6. Polítiques

«No hi ha identitat sense llengua».

(Del capítol 1)

El mal de la cultura catalana és que el president Pujol va desconfiar dels creadors perquè són d’esquerres i el president Maragall va desconfiar dels creadors (catalans) perquè són nacionalistes. Cap dels dos presidents estatutaris de la democràcia va donar a la cultura catalana l’atenció que requeria.

I l’altre pol determinant de la política cultural, que és l’Ajuntament de Barcelona, no ha exercit seriosament el seu paper de capital cultural d’una cultura específica i singular: ha trobat el seu rol, molt gratificant, en la ciutat cosmopolita i multicultural i moderna. Hi ha una evidència contundent: Barcelona és coneguda arreu del món, però la cultura catalana no va més enllà dels Pirineus, i encara sort. Cap estranger, on sigui que habiti, associa Barcelona amb la cultura del país, ni amb el país.

Ara bé: des de fora i des de dins han acusat els uns i els altres, a estones o tothora, de provincians, de mirar-se el melic, de potenciar només allò que és local, de nacionalistes d’ull estret. La cultura catalana que hi ha és poca, però molesta.

Jordi Pujol és un home culte. La seva fidelitat al país està fora de dubte. És difícil de dir, més enllà d’aquesta malfiança que s’apuntava abans, per quin motiu la cultura va sortir tan malparada de les seves successives presidències. Hi ha dues hipòtesis plausibles. O tres.

L’una és pragmàtica: el president Pujol és un home de pensament, però també de fets. Va assolir la presidència el 1980, amb un Estatut acabat d’estrenar, sense transferències pressupostàries encara, sense lleis, sense marc de govern: tot estava per fer. És obvi que mai la cultura és una prioritat.

Per acabar-ho d’adobar, la realitat era molt complexa. Hi havia un sector de la societat, jove, català i abrandat, que esperava el cel en safata, que ho volia tot —és el grup que es va donar al desencís. Hi havia un altre sector social, les classes mitjanes i altes, que no volien ensurts —i els temien— sinó progrés. I encara quedava un altre sector, divers, a tot arreu de l’escala social, que era el gruix de la immigració espanyola que no havia tingut oportunitat o ganes d’integrar-se culturalment a Catalunya, que volia integrar-s’hi socialment, o continuar-hi. Aquesta gent tenia por que, ara que manaven «els catalans» (encara avui els castellanoparlants parlen de «nosaltres» com el col·lectiu homogeni que no són), se’ls acabés l’hora del pati. Hi havia bona voluntat, però un cert neguit també hi era.

Calia cohesionar tot això, donar resposta a totes les preguntes no dites, i Jordi Pujol, home pragmàtic, va triar el camí del desenvolupament, de la modernització, de la construcció social. Pujol no volia que la política cultural fos un problema per aquesta meitat del país que només havia viscut la dictadura i per tant l’escassa possibilitat de catalanització; tampoc podia assumir una política descaradament bilingüe. De manera que era qüestió de canviar de tema.

No va intentar pas la construcció cultural, com havien construït el país totes les generacions precedents que van poder fer-ho. Aquests antecessors no s’havien plantejat si pastaven o no un sol país, sinó que havien donat ales a un projecte que no abastava tothom, en l’esperança que cada cosa al seu torn arribaria. El president Pujol volia un projecte integrador, en el benentès que l’ascensió social ja comporta un acostament al tronc central de Catalunya. Mai ningú no havia presidit una Catalunya amb un 50% d’habitants nascuts fora del país i instal·lats, en bona mesura, en guetos culturals espanyols.

Va dir-se Pujol: tirem endavant, fem el país més pròsper i que l’escola faci més que nosaltres. Aquesta determinació va tenir efectes perversos sobre la cultura i sobre el territori, dues premisses que basteixen la identitat. El territori va continuar patint una exacerbada explotació —la terra ha de rendir— i la cultura va començar a anar avall.

Va decandir: al cap de 23 anys de governs presidits per Jordi Pujol el país és menys català i està en pitjors condicions de resistir l’embat brutal de la globalització: migracions, comunicacions i lleure universal, i el nefast desprestigi de la cultura en favor de la infantilització de la societat i del consum com a única gratificació.

Alguna cosa es devia fer malament.

L’altra hipòtesi és igualment plausible. El conseller de cultura i el món de la cultura no es van entendre i el president es va empipar: que s’ho facin, va dir, després de suportar una intensa campanya de desgast. Que s’ho facin, i va anar nomenant gent suau, interdisciplinar, moderna, impalpable.

Jordi Pujol va triar com a primer conseller de cultura una persona d’impecable trajectòria i solidesa intel·lectual, confiant que portaria el vaixell a bon port. Aquest home era Max Cahner: complex, molt capaç de tirar endavant la feina però molt incapaç d’establir un diàleg fluid (o de cap mena) amb la gent que havien aguantat la cultura durant la dictadura i que es pensaven, amb drets adquirits, que tenien alguna cosa a dir-hi.

Cahner va cridar al seu redós els noms més representatius, més simbòlics, de cadascuna de les arts: Xavier Fàbregas per al teatre, Miquel Porter-Moix per al cinema, Daniel Giralt-Miracle per a les arts plàstiques, gent indiscutible que havia treballat de valent, que eren noms fundacionals en el seu terreny, i els va deixar camp per córrer: poseu-hi les bases, els va dir, fem l’edifici de la cultura; i ho van fer, a trossos ho van fer. Però no hi havia diners i era massa estret el camí que els deixaven obrir. Cahner, d’altra banda, es va quedar el tema que millor dominava per experiència professional: les editorials i la literatura.

En unes altres paraules, Max Cahner tenia idees pròpies i volia aplicar-les tant sí com no. El problema és que el món de la cultura dels anys 80 venia d’un intens període d’autogestió, on tot s’havia fet artesanalment, i sobretot venia d’una gran autoestima. Era una cultura que no tenia necessitat de públic, però que estava expectant de tastar la mel de la popularitat.

Per acabar-ho d’adobar, aquest món cultural esperava bons tractes de part de l’administració per tal de poder assolir una professionalització equiparable als creadors de qualsevol cultura europea.

I és veritat que eren d’esquerres. I revolucionaris. Marxistes barbuts, feministes.

La topada va ser memorable.

Max Cahner venia d’una tradició que aquests joves creadors esvalotats però intensos rebutjaven: la del noucentisme.

El noucentisme va ser el paradigma cultural d’abans del franquisme, i tan sòlid que va suportar la sotragada brutal de la dictadura.

El modernisme, el moviment cultural que va sacsejar el país cap al 1900, tenia com a objectiu parlar de tu a tu amb les cultures europees. Els joves modernistes viatjaven, sabien llengües, ho llegien tot, ho sabien tot, i a sobre eren optimistes (els joves creadors dels anys 70 s’hi assemblaven molt). Cap a la segona dècada del segle XX, van ser ultrapassats pels noucentistes que, tot i mantenir l’objectiu de dialogar amb Europa, van tancar l’expressió cultural en unes normes rígides, dictades per un intel·lectual pompós i segurament genial que responia al nom d’Eugeni d’Ors —que, com era previsible, va acabar partint peres amb el país, marxant a Madrid i, en el seu moment, allistant-se al franquisme.

A canvi que els deixessin manar en l’estètica i en la política van institucionalitzar la cultura, un gest que Catalunya no havia vist des de l’Edat Mitjana. Van fundar les institucions, van normalitzar la llengua, van crear un programa cultural des de la teulada: biblioteques, museus, universitats, beques, traduccions. I ja vindrien després les escoles i tota la resta.

Josep Pijoan, un dels constructors, temorenc que en el futur es trenqui la joguina, o l’espatllin des de fora (les coses acostumaven a anar mal dades en aquella Espanya abrupta i unitària, que no difereix gaire de la d’avui), deixa escrit que quan sigui que el poder polític reneixi, els gestors evitaran de sentir-se escarmentats i començaran la casa pel mateix lloc on l’estaven començant ells. «Haurien de tornar a plantar el Museu i fundar la Biblioteca de la pàtria», diu, «reunir la força i les idees antigues, renovant la ciència amb idees noves; cridar els estrangers, fer sortir el jovent de la nostra terra, perquè aprengui; publicar cap enfora tot allò nostre, i recollir de fora tot el que vingui; pensar en l’ensenyament en tots els seus graus… i esperar, esperar».

Un programa cultural reduït a os i espinada que els noucentistes van aplicar amb ganes, amb esperança i matís conservador: va donar fruits i els donaria avui a qualsevol país civilitzat. Cahner coneixia el noucentisme, coneixia Pijoan, no sé si la cita, i va intentar rellançar la Biblioteca i el Museu (el MNAC es va acabar el 2006) i les beques, sense els recursos que aquestes baluernes reclamaven al segle XX, i va fracassar quant a aplegar forces o idees amb voluntat d’airejar-les.

Max Cahner va aplicar un programa a mitges dividit entre el noucentisme i el dirigisme. Era la fórmula pitjor per entendre’s amb el jovent —trenta anyets pel cap baix— que movia la cultura catalana en aquell moment.

El noucentisme obligava a aixecar l’estructura grossa de les institucions catalanes. Des de la pròpia conselleria —es va comprar el palau Marc de la Rambla, i el Moja— als museus, de la biblioteca als teatres, Cahner va posar en marxa totes les andròmines que les cultures europees havien aixecat durant els segles XIX i XX. Ho va fer en el moment en què totes elles eren qüestionades per la generació que s’havia cregut el maig del 68. Però és que a Catalunya la cultura restava a la intempèrie.

El conseller Ferran Mascarell ho va dir clarament el 2006: ja hem tancat, tard però no pas malament, la construcció cultural del noucentisme; anem ara cap a altres coses.

Als anys 80, l’edifici encara no havia cobert aigües i Max Cahner, amb menys o més fortuna, va posar fil a l’agulla. Intueixo que, com els paletes entusiastes, volia plantar-hi la bandera.

Que el model era noucentista ho explica la llista del que es va fer i, sobretot, del que no es va fer.

Cahner es movia amb pocs diners, perquè entre altres coses va decidir que el Ministeri de Cultura, un cop transferides les competències, no havia de ficar-s’hi mai més. No en volia, de diners, perquè els diners de Madrid sempre vénen acompanyats de l’obligació d’integrar un representant al patronat, al consell director, al sanedrí dels qui manen, i en lloc principal. Avui gairebé totes les institucions que transcendeixen el nivell municipal tenen diners de Madrid i segueixen aquesta servitud. Cahner no la volia. I li va ser complicat fundar noves estructures, malgrat la voluntat de fer-ho. Però cal dir va ser Max Cahner qui va picar a la porta del Liceu per convertir-lo en equipament públic, i algunes plomes li va costar la gosadia: el Liceu era un teatre privat, que tapava els forats del pressupost amb derrames dels propietaris i generositat del seu particular mecenes i director general. Els joves abrandats de texans i cabelleres embullades es reunien a la Rambla les nits de funció per llençar tomàquets als burgesos que s’abrigaven els colls amb estoles de pell.

El cas és que alguns dels artefactes culturals propis d’una cultura turística com la barcelonina (i per tant catalana), encara no hi són: no hi és el Museu del Disseny —però avui té projecte—, en una ciutat que als anys vuitanta acabava de tancar una dècada consagrada a l’estudies o dissenyes? I estava a punt d’encetar-ne una altra amb els arquitectes al punt de mira.

Tampoc no hi ha, doncs, Museu de l’Arquitectura, i Catalunya se’l mereix, perquè hi ha fet aportacions universals. El museu, amb calés de Madrid, serà a Salamanca, i Barcelona acollirà la part consagrada a l’urbanisme —Cerdà, ja ho sabem, va ser un monstre.

Cahner no estava per aquesta feina, perquè no era aquest el programa pijoanista, com tampoc no estava per un Museu del Cinema, avui a Girona, o el que més o menys acull l’Institut del Teatre.

Tot això s’anirà fent, i s’anirà fent quan ja impera el gust banal del turisme internacional, que no sap que existeix la cultura catalana i, per tant, no mira de conèixer-la, i no la imposa al dissenyador del concepte expositiu, que té l’obligació de muntar un itinerari interactiu, apte per a criatures i sobretot entenedor per al visitant que acaba de baixar del vol low-cost o del creuer de luxe. Els museus actuals han de tenir, per ser considerats bons museus, un milió de visitants l’any. Sigui com sigui.

Els museus ja no són només guardians del patrimoni i transmissors de coneixement, sinó generadors d’emocions: és la postmodernitat.

Els museus que van néixer en l’època Cahner, o una mica després, són museus patrimonials, adreçats a conservar la memòria: era el moment de fer-ho. Hi havia les ganes i l’ambient propici per assentar la cultura catalana en un lloc que, abans de la globalització, a tothom semblava prou digne.

Quan aviat es creï el Museu del Disseny a la barcelonina i renovellada plaça de les Glòries Catalanes —que n’és el nom complet, i en l’anella interior hi ha uns pannells de marbre que expliciten fil per randa quines són aquestes glòries—, és molt probable que hi hagi un bon assortit de disseny italià: la mare de la criatura, però no pas la criatura.

El dirigisme ja va ser una característica de la casa. Max Cahner és un home tímid, de tarannà germànic i idees dures: sabia què volia fer i volia fer-ho sense consultar ningú. Va topar amb tots i cadascun dels sectors culturals del país. Però al mateix temps va cometre un error conceptual incommensurable. Cahner va decidir que faria de conseller per la cultura catalana, i qualsevol altra cultura va quedar fora de la seva acció. L’única altra cultura possible era l’espanyola. És legítim que la conselleria de cultura jugui fort en favor de la cultura del país, però no que actuï com si el país fos només el país català: Catalunya ja era plenament bicultural, i una conselleria del govern de la Generalitat ha d’atendre el país real, en aquest cas la realitat cultural existent.

No calia dir, com imposa avui la modernitat, que «cultura catalana és tot allò que les persones, amb el bagatge que porten, fan a partir del moment que són aquí» (Joan Maria Tresserras, actual conseller de cultura dixit), perquè això són bajanades: justament a partir del moment que són aquí les persones contribueixen a la realitat cultural de Catalunya, però no pas a la cultura catalana, perquè això requereix un aprenentatge.

Cahner, en l’altre extrem, va decidir que la cultura catalana era la realitat cultural del país. I això és tan inadmissible com la definició del conseller que avui ocupa el despatx del palau Marc.

La consideració de la cultura catalana com a realitat cultural es va perllongar, més difuminada, durant els governs de Jordi Pujol. Immediatament després, la consellera Mieras va saltar a l’altre cantó de la baralla, avalada pel somrís complagut del president Pasqual Maragall. I és que això, aquesta no definició, és exactament el que havia fet l’Ajuntament barceloní a partir de l’any 1985. És a dir, modernitzar el concepte de cultura, oblidant els aspectes convencionals i posant sobre la taula renovació i flexibilitat lingüística. Una part és positiva, perquè obre les portes a la realitat i, per tant, a totes les cultures presents, i l’altra és negativa, perquè redueix la cultura catalana a la mínima expressió necessària per salvar els mobles.

Per la força del contrast, tota la intel·lectualitat i bona part de la premsa es va posar en contra de la política de la Generalitat, avorrida però sensata pel que fa al català i tancada i sense miraments pel que fa al castellà. Jo mateixa vaig fer una campanya capdavantera —en el sentit que marcava opinió— contra la política cultural de Max Cahner des de les pàgines d’El Noticiero Universal. Em queixava que sempre parlés de museus i edificis i pressupostos, quan el referent europeu de política cultural, que era Jack Lang a París, només feia que frases brillants i filigranes imaginatives. Però jo m’equivocava: Jack Lang no havia d’inaugurar ni un sol embalum cultural: es podia dedicar a moure’ls, a barallar-se amb la indústria americana, a proclamar l’excel·lència europea, aquestes coses que ens enlluernaven, però que corresponien a una altra història.

No vam entendre a què jugava Max Cahner.

I ell no va entendre el moment que es vivia. A Madrid bategava la movida com si fos qui sap què i els exquisits xalaven cada vegada que l’alcalde Tierno Galván, el Viejo Profesor, els feia un ban en castellà de borla i gonella. La movida va ser qüestió de quatre gats, va ser una mena de modernisme, cent anys més tard i amb menys consistència que el moviment que va posar definitivament en òrbita la cultura catalana. Eren pocs i eren sobretot frívols: res de consistent va sortir de la movida, excepte alguns personatges propis d’aquests segments culturals, que van sobreviure a còpia de posar-se a treballar de debò. Rockers, fotògrafs, modistes, cineastes. Alguna cosa semblant va passar als anys seixanta a Londres, amb una mica més de transcendència universal. A Nova York passa cada quatre setmanes. I a Barcelona ja havia passat als anys seixanta i setanta amb la hipermitificada gauche divine dels voltants de Boccaccio.

Són moviments glamurosos, concentrats, de poca gent, ignorats de la majoria, que no mouen el món, però que tenen incidència en alguns crítics, alguns observadors, alguns envejosos. No canvien res, no aporten res més que imatge, tenen poc a veure amb la cultura de debò, però resulten una plataforma publicitària per als protagonistes i, si hi ha sort i ressò, per a la ciutat que els encimbella.

Enfrontar l’ebullició madrilenya amb l’adusta figura d’un Max Cahner entestat a subvencionar obres que no trenquessin la moral convencional i a enllestir un circuit de museus comarcals, era buscar la catàstrofe.

I la catàstrofe va venir, precisament, dels senyorets de la cultura, de moral castellana, acostumats a marcar tendències i enyoradissos de la Barcelona franquista, on ells se sentien lliures perquè eren joves i s’emborratxaven en companyia, i tenien aquelles converses que sempre són memorables si els contertulians estan a l’altura, i hi estaven.

Aquesta gent, una minoria, van trobar que la política de Cahner feia tuf de resclosit. Era una festa a la qual ells no hi estaven convidats. Els grans noms del seu moment de glòria s’havien en gran mesura dissipat: al capdavall recorden el pas silenciós de Gabo García Márquez o de Vargas Llosa, previs als boom de la literatura llatinoamericana, pels carrerons de Sarrià. Ja hem dit que eren senyorets.

El país que estava construint la Generalitat era un altre: era un país alhora noucentista i menestral, molt poc urbà, molt poc barceloní —Jordi Pujol no veia Barcelona com un must del seu mapa de país.

Montserrat Roig podia discrepar de Cahner, però n’entenia l’objectiu. Félix de Azúa hi estava en contra.

El famós «Titànic», un article banal, o qui sap si un article excel·lent, no estava pas destinat a marcar època. No n’hi havia per tant. Ara bé, l’Ajuntament de Barcelona se’l va creure. Se’l van creure dues persones. L’un, Pep Subirós, que va anar ficant i traient la banya, segons com bufaven els aires, fins al Fòrum de les Cultures, d’on va sortir escaldat. L’altre és Ferran Mascarell, amb un futur incert en el moment d’escriure aquest text, però un home de pes específic innegable en la política cultural d’aquest país.

Mascarell va arribar a l’Ajuntament barceloní —al costat de Pep Subiròs— per la porta del darrere, de la mà de Pasqual Maragall, llavors alcalde, però en veu baixa i amb el model Cahner molt present a la retina. D’acord, es va dir: això és el que no farem. Compte, no és que no s’hagi de fer, sinó que no és el que jo tinc ganes de fer. Mascarell trigaria anys a assumir responsabilitats directes en Cultura, gairebé els mateixos anys que va trigar a prendre carnet del PSC.

Va decidir que ell no era en aquella cadira per protegir res, o almenys no com a prioritat, i que l’objectiu principal de la seva política no seria la cultura, sinó la ciutat. És el que ha de fer un Ajuntament: convertir la cultura en una manera d’entendre la ciutat, això va dir, o va pensar, o va deixar entreveure. I va afegir: fem veure que la cultura catalana és normal, que no hi ha competència, que no trontolla. Era l’altra cara de la moneda Cahner. L’un, entestat que la cultura catalana era l’únic objecte de la seva activitat; l’altre, delerós de servir no pas cap cultura en concret, sinó el resultat cultural de totes les cultures a l’abast. Si cultura catalana és el conjunt de cultures presents a Barcelona, tal com defensa Mascarell, tot el que s’hi bellugui suma i tot és desitjable i tot divertit. I que el mercat decideixi en quina proporció cada una de les cultures presents (incloses les cultures que el mercat porta de fora) es reparteix el pastís.

I es va plantejar un marc d’actuació amb dos eixos principals: 1) que passin coses i 2) maldem per l’extensió cultural: si la gent no ve motu proprio a la cultura, portem la cultura a la gent. La tercera premissa, que ha estat la complicitat amb els sectors culturals, venia donada pel caràcter del personatge: a Mascarell li agrada que l’estimin; a Max Cahner li agrada que el deixin en pau.

Aquestes són les claus de la política cultural de l’Ajuntament de Barcelona. Que va esdevenir moderna, atractiva, i també seriosa i consistent, i que va poder ser tot això perquè va defugir qualsevol responsabilitat nacional i que anés més enllà dels objectius que s’havia marcat. Excel·lents objectius: molta cultura i per molta gent. La Generalitat era noucentista: la cultura (catalana) justa pels qui poden gaudir-ne i a mesura que avanci el temps i l’escola, aquest públic anirà creixent, o no, i si no creix, no creix.

El consistori barceloní, des del 1985 i fins avui mateix, dedica a la cultura catalana espais d’excel·lència: actes reduïts, minoritaris, de gran consol per la comunitat contrita que manté viva la flama —l’homenatge a Palau i Fabre, què més per un poeta immens!—, però cada any veus enraonades es queixen que la programació de la Mercè bandeja els grups musicals catalans, o que els dóna espais residuals. L’Ajuntament decideix que qui omple és la cultura espanyola, programa El Canto del Loco i, en efecte, es col·lapsen les entrades de metro i l’autobús nocturn. L’altra cultura de Barcelona.

L’Ajuntament assumeix amb gust i iniciativa el peatge pressupostari de sostenir més d’un museu i algun equipament cultural de nota. Però que no ens vinguin amb minúcies quan ens gronxem en braços de la modernitat, perquè aquí s’acaben els compromisos, mai massa tangibles amb el país. Ara bé, una ciutat capital és una altra dimensió. És cert que, si l’obligació cultural d’un govern és estructural, la d’un Ajuntament és moure energies. I és igualment cert que una política cultural sempre reflecteix la idea de cultura que té o bé el dirigent, o bé la societat. Mascarell s’arrenglera amb la societat; Cahner amb la història.

La societat ja es decantava en els 80 i els 90 per defugir els elitismes, tot rebaixant la cultura a consum i diversió, sense intentar que la cultura fos aquest element que fa que la gent miri més endins, que s’aturi i que pensi.

Hem passat de la novel·la a la gastronomia i de l’arquitectura i el disseny a l’esport.

Quant a la cultura catalana, la doctrina Mascarell és molt neoliberal. El pensament neoliberal, que es mou en la lògica dels diners, diu que el mercat reparteix, a la llarga reparteix, i que si s’incrementa la riquesa d’una societat tots acaben sent més rics (és més: sosté que sense acréixer la riquesa global, no n’hi haurà mai prou per repartir). Però aquesta equació només funciona si algú hi introdueix mecanismes de redistribució —polítiques socials o polítiques impositives, per entendre’ns— perquè altrament tan sols els rics es fan més rics. Posats en termes culturals, la competència entre cultura catalana i cultura espanyola segueix la mateixa pauta: si es deixa operar el mercat, la cultura espanyola acaba per arrasar, perquè és la cultura que tothom comparteix, la més accessible, la que presenta tot l’espectacle de registres possibles.

De la doctrina Mascarell, en va resultar una cultura molt atractiva. Hi havia el tast selecte i minoritari (sovint català) per acontentar els llepafils i un gruix d’actes de resposta massiva —alguns amb ressò internacional— adequats a diferents nínxols de consum: del Sónar al Correfoc de la Mercè, aquest últim seguint el dictat de la bona acollida del folklore català.

Ara bé, l’Ajuntament podia fer les seves bogeries precisament perquè la Generalitat estava intentant, a vegades amb enorme manca de destresa, de posar bases sòlides a una cultura nacional que ja començava a ser exigua de mercat. Quan l’Ajuntament ha volgut jugar aquest joc, defugint el nivell de cultura-que-passa i de cultura-de-base, que és el seu terreny de joc ideal, tampoc no se n’acaba de sortir. L’ambiciosa Ciutat del Teatre no ha quallat i els seus teatres no representen una teoria cultural massa diferent de la que encarna el Teatre Nacional, al marge dels discursos personals dels directors de cada moment. No ha pogut trobar-se una ànima ben dibuixada.

L’Ajuntament de Barcelona ha triomfat quan ha fet cultura alternativa en escenaris alternatius i s’ha empantanegat igual que la Generalitat quan ha volgut institucionalitzar les seves apostes.

Ara bé, el desafiant Félix de Azúa hauria de poder viure content a Barcelona, a Catalunya. I Esther Tusquets també. Haurien de sentir prou complicitat amb la cultura catalana per no desdir-se’n, i prou satisfacció amb l’espanyola per no encimbellar-la més del compte. Azúa recordava, fa quatre dies i en un article, el Festival de Cinema de Barcelona com una fita perduda per la manca de destresa del nacionalisme. Siguem clars: era un festival anorèxic, voluntariós, que va mirar de sobreviure uns quants anys sense tenir, a Catalunya, una xarxa d’interessos preexistent i prou forta que li servís de coixí, i sense els diners que el Ministerio aboca sobre Sant Sebastià. Azúa, però, insinua, com insinua sempre, que és el nacionalisme qui el va ofegar, per no voler aquesta internacionalització malaltissa de la cultura. Catalunya com a ranxo a part. La cultura catalana com a cultura de finestres tancades. I llavors allò espanyol com a cosa oberta i ventilada.

Mentida podrida. La història ho diu: ha estat exactament a l’inrevés. La cultura catalana sempre s’ha relacionat amb el món, i la llengua mai no ha estat un obstacle, perquè, vostè perdoni, són els súbdits de l’imperi els qui han de traduir, i Catalunya tradueix, tradueix més que Madrid no ha traduït mai en tota la seva història, i abans, i millor. Hi ha coses que fracassen a Catalunya, o a Barcelona, perquè les institucions no en saben prou, o perquè les infrastructures són les que són, però no pas per vocació nacionalista de tancament.

La cultura catalana és oberta perquè és culta. És l’espanyola, la cultura dels qui no tenen cultura.

I és perquè no entén això, que Félix de Azúa no pot viure content a Catalunya, ni tampoc Esther Tusquets.

El fet, però, que funcionés la cultura-ciutat en contrast amb la cultura-país, i que fos sobretot una cultura sense cap altra arrel que la modernitat, ha fet mal al prestigi de la cultura catalana. No pas necessàriament. Hauria estat un maridatge perfecte si la cultura municipal i la cultura nacional no s’haguessin presentat, per raons polítiques, com a models alternatius. L’una qualificava tàcitament l’altra de resclosida.

I tampoc no hauríem pres mal si la Generalitat no hagués fet una política post-Cahner tan vacil·lant, tan convencional i de curt abast. Si la Generalitat hagués entès que l’extensió cultural era feina seva, i que en aquest camp no s’hi val a discriminar per l’etiqueta: tota cultura s’ho mereix en el mateix grau. L’adjectivació de les dues cultures va ser una pinzellada gruixuda i grollera, però aquestes són les pinzellades que primer es veuen. El KRTU, un departament minúscul de la conselleria de Cultura, ha fet amb pocs mitjans i molta imaginació, fites culturals altíssimes de la mà de Vicenç Altaió, poeta —començant per l’esplèndid Any Miró que va inaugurar la sèrie.

Va seguir l’Any Dalí, comissariat per Daniel Giralt-Miracle, i després l’Ajuntament n’ha agafat el relleu i ha espanyolitzat les fites, potser per establir una complicitat o bé amb el turisme, o bé amb el Ministeri.

Ha fet l’Any del Llibre per celebrar el cinquè centenari del Quixot (perquè un fragment passa a Barcelona), l’Any Picasso el 2006 (perquè el geni malagueny hi va viure) i el 2007 l’Any de la Ciència (perquè Ramon y Cajal, que fa cent anys va guanyar el premi Nobel, va començar aquí les seves investigacions, acabades anys després a Madrid, on va trobar menys ambient científic però més diners).

Celebrem el que celebra tot Espanya. Celebrem el que no celebraríem si fóssim independents, per deixar clar que no som independents. Ja trobaríem motius per celebrar un Any de la Ciència: el centenari de l’Institut d’Estudis Catalans, per exemple, que s’escau el 2007 —el Nobel al neuròleg pioner es va concedir el 1906 i per això s’encabeix l’estrena de l’any científic a mitjan desembre! Però qui coneix l’IEC? I qui coneix Ramon y Cajal? Fem una enquesta a peu de metro? La pregunta és a qui s’adreçaria el centenari d’una institució tan catalana. I com explicar (si no se’n té ganes) què va ser i per a què va ser l’IEC, què és i per a què és avui.

Per la mateixa raó, l’Ajuntament no va celebrar l’Any Verdaguer, un personatge popular, vistós, vinculat a la ciutat, que va tenir una commemoració de caire comarcal, amb algun acte a la capital —per exemple, una petita i interessant exposició, al Museu d’Història de la Ciutat, lligant el llenguatge verdaguerià a les imatges de Gaudí, però aquestes coses són iniciativa del Museu i els seus creadors, no pas de l’Ajuntament. L’Any Verdaguer va ser promogut per la Generalitat.

No és exactament que l’Ajuntament de Barcelona menystingui la cultura catalana, és que l’Ajuntament no construeix: ven. Posa a la venda una ciutat, en tots els aspectes, també en el cultural, i aquesta cultura la ven a propis, a aliens, a turistes, als d’aquí i als d’allà, i el mercat acaba manant, i per tenir gent s’ha de tenir aquesta universalitat que en les cultures petites flaqueja. S’han de tenir estampetes. L’Ajuntament pot pujar a cavall de qui sigui per tal de treure el cap en aquest cobejat món exterior que li té el cor robat i, en aquesta cavalcadura, hi pugen també noms catalans, és clar que sí, i així ningú no pot dir mot sobre la relació esquiva de l’Ajuntament barceloní i la cultura de la qual és capital.

Amb aquesta proposta, intel·ligent i amb èxit, l’Ajuntament va enamorar aquells que menyspreen la cultura catalana com si fos una cosa provinciana, inútil i prescindible, mentre que els altres es van aixoplugar sota l’ala de la Generalitat. Es va com migpartir la cultura, la gent de la cultura.

L’Ajuntament de Barcelona es va prestar a aquest joc, perquè era un joc polític contra l’opció enemiga, i perquè alhora l’opció enemiga, la convergent, considerava la ciutat capital com una excrescència aliena a la naturalesa del país.

A les beceroles d’aquesta guerra incruenta, es va intentar de posar-hi pau en la forma d’un Pacte Cultural promogut pel conseller Joan Rigol. Si es fila prim i amb poques ganes de mitificar, el famós pacte és un acord institucional a tres bandes —Generalitat, Diputacions i Ajuntaments— per decidir qui paga el Liceu. En la lletra petita, era un pacte de no-agressió, i era un pacte decidit a treure-li ferro nacional a la Generalitat, però també llast castellanòfil a l’Ajuntament de Barcelona. Era un pacte de civilització, i de construcció nacional. Rigol en tenia els antecedents i en tenia els amics.

Jordi Pujol el va fulminar. Va tancar caixa, va fer net. I a partir d’aquí es va acabar la política cultural de la Generalitat. Tota la resta va ser anècdota, més o menys brillant, però anècdota al capdavall.

És cert que, el 1983, Josep Maria Castellet —tan admirat pels qui defensaven la Barcelona cosmopolita del franquisme— havia publicat un llibre que, sota el títol de Per un debat sobre la cultura a Catalunya, sistematitzava el seu pensament, llarg i fecund, sobre el tema. Donant-li la rèplica des de la premsa, vaig qualificar el llibre de debat-ficció: no hi havia a Catalunya voluntat de parlar de polítiques culturals. S’havien atrinxerat els bàndols: tothom volia tota la raó. Castellet, que tota la vida ha estat un home-pont, teixint lligams entre cultures, entre persones, entre generacions, hi plantejava una qüestió crucial: «En aquest país, la democràcia passa per un acord previ que es diu Catalunya, és a dir, el projecte nacional català». És, des d’aquesta premissa, que no tots els seus amics haurien subscrit, que es pot parlar de política cultural.

En un passatge del llibre, apunta: «La societat occidental ha canviat radicalment i, arrossegada per ella, també ha canviat la societat catalana. Finalment, aquests canvis, que són d’ordre tecnològic i econòmic, de treball i de costums, han de ser presos en consideració i avaluats, juntament amb els problemes diferencials catalans —dinàmica històrica, llengua, cultura, idiosincràsia— com a punt de partida per a una reflexió de futur». La reflexió no es va fer, i no era la primera vegada que es plantejava la cultura lligada a la revolució tecnològica del moment, és a dir, a la televisió.

L’any 1981, un grup de professors de literatura de la Universitat Autònoma, reunits pel mestratge de Joaquim Molas, i curadors de la revista Els Marges —un nom que ens duu a Carles Riba—, van publicar un manifest que es deia Una nació sense Estat, un poble sense llengua?, en el qual vaticinaven, entre moltes altres coses, la decadència d’una llengua, i per tant d’una cultura, sense consum, sense mitjans de comunicació de masses: sense mercat. I sense un suport institucional intel·ligent.

Malgrat que, com es veu, els observadors detectaven alhora objectius i problemes, i hi havia prou consens per tirar endavant una cultura que de debò vertebrés aquest país desdibuixat per la modernor, ningú no va agafar el bou per les banyes, ningú no va fer l’amanida, és a dir, ningú no va trobar el camí.

Mentre tot això passava, el món i Espanya anaven gastant paraules i posant-n’hi en circulació de noves.

Espanya és sempre un món a part del món real, malgrat que és cert que les rodes europees no giraven pas per carrils gaire distants.

A partir sobretot dels governs de José María Aznar —però no únicament, perquè és un llenguatge que comparteix amb el ‘felipisme’— es va consolidar l’antinacionalisme. Els progres i els sociates no saben quin favor més gros li fan a la dreta espanyola combregant amb aquesta roda de molí.

La paraula nacionalisme, que a la pràctica i a Espanya només encarna una visió de l’Estat diferent de la que propugna el nacionalisme espanyol, va quedar (vagament o directament) lligada a terrorisme, nazisme, exclusió, racisme, burgesia perifèrica i privilegi. A la prepotència a-constitucional d’uns ciutadans sobre uns altres ciutadans que no són reconeguts com a tals perquè no comparteixen uns senyals identitaris que donarien entrada al club selecte. Una fal·làcia.

La història indica que el nacionalisme més intractable és l’espanyol. La pràctica confirma que hi ha nacionalismes molt civilitzats i n’hi ha d’altres que ocupen tot l’espectre que va de la civilització a la barbàrie.

Tots els skins xenòfobs s’embolcallen amb la bandera espanyola i l’emblema del toro. Aquesta cosa primitiva, racial, masclista, sempre és espanyola, perquè en el fons de l’espanyolitat hi ha aquests valors: aquests toros. Dic toros amb tota la consciència. S’ha intentat des de tots els fronts de fer veure que la tauromàquia és catalana: no n’és pas. Catalunya mai no va assumir aquesta festa com a pròpia —la constitució independentista escrita el 1928 a L’Havana prohibia els toros i la boxa—, simplement s’hi van afeccionar una part dels catalans, molts dels quals han transmès aquesta afecció als seus fills i néts. D’altres, la portaven incorporada d’Espanya. És indubtable que, excepcions a part, l’escabetxada taurina és el field day dels espanyolistes.

La realitat sempre és una intenció política: els nacionalismes serien, segons aquest llenguatge, aquells moviments perifèrics que atempten contra la unitat de la pàtria espanyola, i contra aquesta pressió —basca i catalana— dels afores es revolten tant Acebes com Rosa Díez, tant Fernando Savater com Bono, tant Alfonso Guerra com els innombrables alts càrrecs d’institucions espanyoles (inclosa l’Església) que s’esgarrifen quan l’Estatut de Catalunya parla de ‘realitat nacional’ i callen quan l’expressió treu el cap en el mimètic Estatuto andalús. Les misèries ideològiques són visibles, però el mal ja està fet.

Les paraules condemnades condemnen objectius, ganes i realitats polítiques. El nacionalisme, que als anys 80 no feia cap nosa, va començar a estar proscrit als 90 i va quedar decididament estigmatitzat en aquesta dècada nostra: el mateix inofensiu, integrador i tebi nacionalisme català que tremola quan davallen les vendes de cava.

La cultura, però, també porta etiqueta. I a mesura que el nacionalisme català es va emmascarant amb el sutge que li tiren a l’uníson la dreta més dretana d’Espanya i el socialisme més espanyol, la cultura catalana ha anat perdent prestigi.

Aquest accent ideològic ha vist en paral·lel un prestigi creixent de la cultura espanyola, i d’Espanya, al món, a l’empara de dos fenòmens: la modernització d’Espanya, i per tant el pes de la maquinària estatal en defensa d’una cultura que ha començat a aixecar el cap; i el pes quantitatiu del castellà arreu del món, empès per la potència demogràfica d’un tercer món depauperat i, per tant, disposat a procrear i a emigrar.

La guerra del castellà contra l’anglès sembla molt més atractiva que la del català contra el castellà per a qualsevol fill d’immigrant nascut a la perifèria metropolitana de Barcelona, tot i que em temo que li deu arribar com un eco llunyà, imperceptible. Però entre altres coses la cultura en castellà li dóna consum, telerealitat, videojocs, argot i prepotència, elements amb els quals la cultura catalana no pot competir. El castellà és a casa seva.

I per una simple qüestió demogràfica, i de cicle històric, el futur els pertany.

Juan Pablo Fusi, un home admirat, lloat, divinitzat gairebé pels defensors de la impecable ciutadania davant el nacionalisme perifèric, sosté que Espanya té una missió en aquest món: la defensa de la llengua espanyola. Ho va dir textualment i ho va reproduir en un titular a tota pàgina El País, el diari pretesament no nacionalista, que ho és intensament des del vessant orteguià del mot, és a dir, el de la construcció d’un país modern, unitari, democràtic, civilitzat, europeu, espanyol fins al moll de l’os i vertebrat per la cultura. Catalunya xalaria amb un projecte així, sostingut per un artefacte empresarial tan sòlid com l’imperi de Jesús Polanco.

Tota la feina que ha fet El País, i n’ha feta molta, ha estat introduir i solidificar, a la manera d’uns fonaments de formigó armat, aquesta concepció en la classe mitjana de les ciutats espanyoles, per tal de consolidar una elit dirigent que calmés l’Espanya díscola de les autonomies i reafirmés el paper central de Madrid en la construcció de la vida política, cultural i econòmica. El vell somni espanyol, que malda per fer-se realitat des del comte-duc d’Olivares fins a Rodríguez Zapatero, l’home que somriu i diu que sí, i acaba sent que no: l’home que ha desmantellat el socialisme català genuí després de tastar el pa que s’hi donava en el procés estatutari (que això va ser canviar el rebec Maragall per l’obedient i fidel Montilla).

Si un català hagués pronunciat la frase: «Catalunya té la missió de defensar la llengua catalana en el món» —que no és cap bestiesa—, els diaris espanyols i els blogs que els fan companyia, i fins i tot alguns diaris catalans, s’haurien posat les mans al cap, i encara farien dringar la paraula taliban i el messianisme identitari —¿què és la missió fusiana, si no?— en boca de més d’un. Les riallades s’haurien sentit, pel cap baix, a La Martinica.

La llengua espanyola té el suport institucional que la llengua catalana no té. Els catalans no ens acabem de creure que la llengua és el suport de la cultura —si no parléssim català també seríem Catalunya, s’ha dit; si no fos en català, la cultura continuaria endavant, perquè el poble és creatiu de mena.

Sense llengua, però, la cultura catalana és invisible, esdevé espanyola, i Catalunya, una regió (d’acord, creativa) d’aquesta Espanya omnipresent. De moment no som això: de moment som bilingües, biculturals, ni carn ni peix, anodins, barrejats i mestissos: és a dir, som un projecte mil·lenari en vies d’extinció. Ens falta la convicció que té l’espanyolitat.

Catalunya no s’acaba de creure que té entre mans una cultura; i en aquesta frase Catalunya vol dir la seva gent. S’ho creuen alguns, però no tots, no de manera unànime, no de manera consensuada, no de manera políticament correcta.

Fer declaracions en aquesta línia està mal vist, és nacionalista, és provincià, és excessiu, és identitari, és… ai què vols que et digui, que ens buscarem problemes.

La cultura catalana va celebrar, el novembre del 2006, unes jornades sobre Lautréamont. És una cita internacional, itinerant, cada any un lloc. Té sentit que arribi a Catalunya perquè Lautréamont va ser un dels déus dels anys 70; un poeta maleït: crec recordar que Pere Planella —avui mig desaparegut de tot combat— va fer un muntatge teatral sobre els Cants de Maldoror; i crec que ho va fer en una mena de soterrani; i la gent hi assistia, potser va ser una funció única, sense ni respirar.

Les jornades van ser denses. Palau i Fabre, el poeta alquimista, hi va llegir una ponència clarivident, i no va ser l’única aportació catalana. Gent jove i gent madura s’hi van retrobar: la saga continua, hi ha hereus.

Són coses, aquestes, que la cultura catalana fa molt ben fetes. Té aquest nivell, pot anar a on vulgui.

Mentre tot això és cultivat i amorosit, però, el món ha avançat cap a la infantilització dels sectors desprotegits i mancats d’una cultura sòlida, que l’escola ja no dóna i la voluntat no busca. El que abans es denominava la massa —cultura de masses era un estigma—, ara és simplement un conglomerat de compradors que consumeixen indústries dites culturals, que són indústries adotzenades per entretenir l’oci de milers i milers de persones: res individual, res construït des de dintre.

Les estadístiques deformen la realitat a través de l’efecte vaca, que és aquella facècia de si jo no tinc vaca i tu en tens dues, estadísticament en tenim una cadascú. Doncs bé: la cultura estadística és de cinema de crispetes i música pop, és de best-seller com a sinònim de lectura, és de còmic i manga, és de videojoc, és de sudoku, és de televisió. Ras i curt, és de consum.

Dit d’una altra manera, es mira el cantó productiu, econòmic, industrial de la cultura, però no pas el que té, o hauria de tenir, d’humanístic, de formatiu, d’exigent, d’espiritual, de crític. I, en conseqüència, les polítiques culturals miren o bé el negoci (i parlen d’indústries i de sectors emergents) o bé l’oci (i compten usuaris).

Tot allò que és minoritari no compta per a res (que no vol dir que no se subvencioni), llevat que es tracti d’una taula reservada a El Bulli, però ja se sap que la gastronomia té més prestigi que la cultura.

Caldria calibrar, doncs, si Catalunya i la seva cultura poden sobreviure sense entrar a sac en el mercat de la indústria del lleure. Potser sortirien els comptes si Catalunya es dediqués només a l’excel·lència cultural, a ser una raresa, però ben promocionada. Els dictats econòmics de la societat del coneixement manen que cadascú ha de fer només el que sap fer millor, i deixar tot el que se situï més avall per aquells que juguen en una categoria inferior.

Una raresa cultural ben promocionada: el bulli de la cultura. El prestigi.

Potser és aquesta la política cultural que ens falta.

Va ser quan ja estava culminat aquest procés de canvi de cicle en el món cultural occidental que es va formar el govern de coalició, d’esquerres i catalanista presidit per Pasqual Maragall el 2003.

La cultura, la major part de la gent de la cultura, havia seguit aquest home des que va consagrar des de l’alcaldia de Barcelona la ciutat mediterrània, vital, moderna i amb lloc en el mapa.

Maragall, a través de col·laboradors, havia anat treballant amb finor el tema cultural, fins a elaborar un programa carregós de tan detallat, excessiu si es vol, però afinat i compartit. Un programa que tenia el punt central, i segurament més original, en el trasllat a la dita societat civil dels diners de la cultura, dels diners de la creació cultural: un Consell de les Arts i de la Cultura a la manera del British Council, és a dir, una selecció de gent representativa de les diferents arts, nomenats i controlats pel Parlament, que decideixen el destí dels diners —dels diners no aplicats a equipaments o polítiques concretes.

La sorpresa va ser quan el nomenament de conseller no va ser per a la persona que havia pilotat el procés de gestació d’aquest programa, sinó per a una dona desconeguda —regidora de cultura a Badalona, que no és ben bé la mateixa dimensió—, afiliada a la branca menys catalanista del PSC. Era Caterina Mieras.

Va ser una oportunitat perduda. En tots els aspectes, inclosa la creació del Consell de les Arts, que va quedar a l’aigüera fins que ara fa dos dies va repescar la llei no aprovada, sense canviar-hi ni una coma, el nou conseller Joan Manuel Treserras, d’ERC.

El primer acte de la consellera va ser anar a l’estrena d’un espectacle d’Albert Boadella a Sevilla. El segon, nomenar una persona vinculada al Foro Babel com a responsable de la cultura popular. És a dir, Caterina Mieras venia a fer justícia.

Però tampoc no es va posar a la butxaca els cosmopolites —podia haver-ho fet, eren els seus— perquè la conselleria, després d’anys d’esllanguiment pujolià, es va estancar definitivament, i això va empipar els qui esperaven el canvi i potser el protagonisme, el suport, la complicitat.

Cert és que es va fer un esforç, especialment a través de l’Institut Català d’Indústries Culturals —portat per Xavier Marcè, antic gestor de Mascarell al consistori barceloní— que va moure cel i terra per dinamitzar un sector econòmic i creatiu que és emergent i potent a tot arreu. Benvingut esforç. Però la política cultural no pot ser només oci i negoci. És que resulta que també és cultura.

Necessitem una autoritat que defensi que es pot ser cosmopolita en català; que reclami sense vergonya ni multiculturalisme, el paper de la cultura catalana com a eix vertebrador de les cultures de Catalunya.

Perquè l’alternativa a la catalanitat —i la catalanitat sempre és cultural— no és pas el multiculturalisme, al capdavall un miratge. És l’espanyolitat.

Quan les circumstàncies van aconsellar una remodelació del govern, Pasqual Maragall va prescindir de la senyora Mieras i va posar al davant del Departament de Cultura el fidel i eficaç Ferran Mascarell.

Hauria estat interessant veure com Mascarell, una de les persones que en aquest país ha fet teoria del fet cultural i pràctica de la gestió, passava el seu bagatge de l’òrbita municipal a la nacional.

Les autoritats públiques, alcaldes o ministres tant se val, han adquirit la tendència de parlar de cultura en termes de llocs de treball i riquesa. Donarien mig cotxe oficial per tenir una indústria audiovisual que fornís el món sencer de continguts —que ni Catalunya ni Espanya fossin, en aquesta província de l’imperi asiaticoamericà, només consumidors.

Quan la Unesco parla de cultura, parla del patrimoni intangible, antropològic, que els humans fem i compartim, passivament o activa, i que acaba deixant un pòsit en la història.

Richard Dawkins parla de memes, unitats de memòria col·lectiva que es transmeten generacionalment: aprenentatges.

La gent normal parla de cultura com d’hàbits, modes o tendències: la «cultura de l’esforç» o la «cultura de la comoditat».

Les polítiques culturals d’Occident miren les arts, el patrimoni i la difusió, sobretot la difusió.

Els creadors vinculats a les arts clàssiques parlen de la cultura com a resposta/pregunta als grans temes de la vida humana. L’interrogant, la inquietud, la curiositat, l’intent sempre coix de resposta. La crítica.

Els creadors culturals vinculats al mercat parlen de percentatges, professionalització i suport polític. Això també ho fan els creadors de l’apartat anterior. La gent ha de poder viure del que fa.

Mascarell diu: cultura és la suma de coneixement i valors i posa l’atenció en tot allò que fa possible la transmissió, la discussió i la creació d’aquest patrimoni. Està clar que això no té a veure amb videojocs.

És obvi que no estem parlant de la cultura per error, d’això que anomenem cultura perquè no tenim cap altre apartat on posar coses que al capdavall tenen a veure amb els sentits i la ment. Però la cultura és més que una col·lectivitat produint valors espontàniament. La cultura és intel·ligència i sensibilitat creatives.

La política de Mascarell era: fem circular coneixements i valors, perquè en la mesura que la gent hi entri en contacte, no només s’hi sentirà influenciada, sinó que a més tot plegat alimentarà la deu comuna.

La seva última gran tasca a l’Ajuntament de Barcelona va ser activar (i pactar amb la Diputació) el pla de biblioteques, que ha convertit aquest equipament anys enrere aparcat per inservible en l’estrella de cada barri. És clar que a les biblioteques municipals s’hi fa de tot, excepte llegir, tret d’aquells que ja llegien quan les biblioteques eren la ventafocs dels inversions institucionals.

Si parlem de cultura de base, Mascarell ho diu millor que ningú: ni un poble sense equipament, ni un equipament sense programa, ni un programa sense públic. No es pot dir més en tan poques paraules.

Ara bé: aquesta és una part de la tasca, diguem-ne la meitat.

En queda l’altra meitat, i en situació d’emergència.

El mes de desembre de 2006, al Mercat del Born, sobre les esplèndides i explícites ruïnes del barri de Ribera demolit per ordre de Felip V, l’Ajuntament de Barcelona va presentar el seu pla estratègic per la cultura, de fet una actualització del que es va redactar el 1999. És un programa minuciós, modern, envejable: no podria ser millor, ni més consistent, ni més adequat al seu temps. Un programa impecable per, posem per cas, la ciutat de Berlín; o qualsevol ciutat amb una circumstància cultural normal, és a dir, amb una realitat multicultural teixida al voltant d’una única cultura nacional indiscutible.

Però tenint Barcelona, en la seva mateixa arrel, una anomalia cultural com la presència de dues cultures en desequilibri, caldria esperar dels responsables municipals una reflexió. No es presentava només un programa d’acció, sinó un conjunt d’eixos estratègics: la part programàtica, tal i com està desenvolupada, no cal ni tocar-la, perquè quan estem davant el trípode bàsic de la cultura d’avui vista des de la política —usuari, creador, indústria— no pot una institució filar prim i preguntar de part de quina cultura està la gent.

Totes les cultures són iguals i igual de vàlides quan es tracta d’extensió cultural: i totes les persones. El patrimoni, per raons òbvies, és majoritàriament català.

Ara bé: el document fa una reflexió prèvia sobre la cultura com a transmissora de valors i, en tant que això, com a instrument de cohesió social, de vertebració de la societat. D’aquí la necessitat de socialitzar-la, fins i tot al preu de rebaixar-ne els continguts: cal que la cultura arribi arreu, que mobilitzi arreu.

És en aquest preàmbul estratègic on es troba a faltar la reflexió sobre la cultura catalana i el seu paper. Potser no és una reflexió que atenyi la ciutat: potser el paper de la ciutat és ser un poti-poti de cultures en ebullició: no ho sé. Però tampoc se’ns diu, això. No se’ns diu res.

Li ho vaig plantejar a un responsable municipal. No em va dir pas, com hauria estat políticament correcte: però què dius ara, si tot és cultura catalana. La resposta desmenteix que l’Ajuntament es cregui de veritat la idea que la cultura catalana és el resultat de sumar totes les cultures presents a Barcelona. Aquest responsable municipal em va dir, amb una certa preocupació, que davant del pla estratègic del 1999 ja els havien formulat aquesta observació. I, una mica encongit, va afegir que, si el que tocava fer era una declaració retòrica de Barcelona com a capital de Catalunya i etcètera, la cosa feia mandra.

Però no es tracta de fer una declaració retòrica: es tracta de fer una reflexió real. L’Ajuntament barceloní no l’ha feta en els set anys que s’escolen des del 99, tots ells sota el mandat de Ferran Mascarell. S’ha modernitzat la cultura, s’ha portat a racons i gents que mai no l’havien vista de prop, s’ha fet una feina immensa. I reeixida. Però apàtrida. Perquè no saben què n’han de fer, de la cultura catalana.

La Generalitat pujoliana es va equivocar —i va ser un error gravíssim— en considerar que només havia d’ocupar-se de la cultura catalana, com si la realitat no existís. Però l’Ajuntament, en paral·lel, es va equivocar —i també és un error de gravíssimes conseqüències— en establir que la cultura catalana no és cap qüestió de la qual ocupar-se.

Quan una persona viatja a una capital multicultural i globalitzada, troba expressions culturals d’arreu —música i gastronomia, bàsicament—, però no perd mai de vista la cultura local: sabem que la cultura és francesa a París, americana a Nova York (excepte en els barris ètnics), alemanya a Berlín i anglesa a Londres. A Barcelona, la intuïció d’un foraster li dirà que està en una ciutat de cultura espanyola, amb una minoria potent però bastant invisible que és catalana.

Això, a l’Ajuntament de Barcelona, d’alguna manera l’hauria de preocupar. Però no el preocupa. No consta en el seu programa. Ah, sí, perdó: hi ha referenciada una oficina «d’acolliment lingüístic» per ensenyar als immigrants (nous) que el coneixement del català és un instrument d’ascens social. Ben formulat, però inoperant. Tan inoperant que, segons el document, el paper de Barcelona com a «capital cultural» (de Catalunya) s’acaba en l’àrea metropolitana, que és la realitat tangible que els ideòlegs socialistes i els moderns dominen: més enllà, monstres —com deien els antics quan dibuixaven els mapes dels confins dels mars.

Tanmateix, Barcelona és una expressió de la cultura catalana. No pas de la cultura apàtrida que, quan s’ha imposat aquests dies nostres, ha tendit a desdibuixar la ciutat, a negar-li identitat, a trencar-li els paràmetres estètics, a internacionalitzar-la en la seva textura a la manera com són internacionals les duty-free dels aeroports.

Fixem els eixos bàsics d’una política cultural aplicable a Catalunya.

El primer és obvi: la gestió del patrimoni cultural.

Es tracta d’acréixer el patrimoni, d’instal·lar-lo correctament, de moure’l, de fer-lo visible. El principal problema del patrimoni català és que ha anat escàs de xarxa territorial i de recursos centrals —la cultural és la menys dotada de totes les conselleries que es fan i es desfan, des del primer dia fins a l’últim— sobretot pel que fa a l’increment del tresor nostrat. La política espanyola, tan ferrenyament centralista, ha penjat les obres de Dalí o Miró, producte de la dació de les herències respectives, al Reina Sofia de Madrid, sense el gest de repartir-les entre els museus monogràfics catalans, egoisme que mai no ha estat discutit pels partits polítics de casa, fossin d’un signe o d’un altre.

En segon lloc, una política cultural seriosa s’ocupa de la projecció de la pròpia cultura. Espanya ho fa, Catalunya ho intenta.

La cèlebre, per controvertida, Fira del Llibre de Frankfurt del 2007 —el millor aparador de la indústria editorial té la cultura catalana com a convidada d’honor—, va provocar una de les temibles discussions de família: si es convoca la cultura catalana, qui ha d’anar-hi? La fórmula de consens era pura lògica: les institucions catalanes promocionen la literatura catalana i la «realitat cultural» del país (una realitat que és certament bilingüe), i la indústria —les editorials— fan el que millor els sembli. Tothom vol ser català quan es tracta de promocionar la cultura catalana, sense deixar de ser (alguns) espanyols quan convé. Però cadascú és el que és.

Emilio Manzano, director que fou de l’ambaixada cultural catalana que és l’Institut Ramon Llull, en el moment de preparar el desembarcament català a la fira alemanya va exposar una tirallonga sentimental per enquadrar la cultura catalana en la qual tot allò esmentat —cançons, cuines, paisatges, pintura, lletres, poemes…— era català: exactament un món, poblat a la seva manera, però un món consistent.

Miquel Barceló va dibuixar un símbol formidable, per ser qui és qui el dibuixa i pel significat: una ballarina fràgil fent pesos, la força de la feblesa, l’impuls de baix a dalt, la gràcia eficaç. I tots plegats es van plantejar un objectiu: que la gent aprengui a identificar com a catalans personatges culturals que avui circulen pel món com a espanyols.

Que n’és, d’eficaç, la política, quan posa seny.

Ara bé, Catalunya té una pega afegida en la seva projecció, sobretot de les arts vinculades a la paraula: la cultura espanyola, veïna i nostra, es mostra hostil al català i reticent a la traducció, cosa que arrossega el cobejat —jo crec que inútilment cobejat— mercat llatinoamericà. El mercat de la traducció al castellà és quasi nul: els espanyols en general, o bé tenen prejudicis anticatalans, o bé consideren que si un creador és bo, ho hauria de fer en castellà i deixar-se de localismes, cosa que no deixa de ser una altra mena de prejudici. De manera que la llengua pont, que hauria de facilitar la sortida del corpus català al món, se n’absté.

El món llatinoamericà rep el que rep a través de l’èxit o el fracàs del mercat espanyol, que actua com a filtre natural. I els altres mercats, també.

Però Catalunya, la provinciana Catalunya, continua entestada a conquerir la meseta. Potser que els dirigents culturals, i els operadors culturals, comencin a pensar en termes globals i s’oblidin del rebec mercat espanyol.

Potser que comencem a traduir-nos a llengües altres que l’espanyol —o l’anglès, que consumeix, i per la mateixa raó psicològica, poquíssima traducció.

Dit d’una altra manera: la cultura catalana necessita més imaginació per penetrar en el món. Necessita una presència tènue, no gens abassegadora, però normalitzada. Una presència sueca, o danesa. I no estaria malament començar a veure què viatja com a cultura catalana i què no.

No hauria de ser normal veure teatre polonès a Barcelona (Polònia és un país capdavanter en la creació teatral mundial) i que no hi sigui la contrapartida de portar el teatre català a Varsòvia. El teatre universal, és universal: Barcelona se n’ha fet un fart, de clàssics a pèl en llengües que no sap ningú.

D’acord: per segons quins catalans és més normal estrenar a Edimburg o a Estocolm que no pas a Madrid, i el ressò internacional s’ho val. Així que aquest, que ja està obert, és el camí. Empresaris i creadors haurien de fer el by-pass a Espanya i Llatinoamèrica, treure el nas fora i oblidar-se de redimir qui no ens estima i no té cap intenció d’estimar-nos en el futur.

Anna Soler-Pont, comissària del programa de Frankfurt, va fer una aposta interessantíssima: organitzar viatges perquè els editors alemanys vinguessin a Barcelona a contactar amb agents, editors i autors catalans amb vistes a la magna Fira on gent de tot arreu intercanvia drets. Li van preguntar si havia estat difícil de muntar. No gens, va respondre: tothom vol venir!

Doncs ja era hora que Barcelona servís d’alguna cosa a la cultura catalana.

Tercera qüestió: suport a la creació cultural i a la cultura de base.

Premissa única: totes les cultures presents en la realitat catalana són subvencionables, totes són promocionables, totes mereixen l’atenció d’una institució que ha de vetllar per la bona salut dels súbdits que viuen a Catalunya, sigui quina sigui llur cultura principal.

Es pot fer, i segurament cal fer, discriminació positiva en favor del català, que és la cultura sense mercat, però no pot ser mai l’única proposta. Entre altres coses perquè el jovent arreu de Catalunya es troba en locals on fermenta la cultura de base, que és cultura amateur, i es produeix una cuina fascinant, i tan viva, de llengües i estils i músiques i tradicions, tot barrejat, tot mestís, i aquesta és també cultura catalana real: només que aquesta cultura no arriba mai a l’òrbita de la indústria. No arriba al mercat, o hi arriba amb comptagotes, perquè es dissol abans. Cal fomentar aquesta cuina sense mercat: cal que circuli, cal que trobi llocs, espais, escenaris. I indústria. Cal que el jovent bicultural, o multicultural, trobi plataformes d’expressió: si un grup de Sheffield o de Memphis assoleix difusió internacional, ¿per què no de Tarragona o de Lleida? ¿o de l’Hospitalet? ¿O de Sants? El mestissatge català pot ser tan interessant com el de qualsevol altra latitud. Amb una prèvia: que aquest jovent sigui conscient del seu mestissatge, del seu biculturalisme, perquè altrament el mestissatge es perd.

És obligat de la institució —sigui Generalitat o Ajuntaments— d’estendre les eines de participació com més lluny i més fondo millor, perquè cultura és democràcia, ciutadania.

El mot d’ordre és: fes cultura sense mirar a qui. Que si ho fas bé, encara pot ser que creïs mercat per al futur.

Quart: la política cultural s’ha d’ocupar, i molt, de l’alta cultura.

Aquest punt és crucial i tothom dirà que s’ha fet, però no s’ha fet.

Catalunya hi té, en això, un dels seus problemes. No és només que ens facin mobbing tota l’estona, és que l’edifici cultural té goteres. La teulada està plena de forats.

Falta tot allò que les cultures llauren a poc a poc: traduccions de clàssics forans (que tanmateix Déu n’hi do, perquè la cultura catalana és traductora de mena) i divulgació dels clàssics locals, edicions crítiques, formació d’especialistes, potenciació de l’excel·lència, programacions de prestigi, circuits de noblesa per als vells creadors, premis que estiguin més enllà del mercat, investigació, debat, anàlisi seriosa. En fi: tot. I tot això hi és, però ha de ser-hi més, i més generosament, perquè en ser més obert i ample l’espai de l’alta cultura, és menys tendenciós i arbitrari, i més universal és el prestigi que se’n genera.

La cultura s’ha de posar en qüestió cada vint anys, cada generació, diuen els savis: Catalunya encara està pujant els esglaons d’aquesta escala. Encara està construint el seu parnàs.

«El fet és que, a hores d’ara, hi ha generacions senceres que no han pogut assistir a una representació de l’obra, per impossibilitat diguem-ne material i, encara més, generacions senceres de ciutadans que han passat pels estudis mitjans i superiors de les nostres escoles i no han llegit ni els han preparat per llegir un sol fragment de Nausica. Ara bé, Joan Maragall és un dels nostres autors moderns fonamentals».

Aquestes paraules són el resum de trenta anys de polítiques culturals de la democràcia i del catalanisme. La cita és de Lluís Solà, la copio de la revista de l’Associació d’Investigació i Experimentació Teatral Assaig de Teatre. Solà és un home de teatre de Vic i va escriure aquests mots amb motiu de la representació, al Teatre Grec, de Nausica, de Joan Maragall, l’estiu de 2006. No és que ara escassegin tant, les representacions dels nostres clàssics, però hi escasseja una manera seriosa de destriar noms i obres, d’establir herències i continuïtats, i també escasseja el públic: no s’ha formalitzat el costum d’anar a veure aquesta mena de coses, i és una veritat com una casa de pagès que el jovent surt de l’ensenyament amb una mà al davant i l’altra al darrere pel que fa al gruix cultural.

A Catalunya és realment difícil veure una tragèdia grega en escena. O trobar clàssics a les llibreries. El que és normal en el món de la música hauria de ser normal en el món de la cultura: revisar, revisitar, reeditar.

El desembre de 2006, Jordi Llovet, home savi on n’hi hagi, escrivia, amb la seva proverbial ironia, a El País, arran de l’edició d’El somni de Grècia del molt erudit Josep Maria Solà —conegut de pocs, com el mateix Llovet—, en què analitza la recepció de la cultura clàssica a Catalunya.

«Torna a posar sobre la taula els grans valors de la literatura modernista i noucentista de la nostra tradició, que és la que s’hauria de trobar a les llibreries de Catalunya. I als catàlegs de les editorials en lloc assenyalat (…) Però no hi ha cultura literària més desgraciada, malgrat els seus enormes mèrits, al món sencer, que la nostra catalana, que ja fa temps que ha girat l’esquena al seu patrimoni medieval del Noucents per entretenir-se vagament amb deliqüescències postmodernes tirant a la baixa».

Conec autors que s’autocensuren en el moment de fer servir determinades paraules, perquè saben que els seus lectors potencials les ignoren.

La política cultural està desenganxada, de fa anys, de l’ensenyament i la universitat, quan haurien de fer un pool comú, bregant pel mateix interès: que de les aules inferiors o superiors surtin éssers humans disposats a gaudir i a criticar, a incrementar i a eixamplar un patrimoni cultural de gran vàlua, perquè en la mesura que algú dialoga amb la pròpia cultura és capaç de dialogar amb totes les cultures. Però de les aules avui surten semianalfabets culturals, amb eines tecnològiques per trobar una dada a la xarxa o per calcular el preu just d’un producte abans de posar-lo a mans del màrqueting, però incapaços de reconstruir críticament el passat cultural de país, és a dir, ignorants de la tradició, i poc disposats a tastar-la i enriquir-la.

El cercle és viciós perquè molta gent que avui fa informació cultural —la informació també és un mercat— en general ho desconeix gairebé tot de la cultura catalana, excepte per quatre noms tòpics que els sonen a renaixença arnada, a mig camí entre el XIX i el XX. I així no alimenten la màquina: callen i es giren cap a allò que coneixen, més present que passat, i més passat llunyà que passat relativament immediat.

Manllevo l’expressió a Hèctor López Bofill: hi ha «corrosió dels referents culturals», és a dir, un món que es desfà.

Així que els periodistes flipen amb Lo mejor que le puede pasar a un croissant: rius molt, diuen.

Ha, ha.

A canvi, hi ha manifestacions de la cultura catalana que han guanyat protagonisme i adhesió els últims anys: els castells, els bolets. Són afeccions que mobilitzen, que fan adeptes, que ningú no discuteix. Però una cultura que només sobreviu en les seves manifestacions populars és merament folklore. Bolets, castells, el Barça: Perpinyà un altre cop. No ens desestimulem: el Rosselló té un parell de novel·listes, i bons, però aquests existeixen perquè existeix Barcelona. Sense una capital cultural, la cultura es desfà com un terròs de sucre dins l’aigua.

En els processos d’extinció sempre hi ha una generació que resisteix i una generació —sovint la mateixa— que es deixa anar.

De manera que el cinquè manament de la política cultural és sostenir la indústria que no prospera sense ajut, perquè els productes culturals minoritaris, o difícils, o massa culturals, o mancats de mercat natural puguin circular i influir en el paisatge. Hi ha indústries que suren soles i indústries que cal inventar, perquè la realitat ha d’acabar encaixant com un trencaclosques, per poder continuar posant-hi peces i més peces.

Catalunya no ha trobat encara la fórmula idònia per potenciar les indústries catalanes: ha provat la subvenció automàtica, el crèdit tou, la publicitat afegida, el que sigui. El que falla no és tant el suport institucional, avui prou imaginatiu i eficaç, sinó el mercat. I la inversió: que algú pensi que allò pot ser negoci a la llarga o a la curta.

Avui es guanyen diners amb els llibres sobre bolets, amb la televisió fent bullir l’olla i, per tant, amb els llibres que escriuen —o diuen que escriuen— aquells que surten a la pantalla: indústria, però no pas cultura. La mateixa conjunció hauria d’invertir en coses més serioses.

La televisió catalana hauria de potenciar molt més el segment de la qualitat. És ja un tòpic comparar la sèrie americana ER (Urgencias) amb el producte espanyol que va inspirar, Hospital Central. La distància intel·lectual entre l’un i l’altre marca la distància entre el producte televisiu destinat a un nínxol de consum entès i habituat, i el destinat a arrasar en l’audiència massiva.

¿Per què no aposta TV3 per la qualitat a seques? ¿Per què no abandona la vel·leïtat de seduir el Baix Llobregat amb productes com ara Joves i se centra en la seva audiència vespertina, professional, culta?

¿Per què no ciència i llibres i cinema de qualitat i sèries punteres? —és a dir, ¿per què no deixar les tardes a qui governa les tardes, i dedicar els vespres al públic de classe mitjana, que és el que fan les televisions americanes?

¿Per què no pot Catalunya especialitzar-se en la cultura, amb totes les amplíssimes accepcions de la paraula ‘cultura’ en el segle XXI?

Però a més a més de fer tot això, la política cultural hauria de fer, i amb urgència, les tres coses que els governs de Jordi Pujol haurien hagut de fer i que no van fer, perquè aquesta abstinència és la que avui ha arraconat el mercat al seu gueto.

El mercat, que és l’únic antídot a l’efecte llatí: no només perquè per tenir mercat cal baixar a buscar la gent, sinó perquè en contacte amb la gent, més es mourà el graner de la creació i més variada, més intensa, més nova, més temptadora serà la cultura. És un procés de retroalimentació: és cert que el mercat domestica els creadors, però a vegades en procrea de nous que el contesten.

Les tres coses que no van fer els governs de Convergència i Unió (ni tampoc el govern Maragall) són potenciar la llengua catalana, aixecar el llistó de l’educació i donar prestigi a la cultura catalana.

Llengua, educació, prestigi: no cal res més. Després, la cultura farà el seu camí.

De l’ensenyament, ja n’hem parlat: caldria introduir-hi Catalunya com a tema, com a relat, com a història, com a cultura. Sense doctrina innecessària: no cal fer catalanistes —aquesta és una opció personal— sinó fer catalans amb la mateixa eficàcia tàcita que avui l’escola produeix espanyols.

Descavalcada del sentit històric i sotmesa a les regles ferotges de la convivència lingüística, la llengua catalana no pot sinó decandir. Ja no hi ha generacions conjurades a salvar els mots: els governs pujolians van explicar a tothom que el català tenia un futur de promissió, fins que els experts van començar a dir que no, que no hi havia res salvat.

La primera renúncia de Jordi Pujol va ser la de catalanitzar el paisatge visual del país.

Ara han saltat algunes alarmes, vergonyants i vergonyoses, perquè els nous immigrants obliden el català quan anuncien el locutori o la perruqueria, però al portal del costat en Pepe continua venent huevos con chorizo i tan ample.

Hi ha una llei, el període de carència de la qual ja ha vençut, que estipula que totes les botigues i establiments han d’estar retolats almenys en català: poden ser bilingües, però no poden ser monolingües en castellà. ¿Fem un tomb pel carrer?

La llei antitabac es va aprovar fa quatre dies i ja s’han posat en marxa inspeccions, mesuraments i controls.

La Llei de Protecció Lingüística es va aprovar fa més de vint anys, amb un període d’adaptació de cinc, i encara estem igual que quan vam començar. En el moment d’obrir un nou local es miren les taxes, les sortides d’incendis, la normativa de soroll, tot menys la llengua que la llei diu que ha de figurar en els rètols: no ho fa la Generalitat, no ho fan els Ajuntaments.

O potser es posa el nom de la botiga en català, en un rètol llampant, i tota la informació interior es redacta en bon castellà: feta la llei, feta la trampa.

Montreal, com a ciutat francòfona, és una anomalia cultural dins el Canadà, però la normativa quebequesa és tan estricta que el paisatge connota la diferència: tots els rètols han d’estar en francès i el rètol subsidiari en anglès, de ser-hi, ha de ser més petit. I així es fa.

Després fan un referèndum d’autodeterminació que s’escola a la ratlla del 50% i ningú s’estripa les vestidures.

El conseller Antoni Castells, persona sensata, opina que, en matèria lingüística, sigui un particular o una empresa multinacional, és millor el camí de la persuasió que no pas el de la sanció. Després de vint anys, és lícit dubtar-ne, com a mínim de l’eficàcia. Però d’acord: es pot fer un debat social sobre les sancions, sobre la conveniència de la llei, es pot derogar la normativa o fer-ne una de diferent: el que la societat i el Parlament determinin. Però permetre que tothom incompleixi la llei en una qüestió tan sensible projecta el missatge que el català és una nosa prescindible.

Prescindible: a Espanya hi ha productes etiquetats en portuguès, però no pas en català, perquè les ànimes sensibles enllà de l’Ebre no ho toleren.

No té sentit anar fins a la gran Amèrica a parlar amb un directiu de la Warner perquè accepti doblar al català les pel·lícules infantils, un doblatge subvencionat a preu d’or per la Generalitat, si alhora el país està inundat de productes i artefactes i publicitat i fils musicals i premsa i material audiovisual, i tota la resta, tot campant lliure i fora de qualsevol quota, de qualsevol pressió normalitzadora… si és que de debò es decideix que allò normal és que el català tingui la mateixa presència que el noruec a Noruega, un país on l’anglès és llengua corrent; si és que de debò es decideix que el català ha d’estar present fora de l’àmbit estricte dels seus parlants.

S’han fet campanyes ridícules per fomentar-ne l’ús, quan l’única campanya eficaç és la que no s’ha fet i s’hauria hagut de fer durant cadascun dels últims 25 anys: convidar els catalans a parlar català sempre, amb tothom, a tot arreu. Només això, reiterat un cop i un altre, fins que s’esborrin els hàbits perniciosos de respectar el monolingüisme castellà, d’endevinar-lo en els desconeguts, de suposar-lo en els immigrants.

Aconseguir que en aquest país tothom sigui bilingüe, tothom sigui bicultural, i incorporar la nova immigració en aquest bilingüisme bicultural, que aleshores sí que serà genuïnament multicultural.

Fora de l’àmbit privat, on la legislació no hi ha d’entrar, no hi ha cap raó perquè el castellà prevalgui sobre el català.

Després de tants anys, ara es tracta de defensar el dret dels catalanoparlants al monolingüisme que exerceixen, amb silenciosa prepotència, conscient o inconscient, els castellanoparlants. Es tracta de traspassar als altres el torn de ser ben educat.

Aprendre una llengua és un pal, i aprendre una llengua inútil, una redundància.

Les universitats sueques adverteixen els professors estrangers que, al cap d’un any, han de saber suec o no se’ls renova el contracte. La universitat catalana s’adapta a l’únic alumne estranger de la classe, si gosa aixecar el dit i dir «no entiendo».

Els catalans no s’acaben de creure que una llengua no és mai una nosa, llevat que els seus parlants la percebin com a tal.

Finalment, cal posar fil a l’agulla de la reconstrucció del prestigi.

Will Kymlicka, un dels màxims experts mundials en el tema del multiculturalisme, diu una cosa terrible. Tradueixo de La política vernácula. Nación, multiculturalismo y ciudadanía:

«En la majoria dels Estats democràtics, normalment els governs han adoptat la llengua de la majoria com a l’única “llengua oficial” —per exemple, com a llengua del govern, la burocràcia, els tribunals, les escoles, etc. Tots els ciutadans resten així obligats a aprendre aquesta llengua en el col·legi i se n’exigeix fluïdesa per treballar pel govern o per tenir-hi relacions. Malgrat que aquesta política es defensa sovint en nom de ‘l’eficàcia’, també s’adopta per garantir l’eventual assimilació de la minoria nacional al grup majoritari. Hi ha una sòlida evidència que assenyala que les llengües no poden sobreviure molt de temps en el món modern excepte que s’utilitzin en la vida pública i, per consegüent, les decisions governamentals sobre les llengües oficials són, en efecte, decisions relatives a quines llengües prosperaran i quines llengües desapareixeran».

El terreny en el qual Catalunya decidirà si el català subsisteix o desapareix no serà l’oficial —administració, escola, mitjans públics— sinó el del prestigi.

Cal guanyar per a la cultura catalana, entesa en sentit ample i divers, els catalanoparlants que no la tasten perquè no s’hi senten atrets, i els castellanoparlants que saben català però no l’usen i, per tant, no n’usen tampoc la cultura, i els castellanoparlants que encara no saben català, i els nouvinguts que… és a dir, el públic, el mercat, la nació.

ERC, actual titular de la Conselleria de Cultura en la persona de Joan Manuel Treserras, ha parlat, en la campanya electoral de 2006, de la necessitat de treballar per la cohesió social i la cohesió nacional. No són la mateixa cosa ni s’aconsegueixen amb les mateixes eines: se’n pot tenir l’una sense l’altra, però en el benentès que totes dues —i només totes dues— fan el gruix dels equilibris que el país necessita per tirar endavant.

Ens diuen que hi ha cultura més enllà de la llengua, que hi ha nació més enllà de la llengua, i és cert, perquè al capdavall la cultura i la nació són un pacte col·lectiu a l’entorn d’una manera de viure. Però la desaparició de la llengua i de la cultura comportaran necessàriament la desaparició del que avui entenem per ser catalans.

Ser col·lectivament: cada persona és com és i els catalans oscil·len entre l’espanyolitat i la catalanitat, però s’han aconseguit uns resultats en aquesta terra que no s’han aconseguit enlloc més. Els catalans no són millors que ningú, però són.

Diuen que les nacions es construeixen cap al futur, i és veritat.

Catalunya canvia cada dia, es fa cada dia, es fa amb la saba de tothom, amb les velles i noves migracions. Quan una població es duplica no hi ha fronteres, tot i tothom es fa indestriable. Però cal equitat social i cultural; cal cohesió en els dos aspectes.

Amb la mateixa naturalitat amb què els catalans aborígens accepten la cultura espanyola, els catalans no aborígens i els seus descendents haurien d’acceptar la cultura catalana, i saltar de l’una a l’altra, indistintament, sense barreres ni prejudicis. Aquest és el futur, o la partida està perduda.

Estendre el mercat, estendre la cultura, estendre la fusió entre cultures, activar les llengües, que tothom sigui universal. Despenalitzar la cultura catalana, despenalitzar el nacionalisme quan és sinònim d’arrelament. I potenciar amb orgull l’excel·lència catalana.

I que els catalans —que som tots els qui hi vivim— defensin allò que els fa catalans, que els fa especials, que els fa bi-culturals.

A Catalunya, només es pot ser bi-cultural, en el mainstream de la biculturalitat, des de la cultura catalana.

Doncs bé, el nou conseller Treserras afortunadament discrepa, o almenys això diu en les entrevistes d’estrena, de la senyora Mieras, i defensa la particularitat lingüística i cultural de Catalunya, tema que mereix, diu, especial reflexió. Subratllo la paraula perquè és precisament això el que cal: reflexió.

Avui la política, sigui municipal, sigui nacional, s’ha acollit a la veu baixa de la gestió. Un dirigent polític hauria de ser alguna cosa més que un gestor —hauria de ser el mag de la il·lusió col·lectiva, dels objectius comuns—, però passi, deixem-ho estar. Vol dir simplement que, en els afers culturals, en els afers nacionals de debò, hem de tornar a confiar en la societat civil: ells no ho faran per nosaltres. Que els polítics gestionin la sanitat, que els ciutadans enlairin la cultura, enlairin els valors civils del pacte de convivència. Del pacte de supervivència: del pacte de catalanitat.

Fa molts anys, Salvador Espriu, el poeta cívic dels ponts estesos cap a Sepharad, va imaginar la cultura catalana com una lenta processó en la nit —hi havia el franquisme quan ho va dir. Uns s’hi afegien amb torxes, altres amb espelmes i d’altres encara amb llumins entre els dits, i se’ls cremaven, els dits, però la processó tirava endavant i es renovava: unes persones en sortien i unes altres hi entraven.

«No volem ser els últims», va precisar el poeta que el president Montilla va citar en el seu discurs d’investidura.

• • •

«D’altra banda, l’amargor que desprenia aquella cultura morta, aquell imperi enfonsat, surava pertot arreu. L’esforç per occidentalitzar-se em semblava, més que un desig de modernització, una inquietud per alliberar-se de totes les càrregues de records plens d’amargura i tristor que restaven de l’imperi desaparegut: era com llençar a les escombraries la roba, els guarniments, els objectes personals i les fotografies d’una bella amant que ha mort sobtadament per estalviar-nos el seu record destructor. Tenint en compte que en el seu lloc no s’ha pogut crear res nou que fos prou fort i poderós, un món modern occidental o local, l’esforç esmentat va servir sobretot per oblidar el passat; va fer que els palauets cremessin i s’enfonsessin, que la cultura es trivialitzés i restés coixa i que l’interior de les cases es disposés com un museu d’una cultura que no s’havia viscut».

Orhan Pamuk. Premi Nobel de Literatura 2006.

Istanbul. Ciutat i records.