7

Des de la matinada que no ha parat de ploure. Amb tot, no cal patir que la pluja faci cap desastre, almenys per ara. Fins que no feia tres anys que era al feixanc no va reparar que els estralls causats per les tronades són pitjors que el gel i la pedra. La pedra trinxa les espigues dels sembrats, esparraca les hortalisses, malmet els aglans i altres fruits abans de madurar, però la primavera següent tot reneix com si no hagués passat re. I el fred tardà de principis de primavera socarra les flors més matineres, els primers brots de la planta i, si dura gaire, és capaç d’acabar amb la vida de l’arbre. Però fins i tot en aquest cas, els arbres es poden tornar a plantar i al cap dels anys el mal cicatritza. En canvi, els danys de la pluja són irreparables. Els aiguats torrencials descarnen els guarets, rebenten marges i se n’emporten la terra, la terra escassa del feixanc. La capa de terra que cobreix la penya és més o menys espessa, aquí una mà de gruix, més avallet un parell de pams, als bancals de conreu i al Bosquet potser deu pams de fondària, tard o d’hora, però la punta de l’aixada toca la duresa estèril de la llenasca. A diferència dels camps de la Comella —allà baix cava tan fondo com vulguis, fins al centre del món podries baixar, que sempre trobaries tou—, la terra de la Feixa és limitada. L’aiguat devastador del dia 23 de juliol de l’any 4, va robar-li en poca estona qui sap les palades de la millor terra de conreu. Per evitar que el desastre es repetís, es va veure obligat a excavar tot un sistema de canals inclinats que recullen l’aigua que salta desbocada de les penyes i la menen fins als dos torrents que solquen el feixanc de dalt a baix: el Carant i la llau del Bosquet. A la vegada va replantar a la part baixa, a poques passes del precipici, una llarga filera de matolls perquè faci de barrera.

Després d’aquestes obres de drenatge i protecció, la pluja no li dóna gaires maldecaps. Al contrari, aquest xim-xim d’avui —sembla mentida que siguem a l’agost!— porta aires de festa. No només pels nombrosos beneficis a l’agricultura —fruits als camps i llenya i bolets al bosc—, sinó també pel descans de propina que li suposa. Encara que no plogui gaire, ni a la terra ni als arbres no els fa cap gràcia que els toquin molls. ¿Què farà doncs, sinó estar-se escarxofat al pedrís de l’Eixida contemplant una panoràmica borrosa com si mirés darrere un vidre entelat? Milers de pams sota els seus peus, el poble de Malpui entoma la pluja, resignat, amb un punt de neguit. Alguns veïns ronden pel carrer abrigats amb un sac en forma de caputxa que els converteix en laboriosos frares de la Trapa, altres porten a abeurar les mules a la font, i encara altres —els cops de destral els delaten— asclen llenya aixoplugats als coberts de les eres. El fet que les cases mirin de cara al migdia —ell només en pot veure, com si diguéssim, el clatell i la gorra de la teulada— li amaga els veïns que escruten els núvols des de finestres i balcons. Hi són, n’està segur. Mig poble espera impacient que s’aixequi el dia, que surti el sol i puguin reprendre les feines del camp. La Filomena no es veu ni en forat ni en finestra. Probablement en l’estat que es troba, no es mourà de casa en tot el dia. Avui, que hi vagi la minyona, a recollir els ous, que l’empedrat rellisca i corre el risc de perdre la criatura.

La mola de Montseré, talment l’esquena d’un monstre prediluvià, es dibuixa amb perfils poc definits. Darrere la gassa teixida per les gotes de pluja, la capella del capdamunt amb prou feines es distingeix. El pastor que dies enrere guardava un ramat de cabres pels volts de la capella, ja no s’hi veu rondar, devia tirar avall ahir a la tarda al sentir els primers trons. Sant Pere del Seré torna a estar sol, tal com al sant li agrada d’estar, segons es pot saber per la miraculosa història de la troballa. Conten que el pastor que va trobar la imatge volia baixar-la a Sant Roc, però cada cop que ho intentava, el sant desapareixia del morralet i se’n tornava a la boixera del capdamunt de la serra, prodigi que demostrava que ell volia viure lluny del poble. El sant no té gaires visites. Els que pateixen del mal de pedra, que són els que l’invoquen amb més devoció, no es veuen amb cor d’enfrontar-se amb la pujada de dues hores que hi ha des de Sant Roc, el poble més proper. Per la festa de l’aplec, que s’escau a la primavera —el dilluns de Pasqua Granada per a les terres baixes—, la gent dels pobles de la Comella hi pugen a dinar, a fer el bèstia i a espiar-lo a ell. Una data ben empipadora: tot el dia tancat a ca l’Espluga perquè no el vegin. Tret d’aquest dia, sant Pere està sol al capdamunt de la muntanya que tanca la Comella entre llevant i migdia. Sol com ell a l’altre cantó de la vall.

N’està molt satisfet, del seu flamant refugi de ferro. Qui sap les hores que fa que plou i encara és hora que s’hi filtri la primera gota d’aigua. S’han acabat les llargues estones d’ensopiment sota el Porxo o a l’entrada de ca l’Espluga. A partir d’ara, podrà fer-se a l’Eixida quan li doni la gana, quedar-s’hi l’estona que vulgui, a recer de la pluja i de la neu, a recer de les ràfegues de vent que, si t’agafen desprevingut, et poden fer perdre l’equilibri i precipitar-te per l’estimball; a recer del bat del sol, el sol de les llargues migdiades de l’estiu, que estaborneix la closca fins i tot protegida amb la gorra. Si li n’ha costat, de treballs, només ell ho sap! Les suors i els cops de coll per fer rodolar la caseta fins al mirador i, sobretot, els patiments dels dies previs.

Ahir va fer deu dies del succés. Tots aquells tràfecs d’homes i de bèsties per la carena de Rocallisa, aquells munts de ferralla que lluentejava al sol, no feien preveure res de bo. Quan els binocles li van confirmar que la sirga dels rodets era de ferro, s’ho va veure molt negre. Aquest cop no te’ls defensaràs, va rumiar, no val la pena amuntegar llenya, amb foc no els faràs gran cosa més que pessigolles. Va considerar inútil la defensa del feixanc, valia més encarar tots els esforços a salvar la pell, la seua, la del senyor notari i, naturalment, els documents de l’arxiu. El penjador amb la roba de mudar, va amagar-lo al fons d’una galeria, a una trentena de passes de la cambra d’hivern; l’arxiu se l’emportà amb ell, l’arrossegà per les xemeneies de l’interior de la penya fins a la balconada del Niu de l’Àliga. Hi va arribar quan ja es feia fosc, era d’esperar, doncs, que la parella d’àligues ja fossin al niu i que el rebessin amb desconfiança. No és gaire normal que tot d’una irrompi dins de casa teua algú brut de fang i espellifat de la roba, encara que aquest algú sigui el veí de baix. El mascle va clacar una mena d’esgarip rogallós, com si digués, què collons hi busques tu aquí dalt, va saltar del niu i donà unes passes en direcció a ell, el pit estarrufat, les ales a mig obrir i el bec amenaçador. Em trobo en greu perill, va disculpar-se ell, tot retirant-se cap a l’altre extrem de la balconada, us demano que em deixeu passar la nit a casa vostra. L’àliga mascle es va donar per satisfet i se’n tornà al costat de la companya.

La tranquil·litat va durar poc. Feia estona que era de nit, quan es va sentir enrenou a baix al feixanc, uns sorolls seguits com si estimbessin roques des d’algun indret dels turons i, després, un terrabastall eixordador que va ressonar per tots els forats de la penya. Les àligues van cloquejar, inquietes, però en tornar el silenci de la nit, es van adormir. Ell no. Quan la primera llum del dia va escampar la foscor dels tossals, es va fer visible, sota les parets de Rocallisa, un embalum metàl·lic en forma rectangular que va identificar de seguida com la caixa que el dia abans havien muntat a la carena. Aquell cos geomètric ajaçat entre els matolls era certament molt sospitós, feia pensar en el cavall de fusta abandonat pels grecs davant les muralles de Troia. Són allà dintre, es va malfiar, només esperen que baixi per atrapar-me. Ja podien esperar la lluna, que ell no tenia cap intenció d’abandonar el refugi de la penya. A mesura que avançava el matí va anar canviant d’idea. Passaven les hores i ni es veia cap espia rondant pel feixanc, ni la caixa donava senyals de vida: continuava immòbil entomant un bat de sol que devia convertir el seu interior en un autèntic fornal. Més que el cavall de Troia, cada cop s’assemblava més al taüt d’un gegant. Com que una hora o altra hauria de baixar perquè amb les presses s’havia descuidat d’emportar-se menjar i beure, pels volts del migdia va tirar avall.

De nou a la Feixa, s’acostà a la caixa a poc a poc, caminant a peu de gat fins que va ser a la distància que li semblà prudencial, llavors hi donà la volta des de lluny per observar-la des de l’altre cantó. Entretant anava descobrint restes de fustes i ferralla, aquí una roda dentada, allà un ganxo, més avall una biga de pi encara verda. L’escampadissa feia suposar que, a l’última hora, quan els invasors ja hi havien penjat la caixa, la torre havia cedit i l’invent se’ls n’havia anat penyes avall. Abans d’apropar-s’hi del tot, hi tirà una pedra, i el ferro protestà amb un ressò de campana esquerdada.

Ara seré jo qui us fotrà la gàbia per barret, va decidir tot d’una, en constatar que, efectivament, no hi havia enemics a dins. A pesar de ser buida, era feixuga com una roca, ni un través de dit va aconseguir de moure-la, empenyent pel cantó de dalt. Va anar al Porxo a buscar una barra per fer palanca, però l’invent tampoc va reeixir. Perquè la baluerna llisqués amb facilitat —s’encallava cada punt per la planxa del davant contra els matolls i les pedres— va haver d’explanar a cops d’aixada una rampa fins al caire del precipici. Mentre obria el camí, s’hi va repensar. A la por que els seus enemics de baix al poble tornessin a emprar l’arma contra ell, s’hi va afegir la idea que aquell fòtil encara li podria fer servei al feixanc. Arrencant de la carcassa una de les planxes, la més abonyegada i malmesa, i plantant la caixa a l’Eixida de cara al buit, a l’estil d’una garita de soldat que fa guàrdia damunt la vall de la Comella, podria estar-se al mirador quan ell volgués sense haver de dependre de les inclemències del temps. I així ho va fer. Excavà al costat de la savina un quadre que fes de fonament, hi clavà la caixa vertical i la falcà amb pedres perquè el vent no la tombés. A la part de dins hi va traslladar el pedrís de darrere la savina, que, a part de seient, donava estabilitat a la torreta. Ara ni tan sols li cal traginar els binocles amunt i avall, ja els deixa sempre aquí, desats dins d’una fornícula oberta sota una de les lloses del pedrís, al costat d’un tupí d’aigua fresca.

I ara d’on surten aquestos xiulets? No sembla que pugin del poble ni de cap indret de la fondalada, més aviat diria que cauen dels núvols com la pluja. Plou tan poc que per sortir a fora de la garita no li cal el tapaboques. Hi ha algú al capdamunt de Rocallisa, un home sol que xiula i gesticula per cridar l’atenció de l’amo del feixanc. Per la manera com porta la gorra musca —penjant cap al costat com l’orella d’un gos— no pot ser altre que el correu, el mosso del Poblador. Però es comporta de manera estranya. En comptes d’enviar-li el farcell de les vitualles i girar cua cap al poble, avui el recader branda la mà com per mostrar-li un objecte negre, un llibre potser, un devocionari o una cosa semblant, i tot seguit aferma l’escala de corda als matolls de la carena i sense cap altre avís s’hi comença a despenjar. Un home sol no li fa por i menys encara el lacai de cal Poblador. Per si de cas vingués amb males intencions, corre cap a ca l’Espluga a buscar l’arma que guarda al costat del catre i que només empunya en situacions extremes. Es tracta d’un bastó amb una mena de ganivet de pedra lligat a la punta que va trobar en una racó de la cova.

Quan surt armat de casa, el visitant ja baixa a mig espadat i mentre s’hi atansa, continua davallant sense parar.

—Senyor Ventura! Senyor Ventura! —crida l’intrús amb veu tremolosa a pocs esglaons de terra—. No tingueu por de jo! Us porto una carta de la senyora Filomena!

La procedència de la carta el neguiteja, potser el part ha anat malament i la mare ha perdut una de les criatures. O pitjor, potser totes dues. El missatger del poble posa els peus a terra, moll com un gat, tremolant de fred i de por en trobar-se cara a cara amb el senyoret Ventura. Feia temps que no sentia tuf de persona humana, i a aquest, fins l’ombra li put. Tant és, el seu deure és rebre’l amb els honors que es mereixen els missatgers:

—Benvingut siau a la Feixa, missatger de les terres baixes! Assossegueu-vos i descanseu després del llarg trajecte des del poble. Descanseu, que ací dalt no heu de témer res de dolent, malgrat que les notícies que em porteu siguin desagradables. En nom del senyor de la Feixa us agraeixo la vostra missió i us demano que sense demora em feu a mans l’anunciada missiva de la senyora Filomena Dalmases.

De l’infern del gipó en treu un manyoc negre que li porta flaires de la Filomena. L’hi pren dels dits amb una sarpada, impacient, abans que les mans ronyoses del lacai no l’empudeguin. L’obrirà allí mateix, no cal tenir por que es mulli, que la pluja s’ha espassat del tot.

—La vermella us la podeu quedar, l’altra me l’heu de tornar signada —diu el correu com si recités una consigna.

Efectivament, dins els plecs del mocador negre de seda apareixen dos canuts de paper, l’un lligat amb una veta vermella, l’altre amb un cordill d’espart. El primer és una carta, escrita amb lletra de traços regulars, arrodonida i ben alineada —lletra grassoneta i instruïda, n’hagués dit el mestre de cal·ligrafia dels Dominics— i signada amb la paraula Filomena.

—Digueu-me, benvingut missatger, qui és l’autor d’aquesta magnífica cal·ligrafia. Com a receptor del missatge, tinc dret a saber-ho.

El criat no té idea de què li pregunta. Quan per fi pot fer-l’hi entendre, l’home explica que el paper de la veta vermella va escriure’l un senyor que va pujar de Tremp, el qui porta els assumptes de la contribució al senyor Pere i que ho anava escrivint mentre la senyora Filomena dictava. La senyora Filomena enceta la carta amb un «Caríssim Ventura del meu cor», encapçalament esplèndid que no es correspon amb l’estil posterior de la carta, més aviat eixut i lacònic. No és que li desagradi el que diu, al contrari, però tractant-se d’una carta d’amor, podria mostrar-se més generosa de paraules. La dona li comunica, amb mots directes com qui tira un sarpat de blat de moro a les gallines, que espera una criatura i que ell n’és el pare. Tot seguit li demana perdó per haver-lo deixat pel Joan, en un moment d’ofuscació del qual s’ha penedit mil camins, perquè ell, el Ventura, és, ha sigut i serà sempre l’home de la seua vida. En nom de l’afecte mutu que es tenen, i pel bé de cal Poblador i de la criatura, li suplica que es casi amb ella. El nou estat no li comportarà la més mínima molèstia, no caldrà que abandoni mai el feixanc, ni el mateix dia de la boda, només ha de signar el document de compromís. Si el signa, ella li estarà agraïda i li promet que tan aviat com els tràngols del part li ho permetin, li farà una visita al feixanc. I res més, el nom d’ella perfilat per l’escrivent i un post-scriptum on li comunica que la cerimònia del casament tindrà lloc a l’església de Malpui el proper dissabte a les sis del matí.

L’altre missatge, el rotlle del cordill, és un document de compromís, redactat amb la lletra desguitarrada i inconfusible de mossèn Benet en el qual es fa constar en el nom de Déu i en el poble de Malpui, bisbat d’Urgell, a 2 d’agost del 1843, com jo, Bonaventura Mir i Peiret, solter i fill legítim de Pere Mir i de Maria Peiret, en pau descansi, accepto per lliure voluntat prendre per esposa Filomena Dalmases Puig, viuda de Joan Mir, conscient que el compromís implica l’obligació de complir amb els deures sagrats del matrimoni, com són, tenir cura de l’esposa, portar criatures al món i educar-los en els principis de la religió catòlica. Punt i a part. «Trobant-me en una situació d’aïllament, que m’impedeix ser present a la cerimònia de noces, delego en el meu representant, Baldomero Solé, com a testimoni de la meua conformitat, la qual ratifico amb la meua signatura».

—La vermella us la podeu quedar, aquesta del cordill me l’heu de tornar signada —repeteix com un autòmat el criat, tan bon punt ha acabat la lectura.

L’engega al carall, educadament, sense perdre les formes. Li fa avinent que té ús de raó, sap de lletra i coneix els seus drets i obligacions, així que, faci el favor de no repetir com un lloro quin paper ha de signar i quin ha de desar a l’arxiu, i sense més explicacions, enfila el camí de casa, que hi ha feina per estona. Un cop a l’escriptori, estripa en quatre bocins el document del compromís, davant la desesperació del lacai, que ja es pensa que la seua missió ha fracassat i s’haurà de presentar davant dels amos amb les mans buides. Que es posi tranquil, que el viatge no l’ha fet debades. El document s’ha de redactar de nou perquè hi manquen aspectes importants sobre la identitat del nuvi, hi ha de constar, verbi gratia, que és notari de Malpui i propietari de la Feixa; a la vegada hi és ben sobrer el deure d’educar els fills en els principis de la religió catòlica. És indiscutible que el progenitor ha de tenir autoritat envers els fills en els assumptes materials d’aquest món, però encolomar-li, a més a més, responsabilitat en el afers de l’altre món, troba que és una càrrega injusta per a ell i una coerció envers la consciència dels fills.

No hi ha matrimoni com Déu mana sense uns capítols matrimonials on quedi constància escrita dels béns que cada contraent hi aporta, així com també dels drets i obligacions de cadascú i dels hereus respectius en cas de mort. Som-hi doncs, i el correu que prengui paciència. No en té prou amb un full, ni amb dos perquè quedi ben clara la separació de béns —l’esposa, l’herència de cal Poblador, ell, les propietats de la Feixa—, separació que no eximeix cap de les parts a complir amb els deures matrimonials, entre altres, l’obligació que té l’esposa de fer una visita al marit un cop al mes, el primer dijous després de la lluna plena, visita que tindrà una duració d’una nit i dos mitjos dies i que s’ajornarà al cinquè dia, o sia, el proper dimarts, en cas de mal temps, de malaltia o d’indisposició crònica de la muller. Per la seua part, el marit es compromet a acollir l’esposa tal com es mereix, a donar-li a mans besades tot lo que ella necessiti, com és ara aixopluc, aliment i abric per al cos, conversa i bona companyia per a l’ànima i llavor de criatures, les quals suposen la continuïtat de cal Poblador de Malpui i també de la propietat de la Feixa a la penya de Rocalta. L’apartat que es refereix a la successió, l’últim del contracte matrimonial, ha de quedar ben lligat per evitar que hi hagi disputes en el futur. Tenint en compte que el primogènit del matrimoni —en cas de bessonada el que neixi primer— opta a una doble herència indivisa, tan bon punt aquest, sigui fill o filla, tingui ús de raó, haurà d’escollir si es queda d’hereu o de pubilla a cal Poblador o si se’n puja tot sol a viure al cel de la Feixa. El segon, fill o filla, farà el mateix, i el tercer encara hi tindrà opció, en cas que alguna de les dues herències hagués quedat lliure.

Enllestits els capítols matrimonials ha de plegar d’escriure perquè entre els documents originals i les còpies per a l’arxiu se li han acabat tots els fulls. De manera que la resposta d’amor a l’estimada Filomena, el paper sens dubte que li fa de millor escriure, l’ha de deixar ajornat per a un altre dia. Per demà, demà passat a tot estirar. Així ho fa prometre al missatger, al procurador que donarà testimoni davant de Déu i davant dels homes de la seua acceptació matrimonial.