L’oncle Bendito solia visitar l’església del Sant Cristo, des que havia caigut de la bicicleta. Una nit na Raquel, la musa, se li va tornar aparèixer, formosa i atrevida, i es mirava en Macià amb els ulls brillants i li oferia la llet de les contarelles. El nostre heroi bevia al brollador de la inspiració i sentia que la mà de la musa li acaronava el cabell i a penes notava que s’anava quedant adormit, si no és que ja dormia des de feia tant de temps. El seu cap queia damunt els folis gargotejats del llibre «Abracadabra», i la musa s escampava en un núvol de fum blanquinós per guaitar —convertida en un caragolet de nacre que tenia el cap i la cabellera de dona— a l’orella d’en Macià i parlar-li del Sant Cristo i de l’oncle Bendito, deixant-li sentir també el remoreig apagat del mar immens de la fantasia, aquest mar que ella, convertida ara en caragol de mar, amagava al seu si. Una resplendor oculta regnava a la cambra d’en Macià a la casa del costat quan la musa se vestia d’odalisca i rebotava a les parets i a l’enteixinat surant i deixant fugir vels vermells i vels transparents, transformant-se ella també en un mocador de porpra que després es feia fum. I llavors en Macià creia trobar-se a l’església del Sant Cristo, molt de matí, quan la guardessa acabava d’obrir la porta i se’l mirava rera els vidres foscos de les seves ulleres de sol. La guardessa era una dona enigmàtica que va ser amiga de na Celestina Capó i que tenia més de cent anys. Caminava a passes molt curtes i tenia una filla ampla de malucs que tenia el cul cremat i que havia estat amant de n’Adrià i dona d’un ferrer. La filla pujava per darrera el retaule i netejava els peus al Jesucrist moreno amb un pedacet de pelfa i recollia les peces grosses i petites que hi havia a la caixeta daurada, i tornava a baixar tot duna. I la guardessa es mirava en Macià, tot mentre la filla desapareixia i no s’atrevia a dir-li que tenia el cul cremat, però li deia vostè no sembla ser d’aquí, vostè no deu sebre que en primer, quan no hi havia medecines, posaven sa tovaiola del Sant Cristo damunt es ventre de ses embarassades quan anaven de part, vostè no deu sebre que el Sant Cristo va suar sang tres vegades, jo ja tenc més de cent anys i no ho sembla, és ver?

La guardessa havia estat i era una dona culta que fins sabia llegir i escriure i que li llegia a na Celestina Capó les cartes que li enviava el seu fill barber, des de París. La guardessa només tenia una dent, ennegrida i esmolada, que guaitava entre els seus llavis, quan parlava; era com un bruixot sagrat. En Macià, per sebre si estava somiant o no, demanà a la guardessa si coneixia el rebesavi Janer i na Celestina Capó, i ella va dir que ja ho crec, que eren terribles i que estaven folls i tenien un fill seductor que va matar el metge en un duel desigual i que va seduir sa filla, la que acabava de sortir. Jo vaig sentir s’escopetada i aquella nit el Sant Cristo va suar sang. En Macià va pujar a besar els peus de la imatge miraculosa de Jesucrist, i des de dalt va veure com entrava l’oncle Bendito i s’agenollava a pregar al darrer banc. L’oncle havia caigut en un silenci fervorós i a la petita església imperava la penombra i la calma. Els peus morenos de la imatge semblaven de plata, de tan fregunyats. I, a l’al·lot, li va semblar que, com en els somnis favorables, tot agafava moviment al reduït temple. L’oncle Bendito seguia capcot, en actitud submisa de pecador penedit, i el retaule començava a tremolar i a desmuntar-se peça a peça i se col·locava en un munt a part que semblava un tresor immens. I hom veia com Jesucrist, regalimant suor, es desclavava lentament les mans i els peus i cenyia la seva nuesa amb una tovallola brodada mentre s’apropava a l’oncle Bendito, que semblava adormit en el fos de la seva pregària, i el besava a la galta i el feia somiar un cel poblat de coloms amb cap de dona i de núvols de cotó que s’abeuraven amb la sang de la suor de la imatge.

I llavors, abans de tornar pujar a la creu, la imatge de Jesucrist s’apropava al nostre petit heroi, que es fregava els ulls amb incredulitat, i li deia que li tocàs el tors humit de suor i que miràs llavors la mà enrogida, i que aficàs el dit a la llaga del seu costat i a les de les seves mans i peus perquè deixàs de creure que el miracle de la suor era un invent supersticiós.

En Macià va parpellejar i en el temple tot va semblar intacte. La imatge era clavada a la creu i semblava somriure enigmàticament. El retaule continuava tan ordenat i pulcre com l’havia vist sempre el nostre heroi i al peu de l’escala la guardessa centenària romania amagada rera les ulleres de sol i es recolzava a la garrossa. La guardessa havia estat mestressa-casera d’en Robert, el canonge, i un dia va deixar aquest ofici perquè començava a notar-se feixuga i el transmeté a n’Aurora, que era la seva filla i que llavors ja era casada amb el ferrer del carrer de Santa Clara. Després que n’Adrià l’havia abandonada na Celestina Capó li va serzir la virginitat i li va arranjar això del ferrer, que era un hom honrat i treballador. Vivia feliç amb aquest home i s’estimaven al peu de la fornal o sota l’espetegar martellejant de l’enclusa, perquè el ferrer sempre feia hores extra perquè era molt avar i volia enriquir-se. En Robert, el canonge, era l’organista de la catedral i estava moltíssim gras, i suava moltíssim als sermons i va ser ell qui, des de la trona, amenaçà amb la mort n’Adrià Janer Capó, el seductor i l’assassí. L’art d’organista i dorador guanyava a en Robert, el canonge, les simpaties de les famílies més distingides, i el Canonge —que es deia així, en singular, com si només hi hagués un canonge al capítol— era convidat a totes les noces i banquets, i als menjarots de Nadal i de Pasqua de Resurrecció. El canonge podia engolir cinc plats de bulla-besa, una porcella torrada amb patates frites, catorze filets de vedell guarnits amb carxofes, un pollastre sencer i tretze ronyons al xerès en un sol menjar les postres del qual consistien en una safata sencera de pastes i un pastís d’ametlla —regades les postres amb Oporto i els menjars amb xampany—, i la nit d’aquest mateix dia el Canonge podia sopar vuit dotzenes d’escopinyes de Maó, quatre llagostes, quatre cabres i set faisans, tot regat amb una garrafa de vi blanc i una garrafa de vi negre i prenent com a postres una trista i solitària merenga que el feia dir, realment no puc més. Perquè en Robert, el canonge, no era home per a desaprofitar cap oportunitat i si s’esqueia menjava i sopava a dues recepcions diferents i el mateix dia. I la guardessa del Sant Cristo va ser la seva casera fins que se sentí vella i va deixar aquest ofici a la seva filla.

El Canonge sabia dir, la mà de Déu, germans de la meva ànima, vindrà en forma d’un diluvi de foc que netejarà la luxúria i acabarà amb la gola, tot estossegant i esgargamellant-se des de dalt la trona. El Canonge sabia cridar cantant, i quan cantava volava com un globus d’arc en arc i de voluta en voluta per totes les naus de la catedral. Tenia una botella de whisky amagada rera la custòdia, perquè deia que aquella era una nova beguda, una beguda exòtica que havia servit per a formar un país que havia de ser conquerit per al regne de Déu, i que el feia cantar com els mateixos àngels i volar i tot. El Canonge vivia en una casa del carrer de Santa Clara, enfront mateix de la ferreria. Els capvespres la música del piano s’escolava per les persianes del petit estudi del sacerdot i se mesclava amb les sorolloses maçades del ferrer damunt l’enclusa. Els veïns fins taral·lejaven les tornades i els llatinòrums del sacerdot i s’adormien amb les notes d’un vals —o del que creien que era un vals— i d’una sonata imaginària. Damunt la consola en Robert, el canonge, tenia una ballarina de pedaç que lluïa una fastuosa ombrel·la de seda, una monyeca que començava a evolucionar darrera el sacerdot, quan aquest desgranava al piano les seves notes més suaus, tot fent rodar a poc a poc l’ombrel·la i movent les cames compassadament. I si llavors el ferrer començava a colpejar l’enclusa i les seves maçades recordaven el so d’un rellotge allunyat —tancades com eren les portes i les finestres—, la monyeca plegava i desplegava l’ombrel·la, sens deixar de moure les cames, i assenyalava amb l’índex la closca d’en Robert. I rera la finestra, per damunt la ratlla del carreró i de les teulades i fumerals fumejants, queia una tardor daurada, i tots els rellotges de la ciutat i totes les campanes del poble repicaven al compàs de l’enclusa i del piano i del rebotre graciós de la monyeca.

Llavors aquella nina pujava a cadascun dels mil vidrets de la tarda daurada que es filtrava per les persianes, fent-se de plata i de nacre, convertint-se en cilindres disminuïts i en llàgrimes de cristall que l’al·lota feia ressonar, recorrent-los amb el mànec de la seva ombrel·la. I la casa d’en Robert, el canonge, s’omplia del din-don dels rellotges, del din-dan de les campanes, del din-don de l’enclusa del ferrer, del din-dan de les notes musicals i del din-don-dan dels vidrets de la tarda.

Llavors n’Aurora, la filla de la guardessa i dona del ferrer, antiga amant de l’oncle Adrià, va entrar de mestressa a casa del sacerdot musical i aviat li féu perdre la gana. Va perdre 150 quilos i es va quedar llis i estirat, plantós com un galindoi, quasi tan irresistible com n’Adrià, i n’Aurora se’n va enamorar perdudament. Aquell devia ser un amor molt bell. En Robert interpretava al piano els ritmes de moda, amb la mirada fita als bells ulls de n’Aurora, i llavors ambdós ballaven fins que sortia el sol, i els ritmes i les cançons se succeïen al piano, sens que ningú el tocàs i com per art d’encantament. Les tecles s’anaven enfonsant, les partitures s’anaven succeint i els pedals s’enfonsaven sols. El capellà oblidava el breviari, la missa i la confessió, i vivia pensant en els tendres braços de n’Aurora i en les seves sines rodones i oloroses, més oloroses que qualsevol plat de faisà. Vivia sens a penes sortir de casa, esperant el moment que ella entraria per la porta del carrer i ell correria a abraçar-la i el piano començaria a sonar i ambdós a ballar. Vivia recordant el color dels seus cabells, cada dia d’un ros més daurat, i el blau —el blau no, el verd; el verd, no, el negre—, el blau profund dels seus ulls. I ennavegant-se en el gust suau dels seus llavis tan carnosos. Vivia concentrat en n’Aurora i d’ella feia la seva heretgia i el seu déu i la seva vida. I projectava dir-li al bisbe com era d’enardit el seu amor, perquè li permetés de penjar els hàbits i casar-se amb aquella dona, però llavors recordava el ferrer i hauria volgut matar-lo com el drac de la rondalla que el varen matar amb un ferro calent dins es cul, però això era un crim i era massa. I en la seva impaciència en Robert havia compost una cançó que cantava cada dia en fer-se fosc, acompanyant-se al piano i emprant la seva millor veu. Quan ell cantava n’Aurora corria a perfumar-se i hi anava, apressada. La lletra deia:

i n’Aurora venia. Però el poble començava a sospitar. Deien que el clergue s’havia aprimat massa i que a penes sortia, i encara, si ho feia, tenia sempre els ulls embadalits i no s’adonava si s aficava en una bassa o li besava la mà un infant, i als funerals la seva veu desafinava cosa de no dir i no havia tornat a volar cantant, és clar, així no podia, per a volar s’havia d’estar tan gras com un globus dirigible. I les famílies nobles ja no gaudien convidant-lo als banquets ni els enriquits podien presumir de tenir entre els seus hostes el canonge més tragón del món, i els pares de les filles de família ja no volien que les casàs i ho demanaven en cartes a l’Iris, que era el setmanari local, i demanaven que el bisbe canviàs en Robert, el canonge, per un altre canonge vertaderament golafre. Les males llengües deien que en Robert li posava corns al ferrer, i quan aquestes xafarderies li arribaven a l’esforçat artesà ell deia impossible, com s’ha de sospitar d’un sacerdot, però un dia sa mare li va dir al ferrer, fillet, que t’estan fent banyut, i ell va dir que no, mare, que no, que això són xafarderies, i la mare va dir, fillet, cuando-el-río-suena-agua-lleva. I el ferrer, que sempre va creure en la saviesa popular, va començar a sospitar. Va dubtar durant una setmana, fins que s’arriscà a córrer rera la seva dona quan sonàs el ven-ven-Aurora, que era l’única cançó que el canonge encara cantava com abans. Va seguir n’Aurora i es va quedar de pedra en veure que en Robert i ella s’abraçaven i es besaven i ballaven sens advertir-lo, tot mentre un esperit invisible tocava el piano i girava els fulls de les partitures. Ballaven durant tota la nit i s’estimaven i tot, i aquella vegada el ferrer no va fer hores extra i s’embriagà a la tarda avivà el foc a la fornal i esperà que altra vegada sonàs el ven-ven-Aurora, i quan sa dona anava a sortir, tota pentinada i plena de randes, la va agafar per l’espatlla i la va asseure a la fornal. El Canonge es va impacientar pel que trigava l’estimada i va tornar cantar,

i el ferrer es recolzà al llindar de la porta, amb una mà al maluc esquerre, i amb la seva veu gratallosa i el seu to desafinat de marit envilit i d’home honrat va contestar:

I s’armà un escàndol fenomenal. El Canonge hagué de deixar d’ésser sacerdot i sortir cap a l’exili, i aquella tarda la imatge morena del Sant Cristo va tornar suar sang.

I na Raquel, la musa, continuava parlant a en Macià de l’oncle Bendito. Ara l’oncle Bendito era un home geperut i calb, però no sempre havia estat així, greixós i esdentegat. De més jove era un galindoi que es passava les nits jugant al pòquer i que no havia de mester cercar les dones, perquè elles se li oferien amb més o menys dissimulació, més o menys freqüentment. I de petit sempre anava molt ben vestit, amb calçons llargs, blancs, i jaqueta negra que destacava la seva cabellera rossa i flàccida de poeta-infant o de fiet de ca un senyor. Perquè en Bendito era el més petit dels Janer Riquelme i havia viscut sempre en l’abundor fins que varen tancar l’«Hostal de la Bolla», perquè també l’oncle Eulali era mort. Ningú no hauria cregut mai que havia de canviar tant, ni tampoc no hagueren cregut que es casaria amb na Martínez, que suposaven que no era sinó una altra aventura. Se li va rompre la forca de la bicicleta; anava carregat de maletes i es va esclafar la cara, i llavors va veure la llum que hi ha al cel, la llum del paradís. I des de llavors l’oncle Bendito va deixar de jugar i de beure i va començar a anar a missa i a resar durant hores i hores a l’església del Sant Cristo, fins que la imatge morena se li apropava i li donava a besar les seves nafres supurants i li deixava eixugar la seva suor freda i parlava breument amb ell per reconfortar-lo i animar-lo a la lluita quotidiana i dir-li també per què no?, el número de variants que hi hauria a la propera «quiniela» futbolística setmanal. Aquest era l’oncle Bendito, i amb l’oncle Bendito havia passejat en Macià tot sovint, quan era infant, i l’oncle Bendito contestava totes ses preguntes i li deia qui movia les agulles del rellotge de la catedral i que els vaixells de ferro suraven perquè duien molta llenya a les bodegues. I després, quan en Macià va créixer i la família de l’oncle Bendito se’n va anar de la casa del costat, el nostre petit heroi va passar temporades llargues a cal cosí, quan en Bernat estava malalt. Llavors en Joanet era el model dels cosins i se Fendria a l’hort a donar menjar als porcs i als conills, i a Festiu es banyaven dins el safareig amb un Meyba amplot i una vegada en Joanet es va untar amb mel i jugava amb en Gardel i s’aficà a l’estany i en va sortir vestit de dimoniet verd amb cua i tot.

Juntament amb en Bernat, en Bendito havia estat el fill preferit de n’Ignasi Janer. Els primers temps de la parella Ignasi-Maria Riquelme havien estat molt treballosos, i llavors l’avi s’emportava els infants a la plaça del Rellotge i els alimentava amb pa i meló, mentre la dona treballava. I els contava històries increïbles del poder de la seva mirada, capaç d’alçar la catedral, i els deia que quan era jove havia estat assaonador i hagué de deixar l’ofici per la gelosia del fill de l’amo, que veia que en molt poc temps enllestia la tasca i que veia que ell havia de mester tot el dia i encara no li bastava. Llavors —els deia— cada dia guanyava un duro de plata. I els infants es portaven les mans al cap i es netejaven el moc amb el dors de la mà. Un duro de plata! En fer-se fosc na Maria tornava cansada de la seva feina de criada i amb els pits esgotats de fer de dida, i l’avi Ignasi s’encarregava de multiplicar les provisions amb el seu poder extraordinari i s’encarregava de posar dins una capseta de cigars les monedes de l’esquifit jornal, perquè es reproduïssin i es transformassin en or i platí. Sí, aquells foren temps difícils, però l’oncle Bendito no els havia coneguts i els havia apresos de llavis d’en Bernat o d’un altre dels germans que moriren a l’adolescència, i ho havia après també de llavis del seu pare, n’Ignasi, que li cantava, mentre ell qualcava damunt el peu:

I l’infant ho escoltava, cavalcant el peu que li semblava tan extraordinari com un cavall de cartró o com aquell poder que tenia son pare d’alçar-lo amb la mirada fins a la claraboia del rebedor de l’«Hostal de la Bolla», que era tan alta, i en Bendito es creia un àngel de veritat i creia que el peu era la corba dels camells dels reis d’orient o el pal de la granera d’un bruixot sobre el qual hom podia volar, travessar la claraboia i arribar més amunt que els núvols, arribar a la frontera del dia i la nit, més enllà de les estrelles, fins a la regió dels castells de les princeses i els nans encadenats i les fades vestides de blanc capaces d’alliberar l’al·lota que era captiva dins una poma i que era cosina de Blancaneus o era Blancaneus en persona. El peu de l’avi Ignasi podia volar i portava en Bendito al castell de la bruixa que volia matar-lo amb una escopeta i que es tornava un estel gràcies a l’encanteri d’una fada bona que alliberava Blancaneus i els nans, que formaven torres un damunt l’altre, ebris de joia. Sí, en Bendito Janer el pare del cosí en Riquelme, degué tenir una infantesa meravellosa.

I també una joventut meravellosa, des d’aquell dia de primavera que conegué l’amor, quan tot just tenia setze anys, i a la nit va fer parella amb l’oncle Eulali en la seva primera partida de pòquer. Ell va ser l’infant aviciat del bordell de «Ses Senyores». Hi anava quan naixia el dia, quan deixava la taula del pòquer, i si havia guanyat pagava i si havia perdut les meuques el consolaven, li oferien els seus encants i l’abundor dels seus pits i el que tenien amagat rera les randes. I mentre va viure son pare mai no li faltà un duro, perquè encara que el pelassin al pòquer i al tuti, ell cercava n’Ignasi i de matinet, quan deixava el llit del bordell, i el trobava davant el castell de Sant Nicolau, veient arribar es vaporet, tot enfocant-lo amb els prismàtics, i just l’advertia ja li deia que en Bendito diu que té son pare qui és molt curro, que cada dia li dona un duro i que fixau-vos si està bé! I son pare somreia i el feia empènyer el carro de les maletes i, a més de les propines, li donava un duro.

En Bendito, com tots els seus germans, també tenia el seu «do», ni que fos esquifit. Feia miracles amb la seva bicicleta; Hi carregava muntanyes de maletes i s’hi posava ell damunt. I n’era tot un campió, de la bicicleta. Una vegada va desafiar en Carlets, el ciclista, i varen posar messions que a veure qui arribava primer a Maó, i l’oncle Bendito va prendre tres hores d’avantatge al ciclista professional que l’havia deixat partir uns minuts abans que ell. Quan en Carlets va arribar a l’Aurora, treient els fetges per la boca, va trobar en Bendito còmodament assegut, prenent aigua i una dolça, amb la bicicleta recolzada a l’acera, pel pedal. En Carlets va creure morir; l’havia guanyat amb calçons llargs, sense casc ni bicicleta de reglament, i això era impossible. I ho era, i l’oncle no hauria guanyat si en arribar a sa caseta des consums no s’hagués amagat per esperar que en Carlets passàs i tornar després arrera. I per molt que en Carlets vogava mai no l’abastava.

En Macià recordava bé la bicicleta de l’oncle Bendito. En la bicicleta de l’oncle Bendito —i en la de l’oncle Dumbo també— en Macià havia passat els millors moments de la seva infantesa, quan anaven tan enfora i el conco s’havia d’aturar perquè la barra arribava a fer-se-li molt pesada a les anques, a l’al·lot. On anam? A «Cala Galdana». I llavors «Cala Galdana», a uns vint quilòmetres de Ciutadella, era com la fi del món i les arenes molt blanques de Cala Blanca, o els pendissos d’arena de Macarelleta eren com una costa infinita que menàs al cel, al paradís de don Gustavo i del Pare de cabells de plata i na Bàrbara dels trons i llamps. Altres vegades anaven a pescar i el deixava sol dins un forat, jugant amb caramuixes, i semblava que l’oncle mai no havia de tornar. I vegades anaven a l’entorn del castell de Sant Nicolau i l’oncle deia que aquells bufadors eren uns engolidors que capolaven els fiets petits i els menaven a l’infern. I en Macià s’arrapava a les cames dels calçons del conco i el conco li contava la història del drac que era dolent i que no sabia que un fiet pobre li robava ses formatjades i es pensava que se les menjava el cul, a la nit, quan ell dormia. Ha, hal Un cul menjar-se les formatjades! Sí que ho era, de tonto, es gegantí. I li van dir que l’havia de matar, el cul, amb un ferro calent, i quan es va baixar els calçons li va dir, al ferrer, fica-me’l ben endins!, i el ferrer li va ficar el ferro calent ben endins, i es drac va botar fins a ses estrelles, i quan va tornar caure ja era mort. Es drac era mort, en Macià podia dormir tranquil. L’oncle Bendito tenia una panxa molt grossa que pujava i davallava, mentre respirava, ajagut i adormit.

Quan l’oncle Bendito va caure i l’operaren a Maó, despertà inflamat de dolors i tenia el metge que l’havia operat i un sacerdot al costat, i en Bendito va dir al capellà que quan s’esclafà la cara havia vist tres llampecs, o tres guspires molt intenses, d’una llum molt blanca i que quasi se podia palpar, de gruixada que era, una llum d’efecte meravellós que li alleugeria el dolor de les ferides i encara el féu sentir immensament feliç; era una llum on hom podia surar i que agafava transparències perlejants i dibuixava a trets ales i coloms, somriures de dona bella i cabelleres d’arcàngel. I el capellà, que tampoc no hi devia guipar gaire, li va dir que podia estar content, perquè Déu li havia fet veure la seva llum. I l’oncle Bendito es confessà. I en Macià es va tornar despertar i després deuria tornar adormir-se, encara amb un gust pastós a la boca, un gust com de llet, però de llet de botzina…