2. Cultures

«Si els nois d’Estopa, nascuts i criats a Catalunya,
no senten seu el català, i són tan espanyols
que no saben ni on para el país que en teoria els ha ofert el futur,
i aquests nois es multipliquen per milers,
i centenars de milers, a tots els suburbis metropolitans,
i són el fracàs més flagrant de la política educativa de Catalunya,
si tot això és així,
el país ho té molt malament».

(Del capítol 3)

És catalana tota la cultura que produeixen els catalans? Aquesta és una bona pregunta per començar. Les cultures normals acostumen a tenir uns límits entenedors, en el benentès que avui totes les cultures tenen zones de contacte i fregament amb les cultures veïnes. I que dins del caparró de cadascú de nosaltres no hi ha fronteres, sinó un únic magma, un poti-poti on allò local es barreja amb allò universal sense necessitat de portar enganxada l’etiqueta.

Una cultura és una tradició i un imaginari que s’assenten sobre un territori i una llengua que, si s’escau, és només pròpia —sovint és compartida. En termes antropològics, és un conjunt de valors (traduïts a costums) elaborats per una societat o grup humà al llarg dels segles i, en temps present, una pauta col·lectiva que vertebra la relació dels membres de la comunitat precisament a través de la part d’aquells valors que cada individu tragina de forma conscient o inconscient, bagatge al qual se li suma l’art i el coneixement.

Però en general pensem en la cultura com a barreja a parts iguals de tradició, identitat i creació contemporània, paquet que ens arriba a través d’entorn, herència, ensenyament, tecnologia, mitjans i consum, i que ens serveix per situar-nos en el món i dialogar amb altres cultures. De manera que no és el mateix tenir una cultura definida i precisa, o no tenir-ne, o tenir-ne dues.

La cultura és el pal de paller de la societat, per bé que és una estructura piramidal, amb una gran base de població relativament inculta —amb cultura antropològica: la que automàticament i sense esforç proporciona l’entorn— i, a mesura que ascendim, menys gent però molt més cultivada fins arribar a l’exquisitat de l’alta cultura refinada, profunda, elitista. Allò que compartim, allò que ens vertebra, és la part més gruixuda de l’edifici cultural, allò més immediat, allò més bast: l’essència tribal.

La llengua, el paisatge treballat d’una determinada manera, la gastronomia, les manifestacions populars, els productes de consum a què el nostre món ens dóna accés —aquests, avui dia, vénen de tot arreu, però ens arriben en una llengua determinada—, la televisió, el pòsit que ens hagi deixat o no deixat l’escola. I poca cosa més.

Si ens mirem de prop la sociologia catalana actual, veurem que aquests elements són i no són compartits per tota la població, perquè la llengua estableix una partició d’aigües: els qui parlen català es nodreixen d’uns referents que no són usats pels castellanoparlants, però sí que es dóna la situació inversa.

Ras i curt: la cultura catalana es vehicula i s’expressa en una part d’aquest entorn que defineix la realitat de Catalunya: hi ha dues llengües —amb diferent cobertura social—, un sol paisatge però treballat també per influències alienes, gastronomies diverses però una de clarament identificable com a catalana, cultures populars ben definides segons l’origen, productes de consum sobretot internacionals doblats al castellà, televisió segons gustos i preferències i un pòsit molt prim aportat per una escola absentista.

La cultura catalana, avui, no està vertebrant res.

Després, com a fites dins d’aquest magma, hi ha la pertinença cultural de cada producte elaborat per persones submergides en el ball d’influències que és avui la vida moderna; i hi ha el talent, la intenció i el bagatge universal, i totes aquestes coses que fan de l’obra una experiència singular, i que són abocats al cabdal cultural per part dels creadors.

Això no invalida el cordó umbilical que lliga identitat amb cultura, ni en els consumidors, ni sobretot en els creadors.

Anem, doncs, pels creadors. Els creadors creen dins d’una identitat.

No costa gaire de dir, a primer cop d’ull, si una obra és francesa o espanyola; anglesa o tailandesa (o asiàtica, perquè si no en som experts, aquell vast univers se’ns desdibuixa: a major coneixement, major precisió en la taxonomia). En general, mirem l’entorn de l’autor. Sembla una boutade però no ho és. Diem que Pau Casals és un músic català i que Maurice Ravel és francès igual que Henry Purcell és anglès pel sistema immediat de donar-li identitat al passaport: tots són membres de la cultura que representen, i no hi ha dubte que són catalans Frederic Mompou, Robert Gerhard i, amb perdó, el valencià Carles Santos. És que la gent tendeix a absorbir la cultura de l’entorn on es cria i produeix.

Això té menys a veure amb la geografia que amb la persona. Es pot fer una obra francesa vivint fora de França —i tampoc és necessari i forçós que l’autor sigui de nacionalitat francesa o nascut a França. Pot ser una persona vinguda d’un altre país que estigui immersa en la cultura francesa i hi faci la seva aportació. En general, però, adscrivim l’obra si tenim prou elements de judici: la llengua, per suposat, hi ajuda molt i per això la literatura té identitats menys disputades. Si l’escriptor és estranger, és bo considerar quin és el món literari o artístic que aboca a la cultura d’acollida: pot ser que, escrivint en francès, faci cultura xinesa, o si es vol franco-xinesa, com ara el premi Nobel Gao Xin Jan, resident a París; o els escriptors àrabs que van i vénen entre l’excolònia i la metròpolis.

Però això passa també fora de la literatura: sabem que Picasso va continuar fent obra espanyola, tot i viure a França. I diem que és obra ¿catalana? La que crea el mallorquí Miquel Barceló al seu estudi de França o de Mali, perquè aquestes experiències l’han enriquit però segueix d’alguna manera expressant el qui és i no sembla que hagi renunciat ostensiblement a ser mallorquí. Tenim raó en tots dos casos, perquè Picasso era a «l’exili» i Barceló hi busca una plataforma, o un encís, tant se val, però cap dels dos no es va submergir en la cultura francesa ni la va adoptar com a pròpia. En la mesura que cadascun d’ells continua traginant la seva cultura, com a influència majoritària, com a pes específic, com a arrel, l’obra que en resulta és no-francesa.

És el mateix que passa amb els hispans a Estats Units: la cultura que generen, sòlida, consistent quantitativament, no és acceptada enlloc com a cultura «americana». No en comparteix l’imaginari. Els hispans, però, entren a la cultura americana quan n’adopten la llengua i els peatges, l’anglès i l’etiqueta de nouvingut: és el cas de Jennifer López, que va escapolir-se del circuit hispà, un circuit menor per una noia que volia triomfar a Hollywood: JLo és jey lou —no pas jota lo, i fa papers d’hispana a Hollywood, igual que Pe Cruz, però amb un anglès força millor. Andy García, malgrat les seves excursions a Miami a significar les arrels tot saludant el tristament famós niño balsero, o les seves prescindibles pel·lícules sobre L’Havana, actua en anglès i ha aconseguit un molt bon mimetisme en el contínuum cinematogràfic americà.

I Sandra Cisneros ha aconseguit incorporar l’experiència del mestissatge en les seves novel·les publicades en anglès i dialogades en spanglish. Tots ells són tinguts per americans, perquè han renunciat a explicar-se públicament en espanyol (de fet, la majoria d’ells no sap parlar la llengua dels seus avantpassats més enllà de quatre paraules pronunciades amb fonètica anglosaxona, entre rialles i aplaudiments).

Però els qui tenen massa a prop, o són encara, en el món hispà són hispans i per ells és la glòria del circuit unívoc. Alguns malden per saltar d’un cercle a l’altre, perquè l’un té més prestigi que l’altre —el mercat obliga. Entre ells, el junior dels Iglesias, que canta en anglès (igual que ho va intentant el pare), però continua llastrat en el seu origen llatí. Per contra, el fill del cardiòleg Valentí Fuster —que porta mitja vida exercint amb honors la professió als Estats Units—, de nom Pau, fa rock novaiorquès de genuïna estampa americana. I això perquè mai no ha format part del nucli llatí d’enlloc: ni de la ciutat, ni del barri, ni de l’estètica, ni del mercat.

El determinant no són els orígens sinó l’adscripció cultural, sovint el circuit, els amics, l’ambient, això que acaba configurant una determinada expressió cultural.

No podem considerar alemanya l’obra d’un noi berlinès però turc de segona o tercera generació (vull dir que els pares o els avis van ser immigrants), que amb prou feines ha sortit del gueto, que amb prou feines xampurreja l’alemany, que fa vida en turc, que pensa i sent en turc, que està immers en referents turcs, per més que hagi nascut i visqui al barri de Kreuzberg, a dues passes d’on hi havia el Mur; és a dir, la història sagnant d’Europa.

I ningú no la consideraria així.

¿Per què, doncs, hem de considerar catalana la creació d’un noi de Cornellà que no té cap contacte amb la cultura catalana, que no parla mai el català, que té els seus referents culturals a Espanya i que expressa aquesta obra en castellà?

¿Són catalanes les cançons d’Estopa?

Quan ja era una senyora venerable de rialla desconcertant, a Mercè Rodoreda li van preguntar com era la Barcelona cosmopolita dels anys 30. Catalana!, va dir.

La cultura i la identitat de Catalunya estaven ben definides fins que dos factors es van adjuntar per fer trontollar els esquemes. L’un, la dictadura franquista, amb la seva extensa i intensa prohibició de tot allò que s’expressés en català. I l’altre, la gran migració que des dels anys 50 als 70 va duplicar la població del país amb gent vinguda d’Espanya.

Una migració descomunal, però no pas més gran que la que va rebre Buenos Aires —aquella dels meus avis— a les envistes del segle XX. ¿Per què els meus pares, fills de migrants, van ser automàticament argentins sense adjectius ni matisos, i tants fills (i néts) d’andalusos i extremenys i gallecs continuen avui habitant un univers andalús o extremeny o gallec, o simplement espanyol a Catalunya?

Perquè els espanyols migraven dins de les fronteres espanyoles i tot i que sabien, o van descobrir, que a Catalunya eren una mica estranys i fins i tot aliens, no se sentien obligats a cap mena d’acomodació ni tenien cap més eina que la bona voluntat en l’hipotètic cas d’haver-la volgut. Com els hispans que avui migren als Estats Units i, embalats per la propaganda que els diu que estan reconquerint allò que l’imperi els va robar (idèntica propaganda a la que reben els àrabs que migren a Espanya i somien amb Al-Andalus), se senten com a casa en el barri depauperat, la llengua castellana i la marginació social, i trampegen fent negocis entre ells, vida entre ells i comerç entre ells mateixos (lícits o il·lícits): allò que han fet i fan els immigrants nombrosos a qualsevol lloc en qualsevol temps, també a Catalunya, fossin les gents del sud a Cornellà o l’Hospitalet, o avui dia els pakis del Raval barceloní o dels carrers gironins de Salt.

Ara bé, l’opció d’integrar-se culturalment (operació que sempre comença per la llengua), o no fer-ho, mai no és gratuïta, ni en la decisió ni en els efectes. L’abans esmentat Steven Pinker, que és un autor amarat de l’extrema correcció política envers les minories que gasten les universitats nord-americanes, tanmateix es deixa anar en un fragment referit a la influència de l’entorn en l’aprenentatge lingüístic dels nens immigrants. En el seu llibre sobre l’evolució de la ment diu així: «Molta gent d’èxit van immigrar de petits en aquest país i no van patir cap mena d’handicap a causa d’uns pares culturalment ineptes que mai no van aprendre ni la llengua ni els costums». La frase, que posa l’accent en la capacitat mimètica de les criatures, no amaga un cert menyspreu per l’immigrant recalcitrant que s’enquista en la seva cultura i, per tant, es guetifica. La paraula ‘handicap’ connota el sostre social que es deriva d’aquest tancament mental.

A Catalunya no hi ha, en termes socials, i afortunadament, dues comunitats. La dictadura va començar i la transició va enllestir una integració correcta, que no exigia res, però que premiava amb l’ascens social aquell que assumia la cultura del país d’acollida —una minoria consistent, i una minoria que tenia el valor afegit de protagonitzar un ascens cultural. L’escola única, gran teoria, gran aposta, havia d’arrossegar la resta.

Però no ho va fer, i avui la societat catalana troba, astorada, que la llengua recula, que la cultura es desconeix, que la tradició es perd, que la nova immigració s’acull al castellà omnipresent i que demanar un aigua amb gel en un bar qualsevol és una utopia perquè la resposta és, amb sort, «no entiendo» i amb menys sort, un gest de fàstic.

¿És que ha passat alguna cosa no prevista?

Llegeixo a l’Avui, a principis de 2007, el comentari que fa Jordi Solé i Camardons sobre un treball d’observació sociolingüística fet per Antoni Riera, Rosa Sagalés i Jordi Sedó. L’experiència s’ha dut a terme en instituts de secundària públics i concertats de Granollers. Granollers: la Catalunya sòlida, interior, de tota la vida; la mitjana de totes les estadístiques, el paradigma de tots els equilibris. El panorama que explica el comentarista —no he llegit l’informe sociolingüístic— és desolador: el castellà s’imposa en el pati i en les aules, entre els alumnes i entre els professors, sobretot en els instituts públics (els concertats tendeixen a conservar millor el català com a llengua escolar i personal), cosa que obliga els autors de l’estudi a concloure que s’està creant aquella famosa doble xarxa escolar, mig partida per la llengua (i per tant per l’origen social dels alumnes), que es va avortar quan la dita ‘transició’.

Diu el comentarista: «Només l’escola concertada afavoreix el manteniment de la llengua domèstica dels catalanoparlants i és moderadament catalanitzadora envers els castellanoparlants». I afegeix: «L’oferta en català de ràdio i televisió és menystinguda per una majoria de joves i simplement ignorada per una quarta part dels enquestats, una inquietant tendència creixent».

L’interessant, però, és la conclusió a què arriba Solé i Camardons: cal intervenir seriosament en la realitat lingüística de l’educació secundària, un territori lliurat a les voluntats, bones o menys bones, dels seus protagonistes. «O això o a continuar alimentant el monstre de la desigualtat, de la descohesió social, de la manca d’equitat, de la segregació encoberta…».

La realitat és que Catalunya és un país bilingüe i bicultural. Que som bilingües ho accepten fins i tot aquells que utilitzen el bilingüisme per acotar el català allà on encara respira amb una certa amplitud. Que som biculturals ho nega tothom.

Negació que té els dies comptats, perquè avui no hi ha cap observador que no hagi assumit el tòpic de la multiculturalitat, és a dir, tantes cultures com procedències de la nova immigració, tot i que la cultura espanyola present a Catalunya continua sent per dictamen cultura catalana, cosa que els propis cultivadors negarien i rebutjarien. ¿De veritat els nanos d’Estopa volen ser catalans com Lluís Llach o Els Pets? ¿No se senten més còmodes en el maridatge amb Ojos de Brujo?

La realitat és que, en societats bilingües, la llengua vehicula cada cultura, i l’opció lingüística en facilita o en tanca l’accés. Passa al Canadà i passa a Bèlgica: de fet, passa a tots els països bilingües.

A Catalunya hi campen dues cultures amb diferents graus de cobertura i de contacte —allà on conviuen dues llengües i dues cultures, totes dues en surten contaminades.

La primera veritat no dita és que hi ha una part de la població que és bi (bilingüe i bicultural) i una altra part de la població que és mono (monolingüe i monocultural), i aquest mono és castellà i espanyol. Deixem aparcat de moment el galimaties de la nova immigració, perquè aquesta gent porten a sobre el que porten però exterioritzen només cultura tribal, és a dir, gastronomia i música i costums, amb l’afegitó que proporciona el segle XXI, que és la tecnologia i el consum cultural.

El que estic dient és que hi ha una part important de la població catalana que no té cap contacte amb la cultura catalana i que viu immersa en l’imaginari espanyol. És majoritàriament població catalana de classe treballadora, o de classe treballadora que treballosament ha ascendit en l’escala i ara és classe mitjana, però que no ha prosperat culturalment: que encara té com a referent principal la televisió i que, en casos molt esforçats, s’estira fins al best-seller.

Filem més prim quant a la immigració espanyola: ¿Com és que aquest gruix humà, amb ganes d’anar endavant (que qui més qui menys hi va anar) ha estat tan repatani, tan indiferent al fet cultural català?

Perquè aquesta gent es desplaçava dintre d’Espanya, en condicions penoses, i perquè en la maleta de fusta portaven alhora l’admiració pels catalans i la seva capacitat de crear riquesa, i l’animadversió als catalans que tradicionalment feien ranxo a part i que, segons deien les males llengües, s’havien enriquit durant la primera industrialització perquè Espanya els era un mercat captiu, que així va ser entès el proteccionisme, bandera de la burgesia catalana del XIX. Havien viscut, aquells migrants dels anys cinquanta, l’onada anticatalana dels anys 30, molt similar —però menys expansiva— a la que va regnar durant la discussió de l’actual Estatut, o almenys n’havien tastat els efectes.

Eren gent que traginava poca cultura: venien del camp, una bona majoria analfabeta i sense afany d’anar més enllà de les quatre regles. Ens faríem creus si sabíem els nivells d’estudis de, per exemple, el districte de Nou Barris a Barcelona o de qualsevol altre suburbi que aquesta gent van no només poblar sinó també fundar. Encara sobreviu l’analfabetisme (al costat de l’avi que s’apunta al curset d’internet!) en una generació ja esgotada, gent que buscaven feina, no pas cultura, no pas reconeixement social o integració. «No hemos venidos aquí a aprender lenguas», diuen, després de cinquanta anys de viure a Catalunya. I es van quedar tan amples, enganxats a una vida petita, circumscrita, de passes comptades: futbol i canya al bar, potser petanca, tomate i novel·la a la tele per la senyora, i espiar les fotos de la Leti per veure si s’aprima o s’engreixa, i ja som al final del camí.

—Yo corrí mucho. Salí de aquí con dieciséis años. Estuve en Sevilla, trabajando en aviación, y luego en Alemania. Treinta y un años (…)

—Y hablará alemán.

—No, a mí no se me daba muy bien. Tuve cuatro hijos, allí, y ellos sí que lo hablaban, lo han aprendido.

La confessió de l’emigrant andalús la recull Josep Maria Espinàs, en el seu llibre A peu per Andalusia, publicat el 2003.

Quan aquesta actitud assoleix massa crítica per la quantitat de gent que s’estableix en un mateix lloc, i l’entorn no hi col·labora, es transforma en un patrimoni que es transmet de pares a fills.

L’escola no hi pot fer res contra la força del pati, o del carrer. O de la televisió, que també compta com a constructora d’un imaginari de comtesses i toreros que no té res a veure amb Catalunya.

I l’escola en català només és cosa de fa quatre dies, d’una generació, la que avui té entre vint i trenta anys i viu pressionada (o feliç) per l’avenç imparable del castellà.

Segons la correcció política, qualsevol persona o objecte cultural espanyol que es traslladi i s’instal·li a Catalunya passa automàticament a ser català, perquè una cosa espanyola no pot, segons manen les normes, ser estrangera a Catalunya.

I com que a Catalunya li repugnen les exclusions, i sempre ensenya la cara més submisa, s’han acabat trobant la fam amb les ganes de menjar.

Ja que tu m’acceptes com a català, jo imposo la meva cultura com a catalana: tan senzill com això. I cap català no ha aixecat un dit per dir: ep, parlem de cultures, no pas de persones!

Així hem arribat a aberracions conceptuals com que determinades novel·les són literatura espanyola —perquè estan escrites en llengua espanyola i una literatura és una llengua—, però cultura catalana. Ah, així no són cultura espanyola? Bé, potser sí que són també cultura espanyola. Ah, bé: així, la cultura catalana i la cultura espanyola són la mateixa cosa? No, no ben bé: la cultura espanyola es catalanitza automàticament quan es fa a Catalunya, però sense perdre la seva espanyolitat. Traduït: la cultura espanyola que es fa a Catalunya és cultura catalana.

I què és cultura catalana-catalana, doncs? On la posem?, perquè com les bruixes, d’haver-n’hi, n’hi ha.

Si traiem la carn i ens quedem amb l’os d’aquesta argumentació, vindria a dir això: la cultura catalana és només (o també) un contenidor de tot el que es fa i es cria a Catalunya, sense entitat pròpia, doncs, sense existència.

José Montilla ho va dir ben clar en la campanya electoral que el va dur a la presidència de la Generalitat: És cultura catalana tota la cultura que fan a Catalunya els catalans —algunes transcripcions periodístiques diuen «els espanyols», però ja ens entenem. Vol dir que la cultura dels immigrants estrangers no és cultura catalana. I per què? Perquè no hi han nascut. O perquè no són espanyols.

Però la cultura, en principi, és allò més oposat a les normes polítiques, als documents d’identitat, als papers.

I si els immigrants la tenen, la nacionalitat? Jo no la tinc, així que aquest llibre no és cultura catalana, però hauria de ser cultura catalana les cançons sandungueres de la Lucrecia, la noia cubana, que sí que s’ha fet espanyola.

Aquesta és una discriminació sense base, perquè els immigrants llatins s’espanyolitzen millor que no es van catalanitzar la majoria d’immigrants del sud espanyol. I a més, ¿li hem de posar un límit temporal, o estan fora de la cultura catalana per sempre? ¿I el reggaeton dels seus fills nascuts a Catalunya?

¿I quina seria la cultura espanyola present a Catalunya?, perquè és impossible que no n’hi hagi, si Catalunya és, com diu la Constitució, Espanya, i tanta gent ho afirma. Dir que tota la cultura feta a Catalunya, sigui quina sigui, és catalana no deixa de ser un biaix independentista! ¿És cultura espanyola només si ve de fora, tot i que s’assembli fins al mimetisme amb la que es fa dintre? ¿No serà que algú ha tingut la pensada que no es podia deixar fora de la catalanitat cultural la meitat de la població?

Llavors haurem de dir que la llengua espanyola que parlen és també llengua catalana. La llengua catalana és la llengua catalana i l’espanyola, i la cultura catalana és la cultura catalana i l’espanyola.

I en pau.

¿Què tal sona, això? ¿Seria veritat?

Aquesta cultura general i en castellà, que s’estén per tota la Península tret de Portugal, no se la trosseja en regions: és cultura espanyola a tot arreu (amb variants regionals), excepte a Catalunya, on, si és creada in situ, és catalana; si arriba d’un altre lloc espanyol, és espanyola.

D’acord: és una convenció com una altra. Però què fem amb Miguel Poveda? És un cas interessant, perquè el cantaor de Badalona fa flamenc, genuïnament cultura espanyola, però l’ha trufat amb poemes catalans, genuïnament cultura catalana. Seguint la definició montillenca estaria fent cultura catalana i prou; en la meva taxonomia, fa fusió de dues cultures que conviuen en el seu entorn, i em sembla que la descripció és més precisa.

La ment no té fronteres, tot hi fa niu.

A sobre, Poveda ha fet les maletes i se n’ha anat a Sevilla, perquè enyorava l’aire del sud espanyol; se n’hi ha anat amb la seva veu i el seu cante, el seu bagatge: ¿cultura catalana? ¿ho entenen així els sevillans? ¿o ara ja és cultura espanyola perquè ha canviat de territori?

¿Es pot ser cultura catalana o espanyola segons la geografia?

Aquest esquema de pensament comporta una premissa autènticament aberrant: la catalanitat és una regionalització de l’espanyolitat.

I, en conseqüència, la cultura de debò catalana és una mena de folklore que sobreviu a contracorrent de la modernitat.

Tornem a escoltar José Montilla, quan el candidat es va presentar a la gent de la cultura en un fòrum que es diu, significativament, «Un dels nostres».

Diu l’home: em comprometo, i la cita és textual, a «conservar i difondre els continguts, les expressions, els símbols i els valors de la cultura tradicional catalana». OK.

Ara canviem «catalana» per «espanyola» i no només la frase esdevé impronunciable, en el sentit que no la diria mai ningú, sinó que, arribat el cas de ser formulada, la interpretació és inequívoca: continguts, expressions, símbols i valors de la cultura tradicional espanyola remet a vestit de faralaes, cases regionals, pandereta i boina.

Ell volia dir la cultura que es fa en català.

El cas és que no estem parlant de les cultures presents en la realitat catalana. No estem parlant de realitat cultural, d’ambient, d’allò de què ens nodrim. Estem parlant de cultura catalana. L’adjectiu és la paraula que qualifica i defineix el substantiu: si d’una cosa se’n diu catalana, ha de ser catalana per força, o val més no fomentar la confusió, excepte que li vulguem mal. Si la cultura catalana no tingués existència pròpia, ja no podríem mai més parlar de nació catalana i demanar que ens admetin a l’Estatut el sentit ple d’aquesta expressió —que tanmateix no ens l’admeten.

Retinguem aquest concepte: a Catalunya hi ha dues cultures principals, la catalana i l’espanyola, i un mosaic de parcel·les de cultures pròpies dels grups d’immigrants que hi ha al país.

Exactament igual com passa amb el mapa de restaurants de Barcelona, que cuinen aquí però són de tradicions tan diverses com llocs hi ha al món.

Quan algú surt de casa va a veure un concert, tasta un mos, llegeix, s’asseu en una butaca de cinema o de teatre, parla amb els amics, i és probable que avui, en aquest començament ditiràmbic del segle XXI, cadascuna d’aquestes activitats, potser fetes el mateix dia, remetin a cultures diferents. La vida és això. Ara bé: no hi ha cap raó perquè tot aquest garbuix, tan ric, tan divers, sigui català.

O perquè sigui català allò que ostensiblement no ho és, només que perquè els seus practicants tenen DNI espanyol. Mirar el Tomate des d’una tele de l’Hospitalet? La pel·lícula que Almodóvar va rodar a Barcelona? (el cinema català té un Oscar!).

Catalanitzar tot això és un menyspreu a la cultura catalana, que té entitat pròpia, per més que aquests catalanitzadors generals la hi neguin.

Hi ha coses que són espanyoles i coses que són catalanes. I no és cap mal. Una persona no surt de casa posant etiquetes sobre les manifestacions culturals: en gaudeix i ja està.

Ara bé: si ens aturem a fer taxonomia, fem-la bé. Un gat és un gat i un gos és un gos. Tots dos són mamífers, i domèstics, i estan escampats en cases d’arreu, però hi ha gent que prefereix els gossos i hi ha gent que prefereix els gats. I no passa res. No se li pot regalar un gat a qui és gosser de mena, perquè ben segur que el cuidarà, però sempre li quedarà la nostàlgia del gos que no ha tingut. I viceversa.

Oi que no podem dir-ne catalana de la cultura catalana que es fa a València perquè se’ns empipen els ultres i els espanyols? Per què hem de dir-ne catalana de la cultura espanyola que es fa a Catalunya?

Les dues maniobres, a vegades inconscients —i l’inconscient el carrega el diable—, són la mateixa maniobra: minimitzar la cultura catalana de debò fins que no destorbi més. Primer se la trosseja, després se la banalitza i en acabat se n’ofega la real perquè suri la que no és: ¿com que no en teniu de cultura catalana, diran els ciutadans quan això passi, si Catalunya n’és plena, de cultura? Com pot ser que un ciutadà català no faci cultura catalana si fa cultura?

I aquest ciutadà, ¿que no parla llengua espanyola quan parla llengua espanyola? ¿per què doncs no pot fer cultura espanyola si fa cultura espanyola?

Molt bé, diran amb un somrís els interessats a mantenir la confusió: ¿com distingim la cultura d’un pintor contemporani, que no respon a una escola local —com els pintors del renaixement o del barroc—, que fa aquest art no figuratiu tan difícil de connotar fora del bagatge de l’artista i la seva relació amb el món global? D’acord, és difícil: no ens en dirà res la textura de l’obra. Ens ho dirà el que sabrem de l’artista, la seva llengua, la seva residència, la seva cultura. Perquè altrament seria impossible diferenciar un pintor contemporani francès d’un d’anglès, d’un d’italià, d’un d’espanyol… i bé que els diferenciem. La cultura no té res a veure amb les fronteres o el DNI, però sí amb les arrels. Un pintor català no és un pintor espanyol. Tampoc a Barcelona.

Les cultures sense reconeixement oficial deixen de destorbar quan es converteixen en cultura popular, folklore regional, peculiaritat turística.

Oh, que n’és, de bonic, veure ballar una sardana al peu de la Catedral…!

I, a sobre, fan novel·les, tu!

Tornem-hi, amb aquesta idea. ¿Què diferencia un anglès d’un espanyol, un argentí d’un francès, un italià d’un suec, si no hi ha, en aquests grups humans —parlem dels estereotips—, cap barrera ètnica? Exactament la cultura, en el sentit més antropològic de la paraula.

És a dir, llengua, costums, religió (o manca de), símbols, mites, tot allò que congria la pertinença, i alhora, en els sectors socials que en gaudeixen, la cultura com a art cultivada, la tradició pròpia, la «manera de veure el món», una expressió que ha esdevingut un tòpic.

Els cosmopolites ho neguen: cap cultura no arreplega tots els seus cultivadors en una única mirada. Un habitant de Barcelona s’entén millor amb un habitant de… etcètera. Però els fets ho desmenteixen.

Un italià no és un alemany, i no veuen el món de la mateixa manera, i no reaccionen de la mateixa manera davant els mateixos inputs culturals, per més que després dos alemanys disputin agrament sobre futbol o sobre política. Ep, que encara hi ha classes, dirien tots dos, perquè la pertinença es correspon amb un cert orgull, i és igual que Europa hagi esborrat monedes i fronteres, ha deixat intacte allò que defineix l’ésser col·lectiu: la cultura, l’arrelament, aquest instint que es relliga amb la llengua i que fa que siguis d’un lloc i no pas d’un altre.

Una llengua és una identitat i no és el mateix néixer amb una llengua que néixer amb una altra. ¿Que una llengua és comunicació? És clar que sí: però una llengua és una mica més que això, perquè el nucli dur, el pinyol de l’experiència, varia segons amb quina llengua l’absorbeixis. No és el mateix la cultura a què et dóna accés la llengua que parles de petit o la llengua de l’entorn on construeixes la teva vida, si n’és una altra. No és la mateixa Barcelona la que veu un nen català de l’Eixample, un nen de família andalusa de Nou Barris i un nen marroquí del Raval, malgrat que tots ells passin pel mateix programa escolar.

Precisament perquè les llengües són comunicació, et relacionen simbiòticament amb l’entorn que ajuda a construir-te: aquesta és la clau. No és el mateix, a Catalunya, créixer en castellà o créixer en català: desenganyem-nos d’una vegada i acceptem que tenim dues comunitats culturals: permeables, amables, d’anada i vinguda… el que vulguem. Però dues.

I ara, mil.

Amb un matís importantíssim: a Catalunya, hi ha gent que pertany a una cultura i gent que pertany a dues cultures, segons la persona sigui monolingüe o bilingüe. Ser bilingüe, avui a Catalunya, és ser catalanoparlant: els castellanoparlants solen ser monolingües. I si la generació gran ho era per pura ignorància, per manca de recursos, les generacions joves ho solen ser per militància, per rebuig. Per indiferència. O per indigència cultural.

Ara bé: no és pas un insult estar fora de la cultura catalana. Es pot viure només amb la cultura espanyola a Catalunya, que vol dir viure com a espanyol o com a un català «regional», i no és un estigma d’estrangeria, sinó que gairebé comporta ser el senyor de la casa, perquè la cultura espanyola ho impregna tot, hi és molt present, hi és pertot: al doblatge dels cinemes, al fil musical del súper, als canals de la tele, a la ràdio, al display de CD de la botiga, al bar del Pepe, a la publicitat dels carrers, a la trucada de venda a distància…

Ser espanyol a Catalunya també és una identitat catalana. Ser espanyol a Catalunya és una manera de ser català regional, aquells que a les enquestes diuen que són tan catalans com espanyols. No hi cal ni ànim de conquesta ni vergonya d’exiliat.

Ningú, imbuït d’espanyolitat, no pot sentir-s’hi estranger, llevat que tingui la pell molt fina davant la poca catalanitat que s’hi trobi —n’hi ha que són especialistes a trobar discriminacions perquè els rètols dels carrers són en català o perquè l’administració envia en aquesta llengua una publicació prescindible.

Els defensors actius del «bilingüisme», com ara el partit dels Ciutadans, batallen per treure el català dels tres únics àmbits on és present amb intensitat —l’escola, la política i els mitjans públics de comunicació—, però no mouen un dit per posar català allà on fa falta: en els àmbits de consum i de masses.

De fet, defensen l’espanyolització de Catalunya, perquè per ells, una Catalunya espanyolitzada continuaria sent, és clar que sí, una Catalunya molt catalana.

El problema és que els catalans no ens acabem de sentir bé posant aquesta mena de fronteres entre cultures.

¿Per què no tot cultura catalana? És que, a mi, m’hi caben tots, em deia fa poc una persona molt entenimentada. I ningú està parlant de fer fora ningú. Tots som catalans: tots som la realitat d’aquest país. No estem fent fronteres entre ciutadans. Estem parlant d’adscripcions culturals i d’etiquetes artificials. Quan diem taxonomia ho diem amb tota la intenció, perquè és natura morta, espècimens clavats amb l’agulla sota el vidre d’augment. Però és important que, si hi tenim interès, tinguem també precisió.

Els conceptes clars serven les amistats.

La nova immigració està ajudant a clarificar molt els termes, començant per la integració. Hi ha un perill i és que es deixi de considerar «immigrants» —he sentit a algú proposar-ho— aquells que entre els anys 50 i 70 van deixar-ho tot i van venir massivament a guanyar-se la vida des d’una altra llengua i una altra cultura: es miri com es miri, la immigració és això i res més que això, sigui o no una «migració interior», com es diu ara.

Quan es parla de la nova immigració, es considera «immigrant» també el fill nascut a Catalunya, a efectes estadístics o en el moment de ser escolaritzat. Quan una dona xinesa, boliviana o marroquina pareix a Catalunya, pareix un immigrant, no pas un català. Això vol dir que té prioritat quant a determinades ajudes, però també que se li reconeix el llast de la diferència, en el sentit que és segur que no coneix la llengua o que aporta la càrrega, alhora positiva i negativa, de la diversitat.

Els catalans, però, podríem mirar les coses des de la perspectiva catalana. Es pot viure a Catalunya, en pau i activament, sense conèixer la cultura catalana: això està entès. La pregunta és si la cultura catalana pot viure a Catalunya sense que la conegui la meitat més u de la població.

Les dues migracions, l’espanyola i la mundial, són el mateix fenomen, segurament l’un més temperat pel temps que l’altre. Són el mateix problema, amb matisos, com sempre tenen matisos tots els problemes quan els posem una circumstància, una data, un nom i un cognom.

Ara deixem-nos de teories i del bla-bla-bla del multiculturalisme i la diversitat respectada —i no seré jo qui digui que no s’ha de respectar, però el respecte hauria de ser, alguna vegada, en les dues direccions— i mirem la realitat. Els adults s’integren en una cultura o una altra segons els ho demani el mercat laboral. El mercat laboral de poca qualitat requereix amb prou feines el castellà com a llengua de comunicació. Això explica moltes coses.

Però, i els nens? Els nens de les múltiples migracions, inclosa part de la migració espanyola, estan instal·lats vitalment en una cultura que no és la pròpia de Catalunya (o sí?), i que l’escola els trastoca, cosa que demana un suport específic. ¿O ens pensem que costa més escolaritzar a P-3 un nen colombià que un nen «andalús» de Cornellà? ¿que potser ens pensem que el nen «andalús» porta un aprenentatge tàcit del català d’alguna manera eficaç? ¿que aquest nen contribuirà a l’ús del català a l’escola o al carrer o al barri? ¿i què hem de dir del nen de classe alta que també refila en castellà perquè és tan fi? ¿Són futurs degustadors de la cultura catalana, o són el substràtum del mercat cultural espanyol (a part del mundial, en tots dos casos)? ¿I és culpa de la cultura, que no els sedueix prou? ¿o de la societat, que hi renuncia? ¿o del català, que fa més nosa que servei?

El nen colombià és immigrant perquè hom considera que el pes cultural de la família el mantindrà verge quant a contacte amb la realitat catalana —qui diu realitat diu llengua, perquè amb la resta se’n fa de més i de menys.

Però és que el nen espanyol, químicament pur quant a fregadisses amb la cultura que en diem pròpia, és calcat del nen colombià: no usa el català fora de l’escola i no sap per què ha d’usar el català, ni el saben els seus pares, que tanmateix és molt possible que no s’hi oposin, a l’aprenentatge del seu fill. Però és que els pares colombians segurament tampoc no s’hi oposaran.

Si la cultura espanyola és la que relliga el nen andalús i el nen català, també incorpora sota el mantell protector el nen colombià. ¿O quina cultura el rep, a aquest nen, quan surt al carrer, en el seu barri perifèric? Si encara que per casualitat hagués anat a parar a un barri catalanoparlant tothom se li adreçaria en castellà! I a la mama i al papa colombians, també!

Això greixa la convivència, però la convivència també sobreviuria a una estandardització del català, només que la població catalana ho intentés amb el somriure que la caracteritza.

El que no és de rebut és parlar amb tots els migrants, siguin espanyols o siguin del món sencer en castellà i després queixar-se amargament que ens destaroten la llengua i a on anirem a parar.

Em deia la meva antiga dona de fer feines, peruana nacionalitzada espanyola, que es va apuntar a un curs de català, però que el va deixar córrer: es que no lo necesito. Avui dia treballa d’infermera (perquè era infermera al Perú) a l’hospital infantil Sant Joan de Déu, on els nens catalans s’hauran d’adaptar al seu castellà, i no pas a l’inrevés, amb el sobrecost que això representa per nens molt petits —la destresa en el castellà dels nens catalanoparlants arriba cap als cinc anys, de la mà de la televisió i, no cal dir-ho, del parvulari.

I el seu marit m’afegia, en castellà: el català està bé, però m’emprenya que me l’imposin…

Quan diem que Catalunya és un país bicultural volem dir una cosa, i només una: que a Catalunya conviuen la cultura catalana i la cultura espanyola. No n’hi ha, de cultura catalana en castellà. La cultura que a Catalunya es fa en castellà, tot i estar feta per catalans (parlin la llengua que parlin), és cultura espanyola.

Tornem al començament: una llengua, un imaginari, una tradició.

Em deia una persona: però ¿si en castellà es parla de Catalunya i se’n lloen les virtuts? I jo li contestava: ¿és cultura catalana l’Homage to Catalonia de George Orwell, escrit en anglès, viscut a Barcelona i tan emocionant? Doncs no, és cultura anglesa. Ni el tema, ni el lloc on es creï fan de la cultura una cultura local. Quan Woody Allen rodi a Barcelona el seu film no estarà fent cinema català. I si un autor català malparla de Catalunya i la seva tradició —n’hi ha hagut molts—, continua sent cultura catalana.

La literatura ha estat la partició d’aigües més radical perquè la llengua marca una frontera: o ets d’una banda o ets en l’altra. Però resulta que al capdavall als organitzadors del patrimoni, segons com, els reca que un producte espanyol no pugui ser català, perquè com que Catalunya és una regió d’Espanya sembla que una cosa porti a l’altra.

Vaig fullejar fa poc una antologia de literatura espanyola contemporània, feta a Madrid. Hi eren tots: Vázquez Montalbán, Marsé, Félix de Azúa, Vila-Matas… I encara sort que no hi van incorporar la uruguaiana Cristina Peri Rossi, que viu a Barcelona i no és una autora catalana ni tampoc li’n diuen, perquè tot i que nacionalitzada quant als papers segueix sent estrangera quant a la tradició. Hi eren tots relligats per un fet literari compartit: la llengua espanyola.

En literatura, llengua és identitat. Després hi ha les pertinences locals, Leopoldo Alas escorxant l’Oviedo provincià de La Regenta, o l’èpic Blasco Ibáñez de les barraques i els llots valencians. I el Carmel polsegós de Marsé, ¿per què no? ¿En què és diferent la Barcelona prodigiosa d’Eduardo Mendoza de Vetusta, o de Región, o de qualsevol altra fabulació del talent i la vida? O acceptem aquest fet tan simple, o haurem d’acceptar que la cultura espanyola és incapaç de clavar-li la dent a la realitat catalana, perquè ¿quins serien els escriptors espanyols que n’han parlat? ¿Potser Julián Marías, en la seva ja llunyana diatriba?

Diu Ferran Mascarell, una persona que ha reflexionat sobre gestió cultural, i tornarem més endavant a les seves idees: la literatura catalana s’escriu en català, i només en català, però la cultura catalana és el conjunt de les expressions culturals de Catalunya, perquè hi ha cultura més enllà de la llengua.

Oi tant. Tanta n’hi ha, que la podem repartir entre l’espanyola i la catalana. Precisament perquè la societat és bilingüe, és bicultural. I perquè la meitat de la població, si fa no fa, no utilitza la llengua catalana en gairebé cap circumstància, no pot incorporar-se a la tradició cultural catalana, que és el que justifica l’existència d’una cultura pròpia en cada una de les facetes d’una cultura, des de la música a la ciència, des del pensament al disseny.

Que el Ministeri de Cultura faci una exposició de pintura espanyola i hi posi Miró i Dalí és tan sols una qüestió d’apropiació indeguda; que la Generalitat de Catalunya determini que Mayte Martín és cultura catalana és difuminació del patrimoni cultural català, dit sigui amb tots els respectes per una artista que és enorme en el seu talent, però espanyola en el seu imaginari.

No tot el que s’hi cria, a Catalunya, és català. Hem d’assumir que la cultura espanyola hi ha fet niu.

Ara bé: no traurem la catalanitat a cap persona, a cap ni una, que visqui en aquesta terra o que se l’endugui en marxar.

Per ser català no cal una posició política determinada. Es pot ser català i fatxa espanyolíssim, espanyol, antinacionalista, ignorant, indiferent, catalanista, nacionalista, independentista o taliban —em sembla que no em deixo cap matís. I ningú no n’ha de fer res.

Moltíssima gent viu a Catalunya desconeixent-ho tot, a consciència o no, de la cultura catalana. Són catalans de la región y/o comunidad autonoma catalana. La cultura no els interessa un borrall, ni l’una ni l’altra. O els interessa només una.

Molts creadors, que sí saben i sí coneixen, opten lliurement per desenvolupar la seva imaginació en l’àmbit de la cultura espanyola.

I quin és el problema?

La finalista del premi Planeta de 2006, Marta Rivera de la Cruz, una noia gallega que va confessar la dèria de comprar-se tot seguit unes sabates de marca caríssima —ho dic sense cap intenció pejorativa, perquè si vas al Planeta és pels diners—, es va queixar que els seus conciutadans no la consideren escriptora gallega perquè no fa servir el gallec. I com vol que la considerin, si es presenta i gairebé guanya un premi destinat a novel·la espanyola (i de més enllà) que es difon a tot el mercat espanyol (i de més enllà). ¿Que potser feia novel·la catalana, la Maria de la Pau, quan va guanyar? ¿Hem de tenir el Planeta, a partir d’ara, per un premi de cultura catalana? ¿No és el Ramon Llull la propina que els Lara regalen al mercat català?

Les traduccions fetes pel mateix autor —ara una paraula en català, ara una en castellà, com diuen alguns que treballen i no seré jo qui m’ho cregui— són un clar exemple de biculturalitat activa: la persona que des d’una cultura, la pròpia, fa l’intent de conquerir el mercat de l’altra cultura que domina.

Això ja ho va inventar una part de la Nova Cançó fa molts anys, Trinca inclosa. O Buenafuente, avui. L’obra resultant quedaria atrapada en la terra de ningú de l’especulació econòmica, o en les dues terres alhora, però alerta, que acostumen a ser obres menors. Quan s’escriu de debò, sigui una cançó o una novel·la, no es poden jugar aquests jocs: sempre s’està construint una cultura.

Sincerament, crec que en l’inconscient col·lectiu espanyol, que aquesta gent comparteixen, hi ha el desig de fer de la catalanitat, espanyolitat, i de l’espanyolitat, catalanitat. Diluir, esborrar. Conquerir, en definitiva.

Això que deia, en un article, Arcadi Espada: el flamenc com a «nova cançó catalana», i triomfant davant el declivi dels cantautors.

Després, va i dóna vida a Ciutadans, que és el que és.

La realitat cultural —que és la paraula que fan servir ara els experts—, en les societats multiculturals, és precisament això: multicultural, la suma de fragments produïts per les diverses cultures presents en la societat, amb diferents graus d’influència segons la quantitat de membres que aportin a la societat i la capacitat d’aquests membres d’influir: més que res, d’ocupar l’estrat del prestigi. No és el mateix una societat que incorpora 30 japonesos a una societat que ho fa amb 30.000 equatorians. O més d’un milió i més de dos d’espanyols, que es diu aviat.

La cultura a Catalunya, avui, és un mosaic de cultures diverses, juxtaposades, en contacte, ofertes a la gent, estimulants i divertides. Això passa arreu del món, en les societats barrejades i migrades. Ara bé: una de les cultures que s’hi ofereixen és la catalana, i una altra l’espanyola, i les dues són majoritàries, i es divideixen la població local a meitats (en el benentès que la cultura espanyola és la cultura de tothom, i la catalana no), però no són la mateixa cultura. Com que la cultura catalana és una cultura en regressió, amb nínxols de consum molt ben situats però minoritaris, la cultura que relliga la maionesa és avui l’espanyola. És la cultura per defecte.

És la cultura dels immigrants de fa quaranta anys, la dels fills i néts d’aquells immigrants (amb moooooltes excepcions, perquè el món cultural i mediàtic català està ple de cognoms acabats en ‘z’, que remeten indefectiblement a la immigració dels antecessors), i és la cultura que assumeixen els nous immigrants com a lligam amb aquesta terra espanyola que han començat a habitar i per tant a colonitzar, en el sentit més amable i benèfic de la paraula colonitzar.

El problema greu que té plantejat Catalunya no és que tants immigrants hagin mantingut incòlume la seva identitat cultural, que això ja sol passar; el problema és que han llegat aquesta identitat a les següents generacions —actualment la tercera. I que el procés s’està repetint amb la nova immigració. De fet, el problema és la quantitat de descendents de les successives migracions que no tenen en compte per res la cultura catalana.

La capacitat d’integració ha estat molt relativa pel que fa a la cultura —que sempre és una adquisició voluntària—, i ho ha estat per la poca (o nul·la) presència de la cultura catalana en les barriades obreres, inclosa la llengua, i perquè la incorporació a aquesta cultura representa un esforç gratuït, innecessari, superflu: un esforç de superació, que és el tipus d’esforç que la generació actual (i també les passades, per altres raons) està en conjunt menys interessada a fer.

Immersió lingüística no és allò que fan els nens castellanoparlants a Catalunya, que durant les poques hores de classe ho aguanten i encara gràcies, que quan són una mica més crescudets ja s’hi neguen.

Immersió vol dir sortir al carrer i trobar-te sense cap altra opció lingüística que la de la llengua en la qual t’estàs immergint, i doncs guardar-te la llengua personal per l’ús exclusiu del teu àmbit personal. Convindreu amb mi que aquest no és el model que s’aplica a Catalunya, per més que hagi estat qualificat de cruel i excessiu —alguns comentaristes militants han titllat les aules d’acollida de «correccionales lingüísticos»!— per aquells que voldrien el català en situació domèstica avui i desaparegut en el curs d’una generació i mitja.

Serien els orgullosos campanars de Verdaguer al seu esplèndid Canigó: el que un segle aixeca, un altre segle ho aterra. Catalunya existirà, però no existirà Catalunya.

És clar que, posats a tenir esperances:

Sense identitat, els immigrants no són res. Se senten perduts i de debò es perden: la identitat és l’única defensa davant una realitat que és dura, que ho va ser per la gent del sud que va arribar a partir dels anys 50 i ho és per al «moro» o el «sudaca» que arriba avui, perquè la silent crispació de la societat que es veu envaïda es percep sempre i fa mal, i fa por. La immigració és identitària perquè la identitat ajuda a viure. Pregunteu-ho als Latin Kings. Els immigrants del sud portaven identitat, però no portaven cultura: portaven el germen de la Feria de Abril, que és exactament això: nostàlgia i afirmació. Els sud-americans porten el mateix equipatge. I els africans.

Ara bé, en general els immigrants volen dues coses: que els seus fills mantinguin l’orgull per la cultura dels avantpassats i que s’hi integrin de la millor manera possible. Si es nota molt que la família ha vingut de fora, la vida no és tan fàcil. Els immigrants sempre tenen un sostre social, amb totes les excepcions admeses, i el cas és que no el volen per als seus fills. Tampoc ho volen els fills, i és per això que la majoria dels nens hispans dels Estats Units acaben parlant només anglès i sense accent. Però a Catalunya, no. A Catalunya es pot viure una bona integració social —amb sostre, és clar que sí, però una integració correcta— sense integració cultural.

Això sí: quan es produeix la integració cultural, el sostre social desapareix. Tan senzill com això. I desapareix no perquè el sostre estigui en el coneixement del català, sinó perquè està en el nivell cultural. Quan es puja de nivell cultural, l’assumpció del català —segurament a través d’un bilingüisme molt actiu— és automàtica, excepte que es tingui prejudicis també molt actius, però cal convenir que això són casos aïllats i molt específics. La majoria de la gent, el que vol és viure bé i tranquil·la.

També n’hi ha que aspiren a poc, i aquesta manca d’ambició és la que ha frenat la integració de milers i milers de fills d’immigrants espanyols. Això, i la poca exigència de la societat catalana.

Vaig ser a Londres poc després de l’atemptat de l’11-M a Madrid, que va escruixir Europa —Londres encara no l’havia patit, però ja temia el seu. Estava viu el debat de la integració de la comunitat musulmana en una ciutat que és, per a tots els observadors del fet migratori, el paradís de la multiculturalitat. O que ho havia estat, perquè avui han sonat les alarmes i el govern, a través de diferents personatges, es planteja la necessitat d’una integració cultural real i efectiva: que els immigrants no siguin eternament immigrants; que ho siguin menys, que absorbeixin més, que es dilueixin millor. I és un debat que rebota en altres ciutats europees. D’acord: la barrera silenciosa que es vol demolir és la religiosa, que tanca les comunitats sobre elles mateixes, però el fons del debat és aquesta distància entre «ells» i «nosaltres»: ¿què en fem?

Londres porta molt de temps integrant contingents importants d’immigrants de cultures diverses, la majoria d’excolònies britàniques, d’aquell imperi que era variat i extens. Ras i curt, que a Londres es veu el que no es veu encara a Barcelona: persones negres o asiàtiques vestides amb el look de fer negocis, ells amb corbata, elles amb vestit jaqueta, tots dos penjats del mòbil o la blackberry.

Doncs bé, vaig llegir un article al diari local: el firmava una dona que, a la fotografia que la identificava com a autora, tenia trets indostànics. Hi deia una cosa enorme: que el fet que ells no parlessin anglès a casa no hauria de ser cap problema. Ho deia com si ho fos, un problema.

My God, em vaig dir: a Catalunya ni tan sols ens plantegem en quina llengua parlen els migrants de fa cinquanta anys o els seus descendents al carrer, a la feina, o a la televisió de Catalunya!

Tornem, però, a la cultura, i mirem-nos un moment la literatura.

Per qualsevol persona que escrigui a Catalunya, sigui en castellà o sigui en català, la tradició és universal. Si en aquest autor li grinyola la llengua, o el bagatge, és problema seu: de manca de lectures o de manca de talent.

Es pot canviar la llengua literària (en relació a la llengua materna), però en general és un procés que no té lloc després d’haver creat la llengua literària personal. L’exemple típic és Joseph Conrad. Conrad és el cas paradigmàtic per explicar com es canvia de llengua quan es canvia de món en l’edat apropiada. Conrad era polonès, un polonès de vida agitada, que es queda orfe de petit, estudia a Suïssa, torna al seu país, s’enrola de jove a la marina britànica i hi viu la seva experiència adulta. No només construeix una nova experiència (a falta d’un pòsit suau, càlid i profund d’infantesa) sinó que té una nova llengua per relacionar-se amb aquesta experiència. L’increïble hauria estat que, en retirar-se com a oficial, Conrad s’hagués posat a escriure sobre navegacions i exotismes tropicals en polonès!

D’acord, Nabokov va escriure en rus i en anglès. Però es va formar, culturalment, escolarment, a Anglaterra. Era bilingüe quan l’exili va decantar la seva experiència cap a una de les dues llengües que dominava, que no era la materna.

La llengua literària, en general, és la llengua de la construcció del món adult; hi ha autors que, en tornar literàriament a la infantesa, necessiten ressuscitar la llengua que parlaven de menuts, perquè el llenguatge és el mecanisme que tenim els humans per expressar allò que hem viscut.

Cortázar, per posar un altre cas paradigmàtic, ja tenia elaborat el seu instrument descodificador —això és la llengua— i va ser en porteño que va metabolitzar l’experiència parisenca. Va escriure algun cop en francès, però eren experiències viscudes en francès. És que, pel que fa a la vida en general, continuava vivint en porteño.

Per això no ens podem creure l’afirmació, tan fàcil, tan còmoda, d’aquells autors que diuen que escriuen en castellà perquè el van aprendre a l’escola. Vostè perdoni: totes les llengües s’aprenen, i si la seva experiència adulta fos en català, vostè escriuria en català. Com tants i tants autors han fet.

A Catalunya, però, les dues cultures majoritàries són tan properes que no és estrany el cas d’autors que fan servir alternativament les dues llengües. Pere Gimferrer, per exemple, ha tornat a versificar en castellà per refinar experiències viscudes en castellà, i Terenci Moix va canviar de llengua per diverses raons, entre elles que volia un avançament editorial de sis zeros (quan es comptava en pessetes), cosa que el mercat català no li hauria donat mai. També perquè la cultura catalana, tan estirada, li negava la condició de bon escriptor. De manera que quan va canviar de llengua, va tirar el barret al foc: va canviar literalment de cultura, de referents, de públic, de registre, de tot, fins al moment de posar-se a escriure (també en castellà) les seves memòries, el primer volum de les quals és una peça certament remarcable.

Vivim en un país bicultural i una persona culta i civilitzada per força ha de poder expressar-se en totes dues llengües i en totes dues cultures.

Quan li van preguntar a Eduardo Mendoza quin era el seu autor de referència en el moment de posar-se a escriure La verdad sobre el caso Savolta, aquell autor que fa de far, de full de ruta i silenciós admonitor quan un comença, va respondre que Pío Baroja. Estava fent literatura espanyola. I ho sabia. En la mateixa entrevista va afegir que era un bon moment per escriure la seva novel·la perquè la gent començava a llegir «autors nacionals» després de molts anys de menystenir-los, i estava parlant d’un fenomen espanyol: la consolidació d’una generació, cap als anys 80, amb epicentre a Madrid i ramificacions a províncies. La generació d’Anagrama, d’Alfaguara i d’El País.

Més tard, bastant més tard, Eduardo Mendoza va escriure teatre en català, pràctica que manté encara, com si gèneres i llengües tinguessin els seus canals particulars. És cert que el teatre és sobretot oralitat, i que en els escenaris hi té la seva musa, però també és cert que Mendoza continua fent les novel·les en castellà. Segurament vol un mercat més ample. O simplement li surt així.

En el seu honor cal dir que no és pas una opció vergonyant: no tradueix les novel·les al català. Alguns autors fan ells mateixos la versió, d’altres es fan traduir i publiquen el llibre poc després. Mendoza no cau en aquest parany: sap perfectament que els seus lectors, espanyols o catalans, el poden llegir en versió única.

La cultura catalana ha d’aprendre a renunciar als llibres espanyols de Mendoza, i a Vila-Matas, i a Marsé, i també a la producció de Jordi Herralde, que manté una relació cordial i de respecte amb la cultura catalana, i de Beatriz de Moura, que va jurar públicament que mai no editaria en català —tot i que ho ha acabat fent—, com si la pràctica fos qui sap què; en fi, que hem de renunciar a tot l’univers, per cert molt ric, de cultura espanyola. Tampoc els catalans podem jugar a totes bandes.

Hem d’aprendre a diferenciar el que és indústria catalana, perquè la indústria està assentada en un territori, del producte cultural, el llibre, que en ser cultural comporta pertinença a una cultura. Anagrama, com Planeta, són editorials catalanes, que fan (majorment) cultura espanyola, una de les dues cultures del país. La premsa en canvi es correspon amb el territori de distribució, i és catalana La Vanguardia, i és catalana la col·laboració que hi fan Quim Monzó i Màrius Serra. La cultura, en estar dividida entre contingut i continent —i ai las, contingent!— té aquesta precisió sovint ridícula.

També hauríem de renunciar a les cançons en castellà de Serrat. Són part de la història del país, i són un record entranyable pels seguidors del cantautor del Poble-sec. Però ningú no té per catalanes les cançons que Sisa, un veí del mateix barri, va fer en la seva etapa de Ricardo Solfa, quan vivia a Madrid i no es treia les plantofes ni per pujar a l’escenari. Sisa és tan català com Serrat, tot i que aquest últim estava condemnat a assumir el tros d’espanyolitat que li donava la seva mare, que era aragonesa: va créixer parlant-hi en castellà i escoltant tonades de Doña Concha Piquer, a l’enterrament de la qual Serrat hi va anar devotament, com ha de ser. Per immediatament tornar a Barcelona i presentar un llibre meu, fet amb Xavier Febrés, sobre el tango a Catalunya, el tango que ell adora, i llegir a la Cova del Drac, on es consumava l’acte, un paper escrit en perfecte català. Serrat és, com el país, bicultural. És aquesta barreja, indestriable, genètica, la que el fa català: els catalans són això. Són gent d’arreu que arrela, o que no arrela, gent de paisatges llunyans, gent complexa, gent que té la riquesa de les amalgames.

Serrat és català a Catalunya i espanyol a Espanya, per més que allí el coneguin com «el catalán» —perque exerceix la seva catalanitat. Però atenció: el Juanito prodiga el repertori català a Catalunya i l’espanyol a Espanya, i accepta de bon grat que les seves antologies discogràfiques es venguin amb o sense cançons en català (que mai no passen de ser dues o tres en un doble àlbum), a gust del consumidor. És que a Espanya les rebutgen, em va explicar la venedora d’El Corte Inglés que em va fer l’oferta de la versió amputada, per si de cas.

Serrat i Sisa són catalans, d’un barri que als anys 40 mantenia la seva catalanitat obrera, tot i la presència d’immigrants espanyols, que no eren majoria. El carrer era català, les places eren catalanes, i potser les famílies eren mixtes, com la de Serrat —la d’en Sisa no ho sé—, o potser eren espanyoles i es catalanitzaven per l’ambient. Ara el Poble-sec ha canviat, com han canviat tots els barris populars de Barcelona, i molt més els barris de la rodalia. Serrat va créixer amb un peu en cada cultura, i segurament sense diferenciar-les dins ell mateix, però cal convenir que el noi va començar cantant en català i militant en la Nova Cançó, fins que l’avidesa de posseir el mercat hispanoamericà el va fer recuperar les arrels espanyoles.

Aleshores va fer, en el seu primer disc en castellà, cançons tan artificials com ara Manuel, en la qual un camperol enterra la seva dona a cops de pala, sense més, o El titiritero que vaga de poble en poble amb els ninots a la maleta. Per no dir la noia que porta enagos a Tu nombre me sabe a hierba. Són imatges tòpiques del camp espanyol, però no pas del camp català, i que segurament feia ja dècades i dècades que no eren certes, si ho havien estat mai. Serrat estava saltant de cultura sense tenir-les totes. Res a veure amb la peripècia familiar que s’endevina, aquesta sí espanyola i tràgica, dintre de la Cançó de bressol, que va cantar en una de les bilingües i biculturals Diades instaurades pel president Maragall.

Serrat va millorar la textura de les cançons a mesura que es va anar acostumant a expressar el seu món en castellà. No va renunciar mai al català, però va anar allargant els períodes de gestació en aquesta llengua, fins al rècord actual de 17 anys. El mercat obliga. A canvi, mai no ha renunciat a parlar la llengua, a defensar-la, a prendre postures polítiques clares, per exemple, arran de la polèmica espanyola per l’Estatut de Catalunya: en un mot, a defensar la seva indiscutible catalanitat ciutadana i vital, allò après al carrer i consolidat amb amics i experiències i consciències.

Això sí: quan Televisió Espanyola, la mateixa que va vetar-lo a Eurovisión per voler-hi cantar en català (pressionat pels seus amics), va fer votar la millor cançó espanyola dels últims 50 anys, va guanyar Mediterráneo, esplèndida i sincera. Els espanyols no tenen complexos a espanyolitzar Mendoza i Vila-Matas i Serrat: són dels seus, els llegeixen sense traducció i no els troben forasters. Els posen en les seves antologies, els comenten en els seus diaris (els diaris espanyols no s’ocupen de la cultura catalana fins que no és traduïda, i encara), els atorguen els seus premis i els porten a la seva Fira de Frankfurt per encabir-los en un pavelló presidit per la Ñ.

No els diuen mai catalans, sinó «barcelonins», en aquesta nebulosa suposadament cosmopolita on s’ha instal·lat la capital de Catalunya quan no exerceix com a tal.

A Serrat li diuen català perquè és molt més difícil negar-li no només la identitat, sinó el fervor popular: el públic català de Serrat és, bàsicament, catalanoparlant. De classe mitjana, crescudet, maduret: la seva generació. I les filles d’aquesta gent.

En què es diferenciaria el catàleg editorial d’Anagrama, insisteixo: editorial catalana, si Jorge Herralde s’hagués instal·lat a Madrid durant la movida? D’acord: l’exigència de qualitat i el cosmopolitisme en el tast són molt catalans, però aquests se’ls hauria endut a la capital, i el seu segell seria igual d’espanyol, i fins i tot és possible que, per pura nostàlgia de joventut, hagués acceptat igualment de publicar-hi els autors catalans que destaquen. A tota cultura petita, i la catalana ho és, li cal una cultura pont per fer amics. El problema és que la nostra cultura pont, que és l’espanyola, no ens estima.

Necessitem catalans que tradueixin i siguin traduïts, i segurament també catalans que funcionin en castellà en les seves tasques culturals, i cap d’ells no deixa de ser català pel fet de fer-ho, però no necessitem gens intercanviar les etiquetes, barrejar-ho tot, i catalanitzar-ho tot.

Espanya ho té molt clar quan un escriptor pertany a la literatura catalana: l’obvia. Els catalans de cultura catalana no triomfen a Espanya. S’accepten aquells —Quim Monzó, Carme Riera— que s’hi van obrir pas en la dècada dels 70 i potser una mica dels 80, quan l’anticatalanisme i sobretot l’antinacionalisme no hi havia fet tant de camí. Quan un intel·lectual espanyol ve a Barcelona —i això comença a ser història, perquè ara ja no venen— es relaciona amb els intel·lectuals catalans que assumeixen la cultura espanyola, no pas amb aquest cercle subterrani d’autors provincians que tenen el català com a llengua d’expressió. No hi ha, contràriament al que passava als anys 30, lectura i relectura entre catalans i espanyols, i gosaria dir que el menyspreu està del tot a la banda espanyola i no pas a la nostra. I aquesta manca de diàleg entre cultures, que es correspon amb l’escarpat moment polític, és potser el definitiu intent d’ofegar la cultura catalana, de fer-la petita, de fer-la paleta —l’expressió és de Maruja Torres—, de fer-la prescindible.

Amb la cultura espanyola feta a Catalunya, els espanyols en tenen prou.

Però els catalans, no.

La trampa semàntica que inclou la lectura geogràfica de la cultura catalana —potser de la catalanitat— és que si tot és cultura catalana, la cultura catalana no existeix. Durant la transició es va encunyar la frase «és català tothom que viu i treballa a Catalunya», una frase feliç en el seu moment, que anava més enllà de la simple residència. Aquest «treballa» feia referència al fet que la persona participava activament de l’economia catalana, que contribuïa a tirar-la endavant: que feia país. La frase va ser afortunada perquè amb l’arribada de l’autonomia, molta gent creia ingènuament que allò espanyol quedaria proscrit, o pitjor encara, que donaria lloc a dues comunitats socials, la dels catalans i la dels espanyols.

Era l’enèsim intent català d’integrar tothom.

Quan Catalunya vol integrar algú, espontàniament fa tot el camí, de manera que la trobada no es produeix mai al punt del mig. Catalunya fa tot el camí i el nouvingut es queda com estava. Catalunya integra per la via de descatalanitzar-se. Catalunya integra parlant en castellà.

Un castellanoparlant, en contacte amb un catalanoparlant, es multiplica per dos. El catalanoparlant s’esfuma.

La frase de la transició va esvair fantasmes però va deixar les coses com estaven, com havien estat sempre. De fet, qui va encunyar la frase ja hi comptava, amb això: de cada tongada d’immigrants, es catalanitzen aquells que van endavant culturalment. Dit en plata, els millors. Selecció natural, en diuen els científics.

De vegades es triga una generació, de vegades dues, i de vegades passa que els néts continuen aferrats al suburbi, a la feina mal pagada, als estudis rebutjats i al castellà. Però d’alguna manera aquest proletariat no acabava de ser d’interès: si podia estar tranquil, fer feina, mirar la tele i dir-se català si li vagava, n’hi havia prou. Així es va fer el país. Va ser un dels pactes tàcits que governen la realitat catalana. La frase famosa era una manera de «regularitzar» els immigrants arribats durant el franquisme, i els seus fills, al marge de si havien fet o no una integració cultural, per evitar problemes en el moment que quallés una recuperació general de la cultura catalana —fet que no va produir-se mai, però que va estar a les portes de produir-se a finals dels setanta.

Va ser quan els prínceps de la cultura espanyola a Catalunya, els debel·ladors de la cultura catalana, van fer sonar els senyals d’alarma, perquè la cultura en castellà perdia peu i la cultura en català estava governada —però no dirigida, ni creada, ni de fet estimada— per Jordi Pujol, president de la Generalitat a partir del 1980. I la veu d’alarma no la va contestar el país amb fets, sinó que la va recollir l’Ajuntament de Barcelona. Però de política cultural en parlarem en el capítol corresponent.

El que té d’interès aquesta maniobra i la no-polèmica al seu voltant és que revela la feblesa intrínseca de la societat catalana. Catalunya sent que, en existir, molesta.

Molesta la llengua, i per això s’ha parlar en castellà amb tothom.

Molesta Catalunya, i per això les reivindicacions s’han de deixar estar així que es produeix la primera reacció espanyola.

Molesta ser català, i per això s’ha incloure tothom dintre de la catalanitat, ni que siguin els últims arribats que un dia criden un gol del Barça: el Barça integra! El Barça integra!, s’exclama el català emocionat sense parar esment que el Barça és avui un fenomen global que ni integra ni deixa d’integrar.

És un país tímid, castigat, insegur.

Catalunya ha jugat aquest joc perquè alhora controlava el mainstream cultural, polític i econòmic. En certa manera, dir-ne català de tothom era una manera de cridar-los a participar. Però per accedir al sanedrí del poder real calia ser català de debò —per llengua, per cultura o per estirp. Hi ha casos sonats de nou-rics que han estat sistemàticament expulsats de l’elit, malgrat els continus i a estones imaginatius trucs a la porta —però no van ser pas expulsats els seus fills, recriats a Esade.

Catalunya estableix els seus peatges, excepte en allò que, en el fons, no li interessa. Cada societat estableix els seus límits. Mai un francès no admetria com a francès qui no parla la llengua ni és capaç de citar Racine —i molt em temo que la frontera és encara molt més exigent i discriminatòria.

Catalunya no posa cap llistó en la cultura, perquè sap prou bé que és el seu punt feble: allà on no és capaç, veritablement capaç, d’integrar. El país funciona socialment, la gent va tirant i, pam més pam menys, tothom és feliç. Els desertors del somni català són els skins que atonyinen els nois independentistes, o sovint els simples catalanoparlants del suburbi, mentre planifiquen les seves ràzzies contra els «moros» o els sense sostre. Però aquest és un extrem molt extremat.

Se’n parla poc, de la violència manifesta o subterrània contra la catalanitat exercida en les escoles o les places o les discoteques o els cotxes amb l’adhesiu del burro en tots els racons del suburbi metropolità.

Hi ha, també, la possibilitat que el català faci wishful thinking: que pensi que, anomenant una cosa, es produirà i serà realitat en algun futur més feliç i harmònic.

A canvi d’aquesta màniga ampla casolana, Catalunya, que és la comunitat autònoma que té més personalitat cultural, que té més tradició, que té la cultura sense Estat més important del món —pel gruix i qualitat i abast de la seva producció—, és la que més rebaixa la seva identitat per millor relacionar-se amb Espanya. El català és l’accent que s’ha d’amagar, no pas com l’accent andalús, tan saleroso i simpàtic, o de qualsevol altra comunitat.

Madrid, diuen, acull tothom, i no pregunta a ningú d’on és. Actua com a capital d’Espanya, igual que Barcelona ho fa amb els habitants de Catalunya que històricament es desplaçaven a la capital per fer la fortuna que els negava el seu lloc de fadristerns, tal com encara fan ara els nois i noies que no en tenen prou amb la comarca: amb les oportunitats de la comarca. Arribes a Barcelona parlant en català i ningú no et pregunta d’on véns. Barcelona pregunta quan li arriben persones de llengües altres, com ho fa Madrid.

Diuen també a la capital espanyola: aquí treballen catalans en les coses de la cultura, i no es dóna el cas a l’inrevés, i és cert, però aquests catalans treballen en la llengua i en la cultura d’Espanya, sense piular diferent, i no hi ha encara cap madrileny ostensible que vingui a Catalunya a treballar en la llengua i la cultura de Catalunya.

Quan ens vénen a veure sempre porten posat el discurs d’heu de ser oberts i generosos i diversos, i tota la cantarella que els permet tan còmodament de ser com són, ells, no pas nosaltres.

La millor fórmula és la gastronòmica: tot té un origen. El gaspatxo és andalús, la truita de patates és espanyola, l’hamburguesa servida en entrepà amb cogombrets i salses és americana, el sushi és japonès, i no importa qui la cuini ni a on: cada cosa té la seva identitat.

També sol passar que hi arriba un Ferran Adrià i ho deconstrueix tot, i ho torna a muntar, i el resultat és genuïnament català.

És universal el rock i el jazz, i les infinites variants del pop, perquè són músiques que s’han posat com una catifa als peus dels creadors locals de tot el món. Però són arrelats el tango i la cumbia i el flamenc i la rumba catalana del Peret… Un dia li van dir al Peret que el Pescaílla també feia rumba i va saltar: «El Pescaílla feia flamenc; la rumba la feia jo». Això són les fronteres culturals, pures paraules, un gest. Poveda fa flamenc amb lletra catalana de Verdaguer, ¿flamenc o català? Català de fusió a partir de l’arrel flamenca, perquè aquest deix és intransferible, i és impossible en un cantaor de Triana i és incomprensible en un tablao de Jerez.

Les ciutats cosmopolites produeixen les barreges culturals i temps al temps van esborrant etiquetes i fronteres i disfresses. A Barcelona, s’hi belluguen tres-centes cultures sense dret de pis, perquè sí, perquè hi ha la seva gent. Però només dues tenen papers: ho tenen tot, i estan en franca competència.

Hi ha la cultura catalana i la cultura espanyola, i la cultura internacional que està de visita, i les múltiples cultures dels immigrants, i la dels esnobs que adopten formes exòtiques per fer-se visibles, i tots els etcètera que caben en una ciutat dinàmica, moderna i globalitzada. De totes aquestes cultures, la més feble, la que ho té més difícil, la que ha de bregar contracorrent com els salmons que neden riu amunt per fresar, és la catalana.