En Sebastià no va trigar a despertar-se. Havia somiat, ajagut al seu racó de l’apartament de París, vora na Maria Dolors. Quan va anar a Ciutadella pogué visitar la costa menorquina, i l’impressionà l’aspecte imposant dels penya-segats ciclopis de Cala Morell, on havien naufragat tantes embarcacions. Havia sentit siular el mateix Èol, enfurit, enfonsat a l’aigua fins als genolls, davant Cala Morell. Irat, perquè Fortuna protegia Lucifer García. Era de nit, però a l’ànim de l’oncle Riquelme romania també la primera impressió rebuda amb la contemplació d’aquelles roques blavenques, ocres i terroses que, en rebre el ventet entre les seves dents, semblaven imitar els crits angoixosos dels nàufrags que allí moriren. La mar, salplujant els penya-segats, mullant les teulades dels xalets i els vidres del bar, que des de les vidrieres recordava el pont de comandament d’un vaixell fantasma, sobretot els dies de tempesta. Bol atrapant Fortuna, en fer-se fosc, aficant-la a la bassa del Mediterrani i emportant-se-la davant l’illa menorquina, on anava a afollar-se entre gemecs, bramuls i esbufecs, tot serrant-li la gargamella i besant-la com un presoner afamat que enfonsàs la seva boca en un plat de gelatina. L’oncle Riquelme havia vist Lucifer García apropant-se als penya-segats de Cala Morell. L’al·lot, que era molt amic de na Maria Dolors, portava un fanal i s’abrigava amb un sau que el vent quasi li prenia. Havia sentit dos o tres udols de la sirena del vaixell fantasma, demanant socors. Rebia al rostre la pluja i l’escuma de la mar, que venia de tan avall, i va enfocar el magnífic i increïble espectable. Dos gegants de boira grisenca, un déu i una deessa, s’abraçaven, se perseguien i s’estimaven, bufant i fent moure les ones. A pocs metres dels seus genolls naufragava un vaixell. Era el vaixell fantasma. S’havia incendiat i les refulgències del foc emplenaven la nit de la tempesta. Se percebien les siluetes d’alguns tripulants que se llançaven a l’aigua sense salvavides, mentre que d’altres n’hi havia de menys afortunats que cremaven a la foguera. Els dits déus furgaven entre l’incendi i treien els cossos torrats per a menjar-se’ls. Perquè no coneixien mesura en la seva orgia, i cercaven, palpant damunt l’aigua que embravien amb el seu panteix i amb el ball de les seves cames per a apressar un parell dels mariners que suraven i mostrar-se’ls molt a la vora dels seus ulls luxuriosos i somrients. Incrementaven la captura i aixafaven després els desgraciats, triturant-ne ossos, exprimint-ne humors i líquids vitals que allotjaven momentàniament a les conques de les seves mans, per beure’ls a continuació, com si allò fos un vi exquisit. Després els déus es besaven, triturant encara mariners, i tornaven a somriure’s i s’oblidaven dels nàufrags per tornar a sumir-se en un encontre que ja era orgiàstic. Els pocs que sobrevivien nedaven apressadament envers les roques, ignorants de la voracitat dels éssers inanimats.

Lucifer García es va fregar els ulls, incrèdul davant el macabre espectacle. Es va sentir incapaç de reaccionar. Aquella matança no semblava real. La pluja i l’onatge apagaven l’incendi en el vaixell i, lentament, el matí es confonia amb l’aspecte boirós dels déus amants Èol i Fortuna, als quals s’havien ajuntat Neptú i el cor de les sílfides, que cantaven entre jocs de promiscuïtat, augmentant l’onatge, enfollint així els nàufrags com els déus. Lucifer es mossegava els llavis, vomitava escuma, se cegava amb la llanterna per no llançar-se a la mar, perquè damunt ell també obrava l’encanteri de les sirenes. Es colpejava amb una pedra i, a l’arribada de l’alba, es trobava tan defallit com qualsevol dels homes que encara eren a la mar, que continuava agitada, malgrat que el matí hagués esborrat les siluetes dels déus i els sons del dia fet callar el cant de les sirenes. A qualque lloc l’orgia devia prosseguir, a qualque lloc rera la cortina del dia, damunt l’Olimp, on es devien haver reunit els déus, separats des de la degeneració dels temps, per embriagar-se en una orgia sagnant, havent oblidat definitivament els nàufrags. Els supervivents eren molt pocs, la majoria dels mariners s’havien ofegat i els seus cossos desfigurats, inflats o sense cap anirien apareixent a les platges veïnes en dies successius. D’altres havien aconseguit de surar i arribaren a les penyes. En Lucifer s’havia incorporat, disposat a ajudar-los com pogués. Cridava instruccions a un que feia estona que oscil·lava davant les roques. Va cridar fins a perdre la veu i va veure esparverat com una ona més potent l’empenyia i l’home s’esclafava el crani, sense que ell pogués fer res per evitar-ho. En Lucifer es va tapar els ulls. S’arrencava els cabells amb desesper. Quan s’atreví a mirar, l’aigua s’havia enretirat i regalimava a brollets, entre les escletxes de la roca. El cos nu i amb les carns com fetes moixaina, de tan arrugades, jeia mort, amb el crani desfet en sang i humors damunt la pedra humida. Una nova ona se’l va emportar i el féu desaparèixer. La pedra tornà a mostrar-se molt neta i molt lluent.

Un altre mariner s apropava, bracejant exhaust. En Lucifer va voler cridar que se n’anés, que anava cap a una mort segura, però li faltà la veu. I veié com l’home arribava a la badia maleïda, com trigava molt a aconseguir apropar-se a la mateixa pedra on havia mort el seu company i hi moriria ell també si no ho impedia. Però què podia fer, en Lucifer; no tenia sinó un fanal i un ganivet. No tenia temps d’anar a cercar una corda. Un minut més i el mariner s’hauria esclafat també contra la roca, que semblava somriure amb la seva brillantor, com si fos la cara sàdica de la mort. Què podia fer? Se li havia ocorregut quelcom desbaratat, però era l’únic… Semblava massa arriscat. Era inversemblant. Però era Tònic… En Lucifer va deixar de dubtar. Es tragué l’abric, es despullà el tors i va tancar els ulls per enfonsar-se el ganivet a l’abdomen. Després va tornar obrir-los, per no esguerrar la trajectòria de la fulla. La sang, molt vermella, li salplujava la pell blanca d’àngel de mal protegit de la fortuna, li embrutava els calçons. Es va obrir verticalment l’abdomen, com si el ganivet fos un bisturí manejat per un expert cirurgià. En arribar al límit de l’estómac es va treure la fulla sagnant. Després, mentre se li entelava la vista a causa de la ferocitat de Tacte de salvació que consumava, es va atracar a la vorera del penya-segat i amb una mà s’agafava fort a la roca, tan fort com podia. No havia d’amollar-se encara que perdés el coneixement. Amb l’altra mà anava furgant-se les entranyes, desembolicant-les i fent-les baixar penya-segat avall, lluents i cimbrejants, agitant-se amb el vent, com un pèndol increïble. Les feia baixar fins on es trobava el nàufrag, que veia el sacrifici amb ulls agraïts, amb ulls d’home que torna a creure en la humanitat. Per fi, en Lucifer sentia al capoll dels seus budells la mà humida del nàufrag, les seves cames plenes de rues que llenegaven a causa de la viscositat de les entranyes, però que, lentament, amb esforç sobrehumà, anaven remuntant-se, allunyant-se del perill. I en Lucifer García se sentia molt feliç. Agafava amb la mà lliure el manyoc dels seus budells, a fi que no arribassin a sortir-li totalment i arrossegassin amb ells el cor i els pulmons. I seguia agafant i fent força fins que recuperava el coneixement i es despertava mitja hora més tard i podia veure que els havien ajudat a ell i al nàufrag, que somreia a la seva vora, mentre a ell li estaven aplicant una cura d’urgència i l’embenaven. D’altres socorristes hissaven un altre nàufrag, d’una manera semblant a com ho havia fet ell, però aquesta vegada amb una corda.

En Sebastià Riquelme va parpellejar des del seu racó al llit de l’apartament de París. A la seva vora na Maria Dolors roncava com una beneita. Havia somiat, i encara va tornar a sumir-se en un breu somni-fantasia, però aquesta vegada no trigà gaire a despertar-se. Va veure altre cop les ombrel·les de palla de Cala Morell, retallant-se sota la mirada lunar, com convertides en protagonistes d’una dansa indígena de faldes vegetals. La nit era meravellosa, i si s’esqueia podia fer-se macabra i assassina. Les ombrel·les van agafar moviment i ja no eren, ans eren faldes d’un grup d’al·lotes indígenes que havien començat a ballar al so dels seus braçalets i collarets, al ritme de les seves sines pintades i de les seves espatlles lluents de suor, al ritme dels seus malucs, sota la mirada de la lluna. Un encantador encenia la foguera del vaixell fantasma i cercava entre les al·lotes una que fos prou àgil per a crucificar-la i torrar-la nua al foc, mentre la dansa continuava i continuava al so dels timbals i l’encantador anava i venia davant l’al·lota i li deia jo som en Lucifer, jo som l’àngel rebel. I llavors en Sebastià es despertava. Havia cridat, Lucifer, però què fas, Lucifer!, i na Maria Dolors deia, ça va, mig adormida, mentre l’erudit li contava el terrible malson. Havia vist en Lucifer envoltat per flames aclaparadores, en Lucifer al mateix infern de tots els turments, l’infern propi dels àngels rebels. Na Maria Dolors va mormolar quelcom inintel·ligible i es va tornar quedar adormida.

L’oncle Sebastià havia parlat a en Macià d’en Lucifer García en una carta que tractava sobre la possibilitat d’una nova edició —la que feia cinquanta— de «La novel·lassa». Li havia dit que era un estudiant espanyol que dardava per París i que s’havia fet molt amic seu i de na Maria Dolors. A la carta l’oncle erudit li deia també que l’editora parisina volia que es traslladàs personalment a França i que els concedís el dret preferent per a la seva propera obra. «Però si no en faré cap més!», protestà en Macià, per telèfon. «Ja els ho he dit», replicà l’oncle, «però no ho volen creure, i et conviden a les recepcions». En Macià va dir que no hi aniria, però uns quants dies més tard va sentir de sobte un corrent gelat al rostre. Havia obert la finestra i contemplava la lluna enmig del cel durant una tardor suau. Va tancar apressadament, però n’Adriàngelo, el de la cabellera grisa perllongada a l’entorn de la clapa, ja era allí; s’havia fet present. El geni va dibuixar una silueta a la paret i després hi va bufar damunt, per donar vida al que va resultar ser un doble exacte del nostre petit heroi, qualcú que l’havia de substituir a la casa del costat durant la seva absència. I l’al·lot se sentí tot duna transportat a través d’un conducte on no es notava sinó el frec de l’èter i es veien només una vintena de línies de colors que devien correspondre a fileres de llums de ciutats diferents, perquè el viatge era rapidíssim. Així, com per art d’encantament, en Macià es va trobar còmodament al seu hotel de París i va haver d’arranjar-se per assistir a una recepció, tot acompanyant el fals autor de «La novel·lassa», un vellet que es cobria amb un barret rus i que era encarnat per n’Adrià. I aquella nit en Macià va conèixer personalment en Lucifer García, i durant la vetllada que seguí el sopar literari, on varen participar també alguns pintors i actors de cine, en Sebastià va contar el seu malson. Fou també aquella nit que en Macià, quan estava ja molt borratxo, va prometre d’escriure una nova obra que es diria «Les temptacions de Lucifer». I dies més tard el contradictori intel·lectual que era l’oncle Riquelme li contà la història de la seva família, recordant altra vegada el somni d’en Lucifer. I abans d’entornar-se’n cap a Ciutadella, esfumant-se des de dalt un gratacels amb el geni, en Macià va visitar l’oncle Riquelme a la seva casa de París, on va conèixer na Maria Dolors.

Quan sortiren «Les temptacions de Lucifer», en Macià va pregar l’oncle erudit que fos el mateix Lucifer García qui encarnàs l’escriptor, perquè l’al·lot no volia donar la cara. La cosa fou acceptada i en Macià assaborí els comentaris enardits que sobre aquell jovenet, autor de tan considerable obra, anaven sorgint. La novella relatava la vida d’un personatge que arribava a París per convertir-se en pintor i conqueria la fama, però que al final arruïnava la seva carrera. L’obra era un xic melodramàtica, però, a la fi, resultà tristament profètica.

En Sebastià parlà a en Macià de na Maria Riquelme, que en realitat només havia conegut per referències de son pare, n’Andreu Riquelme, el poeta menor. Li va dir que abans d’anar-se’n volia que el visités al seu apartament i li presentaria na Maria Dolors. A la cara de l’oncle en Macià havia vist quelcom d’estrany, quelcom de sinistre i incomprensible, quelcom que tot just es manifestava, i esporàdicament, molt ara i adés. Potser era al seu interior la raó oculta del seu esperit contradictori, i aquella no era una raó d’infantesa o d’educació, ans una cosa incomprensible i misteriosa com tantes n’hi ha al si dels homes i de la humanitat. Vegades en Macià va veure al rostre de l’oncle una ombra que el deformava i li suggeria que aquell era un ésser que també coneixia el sofriment, un home a qui, a les nits, li podia créixer una pelussera subtil i convertir-se en una mena de bèstia o home-llop que rondava les xemeneies de la rue Morgue. Però de sobte es va tornar despertar al seu dormitori de la casa del costat. Parpellejà voluntariosament i es va dirigir al balcó, cercant a les palpentes l’orinal. Se sentia tan cansat com si hagués fet cents de quilòmetres. I com somiava! Va tornar al llit i s’allità sense beure gens ni mica d’aigua.