res, ni dormitar, sense permetre que em mogués del seu costat, exigint-me que li llegís uns quants poemes de la carpeta vermella cada vegada que se m’acudia dir que sortia al carrer. Tampoc no va voler que avisés cap metge quan es queixava del mal que li feia l’estómac, ni em va donar diners quan n’hi reclamava per comprar tabac i alcohol, alguna cosa per menjar. Una vegada que semblava que s’havia adormit profundament, vaig acostar-me a poc a poc fins a la porta, però la clau no era al pany, cosa que el va fer riure i estossegar molt mentre em deia que, com que havia temut que reaccionés d’aquella manera, l’havia amagat en un lloc segur. Vaig suportar els tres dies i les tres nits que vaig passar tancat a l’apartament gràcies a l’esperança del que podria esdevenir l’endemà, vigilant que els nervis no em traïssin, sentint fins i tot una lleugera sensació de cordialitat cap a l’Atilio Rinaldi, com si així el pogués ajudar a curar-se, o a desembogir-se, per prosseguir a continuació el que havíem fet fins aleshores, com si aquell parèntesi no s’hagués produït mai. Al quart dia, quan va emetre un so horrible i breu i va morir, del tot desproveït de resistència, vaig comprovar que si s’havia negat a donar-me diners no es devia a un capritx per contrariar-me, sinó perquè ni a les butxaques dels pantalons, ni a la cartera, enlloc de l’apartament, no hi havia ni una sola moneda. Vaig trobar la clau sota el seu cos, i la llibreta d’estalvis, que feia dies que havia localitzat traient el cap entre dos llibres, una vegada actualitzada al caixer em va donar un saldo inferior als tres euros. Sense dir res a ningú de la mort de l’Atilio Rinaldi, vaig recórrer els bars que habitualment freqüentàvem, simulant que ens buscàvem sense trobar-nos, i vaig aconseguir que em fiessin arreu, fins i tot en el que ens havíem endeutat l’última nit. Mentiria si digués que quan vaig dormir a l’apartament, amb el seu cos estirat al sofà llit, no em vaig neguitejar una mica, però, després de tantes nits de vetlla i dels excessos comesos durant la jornada, necessitava descansar molt. L’endemà vaig posar les coses de l’Atilio Rinaldi que més em podrien convenir dins d’una maleta i, sense haver notificat a ningú la seva mort, vaig fugir d’Alacant. Vaig viure a Toledo una temporada breu, suportant incomoditats intolerables, molt cansat, com si em dugués a mi mateix a collibè —quan topava amb la meva imatge reflectida als aparadors, invariablement em deia quin pobre home que era—, i, el dia que vaig aprofitar el descuit d’uns turistes japonesos, vaig comprar un bitllet fins a Barcelona. Encara que fos desesperada, era l’única esperança que tenia.

Amb les primeres monedes que vaig aconseguir, venent els últims llibres que em quedaven de l’Atilio Rinaldi a una llibreria de segona mà que jo havia freqüentat força, vaig voler trucar a l’Olga, no tant per demanar-li ajuda com per vantar-me, sense vantar-me, d’haver sigut capaç de tornar al lloc d’on havia sortit uns sis anys enrere. Però de la mateixa manera que sí que recordava els telèfons de la Sílvia i l’Agustí, el de l’Olga se m’havia esborrat de la memòria i, atònit, l’alegria acumulada durant el viatge es va anar esvaint fins que no en va sobreviure ni un so bri. De sobte, la realitat es va declarar invencible, i dia rere dia es va entossudir a demostrar-me que, per més que caminés com un obsés atordit pel centre de Barcelona, amb l’esperança que algú em reconegués i em salvés, encara que posseís una fe perfecta, una fe segura, i em repetís com una lletania unes paraules que eren un aliment perenne de la meva confiança en la sort, no hi va haver enlloc l’ànima caritativa que em concedís la summa delícia d’una abraçada.

Un dia, no sé com, Barcelona s’havia convertit en un lloc que només vaig saber que era Granollers quan ho vaig preguntar, però de seguida jeia en una platja, i tot seguit corria per una muntanya que no era cap muntanya perquè, encara que hi havia arbres, es tractava d’un parc. I així vaig anar, aferrat a la maleta de l’Atilio Rinaldi, fins que un dia vaig sentir una mucositat nauseabunda a la gola, gotes de suor al front i una debilitat a tot el cos com si estigués a punt de perdre el coneixement. Em vaig passar molt de temps immòbil al banc del parc que havia fet meu, contínuament endormiscat, en una mena de son febril que em concedia una mica de consol, amb una sensació plena de soledat i amb un estat de temor molt estrany, que a poc a poc em privava de qualsevol sentit de la realitat. No tenia gana ni fred, i tampoc estava assedegat, sense que recordés mai què estava fent allà, tot i que també hi havia alguns moments de lucidesa, i aleshores volia resumir què havia sigut de la meva vida fins llavors, com si em volgués reconfortar mirant per última vegada la cara que havia dut el meu nom: mai no havia tingut tanta consciència de la tristesa i l’amargor de morir, i patir el procés de separació de la meva personalitat em duia sense creure-m’ho a la conversió religiosa, a una altra mena de desig de literatura, i només podia pensar que quan el meu temps s’hagués acabat es compliria la miraculosa fusió del cos en algun lloc del més enllà.

Dels primers dies al centre de rehabilitació del Pla de l’Estany, el lloc on em va ingressar la meva tia, no recordo res, excepte que vaig tenir la sensació contínua que el front era llis perquè el cervell havia eliminat l’exercici de qualsevol esforç, com si el pensament hagués decidit que el seu deure no fos manifestar-se: semblava que s’hagués aïllat de mi i un present molt tranquil, tan tranquil com si no existís, ofusqués el passat.

Després, quan vaig començar a ser conscient que, potser a pesar meu, m’estava refent del que havia viscut fins aleshores, els cuidadors no paraven de preguntar-me si em portaria bé quan tornés a la vida real. Era una pregunta que jo responia de la manera que ells volien sentir —i tant que sí que faria bondat—, però en el fons m’inquietava haver de saber una cosa que només podia saber en el moment que ho fes de debò. M’esforçava per assimilar com a certa la resposta que els donava, encara que notés que hi havia alguna cosa prohibida que es movia dins meu. Als cuidadors, evidentment, els deia que apreciava la felicitat, l’ànim i el benestar físic, la lucidesa, però no gosava anunciar-los que potser no volia ni una cosa ni l’altra. En cap moment vaig dir que fossin unes virtuts que m’agradessin, tot i que tampoc vaig cometre l’error d’insinuar que no poguessin agradar-me. Sigui com sigui, l’únic constatable d’aquell període era que m’entristia haver d’explicar tantes vegades i a tanta gent diversa —als curiosos i als psicòlegs— les peripècies viscudes els últims temps i, quan em quedava per fi sol a l’habitació, i feia l’intent d’esbrinar per què em sabia tan de greu referir els episodis i les anècdotes més rellevants o escabrosos, concloïa fàcilment que no es devia a la irrupció de la vergonya, sinó que només era que trobava a faltar la gent amb qui havia compartit la immundícia de viure de la manera que vivíem, tota la gent, fins i tot els que m’hauria estimat més no haver conegut: vaig entendre quanta raó tenia qui recomana que no s’expliqui res a ningú perquè, si es cau en la temptació, de seguida se sent nostàlgia de tothom.

D’aquells dies d’espera el que més em sorprenia era la meva tia i, com que no sabia entendre els motius de la seva conducta amable i conciliadora, intentava entendre’m a mi mateix. Les conclusions que treia no deixaven de ser mesquines i pròpies d’algú desagraït, però se’m va fer ben clar que no m’havia de fiar d’un enemic de temps enrere encara que m’enviés mostres d’amistat i sol·licités convertir-se en un còmplice de les meves cuites. No em veia amb cor de preveure res de bo si acceptava instal·lar-me a Sant Feliu a casa seva, tal com repetia des del principi i anava insistint més i més a mesura que s’acostava el dia que tothom havia decidit que jo ja estaria curat i a punt de reprendre la vida normal: no tenia cap motiu per creure que aleshores no sorgissin els retrets que fins aquell moment havia mantingut en silenci, probablement en contra de la seva voluntat i obligada per les normes terapèutiques que devien regir en el centre de rehabilitació. Un dels cuidadors que em visitaven deia tot sovint que la llibertat completa era poder fer el que es volia a condició de fer alguna altra cosa que agradava menys, però no entrava dins dels meus càlculs sotmetre’m a les exigències i la vigilància feroç de la tia. A pesar que havia de reconèixer que si havia rebut la cura de desintoxicació i el suport psicològic indispensable era gràcies a ella, a pesar que s’havia ocupat de mi amb la mateixa eficàcia i el mateix rigor que quan els pares van patir l’accident de cotxe —i que, per tant, m’havia tornat a salvar—, no vaig creure convenient desdenyar-la com a enemic i permetre-li que vagués al meu voltant segons el seu arbitri. Encara que ingressat en aquell lloc, en una situació plàcidament anòmala, de mica en mica m’anés sentint molt fort, no vaig considerar que la solució més sana i adequada —i la més estimulant per situar el futur dins l’engranatge del meu pensament— fos suportar la convivència amb la tia a casa seva, a Sant Feliu: no tenia cap dubte que els seus dictats m’aniquilarien com una malaltia molt greu.

Vaig trigar a oposar-me de forma frontal als plans que no cessava d’anunciar-me amb cara de felicitat maternal, però la meva reticència a acceptar com a vàlids els preparatius que em deia que posava en marxa per a la comoditat de la meva convalescència —i l’ús d’aquesta paraula ja era un indicador prou nítid de com es desenrotllaria l’estada a Sant Feliu—, va servir per adonar-me d’un fet positiu: la força de la meva negativa a instal·lar-me amb ella venia a assegurar-me, al final, que sí que era veritat el que havia anat repetint sense convicció als cuidadors, que de cop i volta posseïa la certesa, fins i tot l’eufòria, que no mentia si em declarava partidari de la felicitat i el benestar i, com que coneixia que fràgils que eren tant l’una com l’altre, havia d’estar molt alerta per tractar-los d’una manera satisfactòria. Vaig intentar raonar-li amb justesa i calma els motius pels quals preferia no acompanyar-la a Sant Feliu, però moltes vegades es diuen coses seguint el so de les paraules com si aquestes s’associessin casualment, i no és fins després que es mira si el que s’ha dit valia l’alè que s’ha consumit: la tia va ofendre’s i va marxar cridant que la dolenteria no es cura, sense tolerar que li aclarís les diferències que hi havia entre els dies de vida i els dies de mort, sense que volgués sentir les explicacions sobre per què les lleis de la vida no coincidien mai amb les lleis de la mort.

No vaig anar a viure a Sant Feliu, doncs, però tampoc al pis tutelat que el centre m’aconsellava com a solució d’emergència d’acord amb les noves circumstàncies. Al cap d’uns quants intents, vaig aconseguir parlar amb la tia, a la recerca del perdó i d’una ajuda econòmica que em permetés sobreviure de manera independent, però a pesar de prometre-li tot el que sabia que li agradaria que li prometés, no vaig ser capaç de convèncer-la: només hi havia una fórmula per reconduir la situació, i aquesta era justament la que no estava disposat a acceptar.

Un cop més, vaig tenir la sort que l’Agustí no desoís el meu crit d’auxili, tot i que des del principi em va imposar unes normes molt fèrries de conducta, interpretant de manera extrema els consells dels metges que s’havien ocupat del meu cas i que, en resum, es concretaven en l’avís següent, que si se m’acudia trair la confiança que em concedia me n’anava de dret al fons de l’estany. Havia previst que visqués en un dels pisos que tenia a la zona peatonal de Banyoles, en un que estava en venda des de temps enrere sense que ningú el comprés perquè el soroll que hi arribava des de tots els cantons el feia inhabitable, però quan els responsables del centre, i jo mateix, vam assenyalar-li que el que em convenia més era el silenci, es va avenir a instal·lar-me a les golfes de casa seva, amb la intenció que disfrutés de la vista sobre l’estany mentre seia a la taula de despatx que hi va col·locar expressament perquè escrivís tot el que no havia escrit fins aleshores: encara que tanta esperança pogués semblar una broma de mal gust, no va deixar de commoure’m que cregués fanàticament en les meves aptituds.

L’Agustí ja no tenia la nòvia a la qual vaig dedicar la meva novel·la l’última vegada que ens havíem vist perquè havia assumit que no era el seu tipus de dona. Havia fet cas dels consells de la flequera, del farmacèutic jubilat i de la llibretera i havia regalat el cadell de cocker en adonar-se, en efecte, que els gossos valoraven sobretot el que ell menyspreava més, la rutina d’un horari. I, des del primer sopar que vam compartir, vaig constatar que posseïa una virtut que lligava poc amb el seu caràcter dissolut: desconeixia que pogués ser discret i cautelós, i em va sorprendre que no furgués gens en les peripècies del meu passat recent. Tan sols volia que recuperés els ànims, la vitalitat i que escrivís i, quan l’endemà em va venir a despertar amb el gos, vaig entendre que no podia trair la perfecció de tanta sort. També vaig entendre per què va ser Argos l’únic que va arrencar una llàgrima a Ulisses quan el va reconèixer i va remoure-li la cua, satisfet de poder morir amb la pau al cor en comprovar que el seu amo vivia.

A pesar que ja s’havia fet un gos adult —el seu aspecte continuava sent preciós i quan vam recórrer els voltants de l’estany de seguida vaig adonar-me que ja no podia seguir-li les carreres ni les embranzides—, no em va retreure que jugués amb ell com un idiota, al contrari, em va imitar i també va fer l’idiota com jo. No es va avergonyir de la meva necessitat d’afecte i, quan després d’abraçar-lo fins a l’extenuació, vaig prometre-li el que li vaig prometre —que no ens tornaríem a separar mai més—, a la seva mirada hi vaig veure la llastimosa necessitat de creure’m. Havia conservat el record d’estar al seu costat, però havia oblidat com era —i què significava de debò— la seva companyia, o la seva presència, la seva vivesa i alegria, de quina manera em vigilava i no se li escapava ni un sol moviment que jo fes, com si amb la seva vetlla em volgués ajudar o protegir, o convèncer-me que no em deixés atabalar per l’aleteig de pànic que passava fregant-me el cor quan se m’acudia que tornaria a equivocar-me i perdre’l. No podia recuperar la biblioteca del pis d’on m’havien desnonat, ni els amics que havia defraudat, ni les dones que potser no havia estimat tant com deia en el moment d’estimar-les, ni refer les relacions familiars, però gràcies a l’entusiasme que em produïa veure el seu entusiasme, quan el mirava i m’omplia de tota la seva realitat —al capdavall, era la constatació que no tot s’havia perdut inapel·lablement—, em semblava que respirar era més fàcil, i em descobria un ímpetu inèdit per reflotar la meva credibilitat, almenys davant de mi mateix, com si m’atrevís a fer renéixer l’energia de l’orgull i la tenacitat, el poder de la concentració i el talent per escriure.

Al principi, a les golfes de casa de l’Agustí no vaig arribar a escriure res, però m’hi vaig estar moltes hores fingint que ho feia, comentant-li inclús, quan ens reuníem al saló, els detalls complicats i les complexes combinacions argumentals de l’obra en marxa que li assegurava que dia rere dia seguia el rumb previst. Em sabia greu mentir, però m’avergonyia més haver de confessar-li que l’única cosa que em veia amb cor de fer era refugiar-me en els deserts més remots de la meva ànima per passar revista als errors comesos i agafar força per resistir la vida nova: al cap i a la fi, em trobava en la tessitura d’haver de resoldre cap on podia conduir els passos una vegada es tanqués el parèntesi on vivia i, si examinava la situació amb valentia, havia de reconèixer que habitava en un estadi semblant al que va propiciar que tot rodolés inexorablement cap a la fi. És cert que en cap moment l’Agustí no va insinuar res sobre el moment que hauria de marxar de casa seva, i també ho és que jo estava molt satisfet del coratge de la meva resistència, orgullós de poder asseure’m davant seu, sense angúnia i com si la temptació no existís, mentre se servia vi a cada àpat, o uns gintònics abans de sopar, o uns vermuts quan s’acostava l’hora de dinar, o uns whiskys havent dinat i havent sopat, o el que fos amb alcohol a mitja tarda si resultava que s’avorria.

Però la mentida que anava creixent cada dia sobre els avanços de l’escriptura, i que em feia recordar la pràctica d’unes fórmules similars de supervivència, el bloqueig creatiu, la perseverança de la ment en blanc, la falta de la força física i de l’efervescència mental necessàries, les possibilitats inexistents d’escriure per més ganes verdaderes que en tingués, el corrent subterrani constant de la por en imaginar que el gos i jo hauríem de tornar al carrer, tot plegat, constituïa un horitzó que es movia i s’alçava en contra meu: sentia que endins es covava una ràbia que em duia a la compassió cap a mi mateix, i aquesta m’envaïa fins al punt de dirigir els passos de la ment a la recerca d’unes raons i unes excuses que em permetessin acceptar com a irremeiable el trontoll del fràgil equilibri que havia aconseguit. Em retreia no correspondre de manera pertinent l’hospitalitat de l’Agustí, em recreava amb la pena que sentia per la meva incapacitat d’escriure res, i no reprimia l’afany d’engegar-ho tot perquè no tolerava estar segrestat dins d’aquella casa amb l’obligació de dur a terme un projecte irrealitzable, i aleshores encara m’entristia més: em neguitejava transmetre al gos el meu neguit, em neguitejava que me’l tornés augmentat perquè no sabia calmar-lo, i em neguitejava tornar a veure’m vagant amunt i avall dels carrers sense cap lloc on estar tranquil.

El dia que vaig haver de reconèixer el que em trasbalsava, el dia que no vaig poder fingir més i vaig haver d’acceptar que tenia molta set d’alcohol, que només amb l’alcohol aniquilaria l’angoixa que em travessava el cos i la ment, vaig afanyar-me a confessar a l’Agustí que no esperés l’escriptura de cap novel·la perquè, a pesar de totes les condicions favorables que m’havia ofert, estava estilísticament i verbalment mort: no era que em fallés la imaginació, o que no posseís un arsenal de vivències susceptibles d’esdevenir literatura, sinó que només es tractava de la imperícia de transformar els fils argumentals en una forma plena de paraules que sonessin amb alegria de la millor manera possible. No va elogiar la meva conducta ni em va retreure la impotència narrativa, però a la nit va venir acompanyat de dues noies d’un club de Fontcoberta que em va ofrenar com a consol per a tant desvari.

De totes les peripècies i aventures trivials viscudes a casa de l’Agustí, de les visites que el seguien per verificar el que els assegurava a les barres dels bars del poble —que a les golfes hi tenia instal·lat un escriptor i el seu gos—, de com vaig saber vèncer la set d’alcohol —resistint constantment la temptació, com si fos un entreteniment refinat, sense deixar el somni de sucumbir-hi d’alguna manera, algun dia, en algun lloc—, de com vaig escriure al final una novel·la que no va tenir la sort d’interessar cap editor —basada en la història familiar que em va explicar l’Aureli el dia que em va dur a Platja d’Aro—, de com vaig conèixer una violinista xinesa que mai no es va enamorar de mi, de l’alegria pura i la innocència arcàdica amb el gos als marges de l’estany, de com de mica en mica em vaig fer fort i vaig perdre de vista les pors que m’assetjaven, de com vaig aconseguir superar la culpa per tots els mals passos que havia fet, a pesar que encara temia la reprovació col·lectiva i que exercia una coacció ineludible sobre mi, de com em vaig atrevir a disculpar-me amb segons qui i de com algú no va acceptar les meves excuses, de tot això i molt més ja n’he parlat sobradament al primer llibre que vaig publicar després, Els dons perduts, escrit quan ja no m’estava a casa de l’Agustí perquè havia comès l’error de creure que havia topat amb la sort i que mai no em perdonaria haver-la desdenyat: vaig oblidar el deure de desconfiar dels antics enemics, encara que sol·licitessin amistat, que no havia de permetre que l’enemic em rondés impunement, sense protegir-me a fons, i que era una temeritat consentir que l’enemic anés augmentant el poder de la seva influència perquè, tot i que aleshores sentís que posseïa una fortalesa enorme, m’acabaria aniquilant com una malaltia molt greu.

Ens vam trobar en un lloc on ni ella ni jo havíem de ser. Durant les vacances de Setmana Santa d’aquell any havia d’anar-me’n a Granada amb l’Òscar Palau, però el dia abans de la partida, quan ja havíem enllestit els preparatius —gens convençut, jo ja havia deixat el gos a la residència canina del meu amic—, la seva dona va caure de la bicicleta i es va trencar la cama. Es va anul·lar el viatge, és clar, però em va saber greu desaprofitar la llibertat de moviments que m’oferia no haver d’ocupar-me del gos i, com que també disposava dels diners que l’Agustí m’havia volgut regalar tant sí com no, amb l’excusa que calia que m’airegés després de l’esforç invertit en la novel·la —no se m’escapava que pretenia que li demostrés que no queia en cap temptació—, vaig marxar igualment, però no a Granada, sinó a Salou, el destí del primer tren que sortia una vegada vaig arribar a l’estació.

Em vaig instal·lar en un hostal cèntric, em vaig avorrir durant moltíssimes hores a la platja, parant el sol, i, com que no volia traçar plans de futur —perquè això significava com podia sobreviure un cop s’acabés l’hospitalitat de l’Agustí—, vaig dedicar-me a vagarejar i a llegir novel·les policíaques sense pensar en res més que a no pensar en res, com si aquella llum i aquella pau que, tot el dia, baixaven abraçades del cel, semblessin fetes expressament per donar descans al cos i a l’ànima. En realitat, una llum tan pacífica, una pau tan clara, i un repòs banyat en l’una i en l’altra, havien de ser per força favorables a la represa del desig de continuar escrivint, i un bon matí, quan menys m’ho esperava, em vaig adonar, amb alegria, que la meva imaginació es posava novament en marxa i que se m’acabava d’acudir una idea sobre com havia de ser el pròxim llibre que escriuria: al cap i a la fi, a Banyoles havia descobert que em calia treballar molt perquè, com més treballava, més feliç era, i si a casa de l’Agustí havia passat alguna crisi de tristesa havia sigut sempre en moments de poca activitat mental, ja fos per falta d’idees o per haver considerat inutilitzables les que em venien a veure.

No tenia cap mena de ganes d’implicar-me en una comèdia psicològica, però si va ser així va ser perquè les dues noies del club de Fontcoberta m’havien despertat la memòria sexual, perquè la violinista xinesa que va estar-se una temporada a Banyoles no va fer res més que mantenir enlaire una il·lusió que no es va complir mai, perquè necessitava que algú em fes cas i em certifiqués que el retorn a la vida normal no era només la presència permanent de l’esforç i la voluntat per combatre la temptació de deixar-me temptar per les temptacions de cada dia, sinó que també comportava exultacions i premis sedants. Podria dir que vaig arribar a Salou amb l’ànima buida i el cor desolat, o amb la urgència d’una aventura, però són clixés que no valen per definir igual de bé el que deia la lletra d’una cançó que cada vespre sonava a la terrassa del bar on m’asseia a llegir abans de sopar, I’m ready for love, que venia a ser una manera ben clara d’expressar el que em passava a mi, que tenia l’esperit i el cos oberts per a l’amor. Qui el busca l’acaba trobant, deien les veus del cor, però encara que ara sé que vaig tenir mala sort, aleshores no em va estranyar res del que va anar passant tot seguit perquè, en el fons, m’estranyava més el fàcil que hauria sigut no haver-nos trobat, o el fàcil que va ser la trobada: ni ella ni jo havíem de ser a Salou, i si es va produir la coincidència de les mirades va ser gràcies al capritx d’un instant en el qual jo vaig aixecar la vista del diari quan ella encara no havia desistit del tot de seguir escrutant, des de fora de la cafeteria, si l’home morè pel sol de la platja, vestit de turista, i que tenia una semblança remota amb mi era, en efecte, la persona que ella havia conegut temps enrere. Els imbècils com jo sovint cauen en el clot que han cavat sense ni tan sols adonar-se que s’hi precipiten, però també és evident que en l’amor el més agradable són els començaments, i aquell dia a Salou la Sílvia i jo vam començar de nou. A pesar de tot, a pesar que són infinits els cops que m’he penedit d’haver suspès la lectura d’aquell diari, no oblidaré mai la mirada tan fugaç que em va dirigir quan em va reconèixer, com si controlés molt bé l’expressió que em va regalar, amb els llavis somrients i amb tendresa als ulls, o com si tot coincidís amb el que em calia rebre.

Ja no recordo quins atzars l’havien dut a Salou durant aquella Setmana Santa, ni si s’hi estava uns dies o només hi era de passada: en qualsevol cas, tampoc no ho tenia previst. El que sí sé és que l’endemà, quan em vaig despertar al seu costat i li vaig confessar que encara m’agradava més que abans, no va fer com si no ho sabés, sinó que ho va acceptar amb la mateixa naturalitat que si li hagués dit que tenia cinc dits a cada mà. També sé que, a mesura que ens inventàvem excuses per allargar el temps de la trobada i no haver de separar-nos, de mica en mica m’anava semblant més com una teranyina finament filada, més flexible i delicada que la Sílvia que jo coneixia, com si s’estimés més atrapar significats que no pas expressar-los, i aviat vaig comprovar que captar el seu sentit era més difícil que abans, o més complex: els fils d’aquella teranyina en què s’havia convertit la Sílvia eren tan fins que a penes percebia la seva estructura si m’hi mantenia allunyat, però també és cert que, si m’hi acostava massa per entendre una mica els detalls que se m’escapaven, temia córrer el risc de perdre-la una altra vegada, i aquesta hauria sigut segurament per sempre. Vaig fingir que no m’importava, un cop més, que el seu antídot contra la soledat continués sent la recerca de noves amistats, i que s’enorgullís de sentir-se com si fos el centre d’un tapís de relacions sempre en expansió, el manteniment del qual, ja fos per contacte social o per correu electrònic, li robava una quantitat de temps alarmant. Vaig fingir que també considerava una anècdota trivial que hagués acceptat el desafiament d’una colla de moros, amb els quals s’havia relacionat durant una temporada, i una tarda s’hagués atrevit a atendre’ls tots alhora, i que em divertia tant com a ella que, després de tot el que havia sofert, no es veiés diferent, que tant de terror i tantes llàgrimes no li haguessin deixat rastre, i que s’hagués vist reviscolada i amb bon ànim, amb la intenció de repetir-ho, que la seva pell no mostrés senyals de cansament, que els cabells estiguessin llustrosos i que els ulls li resplendissin. I vaig fingir que l’acompanyava de bon grat a visitar la vident que vam veure anunciada en una revista local: la Sílvia va alegrar-se que es referís a nosaltres com si fóssim una parella estable, que endevinés que havíem estat junts un temps, que ens digués que ens havíem estimat molt, que lamentés que ens haguéssim separat, i que ens felicités per haver-nos ajuntat de nou i que ens vaticinés que ja no ens separaríem més, que ens divertiríem molt, i que coneixeríem experiències que encara no érem ni capaços d’imaginar. No vaig haver de fingir que m’agradava molt que ja no s’estigués a Girona, que dirigís una oficina bancària a Barcelona i que visqués tota sola a l’Hospitalet, però sí quan vaig assabentar-me que continuava acompanyada dels seus dos gats.

Amb l’excusa que la memòria no sempre és fidel a les dades, pel fet que els records s’encavallen sovint i no s’ordenen amb la successió del temps sinó amb determinades «èpoques morals», no li vaig donar una visió cronològica de la meva vida d’ençà que havia fugit de Girona. Li vaig dir que havia viatjat molt gràcies a una donació de la tia, li vaig dir que havia complert amb el meu deure a pesar de la por del fracàs i que havia aconseguit acabar per fi, amb una afable lentitud, un llibre de poemes escrit en castellà, La carpeta roja, tot i que encara no havia buscat editor. Li vaig dir que m’estava preparant per escriure una novel·la, i li vaig assegurar que ja no bevia: em va escoltar amb aquella atenció tan seva, que no era només auditiva sinó també visual. Però no li vaig confessar les penúries viscudes —ho vaig resumir amb una imatge: m’havia llançat a terra i aleshores, d’una vegada per totes, havia sabut què era l’esperit—, i li vaig anar desmentint la majoria de rumors que havia sentit sobre la meva conducta a Girona abans de desaparèixer. Li vaig explicar que havia viscut dins d’un parèntesi que em va servir per sospesar què em convenia més, si perseverar en el que m’havia convertit, volatilitzar-me de debò, o creure que em podia transformar en el que sempre havia volgut ser: com comprovaria si tenia temps i paciència, havia triat l’última opció, la més lògica i realista per resoldre els meus problemes. Fes el que hagis de fer sense pietat per a ningú ni per a tu mateix, em vaig anar dient durant aquells dies amb la Sílvia, i, quan vam arribar a Barcelona, ja havíem decidit que viuríem junts, però sense el gos.

El temps que ha vingut després es pot resumir des de molts de punts de vista, però la imatge que potser ho xifra amb més exactitud és la d’estar a l’habitació que vam convertir en el meu despatx, assegut a la butaca, plorant amb tanta intensitat que em feia l’efecte que els òrgans se’m desprenien del cos. Quan la Sílvia era a la feina i jo em quedava sol al pis, tot sovint plorava de tal manera que no semblava que els sons del plor sorgissin de dins, sinó dels intersticis del crani, que emergien pels forats del nas i de la boca: tancava els ulls amb tanta força que entre els pòmuls i les temples s’hi formava un rec molt fi per on sentia córrer les llàgrimes calentes, i tenia la impressió que mai deixaria de plorar, sense que m’importés gens perquè no podia fer altra cosa. A vegades el desengany i la vida congestionada que duia em feien sortir un bram estrident i indissimulable, renyit amb el pensament, i amb una veu afligida només aconseguia demanar sisplau i sisplau i sisplau, no tant com una imploració verdadera a la recerca d’un efecte, sinó com un conjur o un remei supersticiós per sol·licitar que la Sílvia no se salvés de l’infortuni o de la mort. A vegades era el ploriqueig escanyolit i infeliç d’un home acorralat que, de sobte, es transformava en un crit ronc i llarg per enviar a la Sílvia tota la rancúnia que niava dins meu, i que culminava amb un esgarip interminable i sostingut que pretenia ser una intenció malvada de venjança vil. A vegades era un plor ombrívol i vellutat que no semblava que tingués res a veure amb mi perquè ja no arribava a explicar-me quina mena de present vivia, i altres cops plorava sense percebre ni una sola llàgrima ni emetre cap somic perquè el propi dolor em bloquejava. Plorava impúdicament, sense cap incomoditat, sense disgust ni vergonya, sense cap reacció instintiva de defensa, sentint el cor trossejat, els sanglots ofegats dins del pit i la respiració desmesuradament accelerada mentre panteixava i rebutjava amb pena la idea de cap consol.

Al principi vam fer l’intent d’inventar unes passions noves, però, com que no em vam saber prou, o no ens hi vam dedicar amb tot l’èmfasi necessari, vam provar de reproduir amb una intensitat semblant a l’original les que ja havien envellit, i, davant de l’evidència que no n’érem capaços, no vam insistir-hi més per evitar la vergonya que ens devia produir la nostra incompetència. Sense discutir-ho, però de mutu acord, dia a dia i clandestinament ens vam anar descuidant que vivíem sota el mateix sostre, fingint tots dos cada matí que l’un no era una nosa per a l’altre. A vegades, quan ens miràvem més enllà de la rutina de veure’ns, envermellíem perquè segurament la Sílvia tampoc gosava proposar el que jo també pensava oferir-li, trencar amb tot el que hauríem volgut que ens unís i alliberar-nos perquè cap dels dos tenia res de bo per a l’altre, ni tan sols la singularitat: no ens fèiem ni fàstic. Estic convençut, però, que entre nosaltres no hi ha odi, sinó una espècie d’extenuació mental que ens impedeix adonar-nos que l’altre existeix: podem estar molt junts, però ens sentim tan distants que sembla que no estigués al mateix lloc, embolicats tots dos amb el vel individual i intransferible de cada pensament, protegint-nos i allunyant-nos de la presència de l’altre, simulant que som impermeables al dolor que ens ocasionem, com si el suportéssim amb una indiferència enorme i volguéssim que l’altre en fos conscient per acorralar-lo fent que se’n senti culpable. Les fabulacions es transformen en preocupacions sense adonar-me’n, i aleshores tinc la certesa que vivim en un estat de perill constant sense que l’un avisi l’altre de la situació de risc en què habitem, com si a propòsit preferíssim no advertir-nos que podem acabar molt malament.

Aquesta no és l’única manera, és clar, de fixar el transcórrer dels anys amb la Sílvia. Podria condensar-los també en l’itinerari que m’ha anat convertint en algú tortuós i compulsivament especulatiu i molt excèntric, en un solitari, tot i que no sé dir si per gust, per vocació o per força. Al cap dels anys, gràcies a la Sílvia, em puc definir com algú procliu a les obsessions fútils i a la formulació de teories fantasioses, a malaguanyar uns esforços que potser només són dins de la meva imaginació: sóc un excèntric absolutament absort en l’avaria del meu sistema nerviós, molt poc amable i gens comprensiu a pesar de creure que he mantingut certes dosis d’agudesa mental i d’independència emocional. No he sigut rancorós tot i tenir-ne motius, perquè no se m’escapa que, si bé jo he complert la part del tracte que vam acordar seguir, la Sílvia no. És veritat que no hi ha hagut ni un sol dia que no hagi hagut de suportar el suplici d’abstenir-me de beure alcohol, però no n’he tastat ni una sola gota, i, en la lleialtat a la meva paraula donada, hi he trobat un suplici tan punyent que inclús ha arribat a ser una distracció per al meu avorriment. També és veritat que he acceptat amb molt de menyspreu, com si no m’importés gens —i potser era així— que els béns més valuosos de la Sílvia fossin la serenitat amb què formulava les seves promeses i l’encant amb què les trencava, com si li fos indiferent que jo m’assabentés o no que tornava a enganyar-me amb qualsevol nova amistat: en contra del que vam pactar, no ha deixat mai d’eixamplar el tapís del qual ella és el centre.

De totes maneres, a pesar de tot, no em puc queixar: no he passat gana, ni fred, no he tornat mai més a dormir al ras —quan ens hem discutit més del compte, he pogut estar en un hotel—, he disfrutat de totes les comoditats bàsiques i fins i tot d’algunes inimaginables quan vivia al carrer, i m’he pogut moure amunt i avall amb una llibertat absoluta, sense haver de donar cap explicació de res perquè la Sílvia no me n’ha demanat mai cap, i, sobretot, m’he pogut inventar coartades plausibles per trair la Sílvia, tot i que la majoria de vegades ha sigut pagant.

Poc després de començar a viure junts, vaig intentar contactar amb l’Olga, però no hi va haver manera de localitzar-la, o potser és que no hi vaig invertir prou esforç ni interès. També he tingut unes quantes aventures amb desconegudes tan insatisfetes com jo, sobretot per no haver de penedir-me’n més tard, quan em requés no haver tret profit de l’oportunitat que se’m presentava. I he tingut temps, molt de temps, per lamentar l’error de conviure amb la Sílvia, però cada dia he pensat que havia de continuar endavant a pesar de totes les inconveniències perquè així ho reclamava haver acceptat el sacrifici del gos a canvi de la seguretat quotidiana: no he volgut que la seva absència fos en va, però el mal d’actuar d’aquella manera no ha desaparegut mai, i, quan he pogut, sempre he maltractat els gats.

He tingut molt de temps, doncs, per constatar que fàcil que és ser infeliç tot i que cap por m’assetgi, i, sobretot, he tingut molt de temps per escriure. La manera de resumir amb més exactitud el temps viscut amb la Sílvia, en el fons, seria aquesta: vaig trigar dos anys a escriure Els dons perduts, en vaig invertir un i mig en l’escriptura de Céline —la Sílvia es va queixar que la prengués com a model i que al final matés la protagonista: no vaig desmentir-la—, La substància dels afectes em va representar quatre anys de feina —i aquí, en canvi, la Sílvia no va adonar-se que els avatars ridículs de la parella central eren els nostres—, i El teu somriure fals el vaig enllestir tan sols en un any perquè coneixia molt bé la matèria que tractava, les teves patètiques aventures amb aquells adolescents del gimnàs per enganyar-te i creure’t que encara no havies envellit.

Això que estàs llegint, Sílvia, que encara no sé si es diu La fuga o Els fets —el més probable és que ho hàgiu de decidir entre tu i els editors—, ho vaig començar a escriure fa set mesos, quan ha resultat que la malaltia que em diagnostico al final del capítol segon no és ara cap fantasia ni cap por sinó una cosa irreversible i ben real avalada pels metges i les proves i contraproves realitzades. La fuga, o Els fets, doncs, és l’últim llibre que escric, una evidència que no em provoca cap mena de tristesa perquè escriure és molt dur. Segurament deu haver valgut la pena patir tant per tan poca cosa com un grapat de llibres més aviat insignificants —jo sé per què els han traduït al francès del Quebec, al croat, al flamenc i a l’hongarès—, però m’alegro que el patiment d’escriure s’acabi. També m’alegra que la malaltia em proporcioni uns quants alliberaments més. En primer lloc, de tu, és clar, i en segon lloc d’aquesta abstèmia que he sabut suportar sense queixar-me.

Me’n vaig, Sílvia, sense saber si disposaré de prou temps per tornar a la indigència —tot el que has llegit és veritat—, perquè ara fujo amb una mica més de mitjans econòmics que l’altra vegada, tal com comprovaràs quan consultis el saldo del compte que vas acceptar compartir amb mi. En tot cas, he tingut la cortesia d’explicar-te com van ser les coses sense tu, com han sigut entre nosaltres, i no costa gens imaginar-se com seran a partir d’ara, una altra vegada tot sol, fins que el cos rebenti: els bons epílegs sempre són magnífics perquè la vida segueix.

Ja per acabar, m’agradaria que, si publiqueu el llibre, hi figuri com a epígraf aquest text de Scott Fitzgerald. Em sembla que descriu amb prou justesa el que malauradament no he pogut deixar de ser a pesar dels meus intents per voler tenir un altre caràcter:

«Una fuga total és una cosa de la qual un no pot recuperar-se; és una cosa irreparable perquè el passat deixa d’existir. Així, ja que no podia seguir complint les obligacions que m’havia imposat la vida o que m’havia imposat jo mateix, ¿per què no trencava la closca buida que feia cinc anys que fingia trencar? Havia de seguir sent escriptor perquè es tractava de la meva única manera de viure, però havia de renunciar a qualsevol intent de ser persona, de ser amable, just o generós».