Quan en Macià va acabar el manuscrit de «Les temptacions de Lucifer» es va traslladar a la cambra fosca i es va quedar adormit. Es va despertar còmodament instal·lat en una butaca, a l’apartament de na Maria Dolors, a París, que ja havia visitat una vegada. Sentia els músculs entumits, com si hagués dormit molts dies, i va començar a notar a l’estómac un pessigolleig continu produït per la buidor que hi tenia. S’apropà al finestral, tot separant les cortines transparents. La ciutat s’adormia en una tardor incendiada. Les façanes de les cases i dels blocs de pisos veïns eren gegants amb ulls-finestra il·luminats, groguencs com el cel, on es retallaven les xemeneies i les antenes de televisió. Després en Macià va recórrer l’estudi de na Maria Dolors, on s’amuntegaven pinzells sense netejar, endurits per la pintura seca, estranys pitxers, pots de ceràmica i un parell de cavallets, un sense cap tela. El nostre petit heroi va examinar amb atenció la maneta d’un dels cavallets, i fins va cedir a la temptació de donar-li el volt. Així va tirar tubs i botellins, pinzells i ganivetes que s’amuntegaven al caixó. A les parets es veien fotografies ampliades de models que també hi havia per damunt la taula o espargides per terra. Alguns models anaven vestits de sàtir i d’altres enarboraven una pala, un bergansí o un xerric-xerrac. Altres tenien el cap cenyit de llorer i només un parell de dones apareixien nues, un parell d’al·lotetes que, en altres fotografies, també hi eren vestides. Hi havia un David que, al nostre petit heroi no li va ser difícil reconèixer-lo, era encarnat per Lucifer García. I d’altres estris de l’estudi eren realment divertits. En Macià va veure una munyeca que anava en bicicleta i li va donar corda, i l’al·loteta movia les cames i la bicicleta recorria l’habitació ensopegant ara amb un caixó, ara amb una sabata o amb la pota d’una taula. L’ala de la pamela de la munyeca es movia graciosament. En Macià va pensar que aquell era un món de màgia controlada, regulable. En un racó de l’estudi, assegut en una engronsadora, hi havia un maniquí que mostrava impúdicament la nuesa dels seus engranatges. L’expressió d’aquell ninot era com forçada, el seu somriure d’aparador de botiga contrastava amb la desolació del seu aspecte, dels seus membres mal ajustats que semblava que li havien de caure. Arrenglerats en un prestatge podien destriar-se alguns volums com és ara «La divina comèdia», «Tirant lo blanc», «Petita antologia d’Andreu Riquelme» o el llibre de «Les mil i una nits». També s’hi veien un parell d’exemplars dedicats de «La novel·lassa», així com algunes revistes d’art i literatura. La discoteca incloïa peces clàssiques i també gravadons catalanes.

A en Macià li hauria agradat molt d’arraulir-se en un racó d’aquell fabulós estudi, només il·luminat per la llum groguenca que venia del finestral; hauria volgut fer-se cap a un costat per tal de deixar que la seva imaginació suposàs animats els pinzells, les enormes paletes per a tremp o aquella munyeca de la pallola i la bicicleta. Llavors la munyeca hauria començat a vogar, tot amollant el seu raga-raga continuat, mentre començava a créixer fins a convertir-se en una nina de tamany normal. La nina hauria col·locat un naip entre els raigs de la bicicleta i hauria recorregut l’estudi convertit en un camp extens, sempre perseguida pel raga-raga. La nina hauria aficat al cistell de vímet de la bicicleta totes les fotos de l’estudi i el gerro dels pinzells i el llibre de «Tirant lo blanc». Perquè tot hi cabia, dins el cistell. Perquè el cistell era com el capell d’un il·lusionista i la munyeca gegant, la nina de cartró podia extreure’n vetes i serpentines, conills i coloms i qui sap si el mateix Lucifer García disfressat de David. I la nina-munyeca hauria qualcat la seva bicicleta i hauria donat voltes i més voltes a l’habitacle, perquè no hi ha res de més divertit que una bicicleta quan s’és una munyeca i es porta un naip a la roda de darrera. L’estudi s’hauria convertit en velòdrom, tot eixamplant-se més i més, i la nina hauria cavalcat les parets com si fos una mosca. Després s’hauria aturat davant la tela del cavallet, on se representava una olla plena de caramels, i els hauria anat agafant i menjant, engolint adeleradament. I llavors hauria saludat el maniquí de llenya i perns mal enroscats i aquest hauria correspost amb una reverència i junts haurien cercat una cançó que fos alegre: guitarra, pandereta o simbomba, el maniquí de llenya’i la nina de cartró. I la parella de ninots hauria començat a ballar, haurien començat un vals reposat i, tot seguit, haurien començat a saltar, ella amb l’alegria d’una al·lota i ell amb la parsimònia d’un ésser prematurament envellit. Perquè, com en el conte del rellotge, aquell maniquí s’havia passat nits inacabables a l’aparador d’una sastreria i havia servit llavors de mascota a un mestre d’esgrima que el va emplenar de ganivetades, i després, encara, tot havent perdut el cap, va passar a formar part dels sentinelles d’un taller de modistes —potser el de l’oncle Melcior—, i més tard, encara, va estar a punt de ser cremat a la xemeneia d’un saló setcentista i el va salvar una nina que també hauria pogut ésser de cartró i va passar llavors llargs mesos en un porxo, del qual va sortir per ésser venut a un pedacer i aquest el va netejar, li va posar una testa postissa, una testa que no encaixava bé i que sempre reia i tenia els ulls pintats de blau, i el va vendre a un escultor que el va omplir de fang i li va posar oli de cuina als engranatges i el va deixar després a na Maria Dolors, la pintora, que encara no l’havia emprat. Així doncs el maniquí cansat d’una vida plena de turments i la nina de cartró ballaven alegres en la imaginació d’en Macià, o hi haurien ballat si el nostre petit heroi s’hagués aturat a meditar detalladament tota la fascinació que li produïa aquell estudi de pintura, però no ho féu, no va tenir temps de fer-ho perquè de seguida van entrar na Maria Dolors i en Sebastià, seguits d’en Lucifer i una amiga.

—Dormies com un beneit i no t’hem volgut despertar —va dir en Sebastià.

Amb ells hi havia també n’Adriàngelo. El poeta duia un vestit nou, impecable, del que guaitaven els punys i el coll de la camisa, molt blancs. Els cabells li cobrien les orelles i s’havia deixat créixer una espessa barba grisa. Malgrat que el color del seu cabell era també grisós, n’Adriàngelo semblava enjovenit, perquè s’havia posat un postís-o-segona-pell que el feia semblar un comerciant enriquit. En Macià va somriure quan advertí els tres cigars que guaitaven del butxacó de la seva jaqueta estant. Fins els éssers incorporis reaccionen davant l’èxit, va pensar; es tornen vanitosos de mena. Va pensar quelcom més, també, però na Maria Dolors va portar uns entrepans que li van semblar poc i l’al·lot deixà per una altra hora tota mena de meditacions. Fumaven i bevien i comentaven. Ara parlaven del darrer realisme madrileny i ara de les rivalitats per l’herència de Picasso, o de la pel·lícula «Le dernier tango à París», i na Maria Dolors deia que la Schneider la duia molt ben pentinada i deia que el paper del Marlon Brando era d’allò més «machista» o «mascle-hispànic internacional». També parlaren d’Andreu Riquelme, el poeta menor, de Lucifer García i de l’èxit que sens dubte constituirien «Les temptacions». Parlaren també de la darrera mania que havia agafat a en Lucifer, que volia esdevenir pintor. Aquell al·lot estava trastornat per l’èxit. Quan parlaven dels seus dots de creador somreia estranyament, encara que tothom sabia que l’obra havia estat escrita per en Macià. I quan esmentaven la seva afecció pictòrica es posava entre nerviós i transcendental.

—En Valladares, el pintor sud-americà, m’ha parlat molt bé de tu —va dir l’oncle Riquelme—. I m’ha assegurat que te facilitaria una exposició a la «Galerie des Arts».

—¿I què hi té a veure, en Valladares, amb la «Galerie»? —féu na Maria Dolors—. ¿I què n’ha de fer, ell, d’en Lucifer?

—Ah!…

Es féu un silenci tibant. Na Maria Dolors va posar música. Na Maria Dolors era mig catalana, havia anat a Paris a l’època que hi anaven tots els pintors, i les havia passades magres. I no ho havia oblidat. Quan es van quedar tot sols, l’oncle Riquelme li va dir:

—Si en Valladares ho demana, Lucifer exposarà.

Na Maria Dolors es va mirar el llum i va parpellejar. Obrí molt els ulls, que eren força foscos, i va tornar tancar-los, tot abaixant la testa. El seu esguard, vegades, tenia quelcom de sinistre.

En Macià va pensar que la història que es contava a «Les temptacions», la seva novel·la, tampoc no resultava tan desbaratada. I va sospitar que, molt fàcilment, aquella història es podia fer realitat. S’havia instal·lat en una de les habitacions de l’apartament de na Maria Dolors, on dormia juntament amb el petit geni Adrià, que havia canviat les seves anelles per una llàntia màgica, on reposava habitualment. I en Macià va sebre que la història inventada per ell es faria realitat quan Lucifer, rera l’èxit de «Les temptacions», declaràs que ell no n’era l’autor, sinó en Macià, perquè ell era en realitat pintor, com havia afirmat en Valladares i la crítica francesa, pintor i res més que pintor. Ja tenia prou obres com per a fer tres exposicions individuals. I en Valladares, que en certa manera era el seu representant, li arreglava els contractes.

Com es pot suposar, rera les manifestacions de Lucifer, el nostre petit heroi ja no pogué romandre a l’incògnit. Va haver de presentar-se a la televisió com el vertader autor de «Les temptacions de Lucifer» i de «La novel·lassa», perquè Lucifer García havia dit també que aquesta altra obra era seva. Llavors en Macià va tenir l’oportunitat de visitar les principals capitals del món, tot firmant exemplars, però no va arribar a conèixer de Londres, Roma, Nova York, Tòquio o Moscou sinó una sèrie de luxoses cambres d’hotel i llibreries. Aviat va tornar a Ciutadella, que era la seva pàtria esquifida, on va ser rebut per molta gent. Una vegada fou jurat en un concurs literari, i no ho va tornar ser, perquè s’adonà que ningú no havia llegit les obres presentades. I com que la història de «Les temptacions» s’havia fet realitat, l’al·lot es va proposar no tornar a escriure.

En Lucifer va dir que des de molt jove havia sentit que esdevindria un gran artista, però no havia trobat el seu camí fins feia molt poc, quan va descobrir la seva vocació pictòrica. Tenia gran facilitat per a manejar els pinzells i el carbó, per a plasmar imatges, reals o irreals, de les quals treia sorprenents conclusions plàstiques, tot trobant solucions d’una manera intuïtiva. Això quedava ben clar —i així ho va admetre la crítica— a l’exposició de la «Galerie des Arts», i aviat es podria fer patent en noves exhibicions, puix que ja havia enllestit noves obres i firmat nous contractes.

Però en Lucifer confià massa en el poder de l’art i de la veritat. Els editors, que en certa manera eren perjudicats per les seves declaracions, no l’afavoriren gens, tot contant la seva experiència i aconseguint que ningú no es fiàs de la seva paraula. El desprestigiaren, entre articles i conferències que també es pronunciaven arreu, li tallaren les ales, perquè ell era en Lucifer, ell era l’àngel rebel i havia de caure. I en Lucifer ja no va fer més exposicions. I l’individu delicat i sensible que era en Lucifer s’anà deprimint cada vegada més i arribà a un estat de decepció vertaderament lamentable, tant que es cregué impotent per a tornar començar i una nit caminà lentament fins a un dels ponts del Sena, contemplà les aigües negralloses i les seves oscil·lacions fins que es va decidir a saltar. I es perdé entre l’espurneig dels fanals, sota les diminutes crestes de l’onatge. El veié una institutriu que es besava amb un soldat. Demanaren socors, però arribaren tard. En Lucifer hauria pogut volar com un arcàngel entre núvols de glòria, però no sabia nedar. Quan en Sebastià Riquelme rebé la notícia s’entristí, perquè l’estimava. Li bo digueren quan pronunciava una conferència que ja no va acabar. S’eixugà la suor amb un mocador i se n’anà de la tribuna sense afegir més paraules al seu discurs estroncat, deixant l’auditori bocabadat. Se’n va anar a París en el primer avió i encara va ser a temps de contemplar el cadàver, il·luminat el seu rostre cerós duna misteriosa llum que sembla ornar tots els morts desgraciats. L’oncle Riquelme va enviar flors a la tomba de Lucifer, i la visità tot seguit. Aquell fou un dels esdeveniments més tristos a la vida de l’erudit, i escriví un llibre dedicat al pintor, que es deia «Tot recordant Lucifer».

Na Maria Dolors era una pintora estrambòtica. Quan ja era una dona feta deixava perles negres a l’orinal. De jove s’havia retratat nua, una mica encongida, perquè la tela que va emprar era massa petita. Li digueren que semblava un llagostí, una odalisca-llagostí, perquè també hi havia una poma, a primer terme, damunt una tauleta esquifida i el quadre s’havia de titular «La poma i la llagosta», encara que oficialment el títol era «La primera poma», i a na Maria Dolors, de resultes de la pintura de la poma, li digueren l’escamarlana; i tant li digueren que arribà a firmar les seves obres amb aquest pseudònim. Aquell era un altre temps. Temps dolços, temps alegres, benvolguts temps antics… De quina manera fruïa l’escamarlana pintant dianes, salomés dansants i faunes, tot emprant aquells estibadors del moll que eren tan bèsties i que no hi havia qui els fes estar en quietud. Sí, aquella fou una època feliç. Més feliç que quan conegué en Sebastià Riquelme. Llavors era tan forta, podia estar tantes nits sense dormir i tants de dies sense menjar… Ah, aquells temps, que feliços, però que difícils també. Oh, sí, què difícils, petit noiet dels anys setanta, que difícils…