VIII

I no vingué l’ombra alta i severa.

«Vetllaré per vós; el pecat que contamina la vostra ànima és d’aquells que solen perdurar en els homes; el vostre ésser està saturat de concupiscència i fàcilment tornaríeu a caure». Així li parlà el confessor en l’hora solemnial de l’absolució, i això recordava Josafat, i això determinà aquella violència.

Anava revenint-se.

Què havia passat? Què havia fet? Què succeiria? Els seus ulls jaspiats registraven els racons més foscos de la gran nau. L’instint li aconsellà de barrar tota l’església. Silenciosament, precavut i desconfiat, féu la seva ronda; esbrinà capella per capella fins a tenir el convenciment que el temple estava desert. Aprés el sorollà amb l’espetec: de les reixes, amb els grinyols dels panys i forrellats, i quan fou a la porta forana tragué el cap per la portella del cancell.

A la deserta placeta les lloses de les tombes reflectien la llum crepuscular, grisa i esblaimada; l’herba que dibuixava les juntures era tendra, humida, formosament verda, i les façanes de les cases properes semblaven fesomies condormides. Una pobra vella eixia tremolosa d’una gran portalada i s’allunyava ranquejant, bo i fent petar contra l’empedrat la ferrada virolla del seu gaiato.

Josafat barrà també la portella, i anà a veure el que havia succeït en la caixa de l’escala.

Pel camí recordà que havia albirat els ulls de la bagassa que giraven desesperadament dintre la fosca de llur conca com si s’acomiadessin de la vida. Un corrent fred serpejà per les seves cames, dèbils i trèmules; el seu cor semblà enfeblir-se i morir amb ràpids i menuts esbatecs, i el pressentiment que la seva tranquil·litat estava perduda per sempre li tenallà l’esperit.

Era fosc i encengué la llumenera. Obrí. Fineta, en actitud deshonesta, el fitava amb un mirar enterbolit d’espasme i terror; dels seus llavis morats sortia una cosa repugnant que brillava a l’inquiet parpelleig de la petita flama; tenia el cap apretat per la contrapetja del tercer graó, la barba enfonsada en el pit, i els bandós esbullats se li enganxaven pel front lluent; una lluïssor llefiscosa que feia ressaltar més l’espaordidora pal·lidesa.

Josafat, en aquests moments, enyorà totes les passades benaurances de la seva vida, tingué presents, un per un, tots els favors rebuts, tots els somriures bondadosos, totes les esquenades amigables.

Volgué tocar Fineta i la seva nuesa l’acovardí; encara li despertava luxurioses idees.

«Deu ésser freda», pensava, «freda com gebre».

«He vingut amb les entranyes enceses per tu; morta i tot seguiré desitjant-te». I era cert; allí, en el seu ventre, una imperceptible onada pareixia iniciar el moviment luxuriós.

Dalt l’escala colpejava el rellotge. Josafat reculà i començà a comptar aquells sotracs del temps: una…, dues…, tres…, set hores. Tenia tota la nit per meditar. Una serenitat pasmosa guarí el seu esperit, però les seves carns tremolaven encara.

Féu l’últim toc de la tarda: era fàcil, només calia ventar una estrebada al llibantó que movia el batall de la «Maria», reposar mig minut, i tornar-hi… Ell mateix s’estranyà del bé que complia la seva tasca, tan a frec d’un cadàver.

La llumenera, deixada al sòl, projectava l’ombra de Josafat dalt la volta, i aquella silueta colossal, amb el seu cap enorme, les seves cames infinides i els seus braços enlairats, movent-se calmosos, semblava gratar serenament els carreus desjuntats, per obrir-hi una fossa.

I l’ombra li suggerí una idea: un home com ell no havia d’espaordir-se per amagar el cos d’una mala dona, allí on hi havia tants d’espais, tantes de buidors, tantes de tenebres, tants de llocs ignorats de la gent. Oh! No perdria ni un dels bons amics, ni una boca deixaria de somriure-li, ni una mà de trucar-li a l’espatlla.

Pensà en un sac que hi havia a la seva cambra, i volgué pujar-hi per cercar-lo, però l’haver d’entropessar amb Fineta li repugnava.

Féu una llarga marrada per la sagristia, on desembocava l’escala de la torre romànica. Hagué de desfermar dues o tres portes, i posà gran mirament a no fer soroll. A la cambra veié el catre esbullat, i pensà que aquella nit no podria reposar-hi, que una feina llarga i penosa l’esperava. Retornà allà on era Fineta amb el sac al braç, i en posar-li les mans a sobre no la trobà pas freda. Llavors li agafà un esverament d’idiota. Corregué per tota l’església, afollat i sospirós. Aprés s’arraulí al capdavall de l’absis, al més lluny possible d’aquell dimoni que ressuscitava.

D’un moment a l’altre li semblava que tota la nau ombrívola i silenciosa havia d’ésser pertorbada per l’aparició de la bagassa. Per primera vegada a la seva vida mirà amb recel el fons de les capelles, allí on els besllums de llànties acaronaven incerts retaules i sepulcres.

Aprés cregué albirar-la que eixia de la capella baptismal, i caminava tota nua, blanca com la cera, pausada com la fatalitat, els ulls girats, els cabells flamejants, els braços oberts, cercant-lo: «Vine…, vine…».

Josafat canvià de lloc. Prosternat enfront el sagrari, s’arrapà neguitosament a la gran reixa, vora la llàntia.

La flama diminuta i oscil·lant escampava la seva llum bondadosa per la testa del campaner, acotada i meditabunda. Les fantasmes, els misteris, les paüres de la nit semblaven finir, esvair-se en el cercle de llum esgrogueïda. Allí una santa pau, una majestuosa serenitat, una grandiosa calma conhortaven el campaner; car res no temia Josafat sota l’emparament del Santíssim.

En la bonança d’aquell redós sentí passar les hores, córrer la nit i néixer una vaga esperança que tot allò mitjançat entre ell i Fineta era un pesat ensomni… Quan la formosa llum del dia aclarís els vidres, quan el sol anés clapejant de vius colors pilars i capitells, sepulcres i retaules, quan l’or enlluernés en els altars i somriguessin les irisacions a la faç dels sants, estaria lliure per sempre de la bagassa; ella hauria desaparegut, escarmentada. I la veia dreta, amb els seus dits plens d’anells, els anells que ell tant admirava, arreglant-se els rínxols esbullats, les arrugues del vestit, mentre amb els seus peuets llançava, menyspreadora, el sac que havia de servir-li de mortalla.

El sac! El sac…! Per què amb tanta de llestesa anà a cercar-lo? La meditació sobre aqueix «per què» fou llarga i penosa.

Entretant la grossa campana del rellotge amidava conscienciosament el temps; les seves onades ressonants somovien les tenebres i feien parpellejar la llumeneta del Santíssim.

I fou allà a les dotze que un xiscle llastimós, vingut del campanar, esqueixà el pregon silenci de l’església. La nau majestuosa repetí l’esfereïdora estridència, allargant-la, rebotent-la d’ací i d’allà, fins a deixatar-la en la sobirana calma de la mitja nit.

El xiscle era tan penetrant, tan agut, tan ferm, que Josafat el cregué resseguint els àmbits del món, desvetllant la ciutat esglaiada, revelant als homes l’existència de la bagassa agonitzant, nua, impúdica i blasfema dins la torre sinistra.

Vindrien jutges i botxins; la gent s’escruixiria; els bons clergues tindrien remordiments d’haver-li confiat les campanes, les imatges, les coses santes; l’església, bruta de sang profanadora, hauria d’ésser purificada per hostatjar una altra vegada Déu sagramentat, i quan ell expiés el seu crim sobre el deshonrós cadafal, els pares li aproparien llurs infants per heure’n esmena.

La paüra corria per entre la pell i l’os del seu crani deprimit, i li cargolava les arrels de l’aspra cabellera.

No podia deixar que es repetís el crit eixordador, i, amatent i esgarrifat, s’endinsà en l’esbiaixada porta.

Trobà Fineta rebolcant-se pels graons; rebotia el seu cos per les pedres, grans gemecs s’escapaven de la seva boca, bleixava fort i seguit, mentre obria i tancava els braços com si estrenyés un amant invisible.

El campaner pensà d’atuir la bagassa, i cercant el mitjà, enlairà el seu esguard, ple d’ànsia. Penjades de la volta les pedres arrodonides, a la meitat de llur ruta, seguien baixant, lentes, fatals, inconscients i dòcils, vers la terra. Tenien la duresa i crueltat que a ell li mancaven per finir l’agonia exasperant, i llur gran pesantor sabria ofegar els cruiximents satànics, les discordàncies de perdició que exhalava el cos morent de Fineta.

Arrossegant-la, la col·locà sota la vertical dels contrapesos.

Començà una espera llarga, anguniosa, en la qual comptava els sotracs del pèndol, el colpejar del seu cor, aquell cavar fatídic de trapenc, aquell retruny isòcron que sonava en la tenebrosa escala.

I la gorja de Fineta s’inflava, atapeïda de nous xiscles, de nous gemecs estridents, de nous crits de suprema angoixa, i el campaner, en un esclat d’impaciència, féu ell allò que havia encomanat a les lleis de la matèria, a la inèrcia de les coses.

D’un sol braçat recollí la morta amb les seves robes, i rebregant-ho tot, apilant-ho tot, ho encabí dins la caixa del banc d’església.

El cap se li esvaïa, els genolls se li flectaven, i, amb grans esforços, pujà a la seva cambra.

Allí engolí un bon tros de pa i begué d’una sola tirada una sitra de vi negre. S’ajaçà en el seu catre, i clogué les parpelles en un desmai de tot el seu ésser.