5. Pre-històries

Quant al català, la doctrina Mascarell és molt neoliberal (…)
Posats en termes culturals, la competència entre cultura catalana
i cultura espanyola segueix la mateixa pauta:
si es deixa operar el mercat, la cultura espanyola acaba per arrasar,
perquè és la cultura que tothom comparteix, la més accessible,
la que presenta tot l’espectacle de registres possibles.

(Del capítol 6)

Fa uns anys vaig fer, per encàrrec de la Diputació de Barcelona, un estudi de les polítiques culturals des de la mort de Franco fins al trencament del Pacte Cultural (1985), treball que al capdavall va quedar inèdit.

Vist ara, potser resulta massa minuciós i amb uns referents que fa temps han caducat: noms, fins i tot, oblidats o oblidats en la seva justa capacitat d’influència d’aleshores.

De totes maneres, dos fragments em semblen prou explícits per saber d’on venim. L’un, perquè ens dóna els orígens de l’efecte llatí, de la cultura incapaç de connectar amb el públic i per tant avui mancada del mercat sòlid que hauria de tenir. L’altre, perquè dóna la mesura del que hauria pogut ser i no va ser: l’abast del compromís social amb la cultura. D’una gent determinada, d’acord; d’una gent que, poc o molt, hi continua compromesa. Però també d’una temperatura col·lectiva que ja s’ha esvaït.

Els fragments són textuals:

1. L’arrel de l’efecte llatí. La cultura a la mort de Franco.

A la mort de Franco, la cultura a Catalunya presentava tots els símptomes de la seva pròpia anormalitat: era una cultura sense eco, enclaustrada per les circumstàncies i destinada a generar totes les patologies —si es vol, anomalies— dels ambients tancats. La primera, i potser la més determinant, la manca d’un sentit clar de realitat. La cultura era un món de límits precisos en el qual els protagonistes eren alhora els consumidors, una mena de club selecte que poques vegades s’obria a sectors fronterers de la societat. En aquest cas feien de missatgers, com és lògic, aquells que tenien a les mans instruments més potents, per més populars: la cançó, els qui utilitzaven mitjans de comunicació, alguns autors, alguns creadors individualitzats. Però molts s’acontentaven amb audiències reduïdes, sibarites, saberudes.

La cultura, així, era un exercici de resistència, com és prou sabut, però també d’autocomplaença, on no calia prendre’s la molèstia d’avaluar-ne el rendiment. A ningú se li hauria acudit plantejar-se l’activitat cultural en termes de mercat: això encara no s’havia inventat. Ni tan sols calia que la cultura fos divertida. En ser un exercici de resistència, la cultura era militant, i ho era perquè els seus protagonistes eren gent políticament radical (la manca de realitat), que ocupava tot el ventall de l’esquerra, des de l’ortodòxia a l’independentisme, i perquè aquest mateix espectre ideològic nodria el públic que els seguia. La cultura, per tant, volia incidir en la societat: era cosa de ‘progres’; però alhora es podia permetre el luxe de prescindir de la societat, perquè també era cosa de gent molt assabentada (literatura experimental, teatre d’avantguarda, cinema críptic, etc.: mai la cultura catalana no havia donat mostres de tanta gosadia creativa, de tanta llibertat perquè tothom fes exactament el que li venia de gust, tingués o no ressò, arribés o no a algun espectador). Era una cultura a-professional, fins i tot en temps en què la gent vivia amb molts pocs diners.

La militància esquerrana afavoria, però, la identificació entre creadors i consumidors: hi havia una mena de comunió que situava tothom en el mateix bàndol. Hi havia el compromís per la democràcia, per la continuïtat d’aquella cultura perseguida —totes les cultures, de fet— que tanmateix havia sobreviscut, per la ruptura social, per l’acostament de les manifestacions culturals que venien de fora (i que per això mateix semblaven el paradís negat), per les ganes de denunciar tot el que li faltava i li sobrava en aquella societat que començava a tastar, no gaire segura, les primeres passes de la llibertat. Era una cultura de prestigi, d’experimentació, de ganes de futur, de protesta. La catalanitat hi jugava un paper determinant. La vida subterrània de la cultura es movia molt (no del tot) en català perquè la llengua era un referent simbòlic de subversió, no tant d’identitat, que també, sinó d’entesa prèvia amb aquells sectors que començaven a acostar-se, molt més massivament que abans, a les manifestacions culturals. Un recital era més que un recital, un poema era més que un poema. Però l’actitud militant —que era una actitud de construcció— abastava també sectors paral·lels fins aleshores menystinguts de gent que es movia en àmbits culturals, però que no eren exactament creadors: des de l’ensenyament fins als funcionaris demòcrates de biblioteques, museus, etc.

2. L’abast de la identificació amb la cultura. El Congrés de Cultura Catalana.

El Congrés de Cultura Catalana va resultar marcat per aquestes circumstàncies, alhora que va ser la seva millor caixa de ressonància. Se’l recorda com l’última aventura unitària, tot i que trontollant, de la pre-democràcia. Nascut d’un informe, també militant, sobre l’estat de la llengua catalana redactat pel Col·legi d’Advocats, una de les tantes plataformes que anava més enllà del que per definició li tocava, va acabar sent un moviment generalitzat en què tothom hi va dir la seva i al qual tothom es va sentir convocat. Per diluir-se en el no-res.

El cas és simptomàtic perquè aleshores, el 1975, el Col·legi d’Advocats tenia una Comissió de Defensa de la Llengua, de defensa del català en la societat, i avui els col·legiats, que funcionen perfectament dins dels límits d’una corporació professional com les altres, expressen de forma majoritària en una enquesta que no els interessa especialment fer servir el català en les seves relacions amb la Justícia.

El Congrés es va disparar quan l’Assemblea d’Intel·lectuals —una altra plataforma insòlita— va decidir que era el moment de passar revista al que hi havia per tal de preparar el futur. Aleshores, el Congrés va transitar pels dos camins coneguts: el del debat conjunt, les ponències, i el de la mobilització popular, l’agitació de les assemblees locals. Es va elaborar el que se’n va dir «un programa cultural per la democràcia», de la mateixa manera que els veïns organitzats intentaven salvar espais concrets de les ciutats, amenaçats per l’especulació, amb el lema de «salvem… per la democràcia», convençuts que si sobrevivia l’espai, els nous ajuntaments sabrien equipar-lo i posar-lo al servei del poble. Es tractava de salvar i de fer entendre a la gent que s’estava salvant alguna cosa. Per tant, mentre els genèricament considerats intel·lectuals debatien, la gent de base —els secretariats— mobilitzaven amb campanyes de recuperació de la llengua, de la toponímia, dels senyals d’identitat, i alhora s’apuntaven a totes les reivindicacions polítiques que bullien en aquell temps, que eren moltes.

El Congrés de Cultura Catalana va quedar mal encaixat en el temps, perquè mentre es desenvolupaven les activitats, tocava greixar els mecanismes de participació que jugarien en la futura democràcia. Bàsicament, tocava arrenglerar-se (i no és que no hi haguessin diferències ideològiques abans, perquè si alguna cosa pesava en aquells temps de radicalisme eren els matisos) de manera més «professional» i, com que es vivia amb la il·lusió d’estar fent un cartipàs que passaria a la pràctica en un termini curt, les paraules van agafar un pes desconegut. Les batalles dialèctiques en el si de les diferents comissions van ser d’un alambinat que faria riure qualsevol debat parlamentari: era el català la llengua oficial? Era cinema català només el que parlava aquesta llengua? Qui eren els escriptors catalans? Com es veu, les batalles estaven en el terreny de les definicions identitàries, però no només. I no es van resoldre.

Oficialment, el Congrés es va cloure el novembre del 1977, quan ja havien passat les primers eleccions (el famós 15-J, que a Catalunya va donar la victòria a l’esquerra), la manifestació de l’11 de setembre i el retorn del president Tarradellas. Les mobilitzacions i les possibilitats de participació estaven tant al carrer que ja no calien mecanismes concrets per convocar-les: eren espontànies. L’interès s’anava decantant per la política en detriment de la cultura estricta, perquè era una forma d’acció més immediata, més engrescadora i més eficaç. I, d’altra banda, molta gent implicada en el Congrés s’havia traslladat també a la política activa: alguns àmbits van tenir problemes per acabar de redactar el seu paper, estaven literalment deserts. Oficialment també s’havien reunit uns 12.000 congressistes —s’hi podia apuntar tothom—, però a la pràctica el treball de cuina el van fer els notables de cada àmbit, dit en un sentit molt lax de la paraula notable. I d’àmbits, n’hi havia tots els que calien. Si l’embrió va ser la cultura, al capdavall el congrés va ser un repàs a la societat de dalt a baix: tots els referents de l’activitat humana van ser tinguts en compte, analitzats i programats per al futur. Una feina ingent.

Les conclusions del Congrés es van publicar. Algunes de les reivindicacions plantejades es van dur a terme i s’han concretat, d’altres es van oblidar de seguida. Amb un punt de crueltat es pot dir que les que no eren òbvies eren utòpiques. Els «intel·lectuals» es van dispersar. I els secretariats, tan actius, es van transformar en Consells Populars de Cultura, amb les mateixes funcions, i van morir al cap de poc: d’inanició.

Vint anys després, se’n va commemorar l’aniversari com s’acostumen a commemorar les coses en aquest país: amb un acte oficial, exclusiu de la Generalitat, sense transcendència i sense tampoc alternativa.

Si el Congrés va ser civil, la commemoració va ser política.

I a ningú no li va importar gaire.