LA SENTÈNCIA
Vaig arribar a Gijón amb 543 euros: en comparació amb la penúria dels últims mesos, duia a sobre una fortuna. La mala consciència per la meva conducta quedava atenuada pels beneficis obtinguts, i la felicitat hauria sigut completa si no fos perquè l’altra part de mi mateix no em deixava de petja i em mirava sorneguerament i amb un somriure estrany que tenia un deix de sofriment i debilitat, com si en el reflex que veia en el vidre de la finestra hi descobrís el riure pansit d’un vell que, mentre seguia astutament cada un dels meus pensaments, a la seva expressió hi mostrés un punt de mofa i una ombra de traïció. Per postergar fins a l’arribada al destí la celebració de l’èxit de la fuga, durant el trajecte no vaig beure ni una sola gota d’alcohol, i a les parades a les àrees de servei no vaig entrar a les cafeteries ni tan sols per comprar tabac. Tampoc no vaig menjar res, assaborint per endavant el goig d’entaular-me en el primer restaurant de cara a mar que em cridés l’atenció. I mentre dormitava endut pel motor de l’autobús, ja em veia instal·lat a l’habitació d’un hotel gens pretensiós que es convertiria en l’espai tancat propici per adquirir confiança en el futur, i sobre el qual ostentaria el dret de poder estar sol per aïllar-me de l’enrenou de tothom. M’imaginava que seria molt confortable, i que ningú em veuria quan hi entrés ni quan sortís, i era un plaer afigurar-me davant la porta, amb la clau que podia obrir-la dins la butxaca. Amb peresa i assossec, ajagut sobre el llit, la respiració del silenci i la tranquil·litat em bressolarien i, quan em recolzés a la barana del balcó per fumar, m’encantaria mirant la dispersió dels moviments de la gent al carrer i la terrassa d’un cafè on al cap d’una estona estaria assegut, amb un ensopiment tan agradable que inclús trobaria divertides les distraccions que la realitat intuïtivament m’oferiria. Em sentia una màquina humana amb tots els engranatges a punt d’una victòria neta i llampant i, després d’haver-me aturat al bar de l’estació d’autobusos de Gijón, exultava de vida. No preveia, és clar, el marge d’errors d’alguns càlculs, que allunyar-me de les circumstàncies del present m’impedia captar les diferents possibilitats immediates que m’assetjaven, que era massa fàcil estar absolutament segur de coses sobre les quals, de fet, no podia saber res, que posseïa prou inconsciència per no adonar-me del que tenia més a prop.
Però el dia que vaig arribar a Gijón, almenys durant el trajecte de l’estació d’autobusos fins al centre, vaig ser feliç, absolutament o idealment feliç. Amb l’excusa d’assabentar-me de quin podia ser l’hotel que més em convenia i quin el restaurant idoni per commemorar que havia arribat fins allà, em vaig anar aturant gairebé a tots els bars que em sortien al pas. No vaig beure cervesa fins que em vaig atipar de la sidra, i procurava ser lleuger i divertit per correspondre els hàbits de placidesa i hospitalitat que em mostraven els cambrers i els clients. Encara no m’havia adonat que contradictòria que era la meva situació, però inconscientment ja ho devia percebre. Sentia que alguna qüestió elevada pugnava per sorgir a poc a poc amb la voluntat de desbaratar-me el benestar i, quan algú s’interessava pels motius de la meva estada a la ciutat, aprofitava que ningú em coneixia de res per inventar-me el que m’hauria agradat que fos el real. Els deia que era un escriptor de vacances després d’haver publicat un altre llibre, o un escriptor que havia de reunir-se amb la seva dona, o un escriptor que buscava un lloc tranquil per enllestir una novel·la: hi va haver qui em va recomanar que visités el jardí botànic, un altre que no oblidés d’ensenyar a la meva dona el romanticisme d’un palau de nom impronunciable, i un tercer em va assegurar que si volia calma per escriure havia d’instal·lar-me a l’aldea de l’interior on havia nascut. Com que per culpa del meu accent tothom detectava de seguida que era català, no van ser poques les ocasions que hauria d’haver defensat el procés d’independència del meu país de totes les maldats que li atribuïen —Catalunya s’emparava en les tautologies, les falses analogies, la cursileria sentimental i les manipulacions de la història—, però no vaig reconèixer en cap moment que jo també hi estava a favor i fingia que opinava el mateix que ells, que de la il·legitimitat sempre en sortia l’inestable, l’imprevist, l’inesperat i l’increïble, que rere la promesa del retorn a l’edat d’or, als orígens, a la devolució de la terra perduda, només s’hi amagaven falsedats i convencionalismes, que el nacionalisme no tenia cap relació amb l’amor i sí, en canvi, amb les aigües gelades del càlcul egoista. I aleshores, per no seguir la conversa, perquè al darrere de les disquisicions polítiques hi localitzava paraules que podien aplicar-se amb massa justesa a la meva vida privada, badava contemplant la variabilitat del cel.
De bar en bar, mentre em dirigia al centre, el plou-i-fa-sol va ser continu i, indistintament, tant queia un ruixat lleuger d’una nuvolada de color de plom com, tot seguit, es produïa una explosió de llum solar tan prodigiosa que els arbres agafaven un aspecte brillant, les gotes rejovenien els carrers i les places, i l’herba dels parcs adquiria un color verd verdíssim enlluernador, d’una humitat sòlida, però d’una solidesa suau. Els núvols es rompien amb una vivacitat i una rapidesa versàtils, i la mutació del cel era permanent. Durant el trajecte cap al centre va ser com si les meravelles elementals de Gijón es presentessin amb tot el seu relleu i jo fos un viatger que els corresponia amb un goig clar, com si res d’informe i monstruós pogués corrompre les relacions acabades d’encetar amb la ciutat.
La noia que em va atendre a l’oficina de turisme de davant de la platja em va assegurar que no calia que em dirigís al restaurant que m’havien recomanat perquè, a aquella hora de la tarda, ja devia fer estona que la cuina estava tancada. Amb molt d’afany didàctic, em va explicar unes quantes vegades el camí que havia de seguir per anar a l’hotel que dirigia la germana del cambrer d’un dels bars on havia estat bevent, però, com que tot seguit em va confondre amb el relat de les setmanes d’estiueig passat a Salou, la majoria d’indicacions se’m van esborrar de la memòria i, a pesar de demanar ajuda a uns quants vianants per localitzar la ics ben grossa marcada en el plànol de la ciutat que duia a les mans, no hi va manera d’arribar a lloc. En un cafè d’un carrer molt transitat, sense poder concentrar-me en la propaganda turística que havia escampat sobre la taula, vaig voler retenir amb orgull, com una mena de desafiament, la felicitat que m’havia anat embriagant mentre corria de bar en bar, però la cervesa ja no m’entrava i cada glop que bevia era una incitació a la nàusea. De mica en mica, confusament, l’entorn on em trobava se’m va fer incomprensible i inabastable, com si un excés de realitat s’aglomerés a la manera d’un coàgul, com si se m’imposés un teixit espès de sedimentacions i el present que vivia allà degenerés en uns ecos insans del passat recentíssim. Com si ja no em sentís amable i jovial amb l’amabilitat i la jovialitat que em transmetia la gent que m’envoltava o que transitava pel carrer, desconeixedors de les cuites i les trifulgues que m’havien dut fins allà, vaig entendre que em calia una argúcia audaç per no deixar sense valor el que estava disposat a considerar com una victòria. No diré que no em va costar aixecar-me de la taula i sortir a fora del cafè —encara que no tingués totes les meves facultats en forma, assegut en una butaca tan còmoda s’hi estava molt bé—, però, quan un cambrer em va sacsejar per avisar-me que m’havia endormiscat, vaig creure oportú buscar un llit on dormir per celebrar com calia, al vespre, que en comptes de ser a Girona era a Gijón: la diferència entre habitar en un món amb un ordre nou i somiar d’ordenar-lo jo mateix a la meva conveniència se’m va revelar profunda i fatal.
Mentre recorria el carrer a la recerca del rètol que m’indiqués el lloc on poder descansar, sabia que era allà, sens dubte, caminant i esforçant-me per derrotar la peresa de caminar, però em veia com si ja estigués situat a una llarga distància i avancés amb uns passos lentíssims cap a mi mateix. El lloc on vaig entrar no era un hotel, ni un hostal, sinó una pensió regentada per un home que de seguida es va sorprendre de les excuses que em van sortir per justificar que m’estava davant seu demanant-li si tenia una habitació lliure. Jo mateix em notava que l’alcohol inflamava cada una de les paraules que deia, vaig entendre que no calia que li lloés les virtuts de la ciutat, i que tampoc feia falta conèixer les raons per les quals encara no havia pogut dinar en el restaurant precís que havia triat. De fet, l’única cosa que necessitava va haver de demanar-me-la unes quantes vegades perquè, a la primera, va ser com si uns núvols llarguíssims i opulents m’ofusquessin la satisfacció que se m’havia encès en tenir ja a les mans la clau de l’habitació on m’ajauria al llit com si fos a casa meva. Vaig escorcollar tots els racons de la cartera, com si estigués ben convençut que no podia ser que el que buscava no es trobés en el seu lloc habitual, però, quan l’home em va repetir un cop més que, sense la presentació del carnet d’identitat, no podria instal·lar-me a la pensió, només se’m va acudir especular que segurament me’l devia haver descuidat a l’última botiga on havia fet servir la targeta de crèdit. Encara vaig provar sort en uns quants llocs més, amb la certesa que l’habitació on dormiria m’esperava rere qualsevol cantonada, i que allà aboliria les mil qüestions fatídiques que aleshores m’atabalaven i feien que em maleís sense cessar la meva deixadesa. I així vaig anar, de negativa en negativa i d’humiliació en humiliació, fins que la dona que em va atendre en un hostal, quan va assabentar-se que viatjava indocumentat, va obrir una boca impossible de sospitar que fos tan grossa i es va posar a riure a mandíbula batent, d’orella a orella, com si hagués esgotat totes les reserves de decòrum i hagués d’explotar per força d’una inequívoca expressió de goig.
A partir d’aquell escarni, tot es va tornar lleig i horrible, el desgast nerviós era cruixent, i les diversions que vaig estar buscant a les barres dels bars només m’intranquil·litzaven i augmentaven encara més el desori indescriptible en què m’enfonsava. Tot i així, fins al moment que no vaig poder més, vaig voler creure que el riure em salvava, que després d’haver experimentat successivament, un a un, tots els diferents graus consecutius d’odi i de desesperació, havia aconseguit enlairar-me cap a l’altitud des d’on es pot observar a vista d’ocell l’univers del ridícul, però a mitjanit passada vaig adonar-me que fútil que era la meva debilitat per creure en miracles. Quan va tancar l’últim bar, encara esperava que algú se m’acostés, sobretot una dona d’ulls blaus que em sostenia desafiadorament la mirada amb les mans enfonsades a la butxaca de l’impermeable, i, endevinant que no gosava sol·licitar l’ajuda de ningú, em convidés a dormir a casa seva. Que pels carrers no hi hagués ni una ànima em va augmentar la sensació d’estar enmig d’un cataclisme que m’esquerdava tots els dics de contenció del pànic, l’alcohol em feia grinyolar la capacitat de resistència que m’esforçava per convocar al meu voltant, i, encara que no fos la primera nit que em trobava en una tessitura semblant, el fet de saber-me a Gijón en comptes de ser a Girona m’inclinava a atribuir a les circumstàncies un caràcter espantós, com si a partir d’aleshores s’hagués obert la porta a la desgràcia de debò i tot tingués el gust d’una prova essencial que no em veia amb cor de vèncer.
Vaig recórrer els carrers del centre sense creure’m que anava a la recerca d’un lloc que em garantís la seguretat necessària per dormir-hi sense por. Em vaig atrevir a entrar en un gran parc amb molts d’arbres, però al cap de pocs passos vaig veure de lluny unes ombres vagues que es movien i que devien dur cigarrets encesos —també hi havia unes puntes de foc que marxaven—, i vaig sortir de seguida per continuar caminant fins que no pogués arrossegar més els peus. No sé ben bé per quin atzar em vaig trobar perdut pujant i baixant uns carrers costeruts i, quan ja temia que no podria sortir mai d’aquella part de la ciutat, vaig topar de nas amb els recintes que limitaven el port de part de fora. L’ondulació del mar era llarga i sorda i tot era negre i immòbil sobre l’aigua grisa. Suposo que devia adormir-me assegut al banc on vaig aturar-me per veure si la quietud em permetia pensar alguna solució d’urgència, i, quan la lluïssor vaga del cel va esdevenir una clarícia rosada, quan van comparèixer feroçment les primeres gavines embogides per la gana i la frescor de l’alba se’m feia insuportable, sense rumiar-ho gens, mort de son, vaig estirar el sac de dormir a terra, vaig obrir-lo i vaig ficar-m’hi a dins. No m’hi devia estar gaire: la vergonya de dormir al carrer em desvetllava i, de panxa enlaire, amb els ulls ben oberts, sentia l’asfíxia de l’ànima a pesar que intentava racionalitzar i conquerir la por. Em deia que el pitjor que em podia passar no em passaria —però no m’ho creia, i esperava l’arribada dels assaltants que m’agredirien i em robarien—, m’esforçava per trobar uns pensaments vius i vàlids que, en el fons, s’havien esvaït de la meva ment, amb tanta prestesa com les minúcies terrenals que enyorava, els actes fàcils, el confort, la seguretat de dormir amb els ulls ben tancats, i tot jo, totes les parts del meu cos, unànimes, es van convertir en un crit d’horror quan una mà em va despertar bruscament. Una veu, llavors, em va avisar que a la zona que havia triat per estirar-me hi solien pixar i cagar els gossos.
Al bar on vaig asseure’m per prendre un cafè amb llet no vaig poder enfrontar-me encara a la realitat de la situació: l’alcohol té un codi de ferro i em reclamava amb usura que pagués el deute contret per haver begut el dia anterior amb tanta fúria i tan magníficament, per haver-me beneficiat de la seva saviesa inassolible. Ja no em sentia vivaç ni altiu, com si l’alcohol m’hagués desposseït del meu poder i m’hagués arraconat a un marge on inclús em faltava l’alè mínim per dur a terme els actes més insignificants: volia llegir el diari que hi havia a la taula del costat, per exemple, i no vaig ser capaç d’estirar el braç per agafar-lo, o volia canviar la posició d’una cama i impedir que continués la rampa i, en canvi, em limitava a suportar la molèstia del dolor a pesar de dir-me que era insuportable i que no podia aguantar-lo més. En aquell moment, detestava l’alcohol com si fos un amic que, de cop i volta, després d’ajudar-me molt durant un període conflictiu, hagués comprès que s’havia cansat de cuidar-me i ja no em seguís per tutelar-me el camí: vaig obligar-me a menjar fins l’última engruna de l’entrepà de pernil que havia demanat per acompanyar-lo d’unes cerveses i així reconciliar-me amb l’alcohol i, més tard, quan vaig pagar i comptar els diners que em quedaven —432 euros—, encara que intuïa que em faltaven molt pocs dies per conèixer el pànic absolut, no vaig permetre desesperar-me del tot. Amb el pretext que havia de preparar-me per sotmetre’m a una economia rigorosa, vaig estar bevent fins que, al vespre, en comptes d’obligar el meu cos a resistir més, vaig voler sorprendre la por i, desafiant també el plovisqueig i les ratxes de vent que no havien cessat durant tot el dia, vaig ser prou audaç per colar-me subreptíciament sota la tarima que uns operaris municipals havien muntat a l’altra banda del bar de la plaça on vaig estar-me bona part del matí: va ser un moviment tan veloç que em va semblar que no aixecava un plec de la tela negra que cobria els laterals, sinó que el cos s’hi infiltrava com un espectre. Al llarg de la nit hi va haver colles de borratxos que no van resistir la temptació de pujar-hi i d’esverar-se cada vegada més a mesura que comprovaven que l’ímpetu dels seus salts feia retrunyir amb més força la superfície de fusta, però encauat al dessota, protegit per la fosca, em sentia segur. No hi va haver ni una sola ocasió que, en desvetllar-me, no em repetís la pregària que se’m va acudir, que la integritat psíquica i el sentit de la prudència em mantinguessin alerta contra els terrabastalls de la ment.
Durant els dies següents vaig subsistir gràcies a les dues barres de pa que comprava per trenta cèntims en un supermercat i al pack triple de llaunes de tonyina que hi havia d’oferta en un altre. La meva dieta s’enriquia gràcies a la xocolatina que se servia juntament amb el cafè que em prenia els matins en el bar més barat del centre que vaig saber localitzar. Cada tres dies gastava 4,35 euros, però vaig poder reduir noranta cèntims de la suma total en descobrir que a l’estació de trens de rodalies hi havia instal·lada una màquina de cafè. Durant els dies següents no vaig beure ni una sola gota d’alcohol, tot i que van ser moltíssimes, incessants i persuasives les vegades que vaig haver de retenir la temptació que em representava disposar de prou diners per asseure’m en una terrassa i enganyar-me amb la promesa que només beuria una sola i única cervesa. Cada cop que superava la crisi, però, era pitjor, perquè aleshores em creia amb el dret de beure’n una per celebrar el rigor de la meva conducta. Al final, aquelles crisis van deixar de ser un joc perillós —hi havia massa sovint la necessitat de trair-ne les regles—, i considerava un resultat innocu que dia rere dia en sortís vencedor: no ho entenia, però era com si estigués conforme a enyorar una cosa més que també havia desaparegut irremeiablement de la meva vida. A la nit, en canvi, tot adquiria una resplendor tenebrosa, i l’ànsia que em provocava sentir l’absència de l’alcohol no em permetia agafar el son per més que em convencés que estava mort de fatiga i, quan a la fi aconseguia adormir-me, el neguit de consumir-ne s’introduïa de tal manera dins dels somnis que despertar-me sobri em semblava un afront humiliant i impossible d’assumir. Aleshores era quan l’ampolla d’aigua que omplia a les fonts es transformava en una de vi blanc, o de vodka, o d’aiguardent, i me la bevia amb desfici d’un sol glop, completament assedegat d’un alcohol imaginari que no em saciava, que no em cremava la gola ni l’estómac, i que no socorria, és clar, el buit feroç de la ment.
En un principi, per proximitat a la zona on em retirava a dormir —quan van desmuntar la tarima de la plaça, em vaig acostumar a arraulir-me sota el porxo diminut d’un carreró del casc antic, molt poc transitat un cop tancava l’únic bar que hi havia—, recollia aigua d’una font situada a la vora de l’entrada del gran parc amb arbres vist el primer dia passat a Gijón, però aviat vaig canviar de lloc perquè no volia que la gent que s’hi reunia al voltant m’identifiqués com un dels seus, com un altre indigent. Semblava que fessin vida en aquell espai, immunes la majoria d’ocasions a la pluja menuda i somnolenta de cada dia i al vent trist i humit que, almenys a mi, m’acabava pesant com una llosa de plom. Mai no em van dir res, però quan em vaig habituar a la varietat de les seves cares i les seves expressions —i a l’arruga de tenacitat que exhibien—, vaig adonar-me que hi havia una cosa comuna entre tots, que tenien una manera fugaç de mirar i de formar-se un judici sobre qualsevol estrany que aparegués en el seu camp de visió: no se’m va acudir ni una sola vegada que la meva presència els passés desapercebuda. Molt abans que m’acostés a la font, ja percebia les seves mirades veloces i llestes, i de seguida vaig comprendre que mai no provenien de la indolència, com si m’avisessin que abans de dipositar la bossa de viatge, el sac de dormir i el paraigua al costat de les seves pertinences convenia establir un procés de negociació. A vegades em contemplaven amb hostilitat, o amb fredor, o amb indiferència, o despectivament, o inclús amb una sèrie de matisos indesxifrables, però mai hi vaig intuir cap signe de malaptesa: eren les mirades d’una gent acostumada a viure en un estat d’alerta continu davant de totes les coses, però també és veritat que no devien pretendre suscitar l’atmosfera violenta que provocaven. En cap moment no hi vaig detectar ni un sol rastre de desafiament i sí, en canvi, un cert recel que es mantenia prudentment amagat, però tant una cosa com l’altra em van alarmar i vaig creure preferible omplir l’ampolla amb l’aigua d’una altra font. Durant aquells dies el que temia més era no ser prou caut i que algú em robés el poc que posseïa i, per tant, intentava allunyar-me de qualsevol nucli conflictiu. Insegur, desconfiava de tothom, i caminava vigilant que ningú se m’acostés massa ni pels costats ni pel darrere, sense deixar mai d’escodrinyar les intencions de qui em venia de cara, convençut que algú s’abalançaria sobre meu pel pur plaer de precipitar-me encara més al fons del buit.
Però no era només la por al robatori el que m’atabalava. També hi havia per primer cop la consciència que corria amunt i avall de la ciutat sense cap paper que revelés la meva identitat, i aquesta insignificança es traduïa en la possibilitat que, si em veia immers per mala sort en qualsevol assumpte on calgués la intervenció de la policia, em reportés un seguit de maldecaps. Desconeixia en què podien consistir, però m’espantaven tant que veure’m interpel·lat per la policia es va convertir en el pas previ a ser detingut i, immediatament, l’ingrés emmanillat al calabós mentre se m’acusava d’haver robat l’Empar i els argentins. Em veia responent una bateria de preguntes que semblaven acusacions i, per justificar la meva situació amb una lògica convincent, els detalls minuciosos que pronunciava a l’ambient hostil de la comissaria s’arrengleraven significativament en contra meu.
Evitava, doncs, la proximitat de la policia, i distanciar-me tant com pogués de la figura de l’indigent susceptible de delinquir se’m va convertir en una obsessió. Durant aquells dies vaig procurar que el meu aspecte fos el màxim de pulcre possible, i vaig entendre l’imprescindible que era canviar-me de roba cada dia perquè ningú que s’hagués fixat massa en els meus vagarejos sense rumb pogués considerar que anava sucumbint a la deixadesa que delataria la mala índole del meu estat. Volia que la discreció de la meva conducta anul·lés qualsevol vestigi de sospita, m’allunyava de seguida dels incidents que es produïssin al meu voltant, fugia dels llocs on veia reunida gent com jo, i, per precaució, no vaig tornar a passar pel davant d’una casa amb jardí on dos homes que discutien acaloradament van pretendre que em posicionés sobre el motiu de la seva disputa. Com que m’espantava que n’hi hagués alguna que m’acusés d’acorralar-la, també em vaig negar a seguir més les dones que s’assemblaven una mica a la Sílvia tot imaginant que els oferia el repertori d’atencions que en les últimes trobades m’havia reclamat, i em vaig prohibir de trepitjar la zona dels bars de nit i els barris residencials de l’altra banda de la platja: era fàcil involucrar-se en qualsevol aldarull i, quan els gossos bordaven des de rere les tanques, em feia l’efecte que cridaven que em detinguessin.
De totes maneres, viure al carrer malmetia els esforços per conservar la polidesa de la indumentària i de la higiene i, quan em rentava la cara i les mans al lavabo de l’estació de tren de rodalies, el mirall s’entossudia a desmentir la validesa dels treballs invertits en el manteniment de l’aparença de dignitat física: quan aixecava els braços les olors subterrànies feien unes incursions cada cop més freqüents, les peces de roba semblaven condemnades a adquirir un aire de deteriorament i antipatia bruta inevitable, com si l’ús les deformés més del compte, els pèls de la barba s’anaven embrollant i assilvestrant, i els cabells de mica en mica van enorgullir-se d’haver esdevingut una massa ingovernable. Més d’una vegada vaig estar temptat d’acudir a una barberia, però em recava molt haver d’invertir una quantitat de diners important en una activitat que només podia qualificar-se de secundària si es comparava amb el profit que em proporcionaria destinar l’import a la compra de menjar. Cada cèntim que gastava tenia una rèplica en el meu estat d’ànim: la verdadera desgràcia de disposar de pocs diners no era que no pogués permetre’m les necessitats essencials, sinó que no hi havia la possibilitat de pensar en res més que no fos en la seva imparable reducció.
Tenia molta gana i tenia molta set d’alcohol. Tenia molta por i tenia molta inseguretat, com si la coherència estigués renyida amb el real, però a vegades tenia la certesa que el més insuportable era l’obstacle agressiu del pas del temps, com si es negués a sotmetre’s a una gestió racional i fos impossible de reconvertir en res confortable. Durant el dia, evitava endormiscar-me perquè l’acumulació de son era un requisit imprescindible per poder enfrontar-me amb alguna garantia d’èxit a les hores de la nit, però a pesar de caminar amb desfici amunt i avall de la ciutat, com si acudís tard a una cita amb un amic que hagués d’ajudar, el pas del temps se’m revelava sempre com un adversari que serpentejava al meu costat per befar-se impietosament dels esforços inútils que destinava al combat contra el tedi. Quan em cansava de córrer d’una banda a l’altra de la ciutat, arribava l’hora d’asseure’m i sucumbir al poder de l’enveja fins a saciar-me: envejava la gent que pujava a un cotxe i se n’anava a un altre lloc, envejava la gent que sortia carregada de bosses de les botigues de comestibles i dels grans magatzems, envejava la gent que bevia a les terrasses totes les copes que tant em convenien a mi, i envejava la gent que treia una clau de la butxaca, obria el portal d’un bloc de pisos i pujava en ascensor, sense cap impediment, fins al lloc que reconeixeria com la seva llar. Aleshores em preguntava si, a canvi de qualsevol d’aquells privilegis, seria capaç de conviure amb la dona tan envellida per la lletjor que em mirava amb pena, i em responia que sí. Em preguntava si em veuria amb cor d’educar els dos nens de veu aflautada que xisclaven assenyalant-me per assabentar els pares de la meva presència en un banc, i també em responia que sí, que a canvi de ser el substitut del marit em sentia amb prou ànim per dur cada dia al col·legi les dues criatures. I quan em preguntava si acceptaria sotmetre’m als designis d’una dona gran amb unes faccions autoritàries a canvi de convertir-me en el seu fill malaltissament mimat i per sempre més solter, la resposta tornava a ser afirmativa una vegada més.
Quan a la fi ja no podia suportar més el tedi de l’enveja, quan ja havia venut infinites vegades la meva ànima a canvi d’un mínim confort, arribava l’hora d’estudiar el moviment del mar —eternament igual i sempre diferent, com el meu fàstic— des d’una de les escales que baixaven a la platja o des del cim on hi havia l’espai inexpugnable del Club de Regatas, el lloc que em feia migrar més de la ciutat perquè els homes i les dones, sobretot les dones, que el freqüentaven em transmetien la sensació d’ignorar els conceptes de dolor i de desgràcia, com si només coneguessin les paraules que designaven la delícia, l’harmonia i la felicitat. Assegut en un lloc o l’altre, sota un crepuscle carmí, lívid i dramàtic, les possibilitats d’entreteniment no eren gens abundants —l’aigua a vegades era blava, i a vegades lleugerament blavissa, o d’un gris tèrbol i terrós, com un líquid dens que no acabava mai de definir-se i que anunciava la proximitat d’un arborament tempestuós i agitat com un animal embogit—, però em deia que contemplar-lo em duia a una placidesa continuada i a una ineluctable tranquil·litat, a una tònica monotonia que havia de resistir amb molt d’esforç. Escrutar l’avanç de la marea es convertia en una altra estona d’acusada paciència, d’una atenció sense atenció i molt maquinal —que a la llunyania hi naveguessin bucs i vaixells de totes les dimensions i de tots els tonatges era insignificant i ensopit com els xiscles de les gavines—, amb un punt de morositat, lassitud i obsessió horitzontal que només suportava com si fos el peatge convingut per aixecar-me i anar-me’n a seure davant del monument que recordava les víctimes del mar.
Allà era on els fils de les paraules i les idees i els somnis s’entortolligaven, es descabdellaven, s’embolicaven insensatament, i corrien i corrien. Allà era on em veia com algú que aviat hauria d’emprendre de debò una singladura plena de perills, on em deia que havia d’expiar amb una abnegació heroica els actes de covardia que havien condicionat la meva vida. Era allà, fingint que m’afectava la memòria dels morts, que em deia que calia acceptar que davant del túnel que m’engolia l’única resolució vàlida consistia a adoptar una conducta valerosa o estoica, que la selva de circumstàncies adverses que travessava tindria la virtut d’enfortir-me el caràcter i esdevenir un home nou, que vivia un ritu de pas que em regularia les normes noves que hauria d’aprendre a acceptar. Era allà on lamentava tenir un caràcter tan destructiu i on m’atrevia a reconèixer que estava incapacitat per fer el bé i que mai havia tingut la decència d’humiliar-me i confessar que m’hauria agradat comportar-me d’una altra manera. Era allà on em menyspreava per la meva indiferència i per la duresa del cor —per ser capaç d’enamorar-me però mai d’estimar—, per ser tan vil, inútil i miserable, per atribuir a tothom, excepte a mi, la responsabilitat de la mala sort que em perseguia, m’acorralava, em feria i em caçava, i que em conduïa a l’obligació de defensar-me amb supèrbia i crueltat en comptes de dirigir rectament, sense corrompre’l de nou, un orgull que fos menys orgullós i venjatiu. Era allà on temia embogir de tant fastiguejar-me de mi mateix, i sempre solia anar-me’n amb la promesa que l’endemà tornaria a presentar-me a l’oficina de turisme per parlar amb la noia que havia estiuejat a Salou.
Vaig estar a punt de comparèixer-hi moltes vegades, i cada cop que hi renunciava, a l’instant precís que m’havia decidit a visitar-la, em feia créixer la certesa que la meva discreció, a la llarga, acabaria afavorint la necessitat que tenia de parlar-hi fecundament. No atrevir-m’hi, però, també comportava una sèrie de conseqüències, i no era la menor passar la resta del dia preguntant-me per què no havia sigut prou valent per rompre l’aïllament actiu i desesperat que em llastava i em conformava amb la resignació trista que no em treia del damunt fins l’endemà, quan em desesperava amb la promesa que aleshores sí que aconseguiria l’audàcia necessària per convidar-la a prendre un cafè, tot i que confiava que fos ella qui s’encarregués de pagar el compte: l’angúnia de constatar que els diners minvaven incessantment, encara que fos molt a poc a poc, m’havia dut fins i tot a discutir amb la caixera d’un supermercat per un cèntim que no m’havia tornat de canvi.
Però la temptació d’una conversa em feia ser frenèticament permissiu. Durant aquells dies, el silenci on habitava ja s’havia convertit en una sensació física molt concreta de dolor que m’abocava el cos a una desesperació impotent i sense cap sortida, com si alguna cosa erupcionés sense treva del meu interior i tan sols pogués extingir-se conversant llargament amb algú: en veu baixa, per no alarmar ningú, tancat al lavabo de l’estació de tren de rodalies, bruelava i cridava i insultava les parets. Un dia que la intrepidesa era més agosarada que no pas altres ocasions, vaig aturar-me davant de l’oficina de turisme, però no hi vaig entrar perquè la noia estava parlant per telèfon, i, un altre cop que em sentia ple d’una audàcia eufòrica, vaig haver d’esperar tant que el noi que reia amb ella i l’agafava pel braç marxés d’una vegada que, quan va quedar sola, jo ja havia desgastat la força que podia invertir en una conversa. No va ser fins a uns dies després que m’hi vaig presentar, com si no em veiés a mi mateix fent el que estava fent, com si no fos conscient de res i totes les lleis que governaven els meus actes, pensaments i paraules haguessin fugit de mi. Em sentia molt estrany i incòmode i, no sé per quin mecanisme de la memòria, no parava de repetir-me uns versos de Martin Còdax que feia anys que devia haver oblidat i que llavors, de sobte, m’ocupaven el pensament com una obsessió: ¿Ai, Deus, se sabe ora meu amigo, / como eu senheira estou em Vigo? Aviat vaig adonar-me que totes les capes i els recursos verbals que usava no assolien mai el to decisiu i que a ella li creixia la defensa mental, com si en comptes de crear-li connexions de simpatia tan sols la inquietés i l’ofusqués i, al darrere de la proposta de prendre un cafè junts, tan sols hi observés l’amenaça de comprometre-la en un assumpte intricat.
A partir de l’incident amb la noia de l’oficina de turisme, que no em va voler dir el seu nom, vaig estar a punt d’esgarriar el rigor de la rutina que m’havia imposat. En un principi, la seva negativa a compartir una estona amb mi em va disgustar, i en la seva conducta hi veia un deix d’arrogància i massa menyspreu cap a la meva bona fe, però al llarg del dia, mentre rumiava sense cessar l’abast de la humiliació rebuda, de mica en mica em convencia que havia de sentir-me molt alleujat. Aleshores ja no dubtava que el compte hauria anat a càrrec meu, perquè entrava dins de l’inconcebible que, després de convidar-la, permetés que fos ella qui s’encarregués de pagar, i havia d’alegrar-me que tot hagués anat d’aquella manera, que m’hagués estalviat pagar els dos cafès, o un cafè —el meu— i un cafè amb llet i una pasta, potser, o inclús un suc de taronja i un entrepà de pernil i un tallat després —al cap i a la fi era l’hora d’esmorzar—, i el més segur hauria sigut, a més, que jo no hagués resistit veure-la menjar i també hauria demanat al cambrer el mateix que ella. Havia d’alegrar-me, doncs, que tot hagués esdevingut d’aquella manera, però la seva negativa també em duia a creure que formava part d’un complot de les circumstàncies per abatre’m més, i tot plegat —la sort de no gastar diners i alhora l’infortuni del seu rebuig, el mal que em continuava fent dins meu el silenci que m’oprimia el cap—, em suggeria a poc a poc la idea que tenia tot el dret, en aquella ocasió concreta, d’entrar al supermercat i, en comptes d’endur-me només les dues barres de pa i el pack de les tres llaunes de sardina en tomata que hi havia aleshores d’oferta, dirigir-me també a les lleixes de les begudes alcohòliques i invertir l’import de l’esmorzar que no s’havia celebrat en la compra de les cerveses o el vi més barat que hi trobés. En aquell punt de l’anàlisi de l’incident a l’oficina de turisme ja em deia que, si les circumstàncies pretenien destruir-me, m’estimava més triar jo de quina manera havia de venir la destrucció.
A partir d’aleshores la por i la inseguretat es van incrementar. Haver gosat imaginar que tornava a beure de debò —ho havia evitat— em sacsejava el cos com si tingués esgarrifances, i sentia que la ment avançava confusa i molt de pressa entremig d’una son que no venia, acompanyat sempre d’una mena de febre que no disminuïa mai, com si veiés i no veiés la gent, els carrers i els cotxes, les llums del vespre i de la nit, com si la reaparició de la set d’alcohol se m’abalancés a sobre irremeiablement. Tenia la sensació que tot se m’estava escapant —però ignorava què—, que de sobte tot havia començat a accelerar-se vertiginosament, i que estava immers en una rotació embogida de la realitat en la qual el futur, el món i jo mateix lliscàvem cap a un precipici i em sabés incapaç de detenir el mecanisme que ens hi conduïa, sense saber si, en el moment de caure a terra, havia de resistir-m’hi i fugir corrents, o secundar-ho sense l’ànim de reincorporar-me. Com que desconeixia on s’amagava la solució, només pretenia refugiar-me en la il·lusòria seguretat de la rutina. Però vèncer i apartar-me de la terrible sensació d’estar assedegat encara era més insuportable que no poder saciar-me, i llavors només sentia l’opressió del buit, una por furiosa i hostil que al llarg del dia m’acorralava i que, enmig de la nit, m’obligava a abandonar el lloc on havia acampat, convençut que les intuïcions que em despertaven —si resultava que dormia de veritat— no eren errònies i que algú m’assaltaria ben aviat per robar-me els diners que no m’atrevia a gastar en alcohol.
O que no m’atrevia a gastar a menjar més: l’únic avantatge de passar tanta fam —no gana: fam— era que tot sovint m’oblidava de la necessitat d’emborratxar-me fins a l’extenuació, i comprovava que la ment no podia separar-se del cos i que sucumbia sense remei al poder de la matèria. Els sucs gàstrics no paraven de reclamar que els alimentés amb les amanides de l’Olga, amb les truites de la Sílvia, amb la carn a la brasa dels argentins, amb els macarrons de la meva tia, amb el llom arrebossat de l’Empar, l’estómac era un crit constant de guerra, i aviat em vaig descobrir mastegant menjars imaginaris, sobretot d’ençà que per pal·liar la fam m’encantava mirant les fotografies que il·lustraven els fulls de propaganda dels millors restaurants d’Astúries que havia agafat de l’oficina de turisme. Sense haver-ne tastat mai, el paladar reconeixia l’aroma, el sabor i la textura de la crema de nècores, per exemple, o del llobarro amb risotto de cloïsses, o de les fabes amb bolets silvestres, o del rap amb txangurro, o dels guisats mariners que després rematava amb unes postres com el bescuit de figues amb crema de nous, però el que no parava de tenir present a la memòria, sense poder aturar-me a pensar en altres coses, el que va esdevenir una obsessió que només existia com a motiu de somni inassolible, com si em poguessin salvar l’ànima encara que paladejar la seva pronúncia em destruís la ment, eren les croquetes líquides d’ortigues.
A pesar de voler enlairar-me i volar per damunt de la desgràcia, contemplar-me des de la perspectiva d’un ocell, era impossible observar amb indiferència les evolucions de la fam mentre estava afamat i en sofria les conseqüències: la fam regnava sobre totes les coses, excepte sobre la por que em provocava. Havia de resistir les temptacions dels capritxos, i evitar que el pensament m’exigís que satisfés la urgència de devorar a cremadent una bossa de patates xip, per exemple, o que em supliqués un croissant o un brioix, o que plorés per aconseguir unes galetes de xocolata de la mateixa marca que les que repartia una àvia entre els nens que l’acompanyaven. Havia de resistir i no asseure’m, per exemple, a la terrassa on uns turistes se servien als plats una paella que semblava sorgida directament del mar i, tot seguit, demanar-ne una altra i així poder també submergir la forquilla entre els grans d’arròs i anar-ne extraient els tresors que hi havia enterrats fins que hi veiés aparèixer el bigoti vermell d’un llagostí o una gamba. I havia de resistir el que m’insinuaven els passos quan em conduïen dissimuladament cap al carrer del restaurant on el dia de l’arribada a Gijón m’hauria agradat celebrar l’èxit de la fuga de Girona. M’hauria agradat resistir la decepció que m’abatia quan m’adonava que el desig que repetia fortament amb els ulls tancats no es complia i que, per tant, el dolor de la fam continuava sent l’única realitat, o quan el desvari de menjar més i més, molt, em feia creure que hi hauria algú que endevinaria la penúria que passava i em convidaria a una hamburgueseria fins que m’atipés, o quan a la nit em despertava —si és que dormia— i veia que les croquetes líquides d’ortigues que havia paladejat amb tanta golafreria seguien igual d’inaccessibles com durant el dia.
Vaig aconseguir resistir l’ímpetu que m’empenyia a agafar l’entrepà que un nen havia deixat damunt del banc d’una parada d’autobusos mentre parlava amb un amic, però no vaig fer res per aturar el que vaig adonar-me que acabava de fer una tarda que seia a la sorra de la platja petita perquè no s’hi concentrava tanta gent per contemplar l’arribada de la marea. Al punt negre que jo devia ser enmig de la pàl·lida immensitat de la sorra, s’hi va acostar un gos, encuriosit per saber si era algun objecte procedent d’un naufragi i escopit pel temporal. Després d’ensumar-me amb reticència, sense acceptar que l’acariciés, en comptes de girar cua i entornar-se’n al lloc d’on havia vingut, em va bordar més i més rabiüdament fins que a la fi, de sobte, va obeir les ordres de la dona que s’acostava a buscar-lo i va acudir-hi de pressa, sense que li hagués de llançar el còdols que havia recollit per defensar-me, i que devia conservar a les mans sense adonar-me’n fins que de sobte vaig saber que el gust salat de l’aigua de mar que m’impregnava la boca era perquè me n’hi havia ficat un i l’estava xuclant. I així vaig estar-me allà, fent relliscar la sorra entre les mans, cavant forats que omplia de seguida, o que s’omplien de seguida —no sé com—, o llançant-la enlaire a mans plenes, de segur que inclús rebolcant-m’hi, mentre xuclava ara un còdol ara un altre, amb desfici i sense témer la immensitat esgarrifosa del soroll de les ones grans i petites, la proximitat de les urpes de la marea que s’aproximava amb l’advertència que, si no disposava de prou ànim i la consciència suficient per aixecar-me i anar-me’n, primer em xoparia i després m’ofegaria. Recordo que feia aquella llum horrible d’abans de la posta de sol i que les coses adquirien sorneguerament la seva posició nocturna, que s’instal·laven per dormir com si també fossin mortes. Recordo que vivia en una calma perfecta, com si no hagués conegut mai els estats de defalliment o de desesperació o de fúria, com si s’hagués apoderat de mi una actitud superior o protectora que em feia sentir immune als sobresalts i les angoixes. I recordo que no em vaig immutar quan vaig distingir el color blau dels uniformes que duien les persones que s’afanyaven a córrer cap a mi mentre cridaven, gesticulaven i assenyalaven els embats metòdics de l’aigua que anava conquerint pam a pam el lloc on jeia i d’on no em volia moure fins que no hagués tret tot el suc possible dels còdols que anava xuclant, feliç d’arrapar-m’hi desesperadament i de desatendre certes precaucions, com si ja no fos tan necessari traçar plans per a l’endemà, o per a l’endemà passat, i ja no calgués de cap manera crear el temps del futur.
Als còdols de la platja de seguida hi vaig afegir una sèrie de pedretes recollides del carrer —el gust del quitrà era més dolç—, i, un migdia que espiava una dona que seia en un banc i que enforquillava el contingut de la carmanyola que tenia a la falda, vaig anar partint a trossets la branca caiguda d’un arbre que semblava exigir que l’assaborís tan bon punt estigués convenientment trencada. Com si em veiés obligat a fer el que hauria fet qualsevol al meu lloc, xuclar els còdols, les pedretes i els trossets de branca es va convertir en una necessitat física, que escometia amb un nerviosisme tan tremolós que en certa manera em feia perdre la visibilitat, per no dir el coneixement: em descobria flotant al fons d’un ensopiment misericordiós, talment com si levités. Era com si durant unes estones difícils de precisar tingués el cos en suspens, i no podia evitar que al llarg dels dies hi hagués uns intervals de temps en els quals em veia a mi mateix en un lloc remot molt feliç on no vivia perillosament, arraulit enmig de la solidesa del confort, i on no veia tampoc què em passava perquè no em passava res més que la sensació benefactora d’estar d’acord amb el món i les circumstàncies. Però també hi havia altres ocasions que em semblava recuperar de sobte la consciència sense haver-ne notat la pèrdua, i aleshores arribava la invasió de la pena, tot i que era capaç d’adonar-me que no era el problema sinó la causa, i que de seguida deixava el pas lliure a una altra cosa més tangible, d’efectes més calculables i més nociva. En els moments que la set d’alcohol, la fam, la inseguretat i la por permetien l’aparició de la lucidesa, no em costava gens veure que una cadena de forces s’havia posat en marxa i que en qualsevol moment se m’endurien enlaire, ben amunt, per fer-me voltar en uns cercles cada cop més amples fins que al final decidissin llançar-me fora d’òrbita. El món del voltant es difuminava en la incertesa, en l’ambigüitat, i, quan jo també m’enfonsava en aquesta penombra mòrbida, ja no aconseguia aflorar del buit cap pensament clar, cap rampell de decisió, cap punt d’honor. No em trobava bé, i era com si em sentís disminuir, i només a costa d’un esforç extrem aconseguia no dissoldre’m. Per mantenir una consciència segura de mi mateix, perquè les coses que hi havia davant meu fossin un mur massís al qual contraposar les tensions de la meva voluntat, per travessar els llimbs incerts on vivia, m’aplicava a un exercici d’exactitud, i ordenava en figures geomètriques la reserva de còdols, de pedres petites i els trossets de branca que duia a la butxaca i a la bossa de viatge. Però durant aquells dies tan nefastos cada vegada sovintejaven més els moments que la ment anava a la deriva, i això només volia dir que ja no podia confiar en mi mateix. Estava molt cansat i, com un covard, em vaig conformar amb la primera mesura que se’m va acudir per resoldre la consternació indescriptible que em llançava fora de les regles del joc de la realitat: per vèncer el malestar, per absorbir el descontent, la inquietud i el marasme, per reprendre la clarividència i la compostura, un dia vaig engegar-ho tot a rodar, i em vaig desfer dels còdols, de les pedres petites i dels trossets de branca. M’havia atipat de la rutina d’haver d’estar xuclant tantes hores al cap del dia i, de sobte, em va semblar que es tractava d’una idea fixa o una preocupació inútil i prescindible. Després d’haver-hi excel·lit tantes hores amb tant de convenciment i amb tanta decisió, vaig entendre que tot el que feia es podia deixar de fer.
Prescindir de forma voluntària dels recursos per enganyar la fam va ser un estímul per creure en l’augment de la flexibilitat i la disciplina del meu organisme. No va ser una decisió, sinó més aviat una reacció espontània de l’angoixa, una altra manera de lesionar-me per sentir més pena, però quan vaig comptar que em quedaven 310 euros, vaig dir-me que, si m’havia alliberat de l’obligació consoladora de xuclar còdols, pedres i branques, si podia estar-me de l’alcohol, si podia estar-me dels capritxos que em reclamava la ment, si podia impedir que els passos em portessin fins al carrer on m’esperava una pizzeria, també podria acostumar-me a aprendre a viure sense menjar res el dia després d’haver-me acabat les barres de pa i les llaunes d’oferta. El quart dia, doncs, el dedicava a buscar els avantatges ocults que em duia la privació que m’imposava, i les conseqüències immediates van ser que recorria la ciutat de punta a punta, escrutant arreu si l’atzar em permetia localitzar alguna deixalla que fos comestible i, sobretot, que els dies que m’alimentava normalment esperés amb ànsia l’arribada del dia d’abstinència perquè això significava que l’endemà tornaria a entrar a la rutina establerta.
Cada vegada que sentia que el cervell volia escapar-se del cap, i que el cap es convertia en una massa tan lleugera que flotava, sense notar el seu pes sobre l’espatlla —en aquests moments, però, era com si una força invisible em concedís el privilegi d’endinsar-me exacerbadament en tots els detalls de les circumstàncies que m’envoltaven—, m’obligava a caminar de pressa amunt i avall, carrer rere carrer, renyant-me amb fúria quan el cansament m’exigia que m’aturés perquè no podia seguir endavant. Tot i així, em negava la possibilitat d’asseure’m o deixar-me caure a terra i, abans de reprendre de nou el camí cap enlloc que duia, em martiritzava descansant a peu dret, agraint que la fatiga a les cames fos momentàniament més intensa que la irracionalitat de la fam. Durant aquelles caminades, totes les impressions, tots els records, el conscient i l’inconscient, les coses insignificants i la memòria de l’alegria, les commocions, tot, la vida amb tot el que n’havia anat coneixent, i tot el que tenia i que encara ignorava, tot el que havia vist, les dones que m’havien abraçat, les dones que havia enganyat amb fets i amb mentides, la Sílvia, les sorpreses, els misteris, el que encara no m’havia adonat que sabia, els mals causats als amics, el que volia oblidar, el gos, tot es mesclava, s’encavalcava i es relacionava amb un ritme molt estrany, com si construïssin unes figures orgulloses d’exhibir l’equilibrisme ridícul que em mostraven. Era com si fos el preludi fosc, incoherent i sincopat d’una amenaça que no tingués cap lligam amb els actes automàtics que realitzava, i que elaborava uns sons aguts i trencats com si en algun lloc del cap, en algun lloc del cervell, hi habitessin uns músics que afinaven els instruments abans d’aixecar-se el teló. O potser era com si percebés els sons d’una llengua desconeguda. O potser era un atordiment tràgic o festiu —tant li feia— que em transportava d’amagat a un lloc imaginari ple de nit i de gent que m’esperava assedegadament i amb molta fam per menjar i beure moltíssim.
Vaig descobrir que el deliri era una fabulació construïda sobre els records, però que no es reduïa només als records, sinó que també hi tenia cabuda l’impuls de desfigurar-me a propòsit i presentar-me davant meu com un caràcter encara més malvat i miserable. I com que em sentia tan malvat i miserable, el més natural era trair-me a mi mateix, abusar de la debilitat de la meva confiança i tractar-me cruelment, sense compassió, enfonsar-me al fons de la iniquitat i fer-me entrar en un supermercat, per exemple, i encaminar-me de dret no cap a la fleca, sinó cap a la banda contrària, però no per detenir-me davant del celler i encantar-me amb la inspecció de les ampolles de vi, o davant de les lleixes ocupades per munts de paquets i paquets de cervesa i més cervesa, perquè això representava un càstig massa fluix i innocu. Vaig estar-me una estona llarga davant del lloc on hi havia els alcohols més forts, però no mirava les ampolles sinó l’obscuritat que em corprenia, com si fos una substància molt densa i incommensurable que no podia entendre —ni falta que em feia— perquè em sabia condemnat a dissoldre’m dins de la tenebra que queia sobre meu. Recordo que, quan vaig haver de decidir què em faria més mal, em va assaltar una esgarrifança de pau i, quan en comptes de whisky, ginebra o vodka, vaig decantar-me pel més barat dels brandis, que era la beguda que menys em tolerava el cos, vaig alliberar-me del dolor, se’m va aclarir la ment, vaig comprendre que admetia el goig del caos sense intentar catalogar-lo com una forma aliena a mi mateix, i vaig experimentar la feliç bogeria de la set.
De la primera ampolla de brandi no en recordo res més que el lloc on em vaig instal·lar per beure-me-la sense que ningú m’importunés, lluny del centre, de les platges i del port, encauat a la rasa d’un solar en construcció a la vora de l’estació de tren de rodalies, on feia dies que ningú treballava. Recordo també que em van despertar uns espetecs lents, precipitats i allargassats que crispaven el silenci de la nit, i que notava els batecs de la sang i del cor acoblant-s’hi mentre els ulls volien ajudar l’oïda per esbrinar quin perill m’amenaçava. I que, quan el soroll es va anar allunyant i va esdevenir inofensiu, em vaig adonar que els dits em feien mal de tan aferrats que els tenia a l’ampolla buida. També recordo el baldament del cos, capaç només de queixar-se de la fatiga enorme que l’aplanava, però satisfet d’haver-se salvat al final d’unes peripècies infinites per fugir dels perills mortals que m’havien perseguit glop a glop mentre buidava àvidament l’ampolla. Em sentia com un heroi orgullós de no haver desertat del fragor de la batalla, però ben aviat vaig constatar que l’heroïcitat de cada dia era una cosa impossible d’aguantar per a un organisme cada vegada més fatigat. També recordo que l’estómac ja no s’atrevia a martiritzar-me amb els seus laments de fam, ocupat en exclusiva a assimilar i resistir els graus diversos de cremor que s’hi escampaven segons la posició que adoptés. Imagino —però no ho recordo— que devia preguntar-me si em sentia capaç d’anar al supermercat i comprar-ne una altra, i és fàcil suposar que al cap de poca estona devia estar situat davant de la caixera, feliç una vegada més de poder ser encara dipositari dels favors del present.
Ignoro si va ser mentre bevia la nova ampolla de brandi o una de les següents —en tot cas, l’anècdota pertany al principi—, assegut a un banc de cara al mar, que una parella de la guàrdia urbana em va avisar de la prohibició de beure alcohol al carrer. No em van demanar que m’identifiqués i, a més, van ser ells mateixos els que em van aconsellar que el més sensat i prudent, per estalviar-me aquella mena d’interrupcions, seria traspassar el contingut a una ampolla d’aigua buida, una solució que a partir de llavors es va convertir en un costum. Tot i així, el color fosc del líquid, tant com el meu comportament, no va passar desapercebut als altres indigents i borratxos, que ja em reconeixien com un dels seus, i massa sovint vaig haver de tenir-me ferm en la decisió de no convidar els que s’asseien al meu costat, primer amb un posat i unes maneres que no m’indicaven ni malícia ni gosadia, però tot seguit, quan havia de contestar els atacs i les insídies i el seu mal humor en rebre la meva negativa, em feien perdre la paciència i m’irritaven tant que no em molestava veure’ls migrar mentre m’empassava de pressa el cul de l’ampolla. Vaig resoldre que només beuria quan estigués sol i lluny de la mirada de tothom, tot i que, a vegades, sense parar de caminar, en feia un glop, però era més per comoditat que no pas per por de les seves reaccions o pel malestar que em pogués crear l’avidesa per consumir jo tot sol el meu alcohol. En qualsevol cas, la meva conducta no m’avergonyia, de la mateixa manera que aleshores tampoc no m’importava gens recollir els cartrons que feia servir de base per al sac de dormir quan les botigues encara eren obertes i els carrers plens de gent: com si estigués sol en un paisatge devastat, me’ls carregava sota el braç i els duia cap al lloc om em plagués dormir, i tant li feia que en comptes de la nit només hagués arribat el vespre o que tot just fos el migdia. Tampoc m’importava gens que el lloc triat per ajaure’m encara fos ple de gent, entre altres raons perquè quan queia rendit de son ja feia estona que no veia res ni ningú.
Durant aquells dies de brandi no devia menjar gairebé res, però per lluitar contra la fam no vaig haver de recórrer amunt i avall la ciutat, ni construir uns costums que em permetessin simular que duia un cert ordre de vida normal. Aleshores només em calia confiar en les promeses que em feia l’alcohol, que si en prenia uns glops més potser em confessaria el que necessitava saber amb més urgència, les argúcies que em defensessin de la nàusea infernal provocada per la gent que es desentenia de seguida del meu afany de sociabilitat, de l’eloqüència i la verbositat intensa que estava convençut de posseir per explicar com m’havia tret de sobre la mediocritat. També esperava que em proporcionés les instruccions idònies per alliberar-me de la sensació d’estrangeria que em provocava saber-me presoner del tedi del passat, de la indiferència del present i de la crispació del futur. Em sentia al caire d’un abisme i el pitjor era que l’abisme em brutalitzava encara més: tot era fabulosament brutal i res no tenia sentit. L’alcohol d’aquells dies, en realitat, no m’aixecava l’ànim, ni m’il·luminava la tristesa amb una llum més confortable, ni em permetia que atrapés uns pensaments que ballaven fugaços a la ment i que de seguida s’escapaven. Aquell alcohol no m’esbandia la foscor melancòlica, ni m’afermava les arestes de la imaginació, però sí que em feia riure i cantar, com si posseís un pou sense fons d’alegria i, sobretot, aconseguia que la proesa de despertar-me, fos l’hora que fos, ja no constituís cap adversitat perquè hi anava inclòs el goig d’empassar-me el primer glop de brandi. Tot el que em calia era beure una mica de brandi i notar que la calidesa del líquid baixava per la gola amb la meravellosa empresa de cremar-me l’estómac, o de concedir-me la força necessària per armar-me de valor i aixecar-me, plegar el sac de dormir, recollir la bossa de viatge —el paraigua ja l’havia perdut i feia temps que no em canviava de roba ni em rentava la cara i les mans—, i buscar el primer lloc obert on poder comprar el que beuria mentre durés la jornada. És veritat que em considerava captiu, en contra de la meva voluntat, d’una força creada per mi mateix i que m’obligava a complir amb les seves exigències, però també ho és que, a canvi, ja no havia de suportar les baixades i les pujades de la tensió de la tristesa que m’alterava tant l’etapa anterior: aleshores tenia la sort d’haver-me instal·lat en el curs d’una tristesa contínua que no em feia gaire mal. Però els efectes de l’alcohol no eren sempre iguals, i a vegades un glop tan senzill com qualsevol altre em deixava mig mort, i altres vegades havia d’empassar-me’n cinc o sis en un interval molt breu per assolir el no-res anhelat després de travessar una alegria i una excitació que, en el fons, sempre em sorprenien perquè eren una alegria i una excitació pures, l’alegria i l’excitació d’estar alegre i excitat perquè sí, com si em felicitessin pels exercicis d’equilibrisme i les filigranes corporals que em veia executar en el vèrtex d’una piràmide arran del buit. Però un cop assolit el no-res, era com si la connexió entre la meva identitat i el món real s’hagués romput i se m’hagués desnonat del meu propi jo, com si m’assaltessin paraules sense significat que no pertanyien a cap idioma, i unes veus que no eren cap versió de la meva comencessin a interferir i a confondre’m i a enfonsar-me en una altra cara del caos on, a pesar de convèncer-me que sentia el so d’un eco de la meva veu retrunyint contra les parets del lloc tancat on m’imaginava dormir, el que s’imposava era el silenci absolut.
El dia que vaig gastar els noranta-vuit euros que em quedaven, vaig comprendre que no era a la vora del final sinó que ja era a l’interior i que hi feia els primers passos, que si fins aleshores m’havia regit, encara que fos precàriament, per les lleis de l’espai i el temps, a partir de llavors em guiaria pel principi de la indeterminació. És impossible dir res sobre el no-res. És impossible que el no-res sigui alguna cosa perquè si fos això o allò altre no seria, deixaria de ser. Res no es pot dir sobre el no-res: recordo que tenia tanta fam que al restaurant on em vaig entaular, que no era el que havia triat el primer dia a Gijón perquè ja no tenia prou diners, no vaig ser capaç de menjar res. Recordo que vaig passar bona part del dinar lluitant contra l’atac de singlot que no hi va haver manera de vèncer. I recordo que vaig començar a sagnar pel nas, encara que no sé si va ser al restaurant o en algun altre lloc. Recordo també que hi va haver un moment que em va envair la sensació que se’m desfeien les faccions, que la cara era una confusió de línies i volums, o com si s’hagués tornat un líquid grisós. També era com si ja no posseís l’energia mínima per fer moure les parts de la ment. Aïllades i desunides, ja no presentaven cap forma identificable, es revelaven incapaces d’atendre el circuit de crides i respostes, i desobeïen l’obligació d’ajuntar-se i separar-se per fer girar el pensament. Res no es pot dir sobre el no-res. Quan em va revenir la consciència, al llit d’un hospital, vaig saber que sortia d’un coma etílic i que, quan una ambulància em va recollir del carrer, ja no duia sabates.
Vaig anar descalç des de l’hospital fins al centre de la ciutat, caminant com si hagués envellit de sobte, amb l’única sort que el mal de cap era tan devastador que no tenia esma d’esverar-me amb les mirades d’estupor o d’animadversió absoluta que m’acorralaven mentre em dirigia al carrer on m’havia desplomat. Tenia l’esperança de trobar algun indici, o fragment de memòria, que m’assenyalés què se n’havia fet de la bossa de viatge i del sac de dormir, però la constància contínua del contacte directe dels peus amb el terra em duia el cap a la recerca del coratge necessari per reconèixer l’abast de la meva situació. A més d’un dels bars on vaig indagar si el dia anterior m’hi havia descuidat l’equipatge em van mirar amb pena o amb fàstic, i en el lloc on vaig prendre un cafè, gràcies a les monedes que encara conservava a la butxaca, el cambrer em va assegurar que, si havia sobreviscut a la mala nit que suggeria el meu aspecte, devia tenir la resistència dels posseïts. Al mirall de rere la barra vaig veure que unes ratlles de brutícia em creuaven el front, sens dubte per haver-me’l fregat amb els dits negríssims i tremolosos que no aconseguien sostenir la tassa amb dignitat. Com que em va fer peresa o llàstima seguir l’escrutini de la imatge que veia, de nou al carrer, vaig continuar acumulant mirades de torbació i, als bars, quan preguntava si se m’hi havia vist carregat amb un sac de dormir i una bossa de viatge, tan sols vaig rebre respostes negatives plenes de desconfiança. Només hi va haver un cambrer que va mostrar-se receptiu i solidari, però no vaig aconseguir que em fiés res. En desembocar a una placeta pròxima al port, una parella de la guàrdia urbana em va aturar per demanar-me la documentació. Al costat del cotxe patrulla, amb el cap baix, sense gosar alçar la vista, amb inquietud, vaig sentir que confirmaven que era cert que em deia Eloi Pujalta i Comes, nascut a Sant Feliu de Guíxols el 10 de setembre de l’any 1963, fill de l’Eloi i la Maria, i domiciliat a Girona a la carretera de Santa Eugènia 224, 1r 2a, el lloc on vivia la Sílvia, i que tampoc mentia quan assegurava que no tenia cap assumpte pendent amb la justícia. Van fingir que es creien que havia arribat a Gijón el dia anterior, de vacances, que encara no havia tingut temps de buscar un hostal on allotjar-me, i que uns individus m’havien assaltat i robat després d’haver begut massa. Em van recomanar que en el futur em portés més bé, em van avisar que m’haurien pogut arrestar per una ximpleria tan fàcil de resoldre, i, quan em vaig justificar dient que la borratxera m’havia obnubilat tant que no se m’havia acudit denunciar de seguida l’agressió, només em van advertir que la pròxima vegada no serien tan tolerants. Quan els vaig fer notar que no disposava ni d’un cèntim, no ja per complir amb els requisits necessaris per a la renovació del carnet d’identitat, sinó per comprar unes sabates o per trucar i demanar auxili a la meva família, un em va aconsellar que acudís a l’Albergue Covadonga, l’altre va parlar-me del lloc on col·laborava un amic seu, la Fundación Siloé, però al final tots dos van acordar que seria preferible que em presentés a les portes del Comedor Popular, a tocar de la plaça on érem. De l’incident amb la policia en vaig sortir eufòricament animat: m’estranyava que m’haguessin deixat tranquil tan aviat, i vaig aferrar-me a la creença que, sense saber-ho, devia tenir un protector a les altures. Una vegada sol, però, no vaig poder evitar que la mandra m’aixafés i m’enfonsés i em submergís en un món de lassitud i deixadesa, com si la poca energia que devia conservar s’hagués gastat del tot en l’esforç realitzat per no manifestar la por que sentia davant l’interrogatori. No vaig tenir valor per continuar buscant les meves pertinences, però no em vaig permetre aclucar els ulls i que la son i el mal de cap se m’emportessin a pesar que ja em veia suspès monòtonament a l’aire abans de dispersar-me pel cel infinit cobert de núvols. I vaig encaminar-me cap al Comedor Popular.
Era un bloc de pisos escrostonat, amb les taques rogenques del rajols que el calçobre caigut deixava veure, però l’aspecte abandonat i miserable no tenia punt de comparació amb el caos enervat que regnava a l’interior. Quan vaig veure la monja que hi havia darrere del taulell de l’entrada, vaig abaixar la vista i em van venir ganes de plorar. I, el que vaig detectar a la gent que hi estava fent cua, al cap i a la fi, era el mateix que em devien atribuir a mi, una repugnància instintiva a les formes geomètriques de l’esperit, a l’ordre, a la higiene, a la netedat. L’home que s’estava davant meu es va girar —duia bigoti i barba i enmig dels pèls se li veia, quan parlava, que tenia totes les dents grogues excepte una de llarga i negra que li donava una expressió sinistra—, i em va dir que, un cop dictada la sentència, no hi havia cap possibilitat de sortir del forat. Estava envoltat de cares que em miraven com si fos un estrany que els molestés i els intrigués, de manera que no ocultaven gens les ganes que tenien d’expulsar-me i alhora d’acostar-se’m i fer-me preguntes, però excepte l’home de davant, que insistia a saber si la mescla d’amoníac i lleixiu que flairàvem em marejava tant com a ell, tothom es va limitar a inspeccionar-me amb l’única satisfacció de no poder amagar la seva intel·ligència obscura i feliç per esbrinar què havia passat amb les meves sabates, si les havia perdut, si me les havien robat, si les havia venut, si havien esdevingut una peça d’intercanvi, o si les havia regalat a algú més necessitat que jo. Vaig haver d’esperar que el noi que estossegava amb la mateixa rotunditat d’un tísic s’adonés que li havia arribat el seu torn, que l’enorme bèstia peluda que tant podia pertànyer al gènere masculí com al femení introduís una mica de coherència en els balbucejos usats per resumir les seves cuites, que l’home escanyolit i malgirbat deixés de jugar i riure amb els nens tinyosos que acompanyaven les dues dones negres tapades de dalt a baix amb uns saris molt ratats. Vaig haver d’esperar que la dona amb la cara botida per l’alcohol deixés de somicar i vocalitzés amb més aplom el motiu de la seva presència allà, que el patriarca barbut amb un cap que ja semblava el d’un mort s’afanyés a trobar el que buscava en el fons d’alguna butxaca dels pantalons, i que un adolescent amb una cara anèmica com si un vampir li hagués xuclat els sucs vitals reaccionés i es mogués del lloc que ocupava. Vaig haver d’esperar que el jove corromput per qualsevol mena de droga aconseguís que el vell podrit de vellesa que semblava l’encarregat de cuidar-lo l’acompanyés cap a la zona de la planta baixa on s’havia de dirigir, que la noia de cara asimètrica i feréstega i amb el cos deforme per la malaltia que la devorava assimilés les negatives que la monja li va anar mussitant, que el noi que no podia fingir l’ànsia d’una fam eterna es calmés i seguís les instruccions rebudes i esperés l’arribada de qui havia d’atendre’l específicament, que l’home de la dent llarga i negra —la flaire de brutícia i misèria que desprenia era la pudor de la vida al carrer—, abans d’acostar-se al mostrador, em somrigués quan va sentir que jo deia a la parella que s’havia col·locat rere meu que, un cop dictada la sentència, per més que ho esperessin, no hi havia forma de sortir del forat. Mentre esperava el meu torn, i acceptava amb naturalitat que jo també era una altra despulla vivent, una escòria més que aviat hauria de discutir amb l’eterna indiferència de la monja, que la meva mirada i la meva actitud devia ser igual de rabiosa i diabòlica que la dels altres —perquè era intolerable que hagués de suportar que els seus problemes insignificants releguessin la magnitud i la urgència dels meus—, vaig adonar-me que la gent nova que havia anat arribant també semblava que no poguessin aguantar el pes d’estar vius, i que si es col·locaven a la cua era més per la força del costum que no pas perquè creguessin obtenir el favor d’una oportunitat que els salvés del mal que els mataria.
Quan a la fi la monja de rere el taulell em va atendre i va saber que, a més de no tenir sabates ni el document d’identitat, tampoc anava proveït de la targeta que hauria d’haver demanat a l’Oficina del Transeúnte, em va fer passar a un despatx on una dona alta i grossa vestida de negre o de malva em va renyar com si bromegés per haver-me estalviat un tràmit indispensable. Em va instar a córrer-hi de pressa abans que tanquessin al migdia, però al mateix temps també va comportar-se com si la seva intenció fos demorar-me el màxim possible perquè hi fes tard. En comptes de proporcionar-me les sabates que em va assegurar que em donaria amb la condició de tornar duent-li la targeta de transeünt, va voler que li confirmés que no era cap immigrant, si cobrava alguna prestació social, i vaig haver de respondre si era un toxicòman o si patia alguna malaltia crònica. També em va explicar detalladament que el Comedor Popular tenia la funció de prevenir els processos d’exclusió social i de fomentar les habilitats personals de la gent que assistia, dirigides sempre a la correcció de l’autonomia i a l’accés a uns recursos que afavorissin la normalització de la vida dels seus usuaris. Que pretenia afavorir sempre l’actitud activa de la gent que s’acollia als seus serveis mitjançant uns recursos per fer que cada persona fos la protagonista del seu propi procés de rehabilitació. I que el Comedor Popular treballava amb la consciència racional i la intel·ligència de cada un de nosaltres, amb la nostra ment i el nostre cor des d’una dimensió biopsicosocial, sense oblidar-se mai de l’esperit, tot i que això no significava de cap de les maneres una connexió amb la fe o la religió.
Quan a la fi vaig ser de nou al carrer, vaig constatar que sor Marianela —es deia així— només m’havia acomiadat amb un gran somriure de confiança i que jo continuava caminant descalç perquè no m’havia atrevit a reclamar-li les sabates que havia oblidat de donar-me per culpa de l’entusiasme amb què va anar desgranant els èxits i els fracassos de la seva missió. Mentre esperava que l’Oficina del Transeúnte tornés a obrir a la tarda, vaig mirar d’adormir-me per abolir el mal de cap que m’aclaparava el cervell, però el dolor era tant que només vaig poder estar-me ajagut sobre la gespa humida, sense que tampoc aconseguís fugir de les dues idees fixes que m’obsessionaven a pesar de saber que es tractava d’unes preocupacions inútils. La primera era la consciència d’una obvietat, que fes el que fes, tant si volia com si no, em calia fer-ho amb convenciment, tot i que també era obvi que totes les accions m’abocarien tard o d’hora al no-res, com si em fos impossible no adonar-me de la combinació lògica de la falta de lògica de les coses que m’estaven passant. L’altra idea —també òbvia— era l’evidència d’haver ingressat en una espècie humana que vivia en un món a part. Com si sabés molt bé què em volia ensenyar i què em volia amagar, el noi que em va atendre a l’Oficina del Transeúnte va anar solucionant tots els entrebancs que ell mateix concebia per dificultar el propòsit d’obtenir la targeta que li demanava i, un cop comprovat sense cap incongruència que jo havia assolit, en efecte, la categoria d’indigent, i amb l’alliberació d’haver superat el tràmit, ben tranquil, me’n vaig anar a demanar les sabates que sor Marianela m’havia promès.