11

«Talment el bon vi, envellit en la foscor de la bóta, així la nostra vella amistat d’estudiants esdevindrà més saborosa», va recitar Don Climent Llobera. De tot el reguitzell d’aforismes, de sentències i de floritures retòriques, espigolades en un repertori de mitja dotzena d’autors clàssics que el jove advocat havia anat repassant al llarg de la pujada, va triar el símil del vi. Decidida la salutació per trencar el gel amb el vell amic d’estudis, es preguntà per enèsima vegada què hi feia per aquelles serres allunyades de la civilització, què se li havia perdut, a ell, advocat per oposició de l’Audiència de Barcelona, per aquell camí tan dret i pedregós que era impossible d’aguantar-se dalt del cavall. Tant l’Eugènia com el seu pare li havien desaconsellat el viatge des de bon principi:

—No entenc per què hi has d’anar tu en persona, a portar-li el llibre! —insistia l’home—. Si no et refies del correu, podem enviar-l’hi pel recader fins a Lleida, allí tinc coneguts que s’encar-regaran de fer-lo arribar fins aquest poble de muntanya.

L’home, en part, tenia raó. Al cap i l’últim la carta, dictada pels pares al rector del poble, només demanava un llibre, un tractat d’agricultura que la família del Ventura no havia pogut trobar a cap llibreria de la comarca. La carta deia també que «el nostre fill pateix una greu malaltia que li impedeix de moure’s de casa, i davant l’obstinació del noi, i sabedors de la forta amistat que els unia quan estudiaven a Cervera, ens hem pres la llibertat d’adreçar-nos a vostè sense que ell ho sàpiga, cosa per la qual li demanem disculpes». La carta li havia remogut el pou de la memòria, al fons de la qual s’havien anat dipositant, com un solim de sabors diferents, els records dels anys d’estudiant. Què se n’havia fet del Ventura Mir, el company de curs dels Dominics, l’amic íntim de Cervera? Durant cinc cursos, cinc llargs hiverns en aquella ciutat freda i boirosa, havien copiat lliçons colze per colze, havien menjat a la mateixa taula, havien dormit damunt el mateix matalàs. A principis del sisè i últim curs, després d’haver superat amb un cum laude el grau de batxiller i de tenir a l’abast la llicenciatura en lleis, tot d’un plegat, el Ventura havia tocat el dos de Cervera amb l’excusa que volia ser notari, ja que els estudis de dret civil i de llatí el facultaven per fer oposicions al Col·legi de Notaris de Lleida. I no n’havia sabut res més. ¿Era cert, com li n’havien arribat rumors, que no havia reeixit en els exàmens i se n’havia hagut de tornar a fer de pagès al seu poble de la muntanya? Per què no havia contestat la carta que li havia enviat a Malpui? Potser no l’havia rebuda, ja que el servei de correus era sovint interceptat per les partides de carlins. Si fos així, el Ventura no s’hauria assabentat encara de la seua llicenciatura en lleis, ni de l’èxit obtingut en les proves per advocar a l’Audiència de Barcelona. A aquests dos sentiments, la tafaneria sobre el destí de l’amic i la vanitat de mostrar a aquell que fou un germà d’estudis els trofeus de la fortuna, s’hi afegia el deure moral de visitar l’amic greument malalt:

—Hi vull anar jo personalment. La setmana entrant, que no tinc cap causa ni judici pendent, l’aprofitaré pel viatge. El vull veure potser per última vegada. Érem molt amics i allò que diuen, «amicus certus cernitur in re incerta». L’amic de debò es coneix en els moments difícils —va traduir, perquè el pare era cirurgià i els seus coneixements de llatí eren escassos. Per al jove advocat Climent Llobera, les màximes llatines anaven investides d’una coerció comparable a les lleis de codi romà, i, en conseqüència, si pretenia obrar moralment, les havia de complir.

Fins que no havia posat els peus en aquest poble de mala mort, més insignificant i rústic del que hagués pogut imaginar de Barcelona estant, no s’havia assabentat de la mena de malaltia que patia el seu amic. La dona que la minyona de la casa li va presentar com la mestressa era jove, alta i atractiva. Posada a Barcelona amb un vestit de mudar qualsevol, i sense haver d’empolainar-se gaire, passaria perfectament per una senyoreta maca i elegant, d’aquestes que es fan mirar.

—La senyora Filomena —va presentar la criada.

Quan va sentir el nom, es va precipitar:

—L’esposa del Ventura, suposo! Molt de gust, senyora!

—Cunyada! —va protestar la dona, visiblement amoïnada per la confusió—. Estic casada amb son germà.

Naturalment, li va faltar temps per demanar disculpes. Amb tot, va voler afegir per justificar el lapsus, que si no li fallava la memòria, el darrer any el seu amic havia festejat amb una noia que es deia Filomena, i com que no és un nom gaire corrent, vostès comprendran…

—N’hi ha moltes, de Filomenes! —va tallar la criada.

Llavors va comparèixer la mare del Ventura. La diligència amb què va fer retirar la jove i la minyona, va deixar ben clar que era ella l’ama i senyora, qui feia i desfeia en aquell casalot de muntanya. Un cop sols, a mesura que descabdellava les penalitats d’aquell fill modèlic però que d’ençà que havia plegat de Cervera la matava a disgustos, els aires de senyora van ser substituïts pels gemecs d’una mare afligida:

—Fa tres mesos va fugir a la penya i allà dalt s’està malvivint en una cova.

—Què li ha passat exactament?

La vella va cridar la minyona que portés la pintura, com si aquesta cosa ho hagués d’explicar tot. Es tractava d’una fusta pintada per una mà maldestra, un exvot que la piadosa mare havia encomanat al pintor i que volia dipositar en una ermita com a present d’acció de gràcies en pic el fill tornés a casa. El quadre, pintat a l’estil de les auques vulgars, estava dividit en tres vinyetes que en realitat no aclarien gran cosa del que ell tenia ganes de saber. A la primera es veia un estudiant, que representava ser el Ventura, abatut per una pluja de llibres que li havien caigut al damunt. A la vinyeta del centre, la Mare de Déu li guaria les nafres en una cova, i en la tercera, la Verge el conduïa cap a casa on els pares l’esperaven amb els braços oberts.

—Pugi a veure’l a la penya, sisplau! —va somicar—. Si vostè pogués fer-lo entrar en raó!

—S’hi pot tenir una conversa normal?

—El feixanc on és queda molt enfonsat i s’ha de cridar fort. Per escrit s’entendran millor. Que en porta, d’estris per escriure? Si no, podem manllevar-los a mossèn Benet. No se’n torni sense veure el seu amic, per l’amor de Déu! I convenci’l que ha d’abandonar aquell forat de roca!

—Ho intentaré, senyora, li ho prometo.

A part del deure moral envers la mare trasbalsada i l’amic caigut en el pou de la follia, la promesa prenia tot d’una el component d’un repte personal. ¿Fóra capaç, amb la sola força de la paraula, de persuadir-lo perquè tornés a casa? Si més no, volia intentar-ho. Molt hauria hagut de canviar el seu amic Ventura, l’estudiant extraordinàriament hàbil en l’art de la dialèctica, contertulià habitual de les disputationes que setmanalment organitzava la càtedra d’escolàstica, perquè es negués a escoltar-lo. Per forassenyat que hagués esdevingut, no se’l podia imaginar rebutjant la safata del torneig dialèctic que ell li oferiria. Les controvèrsies filosòfiques venien a ser, al capdavall, com els estira-i-arronses entre el fiscal i els advocats, activitat en què ell excel·lia en els judicis de l’Audiència. Si feia poc havia convençut el jutge que declarés innocent un barber desgraciat que, com qui diu, ja tenia el garrot al coll, també es veia amb cor de convèncer l’amic que retornés a la casa dels pares.

Sabia, però, que el combat dialèctic, sigui en llatí a l’aula d’escolàstica, sigui en castellà a la de retòrica o a la Sala Tercera de Crims de l’Audiència, exigeix una preparació intensa. Cal esmolar bé els arguments, buscar estratègies que desconcertin el contrincant, encertar-li el teló d’Aquil·les i, en cas de reacció, preveure cadascuna de les respostes. Conscient que la improvisació o el menyspreu de l’adversari, per expert que hom es consideri en l’art de l’erística, porta indefectiblement al fracàs i al ridícul, es lliurà en cos i ànima en la preparació de la causa. Interrogà els pares, el rector del poble, i un cop informat de les extravagàncies del Ventura, demanà a la família que li posessin un criat a la seua disposició. L’endemà es féu acompanyar a Tremp, segons li van dir, l’única població important a vint llegües al voltant. L’alcalde de la població va posar-lo en contacte amb el doctor Creus, canonge i savi local que li va obrir gentilment les portes de la seua biblioteca. Res de l’altre món: l’autor més modern era Sant Tomàs d’Aquino, com si a partir del segle XIII la Humanitat hagués parat de cavil·lar. Amb tot, hi havia un bon assortiment de clàssics, entre ells les obres d’Aristòtil, de Plató i de Ciceró, els filòsofs de qui pensava servir-se. Abans d’obrir el primer volum, va enviar el criat a cal ferrer a comprar un parell d’embuts, i quan en va tornar al cap de poc, el va fer anar a cal fuster, i quan en va tornar al cap de molta estona amb les fustes foradades pel mig i acoblades a la boca de l’embut, va enviar-lo al pintor de l’exvot amb els models del dibuix que havia gargotejat en un paper, imitant el rostre de dues caretes de tragèdia antiga.

—Continueu fins aquell replà, senyor Climent —va dir el guia, tot assenyalant l’indret que, ja era hora!, devia ser el final de la pujada—. Estaco la mula i ja vinc.

Poques passes més amunt, quan el turó semblava disposat a iniciar el caient cap a l’altre vessant, la muntanya desapareixia de patac, com si els déus o els titans, el geni que fos, l’hagués tallada pel mig a cops de serra. Feia feredat d’abocar-s’hi, de manera que va preferir esperar que el criat enllestís la cavalleria. Aquest no va trigar a acostar-se, arrossegant en un sol viatge tota la càrrega de l’euga. Va deixar a terra l’escala de corda i el conduí pel caire del precipici fins al capdamunt d’una roca plana que sobresortia lleugerament de la carena.

—Viu allà baix, veieu? —Però ell no hi va veure ningú, al fons del precipici—. Quan sent soroll s’encaua com els conills. Crideu-lo i li llançaré les provisions.

—No correm tant.

Va furgar dins del sac i en va treure la carbassa de l’aigua i les màscares, ambdues iguals, l’única diferència era el nom, escrit amb lletres ben visibles al front de la careta. En l’una hi deia Critó, en l’altra Sòcrates. Va tornar Sòcrates dins del sac i indicà al criat que, ara sí, que la comanda ja estava llesta. Després d’escurar-se la gola amb un glop d’aigua, empunyà l’embut per la nansa, s’acostà als llavis el cantó estret i, palplantat damunt de la tribuna de roca, baladrejà en el llatí macarrònic que recordava de les aules de Cervera:

—Bon dia tingui, senyor Don Bonaventura Mir, notari de Malpui! Sóc Don Climent Llobera, l’amic de la Universitat! Talment el bon vi, envellit en la foscor de la bóta, així la nostra vella amistat d’estudiants esdevindrà més saborosa!

Va repetir la presentació, un ull al fons del precipici i l’altre al criat, únic espectador d’aquell solitari amfiteatre de roca, que el mirava amb estranyesa, com si el llatí no fos la llengua que sentia cada diumenge a l’església. Llavors va albirar allà baix una figura humana, negra i minúscula, que amb prou feines si es podia distingir entre la brolla. Quan va ser més a prop per recollir el sac que entretant el criat havia fet volar pels aires, va reparar que anava vestit amb levita i copalta.

—Bon dia tingui, senyor Don Bonaventura Mir, notari de Malpui! —va recitar per tercera vegada—. Sóc Don Climent Llobera, el teu amic de la Universitat! Talment el bon vi, envellit en la foscor de la bóta, així la nostra vella amistat d’estudiants esdevindrà més saborosa!

—Amic Critó! —van respondre de baix en llatí, i la veu ressonava nítida i potent, sense que cap eco n’esparraqués una sola síl·laba—. Vam quedar a deure un pollastre a Asclepi. No t’oblidis de pagar el deute.

—Ho tinc ben present, Sòcrates, no passis ànsia per això! Pensa altrament si has de fer-nos cap més observació.

—Cap altra, amic Climent, cap altra, perquè la mort freda ha tenallat de cap a peus el cos de Sòcrates. Fedó així ho anuncia als estudiants aplegats a l’aula magna. És cosa reconeguda que no hi ha memòria d’un home que hagi fet una mort més bella. Aquest fou el final del nostre gran amic, l’home més savi, el més just de tots els qui en el nostre temps ens ha tocat de viure sota la capa del cel. Escolta els aplaudiments entusiastes, amic Climent! El que és jo, torno a sentir l’escalfor de la teua pell, la suor tèbia dels teus dits quan, agafats de les mans, saludem el públic des de l’escenari.

—Em plau de comprovar que la teua prodigiosa memòria es conserva intacta. I tanmateix, jo em pregunto quin dimoni, quina malura del cos o de l’ànima t’ha precipitat al pou d’aquestes penyes! Què hi fas ací baix, Ventura Mir, tu, l’estudiant més envejat pels companys, el més temut pels catedràtics?

—A baix o a dalt, amunt o avall, són conceptes relatius, depenen del punt de vista de l’observador. Vostè, doctor Llobera, instal·lat dalt de la tribuna de l’Audiència, em veu al fons del pou de la misèria; des de les terres baixes, per contra, em veuen als núvols de la follia. Jo em considero un home lliure, el més privilegiat de tots.

—No els veig enlloc, els seus suposats privilegis, batxiller Ventura Mir. Si l’home més feliç de la terra pugés al cel i pogués contemplar la natura de l’univers i la bellesa de les estrelles, no sentiria plaer complet en l’espectacle si després no trobés ningú a qui pintar les meravelles que ha vist. Respongui, ¿a qui explica la seua suposada felicitat? Fins i tot l’home més feréstec i solitari té la necessitat de vomitar el seu verí contra el seu enemic. Com s’ho fa, vostè?

Com que Sòcrates no sabia què respondre, va continuar la intempestiva:

—Pari bé les orelles, batxiller Ventura Mir! Ja m’agradarà de sentir com se’n surt d’aquest sil·logisme —s’escurà la gola, escopí el gargall contra una argelaga i recità—: Tota persona sent una inclinació natural a viure en societat. Vostè rebutja la societat. Ergo, vostè violenta la inclinació natural dels homes.

—Distingo maiorem, i per partida doble! —va replicar el contrincant—. Distinció en el sentit que no es tracta de cap inclinació natural sinó d’una necessitat per sobreviure, i dintinció també en l’adjectiu «tota» amb què incorrectament pretén abillar el substantiu «persona». Totes les persones no són iguals, doctor Llobera!

—M’acaba de dir, si les orelles no m’enganyen, que hi ha diferències essencials entre els homes?

—Mutatis mutandis ho ha capit, doctor Climent Llobera.

—Decididament no em sé avenir del que sento! No el conec, batxiller Mir! Què se n’ha fet d’aquell estudiant que amb tanta passió i clarividència gosava defensar en públic els principis del dret natural enfront dels teòlegs dels Cànons, contra els monarquistes, enfront del mateix doctor Canudes, autoritat intocable en dret romà? De debò creu vostè que hi ha persones que per naturalesa són superiors als seus semblants?

—Jo tan sols he dit que «totes les persones no són iguals», i ara no vulgui contrafer ni estirar la premissa segons les seues conveniències. No li cal anar gaire lluny per comprovar-ho, tan sols ha de donar un cop d’ull a la persona que té a la vora. Que no veu la cara d’imbècil que posa? De debò, doctor Llobera, que s’identifica amb aquest ximplet que no entén un borrall de la llengua de la raó, que no sap fer altra cosa que obeir? El que és jo, em sento més a prop dels voltors, d’aquesta parella que volen damunt dels nostres savis judicis.

—Admetrà que el lacai, a qui ha titllat de ximple, té la mateixa natura, els mateixos drets que nosaltres.

—Negar-ho és cosa de necis. Tanmateix, de poc li serviran els seus drets si, incapaç de decidir pel seu compte, es comporta com el vulgus gregari.

—Ras i curt, que el batxiller Mir, considerant-se un home savi i diferent de la resta dels mortals, ha deixat de banda la societat per tal d’esdevenir completament lliure.

—Les seues paraules, doctor Llobera, tradueixen al peu de la lletra el meu pensament.

—Ignora tal volta que és precisament gràcies a la societat que som humans? No sóc únicament jo qui ho diu, ho va escriure el filòsof que vostè sens dubte idolatra, l’home més savi i més solitari del seu temps. Escolti la sentència: «Tan sols després de ser ciutadans, podrem esdevenir homes».

—Oh Rousseau, Rousseau! El dring dels vostres judicis clarividents, com s’hi escau enmig d’aquestes altes solituds! Certament, doctor Llobera, naixem bestioles i ens fem persones gràcies als coneixements que aprenem dels nostres semblants, dels vius i, especialment, dels morts, els quals ens han llegat en testament la saviesa en els llibres. Verbigràcia, Don Bonaventura Mir, notari de Malpui. Si no s’hagués mogut mai d’aquestes muntanyes, si no hagués baixat a pouar la saviesa a les ciutats de Barcelona, de Cervera i àdhuc de Lleida, a hores d’ara el seu esperit fóra tan pobre i servil com el d’un lacai del vulgus, el pitjor intèrpret de la veritat.

—Un esperit que no s’alimenti contínuament de saviesa nova s’empobreix i acaba arruïnant-se. El món ha fet un gran canvi aquests darrers anys, batxiller Mir. D’ençà que vostè va abandonar la ciutat, els estudis de jurisprudència, les ciències i les arts han progressat de manera considerable. Surti del forat, baixi a abeurar-se de nou a les fonts de la cultura i esdevindrà més savi.

—Més savi potser sí, no tinc inconvenient d’admetre-ho. No pas més lliure.

—No parli de llibertat, que vostè no ha tingut temps de tastar-la. Que no ho sap que el rei, l’Església, els nobles que des de fa segles regentaven el poder, han perdut els vells privilegis? La seua obstinació és tanmateix ben contradictòria, per no dir ridícula! En un moment decisiu com aquest en què els ciutadans d’Espanya poden per fi elegir llurs governants, vostè, en nom de la llibertat, fuig de la civilització i s’embosca com el carlí més absolutista. Sigui conseqüent, batxiller Mir. Surti del forat, i vingui a celebrar amb els seus conciutadans l’arribada de la llibertat.

—En aquell temps vaig celebrar-la amb les multituds. Tanmateix aquella dèria de la joventut ha quedat enrere, ara prefereixo celebrar la llibertat tot sol.

—No vulgui córrer tant, batxiller Mir. Retorni a la civilització, al si de la seua família on gaudirà plenament de llibertat. Li faig saber que el seu pare ha canviat d’idea, que està disposat a adjudicar-li l’herència que per dret li pertany, li dono la meua paraula que no l’enganyo. Si em permet, l’acompanyaré fins a casa, sàpiga que com a advocat em poso a la seua disposició per si necessita el meu consell. No s’ho pensi més i enfili’s per l’escala de corda, batxiller Mir. Al poble de Malpui l’espera la millor propietat de la nova província de Lleida.

—Gràcies per la visita, senyor advocat de l’Audiència, el seu client li comunica que no necessita el seu consell, alhora que li prega que se’n torni a les terres baixes, que foti el camp ara mateix a la seua maleïda ciutat lliure i civilitzada.

Don Climent Llobera es girà d’esquena al seu contrincant, però no va abandonar l’escenari. Després d’una pausa breu, el temps de beure un glop i de donar un cop d’ull al rellotge de butxaca, tornà a la càrrega empunyant de nou l’arma de l’amistat amb què havia iniciat el diàleg, i que a les primeres estocades l’adversari li havia arrabassat de les mans.

—Res més lluny de la meua intenció que visitar-te com a advocat —va cridar a la màscara—. He vingut de molt lluny per fer una visita al meu amic Ventura, i de pas, portar-li un llibre.

L’aclariment va capgirar, més del que podia preveure, l’actitud del Ventura:

—Quant a la visita, em guardaré de donar-te’n les gràcies. És obligació de l’home ben nascut visitar l’amic que, per fas o per nefas, es veu impossibilitat de sortir de casa. Cal fer-ho i és de justícia. Em plau agrair-te, en canvi, l’obsequi del llibre. ¿Hi ha tanmateix satisfacció més gran que la de rebre la visita del millor amic, el qual, després d’anys de no sentir-li la veu, compareix tot d’una amb l’obsequi d’un llibre antic i valuós?

—Talment el bon vi, envellit en la foscor de la bóta, així la nostra vella amistat d’estudiants esdevindrà més saborosa!

—Permet-me tanmateix que formuli els meus dubtes en aquesta matèria. I ho faig comparant les bones amistats amb els arbres fruiters, els quals requereixen sovint les atencions de l’horticultor, verbi gratia, el reg d’aigua fresca que els vivifica, la cavada que els allibera de les males herbes que furten l’aliment a les arrels, o la poda, que cada temporada sacrifica les branques sobreres per al perfeccionament general de l’arbre. En aquest supòsit, ¿creus, amic Climent, que la nostra vella amistat encara sobreviu, després de tant temps d’haver-ne descuidat el conreu?

—Com hi ha Déu que sobreviu! Vols prova més evident que la meua visita? Al llarg de deu anys de conreu intensiu, les arrels de l’arbre que tu i jo vam plantar a Barcelona, que vam intensificar-ne el conreu a Cervera, es van enfonsar tant dins les entranyes de la terra que xuclen directament de les deus subterrànies i així l’arbre no pot morir mai. ¿Te’n recordes, d’aquell catedràtic de segon, tan curt de vista que era incapaç de llegir la lliçó, però que no volia que fos dit i recitava de memòria? Tots abandonàvem l’aula, d’un en un i sense fer soroll, i ell continuava dictant el codi de Justinià, sol a la tarima, davant d’una estesa de taules buides.

—Se’m dispara el riure només de pensar-hi.

—Te’n recordes de la vella Gregòria, la cuinera de la dispesa? Cansats de menjar arengada i abadejo, dinar sí dinar també, li entràvem d’amagat als fogons i, a l’hora de destapar la cassola, la dona es quedava veient visions davant aquell bé de Déu de carn de bou que havíem comprat a la carnisseria.

—El miracle de resurrecció de la carn, senyora Gòria!, li dèiem mentre devoràvem la carn amb la fam imparable dels nostres disset anys. I la dona, contenta perquè també n’hi havia un tall per a ella, es desfeia en escarafalls: «Que vingui com vulgui la fi del món, xiquets, i que ens agafi farts de carn!».

—La boca em fa salivera, amic Ventura. Certament hi havia altres carns que ressuscitaven de debò, i més sovint que la de bou. Te’n recordes de les escapades nocturnes a can Torrades? Embolcallats amb els llençols amb què ens acabàvem de despenjar pel balcó, ens esmunyíem pels carrerons enllosats, i després pels camps de més enllà de la muralla, com dos fantasmes que la blancor de la boira feia invisibles, fins a la masia de les bagasses.

—La Magina baixava a obrir la porta amb un llum d’oli que il·luminava braços i cames, aquella pell blanca causant del nostre desfici, i deia: «Qui vol passar primer? L’altre que es quedi tranquil. I ja en pot tenir tanta com vulgui, de gana, que el primer no se m’acabarà!».

—Passa tu, feia jo tremolant de fred. No em fan mania les teues baves.

—A mi tampoc, deies tu. Jo m’estimo més esperar.

—I entretant la dona es despacientava: «Aclariu-vos d’una vegada, xiquets, que aquí baix fa un fred que pela!».

—A l’últim tu pujaves primer.

—De cap manera, jo sempre m’esperava.

—Tant se val, no ens discutim per això. La compenetració dels nostres esperits joves era tan intensa que el mateix pensava l’un que l’altre. Compartíem taula i matalàs, sucàvem al mateix tinter, ens intercanviàvem les peces de vestir; ¿com vols doncs, que ara siguem capaços de destriar els records? Talment una baralla de naips, coneguts tan sols pels autors que en altre temps van dibuixar-ne plegats totes les peces, així és el ventall dels nostres records d’estudiant. Juguem-hi, amic Ventura, ara et toca a tu de tirar.

—Què me’n dius, d’aquella vegada, el matí de Corpus em sembla, quan vam anar a furtar cireres en un hort, ignorants nosaltres, que era precisament l’hort del Canceller?

—…

—Respon, amic Climent! Que no te’n recordes?

—De tant enraonar, la veu se’m torna ronca, amic Ventura.

—T’ho conto jo, no t’amoïnis. Eren cireres garrafals, d’aquestes grosses i cruixents…

—No et sento gaire bé. L’aire que s’ha girat tot d’una se n’emporta les teues paraules. Si et poguessis atansar fins aquí dalt. L’escala de corda està ben afermada, no tinguis por. Sisplau, amic Ventura, friso per escoltar-te de prop.

—Pujo de seguida!

Plantat damunt la roca, Don Climent Llobera s’aguantava la respiració contemplant com el seu vell amic s’atansava corrent cap al peu del cingle. Quan va desaparèixer sota els seus peus, va abandonar la tribuna i anà a reunir-se amb el criat, que, un cop assegurada l’escala de corda, espiava el feixanc abocat al precipici.

—No sé què collons us heu astrolicat tanta estona, senyor Llobera, però em sembla que aquesta vegada el boig sortirà del feixanc.

Don Climent no va dir res, tenia per costum de no respondre els comentaris dels criats, encara que fossin, com en aquest cas, per corroborar algun dels seus èxits. Amb la punta dels dits va palpar la llaçada, com si volgués comprovar que estava ferma, en el moment en què, a l’altre cap de l’escala, el Ventura agafa la soga i encama per posar el peu al primer estrep de la corda, però llavors, en veure’s el camal dels pantalons, s’adona que porta el vestit de mudar i les sabates brutes de fang —deu d’haver travessat el canal pel mig sense recordar-se de la roba—, i retrocedeix decidit d’arribar-se fins a ca l’Espluga per canviar-se. Tot i la pressa, per no malmetre el vestit ni el calçat, es guardarà prou bé d’anar-hi pel dret, matolls a través. Que s’esperi el seu amic Climent, i que cridi tant com vulgui, que ell amb aquesta roba no es veu amb cor de grimpar pel precipici. Enfila doncs, amb pas decidit però sense córrer, la marrada del corriol que ressegueix el canal pel cantó de la penya i que a la tomba del Moret gira en angle recte cap a l’esquerra en direcció a ca l’Espluga.

Tan bon punt ha desat tota la vestimenta a les branques del penjador, es vesteix amb les peces de roba, brutes i esparracades, que es posa per treballar la terra, es calça les espardenyes de cànem i surt disparat cap a fora. Al cap de poques passes fa mitja volta, com si s’hagués descuidat d’alguna cosa.

—Torno de seguida, senyor notari —recita maquinalment, capcot, sense aixecar els ulls de terra.

Gira cua i amb quatre salts, escompassant-se roques i matolls, es planta de nou al peu de la penya. Posa el peu al primer esglaó i amb el pes del cos la corda s’estremeix com si fos un animal i s’estira fins a tocar terra. El segon esglaó també cedeix una mica, i l’altre una mica menys. Cinc o sis esglaons amunt, l’escala comença a balancejar-se.

—Qui hi ha allà dalt? —crida aixecant el cap, ara en la llengua habitual, com ho diria a una bestiola.

La resposta no triga a baixar:

—El teu amic Climent. Escolta, Ventura. Has d’enraonar amb la màscara. No et sento bé.

Només li faltaria la màscara, prou feina té d’aguantar-se a la corda, que encara hagués d’arrossegar aquell fòtil.

—Estàs sol, Climent?

—Ben sol, Ventura. Només hi ha el criat.

—Que foti el camp ara mateix! Si no, me’n torno avall!

Descansa un moment arrapat a la corda, fins que, de dalt, l’amic li comunica que el criat ha tocat el dos, i li certifica el missatge amb juraments. Un tram més d’esglaons penjats al buit i treu el cap en una cornisa on pot recolzar els peus a la penya. Dalt de tot, un pèl a la dreta, veu gesticular una figura humana que no pot ser altre que el seu amic de l’ànima.

—Digues, Climent. Com ens vam fer amics tu i jo?

—A Barcelona, que no te’n recordes? Al col·legi de Santa Caterina.

—Llavors només érem companys d’estudis.

—I de tant en tant jugàvem als escacs. Però tens raó, l’autèntica amistat no va arribar fins a Cervera.

—Feies bona olor. No vaig parar fins que no vas ser amic meu.

—Tot al contrari, vaig ser jo el qui va saber congraciar-se de la teua amistat! —La veu, amplificada per l’embut de la careta, es precipita potent des de dalt—. Tot just iniciades les classes, de seguida es va veure que en Ventura Mir era el més brillant del curs. Les lliçons que copiaves eren una delícia de claredat i concisió, la teua redacció superava amb escreix els dictats del catedràtic. Tu probablement no t’adonaves que tots els companys pretenien la teua amistat. Abans de final de curs, vaig convèncer el pare perquè em deixés canviar de pensió i me’n vaig anar a viure amb tu.

L’explicació de l’amic és una cascada d’aigua freda que paralitza de cop l’ascensió.

—Em dius que et vas fer amic meu perquè et deixés copiar el quadern. Quina mena d’amistat és aquesta?

—La més excelsa de totes, amic Ventura, la que uneix els homes virtuosos. Recorda que el gran Aristòtil distingeix tres classes d’amistat. La primera es basa en l’interès, la segona, en el plaer del cos, i la tercera, en la virtut. Tan sols la darrera, pròpia de persones instruïdes i virtuoses, és autèntica amistat in sensu estricto. Les dues primeres són només un miratge, es fan fonedisses tan aviat com el fals amic s’adona que no en traurà cap altre benefici, cap altre plaer.

—Llença la careta d’una vegada, que m’eixordes! —brama reculant un parell d’esglaons—. Fer-se amic d’algú només perquè et cedeixi el quadern dels apunts, ¿no et sembla una amistat interessada? Ara ho veig clar, acabats els apunts, quan no vas poder traure més profit de mi, vas desaparèixer.

—Vas ser tu qui va desaparèixer! —El xiscle de veu esquerdada, desconeguda i a la vegada familiar, paralitza la davallada—. Et vaig escriure al poble, Ventura, fes memòria. Com creus si no que els teus pares m’han pogut localitzar a Barcelona? Et vaig escriure i encara és hora que tu em contestis.

—Certament, em vas escriure per refregar-me pels morros els teus títols acadèmics. Em deies que havies obtingut, amb el grau d’excel·lència, la llicenciatura en lleis, que havies opositat amb èxit a l’Audiència, que a la primavera et casaries amb la noia que estimaves i que, a més a més, era filla d’una de les millors famílies de Barcelona! Què volies que et contestés?

—M’haguessis pogut respondre, per exemple, que celebraves la meua bona fortuna. No diu gaire de la bona amistat, envejar els mèrits de l’amic. Si els meus èxits et van doldre, ets tu l’amic hipòcrita, Ventura. Reconeix-ho d’una vegada!

—Ho reconec. Accepta les meues disculpes més sinceres, amic Climent.

—Les acceptaré si me les puges personalment fins ací dalt.

Ho farà, malgrat el vertigen que li provoca la proximitat de la carena, i que ell procura d’evitar mirant cap a l’esbalç. Reprèn l’ascensió fins a situar-se a una dotzena d’esglaons del capdamunt. Ara que veu de prop el rostre del seu amic, el troba diferent. Potser és la barba, potser s’ha fet vell; sigui el que sigui, aquest home no és el Climent que havia imaginat fins ara, el que durant anys l’ha visitat en somnis.

—Acaba d’arribar, què esperes? —L’estira des de dalt—. A la carta també et deia que baixessis a visitar-me a Barcelona.

—Vols dir? —pregunta indecís.

—He portat la carta, si no t’ho creus. Acaba d’arribar i te l’ensenyaré.

No s’hi veu amb cor. A cada nou esglaó, el cap li roda de manera més marejadora.

—Llegeix-la tu, sisplau —demana amb el ulls clucs. L’amic és tan a prop que li sent l’olor de la roba, el ritme de la respiració, el fregadís d’un paper que es desplega.

—«Barcelona, a quatre de febrer de 1833. Benvolgut»… Bé, t’estalvio els meus èxits, que has demostrat recordar prou bé, i passo directament al paràgraf de la invitació. Te’l llegiré tal com està escrit, no hi canvio ni un mot, t’ho juro. Fa així: «Si algun cop tinguessis l’ocasió de venir a Barcelona, fet que malauradament considero poc probable a causa de la distància, si a la vegada disposessis de temps per fer-me una visita, et prego…».

La retòrica de les frases condicionals li refresca la memòria, de cop recorda el contingut del paràgraf i l’enrabiada que va agafar fa anys quan el va llegir.

—Si algun cop véns a Barcelona, si disposes de temps… —es queixa dolgut—. D’això en dius una invitació? Més aviat són frases de compromís, per quedar bé. Tinc tantes ganes de veure’t que si no véns immediatament, pujaré jo a fer-te una visita. Aquesta és la invitació que s’espera d’un amic de debò. Adéu, Climent, jo me’n torno cap a casa.

—Pitjor tu! Amb condicions o sense, no vas ser bo per respondre la carta! Ho saps prou bé, Ventura, no busquis excuses ara!

Ni amb els ulls tancats pot continuar reculant. Arrapat de mans i peus a les cordes, el món gira al seu voltant de manera vertiginosa, com si l’escala d’on penja fos el centre d’un prodigiós remolí de vent que fa volar un batibull d’imatges i sensacions: els elogis del catedràtic de Civil, la pell de seda de la Magina, el cruixit de les plomes damunt el paper, la façana solemne i coronada de la Universitat de Cervera, la dolçor d’una cirera garrafal, i per damunt de tot, la veu insistent del seu amic a l’altre cap de l’escala:

—No penso moure’m d’aquí fins que no arribis. Puja d’una vegada, vinga, ens n’anirem plegats on tu vulguis. A Barcelona, si no t’agrada quedar-te al poble.

—On vols que vagi, Climent? —la queixa li surt amb un filet de veu—. No tinc cap títol acadèmic, ni lleis, ni notaries…

—Encara hi ets a temps d’acabar els estudis, ets molt jove, Ventura. Només tens 27 anys.

—I ens n’anirem tots dos?

—Esclar, home! Ja t’ho he dit.

—I tornarem a Cervera?

—En aquell poblot de pagesos, vols tornar? Cervera ja ha passat a la història, Ventura, qualsevol dia tancaran la universitat. Ara els millors catedràtics de lleis són a Barcelona, allà és on has de venir a acabar la carrera. Tindràs el meu suport, el de la meua família, pensa que el meu pare és…

No li importa el càrrec de son pare. Tan bon punt ha sentit que la seua Cervera d’estudiant no té retorn, es despenja esglaons avall, els ulls ben oberts mirant per l’arc de les cames, i no hi ha res que l’aturi, ni les oscil·lacions de l’escala que el gronxen com un pèndol, ni la cremor que sent al palmell de les mans de tan de pressa com les fa lliscar per la corda, ni els crits que baixen de dalt «Torna, Ventura, quina te n’ha picat ara!», cada cop més dèbils fins a fer-se inintel·ligibles, però més tard, al tocar de peus a terra, altra vegada potents i clars, amplificats per l’embut de la careta: «T’esperaré al poble, Ventura! No em mouré de Malpui fins que no baixis, t’ho juro!».

De moment no vol anar a ca l’Espluga. Es carrega al coll el sac de les provisions, abandonat al peu de l’esbarzer on ha aterrat fa hores, i se l’emporta fins al Porxo, l’aixopluc en forma de corredor excavat al llarg de la penya que li serveix d’assecador de llenya, de magatzem de les eines, de recer per estendre la bugada. El Climent ja se’n deu haver tornat al poble, fa estona que de la carena no cauen crits. Tant és. Ell, mentre l’escala de corda pengi de la paret, no pensa posar els peus a ca l’Espluga. Només d’entrar el senyor notari l’esbroncaria: «Per què no hi has calat foc? Què pretens, que qualsevol foraster irrompi a la propietat?». I ell no sabria què respondre. No, avui no pensa anar-hi, encara que hagi de dormir al Porxo.

La corrua de cavalleries amb cartres i de gent mudada que enfila el camí de la Pobla, li recorda que avui és dimecres, el dia del mercat setmanal. Fa prop de dues hores, quan la primera llum de l’alba l’ha tret del seu catre improvisat, ha baixat a instal·lar-se al mirador de l’Eixida. Atrinxerat darrere el brancatge de la savina, espia la vida del poble. Sense els binocles —són a ca l’Espluga i Déu nos en guard d’anar-los a buscar—, a ull nu li costa reconèixer les persones. Amb tot, està segur que la dona del barret blau i vestit bigarrat és la Filomena. Per la manera de moure les anques, la coneixeria a mil llegües de distància, aquella mala puta. Al costat va a cavall una vella, segurament sa mare. Avui a cal Poblador són les dones les qui baixen al mercat, els homes de bon matí que treballen en el cobert nou que es va cremar. N’hi ha un que no coneix, deu ser el paleta. El seu amic Climent, fins ara, no s’ha vist ni en forat ni en finestra. Ja deu haver tocar el dos cap a Barcelona, potser ahir a la tarda mateix, baixant de la penya.

És ell! La descoberta de la figura fosca pel carrer de la Font li esparvera els batecs del cor. El Climent camina xino-xano, com si passegés, sol, sense acompanyant ni cavalleria que li porti l’equipatge, o sigui, que no va gaire lluny. Quan arriba a l’indret del cobert en construcció es detura probablement per parlar amb els homes. No sé pas quina conversa pot tenir l’advocat don Climent Llobera amb aquestos quatre ignorants. Efectivament, el foraster aviat es cansa de donar-los conversa i es posa a llegir un llibre, assegut damunt un sac que el mosso li ha apariat a recer de la paret. De tant en tant aixeca el cap de la lectura i mira cap a la penya. Llavors ell, tot i saber que lluny com és no el pot veure de cap manera, retira instintivament el cap de les branques.

Durant tot el matí no abandona el punt de guàrdia si no és per fer les necessitats corporals o per pujar fins al canal a fer un traguet d’aigua. I a la tarda igual. De tard en tard menjuqueja sense gana qualsevol gormanderia del sac de provisions. Climent, amic, que ho vas dir de debò que et quedaries al poble esperant que jo baixés? Climent, sisplau, no siguis talòs i torna a Barcelona!

L’endemà al matí, el dia s’aixeca lleganyós pel cantó de llevant. Quan baixa a l’Eixida, els homes del Poblador ja feinegen a l’obra. Només pot comptar-ne tres: el pare, el germà i el paleta. Com és que no hi ha el mosso?, es pregunta inquiet. On deu d’haver anat tan de matí? El temps no pinta gaire clar, mal dia per posar-se de viatge, així doncs, no creu pas que l’amic hagi pres la decisió de tornar a Barcelona. S’esperarà uns dies al poble, l’hi va prometre… Inquietud i dubtes s’esvaeixen de patac en el moment que veu aparèixer el mosso menant pel morraller una cavalleria. És l’euga de casa, i és el Climent l’home que va a cavall, i els viatgers no es desvien cap amunt per agafar el camí de Rocalta, ni cap a llevant potser per anar a esmorzar a la font de Beuitanca, sinó que enfilen ben drets el camí de Sant Roc.

—Mentider! Hipòcrita! —li escup amb ràbia abocat al mirador—. Vas prometre que m’esperaries! No tens paraula!

Els seus crits paralitzen els viatgers al camí. El Climent es gira de cara a la penya i fa un gest amb el braç per demostrar-li que l’ha vist, però de seguida fa mitja volta i continua la marxa fins a desaparèixer en el primer revolt de la carretera.

Quan el camí queda net de viatgers, abandona la talaia de la savina i corre cap al Porxo. El temps de carregar-se al coll una trossa de branques seques, lligada a l’esquena a tall de motxilla i ja torna a saltar entre els matolls, ara en direcció a l’escala de corda. A pesar de la càrrega s’hi enfila d’una tirada fins al capdamunt del penya-segat. Un esglaó més i ja trauria el cap per la carena, però no vol pujar més. El que té pensat de fer resulta, a aquestes alçades de terra, bona cosa arriscat. Amb una mà s’aguanta ferm a la soga, mentre amb l’altra estira una branca del feix i l’entortolliga com pot entre les cordes de l’escala, després recula un parell d’esglaons i repeteix l’operació més avall. Quan ha repartit tota la trossa, baixa a buscar-ne una altra, encabat una altra, i una altra, fins que se li acaba la llenya seca que tenia reservada per a l’hivern, i llavors ha de tallar branques verdes per cobrir els esglaons de baix de tot. El cordam, revestit de dalt a baix amb branques mortes, sembla un arbre altíssim, un xiprer d’espècie estranya que volgués desafiar la cinglera de Rocallisa. S’ajup a la soca de l’arbre i intenta febrosament de calar-hi foc. La fumera, blanca i amargant, de les mates verdes, li cou als ulls fins a fer-li saltar les llàgrimes. Finalment se’n surt, el foc pren amb força i una cascada de fum i flames que espeteguen es precipita vertiginosament penyes amunt.

Per fi, sembla que se li hagi calmat la febre. Plantat al mig del feixanc, constata que el foc ha esborrat del penya-segat qualsevol rastre d’escala, tot deixant la penya neta i pelada d’abans. I mentre el fum s’encela, diligent com les boires del febrer damunt les planes aturonades de la Segarra, ell s’encamina cap a ca l’Espluga, tot recitant les paraules del Climent: «Talment el bon vi envellit en la foscor de la bóta, així la nostra vella amistat d’estudiants ha acabat tornant-se agra».