V

A Josafat, la solitud se li féu penosa des de l’escena del trifori. Tots els seus dominis estaven contaminats, tots els racons guardaven remembrances de Fineta. I a les parets veia estergides contorsions de magresa delirant, i als setials trobava tebiors de carns flonges i rebregades, i al ressò de les voltes sentia renills de zel, i als revolts dels corredors, bo i pessigollejant-li els llavis, percebia un aleteig subtil, un hàlit cremant que flairava a marduix i pudia a febre. A sa cambra, cadires, taula, armari, lleixes i estampes, tot reflectia mirades verdes i lascives. El mateix Pare Etern pareixia ofès, estava més seriós, i el seu esguard seguidor acusava Josafat d’haver entrat allí les mosses. Àdhuc les cordes de les campanes li retreien coses esborronadores: la bagassa s’hi havia repenjat, refregant-s’hi, engorjant-les en la canal del seu pit, entortolligant-les per les cames, empapant-les d’una flaire excitant, forta, contorbadora, que encara les embalsamava.

—És una mala dona —deia, amb afanys d’ella.

Oh, si en lloc del trifori hagués estat en qualsevol amagatall, lluny de l’ambient sagrat de l’església…!

Una tristesa de celibat l’envaí. Quatre dies passaren sense un instant de bon repòs; imatges eròtiques el perseguien, una curiositat deshonesta el martiritzava i somnis enervadors l’emmalaltien.

El cinquè dia, a mitja tarda, Fineta, pleret a pleret, pujava la rampa de Santa Maria. Anava sola, vestida de negre i amb mantellina. Els enagos planxats cruixien sota el vestit de fai; un cinturonet ample, amb sivella daurada, recollia els plecs de la brusa, tan diabòlicament fina, que les mustigades belleses de la meretriu s’endevinaven i reposaven a la cotilla fluixa i elegant, la vorada de la qual àdhuc es transparentava. Així volgué oferir-se a l’home que la seva refinada perversió havia escollit. I sentia un greu voluptuós en pensar que tot el millor que tenia anava a ésser rebregat, malmès, romput per les impacients manasses del campaner.

En ésser a la plaça de l’església enlairà la vista. Un esparver planava a l’entorn de la cúpula. Contemplà la massa enorme de carreus, i en pensar que no tardaria a sentir, dins aquelles tremebundes parets, l’abraçada violenta del gegant fanàtic, una sotragada libidinosa resseguí la seva pell, de blancor cloròtica.

Panteixava d’emoció com el primer dia que rebé la primera carícia.

Una ratxa d’aire primaveral esbandí el seu front transparent, on es marcava un senyal moradenc, record de Josafat.

Restà un instant fruint la dolça besada d’aquell horitzó serè, contemplant-lo amb ensonyament de recança.

Ni un dubte ni una indecisió la contorbaren en entrar a la severa nau. Josafat es consumia de luxúria; era fàcil de realitzar-hi el seu anhel inextingible, el seu afany d’amor excèntric que l’enternia a ella mateixa com el conte de la dona robada per un orangutan. Sempre l’havia trasbalsada aquell maridatge horrible; sempre havia sentit insans desitjos de viure la vida d’aquella desgraciada, reclosa en el tronc d’un arbre, alimentada per les mans del simi, sentint sobre la seva nuesa el pelut contacte de l’animal feréstec, rebent de continu abraçades immensament lascives acompanyades dels crits estridents d’un plaer ferotge que no es cansa ni se sacia.

Palpant, palpant, arribà fins a la porta del campanar. Estava barrada i trucà: uns trucs lents, compassats, breus, que ressonaven en el seu cor valent i capriciós.

Estava entresuada, i, en el passadís esbiaixat, aprofitava la fresca dels carreus refregant-hi les seves galtes. Hauria volgut trobar-se nua per sentir arreu aquella impressió frescal que apaivagava la roentor de la seva pell. Estenia els braços per a abraçar el mur, mentre pensava que el cos del campaner tenia una amplària semblant, una fortalesa semblant.

La porta seguia barrada. Ni una lleu remor indicava la proximitat de la fera. Trucà una altra vegada amb més decisió i més fermesa. No volia tornar-se’n; corria per la seva nuca un pessigolleig tan suau, era tan violent el desig que serpejava a les seves entranyes! No s’impacientava: esperes més llargues i més incòmodes havia aguantat per satisfer els seus amors exòtics. Anà a seure a un banc que hi havia allí prop, arrimat a la paret de la capella. Tenia aires de penitent.

Una silueta angulosa i feixuga vingué dret a ella travessant la nau. Duia a la mà un penjoll de claus que tentinejaven; passà a frec de la bagassa sense adonar-se’n, i, ja dins el passadís, obrí la porta. La veu de Fineta sonà al seu darrere.

—Josafat…; sóc jo, Josafat. Entro?

I va entrar, humilment, com una gosseta temorenca que vol llepar amorosa les mans que l’han nafrada.

El vestit i la mantellina de la bagassa influïren en l’esperit del campaner d’una manera estranya i complicada. Idees contradictòries sorgiren en el seu magí contorbat. Cregué en un penediment, en una disfressa del dimoni, en la pròxima satisfacció de la luxúria, en un missatge de Pepona, en un enginy dels seus enemics i en un camí segur per notificar a la porqueirola el seu bell propòsit. I restà mut, i Fineta, també muda, amb un aire entristit, anà allunyant-se del campaner fins a caure esllanguida a l’escambell, des d’on li envià, per entre les seves pestanyes, una salutació casta i fervent…:

—Som amics, Josafat?

El campaner també li havia clavat la seva vista; la resseguia tota amb el brillant jaspiat dels seus ulls frisosos. Eren mirades inquietes, ràpides, que l’esgarrapaven tot despullant-la; rompent els botons, les cintes, els gafets i llençant amb exasperació els pellingots de roba que s’oposaven a satisfer la lúbrica curiositat que feia dies era el càstig, el turment de Josafat.

Les delicades madeixes que dauraven la nuca de Fineta es retorcien electritzades.

Reposà la seva barba en el palmell de la mà, i s’esllanguí tota, bo i mostrant la flexibilitat de la seva cintura, que semblà desconjuntar-se sota els plecs de la brusa.

—Encara em tens ràbia, Josafat?

—Ràbia, jo…, jo…?

—Sí, tu, mira, em feres mal; mira’m.

I s’apartava els bandós del front amb un graciós moviment dels seus dits, carregats d’anells.

—Jo pla no he estat el qui t’ha fet això.

—Sí, Josafat, fores tu, i fores molt cruel. Saps que Pepona no vol tornar?

—Reïra! Jo vull parlar-li, a Pepona; cal que torni.

Començava a moure-se-li la boca, iniciant el tic amenaçador.

—Què en vols fer d’ella?

—Això és cosa meva; vull parlar-li, veure-la, parlar-li.

—Per a casar-t’hi?

—És cosa meva.

—I a mi no em voldries, Josafat? Jo et tractaria tan bé!

I li llançà francament una guspira de passió, de les que fins aleshores havien interromput les closes pestanyes.

—Escolta, apropa’t. Saps què penso? Que a Pepona no li agradaria viure ací; li fan por els sants, l’esgarrifa això —assenyalava el mur—. Jo, en canvi, hi viuria molt contenta. Josafat, apropa’t, asseu-te…

I li féu un xic de lloc en el propi escambell.

El campaner, amb la cara roja, sense esma per a llençar a fora la que es presentava tan senyora, tan bondadosa i tan honesta, anà a agemolir-se en el banc, i allí restà meditabund. Estava atent, per això; així que ressorgís la dona impura que el temptà en el trifori, s’allunyaria d’ella o la trauria, sense compassió, a empentes, a cops, morta o viva.

La llum que davallava del finestral, en travessar la feixuga muralla es feia més escassa, més grisa, més misteriosa, més propícia, a la temptació. Fineta, en el seu raconet, sols era una ombra borrosa, una taca difumada que incitava a apropar-s’hi, a estrènyer-la, a tenir-la abraçada amb l’amorosa melangia que encomana el capvespre.

El campaner, al mig de tanta complicitat, es refregava pel banc, patint i sospirant. No podia més i es redreçà. Fineta també, i tots dos s’aproparen. Ella, enfront d’ell arquejà el seu cos, enlairà els braços i els retorçà en un estirament de mandra lasciva.

—Em vols, Josafat?

Josafat oscil·là. Per les seves dents closes passava un ronc llarg, terrible. Romangué un curt moment mirant la porta entreoberta de la capella; aprés fugí fins a trobar la paret, el més lluny possible de la bagassa. Aquesta va empènyer la porta fins a ajustar-la, i, amb les mans nervioses posades en el forrellat, preguntà a l’acovardit campaner:

—Tanco? Sí? Vols que tanqui?

La veu era suplicant, enfervorida, d’enamorada que s’abandona.

Quan hagué barrat conscienciosament, triomfadora, anà vers la caixa de l’escala, i amb el peu al primer graó féu descriure als seus costats un vaivé de nimfòmana.

—Vine, vine…

Al furiós convit el campaner es mogué, com si intentés d’abraonar-s’hi, però restà amarrat al mur, tot forcejant per rompre uns lligams molts durs i molt arrelats que el retenien.

Fineta pujà escala amunt, i a la primera finestra de la caixa de l’escala tragué el caparronet. Els bandós s’havien esbullat, la blanca gorja apareixia descoberta, els ulls li brillaven, i resseguint amb la llengua els seus llavis sagnosos els oferia al campaner, ardents, botits, folls, delirants.

—T’espero; vine…, vine…

En el replà que servia de pas al primer estatge del campanar, Josafat va atrapar-la.

Era ja de nit; a baix sols una tènue blancor, com d’un reflex de lluna, entrava per l’obertura del finestral. La gran campana de les hores tocà set batallades; brunà el ressort del rellotge; de cap a cap del campanar passà com un frisament, i el silenci tornà a ésser espaordidor.

Res no indicava l’existència de Josafat i Fineta dins la torre sinistra, que abans sorollaren amb els udols epilèptics del seu pler bestial i amb el rebolcar desesperat de llurs cossos, que es masegaven en les lloses del replà. Encara transcorregué una bella estona. A la fi, per les finestres espitllerades passà un lleu sospir, que vibrà en les tenebres com l’esbategar d’una grossa papallona. Fineta descendia. En la fosca blanquejà la seva sina descoberta. Anava arreglant-se, remeiant el desordre produït per la fúria simiesca de Josafat, preparant-se per sortir i tornar al seu hostatge. Mentre, s’assegué a la caixa del banc d’església, i s’aquietà com una hiena farta de carnassa, emperesida per la digestió lenta del seu macàbric festí.

Josafat aparegué; dins la fosca encara es marcà la seva negra silueta. Encengué la llumenera i mirà la seva amiga, que, vestida del tot, s’havia alçat i prenia la mantellina de sobre l’escambell.

—Adéu, fins a demà; oi, Josafat?

Ell li plantà la mirada, que de somorta que era esdevingué brillant, i mentre Fineta volia fer córrer el forrellat, l’abraçà en una revifalla del desig.

—Prou, Josafat; ara no, sents?

El campaner no féu cas de les paraules de Fineta.