3

S’ha despertat d’hora, però com que avui és diumenge ha fet el ronsa pel jaç bona estona, fins al primer toc de campana. Llavors s’ha aixecat, ha agafat del pedrís la bossa de cuiro on guarda els estris de la neteja personal, la tovallola damunt de les espatlles, i cap al Joncar a raspar-se la crosta de pèls i de brutícia de tota la setmana. El segon toc de missa l’ha atrapat a mig afaitar, la galta dreta ensabonada i l’esquerra ja ben neta de rostoll, fina com la pell d’una criatura. Coi de rector, què són tantes presses, ha remugat davant del mirallet, encara em faràs tallar! Com que entre setmana has hagut de dir una missa de difunts, avui tens ganes d’enllestir aviat. Sortosament, les tres batallades solemnes i compassades del darrer toc s’han fet pregar una mica més. Quan han arribat al feixanc, una mica deslluïdes pel vent que es va entaular ahir a la tarda, ell ja tornava a ser a casa, net i empolainat, davant del penjador que guarda la roba de la festa. Es vesteix, impecable, com si hagués d’anar a la processó.

Li queden encara tres quarts d’hora llargs, el temps que acostuma a durar la missa i que ell aprofita per fer el seu passeig dominical. Passeig de senyor, no pas de jornaler. Per no embrutar-se les sabates, no es desvia del traçat del camí, la via principal que vora el reg travessa de punta a punta les propietats i la mitja dotzena de viaranys que el creuen al llarg del recorregut, de Rocallisa fins als Palmars. Amb l’aigualera del matí pot passejar tranquil. La mullena caiguda durant la nit immobilitza la pols contra la terra, impedeix que el fregadís de les soles faci volar les brosses, que en qualsevol altre moment del dia li emporcarien les sabates i els baixos dels pantalons. Encara que conegui cada pedra, cada matoll, cada branca, s’ho mira tot com si ho veiés per primera vegada. És el moment més dolç de la setmana. Li encanta anar badoquejant aquí i allà, estirar un lluc tendre de la noguera i comprovar si ha crescut gaire d’ençà de diumenge passat, fer una parada davant del bancal estarrossat i net de pedres que abans-d’ahir divendres va deixar llis com una taula, inspeccionar la feina de la setmana mentre sent a la pell l’aire del matí que ha despertat les plantes i ara ja esperen l’arribada del sol, calmades. Per bé que avui, precisament, de calma poca. Aquest matí, arbres i plantes s’han llevat malmirrosos, escabellats pel vent que en tota la nit no ha parat de turmentar-les. El passeig dominical ha acabat, com de costum, al mirador de l’Eixida.

A baix al poble els homes són els primers d’abandonar el temple. Per entre les cames se’ls esmuny la canalla, glopades de nens que tot just posar els peus a fora ja xisclen i s’empaiten pels carrers com bestioles aviades del corral. Després surten les dones, encabat els vells i, finalment, el rector, que es mostra afable i complaent amb tothom, confiat que alguna mestressa el convidi a dinar. Per uns moments la placeta de Missa s’omple com una bassa de fem. Però no aguanta gaire estona plena, els uns pel carrer de baix, altres per dalt i pels costats, desfilen en petits grups cap a les cases. És el temps de la verema i com que el rector permet en diumenge les feines dintre casa, les entrades i els cellers són plens de raïms a punt de ser trepitjats a la tina.

Tanmateix, a cal Poblador no sembla pas que tinguin cap intenció de xafar raïms. En tot cas el vell s’ho hauria de fer tot sol, perquè el mosso i aquella mala puta de Filomena reapareixen tot d’una pel carrer, vestits amb la mateixa roba de mudar amb què han sortit de missa, i menant l’euga carregada amb dos costals. Un altre viatge? En poc més de quinze dies ja és la segona vegada que la mala puta surt del poble i no pas per anar a mercat, que ni avui ni els anteriors no n’eren dies. El primer viatge anava acompanyada del vell, avui amb el mosso i l’euga. Quina en deu portar de cap, la mala puta? O potser no és per pròpia voluntat que se’n va, potser és son sogre qui els fa fora a tots dos. El vell els ha enxampat fent porqueries a la pallera i sense pensar-s’ho gaire els ha expulsat de casa. Ben fet, pare, fora els empestats de cal Poblador! I no t’amoïnis per la feina, que mossos rai, en trobaràs tants com vulguis, i més treballadors que aquest esguerrat.

Tan bona noia que era quan ell la va conèixer. Va ser pels volts de Sant Joan, els últims dies que havia de passar a Cervera. Baixava corrent de la Universitat, mort de ganes de comentar l’examen amb el Climent, que feia poc havia abandonat l’aula, i anava embalat pel carrer quan, de cop, al tombar la cantonada, pataxof, va topar amb algú que venia de cara amb una paperina enorme de fideus als braços. Apunts de la classe, patracol de dret civil i fideus, tot per terra. Es va ajupir per recollir tot lo que era seu, o sigui, llibres i papers, procurant no aixafar la pasta, cosa del tot impossible perquè al més mínim moviment del peu, sentia cruixir el cuc del fideu sota la sola de la sabata. Quan es va posar dret per continuar el camí, va notar que l’amo dels fideus l’estirava per la capa. «Ajuda’m», va gemegar una veu de dona, «tu n’has tingut la culpa». Al girar-se, el seus ulls van topar amb la cara d’una mossa que el mirava amb ràbia des de l’empedrat, la boca mig oberta, potser a punt de llançar-li una escopinada si fugia sense donar-li un cop de mà. Quina olor de bugada, Déu meu, mai no n’havia flairat altra de tan fresca! Va deixar el feix de papers al graó d’una entrada i s’ajupí de nou davant de l’estesa de fideus que cobria l’empedrat i anava de paret a paret. Com que s’havien de pinçar d’un en un per no arreplegar porqueria, qui sap l’estona que hi van espessigar. Amb tot, ell encara ho va trobar curt. I la Filomena també, perquè a partir de llavors es van veure cada dia, els pocs dies que restaven per acabar el curs. Els mesos següents va fer molts passos per la seua estimada, de Malpui a Cervera, de Lleida a Cervera, des de l’altre extrem del món que l’hagués anat a veure, si hagués calgut, i ella, per paga, li fa el salt amb son germà. S’ho portava molt callat, la mala puta. Després d’un temps de viure lluny del poble, refugiat a l’espluga del Picalet o fent viatges a la Seu i a Talarn per reclamar l’herència que son pare pretenia arrabassar-li injustament, al cap d’un mes d’estar fora, o potser dos mesos, tant li fa, un dia torna a casa i s’assabenta per la mare que la mala puta es casa amb son germà. No hi vol ni pensar, un disgust tan rabiós que de poc no embogeix de debò. A l’últim però, tots dos han tingut el que es mereixen: l’impostor podrint-se al cementiri, la Filomena desposseïda del rang de mestressa, expulsada de casa per puta i per traïdora. Que se’n torni amb son pare a traginar fideus amunt i avall, que és l’únic que sap fer!

Els diumenges acostuma a quedar-se tot el matí al mirador. Còmodament assegut al pedrís encoixinat amb un tou de fenàs i protegit pel brancatge de la savina, deixa vagarejar la vista damunt la fondalada de la Comella. Qualsevol soroll que pugi de baix li crida l’atenció, ara el lladruc d’un gos, ara els cops sords de destral, o el bram desesperat i escandalós d’un ase. Encara els binocles cap a l’indret dels brams i de primer no distingeix cap bèstia, només un home, el mosso del Batllevell, arrossegant una branca enorme pel camí del Grau. Mira i remira pels voltants fins que destria les orelles de l’ase, l’únic que es veu de l’animal, colgat sota la càrrega de les trosses d’alfals… Cap a la banda de migdia, al trencant del terme de Malpui amb el de Llenasquer i Sant Roc, el Nasi de Tohà aprofita el diumenge per calar foc als boïgons. Més avall d’on fumeja la boïga, hi ha un bancal que ahir va acabar de llaurar amb els bous. Tant de bo ell les pogués tenir a la Feixa, un parell de bèsties així! Retorna al poble on els diumenges se sol concentrar el moviment. Prop de migdia, les mestresses encendran les xemeneies sense saber que li envien, barrejades amb la pudor amargant del fum, les olors generoses del dinar de diumenge.

No es pot treure els viatgers del cap. La visió de la parella abandonant el poble li ha fet perdre les ganes d’entretenir els ulls, les orelles i el nas. S’aixeca del seient i després d’espolsar-se les brosses de fenàs que li havien quedat enganxades al becs de la levita, s’encamina daixo-daixo cap a ca l’Espluga. Poques passes més enllà veu una abella de l’arna del Porxo aturada al cap d’un roc. Encara que pel feixanc, especialment per la font del Joncar, se’n vegi voleiar de moltes classes, les seues abelles les coneix d’una hora lluny. Rosses i llargarudes com una espiga de blat, són de la raça més treballadora que hi ha. Què hi fas damunt d’una pedra?, li pregunta en el moment que repara que li falta un bocí d’ala. Amb una branqueta empeny suaument l’insecte fins que aquest es posa damunt l’estoig dels binocles. Et portaré a casa. En comptes d’enfilar el camí principal, es desvia pel corriol que puja fins a l’aixopluc del Porxo, en un extrem del qual hi té instal·lada la casa de les abelles. La va construir trenant branques verdes de cornera que encabat va arrebossar amb fang. Ja fa tres anys i ben bé que aguanta. Més li va costar atrapar l’eixam, però no se’l podia pas deixar escapar, aquell raïm d’abelles penjat del camal d’un roure. Qui sap d’on devien venir. Per empresonar-les dins de l’arna li va caldre molt d’enginy i paciència, i resistir les fiblades, tantes que va estar un parell de dies enfebrat. Però valia la pena. A la primavera en va treure una cassola ben plena de mel i un bon grapat de cera. Abans de l’hivern ja hi pot tornar, que l’arna pesa com un mort. Vinga, Espiga, a treballar.

El descans setmanal es completa amb l’escriptura de la tarda, el moment més esperat del diumenge. Havent dinat prepara l’estoig de caoba on guarda els plomins, destapa l’ampolla de la tinta, que fa olor de festa, i n’aboca un rajolí dins la closca de nou que li serveix de tinter. Després aparta la llosa que tanca l’arxiu i en treu l’Antic Testament, el millor regal de la mare en pau descansi, un volum de llom gruixut i d’aparatosa enquadernació de pell que contrasta amb l’esquifit plec de fulls de l’interior. La majoria de pàgines, totes les que estan impreses, les arrenca per encendre el foc. De les pàgines en blanc, en fa documents. D’uns mesos ençà treballa, si és que d’aquest plaer se’n pot dir treballar, en la redacció de la Constitució de la Feixa. Avui, però, sap que després de les postres de tinta ha de recuperar les hores de feina que va perdre dijous al matí per assistir als funerals de la mare.

Per fi, la reclamació va fer efecte. Havia començat a reclamar el mateix dia de l’enterrament, i va continuar després de rebre la carta en la qual mossèn Benet l’informava de les morts de la mare i del germà. Com si no n’hagués estat testimoni des de l’Eixida! El capellà li aclaria que Déu misericordiós havia aturat el flagell de la pesta i acabava amb el ploricó de sempre: «No vulguis castigar encara més el teu pobre pare, ara que t’espera amb els braços oberts per oferir-te l’herència que tens ben merescuda». S’apressà a respondre que l’herència era un assumpte tancat, que consultés, si ho havia oblidat, els documents de renúncia que anys enrere havia fet arribar a la família, i pel que fa als braços oberts del pare, que no m’esperin més i descansin, com han fet sempre, almenys des que jo recordi, només eren bons per portar a coll el Joan. Doncs ara que abracin l’aire. Aclarit aquest parell de punts, aprofitava l’avinentesa de la carta per denunciar a la família, al rector i a tots els veïns del poble, la injustícia que s’havia comès amb la seua difunta mare en enterrar-la sense l’ofici religiós que li pertocava com a feligresa de la parròquia i en qualitat de mestressa de cal Poblador. Ni més ni menys que uns funerals de primera classe. Com si ho hagués dit a la paret. No volen fer bondat a les bones, doncs n’hauran de fer a les males. Un diumenge al matí, quan el poble en pes pujava cap a l’ermita de les Alzines formant una llarga processó d’acció de gràcies, va acompanyar els seus crits de protesta amb una allau de rocs. Quan van sentir els patim patam patums de les canteres que s’estimbaven costes avall, xiquets de Déu com corrien! Pocs dies més tard complien el deute pendent: funeral solemne de dotze capellans i una multitud tan gran que, entre veïns, forasters i tota la parentela familiar, ni l’església ni la placeta no podien encabir. Per fi podràs descansar en pau, mare!

Omplert el full, avui un de ben sol, es posa la roba de pagès, agafa un sac buit i salta rostos avall cap a la part baixa del feixanc, la zona més castigada per les envestides del vent. Aquesta tarda hi ha una feina urgent, que no pot esperar més. A l’extrem de tot, a la mateixa Muralla, recull unes quantes fulles seques, encastades pel vent entre les pedres de la paret, i les fica dins del sac. Es queda a tocar de la paret com si hagués baixat a fer guàrdia, però aquesta vegada girat d’esquena al precipici. En comptes de vigilar els enemics de fora, avui ha d’estar a l’aguait dels béns de dins, ha d’impedir tant com pugui que el maleït vendaval els hi robi. No sempre se’n surt. De vegades, per més que corri, no aconsegueix enxampar el vol capriciós de la fulla, la qual acaba per saltar a l’altra banda de la paret, on continua voleiant lluny de l’abast dels seus dits. La majoria de papallones rosses baixen del Bosquet, dels arbres que es despullen com el faig, la cornera, el castanyer, fins i tot la noguera. Voleien tota mena de fulles excepte les de roure. Avars de les fulles mortes, aquests arbres no les deixen anar fins a finals de la primavera, quan ja borronen les noves. Cada cop que enxampa una fulla, abans de ficar-la al sac, se la mira un moment, victoriós, com si acabés de trobar una moneda d’or. Quan es faci fosc, buidarà el seu tresor de fulles seques al clot de les deixalles, on, a còpia de temps i d’humitat, es podriran fins a convertir-se en fem.

A mesura que el sol declina cap a l’horitzó, les ombres i el vent s’ensenyoreixen de la tarda. El vent udola i xiula pels caps de roca com una fera, amb tanta força que, de vegades, diria que per allà dalt als turons hi ha algú que crida. Hi ha realment algú. Dues siluetes humanes, un home i una dona, es retallen a contrallum, dretes damunt la carena de Rocallisa. La dona amb prou feines pot resistir les envestides del vent. Si es posa de costat, cabells i vestit volen enrere; arrapats al cos dibuixen un perfil d’estàtua grecoromana davant el cel rogenc de la posta de sol. És ella, la mala puta! Què hi fots aquí dalt, mala puta? No, mala puta no t’ho puc dir perquè vas acompanyada. Bagassa, marcolfa, barjaula! Els insults li surten rogallosos, incapaços de volar gaire lluny enmig d’aquell vendaval. Mentre ella fa senyals amb el braç, el mosso no para de llançar paquets al feixanc, farcells de roba, coixineres farcides de qui sap què. Quina una en deuen tramar? La resposta li arriba aviat en forma d’escala de corda, que un cop despenjada, arriba fins a baix de tot. Sense pensar-s’ho gaire, la dona comença a baixar per l’escala. L’atac l’agafa desprevingut, no té ni una estaca de llenya al peu de la roca preparada per encendre. Després d’anys de pau i de tranquil·litat, ja no hi comptava, amb un assalt, ni menys amb un atac sorpresa com aquest. Haurà de repel·lir l’agressió a cops de roc. En plega de terra uns quants com el puny de grossos i corre cap al peu de la penya a defensar els seus dominis de la Feixa que tanta suor li han costat fins avui.