En Bernat estava malalt i era com un estaferm. Passava de la normalitat a l’exageració i la pèrdua de control sens solució de continuïtat, quan li arribava una època de crisi. Llavors se li obrien dos camins: o bé abocava a l’optimisme i era capaç d’abordar la més increïble de les empreses, o se sentia abatut i incapaç de fer una passa envant. Era com un laberint sense sortida. Una nit en Macià obrí la portella de la cisterna i escoltava el brogit de mar tempestuosa que s’hi sentia des que els esperits de n’Encarna i en Joanet hi habitaven. I ja estava disposat a tancar i allitar-se quan va notar al rostre una ràfega de vent o gas gelat que li féu tancar els ulls i que quan els va obrir li representà els esperits al seu davant. Ells també, els esperits comparses, s’havien proveït de túniques vermelles que, si no eren idèntiques a les de n’Adrià i de la musa, deixaven endevinar tot duna que eren vestidures adequades a la relació de somnis i meravelles, i també de malsons. Eren com vestimentes de monjos i, tenien també caputxes, però no venien ribetejades d’or. N’Encarna i el cosinet anaven amb els peus nus i semblava evident que sota l’estrafolària vestimenta no portaven altra cosa que la nuesa dels cadàvers. N’Encarna es posà la caputxa, aficà les mans a les mànigues i inicià una marxa fúnebre que va ser seguida per en Joanet, que imitava tots els seus moviments. Així, aquella comitiva, a la qual sobtadament també en Macià s’havia integrat, es traslladà a la cambra fosca i el nostre petit heroi tragué la llàntia de la caixa de l’electricitat, la fregà i tot d’una es manifestaren n’Adrià i na Raquel, la musa. I l’habitacle s’emplenà de la llum vermella de les rememoracions fantàstiques, i en Macià va caure en terra, sota la fascinació de la dansa incorpòria que els quatre esperits havien iniciat, un botar més enllà de la teginada i les parets, un confondre’s en una abraçada susceptible de fer que es creuassin tots pel mateix indret on es trobaven les seves aparences de cos, un descompondre’s en mil granets de fosforescències vermelloses per a tornar a compondre’s en un racó o en posició invertida damunt la teginada. En Macià va ser posseït per una son profunda i va començar a confondre la veritat i la mentida, i tan aviat creia que es trobava al fons de la mar com damunt la cúpula de la catedral de Sant Pere, a Roma; tan aviat creia que era un al·lot endormiscat, com un peix espasa, i li va semblar que es trobava ell mateix al laberint mental que n’Adrià i els altres esperits li descrivien, un univers on no hi havia ni bé ni mal, o si hi eren no hi eren administrats amb justícia.

Fou com un viatge infreqüent a través de l’al·lucinació, i altra vegada, a l’ànim de l’al·lot, que es proposava de transcriure les seves experiències irreals al nou llibre que anava redactant, imperà la seducció duna època que no havia conegut. Per a en Bernat venia l’etapa d’assistent, quan descobria els enganys dels moros del mercat, que ja li deien Bernardu-estafermu, quan preparava un púding amb llet i rosegons que se’n deia «greixera de cóc» i del qual la família de l’oficial es llepava els dits i li deia com ho has fet i amb què, i quan ell deia que amb llet i amb rosegons ells li deien no ho tornis a fer mai més. Venia quan recollia les llaunes que deixava l’enemic i deia no que no n’estan, d’enverinades, i després havia de donar-ne als companys, quan veien que no es moria, els companys a qui venia la ració d’alcohol, amb la qual cosa i amb l’escadusser jornal de campanya encara podia estalviar. Venia el temps que li feia tanta por de trobar-se amb un germà al front enemic, puix que Menorca quedava de l’altre bàndol, el temps que cada nit era una pregària a la bona mort, la mort que sempre semblava sotjar-los de tan a la vora. Venia el temps de les marxes sota la pluja amb les sabatasses d’un home mort, venien les llargues vetllades de solitud i de por, pensant a quin cap del laberint peninsular quedaven Filla menorquina, els éssers estimats, l’al·lota de qui estava tan enamorat… Venia l’època que havia de refugiar-se a la sepultura que cavava i fingir-se mort per tal que no el matassin. Venia aquell envestir cegament i pensar ara ens hi apropam, a Filla menorquina, i pensar don Gustavo, i pensar padrenuestro que estàs en los cielos, i esbotzar una tanqueta amb un morter perquè el condecorassin no se sabia ben bé perquè, segurament perquè tots hi eren, al ball, i tots ballaven, perquè dèieu que en Franco, el general, duria la pàtria a la pau, i en la pau podrien casar-se i tenir fills, i no hi sofririen gens ni mica. I venia la pau. Feia anys que no en sabia res, dels seus. I també, per què no?, na Catalina podia haver-se casat amb un altre, impel·lida per la necessitat o per notícies que el podien haver donat per mort a ell, de qui tampoc ells no sabien res, o potser l’havien violada barroerament o…

Però encara que s’acabàs la guerra, aquell no era un final feliç. Venien tantes diades de tristor. I venia, després, aquella mort prematura.

En Macià va començar a voltar a l’entorn de la cambra fosca i colpejava les parets. ¿Per què li feia recordar tot allò, el petit geni? ¿Per què n’era tant, de cruel? La llum continuava essent vermella i continuava el ball dels esperits. Però si no existien, els esperits! Quina mena de follia era aquella?

Allò era un somni? I si era un somni, 4per què no s’acabava ja?