1. L’entorn eròtic

L’any 1905, Prudenci Bertrana va presentar Josafat al premi literari de la Festa de la Bellesa de Palafrugell. Però el jurat, presidit per Joan Maragall, es va estimar més donar el premi a una obra de Josep Pous i Pagès titulada ni més ni menys que L’home bo. Amb Josafat, Prudenci Bertrana havia escrit la novel·la més imaginativa de la seva carrera, i també la més escabrosa, com per donar la raó als que pensen que l’art és transgressor per definició.

Avui, dir res de nou sobre Josafat és molt difícil. La brevetat i la riquesa de la novel·la, i sobretot el fet que hagi estat lectura obligatòria als instituts, l’han tornat un text fressadíssim, regirat per totes bandes. Una lectura aprofitada d’aquest llibre, però, només demana seguir el consell de Nabokov d’imaginar-se sempre el que s’hi explica, en el sentit habitual d’«imaginar», és a dir, de «veure, visionar». A Josafat no hi ha les descripcions prolixes que de vegades se li retreuen a Bertrana: aquí tot és concís i potent, el text és adust i de poques paraules, com el seu protagonista. Això no vol dir que no sigui extraordinàriament, apassionadament imaginatiu. Els escriptors modernistes són tan plàstics perquè són molt sensitius. El sensualisme és el problema que tenen molts dels protagonistes de les seves històries. Aquest sensualisme desenfrenat serveix de matèria primera per descriure el seu món, a ells o a l’escriptor que el posa en solfa.

L’erotisme excita la imaginació sensual, Josafat n’és bona mostra. Bertrana l’escriu amb una obsessió tancada, un nucli poderosíssim, un centre gravitatori que no deixa cap fil de la imaginació per lligar. Durant tota la novel·la, se’ns parla de la «carn blanca» de la Fineta. Tant s’eleva la imaginació, que, en un moment determinat, Bertrana escriu que una «blancor de bromera enrondava la seva cintura». Mirem d’imaginar-ho i ens adonarem del prodigi visual que és aquesta frase. Com ho és la persecució fascinant de Josafat darrere la Fineta, corrent pel temple amb una torxa que llança «tètrics besllums, com els d’una ànima encesa pel pecat que cerqués, adolorida, el consol de la divina gràcia». Josafat és plena d’aquests regals.

A les narracions modernistes, l’entorn del protagonista, l’escenari, és important. Pensem en Els sots feréstecs, en Marines i boscatges o en Solitud. L’erotisme vol dir l’exteriorització de la persona, i qui l’extrema massa corre el perill i el pecat de l’anul·lació, de la fusió amb el defora —podríem arribar a dir-ne el suïcidi. Paradoxalment, doncs, per parlar de l’interior dels personatges d’aquestes narracions hem de parlar del defora, perquè el tema sempre és la relació entre l’interior i l’exterior, entre l’individu i el món, o sigui el tema nuclear de qualsevol obra artística, de la mena que sigui: la comunicació. Altrament, és el silenci que espanta tant Josafat, «el maligne silenci de sempre, el que feia mesos xiulava a les seves orelles, el que de tant de temps era el seu negre conseller, el que havia revifat les seves passions». Vet aquí per què la paraula «solitud» hi és tan important. «Pels penyals soledat, soledat per les cales, soledat arreu: no hi troba res més», havia escrit mestre Ruyra. La solitud de la cala, de l’ermita, dels sots de Montmany, del campanar hermètic. Josafat viu completament sol, fins i tot fa els àpats sol. Quan, anys a venir, a «El vagabund», Bertrana recordi les visites que feia de jove per la catedral de Girona, en descriure el campanar, apuntarà que «pensava en la terrible solitud d’aqueixos homes barrats allí en les llargues nits d’hivern; solitud de refugi de muntanya, de far perdut enmig de la immensitat, sobre el promontori d’un illot». I això el durà, més avall, a imaginar la història de Josafat, «una estranya anècdota, on la luxúria i el fanatisme profanaven la pau santa d’un temple i feien estremir d’horror les velles imatges».

Hi ha una solitud que tard o d’hora ha de trencar-se, i aquest trencament elimina qualsevol puresa. En el cas de Josafat, això comença a passar en el moment en què Pepona travessa els murs que l’aïllen: aquí comença el malson.

Pels mateixos anys que redactava Josafat, Bertrana va escriure a Nàufrags, la història d’un jove capellà, mossèn Joaquim, que, embogit de desig per Cèlia, ha de viure amb «la virilitat descontenta», «capat sota la sotana negra». Mossèn Joaquim acabarà tancant-se en una ermita. És, com si diguéssim, el pròleg de la història de Josafat. Perquè recloure’s és inútil. Al capítol tercer de la nostra novel·la, l’entrada de les prostitutes és un esclat de llum en la penombra de la catedral. El campaner ho entén i, quan veu Pepona, té por «d’aquella testa que se li apareixia i li interrompia la seva vida monòtona, la calma grisa del seu sojorn». Com la Mila de Solitud, la Fineta del conte de Ruyra o mossèn Joaquim, Josafat és un jove que ha de lliurar la batalla iniciàtica amb l’erotisme. L’Ànima de Solitud, l’home del bosc de «La Fineta» o la Cèlia de Nàufrags són encarnacions, en gran part imaginades pels mateixos protagonistes, de la bèstia que la Fineta de Josafat descriu en el conte del simi. Són «el pelut contacte de l’animal feréstec» del món de fora. I el que la Fineta busca en Josafat, Josafat també ho busca en la Fineta: un erotisme impossible, per massa pur. Seixanta anys després, Llorenç Villalonga encara va crear a Bearn un descendent d’aquesta mateixa família, mossèn Joan Mallol.

Un escriptor avui negligit injustament, Raimon Casellas, havia donat el patró d’aquests relats a la novel·la Els sots feréstecs, l’any 1901. Nascut en ple «cas Verdaguer», mossèn Llàtzer, el protagonista, és un d’aquests profetes habituals de la literatura catalana, de Pujols al Nabí carnerià o al Gaziel de les Meditacions en el desert. Mossèn Llàtzer s’ha de fer càrrec de l’església deixada de Montmany, però els feligresos no volen saber-ne res. Una prostituta, la Roda-soques, s’instal·la a l’ermita de la vora. El mossèn es troba al cor mateix del temple allò que vol prohibir. En el mateix moment que ell celebra la missa blanca, els altres celebren la missa negra. La relació problemàtica amb el món exterior s’extrema. El mossèn és incapaç de redimir els feligresos, que considera uns morts vivents, que acabaran per enterrar-lo viu a ell. Mossèn Llàtzer intenta treure la son dels morts cridant-los a missa amb les campanes, és a dir, comunicant-s’hi, trencar la seva pròpia solitud. Josafat ja serà directament un campaner.

Però encara faltava que l’argument de Casellas macerés una mica perquè, al cap d’uns quants anys, vingués la gran novel·la, Solitud, on la formulació social d’Els sots feréstecs s’ha interioritzat completament i la protagonista ja no lluita contra l’entorn, contra els altres, sinó contra si mateixa. Aquesta interiorització va donar uns fruits literaris de primeríssima fila, però el conflicte ja estava clarament servit a Els sots feréstecs: la por de ser enterrat en vida, d’acabar sent un mort vivent. Mossèn Llàtzer somia que l’enterren en vida. La Mila de Solitud, una noia plena de ganes de viure, somia que un sant grotesc la persegueix, ordenant-li: «Ermitana! Ermitana!». Mossèn Joaquim s’abraça a Cèlia, delirant: «Ah, no puc, no puc estimar-te com a germà!», exclamava tot sanglotejant de nou, estrenyent-la amb una ànsia folla. «Però, jo, què hi tinc a veure amb aquests fantasmes ensopits?», es pregunta mossèn Llàtzer, «jo visc, jo penso, jo batego, jo estimo… Doncs perquè m’hi enterren, de viu en viu?». Emparedat dintre la catedral, cast i mort de gana, Josafat ha de sentir la Fineta dient-li amb totes les lletres: «Covard! Hipòcrita! (…) Dejuna tu, que ells ja s’afarten».