6

Des de l’interior del convent de Santa Caterina on s’ha refugiat —per les arcades i columnes també podria ser el claustre de la Universitat de Cervera— sent la cridòria i l’aldarull dels carrers. Passa gent cridant consignes, armats amb banderes, bastons i atxes enceses. El seu amic Climent l’empeny cap a fora, li diu que han de sortir de seguida perquè els revolucionaris intentaran cremar el convent. En comptes de tenir por està molt content perquè l’amic li comunica que el rei ha mort i que son pare i tots els exiliats han tornat de Londres. «Visca la llibertat! Visca la Constitució de Cadis», criden tots dos a tort i a dret fins a esgargamellar-se. Però ell, entremig de la multitud s’ofega, la gent fa pudor, un tuf insuportable de pixats i de suor, així que, a empentes i cops de colze mira d’obrir-se pas cap endavant. «No corris tant, Ventura», l’adverteix l’amic cada cop des de més enrere. «No corris tant, que la revolució l’hem de fer entre tots!». Els crits de l’amic Climent acaben convertint-se en campanades a morts, lentes i llunyanes…

Obre els ulls i a l’acte els torna a tancar per defensar-se de l’atac encegador de la llum. On dimonis es troba? Per la duresa del jaç descarta el matalàs de llana de cal Poblador, i el somier de molles de la dispesa d’estudiant, i el tou d’herba d’una borda, de qualsevol espluga del peu de la penya. Finalment hi cau: és a la Feixa, ell sol, sense ningú que l’emprenyi ni faci pudor, ben sol en una faixa enorme de terra que avui mateix serà de la seua propietat. S’incorpora d’un bot, i amb quatre camades es planta damunt la llenasca de l’entrada. El rei ha mort!, anuncia a crits a les roques, als matolls, a tota cuca viva que voleï pel feixanc. Visca la llibertat! Visca la Constitució de Cadis!!

Quan s’ha adormit ja apuntava el dia. Com cada nit, abans de cotxar-se, va anar a treure el nas al mirador del poble i llavors va entrellucar una corrua de llums que sortien en direcció a la penya, segurament pel camí del Golerot. Pugen cap aquí dalt, va malfiar-se. Han optat per atacar a les fosques, de nit i sense lluna, així ell no podrà veure per quin indret es despengen. Un cop hagué alertat el Moret del perill, s’enfilà al capdamunt d’una roca, enfocà els ulls a la banda on hi havia d’haver la carena i, de moment, no va distingir altra cosa que negror. A poc a poc, però, a mesura que els ulls s’adaptaven a la foscor, es va anar retallant de cap a cap tot el perfil de la penya damunt d’un fons clapat d’estels. Tan bon punt albirés els atacants, negres i petits com escarbats, amuntegaria branques al peu del cingle i hi calaria foc, una estratègia defensiva que tan bon resultat li havia donat al matí. I si els assaltants l’envestien per les penyes de llevant? Els precipicis d’aquella banda, en comptes de desplomar-se d’una tirada fins al feixanc, es fragmenten en esglaons de roca, que baixen alternant paret i franja de terra, fins al joncar del costat de la font. Caldria empescar-se, doncs, un altre giny perquè allà el foc no li serviria de gran cosa. Passava el temps i els atacants no es veien en part de món. Els estels, cansats de fer pampallugues, es fonien a la carena de llevant, tan neta d’enemics com l’altra, la carena de la banda de ponent on havia comparegut sa mare hores abans. I mentre la roda de la nit girava lentament damunt del seu cap, ell rumia que rumiaràs com protegir-se pel flanc més dèbil. Cap a la matinada, va trobar la solució.

La solució, que ara a ple sol es disposa a dur a la pràctica, l’ha recuperat d’un llibre d’història de Roma que la definia com a catapulta arboris. Com diu el nom, no cal pas construir artificialment la màquina de guerra, ja que el tronc arquejat de qualsevol arbre pot servir de llançadora, sigui de pedres, sigui de foc, contra l’exèrcit enemic. Tanmateix, a l’hora de portar-ho a la pràctica, l’arma resulta més complicada del que imaginava. Tot i que a la part de la font, d’arbres precisament no en falten —entre alzines, gargalles i un boix enorme que també podria servir, n’ha comptat més de trenta—, a pesar de l’abundància, els uns per massa gruixuts, altres per malcriats o rebordonits, n’hi ha ben pocs que el puguin defensar. En tot el matí de batallar-hi, tan sols ha pogut deixar parada una catapulta. El tronc d’alzina, torçat per la soga que ha lligat a la copa per un cap i per l’altre a la soca d’un ginebre, amenaça de disparar una trossa de llenya col·locada entre les branques com un niu d’esparvers. En cas d’atac, només li caldrà encendre la llenya i tallar la soga amb un bon cop de ganivet perquè el feix de foc surti projectat contra l’invasor.

Satisfet de l’enginy, retorna cap a casa arrossegant un pi mort que li ha quedat als dits quan mirava de doblegar-lo. Necessita sens falta un penjador. La roba de mudar que ahir va rebre del poble no es pot estar ni un minut més plegada al farcell. Si triga gaire a desar-la, encabat no hi haurà déu que n’esborri les arrugues, els plecs aviciats dels pantalons. En passar prop d’on jeu el seu amic Moret, el saluda sense aturar-se, li diu que té feina a endreçar la roba, que encabat estarà per ell. Quan arriba al replà de davant de l’espluga, es posa a treballar el brancatge del pi a cops de pedra. Pela l’escorça, que s’escrostona de tan seca, i en treu les branques baixes tot estellant-les tan arran de tronc com pot. Només hi deixa les dues parelles de rames del capdamunt, que després escapça si fa no fa a un pam de l’eix principal.

Decideix instal·lar el penjador en una raconada de l’interior de la cova, passat el llindar a mà esquerra. Si hagués pogut triar, hauria preferit situar-lo més endins, en un racó més discret, però aquí aprofitarà una esquerda de la penya per fer plantar dret el tronc. És més alt que ell, tal com de fet ha de ser: que amb el braç estirat pugui atènyer el barret. Un cop la fusta queda ben afermada a base de pedres clavades a l’escletxa com tascons, la vesteix amb les peces de roba plegades damunt el mocador de farcell, estès a terra per evitar que s’embrutin. El barret de copa, a la burxa del capdamunt; les sabates, a terra, a tocar del tronc; la camisa, l’armilla i el gec —per aquest ordre—, als braços més alts de la creu; després els pantalons i el mocador de coll, doblegats curosament, als braços baixos, i, finalment, la levita de color fetge, cobrint totes les peces, tret del barret i les sabates.

I ara toca visitar els malalts. Ahir cap a migdia, en pic es va assegurar que les siluetes de sa mare i dels homes que l’acompanyaven s’havien esborrat definitivament de la carena, li faltà temps per celebrar la victòria amb el company ferit. Hem repel·lit l’agressió, Moret, li féu saber, entusiasmat. No entraran! El deixà un moment, el temps d’anar a recollir la legítima. Després de comprovar les pertinences, prenent nota de cadascuna a mesura que les treia del sac, i d’endreçar-les a l’espluga, li preparà una llosa de menges variades que feia venir salivera a la boca. Com que la bèstia no tenia gana, només set, l’abeurà amb aigua fresca de la font i li deixà el plat davant del morro. Doncs encara és hora que el malalt tasti res. Hi ha els mateixos talls ressecats pel sol, les mateixes molles de pa, tot el menjar infestat de formigues minúscules, com granets de sucre roig, que ja han aconseguit treure del plat la primera pela de formatge. Lladres, més que lladres, qui us n’ha donat permís?, protesta, espolsant les formigues d’una rodanxa de xoriç en forma de vuit. Atansa la gormanderia al morro del malalt, però aquest no s’immuta, ni tan sols té esma d’obrir els ulls. Menja, carallot, que si et mors, no saps què et perdràs!, l’incita amoixant-li el cap. Afigura’t que avui mateix seràs usufructuari d’una finca de més de vint jornals. De secà, és cert, però hi ha prou aigua per convertir-la aviat en terra de regadiu. Vinga, no em facis ara la mala passada de morir-te, va ser tu qui em vas reclamar des d’aquí dalt.

La mà amb què li acarona el llom palpa una mullena sota el pèl. Són cucs: una munió de cucs blanquinosos i repugnants, amagats a l’entrecuix on tenen el centre del formiguer, s’escampen pel ventre, per les cuixes, tot el darrere n’està infestat. Li aixeca la pota, disposat a raspar-li el podrimer amb un grapat de fenàs a l’altra mà, però de seguida ho deixar córrer. No pel fàstic, ni per la bravada de pudor, sinó perquè la bestiola tot d’una es queixa, exhala uns udols llastimosos que li trenquen el cor i com que no es poden aguantar, fuig corrent fins a la roca del mirador, decidit a demanar auxili. Allà baix al poble no es veu navegar ningú, ni pels carrers, ni a la placeta de Missa, ni pels camps torrats a mig segar. En aquestes hores del dia tot déu dorm tranquil·lament la migdiada.

Torna cap als ganyols del ferit, que no han cessat durant la seua escapada. Et podreixes de viu en viu, Moret, li confessa sense miraments. Els cucs ja han començat a menjar-se’t, de mig en avall ets un cadàver putrefacte i per dalt encara respires. Imagino que deus patir horrors. No t’amoïnis més que aquí estic jo per ajudar-te, per això són els amics. Et vols morir i no pots, veritat? El gos obre un pelet els ulls, gest que, efectivament, li confirma que no desitja altra cosa que acabar d’una vegada amb aquell sofriment espantós.

De nou deixa sol el moribund i corre cap a l’espluga a buscar l’aixada i alguna altra cosa, no sap gaire què més, potser el buscall del penjador, potser el bocí de soga que li ha sobrat de la catapulta. Si almenys li haguessin enviat la destral! Amb un bon patac li tallava el coll en rodó i no se sentiria de la mort. Com la guillotina dels revolucionaris francesos. Reclamarà la destral, què s’han cregut aquells tramposos, havent renunciat a la legítima hi té tot el dret! Ni la soga de cànem esfilagarsat, ni el buscall del penjador no li acaben de fer el pes. En realitat, no s’hi veu amb cor. Durant els segons, pocs però horribles, que duraria l’estrangulació o les garrotades al cap, l’animal patiria horrors, i ell també. Lo que necessita és una eina contundent… Per fi, la llosa que tanca l’arxiu li dóna la idea d’una mort ràpida i efectiva.

Cinc minuts més tard, torna a ser de nou agenollat davant del seu amic moribund amb les tres pedres de l’execució. No em donis les gràcies, que tu per voluntat haguessis fet el mateix per mi. Sota el cap de la bestiola, just sota el triangle que formen les barres i el morro, hi col·loca una llosa si no fa com la de l’arxiu; després li’n posa una altra de semblant damunt del cap i s’incorpora engrapant amb les dues mans un pedrot enorme com un costal de gra. Quan el té aixecat a l’altura del pit, s’inclina una mica endavant per ajustar el tret i, abans de deixar-lo caure, mormola, adéu per sempre, amic! No li cal obrir els ulls encara per saber que l’ha encertat de mig a mig. El patatxap de la pedra, que ha acabat amb la udoladissa feble del moribund, li confirma l’èxit de l’operació.

Deu d’haver de ser gaire llarga la fossa?, rumia empunyant l’aixada. Abans de donar el primer patac a la terra, valdrà més que li prengui les mides, amb el mànec mateix de l’eina. El posa damunt del cadàver, l’extrem del mànec a l’inici de la cua i la part del ferro ben plana al llarg de cos, i fa una marca a la fusta amb el ganivet just a l’indret del morro, millor dit, a la punta del pellingot aixafat que poc abans havien sigut cap i morro de gos. Transporta la mesura al terra, a dues o tres passes del cadàver, i es posa a obrir la sepultura, cavant amb tanta ràbia que el ferrament fa saltar guspires de les pedres. La fúria aviat se li esbrava. De seguida li sembla que el forat és prou fondo, així que hi ajeu el gos a dins, les lloses ensangonades per coixí, el colga empenyent terra i rocs amb l’aixada i finalment corona la sepultura amb un tarteret de pedres a la part superior. De moment, dóna per acabada la feina, més tard pensa assenyalar l’indret amb una branca, igual com la tomba de la nena de Tabola. Que descansis en pau, Moret!, recita amb veu solemne, tot mirant la terra estovada. Descansa en pau en aquest país beneït on els teus lladrucs em van portar, però que tu malauradament no en podràs gaudir. Jo et juro, amic, que el teu record quedarà gravat en aquestes roques, enregistrat en els documents de l’arxiu pels segles dels segles. Amén.

A l’espluga es troba amb una sorpresa. Tot just posa els peus a l’entrada, els seus ulls topen amb un individu alt i ben vestit, tot un senyor, que, si bé no li és desconegut, la veritat és que, en aquest moment no hi comptava. El nouvingut, evidentment l’amo de la casa i de la terra, està plantat immòbil com si l’esperés, com si des d’aquell racó l’hagués estat espiant tota l’estona. Tot i la sorpresa inicial, reacciona amb diligència:

—Li prometo, senyor de l’Espluga, que sóc innocent de la mort de la qual vostè cal suposar que ha estat testimoni. Les meues mans han estat tan sols l’instrument mogut per l’última voluntat d’un ésser viu que volia deixar de patir. Li prego, li exigeixo, senyor Bonaventura Mir, que en descàrrec de l’acusat així ho faci constar per escrit.

Donades les explicacions, es despulla de pressa i corrents, arrencant-se a esgarrapades la roba del cos i llençant-la per terra de qualsevol manera. Un cop nu de pèl a pèl, comença a vestir-se amb la roba del penjador, ara sense pressa, agafant amb cura cadascuna de les peces de mudar. Finalment s’asseu en una pedra, encoixinada amb un tou de fenàs, davant del pilar de lloses que li fa de taula, i es posa a escriure.

Dret al llindar de la balma observa el terreny de fora mirant a dreta i esquerra, indecís, com l’àliga que nia centenars de pams més amunt del seu cap quan des del niu inspecciona el lloc on ha de volar. Ell es decideix pel tossalet que té a mà dreta, una roca llarga que s’endinsa una vintena de passes cap al feixanc com un apèndix de la penya. Des d’allà dalt té una visió completa dels seus dominis gairebé per estrenar. Abans d’asseure’s al capdamunt, espolsa la roca amb el mocador de butxaca, tot recitant: tu seràs la trona, la trona del senyor. Un cop acomodat, treu de l’infern de la levita un llapis i un tros de paper on anota la paraula Trona. La mirada que passeja de cap a cap del feixanc s’atura un moment damunt la forqueta que assenyala l’indret on va enterrar el ossos del Niu de l’Àliga; tot seguit escriu: «la Tomba de l’Angeleta». Però a l’acte s’hi repensa: massa llarg, amb noms així aviat se m’acabarà la tinta. Només amb «l’Angeleta» n’hi ha ben bé prou per entrendre’s. A poc a poc, a còpia de mirades i d’anotacions, va omplint el paper de paraules: el Moret, el Romerar, la Font del Joncar, ca l’Espluga, l’Eixida, el Clot de la Merla, el Bosquet, Rocallisa… Totes elles escrites amb la inicial majúscula, tal com disposa la normativa gramatical quan es tracta dels noms de les persones, dels animals o dels indrets que són únics. Tot d’una, es posa dret d’un bot, alertat per les campanades a mort que pugen del poble. Imagina que deuen de portar al cementiri el mort del matí, i davalla de pressa de la Trona amb la intenció d’anar a espiar per la roca de l’Eixida. Abans d’arribar al mirador s’ho repensa. Què l’importen els morts d’allà baix! Ell avui, després de sepultar l’amic, prou feina té batejant les partides de la finca!