ULTIMÀTUMS

Si recordo punt per punt els detalls de les peripècies protagonitzades al capítol anterior deu ser perquè els dies següents, a Girona, no vaig fer res més que revisar del dret i del revés cada seqüència, com si m’astorés haver descobert que el final tan temut era d’aquella manera i no d’una altra. De l’última temporada a Girona, en canvi, sóc incapaç de traçar cap cronologia fiable: és impossible escriure la crònica d’una bola de billar que rodola sinistrament i dolorosament empesa pel tac que sosté un jugador borratxo, l’itinerari d’una bola que topa contra totes les bandes del rectangle de feltre i que surt repel·lida amb sequedat i violència sense parar.

L’ordre dels fets d’aquell període se’m confon, però no així les sensacions predominants, que ja no em vaig treure de sobre i que em van acompanyar després d’emprendre la fuga total. Més que la pena, hi havia l’estupefacció, com si fos un altre qui necessités espavilar-se per no passar gana, beure el màxim possible d’alcohol i no dormir al ras, i jo, el seu doble, em limités a repetir els moviments. De seguida em vaig adonar que les tribulacions particulars dels amics, els seus infortunis i les seves afliccions, les aspiracions, els èxits i els fracassos que experimentaven, les trifulgues laborals i les queixes o les angoixes per l’encariment de tot i la pèrdua de poder adquisitiu que els atabalava tant, em semblaven insignificances mesquines i indignes de comparació amb la desgràcia que vivia jo. Si em mostrava amable, just o generós amb ells, no era només perquè em calia la seva ajuda, sinó perquè també tenia la necessitat de trobar qualsevol companyia que pal·liés la certesa irrevocable que estava sol. En cap moment vaig confessar a ningú els detalls de la meva situació i, davant de tothom, vaig fingir que continuava vivint a Platja d’Aro, amb la confiança que no es produiria cap intercanvi d’informació entre el cercle de relacions on es movia la Carme i el que habitualment freqüentava jo. Havia de mentir molt, i cada dia havia d’inventar raons plausibles que justifiquessin la meva presència a Girona, havia d’estudiar que fos poc probable que l’amic que m’acollís un dia mantingués un contacte directe amb el següent que em concedís sopluig, i havia de ser ràpid i convincent quan alguna coartada se’m desmuntava i coincidia, per exemple, amb algú que creia, tal com li havia dit, que ja era de nou a Platja d’Aro. Havia de mentir molt, però també havia d’ocultar la tristesa i la desesperança, la falta de concentració perquè la ment només podia centrar-se en el desig insuportable, i patètic, d’abandonar la lluita per la supervivència.

Hi havia dies que em semblava que no passar gana, calmar la set i l’angúnia i dormir en un llit eren uns actes impossibles de realitzar. L’estructura lògica del món s’havia impregnat d’unes defectuositats insòlites que atacaven totes i cada una de les esferes de la ment, oposar-m’hi se’m revelava sobrehumà, i vaig acostumar-me a mirar els amics i els desconeguts que m’envoltaven com si no tinguessin cap defecte i només jo hagués de lluitar contra les meves imperfeccions. Però combatre els remordiments per haver arribat a la pura misèria esdevenia un exercici estèril, i el que enyorava no era tant la tranquil·litat de l’ànima com la pau dels ulls. En un estat d’alerta continu, els ulls vivien obsedits en la recerca constant de qualsevol amic o conegut que em pogués reportar algun benefici, sempre atents a albirar algú que no em convenia que em localitzés, perquè li devia diners, perquè em renyaria per la deixadesa física que em començava a guanyar, perquè sabia prou bé que no n’obtindria res i no podia perdre el temps: el dia era massa curt, buscar-se la vida un ofici exigent, i els ulls havien d’escorcollar a tota hora el terra per detectar els tresors que recolliria com un triomf, les burilles que encara es podien fumar, el tros d’entrepà que algú no hauria volgut acabar-se, la cartera o el maletí ple de bitllets que no vaig trobar mai.

Havia de simular que no em faltaven les coses necessàries per viure. Havia de vigilar i no cometre errors que em delatessin i es descobrís que quan caminava de pressa no em dirigia enlloc, que quan seia a l’estació no esperava la partida o l’arribada de cap tren, que no m’havia citat amb ningú a la rambla i que ningú apareixia per trobar-se amb mi per més que preguntés l’hora i em queixés de la falta de puntualitat de la gent. Havia de vigilar que ningú em veiés recollir res de terra, que bevia aigua d’una font o que menjava d’amagat el tros de pa que havia tret d’una paperera, tenia la certesa que estar massa estona assegut al mateix banc revelava la meva precarietat, i m’avergonyia de demanar foc per encendre una miserable burilla. I de seguida vaig constatar que la soledat d’aleshores pertanyia a una categoria diferent de la viscuda abans, de quan vaig separar-me de la Sílvia, de quan vaig compartir pis amb l’Andreu i la Felisa, de quan vaig instal·lar-me a Platja d’Aro. Simular i vigilar, el moviment i la quietud, cansaven molt, però el que cansava més era suportar el caràcter de la nova soledat.

Quan la Sílvia no va saber rebatre l’evidència de les proves que li vaig ensenyar, localitzades al fons de les escombraries que havia escorcollat amb la convicció que avalarien el temor de les meves intuïcions, i vaig llançar-li a la cara els preservatius no usats per mi i les burilles d’una marca de tabac que no fumàvem ni ella ni jo, i sí el cuiner que últimament s’havia afegit al nostre grup, em va acusar de neuròtic i obsessiu i em va exigir que ni el gos ni jo fóssim al pis quan tornés de la feina. Ja ens havíem barallat moltes vegades perquè no tolerava les meves suspicàcies i sospites cap a la seva conducta amb altres homes, però mai havia complert l’amenaça de fer-me fora. Tot i així, en cap moment vaig creure que es tractés d’una decisió definitiva i no vaig perdre la confiança de poder redreçar les circumstàncies i reconquerir el benestar que aleshores perdia. En aquells moments, a més, comptava amb el suport incondicional dels amics, que coneixien al detall les relacions turbulentes entre la Sílvia i jo, i ningú va sorprendre’s que arribessin a l’extrem de separar-nos. Quan la vaig conèixer, més d’un m’havia aconsellat que no m’afanyés a deixar el pis on vivia tot sol i, quan en Vargas em va acollir amb l’única condició que acatés una sèrie de normes —la més important, que no hi dugués mai cap dona—, em va retreure moltes vegades haver comès aquell error, però ignorava el mateix que tothom, que la pressa amb què vaig enamorar-me de la Sílvia venia condicionada pel desnonament que aviat m’enviaria al carrer.

La convivència amb en Vargas va ser conflictiva des del primer moment, com si resultéssim incompatibles a pesar d’haver congeniat sempre sense que mai es produís cap malentès ni altercat, ni quan la meva intromissió va esgarriar-li els plans de futur que traçava amb la Sílvia. Havia traspassat el bar on ens havíem conegut tots tres, i aleshores malvivia dels pocs estalvis que encara li quedaven de l’operació. A mig matí començava a beure en companyia de la quadrilla que feia la ruta dels bars de la vora de casa seva, dormia una migdiada llarguíssima al sofà, i la resta del dia mirava pel·lícules o la programació d’un canal esportiu amb una ampolla de vi al costat. De seguida vaig constatar que no li agradava gens que jo arribés a la nit havent-me emborratxat millor que ell gràcies a la gosadia d’endeutar-me més als llocs que encara em fiaven —m’acusava d’egoista i poc generós—, i ben aviat vaig avorrir que la meva presència li servís per distreure l’amargor i el tedi que el consumien. No entenia que la Sílvia m’aboqués a un estat melancòlic i em retreia que només aspirés a la commiseració. L’irritava el malhumor que duia a sobre i que no li rigués els acudits de borratxo que s’entossudia a repetir sense recordar que ja els havia explicat el dia abans. I no suportava que fos el gos el destinatari de la poca simpatia amb el món que era capaç de mostrar: el renyava perquè jeia enmig dels lloc de pas, maleïa que arreu on fixés la vista hi veiés pèls, i va obstinar-se a creure que l’atmosfera del pis s’impregnava de la ferum insofrible dels pipís i les caques que encara no havia après a aguantar-se.

Tot i així, vam compartir pis més temps del que podia indicar el ràpid deteriorament de la relació: la paciència era contagiosa, i absoldre i perdonar les ressaques estrepitoses de l’altre enfortia l’ànim de cadascú. De totes maneres, no tenia més remei que suportar els seus exabruptes sense immutar-me, intentant no caure en la grosseria si jo reaccionava i no embrancar-me en aquelles discussions on tots dos preteníem demostrar la incompetència vital de l’altre. Més enllà d’un lloc on viure amb el gos, també em calia una habitació pròpia per complir amb les meves obligacions i escriure els tres articles setmanals per als dos diaris on col·laborava. Com que no havia tingut l’astúcia de negociar l’augment de la tarifa de cada peça, cobrava molt poc, i, amb el canvi de la pesseta a l’euro, a més, no podia viure ni malament, però representaven els únics ingressos que tenia i era impensable plegar a pesar que setmana rere setmana la feina se’m feia més dificultosa. No havia notificat el canvi d’adreça als diaris i a les editorials i ja no m’arribaven els llibres que havia de ressenyar. A l’últim atac d’ira havia estampat l’ordinador contra la paret per fer entendre a la Sílvia que sense ella no m’importava res, i, com que en Vargas s’havia venut el seu, depenia de la disponibilitat d’en Ramon Tibau, d’en Pep Olmos i l’Hèctor Ribas per usar els dels llocs on treballaven o de casa seva. Als inconvenients de retardar fins a l’últim instant possible el lliurament de l’article, s’hi afegia l’angúnia que els meus amics no sempre recordaven que ens havíem citat, o que a última hora els sortia un compromís que alterava la meva visita, però això, en el fons, no deixaven de ser uns obstacles que sempre s’acabaven superant. Més greu era comprovar que llegir em costava molt, que no percebia el significat de les paraules, o que no em commovien gens, i que no reflexionava sobre cap altre motiu que no fos jo i les meves penes, o que escrivia sense cap mena d’entusiasme estilístic, recorrent a l’experiència i a l’ofici com a úniques eines per enllestir la feina. No tenia voluntat per dominar les frases, i enlloc hi havia res que estimulés la restauració de les forces espirituals que em calien: a la ment només hi havia espai per resistir les salmòdies etíliques d’en Vargas i per prometre’m que tornaria a viure al pis de la Sílvia.

No vaig maniobrar gens per aproximar-m’hi i, a pesar que m’enganyava i em deia que la meva conducta obeïa a una tàctica calculadament elaborada, el cert és que reproduïa la mateixa de quan vivíem junts i ens barallàvem i estàvem dies ignorant-nos. Em conformava amb el que els amics m’explicaven d’ella, que li agradava proclamar que era molt feliç i que sortia i bevia força perquè sortir i beure feien que encara se sentís millor. Després de separar-nos procurava moure’m pels llocs que ella no solia freqüentar, però en una ciutat petita és inevitable coincidir en els mateixos bars de sempre i, si bé al principi ens comportàvem com si no ens coneguéssim, de mica en mica ens vam atrevir a no esquivar les mirades, de sobte vam saludar-nos, més tard fins i tot vam ser capaços de parlar sense retreure’ns res, i, l’endemà del primer dia que vam tornar a riure junts, em va trucar per veure’ns. No em va ferir que s’afanyés a evidenciar-me que si recuperava el privilegi de tractar-la només era perquè, de moment, s’havia encapritxat que fos així. Mai no va pronunciar cap frase que insinués la possibilitat d’instal·lar-me de nou al pis, i, els dos gats que em va presentar, de seguida es van encarregar de garantir que no permetrien que el gos i jo convisquéssim amb ells. A més, en la mecànica inèdita del cos de la Sílvia, en les consignes que repetia —empassar-se el semen era un remei sobirà contra la tristesa i la desolació, per exemple—, en la franquesa, l’exuberància, la barbàrie i la duresa dels seus nous hàbits sexuals —exigia que ens concentréssim en exclusiva en els culs i l’excitava pixar sobre la meva cara—, hi havia indicis suficients per creure que la seva òrbita pertanyia ja a un altre sistema en el qual jo només podia observar-la vantar-se de l’acord amb el món que havia après lluny de mi. Però aleshores, per pura necessitat, les situacions rares em sorprenien com si fossin coses bones, i, simulant que no tenia consciència de la meva ingenuïtat, considerava l’acostament de la Sílvia un avanç incalculable a favor del meu futur.

En realitat, la reconciliació amb la Sílvia em va descentrar la rutina de la supervivència. Quan no volia veure’m, massa sovint, em deixava abatre per la part més aspra i desagradable de la fúria que sentia i, amb delectança, amb una aprensió delitosa i malaltissa cap als infortunis que m’assetjaven, m’endeutava sense remordiments i bevia fins a dissoldre’m dins d’una eternitat sòrdida i poc opulenta. La ràbia em martellejava les temples, les frases deixaven de tenir coherència per moments, i em convertia en un tirà mesquí i digne de compassió que, per regla general, menyspreava i abusava de tothom de manera arbitrària i segons bufava el vent de l’embriaguesa. No em va ajudar gens que la Sílvia, quan per fi ens vèiem, no sempre volgués que anéssim a casa seva i preferís venir d’incògnit a la meva habitació, com si fer el que fèiem a la vora d’on en Vargas roncava la borratxera afegís un estímul gens desdenyable a la seva ànsia de divertir-se més. El matí que va resoldre que no esmorzar a la terrassa seria una injustícia amb el sol plàcid que hi queia, vaig acceptar que em condemnava a la catàstrofe i, quan al cap d’unes hores d’haver-nos fet fora de males maneres vaig parlar amb en Vargas, em va advertir que si volia continuar al pis havia de ser sense el gos. Estava fart que les nits que no hi anava a dormir no parés de somicar, com que desatenia força l’obligació de treure’l a passejar a les hores acostumades, ja no tolerava més que el pis s’hagués convertit en un femer, i, sobretot, encara que no s’hi referís expressament, l’ofenia la represa de les relacions amb la Sílvia. Durant la pròrroga de l’ultimàtum que encara em va concedir, vaig haver de suportar les pulles que em llançava a tot hora, les reaccions aïrades i hostils quan creia convenient inventar-se que el gos o jo havíem transgredit les normes de convivència, la fredor amb què rebia la meva amabilitat en els moments que volia abolir el malestar que enraria l’ambient, i, quan vaig aprofitar l’amistat encetada amb l’Andreu i me’n vaig anar del pis, no em va saber greu no acomiadar-me.

En aquell període jo vivia en un zel ardent, gelós de tothom, i encara que em dolgués incomplir els deures amb el gos, preferia ser un irresponsable, comportar-me com un indolent i estar-me els matins en un bar molt rústic a la vora del banc on treballava la Sílvia, a l’espera que plegués per vigilar d’amagat si se n’anava acompanyada d’algú. Va ser en aquell bar tan barat i decrèpit que vaig començar a coincidir amb l’Andreu, un conegut d’altres bars i amb el qual vaig anar mantenint aquelles converses informals que l’alcohol possibilita entre unes persones que d’altra manera potser només se saludarien des de la distància. Alt i prim, l’Andreu feia l’efecte que el seu propòsit fos embalsamar-se en vida a poc a poc, com si provingués d’una època anterior a la noció d’alcoholisme. Deia coses evanescents de forma difícil i declamava sobre sentiments assenyalats amb eloqüència fàcil, i jo no solia escoltar-lo amb gaire atenció, però a les seves frases hi flotava alguna cosa relacionada amb el poder menor que una gent exerceix sobre una altra, una mena d’exercici que transforma la influència en deure. I va ser així, sense pensar-m’ho gaire a pesar que sabia que els meus ingressos no permetien embarcar-m’hi, com vaig acceptar la proposta que em va fer perquè compartíssim pis: a finals de mes ell havia de ser fora del lloc on vivia, i jo li havia exagerat dramàticament els problemes sorgits durant la meva estada a casa d’en Vargas. Vaig aconseguir que una sèrie d’amics, i algun conegut de bona fe, em prestessin els diners necessaris per pagar la part que em corresponia dels tres mesos de lloguer que l’agència immobiliària ens va demanar per endavant, vaig convèncer l’Andreu que el contracte només hi figurés el seu nom, amb previsió que el meu impedís la firma per culpa del desnonament patit poc abans i, mentre esperàvem el dia del lliurament de les claus, vaig ser capaç d’imaginar que en el nou espai seria prou destre per reconstruir-me. Amb la intenció d’evitar qualsevol malentès, havia avisat l’Andreu que jo anava acompanyat d’un gos, però ell no va fer el mateix i, per no haver de pagar més de la meitat del lloguer, no em va dir que viuria amb nosaltres la seva nòvia, la Felisa, una dominicana d’ànima càndida que cuidava gent gran i que va participar esforçadament en el trasllat de les incomptables pertinences de l’Andreu.

El pis estava situat al cor del barri vell, era molt gran i de sostres alts, però de seguida va empetitir-se furiosament i agressivament gràcies als munts d’andròmines que l’Andreu arrossegava com deixalles de la seva vida, des dels congeladors industrials que conservava de l’època que havia regentat un bar —un fracàs— fins al vestit de mariner que duia el dia de la primera comunió: vaig impedir que una fotografia de gran format de l’efemèride presidís el menjador. L’amuntegament de les seves coses —l’espai era el que era, i no n’hi havia prou per encabir-les amb ordre— se’m va anar convertint en una presència insensata i bel·ligerant que es feia dia rere dia més patètica i trista per la mateixa estridència de la desesperació que irradiava, però també és veritat que vaig haver d’agrair-li que el seu afany de guardar-ho tot em permetés disposar d’un matalàs a terra a l’habitació que se’m va assignar. Al pis del barri vell no vaig parar de repetir-me que no havia de passar-me res d’infaust, que no podia passar-me res de pitjor que estar-me allà, i fins i tot era capaç de convèncer-me que no podia ser que em passés res de dolent perquè ja m’havia enfonsat prou, però al final vaig haver de donar la raó a l’Agustí. En assabentar-se que compartia pis amb l’Andreu, no va entendre com havia comès la insensatesa d’anar-me’n a viure amb algú que només contagiava tristesa, negativitat i mala sort.

L’espectral melancolia que desprenia l’acumulació d’objectes inservibles i d’ús incert que s’escampava arreu revelava alguna cosa informulable, alguna cosa situada en un altre nivell, però que no desapareixia mai i que actuava insistent i ple de ressonàncies, apel·lant a un altre sentit que apareixia misteriós i actiu, creador d’una realitat sensible a algun matís fantàstic produït entre el son i la vigília: l’espai del pis, el temps del pis, la llum que il·luminava com d’esquitllentes i que no arribava mai fins a les habitacions del fons, tot semblava estar sempre en tensió. Les incomoditats del pis eren incomptables: el soroll dels bars i els restaurants dels voltants molestava des del matí fins a la nit, els músics ambulants que amenitzaven les terrasses molestaven a l’hora de dinar i a l’hora de sopar, les corrues de turistes que envaïen el carrer molestaven sempre i en tot moment, les festes nocturnes dels veïns molestaven fins a la matinada, la buidor desolada de la meva habitació era una molèstia que duia clavada a dins, i només imaginar la presència inesquivable arreu del pis de l’Andreu, de la Felisa, o de tots dos, ja constituïa un motiu suficient per enervar-me. La seva mútua admiració incondicional m’embafava, que manifestessin massa sovint la seva mútua necessitat de tendresa encara m’embafava més, però el que m’irritava de debò era que la seva festa setmanal fos acudir al mercat dels dissabtes i que tornessin amb l’orgull de poder omplir una altra vegada la nevera i el rebost amb les millors ofertes que havien trobat, que els atemorís tant passar fred o emmalaltir, que juguessin impúdicament a somiar com viurien si fossin rics, que no cessessin d’explicar-me històries del seu passat en què implícitament hi havia la reivindicació de la seva honorabilitat: l’Andreu veia la seva feina d’encarregat del manteniment d’un hotel com una ocupació transitòria perquè es continuava considerant el sagaç economista que deia que havia sigut, i la Felisa es commovia quan recordava que al seu poble natal hi vivia com una princesa. No suportava que a les converses a soles l’Andreu es vantés d’usar uns preservatius de mida extra, no suportava que la Felisa em destorbés amb el soroll que feia quan feinejava al pis, i no suportava que em volguessin persuadir que la Sílvia no em convenia: el dia que es van conèixer, no van congeniar gens perquè deia que la deprimien, i ja no va voler venir mai més. Que l’Andreu i la Felisa vigilessin que no agafés de la nevera més cerveses que ells, o que em renyessin perquè no m’ocupava prou del gos, tampoc no va ajudar gens a permetre que dugués la vida tranquil·la a la qual aspirava. Tot i així, a pesar d’adonar-me amb terror d’on m’havia ficat, havia decidit que em calia mostrar-me flegmàtic i impertorbable per convertir-me al final en algú realment flegmàtic i impertorbable, i almenys així va ser fins que la por, de sobte, es va sumar a la càrrega de frustracions i fiascos que duia a sobre.

Quan em vaig trobar amb el compte corrent embargat, en lloc d’anar al banc i assabentar-me de la causa, em va vèncer la mateixa vergonya que em va impedir presentar-me al judici pel desnonament, i tampoc vaig tenir prou valor per asseure’m davant d’un empleat i reconèixer que m’havia convertit en un morós. D’altra banda, em preocupava molt més l’efecte immediat de la nova situació, acceptar que a partir d’aleshores seria com si escrivís els articles de franc: no ignorava que rendir-me i abandonar les col·laboracions desencadenaria entre els amics una alarma que repercutiria en contra meu i que llavors, quan els demanés un préstec, no els podria prometre que ja el tornaria quan cobrés a principis de mes. Pocs dies després, quan vaig fer que l’Agustí em convidés a dinar amb la intenció no acomplerta de demanar-li consell i ajuda, com si intuís el que no m’atrevia a confessar, sense referir-se explícitament a la conducta que havia de seguir encara que fos tan insensat de continuar mirant el fons del carreró sense sortida on m’havia ficat, em va dir que no busqués res més que la conservació del meu nom.

Però si fins aleshores llegir i escriure ja havia deixat de ser la forma natural de viure i havia esdevingut tan sols una mena de dolor pulsatiu i fulgurant que m’atacava quan girava les pàgines dels llibres sense entendre-hi res, si cada article era un enemic que em derrotava sempre, a partir de l’embargament imaginar que havia de llegir i escriure es va transformar en un dolor crònic que em danyava els nervis. Escrivia bevent, amb molt d’odi i avançant gràcies al recurs dels tòpics, copiava idees usades anteriorment encara que no vinguessin al cas, i m’afanyava a arribar al punt final amb l’únic desfici de fugir de les frases indominables que em retreien la incompetència i la poca concentració amb què les forjava. I una tarda, en el despatx d’en Ramon Tibau, vaig constatar que els esforços inútils conduïen a la depressió. La tremolor de les mans no em permetia teclejar sense equivocar-me massa sovint de lletra, em desesperava no saber què dir sobre el llibre que havia de ressenyar, com si tingués la ment en blanc, o com si la falta de l’estímul econòmic hagués aniquilat la força creativa, vaig veure que el text no prendria cap forma acceptable, entrebancat amb una paraula que es resistia a ser escrita sense cap errata mecanogràfica, i l’angúnia només va disminuir quan vaig adonar-me que desistia, que no acabava l’article i que plegava.

Després va venir una temporada encara més difícil perquè el sentiment de culpa es va ajuntar amb la por. Atribuïa la meva desídia a un cansament comprensible al cap de tants d’anys de dedicar-me a l’articulisme, però sabia que em defensava amb uns arguments falsos, i no vaig tenir el coratge de repetir-los als caps de les seccions on treballava. No els vaig anunciar que havia plegat i, durant els dies següents, no vaig respondre les trucades ni els missatges on es preocupaven més pel meu silenci que no pas pels problemes pràctics que els ocasionava la meva renúncia. Davant dels amics que van neguitejar-se en comprovar que la meva absència dels diaris no era incidental, vaig justificar-me dient que em calia un període de calma per acabar d’enllestir una novel·la, unes explicacions que només van servir per consolidar una mica més la fatiga de tothom cap a la meva conducta irresponsable dels últims temps: ningú em va preguntar sobre la matèria i l’estat del llibre, sinó de què pensava viure mentrestant.

D’altra banda, sense l’obligació de complir amb el compromís contret amb els diaris, em sentia com si el món hagués trencat els lligam que ens mantenia units. Em passava hores ajagut al llit, esperant que la Sílvia em truqués, amb l’anhel de beure perquè la Sílvia no em trucava, sense atrevir-me a anar als bars on algun amic em convidaria perquè abans hauria de sentir els retrets per no cuidar més bé la feina —tothom estava convençut que m’havien acomiadat—, i temia el dia que hauria de comprovar que la primera víctima de la meva ruïna era el gos. Per assegurar-me que no es produiria cap incidència amb altres gossos —si es barallava o es lesionava no podria pagar el veterinari—, anàvem als llocs menys freqüentats de la vall de Sant Daniel, i, quan es va acabar el sac de pinso, se’m va acudir fer els àpats a deshora, tot sol, per poder donar-li la pasta o l’arròs, el tros de carn, que no menjava jo: tant l’Andreu com la Felisa vigilaven amb cura que complís el pacte establert i que no l’alimentés amb les nostres provisions del rebost.

En un bar de nit, a canvi d’un gintònic, em vaig comprometre amb el cap de cultura d’un altre diari de Girona a escriure un article setmanal en el suplement dedicat a les mascotes. Si d’una banda em servia per demostrar que era capaç de les excentricitats més incomprensibles, també significava un ingrés mínim per cobrir almenys les necessitats elementals del gos. Com que no vaig fer el que cada nit em prometia que faria l’endemà, obrir un compte corrent a un altre banc, no vaig cobrar mai els articles, i aviat vaig adonar-me que, encara que fos un tipus diferent de text, el cap continuava sense funcionar i que l’escriptura no fluïa. A més, em faltaven els llibres que havia de consultar per poder dur endavant la sèrie prevista sobre la presència dels gossos a la literatura, i moltes vegades vaig haver d’inventar els detalls que ja no recordava de les lectures antigues a partir de les quals elaborava els articles. La meva resistència moral estava tan malmesa que em commovia imaginar que, de fet, escrivia sobre la misteriosa devoció que em mostrava el meu gos i, com un curtcircuit viciós, els gossos i els llibres em duien a les vivències personals que m’obsessionaven, i omplia la major part dels articles amb els disturbis sentimentals que m’aclaparaven, molt agreujats arran de les vacances de la Sílvia a Benidorm, acompanyada d’algú que jo ja no coneixia. A la tornada va apartar-se tant de mi que semblava que la represa de la relació fos tan sols un desvari de la meva fantasia i, si la meva fe a veure’m instal·lat de nou a casa seva seguia impertorbable, era perquè només em quedava creure en l’increïble, però segurament no em devia ajudar gaire enviar a la seva adreça electrònica els articles que escrivia amb la intenció que reconegués les meves declaracions d’amor, les demandes de perdó, les peticions de clemència cap al gos i a mi. No me’n va comentar cap, excepte una vegada que em va dir que desconeixia que jo fos tan cursi.

La manutenció del gos no va ser l’únic maldecap d’ordre pràctic que vaig haver d’afrontar. Si el primer mes havia excusat l’impagament de la meva part de lloguer i les despeses comunes convingudes amb la mentida que en Vargas no podia tornar-me els diners que li havia prestat per eixugar uns deutes que l’escanyaven, el segon, a part de maleir una vegada més en Vargas per no haver complert encara la seva paraula, vaig culpar de la meva insolvència l’administració del diari, que havia comès un error amb les dades bancàries que els havia proporcionat. En aquella ocasió també vaig descobrir que l’Andreu i jo ens havíem enganyat mútuament, que tots dos ens refiàvem de la salut econòmica de l’altre, que els seus ingressos eren tan nuls com els meus i que vivíem gràcies al sou de la Felisa: a mi sempre m’havia estranyat que no hagués d’anar mai a l’hotel on treballava, i que només sortís de casa amb la caixa d’eines quan rebia la trucada d’algun conegut que necessitava urgentment la reparació de qualsevol avaria. Vaig prometre que el tercer mes m’encarregaria de pagar tots els deutes, però quan va arribar el dia de passar comptes jo ja no hi era perquè havia tingut la sort de coincidir amb la Carme a la presentació d’un llibre. Hi havia anat per poder beure de franc i atipar-me de canapès —recordo que tothom em deia que anés a casa a deixar el gos—, i em va veure tan malament, em queixava tant de l’angoixa que em produïa no poder centrar-me, per culpa dels sorolls que envaïen el pis, en la novel·la que havia d’acabar, que em va oferir l’apartament de Platja d’Aro que ella no feia servir fins a l’arribada del bon temps, pels voltants de Setmana Santa. Aquella nit ja vaig dormir a l’habitació de convidats del seu xalet dels afores de Girona, profundament, sense intranquil·litats ni excitacions gràcies a l’ansiolític que em va recomanar que prengués. Feia tant de temps que no descansava de debò que l’endemà vaig apropiar-me d’amagat de la capsa, però també podia ser que el son plàcid que vaig disfrutar provingués d’una altra banda: quan vivia amb la Sílvia havia tingut una aventura d’una sola nit amb l’Olga, una malcasada de Sant Feliu que de tant en tant venia a Girona per visitar unes amigues i esbravar-se, i l’endemà, després que la Carme ens dugués al gos i a mi a Platja d’Aro i em lliurés les claus de l’apartament, vaig trucar-li de seguida.

A Platja d’Aro, la desesperació, o el sofriment, o el temor, o la incomoditat, o l’horror mental, va ser diferent del viscut a casa d’en Vargas o al pis del barri vell amb l’Andreu i la Felisa. La desesperació —o el buit que m’humiliava— es movia igualment dins meu i no tenia tampoc uns contorns definits. Els murmuris elèctrics —només puc qualificar-los així— que desprenia em continuaven envoltant, persistia la sensació d’haver sigut expulsat, de ser llançat a la foscor salvatge o potser enmig d’una llum ardorosa, l’ombra de la por seguia sent inabastable en termes físics, i l’única manera possible d’oblidar la seva presència era dormint. Quan em despertava també topava amb la certesa que dormir no havia servit de res perquè la por infecta, una altra vegada, estava allà amb mi, però a Platja d’Aro disposava d’uns privilegis impensables a Girona. L’apartament, a l’hivern, no era gaire còmode per culpa dels tancaments de les finestres, que no evitaven els corrents d’aire i, destinat per a l’estiueig, no hi havia calefacció ni vaig disposar de cap radiador elèctric fins que l’Olga me’n va proporcionar un, però vivia en un lloc per a mi tot sol en un edifici amb molt pocs veïns, només havia de passar comptes dels meus desastres amb mi mateix, i ningú va voler assabentar-se mai de les meves activitats: Platja d’Aro és un lloc de pas i tothom està acostumat a l’aparició de forasters que s’hi instal·len per qualsevol motiu. I per a la gent que sí que em coneixia —molts d’amics o coneguts de Sant Feliu hi treballaven o hi havien muntat els seus negocis—, la imatge que conservaven de mi pertanyia al passat, o es reduïa a la d’algú que escrivia llibres —tant li feia que només n’hagués publicat un anys enrere—, i que es guanyava la vida col·laborant als diaris que no devien llegir mai perquè mai ningú va adonar-se de la meva absència.

Els ansiolítics no abolien l’horror de despertar-se, però, mentre en vaig tenir, agafar el son almenys no constituïa un entrebanc infranquejable. Veia les carreres del gos a la platja com una compensació dels tràngols que havia suportat a Girona. I la companyia de l’Olga m’era tan favorable que fins i tot m’atrevia a calcular la possibilitat que la relació amb el seu home s’enfonsés del tot i jo ocupés el seu lloc a casa seva. A part de deixar-me un ordinador vell que només vaig fer servir per jugar fins a avorrir-me als jocs que hi havia incorporats, em pagava les copes, em convidava a sopar i a dinar, i em prestava diners suficients per sobreviure sense que mai indagués res sobre la meva insolvència. El gos i jo ens alimentàvem gràcies a ella i sempre aconseguia que en sobrés prou per continuar bevent tot sol quan ella no hi era i així, a la barra, recrear-me en els episodis feliços viscuts al seu costat i esperar que l’alcohol em proporcionés la revelació idònia que em salvaria del futur tenebrós que dia a dia veia més pròxim. Vaig abusar dels amics retrobats, vaig abusar dels coneguts que em van mostrar més confiança, i al cap d’unes setmanes vaig començar a endeutar-me en els bars on m’havia convertit en un habitual, de mica en mica i més i més, tapant forats al mateix temps que n’obria de nous, de manera que ben aviat els meus passejos pel poble estaven condicionats pels bars que em convenia esquivar. Els diners que l’Olga em prestava també em servien per entretenir la Sílvia, que havia reaparegut en assabentar-se que disposava d’un apartament a Platja d’Aro a primera línia de mar, i els equilibrismes que vaig haver de fer perquè no coincidissin van ajudar-me a recuperar una mica l’orgull perdut durant les últimes peripècies. Al final, l’únic enemic de debò que hi havia a Platja d’Aro era el pas dels dies, la imminència de l’arribada de la Setmana Santa, la incomoditat d’haver d’aprofitar-me a la desesperada de la bona fe de la Carme per estar-m’hi més temps. M’excusava dient que em faltava molt poc per acabar la novel·la i que només podia fer-ho en aquell lloc on havia treballat tant, i per aconseguir allargar l’estada no em feia res prometre-li que l’hi dedicaria.

Però el temps de poca claror a casa d’en Vargas, el temps de penombra al pis del barri vell amb l’Andreu i la Felisa, el temps de foscor absoluta sense cap punt, encara que fos escàs, que em pogués servir per guiar-me en el lloc desconegut que va ser Platja d’Aro els últims dies, res no era comparable a la desorientació que em va abatre quan vaig arribar de nou a Girona. Després de deixar el gos a les instal·lacions del meu amic —no vaig gosar demanar-li els diners que no havia demanat a l’Olga—, vaig encaminar-me cap al centre, d’esma, però em semblava molt difícil mantenir-me dret, com si el cos ja no fos flexible ni àgil, incapaç de pensar en res més que en la desesperació que em baldava, en la humiliació que sentia en veure’m d’aquella manera, sense res i amb el temor de no obtenir el suport de ningú: ja no confiava en la meva irresistibilitat, en el poder dels meus enganys, la pena que duia a sobre em produïa una covardia inèdita, i no em veia amb cor d’enfrontar-me a la pèrdua de la reputació, als rumors que devien engrandir l’abast de les meves peripècies, al menyspreu que ocasionaria en la gent amiga que detectés la impotència i el grau de fracàs que havia assolit, a la gent que m’odiaria fins i tot sense que jo els hagués traït mai, només perquè algun amic comú sí que hauria sofert les meves traïcions. A més a més, com si tots els conductes de les sensacions envegessin amb ràbia cada un dels vianants que m’envoltaven, i que es dirigien sense misericòrdia a prendre una copa abans de tancar-se confortablement a casa seva per sopar i anar-se’n a dormir al seu llit després d’estar al sofà mirant una pel·lícula, considerava un fet imperdonable que l’únic que no pogués beure, sopar i dormir fos jo.

Al carrer no hi vaig dormir mai, ni tan sols aquella primera nit. Vaig estar caminant amunt i avall i sense rumb fins a la sortida del sol, convençut que si m’estirava en un banc hauria significat adquirir el valor característic dels qui ho havien perdut tot abans de començar la batalla, i no em resignava a situar-me en aquella posició. L’endemà no va ser difícil trobar algú que em convidés a un cafè, tampoc ho va ser localitzar algú altre que em deixés trucar des del seu mòbil a l’Olga i em permetés carregar la bateria del meu, va ser molt senzill no dir a ningú que ja no vivia a Platja d’Aro i que si era a Girona es devia a una sèrie d’encàrrecs que havia de fer, i va ser una sort que en Pep Olmos em convidés a dinar i a les copes que van venir després, amb l’excusa que tenia la targeta de crèdit caducada i els bancs ja havien tancat. I no va ser gens difícil allargar i allargar la tarda amb ell fins que no vaig poder comprar el bitllet amb els diners que m’havia prestat perquè l’autobús ja havia sortit.

No sempre vaig tenir la fortuna que el lloc on vaig dormir fos tan còmode, tranquil i net com l’habitació de convidats d’en Pep Olmos, però sempre vaig agrair que se m’oferís l’oportunitat d’estalviar-me la travessia de la nit caminant pels carrers de Girona. Vaig dormir sobre uns sacs de blat a les golfes d’una casa de pagès de la rodalia de Girona, entre els llençols encara rebregats de la dona malalta que hi havia mort no feia gaire, en sofàs estretíssims i en sofàs tan amples com un llit, en una butaca orellera envoltat de llibres, assegut a una cadira amb el cap sobre els braços plegats damunt la taula de la cuina, en el seient de darrere d’un cotxe perquè vaig fingir que estava tan borratxo que ningú podia despertar-me, a la llitera d’una rulot aparcada en un solar ple de runa, a terra, sobre una estora i cobert amb un grapat de tovalloles. Vaig comprovar que dormia igual de bé en un matalàs dur que en un de tou, i que m’importava ben poc que hi hagués llençols o que només m’abrigués amb una manta. Vaig dormir sobre matalassos de platja i sobre matalassos inflables, dins d’un sac de dormir que l’endemà vaig apropiar-me sense permís per endur-me’l a l’amagatall de la vall de Sant Daniel on dormia de dia quan ja feia unes quantes nits que no havia tingut la sort que ningú m’acollís: era també el lloc on m’amagava quan, de cop i volta, els instants perdien força, em fugia la temeritat de sobreviure, covava dins meu una desconfiança inequívoca cap a les meves percepcions i certeses, i enlloc hi veia el suport dels minúsculs còmplices de la meva imaginació, la sort que algú m’acolliria almenys durant uns dies i m’estalviaria l’aventura d’haver de buscar un lloc on dormir, o la troballa de la cartera plena de bitllets que em solucionarien les dureses una bona temporada, el que fos que m’alliberés de la tendència a preveure catàstrofes. Aleshores l’únic remei consistia a amagar-me al meu cau, prendre sense parar els ansiolítics i somnífers que havia pogut arreplegar de les cases on m’havia hostatjat, i sumir-me en un son feixuc que només s’interrompia per una mena de vetlla indolora que m’entotsolava i em feia establir categòricament els colors del cel, per exemple, com si l’únic important fos l’acumulació d’inèrcies per viure sense cap responsabilitat imprescindible.

Vaig dormir a casa d’en Ramon Tibau, de l’Óscar Palau, i d’en Nicolau Batet, que va ser tan ingenu de registrar-me les butxaques dels pantalons i la cartera amb l’esperança de trobar-hi alguna moneda o algun bitllet. Vaig dormir a casa de la Magda Ros durant gairebé una setmana perquè li convenia que un amant massa enamoradís es pensés que havia perdut els seus privilegis: vaig aconseguir un enemic nou que em va perseguir i amenaçar i que em va servir perquè la Magda Ros em compensés les molèsties convidant-me a beure sempre que simulava por i neguit per la situació —i no van ser poques les vegades que vaig inventar-me episodis violents per obtenir la recompensa. Vaig tornar a dormir a casa d’en Vargas— satisfet que em recordés d’ell i que fos tan fructífera l’estada a Platja d’Aro —vaig dormir a casa de l’amiga d’un amic— no vaig accedir a la gràcia del seu cos, però —i a casa de l’amic d’un conegut, i a casa de l’Hèctor Ribas, quan va marxar de viatge uns dies i me la va cedir, vaig ser feliç i vaig llegir tantes vegades el Poema de los dones —Algo, que ciertamente no se nombra / con la palabra azar, rige estas cosas— que me’l vaig aprendre de memòria. Vaig compartir llit amb l’Ignasi perquè la seva dona va desplomar-se al sofà abans que acabéssim la festa improvisada al seu àtic després que tanquessin tots els bars. Vaig despertar-me en un sofà comodíssim en un pis ple de finlandesos que devien entendre molt bé quina situació vivia perquè, en acomiadar-nos, em van donar un munt de monedes que em van servir per estar al bar on vaig tenir la sort que aparegués l’Aureli: durant aquell cap de setmana em vaig estar recuperant a casa seva dels excessos comesos els últims dies, vam recordar des de la calma les emocions viscudes el dia de la seva detenció, i, mentre miràvem el Festival d’Eurovisió, va prescindir de les ordres del seu germà i va beure tot l’alcohol prohibit fins aleshores. Vaig dormir al xalet d’en Juli, tot i que és una manera de dir-ho perquè cada deu minuts va sonar el despertador sense que es dignés a cancel·lar l’alarma, a casa d’un lampista que va presenciar a la barra d’un bar com l’amic que m’havia d’acollir s’enfadava molt amb mi perquè havia descobert les mentides que li havia dit. I vaig constatar que si en Martorell va insistir tant que anés a casa seva era per obtenir a canvi una fel·lació. I una matinada que la dona de l’Ignasi va impedir que repetíssim l’última festa i em va fer fora de casa seva, vaig anar a dormir al pis d’un borratxo que se’ns havia afegit i que l’endemà va sortir al carrer sense recordar que jo m’estava en una altra habitació. Havia tancat la porta amb clau, i no se m’havia acudit imaginar mai que el pas del temps pogués ser tan infinit i etern. Ni a la nevera ni als armaris de la cuina hi vaig localitzar res de comestible, de les aixetes no en va rajar ni una sola gota d’aigua i, com que no tenia saldo al mòbil, no vaig poder demanar auxili a ningú. Vaig buscar els bitllets falsos de cinquanta euros que m’havia dit que guardava dins d’un armari —només hi vaig trobar una variant del caos i la tenebra que regnava arreu—, i vaig tenir l’ocasió d’alarmar-me i que el cor se m’encongís quan vaig desembolicar un drap i vaig veure per primera vegada una pistola de veritat. En desxifrar el significat d’aquell senyal, la por em va caure a sobre a plom i em va torturar, em va assecar la gola, em va provocar una suor vil i pestilent, i em va atacar amb un mal de cap tan esgarrifós que em feia tremolar tot el meu minúscul i fràgil equilibri mental. El borratxo no va tornar —molt borratxo— fins al cap de dos dies i dues nits, quan jo ja m’estava ajagut al llit com si res no m’arribés a l’ànima i ja estigués mort.

Durant aquell vagareig a la recerca d’un lloc on dormir, de casa en casa, vaig aprendre a sobreviure, i recordo l’absoluta transcendència de la primera vegada que no vaig desaprofitar l’ocasió d’inspeccionar la cartera que l’amic que m’havia acollit havia deixat en una lleixa del quarto de bany: en un primer moment, vaig treure dos bitllets, però només me’n vaig quedar un. Aquella nit vaig dormir malament, atemorit que la covardia o la falta de força mental m’impedís assimilar la nova destresa, que el que havia acabat d’aprendre s’esvaís, impacient per saber si hauria retingut el valor i seria capaç de repetir-ho quan es presentés una altra ocasió. L’endemà, en llevar-me, l’amic estava absort davant de l’ordinador i al quarto de bany ja no hi havia la cartera, però mentre esmorzava tot sol vaig tenir la sort de descobrir el que vaig comprovar sobradament després, que a totes les cases, en qualsevol racó, en els primers calaixos dels mobles, a les lleixes de les vitrines, a les tauletes de l’entrada, en algun lloc de la cuina, hi havia munts de monedes d’escàs valor, i que si n’agafava unes quantes sense excedir-me ningú les trobaria a faltar.

A partir d’aquell descobriment, vaig dividir els amfitrions en dues categories. Hi havia els que donaven per descomptat que em despertava a la mateixa hora que ells per anar-nos-en junts, ells cap a la feina i jo a Platja d’Aro, i hi havia els que permetien que dormís més i que m’organitzés segons el meu criteri: eren els que m’acollien dient que em comportés com si estigués a casa meva. A vegades era jo mateix qui forçava aquesta situació, i romancejava tant dins del llit, m’estava tanta estona a la dutxa i al quarto de bany, em vestia amb tanta lentitud i m’entretenia amb tantes bagatel·les, que al final em convertia en una nosa que entrebancava la pressa que tenia tothom per no fer tard a la feina. Aleshores els amfitrions improvisaven unes explicacions sobre com m’hauria d’espavilar tot sol, on trobaria el pa i la mantega i la melmelada, em deien on hauria de deixar les claus una vegada sortís al carrer i, a la fi, em deixaven tot sol al pis. Llavors venia el moment d’escorcollar, amb molt de compte, els llocs on podia aparèixer la moneda abandonada d’un cèntim o de cinc cèntims, de deu, de vint o de cinquanta —o d’un euro!— que ajuntaria amb les altres que havia recollit els dies abans fins que sumessin la xifra miraculosa amb la qual podia asseure’m a la barra d’un bar i, sense haver de recórrer a la misericòrdia de ningú, beure una cervesa. A partir del dia que, entre les pàgines del llibre que estava fullejant, va saltar un bitllet de cinquanta euros, també em vaig dedicar al registre aleatori dels volums de cada biblioteca, però només vaig tenir sort en una altra ocasió, quan va caure a terra un bitllet de vint. Hi havia dies, és clar, que no obtenia ni un cèntim i m’havia de conformar amb els cigarrets que manllevava d’un paquet o amb el paquet que treia d’un cartró, i no eren gens infreqüents els dies que m’havia de resignar perquè no podia endur-me res: agafar un bitllet de cent euros de dins d’un sobre, per exemple, hauria sigut una temeritat. Però tot i així, res no era en va, i si aconseguia el propòsit d’estar una estona sol al pis on havia anat a raure ja ho considerava un triomf. Ben aviat vaig entendre que si em satisfeia tant que els amfitrions em deixessin sol no era només per inspeccionar el pis, sinó que també hi havia un objectiu menys material. Assegut còmodament al sofà, amb un llibre a les mans o a la falda, em sentia com si disfrutés d’una treva, l’única que disposaria fins l’endemà si tenia la sort de convèncer algú perquè m’acollís, i em recreava en la postergació del moment de veure’m de nou arrossegant els peus pel carrer, el cap dins les espatlles, mirant les coses amb uns ulls de basarda anguniosa, constatant-ne el vel espès de tristesa que les cobria. D’aquelles estones de matí que disfrutava tot sol als pisos dels altres recordo, sobretot, que m’arribava a creure que, després d’haver viatjat molt, havia tornat a casa meva sense haver-me’n acomiadat mai, i aleshores era com si des del lloc on somiava es desprengués una brillantor suau que m’envoltava i diluïa l’estat de confusió i l’enorme fatiga que duia a sobre i a dins. Era com si de les coses que mirava i no veia en sorgís una tendresa inesgotable que s’esforçava a combatre amb arrogància la tristesa anticipada que sentia cap a totes les adversitats que em podria deparar la jornada, que lluitava per convèncer-me que el camí que encara havia de recórrer no era fatal com un fletxa, i que al darrere d’alguna cantonada la sort m’esperava, com si la incertitud de la meva vida privada hagués enfortit la creença en l’atzar favorable.

A pesar de l’evidència, no volia reconèixer que era un indigent, però no n’hi havia prou a prohibir que la paraula que em definia se m’instal·lés a la ment, i van ser molts els esforços per evitar que l’aspecte em delatés. Procurava anar net i polit i ben afaitat, i, com que no sempre m’atrevia a demanar segons quins favors, és cert que vaig aprofitar la llibertat de moviments en els pisos dels amics per proveir-me del que em feia falta. És cert que vaig substituir les sabates foradades que duia, per exemple, per unes de noves que vaig agafar d’un sabater molt ben assortit. O que vaig canviar els pantalons que l’Òscar Palau m’havia deixat setmanes enrere per uns altres de ben planxats que semblaven esperar-me dins d’un armari. O que un dia que plovia me’n vaig endur un paraigua, que vaig ajuntar al sac de dormir i a la bossa de viatge gairebé nova que havia trobat al costat d’un contenidor i que constituïen les meves pertinences a l’amagatall de la vall de Sant Daniel. I també és veritat que un dia em vaig passar bona part del matí davant de l’ordinador mirant amb desfici vídeos pornogràfics per venjar-me de la mala nit passada per culpa dels gemecs dels amfitrions, martiritzant-me imaginant que les interpretacions de les actrius coincidien punt per punt amb el que la Sílvia oferia als seus amants. És cert que aprofitava aquells moments de soledat per atipar-me com un porc per si de cas no podia menjar res més durant el dia, que si a la nevera hi havia cerveses en bevia unes quantes per combatre la ressaca, i que escurava les ampolles de vi que no havíem buidat durant el sopar i la sobretaula. I també és veritat que regirava les farmacioles i les tauletes de nit per aconseguir els ansiolítics o els somnífers que m’havia acostumat a prendre quan em ficava a dormir perquè era l’única manera d’assegurar que el son no em seria infidel ni nefast, que els somnis implacables no m’assotarien ni m’estrangularien —cada somni tractava sobre la meva culpa i tenia por de mi mateix—, i que no m’estaria ajagut amb els ulls oberts pensant en totes les coses que se m’escapaven de les mans. De totes maneres, em solia despertar com si jo fos algú al qual tothom havia rebutjat, i inclús el sol i el vent o el caminar semblava que perdessin la seva consistència i m’insinuessin que fugís. És cert que abusava de la confiança de tothom, que en els amics no hi veia persones sinó el profit particular que podia obtenir de cada un, que com un bon covard, rebutjava afectes de mala manera, que em veia com un canalla abominable que em dirigia a tothom amb unes idèntiques paraules afalagadores i persuasives, que el que m’estranyava més del meu procés de corrupció era la sang freda que mostrava en dur-lo a terme calculadament, la lentitud del meu cor, i que m’estremia imaginar que les malifetes comeses m’acabessin perjudicant. Però també és cert que n’hauria tingut prou amb els moments de soledat tranquil·la que assaboria assegut al sofà d’algun amic com si estigués a casa meva, contemplant els espirals de fum del tabac, amb el cap en blanc perquè els records no m’explicaven res, amb la satisfacció de no haver de conversar ni veure ningú: de mica en mica, les forces per simular i mentir minvaven, i m’extenuava escoltar les històries de tothom com si fos el peatge de la seva hospitalitat, l’obligació de riure, implicar-me en maldecaps que no m’incumbien, i haver d’estar sempre a l’aguait de qualsevol informació que em pogués ser útil.

Durant aquells matins que aconseguia quedar-me sol als pisos on havia passat la nit no era infreqüent que usés els telèfons fixos per trucar a l’Olga: carregar la bateria del mòbil era fàcil, però no dotar de saldo la targeta. Tot i que coneixia amb exactitud les hores més propícies per localitzar-la, no sempre es complia el desig de parlar de seguida amb ella, i aleshores el primer que li deixava enregistrat a la bústia de veu era que no em truqués al número que li sortia reflectit a la pantalla, sinó al meu, no fos cas que parlés amb el propietari i aquest s’assabentés que ja no vivia a Platja d’Aro i ella que jo no tenia pis a Girona. De manera que quan venia a veure’m havia de fingir que a la meva vida no hi havia res d’anòmal, i, evidentment, com que em sentia més culpable que a Platja d’Aro, fingia millor. Per evitar el centre i el barri vell, susceptibles sempre de l’encontre desafortunat amb algú que em digués unes inconveniències que em delatarien davant de l’Olga, de l’aparició del creditor que em reclamaria el deute encara no cancel·lat, simulava que estava fart dels llocs i de les cares de sempre i que em convenia airejar-me lluny de la meva rutina. L’Olga no em contradeia l’afany de dinar als pobles de la rodalia de Girona, ni que ens instal·léssim a les terrasses dels barris perifèrics, i tampoc es queixava quan vam reprendre amb naturalitat la rutina de Platja d’Aro i va haver d’assumir totes les despeses. Sí que la sorprenia, en canvi, que la meva transparència interior anés acompanyada de tanta opacitat exterior, que no cedís mai i no volgués seguir-la a les llibreries i a les botigues de l’eixample, que no em presentés ni una sola vegada amb la companyia del gos, o que quan s’incrementaven les efusions sentimentals, en comptes de dur-la a casa, em conformés amb l’incòmode arravatament que es produïa als seients de darrere del cotxe, atents sempre a no enllefiscar-los per impedir que el marit en descobrís algun rastre quan l’usés. També s’estranyava que les meves carícies sorgissin de la brutalitat, i un deix de tristesa li impregnava l’humor quan jo m’ofenia si es negava a acceptar els jocs que m’havia ensenyat la Sílvia.

El primer dia que ens vam trobar a Girona, com que va aparèixer d’improvís, em vaig inventar que no podíem anar a casa meva perquè l’havia cedit a un amic casat per reunir-se amb la seva amant, però quan va insistir per veure almenys el lloc on vivia vaig mostrar-li la façana d’un edifici que sempre m’havia agradat molt. La pròxima vegada tampoc li vaig poder ensenyar el pis perquè la dona de la neteja havia canviat de sobte el dia de feina i no tolerava que ningú la destorbés. I com que aquest incident ens va fer riure moltíssim, a la visita següent també vaig recórrer a una variant de la mateixa excusa: la dona de la neteja s’havia endut per error les meves claus i no hi havia hagut manera de localitzar-la. Aquella tarda vam recórrer casa per casa el barri on vaig inventar-me que completava la jornada, buscant-la i trucant-li en va una vegada i una altra en un número inexistent mentre el neguit de l’Olga augmentava en no saber si jo m’hauria de passar la nit sencera voltant pel carrer: al final, per no postergar més la partida, em va prestar diners per quedar-me a una pensió, però en comptes d’hostatjar-m’hi vaig preferir gastar-me’ls al bar del costat. Un altre dia vaig haver de fingir un mareig, o un mal de queixal, o qualsevol molèstia física, l’altra vegada que va aparèixer d’improvís em va socórrer de nou l’amic casat que se servia del pis, hi va haver ocasions que vaig inventar-me compromisos inajornables que a última hora boicotejaven la trobada prevista, i hi havia dies que només em maleïa per ser incapaç d’atendre les seves trucades. De tant en tant vaig haver de simular que l’aflicció real que m’aclaparava provenia d’uns motius ignots de l’ànima, com si els dies que ens vèiem agreugessin la tristesa i enfosquissin la felicitat d’estar amb ella. Perquè quan ens trobàvem era impossible retenir la vibració sentimental i l’emoció instantània, però la consciència constant de les meves limitacions materials em feien decaure la intensitat de l’ebullició, la meva conducta no era incisiva, clara i definitòria, i el tracte ben aviat deixava de ser modulat i melòdic, gens suau ni amorós, i tot va anar derivant cap a un baf insostenible d’èmfasi patètic que ens va dur de mica en mica a la mútua desil·lusió. Jo no m’atrevia a explicar-li el que em passava perquè aleshores hauria descobert que tot era un frau des del primer moment, però ella tampoc em va explicar mai els temors que devia infondre-li la meva actitud, i les converses van ser cada vegada més difícils, plenes de circumloquis i dreceres errònies que ens perdien dins d’un bosc de conceptes indefinits que usàvem per explicar-nos el que no gosàvem dir-nos diàfanament. El dia de Sant Joan va venir a dir-me que era l’última vegada que ens vèiem i, sense la seva presència, encara que fos llunyana, se’m va fer molt més difícil postergar la realitat.

El comiat de l’Olga es va convertir en un llast inexorable, un cop baix que augurava la pols i l’asfíxia que van inundar tots els compartiments de la meva vida quotidiana. L’esforç constant i la tenacitat que em calien per suportar els moments difícils es van esvair, i només em va quedar la pura penúria de sobreviure. A partir de llavors, durant el ritme frenètic de cada dia, la soledat era una ombra feixuga amb unes ales lentes que voletejaven feroçment sobre meu, la falta d’afectes em burxava, em desentenia encara més de les coses, i va proliferar una vanitat procaç i una rara violència contra tothom, contra tots i cada un dels meus amics, com si haguessin esdevingut els rivals a combatre. L’amargor i la còlera em van atordir i, en comptes d’apaivagar-se, amb el pas dels dies van anar creixent fins que el sofriment es va prolongar d’una altra manera. La melancolia va substituir la ira, però no podia desfer-me d’aquelles ales negres i feroces que em sotjaven, com si la realitat anés perdent a poc a poc el color de la realitat i n’adoptés un altre de desconegut. Quan estava acompanyat d’amics i coneguts, em costava molt riure’ls les gràcies i participar de l’alegria que m’envoltava, ja no parlava sobre res amb agilitat i aplom, i només envejava el seu futur sòlid i segur amb una casa confortable i la solitud tònica que a dins s’hi podia assolir. L’Olga havia sigut el dic de contenció contra les agressions de cada dia, l’última garantia d’individualitat que conservava, i dilapidar-la va significar que no posseïa el consol que m’havia alleujat tantes vegades del silenci buit i negrós de quan passava gana, per exemple. L’Olga era una seguretat intangible, i em podia quedar mirant la gana que tenia i pensar que, encara que estigués a Sant Feliu, era a prop meu, com si fos una part de mi, i amb això en tenia prou per vèncer el malestar del decandiment: sabia que l’Olga existia i que només havia de trucar-li per omplir de seguida el forat absurd i sòrdid que em devorava l’estómac.

A pesar que algun dia només em vaig alimentar de la flaire provinent dels plats que se servien a les terrasses i de la lectura dels menús escrits a les pissarres dels restaurants, a pesar que alguna vegada em vaig veure obligat a picotejar el pinso del canari d’una amiga o a obrir les terrines destinades als gats i als gossos, mentre vaig comptar amb el suport dels amics no vaig decandir-me gairebé mai. Hi havia la sorpresa radiant d’algú que em convidava a dinar, a la nit tenia la seguretat de sopar a la casa on dormiria, sempre hi havia el recurs d’assistir a vernissatges, i no era inhabitual que em colés a festes i celebracions on, tot i que potser no se’m rebia amb efusivitat, almenys es tolerava la meva presència. Encara que anés tip, menjar s’havia convertit en una obsessió, i la por a la gana em feia sentir cobdiciós i superb, com si hagués caigut en el vici del coratge i la temeritat, sense saber que només es tractava d’imprudència i que havia perdut el pudor del sentit de la realitat. Segurament no és ben bé així, però si vull localitzar el punt a partir del qual tot es va tòrcer he de recordar el dia que vaig voler repetir l’operació exitosa que havia dut a terme la setmana anterior, i vaig rondar una altra vegada a l’entorn del restaurant on uns amics dinaven cada dijous. Vaig fingir de nou que passava casualment per allà just en el moment que hi arribaven i, amb naturalitat, vaig afegir-me a la colla, però en aquella ocasió, abans d’asseure’ns, hi va haver qui em va preguntar davant de tothom si faria el mateix que l’altre cop i també m’haurien de convidar. Que ningú em defensés em va provocar una frenada brusca dels sentits i, al carrer, vaig entendre que la vergonya tenia un pensament propi.

Era la primera vegada que rebia una negativa tan clara, però l’episodi no hauria tingut més importància que la d’haver de pair l’ofensa en silenci mentre continuava endavant si no hagués ocasionat de seguida una reacció en cadena. Saber que se m’acusava de gorrer, que l’opinió general era que gorrejava i vivia de gorra, que res no em costava res perquè tot ho pagaven els altres, que sablejava sense miraments a tothom perquè tothom era susceptible d’esdevenir una víctima de la meva falta de respecte, del meu egoisme i dels meus vicis, em va emmalaltir de vergonya, però no va fer que m’humiliés a confessar la meva condició d’indigent. Davant del rebuig, de les reticències, de la desconfiança que veia a la cara de tothom, davant de la dificultat de trobar un lloc on sopar o almenys dormir, que algú em convidés a dinar, davant de les maldats que perpetraven els amics més venjatius —hi va haver qui, en comptes de pagar-me un entrepà, va preferir dur-me a un prostíbul—, em vaig armar amb l’antídot de l’orgull, tot i que potser només era la covardia que em suscitava la vergonya de veure que tothom m’ignorava, que tothom volia que els tornés els préstecs rebuts, que els pocs que m’ajudaven hi afegissin sempre que era l’última vegada, que algun cambrer m’escridassés en públic per haver marxat sense pagar, que tothom em sermonegés o em renyés, que fins i tot reapareguessin l’Andreu i la Felisa per reclamar el deute contret amb ells, que la Carme vingués a trobar-me per assegurar-me que s’alegrava molt de la meva situació, que l’amic de la residència canina es queixés del temps que feia que tenia instal·lat de franc el gos en el seu negoci.

I com que l’Agustí estava de safari a Kènia i, per reconciliar-me amb l’Olga, hauria calgut trucar-li moltes vegades més de les que ho vaig fer perquè no sempre hi havia algú disposat a prestar-me un telèfon, vaig començar a passar gana, a viure el desordre mental que ocasiona passar gana. Quan entrava a la fase posterior al decandiment, i intuïa que faltava poc perquè la desesperació es convertís en pànic absolut, quan m’esgarrifava en sentir que la gana em prenia del braç i em deia que a partir d’aleshores coneixeria el seu caràcter de debò, atordit, ja no tenia esma per expressar cap mena d’estupor si comprovava que enlloc no hi havia res que es pogués menjar, ni a terra, ni damunt dels bancs, ni a les papereres. Llavors venia un moment que una suor freda m’estremia i gairebé no era conscient que continuava caminant a la recerca de qualsevol cosa que es pogués mastegar, només pensava que no podia perdre més el temps, que dins meu hi regnava l’ordre de rebentar el pany de tots els llocs tancats amb clau on sabia segur que s’hi guardava qualsevol cosa comestible, que vivia encapsulat en un període tan incongruent de la meva vida que tant se valia fer una cosa com fer-ne una altra perquè cap de les que fes no podria alterar el fons de la qüestió. I al final, sense remei, actuava sense conèixer-me gens, amb l’enlluernament de la vergonya i la incomoditat, però al mateix temps com una cosa orgànica i compacta que desconeixia l’abast de la insensatesa que estava a punt de cometre: només tenia gana, molta gana.

Algunes vegades, molt poques, vaig atrevir-me a dinar a restaurants on sabien que jo era amic d’algun client habitual i, a l’hora de pagar, el cambrer o l’encarregat no donava gaire importància que els digués molt avergonyit que m’havia descuidat la cartera a casa, però la majoria de vegades, com que en els llocs habituals no era que ja no tingués crèdit, sinó que també calia evitar-los per no coincidir amb els clients que m’havien prestat diners sense tornar-los-hi, es tractava de triar un bar on no em coneguessin, asseure’m a la barra i demanar amb el màxim assossec possible l’entrepà que m’aniria menjant a poc a poc i sense que mai n’assaborís ni una queixalada: al darrere de cada una, hi havia l’anàlisi del caràcter del cambrer i de l’ambient que s’hi respirava per decidir si a l’hora de pagar era preferible simular que m’havia deixat la cartera a casa, o fugir fent veure que sortia al carrer per atendre millor la trucada que m’enviava a mi mateix. Vaig viure retirades humiliants, hi va haver qui em va perseguir cridant uns quants carrers, hi va haver qui no em va creure quan li vaig assegurar que al cap de poc li pagaria el deute, que només havia d’anar fins al caixer, hi va haver qui em va exigir el carnet d’identitat com a penyora, i hi va haver qui em va dir que no l’ofenia tant el que havia menjat de franc com totes les cerveses que havia begut per acompanyar l’entrepà.

D’ençà que havia tornat a Girona, intentava beure sempre que podia, però no era possible arribar a l’estadi d’aniquilació absoluta, i no m’ajudava gens a treure’m el desànim i el neguit haver de passar-me tanta estona vigilant que l’única copa que podia pagar-me, per exemple, no es buidés de seguida. Haver de beure amb glops diminuts impedia que se’m posessin en marxa les molècules del pensament que em permetrien entotsolar-me amb més fervor i més intensament en les trampes que em parava amb un infantilisme indulgent. No m’esforçava a no creure les mentides que sabia que em deia la nostàlgia, una nostàlgia perpètua que no podia lluitar contra les contingències temporals, i m’acabava commovent, i retenint les llàgrimes, quan volia saber què devia estar fent el gos en aquell just moment dins la gàbia on m’esperava que tornés a recollir-lo. Mentre bevia, maleïa la meva tia per tenir des de sempre reticències cap a les formes del meu caràcter, em recava haver perdut la lleialtat de l’Olga, i imaginar-me fatídicament que la Sílvia oferia als altres el que em negava a mi constituïa un mecanisme eficaç de destrucció de la voluntat. Recordava olors i sabors que em pertorbaven els sentits i que algunes vegades inclús em feien salivar, desitjava un lloc on, a més de dormir, descansaria amb placidesa fins que el cap i el cos s’enfortissin, i, sense pretendre-ho, sorgia a tothora la necessitat de traçar estratègies noves de supervivència. Fabulava situacions on l’atzar em salvaria del futur immisericordiós que ja vivia com si fos un present real, i m’hauria agradat que, entremig de les paraules ferotges i aïrades amb què em retreia la meva indecència, que una veu em cridés com un pare per respondre-li com un fill agraït. I, a pesar que intentava no lamentar els passos sense rumb que m’havien dut a aquella situació, veia irrecuperable la meva antiga pàtria domèstica, em sabia abatut enmig de la runa d’un paradís ja inabastable, i hauria canviat tot el que no tenia per poder asseure’m a la taula del mateix bar i llegir un llibre sense altra preocupació que la pròpia lectura.

De totes maneres, encara que tot sovint em costés molt emborratxar-me de debò, hi havia algunes vegades que la sort m’ajudava i ho aconseguia amb amplitud a casa d’algun amic benèvol, tot i que no era el mateix que beure sol. L’endemà, qui m’havia acollit, m’informava de les bestieses que havia proclamat fins que el vigor defallia i, pàl·lid, derivava cap a un monòleg incoherent, incapaç de localitzar les paraules imprescindibles per dir el que semblava que volia dir mentre forçava els llavis en va, sense aconseguir que prenguessin la forma precisa per emetre un so. La consciència m’abandonava, s’esborrava l’expressió dels ulls, amb els esforços que feia per continuar articulant sons semblava un idiota, la cara i el cos se’m desfeien, i no hi havia manera d’aixecar-me del lloc on seia perquè el cervell ja no manava sobre els músculs del cos. Tots els reflexos s’atuïen, abatuts, i, quan intentava beure un glop més, les mans no sostenien amb prou força el got, que queia invariablement a terra per certificar una vegada més que ja em situava a la vora de l’aniquilació que buscava. L’endemà, però, l’única cosa que em sorprenia era la capacitat que havia tingut per mantenir en silenci la pena i haver desvariat amb l’alegria al cor com si fos un foc impossible d’extingir, com si no em posseís la foscor immensa i buida i tan sols estigués atent a les festes del fervor compartit.

A pesar dels imponderables que no em permetien beure amb la devoció que sentia, a pesar que els propietaris dels bars de sempre van acabar per no teniu cap motiu per confiar en mi, l’alcohol va ser l’element focal que va governar, determinar i transformar les peripècies de l’última temporada que vaig viure a Girona, el que va cohesionar la meva conducta i el meu destí. Beure era defensar la soledat on em trobava i una manera d’alliberar-me de les incongruències que sofria a la vida real, a la vida lluny de l’alcohol, una forma de lliurar-me a una positivitat o a una condemna que em duia més enllà per comprendre i admirar amb lucidesa els límits de la realitat formal, la plenitud del dolor: beure era l’única manera possible de respirar amb harmonia a pesar d’haver-hi el perill de topar amb l’absolut impenetrable, amb l’excés de bogeria. Tot el meu procedir, certament, va quedar sotmès a la funció decisiva de l’alcohol, tot jo vaig ser remodelat pel seu domini, i qüestions que originalment eren secundàries esdevenien de seguida essencials i de primer pla, i, a la inversa, les qüestions al principi dominants només tenien una importància menor i es convertien de mica en mica en unes insignificances que ni tan sols molestaven.

Va ser gràcies al caos d’aquests despropòsits que un dia vaig anar emmalaltint de mentida per descongestionar la pena que embolcallava la pena que duia a dins, com si construís un nou sentit als mals físics que em constrenyien. Saber-me malalt, molt malalt, suspenia la urgència de la realitat immediata, la meva pobresa, i, en el fons, constituïa un pas estratègic per suscitar la misericòrdia i la pietat que no podia reclamar des de la indiferència o el menyspreu. La ressaca, al cap i a la fi, no deixava de ser com si em despertés cada dia amb un virus maligne i poderós instal·lat fèrriament dins l’organisme, amb l’afegit que desplomar-se i dormir en llocs no sempre còmodes actuava sobre l’estat del meu cos, que dia rere dia semblava deformar-se o encongir-se i queixar-se més contra la gamma variada de dolors punxants o aguts que suportava, contra els formiguejos als peus, l’entumiment als braços i a les cames, contra l’esquena baldada i la fatiga crònica que em duia a l’apatia, com si el cansament de l’ànima es contagiés al cos: tots els carrers que travessava se’m feien sempre massa llargs, ajupir-me i agafar una burilla era una pesadesa enorme, i anava postergant cada vegada més qualsevol moviment relatiu a la subsistència quotidiana. No hi havia dia que no notés una mena d’insuficiència cardíaca, una debilitat i una opressió al pit que anaven acompanyades de marejos i somnolències que em duien a la pèrdua de l’equilibri, a una visió oscil·lant de les coses, com si se m’alterés la profunditat de camp, amb uns punts brillants davant dels ulls que em provocaven una suor freda i una inquietud excitada i ansiosa que em dificultava la respiració, com si els pulmons s’haguessin omplert de líquid. A pesar que menjar continuava sent una obsessió, vaig perdre la gana, tenia una cremor crònica a l’estómac, se’m va alterar el sentit de l’olfacte i del gust, i va augmentar la producció de saliva, com si volgués ofegar l’ardor que s’havia instal·lat dins la boca i que s’estenia coll avall, i que, per entristir-me més, em deia que provenia de les llàgrimes que m’empassava. La intolerància als sorolls incrementava l’afany agressiu, sense haver de dormir tenia somnis estranys i al·lucinacions que em deterioraven la ment, i em convencia sense dificultat que si no m’autolesionava era només per culpa de la meva covardia. Quan em vaig diagnosticar aquella malaltia molt greu, es va produir un canvi en la percepció de mi mateix, i en comptes de veure’m immers en un núvol gris, sufocant, omnipresent i indefinit, vaig desembocar en una transparència glacial i dura com un cristall: sentir-me amenaçat de mort em feia pensar que, si aconseguia escapar-me’n, segurament concebria la possibilitat de renéixer, en el sentit d’entrar a una vida nova que potser no seria tan cruel com l’anterior.

Saber-me i sentir-me molt malalt no em va trastornar, ni aterrir, ni sorprendre, sinó que em va semblar lògic, just i natural: aquella desgràcia em resultava menys incòmoda que la infelicitat total que m’abatia, i malalt de mort, em vaig sentir menys desgraciat. De la mateixa manera que havia vist com em desnonaven d’un pis, que la Sílvia m’havia fet fora de la seva vida, que havia hagut de separar-me del gos perquè no podia cuidar-lo, que l’Olga s’havia atipat de mi, que havia passat gana i que havia dormit al ras quan ningú m’acollia, que estava sol a la ciutat perquè havia abusat massa de tothom, ara també, com una altra conseqüència lògica de la meva conducta, naturalment, vaig acceptar la meva condició de malalt greu. I em vaig arribar a creure tant que m’estava morint —a poc a poc o de pressa segons la crisi d’angoixa del moment— que el cos inclús va reaccionar amb la mateixa convicció, adoptant una mobilitat lenta i reduïda a pesar dels esforços per rectificar-la. Em va disminuir la capacitat d’orinar, el bloqueig i la paràlisi intestinals em martiritzaven, i una erupció cutània que em va provocar butllofes i descamació de la pell m’assegurava davant dels miralls que duraria ben poc.

Quan vaig tenir ocasió de comprovar sobradament que tothom em retreia que hagués oblidat que el món funcionava segons una sèrie determinada de procediments i d’acord amb certes normes de compromís, que se m’hagués anul·lat qualsevol sentiment moral, quan tothom es queixava del meu temperament inestable i de les meves mentides, i no eren poques les dones que em consideraven com un desastre que exercia una mala influència sobre els seus marits, vaig tenir la fortuna de conèixer una altra ànima en pena com jo. L’Empar havia arribat fugint de València amb la voluntat de deixar de ser presonera de la imatge que tenien d’ella els seus amics, de les seqüeles luctuoses d’un accident de trànsit provocat per la seva parella i que li havia desfigurat la cara i, tot i que tampoc no tenia ni cinc, comptava amb l’ajuda d’una amiga que li permetia llogar una habitació i sufragar les despeses mínimes mentre anava repartint currículums als bars i als restaurants. A la casa de pagès on vivia, l’amiga també li guardava les dues gosses que no podia dur amb ella per culpa de les normes de la propietària del pis. Vaig tenir la sort que el lloc on vivia no estigués a cap dels barris que em valia més no trepitjar, i gràcies a l’Empar vaig sortir de l’itinerari de la desídia, i vaig tornar a comprovar que l’ús del temps no sempre havia de ser discontinu, dissolut, indolent i caòtic. També vaig agrair que la parella que li havia llogat l’habitació fossin uns argentins amb vel·leïtats literàries i que s’haguessin capficat en l’organització d’unes lectures poètiques als casals i als ateneus de la ciutat, en uns àmbits socials que jo podia freqüentar sense la por de coincidir amb ningú que em conegués.

Durant el temps que vaig estar amb l’Empar, em vaig sentir igualment encerclat per la meva desgràcia, que consistia a no poder ser el que volia ser, aturar el temps i recular al moment precís on vaig començar a quedar-me sense res, que una gran part del meu jo no fos «jo mateix», sinó alguna cosa estranya a mi, alguna cosa que s’oposava a mi mateix de forma hostil, i que inclús amenaçava de devorar i destruir aquest «jo mateix». Però suposo que amb l’Empar hi hauria pogut trobar alguna escletxa de llum per enfrontar-me a la foscor buida, que hauria pogut retrobar un benestar elemental, si el dia que la vaig conèixer no li hagués mentit dient que vivia a Platja d’Aro i que quan venia a Girona deixava el gos a Sant Feliu, a casa de la meva mare, si no hagués caigut en la temptació de camuflar amb les mentides la salvatge desesperança que devia delatar el meu aspecte.

Com que creia que contra la violència del dolor de l’ànima valien totes les estratègies i totes les traïcions, no vaig amagar-los l’abast de la gravetat de la malaltia que em corcava. Com si m’infligís una derrota insuportable, va servir per justificar les meves febleses i la conculcació dels rigors, les conductes inapropiades que protagonitzava cada vegada més sovint perquè cada vegada més sovint em sentia com una bèstia engabiada: no podia emborratxar-me tot sol, les disquisicions literàries dels argentins em consumien tant la paciència que les entenia com unes provocacions que s’havien de respondre amb sarcasme i ira, i els reclams sexuals de l’Empar cada dia m’embafaven i em repel·lien més i només podia atendre’ls amb una indiferència indissimulable, augmentada sobretot d’ençà que havíem coincidit en un bar amb la Sílvia i en Blai. Més que fàstic, el relaxament de la seva cara desfigurada em feia por, com si hi xifrés els signes de la malastrugança, i com més suaus eren les seves mirades, menys honorable era la meva reacció. I quan no podia contenir-se i em turmentava amb les seves confessions i les seves llàgrimes, jo no feia res més que fixar-me en la vulgaritat del seu refinament i en detalls tan patètics com l’olor del perfum que usava i que aconseguia irritar-me.

Tot i així, a pesar de la distància infranquejable que s’anava forjant entre ells i jo, com si la meva ambició fos enretirar-me uns passos per no veure-hi clar, i encara que el cap se m’escapés involuntàriament per estalviar-me el tedi insostenible que m’aclaparava, que l’opressió de l’atmosfera acabés esdevenint molt més important que els beneficis que n’obtenia, era conscient que aleshores tenia cobertes les necessitats bàsiques i que no podia renunciar-hi. Cada dia esmorzava, dinava i sopava, ningú em va retreure mai la meva insolvència, com si fos comprensible que passés una temporada d’infortunis econòmics, i tenia un llit on dormir còmodament fins que arribava l’hora de dotar de versemblança la mentida on vivia i havia de fingir que tornava a Platja d’Aro per enfrontar-me a la novel·la que estava escrivint. Aleshores venien uns dies que havia d’assumir de nou les inclemències d’estar a la intempèrie, i, emboscat a l’amagatall de la vall de Sant Daniel, racionava l’entrepà i la cervesa que havia comprat amb els diners que l’Empar m’havia donat per al viatge en autobús, desitjós de tornar a la seva habitació i pregant que el clima no empitjorés bruscament.

Però si a la fi es va posar ordre a la falta de sentit de la situació, i la comoditat assolida es va desintegrar, no va ser per culpa de la intolerància que sentia cap al cos de l’Empar, o cap als excessos verbals dels argentins, ni tampoc va ser perquè jo sentís cada dia que la carn se m’esquinçava i que em convulsionava com un animal malalt, com si fos incapaç de suportar que em semblés que l’ànima ja havia partit. La concreció del final va arribar perquè van coincidir la preparació de dos atemptats contra la meva impostura. L’Empar havia decidit que, abans d’incorporar-se a la feina que havia trobat en una empresa de neteja d’edificis, li convenia estar-se un cap de setmana amb les seves gosses a Platja d’Aro, veient com jugaven amb el meu, i ja havia convençut la seva amiga per dur-nos-hi en cotxe. I els argentins, que m’havien cregut quan els havia mentit sobre l’amistat que mantenia amb els escriptors més importants del moment, no podien contenir la il·lusió que els feia que la setmana següent els presentés l’Antoni Marí, que venia a Girona a dictar una conferència sobre els llibres autobiogràfics de Rousseau.

No em va ser gens difícil reaccionar com una bèstia acorralada: vaig buidar la capsa on els argentins guardaven la recaptació de l’últim recital poètic, vaig buidar el compte corrent de l’Empar —sabia que pocs dies abans havia rebut un ingrés de l’amiga—, i al tren que em duia a Barcelona, carregat de la bossa de viatge plena de roba dels argentins, del sac de dormir i del paraigua que també havia agafat del pis per compensar el que deixava a la vall de Sant Daniel, vaig decidir que em calia anar més lluny, i que un cop hi arribés em dirigiria a l’estació d’autobusos per pujar al primer que sortís.